Vertebrats. Tema 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Vertebrats
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: MODELS DENTARIS I ADAPTACIONS Les dents s’han convertit en estructures formades per la dentina (marfil o ivori) i l’esmalt. La dentina la formen unes cèl·lules especialitzades que són els odontoblasts, i l’esmalt els ameloblsts. Els odontoblasts són d’origen dèrmic i els ameloblasts d’origen epidèrmic.
La part més externa dels ameloblasts formen esmalt, que es va engruixint cap a dins i els odontoblasts estan a la part interna fabricant dentina que es va engruixint cap a fora.
Aquest procés de formació d’esmalt que es va engruixint cap a dins i de dentina cap a fora acabarà formant la dent. El que queda obert a la dermis formarà la polpa on hi arribaran els vasos sanguinis i els nervis. En el cas d’animals que els hi cauen les dents i la substitueixen per una altra, el primordi dental es trobaria a sota i a mesura que anés creixent la dent, la faria caure, substituint-la.
Els humans som difiodonts, és a dir, tenim una successió de dues denticions, una darrere l’altre. La primera és la dentició decidual i la segona és la definitiva. La difiodòncia no és gaire habitual, tot i que sí que ho és en mamífers.
Els peixos i rèptils, excepte els cocodrils (que són difiodonts) i les aus (que no tenen dents) són polifiodonts, els quals es caracteritzen per tenir moltes successions de dents durant la vida de l’animal.
En polifiodonts se substitueix tota la sèrie complerta, quan la sèrie més externa es va desgastant. Les dents estan enganxades per lligaments en el cartílag mandibular, que s’enganxen a la presa i el seu moviment endavant i endarrere facilita l’entrada de la presa.
I finalment també hi ha el cas d’animals monofiodonts, que seria quan la primera sèrie dental que surt ja és la definitiva. És característic dels marsupials i alguns insectívors.
Tipologies d’implantació dental A partir del peixos ossis hi ha diferents tipus d’implantació de les dents a l’os.
- Implantació acrodont: dents gruixudes i fortes, i mandíbules fortes, però la dent està situada a sobre l’os mandibular, no existeix l’arrel, està a la superfície característic de peixos. Un peix malacòfag (que menja coralls o mol·luscs) tindrà unes dents molariformes, per estructures calcaries - Implantació pleurodonta: l’os mandibular s’enfila per davant la dent i protegeix la part frontal de la dent, és superficial, no hi ha arrel. Estructura característica dels rèptils.
- Implantació tecodont: la dent es troba enfonsada i sedimentada dins de l’os mandibular. És l’estructura més sòlida. Característica dels mamífers, on la dent està enfonsada a l’os mandibular, i on a sota trobem el primordi dental, que acabarà formant la dent definitiva.
Els peixos, amfibis i rèptils poden tenir dents a totes les peces òssies, fins i tot a l’inici de la faringe, aquest fet es pot veure molt clarament a les serps, que tenen dents a la part del paladar. Que les dents es trobin en els marges de la boca és únic dels mamífers.
Les dents glifes són aquelles dents que poden infectar verí i estan implantades al paladar.
Segons on es troben situades les glifes, amb la mossegada injectaran verí o no i les podem distingir en: - Opistoglifes: tenen les dents a la part més posterior del paladar i per tant injecten el verí, a mesura que s’empassen la presa i no pas amb la mossegada. Es tracten doncs, de serps poc verinoses. El verí surt directament de la dent. La serp opistoglifa més gran que tenim a Catalunya és la serp verda.
- Proteroglifes: són les que tenen les dents en el premaxilar a davant de tot, el verí passa per un canal superficial i no surt pas directament de la dent.
Aquest tipus de dents són les que presenta l’escurçó.
- Solenoglifes: tenen les glifes buides de dins. El verí passa per dins la dent i s’injecta com una xeringa.
Les dents són més llargues i es pleguen cap a dins.
En la majoria de vertebrats hi ha homogeneïtat en la forma de les dents, totes les dents són iguals i l’únic que canvia és la mida. Això és el que s’anomena homodòncia o isodòncia on les sèries dentaries són iguals, però entre un grup i altre no cal que siguin iguals.
En canvi, en mamífers tenim heterodòncia, on hi ha especialització de les dents, en les funcions del processat de l’aliment i les dents desenvolupen diferents formes.
No obstant això hi ha casos de mamífers com els dofins que són homodonts, ja que al ser ictiòfags els hi serveixen més les dents dels peixos que no les altres (eren heterodonts però han retornat a les dents dels peixos, perquè es mes útil). I el mateix al contrari, on animals que eren homodonts han passat a tenir heterodòncia, com és el cas dels rèptils més evolucionats, com l’al·ligàtor.
Els ocells no tenen dents, perquè no existeix l’os dental, però alguns ocells per tal de facilitar la caça de les preses han desenvolupat unes estructures semblants a les dents dels ictiòfags, però formats a partir de queratina. Tots els ictiòfags tenen el mateix tipus de dents. Per tant l’alimentació és el que determinarà la disposició i forma de les dents, inicialment o secundàriament.
Com s’ha dit, en general els mamífers són heterodonts; tenen diferents tipus de dents especialitzades en funció de la zona mandibular que ocupen i depenent del menjar que han de processar.
Tipus de dents: - Incisius: situats al premaxil·lar.
Dents de captura Canins: situats entre el premaxil·lar i el maxil·lar Situades a la resta del Premolars: formen part de la dentició de llet (són substituïdes) maxil·lar.
Molars: apareixen a la segona dentició (no són substituïdes) En una mandibular de carnívor és fàcil identificar premolars i molars perquè tenen una parella de dents més grosses, anomenades carnisseres; un premolar en la mandíbula de dalt (últim PM) i un molar en la mandíbula de baix (1r M). A més, una mandíbula de carnívor té tendència a perdre peces (innecessàries).
Hi ha dos tipus de dents, segons la seva corona i arrel: - Dents de corona baixa o dents braquiodontes: dents amb corona baixa i arrel relativament petita i estreta (sobretot premolars i molars). Són dents que tenen poc desgast (carnívors i omnívors) i que creixen fins que l’animal és adult, moment en què deixen de créixer i es mantenen així fins que moren. Depenent de la funció de les dents se’n troben de 2 tipus: o Secodontes: amb funció de tisores.
o Bunodontes: amb funció trituradora.
- Dents de corona alta o hipsodontes: dents que corresponen a alimentacions amb un gran desgast de l’estructura, ja que requereixen molt de temps de treball a la boca i, a més, tenen un tipus d’aliment que requereix molt de desgast. Són dents que creixen durant molts anys, de manera que el seu creixement acaba en un moment molt tardà de la vida de l’animal (alguns animals de vida llarga acaben morint perquè no poden alimentar-se correctament, degut a que les dents han deixat de créixer). Dins d’aquest grup també s’hi troben 2 subgrups: o Lofodonts: dents amb superfície molt rugosa (de perissodàctils).
o Selenodonts: les dents tenen una superfície amb forma de lluna (de artiodàctils).
Herbívors: - Perissodàctils: Es caracteritzen per tenir dents incisives a dalt i a baix (tallen l’herba amb les dues). Exemple: cavalls, rinoceronts, etc.
- Artiodàctils no presenten dents incisives a la mandíbula de dalt. Per tallar l’herba claven els incisius contra el paladar i l’arrenquen. Exemple: cabres, girafes, camells, etc.
En herbívors sovint es troba una zona buida de dents, situada entre canines i premolars, anomenada diastema. Això sol passar quan les dents tenen funcions molt diferenciades i no actuen a l’hora (depenent de com tanquin la boca coincideixen unes dents o les altres).
*En tots els tipus de dents hi poden haver especialitzacions molt diverses segons la seva funció (ullals dels elefants, dels senglars, dels cetacis, etc.).
Per altra banda, hi ha animals que no tenen dents, com són chiroptera o ornitorincs (animals molt primitius); tenen unes plaques o estructures que poden simular dents però que realment no ho són.
Musculatura Hi ha 3 músculs que intervenen en el tancament de la mandíbula: - Masseter: gran importància en herbívors. S’insereix en la zona de l’articulació.
- Temporal: s’origina a la zona temporal i s’insereix en el procés coronoide (controla la funció coronoide). Quan es contreu estira el procés coronoide cap a dalt i cap enrere, fent que les dents pugin cap a dalt de manera sobtada, encaixant amb les dents de dalt (moviment de tisora).
*La mandíbula d’un carnívor únicament pot fer tancament en forma de tisora, a diferència de la mandíbula dels herbívors que pot tenir moviments rotatoris, etc.
- Adductor: important per als vertebrats inferiors.
El còndil articular (zona d’encaix de la mandíbula inferior amb el crani) en els carnívors no és una peça rodona sinó transversal; quan encaixa amb la mandíbula superior no permet moviments rotatoris. A més, la posició de l’articulació es troba gairebé en línia recta amb les dents.
Pel que fa als herbívors, l’articulació sempre es troba més amunt de les dents i el còndil és rodó; permet moviments de rotació.
Lagomorfs (conills i llebres). Estructura dentària semblant als herbívors però amb unes incisives molt tallants. A més, presenten un diastema molt gran sense canins i, a continuació, uns premolars i molars amb molt de desgast. Tenen impossibilitat de fer coincidir alhora incisives i trituradores (han d’avançar la mandíbula per fer coincidir les incisives i tallar l’herba).
Rosegadors. Presenten incisius de creixement continu i mida màxima (molt de desgast), els quals no coincideixen amb la mandíbula tancada (important treball de massater i còndil arrodonit). El diastema és enorme i les premolars i molars s’anomenen dents de tipus morter; dents amb concavitats que encaixen, xafant el menjar. L’encaix, però, no és perfecte per tal de permetre el moviment del menjar.
Insectívors. La mandíbula dels insectívors és la més complerta de totes (s’hi troben tots els tipus de dents) però molt poc especialitzada. Les dents anteriors són més aviat punxegudes i les posteriors més de tipus morter; tant insectívors com frugívors tenen el problema de la turgència de l’aliment. Han de penetrar per l’exosquelet o per la pela de la fruita però un cop perforat, l’aliment no requereix gaire processat (per això hi ha poca especialització).
...

Comprar Previsualizar