La repoblació de la Catalunya Vella: la societat pre-feudal (Introducció del BLOC 2) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 20
Subido por

Descripción

BLOC 2. CATALUNYA: TERRITORI FEUDAL (987-1149)

Vista previa del texto

BLOC 2. CATALUNYA: TERRITORI FEUDAL (987-1149) La repoblació de la Catalunya Vella: la societat pre-feudal La població - Durant els segles VIII, IX i X, la població catalana es concentrava a les zones de muntanya de la Catalunya Vella: al Pirineu i al Pre-pirineu, les zones menys romanitzades i refugis davant les amenaces dels musulmans.
- Es així com les zones planes i les ciutats hi havia molt poca població: a la zona de frontera amb els sarraïns s’hi podien trobar zones absolutament buides.
- Les valls dels Pirineus o pròximes a ells eren densament poblades i les terres disponibles s’aprofitaven al màxim, però la producció obtinguda era insuficient per alimentar aquesta població.
- Progressivament, tant com les circumstàncies polítiques ho feien possible, s’anaren ocupant les zones més baixes i s’inicià així el primer procés de repoblació.
- Al principi, la repoblació fou espontània: famílies camperoles s’establien en llocs semipoblats i guanyaven terres per al conreu. Més tard, l’autoritat pública establia una ordenació administrativa i eclesiàstica que organitzava la terra repoblada.
- Aquesta repoblació s’anà desenvolupant en diferents etapes durant els segles IX i X. L’ocupació de terres fou protagonitzada per repobladors indígenes i per gent vinguda de les zones veïnes: occitans, gascons, aragonesos, hispani1 i monjos mossàrabs.
- Nuclis urbans: al segle IX només destaquen Girona i Barcelona, amb una població escassa (1000 i 1500 habitants respectivament).
La propietat de la terra - Els camperols que emigraven de les zones altes de Catalunya s’establien en terres que pertanyien al comte però que passaven a ser propietat dels repobladors mitjançant el sistema d’aprisió, derivat de la legislació visigòtica.
- Aquest sistema consistia en el dret d’apropiació d’una terra verge després de 30 anys de possessió i explotació sense interrupció.
- La majoria dels aprisiadors eren pagesos de condició humil que emigraven espontàniament, obligats per la necessitat.
- El resultat fou la fragmentació de la terra de conreu en una multitud de petites propietats, treballades amb instruments rudimentaris.
- Aquesta propietat privada rep el nom d’alou: extensió de terra sobre la qual un camperol tenia el domini absolut, és a dir, per la qual no devia rendes ni serveis a cap senyor; en general, es tracta de la propietat lliure i plena, tant dels camperols com dels nobles.
- El sistema d’aprisió fou utilitzat també pels monestirs, que col·laboraren activament en aquesta primera repoblació.
- La resta de la terra, la que no es convertia en propietat privada seguint el sistema d’aprisió, constituïa la propietat pública o terra del fisc.
- Una part d’aquesta terra podia ser atorgada pel comte a un agent, i es convertia en un feu: - A la Catalunya dels segles IX i X era la recompensa que rebien els representants del comte a les noves terres ocupades.
- Quan un grup de pagesos iniciava espontàniament la repoblació d’unes terres desocupades, el comte, propietari del territori verge, hi enviava un representant (el vicari) que delimitava una circumscripció (el castrum) per enquadrar els repobladors.
- En un punt estratègic s’erigia un castell per defensar-los i, de les terres encara no ocupades, en rebia un lot ampli (el feu) per mantenir-se ell i els seus successors.
- La concessió territorial anava unida al castell i a la funció pública, que consistia en l’assumpció d’una sèrie de responsabilitats (administratives i militars) i el cobrament de rendes públiques.
- Aquest tipus d’organització de la repoblació, que unia la propietat efectiva de la terra amb la funció de govern, es donà sobretot a la zona fronterera de la Catalunya Vella. El resultat fou una repoblació en què es combinava la petita propietat (aprisiada) i la gran propietat aristocràtica d’origen públic (feu).
1 De la Hispània islàmica o antics emigrats a Septimània que retornen a Catalunya.
- Durant el segle X, els comtes consideraren com a alou propi tota la terra del fisc, la terra que no pertanyia a cap particular. Aquest acte de sobirania els permeté disposar de la terra lliurement: la podien vendre, donar, deixar en herència i infeudar2 sense cap restricció.
- El resultat de tot el procés fou una estructura agrària diferent a la muntanya i al pla. A la muntanya predominava el domini territorial de la noblesa i del clergat, que incloïa la propietat i, molt sovint, el dret públic o jurisdicció (en nom del comte).
- A les valls i al peu de les muntanyes hi havia un equilibri entre el domini nobiliari i eclesiàstic i la petita propietat privada pagesa (organitzada en unitats d’explotació anomenats masos: casa, dependències i terra). El domini dels petits aloers era quasi total a les zones repoblades.
- Però aquesta estructura anà evolucionant, de forma progressiva i a partir de la segona meitat del segle X, en benefici dels grans: les reduïdes dimensions de les explotacions i els baixos rendiments van fer que molts petits propietaris perdessin les terres en benefici dels grans dominis territorials del clergat i de l’alta noblesa i dels feus de les famílies vicarials (que cada cop creixien més, per donacions dels comtes, aprisió, compra o confiscació).
La societat - El tret més característic de la societat catalana dels segles IX i X, que era determinada pel primer procés de repoblació, era l’existència d’una gran massa de pagesos propietaris d’alous, lliures jurídicament i independents econòmicament.
- La noblesa (comtes, vescomtes i vicaris) era el grup governant i eren els grans propietaris de la terra, però constituïen un grup dominant que estava políticament en formació i eren pocs i dèbils econòmicament.
- La majoria dels nobles eren representants del comte (vicaris) en els territoris del seu domini, on desenvolupaven funcions administratives, judicials i militars.
- La dignitat nobiliària estava vinculada al servei del comte i comportava, doncs, l’exercici de la funció pública i la percepció de beneficis (feu i rendes).
- L’origen d’aquesta noblesa es trobava en la fusió de llinatges indígenes de la muntanya amb elements dirigents gots.
- La gran massa de la població era constituïda per pagesos jurídicament lliures, la majoria dels quals eren aloers (que tenien la propietat lliure i plena), tot i que també hi havia camperols que cultivaven tinences.
- Els pagesos de els tinences eren els qui treballaven una parcel·la d’un gran propietari a canvi d’una renda, que podia consistir en una part variable de la collita (normalment 1/11 part) o en una quantitat fixa (quantitats petites de cereals, vi, carn o ous).
- La situació de tots aquests pagesos era variable, segons l’extensió de terra que tinguessin. La majoria treballava parcel·les petites, que els donaven una producció insuficient per alimentar les seves famílies.
- En aquesta època encara existien esclaus, que treballaven les reserves dels dominis (la terra dels grans nobles que no havia estat concedida en tinença a cap pagès i que controlava directament el senyor).
- Però l’esclavitud com a força de treball estava desapareixent: en el segle X, els esclaus eren d’origen musulmà, presoners de guerra, i es dedicaven a tasques domèstiques a les cases dels més rics.
- Altres grups socials eren els pobres (que eren mantinguts per la beneficència eclesiàstica) i tots els qui malvivien dedicant-se al servei dels senyors (en feines més o menys ingrates).
- També hi havia jueus, marginats per la seva confessió religiosa, que en aquesta època no constituïen encara un grup econòmicament poderós. Alguns es dedicaven al cultiu de la terra, però la majoria realitzava activitats comercials i financeres (préstecs) i exercia professions liberals.
- El clergat era un grup heterogeni: - Baix clergat (monjos i clergat rural, amb una situació similar a la dels camperols aloers).
- Jerarquia eclesiàstica.
- L’Església catalana depenia canònicament de l’arquebisbe de Narbona, però des del segle X el domini polític corresponia el comte, que podia nomenar els càrrecs eclesiàstics.
- Les seus episcopals i els càrrecs monàstics (abats i abadesses) eren molt cobdiciats, per les rendes i el poder polític (jurisdicció) que donaven = disputes entre les grans famílies per ocupar-los, i s’arribà fins i tot a la venda d’algunes d’aquestes dignitats.
2 És a dir, cedir en feu, per part del rei, el comte o el senyor, a un vassall o a una persona de rang nobiliari, un bé immobiliari, un càrrec públic o una senyoria amb jurisdicció.
- Les funcions temporals dels bisbes i abats eren coincidents amb les dels nobles a les seves jurisdiccions. A més de la funció religiosa, l’Església tenia la missió de sostenir ideològicament l’autoritat, i per aquesta raó rebia moltes prerrogatives dels comtes, la principal de les quals era la immunitat:  Conjunt de privilegis en virtut dels quals quasi totes les funcions de govern en el feu passaven a mans dels feudataris. Aquests exercien tots els poders administratius, judicials i fiscals en el seu territori.
 La immunitat eclesiàstica feia que les terres i propietats de l’Església quedessin exemptes de gravàmens fiscals i fora de la jurisdicció senyorial.
...