TEMA 4; PRINCIPALS PROGRAMES DE PREVENCIÓ (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Prevenció de la delinqüència
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 01/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència TEMA 4. PRINCIPALS PROGRAMES DE PREVENCIÓ 1. Programes de prevenció sobe determinades àrees geogràfiques. Lo tipico es el ayuntamiento que nos pide que intervengamos en un barrio o una zona. Hay planes, programas y proyectos, como por ejemplo el pla de barris 2004-2009.
2. Programes de prevenció del delicte en el disseny arquitectònic i urbanístic dirigits a la remodeloació de la convivencia humana. Se hacen pruebas piloto que funcionan y se ponen en pràctica, como por ejemplo los pasos de cebra que son elebados, etc. Seria un diseño o reinsericón para evitar accidentes, para evitar que se corra, etc. El estudio de carreteras, de luces, de señalización, de rotondas, de zonas comerciales, de zonas educativas, todo esto esta hecho con programas.
3. Programes d’Orientació comunitária. Trabajo en las comunidades 4. Programes de prevenció victimal. Trataremos l a victimologia, es como atender a esa victima, como acogerla.
5. Programes de prevenció d’inspiració político-social.
6. Programes de prevenció orientats a la reflexió axiològica 7. Programes de prevenció d’orientació cogniriva 8. Programes de prevenció de la reincidència Los programas convinan diferentes teorias. Los estructuramos asi porue tienen mayor interes según de la teoria de donde vengan Els programes de prevenció sorgeixen per la consciència de les mancances dels models clàssics i neoclàssics de prevenció de la delinqüència. Aquests programes insten en la necessitat d’utilitzar en els programes de prevenció tota la informació que es pugui aconseguir o definir a través d’altres disciplines. (psicologia, sociologia, econòmica…) Progrés de la criminologia - Ampliar el coneixement sobre el delicte - Suggereix noves estratègies de prevenció - Amplia (…) 1. Programes de prevenció sobre determinades àarees geogràfiques María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència Aquets programes treballen sobre els factors espacials, els nuclis urbans industrialitzats, deteriorats i delimitats social i geogràficamet, amb les taxes de criminalitat més elevades, i un compromís social i d’intervenció per part dels poders públics en àreea deprimides, programes de reordenació i equipament urbà, millores infraestructurals, dotació de serveis… i a més, treballa sota el paradigma del model ecològic.
Els contextos en els que s’apliquen aquests programes són els focus d’atenció dels delinqüents. És a dir, aquests focus d’atenció, aquestes zones, no generen de per si la delinqüència, però potser l’atreuen Aquest programa té una serie de limitacions i crítiques: - Aquest tipus de programa no fa prevenció pròpia del crim, sinó que el desplaça. Quan fem una intervenció en un barri sobre l’estructura no resolem la criminalitat, el que fan els criminals és canviar de barri.
- Són programes tendents a ser respressius, antisocials i discriminatoris - L’esforç prevenitu es basa en prestancions a unes zones concretes més que d’altres - Es controla, es vigila sempre als maeixos, als grups humans que habiten els barris conlictius i perillosos. Com per exemple la intervenció del barri de la Mina de Barcelona, en que la que els mateixos habitants del barri anomenaven a una sèrie d’edificis “de los indios”, i allà era on es concetrava el tràfic De tot això sorgeix la idea de potenciar el foment d’un treball comunitari i social, millorant la qualitat de vida de les persones, el benestar dels ciutadans, els nivells de salut, l’educació cultural, els serveis i la infraestructura. Això vold`ra dir que hi haurà menys perosnes que comencin a dleinquir. Aquests programes no resolen la delinqüència, però l’acoten molt Que tipo de delitos se encontraran en zonas que no estan bien estructuradas? Robos, asaltos, etc. Que pasa si en un barrio no vive gente? Pues se cierran los comercios. Que suelen hacer estos programas? Suelen reordenar, barrios que eran muy industriales en los años 80, se intentó construir parques, institutos para que se organizasen. La realidad futura nuestra es bastante diferente.
2. Programes de prevenció del delicte en el disseny arquitectònic i urbanístic dirigits a la remodelació de la convivència humana Aquests programes s’orienten cap a la reestructuració urbana i utilitzen els dissenys arquitectònics per a incidir positivament en l’hàbitat físic i ambiental. Aquests programa progressa una mica del model ecològic i va buscant la convivència humana. Intenta neutralitzar l’elevat risc criminogènic o victimal que exhibeixen certs espais i modificar l’estructura actitudinal i motivacional del veí o María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència habitatns d’aquests. Per exemple, els plans com “Barcelona posa’t guapa” per rehabilitar les façanes dels edificis.
Aquest programa fa una constatació de com afecten els factors arquitetònics i urbanístics en la delinqüència ocasional, i planteja remodelar l’arquitactura urbana per tal d’evidenciar les barreres reals o simbòliques per evitar el risc d’infracció i treballa sota el paradigma del model situacional.
Com er exemple, remodelar l’enllumenat públic, ja que molts barris marginals es relacionen amb poca il·luminació, i per exemple també els nous passos de zebra que estan elevats i t’obliguen a reduir la velocitat, els bancs fets per a que no hi doimin els indigents, les places”dures” (les que son de ciment) que fomenten que es facin mercats… En aquest cas, cal tenir en compte, fomentar les actituds positives de les comunitats de responsabilitat i solidaritat, millorar el control social informal, ja que, l’acció criminal no només sorgeix per les característiques arquitectòniques, ni físiques de certs espais, sinó també a causa de l’anonimat i absència de sentiment veïnal dels seus habitants.
Dins d’aquesta modalitat, podem trobar dos tipus de programes: - Programes que es centren només en neutralitzar la perillositat de certs llocs i simplement increment les mesures de control i vigilància. Es tracta de l’actuació amb prsses o sense presses.
Quan hi ha una taxa de criminalitat molt alta en un barri, hi ha una diferència molt gran de fer-ho ràpid o de fer-ho a poc a poc, i aquesta última és la millor manera.
- Els programes que cerquen una reestructuració afectiva de l’habitat urbà, reclamar millores d’infraestructura, serveis i equipaments, l’existència de barreres simbòliques o reals que defineixin l’espai com a públic, comú o privat delimitat les fronteres, aconseguir l’existència d’un sentiment comunitari i potenciar una convivència urbana més comunicativa i solidària, on es reclama un compromís de la comunitat per la prevenció de la delinqüència.
3. Programa d’orientació comunitària. Trabajo de las comunicades Aquests programes defineixen el crim com un problema comunitari, la prevenció com a prevenció comunitària, i la intervenció també com a intervenció comunitària. Un programa d’intervenció comunitària seria, per exemple, aquest tipus de lluita grecoromana que s’ha desenvolupat al barri de la Mina a Barcelona, que ha creat comunitat. Per tant la comunitat es considera com un recurs simbòlic de control social. La prevenció i la comunitat son dos conceptes necessàriament interrelacionats i a més treballa sota el paradigma de model socialitzador i ecològic.
María Aperador Montoya El que proposa Prevenció a la Delinqüència aquest programa es, per exemple, una mobilització de totes les forces vives, una dinamització social i una actuació o compromís de totes en l’àmbit local. Pretén que la comunitat treballi conjuntament per a que faci la funció de prevenció. Però aquesta noció de prevenció comunitària esta poc definida, ja que la prevenció comunitari pot significar tant una prevenció integradora, com un sinònim de seguretat de la comunitat.
Un exemple de programa d’orientació a la comunitat seria el treball que duen a terme fundacions com, Fundació Trinijove, o també la següent noticia: 4. Programes de prevenció vici mal Hi ha una necessitat molt gran de reconèixer les víctimes, ja que sinó serveix com a un factor afavorir de la delinquència, perquè s’han donat molts casos en els que les víctimes es converteixen en delinqüents. A una víctima se l’ha d’escoltar, se l’ha de tenir en compte. En resum, aquests son programes dirigits a víctimes potencials, és a dir, no només a aquells que ho poden ser, com els programes de bullyung, que moltes vegades apareixen abans, però també quan ja s’ha donat els casos de bullying.
Aquests programes es centra en estudis empírics (victimologia) sobre els riscos existents i els factors que condicionen la probabilitat de patir efectes del delicte Existeixen col·lectius humans que tenen més riscos de ser víctimes. Per exemple, un col·lectiu que es veu que tenen riscos són la gent gran, ja que s’entenen coma col·lectius vulnerables a ser estafats, etc. Tot i que, actualment, s’han anat organitzant, i han creat com un patró que abans no es veia, com és el cas dels escàndols de les preferents a Espanya, on la gent major, que va ser la mes afectada, es va organitzar i va fer moltes manifestacions, etc. Un altre col·lectiu que es considera de risc són els nens.
Aquests programes pretenen informar i conscienciar a les víctimes potencials, fomentant actituds madures de responsabilitat i autocontrol.
María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència L’estratègia més eficaç en aquest tipus de programes és a través de campanyes (campanyes generals, campanyes tècniques, organització d’activitat comunitàries…). Com a fundació SURT, que va començar a treballar al barri del raval amb dones que havien rebut maltractaments i aquesta fundació ha crescut a nivell espectacular. A partir d’aquí aquesta fundació se n’adona que en aquest programes de prevenció víctima hi ha factors de risc que no es tenen en compte, com que per exemple en el cas de les dones, havien quedat aïllades, no tenien amics, havien perdut vincles amb la família, són dones sense formació, sense treball, etc i per això, aquesta entitat treball amb els factors de protecció, per canviar tots aquests factors.
Poden ser programes tan de prevenció primària (com les campanyes contra la violència de gènere, que es dirigeixen a la majoria de la població), secundària (una activitat o un programa que es dirigeix a un grup de risc concret) com terciària (com serveix o programes d’atenció a la víctima, el telèfon d’ajuda al maltractament). I a més han de ser programes discrets, ja que el cas de les víctimes és complicat i difícil.
En el programa víctimal sempre hi pot haver diferències i peculiaritats. En les víctimes, poden influir diferents factors, dels quals destaquen tres: el trastorn d’estrès post-traumàtic, que es molt important identificar-lo si treballem amb víctimes, el trastorn de seligman, que es el síndrome d’indefensió apresa, es a dir, aquelles persones que després de ser víctimes perden la capacitat de resposat emocional, queden tan fetes pols després de ser víctimes queden anul·lades emocionalment, i les fases del procés del dol. Si aquestes fases no es fan ben fetes, acaben en trastorns, com és el cas d’aquelles persones que estan contínuament queixant-se i no es conformen amb res, això pot ser una conseqüència de no haver superat aquestes fases a.
Trastorn d’estrès post-traumàtic És quan es donen un conjunt de símptomes, després d’haver tingut o viscut una situació “extremadament” traumatica. És un conjunt de símptomes que es poden donar temps després del moment “extrem” traumàtic, on en aquests moment l’estrès és màxim. Lestres genera alteracions hormonals i del cos, quan això decau, tabé ens baixa aquest nivell hormonal, de defenses, etc, i ets més vulnerable. En resum, es tracta que després d’una situació extrema, l’estrès no ens funciona correctament, i quan tornem a la vida quotidiana i es presenta alguna situació en que patim una mica d’estrès, llavors aquesta persona petarà. Es molt freqüent en els militars quan tornen d’una guerra. El DSM des del 198 reconeix el TEPT. Una serie d’exemples de factors estressants poden ser: - Greus danys fisics o psicologics viscuts per la persona psicologica de la persona, o entorn més vinculat emocionalment María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència - Els mecanismes de defensa mental, no poden assimilar-lo o gestionarl-lo positivament - Amenaces que afecten a la intefritat física o psicologica de la persona, o entron més vinculat emocionalment - Trauma psicològic o emocional, i no necessàriament al dany amb el que tècnicament es relaciona b. Les fases del procés de dol Definició del procés del dol. És un procés provocat per la pèrdua d’un vincle estimat, real o percebuda; però no és cap malaltia ni transtorn. Per al procés del Dol, parlem de vincles primordials, vincles relacionals imprescindibles que creen emocions intenses, i front la seva pèrdua necessitem d’un canvi de rol, emocional, social. És un procés dinàmic (amb canvis i oscil·lacions), és ínti (per emocions, durada i seqüència), és actiu (cal del nostre esforç per referse), i és privat i alhora social (si tenim o no recolzament de l’entorn) Etapes/fases: a) NEGACIÓ / AILLAMENT / SHOCK / RÀBIA / RESSENTIMENT. Si una persona no passa per totes aqustes fases es pot quedar engaxat en alguna d’elles i no superar-ho, això ens afecta a totes les àrees de la nostra vida. Ningú aca sent mai el mateix després del procediment del dol, però si es superen les fases la persona va evolucionant, aquella persona que no ho supera mai torna a ser la mateixa ni evoluciona. A vegades és curt termini i a vegades de forma molt punyent. Aquesta fase és molt dolosa pels acompanyants i familiars. La ira i el ressentiment o només es pot dirigir cap als altres sinó també cap a un mateix (violència atudirigida). Hi ha una sèrie d’indicadors positius de com canalitzar la ira, ràbia, etc, com poden ser les pràctiques esportives.
b) NEGACIÓ/PACTE/DUBTE INTERIOR. Moltes vegades ens trobem amb canvis en l’estructura familiar després d’un procediment del dol. Per exemple si es mor un familiar, a vegades algun altre familiar suplanta la seva figura. Això faria referència a aquest concepte de pacte i dubte.
c) DEPRESSIÓ. El moment en que se sent una tristesa profunda. En aquesta fase es solen quedar moltes vegades pares que han perdut els seus fills, ja que es veu com a quelcom antinatural. Quan hem d’enterrar pares o avis ho veiem diferent, com a resultat del cilce vital i sabem que en algun moment ha de passar, però enterrar fills no d) ACCEPTACIÓ, sentiment de pau d’esperança, parlar de l’avia que vas pedre com una cosa bona En aquestes fases hi ha situacions en les quals ens podem quedar enganxats. Solen ser factors de risc personals que ens van portant cap a un bloqueix psicologic. Com per exemple la depressió. Que pasa María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència quan algú queda enganxat en la ira, rabia i/o resentiment? Normalment, se sol estar més susceptible (respons amb rabia). Les persones que es fiquen en les drogues o l’alcohol degut a la fase del dol.
Moments de dol: - Pèrdues relacionals: éssers estimats, separacions pares, abandonaments per part de progenitorscuidadors, privacions afectives, migracions, mascotes - Pèrdues intrapersonals: de desenganys per persones, corporals (amputacions, malalties discapacitants), d’afectacions de l’ideal del jo; de capacitats corporals, cognitives, professionals…etc - Pèrdues materials (molt vinculades emocionalment): llar familiar, desausi, objectes “tresors” - Perdues evolutives (psicolgia evolutiva): pas a l’adolescencia, interdependència pares-procés d’independència….etc Exemples: - Mort propera - Trencament de parella - Alguns casos de pèrdua de feina - Desaucis, pèrdua d’habitatge - … i a nivell criminològic? Robatori a casa, agressió sexual.
c.
Síndrome d’indefensió apresa de Seligman.
Seligman va fer un experiment amb ratolins de laboratori, semblant al dut a terme per Skinner, però el que va fer Seligman és que un dia si el ratolí donava al botó verd aquest li donava menjar, i si tocava al vermell una descàrrega elèctrica, però al dia següent els botons estaven canviats, i el verd donava una descàrrega i el vermell menjar, i sempre era aixó. El resultat final era que els ratolins no tocaven cap botó. Això també es pot aplicar a les víctimes.
Aquest trastorn té símptomes semblants a la depressió. Dins d’aquest trastorn, les persones queden apàtiques, manejables. Ho veiem en casos de violència de gènere, quan l’home un dia l’estima, i al següent li dona una palissa, i al següent li diu que la torna a estimar, o també quan li diu que un dia vesteixi d’una manera i al següent que es vesteixi d’una altra manera… al final t’acaba vestint ell i tot t’és igual, acabes sent manejable. Com es pot sortir d’aquest trastorn? a) Aquesta fase és una percepció, no una realitat inamovible.
María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència b) Assumir que pot passa i que cada dia és noi i estpa ple de possibilitats i potencialitats. Podem ser proactius.
c) Buscar formes creatives d’abordar la situació valorada com a amenaça d) Recolzare en persones que tinguin altres recursos que un no posseeixi e) Reevaluar o reconeptualitzar la situació en busca d’angles positius.
f) Acceptar, adaptar-se i esperar un millor moment per actuar, si es considera que realment res pot canviars-e aquí i ara. Això fa referencia a que no podem donar esperances o pautes que tot d’un que entrin al servei això s’acabarà, perquè no és així. S’ha de temporalitzar i marcar aquestes pautes i fase si esperar a aquesta persona estigui preparada per trencar aquesta situació, ja que es troba en una fase d’aïllament, i no té recursos ni mitjans per trencar-la des d’un primer moment g) Centrar-se en els recursos, dons i talents, i no pas enfocar-nos en el problema o en les seves possibles conseqüències negatiivas, perquè això retroalimentarà la mala situació. Per exemple, no li podem dir a un nen que es el que li passa, ho ha d’expressar a la seva manera, així com podrem actuar. Nosaltres hem de reforçar les pautes de millora, que portaran a la víctima cap a la sortida d’aquesta situació.
El súmmum de la víctima és, no nomes ser víctima del delicte, sinó també que no tingui reconeixement social. Amb prevenció de la delinqüència, no cal hi hagi delicte per a que s’exerceixi la prevenció.
Escalada de violència de gènere Acostuma a tenir forma de bucle, amb fases negatives (discussions, abús, baralla...), amb fases de reconciliació (agraïment, el perdó, la reconciliació). Pot durar anys, tot i que hi ha factors de risc que acceleren el procés, com trastorns mentals, abús de tòxics, canvis o traumes vitals, etc. Es pot donar des de ben al principi de la relació, fins i tot quan encara no hi ha convivència.
Es diu “escalada” de la violència perquè va com per nivells. Generalment comença sent una violència psicològica, fins que puja de nivell i passa a ser física, i a un altre nivell, sexual. Els fills i les filles també en són víctimes.
5. Programes d’inspiració politico-social Una part dels crims que es cometen semblen estar relacionats amb problemes i conflictes més profunds en relació a la societat. Millorar les polítiques socials com a instrument de prevenció. Son purament programes de prevenció primària. Correlació entre qualitat de vida i delinqüència, des de aquesta perspectiva, aquests programes sempre acostumen a associar al engròs ja que son de María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència prevenció primària, i tenen aquesta correlació entre qualitat de vida i delinqüència, s’entén que quan les persones viuen millor i tenen més qualitats de vides, la delinqüència sol baixar, però baixa la delinqüència relacionada amb la recerca del benestar. Es vinculen al paradigma del Model ecològic, això no passa sempre, però si que quan es fan des de perspectives socials o municipals ho son. Son programes de difícil avaluació, ja que treballen a mig i llarg termini.
Per exemple, la tolerància cero amb la violència de gènere, solen ser actuacions generalistes. N’hi han més programes, com per exemple delictes de tràfic. Un altre exemple d’aquests programes es com s’enfronta el fracàs escolar des dels centres educatius. Hi ha una sèrie de programes que el que intenten es formar aquests menors que han abandonat l’escola i de retruc intenten que s’eviti la marginació que pot portar a aquests joves a la delinqüència.
S’anomenen d’inspiració politico-social perquè la transformació d’un barri o zona no la pot fer una associació, ha d’estar sempre sota el paraigües de l’administració y per tant des de la perspectiva política. Per tant en aquest cas la intervenció social ve des de l’arrel política.
6. Programes de prevenció orientats a la reflexió axiològica Es basa en la revisió d’actituds, valors i pautes de comportament. Es tracta de prevenció primària. Es allò que és referent que guien i orienten a l’individu. Associen, comportaments delictius, amb programes per treballar els valors socials (solidaritat, tolerància...etc.) La majoria d’aquests programes es centren en la prevenció de la delinqüència infantil i juvenil perquè es sobre aquests grups en els quals s’ha d’incidir. Allò que fan els adults, sigui o no pro normatiu, es queda com a exemple o pauta, de formes de convivència, etc., es part de l’aprenentatge social que fan els joves i per culpa d’això difícilment podrem aturar aquests processos que els portaran a la delinqüència, ni que millorem la zona, aquests processos seguiran si ho aprenen així. Axiològicament no hi ha aprenentatge de conductes pro normatives. Per tant, es tracta d’evitar la transferència de missatges antipedagogics de la població juvenil i infantil, ja que la criminalitat s’aprèn, a través de la imitació (teories de l’aprenentatge social). En resum, es tracta d’oferir patrons de participació i compromís ciutadà.
*axiologia= valor atribuït a les persones/part de la filosofia que estudia els valors.
Aquí es pensa en l’actitud del jove, en el valor que va aprenent.
Què passa amb el control de la frustració? Doncs qui no ha tingut oportunitats i una altra frustració es susceptible a corrompre els valors. El que s’intenta des d’aquest programa és treballar amb aquest control de la frustració i potenciar la igualtat d’oportunitats, així com també evitar (potenciant espais María Aperador Montoya Prevenció a la Delinqüència de participació) la negació al jove i que aquest busqui aquesta mancança participant en subgrups propensos a la delinqüència.
7. Programes de prevenció d’orientació cognitiva Si l’adquisició d’habilitats cognitives ha demostrat ser una tècnica eficaç d’intervenció resocialitzadora, perquè aïlla al delinqüent d’influències criminògenes, sembla lògic suposar que una adquisició primerenca per part del jove d’aquestes habilitats evitaria que aquest s’involucrés en comportaments delictius. Per tant, aquest programa desplega la seva eficàcia no només en l’àmbit de la intervenció (tractament), sinó també en l’àmbit de la prevenció.
El fonament teòric i empíric d’aquesta nova funció preventiva del model cognitiu es troba en sòlids estudis realitzas sobre menors i joves (pre-delinqüents) que s’accionen al comportament criminal, però també en l’àmbit escolar s’han assetjat diversos programes d’una orientació semblant de presa de decisions, de comunicació, de solució de problemes i conflictes, d’educació de valors, etc., amb resultats molt positius, ja que ajuden a millorar certes actituds del jove que donen lloc a comportaments vandàlics i violents. Aquests programes també són útils com a estratègies de prevenció del consum de drogues.
Es basa en cursos formatius i informatius. Es poden focalitzar tant en a prevenció primària com en la secundària. El seu gran focus d’atenció es troba en els contextos educatius (escoles, instituts, etc.) i per això com hem dit intenta fomentar competències i aconseguir un augment de l’autoestima.
 Exemple: vídeo dels moteros.
...

Comprar Previsualizar