Art després de la Segona Guerra Mundial (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Art Contemprani
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 2
Subido por

Descripción

(Àlex Mitrani)

Vista previa del texto

6.- ART DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I DE LA POSTGUERRA Per parlar d’aquest art fem servir el concepte de la Segona Avantguarda. Hi ha una tabula rassa respecte a l’art, ja que es trenca amb tot allò anterior. L’art contemporani actual comença amb aquesta Segona Avantguarda amb una mena d’epíleg de la primera. La Guerra Civil Española és el pròleg de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment predominava l’art de l’informalisme en el terreny europeu; en el terreny nord-americà destaca l’expressionisme abstracte. Les següents avantguardes parteixen de la recuperació de les primeres avantguardes, especialment de la reinterpretació del dadaisme. El resultat més destacat és el Pop Art en el context americà i el Nou realisme en el context europeu. Ambdues són tendències postmodernes, molt iròniques i cíniques respecte a elles mateixes i al paper que l’art desenvolupa en la vida quotidiana. Bona part de l’art de partir dels anys 60 es basa en aquesta mateixa postura, amb una distància respecte la pròpia creació que no tenien les Primeres Avantguardes. Les noves Avantguardes estaran desencantades, ja no tindran la ingenuïtat romàntica que tenien les primeres. Les noves seran la conclusió d’aquestes il·lusions subjectives, utòpiques i romàntiques que tenien les Primeres Avantguardes.
 GATZEPAC: Volien promoure un esperit de renovació de l’arquitectura a través deles primeres Avantguardes i de l’esperit de la Bauhaus i Le Coubusier a Catalunya. Un exemple és el Pavelló de la República que va ser edificat per l’Exposició Universal de París.
El Guernica, que s’ubicava en el Pavelló de la República, era una obra de denúncia que utilitza el cubisme d’una manera expressiva i no tant formalista. Molts pintors, especialment als anys 30 i als EEUU, estan realitzant pintura social pensada per a grans espais públics. Els més coneguts són els mexicans que realitzen murals. Bona part de la pintura d’avantguarda europea d’aquesta època es va decantant cap a aquestes fórmules pictòriques de caràcter popular. Ja no es té en compte la provocació i l’exploració conceptual sinó que es posa la pintura al servei de la societat.
A Catalunya, la conseqüència directa de la guerra és la mort de molts artistes i de l’exili de molts altres. Aquests exilis solen ser temporals, com en el cas de Miró. En el cas del disseny en arquitectura trobem la cadira BKF o butterfly i és un disseny de l’any 1938. Bonet, un dels dissenyadors d’aquesta cadira formava part del Gatzepac i es va haver d’exiliar a Argentina.
Posteriorment va tornar a Espanya i va construir algunes coses. La cadira té una forma molt característica, ja que té una forma abstracta. Segueix la forma biomòrfica que estava de moda als anys 30. És una petita estructura abstracta convertida en un element de mobiliari. La idea de crear un element que semblés més aviat orgànic i no una màquina era molt pròpia de la modernitat mediterrània del GATZEPAC. Es combina l’expressionisme abstracte amb un cert aspecte rústic, primitiu. German Rodríguez, en canvi, combinava els elements tradicionals amb altres aspectes més moderns, ja que tenia en compte les directrius que marcava la cultura espanyola. No volia que el seu mobiliari s’assemblés al que es realitzava a les Bauhaus.
L’àmbit del cartell destaca molt en aquest període. El cartell durant la Guerra Civil prioritza la funció propagandística. En l’espai del cartell trobem tots els estadis d’assimilació de l’avantguarda: més tradicionals, altres de més atrevits i altres que intentaven connectar diferents discursos i llenguatges. L’avantguarda era emprada com a legitimitat política. La República va fer servir l’avantguarda en major mesura, tot i que alguns sectors del falangisme també s’hi varen interessar. Aixafem el feixisme ens recorda a la fotografia del constructivisme per la seva perspectiva i la diagonal que representa el peu, alhora que es mostra un dels aspectes més típics de la cultura catalana popular, l’espardenya.
Els moviments feixistes solien fer sempre un llenguatge realista. En el cas del cartell soviètic, es mostrava una certa continuïtat de l’avantguarda, però sense fer una gran innovació. We Can Do It és un cartell de 1943 que ha estat recuperat actualment per conjunts feministes. Pel que fa als cartells d’anuncis de toros de 1940, veiem una certa modernitat, ja que no apareix la típica il·lustració.
Quin ha de ser el lloc de l’art d’avantguarda en la Segona Guerra Mundial? Alguns artistes varen tenir un paper molt important pel que fa al disseny d’uniformes de camuflatge pels exèrcits. En la Primera Guerra Mundial es varen dissenyar els ZebraShips, que estaven recoberts per una pintura blanca i negra amb línies desconstruïdes; es feien especialment per a que no es sàpigues quina forma tenia el vaixell i amb quina mena d’armament comptava. A la Segona Guerra Mundial tot això canvia. Roland Penrose, un pintor anglès amic de Picasso i dels surrealistes francesos, que va escriure un manifest de camuflatge.
Combina dibuixos molt lineals amb el seu text; realitza models que intenten definir els conceptes bàsics del camuflatge. Moholy-Nagy va participar també en la qüestió del camuflatge.
Lee Miller, dona de Penrose, era una americana que havia estat model de Man Ray. No només farà de model sinó que també farà de fotògrafa. Va aprendre amb Man Ray, però no busca fer una fotografia rupturista, sinó una fotografia sofisticada més propera a l’Art Decó. Es converteix en una de les primeres fotògrafes de guerra en aquesta època. Amb aquesta fotografia ja no podem dir que estem parlant d’avantguarda. Les seves fotografies més impactants corresponen a la sèrie que va realitzar dels camps de concentració: ho va fotografiar tot, no només a les víctimes, sinó també als botxins apallissats (oficial que es suïcida o soldat alemany que ha quedat demacrats).
La bomba atòmica d’Hiroshima va marcar tota la postguerra i va mostrar com de difícil era de mostrar l’horror. La humanitat podia desaparèixer materialment per les noves armes destructives creades per l’home. Això ho demostren les aquarel·les que es varen encomanar a aquells que varen sobreviure a la bomba. Sembla un infern en vida. El dolor real a nivel de destrucció no era representable per molt que se’n parlés. Els únics testimonis eren els dibuixos i la fotografia. Zoran Music va ser un artista de l’est d’Europa que va estar tancat en un camps de concentració i va tractar de mostrar allò que va viure a través de les seves pintures: a diferència de les aquarel·les japoneses i les fotografies de Lee Miller, les seves pintures tenen una banda lírica.
Què fan els artistes d’avantguarda a la dècada dels 40? Després de la guerra hi ha una sèrie d’artistes que són elevats a símbols de la resistència i de la democràcia; els més importants són Matisse i Picasso, tot i que comparteixen importància amb altres artistes menors. En Picasso veiem clarament la influència del cubisme, tot i que no té aquest esperit trencador i provocador. És un bodegó depriment, amb colors tristos, amb un contrast abrupte de llums. Es veu un crani, una llum apagada i uns eriçons, és a dir, uns animals morts. Als anys 50, però, es va mostrar com a vencedor de la guerra, on es mostra l’alegria de viure. Té influències del primitivisme i es mostra una certa ingenuïtat, com si la humanitats pogués tornar a renéixer. L’escultor Giacometti fa una cosa semblant. Es preocuparà de com representar la figura humana. La seva escultura representa el debat de la humanitat després de la Segona Guerra Mundial. També destaca la feina de Calder, que aposta per la ingenuïtat. Tots ells representen el triomf i el concepte de modernitat.
Hi ha tota una generació d’artistes que més aviat insisteix en el trauma i en la ferida. Berbard Buffet és l’artista francès de postguerra jove més important del moment. Representa la realitat d’una manera esquematitzada. Per definir la seva pintura, ja que no s’incloïa en cap grup, es fa servir la paraula miserabilisme. Era qui millor expressava l’esperit de l’època. A partir dels anys 50 la crítica comença a donar-lo de banda, ja que es reprèn a l’oest d’Europa el realisme socialista. Començarà a repetir els seus motius en la seva pintura, com si realitzés una caricatura d’ell mateix. Fa servir el traç negre angulós, en pintures molt monocromàtiques... Acabarà exagerant molt la seva firma i esdevindrà un pintor molt comercial. Feia servir espais bohemis i va destacar en la pintura de pallassos.
Jean Fautrier va començar a fer elements figuratius amb sorres i terres. Aquesta sèrie de rostres s’anomena Ostatges i és un homenatge a la resistència francesa que va ser lluitar contra el feixisme a la França ocupada. Dubuffet també va representar un paper molt important en aquest aspecte. L’informalisme consisteix a negar la forma, ja que la Segona Guerra Mundial ha desmantellat tot idealisme. S’ha de tornar a la matèria primera i aquestes matèries es combinen amb formes humanes paròdiques i grotesques.
...