Botànica farmacèutica (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botànica Farrmacèutica
Año del apunte 2017
Páginas 156
Fecha de subida 12/06/2017
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 1: Concepte de vegetal L'origen de Botànica ve del grec, que vol dir herba. És la ciència que estudia els vegetals. La definició que emprem de vegetal és la que va emprar Aristòtil, establint que els vegetals són éssers autòtrofs que fan la fotosíntesi per generar matèria orgànica. Per a fer-ho, necessiten pigments fotosintètics.
PIGMENTS Els pigments fotosintètics es troben en els plasts de les cèl·lules vegetals. Aquests tenen una doble membrana externa; en els estromes hi ha els tilacoides, que són unes membranes aplanades, uns sàculs buits, que poden estar cadascun d'ells aïllats, però també podem formar agrupacions de tres en tres. En les plantes terrestres hi ha tilacoides llargs, que el seu origen és la paret interna de la doble paret, i també té uns tilacoides petits discoïdals formant columnes i posant en contacte tilacoides grans entre ells. Aquestes columnes s'anomenen grana. El plast presenta un diferent nombre de tilacoides i una diferent disposició d'aquests en funció de quin grup de vegetals estiguem estudiant. Els pigments es troben a les parets dels tilacoides, o bé dins de les parets o bé formant grànuls a sobre d'aquestes.
- - - Clorofil·les: pigment bàsic. La clorofil·la a és l'únic pigment que trobem en qualsevol organisme fotosintètic, ja que és l'únic que intervé en la fotosíntesi. La resta són pigments auxiliars. Aquest tipus de pigments són insolubles en aigua. La clorofil·la té un cos central caracteritzat per tenir un nucli de magnesi al centre; de l'anell, en penja una cadena d'hidrocarburs que es caracteritza per tenir enllaços simples, però també algun de doble. La presència de molts enllaços dobles és característica dels pigments fotosintètics. La cadena fixa la clorofil·la dins del tilacoide. Les diferències entre clorofil·la a, b i c depenen d'un radical de l'anell.
Carotenoides: o Carotens: hi ha alfa-carotè i beta-carotè. Presenten un gran nombre de dobles enllaços. Si partim el beta-carotè per la meitat, obtenim la vitamina A; per això s'anomena provitamina A.
o Xantofil·les: són carotens oxigenats. Algunes xantofil·les es troben en tots els vegetals, però d'altres només es troben en grups determinats.
Ficobilines: són menys abundants que les anteriors, ja que només es troben en bacteris fotosintètics i en les algues vermelles. Són pigments accessoris, és a dir, capten l'energia i la transmeten a la clorofil·la a. Fico- vol dir alga, -bilina és perquè es creia que era la bilis de les algues. Les ficobilines són els únics pigments que són solubles en aigua. N'hi ha de molts tipus, però les més importants són ficocianina, al·loficocianina i ficoeritrina.
Les clorofil·les i els carotenoides es troben dins de la paret dels tilacoides, mentre que les ficobilines es troben formant grànuls al damunt dels tilacoides; s'hi uneixen, però són externs. La coloració final dels vegetals dependrà, en cada cas, del pigment predominant.
Els pigments no absorbeixen totes les radiacions, sinó que tenen un espectre d'absorció. La clorofil·la a i b tenen el màxim d'absorció en les radiacions d'ona curta (blaus) i un pic en les d'ona llarga (vermell), fent que el color d'aquest pigment sigui el verd; els carotenoides tenen el pic superposat en el de les clorofil·les a i b.
Com que a certa fondària del mar només hi arriben unes ones de longitud determinada, cal que hi hagi pigments adequats.
Els fongs no tenen pigments fotosintètics. Per tant, són heteròtrofs, sapròfits que s'alimenten de la matèria orgànica en descomposició.
1 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas Les plantes carnívores també són una excepció dels vegetals. Tenen unes estructures, que són uns pèls glandulars, que permeten fixar petits insectes per digerir-los, acumulant-ne les macromolècules. Els pèls tenen gomes per fixar la presa, i enzims per a digerir-la. Sembla ser que una planta carnívora obtindria les substàncies riques en carboni a través de la fotosíntesi, i les nitrogenades, de la digestió.
Hi ha espècies que poden presentar individus amb plasts, fent la fotosíntesi, però també pot ser que no en tinguin i esdevinguin formes heteròtrofes. Els nudibranquis són organismes que digereixen organismes fotosintètics, de manera que quan no tenen aliment aprofiten els seus pigments per a fer la fotosíntesi.
PARET CEL·LULAR Els vegetals tenen paret cel·lular de cel·lulosa (no tots, sobretot en tenen els terrestres). Les plantes terrestres deriven de les clorofites (algues verdes), que són algues amb paret cel·lular. Aquesta paret va permetre que les plantes poguessin colonitzar el medi terrestre sense patir deshidratació gràcies a la paret cel·lular. A més, també té una altra funció, que és compensar la diferència de pressió interna d'una cèl·lula respecte a l'exterior.
Actualment, s'ha vist que la paret intervé en processos cel·lulars, com són l'absorció, el transport i la secreció.
Per tant, la paret no és una estructura estable i inactiva que només protegeix, sinó que té un paper important en el metabolisme cel·lular.
Aquesta paret està formada per una paret primària, una paret secundària i una làmina mitjana, que s'encarrega de mantenir les cèl·lules unides, però també ha de ser flexible, ja que les cèl·lules han de poder créixer des que neixen. La paret primària es troba, en general, en tots els vegetals. És una paret contínua, menys uns petits porus, els plasmodesmes, que perforen la paret primària, tot posant en contacte el citoplasma d'una cèl·lula amb el de la cèl·lula contigua. Per això, les cèl·lules són vives. La paret secundària es troba per sota de la primària, ja que es forma a posteriori a partir de síntesi de productes dels seus orgànuls; per tant, els productes es van acumulant a la part interna de la paret primària. També és discontínua, ja que allà on hi ha plasmodesmes no hi ha paret secundària. La paret primària permet que la cèl·lula creixi, però la paret secundària apareix quan la cèl·lula ja ha adoptat la seva forma final; per tant, quan apareix la paret secundària, ja és una cèl·lula adulta i modificada per a la seva funció final. A la llarga, la paret secundària pot arribar a ser contínua i provocar la mort cel·lular. Les plantes tenen alguns teixits formats per cèl·lules mortes degut a aquest fet.
COMPOSICIÓ DE LA PARET PRIMÀRIA La paret està formada per cel·lulosa, que són cadenes llargues de glucosa, com el midó. Hi ha microfibres de cel·lulosa que s'agrupen formant una macrofibra. Per augmentar la força i la rigidesa d'aquesta, estan envoltades per unes fibres més curtes, l'hemicel·lulosa, composta de sucres diferents. El conjunt de macrofibres de cel·lulosa, juntament amb l'hemicel·lulosa, forma la paret de l'esquelet, la part dura. Mentre que d'altres parets llargues que també es troben a la paret són pectines, que són cadenes de galactosa acidificada. La pectina, al contrari de la cel·lulosa, és la part flexible de la paret. Per mantenir unides totes aquestes cadenes paral·leles, hi ha unes altres cadenes llargues perpendiculars a aquestes, les glicoproteïnes/glucoproteïnes, que són cadenes de glucosa unides a proteïnes.
COMPOSICIÓ DE LA PARET SECUNDÀRIA En ella, no s'hi troben les parts flexibles; només presenta cel·lulosa i hemicel·lulosa, l'esquelet. També s'hi afegeixen d'altres substàncies en funció de l'activitat que hagi de tenir aquesta.
2 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas No tots els vegetals tenen paret de cel·lulosa. D'entrada, n'hi ha que no tenen paret, semblants a una cèl·lula animal. Després n'hi ha molts que tenen paret, però no són de cel·lulosa. N'hi ha que tenen la paret formada de carbonat càlcic. Les diatomees tenen la paret formada de silici. Les algues vermelles tenen gels a les parets, agars. Els fongs tenen la paret formada per quitina, que és una substància típica animal.
Els vegetals, a diferència dels animals, tenen un creixement il·limitat. Tampoc tenen moviment, teòricament, tot i que la gran majoria d'organismes planctònics es mouen mitjançant flagels per mantenir-se a prop de la superfície per rebre la llum i no sedimentar-se. També hi ha animals que es fixen i no tenen moviment, com els fixadors (esponges).
Els procariotes que fan la fotosíntesi no podem dir que tinguin tilacoides com a tals perquè no tenen la membrana que els envolta, però en tenen amb pigments fotosintètics.
BIOLOGIA MOLECULAR Tot això ha estat modificat a mitjan segle XX pels estudis de biologia molecular.
1. Descobriment de l'estructura del DNA, fet que va permetre desxifrar el codi genètic.
2. Dogma de la biologia. Un ésser viu és, simplement, tot conjunt de cèl·lules capaç de donar un altre conjunt igual, d'autoreproduir-se 3. Model evolutiu dels procariotes. Woese va estudiar a fons els procariotes i va veure que, mentre que els eucariotes es mantenien com a grup independent, els procariotes eren dos grans grups totalment diferents: eubacteris i arqueobacteris (es diuen així tot i ser posteriors als eubacteris). Les diferències entre ambdós grups són de metabolisme. Els eubacteris són procariotes heteròtrofs, fotosintètics o quimioautòtrofs; a més, tenen una paret cel·lular formada per mureïna, que és un compost d'aminoàcids. En canvi, els arqueobacteris són autòtrofs, però només tenen quimiosíntesi; només viuen en ambients sense oxigen, són anaerobis estrictes. Alliberen gas metà i no sintetitzen mureïna.
Finalment, al segle XXI han sortit altres propostes de classificació de les espècies. L'any 2006, un grup de científics es van reunir per fer una nova classificació dels éssers vius Des d’aquell moment, el número de regnes va anar variant fins a les actuals, els quals són: - Moneres  Procariotes - Protista  Eucariota És una nova concepció diferents a - Plantes  Amb clorofil·la la primera establerta - Fongs  Sense clorofil·la - Animals Alguns científics han separat els procariotes en: - Eubacteris: Procariotes heteròtrofs, fotosintètics o quimiautòtrofs amb paret cel·lular amb mureïna - Arqueobacteris: Procariota quimioautròtrof, anaeròbic estricte, productors de metà amb paret cel·lular sense mureïna  Són els més primitius Dels dos regnes inicials, a dia d’avui en trobem 5-6 regnes bastant clars 3 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 2: Botànica farmacèutica USOS DE LES PLANTES - - Alimentàries o Comestibles o Begudes o Espècies i condiments o Edulcorants o Conservants, colorants additius o Alimentació animal Medicinals o Medicina humana o Veterinària o Tòxiques i nocives o Cerimonials - i - Industrials i artesanals o Tèxtils o Tintòries o Utilitzades en cistelleria o Utilitzades en construcció o Utilitzades per a fer estris o Aromàtiques Altres o Ornamentals o Adobs o Embalatges o Cerimonials o Combustibles Encavalcades entre aquestes dues categories trobem els aliments funcionals (són aquells aliments que són elaborats no sols per les seves característiques nutricionals sinó també per complir una funció específica com pot ser millorar la salut i reduir el risc de contreure malalties) - Sopa de farigola, menta o marialluïsa - Ratafia  Un licor medicinal de plantes aromàtiques Tots aquests diferents tipus de plantes útils fan que tinguem major salut (manca de malalties) Les plantes s’han anat utilitzant al llarg de tota la vida, i han estat un paper crucial en el paper en el desenvolupament humà, a més a més de contribuir en la millora de la nostra salut PLANTES MEDICINALS L'OMS va definir que una planta medicinal era tota espècie vegetal que, sencera o una part o una substància extreta d'ella, té activitat farmacològica. Per tant, el material emprat, sigui quin sigui de la planta, s'anomena droga vegetal.
S'utilitza, per exemple, la planta sencera, com és el cas de la menta (Mentha pulegium), amb propietats digestives i desinfectants. També la violeta (Viola odorata), emprada com a mucolític i expectorant.
També s'utilitzen parts de la planta, com ara la valeriana (Valeriana officinalis), que s'extreu el principi actiu sedant de l'arrel. També la ceba (Allium cepa), el bulb (tija subterrània) de la qual és un diürètic molt potent.
També el càrvit (Carum carvi), que té uns fruits carminatius. També el ginkgo (Ginkgo biloba), que té unes fulles amb propietat antiarterioescloròtica. També s'utilitzen secrecions: hi ha plantes amb canals de goma, com Acacia senegal, amb substàncies actives. També la camamilla (Matricaria chamomilla), que és un digestiu i sedant.
A dia d’avui, dos terços de la humanitat encara es curen amb plantes medicinals. Així com, la meitat dels medicaments contenen algun principi actiu d’origen vegetal.
4 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas La biodiversitat, incloent la agrobiodiversitat, interacciona amb un grup ètnic donant lloc a la etnobiodiversitat. Si a més fem aplicar la biotecnologia, l’estudi químic, farmacològic, i tòxic poden crear productes útils derivats de plantes ETNOBOTÀNICA És el saber popular, de la gent dels pobles, sobre les plantes medicinals i la seva utilització i preparació per derivar-ne a plantes útils.
A partir de d’aquesta branca, hem pogut trobar: - En la flora de Catalunya més de 1.000 plantes amb propietats farmacèutiques sobre els 2500 nombre de tàxons - Pel que fa a la península ibèrica i les Illes Balears trobem més de 2.000 espècies amb usos medicinals sobre els 7500 nombre de tàxons ORIGEN DE LES SUBSTÀNCIES BIOACTIVES Les plantes tenen metabolisme primari (fotosíntesi, consum de CO2, aigua, sals minerals, producció de matèria orgànica...). Els seus productes són proteïnes, glúcids i lípids. Són productes que la planta empra per al seu creixement. Tots aquests productes poden continuar evolucionat i anar-se transformant en d'altres productes. Aquests altres constitueixen metabolisme secundari, i no són utilitzats per la pròpia planta, sinó que s'emmagatzemen en ella i s'anomenen productes de secreció. Són el final d'un procés químic de degradació d'un tipus de molècula. Els més importants són alcaloides (derivats de proteïnes), heteròsids (derivats de glúcids) i olis essencials.
PAPER DE LES SUBSTÀNCIES BIOACTIVES EN LES PLANTES Els productes del metabolisme secundari són productes de secreció (en animals, productes d'excreció). Els canals de làtex, resina, etc., són, normalment, canals de medi líquid on van a parar totes les substàncies resultants del metabolisme secundari. Aquests productes poden servir per estratègies de vida de les plantes: defensa química (repel·lents o tòxiques), que li són útils per a competència per l'espai, evitar l'herbivorisme i infeccions; i pol·linització i fecundació, ja que les plantes que són pol·linitzades per insectes requereixen de mecanismes que els atraguin. Hi ha, per tant, moltes vegades, una coevolució entre insectes i plantes.
PRINCIPALS SUBSTÀNCIES BIOACTIVES Alcaloides com la nicotina (tabac), la cafeïna (cafè) o l'opi (làtex de la càpsula de Papaver somniferum, que conté morfina) Són substàncies nitrogenades.
Heteròsids com la digitalina (fulles de la digital), la til·la (til·lers) o la regalèssia (rizoma, tija subterrània, amb acció expectorant).
Olis essencials com el timó (de la farigola), mucílags o els tanins (dels nabius).
Totes les drogues vegetals tenen una dosi terapèutica i una de tòxica. Hi ha dos grans grups de drogues: Drogues vegetals molt actives: són, generalment, drogues tòxiques en plantes amb toxicitat definida.
Només poden ser emprades per la indústria farmacèutica. El seu gran problema és que la dosi terapèutica és molt propera a la dosi tòxica, el seu marge de seguretat és mínim.
Drogues vegetals innòcues: són drogues que, generalment, no són tòxiques, només en dosis elevades.
Poden ser emprades per la indústria, però també en ús tradicional. Tenen un marge de seguretat molt gran.
5 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas Es poden emprar de forma directa (planta sencera o tros), de forma indirecta (matèria primera per a extreure'n principis actius, excipients o productes de parafarmàcia).. L'obtenció de principis actius es pot emprar per a fer directament els medicaments o com a model per a fer medicaments sintètics (disseny de fàrmacs), ja bé sigui per hemisíntesi (es parteix d'una molècula anterior fins a donar-li una forma final a la indústria farmacèutica) o bé per síntesi total (es parteix del coneixement del principi actiu, però es fa la síntesi des de l'inici per arribar al principi actiu final).
QUANTES PLANTES MEDICINALS EXISTEIXEN Es calcula que de les 250 mil espècies vasculars, un 14-28%, serien d'interès medicinal. Aquesta majoria de plantes medicinals es troba en boscos tropicals.
L'anís estrellat (Illicium verum) s'ha emprat com a calmant infantil durant molts anys, Posteriorment, amb la grip aviària, es va emprar per a combatre-la mitjançant el Tamiflu. També, els usos tradicionals del cànnabis han esta emprats com a estupefaent i fibra tèxtil, però també s'ha trobat que té propietats beneficioses per pal·liar els efectes de la quimioteràpia. L'Artemisia annua s'ha utilitzat sempre com a digestiva, però l'any 2010 es va demostrar que també servia com a antimalàric.
6 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 3: Multiplicació, reproducció asexual, reproducció sexual i cicles biològics Holocàrpia: tot l'individu es transforma en descendència. Es troba en organismes unicel·lulars, i en algun de pluricel·lular senzill.
Eucàrpia: l'individu es diferencia en dues parts: soma i germen. Es troba en organismes pluricel·lulars.
Multiplicació vegetativa: és una manera de donar descendència a partir d'alguna part de la planta (soma).
Descendència clònica.
Reproducció: implica la formació de cèl·lules reproductores, germinatives. Pot ser asexual, on la descendència és clònica, o bé sexual.
MULTIPLICACIÓ VEGETATIVA Un organisme unicel·lular no pot tenir soma i germen, de manera que tindrà, normalment, multiplicació. Tots els organismes descendents són idèntics als progenitores, és a dir, son clons En organismes unicel·lulars: Bipartició o escissiparitat: Una mitosi. Exemple: Euglena Pluripartició: Mitosis successives. Exemple: Chlorella Gemmació: És una bipartició asimètrica. És típic dels fongs. La cèl·lula petita que es forma pot arribar a assolir, a la llarga, la mida de la cèl·lula gran. Exemple: Saccharomuces En organismes pluricel·lulars: Fragmentació: Un tros del soma es pot desprendre i donar un nou individu. Si parlem de bacteris fotosintètics, es pot trencar el filament per qualsevol punt, desprendre-se'n un tros i obtenir-ne un individu fill. Exemple: Solanum tuberosum Esqueix. És el mateix que la fragmentació, però agafant un fragment d'una planta i plantant-lo.
Exemples: Tubercles Propàguls. En alguns pluricel·lulars, no és un tros qualsevol el que donarà descendència, sinó un propàgul, que és qualsevol estructura que la planta crea amb l'única emissió que aquesta estructura doni nous individus. Per exemple, les maduixeres formen estolons, que són tiges aèries paral·leles al substrat que, en algun punt, formen una nova planta amb arrels, fulles, etc. Quan té una mida autosuficient, l'estoló es tallarà i se n'obtindrà una planta independent. Els bulbs són òrgans de reserva que quan es tornen a plantar donen una nova planta. També hi ha els bulbils, que són uns bulbs petits que es formen al voltant de les fulles que, en caure, donen una nova planta. Exemples: Allium sativum Estaló. Exemple: Fragaria vesca 7 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas REPRODUCCIÓ Tipus de cèl·lules germinatives (especialitzades): Gàmeta. És una cèl·lula que ha de fusionar-se amb una altra per a donar un zigot, que acabarà donant un nou individu. Els zigots són sempre diploides, ja que parteixen de la fusió de dos gàmetes, que són haploides.
Espora. És una cèl·lula que, directament pel seu creixement per divisions mitòtiques, donarà un nou individu. Les espores poden ser diploides o bé haploides.
REPRODUCCIÓ ASEXUAL No hi ha dimorfisme sexual, no es formen gàmetes, no hi ha fecundació ni recombinació genètica, i la descendència és clònica. Per tant, presenten espores asexuals (mitòtiques). Les espores asexuals seran haploides o diploides en funció de l'organisme del qual provinguin. La reproducció asexual l'únic que vol és mantenir la població.
TIPUS D'ESPORES SEGONS L'ORIGEN Les espores es formen en els esporocists o esporangis (tot i que aquests darrers, teòricament, són grups de cèl·lules pluricel·lulars que donen espores, mentre que els esporocists són cèl·lules que donen espores).
Endòspores. Es formen a l'interior dels esporocists.
Exòspores. Es formen a l'exterior, a la paret. És típica dels fongs.
Una espora sense flagels no té moviment propi, tot i que això no vol dir que no pugui ser desplaçada de forma passiva. En canvi, una planòspora o zoòspora té aparell flagelat i, per tant, moviment dirigit. Poden ser uniflagel·lades, biflagel·lades, tetraflagel·lades o bé tenir una corona de flagels, que llavors serà una opistoconta. També n'hi ha que tenen ramificacions en els flagels; llavors parlem de flagels barbulats o mastigonemes. Si la cèl·lula és tetraflagel·lada, pot ser isocont (flagels iguals) o bé heterocont (flagels diferents); diferents o iguals en la longitud, o bé perquè un és llis i l'altre barbulat.
REPRODUCCIÓ SEXUAL Hi ha dimorfisme sexual i, per tant, formació de gàmetes. Sempre, en tot cicle sexual, hi ha presència de gàmetes. Els gàmetes són cèl·lules haploides, ja que sempre s'han de fusionar amb una altra. Els gàmetes es formen en els gametocists o gametangis.
Fecundació és la unió de dos gàmetes per a formar un zigot (2n). La fecundació porta implícits dos processos: plasmogàmia (unió dels citoplasmes) i cariogàmia (unió dels nuclis), que són dos processos simultanis. La cèl·lula intermèdia entre els gàmetes i el zigot és un dicarion (n+n), tot i que només es troba en alguns fongs.
Portarà sempre a un dimorfisme sexual i una fecundació Tipus de fecundació: 8 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gametogàmia: unió dels gàmetes directament.
Gametangiogàmia: unió dels gametangis.
Hologàmia: unió de tot l'individu (individus unicel·lulars).
Somatogàmia: unió de cèl·lules somàtiques. De vegades, pot ser una anomalia.
GAMETOGÀMIA Isogàmia: tots dos gàmetes són iguals.
Anisogàmia: tots dos gàmetes són diferents. Poden ser diferents de mida, forma, mobilitat...
Normalment és diferència de mida, havent-hi un gàmeta femení més gran, el macrogàmeta, i un de més petit, el microgàmeta (normalment el masculí).
Oogàmia: el gàmeta femení és fix, més gran, ovalat i sense flagels; el gàmeta masculí és oblong, petit i flagelat. El gàmeta femení és l'ovocèl·lula, mentre que el masculí és l'espermatozoide.
GAMETANGIOGÀMIA Es forma un zigot amb tants nuclis 2n com parelles de gàmetes es troben en la fusió.
SOMATOGÀMIA Es dóna molt en fongs. S'uneixen citoplasmes, però no pas els nuclis, formant una cèl·lula dicariòtica que pot créixer per mitosis conjugades (simultànies dels dos nuclis), podent arribar a formar un filament dicariòtic.
Les espores sexuals es formen sempre per meiosi, mentre que les asexuals ho fan per mitosi.
En els cicles sexuals hi ha: 1. Alternança de fases. Hi ha gàmia i meiosi.
2. Alternança de generacions. Una generació és una etapa de desenvolupament d'un organisme que s'inicia per una espora o un zigot, i després de la seva activitat vegetativa finalitza amb la formació d'espores o gàmetes. Hi ha gametòfits (n o 2n; si és 2n es formaran per meiosi, si és n, per mitosi), que són plantes que donen gàmetes, i esporòfits (2n), que són plantes que donen espores sexuals.
Característiques de la reproducció sexuals: - Dimorfisme sexual - Formació de gàmetes (n)  Gametocist o gametangi - Fecundació (singàmia)  Plasmogàmia o cariogàmia - Formació d’un zigot: n + n  2n - Meiosi  Divisió reproductora, recombinació genètica o 2n  n 9 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas CICLES BIOLÒGICS SEXUALS Cicle monogenètic. Es passa només una generació quan hi ha descendència. Per tant, només hi ha gametòfit, que pot ser haploide o diploide.
Cicle digenètic. Fins que es torna a trobar un individu igual que el progenitor passen dues generacions. Hi ha el gametòfit (haploide, els gàmetes en aquests cicles es formen per mitosi) i l'esporòfit (diploide, ja que les espores sexuals es formen per meiosi).
Cicle trigenètic. És un cicle especial de les algues vermelles.
En un cicle amb dues generacions, podem dir si aquestes són iguals o diferents: Isomòrfic. El gametòfit és idèntic a l'esporòfit.
Heteromòrfic. El gametòfit és diferent de l'esporòfit.
Evolució del predomini de generacions 1. Algues: Predomini igualitari 2. Briòfits: Gametòfit 3. Pteridòfits: Esporòfit 4. Espermatòfits: Esporòfit 10 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 4: Nivells de diversitat vegetal, d'organització dels vegetals, sistemàtica i nomenclatura DIVERSITAT BIOLÒGICA Varietat de formes de vida sobre la terra: els organismes vius, els gens que contenen i els ecosistemes que construeixen en el medi natural.
Diversitat d'espècies. Nombre d'organismes vius que viuen a la terra i als oceans.
Diversitat genètica. Pot ser diversitat de gens interespecífica o intraespecífica.
Diversitat d'hàbitats. Diversitat d'ambients on es poden trobar els diferents organismes. La flora defineix la diversitat d'hàbitats; la fauna és acompanyant.
Al món hi ha 1.700.000 espècies conegudes actualment. Dins dels vegetals, n'hi ha 470.000.
Els principals motius de la pèrdua de biodiversitat són: 1. Pèrdua d'hàbitats (parlem de vegetals).
2. Pèrdua de poblacions.
3. Extinció d'espècies.
NIVELLS D'ORGANITZACIÓ 1. Unicel·lular. N'hi ha de coccoides (sense flagels) i monadals (amb flagels).
2. Colonial. Són conjunts de cèl·lules que actuen com un sol organisme, però sense relació entre elles. També poden ser coccoides o monadals. Poden tenir Protòfits beina o no; en aquest darrer cas, la forma es definirà per la disposició de les cèl·lules.
3. Pluricel·lular. Poden ser filamentosos, que són cèl·lules mitòtiques juxtaposades, on pot ser que només es divideixi l'apical o bé totes elles, havent-hi un creixement intercalar. Els filaments poden presentar divisions.
Els filament, de vegades, són sifonals, desapareixent els tàbics que separen les Tal·lòfits cèl·lules, havent-hi un tub únic amb els nuclis; si no, són tricals.
També hi ha pseudoparènquimes, que són cossos cel·lulars formats per diferents filaments tricals independents. La diferència respecte a un parènquima real és que en ell totes les cèl·lules estan unides, provenen de la mateixa cèl·lula mare.
Un parènquima de veritat es forma per divisions mitòtiques de la cèl·lula.
Aquesta cèl·lula donarà, per mitosi, un filament que anirà produint parets Cromòfits entre elles. Les cèl·lules estan comunicades per plasmodesmes. Aquestes mitosis augmenten l'amplada de la planta. Passem d'un filament a una làmina. Les divisions mitòtiques també poden donar-se en un altre sentit provocant duplicació de cèl·lules en gruix, alçada i amplada, formant dues o més capes de cèl·lules.
Tot aquest conjunt ve de la mateixa cèl·lula mare. Podem trobar formes buides, tubulars, cilíndriques...
11 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas En les plantes vasculars hi ha diferenciació d'òrgans i teixits.
Corn  És una estructura de les plantes més desenvolupades on trobem tija, arrel (rel) i fulles, on els seues teixits estan diferenciats BOTÀNICA SISTEMÀTICA Tracta, fonamentalment, de 3 punts: 1. Descripció de les espècies. Una espècie és un conjunt d'individus amb caràcters semblants fixats genèticament (són hereditaris). Una de les propietats típiques de les espècies és que hi hagi un aïllament reproductor que impedeix la hibridació interespecífica. Ara bé, en vegetals sí que es pot donar. Hi ha moltes espècies en vies d'extinció. Els registres fòssils ens donen molta informació sobre com eren les plantes primitives. Paral·lelament hi ha un procés d'especiació, es formen espècies noves; una via clara és quan dos grups queden dividits físicament.
2. Taxonomia. Ordenació de les espècies en categories taxonòmiques. Quan tenim les espècies, les agrupem en gèneres per caràcters de similitud. Després agrupem els gèneres en famílies. Cada categoria s'anomena tàxon; una categoria superior engloba totes les inferiors. La categoria bàsica és l'espècie, però també hi ha subespècie, varietat i forma. La disposició és absolutament jeràrquica i vertical.
3. Filogènia. Ordenació de les categories taxonòmiques segons l'evolució. Podem buscar caràcters indicatius d'evolució. S'estableix una relació del registre fòssil amb la diversitat actual. S'ordena segons el parentiu de les categories taxonòmiques; es tracta d'una ordenació horitzontal.
Descriu la diversitat i estableix el grau d'afinitat.
SISTEMÀTICA CLÀSSICA 1. Caràcters externs (fenotip).
• Utilitaris: plantes aromàtiques, medicinals, alimentàries... Defineixen un sistema artificial de classificació, juntament amb els caràcters morfològics més superficials.
• Morfològics: color de les flors, posició de les fulles... Quan van començar a considerar-se caràcters anatòmics, embriològics, fitoquímics i ecològics, es va establir un sistema natural de sistemàtica.
• Morfològics amb caràcter evolutiu: nombre d'estams, tipus de pol·len... És una ordenació filogenètica.
2. Caràcters genètics (genotip).
12 Botànica Farmacèutica • • Júlia Domènech Sogas Mètodes indirectes: productes gènics (enzims).
Mètodes directes: cariogrames (estudiant els cromosomes) o bé estudiant directament DNA i RNA mitjançant quantificació i amplificació, seqüenciació...
L'any 1998, es va fer la primera classificació de plantes superiors basada en el DNA. És l'APG-I. Agrupa ordres.
Es van seqüenciar 545 espècies, i es va veure que només un 60% coincidia amb la classificació anterior. L'any 2003 es va fer l'APG-II i el 2009, APG-III.
NOMENCLATURA BOTÀNICA Esta regida per unes normes per tal de fer els noms científics siguin inequívocs Exemple: Camamilla - Matricaria chamomilla  Camamilla de Catalunya - Santolina chamaecyparissus  Camamilla de Balears - Achillea ptarmica subsp. Pyrinaica  Camamilla dels pirineus Per entendre’ns entre els diferents poble, entre les diferents riqueses de l’etnobotànica es ca crear la nomenclatura botànica Fins al segle XVIII es feien les descripcions senceres de les plantes en llatí. El que es va anomenar polinomi.
L’1 de maig de 1753, Karl von Linné va establir el binomi en el llibre Species Plantarum. On per la immensa majoria de les plantes representa el inici de la nomenclatura botànica.
- Amb el binomi va idear una solució per dir d’una manera inequívoca per anomenar les plantes SISTEMA BINOMIAL NOM GENÈRIC (GÈNERE) - + EPÍTET ESPECÍFIC El nom de l’espècie sempre és un binomi Els noms científics s’han d’escriure en un tipus tipogràfic diferent, igual que les categories superiors, si són en llatí Al costat dels noms científics trobem l’autor de la planta, el qual s’ha de posar en contexts de treballs científics En treballs científics també és poden posar el llibre d’on s’ha estret la informació Arnica montana L. Species Plantarum 1a ed.: 884, 1753 Si una espècie havia estat descrita anteriorment, però erròniament, es manté el nom del primer botànic entre parèntesis i, seguidament, s'hi escriu el nom del segon científic.
NOM GENÈRIC Sol ser arbitrari, relacionat al nom popular. En alguns casos, pot fer referència a la morfologia.
EPÍTET ESPECÍFIC És il·lustratiu de l'espècie concreta. Pot fer referència a la morfologia, la zona geogràfica, etc.
13 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas CODI INTERNACIONAL DE NOMENCLATURA BOTÀNICA 1867: 1r Congrés Internacional de Botànica (París).
DESCRIPCIÓ NOVA ESPÈCIE Descripció en llatí o anglès.
Tipus nomenclatural.
Aquesta descripció, fins ara, era obligatòria que fos en llatí. Actualment, es pot fer en anglès també.
NOMENCLATURA DELS ALTRES TÀXONS: DESINÈNCIA SUPRAESPECÍFICA Divisió: -phyta (-mycota). En català, -fits (-micots).
Classe: -opsida (-mycetes, -phyceae).
En català, -òpsids (-micets, -fícies).
Ordre: -ales. En català, -als.
Família: -aceae. En català, -àcies.
14 Botànica Farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 5. Registres de biodiversitat Diferents nivells a tenir en compte: diversitat genètica, espècies i ecosistemes.
REGISTRES DE BIODIVERSITAT Organismes vius: Jardins botànics.
Bancs de germoplasma.
Cultius de microorganismes.
Herbaris.
Bases de dades.
JARDINS BOTÀNICS Conserven exemplars vius cultivats d'acord amb les seves necessitats. Més de 2800 jardins botànics arreu del món. Tenen finalitats molt diverses: sistemàtiques, formes biològiques, etnobotàniques, ecològiques, etc.
Actualment, s'enfoca la conservació ex situ d'espècies en perill d'extinció.
BANCS DE GERMOPLASMA Col·leccions de llavors viables (o teixits o propàguls, etc.). S'han de mantenir ben conservades en pots, gels, temperatures òptimes...
El Millenium Seed Bank conserva un 10% de les plantes vasculars del món de 50 països diferents, i totes les llavors d'Anglaterra. Svalbard Global Seed Vault emmagatzema duplicats de llavors d'interès econòmic.
COL·LECCIONS DE MICROORGANISMES VIUS Col·leccions de microorganismes en cultius: bacteris, microalgues, fongs, etc. Diversitat d'espècies i diversitat de soques. A l'Estat espanyol hi ha la Colección Española de Cultivos Tipo (CECT); també hi ha l'European Culture Collections Organisation (ECCO) i la World Federation for Culture Collections (WFCC).
HERBARIS Col·leccions de mostres documentades, premsades o en conservants que garanteixin la seva perduració en el temps de manera indefinida. Els herbaris són col·leccions de referència. Hi ha 3400 herbaris al món (índex Herbariorum) i 350 milions d'espècimens conservats des de fa aproximadament 400 anys.
Una mostra d'herbari consisteix en: Identificació de la mostra.
Exposició.
Localitat de recol·lecció (georeferenciada).
Data de recol·lecció.
Hàbitat.
Revisions.
Nom del recol·lector (s).
Altitud.
Funcions dels herbaris: 15 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Col·leccions de referència per a la identificació d'espècies.
Evolució de les àrees de distribució de les espècies.
Estudis d'història de la botànica i els botànics.
BASES DE DADES Hi ha bases de dades sobre el genoma d'espècies vegetals a diferent nivell. A Catalunya hi ha el Cromocat.
Hi ha un Banc de dades de Biodiversitat de Catalunya que engloba unes 2.600.000 citacions d'unes 25.500 espècies. Recull tant plantes com animals. b També hi ha iniciatives internacionals com el Catalogue of Life, que pretén recollir totes les espècies conegudes de la Terra (animals, plantes, fongs, microorganismes...).
REGISTRES DE LA BIODIVERSITAT VEGETAL 1. En organismes vius in situ: - Parcs naturals, reserves i figues similars 2. Organismes vius ex situ: - Jardins botànics - Bancs de germoplasma - Cultius de microorganismes 3. Material conservat: - Herbaris - Museus 4. Informació: - Bases de dades - Biblioteques 16 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fanerògams: Plantes vasculars que produeixen llavor i produeixen fongs Criptògams: Tenen els òrgans sexuals no visibles Protòfits: Procariotes Si tenen tal·lus són tal·lòfits, en canvi, si tenen corn( arrels, tija i fulla) són cormòfits 17 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 6: ALGUES TEMA 6.1. Divisió Cyanophyta (Cianòfits) Un cianobacteri és el mateix que un cianòfit, que és l'únic organisme fotosintètic procariota.
Tenen la possibilitat de fixar nitrogen atmosfèric gràcies a unes cèl·lules especialitzades amonedes heterocists ESTRUCTURA CEL·LULAR Paret: Interna de mureïna, que és un glucopèptid. Conté molts grups amino, dels quals se'n ramifiquen cadenes d'aminoàcids. Té beina externa de polisacàrids. Midó: αglucosa 1-4.
Productes de síntesi: n'hi ha tres d'importants: Cianoficina (polipèptids de nitrogen), Volutina (polifosfats P) i glucogen (amilopectina C). La cianoficina són polipèptids, proteïnes. La volutina és la font de fòsfor. El glucogen, que és el més abundant, és un producte de síntesi típic d'animals i fongs, també en pocs vegetals fotosintètics, típic en cianòfits i rodòfits.
L'amilopectina és una font d'emmagatzematge de carboni.
Pigments: clorofil·la a, carotenoides (sobretot beta-carotè, també algunes xantofil·les, com la mixoxantina, que és pròpia dels cianòfits, o flavoxantina) i també ficobilines (com ficocianina, al·loficocianina, ambdós blaus, que emmascaren el roig de la ficoeritrina i el verd de la clorofil·la, i també hi ha ficoeritrina).
Plastidi: no membrana plastidial; no té plasts, però té tilacoides aïllats i ficobilisomes (grànuls formats per la unió de ficobilines que es troben a sobre del tilacoide). On s’acumulen els pigments Tenen aerosomes, que permeten augmentar la flotabilitat (vesícules de gas).
Totes les cèl·lules són iguals en els cianòfits excepte els heterocists, que poden trobar-se a l'extrem de la planta o bé al mig dels filaments. Són cèl·lules diferents quant a la mida, també tenen una paret més gruixuda i uns enzims amb capacitat fixadora de nitrogen atmosfèric, passant-lo a amoni o nitrits, que travessen el porus de contacte de l'heterocist i s'acumula en la resta de la planta. Per tant, té l'avantatge que si no troba nutrients al medi, ell els fabrica a partir del nitrogen atmosfèric.
Aquesta estratègia també l'ha emprada l'ésser humà per adobar camps, inoculant soques de cianòfits en el sòl. Exemples: Nostoc sp., Anabaena sp.
MORFOLOGIA En funció del medi, poden tenir una morfologia o una altra, ja que tenen una gran plasticitat.
Unicel·lulars. No tenen flagels, ni per individus adults ni per gàmetes. Són coccoides, amb beina o sense. Poden agrupar-se en colonials coccoides, majoritàriament amb beina.
Pluricel·lulars. Filamentosos tricals.
18 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas MULTIPLICACIÓ És vegetativa.
Bipartició. Pels unicel·lulars.
Fragmentació. Pels pluricel·lulars. Es trenca el filament, separant-se en dues cèl·lules; un petit tros es desprèn del filament donant-ne un de nou.
REPRODUCCIÓ Asexual: Espores de resistència. S'anomenen acinets, i són espores perquè donen un nou individu directament, formant-se per mitosi. Resisteixen unes condicions ambientals adverses, ja que les espores acumulen tot el material de glucogen i altres reserves, recobrint-se d'una paret impermeable. L'acinet queda al terra i, segons l'espècie, pot viure 2 dies, 2 mesos, 2 anys...
HÀBITAT Generalment, viuen en medi aquàtic: aigües continentals, medi marí, etc. El bentos són organismes que viuen en el medi aquàtic, però fixos, a diferència del plàncton, que sura. També es poden trobar cianòfits al medi terrestre, podent-se trobar al sòl o bé ser epilítics o endolítics (tenen enzims que permeten destruir la roca, sobretot si és de carbonat càlcic). Els endolítics formen biofilms, que són capes molt fines de cianòfits a l'interior de les pedres. També hi ha líquens, organismes simbionts entre algues, cianòfits o rodòfits, i fongs, que passen a ser autòtrofs gràcies a les algues).
Els cianòfits són el grup més cosmopolita que existeix, podent suportar condicions extremes. Si posem en cultiu sorra, gel, fonts termals de 70-80ºC... el que en sortirà seran cianòfits. També poden viure en zones molt humides o seques, i poden habitar aigües dolces o hipersalines.
USOS DELS CIANÒFITS Bàsicament, alimentació i dietètica. Arthospira maxima i Arthospira platensis formen filaments de 612 micròmetres d'ample sense beina. Té disposició helicoïdal perquè pot desplaçar-se seguint aquest moviment, fet que substitueix flagels, aerosomes, etc. Recorre 5 micròmetres/segon. Les algues presenten un ampli espectre vitamínic, també vitamina A, moltes proteïnes, etc.
Com a alimentació humana, és emprada com a reconstituent, aport proteic i vitamínic, remineralitzant, en dietes deficitàries i de control de pes. Fa disminuir la sensació de fam, ja que conté fenilalanina, que controla la sensació de fam en el cervell. També s'empra com a pinso, ja que no té cel·lulosa i, per tant, va bé per molts animals. A més, té molt de beta-carotè, augmentant la coloració cap al taronja-vermell.
PRODUCCIÓ D'ESPIRULINA Poblacions naturals (llacs salins). Els cianòfits poden viure en condicions ambientals extremes; en aquest cas, condicions extremes d'elevada salinitat en aigües continentals (no al mar). El llac Texcoco n'era una gran font (feien blat de moro amb espirulina); també el llac del Chad (barregen espirulina amb mill). Actualment, aquests llacs pateixen contaminació, fet que disminueix la seva producció; la demanda, però, augmenta, aconseguint que es conreï.
Conreus. 30-50 tonelades/hectàrea de cultiu/any.
19 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Com més elevada és la temperatura, millor creix. També requereix d'un pH elevat i agitació d'aigua perquè sedimenti l'espirulina que es produeix.
Obtenció: Centrifugació (ràpid, no contaminant, alt cost).
Sedimentació (lent, no contaminant, baix cost).
Filtració (poc selectiu, no contaminant, alt cost, per pressió) Floculació (mètode químic, ràpid, contaminant, no apte per a consum).
Comercialització: La seva comercialització sol ser en formes deshidrates, les quals han estat assecades al sol o de forma mecanitzada, o bé triturades, de forma mecànica o liofilitzada. També ho podem trobar en pols, comprimits i càpsules TOXICITAT Els cianòfits tòxics es coneixen com a flors d'aigua. Vol dir que hi ha un creixement anòmal d'alguna espècie de cianòfit tòxica en un lloc concret.
- Un exemple és el Microcystis aeruginosa, de forma colonial amb beina (colònia coccoide). El seu problema és que té una proteïna, la microcistina, que no l'eliminem, sinó que l'acumulem en el fetge provocant insuficiència hepàtica en el cas d'ingesta crònica.
- Un altre exemple és l'Anabaena flos-aquae, filamentós trical sense beina, amb heterocists i acinets (cèl·lules de reserva). Té un alcaloide, l'anatoxina, que bloqueja el sistema neuromuscular.
20 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 6.2. Divisió Rhodophyta (Rodòfits) ESTRUCTURA CEL·LULAR Eucariota.
Paret: alguns rodòfits tenen paret de cel·lulosa, però pràcticament inexistent. El que predomina en la paret són polímers de galactosa (formen agars i carraguenines, principal component de les algues vermelles). L'agar s'ha d'extreure de les parets de les algues vermelles, no pot ser sintetitzat.
Els components de l'agar són galactopiranoses; en alguns casos, s'hi afegeix un radical sulfat hidròfil, fet que fa més dèbils els gels que en resulten. Les carraguenines tenen un elevat contingut de sulfats. En algunes algues vermelles també hi ha carbonat càlcic, que els permet de defensar-se dels herbívors (Lithothamnion valens i Lithophyllum lichenoides; rodòfits calcaris). Tenen un creixement molt lent, de manera que solen estar protegides. També presenten un baix contingut en cel·lulosa Pigments: clorofil·la a, carotenoides (beta-carotè i algunes xantofil·les, com luteïna i neoxantina; són inespecífiques) i ficobilines (ficocianina, al·loficocianina i ficoeritrina). La predominant és la ficoeritrina, que atorga un color rogenc a l'alga.
Plastidi: hi ha plasts amb tilacoides aïllats, paral·lels amb ficobilisomes.
Productes de síntesi: glucogen (amilopectina; és el principal producte de síntesi dels rodòfits), també colesterol i glicerol (aquest s'uneix a la galactosa, a diferència de la resta d'organismes, que solen tenir glicerol unit a àcids grassos).
Sinapsi: entre cèl·lules, en comptes de plasmodesmes, hi ha taps, sinapsis de forma biconvexa formades per proteïnes que actuen com a translocadors de les molècules d'un costat a l'altre de la cèl·lula, però de manera selectiva.
MORFOLOGIA Unicel·lulars coccoides.
Pluricel·lulars filamentosos tricals. Poden formar parènquimes.
MULTIPLICACIÓ En fan els unicel·lulars.
Bipartició.
Fragmentació. Poc freqüent.
REPRODUCCIÓ Asexual: aplanòspores (sense flagels). És molt poc freqüent.
Sexual: és el cicle majoritari. Té dues particularitats: es tracta d'una oogàmia de cicle trigenètic.
21 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas CICLE DIGENÈTIC CICLE TRIGENÈTIC Hi ha un individu, el gametòfit (n), que donarà gàmetes n per mitosi.
Com que és una oogàmia, hi ha un gàmeta femení gran i fixat, i també uns gàmetes masculins petits que es desplacen, però sense tenir flagels; se n'han de produir milers, perquè seran conduïts per corrents d'aigua. El gàmeta femení té elevada superfície, fet que augmenta la probabilitat de fecundació. Quan es forma el zigot, en comptes de desprendre's, es queda paràsit en la planta femenina, dividint-s'hi per mitosi. Dóna un petit paràsit que es veu amb lupa, que és una altra generació: carposporòfit (2n). Aquest individu dóna cèl·lules per mitosi, les carpòspores (2n), que són les que cauran i donaran l'esporòfit. Per això es diu cicle trigenètic. Les espores es produiran per meiosi i seran n (espores sexuals). Es desprenen moltes rèpliques del zigot (carpòspores), fet que augmenta la població notòriament a partir d'una fecundació única difícil.
HÀBITAT Les algues són substrats bentònics (ex: cascs de les barques). Només n'hi ha un 5% que són planctòniques. Majoritàriament, viuen en medi marí en zones càlides o temperades (encara que també en trobem en alguns climes freds). En clima temperat/càlid hi trobem rodòfits; en clima fred, feofícies o algues brunes. A més fondària, més ficoeritrina (són més vermelles). La ficoeritrina (ficobilines, en general) es destrueix amb la llum. Amb la fondària hi ha menys llum i amb menys longitud d'ona hi trobem més ficobilines; a l'exterior hi ha clorofil·la.
USOS 1. Adob. Aportació de sals minerals; corregeixen l'acidesa del sòl. En destaquen les algues calcàries o calcificades. Lithothamnion sp, per exemple.
22 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas 2. Alimentació. Porphyra sp (nori). És la planta del sushi. Forma làmines molt fines (20-30 micròmetres) formades per una sola capa de cèl·lules. Té moltes proteïnes (24-35; no tantes com l'espirulina, però). Té poques vitamines A, tot i que aporta vitamina B2, fòsfor i magnesi. Té gust d'àcid glutàmic, ja que té glutamats (sals de l'àcid glutàmic) que en reforcen el gust salat (es troba en l'avecrem, per exemple). Hi ha poblacions naturals de nori, tot i que la contaminació del mar n'ha produït una important disminució. Actualment, es cultiva. Presenta un cicle digenètic heteromofic: alterna un gametòfit (n) amb un esporòfit (2n). El gametòfit dóna carpòspores, però en aquest cas és el zigot. Encara que té gàmetes, carpòspores i espores, només té gametòfit i esporòfit, ja que és el mateix zigot qui es va dividint i fa carpòspores que formaran l'esporòfit. És un cicle digenètic heteromòrfic ja que només té gametòfit i esporòfit.
Cultiu: les espores sexuals es fixen a les xarxes (part que es recull).
Nori: l'alga es tritura i es lamina la pasta deshidratada obtinguda (mengem plantes reconstituïdes).
Cal recordar: cianòfits, Spirulina, Mycrocistis i Anabaea. Rodòfits, Porphyra.
3. Altres usos. Se'n fan extraccions dels agars i les carraguenines (ficocol·loides).
• Agar (88% alimentació). Són agents gelificants (com la gelatina), espessants (per a pastissos) i estabilitzants (mantenen la humitat). Agar: E-406. S'empra en alimentació també, com a fideus que posen a les amanides dels restaurants xinesos, però no té tant de valor. En farmàcia, s'empren com a laxants, fabricació de càpsules (excipient), engloba el principi actiu distribuint-lo al llarg del temps, en cosmètica, per a motlles dentals, carrets fotogràfics, biotecnologia (electroforesi i cromatografia).
Gelidium corneum: planta molt ramificada. Només viu fixada a un substrat calcari amb molt d'hidrodinamisme. És la que té més qualitat d'agar.
Gracilaria sp: és irregular. Poc selectiva amb l'hàbitat (sorra).
L'Estat espanyol és el tercer productor d'agar. El G. corneum no és cultivable, ja que és molt selectiu amb l'hàbitat; en canvi, Gracilaria, com que té molts més radicals hidròfils, té agar de menys qualitat, però sent menys habitoselectiva, és cultivable i molt més usada.
• Carraguenines (57% alimentació). Gel i en productes derivats de la llet. E-407.
Chondrus crispus: té carraguenines de major qualitat. Exigent amb l'hàbitat.
Eucheuma sp: és cultivable. Hàbitat poc selectiu. Es posen ferros amb petits esqueixos, s'espera uns mesos i es recullen.
23 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 6.3. Divisió Dinophyta (Dinòfits) Els dinoflagel·lats tenen especial interès en la toxicitat de l'aigua.
Tenen formes especials, per aquest motiu se les va anomenar amb grec com a cosa terrible i estranya. Però són molt petits ESTRUCTURA CEL·LULAR Mesocariotes. Tenen la cromatina sempre condensada, veient-se sempre en forma de cromosoma. En la meva meiosis (dinomitosi) la membrana nucel·lar no es trenca Paret. No tots tenen paret, tot i que la majoria en tenen amb la peculiaritat de tenir-la de cel·lulosa, però essent aquesta interna (per sota de la membrana plasmàtica). Llavors s'anomena teca. Les cadenes de cel·lulosa són cadenes de beta-glucosa, 1-4.
Pigments. Tenen clorofil·la a (predominant), i c. També presenten carotenoides (betacarotè i xantofil·les); en canvi, no hi ha ficobilines. Predominaran, doncs, les xantofil·les: dinoxantina i peridina.
Plastidi. Doble membrana plastidial. Té un reticle periplastidial, per sobre del plast. En aquest cas, els tilacoides es troben agrupats de tres en tres (no tenen ficobilisomes i, per tant, poden agrupar-se).
Producte de síntesi. A diferència dels anteriors, no tenen amilopectina, sinó alfa-amilosa, que forma midó.
MORFOLOGIA Tots els dinòfits són unicel·lulars monadals (amb flagel). Normalment, són biflagel·lats heteroconts (dos flagels diferents) o uniflagel·lats.
La teca (recobriment de cel·lulosa) pot tenir ornamentacions. No és contínua. Hi ha una banda horitzontal sense teca anomenada cíngol, i una de vertical anomenada sulcus (perpendicular i més curta). En aquestes dues bandes hi ha: Cíngol: un solc on hi trobem un flagel horitzontal rodejant tota la cèl·lula i fent-la girar, produint un moviment de rotació sobre si mateixa.
Sulcus: un solc on hi trobem un flagel perpendicular i curt que produeix el moviment de propulsió.
La teca la podem trobar separada en: Epiteca Hipoteva Les expansions de cel·lulosa els permeten no sedimentar ràpidament.
MULTIPLICACIÓ Bipartició: es divideixen en dos i cada nucli nou ha de regenerar la seva pròpia teca.
REPRODUCCIÓ Asexual: dóna zoòspores.
Sexual: és poc freqüent. Presenta un cicle monogenètic.
24 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas HÀBITAT Medi aquàtic: marí i continental.
Plàncton.
Paràsit: animals marins.
Simbiont: esculls de corall.
MAREA ROJA Tota proliferació de dinòfits rep el nom de marea roja, tal i com una flor d'aigua és una proliferació de cianòfits. Aquest nom se li donà a unes proliferacions del mar de color vermellós, corresponents a la proliferació d'una alga molt rica en hematocroms (no són pigments fotosintètics). Hi ha molts dinòfits que no tenen hematocroms, però, per extensió, també es defineixen com a marea roja. Els causants són Prorocentrum lima i Alexandrium cantenella La Noctiluca scintillans és un dinòfit sense paret, sense teca; sembla una cèl·lula animal. Aquest organisme té bioluminiscència degut a la presència d'una proteïna, la luciferina, que s'oxida per luciferasa i dóna llum TOXICITAT Hi ha molts dinòfits que són tòxics. Poden ser ingerits per peixos o filtrats per mol·luscs bivalves i, després, arribar a l'ésser humà (també mamífers marins i ocells).
DSP: són les espècies que produeixen toxicitat quan ingerim marisc; produeixen diarrea.
Prorocentrum lima. No té plaques ni ornamentacions, però té teca. Té àcid ocadaic, que afecta tot el sistema digestiu donant mals d'estómac, espasmes, problemes intestinals, etc.
PSP: produeixen toxicitat en ingerir marisc i ocasionen paràl·lisi. Alexandrium catenella té saxitoxina (alcaloide). Ocasiona braços adormits, formigueig, dificultat de respiració... i pot produir la mort. El seu problema fonamental és que és una proteïna termoestable i no existeix antídot (és 100 mil vegades més tòxica que la cocaïna).
25 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 6.4. Divisió Chromophyta (Cromòfits) Hi ha la classe Bacillariophyceae (diatomees) i la classe Phaeophyceae (algues brunes). En els cromòfits, pigments i plasts són iguals, però se separen pels seus productes de síntesi.
ESTRUCTURA CEL·LULAR Eucariota.
Pigments: clorofil·les a i c, carotenoides (beta-carotè, xantofil·les). Dominen les xantofil·les, de manera que tenen color groguenc marronós; predomina la luteïna, que es trobarà en qualsevol cromòfit, però també hi trobarem, majoritàriament, fucoxantina.
Plastidi: reticle endoplasmàtic, doble reticle periplastidial i tilacoides en grups de tres, com els dinòfits. La paret és doble.
CLASSE BACILLARIOPHYCEAE ESTRUCTURA CEL·LULAR També anomenada diatomees. Tenen una paret coneguda com a frústul de silici. Són els que formen el fons marí. El frústul també es pot anomenar teca, que està dividit en epiteca i hipoteca. També hi ha valva (epivalva i hipovalva) i la pleura (epipleura i hipopleura).
La valva és la part plana de la teca; la pleura és la part lateral de la valva que encaixa amb la valva inferior.
També presenten una rafe, la qual és un solc que ornamenta la paret central de la epivalva MORFOLOGIA Són unicel·lulars coccoides Diatomees centrals: tenen valva circular. Tenen molts plans de simetria (per això, central).
Diatomees pennals: un o dos plans de simetria (acostumen a ser allargades).
MULTIPLICACIÓ I REPRODUCCIÓ Per bipartició.
Cadascuna de les dues vàlvules se separen i les epivalves crearan un nou organisme, però les hipovalves patiran una modificació en la qual passarà a fer el paper de la epivalva.
Per aquest motiu, cada generació formada per la hipovalva seran més petits que els progenitors.
26 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Sempre es regenera la hipovalva! Cada X generacions, quan ja no són tan viables per la seva mida petita, reclamen una reproducció asexual els quals regaren un individu igual de gran que el progenitors REPRODUCCIÓ: - Gametangiogàmia  Pennals Oogàmia  Centrals Cicles monogènics 2n HÀBITAT - Medi aquàtic (aigua dolça i marina) Poden surar (plàncton) o estar fixades a una roca (bentos) - Terra de diatomees (kieselgur)  Absorció o Utilitzades pe filtres, pintures, explosius..
Diatomita/Trípoli  Farina fòssil o Abrasiu i refractari Additius alimentaris d’ús veterinari USOS - CLASSE PHAEOPHYCEAE Són algues molt grans Paret: tenen alginats (sals d'àcid algínic). És un polímer de mannosa. En funció de les sals dels alginats, si són solubles o insolubles, tindran un ús o un altre. La paret també té fucoïdina (xilosa, fucosa i galactosa). Són les algues més ben adaptades per viure a la zona intermareal (moments d'immersió i emersió, és on varia més la temperatura). La paret amb fucoïdina, molt impermeabilitzada, permet que habitin aquestes zones.
Productes de síntesi: hi ha laminarina (polímer de beta-glucosa, 1-3, 1-6). També hi ha mannitol (mannosa unida a alcohol) i fucosterol (esterol) que impedeix que els herbívors se les mengin.
MORFOLOGIA No hi ha organismes unicel·lulars. Les feofícies pertanyen als cromòfits (les diatomees sí que són unicel·lulars).
Tenen filaments tricals, algun pseudoparènquima (filaments juxtaposats, però sense relació entre ells) i veritables parènquimes de formes diverses.
La Laminaria ja presenta una diferenciació en parts de la planta amb missió diferent: hapteris, que serveixen per fixar (l'absorció es fa en tota la planta), estípit, que recorda la tija, i fronda, que recorda les fulles. Hi ha un sistema conductor i un sistema meristemàtic, que és el teixit de creixement. L'única laminària mediterrània és Laminaria rodriguezii. Macrocystis pyrifera es troba en el pacífic.
27 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Estípit o cauloide (semblant a la tija)  Serien les tiges de les planes Fronda, làmina i fil·loide  Serien les fules de les plantes Rizoides (semblant a l’arrel), hapteris  Serien les arrels de les plantes Hi ha algunes algues que presenten aerocist  Són unes vesícules que li donen flotabilitat. Es troben al final de les làmines Presenten sistema conductor i meristemàtic MULTIPLICACIÓ Fragmentació.
Propàguls. Petites estructures que es formen en la planta amb l'única missió de desprendre's i donar un individu.
REPRODUCCIÓ Asexual. Mitjançant zoòspores. Normalment són heteroconts, tenen dos flagels desiguals.
Les espores sexuals i asexuals són biflagelades heteroconts.
Sexual: isogàmia, anisogàmia i oogàmia. Cicles monogenètics diploides o bé digenètics (iso, heteromòrfic). Si el cicle és isomòrfic no sabem si és haplodiploide o diplohaploide; si és anisomòrfic, posem davant el que predomina.
HÀBITAT Algues bentòniques. No hi ha individus unicel·lulars.
Medi marí majoritàriament.
Viuen a la zona intermareal gràcies a la fucoïcina.
Zones temperades i fredes.
Índex R/F (rodòfits/feofícies) dóna una idea de l'hàbitat. Sempre és més gran que 1, ja que acostumen a dominar els rodòfits.
USOS 1. Adob. Quan baixa la marea o després d'un temporal.
2. Alimentació. Undaria pinnatifida (wakame 1 ) i Laminaria sp (kombu). Del wakame ens mengem l'esporòfit. El wakame s'obté de poblacions naturals (endèmica del Japó, espècie exòtica), té calci i potassi. De forma accidental (degut a la demanda), s'ha plantat en d'altres zones. El wakame té un cicle digenètic heteromòrfic. Hi ha una part del cicle que es fa en laboratori i després, conreu a mar obert (cultiu mixt). A mar obert, només es deixa que una petita planta d'1cm creixi fins a tenir la mida necessària. Laminaria japonica (kombu) també s'utilitza com a alimentació, típica del Japó.
3. Extracció de ficocol·loides (alginats). Els alginats tenen poques aplicacions en el camp alimentari, però, en canvi, s'empren en el camp sanitari (excipients, suspensions, pomades, benes per cremats, motlles dentals, sabons, xampús, dentifricis...). En alimentació s'empren per presentació d'aliments preparats, elaboració d'aliments reconstituïts i clarificador de líquids (en cervesa i vi, per exemple). E-400 fins a E-405 són alginats. També s'empren per 1 La producció del wakame és fa en poblacions naturals, ja que és endèmica del Japó i una espècie exòtica en altres llocs, també podem trobar-la en conreus, ja que se’n cultiven unes 470.000 tones /any 28 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas impermeabilitzar, fixar tints, textures en la indústria del paper i fabricació de pneumàtics.
Laminaria digitata i Macrocystis pyrifera (té flotadors a la base de cadascuna de les fulles; mesura molts metres). S'han de recollir amb aparells grans i vaixells.
4. Extracció d'altres productes. Fucoïdina i laminarina com a anticoagulants, mannitol (diürètic i laxant) i iode (per les tiroides).
CICLE D’UNDARIA PINNATIFIDA Tenen un cicle diegètic i heteromorf.
Pel seu conreu tenen una part del cicle en un conreu en un ambient controlat, i una part del cicle en un conreu a mar obert.  Conèixer bé el cicle d’una planta és fonamental pel seu màxim redimint de comercialització.
La seva comercialització és mitjançant bosses on trobem l’alga cuinades amb peix i/o verdures.
Aplicacions dels alginats - Àmbit sanitari o o Farmàcia: o  Excipients o  Suspensions  Pomades o Medicina: - Altres  Benes per a cremats o o Odontologia:  Motlles dentals o Cosmètica: o  Sabons, xampús, dentífrics - Alimentació o o Presentació d’aliments preparats 29 deshidratada, que poden ser Elaboració d’aliments reconstruïts Clarificació de líquids (cervesa) Additius alimentaris:  Àcid algínic  E-400  Alginats  E-401-405 Indústria tèxtil  Més important  Impermeabilització  Fixació del color en tints Indústria del paper  Textures Fabricació de pneumàtics Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 6.5. Divisió Chlorophyta (Cloròfits) Són les algues més properes a les plantes ESTRUCTURA CEL·LULAR Eucariota.
Paret: cel·lulosa (beta-glucosa 1-4). La cel·lulosa va permetre que aquests individus sortissin al medi terrestre.
Pigments: clorofil·les a i b (la b és típica d'algues i plantes verdes). També tenen carotenoides (alfa i beta carotè) i xantofil·les (luteïna, neoxantina).
Plastidi: tilacoides en grups de 2 a 6 (inici de grana). No té reticle periplasmàtic, sinó la típica membrana del plast.
Producte de síntesi: midó intraplastidial (Amilosa + Amilopectina) i esterols (sitosterol).
MORFOLOGIA Presenten tots els tipus de morfologia i reproducció descrits, atès que van començar a tenir moltes línies evolutives diferents, però cap d'elles assoleix una màxima complexitat. Les algues verdes proliferen en llocs bruts.
Unicel·lulars: Unicel·lular monadal (amb flagels).
Unicel·lular coccoide (sense flagels).
Colonial monodal.
Colonial coccoide.
Pluricel·lulars: Filament trical. Chaetomorpha capillaris.
Filament sifonal. Codium bursa (milers de filaments sifonals entrellaçats). També Caulerpa taxifolia, va provocar un problema ecològic, econòmic, etc., en envair el Mediterrani.
Parènquima. Ulva rigida.
MULTIPLICACIÓ Bipartició, pluripartició (unicel·lulars).
Fragmentació (pluricel·lulars).
REPRODUCCIÓ Asexual: tot tipus d'espores (zoòspores i aplanòspores).
Sexual: tot tipus de gàmia (isogàmia, anisogàmia i oogàmia; també somatogàmia i altres) i tot tipus de cicle (monogenètic haploide i diploide, i digenètic diplohaploide o haplodiploide... menys trigenètic, que només és dels rodòfits).
30 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas HÀBITAT Medi aquàtic. Aigua dolça i marina. Quan hi ha moltes algues verdes, proporció de nitrits i nitrats és elevada.
Medi terrestre. Epífit (en les parets), epilític (en medi terrestre) i simbiont.
USOS Alimentació (humana i aqüicultura).
o Chlorella sp. és un cloròfit unicel·lular sense flagels amb un plast parietal (contra la paret), que deixa buida una zona central on hi ha els orgànuls citològics. Es divideix per pluripartició (taxa de multiplicació molt elevada). També serveix, a part d'alimentació humana i aqüicultura, per obtenir glucosa (és el primer grup d'algues amb paret de cel·lulosa) i lípids.
o Ulva (lletuga de mar). El nom comercial és anori/aonori. A diferència del nori (una capa de cèl·lules), l'anori té dues capes de cèl·lules. És molt fàcil que es fragmenti i visqui flotant, de manera que es recull amb una mena de rasclets. Es pot comercialitzar en làmines senceres o reconstituïdes, també en forma de pols per a condiments. És molt freqüent que s'acumulin grans quantitats d'algues verdes, sobretot ulves, formant marees verdes. Les marees verdes no són tòxiques, però tenen repercussions ecològiques, perquè formen capes i no deixen passar la llum, tampoc permeten la renovació de l'oxigen fent que es mori absolutament tot el que hi ha per sota, i econòmiques.
Extracció de principis actius: sitosterol (ulvals), que regula el colesterol i també fa funció antitumoral (impedeix e creixement anòmal de la pròstata); clorofil·les (Chlorella i ulvals); glicerol (Dunaliella salina; monadal isocont) per fer sabons; i astaxantina (Haematococcus pluvialis) amb gran poder antioxidant.
Altres: producció de biodiesel.
La seva explotació és pot fer en poblacions naturals o conreus en xarxes de medi natural.
La seva comercialització és amb làmines senceres o reconstruïdes Marees verdes  en molts cassos hi ha grans creixements de les algues que són arrencades i arriben a les platges. Si es deixen aquestes acumulacions fermentaran i alliberaran metà i amoníac 31 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 7: FONGS La ciència que estudia els fongs s’anomena micologia GENERALITATS DELS FONGS 1.
2.
3.
4.
5.
Eucariotes.
Absència de pigments fotosintètics (tot i tenir pigments).
Paret de quitina (cadenes d'acetilglucosamina).
Producte de síntesi: glucogen.
Nucli: n, 2n o n+n (dicarion).
MORFOLOGIA Unicel·lular coccoide (sense flagels).
Pluricel·lular: filaments (anomenats hifes) sifonals o tricals. El conjunt d'hifes s'anomena miceli. Del miceli, en una època concreta, en surt el cos fructífer (aparell reproductor o bolet), que és el que ens mengem.
Els filaments dels fongs se’ls anomena hifa, el cos que formen les hifes s’anomena miceli (massa pseudoparenquimàtica). En alguns grups de fongs, aquest miceli pot formar un cos fructífer i els que se’ls sol anomenar bolets MULTIPLICACIÓ Gemmació (bipartició asimètrica en unicel·lulars).
Fragmentació (pluricel·lulars; poc freqüent).
REPRODUCCIÓ Els fongs no tenen flagels.
Asexual: espores (aplanòspores) endògenes, que es formen dins de l'esporocist/esporangi, o bé exògenes (conidis).
Sexual: no hi ha gàmetes, per tant, no hi ha gametogàmia. Pot haver-hi somatogàmia i gametangiogàmia.
Cicles: monogenètic haploide o bé digenètic haplodicariòtic.
32 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas HÀBITAT Sapròfits. Viuen en l'humus.
Paràsits. Produeixen micosis, afectant l'ésser humà, vegetals, etc. Hi ha fongs que maten l'hoste i acaben esdevenint sapròfits.
Simbionts. Liquen. Micoriza: relació positiva entre les arrels de qualsevol planta terrestre, que amplia el sistema radical de la planta. i el miceli del fong.
ASPECTES DELS FONGS NOCIU Fitoparàsits.
Patògens (micosis).
Tòxics: verinosos o bé degut a la seva conservació.
Destrucció de roba, fusta.
ÚTIL: Alimentació.
Fermentacions industrials.
Producció vitamines.
Obtenció de principis actius en Medicina.
INTERÈS ECOLÒGIC Cicle de la matèria orgànica. Juntament amb els bacteris, són els grans descomponedors de la matèria orgànica.
Simbiosi amb altres organismes (líquens, micorizes).
33 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 7.1. Divisió Zygomycota (Zigomicots) Grup petit conegut com a fongs inferiors.
Rhizopus stolonifer Miceli: hifes sifonals..
MORFOLOGIA Hifes sifonals Els conjunts de hifes  Miceli Hifes del miceli que són rematades en un esporangi  esporangiòfor La columel·la és la part de l’esporangiòfor que entra dins dels esporangi REPRODUCCIÓ Asexual: espores endògenes (aplanòspores; no hi ha flagels).
A l'extrem de les hifes s'hi formen els esporangis.
L'esporangiòfor és el peu que sustenta l'esporangi.
Sexual: gametangiogàmia, o bé total o bé que el contingut d'un passi a l'interior de l'altre. No separem la planta masculina de la femenina, així que ho separem en miceli + i miceli -. Es forma un zigot a partir de la unió dels dos gametangis, el zigosporangi.
HÀBITAT Fongs sapròfits. Quan es floreix el pa, veiem una capa blanquinosa que és el miceli. Quan maduren les espores, es veu de color negre.
Fongs paràsits. Infecció de mucoses.
USOS Fermentació d'aliments (arròs, soja).
Obtenció: àcids (làctic, oxàlic). També vitamina A.
ESPÈCIES D’INTERÈS INDUSTRIAL I TOXICOLÒGIC - Rhizopus stolonifer Mucor sp 34 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 7.2. Divisió Ascomycota (Ascomicots) MORFOLOGIA És l'únic que inclou organismes unicel·lulars.
La majoria són hifes tricals.
Tipus de cossos fructífers: - Apoteci  Perfectament obert, la part fèrtil és en el interior de la capa - Periteci  Les hifes estan més protegides però no tancada del tot - Clistoteci  Els asc és troben dins d’un cop completament tancat. La dispersió és més fàcil MULTIPLICACIÓ Gemmació (fragmentació en casos esporàdics).
REPRODUCCIÓ Asexual: espores exògenes (conidis: espores asexuals exògenes). També són aplanòspores. En surt una hifa erecta (esporangiòfor). Es formen conidis o conidiòspores. El seu suport és el conidiòfor, amb forma esfèrica; els conidis es formen exteriorment, a partir d'invaginacions. L'esterigma és el primer nucli de la ramificació que es forma en les invaginacions.
Els blastoconidis són diversos conidis formats per gemmació que queden suportats en una mena de cèl·lula inflada. Se solen disparar juntes Sexual: gametangiogàmia (hi ha un gametòfit).
Es forma un bolet, cos fructífer (aparell reproductor, n). També s'anomena ascocarp en aquest cas.
Dóna espores sexuals, que són endògenes (ascòspores). Es tracta d'un cicle digenètic haplodicariòtic (una fase serà haploide i l'altra estarà formada per hifes de cèl·lules dicariòtiques, amb dos nuclis; per tant, només hi ha hagut plasmogàmia). El gametangi femení (ascogoni) és més petit i oblong; l'anteridi és el masculí. En la plasmogàmia, es forma un tub de fecundació, i tot el contingut de l'anteridi passa a l'ascogoni. Hi ha miceli + i – (sempre subterranis). Si el miceli és haploide correspondrà al gametòfit i donarà gametangis. A partir de la paret de l'ascogoni van formant-se altres protuberàncies, hifes, que inicialment són sifonals, després es van omplint del citoplasma i els nuclis de l'ascogoni; quan l'hifa és plena de nuclis i citoplasma, es formaran els septes que separaran les parelles de nuclis de signe diferent. Aquestes hifes, que primer són sifonals i després tricals (dicariòtiques) s'anomenen hifes ascògenes. Paral·lelament, els micelis van sortint de sota terra, creixent i formant el cos fructífer. En l'última cèl·lula de l'hifa ascògena finalitza la fecundació, ja que hi té lloc la cariogàmia, obtenint un zigot 2n. Immediatament després de la cariogàmia té lloc la meiosi, tenint 4 nuclis n. I just després, té lloc una mitosi, obtenint 8 nuclis n. Són espores sexuals endògenes, ja que s'han format per meiosi (ascòspores). La cèl·lula gran on s'hi han format és l'esporangi, anomenat asc. Les hifes blanques i estèrils que vénen del gametòfit es coneixen com a paràfisi; la franja formada per ascs i paràfisis es diu himeni, que és la part fèrtil del cos fructífer. Les dues generacions són el gametòfit (miceli gran) i l'esporòfit. Per tant, és un cicle digenètic heteromòrfic haplodicariòtic (domina gametòfit).
35 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TIPUS DE COSSOS FRUCTÍFERS Apoteci. Cos fructífer obert. Part fèrtil sense protegir.
Periteci. Cos fructífer semitancat. Petit porus a la part superior. Es formen espores madures que surten.
Clistoteci. Estructura totalment tancada. Les espores no poden sortir per elles mateixes. Cal que algun organisme extern trenqui la paret per tal que s'alliberin.
ESPÈCIES D’INTRÈS SANITARI I ALIMENTARI UNICEL·LULARS Saccharomyces (llevat) Unicel·lular, esfèric, gemmació.
Paret molt prima. Poca quitina, però molts sucres. Molta elasticitat.
Reproducció sexual en condicions desfavorables. Ni forma ascocarp ni té cos fructífer. De dos gàmetes, es forma un zigot que, per meiosi, donarà 4 nuclis n que es reproduiran per mitosi.
Medi terrestre i aquàtic rics en matèria orgànica Sapròfit.
Paràsit: en la part líquida de les plantes (fitoparàsits).
Usos: Fermentació de la cervesa.
Aportació nutricional. Vitamina B2 i aminoàcid; és un antianèmic.
Activitat antibiòtica. Contra bacils i cocs, infeccions gastrointestinals (interns) i dermatosis (externs).
Candida albicans (llevat)  Molt nociu Tenen pseudohifes (tricals). Fan filaments connectius entre cèl·lula i cèl·lula (cèl·lules unicel·lulars).
Paràsit. Ocasiona candidiasi, amb afectacions externes (epidermis i mucoses) i internes (ronyó, vies urinàries i vaginals, i endocardi).
Necessiten un medi ric en glucosa.
Alteren barreres immunològiques.
Malassezia furfur (llevat)  Nociu Paret molt ampla amb estries.
Gemmació.
Produeix pseudohifes.
Paràsit de l'home. Ocasiona tinya versicolor (50% de la població és portadora). Produeix infecció superficial, lesions descamatives, taques i despigmentació, i picors.
36 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas PLURICEL·LULARS CLISTOTECI Trichophyton rubrum (llevat)  Nociu Elevada humitat.
Alta temperatura.
Es troba en zones tropicals.
Té blastoconidis Paràsit. Produeix la tinya. Afecta epidermis, zones amb queratina i zones humides.
Epidermophyton floccosum (llevat)  Nociu Paràsit de l'home (peu d'atleta). Produeix picor, descamació, etc.
Trobem blastoconidis Es reprodueix per conidis.
S'utilitza un antibiòtic: griseofulvina (Penicillium griseofulvum). És un altre fong.
Aspergillus sp. (llevat) Són les floridures dels aliments.
Es reprodueix per espores asexuals, empra conidiòfor globulós, amb cadenes de conidis i esterigma.
Sapròfit (descomposició d'aliments).
Produeix intoxicació alimentària (aspergil·losi, mitjançant unes toxines, aflatoxines, que són hepatotòxiques, s'acumulen al fetge). Les aspergil·losis més importants són les paràsites, que són patògenes i produeixen infeccions pulmonars (quan s'aspiren espores) i a l'orella interna.
Hi ha: o Aspergillus niger  Pot ser mortal o Aspergillus fluvus  Presenta toxines que pot induir al càncer Els grups de risc són malalts immunodeprimits i persones amb tractament quimioteràpic. S'han donat infeccions hospitalàries importants.
L'Aspergillus té diversos usos: Obtenció d'àcids orgànics: àcid cítric, gàl·lic i fumàric.
Fermentació d'aliments, com l'arròs per sake (Japó).
Obtenció d'antibiòtics, com la fumagil·lina.
Penicillium sp. (llevat) És la típica floridura dels cítrics i els pans Té cadenes de conidis, conidiòfor en pinzell i esterigma.
Té usos beneficiosos: Obtenció d'àcids orgànics, com el cítric, el fumàric i el gàl·lic.
Fermentació de formatges: P. camemberti i P. roqueforti.
Obtenció d'antibiòtics: griseofulvina (P. griseofulvum) i penicil·lina (P. notatum).
37 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas La penicil·lina va ser descoberta per Fleming (1928). P. notatum inhibeix el creixement de colònies d'Staphyilococcus.
PLURICEL·LULARS PERITECI Claviceps purpurea (llevat) Paràsit de gramínies: infecta el sègol (Secale cereale) i la civada (Avena sativa). Quan estan infectades, els surt un escleroci allà on hauria d'haver-hi la llavor. L'escleroci són les hifes que s'envolten d'una paret de quitina molt resistent i fosca; és una forma de resistència que el fong empra per passar l'època que no pot parasitar cap altre individu. Les espores infecten les espigues, el miceli que en surt es desenvolupa al seu interior sense matar la planta, però impedint-ne la floració. Quan la planta mor o se sega el camp, els esclerocis cauen al terra i desenvolupen cossos fructífers amb ascòspores, i l'any següent, quan tornen a plantar-se gramínies, seran infectades de nou.
L'escleroci es venia en farmàcies (secale cornutum, banya del sègol). S'emprava com a medicament degut a una sèrie d'alcaloides que conté (ergotamina, ergotoxina i ergometrina) amb propietat vasoconstrictora perifèric (hemostàtic; control d'una hemorràgia), vasodilatador central (per insuficiència circulatòria cerebral i glaucoma) i estimulant neuromuscular (oxitòcic). També pot tenir propietats nocives, com l'ergotisme (foc de Sant Antoni; degut a la ingesta de pa de sègol), amb afeccions al sistema nerviós i sistema circulatori, produint convulsions, espasmes, al·lucinacions... i amb propietat vasconstrictora que ocasiona la gangrena de les cames. Si fem una hidròlisi d'aquests alcaloides obtenim l'àcid lisèrgic, que ens permet aconseguir LSD.
38 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas PLURICEL·LULARS APOTECI Fong que forma un cos fructífer obert .
Peziza aurantia/Aleuria aurantia (llevat) Nom comú: cassoleta.
Té un cos fructífer molt obert en forma de cassoleta, format per un himeni de color taronja.
És comestible Morchella vulgaris Nom comú: múrgola.
Espores que, en madurar, passen a ser negres.
Té parets alveolades.
És comestible.
Tuber melanosporum Nom comú: tòfona.
Té un ascocarp esfèric. Superfície rugosa, estriada... (morfologia semblant a una trufa).
Tant el miceli com l'ascocarp es troben soterrats  Hipogeu Té propietats organolèptiques.
Les trobem en micorizes amb alzines.
Els porcs són els principals animals per desenterrar-les, tot i que es fa amb gossos ensinistrats.
39 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 7.3. Divisió Basidiomycota (Basidiomicots) Són fongs superiors, és a dir, els micelis estan formats per hifes tricals.
Reproducció: o Asexual: idèntica als ascomicots. Tenen espores asexuals exògenes (conidis), que es formen sobre dels conidiòfors.
o Sexual: somatogàmia. Ni es formen gàmetes ni gametangis. El cos fructífer és un basidiocarp (n+n; dicariont), les espores sexuals són exògenes (basidiòspores) i tenen un cicle digenètic dicariòtic-haploide. Basidi (esporangi).
Hàbitat: sapròfit, paràsit (pocs de l'home), simbiont (micorizogen; són, bàsicament, micorizes).
CICLE SEXUAL D'UN BASIDIOMICOT Hi ha dos micelis de signe contrari. No formen gametangis. Es dóna plasmogàmia, fusionant-se els citoplasmes i no pas els nuclis. Es forma un miceli dicariòtic que pot fer arribar a desaparèixer els micelis d'un sol nucli; quan les condicions ambientals són les adequades, el miceli dicariòtic donarà el bolet. El cos fructífer està format, tot ell, d'hifes dicariòtiques. Només en l'última cèl·lula es dóna la cariogàmia, podent passar 1 anys, 2, 3... fins que es formi, tot i que no sempre es forma. Després de formar-se el zigot, es dóna la meiosi i es formen 4 nuclis n.
Posteriorment, els 4 nuclis es desplaçaran cap a l'exterior, formant esterigmes per tal que aquestes siguin exògenes. Finalment, es formaran les 4 basidiòspores. Es forma el basidi (esporangi; dicariòtic).
L'himeni està format d'esporangis (basidis), però, en comptes de paràfisis, hi ha els cistidis, que són unes cèl·lules molt llargues i dures que protegeixen els basidis.
El basidiocarp típic té forma de bolet. Té el peu o estípit i el barret o píleu. Sota del píleu, normalment, hi ha unes làmines, que són l'himenòfor, que és el sosteniment de l'himeni. Hi ha diferents tipus d'himenòfor, poden ser llis, en plecs o rugós, en pues, en làmines o bé en porus.
40 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Aquests replecs augmenten la superfície, per tant, és una estratègia evolutiva per augmentar la superfície fèrtil.
Ramaria formosa (peu de rata): té himenòfor llis.
Hydnum repandum (llengua de bou): himenòfor en pues.
Schyzophyllum commune: himenòfor en plecs.
Scenidium nitidum: himenòfor en porus.
Lactarius deliciosus (pinatell): himenòfor en làmines.
DESENVOLUPAMENT HEMIANGIOCÀRPIC El petit basidiocarp passa per tot un procés de desenvolupament. Inicialment, està recobert per un vel universal, començant-se a diferenciar el que serà el cos fructífer. La part fèrtil també està protegida, però en aquest cas pel vel parcial. Quan el basidiocarp creix trenca el vel universal, quedant-ne un fragment a dalt i un a baix. Seguidament, es trenca el vel parcial. Una part del vel universal donarà volva (a baix), una altra esquames (a dalt) i la resta del vel parcial al voltant del peu pot donar l'anell.
Al principi del desenvolupament del bolet, es troben tancats amb una estructura, a mesura que es va desenvolupant, és poden formar els himenòfors de diverses maneres: - Gimnocàrpic  El qual és un himenòfor obert - Angiocàrpic  Himenòfor sempre tancat o Ostíol allibera les espores - Hemiangiocàrpic  Himenòfor tancat al inici i obert al final o Trobem un vel unicersal que tanca el bolet mentre evoluciona, quan ja ha madurat més, aquest vel es trenca i trobem un vel parcial, el qual també es trencarà o Els vels deixen restes sobre el capell que s’anomenen esquames i un petit anell en cortina sota el capell i una volva al peu del bolet 41 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas BOLETS COMESTIBLES Lactarius sanguifluus (rovelló): himenòfor en làmines. Quan és petit és convex, però es va fent còncau. Té unes línies concèntriques de color vermellós ataronjades. Viu en boscs de pins. Surt a la tardor i pot confondre's amb el pinatell.
Lactarius deliciosus (pinatell): la diferència visual és que és molt més clar i homogeni, amb línies grogues. Viu en boscs de pins també. La gran diferència per reconèixerlos és el làtex vermellós que té el rovelló a diferència del pinatell, que el té més groguenc.
Agaricus bisporus (xampinyó): dues cèl·lules de la meiosi avorten i, per tant, hi ha només dues espores. Tot l'anell és blanc, també l'estípit. Les làmines són blanques, però quan madura es veuen més marrons degut al color de les espores. No es troben en boscs, sinó en prats o clarianes.
Es poden trobar tant a la primavera com a la tardor.
Macrolepitota precera (Apagallums): Presenta himenòfors en làmina, esquames i anell, però no presenta volva. Quan comença a obrir-se desprèn el vel parcial i és el moment idoni per menjar-lo Amanita caesarea (Ou de reig): Presenta himenòfors en làmina, anell i volva. Té el capell ataronjat. Surten a la primavera i tardor Boletus edulis (cep): té un peu molt inflat i un barret biconvex. Té una textura esponjosa degut al seu himenòfor en porus.
Cantharellus cibarius (rossinyol): himenòfor en plecs.
Creixen a la tardor amb un domini de color groc Cantharellus lutescens (camagroc): himenòfor en plecs.
Cantharellus cornucopioides (trompetes): himenòfor en plecs.
Pleurotus ostreatus (orellana, gírgola): himenòfor en làmines.
Ustilago maydis (Carbó de blat de moro): Parasita el blat de moro. Molt comú en les amèriques 42 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas BOLETS COMESTIBLES I MEDICINALS Lentinula edodes (Xiitake): Presenta una aplicació medicinal important, antitumoral, antibacterià i antiviral Ganoderma lucidum (Pipa): Important en la medicina BOLETS TÒXICS Gènere Amanita. Himenòfor en làmines (poden tenir volva, anell i esquames). Produeixen al·lucinacions.
o Amanita muscaria (reig bord). Volva, anell i esquames, estípid i peu blancs; només té la part superficial del barret de color vermell.
o Amanita pantherina. Té volva, anell i escames blanques, també el peu i làmines. La part del barret és de color marronós. És més tòxica que muscaria. Es troba en alzinars, així que es troba en altituds baixes. Totes dues amanites provoquen síndrome panterínica degut a colina, micotropina i muscarina (toxines). 50Mg de muscarina suposen una dosi letal. Afecta al sistema neurològic i també produeix alteracions gastrointestinals. Els seus afectes es poden contrarestar aplicant atropina, a més de fer un rentat gàstric, molta hidratació i sedants si hi ha molta agressivitat.
o Amanita phalloides (farinera borda). Un sol bolet és dosi letal. És un fong poc vistós. Té volva, anell, vel universal, però no té esquames. Les restes del vel universal donen la volva; vel parcial, l'anell. La seva intoxicació produeix síndrome fal·loïdínica, produïda per fal·loïdina i amanitina (són termoestables). La més ràpida és fal·loïdina, però amanitina és més mortal (8mg és dosi letal). Afecta fonamentalment el sistema digestiu.
o Amanita verna: Mortal. Provoca el síndrome de Fal·loïdinica 43 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gènere Cortinarius. El vel parcial es va estirant i desfent, separant-se totes les hifes que el formaven; per això queda com una cortina. Quan el barret s'acaba d'obrir, la cortina desapareix.
o Cortinarius orellanus (cortinari). Presenta himenòfor en làmines. No té volva, ni anell, ni escames. És molt tòxic. Forma part del que es coneix com a bolets nefrotòxics, atacant els ronyons. Les seves toxines són orel·lanina i cortinarina. Els símptomes poden aparèixer 15 dies després de la seva ingesta, ocasionant cansament, deshidratació, insuficiència renal, etc., degut al fet que s'està destrossant el ronyó i la sang no es neteja bé. També hi ha insuficiència hepàtica. La teràpia és hemodiàlisi i trasplantament de ronyó.
Boletus satanas (mataparent): és tòxic, produint alteracions gastrointestinals. Boscos de roure a la tardor. Himenòfors en porus 44 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 8. Divisió Spermatophyta (Espermatòfits) Plantes amb llavors Recordatori: Protòfits  Algues microscòpiques més senzilles Tal·lòfits  Tenen un tal·lus, cos bastant senzill i falsa similitud amb les plantes Cromòfits  Típica estructura de les plantes Fanerògams  Aparell reproductor visible (fan flors) Criptògams  Aparell reproductor amagat Gimnospermes  Sense coberta (llavor) Angiospermes  Amb coberta (fruit i/o llavor) En aquest tem veurem: - Embriòfits  Plantes terrestres (plantes que van colonitzar la terra, encara que algunes d’elles van recolonitzar el medi aquàtic - Traqueòfits  Plantes vasculars o Spermatophyta  Espermatòfits; fanerògames No veurem: - Briòfits  Moles i plantes afins; criptògames no vasculars - Traqueòfits  Plantes vasculars o Pteridophyta  Pteridòfits; criptògames vasculars Cues de cavalls i falgueres 45 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas CARACTERÍSTIQUES GENERALS - Eucariotes Paret cel·lular de cel·lulosicopèptica Pigments  Clorofil·la a i b Productes de síntesi  Midó Corm diferenciat en òrgans: Rel, tija i fulles Teixits agrupats en sistemes. Lignificació produïda per un meristema secundari Estructures reproductores aparents Protecció de l’embrió (llavor) Reproducció  Cicle digenètic heteromorf diplohaploide o Predomini de l’esporòfit 2n Cicles vitals: o Anuals: Realitzen tot el seu cicle en un període de temps inferior o igual a un any o Biennals: Viuen dos anys o Vivaces: Tenen la part aèria anual i òrgans subterranis pluriennals a parir dels quals cada any s’originen nous borts aeris o Perennes: Tant les seves part aèries com les subterrànies viuen durant tres o més anys DIFERENCIACIÓ EN ÒRGANS: REL, TIJA I FULLES.
Rel: Òrgans de fixació de la planta i absorbeix l’aigua i les sals minerals. És el suport dels òrgans aeris i a través seu circula la saba. És un òrgan hipogeu de creixement il·limitat Segons el seu origen: - Rel principal: Prové de la radícula de l’embrió i fa de clau que s’endinsa a terra - Rel adventícies: Provenen de teixits madurs interns. Es produeixen espontàniament Les plantes que són mancades d’arrel, aquestes s’anomenen areizes Segons la seva ramificació: - Les rels primàries es ramifiquen produint les rels secundaries laterals més primes, les quals s’ordenen en rengleres i mai creixen verticalment. Els diversos angles que formen són sempre constants i varien amb les diferents espècies - Tot el conjunt de rels s’anomena radicel·les Segons la forma: - Axonomorfa: Té un eix principal més desenvolupat que els laterals. És pròpia de les gimnospermes i les dicotiledònies - Fasciculada: Les rels secundàries creixen tant o més que la principal. És propi de les monocotiledònies 46 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Segons el tipus de rel que s’allunyen dels anteriors: - Tubercles radicals: Rels engruixides i carregades de nutrients. Propi de les orquídies i tubercles - Rels napiformes: Rels principals que s’especialitzen en emmagatzemar substàncies de reserva. Pròpies de les pastanagues, naps, i raves.
- Rels caulogèniques: Rels aèries, curtes i rígides que s’arrapen a les parets i a les tiges. Propi de l’heura - Rels xucladores: Típiques de plantes paràsites, les quals tenen una estructura molt simplificada, s’anomenen haustori i absorbeixen nutrients. Propi del vesc Tija: Òrgans habitualment aeri que creix cap a la llum i porta una gemma terminal que s’encarrega del allargament, suporta les fulles i les flors i és responsable del transport dels nutrients. En diversos nivell trobem els nusos i entre mig els entrenusos.
Parlem d’una tija acaule quan els entrenusos són molt curts i les fulles formen una roseta arran de terra.
Segons la ramificació: - Ramificació monopòdica: A partir d’una tija principal s’originen tiges laterals. La tija principal creix indefinidament per l’acció d’una única gemma apical que resta funcional any rere any. És el cas dels avets i les coníferes.
- Ramificació simpòdica: La gemma apical només actua un any i són les gemmes més pròximes a l’apical les encarregades de prolongar la tija.
Segons el tipus de branques: - Braquiblasts: Creixement limitat amb entrenusos molt curts i les fulles molt pròximes - Macroblast: Creixement il·limitat amb entrenusos llargs i les fulles espaiades Segons el tipus de fulles: - Herbàcies: Consistència d’herba, com el blat - Llenyoses: Consistència de llenya o Mata: No superen el metre d’alçada, com la farigola o Arbusts: Entre un i cinc metres d’alçada, com el boix o Arbres: Més de cinc metres d’alçada 47 Botànica farmacèutica - - Júlia Domènech Sogas Hipogees: Desenvolupament de manera subterrània.
o Rizomes: Tiges de llargada i guix variable que creixen horitzontalment. Cada any produeixen tiges aèries de vida curta, com la canya o Tubercles: Tenen un creixement limitat i solen durar només un sol període vegetatiu, com la patata o Bulbs: Tija ample molt curta i diverses fulles, com els alls Epigees: Desenvolupament en el aire o Erectes o ascendents: Creixent de forma vertical o Decumbents o prostrades: Tiges no erectes que s’arrosseguen per terra o Procumbents: Quan neixen solen ser erectes i després s’ajauen o Estalons: Brots llargs i prims amb diversos punts amb rel, com per exemple les maduixeres o Enfiladisses: Tiges que s’entortolliguen a altres vegetals, com per exemple la vinya o les lianes. Presenten els seus circells o Fil·locladis o cladodi: Tiges aplanades amb aspecte de fulla, com per exemple el galzeran Indument: Conjunt de pèls o tricomes que recobreixen la superfície dels diferents òrgans de la planta.
Entenem com a pèl o tricoma qualsevol excrescència epidèrmica - Glabre: Sense pèls - Glabrescent: Quasi glabre - Pubescent: Amb pèls curs i suaus - Sedós: Amb pèls fins i lluents - Hirsut: Amb pèls drets i rígids - Híspid: Amb pèls drets i poc o molt punxants - Tomentós: Amb pèls ramificats o entrellaçats molt atapeïts, amb aspecte de borra - Glandulars: Amb pèls glandulars, és a dir, els que són constituïts o acabats per una glàndula Formacions espacials: - Agullons: Formacions epidèrmiques que salten fàcilment en pressionar-les lateralment, uns exemples poden ser els esbarzers i les roses - Emergències: Formacions no estrictament epidèrmiques, que poden ser els tentacles de les dròseres o les espines de l’argelaga 48 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fulla: Òrgan de creixement limitat, generalment de color verd i simetria bilateral. Quan neix (en els nusos) és posa lateralment a sobre les tiges.
Quan la planta no té fulles parlem d’una planta afil·les Part de les fulles: - Limbe: Part laminar de la fulla, especialitzada en la fotosíntesis i l’intercanvi de gasos. Diferenciem dos cares: o Anvers o cara adaxial: Més exposada a la llum o Revers o cara abaxial: Es marquen més els nervis - Pecíol: Peu que suporta el limbe - Base: Part inferior del pecíol, on s’endureix la fulla Les fulles poden ser simples o compostes Característiques individuals de la fulla: - Forma del limbe: o Linear o Articular o Lanceolada o Ovalada o Obovada o Espatulada o El·líptica o Hastada o Oblonga o Orbicular o Peltada o Cordiforme o Reniforme o Lirada o Runcinada o Flabel·lada - Forma de l’àpex: o Acuminada o Aguda o Obtusa o Emarginada o Mucronada - Forma de la base: o Cordada o Atenuada o Auriculada o Asimètrica 49 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas - Divisió del marge: o Simples:  Entera  Dentada  Serrada  Crenada  Ciliada  Sinuada  Lobada  Pinnatipartida  Pinnatisecta  laciniada o Compostes:  Trifoliolada  Palmaticomposta  Imparipinnada o pinnaticomposta  Paripinnada o pinnaticomposta  Bipinnada  Bipalmada - Superfície: o Revoluta o Involuta - Nervadura: o Pennada o Palmada o Paral·lela Disposició de les fulles: - Esparses - Alternades - Oposades - Decussades - Verticil·lades - Imbricades - Fasciculades - Connades - Basals Peces accessòries de la fulla: - Estípules - Lígula (7) - Beina (6) - Òcrea Modificacions de les fulles: - Espines - Bràctees - Circells 50 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Segons la textura de la fulla: - Herbàcies: fines, verdes i toves - Coriàcies: De consistència similar al cuir - Crasses: Plenes de suc i més o menys gruixudes - Carnoses: De consistència similar a la carn - Membranoses: Fines i translúcides Flor: Conjunt d’òrgans de creixement limitat, constituïda per fulles modificades que formen el periant o l’androceu o el gineceu. És tracta de l’aparell reproductor de les plantes.
Es disposen a l’entorn de l’eix floral, el qual s’anomena tàlem o receptacle La planta que no té flor amb peces homòlogues al mateix nivell floral (helicoïdalment) se l’anomena acíclica, mentre que la que sí les disposa s’anomena cíclica, i dient-se cada nivell tèpals Peritant: Peces estèrils situades a la perifèria de la flor Quan estan ben desenvolupades trobem dos tipus de peces: - Sèpals: Constitueixen el calze - Pètals: Constitueixen la corol·la Si els sèpals estan lliures la corol·la s’anomena dialisèpal, mentre que si estan soldats s’anomena gamopètal o simpètala.
També és pot donar el cas de que les peces del peritant no estiguin diferenciades en pètals i sèpals, en aquest cas s’anomena tèpals. Mentre que si es indiferenciat rep el nom de perigoni.
Tipus de simetria Les flors acícliques són asimètriques, mentre que les flors cícliques poden ser radiades o actinomorfes (amb més de dos plans de simetria), bilaterals (amb dos plans de simetria) o asimètriques (sense cap pla de simetria) Tipus de corol·les - Cruciforme: Corol·la dialipètala actinomorfa amb 4 pètals i forma de creu - Papilionàcia: Corol·la dialipètala zigomorfa.
Consta de 5 pètals: o Estendard: El més gran o Ales: Dos laterals iguals entre ells o Quilla o carena: Dos a sota l’estendard lleugerament units entre ells En el cas de les gamopètales: - Actinomorfes: o Rotàcia: Els pètals estan soldats només per la base o Urceolada: Els pètals estan soldats totalment i el conjunt adquireix forma d’olla o Infundibuliforme: Pètals totalment soldats i el tub eixamplat per dalt, en forma d’embut o Campanulada: Pètals soldats, amb forma de campana o Tubulosa: Pètals totalment soldats i tub isodiamètric en tota la seva longitud 51 Botànica farmacèutica - Júlia Domènech Sogas Zigomorfes: o Bilabiada: Tub relativament curt i obert per dalt formant dos llavis o Unilabiada: Tub relativament curt i obert per dalt formant un llavi o Gibosa: Un pètal més gran que els altres en forma de gep o casc i amb un tub poc o gens obert o Esperonada: Proveïda d’un esperó o Flòsculs o Lígules Androceu: Consisteixen l’aparell sexual masculí de la flor. Està formant per estams, que consten de: - Filament - Antena Cada antena consta de dues teques unides per un teixit estèril anomenat connectiu. A cada teva hi ha dos sacs pol·línics.
En algunes flors trobem estaminodis, que són estams modificats, estèrils o transformats en esquames o nectaris.
Diferents tipus d’androceus: - Monadelf: Tots els estams d’una flor estan soldats per filaments - Diadelf: Formen dos grups, i un dels quals pot estar constituït per un sol estam - Poliadelf: Disposen de més de dos grups Si se solden per les antenes parlem de singenèsic, mentre que si se solden per les antenes i els filaments es diu simfisandre.
Respecte els estams: - Opositipètals: Els estams se situen enfront dels pètals - Alternipètals: Els estams se situen alternativament als pètals Respecte els sèpals parlem de: - Opositisèpals i alternisèpals.
- Inclusos (els estams no sobresurten de la corol·la) i exserts (els estams sobrepassen la corol·la) Quan els estams son madurs, es produeix la dehiscència de les anteres, procés d’obertura al llarg d’obertura que permet que surtin els grans de pol·len. Aquest fenomen pot tenir lloc per una fenedura al llarg de la teca (longitudinal), per porus apicals (poral) o a través de petites finestres (ventalles o ventalloles) Maneres de dispersar-se del pol·len: - Mònades: Els grans de pol·len poden dispersar-se independentment - Tètrades: Els grans de pol·len poden dispersar-se en grups de quatre - Políades: Els grans de pol·len poden dispersar-se en grups més nombroses En alguns casos tots els sacs de pol·len d’un sac pol·línic són reunits en una estructura anomenada pol·lini 52 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gineceu: Consisteix l’aparell sexual femení de la flor, és el és intern del verticils florals. Està format per: - - Carpels o fulles carpel·lars: Fulles profundament modificades que suporten o tanquen els primordis seminals, formant una cavitat tancada anomenada ovari que es prolonga amunt en un bec denominat estil que sol acabar en una superfície més o menys eixamplada coneguda com a estigma.
o Segons el número de carpels:  Monocarpel·lar: Un carpel  ....
 Pluricarpel·lar: Molts carpels o Segons si són lliures o no:  Apocàrpic: Carpels lliures entre ells  Cenocàrpic: Carpels més o menys concescents Segons la forma del tàlem o receptacle floral i la posició relativa de l’ovari, les flors poden ser: o Hipògines o Perígines o Epígines Segons si els pètals, sèpals i estams estiguin inserits a sota, a l’entorn o per sobre dels gineceu.
Si l’ovari es troba per dessota de la resta de peces florals és ínfer i el que se situa per sobre, súper Repartició de sexes - Hermafrodites o bisexuals: Poden tenir androceus i gineceu alhora - Unisexuals: Únicament tenen androceus o gineceus Les plantes que tenen flors femenines i masculines en peus separats s’anomenen dioiques, mentre que ambdós sexes coincideixen en un mateix individu s’anomenen monoiques Inflorescències Conjunt de flors agrupades. És diu tancada o cimosa quan presenta una flor terminal a l’àpex, mentre que parlem d’oberta o racemosa quan no la presenta - Inflorescències cimoses: o Monocasi o cima unípara: Un eix produeix una flor i deté el seu creixement, sols una branca el continua o Dicasi o cima bípara: L’eix principal, acabat en una flor, origina dues branques, que generaran 4 branques i així successivament o Pleocasi i cima multípara: L’eix principal produeix més de dues branques després de donar la flor - Inflorescència racemoses: o Raïm: Les flors es disposen al llarg d’un eix al qual són unides per un peduncle o Espiga: La flor no està unida al peduncle o Espàdix: Espiga amb un eix endurit i flors unisexuals o Corimbe: Les flors surten de diferents punt de l’eix i es disposen terminalment al mateix nivell o Umbel·la: Els nusos de les flors estan tan pròxims que aparenten sortir del mateix punt o Capítol: Les flores es disposen sobre un disc o Receptacle: Envoltat per bràctees que constitueixen l’involucren - Inflorescència composta: Panícula (raïm de raïms), espiga composta i umbel·la composta 53 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fruit: Òrgan constituït per l’ovari fecundat (i sovint altres peces florals) que conté les llavors i que col·labora en la disseminació. Està format per tres parts: - Epicarpi - Mesocarpi - Endocarpi La part que embolcalla la llavor  Pericarpi, i pot produir: - Fruits simples: Si precedeixen d’un gineceu unicarpel·lar o pluricarpel·lar cenocàrpic - Fruits múltiples o col·lectius: Si procedeixen d’un gineceu pluricarpel·lar apocàrpic - Fruits complexos: En la formació dels fruits intervenen altres òrgans forals, a més del carpel Quan els furis són madurs poden anomenar-se de varies maneres segons com alliberen les granes: - Dehiscents: S’obren d’una manera determinada per alliberar les granes - Indehiscents: No s’obren de cap manera determinada Per altre banda, segons si el mesocarpi es carnós parlem de fruits carnosos o secs Fruits simples dehiscents - Fol·licle: Procedeix d’un gineceu unicarpel·lar i s’obre per la línia de sutura ventral Llegum: Procedeix d’un gineceu unicarpel·lar ¡ s’obre en dues valves, per la línia de sutura ventral i també pel nervi central. Exemple: Ginesta Càpsula: Procedeix d’un gineceu pluricarpel·lar cenocàrpic paracàrpic. Exemple: Cascall Síliqua: Variant de càpsula que procedeix d’un gineceu bicarpel·lar paracàrpic amb un fals envà placentari. Els fruits són més de dues vegades més llarg que ample Exemple: Ravenissa blanca Silícula: Semblant a la síliqua, però menys de dues vegades més llarg que ample Fruits simples indehiscents Secs: Carnosos: - Alqueni: Gineceu uni o pluricarpel·lar cenocàrpic. Una sola llavor Cípsela: Tipus d’alqueni que prové d’un ovari ínfer pluricarpel·lar. Exemple: Gira-sol Cariopsi: Com l’alqueni, però amb el pericarpi soldant a la llavors. Exemple: Blat Nou: Gineceu unicarpel·lar o pluricarpel·lar cenocàrpic. Conté una llavor. Exemple: Avellaner Sàmara: Nou proveïda d’una ala membranosa. Exemple: Auró Esquizocarp: Gineceu pluricarpel·lar sincàrpic. Moltes llavors. S’obre per les línies de sutura dels diferents carpels donant lloc als mericarps. Exemple: Malva Drupa: Gineceu unicarpel·lar i a vegades pluricarpel·lar cenocàrpic. Una sola llavor amb mesocarpi carnós i endocarpi petri. Exemple: Olivera Baia: Gineceu uni o pluricarpel·lar cenocàrpic. Diverses llavors i tot carnós. Exemple: Tomàquet Hesperidi: Baia modificada en la qual l’epicarpi és glandulós i ric en essències, el mesocarpi carnós però eixut i l’endocarpi membranós. Exemple: Taronger Fruits múltiples o col·lectius: - Polifol·licle: Cada carpel dóna un fol·licle i s’origina un conjunt de fruits polisperms i secs Poliaqueni: cada carpel dóna un aqueni i s’origina un conjunt de fruits mesosperms i secs reunits en un receptacle. Exemple: Ranuncle Polidrupa: Cada carpel dóna una drupa i s’originen un conjunt de fruits monosperms i carnosos.
Exemple: Esbarzer 54 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fruits complexos - Pom: Ovari ínfer, amb la posició externa provinent del receptacle floral; l’endocarpi és coriaci.
Exemple: Pomer Eteri: Poliaqueni en què els aquenis es disposen sobre un eix molt desenvolupat. Exemple: Maduixera Cinoròdon: Polinou en què les nous provenen de carpels tancats en un receptable còncau.
Exemple: Roser Infructescències: Provenen de la transformació d’un grup del flors organitzades en inflorescència compacte - Siliconi: Receptacle globulós que esdevé finalment carnós i conté un conjunt de fruits secs monosperms; es comunica amb l’exterior mitjançant una obertura apical. Exemple: Figuera Sorosi: Conjunt de fruits carnosos polisperms (baies), concrescents amb les bràctees de l’eix que les envolta i que es tornen carnoses. Exemple: Pinya Móra: Conjunt de fruits secs monosperms, rodejats d’un peritant que es torna carnós i disposats en espiga. Exemple: Morera Tipus de plantes - Planta perennifòlia: Conserva les fulles al llarg de l’any Planta caducifòlia: Per les fulles en una estació de l’any Segons els seu cicle vital: - Anual: Realitza tot el seu cicle en un període de temps inferior o igual a un any - Biennal: Viu dos anys - Vivaç: Té la part aèria anual i òrgans subterranis pluriennals - Perenne: Tan la part aèria com la subterrània viuen tres o més anys 55 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 8.2. Histologia vegetal ADAPTACIONS AL MEDI TERRESTRE El primer problema amb què es troben els cloròfits en passar al medi terrestre és la deshidratació, requerint algun tipus de teixit que aïlli la planta d'aquest problema. A més, cal que les plantes tinguin teixits que els atorguin rigidesa per superar la força de la gravetat i d'altres especialitzats en l'absorció i conducció dels nutrients.
SISTEMES DE TEIXITS Sistema meristemàtic. Prové de l'embrió.
Sistema mecànic.
Sistema fonamental.
Sistema vascular (conductor).
Sistema protector (dèrmic).
Sistema secretor.
Tots els teixits, tret del meristemàtic, són de la pròpia planta adulta, no pas de l'embrió.
SISTEMA MERISTEMÀTIC Només inclou un teixit: el meristema. La seva única funció és la divisió cel·lular, totes les seves cèl·lules estan en constant divisió, formant cèl·lules noves i, per tant, són les responsables del creixement de les plantes, tant en longitud com en amplada.
Ocupa relativament poc volum, però és molt important Hi ha dos tipus de meristema: 1. Meristemes primaris (Teixit embrionari): Són els que provenen del petit embrió que hi ha dins de la llavor. Les cèl·lules són embrionals no modificades, amb un nucli gran, però sense orgànuls i una paret molt prima i elàstic (poca cel·lulosa, però molta pectina).
1. Apicals. Se situen en els àpexs: àpex caulinar (tija) i àpex radical (rel). Les cèl·lules apicals caulinars estan en contínua divisió, formant noves cèl·lules per sota d'elles; en canvi, les radicals no es troben a l'extrem, ja que tenen constant fricció amb la terra. Per això hi ha una protecció, la caliptra, que es va regenerant a partir del meristema.
2. Romanents/Intercaldades. Quan es van formant els teixits adults, de vegades no totes les cèl·lules es transformen en teixit adult, així que en ell hi pot quedar un petit grup de cèl·lules primàries embrionals que no es modifiquen. Per tant, se situen entre teixits adults. Hi ha xilema (transport d'aigües i sals minerals) i floema (distribució de la saba), que s'agrupen en feixos. El feix es forma, inicialment, per un meristema primari. Entre el xilema i el floema queden un conjunt de cèl·lules primàries no transformades que aniran produint floema i xilema durant tota la vida de la planta, és resta de teixit embrionari que es troba en els feixos conductors: càmbium intrafascicular  Fan créixer en volum  Situació: Rel, tija i dins els feixos conductors  Funció: Creixement secundària (feixos conductors) També trobem elongació no apical que faran créixer les plantes amb els entre nusos. No es troben en els àpex Les plantes anuals no tenen creixement secundari 56 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas 2. Meristemes secundaris (Teixit adult): Provenen d'algun teixit ja modificat, adult, que no ha perdut la capacitat de dividir-se. Són cèl·lules grans, amb orgànuls, pot estar mort.
1. Càmbium interfascicular. A mesura que el càmbium interfascicular va donant floema i xilema, l'espai interfascicular també ha d'augmentar la seva mida. L'espai entre feixos s'anomena parènquima. Hi ha unes cèl·lules de parènquima que es van dividint donant parènquima cap a l'exterior i cap a l'interior per mantenir la mateixa velocitat de creixement dels feixos. Per tant, tenim un cercle contigu format pels dos càmbiums que faran que la planta creixi en amplada. Es troba a la rel i la tija.
 Situació: Rel i tija entre els feixos conductors  Funció: Creixement secundari (parènquima) 2. Fel·logen o càmbium suberogen. Es genera parènquima cap a l'interior i súber cap a l'exterior (el súber és la part de l'escorça dels arbres i arbustos). En les zones més joves es genera epidermis.
 Situació: Rel i tija a la part cortical  Funció: Creixement secundari (periderma i parènquima) SISTEMA FONAMENTAL  Sistema bàsic de les plantes El parènquima és el teixit bàsic de les plantes. Està format per cèl·lules vives, poc modificades, que encara es poden dividir; tenen molts orgànuls citològics, sobretot vacúols i plasts. La paret cel·lulòsica poc gruixuda.
Prové d’origen primari i secundari, d’algun meristema 1. Parènquima clorofíl·lic (assimilador). Presenta cèl·lules riques en cloroplasts, amb la funció de fer la fotosíntesi. Es troba al cilindre cortical de les tiges verdes i a la mesofil·le2 de les fulles. La cara de la fulla que rep la llum és l'anvers; la contrària, el revers. El seu interior és diferent en cada banda, tot i que el que hi ha dins és només parènquima clorofíl·lic. En l'anvers o la cara adaxial, és parènquima en palissada, i és el que realment fa la fotosíntesi (és més dens que el revers, ja que ha de resistir més les condicions meteorològiques) ; en el revers o la cara abaxial, les cèl·lules són més esfèriques i irregulars, amb molts espais buits: és el parènquima lacunar.
Aquests espais buits es posen en contacte amb els estomes, responsables de l'intercanvi de gasos.
2. Parènquima de reserva. Les cèl·lules canvien els cloroplasts per leucoplasts, que són plasts sense pigments i que conformen un sàcul de midó. També tenen grans vacúols on s'acumulen els productes de síntesi del metabolisme cel·lular. Aquest parènquima es troba al cilindre medul·lar de rels i tiges i cortical de rels i tiges no verdes, i en òrgans reservants, com els bulbs o rels napiformes.
La seva funció és la d’emmagatzemar productes de síntesi.
2 A prop del nervi central 57 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas SISTEMA PROTECTOR, AÏLLANT O DÈRMIC Teixits: Externs: o Epidermis/Rizoderma: Està formada per una única capa de cèl·lules. Ocupa la part més externa de la planta quan existeix. Té un origen primari. És transparent (no té cloroplasts). Són cèl·lules vives amb grans vacúols, sense plasts ni espais intercel·lulars, evitant, així, la dessecació. Està formada, bàsicament, de cel·lulosa i pectina. Sobre la paret de l'epidermis hi ha una altra paret protectora: la cutícula. Aquesta està formada per una matriu, la cutina (polímer d'àcids grassos de cadenes molt llargues esterificades). Dins d'aquesta matriu hi ha cadenes de cel·lulosa, sobretot a la part més propera a la cèl·lula; a la part més externa hi ha ceres, que són el mateix que la cutina, però de cadenes molt més llargues i, per tant, molt més aïllants. En alguns casos, fins i tot, sobre de la cutícula pot haver-hi una capa exclusivament de ceres (també en fruits com el raïm, prunes...). Hi ha dues formacions epidèrmiques: pèls (tricomes) i estomes. Ambdós poden trobar-se en tots dos costats de les fulles, així com a les tiges.
▪ Pèls (tricomes): Poden ser protectors (tectors), aïllant la planta de factors ambientals. També poden ser pèls glandulars, amb una glàndula a l'extrem i, per tant, amb funció secretora.
Poden ser glabres (sense pèls), glabrescent (alguns dispersos), pubescent (molts pèls en superfície) o tomentosa (amb molts pèls, però també ramificats) . Els pèls poden ser unicel·lulars o bé pluricel·lulars.
Els pèls tectors unicel·lulars poden ser: o Simple o Navicular Els pèls tectors pluricel·lulars poden ser: o Uniseriat o Biseriat o Ramificat o Estrellat o Pelat o Esquamiforme ▪ Estomes: Es troben a les parts verdes de la planta, sobretot en les zones fotosintètiques (revers de les fulles). Serveix per intercanvi de gasos i de vapor d'aigua en la transpiració. Els estomes estan formats per dues cèl·lules oclusives que, segons la seva turgència, s'obrirà o no un espai al centre: l'ostíol. Aquest moviment ve ajudat per les cèl·lules del voltant de les oclusives, que s'anomenen cèl·lules annexes. Sota de l'estoma hi ha la cambra subestomàtica, que es troba en contacte amb el parènquima lacunar.
58 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas En les arrels, parlem de rizoderma, amb presència de pèls radicals o absorbents (no té pèls tectors ni glandulars), però sense cutícula ni estomes. És l’equivalent de l’epidermis de les arrels.
o Hipoderma: No sempre hi és. És una capa d'origen primari situada just sota de l'epidermis. Les cèl·lules són vives i estan íntimament unides, són més grans que les de l'epidermis i no tenen espais intracel·lulars. És transparent i est à constituïda per 1-3 capes de cèl·lules molts semblants a les del epidermis. Sense estomes.
o Súber/Periderma: Conjunt de capes de cèl·lules mortes, ja que són cèl·lules que desenvolupen una paret secundària formada per suberina. Hi trobem polímers de fenol (polifenols) que l'aïllen d'insectes d'infeccions fúngiques i bacterianes, ja que és, en part, tòxica; també té èsters d'àcids grassos. El súber només apareix en plantes de més de 2 anys d'edat, ja que és d'origen secundari (fel·logen 3 ). Recobreix tant tiges com arrels, i no presenta espais intercel·lulars. Protegeix la planta de la dessecació, del foc, de paràsits.
Els trossets de súbers que es poden desprendre s’anomenen ritidoma.
Són útils per no aïllar la planta completament Lenticel·la  Permeten en no aïllament total. Són petits canals És el que es coneix popularment com escorça Interns: o Endoderma. Capa d’una sola capa de cèl·lules vives única sense espais intercel·lulars situada únicament a l'arrel jove, separant el cilindre cortical del cilindre medul·lar, donant una major rigidesa. És d'origen primari. Té una paret amb engruiximents desiguals de suberina anomenats bandes de Caspary. Trobarem endoderma quan hi ha rizoderma.
Estructura pròpia de les arrels SISTEMA MECÀNIC O DE SOSTENIMENT Sistema que aporta rigidesa i flexibilitat a la planta en el punt d’equilibri de l’interessi . Permet que la planta pugui contrarestar les forces de la naturalesa (pluja, vent, etc.).
Teixits: Col·lènquima. És un teixit clorofíl·lic de cèl·lules vives sense espais intercel·lulars amb plasts. Es troba just a sota de l'hipoderma. Es caracteritza per tenir les parets de cel·lulosa amb engruiximents irregular de cel·lulosa molt desenvolupats i desiguals. Té un origen primari, i es troba situat al pecíol de les fulles i sota de l'epidermis de tiges herbàcies.
La seva funció és donar elasticitat (i resistència) al pecíols i tiges i protegir el nervi mitjà4 S’assemblen molt a les cèl·lules de parènquima 3 4 Meristema secundari Continuació del pecíols. També s’anomena mesòfila 59 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Esclerènquima. És un teixit molt resistent format per cèl·lules mortes formades per paret secundària que té lignina (teixit lignificat amb dipòsits de lignina, que són polímers de polifenols units per polisacàrids; la lignina és el 90% de la fusta). És un teixit d'origen secundari.
Elements de l'esclerènquima: o Cèl·lules pètries o esclereides. Cèl·lules mortes amb una paret de lignina que ocupa el 90% de la cèl·lula. Les cèl·lules pètries són rodones o allargassades, mentre que les esclereides són estrellades o amorfes degut a la lignina. Permeten identificar espècies (exemples: te o pell de la pera) mitjançant l'escleròtica. Es troben a les llavors, protegint els fruits (mesocarpi i endocarp), i també en les parts més protegides de les fulles i les fulles. La seva funció és donar rigidesa per resistir la pressió. Són cèl·lules idioblasts, és a dir, cèl·lules aïllades  Idioblast petri o Fibres d'esclerènquima. Són cèl·lules molt llargues i fines amb forma de fus. El nucli és central i s'allarga amb prolongacions de paret de lignina. Les fibres s'agrupen en feixos longitudinals. La seva funció és donar rigidesa i elasticitat contra les forces externes (pluja, vent, etc.), que obliga que la planta pugui retornar a la seva posició original, permetent-ne una certa flexibilitat. Es troben a la tija i a l'arrel, al cilindre cortical i medul·lar de les tiges, al cilindre central (vasos conductors) i al cilindre central medul·lar de les rels, on en comptes de formar-hi columnes, es disposa en una fibra central per fer força de tracció.
També poden trobar-se en fulles.
Aquestes fibres tenen ús tèxtil.
▪ Boehmeria nivea (Rami) ▪ Cannabis sativa (Cànem) ▪ Agave sisalana (Sisal) ▪ Linum usitatissimum (Lli) SISTEMA VASCULAR O CONDUCTOR Condueix la saba bruta5 en els punts de la fotosíntesi, i els materials obtinguts els distribueix per la planta.
Teixits: Floema (líber, leptoma). Teixit conductor descendent, va dels punts fotosintètics a tota la planta.
Distribueix l'aigua i els materials orgànics sintetitzats per la planta (saba elaborada). Està format per cèl·lules vives amb paret de cel·lulosa i sense nucli. Al cap de poc temps, les cèl·lules formades perden el nucli essent només un lloc de pas. Són d’origen primari i secundari.
els elements conductors són: o Cel·lular cribrosa: Cèl·lules perforades que permet el pas de la saba o Tub cribrós: Juxtaposició de cèl·lules que formaran un tub i que es caracteritzen per presentar cèl·lules vives amb paret de cel·lulosa que tenen septes o plaques cribroses (paret plena de perforacions, com un colador, que filtren i mantenen pur el contingut de la saba). Són un conjunt de tubs cribrosos junts (les plaques cribroses es troben també per passar d'un tub a 5 Conté aigua i sals minerals, nodreix i hidrata la planta. També és coneix com a saba ascendent 60 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas un altre). Hi trobem també plasmodesmes (cèl·lules annexes 6 ) entre els tubs per contrarestar les pressions exercides per la diferència de pressió originada per la saba o disminució/augment de la circulació d'aquesta.
Xilema (ligne, hadroma): Condueix la saba bruta. Teixit conductor d’aigua i sals minerals (saba bruta). Està format per cèl·lules mortes, amb dipòsits de lignina Els elements conductors són: o Tràquees o vasos llenyosos: Tubs que van de baix a dalt de la planta i duen la saba bruta. Són típiques de les plantes més evolucionades o Traqueides: Estructures finites que transmeten la saba a través d’uns porus. Estan situades una al costat de les altres. Aquestes estructures caracteritzen a les gimnospermes Xilema + Floema = Feixos conductors La paret de la tràquea o traqueida té una paret interna de lignina, i a més té uns dipòsits interns de lignina que la reforcen. Poden ser reforços molt senzills o més complexos fins arribar al més complex que és el puntejat. Donen estructures molt diverses: - Anular - Puntejat 7 - Helicoïdal (Doble espiral) - Escaliforme Les traqueides presenten vasos: Anular, Helicoïdal, Escaliforme, Reticulada o Puntejada.
Mentre que les tràquea són; Escaliforme, Reticulada o Puntejada o Dipòsits de cal·losa. Restes de polisacàrids que comencen dipositant-se al voltant del porus, després a la capa cribrosa i, finalment, el porus d'aquesta tapant tota la capa cribrosa, fent que el floema deixi de ser funcional, ja que la saba no pot passar atès que tota la capa cribrosa està obturada. Per solucionar aquest problema, el meristema sobrant formarà de nou floema (format pel càmbium intrafascicular). El floema dels primers anys prové del meristema apical primari; després, el forma el càmbium intrafascicular, moment en què el floema antic es comprimeix deixant lloc per al nou. Sempre observem igual amplada de floema, ja que s'aixafa, i diferent de xilema.
Tenen sistema de contacte entre tràquea i traqueides= porus, espai buit en la lignina. En el porus es manté la membrana i, a més, es forma una capa de lignina que protegeix. La lignina regula l'entrada i sortida taponant el porus, és un porus regulat.
Tant tràquees com traqueides tenen porus, però les gimnospermes de tràquees puntejades presenten uns porus especials anomenats porus areolats.
Tenim un reforç de lignina que sobresurt per protegir el porus i un dipòsit de cal·losa (torus) situat a la membrana elàstica. Quan hi ha poc intercanvi entre tràquees la membrana casi no es mou, però quan passa molt el torus es desplaça i tapa el porus, degut a la elasticitat de la membrana.
Als 2 o 3 anys el xilema s’ha de renovar a partir de meristema romanent (càmbium intrafascicular). El xilema no es pot comprimir i fa que vagi augmentant el seu diàmetre.
Xilema = Fusta 6 Confereixen un material genètic als tubs si mai convingués Moltes vegades els porus no són senzills, presenten arèoles, les quals són part de la paret del porus que formen un con aixecant la llum del porus 7 61 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Creixement per el càmbium intrafascicular No se’ls forma acumulacions de substancia com als tubs cribrosos, però el pas de l'aigua els desgasta, per això al cap dels anys ha de créixer o ampliar la quantitat de xilema (de la mateixa manera que ho feia el floema), això passarà gràcies al càmbium intrafascicular.
Els diàmetres dels anells disminueixen de mida cada any que passa. Cada línia representa un any de vida.
Els feixos conductors (Xilema + Floema) es disposen de tres maneres diferents.
1.
Disposició radial (arrel) Hi ha una alternança entre floema i xilema. En una planta jove no hi ha càmbium intrafascicular (1 any de vida). Si que hi haurà quan la planta visqui més anys.
També hi ha càmbium interfascicular que uneix el càmbium intrafascicular i permet que es formi parènquima. El xilema creix cap el centre i no es pot comprimir. En canvi, el floema es va comprimint.
2.
Disposició concèntrica El podem trobar a les tiges de plantes herbàcies. No tindrà creixement secundari.
• Perifloemàtic: Floema a la perifèria, en plantes de més d’un any de vida.
• Perixilemàtic: Xilema a la perifèria, són plantes d'un any de vida. No tenen càmbium, per tant quan mor el sistema meristemàtic mor la planta. El xilema creix cap a dins i el floema cap a fora.
Disposició col·lateral  Un al costat de l’altre El més comú en les tiges. Líber fora i lleny a dins.
• Tancat: Plantes herbàcies es moren. Sense càmbium, anual.
• Obert: Amb càmbium intrafascicular.
4. Disposició bicol·lateral 3.
SISTEMA SECRETOR Format per cèl·lules o estructures pluricel·lulars. No formen teixits.
Cèl·lules es troben aïllades dintre d'altres teixits.
Acumula els productes de síntesi del metabolisme secundari dels vegetals, però a vegades també del metabolisme primari.
Possibilitat d'excreció, només en alguns casos concrets el producte s’excreta a l'exterior. El sistema secretor es basa en guardar-lo.
Trobem idioblasts  Cèl·lules excretores 62 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas SUBSTÀNCIES DEL SISTEMA SECRETOR 1. Essències (olis essencials) i resines • Aromàtics • Insolubles en aigua • Politerpens La diferencia es que la essència són cadenes més curtes per tant un pes molecular més baix, i això fa que en contacte amb l'aire s’evaporin (volàtils), mentre que les resines tenen una textura més viscosa (no volàtil), cadenes mes llargues i pes molecular més gran.
Les resines s’utilitzen en indústria de vernissos, coles, farmacologia (expectorant, antisèptic, rubefaentsactiva la circulació superficial) 2. Gomes i mucílags Polisacàrids, provenen de la pròpia descomposició de la planta o del metabolisme primari (midó). S’usa en la indústria de coles, alimentació, excipient de fàrmacs (xarops, granulats), emol·lient...
3. Làtex Recull els últims productes del metabolisme secundari (toxines...) És un líquid amb substàncies dissoltes, en suspensió o en emulsió amb altres líquids (resines, gomes), proteïnes, àcids orgànics, alcaloides.
A l’exterior de la planta es converteix en sòlid o viscós.
4. Sals minerals (dissoltes en aigua) Segons el sistema de cristal·litzar té diferents formes. Poden ser cristalls d’oxalat càlcic o de carbonat càlcic.
S’acumulen en cèl·lules aïllades en formes molt diverses: - Sorra  Més senzilla Primes Rafidis  Agrupacions de cristalls allargats Drusa  Conjunt de prismes 5. Alcaloides Substàncies nitrogenades, rarament estan soles. Sol estar dins el làtex o d’altres substàncies del sistema excretor. Per la planta poden ser tòxiques.
Potencialment principis actius utilitzats en farmàcia.
ESTRUCTURES SECRETORES Cèl·lules secretores o idioblasts.
El contingut de la cèl·lula es transforma en un gran dipòsit de residus del metabolisme secundari (sense orgànuls, nucli...) Única cèl·lula que pot estar en qualsevol tipus de teixit, normalment es troba dintre el parènquima.
63 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Cèl·lula molt més gran que la resta, ha augmentat de mida, ha perdut els orgànuls i tot el seu contingut és de substancies del metabolisme secundari, és un dipòsit dels residus de la planta.
- - Essències. Exemples de cèl·lules secretores amb essències: • Laurus nobilis (llorer). Cèl·lules secretores a les fulles.
• Ricinus communis. Cèl·lules secretores a la llavor. Efecte laxant (oli de ricí) Sals minerals. Podem trobar també restes sòlides: Sals minerals Prismes: cristalls en formes concretes que formen les druses.
Rafidis: cristalls en forma d'agulla, prims, allargats i paral·lels.
Drusa: Prismes units a partir d'un punt central comú, donant una forma final d'estrella.
Sorra: petites formes irregulars S'utilitzen de característica taxonòmica depenent del tipus de cristal·lització Pèls secretors o glandulars La cèl·lula per si sola no excreta les essències, però els pèls fan que això sigui possible. Són pluricel·lulars (peu i tot el pèl) Exemples: • Essències: Mentha piperita. Pèls tectors i glandulars.
• Resines: Cannabis sativa var. Indica. A part dels pèls glandulars, per on excreta tetrahidrocannabinol, té uns pèls cistolítics de carbonat càlcic. És una planta dioica que presenta els pèls a les inflorescències femenines.
• Gomes: Drosera rotundifolia.
Plantes carnívores amb enzims per digerir i gomes per enganxar als insectes.
Cavitats secretores • Cavitat lisígena: en la majoria dels casos es van destruint les cèl·lules i queden restes de cel·lulosa.
• • • • Cavitat esquizògena: Es forma per generació per esquizogònia de la paret. Les cèl·lules se separen Cavitat esquisolisígena: Fusió de les dues anteriors Essències  Citrus limon. Cavitat secretora lisígena.
Gomes  Acacia senegal. Arbre de gran alçada. En l’escorça es troba la GOMA ARÀBIGA (coles). Quan aquesta surt es coagula i és de color blanc.
També s’utilitza com a excipient de granulats. Presenta cavitat secretora lisígena.
64 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Canals secretors (esquizogèns) Separació de parets fins que es forma un tub. És com una superposició de cavitats secretores.
Resines: Pinus sp. S’extreu la TREMENTINA  Base dels vernissos, farmàcia (rubefaent8, expectorant, balsàmic, d’ús intern i extern) Tubs laticífers  Canal secretors especial Pot ser no articulat o articulat.
És forma el làtex No articulat: Cèl·lula tancada molt llarga i por estar ramificada o no. El làtex no circula.
• Euphorbia characias (lleteresa). Pot servir com defensa perquè causa urticària.
Articulat: Reticle de cèl·lules que permet la circulació del làtex per tota la planta.
• Papaver somniferum • Manilkara zapote. Fan talls per arribar al xilema, d’on s’obté la base del XICLET.
• Hevea brasiliensis (cautxú). Arbre molt gran.
8 Rubefaent = activa la circulació superficial, rebaixa la inflamació i es veu la pell de color vermell 65 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 9.1. Organografia reproductiva ESTRUCTURES REPRODUCTORES ANOMENADES FLORS Flor: Conjunt d'òrgans de creixement limitat. És l'aparell reproductor dels espermatòfits. Formada per: Androceu, gineceu i periant.
PARTS D'UNA FLOR Talem floral: On van enganxades totes les peces.
Sèpals: Formen el calze Pètals: Formen la corol·la Estams: Formen l’androceu  Part masculina Carpels: Formen el gineceu  Part femenina - Estams i carpels són la part reproductora, androceu és la part masculina i gineceu la femenina.
Flor acíclica (són asimètriques): Més primitives, totes les peces de la flor es troben disposades helicoïdalment al voltant del tàlem. L’evolució ha fet que el tàlem es redueixi i les peces s'ordenin en verticils (surt d'un mateix punt).
Verticil: Conjunt de fulles o altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix.
Flor cíclica: Segons nombre de verticils: Monocíclica, bicíclica, tricíclica, tetracíclica, pentacíclica...
Segons nombre de peces per verticil: (no sempre coincideix el nombre de peces dels sèpals amb els dels estams... normalment fa referència al calze i a la corol·la) Dímera, trímera, tetràmera, pentàmera, polímera - PERIANT: COROL·LA + CALZE (part estèril) a) Diferenciats: Podem distingir les dues parts. Per tant, veiem els pètals i els sèpals per separat.
b) No diferenciat (perigoni): El calze i la corol·la no es poden distingir a causa del color, la forma, etc.
Llavors, quan no podem distingir que son pètals i que són sèpals, diem que tenim tèpals.
Calze Gamosèpal: sèpals soldats Dialisèpal: sèpals lliures Per diferenciar si són lliures o soldats hem “ d'arrencar el sèpal” si es trenca tot el calze al separar-ne un, estan soldats.
- 66 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Corol·la - Gamopètals: pètals soldats Dialipètals: pètals lliures Tipus de corol·la: SIMETRIA • Actinomorfa o radials: Quan una flor té molts plans de simetria. (pètals iguals) • Bilateral: Quan una flor té dos plans de simetria.
• Zigomorfa: Quan una flor té un pla de simetria • Asimètriques: sense pla de simetria Quan no hi ha simetria diem que és una flor asimètrica.
ANDROCEU (masculí) Estructura de l'estam - Antera: (2 teques) dins de cada teca hi ha 2 sacs pol·línics (pol·len) Filament Tipus d'estam Estam: microsporofil·le (fulles modificades que tenen els sacs) Sac pol·línic: microsporangi (esporangi) Grans de pol·len, micròspora: És una espora sexual formada per meiosis, per tan dóna el gametòfit.
En les plantes terrestres hi ha dimorfismes segons el gametòfit que formin, és a dir, hi ha gametòfits diferents segons si són femenins o masculins. La micròspora és l'espora que dóna el gametòfit masculí, que és diferent a la micròspora que donarà el gametòfit femení que es dirà macròspora. Hi ha dimorfisme d'espores sexuals.
- Concrescència dels estams (segons com estan inserits al talem floral, formen el calze).
Lliures Soldats: Poden fusionar-se de maneres diferents: Monadelf: En un mateix filament (tots soldats). Tots els estams surten del talem floral i formen un tub únic. Estams estan soldats.
Diadelf: en dos grups (1 estam lliure i 9 estams soldats) Poliadelf: Si formen més de dos grups - GINECEU: (Femení) Aparell sexual femení. Format per carpels, fulles modificades que suporten o tanquen els primordis seminals.
Formen una cavitat tancada (ovari) que es prolonga amunt en un bec (estil) que acaba en una superfície eixamplada (estigma).
Estructura del carpel: Estigma: (part superior estil): recull el pol·len. Ramificació del final de l'estil que serveix per recollir el pol·len i dur a terme la reproducció.
Estil: Tub que surt de l’ovari Ovari (Part fèrtil) - Tipus de carpels (fulla modificada) Es tanca i al seu interior queden els esporangis femenins.
67 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Carpel: macrosporofil·le: dintre del carpel trobem els esporangis que són els primordis seminals Primordi seminal: macrosporangi Sac embrional: macròspora. Espora sexual que dóna lloc al gametòfit femení.
Dintre dels primordis seminals.
El carpel conté el primordi seminal que conté el sac embrional, que donarà el gametòfit femení.
- Concrescència dels carpels - Monocarpel·lar.
Pluricarpel·lar: bicarpel·lar, pentacarpel·lar, • Apocàrpic: lliures entre ells.
• Cenocàrpic (units): Estan soldats.
 Sincàrpic: es mantenen els tabics  Paracàrpic: es fusionen els tabics (totalment fusionats) Depenent de la posició de la flor respecte l'ovari.
- Epígina: la flor surt per sobre de l'ovari (ovari ínfer) Hipògina: la flor surt per sota de l'ovari. (ovari súper) Perígina: la flor està al mateix nivell que l'ovari. (ovari súper) Repartició de sexes: Flor hermafrodita o bisexuals (carpels i estams) Androceu i gineceu alhora.
Flor unisexual (carpels o estams) • • Masculina: només té androceu Femenina: només té gineceu Monoica (pi): Hermafrodites i /o unisexuals, els sexes coincideixen en un sol peu.
Dioica: sexe separat en dos individus, tenen flors masculines i flors femenines en peus separats (marihuana).
Sempre que obrint la flor es veu l'ovari, l'ovari està per sota, l'ovari és súper. Si hem de trencar tota la flor i encara no veiem l'ovari, és ínfer. També podem fixar-nos amb el fruit, si l'ovari és súper queda la resta del calze, en canvi si l'ovari es ínfer el calze marxa.
Inflorescències: conjunt de flors agrupades.
Cimoses (tancades): Flor terminal a l'eix central Racemoses (obertes): NO presenten la flor terminal a l'eix central 68 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 9.2. Divisió espermatòfits EVOLUCIÓ DELS ESPOROFIL·LES Són el grup de plantes amb llavors que han colonitzat millor. Podem trobar plantes més altes, més baixes, que viuen 1 any, molts, etc. Estan molt diversificades.
Diferenciació d’òrgans: (es van adaptar) - Arrel: Fixació i obtenció d'aigua i sals minerals Tija: Ha de suportar les fulles fulles: o Hi ha un perfeccionament del teixit protector i aparició d'estomes. Apareix una cutícula, que fa que no es perdi aigua, però necessita gasos per fer la fotosíntesi, per això hi ha els estomes.
o També hi ha un perfeccionament del sistema vascular, el xilema i el floema.
Sosteniment: - L'esclerènquima i el col·lènquima: Permeten que la planta es mantingui erecta.
Evolució a les esporofil·les, estructures que porten les espores a l'esporangi.
Els espermatòfits fan 2 tipus d'espores: - Macrosporofil·les (carpel) Microsporofil·les (estams) Gimnospermes (primitives): Esporofil·le+ esporangi Periant: - Sèpals Pètals CICLE BIOLÒGIC D'UN ESPERMATÒFIT  Cicle 1. La planta 2n dóna microsporofil·les 2n (estam) i macrosporofil·le 2n (carpel).
2. Als estams hi ha els sacs pol·línics amb el microsporangi 2n. Aquest per meiosis dóna el gra de pol·len uninucleat (micròspora n).
3.
El gra de pol·len passa a ser plurinucleat i passa a ser el gametòfit masculí n, amb el nucli espermàtic (gàmeta masculí n).
4.
Per altre costat el carpel es on es troba “l’òvul” primordi seminal (macrosporangi 2n. Per meiosi dóna el sac embrional uninuclears (macròspora n).
5.
El sac embrional passa a ser plurinucleat, convertint-se amb el gametòfit femení n, on hi tenim l'ovocèl·lula (gàmeta femení) per un procés de mitosi 6.
El gàmeta femení n i el gàmeta masculí n es fecunden donant un zigot, i posteriorment un embrió 2n, que donarà la llavor i per tant el fruit.
69 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas FORMACIÓ DEL GRA DE POL·LEN (gametòfit masculí) La paret del gra de pol·len està formada per intina (cel·lulosa i pectina) i per exina (terpens). El gra de pol·len plurinucleat és el gametòfit masculí.
Estam: L'antera està engruixida i té 2 teques i 4 sacs pol·línics.
Els sacs pol·línics són els microsporangis, que formen les micròspores o cèl·lules mare del grans de pol·len (2n) i per meiosi formen 4 grans de pol·len (n). Aquest gra de pol·len es divideix per mitosi i tenim un gra de pol·len amb dos nuclis (plurinucleat) o dues cèl·lules: • Cèl·lula vegetativa: Ajuda a nodrir el gra de pol·len • Cèl·lula generativa: Acabarà donant lloc al gàmeta 70 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas PARET DEL GRA DE POL·LEN (gametòfit masculí) 2 Capes: Interna: Intina (cel·lulosa i pectina) Externa: Exina (terpens) Formes diferents, però totes tenen unes obertures per on el gra de pol·len germinarà.
- Obertures: Part per on el gra de pol·len germinarà per realitzar la fecundació Porus Colpus: Allargat Colporus: Obertura mixta Sac aeri A més pot tenir diferents ornamentacions.
FORMACIÓ DEL SAC EMBRIONAL (gametòfit femení) A dins l'ovari trobem: Macrosporangis o primordis seminals9.
Nucel·la (2n)  Teixit nutrici Cèl·lula mare del sac embrional (2n) Per meiosi, 3 nuclis avorten i queda 1 que és la macròspora (n), envoltada de la nucel·la i els teguments, formant el primordi seminal, que té un porus anomenat micròpil.
El sac embrional (macròspora) fa 3 mitosis formant 8 nuclis n.
D'aquests 8 nuclis n'hi haurà 2 que estaran a dins del sac embrional (polars), 1 que estarà a un extrem (ovocèl·lula), 2 cèl·lules acompanyants que la protegeix (sinèrgides) i 3 a l'altre extrem (antípodes) que ajuden a protegir la ovocèl3lula La fase del gametòfit és molt reduïda però està molt protegida.
POL·LINITZACIÓ Des de que es formen fins que arriben al carpel (primordi seminal) Pol·linització anemòfila: Es mouen pel vent (el pol·len) solen tenir flors unisexuals, les masculines en inflorescència o aments. Tenen el pol·len llis, sense ornamentacions amb dues vesícules/flotadors que faciliten la suspensió en l'aire.
Pol·linització entomòfila: Evolució conjunta de la planta i l'insecte que la pol·linitza. Grans de pol·len amb ornamentacions diverses per adherir-se als insectes.
Pol·linització zoòfila: Per aus o mamífers voladors com ratpenats o ocells.
GERMINACIÓ DEL GRA DE POL·LEN Formació del tub pol·línic, format pels nuclis masculins o espermàtics i el nucli vegetatiu: Germinació dels tubs pol·línics: El gra de pol·len arriba fins l'estigma, part de dalt del carpel, i arriba al primordi seminal.
La cèl·lula generativa es divideix i baixen pel tub pol·línic. Poden ser nuclis espermàtics (gàmetes).
9 Trobem tres tipus de primordis seminal: Ortòtrop, Anàtrop i Campilòtrop 71 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas La cèl·lula vegetativa s'allarga formant el tub pol·línic creix fins els primordis seminals i llavors es produeix la fecundació. Al final es perd Es formen dos nuclis espermàtics FECUNDACIÓ (doble fecundació) El tub pol·línic baixa fins que entra en contacte amb el micròpil. Les cèl·lules sinèrgides atrauen al tub pol·línic.
Així entren els dos nuclis espermàtics i formen una fecundació doble.
Es fusionen els nuclis polars, formen el nucli secundari (2n) Un nucli espermàtic es fusiona amb el nucli secundari i forma un nucli 3n que forma un teixit 2n que es diu endosperma secundari (teixit) L'altre nucli s'uneix a la ovocèl·lula formant el zigot (2n) Aquesta doble fecundació té una funció de reserva molt important per les plantes FORMACIÓ DE L’EMBRIÓ, LA LLAVOR I EL FRUIT Llavor: Episperma Perisperma Endosperma La nucel·la forma una capa.
Els teguments fusionats són una altra capa.
A dins es troba l'embrió.
Els primordis seminals estan a dins de l'ovari. La llavor també és a dins l'ovari.
- Paret de l'ovari (3 capes): Endocarpi: Part de dins Mesocarpi: Carn Exocarpi: Pela Es tracta d'un cicle digenètic (2 generacions, l'esporòfit i el gametòfit) Heteromòrfic diplohaplonte (predomina l'esporòfit 2n) fase gametofítica molt reduïda.
- Conclusió: El cicle té dues generacions, és un cicle digenètic heteromòrfic, i domina la generació esporòfit 2n: Diplohaploide.
La generació gametofítica, els gametòfits, molt reduïts, el masculí només té dues cèl·lules i el gametòfit femení està format per 8 nuclis (8 cèl·lules), i tancat dintre l'ovari.
CARACTERÍSTIQUES DEL FRUIT COM PODEN SER ELS FRUITS DEPENENT DE: ORIGEN, CONSISTÈNCIA...
SEGONS LA SEVA CONSISTÈNCIA - Sec: Totes les parts formades per cèl·lules mortes ( Càpsula: fruit sec amb moltes llavors a dintre) Carnós: Alguna part formada per cèl·lules vives (Baia: tomàquet, tota ella és carnosa) 72 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas SEGONS SI S'OBREN O NO PER DEIXAR ESCAMPAR LES LLAVORS: Dehiscent: Sistema propi d’obertura, s'obre per deixar escapar les llavors (Fol·licle) Indehiscent: Sense sistema d’obertura, la llavor queda dintre el fruit (Drupa: préssec) - SEGONS EL SEU ORIGEN O TIPUS DE CARPEL: Simple: Gineceu unicarpel·lar o pluricarpel·lar cenocàrpic (llegum) Col·lectiu (múltiple): Gineceu pluricarpel·lar apocàrpic/ lliure (Polidrupa) Complex: Altres peces florals intervenen en el fruit. (Eteri: maduixa) Infructescència: Inflorescència (Sorosi: pinya) - TIPUS DE FRUIT • • • • • • Drupa: Préssec Hesperidi: Llimona Llegum: Fesolet Aqueni: Pipa Nou/Núcula10: Avellana Cinoròdon: Roser • • • • • • Cariopsis: Blat de moro Pom: Poma Polidrupa: Mora Fol·licule: Pepònide: Carbassa Balàustia: Magraner • • • • • Eteri: Maduixa Siconi: Figa Sorosi: Pinya Baia: Pebrot Càpsula Quan el receptacle també intervé en el fruit diem que és un fruit complex.
DISPERCIÓ DE FRUITS I LLAVORS Pot ser per: Agents físics: o Anemocòria o Hidrocòria Agents biològics: o Zoocòria  Exozoocòria  Ornitocòria  Mirmecocòria  Dispersió per formigues  Antropocòria  Endozoocòria  Quan els animals ingereixen un fruit i el defequen o Autocòria  Dispersió per persones 10 No comprenen les nous 73 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Divisió Spermatophyta (Espermatòfits) La divisió Spermatophyta avarca unes 270000 espècies.
També 2 grans grups, gimnospermes i angiospermes PLANTES AMB LLAVOR: GIMNOSPERMES (PRIMITIVES) - Gnetates Coniferales Ginkgoales Cycadales ANGIOSPERMES És un grup de plantes que ha colonitzat el medi terrestre de forma eficaç. S'han diversificat molt, adaptant-se a diferents condicions.
Gimnospermes: Nu “llavors nues” Plantes que no fan carpels típics, tenen simplement fulles carpel·lars, esporofil·les plants, semblants a una fulla. La fecundació és simple, no hi ha la doble fecundació, no és un nucli espermàtic, és una cèl·lula espermàtica que fecunda l'ovocèl·lula. No tenen els gametòfits molt reduïts.
Els dos primers grups només es coneixen a partir de fòssils. (Ginkogoales i Cycadales) Les gnetates, són grups primitius amb espècies actuals.
Angiospermes: Recipient “llavors amb fruit” doble fecundació, gametòfits molt reduïts.
CARÀCTERS DIFERENCIALS DELS DOS GRANS GRUPS D’ESPERMATÒFITS GIMNOSPERMES RAMIFICACIÓ Monopòdica: Són plantes que tenen un eix principal (tija) de creixement il·limitat i branques secundàries.
Ex: avet ANGIOSPERMES Simpòdica: Tija principal que creix poc (creixement limitat) creix durant un any i després atura el creixement.
L'aspecte general de la planta és més irregular, no es distingeix un eix principal.
74 Botànica farmacèutica FULLES Júlia Domènech Sogas - Flabel·lades Morfologia molt diversa: Simples i compostes.
Nervadura pennada o Esquamiformes paral·lela Aciculars Pinnades Cintiformes Nervadura dicòtoma o pennada ELEMENTS Xilema: Traqueides o tràquees CONDUCTORS Floema: Cèl·lules cribroses Flors Unisexuals  hermafrodites Xilema: tràquees (traqueides) Floema: tubs cribrosos + cèl·lules annexes Unisexuals o hermafrodites ( Tenen tant gineceu com androceu) Periant (calze Inexistents o rarament present Present: Rarament inexistent i corol·la) (no hi ha ni calze ni corol·la) Estams No diferenciats en filaments i Filament + antera amb 2 antera, són esquames simples, teques 4 sacs pol·línics làmines petites Carpels Fulles oberts carpel·lars Tancats (ovari- estil- estigma) Pol·linització Anemòfila  Entomòfila Anemòfila, entomòfila, hidròfila, etc.
Primordis seminals Inclosos dins l’ovari, 1 o més per carpel, tegument doble Fruit Descobert 10 més per carpel Un tegument simple No Com que està obert no té la paret de l'ovari que envolti la llavor.
Si 75 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fecundació Cotiledons: Número de fulles a la germinació de l'embrió.
Pol·len sobre el primordi seminal Espermatozoides: Cèl·lules espermàtiques (no nuclis) Simple: Només una cèl·lula s'uneix amb l'ovocèl·lula. Es forma teixit 2n.
1-20 76 Pol·len sobre l’estigma + tub pol·línic Nuclis espermàtics Doble: Femení + masculí= zigot Masculí + nucli endosperma 2º (3n) (Monocotiledònies 1-2) (Dicotiledònies 5) Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 10. Gimnospermes En aquest grup hi ha les plantes vives més grans del món. Són plantes llenyoses Hàbit: aspecte general de la planta.
Hàbitat: característiques del lloc on viu.
Són plantes llenyoses, normalment monopòdiques que solen ser arbres.
Mata: més petita d'1 metre.
Arbust: entre 1 i 5 metres.
Arbre: més de 5 metres.
GENERALITATS Tenen fulles esquames, aciculars, pennades, linears...
Estròbil  Fructificació de les gimnospermes Sistema conductor: en el xilema hi tenen traqueides i en el floema, tràquees.
Flors: unisexuals sense periant, tot i que en les més evolucionades hi ha flors hermafrodites i amb periant rudimentari. Les flors masculines estan formades per un o més estams. Cada estam està format per una sèrie de sacs pol·línics i un peduncle. Les flors femenines estan formades per primordis seminals disposats a la base de fulles més o menys especialitzades. Poden tenir un o dos teguments.
Pol·linització: anemòfila, els més evolucionats també entomòfila.
Fecundació: simple; el pol·len va a parar directament al primordi seminal on germina i produeix espermatozoides o bé mitjançant un tub pol·línic forma cèl·lules espermàtiques.
DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT És un grup no gaire gran de plantes, unes 800 espècies. Algunes d'elles són de zones tropicals o subtropicals, tot i que la gran majoria són arbres que viuen a les zones fredes o temperades de l'hemisferi nord, formant boscs molt extensos com la taigà. Tot són arbres que coneixem amb el malnom de coníferes.
ORDRE GINKGOALES Família Ginkgoaceae: Ginkgo biloba.
És un arbre molt ramificat, caducifoli.
Ramificació: Monopòdica i és una espècie que ja existia fa 200 milions d'anys. Les branques poden distingir-se entre braquiblast (creixement limitat) i macroblast (creixement il·limitat).
Fulles: Són peciolades amb forma de ventall de nervadura dicòtoma. Surten en pecíols als braquiblasts.
77 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Flors: Són unisexuals, i l'arbre és dioic (cadascun té només un sexe). Les flors masculines estan formades per diversos estams disposats helicoïdalment sobre d'un eix central que surten dels braquiblasts juntament amb les fulles. Cada estam està format per un peduncle i dos sacs pol·línics. Les flors femenines consten de dos primordis seminals que es troben a la zona apical del peduncle. Aquests primordis tenen una mena de gota a l'extrem del micròpil, que és una substància líquida que atrapa el pol·len (la pol·linització és anemòfila); quan els grans de pol·len són atrapats per la gota líquida, germinen i en surten dues cèl·lules flagelades: espermatozoides. Aquests s'uniran amb l'ovocèl·lula per a formar el zigot. Poden passar mesos entre ambdós processos.
Fruit: Un cop realitzada la fecundació, es forma la llavor, que és carnosa i amb forma de cirera amb olor desagradable degut a l'àcid butíric.
Usos: Les fulles tenen propietats cicatritzants si es posen en alcohol. Són riques en polifenols, que milloren la circulació sanguínia perifèrica i cerebral. La part interna de les llavors es menja, la part externa és rica en substàncies fenòliques tòxiques que poden provocar dermatitis i diversos trastorns.
ORDRE CONIFERALES Família Taxaceae: Flors femenines solitàries i llavors amb aril carnós. És una família petita, només té unes 20 espècies repartides en 5 gèneres. A Europa només hi ha una sola espècie: Taxus baccata (teix).
Taxus baccata (teix).
És un arbre dioic. No gaire resinós Fulles: Perennes linears, amb disposició esparsa a la branca. Són decurrents i el pecíol es fa ample; el tronc i la fulla s'enganxen. Dicolores. Presenten una estructura anomenada mucronada Flors: Són unisexuals i la planta és dioica. Les flors masculines11 estan situades a l'axil·la i consten de diversos estams a l'extrem d'un peduncle, protegit, a la base, per unes fulletes, brànquies. Els estams tenen una forma característica anomenada peltats: semblen petits paraigües, un peduncle seguit d'una part laminar i lobulada. Sota d'aquesta part hi ha els sacs pol·línics, entre 4 i 8. Els estams i les estructures amb forma de paraigües són peltats.
La flor femenina es troba a l'extrem de les branques, i consta d'un primordi seminal i unes fulletes laterals. Les flors femenines són com petits brots que surten a l'axil·la de les fulles.
11 Presenten estams molt senzills 78 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fruit: Un cop s'ha produït la pol·linització anemòfila, es produeix la fecundació i es forma la llavor; de la base del primordi seminal en creix una estructura carnosa mucilaginosa i forma un embolcall vermellós carnós: l'aril. L'aril és dolç, atraient d'insectes que ajuden a dispersar les llavors.
Usos: El teix és un arbre tòxic, tret de l'aril. Té un alcaloide, la taxina, que pot provocar intoxicacions (paràlisi, hipotensió, parada respiratòria...). Entre 50 i 100 grams de les fulles es troba el llindar de toxicitat. També hi ha bacatina, que és una substància precursora de paclitaxel (taxol), que és un producte amb propietats antimitòtiques i anticancerígenes.
L'aril es fa servir en el tractament d'infeccions bronquials. La fusta és de molta qualitat, i es fa servir en fusteria i escultura. Com que és un arbre que creix molt lentament, va en regressió i està protegit per llei.
Família Cupressaceae: Les flors femenines formen inflorescències (estròbils). Tenen fulles esquamiformes o linears, oposades o verticil·lades. Normalment són punxants i disposades de manera verticil·lada Hi ha unes 130 espècies, i són llenyoses podent ser arbres o arbusts. Els fruits (fructificacions) són estròbils que solen ser llenyosos (gàlbuls), tot i que hi ha espècies que formen estròbils carnosos (arcèstide).
Taxus brevifolia (Teix de Pacífic) Té la fulla una mica més petita.
És molt important per tractaments antitumorals Cupressus semprecirens (Xiprer) La capçada de l’arbre és corn. Regilaginós. Arbre monoic (els dos sexes al mateix arbre).
És un arbre perennifolis.
Arbre típic de la regió mediterrània oriental És una planta molt utilitzada com a ornamental i simbòlic d’acollida i de la mort. La seva fusta és molt important en la condtruccio.
En farmàcia és molt utilitzada com a bàlsam i antitossiu Fulles: Esquamiformes disposades de manera imbricades (una sobre de l’altre) Flor: És trobem a les puntes de les tiges, són molt simples  Flors masculines Altres flors estan formades per esquemes, una de les altres estan més separades  Flors femenines 79 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gènere Juniperus. La diferència es troba en les fulles.
Poden ser monoic i dioics (la majoria) Fulles: Els ginebres tenen fulles linears i punxants, disposades en verticils de tres; les savines tenen fulles petites, esquamiformes i imbricades (les unes es troben sobre de les altres).
Flors: Són unisexuals, i les plantes poden ser monoiques o dioiques. Les flors masculines estan formades per diversos estams disposats en verticils; cada estam està constituït per una esquama, i en el revers hi ha diversos sacs pol·línics. Les flors femenines consten de tres flors femenines disposades en verticils de tres.
Fruit: L'esquama creix i es fa carnosa (gàlbuls).
Juniperus communis (ginebre).
És un arbust o arbre petit (1-6m) que viu normalment entre 0-2000m d'altitud, especialment abundant a alta muntanya.
Fulles: Linears i punxants, amb una banda blanca gran a l'anvers (franja estomàtica), disposades en verticils de tres.
Fruit/fructificació: Els gàlbuls són blavosos i s'utilitzen amb propietats diürètiques, balsàmiques, diaforètiques, fent-se servir per afeccions respiratòries. A partir dels gàlbuls, per destil·lació alcohòlica, se n'obté la ginebra (alcohol).
Presenta una cicatriu que ens demostra que no és un baia Juniperus oxycedrus (càdec).
És un arbust o arbre petit que es troba entre el nivell del mar i 1500m d'altitud, especialment abundant cap a terra baixa.
Fulles: Són linears i punxants, però a l'anvers hi tenen dues bandes blanques (Franges estomàtiques).
Estan disposades en verticils de tres.
Fruit/fructifiació: Els gàlbuls, que són vermells quan són madurs, no s'utilitzen. En aquest cas s'empra l'escorça, per destil·lació, amb propietats antisèptiques i parasiticides per a la pell.
És una espècies més de terra baixa 80 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Juniperus sabina (savina).
És un arbust de fins a 4m d'altura. Es pot trobar en llocs secs d'alta muntanya. És la única que és monoica. La seva ecologia és de terra molt baixa Fulles: Petites, esquamiformes i imbricades.
Fruit: Els gàlbuls són negres quan són madurs.
Usos: De les branques joves se n'extreu un oli essencial ric en terpens i alcohols, útil com a emmenagog (regulen el cicle menstrual), tot i que pot resultar tòxic (avortiu).
Juniperus thurifera (savina turífera) És un arbre d’entre 5-10 metres Fulles: Esquamiformes que acaben agafant un to blavós. També poden presentar fulles linears, ja que neixen amb aquestes fulles Fructificacions: Carnosos Els usos d’aqueta família són principalment en la construcció, ornamental, diürètics, contra cucs intestinals i per la fabricació de ginebre 81 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Família Pinaceae: Tenen fulles aciculars o linears, en fascicles o esparses, respectivament. Té 200 espècies. Són plantes llenyoses, arbres, de ramificació generalment monopòdica i amb fulla perenne. Tenen resina barrejada amb un oli essencial que circula pels conductes resinils. Les flors femenines, que formen inflorescències (estròbils), estan constituïdes per dues esquames: en una hi ha primordis seminals (esquama seminífera) i en l'altra, no (esquama tectriu; és estèril). Les flors es disposen de manera helicoïdal al voltant d'un eix. Un cop maduri la inflorescència, donarà el fruit, que són les conegudes pinyes; l'esquama creix, es fa llenyosa, i dóna l'escudet de les pinyes. Són arbres monoics. Els escudets de les pinyes corresponen a les esquames seminíferes, que creixen i s'endureixen. Les flors masculines estan formades per molts estams, que són les esquametes característiques; cada estam és una esquama a la base de la qual hi ha dos sacs pol·línics. Aquests estams estan posats helicoïdalment al voltant d'un eix central. En una secció longitudinal, veiem que al voltant de l'eix central hi ha els estams i els sacs pol·línics. El pol·len de les pinàcies normalment té sacs aeris perquè la pol·linització és anemòfila. Com a resultat de la fecundació es forma una llavors amb la característica de presentar, en molts casos, una expansió laminar coneguda com a ala, que pretén augmentar la superfície per dispersar-se millor amb el vent.
Gènere Pinus (pins).
Hi ha unes 110 espècies, 12-14 de les quals són europees i 5-6 d'aquestes, pròpies de la Península Ibèrica. Es poden distingir per la disposició de les fulles, que estan disposades en fascicles muntades sobre dels braquiblasts. Els pins autòctons tenen dues fulles; els introduïts, tres o cinc. Són arbres resinosos barrejats amb un oli essencial que circula pels conductes resinífers; quan l'arbre té una ferida, surt la resina. Les inflorescències femenines es troben a l'àpex dels brots nous, mentre que les inflorescències masculines es troben a la seva base. Les pinyes, un cop produïda la fecundació, tenen un temps de maduració de dos anys; en el pi pinyer, de tres.
Usos: Té trementina, de manera que s'empra com a antisèptic, astringent... és un expectorant en afeccions bronquials i antisèptic de les vies urinàries. L'essència de trementina s'empra com a dissolvent de pintures i vernissos. També té substàncies amb propietats balsàmiques, útils per a afeccions respiratòries. Algunes espècies, a més, tenen llavors comestibles (pinyons).
Pinus sylvestris (pi roig).
És un arbre que presenta ramificació monopòdica molt clara, amb un troc amb escorça vermellosa. És un arbre que podem trobar a les zones fredes d'Europa i Àsia; en latituds baixes es troba en alta muntanya.
Fulles: Curtes i petites, però relativament gruixudes. Fan entre 3-6 cm i tenen més d'1mm de diàmetre.
82 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Pinus halepensis (pi blanc).
Fulles: Més primes que el pi roig.
Fruit: Les pinyes tenen 12cm, són més grans.
És característic a la regió mediterrània, amb una capçada marronosa i una escorça de color gris. Es troba fins als 1000m d'altitud. Es fa servir en repoblacions, i creix més ràpidament que els boscs d'alzina.
Pinus pinaster (pinastre).
S'assembla a l'anterior pel seu aspecte: té una capçada arrodonida.
Viu al sud d'Europa i al nord d'Àfrica.
Fulles: Són de fins a 25cm i relativament gruixudes.
Fruit: Les pinyes també són més grosses.
També es fa servir en repoblacions.
Pinus pinea (pi pinyer).
Fulles: Més grans i gruixudes que les del pi blanc.
Fruit: Les pinyes són relativament grans, però a diferència de les altres són arrodonides. Té una escorça gruixuda i vermellosa. És un arbre típicament mediterrani que es pot trobar fins a uns 1000m d'altitud.
83 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gèneres Abies i Picea (avets).
Usos: Trementina, essència de trementina. També hi ha unes espècies la resina de les quals és una trementina especial coneguda com a bàlsam del Canadà, amb un índex de refracció molt semblant al del vidre, de manera que es fa servir en preparacions microscòpiques per segellar-les.
Abies alba (avet comú).
Viu en les zones fredes d'Europa i Àsia. En latituds altes es troba a zones baixes; en latituds altes, es troba a alta muntanya.
Fulles: Són linears, amb pecíol molt curt i disposades sobre dels macroblasts de manera esparsa. Els pecíols estan girats, de manera que sembla que les fulles, en comptes d'estar disposades al voltant de la branca, estiguin en un pla. Vistes pel revers, les fulles presenten dues línies blanques anomenades franges estomàtiques .
Picea abies (avet roig).
Fulles: Es troben disposades al voltant de la tija.
Fruit: Les pinyes, els estròbils, són pènduls. Quan estan madurs, no perden les esquames, sinó que tota la pinya cau.
84 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE GNETALES Família Ephedraceae.
Viuen en zones àrides, seques d'Amèrica, Àsia i de la regió mediterrània.
El seu sistema vascular no és format per traqueides, sinó que per traques. De vegades presenten una doble fecundació  Presenten uns caràcters que les acostes a les angiospermes Trobem algunes herbàcies.
Les seves estructures forals són bastant senzilles Gènere Ephedra.
Ephedra nebrodensis (èfedra).
És un arbust de tiges verdes molt ramificades que es pot trobar al sud de Catalunya i al País Valencià, al voltant de 1700m d'altitud.
Fulles: Són petites i esquamiformes, oposades i unides per la base, formant una beina. Han quedat reduïdes i són les tiges les que fan la fotosíntesi Flors: Són unisexuals i la planta és dioica, tot i que la flor és monoica. Les flors femenines estan formades per un únic primordi seminal amb dos teguments. Un dels teguments s'allarga formant un tub que fa les funcions d'estil. A través d'ell s'excreta una substància que atrau els insectes i atrapa el pol·len, de manera que la pol·linització és entomòfila. El primordi seminal està protegit a la base per un periant, una estructura bipartida en quatre parts que fa les funcions del periant. La flor femenina es troba a l'extrem d'unes tiges curtes que surten de l'axil·la de les fulles. Les flors masculines estan formades per un estam, un peduncle i, a la seva zona apical, diversos grups de sacs pol·línics. Tot plegat protegit per una estructura bipartida que funciona com a periant. La flor masculina es troba a l'axil·la de les fulles.
Les fructificacions presenten una estructura similar a la del aril (excrescència carnosa) Usos: Efedrina, una alcaloide que és similar a l'adrenalina, amb propietats vasoconstrictores i broncodilatadores (útil en tractament d'asma, tos, etc., també de la hipotensió arterial).
85 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 11. Angiospermes Les seves flors deixen de ser simples esquames amb primordis seminals i sacs pol·línics per passar a ser unes estructures força més complexes en les quals els estams, que en el seu conjunt formen l'androceu, estan diferenciats en un filament i una antera amb dues teques i quatre sacs pol·línics. Els carpels també estan diferenciats, són estructures més complexes tancades i diferenciades en tres parts característiques: ovari, estil i estigma. En el seu conjunt, formen el gineceu. També apareix el periant, diferenciat en calze i corol·la.
Surt d'un ovari ínfer.
Les angiospermes és el grup de plantes més gran dins dels espermatòfits, també en el medi terrestre. Hi ha unes 257000 espècies. Són plantes que es diferencien de les més primitives per tenir carpels tancats, fecundació doble, que dóna lloc l'endosperma secundari, i la presència de gametòfits reduïts. Les restes fòssils ens indiquen que aquest grup va originar-se ara fa uns 140 milions d'anys.
En aquest grup encara hi ha traqueides en comptes de tràquees.
Angiospermes basals Família Schisandraceae (Esquisandràcies) [Illiciaceae (Il·liciàcies)] Illicium verum (anís estrellat).
És un arbre de 4-5m.
Fulles: Perennes, simples, el·líptiques, amb inserció peciolada. El marge és enter.
Flors: Surten a l'axil·la de les fulles. Són hermafrodites, acícliques (no presenten simetria) i amb el periant sense diferenciar amb 15-20 tèpals lliures. Té molts estams. El gineceu té entre 8-12 carpels. L'ovari és súper. Com que el gineceu està format per diversos carpels lliures, cadascun d'ells fa un fruit.
Fruit: És dehiscent, s'obra per un cantó. És un polifol·licle.
Usos: Se n'empren els fruits i les llavors. El fruit conté olis essencials (anetol) amb propietats estimulants, diürètiques... tot i que pot produir reaccions epilèptiques.
La llavors té àcid shikímic que s'utilitza per tractar grips.
Fórmula floral: 86 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas FÓRMULES FLORALS K = Calze C = Corol·la P = Perigoni (periant: calze i corol·la no diferenciats) A = Androceu G = Gineceu (si l'ovari és súper, es posa una ratlla inferior a la G; pel contrari, si és ínfer, es posa per sobre) Davant de cada lletra s'indica quantes peces presenta. Si posem el nombre entre parèntesis és que estan soldats. Si la xifra és molt elevada, s'empra el símbol d'infinit. Si posem una creu, la flor té dos plans de simetria, bilateral; un asterisc, actinomorfa; una fletxa cap avall, un sol pla de simetria (zigomorfa); un ròdol.
CARÀCTERS DIFERENCIALS DE LES DICOTILEDÒNIES I LES MONOCOTILEDÓNIES PORT ARREL FULLA: - Forma - Pecíol - Beina - Estípules - Nervació - Divisió FLORS: - Nombre de verticils - Nombre de peces/verticil GRANS DE POL·LEN CORTILÈDONS CÀMBIUM CREIXEMENT SECUNDARI SAPONINES TANINS OXALAT CÀLCIC NOMBRE D’ESPÈCIES DICOTILEDÒNIES MONOCOTILEDÒNIES Llenyós, herbaci Axonomorfa Herbaci Fasciculada Polimorfa Sovint present Sovint absent Sovint presents Reticulada Sovint compostes Més uniforme Absent Present Absents Paral·lela Rarament compostes (3)/4/5 5/4 Sovint triaperturats (0), (1), 2, (4) Present Present Triterpèniques Sovint present Druses 165.000 3 3 Sovint monoaperturats (0), 1, (2) Absent Absent Esteroídiques Absents Rafidis 50.000 87 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 12. Magnòlides Comprenen 4 ordres: Piperales: Família Piperaceae (sense periant).
Laurales: Família Lauraceae (sense endosperma, amb periant); família Monimiaceae (amb endosperma).
Magnoliales: Família Myristicaceae.
Canellales.
Són plantes primitives dins de les dicotiledònies. Són llenyoses amb fulles coriàcies. Tenen flors hermafrodites, acícliques, solen ser grans. Periant molt desenvolupat, però poc diferenciat (tèpals).
L'androceu està format per estams que encara no estan molt diferenciats i estan disposats helicoïdalment en el tàlem. Els carpels també estan disposats helicoïdalment i no tenen estil o bé és molt curt i no es veu perquè queda a dins.
Olis essencials.
Existència de traqueides.
Flors actinomorfes.
Estams laminars.
Pol·len monosolcat no obert.
Carpels amb estil poc desenvolupat.
Llavors amb embrió petit i endosperma abundant.
ORDRE MAGNOLIALES Família Myristicaceae (Miristicàcies).
Té unes 370 espècies repartides en 17 gèneres. Totes són tropicals. Plantes llenyoses.
Myristica fragrans (nou moscada).
Distribució tropical, a les illes Moluques Fulles: Simples, peciolades, marge enter, de forma lanceolada, textura coriàcia i estan disposades de manera esparsa. Arbre dioic de fulla perenne. Es troba a Indonèsia.
Flors: Petites unisexuals. Tenen un periant indiferenciat format per tres tèpals formant una estructura en forma d’urna. Les flors femenines tenen al centre un sol carpel. Les flors masculines tenen uns estams en forma de columna.
Fruit: Són com drupes, però no ben bé; es diu que són drupàcies. Són de color groc pàl·lid i quan maduren s’obren en 2 valves que contenen la llavor; és de color vermell intens. Aril = macís que envolta la llavor. A dins es troba la nou moscada, que conté olis essencials i s’utilitza com a condiment. Si ens passem de la dosi pot tenir efecte narcòtic. L’endosperma és ruminat 88 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE LAURALES Família Monimiaceae (monimiàcies).
Aproximadament, té 200 espècies, 23 gèneres.
Tropical, es troba a l'hemisferi sud. Sobretot zones seques de Xile Peumus boldus (boldo).
Arbre dioic. Originari de les zones àrides de Xile.
Fulles: Perenne coriàcia. El marge és enter. Es disposen de forma oposada. Tenen un pecíol petit. Per sobre tenen uns pèls glandulars (anvers). Pel revers tenen pèls tectors estrellats. Són fulles discolores Flors: Són unisexuals i es disposen en inflorescències cimoses. La flor masculina té el periant indiferenciat, però sembla diferenciat. Tenen diversos estams. La flor femenina té 3 carpels lliures.
Usos: La part important no és el fruit sinó les fulles. Contenen un alcaloide que es diu boldina i es fa servir en les afeccions hepàtiques com a colerètic (Hepatoprotector) Família Lauraceae (lauràcies).
2200 espècies, 45 gèneres. Tropical/subtropical. Arbres o arbustos. Fulles: perennes, coriàcies, esparses o oposades. Flors: unisexuals o hermafrodites, en inflorescència. Són petites. Tenen simetria actinomorfa, un periant indiferenciat per dos verticils de tèpals. L'androceu té 3 o 4 verticils d’estams. El gineceu és amb 1 o 2 carpels soldats amb ovari súper. Les anteres dels estams, quan maduren, s’obren mitjançant uns orificis tapats amb un opercle quan són immadurs. S’obre l’opercle, però no cau. S’obren per finestrelles. Fruit: baia o drupa.
89 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Laurus nobilis (llorer).
Arbre dioic, de fulla perenne. Originari de Turquia, però també és al mediterrani, a llocs humits.
Fulles: Simples, el·líptiques, peciolades, aromàtiques, disposades de manera esparsa.
Flors: Unisexuals que es disposen en grups. Flors femenines: periant de 4 tèpals. Gineceu d'1 carpel i ovari súper.
Flors masculines:Androceu entre 8-12 estams. Els estams sobren per 4 valves En el filament hi ha 2 nectaris (protuberàncies), 4 glàndules que produeixen nèctar.
Fruit: Baia negra.
Usos: Tant les fulles com el fruit són aromàtiques i tenen essències com el linalol (digestiu, aromàtic...). Les fulles contenen tanins (astringent). Del fruit s’extreu un oli utilitzat a la indústria dels sabons. Cinnamomum camphora (camforer). Arbre de fulla perenne d’uns 4 metres d’alçada. Tropical. Viu més de 1000 anys.
Cinnamomum camphora (camforer / alcanforero) És una planta monoica amb flors hermafrodites Fulles: Iguals que el llorer (simples, el·líptiques, peciolades, aromàtiques, disposades de manera esparsa).
Flors: Petites, hermafrodites, en inflorescències. Estams característics com el llorer (2 nectaris).
Fruit: Drupa, semblant a llorer.
Usos: L'important és la fusta, que per destil·lació s’obté la càmfora (oleaginosa, blanca, sòlida, solució oliosa, antisèptic de vies respiratòries: Vicks Vaporub; perfumeria, fabricació de cel·luloide...).
90 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Cinnamomum zeylanicum (canyella).
Semblant a la càmfora. Originari d'Índia i Malàisia. També es cultiva en altres llocs tropicals (en forma d’arbust forma moltes tiges).
Fulles: Semblants al llorer (simples, el·líptiques, peciolades, aromàtiques, disposades de manera esparsa, coriàcies).
Flors: Petites, blanquinoses, en inflorescències. Flors hermafrodites, s’assemblen al camforer: 6 tèpals, 6 estams, gineceu unicarpel·lar.
Fruit: Drupa negra quan madura.
Usos: Es fa servir l’escorça de les branques joves. Planta aromàtica, estimulant, antihelmíntic...
Persea americana (alvocater).
Originari de Sud-Amèrica. Es cultiva en zones temperades.
Fulles: Perenne, coriàcia... com el llorer, però més grans Flors: Hermafrodites, en inflorescències. Periant indiferenciat amb 3 tèpals.
Fruit: En forma de pera.
ORDRE PIPERALES Família Piperaceae (piperàcies).
3600 spp. 5 gèneres. Plantes tropicals.
91 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Piper nigrum (pebrer).
És una liana, enfiladissa i llenyosa a la base. Es cultiva amb estaques verticals per obtenir els fruits.
És originari del continent indi Fulles: Simples, peciolades, marge enter, coriàcies, tenen nervis especialment marcats, disposades de manera esparsa i/o oposades. També presenten fulles bràctees amb funció protectora. Són força més grans, en forma de cor Flors: Molt petites, sense periant, en inflorescències en espiga per fer-se visibles, bisexuals. Formades per un androceu amb 2 estams i un gineceu de 3 carpels.
Inflorescència: Ament, pengen de la planta.
Fruit: Drupes a partir d’un ovari monocarpel·lar que passen de ser vermelles a ser verdes (gra de pebre).
Usos: El pebre es menja (condiment). Conté oli essencial, resina, alcaloides com la piperina i la piperidina. La serina i els alcaloides es troben al pericarpi, que ve de l’ovari.
Hi ha dos grans tipus de pebre: negre i blanc. Si deixem assecar al sol les drupes, tenim les negres.
El blanc no pica perquè li han tret el pericarpi i també es deixa assecar.
El fruit és pot recollir quan és immadur per tal d’obtenir pebre negre si es deixa assecar, si en canvi el macerem ama aigua, obtenim el pebre verd. Si el fruit és deixa madurar, el macerem i li trèiem el pericarpi obtenim el pebre blanc o pebre dolç, en canvi si no li trèiem el pericarpi tindrem el pebre vermell.
Si fem una barreja 50% pebre negre i 50% pebre blanc obtenim el pebre gris 92 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 13. Monocotiledònies Hi ha vora de 257000 espècies de monocotiledònies. Són angiospermes.
Rel fasciculada.
Plantes herbàcies.
Feixos dispersos.
Nervis paral·lels.
Un cotilèdon.
Fulles: Nervació: pennada.
Rarament són compostes; acostumen a ser simples.
Tenen beina.
Flors: Hermafrodites.
Cícliques.
Verticils: 3 (verticils trímers). No tenen periant (part estèril de la flor formada per calze i corol·la), sinó perigoni (té tèpals). Els altres dos verticils són androceu (estams) i gineceu (carpels). El nombre de peces per verticil és un trímer. Pot haver-hi 3 o 6 tèpals.
Gra de pol·len: té només una obertura (monosolcats).
Cotilèdons: només en té 1. Els cotiledons són les primeres fulles que naixen a les plantes.
Càmbium: no en té, de manera que no tindrà creixement secundari en gruix.
Saponines: esteroídiques.
Tanins: no en tenen.
Cristalls d'oxalat càlcic: rafidis (cristalls paral·lels). Són característics de les monocotiledònies i permeten saber si una planta és tòxica.
ORDRE LILIALES Família Liliaceae l.s. (liliàcies).
Són herbàcies, distribuïdes arreu del món (tret de l'Àrtic). Moltes vegades tenen tiges subterrànies, que poden ser o bulbs o rizomes. Les tiges són herbàcies. Fulles: són simples i alternes (també poden ser basals).
Alternades o esparses, normalment a la base de formant una rosseta. Morfologia uniforme del limbe amb una beina. Flors: són de simetria actinomorfa, P3+3 A3+3 G(3). Les flors són grans, molt vistoses i hermafrodites, de manera que tenen una pol·linització entomòfila. Fruit: pot ser una càpsula o una baia.
No és monofilètica. Estrictament, solament podríem parlar dels lliris i derivats Geòfits: Viuen la major part de l’any sota terra, i sobresurten a la superfície poc temps Catafil·les: Fulles modificades que es troben als bulbs formant diferents capes 93 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Veratrum album (veladre).
P3+3 A6 G(3).
Flors: Es troben en inflorescències de dos verticils amb 3 tèpals cadascun. L'androceu té 6 estams i el gineceu és tricarpel·lar. Aquesta planta s'ha confós perillosament amb la genciana (Gentiana lutea) perquè quan no tenen flors s'assemblen molt, tot i que la genciana té fulles glabres (sense pilositat), a diferència del veladre, que té pèls molt fins i nervació paral·lela i les fulles alterades. A més, en la genciana les fulles són alternes i les flors grogues, i en veladre, oposades i les flors són blanques. El Veratrum album és tòxic i confondre-les pot ser un problema.
La genciana s'empra per a licors estomacals. Totes dues són d'alta muntanya i formen part de les altes i robustes herbes que es troben a l'estatge subalpí (per sota dels prats de muntanya, amb pastures animals).
Colchicum autumnale (còlquic).
P3+3 A6 G(3). Floreix a la tardor i té un cicle vegetatiu molt curt.
Flors: Té un bulb del qual en surten les flors; els tèpals estan soldats a la base (6 tèpals). El gineceu té 3 carpels soldats. Les 3 coses blanques que sobresurten són estigmes. Primer surt la flor i posteriorment surten les fulles Usos: És una planta tòxica, sobretot els fruits, les llavors i les fulles, però té propietats cardiotòniques i diürètiques. La dosi terapèutica i la tòxica són molt properes. Té colquicina (alcaloide), amb propietats antitumorals i contra la gota. Tenen fulles grosses lanceolades. El bulb té propietats cardiotòniques, diürètiques i expectorants a petites dosis; a grans dosis és emètica. És una planta mediterrània. Té un poder antimitòtic.
Convallaria majalis (muguet, lliri de maig).
Té un rizoma molt desenvolupat (no bulb).
Fulles: Té 2 fulles basals molt grans i desenvolupades.
Flors: Té una inflorescència oberta (racemosa) en raïm. Té una corol·la molt tancada (urceolada).
Fruit: Vermellosos són tòxics.
94 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Asparagus officinalis (espàrrec).
Se'n mengen els brots joves (turió), amb propietats alimentàries i diürètiques. Presenten un rizoma a sota, on de vegades són llenyoses o poc lignificades a la base Fulles: Molt punxants.
Fruits: Són baies.
Usos: Diürètics i urinaris Allium cepa (ceba).
Propietats alimentàries i diürètiques. Inflorescència en umbel·la. Presenten catafil·les Allium sativum (all).
Ídem ceba. A més, té un oli essencial, l'alicina, amb propietats antisèptiques, antifúngiques, hipotensores i hipoglucemiant.
Lilium candidum (lliri blanc) Planta ornamental i medicinal els tèpals de la flor per cicatritzar els cops, i desinflamar-los Aloe vera Fulles grosses amb petites punxes al marges, mucilaginoses i carnoses, fan unes inflorescència tubulars 95 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Ruscus aculeatus (Galzeran) Presenten unes tiges modificades amb aspecte de fulla (fil·locladis).
Les fulles de veritat són petites esquames o bràctees, però la fotosíntesis la realitzen les tiges i tiges modificades.
Presenta fruits en baia i un rizoma poderós.
Els fruits són tòxics, però el seu rizoma és medicinal (decoratius del fetge i diürètics) Urginea martitima (ceba marina) Presenta catafil·les de color marronós, amb fulles lanceolades i encintades amb nervis paral·lels.
Presenten un fruit en càpsula. Presenten uns rafidis (cristal·litzacions d’oxalat càlcic) Dona sensibilitat al·lèrgica solament en tocar-la La part més utilitzada medicinal per acceleradors cardíacs (tònic cardíac) En alimentació és mortal ORDRE ASPARAGALES Família Iridaceae (iridàcies).
Unes 1500 espècies repartides en 80 gèneres. Hemisferi sud i nord temperat. Són plantes herbàcies amb bulbs subterranis. Flors: grans, vistoses, hermafrodites, però diferents de les liliàcies perquè té un perigoni amb simetria zigomorfa o actinomorfa. P3+3 A3 G(3) (ovari ínfer).
Crocus sativus (safrà).
Solament se’n coneix en cultiu Fulles: Té un bulb a la base, del qual en naixen fulles primes i linears. Té uns tèpals soldats a la base de color violeta.
Flors: Té 3 estams i 3 carpels, però amb uns filaments prims vermells, que són els estigmes de la flor.
Aquests estigmes constitueixen el safrà. Calen 50 mil flors aproximadament per a un kg de safrà.
Usos: Propietats com a sedant, antiespasmòdic, emmenagog, odontàlgia (ús tòpic). En alimentació com a colorant i aromatitzant. Els estigmes tenen carotenoides, riboflavina, entre d'altres, amb propietats antioxidants, antisèptiques i antitumorals.
96 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE POALES Família Poaceae (poàcies). Gramínies Són plantes herbàcies que poden ser anuals o bé perennes. Tenen arrel fasciculada, que es forma a partir de l'arrel principal. Cosmopolites. Fulles: són linears o cintades, alternades, amb una beina força ampla i un pecíol eixamplat. Entre el limbe i la beina hi ha una estructura translúcida, la lígula, que impedeix que l'aigua entri a l'interior.
La tija, que en estat vegetatiu és molt curta, després creix i presenta uns bonys, que són els nusos; entre dos nusos hi ha els entrenusos. D'aquests nusos en surten les fulles. La tija de les poàcies és buida per dins (fistulosa). Flors: es formen a la part apical. Són hermafrodites, tot i que n'hi ha d'unisexuals. No tenen periant (ni calze ni corol·la); només tenen un androceu format, normalment, per 3 estams (poden haver-n'hi més o menys), i el gineceu, que està format, normalment, per 2-3 carpels soldats amb l'ovari súper, amb uns estils plomosos. Inflorescència de tipus espiga és una espigueta (entre nombre variable de flors d'1 i 40), i és la inflorescència primària.
Pot ser espiga d'espiguetes o panícula d'espiguetes. També té unes bràctees molt petites, les lodícules, i unes altres 2 bràctees més grans que s'anomenen glumel·les.
Hi ha glumel·la superior o pàlea i glumel·la inferior o lemma. La lemma, en algunes espècies, pot presentar un pèl rígid anomenat aresta. A la base de l'espigueta hi ha dues bràctees protectores grans que no surten del mateix punt; són les glumes. Fruit: una cariopsi. És un fruit sec indehiscent que prové d'un gineceu unicarpel·lar o pluricarpel·lar senocàrpic que té la llavor soldada al pericarpi. El segó són les capes del pericarpi. A dins hi ha la llavor, que té molt d'endosperma ric en midó; l'embrió és molt petit i és basal. Pol·linització anemòfila.
Una de les coses bàsiques que tenen els cereals, presenten gluten que permet aglutinar i obtenir el pa.
97 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Oryza sativa (arròs).
És una planta originària del sud-est asiàtic. Es cultiva i s'empra en alimentació. És un dels cereals més utilitzats en el món. A diferencia dels altres cereals, el seu cultiu és aquàtic. Les espiguetes estan formades només per una flor. És una planta herbàcia anual que viu en zones inundades. Fulles linears. L'androceu està format per 6 estams; el gineceu té 2 carpels soldats amb 2 estils plomosos. Les glumes són molt petites. Les espiguetes es disposen en panícula.
Usos: Es fan servir els fruits, que són molt rics en midó, tenen proteïnes, àcid linoleic i flavonoides. La diferència entre l'arròs integral i el blanc és que el primer té el pericarpi del fruit (el segó, ric en vitamina B1 i amb fibra, propietats laxants). Antidiarreic.
Triticum sp (blat).
Originari de l'Orient Pròxim. És el cultiu més important del món quant a quantitat de producció.
Són espècies cultivades i modificades Usos: La llavor s'empra per fer farina, els fruits amb pericarpi són rics en fibra (laxants) i també en midó, oli, fosfolípids...
Secale cereale (Sègol) És un dels cereals més importants en l’obtenció de farina. Es troben en grans cultius Hordeum vulgare (Ordi) És una planta molt propera a la civada utilitzada per la panificació.
També s’utilitza per obtenir una beguda anomenada cervesa gràcies a la fermentació del llevats de Saccharomyces cerevisiae 98 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Avena sativa (civada) És una planta molt propera a l’ordi utilitzada per la panificació.
Zea mays (blat de moro).
A3 G(2).
És un dels cereals que no presenta gluten. El seu origen és d’Amèrica.
Antigament les panoxes tenien 4-5 grans, però desprès de any i moltes generacions han aconseguit obtenir les panoxes que tenim avui en dia.
Flors: Unisexuals. Flors masculins només disposen de tres estams. Disposades a l'extrem (àpex de la planta) en forma d'espiga ramificada. Flors femenines formada només per dos carpels soldats, amb l'ovari super.
Un estil molt llarg. Aquestes flors femenines es disposen en línies longitudinals, sobre una estructura (eix) cònica i esponjosa, i forma el que es coneix com a panotxa. Tota aquesta estructura esta recoberta / protegida per bràctees (fulles verdes) les flors femenines son les estructures grogues. Els filaments que surten son els estils. Les panotxes surten de les flors femenines.
Espècie monoica. Cariopsi molt grossa.
Usos: Els fruits s'empren en alimentació. Glúcids (midó), oli (àc. palmític, esteàric, oleic, linoleic). Hipolipemiant, hipercolesterolèmia. Els estils s'empren per sals minerals (K+) flavonoides, tanins, lípids. Diürètic.
Crispetes, pa...
Els plecs són els estigmes i s’utilitza com a diürètic.
99 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 14. Eudicotiledònies basals GENERALITATS - - - Estams ben diferenciats No té olis essencials, però és caracteritza per la presència d’alcaloides Trobem betalaïnes, els quals són uns pigments específics d’aquest grup Pol·len tricolpat Hàbit: Dins de les eudicotiledònies hi ha llenyoses (alzines) i herbàcies (maduixera).
Poden ser anuals o perennes, presència de tubercles, rizomes, estolons...
La rel està formada per una principal i unes secundàries. És axonomorfa Fulles: simples amb marge enter o serrat. També poden ser compostes amb folíols pennats o pinnats. En el cas de les pinnades poden ser imparipinnades o paripinnades (nombre parell de fulles).
Tenen estípules a la base del pecíol.
Feixos conductors disposats de manera concèntrica. Com tenen el càmbium entre floema i xilema són oberts, permet el creixement en amplada o gruix.
En aquest grup de plantes hi ha druses d’oxalat càlcic Flors: poden ser hermafrodites o unisexuals. Poden tenir simetria actinomorfa o zigomorfa. Són cícliques. Periant diferenciat en calze i corol·la. La flor està constituïda per verticils de 3 a 5 peces.
Els estams estan ben diferenciats en filament i antera.
o L’embrió té fulles embrionàries: cotilèdons.
Classificació: o Astèrides o Ròsides o Ordres més primitius com:  Ranunculales  Família Ranunculaceae  Família Papaveraceae  Ordre Caryophyllales  Família Cactaceae  Família Poligonaceae ORDRE RANUNCULALES - Cosmopolita, tot i que els hi agrada força l’alta muntanya 2000 sp (50 gèneres) Bàsicament són herbes Fulles força dividides fins arribar a compostes algunes vegades, i majoritàriament alternades o esparses i poques vegades oposades.
Algunes vegades el calze sembla una corol·la, llavors aquesta estarà formada per glàndules de nèctar.
100 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Familia Ranunculaceae (ranunculàcies).
Plantes herbàcies, anuals o perennes. Fulles: generalment dividides, palmaticompostes. Disposades de manera esparsa o oposada. Hi ha plantes que presenten dimorfisme foliar. Les fulles que queden submergides a l’aigua queden dividides en filaments molt prims. Les de fora no són tan dividides. Flors: hermafrodites, simetria zigomorfa o actinomorfa. El periant és indiferenciat (perigoni). Format per 5 tèpals. És una mica complicat d’interpretar perquè part dels estams formen nectaris que semblen pètals. Pol·linització entomòfila (insectes). Fruit: fol·licles. Aquenis: És un fruit que ve d’un gineceu unicarpel·lar. Fruit sec indehiscent que té una sola llavor. Androceu format per molts estams. Gineceu: 1-3-5 o més carpels.
Clematis vitalba (vidalba).
Enfiladissa. Pròpia del centre i sud d’Europa i Nord d’Àfrica. Sèpals petaloides blancs i glàndules nectàries.
Presenten uns plomalls que permeten la dispersió més fàcil pel vent.
Fulles: Compostes, pinnada, imparipinnada. Disposició oposada.
Flors: Blanques. Surten en inflorescència. Hermafrodites. Simetria actinomorfa. Periant indiferenciat (4 tèpals).
Androceu format per molts estams i dins hi ha el gineceu format per molts carpels lliures. Ovari súper.
Fruit: Poliaqueni. Cada carpel forma un aqueni i els estils dels carpels són llargs i plomosos; per tant, fa que el fruit es pugui dispersar pel vent.
Usos: Protoanemonina (propietats rubefaents). S’usa en neuràlgies, dolors reumàtics. En un ús extern pot ser irritant Gènere Aconitum.
Plantes tòxiques. Zones fredes, hemisferi nord. Herbàcies, però perennes, arrels persistents, dures. Fulles: palmades, dividides, disposició esparsa. Flors: formen un raïm terminal a l’extrem de la fulla. Flors hermafrodites, simetria zigomorfa, periant indiferenciat. 5 tèpals externs, el superior té forma de casc. 2 o 5 tèpals interns que són nectaris. Androceu format per diversos estams. Gineceu: 3-5 carpels. Fruit: és un plurifol·licle; cada carpel forma un fol·licle.
101 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Aconitum rapelus (acònit blau, tora blava).
Herba no enfiladissa i flor zigomorfa. Presenten els pètals transformats en glàndules de nèctar Una de les més tòxiques de la nostra zona, especialment la rel, que té un alcaloide: aconitina (1 mg és letal). És poc utilitzada per la seva toxicitat, és la més tòxica d’europa. Té la flor de color blau i és una planta perenne.
Usos: Dolors dentals (tractaments), anticongestiu, antineuràlgic. L'aconitina causa descens de la temperatura corporal, del ritme cardíac i del ritme respiratori.
Gènere Delphinium.
Tòxiques, però no tant. Plantes herbàcies anuals o perennes. Hemisferi nord, zones temperades. Fulles: simples, palmades, esparses, peciolades. Flors: simetria zigomorfa, inflorescència terminal en raïm, hermafrodites. Tenen un periant indiferenciat format per: - 5 Tèpals externs, dels quals el superior s’allarga cap al darrere (forma de dit): esperó.
4 Tèpals interns, dels quals 2 són nectaris i també té un esperó que entra a dins de l’esperó del tèpal extern.
Gineceu: 3 – 5 carpels lliures que donen com a fruit un plurifol·licle de 3 – 5 fol·licles (més freqüent 3).
Androceu: 8 estams.
Delphinium sp. (esperó).
El sèpal petaloide té forma d’esperó. És pròpia de la muntanya alta. Flor zigomorfa Tòxica.
Té un alcaloide: delfinidina (irritació a mucoses intestinals). Tractament de la sarna i dels polls(insecticides).
Plantes ornamentals.
Cimicifuga racemosa Herba no enfiladissa, on les flors ja són actinomorfes, amb moltes flors, on destaquen els seus múltiples estams.
Contenen molt sipo estrògens que s’utilitzen en molt trastorns menstruals i de menopàusica 102 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Helleborus foetidus Sèpals verds, flors regulars, tòxica, substàncies tòniques que van bé per les cèl·lules del cor.
Ranunculus sp.
Té alguna característica tòxica, amb petits pètals grocs, amb sèpals verds i flors grogues Anemone hepàtica (herba fatgera) És una planta hepatoprotectora Família Papaveraceae (papaveràcies).
200 espècies. Es troben a l'hemisferi nord temperat. Fruit: càpsula. Plantes herbàcies anuals o perennes que formen làtex. Tot i que també podríem trobar algun arbust o arbret Fulles: simples, dentades o més dividides, de manera esparsa, mai oposades. Moltes vegades surten de la base. Flors: hermafrodites, simetria bilateral, grans i vistoses. Periant diferenciat en calze i corol·la. Calze: 2 sèpals lliures que quan s’obre la flor cauen quan la flor s’obre. Corol·la: 4 tèpals en 2 verticils de 2 lliures. Androceu format per molts estams.
Gineceu: 2-20 carpels soldats i ovari súper. Fruit: càpsules (fruits secs deh iscents) rodones, rugoses, amb porus (dehiscent). Poden ser llargues i que s’obrin en 2 valves o que no s’obri. Trobem un disc estigmàtic que ens macarà els estigmes, soldat, que quan madura crea petites separacions que deixaran sortir les llavors. Les càpsules poden tenir mides i formes bastant diferents 103 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Papaver somniferum (cascall).
És una planta herbàcia anual, però robusta. És característica de la regió mediterrània, també a Àsia, en llocs alterats per l'activitat humana.
De les càpsules i les llavors s’extreu l’opi (és un làtex) que deriva a altre productes com la morfina o la papaverina.
Els pètals solen tenir una ungla (part més fosca que es troba a la base del pètal.
Les seves llavors són comestibles, igual que les de les roselles Papaver rhoeas (rosella).
Es troba en camps. És una planta molt autòctona. Presenten molta pilositat als peduncles de les flors Fulles: Dividides, esparses. A l'extrem de la tija hi ha una flor. Tota la planta és plena de pèls disposats de manera perpendicular (híspida).
Flors: Característiques de les papaveràcies. Són de color vermell. Tenen 2 sèpals que cauen de seguida (sèpals caducs) i 4 pètals en dos verticils. Molts estams i carpels al gineceu entre 8-14.
Fruit: Càpsula petita en forma de corn invertit.
Usos: S'empren els pètals perquè tenen rhoeadina (propietats sedants). Els pètals són bronquials Eschscholzia californica Planta americana, que comença a dir-se comercialment amapola de califòrnia. Els pètals són grocs (2+2) i la càpsula és allargada. També presenten alcadoides, amb menys producció, com la resta de les papaveràcies Chelidonium majus (Herba berruguera) Flors petites amb càpsules allargades. S’utilitza molt el seu làtex de color groc per tractar cauteritzar grans o berrugues 104 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE CARYOPHYLLALES Família Cactaceae (cactàcies).
Són molt adaptades a climes àrids. Són herbes molt robustos i suculentes i crasses. Solen ser espinoses (són en realitat les fulles). La fotosíntesi la fan les fulles. Els elements és poden amb disposició espiralats (tret primitiu) Lophophora williamsii (peiot).
És troba en zones àrides d’Amèrica Té forma globosa de 5-10 cm de diàmetre amb diverses protuberàncies. D'elles en surten uns pèls fins i sedosos que corresponen a les fulles modificades. Està format per diferents lòbuls, que són les seves tiges.
Flors: Acícliques. Tenen un periant indiferenciat format per molts tèpals de color blanc i disposats helicoïdalment. L'androceu té molts estams; el gineceu té 6 carpels soldats amb ovari ínfer. Les seves flors són solitàries en el centre Usos: Se'n fan servir les protuberàncies, que constitueixen els botons de mescal, rics en alcaloides (mescalina, amb efectes al·lucinògens), aquest alcaloide és al·lucinogen. És troba en les tiges.
Opuntia ficus-indica – Opunita màxima (Figuera de moro) Presenta cladodis plens d’espines. Les seves flors no són solitàries, i els seus fruits, de color vermell també presenten espines.
Família Polygonaceae (poligonàcies).
Poden ser herbes, mates, arbustos, lianes i petits arbres. De fulles alternades, simples o enteres. Les fulles acaben amb una beina, i a la base on s’inserta una petita llengüeta anomenada òcrea 105 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Rheum officinale, Rheum palmatum (ruibarbre).
Són dues espècies molt semblants i amb les mateixes propietats. Són plantes herbàcies robustes, però perennes. Són originàries de la Xina d’hàbitat de muntanya Fulles: Grosses, peciolades robustes i carnoses, lobulades, dentades. Les de la part superior no són tan lobulades. Tenen estípules soldades formant una mena de beina.
Flors: Es disposen en panícula, blanquinoses. Periant indiferenciat, 6 tèpals en 2 verticils de 3.
Androceu de 9 estams. Gineceu de 3 carpels soldats amb ovari súper. Dels 6 tèpals, 3 persisteixen en el fruit formant unes expansions laterals marrons.
Fruit: Aqueni amb ales.
Usos: Es fa sevir a la Xina. Té rizoma i arrels. Derivats antracènics (antraquinona) i tanins (propietats astringents, antidiarreics...). En dosis molt elevades, l'antraquinona té propietats laxants; en baixes, astringents. De vegades també els pecíols com a verdures, per fer pastissos i confitures Fagopyrum esculentum (Fajol) Fa una farina més o menys panificable. Té fulles en forma còria acabada en forma de fletxa, amb les flors blanques. Els fruits són poligonals (aquenis). No té gluten i no pot aglutinar tan bé com els cereals.
Les fulles i les flors contenen vitamina P i són molt utilitzades per prevenir l’arteriosclerosi i malalties circulatòries.
106 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 15. Ròsides CARACTERÍSTIQUES GENERALS Grup de plantes herbàcies i llenyoses. Unes 60000 espècies.
Fulles: tipus compost en els representats més primitius, simples.
Flors: hermafrodites. Tenen normalment un receptacle en forma de copa. Periant diferenciat en calze i corol·la dialipètala. Androceu format per un nombre elevat d'estams que es formen de manera centrípeta.
Gineceu format per un nombre variable de carpels entre 1 i molts. Poden ser lliures o soldats (sincàrpic quan es veuen els septes; paracàrpic quan no es veuen). Placentació axial. Ovari súper o ínfer.
Forces d’elles present tanins (antidiarreiques), també tenen compostos iridiodes i tricarpenoides ORDRE ROSALES Família Rosaceae (rosàcies).
Les rosàcies tenen receptacle en forma de copa i té androceu amb 10 estams, fet diferencial respecte a les altres famílies. És una família gran i econòmicament important. Hi ha gairebé tots els arbres fruiters i una gran quantitat d'espècies d'interès ornamental. Són plantes llenyoses, arbres o arbusts, o bé plantes herbàcies (anuals o perennes). Algunes espècies punxen, són espinoses perquè poden tenir espines (branques) o agullons (formats per teixit epidèrmic; són les punxes de les roses, que es poden treure) a les seves tiges.
Fulles: pinnaticompostes o palmaticompostes. Presenten, normalment, estípules. Flors: hermafrodites actinomorfes. Receptacle amb forma de copa. Periant diferenciat en calze i corol·la, pentàmer (5 sèpals lliures i 5 pètals lliures). Algunes espècies, sota del calze i dels sèpals, presenten com un altre calze format per 5 peces anomenat calicle. L'androceu té molts estams (molt pol·len) i el gineceu té un o més carpels lliures o soldats. L'ovari pot ser súper o ínfer. Pol·linització entomòfila. Fruit: poden ser secs, o bé fol·licles o bé aquenis (puntets de maduixa), o carnosos, que poden ser simples (drupa), múltiples (polidrupa, també anomenada móra) o complexos (eteri, com les maduixes, amb receptacle vermell cònic on cada carpel és un aqueni; o bé poms, com pomes i peres, amb 5 carpels, on cada carpel forma un fruit amb un fol·licle i on la part que es menja ve del receptacle, anomenada copa). Usos: gran interès ornamental, fruiter.
SUBFAMÍLIA Spiraoideae Rosoideae Maloideae Prunoideae Gèneres considerats - Filipendula, Fragaria, Rubus, Rosa, Prunus Convex, pla, còncau 2-5carpels, pluriovulars, lliures, ovari súper Flolicle X=8,9 Convex, pla, còncau 1-molts carpels, uniovulats poc soldats, ovari súper Aqueni, drupa, núcula X=7,8,9 107 Cydonia, Pyrus, Malus, Eriobotrya, Crateagus Còncau 1-5 carpels plurioculats soldats, ovari ínfer Plurifol·licle (pom) X=17 Receptacle Gineceu Fruit Nombre cromosòmic Còncau 1 carpel uniovulat, ovari súper Drupa X=8 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gènere Filipendula Filipèndula ulmària Les seves fulles recorden a les dels olms. Les trobem en paratges sup-alpins. Fan una inflorescència blanca molt vistosa. És una de les plantes, de les quals s’ha obtingut àcid salicílic Gènere Rubus (esbarzers).
Són plantes llenyoses, arbusts. Plantes espinoses: tenen molts agullons. K5 C5 Ainf Ginf. Tenen les tiges arquejades (no són erectes). Fulles: palmades compostes per 5 fòl·lids serrats. Plantes de fulla perenne. Tenen estípules. Flors: blanques amb inflorescència en raïm. Actinomorfa. Fruit: polidrupa. Cada carpel forma una drupa (móra).
Rubus idaeus (gerd).
Viu en zones humides de muntanya, espais freds. Tenen les tiges erectes.
Fulles: Pinnades compostes (excepció). Per sota són piloses i de color blanc, discolora Fruit: Polidrupa vermella (gerd).
Usos: Les fulles tenen tanins amb propietats astringents, mentre que els fruits s'empren en alimentació i elaboració de xarops.
108 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Rubus ulmifolius (esbarzer).
Viu en marges dels boscos, barracons, rieres... Forma una comunitat molt densa i esparsa (bardissa).
Les tiges presenten agullons Fulles: Palmades compostes. Tiges arquejades.
Fruit: Polidrupa (móra).
Són fruits comestibles, per fer confitures, amb molta vitamina C i antioxidants Gènere Rosa (rosers).
K5 C5 Ainf Ginf. Tenen agullons. Són plantes glanduloses (pèls glandulars). Són arbustos Fulles: perennes, caduquen. Pinnaticompostes, imparipinnades. Estípules (bràctees de l'inici de la fulla composta) grans a la base. Folíols (fulletes de la fulla composta) de les serrats. Flors: hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat en androceu, amb molts estams, i gineceu, amb molts carpels lliures. Té un receptacle en forma de copa; a dins hi ha els carpels. Cada carpel forma un aqueni (poliaqueni). L’ovari és ínfer, però es podia considerar com a semi-ínfer. Fruit: cinoròdon (polinúcula). El receptacle es fa carnós i vermell.
Rosa sp.
Fulla: Caduca.
Fruit: Vermell.
Usos: Els pètals tenen derivats flavonoides, essències (geraniol) i tanins (astringents suaus, col·liris). S'utilitzen en perfumeria i cosmètica i vermífug. Els fruits contenen tanins. Tenen una funció ornamental, per fer confitures 109 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gènere Fragaria Fragaria vesca (maduixera).
Planta herbàcia, perenne. Estolons persistents. A l'època desfavorable desapareix tot menys els estolons.
Fulles: Trifolíols, compostes. Tenen un pecíol llarg i pilós.
Flors: Hermafrodites, simetria actinomorfa. Periant diferenciat (5 sèpals i 5 pètals). 5 peces de calicle. Gineceu amb molts carpels separats. A sobre del receptacle. Molts estams.
Fruit: Poliaqueni (eteri: el receptacle creix).
Usos: Les fulles contenen tanins (propietats astringents). Les maduixes tenen ús en alimentació.
També és cultiva molt la Fragaria virginiana Fragaria Xananassa (maduixot) És un hídrid obtingut comercialment per vendre. No creix de manera silvestre. Presenten fruits en eteri Cydonia oblonga (Codonyer) Arbre amb fulles bastant grans i arrodonies, que fa un fruit amb pom piriforme que té la característica que el pericarpi és molt dur, per la presència de cèl·lules pètries Té una funció estringent 110 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Eriobotrya japonica (nesprer) Les fulles són molt grans, una mica coriàcies.
El fruit és un pom, i tenen l’ovari ínfer.
El seu origen és asiàtic Crateagus monogyna (arç blanc) Té espines (verdaderes). Presenten una floració blanca i fulles lobulades.
Els fruits són de color vermell i una mica tòxics Els fruits, flors i fulles s’utilitzen en infusions i medicaments per qüestions de millorar la circulació sanguínia i anticolesterolémic Gènere Prunus L’ovari és súper Prunus laurocerasus (llorer reial o llorer cirer).
Fulles: Allargades com les d'un llorer.
Fruits: Semblants al cirerer.
Usos: Planta tòxica i d'ús com a estimulant respiratori.
Prunus dulcis (ametller).
Coneguda també com a Amygdalus communis. Floreix al gener/febrer.
Fruit: Carnós en drupa. Té una coberta verda (ametlló), que és el pericarpi carnós.
L'ametlla és la part interna de la llavor, l'endocarpi (com el pinyol del préssec).
Usos: Les ametlles són comestibles. Llet d'ametlles com a producte medicinal per a gent intolerant a la lactosa. Les ametlles primitives silvestres tenien un àcid amargant. D'aquestes en deriven les ametlles amargants (tòxiques en altes concentracions, tot i que s'empren en cuina i com a estimulant respiratori).
111 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Prunus avium (cirerer).
Es cultiva en llocs humits per obtenir-ne els fruits (cireres), però també viu silvestre en boscos caducifolis humits.
Fulles: Simples, peciolades, tenen estípules i amb forma el·líptica o lanceolada, amb marge dentat. A la base del limbe hi ha 2 glàndules característiques.
Flors: Característiques del gènere Prunus.
Fruit: És una drupa a l'extrem d'un peduncle llarg. Els peduncles de les cireres tenen propietats diürètiques. Els pecíols dels fruits en alguns cassos són recol·lectat a part per ser utilitzats en farmàcia, ja que són diürètics Prunus domestica (prunera).
És un arbre originari dels Balcans (Turquia).
Fulles: Ovades, simples, amb pecíol i estípules, el marge és dentat i es disposen de manera esparsa.
Flors: Són blanques, amb característiques com les del cirerer amb un sol carpel. L’ovari és súper Fruit: És una drupa (pruna). Depenent de les varietats pot ser que estiguin recobertes d'una capa de cera. Diem que el fruit és pruïnós (la cera és pruïna). Tenen propietats laxants.
Prunus persicus (presseguer).
És originari de la Xina.
Fulles: Simples, pecíol curt, llargament lanceolades, amb marge dentat o crenat (les dents són rodones).
Fruit: Drupa amb pell pilosa i una sola llavor 112 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Pyrus communis (perera).
És un arbre dels Balcans cultivat.
Fulles: Simples, peciolades, amb estípules, el·líptiques, amb marge dentat i disposició esparsa.
Flors: S'assemblen molt a les dels Prunus.
Hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat, pentàmeres, 5 sèpals i 5 pètals lliures, androceu amb molts estams. La diferència rau en el gineceu, que està format per 5 carpels soldats amb ovari ínfer.
Fruit: És un pom amb forma piriforme (pera). Els carpels formen la part central, que seria el cor de la pera. Cada carpel forma un fol·licle. La carn ve del receptacle.
Malus domestica (pomera).
Flors: Clàssicament rosàcies.
Fruit: Pom (poma).
Usos: Alimentari i astringent quan s’oxida.
Família Cannabaceae (cannabàcies).
Arbres anuals o perennes dioiques. No produeixen làtex. Fulles: simples o compostes, palmades. Són peciolades amb disposició oposada o alternada. Tenen estípules. Flors: unisexuals en individus dioics. Són petites i poc vistoses. Flors masculines: A5 P5. Periant indiferenciat format per 5 tèpals lliures. L'androceu està format per 5 estams. Són peciolades i es disposen en inflorescència de tipus panícula. Flors femenines: P(5) G(2). Periant indiferenciat format per 5 tèpals soldats. El gineceu està format per 2 carpels soldats amb els estigmes (o estils) molt llargs i amb ovari súper. L'estigma d'aquestes plantes recobreix l'estil per una banda. Hi ha dos estils separats. Inflorescència de tipus espiga (glomèrul). Fruit: aqueni.
113 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Humulus lupulus (llúpol).
Es troba a les zones temperades i fredes de l'hemisferi nord. És una planta herbàcia, però perenne. Té una part aèria enfiladissa anual.
Fulles: Simples, palmatilobulades amb lòbuls dentats, peciolades, amb disposició oposada. Per l'anvers tenen pèls cistolítics; pel revers, pèls tectors i glandulars.
Flors: Unisexuals, planta dioica.
- Flors masculines tenen periant indiferenciat amb 5 tèpals lliures i 5 estams a l'androceu. Tenen un peduncle i tenen inflorescència de tipus panícula.
- Flors femenines no tenen periant, només estan formades pel gineceu amb 2 carpels soldats, ovari súper, i 2 estils/estigmes llargs.
Flors: Estan disposades de 2 en 2 a la base d'una bràctea. Inflorescència de tipus estròbils o pinyeta a la part terminal de la planta.
Fruit: Aqueni.
Usos: Les bràctees que suporten les flors tenen pèls glandulars que secreten una substància rica en substàncies amargants, com lupulona i humulona (propietats antibiòtiques contra grampositius i bacteri de tuberculosi). Aquestes substàncies amargants s'empren en l'elaboració de la cervesa com a conservant, responsables del gust amargant de la cervesa.
Tenen propietats digestives.
Cannabis sativa (cànem).
Planta originària del sud d'Àsia, però es cultiva arreu. Les tiges tenen fibres d'esclerènquima llargues i resistents.
Presenten pels glandulars on s’acumula en principi actius, també presenten pels tectors (pels sistolítics) per determinar l’espècie Fulles: Palmaticompostes, amb 5-9 folíols. Peciolades amb estípules, disposades de manera oposada i alternades (majoritàriament) a la part inferior de la planta i esparsa a la part superior. A l'anvers hi ha pèls cistolítics, al revers pèls glandulars i tectors.
114 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Flors: Són petites i poc vistoses. Unisexuals i planta dioica.
- Flors masculines amb periant indiferenciat amb 5 tèpals lliures, androceu amb 5 estams. Flors amb peduncle i en inflorescència de tipus panícula. En forma de raïm - Flors femenines tenen un periant indiferenciat format per 5 tèpals soldats, formant una estructura membranosa que envolta l'ovari. El gineceu està format per 2 carpels soldats amb ovari súper i amb 2 estils/estigmes llargs. Flors sèssils, no tenen peduncle. Inflorescència de tipus espiga o glomèrul a les part terminals .
Fruit: Aqueni.
Usos: Se n'empren les inflorescències femenines (glomèruls), sobretot de la subespècie indica. Se n'extreu una resina rica en cannabinol i cannabidiol i THC, amb propietats analgèsiques, antisèptiques i sedants. Aquesta resina, barrejada amb tabac o bé les pròpies inflorescències seques triturades es fumen, amb efectes de benestar, eufòria, etc., però posteriorment, si s'augmenta la dosi, poden provocar alteració de la consciència, pèrdua de les nocions de temps i espai, al·lucinacions, somnolència... Són narcòtiques. En casos extrems, coma. Les fibres d'esclerènquima de les tiges s'utilitzen en la indústria tèxtil. Els fruits s'empren en alimentació d'ocells.
Família Urticaceae (urticàcies).
Flors femenines: periant diferenciant format per 4-5 tèpals i gineceu per 2 carpels soldats, ovari súper, estil molt curt o sense estil i amb estigma pilós. I no gaire vistoses Fruit: aqueni.
Família cosmopolita amb caràcter ruderal Una de les característiques que poden presentar és que poden presentar pels urticants, glandulars amb punta silícica que amb facilitat es trenca i allibera una substància bastant irritant Urtica dioica (ortiga major).
És una planta que es pot trobar en lloc rurals i humits. Planta herbàcia i perenne.
Inflorescència d’espiga Fulles: Simples, peciolades, amb estípules, forma lanceolada, serrades al marge i disposades de manera oposada; a més, són decussades (oposades, però que d'un pis al següent hi ha un canvi de 90º en la disposició). Presenta pèls urticants i cistòlics (s'hi acumula carbonat càlcic).
115 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Flors: Molt petites, poc visibles. Unisexuals i dioiques.
- Flors masculines: tenen 4 tèpals, periant indiferenciat, androceu amb 4 estams; es disposen en raïm.
- Flors femenines: periant indiferenciat format per 4 tèpals, formen grupets a l'axil·la de les fulles. Gineceu amb 2 carpels soldats, ovari súper.
Fruit: Aqueni.
Usos: Pèls urticants per a l'àcid fòrmic (propietats diürètiques, antireumàtiques, desodorants) i fulles d'ortiga pels pigments (clorofil·la i xantofil·la; colorants alimentaris).
Parietaria judaica (morella roquera, parietària).
És una planta herbàcia, però perenne, que es pot trobar en zones ruderals, prop de cases. Tiges de color vermellós, viu als murs. Els tèpals no són urticants Fulles: El·líptiques, amb marge enter. Disposició esparsa, alternades.
Flors: Poden ser unisexuals o hermafrodites. Flors masculines, femenines i hermafrodites es poden trobar a la mateixa planta. És una planta monoica.
Periant indiferenciat format per 4 tèpals, androceu format per 4 estams i gineceu format per 2 carpels soldats amb ovari súper. El seu pol·len és molt al·lergogen. Solen ser una flor femenina i 3-4-5 masculines/hermafrodites que l’envolten Fruit: Aqueni.
Usos: Tota la planta té propietats diürètiques (i també tanins amb propietats astringents).
ORDRE FAGALES Família Fagaceae (fagàcies).
Són plantes cosmopolita, que es troben normalment a les zones temperades i tropicals de l'hemisferi nord.
Són llenyoses, sobretot arbres, alguns arbusts. Roures i faigs són d'aquesta família, importants per la seva fusta, i que formen boscos extensos. Fulles: simples, peciolades, amb estípules i amb disposició esparsa (van al voltant de la tija) o bé alternada (disposades en un pla), en alguns casos són esparses. Flors: masculines i femenines, arbre monoic. Flors masculines: té periant indiferenciat format per 4-6 tèpals i androceu format per 6-20 sèpals. Inflorescència de tipus ament. Flors femenines: petites, poc vistoses, constituïdes per un periant indiferenciat format per 4-8 tèpals i un gineceu amb 3-6 carpels soldats amb ovari ínfer. Les flors femenines estan protegides per un involucre (conjunt de bràctees) i es disposen en grupets de 1-3 a l'axil·la de les fulles (és una inflorescència de tipus cimós; si es ramifica una vegada, es diu dicasi). En general les flors 116 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas masculines són poc vistoses, però les inflorescències són molt vistoses anomenades dicari en forma d’espiga els quals se’n viuen amens (amens de dicasis). En canvi les flors femenines s’agrupen en dicasis. A la base tenen un involucres de bràctees que es quedarà en el fruit. Fruit: aqueni que conserva l'involucre. L'involucre es pot fer llenyós i forma una estructura que es diu cúpula.
Castanea sativa (castanyer).
Turquia, però es pot trobar en la nostra flora de muntanya i humida. Caducifoli.
Fulles: Simples, peciolades, el·líptiques o lanceolades amb marge serrat i molts parells de nervis laterals rectes. Estan disposades de manera alternada i són molt grans (són caduques) Flors: Unisexuals. Arbre monoic. Els seus amens són erectes - Flors masculines: tenen periant indiferenciat format per 6-8 tèpals i androceu amb 10-20 estams. Inflorescència de tipus ament.
- Flors femenines: disposades en grups de 3 (inflorescència de tipus dicasi). Periant amb 6-8 tèpals i gineceu amb 6 carpels soldats i ovari ínfer. Protegit per involucre de bràctees espinoses (formen, en el fruit, la cúpula).
Fruit: Aqueni que queda envoltat per la cúpula, involucre de bràctees espinoses. A l'interior hi ha els aquenis: 3 flors equivalen a 3 aquenis (de vegades només n'hi ha 2).
Usos: De les fulles se n'extreu substància amb propietats expectorants; les tiges, riques en tanins, s'empren per a disenteria i diarrea.
Gènere Quercus (alzines i roures).
Arbres i alguns arbusts. Solen formar boscos més o menys extensos en la zona de clima mediterrani (és la vegetació potencial en altitud baixa del nostre clima). Fulles: simples, peciolades, amb estípules. Tenen marge enter, dentat i espinós o bé lobulat. N'hi ha de fulla caduca (roures) i de fulla perenne (alzines). Flors: les masculines tenen periant amb 4-9 tèpals soldats i androceu amb 6-12 estams; la disposició és en aments. Flors femenines: formades per una única flor, amb periant indiferenciat de 4-6 tèpals soldats i gineceu amb 3 carpels soldats i ovari ínfer. Hi ha bràctees formant involucre. Les flors estan disposades d'una en una (dicasi, però les dues laterals avorten i només en queda una). Fruit: aqueni que conserva involucre formant cúpula llenyosa. S'anomena gla. Hi ha unes estructures, gales, que són hipertròfies dels teixits de la planta formades per insectes o microorganismes. Contenen tanins, amb propietats astringents, hemostàtiques, antisèptiques i per al tractament d'hemorroides i dermatosi. L'escorça també en té.
117 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Quercus ilex (alzina).
Són de zones baixes Fulles: Perennes i piloses i coriàcies Quercus suber (alzina surera).
És un arbre que viu en zones de terra baixa. El tronc presenta una escorça molt gruixuda i suberificada, que s'utilitza en elaboració de taps i altres objectes de suro. Un cop tallada l'escorça, en torna a fabricar més. Té molt desenvolupat el súber Quercus pubescens (roure)12.
Són de terra alta (muntanya) Fulles: Caduques i glabres. Força més lobulades Fruits: Tenen un peduncle llarg. El fruit és l’aglà En farmàcia s’utilitzen les agalles o gales (tumoració després de la picada d’un insecte) i són molt aprofitades perquè tenen molt tanins, els quals són antiestringents Fagus sylvatica (faig) Forma boscos que és diuen fagedes, és de muntana mitjana. De fulles caducifoli i fulles no gaire coriàcies.
Les cúpules cobreixen tot el fruit i presenten una mena de pels. Dins la cúpula trobem 2 fruits tetraèdrics, els quals són comestibles 12 Alguns roures presenten fulles marcescent, les quals són fulles caduques que és queden a l’arbre 118 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE MALPHIGHIALES Família Hypericaceae (hipericàcies).
540 espècies, de distribució cosmopolita. Fulles allargades bastant glanduloses, esparses o alternades, o oposades. Les seves fors són molt Hypericum perforatum (herba de Sant Joan).
Planta herbàcia, perenne. Es pot trobar en marges de boscos de regió mediterrània.
Fulles: Sèssils, enteres, simples. Estan puntejades degut a unes glàndules secretores translúcides que s’agregen olis essencials. En el marge hi sol haver uns puntets negres corresponents a unes altres glàndules secretores. Disposició oposada i decussada (canvi de 90º de les unes a les altres). És un dicasi.
Flors: Té cavitats als pètals. Són hermafrodites i tenen simetria actinomorfa, amb periant diferenciat i pentàmer. El calze té 5 sèpals lliures, la corol·la té 5 pètals lliures; l'androceu està format per molts estams (12-30) i el gineceu té 3 carpels soldats amb ovari súper. K5 C5 A12-30 G(3) Fruit: Càpsula.
Usos: Se n'empren les parts florides, que contenen olis essencials (provinents de les glàndules secretores clares), flavonoides, tanins, hipericina i pseudohipericina (dues substàncies que se secreten en les glàndules fosques, amb propietats antidepressives, antihipnòtiques, ansiolítiques...).
Família Erythroxylaceae (eritroxilàcies).
250 espècies, zones tropicals.
119 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Erythroxylon coca (coca).
Arbust de fulla caduca, originari dels Andes de Bolívia i Perú, tot i que també es cultiva a Colòmbia, Brasil, etc. La fusta té la part llenyosa d’un color marró tirant a vermell Fulles: Simples, peciolades, amb estípules. Són el·líptiques amb marge enter. Disposició esparsa.
Presenten un nervi central, no és veuen els nervis secundaris. També presenten una línia gairebé paral·lela a cada banda del nervi central, que és una cicatriu de la prefoliació Flors: Blanques. Es troben a l'axil·la de les fulles, o bé aïllades o bé en grupets petits. Hermafrodites, simetria actinomorfa, periant diferenciat pentàmer. K5 C5 A(10) G(3) Fruit: Drupa Usos: De les fulles se n'extreu la cocaïna. És una substància estimulant del sistema nerviós central.
Les fulles mastegades van bé per la fatiga i el mal d’altura ORDRE FABALES Família Fabaceae (fabàcies), Leguminoceae o Papilionaceae També anomenades papilionàcies. Família gran (12000 espècies). Plantes llenyoses, arbres, arbusts, plantes herbàcies i lianes. Algunes espècies són plantes enfiladisses i poden presentar tiges volubles (capacitat d'enroscar-se sobre d'un suport) i circells (transformació dels folíols finals en filaments per poder-se enfilar). També n'hi ha que presenten, en les arrels, unes protuberàncies corresponents a cúmuls de bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric (gènere Rhizobium). Aquestes protuberàncies es coneixen com a nòduls. Fulles: poden ser simples o, generalment, compostes. Poden ser pinnaticompostes o palmaticompostes. Tenen estípules. El darrer folíol es transforma en circell. Flors: són hermafrodites, amb simetria zigomorfa, periant diferenciat i pentàmer. El calze està format per 5 sèpals soldats, de vegades bilabiat (fa dos llavis). Quan passa això, el llavi inferior té 3 lòbuls i el superior, 2. 5 pètals lliures que formen corol·la papilionàcia, un dels quals és més gran, el superior, conegut com a estendard. Dos altres pètals són les ales, units formant una estructura que s'anomena carena o quilla. La corol·la és diu papilionàcia. L'androceu està constituït per 10 estams que poden estar tots soldats o bé tots menys un. En el primer cas, l'androceu és monadelf; en el segon, diadelf. Gineceu amb només un carpel i ovari súper. K(5) C5 A(10)/(9)+1 G1. La prefloració pot se vexil·lar (l’estàndard cobreix els altres pètals) o bé carinal (els dos pètals que formen la carena envolta els altres pètals) Fruit: llegum. Són dehiscents o indehiscents, i carnosos. Poden ser llisos o ornamentats, més o menys espinosos.
120 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Glycyrrhiza glabra (regalèssia).
Plantes herbàcies, però perennes. Viuen en torrents i rieres.
Fulles: Pinnaticompostes o imparipinnades, amb estípules, esparses.
Flors: Rosades o liles, inflorescències de raïm. És una planta glandulosa.
Disposades en raïms a les axil·les de les fulles. Androceu diadelf (9)+1.
Fruit: Llegum vermell (madur) indehiscent.
Usos: Rel i rizomes contenen glicirrina (expectorant, antiàcid), també com antitussigen i per pujar la pressió Vicia faba (favera).
Herbàcia, anual, originària del Mediterrani.
Fulles: Entre 1 i 3 folíols, compostes. Tiges de secció quadrangular.
Flors: Típiques de les fabàcies, de color blanc amb taques fosques a les ales.
Fruit: Llegum amb valves més o menys carnoses. Les llavors, que són les faves, contenen una substància que pot resultar tòxica (produeix la lisi dels eritròcits i, conseqüentment, anèmia; favisme).
Phaseolus vulgaris (mongetera).
Originària d'Amèrica amb especies autòctones.
Fulles: Pinnaticompostes, amb pocs parells de folíols trifoliades.
Flors: blanques o blavoses.
Fruit: mongetes, que es poden consumir o bé verdes (llegum sencer) o bé seques (només llavors).
121 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Pisum sativum (pesolera).
Regió mediterrània.
Fulles: Entre 1 i 3 parells de folíols, acabes en circell. Tenen estípules que són força grans, més que els folíols i tot.
Flors: Blavoses o violetes.
Fruit: Llegum glabre, més o menys cilíndric, que conté els pèsols (llavors).
Lens esculenta (llenties).
Àfrica i Àsia.
Fulles: Pinnaticompostes amb molts folíols.
Flors: Típiques fabàcies.
Fruit: Llegum no gaire llarg i comprimit. A l'interior hi ha llavors de forma lenticular (llenties). Conté molt de ferro i s’utilitza com aliment medicinal contra les anèmies Arachis hypogaea (cacauet).
Brasil.
Fulles: Pinnaticompostes amb 2 parells de folíols. Un cop pol·linitzades, les tiges adopten un geotropisme positiu (s'enterren) i fototropisme negatiu (ídem). Enterra els fruits per protegir-ho dels animals, i a la vegada per autosembrar-se (autocòria).
Fruit: Cacauet. Madura sota terra, per aquest motiu no tenen clorofil·la, i per tan no són verd 122 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Glycine max (soja).
Xina. Planta pilosa.
Fulles: Trifoliades.
Usos: Les llavors són riques en proteïnes i se n'obté un oli.
Rica en vitamines C. Pot provocar al·lèrgies alimentàries.
Cicer arietinum (cigronera).
Àsia i Àfrica (Mediterrània oriental).
Fulles: Pinnaticompostes.
Fruit: El llegum és curt com el de la llentia, però cilíndric. Té 2 llavors, que són arrodonides, globoses, amb diverses protuberàncies (cigrons).
Medicago sativa (alfals).
Fulles: Trifoliades.
Flors: Papilionàcies blavoses disposades en raïm.
Usos: Farratge i per fer emplastres per petites ferides i cremades Robinia pseudoacacia (falsa acàcia o robínia).
Arbre que es fa servir com a espècie ornamental.
Fulles: Imparipinnades. Tenen estípules, però espinoses en les joves.
Fruit: Es disposa en raïm com pènduls.
És fa servir com a ornamentals 123 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Spartium junceum (ginesta).
Arbust de tiges verdes.
Fulles: Pràcticament no en té. Són simples.
Flors: Típiques papilionàcies.
És fa servir com a ornamental. Pot ser tòxica! Ceratonia síliqua (garrofer) Cultivada en la regió seca del mediterrani. Tenen fulles coriàcies en general pinnades, flors sense corol·la, serveix com aliment (sobretot animal), i s’obté un xarop per fer xocolata.
Dona sensació de sacietat Astragalus gummifer És orginirària de l’Aràbia, s’obté goma de tragacant. És un gènere molt gran (unes 2.000). tenen moltes fulles i algunes transformades en espines Tamarindes indica (tamarinde) La polpa s’utilitza també com a additiu alimentari Physostigmina veneosum (fava de Calabar) Provinent d’Àfrica. Ingerir les llavors pot ser tòxic. El seu principi actiu és la Fisostigmina que s’utilitza per la pressió ocular alta 124 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE MYRTALES Família Myrtaceae (mirtàcies).
Plantes generalment llenyoses de zones tropicals o temperades de l'hemisferi sud. De fulles en general coriàcies, alternades, esparses o oposades Eucalyptus globulus (eucaliptus).
Se n'obté pasta de paper. Originària d’Austràlia, concretament de Tanzània. Presenten ritidoma a l’escorça, és a dir, parts del tronc se separen fàcilment Fulles: Diferents depenent de si són joves o adultes. Les joves més o menys lanceolades, sèssils i oposades; les adultes, que són la majoria i les que s'acostumen a veure, són falciformes, peciolades i esparses.
Flors: Hermafrodites. Periant diferenciat tetràmer. Calze format per 4 sèpals soldats i corol·la 4 pètals soldats. Calze i corol·la tot soldat. Androceu amb nombre elevat d'estams. Gineceu format per 5 carpels soldats, ovari ínfer.
Fruit: Càpsula.
Usos: Glàndules situades en cavitats secretores lisígenes on s'hi acumulen olis essencials amb usos expectorants, entre d'altres. També són antihelmíntic Syzygium aromaticum (clau d’espècia).
Arbre no gaire gran, fulles perennes, originari d'Indonèsia.
Fulles: Simples, el·líptiques, peciolades, marge enter, oposades.
Flors: Petites, però semblants a l'eucaliptus. Es disposen en inflorescència. Receptacle vermell amb forma de copa allargada. Periant tetràmer, diferenciat en calze i corol·la. Els pètals formen una caliptra que quan al obrir-se la flor. Calze amb 4 sèpals lliures, corol·la amb 4 pètals imbricats els uns sobre dels altres (no soldats).
Quan la flor s'obre cau la cúpula. Androceu amb molts estams. Gineceu format per 2 carpels amb ovari ínfer.
Fruit: Càpsula.
Usos: Planta aromàtica amb olis essencials. Ús en alimentació. Tenen tanins, fitosterols amb propietats antiespasmòdiques, carminatives, antisèptiques (molt utilitzat en odontologia), etc.
125 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Myrtus communis (murta) Comuna a la regió mediterrània en llocs secs i solejats. És una mata petita d’un metre d’alçada Fulles alternades o espases. Amb ovari semi-ínfer Els seus usos són bronquials i digestives, els fruits són comestibles, i algunes vegades com a licors ORDRE BRASSICALES Família Brassicaceae (brassicàcies o crucíferes).
Cosmopolita. Algunes de les seves cèl·lules tenen un enzim, mirosinasa, que pot actuar sobre els glucòsids.
Plantes herbàcies que poden ser anuals, bianuals o perennes. Fulles: simples, poden ser enteres o més o menys dividides fins a 3 vegades pinnatisectes.
Alternades o esparses. En algunes espècies, les fulles de la base es troben formant una roseta. Flors: hermafrodites, actinomorfes, inflorescència de tipus raïm o corimbe. No tenen bràctees. Periant diferenciat, tetràmer, calze amb 4 sèpals lliures, corol·la amb 4 pètals lliures disposats en forma de creu. Androceu amb 6 verticils disposats en 2 verticils: verticil inferior amb 2 estams i verticil superior amb 4 estams. Gineceu bicarpel·lar, soldats, sincàrpic i ovari súper. En els pètals hi ha una part més laminar, limbe, i una part més estreta, ungla. Fruit: càpsula que quan és madura s'obre la valva que conté un septe. Els fruits que són 3 vegades més llargs que amples es diuen síliqües; si són més aviat amples, silícules. Latisepte és el fruit dividit per la part ample (cada part és un septe). Dins del fruit hi ha un septe que pot estar en diferent disposició: latisepte, si el septe va paral·lel a la llargada de la fulla, o angustisepte, si és perpendicular. Hi ha molts tipus de fruit: llisos, pilosos, diferent forma, ornamentats o no, etc.
126 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Brassica napus (nap) Presenten un clor groc molt intens.
Presenta una varietat del nap és la colza, i la seva finalitat de plantar-la és per alimentació animal (Brassica napus var. oleifera).
L’oli és comestible Brassica oleracea (col) Se'n fa servir la inflorescència. Hi ha diferents varietats, com la gemmífera (col de Brussel·les), que a les tiges hi té la unes gemmes que són la inflorescència.
Presenten diferents especies, amb diferents modificacions entre ells que corresponen a millores adaptatives pròpies: - Brassica oleracea var. capitata  Selecció de la planta per les fulles basals - Brassica oleracea var. gemmífera  Selecció de la planta per les fulles de la tija - Brassica oleracea var. gonglyoides  Selecció per la part subterrània - Brassica oleracea var. botrytis  Selecció del botó floral Brassica nigra (mostassa negra).
Fulles: Es troben a la part inferior, són grans i pinnatisectes.
Són lirades. Les fulles de les flors són grogues.
Fruit: síliqua.
Usos: rubefaent, lacrimogen. Amb les llavors se'n fa mostassa.
Contenen juntament amb la següent glucosinolats que ajuden a netejar les vies respiratòries i funció digestives Sinapis alba (mostassa blanca).
Planta híspida (pilosa, amb pèls rígids).
Fulles: pinnatisectes, simples, iguals les de la base que les de la part superior.
Fruit: síliqües amb bec que pot ser tant o més llarg que la part seminífera on hi ha les llavors.
Les llavors en aigua no desprenen olor picant que desprèn la mostassa negra.
Usos: alimentació per fer mostassa. Mucílag amb propietats laxants, activen la circulació de la sang 127 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Raphanus sativus (rave) Presenta una flor de color violeta amb els nervis molt marcats Lepidium meyenii (maca) Espècie d’alta muntanya de la serralada dels Andes Fa uns petis rabents comestibles i presenta unes propietats tòniques són importants a l’industria farmacèutica juntament sent un estimulant sexual Wasabia japonica (wasabi) Prové del Japó amb fulles cordiformes, amb la part subterrània utilitzada per fer el wasabi.
Tenen una funció digestiva ORDRE MALVALES Família Tiliaceae (tiliàcies).
Estams lliures.
128 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Gènere Tilia (til·lers).
Arbres caducifolis. Fulles: simples, peciolades, cordiformes (forma de cor), marge dentat (serrat), tenen estípules i disposició esparsa. Flors: hermafrodites, actinomorfes i disposició en inflorescència de tipus cimós.
Tenen peduncle soldat a una bràctea gran en forma de llengüeta. Periant diferenciat, pentàmer, 5 sèpals lliures, 5 pètals lliures, androceu amb molts estams i gineceu amb 5 carpels soldats i ovari súper. Fruit: nou, indehiscent, com els aquenis, però amb pericarpi llenyós. La inflorescència és un dicasi Tilia platyphyllos (til·ler de fulla gran).
Branques i fulles piloses. Inflorescència formada per poques flors (dicasi) Fulles: glabres, amb pèls vermellosos on s'ajunten els nervis.
Flors: inflorescències amb moltes flors.
Usos: ornamentació. Inflorescències tenen oli essencial (farnesol, amb propietats sedants), flavonoides (diürètic) i mucílag.
Tilia cordata (til·ler de fulla petita).
Branques i fulles piloses. Inflorescència formada per poques flors (dicasi) Fulles: glabres, amb pèls vermellosos on s'ajunten els nervis.
Flors: inflorescències amb moltes flors.
Usos: ornamentació. Inflorescències tenen oli essencial (farnesol, amb propietats sedants), flavonoides (diürètic) i mucílag.
Família Sterculiaceae (esterculiàcies).
Estams soldats normalment. Família força gran, plantes tropicals.
Cola nitida (arbre de la cola).
Àfrica tropical. Arbre no gaire gran (15m). Fulles: simples, peciolades, enteres, el·líptiques.
Flors: poden ser hermafrodites o unisexuals. Totes es troben juntes en la mateixa planta.
Simetria actinomorfa, calze amb 5 sèpals soldats, corol·la sense pètals, androceu amb nombre elevat d'estams soldats i gineceu amb 5 carpels lliures i ovari súper. K(5) C0 A(inf) G5. Els estams formen una columna, sobre de la qual hi ha el gineceu. Fruit: polifol·licle (5 carpels on cada carpel fa un fol·licle). En el seu interior fa llavors força grosses. Usos: tanins i alcaloides, sobretot cafeïna i teobromina.
129 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Theobroma cacao (cacau).
Amèrica tropical. Arbre petit (10m).
Fulles: simples, peciolades, el·líptiques, enteres, esparses.
Flors: blanquinoses, surten del tronc. Hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat pentàmer, calze amb 5 sèpals, corol·la amb 5 pètals, androceu amb 5 estams i gineceu amb 5 carpels soldats i ovari súper. K5 C5 A5 G(5). A més hi ha 5 estams estèrils (estaminodis). Pol·linització entomòfila.
Fruit: càpsula gran que surt del tronc. A l'interior hi ha moltes llavors disposades.
Usos: mantega del cacau per supositoris. Fruit té teobromina (diürètica) i cafeïna, i les llavors s'empren en alimentació (xocolata).
Família Malvaceae (malvàcies).
Es diferencien de les anteriors famílies perquè les anteres estan formades per només una teca i dos sacs pol·línics. A part d'això, normalment tenen calicle. Cosmopolites, anuals. Plantes herbàcies, piloses (pèls estrellats). Fulles: simples, peciolades, generalment palmatilobades amb lòbuls dentats, amb estípules i disposició esparsa. Flors: grans, vistoses, hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat pentàmer, calze amb 5 sèpals soldats, per sota hi ha un calicle amb 3 o més bràctees lliures o soldades, corol·la amb 5 pètals lliures o soldats a la base, androceu format per molts estams formant una columna que envolta l'estil, tenen una teca (les més primitives poden tenir només 5 estams), gineceu format per nombre elevat de carpels, entre 5 i molts, soldats, gineceu sincàrpic (es veuen els septes) i ovari súper. K(5)+3 C5 A(inf) G(5-->inf). Fruit: esquizocarp (fruit sec, indehiscent, que ve d'un gineceu pluricarpel·lar sincàrpic; quan és madur es fragmenta en diferents parts, cadascuna ve d'un carpel, conegudes com a mericarpis) o càpsula.
Malva sylvestris (malva).
Herbàcia, bianual o perenne, ruderal.
Fulles: palmatilobades, peciolades, esparses, etc.
Flors: grans, vistoses. Disposició solitària o en petits grups a l'axil·la de les fulles. Són de color porpra, violeta, amb nervis de color més fosc. 5 sèpals soldats, calicle format per 3 peces lliures i estretes, 5 pètals, androceu amb nombre elevat d'estams soldats, formant un tub que envolta l'estil i gineceu amb 10-12 carpels soldats i ovari súper. K(5)+3 C5 A(inf) G(10-12).
Fruit: esquizocarp.
130 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Althaea officinalis (malví).
Semblant a la malva, erecta, herbàcia, però perenne. Viu en llocs humits.
Fulles: palmatilobades també, però amb lòbuls petits.
Dentades, peciolades, amb estípules, esparses.
Flors: blanquinoses rosades, calze format per 5 sèpals soldats, a sota hi ha un calicle format per nombre variable de peces entre 6-12, corol·la amb 5 pètals lliures, androceu amb molts estams soldats formant columna i gineceu amb 8-25 carpels soldats i ovari súper.
Fruit: esquizocarp.
Usos: flors, fulles i arrels tenen substàncies mucilaginoses (més en les arrels).
Propietats emol·lients, bèquiques, laxants, etc. Per afeccions catarrals i fabricació de comprimits i pastilles.
Gènere Gossypium (cotoners).
Tropicals (també cultivades en zones temperades), herbàcies o llenyoses. Es cultiven pels fruits (llavors, concretament).
Gossypium herbaceum (cotoner).
Fulles: palmatilobades amb marge enter. Peciolades, amb estípules, esparses.
Flors: grogues blanquinoses, grans, vistoses, característiques de malvàcies: hermafrodites, actinomorfes, 5 sèpals soldats, calicle amb 3 peces grans, 5 pètals lliures, androceu amb molts estams soldats en una columna i gineceu amb entre 3-5 carpels soldats i ovari súper.
Fruit: llavors molt piloses.
Usos: de la llavor se n'obté oli per alimentació. Dels pèls de la llavor, un cop esterilitzats, se'n dóna ús en medicina i indústria tèxtil.
ORDRE SAPINDALES Família Rutaceae (rutàcies).
Zones tropicals o temperades càlides. Interès en alimentació (cítrics) i ornamentació. Plantes herbàcies o llenyoses, arbres o arbusts. Fulles: simples i enteres, dividides 2-3 vegades, pinnatisectes, fins i tot poden ser compostes. Flors: hermafrodites, actinomorfa, periant pentàmer diferenciat, calze generalment format per 5 sèpals lliures, corol·la formada per 5 pètals lliures (en algunes espècies, els marges dels pètals són dentats), androceu format per 8-10 o més estams, que també són lliures en general, gineceu amb 4-12 carpels soldats i ovari súper. K5 C5 A8-10 G(4-12). Sota del gineceu hi ha una estructura de color verd que és un disc nectarífer.
Fruit: baia (hesperidi) o càpsula.
131 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Ruta graveolens – Ruta chalepensis (ruda).
Diferència en flors i pètals. Espècie herbàcia, però llenyosa a la base (perenne), olor desagradable.
Fulles: 2-3 vegades pinnatisectes, coloració verda blavosa (glauques). Pecíol alat.
Flors: inflorescència corimbe o panícula corimbiforme (panícula amb aspecte de corimbe).
Hermafrodites, actinomorfes.
Androceu amb 10 estams en 2 verticils (o 4+4=. K4-5 C4-5 A4+4-5+5 G(4-5). La flor central es correspon a 5; les laterals, a 4. Pètals còncaus, forma de cullera, marges dentats (R. graveolans).
Els marges són ciliats en R. Chalepensis.
Fruit: càpsula.
Usos: inflorescències amb substàncies tals com olis essencials (emmenagog, abortiu) i rutina (flavonoide protector dels vasos sanguinis).
Citrus sinensis (taronger).
Arbre no gaire gran, originari del sud-est asiàtic. Perenne.
Fulles: simples, el·líptiques, punxegudes, marge enter i pecíol alat.
Flors: hermafrodites, actinomorfes, periant pentàmer, 5 sèpals soldats, 5 pètals lliures de color blanc pel revers i l'anvers, androceu amb molts estams soldats a la base, gineceu amb 6-12 carpels soldats i ovari súper. K(5) C5 A(inf) G(612). Disc nectarífer.
Fruit: baia (hesperidi). Tot el fruit és carnós: té endocarp (membranós amb vesícules de suc; són els grills), mesocarp (pell de color blanc esponjosa) i exocarp (part externa glandulosa i aromàtica).
Usos: els fruits s'empren en alimentació i farmàcia. Vitamina C, àcid cítric, etc. Les flors tenen una essència amb propietats sedants.
Citrus paradisi (aranger).
Molt semblant al taronger quant a fulles i flors. Híbrid entre taronger i un altre cítric. Propi del Carib Fruit: aranja.
132 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Citrus limon (llimoner).
Arbre perenne.
Fulles: molt semblants al taronger, amb pecíol alat. Té punxes.
Flors: diferència amb els tarongers pel color porpra.
Fruit: hesperidi de color groc, ric en vitamines.
Usos: fruit com aromatitzant.
Citrus deliciosa (mandariner).
133 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas TEMA 16. Astèrides És el grup més evolucionat.
60000 espècies.
Presenten uns alcaloides no benzilisoquinoleínics Plantes llenyoses o herbàcies.
Fulles: esparses generalment, però en representants més primitius poden ser amb fulles oposades o verticil·lades.
Flors: corol·la gamopètala. Androceu format per tants estams com lòbuls té la corol·la. Pètals lliures, però soldats a la corol·la. Gineceu format per 2-5 carpels soldats i ovari súper o ínfer.
ORDRE ERICALES Família Theaceae (teàcies).
600 espècies. Origen asiàtic, tropicals i subtropicals.
Família d’arbres llanços amb fulles simples enteres o poc dividides, alternades. Les flors són solitàries i molt vistoses Camellia sinensis (te).
Arbre petit (5m).
Fulles: perennes, simples, peciolades, el·líptiques, marge dentat o serrat, esparses. Contenen molts cristalls d'oxalat càlcic (druses). Fulles ovals amb àpex una mica ajut i també presseta petits lòbuls Flors: hermafrodites, blanques, surten a l'axil·la de les fulles. Simetria actinomorfa, K5 C5 ainf G(3).
Fruit: càpsula.
Usos: es recol·lecten les gemmes terminals i les fulles joves. Astringent, digestiu, excitant (cafeïna/teïna, tot i que en menor concentració que en el cafè).
Totes les varietats de te vénen d'aquesta espècie, però aplicant-hi diferents tractaments. El te negre es fa a partir de fulles adultes deixades fermentar, manifestant-s'hi molt els tanins.
El te verd es fa amb fulles adultes assecant-les ràpidament perquè no fermentin, presentant menys tanins, amb un gust més fort i color més verdós. El te blanc es fa com el te verd, però amb brots més joves, obtenint un to molt suau i amb un preu més elevat perquè requereix més cura. Finalment, el te vermell es fa a partir de la doble fermentació de les fulles joves i selectes, adoptant un to rogenc, tot i que no arriba a ser tan fosc com el negre (és car). Finalment també trobem té groc. Contenen tanins (astringents), derivats polifenòlics (flavonoides i tanins), alcaloides (cafeïna i teofil·lina) i vitamines (B i C), atorgant-li propietats estimulants cerebrals i cardiorespiratòries, diürètiques, astringents...
És una beguda socialment i cultural important, també emprada en rituals. La paraula “te” s'empra indistintament per a qualsevol tipus d'infusió (te de menta).
134 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE SOLANALES Família Solanaceae (solanàcies).
Cosmopolita, Sud-Amèrica. Ús en alimentació, tot i que inclou plantes tòxiques. Poden ser llenyoses, arbres o arbusts, o bé herbàcies, anuals o perennes. Els feixos conductors són bicolaterals. Fulles: simples, enteres o més o menys dividides, o bé compostes. Disposició esparsa. Flors: hermafrodites, normalment amb simetria actinomorfa, però hi ha espècies amb simetria zigomorfa. Periant diferenciat, pentàmer, amb 5 sèpals soldats, 5 pètals (alternipètals), androceu amb 5 estams lliures, però soldats a la corol·la, gineceu amb 2 carpels soldats i ovari súper. K(5) [C(5) A5] G(2). Fruit: càpsula o baia.
Atropa belladonna (belladona).
Tòxica. Planta herbàcia, però perenne, que es pot trobar en zones d'alta muntanya humides (Pirineu). Planta glandulosa, pot fer fins a 1.5m d'alçada.
Fulles: simples, peciolades, forma més o menys ovada, enteres, normalment disposades en grupets de 2 (fulles geminades)  Fulla gran acompanyada d’una fulla petita. Presenten oxalat càlcic que cristal·litzen en sorra Flors: hermafrodites, actinomorfes, color porpra, aïllades a l'axil·la de les fulles i són pèndules. Presenten una forma de corol·la urceolada K(5) [C(5) A5] G(2). El fruit és en baia Usos: inflen els ulls. Antigament, es considerava que les dones amb els ulls grossos eren més maques, de manera que es prenien aquesta planta.
Presenten un alcaloide anomenat atropina, el qual és un estimulant nerviós.
Hyoscyamus niger (jusquiam negre, herba queixalera).
Tòxica. Planta que es pot trobar a la nostra flora en zones ruderals de muntanya. Terra baixa. Glandulosa, herbàcia, anual.
Fulles: simples, sèssils, irregularment dentades i esparses.
Flors: hermafrodites, simetria zigomorfa en aquest cas. Amb una corol·la tubular pentàmera. K(5) [C(5) A5] G(2).
Fruit: càpsula dehiscent quan és madura per un opercle, en aquest cas s’anomena pixidi Usos: Presenta uns alcaloides tropànics (hiosciamina) té funcions analgèsiques 135 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Datura stramonium (estramoni).
Tòxica. Herbàcia, anual, robusta, zones ruderals de clima mediterrani, glandulosa.
Fulles: grans, simples, peciolades, irregularment dentades i esparses.
Flors: són força grans (10cm de diàmetre i 20-25cm de llargada). Són de color blanc. La corol·la és tubular al inici, però quan s’obre recorda a la forma d’un embut, el qual s’anomena infundibuliforme.K(5) [C(5) A5] G(2).
Fruit: càpsula espinosa que quan és madura s'obre per 4 valves, és molt forta.
Usos: totes tres plantes són riques en alcaloides tòxics amb propietats antiespasmòdiques, antiasmàtiques, etc., en dosis adequades. També propietats sedants i midriàtiques (produeixen la dilatació de la pupil·la).
Mandragora autumnalis (mandràgora) Presenta alguna toxicitat. Molt abundant en el nord d’Àfrica. És una herba perenne Té totes les fulles en roseta a la base, les flors amb una part tubular, és presenta en el centre.
És molt característica l’arrel, ja que és on es troben la gran part d’alcaloides i és deia que la seva arrel tenia una forma antropomorfa.
Nicotiana tabacum (tabac).
Planta herbàcia, robusta, originària de Centre-Amèrica.
Fulles: simples, sèssils, el·líptiques, força grans, marge enter, però ondulat, disposició esparsa.
Flors: inflorescència a la part apical, són blanques o rosades. Corol·la tubulosa. K(5) [C(5) A5] G(2).
Fruit: càpsula dehiscent per dues valves quan és madura.
Usos: fulles riques en alcaloide (nicotina). Molt tòxic i antiparasitari. Pot ser antiàlgic Solanum dulcamara (morella dolça).
És una petita planta, de vegades en lianes.
Flors: de color liloses, característiques de les rotàcies. 5 estams lliures, però soldats a la corol·la, amb la característica que les anteres dels estams estan totes juntes, formant una mena de columna. Es diu que les anteres són connivents. Les baies són de color vermell quan són verdes i negres quan són madures, i són tòxiques degut a un alcaloide anomenat solanina.
136 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Solanum tuberosum (patatera).
Sud-Amèrica. Prové de la serralada dels andes. Es cultiva pels seus tubercles. Planta herbàcia i perenne (els tubercles són persistents).
Fulles: pinnaticompostes, però amb folíols de mida diferent.
Flors: típiques del gènere Solanum. Es disposen en inflorescència. La planta té uns rizomes (tiges subterrànies) que acaben amb un cúmul de substàncies de reserva, que són els tubercles.
Usos: la patata és rica en midó i s'empra en alimentació.
Solanum melongera (alberginiera).
Planta asiàtica. Herbàcia anual. Es cultiva per les seves baies.
Fulla: simple, peciolada, lanceolada.
Flors: típiques del gènere Solanum i de color lila.
Els fruits són baies allargades.
Capsicum annuum (pebrotera).
Sud-Amèrica. Es cultiva per les seves baies, buides per dintre. Presenta un gineceu tricarpel·lar. Les granes s’acumulen a l’eix (axial). La picantor li dóna un alcaloide anomenat capsaïcina, però a la vegada les propietats digestives i estimulant del sistema nerviós, S’acumula en les llavors i les zones on és fa la plasmació Solanum lucppersicon o Lycopersicon esculentum (tomaquera).
Fulles: pinnaticompostes amb folíols de diferent mida.
Flors: grogues. Característiques de la família.
Fruit: baia rica en vitamina C i una substància antioxidant (licopè).
ORDRE GENTIANALES Família Rubiaceae (rubiàcies).
A les zones tropicals són plantes llenyoses (arbres o arbustos); a les zones temperades, herbàcies (anuals o bé perennes). Fulles: són simples, amb pecíol més llarg o més curt, marge enter i amb estípules. Es disposen de 137 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas manera verticil·lada o oposada. Soles ser poc o molt coriàcies. Flors: hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat pentàmer o tetràmer. Corol·la tubulosa. L'androceu té 4-5 estams lliures, però soldats a la corol·la; el gineceu té dos carpels soldats i amb ovari ínfer. K(4-5) [C(4-5) A4-5] G(2). Fruit: pot ser una baia, esquizocarp, drupa o càpsula.
Cinchona sp. (quiner).
Perú. Fins a 25m d'alçada. Té escorça grisa, però per dins és vermellosa.
Fulles: simples, amplament el·líptiques, peciolades, marge enter i oposades.
Flors: hermafrodites, actinomorfes, petites, disposició en inflorescència i tenen les característiques de la família. 5 sèpals soldats, 5 pètals soldats en corol·la tubulosa, 5 estams soldats a la corol·la i 2 carpels amb ovari ínfer.
K(5) [C(5) A5] G(2). Les flors són rosades. Les branques joves d'aquest arbre són piloses.
Usos: escorça conté uns alcaloides (quinina, entre d'altres) amb propietats aperitives, tòniques, digestives... També té propietats antiprotozoàries, útils en el tractament de la malària o paludisme, tot i que hi ha soques resistents a la quiner.
Cephaelis ipecacuanha o Uragoga ipecacuanha o Carapichea ipecacuanha (ipecacuana).
Arbust del Brasil, cultivat en zones tropicals. Té rizomes subterranis, tiges erectes i arrels caracteritzades per tenir uns engrossiments de tipus anular.
Fulles: característiques de la família. Simples, el·líptiques, peciolades, enteres i oposades.
Flors: en inflorescència, corol·la tubulosa.
Usos: arrels amb alcaloides (emetina, cefalina, psicotrina) amb una forma una mica particular, ja que presenten unes engruiximents en forma d’anells.
138 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Pausinytalia yohimbe (iohimbe) Planta típica de l’Àfrica tropical, d’una alçada molt elevada.
S’utilitza de les d’escorça fins a les fulles, ja que presenta un alcaloides anomenat iohimbina el qual és estimulant del sistema nerviós, vasoconstrictor, afrodisíac masculí Coffea arabica (cafè).
Etiòpia. Arbre no gaire gran, 7-8m. En cultius no es deixa créixer gaire. És la principal productora de cafè.
Fulles: marge enter, ondulat, oposades.
Flors: de color blanc. Característiques de la família. Pentàmeres.
Fruit: té 2 llavors, que són els grans de cafè. Riques en cafeïna.
Propietats diürètiques, tòniques, digestives, estimulants del SNC.
Són drupes que quan maduren són d’un color vermell, les quals és fan assecar i s’agafen les llavors, que solen torrar-se i confitar-se per prendre com a infusió.
Presenta uns alacoides anomentals cafeïna, que és cardioestimulant, estimulant Rubia peregrina (rogeta) Presenta fruits ens baia, el fulles en aparenta verticil·lada, 4 en un mateix punt.
Presenta unes dents a les fulles, i una mica aspre. És molt típica dels boscos d’alzina.
Popularment és utilitzada com a diürètica Les rubiàcies són utilitzades com a diürètiques i per baixar la pressió arterial 139 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Família Gentianaceae (gencianàcies).
Herbes robustes petites, perennes amb una part subterrània molt desenvolupada. La majoria de fulles basals (roseta basal) i fulles oposades peciolades. Són hàbit de muntanya. Les flors són molt grans i visibles. Els estams són alternipètals.
Les plantes grans les flors són grogues, en canvi, en les petites mai seran grogues, tenen un color més violeta.
Gentiana lutea (genciana vera).
Cosmopolita en prats subalpins. Arrel engruixida i persistent. Tija buida per dins (fistulosa).
Fulles: simples, el·líptiques, enteres, nervis molt marcats, les de la part inferior de la planta tenen pecíol i estan disposades formant una roseta. Sèssils, amplexicaules i oposades.
Flors: de color groc, surten en grups a l'axil·la de les fulles. Hermafrodites, simetria actinomorfa, periant diferenciat i pentàmer. 5 sèpals soldats a la base, 5 pètals soldats a la base formant una corol·la estrellada (corol·la rotàcia), 5 estams lliures a l'androceu i 2 carpels soldats amb ovari súper (ovari bicarpel·lar). A la base de l'ovari hi ha un disc nectarífer. K(5) C(5) A5 G(2).
Fruit: càpsula. Quan madura s'obre per dues valves.
Usos: té glucòsid i alcaloide (genciopricròsid i amargogensiòsid), com a tònic estomacal i digestiu. S’utilitza la part subterrània. Se’n fan molt licors aperitius molt conegut. De vegades s’utilitza com a reforçant dels capil·lars dels cabells.
Tradicionalment s’elaborava violeta de genciana, utilitzats externament com antisèptic Família Apocynaceae (apocinàcies).
2000 espècies, tropicals, llenyosos (arbusts, arbres). Fulles: simples, oposades o verticil·lades. Flors: són hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat i pentàmer, 5 sèpals soldats, corol·la amb 5 pètals soldats amb una característica pròpia de la família: a la base de cada pètal hi ha un replec foliós laciniat que, en conjunt, formen la corona. Per tant, la corol·la té corona. Androceu amb 5 estams lliures, però soldats a la corol·la i amb apèndixs apicals a les anteres. Gineceu amb 2 carpels soldats i ovari súper. K(5) [C(5) A5] G(2).
Fruit: fol·licle, drupa o càpsula.
140 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Nerium oleander (baladre).
Planta ornamental. S'utilitza com a separador en carreteres.
Creix de manera espontània als marges de les rieres. Arbust de 4m d'alçada. Prové de la part més seca de la mediterrània vora cursos temporals d’aigua.
Fulles: simples, pecíol curt, llargament el·líptiques, marge enter, una mica coriàcies, disposades en verticils de 3.
Flors: 5 sèpals soldats, 5 pètals soldats amb replecs que formen corona, 5 estams soldats a la corol·la i amb apèndixs apicals llargs, plomosos i cargolats en espiral, i gineceu amb 2 carpels soldats amb ovari súper. K(5) [C(5) A5] G(2). De color vermellós, però en diversos cassos tiren cap al rosa, i en rases cultivades solen ser albines.
Fruit: fol·licle. A dins hi ha les llavors, que tenen plomall per dispersar-se amb el vent.
Usos: tòxica, però fulles amb propietats cardiotòniques i antiparasitàries.
Rauwolfia serpentina (rauvòlfia).
Arbre, arbust provinent de l’Índia Fulles: simples, ovals, peciolades, enteres, disposició en verticils de 3.
Flors: hermafrodites, simetria actinomorfa, disposició en inflorescència que sembla una umbel·la (umbel·liformes; tipus cimós). Són blanques, amb característiques típiques. Corol·la tubulosa.
Fruit: drupa. Es presenta agrupada de 2 en 2.
Usos: rizomes i arrels, amb substàncies hipotensores i sedants. Els principal principi actiu és reserpina. La dosi tòxica i farmacològica són molt properes.
Vinca minor (vincapervinca, viola de bruixa).
Herbàcia, però perenne (llenyosa a la base). Es troba en marges, barrancs... zones humides. Molt freqüents a la mediterrània.
Fulles: simples, sèssils, el·líptiques, oposades.
Flors: característiques de la família. Les anteres tenen un apèndix curt que tanca el forat de la corol·la. Ovari súper i estigma plomós. Corol·la tubular Fruit: fol·licle.
Usos: fulles amb substàncies vasodilatadores, hipotensores i protectores capil·lars revertir d’hipopis cerebral i ajudar a arribar la sang al cervel, gràcies a un alcaloide anomenat vincamina.
141 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Strophantus hispidus (estrofant) Petit arbre provinent de l’Àfrica tropical. Les fulles són ovalalíptiques oposades.
Les llavors porten un plomall de pels que ajuda la seva dispersió per l’aire.
La colora és tubular i els pètals molt encintats (pètals laciniats).
Conté eteròfits i glucòsids que s’utilitzen molt en medicina com a cariocòrics Catharanthus roseus (herba donzella).
Planta perenne, originària de Madagascar.
Fulles: amb pecíol curt, el·líptiques, enteres, oposades.
Flors: característiques de la família amb corona i corol·la tubulosa.
Usos: fulles amb substàncies antitumorals i per pal·liar les leucèmies. Té dos alcaloide molt important (vinblastina i vincristina) Família Loganiaceae (loganiàcies).
Molt exòtiques, llenyoses (arbres generalment) de zones tropicals. Fulles oposades més o menys coriàcies.
De flors regulars hermafrodites. Alternipètala Strychnos nux-vomica (nou vòmica).
Arbre de l'Índia. Pot fer 12m.
Fulles: el·líptiques, peciolades, oposades, enteres amb l’àpex agut Flors: blanques, petites, inflorescència de tipus umbel·liforme. Flors hermafrodites, actinomorfes, 5 sèpals soldats, 5 pètals soldats en una corol·la tubulosa, 5 estams lliures, però soldats a la corol·la i el gineceu té 2 carpels soldats amb ovari súper. K(5) [C(5) A5] G(2-3).
Fruit: baia. En el seu interior hi ha una polpa blanca que engloba les llavors.
Usos: planta tòxica, tot i que en dosis baixes és estimulant del sistema nerviós i estomacal.
Serveix per fer vomitar. S’utilitza les llavors. Els fruits són comestibles, però les llavors són tòxiques. El principi actiu de les seves llavors és l’estricnina, el qual és un del més tòxics que existeixen.
142 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE LAMIALES Família Oleaceae (oleàcies).
Fulles oposades, moltes vegades coriàcies Olea europaea (olivera).
Arbre originari d'Àsia, però actualment està cultivat a la regió mediterrània. Arbre de fulla perenne. Poden viure molt anys (poden ser mil·lenaris) Fulles: simples, pecíol curt, el·líptiques, marge enter, coriàcies. Per l'anvers són verdes fosques; pel revers, blanquinoses perquè són piloses, fulles discolores. Disposició oposada Flors: hermafrodites, actinomorfes, periant diferenciat tetràmer.
L'estigma del carpel té 2 lòbuls. K(4) [C(4) A2] G(2). Es disposen en petits raïms a l'axil·la de les fulles.
Fruit: drupa que té un mesocarpi molt oliós..
Usos: se'n fa servir, a part de les fulles, el fruit, del qual se n'obté un oli molt ric en àcids (oleic i altres). Molt útil en alimentació. En ús extern té propietats per curar lesions; en ús intern, colagog, laxant i emol·lient. Les fulles tenen oleuropeïna i flavonoides amb propietats hipotensores, diürètiques, etc. També té un us ornamental certament ornamental, també és un arbre molt pictòric i s’utilitza molt la seva fusta per fer mobiliari. El pol·len de l’olivera causa molta al·lèrgia Trobem dues subespècies: - Olea europaea var. europaea → Cultivada - Olea europaea var. sylvestris  Antecessor Família Plantaginaceae (plantaginàcies). [incl. Scrophulariaceae p.p.] Plantes herbàcies, perennes algunes vegades, tenen les fulles en roseta basal, i les fulles de la tija oposades (algunes vegades alternades) Plantago lanceolata (planteja) 143 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Fulles en roseta basal, amb fulles lanceolades.
Quan és l’època emet unes tiges polímeres amb uns estams molt vistosos.
Creix en llocs ruderals.
Utilitzada com a diürètics Digitalis purpurea (didalera).
Tòxica. Es pot trobar en zones humides d'alta muntanya (Pirineu). Planta herbàcia bianal. El primer any només té fulles disposades a la base (roseta basal); el segon any fa una tija llarga i erecta, amb la inflorescència a l'extrem superior.
Fulles: el primer any són simples, les de la base són peciolades, marge crenat, disposició formant una roseta. El segon any no tenen pecíol, són sèssils, i es disposen de manera esparsa. Les que trobem a la tija prolifera les trobem en pecíol, i més a la part superior sèssils.
Flors: a l'extrem superior de la tija s'hi forma la inflorescència, que és un raïm unilateral. Hermafrodites, simetria zigomorfa, periant diferenciat i pentàmer, la corol·la és tubulosa amb forma de didal. La corol·la és porpra i per dins té unes taques fosques sobre fons blanc amb glàndules de nèctar. El llavi inferior permet els insectes puguin emportar-se pol·len més fàcilment. K(5) [C(5) A4] G(2). La pol·linització és amb insectes.
Fruit: càpsula.
Usos: se n'utilitzen les fulles, amb glucòsids cardiotònics i flavonoides (digitalina, digitoxina…). És molt utilitzada com a decorativa.
Digitalis lanata Les flors tubulars i el lòbul més desenvolupat, les fulles molt peludes. Conté els mateixos principis actiu, amb mateix quantitat que la Digitalis purpurea. Les dosis farmacèutiques i tòxiques són molt propera.
144 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Família Lamiaceae (lamiàcies).
Cosmopolita, però especialment ben representada a les zones calcàries de la regió mediterrània. Plantes aromàtiques riques en essències que s'utilitzen en indústria de perfums, farmacèutica per infusions, etc.
Poden ser llenyoses com el romaní (arbust) o la farigola (mata) o bé herbàcies. Fulles: simples, disposició decussada sobre una tija que té secció quadrangular (plantes herbàcies) o branques joves (plantes llenyoses).
Flors: hermafrodites, simetria zigomorfa, disposició en verticil·lastres que rep el nom de espicastre (sembla que estiguin disposades en verticils, però no ho són; la inflorescència és de tipus cimós, normalment dicasis).
Sobre els espicastres podem trobar fulles modificades per atreure els insectes. Simetria zigomorfa. Moltes vegades es forma un calze bilabiat. L'androceu sol tenir 4 estams. Corol·la labiada. Els estams poden ser exserts (surten de la corol·la) o inclusos (no surten de la corol·la). El gineceu, en el cas de les lamiàcies, té l'estil fixat a la base. K(5) [C(5) A2-4] G(2). Pol·linització entomòfila. Presenta 2 estigmes. Fruit: tetraqueni.
Usos: Presenten olis essencials, que en aplicacions externes són antisèptics, i en internes digestives.
Lavandula latifolia (espígol).
És una mata (menys d'1m), llenyosa. Es troba en zones calcàries, seques i pedregoses.
Fulles: simples, lanceolades, marge enter, amples. Bràctees estretes.
Flors: disposició en verticil·lastres.
Usos: Presenten olis essencials, que en aplicacions externes són antisèptics, i en internes digestives, a més a més té un paper important el perfumeria Mentha xpiperita (menta).
És una planta cultivada.
Fulles: simples, amb pecíol més o menys llarg, dentades i disposició decussada.
Flors: en verticil·lastres, hermafrodites, simetria zigomorfa. Les flors són pràcticament simètriques perquè no manifesten llavis.
Usos: les fulles tenen oli essencial (mentol) amb propietats antisèptiques, entre d'altres.
145 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Melissa officinalis (tarongina) Té una olor cítrica, molt utilitzada com a digestiva i sedants.
Salvia officinalis (sàlvia) Mata o arbust de fulles lanceolades, oposades i pennades.
Presenta les flors d’un color blau-lilós.
És una plana molt medicinal, és digestiva i antisèptica.
Satureja hortensis, Satureja montana (sajolida) S’utilitza per preparar les olives, ja que les ajuda a madurar Rosmarinus officinalis (romaní).
Fulles: simples, linears, estretes, revolutes (si les tallem en secció transversal tenen els marges cargolats cap a dins), al revers tenen una pilositat densa que els permet retenir aigua.
Flors: K(5) [C(5) A2] G(2). Presenten dos estams Usos: planta aromàtica, amb olis essencials amb propietats antiespasmòdiques, antisèptiques, tòniques, etc.; i compostos fenòlics amb propietats colagogues, diürètiques, etc. Ús en alimentació.
146 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Thymus vulgaris (farigola).
Mata, característica de la nostra flora, molt comuna a la mediterrània i formen timonedes.
Fulles: petites, lanceolades, revolutes (algunes vegades semblen liniers, ja que estan plegades), decussades.
Flors: té 2 llavis. 4 estams exserts soldats a la corol·la bilabiada. K(5) [C(5) A4] G(2).
Usos: antiespasmòdic, vermífug, antifúngic. Presenta molt olis essencials, molt utilitzada com a digestiu, antidiarreica, i sobretot la seva acció antisèptica d’ús extern. També es una plana ornamental Origanum vulgare (orenga) Creix en tota la mediterrània.
Presenta uns tons vermellós a les bràctees, i les flors són sempre blanques.
Les fulles són ovals.
És un condiment alimentari, ja que té molt aliments digestius.
Orthosiphon stamineus (te de Java) Prové d’Àsia, Índia i les zones orientals.
Presenten uns estams molt desenvolupats, i les flors estan disposades en verticil·lastres Té unes propietats protectores hepatorenals.
Ocimum basilicum (alfàbrega) La facultat digestiva de moltes sales ve donada per aquesta planta.
Algunes vegades s’han cultivat com a ornaments.
A l’Àsia, molta gent s’ho menja com una amanida.
L´ús popular és que posant test vora les finestres s’eviten l’entrada d’insectes.
Pogostemon cablin (pàtxuli) Provinent de l’Àsia. Presenta uns versàtil·lastres molt clars, bilabiades.
Molt usada en perfumeria 147 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ORDRE APIALES Família Apiaceae (apiàcies) Umbel·líferes .
Herbàcies (anuals o perennes). Fulles: compostes, molt dividides, 3 vegades pinnaticompostes, pecíol amb beina. Disposició esparsa i alternades. Flors: hermafrodites, simetria actinomorfa, K5 C5 A5 G(|2) (ovari ínfer).
Presenta una inflorescència en forma d’umbel·les (algunes vegades poden ser simples, però normalment són umbel·les compostes). Trobem bràctees i bractèoles( bràctees de les umbèl·lules  Umbel·les petites).
Presenten un estilopodis, on reposen les flors, i trobem els estigmes. Fruit: esquizocarp format per dos mericarps (quan estan madurs, cauen). Estan formades per costelles (on trobem els feixos conductors) i les val·lècules (on trobem feixos secretors). La unió dels dos fruits se’n anomena comissura.
Pimpinella anisum (anís verd, matafaluga).
Planta herbàcia anual d’origen asiàtic Fulles: inferiors són simples, pecíol llarg, més o menys arrodonides, dentades. Les mitjanes són pinnaticompostes, folíols més estrets i marge enter.
Flors: blanques. Disposició umbel·la composta.
Fruit: esquizocarp.
Foeniculum vulgare (fonoll).
Zona mediterrània, planta aromàtica.
Fulles: perennes, pinnaticompostes, molt dividides, amb pecíol embeinat.
Flors: grogues, disposició umbel·la composta.
Usos: tant l'anís com el fonoll tenen olis essencials (anetoles) als fruits, amb propietats digestives, carminatives, antiespasmòdiques (en infusió) i aromatitzants en l'elaboració de licors.
Presenta una raça cultivada amb un gust més dolç i un bulb important.
Crishumum martitimum (fonoll marí) Molt similar al fonoll, amb la flor de color blanc i les fulles una mica més crasses És molt consumit envinagrat en les amanides.
148 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Ammi visnaga (visnaga) És utilitzada en funcions digestives i en cassos vinculats en sistemes cardiorespitaroris, algunes vagades també és antiespasmòdic Coriandrum sativum (coriandre) Flors una mica asimètriques, típiques del mediterrani.
En algunes cultures s’utilitzen com a rituals Hydrocotylea asiàtica (centella) És d’origen asiàtic.
Presenta una umbel·la simples i les fulles gens dividivis (fulles simples).
Els seus usos són d’antidepressius, adaptògena i tònica Petroselinum crispum (julivert).
Arrel engruixida.
Fulles: perennes, 3 vegades pinnaticompostes.
Flors: disposició en umbel·la composta.
Usos: les fulles tenen vitamina A i s'empren com a condiment; els fruits tenen flavonoides (diürètic) i olis essencials (emmenagog).
Daucus carota (pastanaga).
Tija amb molts pèls rígids que li donen textura aspra. Arrel consistent napiforme.
Planta bianual.
Fulles: pinnaticompostes. Diverses vegades pinnades.
Flors: disposició umbel·la composta.
Fruit: esquizocarp.
Usos: la rel té vitamines B1, B2, C, carotens (vitamina A), substàncies hipoglucemiants (tractament diabetis). La vitamina A serveix per tractar dermatosis i pèrdua d'agudesa visual.
149 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Conium maculatum (cicuta).
Arbust d'uns 2m d'alçada. Tija llenyosa amb taques de color porpra. Anual o bianual. És una plana ruderal Fulles: pinnaticompostes.
Tija: Presenta unes taques de color marronós-vermellós.
Fruit: costelles molt marcades.
Usos: tòxica (6-8 grams de fulles), provocant vertigen, set, fred, paràlisi muscular i respiratòria. Tota la planta i el fruit té alcaloides (coniïna), amb propietats analgèsiques i antiespasmòdiques.
Família Araliaceae (Aralilàcies) Majoritàriament llenyoses, les fulles alternades o esparses, en podem trobar de simples i enteres fins a compostes. Les umbel·les són simples Hedera hèlix (heura) S’enfila de forma helicoide per altres plantes.
Presenta un dimorfisme foliar, les fulles són palmars lobulades, els brots petits tenen les fulles ovals lanceolades.
El fruit són petites drupes negres Les arrels són hipogees i epigees, ja que els seus substrats són altres plantes Els fruits són tòxics, presenta un ús ornamental, i per evitar el destenyiment de la roba negre quan es renta Panax ginseng (ginseng) És una planta tinguda com a molt medicinal, és una planta asiàtica.
Sovint acaba fent-se una mata amb una arrel important axonomorfa una mica napiforme, de fulles compostes i unes drupes de color vermell.
És un a planta molt cultivada, ja que l’arrel presenta ginsenòcids que tenen una activitat tònica i antidepressiva, és a dir, adaptògena. Els efectes secundaries és que pot causar insomni.
150 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Família Caprifoliaceae (Caprifoliàcies) [incl. Valerianaceae] De herbes robustes, fins a arbres i arbustos, algunes vegades compostes i oposades.
Valeriana officinalis (valeriana) És una planta de muntanya Les fulles arriben a ser compostes, i molt dividies D’inflorescència és un corimbe i molt ornamental.
La part subterrània és molt subterrània amb petits estolons.
Sobretot les arrels presenten uns iridoides que s’anomenen valeprotriats, els quals són sedants i somnífers, tan en la industria farmacèutica i en la medicina tradicionals, a mesura que es va assecant agafa una olor especial.
Valerianella locusta (canonge) Es menja en amanides, és troba en els camps Centranthus ruber (Herba de Sant Jordi) És utilitzada com ornamental.
Les seves flors són vermelles i roses, tot i que algunes vegades en trobem d’albines.
Sols tenen un sol estam També té valeprotriats i s’utilitza com la Valeriana 151 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas ASTERALES Família Asteraceae (asteràcies) o Compostes.
És la família més gran i més evolucionada. Herbàcies i arbusts. Anuals i perennes. Fulles: generalment simples i de marge enter, dentat o dividit, disposició esparsa o alternades (sols les àrniques les tenen oposades), de vegades compostes. Flors: Compostes, hermafrodites o unisexuals, disposició en inflorescència, capítol (és un tipus de pseudant 13 ). Simetria zigomorfa, Kinf [C(5) A(5)] G(|2). Inflorescència: flòsculs (hermafrodites) i lígules amb 3 dents (femenines); flòsculs (hermafrodites); o bé lígules amb 5 dents (hermafrodites). Les bràctees forment un involucre, i algunes vegades poden presentar pilositat o ser molt espinoses. Fruit: aqueni (bec+papus14) unilocular anomenat cípsela . Acumulen carbohidrats en forma de inulina (polisacàrid de la fructosa). Algunes amb làtex (les que sols tenen lígula).
Arnica montana (àrnica).
Flòsculs i lígules Hàbitat d’alta muntanya Fulles: perennes, simples, enteres, sèssils. A la base estan en forma de roseta; a la tija n'hi ha poques i oposades.
Flors: capítols a l'extrem de la tija (8cm de diàmetre). Radials, concolors.
Fruit: Amb papus Usos: capítols i arrels amb oli essencial, cumarines, flavonoides, lactones. Propietats antiinflamatòries, analgèsiques, cicatritzants, antisèptiques i fungicides. En ús interns és cardiotònica, però la dosi tòxica és molt propera Echinacea angustifolia (Equinàcia) Flòsculs i lígules Típica dels cinturó nord del mon.
Herba robusta amb flors de tons ataronjat, rosats. És pol·linitza per insectes.
És molt important medicinalment, ja que és immunostimulant.
13 Falsa flor Calze modificat permanent en el fruit, amb uns pels simples, dentats, ramificat o compostos. Directament inserits en el fruit amb un pedicle (bec) o lliures.
14 152 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Matricaria chamomilla (camamilla).
Flòsculs i lígules Anual, glabre.
Fulles: pinnatisectes (diverses vegades dividides).
Flors: receptacle convex; no hi ha pèls ni esquames entre les flors. Forma cònica.
Flòsculs grocs hermafrodites; lígules blanques femenines.
Usos: És una planta digestiva, una mica laxants.
També s’anomena en llibres clàssic: - Matrcaria recutita - Chamomilla recutita Santolina chamaecyparissus (Espernallac, camamilla) Flòsculs Mata llenyosa, sense lígules.
Presenta una olor més amargant, igual que el gust Presenta propietats antihelmíntiques. També presenta unes característiques ornamentals Achillea ptarmica subsp. pyrenaica (camamilla de muntanya) Flòsculs i lígules Creix en alta muntanya Molt utilitzada com a digestiva i una mica laxant Helichrysum stoechas (sempreviva, mançanella, flor de sant Joan) Flòsculs És pren com a camamilla moltes vegades.
Moltes vegades és fa servir pel sistema immunològic i com a tònic.
153 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Chiliadenus saxatilis o Jasonia saxatilis (te de roca) Flòsculs i lígules És pren molt com a infusió per la seva funció digestiva Artemisia absinthium (donzell) Flòsculs Capítols petits, amb fulles amb molts pèls Utilitzada com antihelmíntica, digestiva i per la fabricació de l’absenta Artemisia annua Flòsculs Captitols molt petits i les fulles molt dividies Els principals compostos antimalàrics s’extreuen d’aquesta planta Cynara carnunculus var. scolymus (carxofera).
Flòsculs Fulles: grans, pinnatisectes i blanquinoses.
Flors: només flòsculs, capítols grossos i bràctees grans i carnoses.
Usos: les fulles tenen cinarina (colagog, hepatoprotector i hipocolesterolemiant) i cinaropicrina (aperitiu i digestiu). Els capítols tenen inulina (diürètic). Alimentació.
Silybum marianum (card marià).
Flòsculs Planta espinosa. Herbàcia i bianual.
Fulles: simples, regularment dentades, espinoses, nervis blanquinosos.
Fruit: aqueni.
Usos: aquenis amb principi amargant, oli essencial, flavonoides i tanins.
Hepatoprotector, contra la insuficiència hepàtica, hepatitis i cirrosi. Sobretot present en les llavors.
154 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Helianthus annuus (gira-sol) Flòsculs i lígules Fulles oposades, ja que prové d’Amèrica Se’n extreu olis, i aliments Helianthus tuberosus (nyàmera) Flòsculs i lígules Fulles oposades Crea un tubercles similars a les patates, però no presenten midó ni glucosa, per tan, molt utilitzada per persones amb diabetis Calendula officinalis (boixac) Flòsculs i lígules Se’n fan moltes pomades contra els cops, cremades… Capítols radials concolors Stevia rebaudina (estèvia) Flòsculs i lígules Utilitzada com edulcorant que els diabetis tolerant.
Introduïda Cichorium intybus (xicoira).
Lígules La tija és solcada (amb solc, estries i pèls longitudinals).
Fulles: runcinades (semblants a les lirades, però els lòbuls miren cap a baix).
Flors: lígules blaves.
Usos: arrels i fulles amb inulina, principis amargants. Utilitzada en alimentació (amanida i succedani del cafè), aperitiu, tònic, depuratiu, diürètic i laxant.
155 Botànica farmacèutica Júlia Domènech Sogas Taraxacum officinale (dents de lleó).
Lígules Flors: només lígules grogues.
Fruit: aqueni (llavor+bec+plomall).
Usos: arrels i tiges amb lactones sesquiterpèniques, flavonoides, sals minerals, mucílags. Colagog, colerètic, laxant i diürètic. Utilitzat en alimentació (amanida).
156 ...

Tags:
Comprar Previsualizar