TCI apunts (2014)

Resumen Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura tci
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 02/02/2015
Descargas 16

Vista previa del texto

Teoria de la Comunicació i de la Informació (TCI) L'assignatura pretén abordar el fet comunicacional des de la psicologia, la sociologia, l'hermenèutica, l'antropologia filosòfica i la semiòtica per tal d'entendre la comunicació en tant que procés. Ho farem contrastant un text mediàtic amb un altre text (“mainstream” o alternatiu).
Dependència / Relació com elements bàsics del desenvolupament de la vida. El llenguatge ens arrela per garantir el nostre avenç. COM-MUNICARE (regalar) comparteix arrel amb COMMUNITAT. Objecte té la mateixa arrel que obstacle, el subjecte està arrelat (subjau). La desil·lusió ens connecta a la realitat en tant que abans érem il·luses i ara ja no ho ho som. Necessitat de superar els prejudicis. L'aparició de la paraula permet assenyalar una veritat (allò que ens és útil) o un equívoc. Hem d'entendre l'antropologia filosòfica per explicar quina és la forma ideal d'organitzar la comunitat. L'hermenèutica és, des d'una perspectiva etimològica, l'exercici d'obrir allò que està tancat. Sense silenci no hi hauria comunicació sinó soroll.
Bohm aborda el fet comunicatiu des de la física. A l'article en qüestió l'autor planteja que no ens escoltem i que tendim al conflicte. Creiem que el que ens és nostrat és el correcte. Elements de bloqueig: por i plaer. Caterina circumscriu aquesta problemàtica en el context de les telecomunicacions. Els prejudicis són allò que provoca el tancament. El plaer és una sensació intransferible que no es pot qüestionar en termes lògics, un terreny inexpugnable. La comunicació implica deconstruir les nostres defenses, cosa que ens pertorba en tant que du implícita la idea d'encabir l'altra en nosaltres mateixes. La pertorbació es refereix al moment en què dos organismes interactuen. La comunicació no depèn dels mitjans tècnics sinó de com ens situem davant del fet comunicatiu (poder extra-territorial). COM-MUNICARE, “CO” vol dir “en companyia de” amb una consonant o una altra per connectar amb el que ve després. MUNIS-MUNERE vol dir regal.
Aquesta raó implica confiança. La comunitat és un lloc que ens proporciona seguretat. Només pot créixer en les bases d'una comunitat. Comunicar en la cooperació (molt més que una mateixa arrel).
Soroll, ignorància i indiferència com a causes de violència. Indiferència = violència simbòlica.
(fragmentació, confusió, etc. Bohm). Aquestes situacions generen violència des que degraden la comunitat. Reconèixer l'estat (o la posició en la que ens trobem) ens permet superar-ho. Expressar com ens sentim o ens trobem és un element clau en la comunicació.
La violència és el contrari de la comunicació. Potser al plantejar-ho en termes de o blanc (o diàleg col·laboratiu total / comunicació) o negre (aïllament absolut / violència) dificultem la percepció de l'escala de grisos intermitja que s'expressa en les resistències que conté l'agressivitat. Agressivitat com instint innat, una resposta al medi (IMPORTANT: VIOLÈNCIA NO ÉS EL MATEIX QUE AGRESSIVITAT), la violència, en canvi, és adquirida. Conseqüències de la comunicació: l'aprenentatge que esdevé informació. La diferència ve donada a partir de diferent esquemes comunicacionals i de la diferència n'emana el conflicte (en un sentit positiu). Caterina fa un símil entre el “hardware” i els nostres cossos i el “software” i el coneixement i adquisició d'aptituds. El “software” pot fer malbé un “hardware”, moment en el qual hem de canviar de Sistema Operatiu (SO). La particularitat humana ve donada per la capacitat d'ésser auto-conscient. Aquest reconeixement permet la transformació d'una mateixa. Una realitat que persisteix en dir “sóc així i no com tu creus que sóc”. Descobrir l'altra em permet descobrir-me a mi.
Anàlisi de “Les neus del Kilimanjaro” Punts de vista diferents respecte les relacions laborals. Desplaçament dels rols. El fet que la mare biològica rebutgi el seu rol de mare obliga el jove a assumir el seu paper, fet que l'acaba portant a esdevenir atracador. Una relació que no és una relació també comunica (deixadesa en aquest cas.
Fixar-se que és una idea que sorgeix de la teoria de sistemes). La repercussió dels propis actes obliga a un desplaçament de la resta (la part afecta el tot). En molts dels casos representats a la pel·lícula el rol s'accepta lliurement. No hi ha res que sigui fixe. La pel·lícula oposa dins un ordre simbòlic els rols tradicionals amb el reemplaçament de les funcions socials, però la confiança i l'afecte perduren. Els rols es substitueixen en aquest cas, però i si no ho fessin? No es destruiria també la confiança i l'afecte? Qualsevol sistema viu és obert malgrat mostri resistències al canvi. El fet que les relacions comunicacionals s'expressin a través de models matemàtics conté la possibilitat de comprendre els citats a la manera de la física: com un procés viu donat per una interacció infinita. A la gramàtica generativa se l'acusa de no centrar-se en l'ús i en el context. Hi ha molts elements que escapen a la lingüística tals com les emocions i el llenguatge analògic (seria una idea relacionada amb el primer Wittgenstein, qui creu que hi ha la possibilitat de configurar una teoria del llenguatge. L'afirmació en qüestió va en sintonia amb el filòsof vienès de les “Investigacions Filosòfiques”, que incorpora la necessitat de situar la llengua en el seu context o en la conversa).
Malgrat tot, la proposta de la gramàtica generativa es pot emprar en dispositius de traducció automàtica.
Teoria de sistemes Hi ha dues formes de “feedback” o reaccions davant la incorporació d'informacions: una reacció positiva o una reacció negativa. El “feedback” positiu es dóna quan es requereix al sistema que canviï alguna cosa. Aquest desenvolupament es circumscriu en patrons de cultura que reproduïm de forma mecànica (redundància). “Tota crisi és una crisi de creixement”, “viure l'experiència és el que ens possibilita el canvi” (Caterina nega la innatesa). El “feedback” negatiu és aquell que es resisteix al canvi.
Des del punt de vista d'aquesta teoria, la pròpia posició dins un sistema comunica: és impossible no comunicar-se. Quan es substreia un pacient d'alguna malaltia mental d'una determinada unitat familiar, la dolència es desplaçava cap a una altra persona de la mateixa família. El propi sistema familiar donava peu a l'aparició de dolències. Per la psicologia sistèmica (que parteix de la mateixa base que la teoria de sistemes) l'objecte d'estudi és la relació en el seu context: res s'ha de concebre de manera aïllada (paraula clau: subsistema).
AXIOMES de la teoria de sistemes: – No és possible no comunicar-se.
– Preeminència de la comunicació verbal (o digital) i la comunicació no-verbal (o analògica).
En aquest sentit i segons ens diu Caterina, tot allò que no és la parla està inscrit en la nostra memòria genètica més primitiva. Allò relacionat amb la gestualitat està incorporat en la nostra cultura.
– Metacomunicació: o capacitat dels éssers humans de poder parlar de l'aspecte relacional d'una comunicació, l'intentar entendre els elements conatius i referencials* del fet comunicatiu: l'observar des d'una altra posició la comunicació.
– La puntuació semàntica, o el que diem d'un fet i/o la forma d'interpretar un text (pàg. 56 de “Teoría de la comunicació humana, biblioteca de psicología” del dossier).
– No es pot utilitzar la paraula “culpa”. A la teoria de sistemes no hi ha culpables, ja que la imposició d'aquest adjectiu no permet un anàlisi científic de les relacions.
– Parlem de redundància quan ens referim a l'adquisició de rutines que reprodueixen sempre el mateix esquema. Caterina fa un símil amb els escacs, joc en el qual hi ha unes regles de redundància de les fitxes que permeten anticipar els moviments i comprendre globalment el context comunicacional. Hi ha patologies que es produeixen quan actuem de forma redundant sobre els individus.
– Feedback, o informació de la que disposa un sistema per actuar.
– Totalitat. La part modifica el tot. El canvi l'evolució és el propi sistema. Tota part és viva, d'aquí que es parli dels sistemes com ensos vius. Reconèixer els éssers humans com objectes * Es diu conativa, del llatí “conatus”, perquè l'emissor espera l'inici d'una reacció per part del receptor. La referencial és la funció del llenguatge que posa l'èmfasi al factor del context.
d'estudi nega la capacitat d'interacció entre aquests i la propietat viva dels mateixos, amb el propi reconeixement de la vida del sistema. No som una suma.
– Equifinalitat, o la consciència de saber que l'important en un sistema no és la condició inicial sinó el propi procés.
Per Caterina parlem de trauma quan quan els recursos que tenim no ens permeten fer front a una reacció exterior. Quan a la pel·lícula la germana de Marie-Claire reordena la informació i dóna sentit al que li va passar a l'atracament aconsegueix superar el trauma (es dóna un feed-back positiu).
Una comunica des de qualsevol posició, generalment d'una manera inconscient, quan es tracta de sistemes humans. Quan fem metacomunicació som una mica més conscients de la funció que fa una determinada relació dins un sistema. Però que sigui inconscient no vol dir que no informi a l'altra, entès aquest in-formar des del significat etimològic i de la teoria de Watzlawick (feedback).
Exemple a través de la peli de “Les neus del Kilimanjaro”: El fet que d'altres persones assumeixin els rols de maternatge preservant l'afecte fa que els individus incorporin (s'in-formin) dels vincles que els faran éssers sociables. Poden no relacionar-se amb la mare i pare reals (que també és una informació per qui la pateix), però algú està assumint aquest paper i, per tant, es preserva l'important: el vincle que els farà humans. Per això, l'estat del benestar intentava compensar amb els ajuts a les famílies o als infants en situació vulnerable les funcions que biològicament corresponen a la mare o al pare.
Si ningú assumeix els rols amb vincles, efectivament, no s'informen de l'acte i, des d'un punt de vista social, encara que puguin créixer materialment, estan desarrelades i hi ha moltes possibilitats que acabin esdevenint asocials o anti-socials.
Antropologia filosòfica Per Caterina, la biologia ens indica que venim d'una col·laboració. El principi de la vida és que sense col·laboració no hi pot haver vida. La base cooperativa de la vida és el “jo i tu”, el malestar emana del trencament entre aquest jo i tu.
Superar la redundància implica consciència i adquirir consciència d'una relació redundant és fer un exercici de meta-comunicació. Cooperar = Jo i Tu / Competir = Jo o Tu. Caterina oposa mapa a territori. Mapa cultural com a fet social i territori com a fet biològic: semblant a la idea del símil entre “hardware” i “software”. Ordre simbòlic com a sinònim de relat. L'ordre simbòlic sempre necessita col·laboració. Ens parla d'un “jo diabòlic”, en tant que “dia” vol dir separar. Per tant diabòlic és qui vol separar allò que està junt. Anomia com a falta d'interès en allò social. Abans les emocions es delegaven en Déu, la mort de Déu és la mort de l'aspecte de l'ordre. És a través del primer vincle (la mare) que esdevenim éssers socials.
COMUNICARE / INFORMARE TEORIA DE SISTEMES NO HI HA NINGÚ (“SÓC AMB LA MARE”) JOC SOCIAL ÉS UNA ILLA Jo i tu Jo o tu El cargol com a metàfora del pes de la nostra història i tradicions, un pes que carreguem malgrat no ser-ne conscients. Per Caterina, el vincle amb la mare (“el nom de la mare” → maternatge, no tant la figura de la dona / mare, sinó el rol que aquesta juga) assenta les bases emocionals que permeten la comunicació. Qui no ha tingut aquest vincle no pot desenvolupar les facultats cognitives i emotives, ja que no les pot reconèixer. Marasma = malaltia que sorgeix quan no hi ha ningú per qui la vida d'una mateixa és important, molt comuna després de la segona guerra mundial en els infants sense mare. Això venia donat pel fet que el període que s'inscriu entre el que psicoanàlisi denomina fase oral i fase fàlica és un moment crític pel que fa el desenvolupament de la personalitat. “En la varietat (diferència) està el gust”. Joc simbòlic. Preguntar-nos què és bo per l'ésser humà ens revela “els fonaments del jo” (Charles Taylor). Mirada interior com element diferencial: som conscient de la informació del propi sistema. El “jo” necessita un “tu” per superar els conflictes (o contradiccions) internes (o inherents). El període crític d'aprenentatge s'explica per la impossibilitat de dur a terme l'exercici de la mirada interior? S'explica per la relació de dependència dels primers anys. Seria correcte, en tant que depenem de la construcció del món que abans han fet altres, de les “racionalitzacions” d'altri. Només hi pot haver comunitat de consciència, mai d'hàbits només. “No es pot demanar a un ou que pongui un ou, aquest ou ha de desenvolupar uns estadis fins a esdevenir una gallina: els nadons són, biològicament parlant, ous”. El que és natural és la cooperació, en una guerra del “jo o tu” la metacomunicació ens permet triar allò que ens fa més bé, per tant, allò que facilita el procés comunicatiu. DIALOGOS, en aquest cas el “DIA” indica diferència, el “LOGOS” indica raonaments: “diferents raonaments”.
ERIC ERIKSON Apunt bibliogràfic: “El ciclo vital completado”.
Molina defensa que Freud construeix l'estigma de la histèria malgrat ser coneixedor dels abusos dins la família tradicional vienesa, però la voluntat de triomfar el fa articular la seva teoria psicoanalítica mitjançant eufemismes que acabaven patologitzant les dones.
AXIOMA → proposició indiscutible.
PROPIETAT → element intrínsec a una definició.
Erikson treballa en base a la psico-sexualitat / psicosocietat. Distingeix uns estadis tot posant-los en relació a unes modalitats d'ordre psico-sexual, psico-social, etc (quadre que ens va passar). Caterina relaciona la recerca de l'estabilitat de la teoria de sistemes amb elements d'ordre psico-analític (l'òrgan a través del qual l'individu satisfà els seus impulsos desenvolupa un sentir erogen).
Insistència en com el rol de maternatge juga un paper clau en la configuració d'un individu des del prisma psico-analític. Primer identifica el context sistèmic en el qual es dóna la comunicació i que moldeja l'individu (àmbit trascendent) i després se centra en els elements immanents en la construcció individual.
La psico-anàlisi identifica les etapes de maduració que tot individu ha de passar per assolir la seva plenitud com a persona. Això no és un mega-relat que atorga sentit a un trànsit concret? Per Caterina, determinar el que es fa i el que no es fa, premiant o castigant, pot cohartar l'autonomia del nadó. Qualificar la quitxalla de “marrana”, “guarra”, etc. deixa marques negatives als individus. Els nens descobreixen per intrussió i les nenes per inclusió.
Erikson, nascut a Viena i en uns inicis seguidor de Freud, emigra als anys 30 als EUA. La psicoanàlisi estableix una correspondència entre el que és el desenvolupament psico-sexual de l'infant i el seu comportament psico-social. S'obviava el procés en què el nadó era investit per la sexualitat.
Freud descobreix aquest procés. Erikson considera que en la satisfacció de les necessitats radica el plaer (homeostasi).
– Aquesta proposició conté la idea que el cos s'irrita quan el medi no aporta el que aquest necessita.
– Els processos d'integració del jo són aquells processos pels quals l'individu dóna sentit al que li passa. L'ansietat apareix quan no podem controlar el que ens passa, és un exemple de no integració dels fets i les experiències que ens travessen (jo com exigència exterior).
– Per últim, tenim els processos vinculats al grup: els referents determinen el jo (Caterina considera que la principal referència és qui fa de mare).
Quan culpem als individus no ens adonem de les diferents dimensions expressades i de la redundància (inconscient col·lectiu de Jüng). Som un joc de nines russes, cada dimensió i totes aquestes formen l'individu.
La capacitat de decidir es dóna quan som capaces de fer aflorar en el conscient allò relegat al terreny de la inconsciència mitjançant la metacomunicació tot confrontant la redundància.
Comencem la classe insistin en la relació infància – societat. Erikson va estudiar les personalitats de Gandhi i Luter. Bibliografia: “Infància i societat” o “El ciclo vital”. També ens recomana llegir alguna cosa d'Alice Miller.
La psico-anàlisi busca en els inicis de la configuració de l'individu els fonaments d'una dolència psicològica. Eric Fromm, pensador de l'Escola de Frankfurt, fa un símil entre els excrements i els diners, afirmant que l'afany de possessió i acumulació provoca un restrenyiment social. Aquesta analogia està relacionada amb l'estadi de la fase anal freudiana i permet titllar de neurosi l'afany acumulatiu dels que més tenen. Caterina explica la immadurès servint-se de l'exemple de la incapacitat d'empatitzar d'alguns éssers humans.
A “Historia de la infancia” Lloyd de Mausse identifica els dispositius que intervenen en la producció de la subjectivitat en l'etapa primerenca dels individus. Cal empatitzar. L'autor exposa com la violència sexual denota la relació subjecte – objecte entre adults i infants → el jo es configura des del naixement malgrat no pugui expressar-se d'una forma verbal, els abusos poden expressar-se a través del cos. Empatitzar també implica reconèixer les pròpies mancances.
SIMONE WEIL Nascuda en una família jueva i de pare metge. Es va formar com a filòsofa a França. Ensenyava filosofia a un institut per dones fins que va decidir anar a treballar a una fàbrica per viure en primera persona l'opressió (moment en què escriurà “Causes de l'opressió”). Va donar el seu suport al bàndol republicà durant la guerra civil a l'estat espanyol. Als 36 anys va morir de tuberculosi.
El seu compromís la va dur a fer el trànsit del judaisme al cristianisme, un dels motius pels quals se la considera una mística del segle XX.
Dues paraules clau en la seva obra → consentiment i atenció.
Consentiment → connotació i denotació en la qual tu tens la voluntat d'informar-te: connotació “bona” en un sentit maniqueista.
Atenció → necessitat d'estar atentes al que ens diu el cos.
“És a través de la necessitat que tendim a consentir i a atendre”.
Responsabilitat d'expressió enfront de la llibertat d'expressió.
Si el que ens trascendeix ens és, a l'hora, immanent, fer un exercici d'introspecció en clau metacomunicativa és la millor via per avaluar la societat en totes les seves dimensions. Les necessitats i la manera de satisfer-les són la millor manera d'avaluar el funcionament d'una societat.
Què vol dir que el bé és exterior a l'ésser humà? L'individu s'orienta cap al bé: per Weil hi ha una condició inicial que orienta cap aquest bé i aquesta és el fruit de l'equilibri correcte entre les necessitats i les obligacions. Cal pensar el bé, no com un concepte, sinó com una realitat en tant que ens afecta corporalment. La realitat és real en la mesura que nosaltres som reals i l'afectació dels inputs sobre nosaltres ens informen (una “galleta” - o “martellasso” - afecta els nostres cossos, no és un concepte abstracte → la part afecta el tot: el que afecta el meu cos, afecta tots els cossos amb els quals interactuo). Erikson ens diria que la història de la humanitat es pot explicar també com un procés de maduració extrapolable a les etapes que han de passar els individus → la consciència (metacomunicació) permet superar una dolència. “El cos ens demana el bé si li han donat el bé” → és intrínsec a la nostra naturalesa. Amagar la realitat / veritat no permet orientar-nos cap el bé → Weil.
Repàs: Hem començat amb etimologies (in-formar, com-municare, etc.) → hem seguit amb la teoria de sistemes → amb l'antropologia filosòfica (“jo i tu”, “jo o tu”, “joc diabòlic”) → amb Erikson → i amb Weil. Ara parlarem de...
MARGARET DONALDSON “Una exploración de la mente humana”. Donaldson va estudiar a la universitat d'Edinburgh.
Considera que el desenvolupament humà es dóna a través de modes i que aquests modes estan organitzats pel: – centre d'atenció – i pels components de la ment (emoció, percepció, pensament i acció).
1. Mode puntual: basat en “l'Ara – aquí” i en la “percepció i acció”. Es manifesta als dos mesos (alguns cops abans). Exemple: l'infant percep la gana i plora, ara i aquí, ja que no pot esperar a que arribi la persona que pot satisfer la seva reclamació (per Weil negar aquest requeriment podria dificultar una orientació cap al bé).
2. Mode linial (8 mesos) l'infant cobra consciència de l'abans i el després (base de la memòria tardana). En aquest cas hi intervé l'emoció i el pensament.
3. Mode constructiu nuclear (2 - 3 anys). El centre d'atenció de l'infant s'eixampla per abastar tot el que l'envolta. Es configura el “jo incipient” (primeres nocions d'individualitat). A partir d'aquest moment podem evolucionar cap els modes: 1. Constructiu intel·lectual, on impera el component del pensament. Accedir a aquest mode implica una responsabilitat: saber superar els imperatius culturals. Aquest mode pot evolucionar cap el...
1. trascendent intel·lectual, que para atenció a l'element relacional. Arribar a aquesta fase requereix l'ús d'un llenguatge específic.
2. Constructiu sensible a valors / emocional. Dominat per les emocions. Cal reconèixer les emocions que sentim nosaltres i parar atenció en els elements emocionals transpersonals.
Seria l'etapa del sorgiment de l'empatia. Aquesta fase requereix símbols, mentre que en 1. el trascendent sensible a valors els símbols ja no són necessaris. El “nirvana” seria un exemple en aquest sentit.
Hi ha físics que consideren que el trascendent intel·lectual permet, “per se”, assolir el trascendent sensible a valors, però Rumi, místic persa del segle XIII, va escriure que en l'assoliment del trascendent sensible a valors podem trobar respostes que la raó no pot donar.
El trànsit als trascendent requereix una tècnica.
Les lectures d'Ehrenreich i d'English o de Metzger permeten introduir el tema del llenguatge: Comunicació: – Semàntica.
– Pragmàtica.
– Sintaxi.
J. Bruner i Vigotsky, noms de gran rellevància en la configuració de la psicologia cognitiva, afirmen que el llenguat reflecteix un moment donat de la cultura d'un grup. Per ells el llenguatge és un signe / símptoma de la ment: quan ens expressem estem revelant els nostres estats mentals. Per aquests psicòlegs els infants aprenen mitjançant la interacció amb els pares.
Per Caterina la nostra personalitat es forma en els sis primers anys de vida (idea sustentada en Donaldson i Erikson) → Aspectes psicològics o psico-analítics: com funcionem cognitivament.
Allò trascendent és allò que de què no podem parlar segons Wittgenstein. Segons la Caterina vivim en una cultura de la confusió donada per una falta d'autoritat (que no autoritarisme). Autoritat en tant que font del subjecte. La cultura és un discurs possibilitat per la interacció: fins i tot oposantnos hi l'aprenem en tant que ens situem enfront d'aquesta. Tota interacció cultural conté bastimentada, construcció de significats i transmissió de valors.
Aquesta es fa visible a través de la semàntica, la pragmàtica i la sintaxi.
– Bastimentada: tot allò que fem, per exemple, en una interacció pregunta – resposta. Allò que conté aquesta interacció. La bastimentada també és fer reflexionar mitjançant comunicació analògica.
– Co-construcció de significats: la incorporació d'aspectes novedosos suposa l'atribució de significats. Aquesta incorporació també és fruit de la interacció.
– Transmissió de valors: s'ensenya què és què i el com s'ha de fer.
Partim de la premissa que la biologia determina la nostra preferència cap a unes actituds o cap a unes altres, fet que qüestiona el relativisme cultural. Hi ha un bé i hi ha un mal: és el que ens fa sentir bé i el que fa sentir malament.
Perquè els mitjans es decanten per una comunicació de masses i no per una comunicació pedagògica? MITJANS DE COMUNICACIÓ Mariano José de Larra va escriure durant el XIX des del que Caterina entén que és la veritat en relació al que es troba. No el van deixar publicar. Raymond Williams (“Cultura i societat de 1780 a 1950”) ens diria que M. J. De Larra seria l'origen de la pròpia experiència, entenent origen per la posició des de la qual es parla. El director vol acontentar una massa i demana a de Larra, de forma implícita, que es supediti a l'interès del diari. Entren en contradicció: l'un parla des de l'origen i l'altre l'obliga a parlar en relació al que demanda la massa. Aquest mot (massa) neix al segle XVIII referit a un gran nombre de gent: com un sinònim de “populatxo”. Aquesta és el fruit dels desplaçaments demogràfics propis de les revolucions industrials. Cal dir que aquest és també el context en el qual neixen els mitjans de comunicació de masses. Aquests mitjans floreixen a partir de la tècnica que els permet així com de l'aportació de capital de les grans industries. En aquests mitjans hi conviu un liberalisme clàssic amb el que Caterina anomena liberalisme sectari (Hayes), doctrina política que supedita l'individu a l'economia i que busca dominar i controlar. Per Williams tota cultura en transició fa que aflorin els oportunistes.
És des d'aquesta doctrina que es conceptualitza la massa (per Ortega y Gasset qui s'acomoda en la mediocritat, figura que Larra anomena públic). La relació entre individus es cosifica per tal de facilitar la dominació. Conceptualitzar l'alteritat com massa en situa en una posició de superioritat (acte il·locutiu). Tractar la resta com iguals anul·la la conceptualització massa. Si ens veiem a nosaltres mateixes com a massa és perquè integrem la mirada de qui ens veu massa. Raymond Williams apel·la a la necessitat comuna: la consciència, allò que fonamenta una comunitat.
Els grups es configuren pel reconeixement de les necessitats comunes, a través de la consciència creem connexions bidireccionals. La conceptualització de la massa implica una circulació de la comunicació jerarquitzada: de dalt a baix i sense possibilitat de donar-se a la inversa. La relació massa provoca anòmia, apatia. El prejudici seria una barrera a la consciència, viure en el passat.
Per Caterina, en tres segles els mitjans de masses no han canviat.
Partim d'una cultura dominativa en què qui té els mitjans no s'implica en donar veu a qui no la té.
Hem de partir de la base que la tendència dominativa també la duem incorporada. Canviar les nostres relacions canvia el sistema (la part modifica el tot).
Semiòtica Peirce neix el 1839 i mor el 1914. Va ser contemporani a Saussure però es refereix a la interpretació dels signes d'una manera divergent al pensador estructuralista: nega la relació entre significat i significant. Peirce formava part del corrent del pragmatisme (d'aquí el nom de la UF de pragmàtica), versió nord-americana de l'empirisme. Peirce intenta entendre com som capaces de tenir coneixement de la realitat. Bibliografia: “El hombre es un signo” - Charles Sanders Peirce.
Peirce considera que els éssers humans perceben la realitat a través dels sentits tot interpretant signes. Tot signe està relacionat amb un objecte. Per Peirce el signe (o representamen) és primer des del moment que representa un objecte, que per l'estudiós se situa en segon lloc. De la relació entre l'objecte i el signe n'emana l'interpretant (o signe mental més desenvolupat) que permetrà una segona semiosi. El signe és primer també perquè destaca en la realitat. La ment és “sígnica”, dependem dels signes. “Objecte” té el mateix prefix que “obstacle” en tant que dificultat (o oportunitat) per aprendre. No hi ha subjecte sense obstacle. Per Caterina el pensament mai no és col·lectiu del tot. Peirce considera un signe les emocions: fem cas d'aquelles coses que ens afecten i passem d'allò que no ho fa. Les persones inquietes són també les persones sensibles, ja que els afecten més coses. Tot objecte és incòmode perquè no el coneixem.
Quan aquest procés es posa en relació a un nou objecte similar el signe es veu enriquit. Cal reconèixer el caràcter de procés obert de la semiòtica (a la manera de la teoria de sistemes) i el pes de la comunitat en aquesta.
Seguint l'esquema de Peirce substituint-ho per l'esquema de Castañares el primer (signe o representamen) seria allò pertinent a la naturalesa emocional, el segon faria referència a la dimensió física (objecte) i el tercer a la lògica (interpretant).
La negació de la relació entre el significant i el significat s'explica per la incorporació de l'objecte en tant que obstacle. Peirce parla d'objecte dinàmic (que vindria a recolzar-se en la idea que el món existia abans que el coneguéssim) i d'objecte immediat (quan percebem quelcom. Aleshores aquest deixa de ser dinàmic per ser immediat. Ens afecta l'experiència i té diferents interpretacions en funció del propi procés d'aprenentatge És el que ens fa pensar).
L'estructuralisme no es planteja la possibilitat de l'individu de crear un signe nou, entén que la producció de significats és exclusivament comunitària → nega l'individu considerant-lo el fruit del llenguatge.
Signe: – Indici – Índex: relació de contigüitat.
– Icona: té una relació de semblança amb el que la causa.
– Símbol: el signe té una relació arbitrària respecte l'objecte. El seu valor dependrà del valor que li doni l'interpretant. Està obert a totes les interpretacions.
Peirce diu que l'ésser humà és un signe del seu pensament i com que el seu pensament s'expressa en paraules aquestes paraules són el signe del seu pensament. Si donem per bona aquesta proposició podem reconèixer com pensa un individu pel que diu.
Les cometes són el signe ortogràfic que qüestiona el mot que emmarquen, qüestionen l'estereotip (semàntica). La relació entre signe i objecte és la relació denotativa, mentre que la relació entre signe i interpretant és la relació pragmàtica.
La violència és el fruit de la negació de l'altra. Tot procés d'aprenentatge (Peirce) és també un procés de maduració (Erikson i Donaldson). L'aprenentatge és el creixement natural.
Levi Strauss (“formas elementales de parentesco”), antropòleg estructuralista, explica que el primer esclavatge és el de les dones que es raptaven per fer perdurar la comunitat (cosa que també afirma Gerda Ledner a “El origen del patriarcado”).
Fins aquí l'objectiu de la matèria és qüestionar la nostra cultura mitjançant la teoria de sistemes, la psico-anàlisi, Weil, etc.
Les creences segons Peirce Creences: – de tenacitat: la resistència a abandonar una creença (idea relacionada amb la dissonància cognitiva de Metzger).
– Autoritària: la imposició per la força d'un tipus de creença. Més difícil d'erradicar per estar en consonància amb una estructura de poder.
– A priori: o anar d'acord amb la tendència general.
(Aquestes tres primeres tenen connotacions negatives) – Científica: la que està disposada a veure la realitat al marge d'interessos.
(Aquesta és la bona per Peirce!) L'interpretant també pot anomenar-se opinió i, com a tal, és transitòria.
En un objecte anunci amb la interacció entre els objectes hi veiem una història. Signe serien els pressupòsits que acaben produint un interpretant. L'interpretant és el punt on es dóna la dicotomia entre una relació redundant o un exercici de metacomunicació. Si el creixement es dóna d'una manera redundant la idea que es desprèn d'Erikson que “tota crisi és una crisi de creixement” cobra més sentit que mai.
L'objecte només existeix per l'existència de subjectes.
GADAMER Gadamer reconeix una cultura de la força representada per les armes. Ell supera la redundància servint-se del mite de la Torre de Babel. Creu que la llengua de les matemàtiques és universal, el llenguatge comú que ens permet comunicar-nos. Però la relació abstracte amb els individus suposa la imposició d'horrors.
...

Tags: