TEMA 5 - RÈGIM DE COMUNITAT DE BENS (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS Podem definir el règim de comunitat de béns com un règim econòmic matrimonial pactat pels esposos, o futurs esposos, en capítols matrimonials, en virtut del qual, durant la seva vigència, esdevenen comuns els guanys obtinguts indistintament per qualsevol dels cònjuges i els béns als quals els cònjuges confereixin aquest caràcter.
El règim de comunitat de béns es caracteritza per la creació d’un patrimoni comú que coexisteix amb els patrimonis privatius dels esposos. Cada patrimoni respon a una finalitat diferent: el patrimoni comú serveix per satisfer les càrregues familiars i els patrimonis privatius serveixen per satisfer les necessitats privatives de cada cònjuge. D’aquesta manera, els tres patrimonis actuen, coexisteixen i es relacionen, sota la direcció dels esposos, per aconseguir el benestar de la família i dels cònjuges.
Tot i que el règim de comunitat de béns sembla tenir exclusivament un interès teòric, la seva utilitat pràctica és evident (i més amb la nova redacció establerta en el Codi civil català), ja que permet comunicar determinats béns privatius d’algun dels esposos, amb una reducció molt important de les despeses. Així, són freqüents els casos en què un bé privatiu d’un dels esposos es vol convertir en comú. Per exemple, una persona compra un pis quan era soltera i en casar-se el pis es destina a habitatge familiar, pagant la hipoteca a mitges o, per exemple, quan els dos esposos construeixen una casa sobre el solar propietat d’un dels esposos.
Aquests supòsits tradicionalment es resolen amb una compraventa o una donació entre els esposos que genera una quantitat important de despeses: escriptura, impostos (Impost de donacions o de Transmissions Patrimonials, Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana), inscripció en el Registre de la Propietat i gestoria. Ara bé, una solució més fàcil i econòmica és la constitució d’un règim de comunitat de béns en què es confereixi caràcter comú a l’habitatge o a un altre bé concret («els béns als quals confereixi aquest caràcter», art. 232-31.a). Aquesta solució representa unes despeses molt menors, perquè està exempt del pagament d’impostos, per tant, solament seria necessari una escriptura de capítols matrimonials i una anotació en el Registre de la Propietat.
1. Característiques del patrimoni comú.
El règim de comunitat de béns es caracteritza per la creació d’un patrimoni comú.
- És un patrimoni especial i diferenciat dels patrimonis privatius de cada cònjuge, per tant, cada cònjuge podrà ser titular de dos patrimonis diferents: un patrimoni privatiu que li pertany en exclusiva i un patrimoni comú que comparteix amb el consort.
- El patrimoni comú no té personalitat jurídica i no pot ésser objecte de drets i obligacions per ell mateix, sinó a través dels cònjuges, per tant, el patrimoni comú no pot ser responsable sense que un dels cònjuges o tots dos també en siguin responsables.
- És un patrimoni temporal, amb una vigència limitada a la voluntat de les parts i a l’existència del règim. Tot i que el patrimoni comú té caràcter estable, la seva durada és com a màxim la del matrimoni i fins i tot pot ser inferior, ja que pot iniciar-se després i finalitzar abans.
- És un patrimoni destinat al sosteniment de la família. La creació d’un patrimoni separat és una atribució legal, que està justificada perquè aquest patrimoni està vinculat a una finalitat específica: satisfer les necessitats familiars.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS - És un patrimoni comú, que pertany als dos esposos. Aquesta comunitat es configura com una comunitat de tipus germànic en què no existeix una quota sobre cadascun dels béns o drets.
El patrimoni comú no representa solament una situació patrimonial de titularitat de béns, sinó que té l’objectiu de satisfer les necessitats familiars i atendre el bé comú, és a dir, preval l’interès comunitari per damunt de l’individual. No és una comunitat ordinària indivisa, perquè no existeixen quotes ni divisions ideals sobre els béns ni es pot exercir cap acte de disposició individual sobre el seu dret i els cònjuges no poden extingir la comunitat sense extingir el règim. A més, l’article 232-34.2 disposa que «el creditor pot demanar l’embargament dels béns comuns, que s’ha de notificar a l’altre cònjuge, el qual pot exigir la dissolució de la comunitat i que l’embargament tingui lloc sobre la meitat corresponent al cònjuge deutor». Aquest procés previ solament té sentit en una comunitat germànica, ja que si el patrimoni comú es configurés com una comunitat ordinària indivisa es podrien embargar directament les quotes individuals, sense dissolució prèvia.
2. La participació en la comunitat.
La Llei disposa que els béns es fan comuns i, per tant, si no es pacta en contrari, s’entén que ambdós cònjuges participen en la comunitat per parts iguals. Ara bé, ens podem preguntar si els cònjuges poden pactar una proporció diferent i participar en la comunitat amb percentatges diferents; per exemple; un el 75% i l’altre el 25%.
El legislador considera perfectament possible que un dels cònjuges aporti la totalitat o la majoria dels béns i que tingui una participació igual a la de l’altre cònjuge que aporta molt poc o res. Per tant, seria possible, i potser més just, que el cònjuge que més béns aporti tingués una participació més gran. En tot cas, les variacions en la proporció de la quota han de tenir la suficient publicitat, per tal d’evitar sorpreses basades en la ignorància dels tercers contractants.
a) L’actiu El règim de comunitat configura un règim dissenyat per a la coexistència dels béns privatius i comuns.
Solament la voluntat expressa dels cònjuges pot configurar una comunitat universal i, en sentit contrari, és possible trobar un règim de comunitat en què els béns comuns desapareguin temporalment i solament existeixin béns privatius. Al meu entendre, l’absència de béns comuns no extingeix el règim de comunitat, ja que l’important no és l’existència d’un patrimoni comú, sinó l’existència d’un règim d’adquisicions comuns, entenent que aquestes adquisicions generaran, tard o d’hora, un patrimoni comú.
Així doncs, el protagonisme de l’actiu de la comunitat de béns radica en els tres patrimonis: el comú i els dos privatius. El patrimoni comú constitueix el pal de paller del règim, no obstant això, aquest patrimoni no esgota la realitat del règim. Tots tres patrimonis juguen un paper essencial en el desenvolupament de la família i tots tres responen, directament o indirectament, de les responsabilitats que recaiguin sobre el conjunt del sistema.
En aquest esquema, el patrimoni comú es presenta com un patrimoni elàstic, que pot tenir una importància canviant, segons la voluntat dels esposos. La flexibilitat del patrimoni comú el pot convertir en una peça bàsica, fins i tot, única del règim o, per contra, pot arribar a ser insignificant i sense gaire pes específic entre els patrimonis conjugals.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS D’aquesta manera, l’element essencial del règim de comunitat de béns és canviant i permet configurar infinites possibilitats.
ELS BÉNS COMUNS En la configuració del patrimoni comú podem distingir tres moments diferents: 1) La fase de comunicació dels béns, que es produeix en el moment de constitució del règim (o després) i en la qual els béns privatius als quals els cònjuges confereixin aquest caràcter es fan comuns; 2) La fase de comunitat de béns, que comprèn des de la constitució del règim fins a l’extinció i en la qual el patrimoni comú funciona normalment, amb les seves entrades i sortides; 3) La comunitat postextinció, que comprèn des de l’extinció del règim de comunitat de béns fins a l’adjudicació dels béns als cònjuges en la proporció pactada.
Segons l’article 232-31, són béns comuns: - Els béns als quals els cònjuges confereixin aquest caràcter en el moment de convenir el règim o després.
Amb aquest precepte, el legislador preveu un règim de comunitat sense etapa inicial de comunicació, però permet la comunicació dels béns privatius en qualsevol moment. En cas de comunicació, hi ha un canvi de titularitat: un bé propietat d’un cònjuge passa a ser un bé comú dels dos esposos. La causa que produeix aquest canvi de titularitat és en primer terme la voluntat dels cònjuges, emparada en segon terme en el ministeri de la llei. La voluntat dels cònjuges és necessària perquè el règim de comunitat de béns ha de ser acordat per les parts i, a més, perquè els cònjuges han de conferir expressament el caràcter comú a uns béns determinats. El ministeri de la llei és necessari, ja que únicament l’empara legislativa pot crear un efecte com la comunicació dels béns privatius sota el paraigua del règim econòmic matrimonial. Per tant, no és la simple voluntat dels esposos la que permet comunicar els béns, sinó totes dues, ja que la causa última de la comunicació és la llei.
La comunicació es produeix de manera automàtica i té l’abast que els cònjuges vulguin, fins i tot, pot ser universal. A més, es pot fer en els capítols constitutius o en qualsevol moment posterior. Durant la vigència del règim, no és necessari atorgar nous capítols, sinó que és suficient qualsevol manifestació sobre la voluntat de comunicar uns béns determinats feta en escriptura pública i anotada en el Registre de la Propietat.
Un dels efectes de la comunicació és la transmissió de béns i drets al patrimoni comú i normalment hi haurà un increment patrimonial d’un dels esposos, que n’augmentarà l’actiu com a conseqüència de la comunicació. S’ha discutit si la causa d’aquest increment és onerosa o gratuïta. En un treball anterior afirmava que es tractava d’un negoci aleatori, ja que la computació d’allò que cada cònjuge ha aportat i allò que ha rebut no es pot deter-minar fins a la fi del règim; no obstant això, possiblement s’hauria de considerar com una transmissió gratuïta que es pot configurar com una donació ob causam.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS - Els guanys obtinguts per l’activitat professional o pel treball de qualsevol dels cònjuges Els ingressos obtinguts per cada cònjuge són comuns, tant si deriven del seu treball personal, com si provenen de beneficis empresarials o especulatius. En aquest cas, els ingressos són nets, per tant, pel que fa a les despeses originades són possibles dues solucions que s’aplicaran segons els casos: si les despeses són prèvies, aquestes despeses es deduiran dels ingressos i el remanent obtingut serà comú (per exemple, el pagament de les mercaderies en una empresa); en canvi, si les despeses són posteriors, aquestes despeses aniran a càrrec del patrimoni comú (per exemple, el pagament de l’Impost sobre la renda).
- Els fruits i les rendes de tots els béns, si no hi ha pacte en contra En virtut d’aquest precepte, si no es pacta el contrari, es fan comuns tant els fruits dels béns comuns com els fruits dels béns privatius. Habitualment, els fruits pertanyen al propietari de la cosa (art. 541-3 CCCat); però, en el règim de comunitat de béns, la regla general es trenca i els fruits dels béns privatius també seran comuns.
El destí comú dels fruits dels béns privatius implica que les despeses per a l’obtenció dels fruits també tinguin caràcter comú, ja que en cas contrari es generaria un enriquiment injust en favor del patrimoni comú. D’aquesta manera, el que ingressa en el patrimoni comú són els resultats nets de l’explotació, una vegada liquidades les despeses de producció. Aquesta solució en el dret català està avalada per l’article 2315.3, que estableix que no són despeses familiars les derivades de la gestió dels béns privatius, llevat de les que tenen connexió directa amb el manteniment familiar; per tant, a sensu contrario, les despeses que tenen connexió amb el manteniment familiar (com ho són les despeses per obtenir uns fruits comuns) tenen caràcter comú.
- Els béns adquirits per subrogació real d’altres béns comuns La subrogació real és la substitució o el reemplaçament d’un bé per un altre que ocuparà el mateix lloc en un patrimoni. Aquest mecanisme permet mantenir la integritat econòmica d’un patrimoni, ja que en les transmissions oneroses, la contraprestació ocupa el lloc del bé alienat; per tant, si la contraprestació és comuna, el bé adquirit serà comú i la contraprestació obtinguda per l’alienació d’un bé comú, serà comuna.
En l’anterior Codi de família es recollia que les adquisicions a títol onerós eren comuns, excepte si la contraprestació era privativa (arts. 66, 67 i 68 CF). No obstant això, en la regulació actual del règim no existeix cap norma ni cap presumpció que faci comuns les adquisicions oneroses, sinó que es parteix del mateix règim pels béns comuns i els privatius, exactament idèntic. Per tant, la determinació d’un bé com a comú o privatiu depèn de la titularitat de les contraprestacions. Aquest fet confereix una caràcter fonamental a la declaració dels cònjuges per tal de determinar si el bé serà comú o privatiu d’algun d’ells, el que comporta ampliar la possibilitat de frau.
- Els guanys obtinguts en el joc per qualsevol dels cònjuges RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS En cas que una persona guanyi diners a través dels jocs d’atzar, els lucres seran comuns, però s’hauran de descomptar els diners gastats perquè són despeses «invertides» per a l’obtenció d’un benefici. Es podria plantejar si es poden descomptar els diners perduts en ocasions anteriors, però entenc que no es pot fer. Solament es poden compensar els diners «invertits» en el joc que ha acabat amb beneficis, ja que el negoci generador de riqueses té un principi i un final concrets i no es pot remuntar indefinidament en el temps.
ELS BÉNS PRIVATIUS Segons l’article 232-32, són béns privatius de cada cònjuge: - Els que pertanyien a cada cònjuge abans d’iniciar el règim, si no se’ls ha conferit el caràcter de comuns.
El règim de comunitat de béns regulat en el Codi civil de Catalunya no comunica automàticament els béns anteriors, per tant, els béns anteriors a l’inici del règim són i seran privatius, llevat que se’ls confereixi el caràcter de béns comuns. D’acord amb l’article 232-31.a, es pot conferir el caràcter de béns comuns en el moment de convenir el règim o desprès, per tant, els cònjuges en qualsevol moment durant la vigència del règim poden fer comú un bé que fins aquell moment era privatiu.
- Els adquirits per donació o títol successori.
En virtut d’aquest precepte, tots els béns adquirits a títol gratuït, inter vivos o mortis causa, són privatius de l’adquirent. D’aquesta manera es reconeix que hi ha determinats béns que estan més vinculats a la família troncal que a la família matrimonial i, a més, sembla més respectuós amb la voluntat del donant, que normalment vol afavorir a un dels cònjuges, no a tots dos.
- Els adquirits per subrogació real d’altres béns privatius, en el mateix sentit que hem vist en tractar els béns comuns.
- Les indemnitzacions per danys personals, exclosa la part corresponent al lucre cessant durant el temps de vigència del règim.
El lucre cessant té caràcter comú, ja que és la compensació pels ingressos que s’han deixat (i es deixaran) de percebre. Si aquests ingressos tenen caràcter comú, també ho tindrà la indemnització que els substitueix. Per tant, solament es consideren privatives: les indemnitzacions per danys morals (compensen la vulneració d’aquells drets de la personalitat que són inherents a la persona), i les indemnitzacions pels danys físics en el seu caràcter de dany emergent i la part del lucre cessant que no correspongui a la vigència del règim.
- Els béns d’ús personal que no siguin d’un valor extraordinari i els estris necessaris per a exercir la professió, encara que l’adquisició s’hagi fet a càrrec dels béns comuns.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS En relació al concepte de béns d’ús personal i d’estris necessaris per a la professió reproduïm aquí els comentaris de l’apartat 2.1.2 del capítol anterior referit al mateix tipus de béns en el règim de separació de béns. En relació al seu règim jurídic, aquests béns sempre seran privatius, però si aquests béns han estat adquirits amb fons comuns, cal fer una distinció: ▪ ▪ L’adquisició dels béns necessaris per a l’exercici d’una professió genera un dret de reembossament, ja que suposen un enriquiment injust en favor del patrimoni privatiu pel preu d’adquisició del bé; L’adquisició dels béns d’ús personal sense un valor extraordinari no genera dret de reemborsament, ja que són una despesa familiar que va a càrrec del patrimoni comú i que ha de satisfer el patrimoni comú.
ELS BÉNS DE TITULARITAT DUBTOSA I TITULARITATS COMPARTIDES El Codi no estableix cap presumpció de comunitat en què declari que els béns del matrimoni són comuns mentre no es provi que són privatius (similar a l’art 1.361 CCE), ni tampoc no parteix de la consideració del Codi de família segons la qual es poden considerar comuns tots aquells béns que no es qualifiquin com a privatius (arts. 66 i 67 CF). L’actual Llei estableix una llista de béns comuns i una altra llista de béns privatius, fet que comporta el problema de determinar els béns dubtosos.
En aquest sentit, parlant d’un règim de comunitat de béns, hem de presumir que, a manca de prova en contrari, els béns de titularitat dubtosa seran comuns. D’una banda, perquè la comunitat de béns és l’essència del règim i d’altra, pel trasllat d’allò establert en el règim de separació (art. 232-4) al règim de comunitat. Podem exceptuar d’aquesta regla aquells béns que siguin de titularitat dubtosa, però en què es pugui acreditar que han estat adquirits amb anterioritat a l’entrada en vigor del règim, en aquest cas, els considerarem privatius per meitats indivises (art. 232-4).
És possible que un bé determinat tingui una titularitat compartida configurant una comunitat ordinària indivisa entre el patrimoni comú i el/els patrimoni/s privatiu/s. Per exemple: - El pacte capitular en el qual els cònjuges acorden que un bé serà en part comú i en part privatiu.
L’adquisició d’un nou bé utilitzant fons que són en part comuns i en part privatius, per subrogació real, el bé serà en part comú i en part privatiu.
La creació d’una empresa o negoci aportant treball propi i fons privatius, tenint en compte que el treball és comú, serà en part comú i en part privatiu. En aquests casos, es crea un tipus de comunitat que ha de conjugar dues regulacions simultàniament: la regulació de la comunitat entre els patrimonis comú i privatiu és una comunitat ordinària indivisa, amb les seves regles pròpies (art. 552-1 i ss), i la regulació del patrimoni comú es regirà per les normes del règim de comunitat de béns.
3. La gestió dels béns comuns i privatius.
La distinció entre béns comuns i privatius es reflecteix en el seu sistema d’administració i de disposició: RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS - Béns privatius L’administració i disposició dels béns privatius està presidida pels principis de llibertat i d’independència dels cònjuges. Per tant, cadascun dels cònjuges té l’administració i la lliure disposició dels seus béns privatius dins dels límits que estableix la llei (art. 232-34). Aquestes limitacions legals són les derivades del règim primari que afecten a tots els règims econòmics (per exemple, la limitació per disposar de l’habitatge familiar, art. 231-9).
- Béns comuns El legislador podia triar tres possibilitats per regular l’administració i disposició dels béns comuns: o Acollir allò pactat pels esposos, o Conferir als cònjuges l’administració i la disposició dels béns comuns de forma conjunta, o Conferir als cònjuges l’administració i la disposició dels béns comuns de forma individual o solidària.
En el Codi civil, el legislador català ha optat per una solució intermèdia: d’una banda, és preferent el pacte entre els esposos que poden regular el sistema que més s’adeqüi a les seves necessitats. D’altra banda, en defecte de pacte, com a norma general, s’estableix que l’administració i disposició dels béns comuns correspon als dos cònjuges de forma conjunta, congruentment amb la cotitularitat dels esposos: els béns comuns pertanyen als dos cònjuges i solament ells en poden disposar. Això no obstant, l’exigència constant i continua del consentiment conjunt pot bloquejar el sistema, per aquesta raó, el legislador permet una gestió individual dels béns comuns, per tal d’afavorir l’interès de la família.
Així, l’article 232-33 permet l’actuació individual de qualsevol dels dos cònjuges en els següents supòsits: - - - Qualsevol dels cònjuges pot contreure obligacions a càrrec de la comunitat i disposar dels béns comuns per pagar les despeses familiars (232-33.2).
Si un dels cònjuges exerceix una activitat professional o mercantil valent-se de béns comuns amb el consentiment de l’altre, pot fer tot sol, amb relació als béns mobles que hi estiguin afectes, els actes d’administració i de disposició que siguin conseqüència de l’exercici normal d’aquella activitat (232-33.3).
En cas de manca de capacitat d’un dels cònjuges o d’impossibilitat de gestió conjunta, l’autoritat judicial pot conferir l’administració de la comunitat i la disposició dels béns comuns a un sol dels cònjuges (232-33.4).
L’autoritat judicial pot autoritzar que un de sol faci actes dispositius, en interès de la família o si es produeix una altra causa justa, si l’altre no hi dóna el consentiment. D’aquesta manera, mentre en el supòsit anterior el jutge suplia la manca de consentiment de l’altre cònjuge, en aquest cas, el jutge actua en contra de la voluntat de l’altre cònjuge, atenent a l’Interès de la família o si es produeix un altra causa» (232-33.4).
Aquesta doble via d’actuació (conjunta/individual) té dues avantatges: 1) Evita el col·lapse del règim conjugal, ja que l’exigència contínua del consentiment dels dos cònjuges per a qualsevol acte, per petit que sigui, suposaria la paràlisi del patrimoni comú.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS 2) Evita els perjudicis que podria ocasionar l’actuació individual de qualsevol dels cònjuges per a tot tipus d’acte, fins i tot, per a aquells que tinguin una gran transcendència per a la família.
Així doncs, aquesta combinació permet un sistema més flexible i adaptat a les exigències de la família i del tràfic jurídic.
a) Actes d’administració i disposició dels béns comuns celebrats sense el consentiment d’un dels cònjuges El Codi exigeix el consentiment conjunt dels dos consorts per als actes d’administració i disposició dels béns comuns (excepte pacte en contrari o habilitació legal). Ara bé, en cas que es realitzi alguna actuació sobre un bé comú sense el necessari consentiment d’ambdós cònjuges, el Codi no estableix la sanció aplicable. Tanmateix, al meu entendre, es poden plantejar dues possibilitats: la ineficàcia del negoci en què no presten consentiment els dos cònjuges o la seva anul·labilitat.
Personalment, considero que es tracta d’un negoci ineficaç, ja que el negoci celebrat per un cònjuge sense consentiment de l’altre és vàlid, ja que existeix consentiment, objecte i causa i, a més, no es vulnera cap norma de caràcter imperatiu. Tanmateix, no produeix efectes perquè es disposa d’un bé que també pertany a una altra persona en una comunitat sense divisions ni quotes. En aquest sentit, la venda d’un bé comú sense el consentiment d’un dels cònjuges s’assembla molt a la venda d’un bé aliè que també produeix un contracte vàlid, però ineficaç. Aquesta solució és coherent amb els articles 93.2, 93.3 i 94.3 RH que, amb relació als béns immobles, exigeixen el consentiment d’ambdós cònjuges o d’un d’ells amb el consentiment de l’altre.
La ineficàcia suposa que no és necessari impugnar expressament el negoci per destruir la seva eficàcia i, a més, aquest negoci no es pot convalidar pel transcurs del temps, però sí que és pot adquirir el bé per usucapió (art. 531-23). Paral·lelament, el consentiment posterior del cònjuge no contractant confereix plena eficàcia a l’acte de disposició. La sanció d’ineficàcia és greu per al tercer, però encara és més greu poder efectuar actes dispositius sense estar facultat.
Un dels problemes d’aquest règim és la inseguretat dels tercers que contractin amb una persona casada en règim de comunitat de béns, ja que un dels cònjuges pot actuar individualment en determinats casos, en canvi, en altres és obligatori el consentiment dual. El problema és que el límit entre ambdós supòsits es fonamenta en conceptes indeterminats i indefinits que el tercer adquirent normalment desconeix.
Per exemple, el sosteniment de les despeses familiars «d’acord amb els usos i al nivell de vida familiar» (art. 231-5 i 232-33.2) o l’exercici «normal» d’una activitat professional o mercantil (art. 232-33.3).
Amb la qual cosa es recomana, en cas de dubte, exigir el consentiment de tots dos esposos.
4. El passiu.
La regulació del passiu de la comunitat conjugal implica determinar els tipus de deutes i la responsabilitat del patrimoni comú i dels patrimonis privatius.
a) Deutes comuns i privatius El Codi a regula el passiu als articles 232-34.2 i 232-35. El primer es refereix als deutes contrets per raó de la tinença i administració dels béns privatius i el segon fa referència als deutes contrets per a atendre les despeses familiars. Tanmateix, aquestes dues possibilitats no esgoten tot el ventall de RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS deutes, per exemple: els que responen a l’interès exclusiu d’un dels cònjuges (art. 231-5.3) o els generats pels fills no comuns i pels altres parents que no hi convisquin (art. 231-5.2).
Ara bé, aquests dos articles ens permet concloure que el Codi distingeix dos tipus de deutes: - Uns deutes contrets per a atendre despeses familiars: Deutes comuns, perquè responen a l’interès de la família i, a més, el patrimoni comú és directament responsable Uns deutes que no atenen despeses familiars (entre ells els derivats de la tinença i administració dels béns privatius): Deutes privatius, perquè responen a l’interès exclusiu d’un dels cònjuges i, a més, el patrimoni privatiu és el responsable directe.
¿Despesa familiar? Amb aquesta premissa, és fonamental definir despesa familiar i destacar que el concepte de despesa familiar del règim de comunitat no és el mateix que el de l’article 231-5, ja que en el règim de comunitat s’utilitza aquest concepte amb un significat més ampli que inclou qualsevol tipus de despesa que es realitzi en benefici de la família. Aquesta afirmació deriva de les següents argumentacions: - En primer lloc, la regulació de les despeses familiars en el règim de comunitat no fa una referència expressa a l’article 231-5.
En segon lloc, l’article 231-5 limita quantitativament les despeses familiars i disposa que s’han d’adequar als usos i al nivell de vida de la família.
Per tant, si circumscrivim el concepte de deute comú a les despeses familiars de l’article 231-5, ens trobaríem que uns deutes destinats a satisfer les necessitats de la família, però en una quantia superior al seu nivell de vida, no serien despeses comunes ni serien responsabilitat del patrimoni comú. Per tant, arribaríem a l’absurd de considerar que es tracta d’una despesa privativa de la qual ha de respondre el patrimoni privatiu de la persona que l’ha contret. En conclusió, el concepte de despesa familiar en el règim de comunitat és diferent del concepte que recull l’article 231-5 i podem explicar aquesta descoordinació pel fet que l’article 231-5, tot i que ubicat en el règim primari, està pensat pel règim de separació de béns.
Així doncs, la sistemàtica del Codi diferencia dos tipus de deutes, uns deutes comuns o familiars que són aquells que responen a l’interès de la família i uns deutes personals o privatius, que responen a l’interès d’un dels esposos.
b) Responsabilitat per deutes comuns La satisfacció dels deutes familiars és l’objectiu essencial de la comunitat conjugal i, per tant, tot el sistema està dirigit a aquesta finalitat. La responsabilitat per deutes comuns segueix el següent esquema: - Responsabilitat externa, que regula la responsabilitat dels cònjuges davant de tercers i en la qual existeix una responsabilitat esglaonada: responsabilitat directa i responsabilitat subsidiària.
La responsabilitat externa per deutes comuns es regula a l’article 232-35 que estableix una responsabilitat directa i solidària dels béns de la comunitat i els del cònjuge deutor i, subsidiàriament, si aquests patrimonis són insuficients respondran els béns de l’altre cònjuge.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS Aquest article representa una novetat important envers la regulació del Codi de família, en què s’establia la responsabilitat preferent del patrimoni comú i subsidiàriament dels dos esposos. La regulació actual vincula directament el patrimoni comú i el del cònjuge deutor, ara bé, qui és el cònjuge deutor? Segons l’article 231-4.2, «qualsevol dels cònjuges pot actuar tot sol per a atendre les necessitats i les despeses familiars ordinàries, d’acord amb els usos i el nivell de vida de la família, i es presumeix que el cònjuge que actua té el consentiment de l’altre». Per tant, segons aquest article, per a una gran part de les despeses hi ha un consentiment dual dels dos cònjuges: el que el presta i el que es presumeix que el presta, és a dir, tots dos són deutors, tot i que solament hi signi un d’ells. Això no obstant, no sembla que aquesta sigui la voluntat del legislador i cal entendre que es tracta d’una disfunció del règim primari que està pensat bàsicament pel règim de separació de béns (al igual que l’article 231-8 i el 2315).
- Responsabilitat interna, que determina quin patrimoni haurà de suportar finalment la despesa realitzada.
La responsabilitat interna pels deutes comuns correspon primerament al patrimoni comú, ja que és el patrimoni responsable de la satisfacció de les necessitats familiars.
Per tant, si el cònjuge deutor ha satisfet els deutes té una acció de regrés contra el patrimoni comú. En defecte de patrimoni comú, responen els béns dels dos cònjuges segons allò establert per a la contribució a les despeses (art. 231-6), és a dir, primer allò que hagin pactat i, en defecte de pacte, de manera proporcional als seus recursos i en defecte d’aquests de manera proporcional amb el seu patrimoni.
c) Responsabilitat per deutes privatius Els béns propis del cònjuge deutor responen dels seus deutes privatius. Ara bé, el cònjuge deutor té dos patrimonis diferenciats: el patrimoni privatiu del qual és titular exclusiu i el patrimoni comú que comparteix amb el cònjuge. Així, l’article 232-34.2 estableix una responsabilitat esglaonada, en la qual es configura una responsabilitat directa dels béns privatius del cònjuge deutor, i en segon lloc, «si els béns privatius són insuficients» es podran atacar els béns comuns. La responsabilitat per deutes privatius d’un cònjuge no afecten l’altre, ja que els béns privatius del cònjuge no deutor no respondran mai.
Ara bé, la responsabilitat no recau sobre tot el patrimoni comú, sinó solament sobre la part del patrimoni comú que pertany al deutor. Per aquesta raó, amb caràcter previ, l’embargament dels béns comuns ha d’ésser notificat a l’altre cònjuge, el qual té dues opcions: (i) Pot sol·licitar la dissolució de la comunitat i que l’embargament tingui lloc sobre la meitat corresponent al cònjuge deutor (art. 232-34.2). El procediment judicial per demanar la dissolució de la comunitat està regulat a l’article 541 LEC, que es refereix a la societat de ganancials, però que és aplicable al règim de comunitat de béns. Aquest supòsit permet demanar l’extinció del règim de comunitat de béns (art. 232-36.2.d).
(ii) Pot permetre l’embargament i l’execució dels béns comuns. Els béns embargats són propietat dels dos cònjuges, deutor i no deutor, per tant, l’import obtingut en la subhasta es repartirà entre el cònjuges: els diners rebuts pel deutor serviran per satisfer el deute; en RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS canvi el no deutor retindrà la seva part, ja que no respon dels deutes privatius del seu cònjuge.
5. Extinció i liquidació del règim de comunitat de béns.
a) Extinció del règim L’extinció del règim de comunitat de béns suposa la finalització del règim jurídic existent i l’inici del procés de liquidació del patrimoni comú. L’article 232-6 estableix dos tipus d’extinció: - Extinció necessària. Agrupa aquelles causes que, en tot cas, impliquen l’extinció del règim de comunitat de béns: o La nul·litat i la dissolució del matrimoni o la separació judicial.
o L’acord dels cònjuges per mitjà del qual estipulen en capítols matrimonials un règim diferent.
- Extinció anticipada prèvia sentència judicial. Agrupa aquelles causes que permeten a un dels cònjuges iniciar un procediment judicial per instar la seva extinció: o Separació de fet per un període superior a sis mesos.
o Incompliment greu o reiterat per l’altre cònjuge del deure d’informar-lo de les seves activitats econòmiques.
o Gestió patrimonial irregular o supervenció d’alguna circumstància personal o patrimonial en l’altre cònjuge que comprometi greument els interessos de qui sol·licita l’extinció.
o Embargament de béns comuns en el supòsit de l’article 232-34.2.
Tot i que no es diu expressament, es pot aplicar analògicament allò establert a l’article 232-17, relatiu al règim de participació en els guanys, de manera que els efectes de l’extinció derivada de la resolució judicial es retrotreuen al moment de la presentació de la demanda.
b) Liquidació del règim i divisió dels béns El règim de comunitat de béns crea un patrimoni comú; però, un cop extingit el règim, el patrimoni comú no desapareix sinó que continua existint a l’espera de liquidació i divisió entre els esposos. La comunitat existent després de l’extinció del règim de comunitat es denomina comunitat postextinció i presenta dues característiques destacades: - La idea de comunitat, ja que hi ha uns béns comuns que pertanyen als dos esposos; L’existència d’una transformació, ja que no es pot aplicar la regulació del règim de comunitat de béns, perquè la seva finalitat i el seu règim jurídic han canviat. El Codi no regula aquesta comunitat, però podem acudir de forma analògica a les normes de la comunitat hereditària, ja que té connotacions semblants a la comunitat postextinció.
L’extinció del règim de comunitat suposa l’inici del procés liquidatori que comprèn inventari, liquidació i adjudicació dels béns comuns.
L’inventari de l’actiu i del passiu serveix per fixar el contingut dels diferents patrimonis en el moment de l’extinció del règim. En aquesta fase s’han de determinar i valorar els béns segons les regles de l’article 232-37.
RÈGIM DE COMUNITAT DE BÉNS Un cop fixat l’inventari s’ha de fer la liquidació dels deutes, entre ells té especial importància la liquidació dels deutes existents entre els patrimonis conjugals.
Finalment, és necessari la divisió i adjudicació dels béns entre els cònjuges (o els seus hereus). La divisió dels béns comuns està regulada a l’article 232-38 que estableix la divisió dels béns per parts iguals, llevat que s’hagi convingut una altra cosa. No obstant això, el Codi estableix uns drets d’atribució preferent que confereixen al cònjuge titular la facultat de seleccionar o escollir, entre tots els béns que configuren el patrimoni comú, alguns béns concrets que li seran adjudicats en pagament de la seva quota.
La divisió del patrimoni comú no és únicament un exercici de comptabilitat, sinó que intervenen sentiments, vivències i costums. Per aquesta raó, el legislador ha considerat que l’afecte personal i la connexió amb determinats béns és preferent a un estricte equilibri quantitatiu dels béns. El Codi estableix dos supòsits d’atribució preferent en la divisió dels béns comuns: - En cas de defunció d’un dels cònjuges, quan la liquidació es produeix entre el cònjuge supervivent i els hereus del difunt, si l’habitatge conjugal i els seus mobles d’ús ordinari tenen la condició de béns comuns, el cònjuge supervivent pot demanar que li sigui atribuïda la propietat d’aquests béns en pagament de la seva quota. Si el valor és superior al valor de la seva quota, l’adjudicatari ha de pagar la diferència en diners. En aquest cas, si el cònjuge difunt ha disposat d’aquests béns per testament, serà preferent el disposat en aquest article, ja que primer s’ha de dissoldre la comunitat i, posteriorment, heretar.
- En la divisió dels béns comuns, cada cònjuge pot recuperar els béns que eren de la seva propietat abans de l’inici del règim de comunitat i que subsisteixen en el moment de l’extinció, segons l’estat inicial. Els altres béns i les millores fetes en els béns aportats s’han d’incloure en la divisió de la comunitat i, si el valor d’aquells béns és superior al valor de la quota, l’adjudicatari ha de pagar la diferència en diners.
...

Comprar Previsualizar