Resum bloc 3 (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Evolutiva
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 13/02/2015
Descargas 14

Descripción

Resum del 3r bloc de psicologia evolutiva (Perinat), ampliat amb la informació del power point de la professora.

Vista previa del texto

EVOLUTIVA 3 DESENVOLUPAMENT SOCIAL, AFECTIU I COMUNICATIU 1. EL NÍNXOL ECOLOGICOSOCIAL DE LA PRIMERA INFÀNCIA 1.1 INTRODUCCIÓ El desenvolupament del nen es porta a terme en un entorn de relacions socials constants. El nen participa d’aquestes relacions des del naixement i en aquest context es crea el seu nínxol ecològic-social. Característica d’aquest nínxol és lo afectiu: -El món afectiu-emocional permet establir i mantenir les relacions entre les persones.
-Sembla que el nen té unes competències innates per lo comunicatiu i que li permet establir vincles afectius amb els adults.
En la primera infància la relació social té una importància vital.
Vygotski: el desenvolupament psicològic es fa en el domini de les relacions socials per mitjà de les quals cada nen construeix el seu nínxol ecologicosocial. El desenvolupament es centra en els aspectes relacionals (afecte) i d’aprenentatge, ja que per evolució les persones no hem de buscar aliment ni protecció ni aixopluc quan som petits. Les relacions es teixeixen gràcies als mitjans expressius: la comunicació preverbal. De seguida apareix el llenguatge.
1.2 LA RELACIÓ SOCIAL PRIMORDIAL La relació del nen amb la seva mare és primordial (bucle autopoiètic)→ acoblament d’ordre social: es produeix quan dos sistemes de la mateixa classe estructural s’envien mútuament una sèrie de “pertorbacions” recurrents, així cada un es converteix en un mitjà necessari per a la producció i manteniment de l’organització de l’altre. Mare i fill fan cadascun un desenvolupament que comença amb les primeres trobades.
1.3 SOCIABILIAT I SOCIABILITZACIÓ La sociabilitat dels nens es manifesta en molts detalls del seu comportament, aquesta està en germen. El procés del seu desenvolupament s’anomena socialització (procés bidireccional). Es fa primordialment en el sí d’una família. Els pares els introdueixen a les normes, valors i activitats pràctiques. La conducta es va ajustant al prototipus d’infant que promou el grup social en què viu (educació).
 K. Kaye, Analogia dels “marcs”: L’adult crea “marcs de referència” dins dels quals poden funcionar les interaccions adult-nen. Aquests marcs són de caràcter espacial i temporal. El món físic (objectes, temps, espai...) és presentat als bebès d’una forma socialment estructurada. Es converteixen en escenaris espacials i dissenys temporals previsibles que proporcionen el marc essencial pel desenvolupament cognitiu i en el que la comunicació és fonamental. Tipus de marcs: -Cria: atencions alimentàries, higiene, etc.
-Protecció: contra accidents i/o perills.
-Modelatge: es proposen formes de comportament d’acord amb normes socials.
-Converses: intercanvis comunicatius.
-Històric: guarden i recorden detalls de la vida del nen.
El conjunt d’aquests ofereix un panorama de com els pares organitzen l’espai, el tracte personal, el recurs als objectes, valors dels nens... Aquest procés és genèric (produït arreu), però cada família selecciona, organitza i dóna coherència a la seva manera les normes, costums, valors... En el desenvolupament social hi ha aspectes universals i particulars: -Universal: el nen estableix vincles amb les persones que l’envolten→ primer nínxol ecologicosocial.
-Particulars: són culturalment determinades les pràctiques i les justificacions de les relacions.
1.4 MARC RELACIONAL-AFECTIU DEL DESENVOLUPAMENT EN LA PRIMERA INFÀNCIA Distingim l’estudi de les relacions socials de les afectives i el seu desenvolupament. La seva fusió és típica de la primera infància: el infant es desenvolupa mentre es relaciona només amb les persones que li donen afecte i així entra al món social.
 Trevarthen: Els nens venen al món amb un feix de sistemes motivacionals innats (sensibilitat innata per a un codi afectiu primordial), orientats a la satisfacció de necessitats d’ordre fisiològic i a la relació social.
-3 MESOS: les primeres formes de relació interpersonals diferenciades s’organitzen d’acord amb estats afectius positius (somriure) i negatius. Hi ha intercanvis protoconversacionals (nen-pares) i les vocalitzacions anticipadores de la parla. Després els formats típics del “cú-cú”, cantarelles infantils a duo, etc.
-9 MESOS: intencionalitat expressiva en: to amb què replica els enunciats materns, demandes i precs, desitjos i preferències.
1.5 EL VINCLE AFECTIU 6 MESOS: s’entreveuen les capacitats de desplaçament autònom del nen i la seva capacitat discriminatòria visual està ben establerta. Aleshores emergeixen comportaments de “crida” cap a l’adult o de cerca de la seva proximitat (mare). Acostumen a fer-ho davant quelcom que els neguiteja o amenaça de forma potencial o real.
2 ANYS: els nens es llancen a jocs i exploracions que els allunyen d’aquestes persones, si aleshores perceben alguna cosa perillosa, els busquen (expliquen en la teoria del vincle).
 John Bowlby (1969), teoria del vincle afectiu: Va presentar el seu treball basat en nens que tenien manques afectives Els nens tenen un llaç afectiu sòlid amb la mare i es manifesta en un conunt de conductes que tendeixen a mantenir una proximitat especial. Les conductes funcionen com senyals que sol·liciten proximitat i ajuda. Allò que comença essent una necessitat material es converteix en una accessibilitat, en sentit ampli.
El vincle funciona segons un model sistèmic: el nen i la mare formen un sistema dual que regula la proximitat/distància entre dues persones.
-Objectiu: regular la distància entre la criatura i la persona vinculant.
-Factors que l’activen: Nen→ l’alarma davant un perill, dolor, cansament, etc. Mare→ afecte (abraçades, parla tranquil·la, etc.). Així el nen recobra el sentiment de seguretat.
-Processos efectors: comportaments del nen per aconseguir proximitat materna. El vincle es manifesta de diferents maneres al llarg del creixement dels infants i fins l’edat adulta amb una o varies persones. Un risc percebut per un dels actors de la diada fa que el sistema del vincle s’activi. Hi a grans diferències entre nens i entre mares: model intern d’actuació.
·Model intern d’actuació: relació vinculant, marc d’experiències, experiència que es va interioritzant fins a crear un patró o model d’actuació.
Disposició del nen per a + Avaluació de avaluar l’entorn de la l’accessibilitat de la seva activitat figura vinculant Facilitat d’arribar a la mareExpectativa de com serà acollit- Els nens es diferencien entre sí en les precaucions o en l’audàcia que tenen quan juguen i exploren, en la confiança en estranys, en la forma d’anticipar-se... En això intervenen les característiques personals (temperament) i l’experiència que tenen coneixent el comportament de la mare.
Segons la tipicitat de les reaccions de la mare, es crea un model o altre de vinculació. L’atenció que la mare presta al seu fill en els primers mesos de vida repercuteix en la qualitat de la relació i dona peu a diferents modalitats de vincle.
Tot el sistema d’inclinació o vinculació es fa per mitjà del intercanvi emocional. Les emocions emergeixen en les situacions de risc i impressionen la mare i la predisposen a actuar. El seu comportament vinculant és tanmateix de naturalesa emocional. En el vincle hi ha sentiment de confiança bàsic.
1.6 EL TEMPERAMENT Fa referència a trets de comportament o patrons de reacció que mostren una certa estabilitat i tenen relació amb l’estat d’ànim i el humor.
2. COMUNICACIÓ PREVERBAL 2.1 INTRODUCCIÓ Vivim i ens desenvolupem en nínxols ecològic, xarxes de relacions necessàries per sobreviure.
Per portar-se a terme aquestes relacions ha sorgit una sèrie de comportaments: comunicació.
La comunicació té com a funció primordial que es produeix accions concertades, accions que cooperin entre sí.
La comunicació preverbal té el seu origen en aquests marcs de socialització. Un dels més importants és el marc de criança. Conceptes claus que ens ajuden a entendre l’origen de la comunicació: prerequisits biològics de la comunicació, intersubjectivitat i intencionalitat en la comunicació.
2.2 PREREQUISITS BIOLÒGICS La comunicació preverbal sorgeix de la cria. Aquesta és una segona etapa d’acoblament (1ª l’embaràs) entre mare i fill. La interacció deriva naturalment cap a la comunicació, flueix espontàniament de les funcions bàsiques que asseguren la supervivència de la criatura en l’entorn material. Prerequisits de la comunicació: -Sensibilitat cenestèsica: modalitat de percepció que permet canalitzar els senyals tàctils. Contacte corporal (expressió primordial) que genera sintonia emocional.
-Capacitat receptiva i expressiva infantil: percepcions que té el nen sobre les persones i que activen les manifestacions expressives. La visió és el preàmbul d’una interacció. La oïda és el processador de fons tonal i rítmic que envolta la comunicació.
-Ritmes neonatals: pauta temporal que caracteritza diversos comportaments del nen petit. Trevarthen parla de tons d’intervenció en alimentació: el nen mama i fa una pausa perquè la mare l’acomodi o li digui alguna cosa.
2.3 LA INTERSUBJECTIVITAT La comunicació humana reposa sobre una capacitat d’accés als estadis mentals entre comunicants que és la base del que anomenem mutu enteniment o compartir significats. Se l’anomena intersubjectivitat i existeix prèviament i independentment del llenguatge. Els nens manifesten una predisposició a entendre els altres i a entendre’s amb els altres. Vénen dotats de manera innata d’una intersubjectivitat, que és la base de la comunicació preverbal i lingüística.
 Intersubjectivitat primària: Des dels 2 mesos els nens mostren interès (atenció sostinguda) davant una cara que els expressa afecte mentre conversen amb ells. Poden manifestar-se amb els seus moviments: expressió facial, xerroteig, somriures... Podem dir que hi ha una manera primitiva de regulació mútua de la interacció mare/fill. Trevarthen: el nen és capaç d’elaborar una representació de l’alter (el seu interlocutor) com algú amb qui és possible d’establir una relació per mitjà de moviments expressius.
L’acomodació que fan els bebès del seu control subjectiu a la subjectivitat dels altres. Es basa en l’acció i interacció mútua. Significat emocional: el nen complementa l’expressió facial dels adults. Ajustament d’estats emocionals i expressius.
En els mesos següents els nens perfilen les seves habilitats expressives. És l’època de les reaccions circulars secundàries i dels primers jocs motors. Les persones i els objectes són dos centres d’interès irreconciliables que es disputen l’atenció del nen, això és perquè tenen orígens diferents. Abans que el seu aparell cognitiu infantil es disposi a assimilar el món material en els detalls que té, ja hi ha en marxa un “complicat mecanisme al servei de l’enteniment interpersonal”.
L’activitat social creixi els jocs es decanten en formats: cada un adopta un perfil relativament invariable i susceptible de descompondre’s en cert nombre d’activitats, sempre les mateixes en el mateix ordre. Transcorren en uns primers escenaris d’interacció social.
 Intersubjectivitat secundària: 9-10 mesos, la comunicació entre bebès i adult està en funció dels objectes i les situacions externes i no entorn a la relació entre ells dos. L’atenció del nen cap als objectes la comparteix amb l’atenció a la persona que juga amb ell. Relació triàdica: adult-criatura-objecte (persona com a agent que ajuda a aconseguir un objecte). Hi ha un fenomen de reorganització en les estructures nervioses que governen els motius i el nen percep la mare, l’adult és algú de ui es vol aprendre alguna cosa sobre els objectes que omplen el seu entorn.
Per Hobson/Mc Murray, el nen fa distinció entre comportaments de l’adult i dels objectes. Veu que l’adult té desitjos i sentiment (relacionats amb lo afectiu).
2.4 LA INTERSUBJECTIVITAT I EL CONEIXEMENT DE LES PERSONES En la comunicació el nen capta una actitud (de l’altre cap a ell mateix) que genera reciprocitat.
El coneixement de les persones adquireix aviat una especificitat que el constituirà en una categoria sui generis, que no pot ser assimilada a qualsevol tipus de coneixement.
*Hobson: els nens, quan juguen, capten que l’atenció i acció està dirigida cap als objectes amb què juga i va acompanyada de signes emocionals. El infant queda impressionat per les manifestacions expressives i conductuals i estableix una distinció entre el seu comportament i el dels éssers inanimats.
El nen veu que les persones tenen sentiments i desitjos. El fet de compartir els estats emocionals i de captar els altres com si fossin éssers dotats d’intencions és la base sobre la qual es desenvolupa la noció que les accions dels altres estan guiades pels seus estats mentals.
2.5 INTENCIONALITAT DE LA COMUNICACIÓ Les primeres manifestacions expressives del bebè no tenen intenció comunicativa però l’adult les tracta com si les tingués.
 Protodiàlegs o protoconversacions: 2/3 MESOS: l’adult acomoda la seva conducta a les pautes innates infantils i sincronitzar els seus moviments i vocalitzacions en una mena de diàleg. La intenció comunicatiu comença amb actes expressius davant els quals els adults reaccionen.
 Protoimperatiu: 6/7 MESOS: acció sobre una persona amb la intenció que aquesta actuï (vull “X”). Utilitza a l’adult per aconseguir l’objecte. L’ús de l’adult com a agent d’una acció és un indicatiu d’intencionalitat. El sistema cognitiu capacita els infants per a fer actes comunicatius plens. Es manifesten també les pallassades i bromes amb la funció de ser reconeguts com a interlocutors.
 Protodeclaratiu: 10/12 MESOS: demanen a l’adult la seva atenció cap a un objecte que els resulta atractiu. No necessàriament perquè els hi donin (mira “X” → atenció conjunta). En certa manera demanen ser interlocutors. Rivière deia que el Protodeclaratiu és compartir una experiència, un intent de contagi d’un estat mental d’interès per alguna cosa. Impliquen una modalitat de referència.
Construeixen una modalitat de gestos: formes corporals, són actes comunicatius.
PARLA: forma verbal de comunicació o transmissió de significat, s’acompanya d’altres formes per comunicar com són gest, postures corporals, expressions facials...
LLENGUATGE: sistema complex i dinàmic de símbols convencionals (socialment compartits) que s’utilitza pel pensament i la comunicació (parla no és essencial per un llenguatge) → fonologia/morfologia/sintaxis/semàntica/pragmàtica...
COMUNICACIÓ: codificació, transmissió i descodificació de senyals amb l’objectiu d’intercanviar informació o idees entre diversos participants. Llenguatge i parla són dos elements més en el procés comunicatiu. Podem trobar-hi: codis paralingüístics (ex: ennotació), elements no lingüístics (ex: gestos) i habilitat metalingüístiques (parlar sobre el llenguatge).
3. EMERGÈNCIA DE SIGNIFICAT EN LA MENT INFANTIL. ELS ORÍGENS DEL CONEIXEMENT SOCIAL 3.1 SIGNIFICAT, CULTURA I SOCIALITZACIÓ La iniciació d’un nen o nena en el món social i la seva incorporació a la comunitat implica “fer seus” els significats que orienten la vida dels seus membres. Per tal que el nen s’iniciï en el món social i s’incorpori a la comunitat, ha de fer seus els significats que orienten la vida dels seus membres (a través de la comunicació). El significat té connotacions cognitives: concebem els significats com “alguna cosa” que existeix i s’elabora dins la ment. Donar significat= conèixer. Per tal d’adquirir significat es conjuguen 2 plans (Vygotski): intermental (sòciocomunicatiu) i intra-mental (elaboració cognoscitiva).
3.2 LA COMUNICACIÓ COM A BASE DE LA TRANSMISSIÓ CULTURAL DE SIGNIFICATS El coneixement social i la consciència d’un mateix emergeix en l’espai col·loquial que s’estableix entre el nen i els adults.
 Intersubjectivitat primària: (3-10 MESOS) s’activen els motius per fomentar l’entesa mútua i la cooperació.
 Intersubjectivitat secundària: (10->10 MESOS) el nen entén millor als adults i comença a veure’ls com algú de qui s’hi pot aprendre “coses de la vida”. A partir d’aquí el infant és capaç de coordinar accions amb els adults, compartint l’interès d’aquests pels objectes i iniciant´-s’hi en el seu ús. Els comportaments de l’adult adopten perfils regulars, repetitius, es constitueixen en formats i, en la mesura que el nen hi participa, formats d’acció conjunta.
El procés de construcció de significats culturals emergeix de la conjunció de l’esforç individual del nen/a i de l’aprenentatge tutelat per l’adult→ BATIMENTA. Les significacions dels adults no es reprodueixen directament en la ment del nen (efecte fotocòpia). Els adults modelen les accions rudimentàries dels nens i alimenten el procés mitjançant el qual aquests fan seva primer la forma i després el significat de les activitats que ells practiquen. El procés de construcció de significats culturals no es fa només per l’esforç individual del nen ni tampoc no surt només d’un aprenentatge tutelat pels adults. Emergeix de la conjunció entre tots dos.
3.3 ADQUISICIÓ DELS PRIMERS SIGNIFICATS PROCÉS DUAL DE TRANSMISSIÓ/ ADQUISICIÓ DE SIGNIFICATS Construeix el significat amb la conjunció adult/nen ADULT-NEN: acció modeladora de l’adult (implícita o explícita) NEN-NEN: la ment del nen processa ADULT NEN l’entrada de l’adult NEN-ADULT: el nen produeix una acció que és avaluada per l’adult i dóna peu a una intervenció que ell modela, etc.
Els primers significats a l’abast dels nens són els de les accions que duen a terme els adults.
En concret els gestos i recurs als instruments. Els nens capten una successió de moviments que tenen un sentit (orientació), cosa que configuren les accions. La persecució d’objectius és la manifestació externa de la capacitat interna de tenir intencions→ els nens capten les accions i la disposició intencionada dels seus executants (intersubjectivitat primària).
Els nens per obtenir els significats realitzen les accions per imitació, aquest és un factor que serveix per a la transmissió i manteniment de la cultura.
Tota acció és significativa en un entorn social que la reconeix com a tal. Una condició necessària d’aquest reconeixement és que el petit la faci “bé”: que el perfil del moviment sigui correcte. També cal que el nen comprengui allò que fa i per això ha de captar l’objectiu de la seva acció tal com l’entenen els adults.
Els nens adquireixen l significat d’una acció quan executen el perfil del moviment adequat dins d’un context i propòsit socialment compartits.
3.4 NIVELLS DE PARTICIPACIÓ EN L’ACCIÓ CONJUNTA I ADQUISICIÓ DE SIGNIFICATS Els comportaments de l’adult adopten perfils regulars, repetitius, es construeixen formats i, en la mesura que el nen hi participa, es creen FORMATS D’ACCIÓ CONJUNTA. El nen en aquests formats va evolucionant sent: 1. ESPECTADOR 2. ACTOR 3. NARRADOR 4. OBSERVADOR DE LES SEVES ACCIONS I DELS ALTRES L’activitat materna és reiterativa: repeteix els mateixos esquemes d’acció prototípics. La repetició contribueix a “gravar” en la memòria dels nens índexs de la situació, fer que allò els sigui familiar. Quan el infant capta les expressions de la mare com a propostes sobre el paper en l’activitat, la possibilitat de formats d’acció conjunta (Bruner) queda oberta.
El nen passa a ser actor, té una representació d’allò que s’ha de fer. Quan passa aquesta etapa el nen passa a ser narrador, entén i se n’adona del que fa.
Per adquirir totalment el significat, a part d’entendre per què serveixen els objectes, cal que conegui què són els objectes→ tenir una representació conceptual dels objectes.
3.5 SIGNIFICATS I SÍMBOLS Els primers significats apareixen lligats a usos pràctics, funcionals. Després apareixen també els significats inserits en el món de les relacions socials, els quals anomenem: SÍMBOLS (varien segons la cultura)→ DOMINI SIMBÒLIC (ex. Usos dels colors en diferents cultures) *Símbol: objecte que substitueix una entitat o hi remet. El procés de relacionar el signe amb la cosa o entitat és el de la representació.
Els primers significats accessibles al nens són els que fan referència a la praxi, els inherents a una activitat o ús social. Passen del significat en situacions concretes a la generalització.
Segons el lloc, l’ordre social (valors, creences, “l’ha de ser”, etc.) varia segons els pobles i les cultures. El fet d'entrar en la vida social d’una cultura és acceptar la ordenació simbòlica que té del món. Els nens ho fan fonamentalment: 1. Mitjançant pràctiques de la vida quotidiana i el tracte amb la gent gran.
2. A través de narracions i contes.
3. Amb el joc.
4. L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE Per explicar l’adquisició del llenguatge, cal trobar els mecanismes psicològics encarregats d’aquests. El llenguatge està sotmès a regles, té una estructura sintàctica. Hem de focalitzar la investigació en aquest aspecte.
GRAMÀTICA TRADICIONAL, anys 30 i 40: Estudi de l’estructura dels enunciats atenent sobretot a l posició recíproca dels elements de la frase. Els nens aprenen a parafrasejar a través de 2 mecanismes típics de l’aprenentatge: el procés d’inducció (extreu poc a poc les regles del què escolten) i el de generalització a través de reforços. Als anys 60 es va demostrar que no podia ser així.
Chomsky i la seva gramàtica generativa va revolucionar aquest àmbit d’investigació (posteriorment ho explicarem). Es demostra que el nen NO pot adquirir el llenguatge exclusivament per un procés inductiu en un temps finit i amb el corpus caòtic de la parla quotidiana.
 Skinner: Enfocament de la teoria de l’aprenentatge: llenguatge com habilitat apresa. Importància de l’ambient en el desenvolupament lingüístic. Segueix les lleis del reforçament i condicionament.
El nen aprèn a parlar al ser recompensat per emetre sons que s’aproximen a la parla.
Modelament que fa que s’acosti a la parla adulta.
CRÍTIQUES: Reforç de regles errònies, com aprenen a parlar correctament? Com expliquen la rapidesa en què s’aprèn el llenguatge? Des de la psicolingüística: com expliquen que el nen faci produccions noves no escoltades prèviament? 4.1 L’AVINGUDA DE LA SINTAXI Any 60: s’estableix que el inici del llenguatge és la sintaxi. Però, com domina el nen la gramàtica (sintaxi)?  Chomsky: GRAMÀTICA GENERATIVA, anys 60: Centrar en la psicolingüística: com la persona adquireix i processa la pròpia llengua. Adquisició del llenguatge focalitzat en la gramàtica o sintaxi. La gramàtica generativa estableix que la gramàtica és un conjunt de regles capaç de generar un nombre infinit d’enunciats.
L’estructura de les frases és un procediment (conjunt de regles) capaç de construir infinits enunciats correctes. S’han de tenir en compte 2 pressupòsits: -Creativitat del llenguatge.
-Intuïció del parlant: la parla implica discriminar sobre la correcció gramatical.
En totes les llengües trobem aquest conjunt de regles però, per sota les regles peculiars de cada gramàtica, hi ha una matriu de regles bàsiques que constituirien la gramàtica universal.
Aquesta matriu universal no l’hem d’aprendre, és innata→ COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA. El nen només ha d’aprendre els paràmetres de cada gramàtica. A mesura que els va dominant, va creant enunciats→ ACTUACIÓ LINGÜÍSTICA.
Conclou que ha d’haver una part en la ment exclusivament dedicada al llenguatge. A més, no es pot aprendre amb un mecanisme inductiu. Per tant concloem que hi ha una espècie d’intuïció primordial que guia l’adquisició del llenguatge.
CRÍTIQUES: Pressuposa que el significat ve com a conseqüència d’haver establert una estructura sintàctica.
No té en compte que el nen parla a partir de la seva experiència social.
No explica adequadament perquè una oració sintàcticament correcte no té sentit.
Alguns primats aprenen fonaments del llenguatge, no sols és un tret humà.
 Mc Neil: El lingüístics van observar que quan els nens emeten frases de dues paraules , aquestes es poden agrupar en dues categories: o Paraules de freqüència d’aparició més elevada (poques). Ex: més, meu, mama... Aquestes paraules servirien de punt de suport d’enunciats→ GRAMÀTICA pivots. La categoria que els agrupa s’anomena classe pivot.
PIVOT o Paraules de freqüència d’aparició més baixa (moltes). La categoria que els agrupa s’anomena oberta.
Mc Neil diu: 1. Aquest enunciats de 2 paraules constitueixen una gramàtica primordial que era el nucli de formes gramaticals adultes.
2. Les regularitats “gramaticals” evolucionen cap a la gramàtica adulta. Les suposades regles de formació d’enunciats infantils serveixen de base per a la formació de frases gramaticalment correctes.
Es va veure que aquest segon requisit no es complia en la gramàtica pivot, la teoria que les primeres manifestacions del llenguatge podrien ser formes gramaticals precursores s’anul·la.
4.2 L’AVINGUDA DE LA SIGNIFICACIÓ (model semàntic-cognitiu)  Bloom: Parteix de les teories de Chomsky i la gramàtica generativa. S’adona que per explicar les construccions gramaticals dels nens, hem de tenir en compte el context. La intenció significativa té la clau del que el nen vol expressar i de l’estructura gramatical de l’enunciat. Els psicolingüístes conclouen que el significat és anterior a la seva expressió lingüística i a més contribueix a donar-li forma. Proposen una explicació gramàtica-SEMÀNTICA als primers enunciats infantils i no sintàctica.
Les relacions entre desenvolupament cognitiu i desenvolupament lingüístic són complexes.
Bloom diu: els nens parlen de les persones i objectes amb què tracten (no parlen d’armaris, mobles, etc. ni objectes inaccessibles). També parlen de possessió i qualitats dels objectes.
Primer parla del que té present i proper a ell.
Tot això va concloure en dir que hi havia uns prerequisits cognitius del llenguatge. El problema és caracteritzar aquest coneixement i saber de quina manera es plasma en el llenguatge.
4.3 L’AVINGUDA DE LA COMUNICACIÓ (model semàntic cognitiu) El coneixement de les persones i els procediments (prelingüístics) per a transmetre’ls un cert missatge ha d’influir necessàriament en la construcció lingüística.
“S’ha de tenir en compte què és el que el nen tracta de fer quan comunica” BRUNER La parla és una mena d’acció. Els enunciats tracten de “moure” l’interlocutor. En la mesura que el que parla aconsegueix algun d’aquests objectius, li atribuïm una bona competència comunicativa. La parla passa per una estructuració lingüístic-gramatical que pot adquirir infinits matisos (creativitat del llenguatge).
Els psicolingüístes d’aquest corrent es remunten a la comunicació preverbal per estudiar la competència comunicativa; van estudiar: com ho fa el nen per tal d’expressar al seu interlocutor a què es refereix, com modula amb l’entonació els seus propòsits, etc. Situacions on predomina l’acció (formats d’acció conjunta). El nen fixa el tema de conversa per a després elaborar comentaris.
La parla dels pares té influència en el llenguatge del nen (input lingüístic). Aquesta és una parla simplificada, repetitiva, ric en entonacions... (baby-talk). Està molt adaptat a atraure l’atenció del nen, per a provocar correccions o extensions.
4.4 ORIENTACIONS NOVES EN L’ESTUDI DE L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE Per investigar l’adquisició del llenguatge, hem d’investigar 2 incògnites: com discriminen entre els sons que els arriben, distingeixen la parla humana i els segmenten en paraules o frases? I com traslladen al llenguatge coses o fets? Per explicar això influeixen les idees de Chomsky:.
L’innatisme i la intuïció. També el model de la ment modular de Fodor: el llenguatge s’ubica en un dels mòduls.
Els descobriments sobre la percepció auditiva categorial van recolzar les idees sobre les predisposicions innates. Però a partir d’aquí ens preguntem: com i quan es comença a descompondre el flux sonor que escolten? A les poques hores de néixer els nens distingeixen els sons propis del llenguatge i d’altres. Als 4 dies distingeixen entre dues llengües per l’entonació. Les frases les discriminen per l’entonació del seu principi i final.
En segon lloc, s’ha d’estudiar la connexió entre el llenguatge i el món real. La interacció social desencadenen pertorbacions que fan que es creïn les capacitats cognitives. La ment està predisposada a establir la correspondència entre la percepció visual i auditiva. Amb aquesta associació, s’adquireix una representació mental, el nen coneix l’objecte o cosa de què parla.
El llenguatge constitueix un domini sui generis independent tot i que connectat al domini cognoscitiu general. Sobre la teoria de Chomsky, s’accepta que els humans naixem amb un coneixement innat dels principis de la gramàtica universal. L’aprenentatge del llenguatge està sotmès a constrenyiments: el camí que pren el llenguatge evita determinades direccions que no porten en lloc. El llenguatge és un sistema que es produeix a sí mateix. Això vol dir que qui aprèn a parlar descobreix gradualment un conjunt de regles sintàctiques i semàntiques.
Aquestes regles les fan seves a la vegada que aprèn a parlar, parla a la vegada que aprèn. El nen primer utilitza les seves regles i les va ajustant progressivament a les regles adultes.
4.5 ELS INICIS DEL LLENGUATGE DEL NEN Al voltant de l’any els nens ja fan servir paraules. Abans de que això passi, els pares veuen que els nens entenen frases, la comprensió lingüística va davant de l’expressió. Això és important, ja que els nens imiten la forma de parlar (entonació, ritme, pauses...): reaccions circulars. A partir dels 10 mesos els nens discriminen paraules, en els 4 mesos següents el vocabulari creix.
Amb les seves primeres paraules comença l’etapa d’una paraula. Aquesta acaba al final del 2 any on passen a les frases de 2 paraules. Les primeres paraules són sobre persones de la casa, objectes que els agraden, etc. Aquestes fan la funció d’etiquetes de la realitat (DESCRIPTORS PRIMITIUS. Per a convertir aquests descriptors en paraules cal veure el procés a 4 bandes: 1. Cognitiu, de formació de conceptes.
2. Cognitiu i lingüístic, de descobrir què és el nom (anomenar).
3. Psicosocial, de donar als descriptors un significat.
4. Lingüístic, d’ubicar els descriptors en una estructura sintàctica i per tant en relació mútua. El descriptor deixa d’estar “enganxat” a una cosa i passa a donar-ne significat a diverses. Els 4 sub-processos estan entrelligats, s’influeixen uns als altres per mitjà de bucles de retroalimentació.
Finalment coneixeran que tot és nomenable.
Els adults fan que els sons signifiquin paraules, gràcies als formats d’acció conjunta. L’ús significatiu de les paraules és social, el nen aprèn socialment.
Per últim, el nen combina les paraules amb el seu significat i entre elles. Fan les seves primeres frases. Primer només es tenen en compte els noms, verbs i adjectius. Fins que finalment s’ajunta tot i s’adquireix el llenguatge.
 El paper dels cuidadors: El paper dels cuidadors continua prenent molta importància ja que són qui manipules els contextos conversacionals (modelat). Parlen: amb un to alt, simplificació lèxica, ús de diminutius, frases curtes i simples, poques interrupcions, múltiples repeticions i parafrasegi, vocabulari concret i limitat, etc.
-Conductes comportamentals: reforcen intents comunicatius els nens.
Retroalimentació constant: ·Si la producció del nen és correcta→ realitzen imitacions, canvi de tema, reconeixement...
·Si la producció del nen no és correcta: responen amb reformulacions, expansions de l’emissió del nen, peticions de clarificació...
-Extensions: forma de retroalimentació molt beneficiós. Realitzar un comentari semànticament relacionat amb el tema.
-Incitacions: provocar respostes dels nens, omplir buits, imitacions provocades, preguntes freqüents, revoltes...
4.6 CONCEPTES, CATEGORIES I PARAULES Els nens agrupen les paraules per semblances dels objectes o mateixa utilitat. Quan han d’aprendre un nou nom, la comunicació preverbal s’encarrega de focalitzar l’atenció.
Els nens es guien en la seva tasca d’assignat de noms que escolten als altres per 2 principis bàsics: 1. Quan el petit sent una paraula nova, pensa que aquesta anomena l’objecte present i no qualsevol altre.
2. Quan el nen coneix el nom d’un objecte, i senten una paraula desconeguda en situació en què aquell objecte és present juntament amb nosaltres, l’assignen el nom nou a un altre dels objectes.
Quan el nen crea els noms instaura en la seva ment, gràcies al llenguatge, l’operació cognitiva que vulgarment anomenem pensar. El nom és un símbol perquè representa convencionalment una classe d’entitats.
Els objectes més accessibles i còmodes de manejar, són els prototips, que portaran a crear una categoria. Al voltant del prototip, agrupa els objectes que s’hi assemblen. Quan som adults, concretem més els aspectes dels objectes, gràcies al desenvolupament cognitiu.
Anomenar es crear conceptes i aquests serveixen per a entendre el món, agrupar éssers en classes, cosa que posa en relleu la relació profunda que hi ha entre el coneixement, el llenguatge i la cultura. La denominació és primordialment un acte cognoscitiu a la vegada que potencialment comunicatiu. El nen no denomina perquè “escolta” noms, sinó perquè intueix què és denominar.
5. APRENENT A PARLAR. ELS ASPECTES COMUNICATIUS DEL LLENGUATGE 5.1 INTRODUCCIÓ: L’ENUNCIAT I EL CONTEXT El llenguatge és el sistema o estructura gramatical, és una sistematització ideal que només té existència en la ment de les persones. La parla és l’enunciat que es pronuncia aquí i ara, és el fenomen real i eminentment social. El nen aprèn a parlar alhora que aprèn un llenguatge.
Parlem creant enunciats lingüística, aquesta és una frase que es dirigeix a algú en determinada circumstància. Les circumstàncies que acompanyen l’enunciat poden ser de diferents tipus: el lloc, motiu, forma, etc. La parla sempre està contextualitzada. La pragmàtica estudia els requisits de contextualització inherents en el fet de parlar. La pragmàtica fa referencia a la capacitat de comunicar amb els altres i als altres. Són els recursos lingüístics mitjançant els quals es regula la relació amb l’interlocutor i es modula el text del missatge. Aquesta guarda relació amb les intencions que les guien.
5.2 ELS ENUNCIATS DELS NENS COM A “ACTES DE PARLA” Els nens tenen intencions quan comuniquen. Les intencions defineixen la seva forma de parlar. Per això el desenvolupament de la pragmàtica en els nens arrenca des de la fase preverbal, després passa a la sintaxi. Els nens petits fan protoimperatius.
Acte de parla és fer alguna cosa per mitjà d’un enunciat. Hi ha 2 facetes: l’acte d’elocució i la modalitat de l’acció que s’exerceix sobre l’altre. El nen ha de connectar el que diu i el propòsit que té, això conforma una sèrie de regles: paralingüístiques, morfosintàctiques, d’estil...
En l’etapa prelingüística ja apareixen enunciat. Els primers són els ACTES DE SIGNIFICAT, el contingut d’aquests és molt rudimentari i amb força expressiva. En diferenciem: denominació, pregunta, crida, protesta...
Els tipus de funcions atribuïdes al llenguatge incipient del nen són: demanar, reclamar, sol·licitar, etc. (protoimperatius i protodeclaratius).
5.3 LA REFERÈNCIA El llenguatge comporta el propòsit d’entrar en relació amb algú i de compartir-hi amb ell. La referència és un acte psicològic intermental. Com ho fa el nen per fer present allò sobre el qual predicarà una cosa? Mitjançant procediment no verbals, més tard, amb el llenguatge. En l’acció de “referir-se a” hi ha 2 fases: 1. Fixar allò de què parlarem, assegurar l’atenció conjunta.
2. Parlar d’allò.
“Parlar sobre” comporta 2 plans: hi ha l’activitat lingüística i l’altre és el que integrem com a tema de conversa, no és llenguatge, és allò extralingüístic. Aquí entren en joc els pronoms personals, demostratius, determinants, etc. Per acabar parlant amb totes les categories gramaticals.
5.4 ELS REQUISITS PSICOLÒGICS DEL DIÀLEG I LA CONVERSA Parlar amb un altre suposa conèixer com funciona mentalment l’altre per a poder adequar el tractament a cada interlocutor i aconseguir un objectiu determinat (ex: 2 nenes jugant i ve un nen que diu, jo faig de papa, una de les nenes contesta, val, nosaltres de mames). Hi ha un domini de referència que tots els interlocutors saben que comparteixen.
Teoria de la ment: tots posseïm un coneixement intuïtiu de certs estats mentals dels altres en quant son inferibles per les seves expressions o per la seva disposició a l’acció.
...