Civil II Tema 8 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura obligaciones y contratos
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Tema 8 El contracte Arts. 1254 1. El seu fonament: l'autonomia de la voluntat El contracte existeix des de que una o varies persones consenten en obligar-se, respecte d’una altra o altres, alguna cosa o prestar algun servei (art 1254 CC). A més de ser font de creació d’obligacions, també esdevé una font de creació i transmissió de drets reals.
El definim doncs com aquell mecanisme que permet als particulars crear relacions jurídiques de caràcter patrimonial a través de les declaracions de voluntat, és a dir, de l’autonomia de la voluntat.
Si pel simple acord de voluntats es perfecciona el contracte (art.1258), pels drets reals no es pot predicar aquesta característica, sinó que cal una tradició (art.609), el lliurament del bé. Per tant el contracte es una font directa de creació d’obligacions i una font indirecte de creació de drets reals.
Els contractes poden tenir altres efectes i poden ser vistos des d’altres punts de vista. Entre aquests, trobem el punt de vista d’una norma jurídica: pacta sunt servanda, és a dir, els pactes estan per a complir-los. Podem dir que el contracte es llei, tot i que només ho sigui entre les parts contractants (art.1091).
El fonament d’aquesta obligatorietat de compliment està fonamentat en l’autonomia de la voluntat (1254, 1255 i 1258). No només s’obliga a complir-lo sinó a acceptar totes les seves conseqüències. Aquesta autonomia de la voluntat és per tant creadora del negoci jurídic i configuradora o reguladora d’aquest.
Hi ha doncs contractes la celebració dels quals no es 2. La capacitat dels contractants La capacitat per a contractar és en realitat la capacitat per a consentir el contracte. En relació a la prestació d’aquest consentiment, no poden prestar-lo els menor no emancipats i els incapacitats (art 1263). Tot i això, la capacitació es veurà subrogada a la situació social i a les circumstàncies.
Aquells actes que no pot fer una persona per si mateixa, tampoc pot ordenar un tercer per a que realitzi aquest acte.
També s’ha de distingir la incapacitat per contractar de la prohibició per a contractar, recollides l’article 1459 CC.
3. La perfecció del contracte. El consentiment (1258) perfecció= vinculatorietat, no obligatorietat En aquest procés es tendeix a la perfecció del contracte. Hi ha contractes de formació instantània (aquells en que no hi ha negociació) i contractes de formació successiva. En aquests últims hi trobem la fase dels tractes preliminars, en els quals la oferta i la acceptació no són simultànies. Els tractes preliminars d’un contracte són en realitat la formació del contracte, el seu procés de gestació. Després d’aquests tractes diem que s’arriba al perfeccionament del contracte en el moment que convergeixen oferta i acceptació (1262). Tant l’oferta com l’acceptació són declaracions de voluntat receptícies, que es perfeccionen en el moment en que els respectius destinataris les coneixen.
Per a definir que es considera oferta i acceptació, el 1930 es va crear a Roma l’Unidroit, on Ernst Rabel va fer una primera proposta, però no va ser fins el 1980, en la Convenció de les Nacions Unides sobre els Contractes de Compravenda Internacional de Mercaderies, on es van acabar de definir aquestes condicions i els requisits dels contractes, a la Convenció de Viena. Actualment, es pren com a referència el Draft Common Frame of Reference, que forma part de l’anomenat soft law (dret no aplicable), que serveix com a principal referència en matèria de contractes europeus.
3.1. Els tractes preliminars El CC no parla en absolut dels tractes preliminars, com si fossin irrellevants per a la perfecció del contracte. Aquests tractes són contingents (no necessaris) i previs a l’assoliment del contracte.
Es tracta d’un element rellevant d’interpretació del contracte i de la voluntat dels contractants i de les clàusules que contenen. Dels tractes preliminars no se’n deriva una vinculatorietat, però segons la doctrina internacional, si que es crea un deure de negociar en virtut de les exigències de la bona fe. És contrari a la bona fe que una persona entri en les negociacions sense les intencions d’assolir un contracte. Tampoc hi ha un deure de mantenir el contingut de les negociacions en secret. Tan sols existirà aquest deure de confidencialitat quan una de les parts hagi exposat clarament la voluntat d’aquesta confidencialitat. Existeix a més un deure d’integritat, de forma que les parts es veuen obligades a mantenir íntegra la cosa sobre la qual es fonamenta el contracte. Per últim, les parts tenen el dret de deslligar-se de les conversacions en el moment que creguin convenient.
La culpa generada en la fase precontractual (responsabilitat precontractual) s’anomena culpa in contraendo. En aquests casos, el contracte no s’ha arribat a perfecionar. En el cas del dret civil espanyol, en el que es negocia sense intenció d’arribar a un contracte, poden originar danys a una de les parts, que segons el 1902 CC, és indemnitzable en motiu de responsabilitat extracontractual.
3.2. L'oferta L’oferta és la proposta de contracte que una persona fa a una altra. Pot encaminar-se bé a un particular (A proposa a B vendre-li una casa per un milió) o bé dirigint-se a una multitud que tingui certes característiques generals (A publica un anunci oferint una casa per un milió). L’oferta suposa emetre una proposició definitiva de quedar obligat si l’altra part accepta, un cop acabat el període de tractes preliminars si es que han existit abans del contracte.
Entenem per contraoferta a aquella segona oferta que realitza una de les parts contractants després d’haver rebutjat la oferta que ha fet l’altra part inicialment.
D’aquesta forma, l’oferent ha passat a ser aquell a qui inicialment anava dirigida l’oferta.
Com a regla, el contracte no ha de tenir una forma determinada.
Requisits de l’oferta: • El contracte es pugui concloure mitjançant la acceptació del mateix.
• Ha de contenir els elements necessaris per al futur contracte (oferent, acceptant, animus contraendi), a no ser que existeixi un precepte legal del qual es dedueixin.
En l’actualitat, és suficient amb que sigui suficientment clara, és a dir, que no sigui necessari un ulterior acord de les parts.
• L’oferta pot ser vàlida en el cas que s’hi estigui d’acord prèviament, de forma que l’eventual acceptant estableixi certs límits de conformitat, de forma que no es necessita una nova declaració.
En el moment en que l’acceptació de l’oferta, sent vigent, arriba a coneixement de l’oferent, el contracte queda celebrat. Mentre el contracte no es perfeccioni, l’oferta és extingible. Això succeeix en dos casos: • Quan no és acceptada.
• Quan és retirada (abans de la recepció) o revocada (entre la recepció de l’oferta i la perfecció del contracte, sempre i quan l’acceptant no hagi emès l’acceptació) per l’oferent.
• Quan ha passat el termini o les circumstàncies a les que es va limitar, sense que hagi estat revocada.
• Quan abans d’arribar l’acceptació a coneixement de l’oferent, aquest o el destinatari moren o perden la capacitat o legitimació necessàries per a perfeccionar el contracte.
Per a la revocació, i segons el Draft Common Frame of Reference, la oferta no serà revocable en el cas que existeixi un termini fix per a ser acceptada.
En el cas de mort o incapacitació de l’oferent, existeixen dues visions. En el cas de la doctrina alemanya, es diu que quan s’emet l’oferta, aquesta s’independitza de la persona, de forma que l’oferta segueix vigent. Per altra banda, existeix jurisprudència en que en aquests casos l’oferta s’extingeix, ja que aquesta ha de quedar lligada a una persona viva o capacitada.
3.3. L'acceptació Des de que es perfecciona al ser rebuda pel destinatari fins que s’extingeix, l’oferta és susceptible de ser acceptada. La declaració de voluntat per la qual aquell a qui se li va oferir la celebració del contracte dóna a conèixer la seva conformitat amb l’oferta, s’anomena acceptació. Per tant, ha de consistir en admetre pura i llisament l’oferta, doncs en el cas que se li introduïssin modificacions existiria en realitat una contraoferta, sempre existint una voluntat de quedar obligat.
Pel que fa a la forma, tampoc n’existeix una de determinada, a no ser que sigui exigida per la totalitat del contracte, per llei o per voluntat dels particulars, igual que succeeix amb l’oferta. De totes formes existeixen diferents vies d’acceptació, tàcita, expressa, i en alguns casos, pel simple silenci. En aquest cas, el silenci ha d’anar unit a diferents factors, sobretot en aquells casos en que dins d’un gremi, una determinada inacció signifiqui una acceptació.
L’acceptació ha d’arribar al coneixement de l’oferent abans que l’oferta s’hagi extingit.
De no ser així, no valdria com a acceptació, però si com a nova oferta.
L’acceptació, igual que la oferta, no es pot extingir perquè l’extinció significaria que la declaració, ja formada, es destrueix després.
En certes circumstàncies, pot existir una acceptació d’una oferta amb una modificació de la mateixa, acceptant en realitat una oferta per la diferència (pomes a 1€/Kg, però estant d’acord amb el preu, el destinatari eleva a 5 el nombre de kilos que comprarà), sempre i quan no existeixi un canvi substancial de l’oferta (art. 19.3 Conferència de Viena(llei del mirall / mirall trencat).
Per a entendre que unes condicions del contracte queden incorporades al mateix: • Han de complir en primer lloc amb el clausulatge del propi contracte, i en el seu defecte, amb les condicions generals de la contractació.
• Segons el DCFR, queden incorporades aquelles condicions que no modifiquin la substància del contracte, llevat que una de les parts faci saber a l’altra que en cas de modificació de condicions, no es celebrarà el contracte.
4. L'objecte del contracte (articles 1271-1273) L’objecte del contracte està regulat als articles 1271, 1272 i 1273 del CC, quedant així com un element essencial per a la perfecció del contracte. Pot ser objecte del contracte tota matèria sobre la qual versa el contracte. Per tant, no poden ser subjecte de contracte tots aquells béns i serveis que siguin impossibles, predicant-se aquesta impossibilitat tant de béns com serveis. Aquests béns i serveis poden ser futuribles, tant en el sentit d’existència com de titularitat.
L’objecte pot ser determinable o determinat, però mai indeterminable. Les parts poden haver pactat per tant un mitjà de determinació, com per exemple el preu de l’objecte, determinable pel preu que tingui en el mercat en el dia de la transacció.
En el cas del preu, està prohibida la seva fixació de forma unilateral per una de les parts, existint supòsits en els quals s’exceptua, com en el cas del pagament dels advocats (STS 1006/2002) 5. La causa en el contracte Entenem per causa aquella finalitat pràctica del negoci jurídic, la seva raó econòmicojuridica i la funció que caracteritza cada tipus de negoci.
Podem parlar de 3 tipus de causa, segons les quals, el negoci jurídic donarà lloc a una a diferents conseqüències davant els possibles creditors: • • • Onerosa: la causa de cada part contractant és la prestació que ha de realitzar l’altra part contractant.
Gratuïta: La causa és la liberalitat de la persona que actua de bona fe. A canvi, no es rep cap compensació.
Remuneratòria: la causa és el servei que s’ha de remunerar La causa ha de tenir 3 requisits: ha de tenir existència (de no ser així donaria lloc a la nul·litat del negoci jurídic), ha de ser lícita (que no s’oposi a les lleis o la moral) i verdadera.
Existeix algun tipus de negoci en atenció a la causa. Parlem de negoci indirecte com aquell pressupòsit en que la seva finalitat immediata objectiva se la utilitza a més per a obtenir una altra finalitat objectiva diferent a la primera. Per altra banda, es coneix com a negoci abstracte aquell que és vàlid independentment de la causa de la atribució que per ell es realitza, i com a negoci causal aquell la validesa i efectes del qual depenen d’aquella causa.
Tot i que la causa no consti en el contracte, es presumeix que aquesta existeix i que és lícita (1277), a no ser que es provi el contrari.
6. La llibertat de contractar. El contracte forçós El contracte forçós és aquell en que una de les parts té la obligació legal de contractar, com per exemple la prestació de serveis públics, com l’aigua, la telefonia o el transport.
També es manifesta en el cas de l’obligació de contractar una assegurança per a poder circular en cotxe o bé els contractes de dipòsit que es generen entre un hotel i els seus hostes.
7. El contingut normatiu del contracte: voluntari i legal. Especial consideració de la fixació unilateral No hem de confondre contingut amb els elements o les obligacions del contracte. En realitat parlem de la formulació de les regles de conducta del contracte (1255). Quan hi ha un vici amb el contingut del contracte, diem que existeix una nul·litat parcial d’aquest (art.83 del Text Refós de la Llei per la Defensa dels Consumidors i dels Usuaris).
Podem parlar de vici doncs en el moment en que trobem, per exemple, clàusules abusives. Dins del contingut podem parlar de pactes (condició bilateral), clàusules (condició unilateral)i condicions.
El contracte té contingut normatiu voluntari (aquelles normes que queden plasmades en el contracte per la voluntat dels contractants) i contingut normatiu legal (aquelles normes que regeixen en el contracte fonamentades en la pròpia legislació i que són imperatives). D’aquesta manera, existeix un ordre de prelació en el contingut: 1. Normes imperatives 2. Voluntat de les parts 3. Dret dispositiu, usos i bona fe Quan les parts negocien el contingut del contracte, estem parlant d’un contracte per negociació. En el cas que aquest contingut sigui unilateral, parlem dels casos de contracte d’adhesió, condicions generals de la contractació i l’autocontractació.
• Contracte d’Adhesió: contracte el contingut del qual l’estableix una de les parts de manera unilateral (predisposant) i que per tant, l’altre part (adherent) tant sols s’hi pot adherir. Normalment, aquest tipus de contracte està fonamentat en condicions generals, tot i que no sempre. És necessari que els ordenaments jurídics integrin unes normes d’interpretació del contracte no perjudicials per l’adherent (1288).
• Condicions generals de la contractació:condicions predisposades per una de les parts i que està pensada per a ser aplicada per una pluralitat de subjectes.
• Autocontractació: aquell fenòmen que es produeix quan el contracte es constitueix mitjançant declaracions de voluntat que provenen de la mateixa persona (1459 i 267 del CComerç). Existeixen 2 supòsits: − − El representant contracta amb ell mateix en nom del representat.
El representant contracta amb ell mateix a títol de representant de les dues parts.
8. L'eficàcia del contracte Eficància: canvis produïts en la realitat jurídica per les condicions del contracte. És per això que es diu que el contracte desplega efectes ex voluntate.
Hem de distingir entre eficàcia inter partes i eficàcia erga omnes (respecte tercers).
Principi de relativitat: els contractes només tenen efectes entre les parts contractants, per tant, la seva eficàcia és relativa.
9. El concepte de "part" contractual i la consideració del "tercer" en el contracte Entenem per part l’autoria del contracte, les persones físiques o jurídiques que donen el seu consentiment. Tot i així, també es considera part l’hereu de la persona que crea el contracte (1257) (a no ser que l’objecte del contracte no sigui transmissible) en alguns supòsits concrets, el successor particular.
Partint del principi de relativitat, es pot parlar d’eficàcia del contracte en relació a tercers: Efectes directes: efectes que genera una vinculació respecte tercers • Estipulació en favor de tercer • Mandat sense poder (1727.2) Efectes indirectes: • Oposabilitat: possibilitat de poder fer valer una posició jurídica en relació a un tercer. (1901; responsabilitat universal del deutor) • Estipulació en favor de tercers: atribució a un tercer d’un dret, mitjançant un contracte en el qual aquest tercer no ha participat. En relació a l’eficàcia d’aquest contracte, l’eficàcia es desplega també sobre aquest tercer (ex: contracte d’assegurança). En aquest cas, aquest contracte consta d’un promitent (l’obligat a complir l’obligació), un estipulant (qui estableix l’estipulació) i un beneficiari (persona que rep la prestació). La relació entre estipulant i promitent s’anomena valuta. Parlem de relació de cobertura de la relació entre estipulant i beneficiari, i de relació obligatòria de la relació entre promitent i beneficiari. L’acceptació d’aquest contracte a favor del tercer és una mera condició de la irrevocabilitat, no el de l’adquisició del dret (1257) 10. La interpretació i la integració del contracte Interpretació:dotar de sentit les declaracions de voluntat contractuals. S’ha de distingir entre la interpretació de la llei i del contracte. La diferència rau en el contingut volitiu del contracta, en la voluntat de les parts en el contracte. Per tant, podem dir que en l’interpretació de la llei s’utilitzen criteris objectius, mentre que amb la interpretació del contracte, primen els criteris subjectius. Es tracta d’una tasca que tendeix a individualitzar la voluntat comuna de les parts contractants. Criteris: • • • • Prioritat de la voluntat interna respecte de la voluntat declarada (1281): principi de literalitat S’interpretarà les clàusules d’acord les paraules que dotin la de sentit i li donin efecte (1284) Principi de la responsabilitat del declarant: la bona fe (1288) No afavorir qui ha causat el dubte interpretatiu (1288) Tipus d’interpretació: • Gramatical(1281 • Històrica (1282): • Sistemàtica (1285): • Segons la naturalesa i objecte del contracte (1286): Integració: a diferència de la interpretació, amb la integració s’omplen les llacunes causades per la manca de contingut normatiu necessari davant d’un supòsit al que se li ha d’atorgar una solució. Existeixen dues teories: • Autointegració: trobar una voluntat hipotètica de les parts.
• Heterointegració: les llacunes s’han de pal·liar recorrent a l’article 1258 del CC, és a dir, recorrent a la llei, l’ús i la bona fe.
Art.6 Llei de les Condicions Generals de la Contractació (Llei 7/1998), originada en la Directiva 93/13 (Directiva Sobre les Clàusules Abusives en la Contractació amb consumidors) • Prevalença de les Condicions Particulars abans que les Condicions Generals • Prevalença de les clàusules favorables als adherents • Interpretació favorable a l’adherent (1288 CC, aplicat a les condicions Generals) ...