Presidència Johnson, Luther King i Guerra de Vietnam (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

La presidència Johnson i la lluita pels drets civils als EUA (1963-1968) Demòcrata de Texas, de família modesta, als anys 50 es converteix en el líder de la minoria demòcrata al Senat. L’any 1960 es presenta a les primàries presidencials i és derrotat per Kennedy, el qual nomena Johnson com a vicepresident, sobretot perquè era del sud i així es garantia el suport dels habitants del sud, zona on predominaven els demòcrates. Per tant, quan mor Kennedy ell passa a ser president.
Johnson dedicarà la seva presidència a continuar el somni de Kennedy per una “nova Amèrica”. Guanya fàcilment les eleccions de 1964 i governa amb un estil dur i personalista, tot per poder aprovar les seves propostes de llei.
Les reformes i la ‘Great Society’ Johnson és el president més progressista de la història dels EUA. I el seu projecte més important és el seu programa social anomenat ‘Great Society’. Vol canviar Amèrica i tornar-la més justa i igual, eliminant la pobresa: - Importants mesures per eliminar la pobresa.
- Programa de reforma i finançament de l’educació pública.
- Introducció dels Medicare (programes pels jubilats) i Medicaid (pels pobres) i primera reforma sanitària als EUA.
- Liberalització de la immigració per atreure també als no-europeus.
- Creació de la TV pública, amb finalitats educatives.
- Subvencions a centres artístics i culturals.
- Finançament del transport públic a les ciutats - Lleis de defensa ambiental i del consumidor.
El resultat va ser grans transformacions a la societat nord-americana i els pobres van baixar del 22 al 12% de 1963 fins 1970.
La discriminació racial als EUA Els negres (15%) patien una important discriminació racial. Era típica en els estats del nord i l’oest la discriminació de facto. Els negres podien votar però: - Tenien pitjors treballs, sous més baixos, problemes per defensar els seus drets laborals, etc.
- Existien altres formes d’exclusió i un racisme sempre present.
Als estats del Sud hi havia la discriminació de iure, que a les característiques anteriors hi afegia una sèrie de lleis (lleis Jim Crow) que fixava una sèrie de requisits que impedia votar als negres.
A més, hi havia una important separació física entre comunitats. A això s’hi afegia la violència del KKK, mai frenada per l’estat.
L’inici de la lluita pels drets civils Els primers moviments neixen el 1900 i serveixen per crear xarxes associatives. La 2a Guerra Mundial fa augmentar la presa de consciència gràcies als desplaçaments a les ciutats, als soldats negres i als principis de llibertat.
Un moment fonamental és la sentència de la Cort Suprema de 1954 que acaba amb la divisió racial a les escoles. Va ser una lluita amb accions directes, protestes pacífiques i no violència (desobediència civil: exemple de Rosa Parks, dona negra que s’asseu en un seient destinat als blancs, amb el successiu boicot als transports de Montgomery). Es desenvolupa en molts fronts: enviament de l’exèrcit a les escoles d’Arkansas, sit-ins a les botigues, lluita per a integrar els negres a les universitats.
Martin Luther King Líder del moviment de la desobediència civil. Pastor baptista, influenciat pel cristianisme i Gandhi. A partir dels anys 60, King emergeix com a figura de referència del moviment, gràcies al seu paper a les protestes contra la segregació a Birmingham, que reben difusió als mitjans de comunicació.
L’any 1963 efectua, a la Marxa de Washington, un dels discursos més famosos de la història (I have a dream). Guanya el Nobel de la Pau l’any 1964, en els darrers anys estén la seva protesta al Nord i es posiciona contra la guerra de Vietnam o la pobresa.
Va ser assassinat el 4/4/1968 a Memphis, en una mort que encara no s’ha aclarit del tot.
Investigat per l’FBI i fins i tot empresonat, era considerat un extremista i simpatitzant del comunisme.
Ara és una de les figures més importants i més estimades de la història dels Estats Units.
Malcolm X Malcolm X va ser l’altra cara del moviment, representant de l’ala més radical i polèmica.
Encara avui discutit: valent defensor dels negres i crític del racisme, o racista violent defensor de la supremacia negra? Va patir una difícil situació familiar i això el porta a adherir-se a Nation of Islam, un moviment on s’uneix islamisme i lluita pels drets civils i en defensa dels negres. Malcolm X emergeix com un dels líders més brillants de la Nation of Islam. Ell separava negres i blancs, donant-li’s als primers dret d’autodefensa i supremacia racial negra.
A partir de 1964, però, modera el seu discurs i s’apropa més a la desobediència civil i al discurs antiimperialista. Ell també acaba assassinat l’any 1965, cosa que va provocar una important influència en altres grups negres més radicals de la segona meitat dels anys 60.
Black Power i les Panteres Negres La influència de King i Malcolm X determinen el naixement de moviments que defensen la identitat dels negres americans. El més conegut és Black Power, que posa en relleu l’orgull racial dels negres americans, la voluntat de crear institucions per a defensar els interessos dels negres, la defensa contra l’opressió racial i l’oposició a la no-violència de King.
El component polític més visible és el Partit de les Panteres Negres, una organització d’extrema esquerra, nascuda per la defensa racial. Posen en marxa accions per a millorar les condicions dels negres i són considerats una gran amenaça per l’FBI i pateixen vigilància i repressió.
Johnson i els drets civils Johnson va ser el president que va posar legalment fi a la discriminació racial als EUA. L’any 1964, derrotant l’oposició dels demòcrates del sud, Johnson fa aprovar una proposta de Kennedy per un ‘Civil Right Act’. L’any següent, acaba la feina amb el ‘Voting Right Act’, que permet a molts negres votar per primera vegada. A més, va fer detenir membres de la KKK i va nombrar un negre a la Cort Suprema.
Important conseqüència per a Johnson, però: tots els estats del sud passen a votar els republicans perquè consideren una traïció aquest Civil Right Act. En això, la Southern Strategy dels republicans va ser decisiva.
Tot i això, Johnson és impopular i no es presenta a les eleccions de 1968.
A partir de 1964, hi ha una sèrie de disturbis i revoltes que afecten a moltes ciutats d’EUA, amb moltes víctimes mortals. Això va fer que la sensació d’inseguretat augmentés. Les principals víctimes van ser la policia i els negres joves. Van començar a Harlem (1964) i Los Angeles (1965). El moment més dramàtic és l’estiu de 1967, el ‘Llarg Estiu Calent’, amb importants revoltes a Newark i Detroit.
La mort de King provoca revoltes a Washington i Chicago entre d’altres ciutats. Tanta revolta va contribuir a la baixada de popularitat de Johnson i augmenta el conservadorisme en la població, que demana llei i ordre.
La política exterior de Johnson La política exterior de Johnson, però, va ser la seva principal causa de la seva ruïna política, no li interessava. Sempre va demostrar-li més importància a la seva política interior. Johnson, al ser un dur anticomunista, va donar suport a la Guerra de Israel de 1967, arriscant-se a un enfrontament amb la URSS al Mediterrani. Com Kennedy, va creure en la validesa de la ‘Teoria del dòmino’, i per això va ficar als EUA a la guerra de Vietnam, precipitant la seva caiguda.
LA GUERRA DEL VIETNAM L’incident del Golf de Tonquín Inicialment Johnson no sembla massa interessat en Vietnam, limitant-se a cancel·lar la prevista retirada d’un contingent de tropes. A l’estiu de 1964, l’incident del Golf de Tonquín va servir per a començar l’escalada.
L’atac, en realitat, no va tenir lloc, però Johnson – convençut de l’amenaça comunista i de la Teoria del Dòmino – obté poders per a fer una guerra sense declarar-la i sense acudir al Congrés. Així, la guerra de Vietnam no va ser mai una guerra oficial.
Això porta a 2 conseqüències: - La presidència podia mentir sobre allò que passava a Vietnam.
- Els periodistes no tenien censura de guerra i podien informar lliurement.
El dilema estratègic de Johnson Així, Johnson es va veure implicat en un conflicte sense tenir les idees molt clares, i en la convicció de que un ajut limitat a Vietnam del Sud i uns bombardejos sobre Vietnam del Nord podien ser suficients per a frenar l’expansió comunista.
El dilema estratègic de Johnson va causar la seva ruïna política: no podia mostrar-se massa partidari de la guerra, per a no causar incidents amb la URSS i per a no haver d’abandonar la seva política interior reformista (el seu principal interès). Per altra banda, tampoc podia retirar-se totalment, per a no deixar la victòria en mans dels comunistes, fet que hauria despertat oposició interior als mateixos EUA i hauria acabat destruint la seva política interior.
El resultat és que els EUA van a la guerra sense declarar-la, sense que ho sàpiga la població, sense tenir una estratègia clara i definida i sense saber com sortir de Vietnam.
L’escalada nord-americana al Vietnam A principis de 1965 comença l’escalada: en un any, els americans són ja més de 200.000. Al mateix temps comencen els bombardejos sobre Vietnam del Nord i sobre les bases del Viet Cong. Els americans tenen, en teoria, només tasques defensives, ajudant als Vietnamites del Sud. Aquest objectiu era profundament irreal, ja que l’estratègia defensiva no era pròpia dels americans i ja que Vietnam del Sud no era capaç de defensar-se (controla només el 40% del país) En un primer moment, l’enviament de tropes és ben rebut tant als EUA com a Vietnam del Sud. Igualment, és necessari un gran esforç per a girar la dinàmica negativa al camp de batalla: el resultat és l’enviament de cada cop més tropes, gràcies al reclutament obligatori als EUA.
El Viet-Cong i el Vietnam del Nord El Viet Cong (Front Nacional d’Alliberament) era una coalició de forces, dominada pels comunistes. La seva lluita és militar i al mateix temps política. Aquesta es porta endavant amb la guerrilla, el control del camp i les infiltracions a les ciutats. Es va fer recurs al terrorisme indiscriminat i a brutal repressions contra els simpatitzants del Sud que van fer milers de morts i terroritzen els civils.
Rep ajuda logística i militar de Vietnam del Nord, l’exèrcit del qual participa a més d’una campanya. Els seus objectius són enderrocar el Sud i unificar el país amb un govern socialista.
També rep ajuda sobretot de la URSS, que té contingents militars a Vietnam del Nord El Vietnam del Sud Vietnam del Sud va continuar sent un règim corrupte i inestable, amb una llarga sèrie de cops d’estat. Les seves forces armades no poden aturar els Viet Cong, i només l’arribada dels americans millora les seves capacitats. També a Vietnam del Sud va utilitzar violència indiscriminada i repressió contra comunistes i Viet Cong.
La societat es va occidentalitzar, i Saigon va convertir-se en una enorme base americana, amb totes les contradiccions del capitalisme occidental (corrupció, vici, joc...). També Austràlia, Corea del Sud, Nova Zelanda i Tailàndia van ajudar el Sud.
La guerra dels nord-americans: errors i crims L’estratègia defensiva inicial s’ha de modificar: el Sud no pot derrotar els Viet Cong. Es passa a una implicació directa i ofensiva dels americans, en una guerra de desgast. Tot i així, els americans no saben ni poden guanyar: - No són preparats per una guerra a la jungla.
- Els bombardejos no modifiquen la situació.
- No saben enfrontar-se a una guerrilla.
- La seva logística és massa pesada.
- No saben comprendre l’enemic i les seves raons.
Els errors són amagats al públic, però el 1967 cada mes moren uns 1000 americans i hi havia més de 500.000 soldats a Vietnam.
Els americans són també responsables de crims de guerra, com els bombardejos defoliants. El crim més conegut és la matança de My Lai, on una patrulla mata més de 300 persones.
L’ofensiva del Tet (festa del Vietnam) El gener de 1968 el Viet Cong i l’exèrcit del Nord llancen una ofensiva amb més de 80.000 soldats, atacant fins i tot Saigon. Els EUA són sorpresos per l’atac, en un colossal fracàs de la seva ‘intelligence’. Els EUA i l’exèrcit del Sud reaccionen ràpidament i, pagant un preu terrible, reconquisten el territori perdut infligint una greu derrota als enemics. El Viet Cong deixa de tenir efectiva capacitat combativa per la resta del conflicte.
El problema és que la victòria es transforma en una derrota política: les promeses de fàcil victòria es demostren una mentida del govern i la decepció dels americans augmenta. És el moment decisiu de la guerra: els EUA entenen que no poden guanyar el conflicte L’oposició a la guerra A partir de 1967, hi ha una quantitat creixent d’americans que s’oposen a la guerra. Sobretot després del Tet, quan milers d’americans moren cada setmana, la percepció de la gent respecte al conflicte canvia. Entre qui s’oposa a la guerra trobem activistes dels drets civils, joves de la Contestació, liberals, pacifistes, intel·lectuals, etc. Els que participen més activament són els joves, sobretot el perill del reclutament obligatori: molts intenten desertar o fugir a Canadà per no fer el servei militar.
El 1969, marxes pacifistes reuneixen a milions d’americans a tot el país, el 1970, 4 estudiants de la Kent State University són assassinats en una protesta pacífica. Les protestes són també mundials.
El declivi de Johnson i un balanç sobre la seva presidència A principis de 1968, la popularitat de Johnson pateix un gran declivi, i el president és considerat un problema. Les causes del declivi són Vietnam, les revoltes urbanes i la contestació dels joves: la població no se sent segura. Johnson és objecte de contestacions.
Al final, acaba retirant la candidatura a les primàries de 1968 i es retira a vida privada. El balanç sobre Johnson és encara molt conflictiu: - És l’home de Vietnam que va amagar al país el conflicte, enviant a la mort milers de joves i centenars de milers de vietnamites - I és també l’home que lluita pels drets civils ...