Invitación a la Sociología I (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Fundamentos de Sociología
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 26/10/2014
Descargas 87

Descripción

Aspectes bàsics del llibre de Berger, Introducció a la Sociologia

Vista previa del texto

SOCIOLOGIA – Introducció a la sociologia (Peter L. Berger) 1. La voluntat de comprensió i alguns exemples La sociologia no és una pràctica, és un intent de comprensió. Anar més enllà de qualsevol fet. El sociòleg ha de donar elements per que les persones encarregades prenguin les decisions corresponents. La sociologia estudia des de petits grups (com va fer Berger amb les tribus africanes) a grans complexos institucionals com l’economia o la política.
Per comprendre des de la perspectiva sociològica, cal tenir objectivitat, que per obtenir-la caldrà tenir una metodologia, unes regles que permeten obtenir una sèrie d’informació que constituirà la teoria.
Per Berger, les estadístiques no són sociologia. La OECE, el EUROSTAT, la UNESCO i la European Commission són exemples d’institucions que ofereixen enquestes. Aquestes dades, es poden convertir en sociologia quan s’interpreten sociològicament. El sociòleg haurà d’establir una sèrie de tècniques.
La mera quantificació no és sociologia, ni tan sols ho és el fet de posar en correlació els diversos factors que es quantifica.
Aquestes xifres tan sols li resulten significatives en un context global de comprensió de les Institucions i els valors de la nostra societat.
La sociologia és “lliure de valors” o “valorativament neutra”, els sociòlegs i sociòlogues no, pel fet de ser persones.
Comprendre més enllà del sentit comú:   Creació de coneixement científic.
Ètica sociològica: ús que es fa del coneixement sociològic. Èticament hi ha l’obligació d’informar-te.
Una teoria pot influenciar a la opinió de la gent. Cal anar, però, més enllà del sentit comú en determinats casos i fets estudiants (com per exemple, l’abonament en major grau de forma prematura dels estudiants per parts dels immigrants que els natius).
La sociologia ha d’anar més enllà del sentit comú per després ajudar a l’aplicació de polítiques adequades en funció de les situacions.
2. Teories actuals en Ciències Socials Una de les principals teories de la teoria comunicativa de Habermas, on incorpora totes les anteriors teories clàssiques.
Altres autors importants son Parsons, Mead, Schutz, Merton, Beck, Touraine o Portes.
Als anys 50 s’elaboren unes teories que pretenen equiparar les ciències naturals amb les ciències socials. D’aquesta manera, seguint una estructura de “cos” amb les seves parts, com fa la biologia, s’estableix la societat com a tot que està elaborada per diferents parts (economia, política, cultura, etc.).
Als anys 60, comencen a donar-se moviments socials, els subjectes, també content, també son una part de la societat que pot canviar l’economia, la política. Es comença a donar el nom d’agència, subjectes per referir-se a la capacitat de transformació social que tenen les persones. Aquesta idea ja havia sigut proposada per Webber.
Alain Touraine fa una contribució a aquesta teoria reivindicant el subjecte com un element que ha de ser estudiat.
Touraine incorpora la idea del diàleg intercultural i la necessitat de diàleg.
Per Berger, el seu focus principal d’atenció no és la significació última d’allò que els homes fan: és l’acció en ella mateixa, com un exemple més de la riquesa infinita de la conducta humana.
Per Aldref Schütz, el món social és per a l’individu un món amb un sentit estructurat significativament. Les construccions socials en les CCSS són Construcciones segones realitzades en base a les construccions ja efectuades dels actors socials en la seva vida quotidiana.
El món de la vida és el món que hom dóna per descomptat en la nostra quotidianitat. Hi ha coses que no es qüestionen que es donen descomptat. En el moment en que les societats es converteixen en multiculturals, els mons de la vida xoquen.
1 Berger  El que ens interessa és aquella curiositat que acapara l’atenció de tot sociòleg davant una porta tancada darrera la qual es senten veus humanes. Si és un bon sociòleg, voldrà obrir la porta, sentir i entendre ...
Jürgen Habermas  Teoria de l’acció comunicativa. Quan més parlem de com volem que siguin les nostres normes, més sotmeses a tradicions estaran. Quan es la tradició cultural la que predomina, menys lliure estaràs.
Als sociòlegs els interessaran aquells esdeveniments que comprometen les creences últimes dels homes, llurs moments de tragèdia, d’esplendor i d’èxtasi. Però igualment el fascinarà allò que és ordinari, normal i corrent, de cada dia.
La noblesa i la depravació, el poder més...
Els interrogants dels sociòlegs son: que hi fan vostès aquí? Quines relacions hi ha entre vostès? Com s’organitzen aquestes relacions en institucions? Quines són les idees col·lectives que mouen els homes i les institucions? Com els abordem? Política, economia, antropologia, historia, etc.
Hi ha organitzacions, com la ISA, que s’agrupen en diferents àmbits, per tal de poder analitzar tota la societat, que és molt complexa.
3. La sociologia com a forma de consciència El desemascarament  Les coses no són el que sembles, o les aparences enganyen. La nostra tesi, es, doncs, que hi ha una profunda intenció desemmascaradora que és inherent a la consciència sociològica. El sociòleg es veurà induït una i altra vegada per la lògica mateixa de la disciplina, a desemmascarar i en certa manera a desmuntar els sistemes socials que està estudiant.
El marc sociològic de referència, amb el seu mètode de buscar nivells de realitat diferents dels que apareixen a les interpretacions oficials de la societat, comporta un imperatiu lògic de desemmascarar les pretencions...
Al parlar de desemmascarar utilitza les contribucions de Robert K. Merton, de les funcions latents i de les funcions manifestes.
Les funcions manifestes són les conseqüències conscients de les institucions i actes socials. Les funcions latents són les conseqüències generalment no reconegudes per part dels/les participants.
Un exemple seria comprar-se un cotxe Cadillac Escalade SUV, on la funció manifesta seria la necessitat de moure’t on hi caben més persones i espai ampli per l’equipatge, mentre que la funció latent seria demostrar que t’ho pots permetre.
La funció pot ser coberta per diferents elements culturals (el que es coneix com a element funcional). Exemple: una vaga convocada per sindicats de treballadors i treballadores  funció manifesta és manifestar el teu descontent, mentre que la funció latent es una manifestació de força.
Anar al gimnàs  funció manifesta, estar sà, la funció latent, ser més atractiu als altres.
Identificar funcions manifestes i funcions latents de cada pràctica, clarifica la persistència i desenvolupament de pràctiques socials que no aconsegueixen les seves funcions manifestes, dirigeix l’atenció a camps fructífers a la teoria en incloure les conseqüències extraordinàries de les pràctiques socials, permet importants progressos en el coneixement sociològic, distanciant-se del “sentit comú” i explica nombroses pràctiques quotidianes, com el consum de determinats productes o serveis.
Per Berger, la sociologia ha d’anar més enllà del sentit comú.
4. La relativització dels fets socials Si la sociologia sintonitza tant bé amb el tarannà de l’època moderna, és precisament perquè reflecteix la consciència d’un món en el qual els valors han quedat radicalment relativitzats. Des de la sociologia, cal tenir present que en qualsevol moment ens podem qüestionar el tarannà de les coses.
“Modernització reflexiva” significa la possibilitat d’una (auto)destrucció creativa de tota una època: la d’una societat industrial. El “subjecte” d’aquesta destrucció creativa no és la revolució, ni la crisi, sinó la victòria de la modernització occidental.  Tens més opcions però més possibilitats d’equivocar-te.
2 En primer lloc, és precís abandonar la idea que les administracions i els experts sempre saben exactament, o al menys millor, que és el que està bé i que és el que està malament per a tots; la desmonopolizació del coneixement expert. Ja no hi ha un monopoli dels experts, ja que cadascú pot informar-se per la seva banda.
Parcialitat  Tipus de reflexió típicament moderna i occidental. Fora de consciència peculiar de la modernitat: desenvolupament intel·lectuals de la història moderna d’Occident. “Mirar entre bestidors”, a través de les façanes de les estructures socials.
Fer-se preguntes sociològiques és entendre més enllà dels objectius habitualment acceptats, o oficialment definits.
Quan Berger parla de realització i parcialitat, diu que hem d’explicar una part de la realitat de la forma més objectiva possible.
5. La socialització La socialització primària ens prepara per la vida adulta. La socialització secundària es la interiorització d’uns “submóns” institucionals, o fonaments en les Instituciones. El seu abast i les seves característiques vindran determinats, per tant, pel grau de complexitat de la divisió del treball, i de la consegüent distribució social dels coneixements. Adquisició de coneixements específics dels diferents rols, els quals es fonamenten en la divisió del treball.
La socialització primària es dona a la família i a l’escola, mentre que la socialització secundària es dona en les escoles militars, presons, hospital, en un altre país, on s’interioritzen altres formes d’actuar.
El que és interessant, sobretot, és l’ampliació del concepte de socialització i la diferenciació entre les seves dues fases.
 Es trenca amb la creença que hi ha una activitat adequada per a cada edat (edisme) Anomenem socialització primària aquella primera socialització que té lloc durant la infantesa de l’individu i gràcies a la qual esdevé membre de la societat. I anomenem socialització secundària tot procés ulterior que indueixi un individu ja socialitzat a penetrar i a participar en nous sectors del món objectiu de la seva societat.
Adolescència: les persones ens socialitzem i resocialitzem contínuament al llarg de les nostres vides. Qüestions que es consideraven que formaven part de l’etapa adulta poden experimentar-se en l’adolescència, i alhora en l’etapa més madura es poden tenir vivències per primera vegada que eren atribuïdes a l’adolescència.
Adultesa: Erikson i els estudis d’adultesa  socialització al llarg de tota la vida.
En la societat industrial occidental l’adultesa que desenvolupaves als 20 anys aproximadament era molt clara: feina, família i comunitat de referència per tota la vida.
En les societats informacionals: els canvis en la feina, en la família i en les comunitats de referència són cada vegada més freqüents.
Hi ha diferents factors legals (majoria d’edat), ocupacionals i educatius que creen un abans i un després amb conseqüències fonamentals sobre les possibilitats de decidir amb independència sobre la pròpia vida.
La societat no es limita a controlar els nostre moviments, sinó que modela la nostra identitat, els nostres pensaments i els nostres sentiments. Les estructures de la societat esdevenen estructures de la nostra pròpia consciència. La societat no s’atura a la nostra epidermis, sinó que penetra dins nostra alhora que ens envolta.
Les identitats, doncs, són conferides socialment. Hom no pot mantenir una identitat determinada tot sol. Aquest caràcter social de les identitats es veu quan a algú se li nega aquesta identitat.
Qualsevol acte d’afilició social implica una tria d’identitat i viceversa (..) 6. La perspectiva sobre la societat La societat es una realitat objectiva i subjectiva alhora (explicat en la societat dins l’home la subjectiva i l’home dins de la societat la realitat objectiva).
El procés d’externalització, objectivació i internacionalització “Hi ha tantes maneres d’esdevenir i d’ésser humà, com a cultures” “El procés d’autoproducció de l’home és sempre i necessàriament, un procés social.
3 Exteriorització i objectivació són moments d’un procés dialèctic constant. El tercer moment del procés és la interiorització a través de la qual el món social objectivitat és reintroduït en la consciència gràcies a la socialització.
 Externalització/Exteriorització: l’ordre social és un producte de l’activitat humana, una permanent producció de l’home.
Tant pel seu origen (com a resultat de l’activitat humana anterior), com per la seva existència en un moment qualsevol (existent tant sols en la mesura que l’activitat humana no deixa de produir-lo), l’ordre social és un producte de l’home.
 L’objectivació. És el procés que converteix els productes de l’activitat humana en quelcom exterior a ella. Aquest procés inclou:  La institucionalització: és la repetició d’una acció que es converteix en típica i que, al passar a altres generacions, apareix com a objectiva.
 La legitimació: avarca els coneixements i normes que expliquen i justifiquen les Instituciones (mitologia, teologia, filosofia o ciència).
 La interiorització o internalització. La institucionalització és un procés que es posa en marxa així que una situació social qualsevol té una certa continuïtat en el temps. Exemples: la divisió del treball: com i que caçar, quines armes, etc. Activitats especialitzades, no només de subsistència: fabricar més.
Els processos de creació d’hàbits són anteriors a la institucionalització. En general, la conversió de l’activitat humana en hàbit és paral·lel i simultani amb la institucionalització d’aquesta activitat.
Procés de construcció d’un món social, que conté gèrmens d’un ordre institucional que es va desenvolupant. Es va construint un rerefons de rutines que es donen per descomptat: serveix per donar estabilitat a les accions si a la interacció.
La nostra assumpció subjectiva de la realitat ens ve donada des de fora i ens apareix com a objectiva tot i que, en realitat, és una construcció subjectiva d’altres persones.
Quan hi ha suficient grau d’internalització com per considerar-nos membres d’una societat, parlem de socialització.
Quan donem per descomptat aquell coneixement, com a veritat objectiva.
Activitat Identifiqueu el procés de construcció social d’una activitat que s’ha institucionalitzat en la vostra o en altre societats que conegueu i identifiqueu: el procés d’externalització, l’objectivació i la internar.
7. L’home dins de la societat. El control social i l’estructuració social El concepte de control social fa referència als diversos mitjans de què disposa una societat per tal de posar a ratlla els seus membres recalcitrants. No pot haver-hi cap societat sense control social. Dins i tot un petit grup de gent que només es retroba de tant en tant haurà d’elaborar també els seus mecanismes de control, si hom vol evitar que el grup es dissolgui al cap de poc temps.
Els mecanismes de control es posen en funcionament per tal d’eliminar els “indesitjables” d’una banda, i de passada també per a “donar exemple” als altres...”.
El control social es concreta en mecanismes i processos socials i polítics que miren de regular el comportament individual i grupal, intentant la conformitat amb les normes d’un estat, una societat o un grup social. En sociologia s’identifiquen dos tipus bàsics de mecanismes de control social:   Formals. Sancions externes executades pel govern per prevenir l’establiment del caos o l’anomia (Durkheim).
Informals. Internalització de normes i valors a través de socialització.
Exemples: moral, costums (informal) i educació (formal), controls polítics i legals (formal), mitjans de coacció (penúltims).
L’últim mecanisme de control social es la violència.
4 És el més antic de tots, el fonament últim de tot odre polític (pena de mort), com a últim recurs, la seva existència ja fa un efecte, els mecanismes de control social més efectius són els penúltims (amenaça de violència, sent l’últim la violència).
Altres mecanismes informals serien la persuasió, la ridiculització, la murmuració, l’oprobi (deshonor públic), etc.
Importància de l’acceptació del codi de conducta.
Les altres sancions (l’exclusió social, el menyspreu, el ridícul) poden resultar gairebé tan difícils de suportar com les econòmiques. L’exercici de qualsevol ofici a la societat, àdhuc i es tracta d’ocupacions molt humils, comporta l’adopció d’un codi de conducta que consta moltíssims de voler defugir. En general, l’acceptació del codi és tan fonamental per a situar-se com la preparació o la competència tècnica.
Estructuració / estratificació social. Les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables. (...) configuren, fins i tot, les nostres expectatives.
El concepte d’estratificació fa referència al fet que a tota societat podem trobar-hi uns nivells diferents, de poder, de privilegis o de prestigi, que mútuament es relacionen en termes de subordinació i de superordenació. Dit d’una altra manera, l’estratificació significa que tota societat té un sistema de jerarquització, de classificació, de graduació de les desigualtats en definitiva. D’una societat a una altra els criteris a partir dels quals els individus son assignats als diferents nivells poden variar... (ha pasado la diapositiva).
Les posicions socials no estan fixades de manera immutable, que en el decurs de la seva vida molta gent canvia de posició i que, fet i fet, no hi ha mai posicions definitives. Es el que s’anomena mobilització social que pot ser o bé ascendent o bé descendent.
La ONU defineix el terme “interseccionalitat” com les conseqüències estructurals i dinàmiques de la interacció entre dos o més formes de discriminació o sistemes de subordinació. En particular, a les formes en el què el racisme, el patriarcat, les desigualtats econòmiques i altres factors discriminatoris contribueixen a crear capes de desigualtat que estructuren les posicions de dones i homes, races i altres grups.
La interseccionalitat es un nou repte a l’eradicació de les desigualtats que no es poden abordar des dels paradigmes tradicionals. Un exemple es la sobrerepresnetació de minories a les presons, matrimoni homosexual, reformes legals sobre immigració...
L’edisme. Primer es referia a processos semblants com el racisme o el sexisme: un procés d’estigmatitzar i discriminar contra les persones perquè són grans. Mites sobre les persones grans: malaltia, l’edat no està associada a la bellesa (com més gran, menys atractiu), decadència de la intel·ligència, ja no serveixen, soledat, pobresa, depressió.
5 ...