Artròpodes. Bloc 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Artròpodes
Año del apunte 2017
Páginas 22
Fecha de subida 22/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 2: ANATOMIA EXTERNA 2.1. Exosquelet. Tegument A vegades és confús entendre de quin pla estem parlant quan intentem descriure algun organisme, així doncs, la següent imatge ens ajudarà a resoldre els dubtes.
Exosquelet. Tegument Els artròpodes són invertebrats, i per tant no tenen un esquelet extern fix, per tant quan diem que tenen un exosquelet estaríem utilitzant un terme erroni. El tegument és l’estructura fonamental que permet el sosteniment i la forma dels artròpodes (exosquelet).
L’exosquelet dóna forma a l’animal i el protegeix del medi extern. Serveix com a punt d’inserció de la musculatura i manté la humitat del cos, evitant dessecacions. També és important en la comunicació.
El tegument, és l’estructura fonamental i està format per múltiples capes, però bàsicament distingim 3 capes principals: - Làmina basal: és una capa molt i molt prima Epidermis (capa cel·lular) Cutícula (capa acel·lular) L’única capa en que hi ha cèl·lules és l’epidermis Làmina basal La làmina basal, és una làmina de teixit connectiu format per polisacàrids que suporta els elements cel·lulars de l’epidermis i separa l’epidermis i la cutícula que hi ha per sobre seu de la cavitat general del cos de l’organisme, l’hemocel.
La musculatura s’insereix a la làmina basal i a partir de les tonofibril·les (terminacions musculars) travessen i s’insereixen a la cutícula. Les cèl·lules responsables de la formació de la làmina basal són els hemòcits.
Epidermis La segona capa és l’epidermis. L’epidermis, pot ser més o menys complexa, depèn de cada espècie i segons l’etapa on es trobi l’organisme. Durant la muda, l’epidermis estarà més diferenciada i amb més elements cel·lulars, que no pas si ja ha passat la muda, on aquests elements cel·lulars no estaran tan diferenciats.
L’element base són unes cèl·lules columnars que són les cèl·lules epidèrmiques típiques i són vitals per la formació de la cutícula que hi ha al damunt. Són responsables de la formació de cutícula que hi ha per damunt seu i quan hi ha la muda dissolen i absorbeixen la cutícula vella.
En l’epidermis també hi trobem les sentites, que es tracten de pèls que tenen origen a l’epidermis i que es manifesten exteriorment. Les sentites s’originen a partir de les cèl·lules tricògenes que s’evaginen, s’allarguen i surten cap a l’exterior envoltades per la cutícula a l’exterior i per una cèl·lula tormògena a l’interior. Les sentites són la unitat bàsica sensorial mínima. També poden rebre el nom de cetes o pèls.
En l’epidermis també hi trobem glàndules dèrmiques, que emmagatzemen substàncies no hormonals com ceres o verins. Els enòcits són cèl·lules relacionades amb l’acumulació i la secreció de lípids cuticulars que ajuden a la formació de la cutícula. Aquests enòcits només es troben en hexàpodes.
2.2. Exosquelet. Cutícula La cutícula és el recobriment més extern. No és homogènia i té moltes variacions, com per exemple en el gruix. La cutícula pateix un procés d’esclerificació, d’enduriment, que li dóna aquesta rigidesa. Les proteïnes presents en la cutícula són les que fan que tingui certa flexibilitat i rigidesa.
Cutícula = Quitina + Proteïnes  dóna flexibilitat i duresa Quitina: La quitina és un polisacàrid de glucosa on les molècules de glucosa estan unides les unes amb les altres per enllaços beta. La molècula de quitina és molt semblant a la molècula de cel·lulosa present a les parets de les plantes, on les dues tenen molta durabilitat. L’única diferència és que una té un grup acetil-amino (quitina) i l’altre un grup hidroxil (cel·lulosa). Les dues tenen molta durabilitat. Les molècules dels dos polisacàrids (quitina i cel·lulosa) s’uneixen per enllaços beta, en canvi en el midó els polisacàrids s’uneixen per enllaços alfa. El fet que les molècules de quitina i cel·lulosa tinguin una alta durabilitat es deu a que hi ha molt pocs organismes que tinguin els enzims capaços de trencar els enllaços beta.
El conjunt de proteïnes que formen la cutícula reben en nom d’escleroproteïnes, que són claus en aquest procés d’esclerificació de la quitina. Les escleroproteïnes donen duresa a l’exosquelet i inclouen l’artropodina (barreja de proteïnes), l’esclerotina (estructura còrnia), la cuticulina (exterior cutícula) i la resilina (proteïna elàstica). La cutícula també està formada per microfibres de quitina i proteïna que li donen flexibilitat.
Composició de la cutícula La cutícula està formada per la procutícula (més interna, amb quitina) i epicutícula (més externa, sense quitina, amb proteïnes).
La procutícula que dóna flexibilitat + rigidesa a l’exosquelet està formada per: - Endocutícula (que conté + quitina, - proteïnes) Exocutícula (que conté - quitina, + esclerotina, proteïnes).
En la muda només es dissol l’endocutícula, hi deixa la exocutícula i epicutícula.
L’epicutícula representa el 5% del gruix total, tot i que pot ser variable en funció del medi. En l’epicutícula distingim 5 capes: - Epicutícula interna (lípids) Epicutícula externa (que conté cuticulina, proteïna molt resistent), molt important en el procés de muda, ja que protegeix la nova cutícula en formació.
Capa de polifenols Capa de ceres (impermeabilitzaran la cutícula) Capa de ciment (com un vernís que fa de protecció de l’epicutícula i de tota la cutícula).
Tot i l’estructura bàsica, es poden produir modificacions al model cuticular, com per exemple la mineralització de la cutícula, a partir de sulfats i carbonat calci, que es dóna sobretot en crustacis, diplòpodes (quilognats) i algunes larves del dípter del gènere Stratimoya.
Funcions L’epidermis bàsicament té la funció de: - Formació de la cutícula Secreció periòdica del líquid de muda Absorció de productes de la digestió de la cutícula vella “Reparació” de ferides no mortals Diferenciació en glàndules i òrgans sensorials Responsable de la configuració general de l’animal.
Per altra banda les funcions de la cutícula són: - Defensa davant agents externs Aïllament de l’animal respecte el medi Formació de l’esquelet de l’animal per tant ha de tenir: flexibilitat (endocutícula) i rigidesa (exocutícula) i formarà l’endosquelet (apodemes).
Per tant com a resum les funcions del tegument són: - Manteniment de la integritat anatòmica de l’organisme Protecció enfront dels agents externs i la percepció dels diferents canvis ambientals Principal agent del mecanisme motor 2.3. Exosquelet. Diferenciacions cuticulars Apodemes Els apodemes són invaginacions del tegument que afecten a tota la seva estructura (= endosquelet). Es pot haver format per: invaginació de la paret del cos o engruiximent de la cutícula.
Trobem apodemes buits, que són els més freqüents i que exteriorment es manifesten com una sutura o un clot. O bé també pot ser que els apodemes estiguin plens (apodemes massissos) quan el buit queda emplenat per cutícula i que exteriorment reben els noms de cresta, branca/placa, tendons.
Les sutures són espais externs estrets i flexibles que separen àrees endurides (esclerites).
Tenim tres tipus de sutures: les psuedosutures o línies que són les que es mostren a sobre, porcions lineals no esclerotitzades i les sutures veritables que són aquelles que el que fan es separar dues regions molt clarament, com per exemple quan es separa la part ventral i la part del costat. Les sutures són importants perquè separen àrees més flexibles i permeten l’aparició de zones membranoses entre plaques esclerotitzades, permetent així el moviment de les parts (mandíbules, apèndixs).
Articulacions La cutícula a algunes parts també presenta punts de contacte dels apèndixs amb el cos, que són les articulacions. Aquestes articulacions són les responsables del tipus de moviment que podrà realitzar l’apèndix o les peces que el formen. Les articulacions poden ser de dos tipus: - Membranes articulars, és a dir, membranoses o En xarnera o En frontissa - Articulacions específiques o Condilars. Aquest tipus d’articulacions ha desenvolupat uns punts d’anclatge, generades per la cutícula i que corresponen a unes protuberàncies. Poden ser unicondilars o dicondilars segons el nombre de punts d’anclatge, on les unicondilars tenen menys moviments que les dicondilars.
Unicondilars Dicondilars La superfície externa del tegument no és llisa, sinó que també presenta protuberàncies o ixents microscòpics. En aquest cas, a diferència dels apodemes que són invaginacions, les protuberàncies són evaginacions.
De diferenciacions cuticulars, o protuberàncies trobem: - Protuberàncies cuticulars: que són aquelles que només afecten a la cutícula.
o Acant: una sola protuberància que es troba sobre una cèl·lula epidèrmica.
o Micròtics: diferents protuberàncies que es troben reposant sobre una sola cèl·lula epidèrmica.
- Protuberàncies tegumentàries: que són aquells que afecten a la cutícula i l’epidermis. Les protuberàncies tegumentàries poden ser pluricel·lulars (afecten moltes cèl·lules) o unicel·lulars (afecten una sola cèl·lula). Dins les pluricel·lulars trobem les espines (quan son rígides) o els esperons (quan presenten un zona membranosa que permet el moviment).
D’unicel·lulars tenim l’exemple de les setes, que també són evaginacions, on hi trobem una cèl·lula tricògena i una cèl·lula tormògena que secreta una mucosa que envolta a la seta que s’ha evaginat.
Glàndules tegumentàries A part de les cèl·lules epidèrmiques també hi ha les glàndules tegumentàries, que són òrgans exocrins (formats per un grup de cèl·lules epidèrmiques) i que secreten substàncies de tipus no hormonal (cera, verí, laca, substàncies repel·lents) que són expulsades a l’exterior o dins d’invaginacions del tegument (glàndules) que participen en el canvi de muda.
Algunes glàndules són unicel·lulars, afectant només a una cèl·lula o bé pluricel·lulars, que afecten a varies cèl·lules i a la cutícula.
2.4. Sistema sensorial L’animal ha de fer front a una sèrie d’estímuls constantment. L’animal capta aquests estímuls a través d’òrgans sensorials, informant al sistema nerviós que dóna una resposta.
El sistema nerviós dels artròpodes és ganglionar i hiponeure. Diem que és ganglionar perquè cada metàmer està format per un parell de ganglis (unitats de neurones) i a la part anterior es produeix una coalescència que és una agrupació de ganglis formant una unitat ganglionar superior que s’anomena cervell. I parlem de sistema nerviós hiponeure perquè el sistema nerviós es troba en la part ventral de l’individu excepte la massa ganglionar supraesofàgica o cervell, que es troben a una part més dorsal.
La cutícula externa esclerotitzada representa un impediment per la recepció d’estímuls perquè l’animal s’aïlla del medi. La percepció d’estímuls no és uniforme en tot el cos, no existeix sensibilitat general repartida per tot el cos, sinó que la sensibilitat està situada a unes àrees molt concretes, on el tegument s’ha especialitzat. Tots els òrgans sensorials estan formats per un component cuticular i un component epidèrmic. La cutícula té uns porus que permeten l’entrada d’estímuls, ja que si fos uniforme no podria haver-hi entrada d’estímuls.
La unitat bàsica sensorial receptora dels artròpodes és la sensília, que està associada a una cèl·lula sensorial, que és una neurona receptora (de caràcter olfactiu). La sensília està formada per un element cuticular, unes cèl·lules sensorials (receptores, transportadores i iniciadores d’impulsos) i unes cèl·lules associades (cèl·lula tricògena, que és la cèl·lula epidèrmica que s’evagina i cèl·lula tormògena, que es troba a la base). Les seves dendrites s’estenen cap a l’evaginació (cap a fora) i la cutícula revesteix l’evaginació.
Les sensílies es poden separar en: - Òptiques: que són aquelles que participaran en la visió No òptiques: són la resta de sensílies. Les de tipus no òptiques poden ser de component cuticular intern (sensílies escolopòfores), que són sensílies que estan a dins del cos de l’animal, on no hi ha element cuticular extern, però on sí que hi ha element cuticular, que és una vareta que actua d’element cuticular). O bé poden ser de component cuticular extern, on la cutícula és externa. En una mateixa part del cos de l’animal podem trobar-hi diferents tipus de sensílies. Segons la forma que tenen, reben diferents noms: Les sensílies no estan soles sinó que es poden trobar en agrupacions formant òrgans sensorials. Bàsicament trobem 3 tipus d’òrgans sensorials: - Mecanoreceptors (reben estímuls de tipus mecànic) Quimioreceptors (de tipus químic) Fotoreceptors (a través de la llum) N’hi ha d’altres però que són derivats d’aquests tres.
Els òrgans sensorials: Mecanoreceptors Els Mecanoreceptors reben estímuls de tipus mecànic. Segons la naturalesa (tipus) de l’estímul que reben tenim: - Tangoceptors: estímuls tàctils Fonoceptors: estímuls sonors Estatoceptors: estructures d’equilibri Reoceptors: detecten velocitat de l’aire i l’aigua Receptors de pressió interna: pressions viscerals Segons l’origen dels estímuls, és a dir, d’on provinguin poden ser: - Exteroceptors: que són aquells estímuls que provenen del medi extern. Pot ser un component cuticular mòbil o deformable (cèl·lula tormògena).
- Interoceptors: són aquells estímuls que provenen del medi intern. Els interoceptors són les sensílies escolopòfores que es troben a l’interior del cos de l’animal i sense component extern. Aquest tipus de sensílies estan formades per dos podòmers (un a cada banda, amb funció de subjecció) i on la cèl·lula important és la cèl·lula sensorial basal que enllaça amb la vareta cuticular que es diu escolòpal. Si es produeix un estímul, es produeix una vibració a l’escolòpal que transmet la vibració o estímul a la cèl·lula sensorial basal.
Podem trobar diferents estratègies. Si el que volem és detectar més estímuls, el que caldrà serà augmentar el nombre de sensílies d’un mateix tipus en una àrea, provocant així un sistema amb més sensibilitat, per així identificar petites diferències d’intensitat d’estímul.
Si per altre banda volem detectar més estímuls diferents, el que caldrà serà augmentar el tipus de sensílies en un àrea, per així separar els diferents tipus d’estímuls.
Els estatocists (invaginacions del tegument) que es troben als crustacis, sobretot en els malacostracis, són òrgans d’equilibri que es troben a la base de les antenes. Aquests estatocists tenen unes cavitats obertes (o a vegades tancades) que comuniquen amb l’exterior i presenten grans de sorra o estatòlits. Les bases sensorials del voltant tenen una gran quantitat de cilis cap a l’interior d’aquesta cavitat. Els granets de sorra, es mouen, quan hi ha moviment, fent que sempre els cilis estiguin estimulats i indicant quin ha de ser el moviment de l’individu.
Un altre exemple d’òrgans sensorials mecanoreceptors, són els òrgans de Johnsoton, present en les antenes dels hexàpodes. Està format per dos podòmers, on el més extern es pot moure amb el vent, estimulant les sensílies escolopòfores i el moviment de les antenes. Forma uns cilindres formats per sensílies escolopòfores.
Com s’ha dit anteriorment, hi ha altres tipus d’òrgans receptors, però que són variacions dels tres grans òrgans sensorials (mecanoreceptors, quimioreceptors i fotoreceptors). Un exemple d’altres òrgans sensorials són els fonocaptors (variació dels mecanoreceptors) que capten els moviments de les partícules en el medi, discriminant l’amplitud d’ona i d’on ve la font emissora.
Poden ser molt simples, com una sola sensília tricoide en organismes aquàtics, o bé poden ser més complexes, com un òrgan timpànic en organismes terrestres, que es troba a la part més anterior de l’abdomen. Aquest òrgan timpànic està format per unes membranes on a l’interior hi ha un sac aeri. Quan hi ha una pressió (per exemple d’aire) fa moure la membrana que passa aquest moviment al sac aeri (òrgan sensorial). Es tracta doncs d’un diafragma membranós amb la màxima superfície i la mínima massa amb una sensília escolopòfora.
Els òrgans de Tömösvary són un altre exemple d’òrgans sensorials mecanoreceptorsfonoceptors que es trobarien darrere les antenes dels miriàpodes amb funció auditiva/olfactiva tot i que son força desconeguts.
Els òrgans sensorials: Quimioreceptors Els òrgans sensorials quimioreceptors són aquells que capten estímuls químics. Aquest òrgans estan formats per més d’una sensília (generalment basicònica i placoidea). La sensília es posa en contacte amb el medi extern a través de porus.
Els quimioreceptors discriminen entre diferents compostos químics, ja que detecten diferents concentracions químiques del medi. La magnitud de la resposta és directament proporcional a la concentració del compost químic.
En el medi aquàtic els òrgans sensorials quimioreceptors capten substàncies en dissolució. En medi terrestre els quimioreceptors capten a distància si són gasos o per contacte si són líquids o sòlids. Els quimioreceptors són importants en la comunicació (feromones, que són una substància química secretada a l'exterior per un individu per a la comunicació d'algun tipus d'informació). Els higroceptors serien una variant dels quimioreceptors, que capten vapor d’aigua (important en artròpodes terrestres sensibles a la humitat).
Els òrgans sensorials: fotoreceptors Els fotoreceptors són el tipus de sensílies que participen en la visió. Els fotoreceptors són òrgans situats al cap i que són sensibles a canvis de llum. Es troben en el cap i estan enervats directament al cervell (part del cervell destinada als estímuls visuals  protocervell). Es troben en alguns grups, tot i que no són molt habituals.
Els òrgans sensorials fotoreceptors són molt variables segons el grup d’artròpodes, però en podem diferenciar dos grans models: ulls simples (o ocels) i ulls compostos.
Sigui el tipus d’ull que sigui distingim els diferents elements anatòmics: - Aparell diòptic: transmet i condensa els feixos lluminosos. Inclou el component cel·lular (transparent) de la sensília Aparell receptor: inclou les cèl·lules sensorials (retina) Cèl·lules pigmentàries Hi ha una element cuticular, unes cèl·lules sensorials (receptores, transportadores i iniciadores d’impulsos, la retina) i unes cèl·lules associades.
Elements anatòmics de l’aparell diòptic CÒRNIA És el component cuticular del fotoreceptors. És molt més gruixut que la cutícula que podem trobar en altres parts del tegument. La còrnia regula els feixos de llum que entren en el fotoreceptor, per així protegir-se de la llum UV. És transparent, però amb suficient gruix perquè no passin excessives radiacions. Pot formar una lent si el gruix central és més gran que als laterals.
COS CRISTAL·LÍ Quan la còrnia és més aviat prima trobem una part que es diu cos cristal·lí, que és una massa cristal·lina que complementa (i a vegades substitueix) la còrnia, és a dir, que fa la mateixa funció que fa la còrnia.
CÈL·LULES CORNEALS (cos vitri, corneòla) Són cèl·lules epitelials (epiteli transparent) que generen/secreten els elements cuticulars que hi ha al damunt (còrnia).
RETINA (CÈL·LULES RETINALS) Per sota les cèl·lules corneals trobem l’aparell receptor (cèl·lules retinals), que són les cèl·lules sensibles a la llum. Es tracta d’una capa de cèl·lules allargades amb axons que travessen la membrana, i on aquests al final formen el nervi òptic que està connectat directament amb el cervell.
La superfície està travessada per una sèrie de microtúbuls amb substàncies pigmentàries a dintre, que són les sensibles als raigs solars. Aquests microtúbuls són els rabdòmers i tot el conjunt de rabdòmers units formen el rabdoma que és la part sensible (zona fotosensible).
CÈL·LULES PIGMENTÀRIES I TAPÈTUM Les cèl·lules pigmentàries no són sempre presents però es poden trobar al costat de les cèl·lules retinals, i individualitzen les cèl·lules retinals. El que volen és que quan arriba un raig de llum a la cèl·lula retinal, no el passin a la cèl·lula veïna (fan com d’aïllant de la llum). En algunes cèl·lules trobem el tapètum, que es tracta d’una capa de teixit connectiu que forma una superfície reflectant (té capacitat refractària) a la zona perifèrica de l’òrgan. Fa que els fotoreceptors puguin funcionar a intensitats lluminoses molt baixes.
Cèl·lules pigmentàries Tapètum Tipus d’òrgans òptics Existeixen dos tipus d’òrgans òptics: els ulls simples (ocels) i els ulls compostos. Els ocels són molt característics de les aranyes. L’aparell diòptic dels ocels està format pel component cuticular transparent o còrnia, cos vitri i cristal·lí. No obstant, l’aparell receptor (retina) pot donar lloc a dos tipus de visions.
- Visió directa: el raig de llum arriba al rabdòmer sense travessar el cos cel·lular.
Absència de tapètum i adaptat a la visió diürna.
- Visió indirecta: el rabdòmer es troba a la part més final i per tan el raig de llum arriba al rabdòmer travessant el cos cel·lular. Presència de tapètum.
Adaptat a la visió nocturna. En condicions de poca llum, els pocs feixos de llum que arriben travessen el cos cel·lular i estimulen el rabdòmer.
Els tipus de visió no són excloents, és a dir, el fet de tenir un tipus de visió no exclou el fet de tenir l’altre tipus, sinó que poden tenir els dos tipus.
Els ulls compostos són una variació dels ulls simples. Estan formats per cel·les (hexagonals, quadrades). Cada cel·la és un ommatidis que està format per l’aparell diòptic (component cuticular transparent o còrnia, cos vitri i cristal·lí, i al costat les 4 cèl·lules corneals que són les que generen la còrnia que hi ha al damunt). L’aparell receptor són 8 cèl·lules retinals que són la part sensible. A la part interna d’aquestes cèl·lules retinals hi el rabdòmer que s’estimulen amb els feixos de llum, i al voltant hi ha les estructures auxiliars que es tracten de 6 cèl·lules pigmentàries que aïllen en certa manera els diferents ommatidis.
Existeixen 2 tipus de visió segons la posició dels pigments: - Aposició (diürna): l’ommatidi està totalment envoltat de pigments. El rabdoma només és estimulat per l’arribada d’un raig totalment en posició perpendicular. Característic d’espècies diürnes perquè necessiten altes intensitat de llum. Aquesta posició dels pigments permet formar imatges molt més nítides i permet en alguns grups detectar canvis de color.
- Superposició (nocturna): l’ommatidi no està totalment envoltat de pigments. Els feixos de llum oblics també poden excitar els rabdòmers veïns. Característic d’espècies crepusculars, nocturnes i marines perquè no necessiten altes intensitats de llum.
Aquesta posició dels pigments permet detectar canvis molt petits de lluminositat, però permet fer imatges nítides.
2.5. Apèndixs. Definició, estructura, origen i evolució Els artròpodes, són animals metaritzats, és a dir, estan formats per metàmers i cada metàmer té el seu parell d’apèndixs. El conjunt d’apèndixs d’un artròpode s’anomena sèrie apendicular bàsica.
Per realitzar certes funcions, alguns apèndixs han fet un desenvolupament excessiu o altres apèndixs durant el procés de tagmosi han acabat desapareixent.
S’anomena apèndix al conjunt de segments (podòmers) que estan units els uns amb els altres a través de punts d’articulació o de membrana. Aquets segments estan esclerotitzats i quan en els anells esclerotitzats s’hi insereixen els músculs s’anomenen podòmers (hi ha un feix muscular internament). Quan en aquests segments no hi ha una inserció de musculatura s’anomenen artells o podits i en aquest cas no tenen moviment propi.
Estructura dels apèndixs Quan observem un apèndix distingim 2 parts principals: - Protopodi (simpodi): part més propera al cos Telepodi: Part més distal al cos El protopodi pot estar format per: - 1 podòmer i llavors s’anomena coxa. Els hexàpodes tenen 1 podòmer - 2 podòmers i llavors s’anomenen subcoxa i coxa (coxopodia i basipodi). Els crustacis tenen 2 podòmers.
- 3 podòmers i llavors s’anomenen precoxopodi, coxopodi i basipodi El protopodi pot tenir unes expansions laterals que s’anomenen exites, si les expansions laterals van cap a fora, o bé endites si les expansions laterals van cap a la part ventral.
Aquestes expansions laterals juguen un paper molt important en la respiració i alimentació.
Les endites estan a la part ventral (lobulacions) i participen en la manipulació de l’alimentació.
I les exites que estan cap a l’exterior participen en funcions respiratòries. En crustacis les del segment proximal s’anomenen epipodis.
El telopodi és una estructura variable segons la funció, tot i que segons l’anatomia es distingeixen 2 tipus.
- Fil·lopodials: apèndixs més plans i amb una segmentació no tan clara, característic d’organismes aquàtics (color vermell).
- Estenopodials: apèndixs més cilíndrics i allargats. També hi ha organismes aquàtics amb aquests tipus d’apèndixs, però sobretot característic d’organismes terrestres (color verd), I segons la morfologia: - Birramis: quan tenen dos eixos Unirramis: quan només surt un eix del protopodi.
Apèndix unirrami: A l’apèndix unirrami distingim el protopodi (simpodi) que és la part més propera al cos i que està format per (subcoxa i coxa) amb exites i endites i després tenim el telopodi format per (trocànter, fèmur, tíbia, tars, pretars i metatars). Aquesta és l’estructura general, però alguns organismes poden presentar variacions, com per exemple tenir dos trocànters, un prefèmur, o una patel·la.
Apèndixs birramis L’apèndix birrami és característic de crustacis: on distingim el protopodi (format pel coxopodi i basipodi), i la part més distal al cos, que és el telopodi. L’endopodi és l’eix que tindríem en els unirramis i que està format per diferents podòmers, que tenen diferents noms respecte els unirrami, i llavors tindríem l’exopodi, que és el 2n eix absent en unirramis.
Els apèndixs s’han utilitzat com a caràcter per determinar l’origen dels artròpodes. Alguns diuen que els primers apèndixs eren lobopodis (pseudopodis lobulats) que s’haurien fragmentat i endurit, donant lloc als apèndix unirramis. En aquests apèndixs unirramis s’hauria desenvolupat exageradament una exita donant lloc als apèndixs birramis. Altres diuen que el primer apèndix era birrami i el que passa és que l’exita desapareix i per tan apareixen els unirramis. Però alguns científics rebutgen aquesta hipòtesi perquè en els artròpodes actuals el segon eix no surt directament de la coxa, sinó de la base del telopodi. En canvi en els trilobits el segon eix surt de la coxa.
Els fet de desenvolupar aquests apèndixs va permetre als artròpodes el manteniment del cos suspès, separant el cos del substrat i també els hi donà una forma amb el cos més avall (centre de gravetat baix) i li dona més estabilitat.
Tipus d’apèndixs - Apèndixs locomotors Segons com presentin els últims artells tenim els artròpodes plantígrads o digitígrads que posen a terra tot l’artell o bé totes les falanges dels dits, característic dels aràcnids i hexàpodes, i després tenim els ungulats, característic de crustacis i miriàpodes, que són organismes que només posen la punta de l’última falange.
Pot ser que alguns artells tinguin funció premsora, com en les mantis o les galeres. En altres organismes aquests apèndixs s’han fet més curts i s’han engruixit per excavar el terra i enterrar-se. Aquests apèndixs locomotors s’anomenen minadors i excavadors i és el cas dels apèndixs de les formigues o les termites. Aquesta acció excavadora i minadora també ho poden realitzar les mandíbules que poden presentar moltes adaptacions. Aquest tipus d’apèndixs no està limitat a espècies d’ambients terrestres, sinó que també es poden trobar en organismes aquàtics (decàpodes).
Els apèndixs també han evolucionat cap a una capacitat saltadora gràcies a engruiximents del fèmur. Normalment és el fèmur de l’últim parell de potes i combinen el salt amb el vol (els que tenen ales). Els col·lèmbols tenen apèndixs especials involucrats amb el salt. Al final de l’abdomen tenen un apèndix amagat que a la que es senten amenaçats el treuen i salten.
Els apèndixs fil·lopodials són més plans, més laminats i amb una segmentació no tan clara que permeten la natació. En alguns organismes apareixen adaptacions, com el cas d’alguns organismes que presenten apèndixs fil·lopodials i estenopodials. Per nedar utilitzen els apèndixs i tot el plèon. Altres tenen una furca al final del plèon que els hi permeten desplaçarse, i altres es desplacen gràcies a les antenes que les han arribat a desenvolupar.
- Apèndixs bucals Els apèndixs bucals, que estan a la posició cefàlica, estan relacionats amb l’alimentació. Tots els apèndixs bucals ocupen més o menys la mateixa posició, menys els quelícers que els tenen a una part més anterior. Així distingim entre quelicerats i mandibulats.
Els quelicerats reben aquest nom degut a la presència de quelícers (força desenvolupats).
També presenten pedipalps i 4 potes marxadores. Els pedipalps estan situats just després dels quelícers i a vegades es poden confondre amb les potes marxadores. En canvi els mandibulats tenen l’estructura bàsica: 1 parell de mandíbules i 2 parells de maxil·les que poden rebre diferents noms.
En els miriàpodes quilòpodes el primer parell d’apèndixs del tronc s’han desenvolupat en unes pinces que porten verí (forcípules). També disposen d’òrgans tàctils com un parell d’antenes. El nom que pren l’apèndix acostuma a estar determinat per la funció i no per la localització.
Hi ha apèndixs diversos sense cap de les funcions esmentades anteriorment com les fileres en aranyes (que fan la teranyina) o les pintes en els escorpins (funció tàctil) i els miriàpodes disposen d’uns apèndixs relacionats amb la reproducció (gonopodis).
La regió cefàlica En els hexàpodes es distingeixen tres parts: el cap, el tòrax i l’abdomen.
- Cap format per 6 metàmers amb els apèndixs bucals Tòrax format per 3 metàmers amb els apèndixs locomotors i ales si s’escau Abdomen format per 11 metàmers (no sempre visibles) Les parts que veiem venen marcades per sutures, línies (engruiximents de la cutícula per reforçar les diferents esclerites) i reben diferents noms com el frons, clipeus (que són esclerites, marcades de color groc) i que com hem dit venen marcades per les sutures (color verd).
En la regió cefàlica també hi trobem les antenes, els ulls compostos i ulls simples o ocels. Amb blau totes les peces bucals.
Hi ha diferents tipus de cap, segons la posició que adoptin les peces bucals sobre l’eix del cos: Si les peces bucals estan orientades en posició perpendicular (vertical) a l’eix del cos, peces bucals ventrals, el cap rep el nom d’HIPOGNAT o ORTOPNAT, la majoria, característic de mastegadors, com els ortòpters (saltamartins).
Si el cap està tirat endavant, en sentit horitzontal, i per tant les peces bucals es troben en una posició anterior, es parla de cap PROGNAT. Aquest tipus de cap és característic dels isòpters.
Finalment trobem el cap OPISTOGNAT, que és característic dels hemípters. El cap opistogant es tracta d’un cap prognat on la part anterior gira cap enrere i hi trobem unes peces bucals especialitzades disposades ventralment entre les potes.
HIPOGNAT PROGNAT OPISTOGNAT Com hem dit, en la regió cefàlica s’hi troben les antenes (1 parell) i les peces bucals. Les antenes estan formades per l’escap , el pedicel, i 1 flagel format per peces molt peites (podòmers o artells). Aquestes antenes tenen una funció sensorial.
Hi ha moltes formes d’antenes (plomosa, claviforme, pectinada, fliliforme, geniculada, arestada, moniliforme, etc.), cada una d’elles normalment lligada a un grup d’artròpodes.
L’altre apèndix cefàlic del que hem parlat són les peces bucals. Les peces bucals estan formades per 1 mandíbula, 2 parells de maxil·les (que reben noms diferents) i 1 llavi (fusió d’unes maxil·les). Aquesta és la nomenclatura pels hexàpodes, però pot canviar.
En l’aparell bucal primer trobem el clipis que juntament amb el labre, que té moviment propi, protegeixen totes les peces que tenen a sota. A sota hi trobem les mandíbules de forma triangular que serveixen per tallar o triturar l’aliment.
Seguidament trobem la maxil·la i el llavi (que es forma per la fusió de dues maxil·les). Aquestes peces serien com l’equivalència als apèndixs del telepodi. Aquests apèndixs de la maxil·la s’anomenen palp maxil·lar i una dendrita que s’anomena gàlea. Aquestes peces serveixen per manipular l’aliment juntament amb les mandíbules, i la gàlea ajuda a detectar l’aliment.
El llavi s’origina per la fusió d’un 2n parell de maxil·les i està format per la glosa, un palp labial (que són palps articulats) i la paraglosa, que tenen una funció sensorial.
Aquesta és l’estructura tipus de l’aparell bucal, però poden haver-hi altres aparells bucals, com el dels mandibulats i dels proboscis (Haustellate). L’aparell característic dels mandibulats és de tipus mastegador, mentre que els dels Haustellate tenen un aparell picador/xuclador.
Tipus d’aparell bucal – mastegador El tipus d’aparell bucal mastegador, està format pel labre, les mandíbules, maxil·les i un llavi amb hipofaringe que separa les dues cavitats. És propi d’artròpodes que s’alimenten d’aliment sòlids, per tant disposen de mandíbules robustes, de forma triangular amb una musculatura associada molt potent.
Característic de coleòpters i ortòpters.
Tipus d’aparell bucal – mastegador-llepador Un altre tipus d’aparell bucal que es troba entre els mandibulats i els Haustellate és l’aparell mandibular mastegador-llepador. En aquest cas tornem a trobar les estructures típiques, que són el labre, les mandíbules, les maxil·les i el llavi amb hipofaringe, però en aquest cas les maxil·les i el llavi s’han allargat molt, formant una manera de llengua que li permet succionar substàncies liquides, per tant és típic d’organismes que s’alimenten de nèctar i altres líquids. Les mandíbules estan desenvolupades (no tan com les altres) però participen en altres funcions i no pas en la funció alimentària.
Tipus d’aparell bucal – llepador-xuclador Finalment l’últim tipus d’aparell bucal és el del grup dels Haustellate, amb aparell llepadorxuclador. En aquest tipus d’aparell bucal no hi ha mandíbules, i les maxil·les i el llavi formen una trompa. Aquests organismes s’alimenten aspirant líquids. És típic de dípters, com les mosques. En papallones (lepidòpters) el llavi pot haver desaparegut i l’allargament de les maxil·les forma l’espiritrompa.
Tipus d’aparell bucal – picador-xuclador En aquest tipus d’aparell bucal, el labre es troba molt allargat i protegeix les maxil·les i mandíbules, que totes tres junts formaran un estilet perforador i on el llavi forma una mena d’estoig. Es tracta d’organismes que s’alimenten de fluids interns (sang), com per exemple els mosquits (dípters).
Resum CRUSTACIS En els crustacis el cos està format pel cefalotòrax (cèfalon i perèon) i el plèon. El cèfalon, que és nomomerístic, és a dir, el tagma no varia internament en el grup i no ha variat al llarg de la seva evolució, està format per 6 metàmers. El perèon que és anomomerístic (el tagma varia internament en el grup i ha variat al llarg de la seva evolució), està format per metàmers variables. Finalment en alguns malacostracis (decàpodes) hi trobem el plèon que també es anomemerístic també està format per metàmers variables. Al final del plèon hi trobem el tèlson, que seria la cua.
Trobem els apèndixs preorals que inclouen l’antènula, antena i “l’expodito de l’antena” i després de la cavitat oral hi trobem els apèndixs postorals que inclouen la mandíbula, maxíl·lula i maxil·la.
Disposen d’un parell d’antènules que acostumen a ser unirràmies, però birràmia en malacostracis. Aquestes antènules tenen una funció principalment sensorial, tot i que a vegades poden tenir altres funcions com la de natació, subjectar la femella o bé fixar-se al substrat.
...

Comprar Previsualizar