Ciència Política - Tema 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Profesor J.S.
Año del apunte 2017
Páginas 11
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts del tema 3 de l'assignatura de Ciència política de 1er de Ciències Polítiques i Gestió Pública a la UAB

Vista previa del texto

Tema 3: L'Estat Introducció: L’Estat és una forma d’organització política concreta (moderna) que sorgeix a l’Europa Occidental (segles XV-XVI) amb unes determinades característiques pel que fa el territori, la població i la sobirania. Aquest Estat evolucionarà des de la seva forma absolutista inicial fins l’Estat democràtic i social de dret vigent en molts països.
1. La política abans de l’Estat (formes pre-estatals d’organització política): Varietat de formes d’organització política amb etapes de constitució, transformació i crisi abans d’arribar a l’Estat (forma d’org. moderna).
La tradició no és capaç de fixar per a sempre les estructures polítiques  existeix alguna llei que ens indiqui una tendència general en l’evolució i el canvi?  podem distingir 4 grans teories que posen l’accent en diferents factors.
1. Diferenciació social  especialització de tasques  control de nous conflictes socials  aparició de noves institucions reguladores  especialització política. (tesi sociològica i funcionalista) 2. El motor de l’evolució de les formes d’organització són els canvis en els modes de producció. Cada tipus d’organització econòmica requereix d’instruments de coacció per a assegurar un mode de dominació política (tesi estructural-rupturista d’inspiració marxista).
3. L’evolució dels mitjans de dominació (exèrcit, administració, tecnologia, mitjans de comunicació) que corre en paral·lel a l’evolució dels modes de producció comporta processos d’adaptació política. (visió d’inspiració weberiana).
4. La competició entre les comunitats humanes per al control dels recursos naturals comporta el desenvolupament d’un sistema defensiu i ofensiu que s’ha de recolzar en una estructura política (visió evolucionista-darwinista).
Segons el moment històric una teoria pot ser més apropiada que una altra. Al llarg de la història de les institucions no podem trobar un únic factor (social, econòmic, cultural) que n’expliqui la seva evolució.
Tanmateix, és possible classificar o ordenar en poques categories la gran diversitat de formes d’organització política que s’ha presentat al llarg de la història:  2 variables explicatives:  Diferenciació de la política (respecte d’altres esferes/activitats com la religió o l’economia)  concentració de la coacció física (força) “legitima” Formes d’organització política pre-estatals Societats tribals o prepolítiques: No existeix ni autonomia política ni concentració de la coacció física  cohesió i cooperació davant d’un medi hostil. Acostumen a ser societats igualitàries malgrat l’existència de caps o líders.
Les polis i les primeres societats protopolítiques: Sedentarització de la població junt amb l’expansió de l’agricultura. Apareixen les primeres concentracions urbanes a les vores dels rius (Pèrsia, Extrem Orient). La construcció de temples, l’establiment de mercats i magatzems requereix protecció. L’acumulació i la distribució de la riquesa imposen lleis i regulacions que porten a l’aparició de les primeres institucions polítiques. Es comença a distingir l’esfera religiosa de l’econòmica i política. La polis grega suposa l’exemple més evolucionat d’aquesta forma d’organització social i política. Lleialtat política cap a les ciutats que tenen una delimitació física clara. S’estenen els drets de participació política entre els ciutadans amb l’excepció de les dones, els esclaus i els estrangers. Importància del precedent grec.
Els imperis: És una forma d’organització política que s’ha donat al llarg del temps i en molts llocs del món (Babilònia, Xina, Pèrsia, Roma, Bizanci, Egipte, Amèrica precolombina). Es basen en una organització política i militar que sobrepassa els límits d’un territori concret (a diferència de les polis). Es tracta d’una organització jeràrquica amb un cap (Cèsar, Califa, Emperador, Faraó) al que se li atribueix el control de la coacció físca amb un exèrcit i una burocràcia ben desenvolupats.
Podem distingir dos subtipus d’Imperis:  clientelar-patrimonial  imperis de conquesta (mogol, carolingi).
El grup conqueridor manté vincles personals. Cultura militar per tal de protegir els territoris conquistats a canvi de tributs. L’emperador pot delegar la seva autoritat a determinats poders locals.
 burocràtic territorial  relació político-militar que va més enllà d’una relació protecció-tribut. El centre polític (metròpoli) pretén integrar territoris (colònies) des de tots els punts de vista (cultural, polític, administratiu, religió, llegua,...). Major centralització política per tal de realitzar els programes de colonització (obres públiques, exèrcit). En aquest segon model d’imperi tenim la Xina, Egipte i Roma (EUA actualment?).
Les poliarquies feudals: Es tracta d’un sistema amb diferents centres de poder (poliarquia) (regnes, principats, comtats, baronies), fonamentalment militar, vinculats entre sí per pactes d’auxili recíproc. Cada centre compta amb els seus mitjans propis (exèrcit, administració, justícia). Estructura social estamental que comporta que qui té propietats (terra) té també poder. En conseqüència la diferenciació entre l’ambit econòmic i el polític es dilueix molt.
Les monarquies estamentals: Es tracta d’una forma d’organització política de trànsit entre les poliarquies feudals i els Estats absoluts. Aquesta forma d’organització es relaciona amb la consolidació de les ciutats i dels mercats, que comporta una diversificació social (pre-burgesa).
Es comencen a establir oligarquies locals que d’alguna manera comencen a competir amb els poders feudals. Això també explica que per primera vegada es produeix un intent de concentrar el poder en una persona (el rei) en detriment dels senyors feudals. Aquesta concentració de poder és la que donarà lloc al naixement de l’Estat.
2. L’Estat com a organització política: Es tracta d’una forma d’organització política que neix a Europa fa 500 anys i que avui de forma més o menys pura s’ha implantat en tot el planeta (les NU apleguen 200 Estats).
Elements caracteritzadors (a partir dels factors (o variables) “autonomia política”/ “concentració de la violència legítima”): En l’Estat es produeix una diferenciació de l’esfera política (respecte de la religió i l’economia) i una tendència a la màxima institucionalització de les relacions polítiques. La font de legitimació tradicional va perdent importància i és substituïda per la legal (que no democràtica)  despersonalització del poder en paral·lel a la professionalització política i administrativa.
Pel que fa el segon factor, l’Estat reclama l’exclusiva de la coacció física legítima.
Per a aquest propòsit es dota d’un doble monopoli: la producció del Dret (lleis i codis) i l’administració de la violència (exèrcits, policia, presons).
A aquestes dues característiques cal afegir-ne una més: la base territorial  jurisdicció territorial (abans el que delimitava l’abast polític eren les relacions personals).
El naixement de l’Estat: No es pot fixar una data concreta però es donen uns factors favorables a l’aparició de l’Estat a finals del segle XV, principis del XVI, a Europa: Econòmics creixement ciutats i de les transaccions mercantils (mercantilisme).
Culturals  el Renaixement i la mirada cap al classicisme i les seves institucions polítiques.
La construcció de l’Estat equival a un procés d’expropiació dels mitjans de dominació política: producció legal, administració de la justícia, recaptació fiscal, recursos militars, relacions diplomàtiques...
Legitimació de l’Estat:  Legitimació econòmica i social: l’ascens de la burgesia i de les transaccions comercials (protecció de les ciutats i de les rutes).
 Legitimació política i ideològica: tres pensadors de l’Estat, Maquiavel (1469-1527); Bodin (1530-1596); Hobbes (1588-1679), aportaran arguments a favor de la construcció d’Estats forts.
Maquiavel teoritza que les monarquies centralitzades i unitàries són els models polítics del futur davant la dispersió feudal i la ingerència del Papat. Lectura del Príncep.
Bodin teoritza sobre el principi de sobirania estatal com la necessitat d’un poder absolut i perpetu per damunt de qualsevol condició, que asseguri la cohesió d’una comunitat política.
Hobbes teoritza sobre la necessitat d’un pacte que comporta la renúncia dels ciutadans a governar-se a sí mateixos en benefici d’un únic sobirà que els governarà. Aquest sobirà ha de tenir el màxim de poder, sense cap limitació, ni la de les lleis que ell mateix produeix, per tal d’imposar la seva voluntat. El poder d’aquest sobirà el simbolitza amb el monstre mític del Leviatà.
Aquests tres autors contribueixen a la construcció teòrica de l’Estat:  autonomia de l’esfera política  principi de sobirania i poder absolut 3. Evolució de l’Estat (Absolut  Liberal  Democràtic i de Dret  Estat del Benestar): Etapa: de la Revolució Industrial (S. XVIII) fins a finals del segle XIX.
A finals del S. XVIII es produeixen una sèrie de factors que contribueixen a l’estudi de la política: a) Les tres revolucions liberals: • La Gloriosa (Anglaterra, 1653) • La Guerra de la Independència (EU,1775) • La Revolució Francesa (França, 1789) b) La revolució industrial i els canvis socials associats c) L’afirmació del individualisme i la fragmentació de la realitat social d) El desenvolupament de les ciències naturals (empirisme/positivisme) e) La revitalització de les Universitats europees i nord-americanes 1. De l’Estat absolut al Liberal. 4 factors: a. Històric: les 3 revolucions burgeses b. Ètic moral: La burgesia, al distanciar-se de l’Aristocràcia i la noblesa (i la resta de classes) desenvolupa una moral pròpia: L’individualisme. L’individualisme es relaciona amb l’utilitarisme de l’època (el principi de la màxima felicitat: Bentham). John Stuart Mill introdueix a l’utilitarisme una certa igualtat entre els individus per assegurar aquesta felicitat i introdueix la idea de la igualtat política.
c. Econòmic: Triomf de les doctrines lliurecanvistes que posen en l’epicentre de l’economia el mercat com a institució central en la distribució dels béns (Adam Smith, La riquesa de les nacions). Planteja que la millor manera de regular l’economia és el mercat i la “mà invisible”. Creia que tot tipus de béns i serveis es podien proveir a través del mercat. Era partidari de la mínima intervenció de l’Estat en l’economia (Política lliurecanvista).
d. Polític: Es dona amb 3 idees fonamentals que estaran darrere de tot Estat Liberal: i. Separació de poders: Montesquieu ii. Govern representatiu: Locke iii. Imperi de la llei: Kant, Rousseau, Hobbes.
6 variables que permeten diferenciar l’Estat absolutista de l’Estat liberal.
Variables Estat Absolut Vincle poder polític/individualisme Subordinació entre monarca i el súbdit Súbdit Rei (fusió de poders) Estat Liberal el Poder instituït – ciutadà (subjecte polític) Delegació/representació Status reconegut a l’individu Ciutadà Creació del Dret Parlament: protegir l’individu dels altres i dels abusos de l’Estat Organització de les funcions Concentració de funcions COMPLEXA: Separació de poders (especialització polítiques polítiques funcional) Estat/Societat Civil Intervencionista No intervenció (Econòmicament): dirigisme (doctrina mercantilista) Bases teòriques Hobbes/Bodino/Maquiavel Rousseau/Locke/Kant/Montesquieu/Voltaire (Raó d’Estat) En els primers temps de l’Estat Liberal, el subjecte polític es veia molt restringit pel sufragi censatari, a les persones que pagaven una certa quantitat d’impostos.
Mandat imperatiu: El representant polític està obligat a defensar únicament i exclusivament els interessos de la persona que representa.
Mandat representatiu: El representat polític està obligat a defensar l’interès general de la nació.
Evolució de les següents 6 variables que defineixen l’Estat:  L’Estat Absolut (i el sobirà sense límits): o Representa la culminació de les monarquies estatals perquè es tracta d’una forma de domini en detriment d’altres centres de poder i una conseqüència de les lluites nobiliàries, guerres civils i conflictes religiosos al llarg dels segles XV a XVII.
o Evolució de les variables contemplades:  A) Vincle entre el poder polític i l’individu: s’estableix una relació entre sobirà i súbdit  submissió a canvi de protecció. Estat i monarquia són el mateix degut a la concentració de poder i sobirania en una única persona: la figura del rei o la reina (monarca).
 B) Estatut reconegut a l’individu: cada individu té reconegut un camp d’actuació (econòmic i social) definit pels privilegis reials. Es tracta de         concessions que el monarca absolut atorga a gremis, particulars o ciutats.
C) Creació de dret: el dret com a conjunt de normes d’aplicació general en el territori (jurisdicció) és l’expressió de la voluntat del rei com a sobirà. El monopoli jurídic que l’Estat reclama davant d’altres instàncies (noblesa, església) és exercit directament pel monarca.
D) Organització de les funcions polítiques estatals: totes funcions polítiques, diplomàtiques, fiscals, militars, judicials en mans del monarca. Aquestes funcions poden ser delegades però sempre en nom del monarca. A nivell formal encara podem trobar reminiscències d’aquesta concentració de poder en algunes monarquies com l’espanyola (promulgació lleis, nomenaments, títols, etc…).
Desenvolupament d’una administració al voltant de la Corona (veure apartat Evolució de l’Estat i de l’Administració).
E) Relació amb l’entorn econòmic i social: l’Estat absolut s’ocupa de l’economia i especialment de les relacions mercantils. Així, l’Estat atorga monopolis (comerç amb les Índies), patents i privilegis per a la producció de béns i serveis (manufactures reials). Es tracta de concessions que beneficien a gremis, companyies o individus. La doctrina econòmica que sustenta aquesta relació Estat-economia s’anomena “mercantilisme” i va ser impulsada pels pensadors fisiòcrates i té la seva màxima aplicació al segle XVII. Relació amb l’imperialisme i el colonialisme europeus.
Pel que fa les funcions socials, aquestes són molt limitades i es reserven a l’Església i les seves organitzacions (ordres religioses, universitats, hospitals, orfenats,…). Si en algun moment el monarca exerceix funcions socials ho fa per caritat o generositat personal, no per obligació política.
F) Bases de legitimació ideològica: Doctrina de l’absolutisme (Maquiavel, Bodino i Hobbes) (que ja hem tractat) a la que s’afegeix la voluntat d’integrar l’església en l’estructura política (per tal de reforçar la legitimitat d’aquest tipus d’Estat.
Podem dir que a mitjans del segle XVII es situa el període de màxima consolidació de l’Estat Absolut (Pau de Westfalia, 1648) i que el segle XVIII amb la Il·lustració marca el seu declivi i trànsit cap a l’Estat liberal.
Des d’un punt de vista social, la burgesia reclamava cada vegada més llibertat d’actuació (economia de mercat) i per tant també més protagonisme polític. Per altra banda, el protestantisme com a doctrina religiosa que reclama l’autonomia de la consciència (veure M.
Weber: Ètica protestant i esperit del capitalisme) contribueixen a un major individualisme incompatible amb un Estat tan intervencionista.
La il·lustració com a qualsevol moviment intel·lectual que reflecteix els canvis socials fonamentarà les bases teòriques d’un nou Estat, l’Estat Liberal, que les revolucions americana i francesa ja fan inevitable.
 L’Estat Liberal: o Naixement de l’Estat Liberal: o No podem parlar de la creació d’un Estat Liberal “ex-novo” sinó d’una evolució des de l’Estat Absolut. Tanmateix, Anglaterra serà la nació que experimentarà primer aquest canvi i de forma més intensa. La revolució de la Gloriosa (1688) serà la primera revolució burgesa liberal de la història.
o Encara que no trenqui amb la monarquia, Anglaterra començarà tenir les característiques d’un Estat Liberal gairebé un segle abans que les altres grans nacions (França, 1789; Espanya 1812) europees.
o Amb discontinuïtats i ruptures, l’Estat Liberal perdura fins l’actualitat, encara que ha patit diferents transformacions al llarg d’aquests tres segles.
o Evolució de les 6 variables característiques:  A) Vincle entre el poder polític i l’individu: la relació ja no s’estableix entre súbdit i sobirà sinó entre institució i ciutadà. De súbdit a subjecte polític (de la sobirania) encara que no universal al principi.
 B) Estatut reconegut a l’individu: la consideració d’aquest individu ja no depèn del seu origen familiar ni dels privilegis concedits pel sobirà sinó de l’existència d’uns drets fonamentals que el poder polític ha de respectar. L’individu esdevé ciutadà (no universal al principi).
 C) Creació de dret: El dret s’interpreta com la defensa de l’individu davant dels possibles abusos de poder per part d’altres ciutadans o del mateix Estat. El dret, per tant és l’expressió de la voluntat general (inici del constitucionalisme). Un Estat de Dret és un Estat que crea dret però que també es sotmet al dret. (veure quadre Drets fonamentals).
 D) organització de les funcions polítiques estatals: importància de la divisió de poders (trencament de l’absolutisme) i de l’aparició d’institucions representatives. En un primer moment tenim una separació entre el rei (que nomena el seu govern) i el legislatiu que té un caràcter de representació restringida.
 E) relació amb l’entorn econòmic i social: “Estat gendarme” que només intervé quan el mercat no pot proveir un bé o servei (ordre públic, exèrcit, grans infraestructures). També protegeix els drets de propietat per tal d’assegurar l’activitat econòmica privada. Liberalisme econòmic  Adam Smith (1723-1790). Doctrina econòmica del “Laissez faire, laissez passer”.
 Pel que fa l’atenció social, aquesta és mínima i pal·liativa davant de les desigualtats produïdes pel capitalisme (Revolució industrial).
 F) bases de legitimació ideològica:  El Liberalisme neix com a proposta d’un nou ordre polític i social diferent al que representaven les monarquies absolutes (Antic Règim), en un context econòmic (Revolucions industrials) i cultural (Il·lustració) determinats. El liberalisme inspirarà les revolucions anglesa (1688), Americana (1776) i Francesa (1789).
 Primers autors (segles XVII i XVII)  Locke (1632-1704): pacte social i govern representatiu.
 o o Montesquieu (1689-1755): divisió de poders/trencament absolutisme.
 Rousseau (1712-1778): la llei com a expressió de la voluntat general.
 Kant (1724-1804): la llei com a garantia de la llibertat i l’Estat com a garantia del dret.
Autors liberals dels segles XVIII i XIX:  Bentham (1748,1832),  James Mill (1773-1836),  Thomas Paine (1737-1809)  Benjamin Constant (1767-1830)  Alexis de Tocqueville (1805-1859).
 John Stuart Mill (1806-1873) El Liberalisme com a ideologia:  D’un acord entre individus lliures neix la comunitat política  no es pot programar ni planificar el progrés social. En conseqüència, l’autoritat política ha de limitar-se a garantir les regles bàsiques del joc (que permet ser lliures els ciutadans). Preeminència dels drets individuals sobre els drets col·lectius.
 Drets naturals  drets humans  drets individuals/drets naturals  drets col·lectius  Liberalisme al segle XX (J. Schumpeter) i neoliberalisme (F. Hayek, R.
Nozick).
Crisi de l’Estat liberal, política de massa i Estat del Benestar: o o o o o o o o L’Estat gendarme i protector de les lleis naturals esdevé insuficient davant l’evolució d’una societat cada vegada més complexa i fragmentada amb interessos contraposats  incapacitat de regular els conflictes derivats del model de desenvolupament social i econòmic (capitalista) de la política de les elits a la política de massa.
 Influència del liberalisme igualitari o republicanisme democràtic (J. S. Mill) Influència dels pensadors socialistes (Marx, Engels) Ampliació del sufragi  democràcia de partits Creació i desenvolupament dels partits obrers com el Labor Party britànic o el Partit Socialista alemany.
Elaboració per part de les administracions governamentals d’estadístiques fiables sobre atur, accidents laborals, treball infantil,...
Estat de Dret (Liberal clàssic)  Estat Social i democràtic de Dret: Aquest pas l’hem d’entendre com una transformació de les funcions polítiques de l’Estat liberal, en el sentit d’introduir i ampliar, progressivament, l' intervencionisme protector de l’Estat.
Igual com passa amb les altres formes d’Estat no podem fixar una data precisa per a la seva aparició. Podem parlar de fites que consoliden l’Estat Social i Democràtic de Dret. Podem associar l’Estat Social i Democràtic de Dret amb l’extensió i consolidació de l’Estat del Benestar.
o o o o o o Antecedents:  A Anglaterra (llei de pobres des de segle XVII)  Mesures legals de caràcter social introduïdes pel canceller Bismark, a Alemanya, a partir del 1880: Llei assegurança obligatòria d’enfermetat, llei sobre accidents de treball (per a cobrir l’invalidesa permanent i la viudetat), llei sobre la jubilació, Impost sobre la Renda.
 Crisi econòmica del 1929 i les propostes keynesianes amb aplicació al New Deal als EUA.
 -informe Beveridge 1942, Regne Unit en acabar la 2a. GM.
 En general, a partir de la segona guerra mundial es consolida l’Estat del Benestar.
Consideracions prèvies:  L’Estat del Benestar és un experiència pròpia de les economies de mercat (de vegades s’empra el terme “economia mixta”).
 L’Estat del Benestar es pot interpretar com un compromís o pacte polític per tal d’assegurar la pervivència del tàndem Capitalisme/democràcia Liberal.
 L’Estat del Benestar no només facilitarà la redistribució de la riquesa sinó també l’acumulació de capital (funcionalitat econòmica de l’Estat del Benestar  Keynes i les polítiques de demanda.
Elements que defineixen l’Estat del Benestar:  Creixement de la despesa pública per damunt del creixement del PIB;  Dèficit públic que es pot utilitzar com a mesura anticíclica (augment de la demanda);  Creació d’una maquinària administrativa i generalització de les polítiques públiques;  Política fiscal progressiva per tal de finançar la creixent despesa pública.
 Podem parlar d’una fase d’experimentació (1870-1925), consolidació (1930-1940) i expansió (1950-1970). A partir dels anys 80 l’Estat del Benestar entra en crisi.
També podem parlar de diferents models d’Estat del Benestar: La crisi de l’Estat del Benestar: La doctrina neoliberal (Hayek, Nozick) + el paradigma econòmic monetarista (M. Friedman) posen en qüestió la validesa de l’Estat del Benestar i proposen la retirada de l’Estat (rolling back the State). Els governs republicà (de Ronald Reagan) i conservador (de Margaret Thatcher) s’encarregaran de posar en pràctica aquesta retirada.
o Arguments en contra de l’Estat del Benestar:  el caràcter antieconòmic de l’EB  l’Estat desplaça del mercat els incentius per a invertir;  el caràcter improductiu de l’EB  creixement de la burocràcia i de les activitats improductives;  la ineficiència i ineficàcia de l’EB  malbaratament de recursos sense assolir els resultats esperats (reducció de la pobresa i desigualtats);  la negació de la llibertat  impossibilitat de la lliure elecció individual;  la negació de la iniciativa individual  “desmercantilització” excessiva.
Etapa de l’Estat del Benestar – 30 anys (1945-9175) L’economia de mercat genera desigualtat que és compensat per l’Estat amb polítiques que regulen l’Estat i recondueixen les desigualtats que l’economia de mercat genera.
Karl Polanyi, al seu llibre “La Gran Transformación” (1944), descriu el que anomena “Doble moviment”: Hi ha un moviment molt fort des de l’àmbit econòmic i ideològic per mercantilitzar tota la societat. Aquest moviment fa que passem de l’economia de mercat a una societat de mercat: no només les relacions econòmiques són de mercat, sino totes les relacions humanes.
L’Estat del Benestar sorgeix del moviment de mercantilització i de la reacció contra l’economia de mercat. Les alternatives al mercat que hi ha doncs són: el no mercat (revolució soviètica) però això requereix d’una economia molt complexa: economia planificada. L’economia de mercat s’autorregula i és més simple.
La solució que es va trobar, doncs, va ser fer que els que es feien més rics contribuïssin més en impostos per poder fer polítiques que el mercat no garantien, per pal·liar les desigualtats del mercat. Es generava una lògica d’Estat-nació: que l’economia funcioni a l’Estat i la redistribució de la renda també a escala nacional.
Això va començar a fallar amb el la crisi del Petroli al 1973: els països productors de petroli es van començar a organitzar (OPEP) i a pujar el preu. Això va significar més costos de producció pels empresaris, una consegüent disminució dels beneficis i, per tant, que reduïssin els costos no pagant impostos. Així, es va posar en crisi aquest model social.
...

Tags:
Comprar Previsualizar