Seminari I: Abstencionisme a Catalunya (2014)

Trabajo Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Política Espanyola i Catalana
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 12/03/2015
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Allunyament de la política, Catalunya és diferent? Política espanyola i Catalana - Seminari I Guillem Burballa Berta Caihuelas Maria Campos Eloi Campos Grup 101 ÍNDEX 1.
Percepció ciutadana 2.
Valors i ideari polític 3.
Participació 3.1 Participació convencional 3.2 Participació no convencional 4.
Canvi de paradigma 4.1 Moviment 15M 4.2 Sobiranisme a Catalunya 5.
Conclusions 6.
Bibliografia 1.
Percepció ciutadana El text de F. Xavier Ruiz Collantes tracta del discurs que la ciutadania desafecte amb la situació política actual a partir d’entrevistes amb abstencionistes de diferents tendències polítiques, que apunten quatre principals causes del seu comportament electoral; desinterès, per a evitar la complicitat amb el sistema actual, per a castigar a un partit o rebel·lia envers les institucions.
Es té la imatge del polític com una persona que concep la política com a professió per aconseguir beneficis econòmics a nivell personal i un elevat nivell de vida. S’associa a aquestes persones una actitud de passivitat i inactivitat (en vers els problemes), d’acomodament al càrrec electe ja que aquest poder polític és usat com a mitjà per al benestar personal, on defensen els seus interessos i obliden l’interès comú que es considera un fi que hauria de ser consubstancial a la funció pública segons els entrevistats.
Troben a faltar un rendiment de comptes real amb la ciutadania, sense el que els polítics esdevenen una càrrega per a la societat, i veuen la política com una competició pel control del poder polític que no beneficia la presa de decisions, ja que es prenen per electoralisme.
Es percep un escenari competitiu envers la coordinació necessària per al correcte funcionament del país i la cerca de solucions.
Es jutja al polític amb els valors d’un bon gestor d’una gran empresa en que s’ha de perseguir el benestar general com a objectiu, ja que hi ha la sensació de renuncia per part dels polítics d’encapçalar lideratges col·lectius, tant per falta de carisma com per falta de projectes il·lusionants. Aquestes mancances s’expliquen en part per la desconfiança envers els polítics que els ciutadans entrevistats justifiquen pels repetits incompliments dels programes electorals. Aquests es tradueixen en una falta de previsibilitat de l’acció del polític que fa que es vegi el vot com quelcom sense valor, erigint-se la democràcia com un sistema tornista en que hi ha un fals enfrontament per a mantenir l’status quo.
Existeix per tant - i es cita en l’entrevista - una sensació de “casta” política, que en molts casos, a més d’utilitzar la política per a l’enriquiment personal, utilitza el poder per a enriquir cercles propers o familiars. En aquest sentit existeixen diferents interpretacions, des de ciutadans que veuen la corrupció com quelcom consubstancial al poder, com altres que tot i reconèixer la presència d’aquesta en diferents espectres ideològics, ho consideren evitable.
Tot i aquest descontentament, la majoria dels entrevistats no consideren l’acció política com a una opció per trencar amb aquest funcionament que rebutgen. Es percep una concepció individualista de la societat per la desconfiança en la possibilitat d’articulació de la ciutadania com a subjecte col·lectiu, per l’heterogenitat i divergència d’opinions i per tant l’impossibila tat d’un projecte de consens. En aquest sentit existeix en general un cert derrotisme, també en dimensió històrica per la falta de resposta a les mobilitzacions ciutadanes per part dels polítics.
Més enllà de les actuacions o actituts dels polítics o el funcionament de les institucions, també es mostra desafecció envers la política a causa del tractament informatiu que en fan els mitjans. La majoria dels entrevistats coincideix en que les opinions dels diferents mitjans estan condicionats ideològicament i que no informen amb completa imparcialitat depenent del tipus de públic que ideològicament els correspon. Això provoca una sensació de “circ electoral” en que cadascú juga el seu paper en una picabaralla caricaturesca contínua i simulada, de la que les empreses de la comunicació en treuen benefici i per això la perpetuen. També s’acusa als mitjans de silenciar problemàtiques o casos de corrupció, fet que provoca un estat sospita continu i desorientació.
Per tal de comprendre si a Catalunya el fenomen de la desafecció té idiosincràcies cal veure que n’opinen els mateixos catalans al respecte. Així doncs, en base a un informe que compila resultats d’enquestes a la ciutadania (Blanco, 2008) veiem que sobre l’aspecte de la territorialitat sorgeixen 3 punts de vista. D’una banda es sosté que Catalunya té una cultura política més participativa i que la societat està més polititzada; altres defensen que la desafecció a Catalunya és més preocupant, i fruit de la conjuntura política - que comentarem tot seguit -; i finalment també es pensa que el problema és estructural, que “a Catalunya hi ha molta gent que no se sent interessada ni implicada en la política catalana pel pes excessiu que té la qüestió identitària”.
Aquells que apuntaven a una crisi conjuntural coma causa de la desafecció es referien a la situació política que vivia Catalunya al voltant del 2008, que, recordem, es de quan data l’informe. Més concretament es fa una crítica a la política del moment, que el ciutadà percep com un circ: els problemes del tripartit (que, a part de picabaralles internes, planteja dubtes sobre la legitimitat de les aliances postelectorals), el debat per la reforma de l’Estatut…Són dinàmiques que cansen a la ciutadania i fan que sovint “perdin el fil” en els processos polítics. D’altra banda també es parla força de la manca de lideratge (generalment es troba a faltar Pujol en general i, en menor mesura, a Maragall o Felipe González).
També cal comentar, ja amb dades més actuals, com la desafecció és un fet que preocupa a la ciutadania. A l’últim anuari del CEO (2013) veiem que la població està descontenta amb el funcionamnet de la democràcia (Taula 1), s’assenyala com al tercer problema de Catalunya la insatisfacció política (Taula 2), i també que l’objectiu que es considera més important és “Augmentar la participació dels ciutadans en les decisions importants del govern”, per sobre de “Combatre la pujada dels preus” o “Mantenir l’ordre públic” (Taula 3).
Taula 1. Font: CEO, Anuari 2013.
Taula 2. CEO, Anuari 2013.
Taula 3. CEO, Anuari 2013.
2.
Valors i ideari polític Un tema que val la pena analitzar és la diferència de valors polítics, sí és que n’hi ha, entre la població catalana i l’espanyola. Les següents dades corresponen a diverses enquestes que va fer durant la dècada dels 90 l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (Orizo i Sànchez, 1991).
En primer lloc, algunes d’aquestes enquestes, referides al caràcter polític i vital dels catalans, marquen certes diferències amb la resta d’Espanya. Les més significatives són les baixes taxes de religiositat i espiritualitat dels catalans, la qual cosa fa que tendeixin més a regir la vida per factors econòmics i de treball, i fins i tot a gaudir d’un cert hedonisme, en el sentit que intenten gaudir del dia a dia i dels plaers de la vida. A més a més, els catalans es mostren més propensos als canvis que la resta d’espanyols, tot i que també és cert que no mostren gaire interès per les utopies.
Els nivells de satisfacció amb la situació econòmica, amb el seu treball i la seva vida són superiors. Estan més sans i són més feliços, segons les enquestes. Es valora el treball dur, l’esforç i el mèrit, però hi ha també una forta consciència de grup, i es dóna importància a l’Estat i els valors igualitaris en l’economia. Els catalans entenen la pobresa com a causa d’injustícies socials. També consideren primordials els factors d’estabilitat familiar, però comparteixen menys codis familiars que a la resta d’Espanya.
Des d’un punt de vista ideològic, Catalunya es situa més a l’esquerra que el total espanyol.
(escala esquerra-dreta 1-10: 4,36). L’esquerra catalana, a més, és una esquerra reformista.
D’altra banda, l’interès per la política és molt semblant estadísticament a la mitjana espanyola. En canvi, a Catalunya hi ha un menor potencial de mobilització política i de liderat, d’acord amb enquestes que seguien el model dels eurobaròmetres de la Comissió Europea. Les mateixes dades diuen que el potencial de mobilització (cognitiva) política i de liderat es troben positivament associats amb la població masculina, amb l’estatus sòcio-econòmics mitjà alt, més a l’esquerra que amb la dreta i amb els que se senten “catalans” o bé “més catalans”.
Si parlem d’identificació nacional o territorial, els individus propers a la dimensió catalana (per origen o per identificació) es mostren menys patriòtics i estarien menys disposats a lluitar pel seu país que els de la dimensió espanyola. Els grups dins la població catalana que es senten més espanyols són els aturats, jubilats, mestresses de casa, classe treballadora, ciutadans de grans nuclis, els més creients, tan la dreta com l’esquerra i el centre-esquerra… La identificació més catalana en canvi preval en es treballadors autònoms, els estudiants, la classe alta i mitjana alta, població de petits nuclis (menys de 10.000 habitants), el centre-dreta...
Si parlem a nivell comunitari, a Catalunya és on hi han les taxes més baixes d’identificació amb Europa, tot i que no molt per sota de la resta de regions (catalunya: 7%, Espanya: 9%, Madrid: 16%). L’europeïsme no es decanta per nacionalisme, sembla que els que es senten tan espanyols com catalans són els més europeistes.
Com ja hem dit, aquestes dades pertanyen a un sistema d’enquestes fetes a la dècada dels 90, per tant entenem que part de la informació aquí aportada no es correspon de manera exacta amb la situació actual. Tot i això, hem cregut necessari fer aquest anàlisi històric del comportament i l’imaginari col·lectiu dels catalans.
3.
Participació 3.1 Participació convencional   Eleccions   Any Participació Abstenció Vot blanc Parlament de Catalunya   2006 56,04 43,96 2,02 0,46     2010 59,95 41,22 2,91 0,71     2012 69,57 32,24 1,44 0,9 2008 70,3 29,7 1,53 0,53 Generals Catalunya Vot nul   Generals   Europees   Espanya 2008 73,8 26,15 1,11 0,64 Catalunya 2011 66,83 34,84 1,82 1,58 Espanya 2011 71,69 28,31 1,37 1,29 Catalunya 2014 47,63 52,37 0,89 1,74 Espanya 2014 45,84 54,16 2,29 1,82 Taula 4. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Departament de Governació La participació convencional és aquella que entenem com la participació de la ciutadania mitjançant les eleccions, o altres eines institucionals (ILPS, assistir a mitings, militar en un partit polític...) tant a nivell general a l’Estat com a les diferents comunitats autònomes.
El fet d’anar o no a votar pot ser una conseqüència de la desafecció política que es viu tant a Espanya com a Catalunya. Així doncs, analitzem la participació en les eleccions com a símptomes d’aquesta: en les autonòmiques a Catalunya observem un creixement de 13 punts percentuals entre els anys 2006 i 2012. Per tant més gent ha decidit anar a votar per decidir el govern català. Tot i això a nivell estatal (en les eleccions generals) veiem que Catalunya segueix la mateixa tendència a la baixa que la resta d’Espanya, així com en les eleccions europees d’aquest any, on la participació no ha arribat al 50% en cap dels dos casos.
3.2 Participació no convencional Pel que fa a les accions polítiques no convencionals, els catalans estan més disposats a dur a terme accions concretes que no pas manifestacions més generals.
Catalunya, per exemple, presentava abans del 2011 uns percentatges intermedis (respecte la mitjana espanyola) de participació en manifestacions al carrer. A més a més quedava per sota comunitats com el País Basc o la Comunidad de Madrid en accions participatives com la firma de peticions, el boicot a productes, la col·laboració amb associacions, el tracte amb funcionaris…S’ha de dir que això en el cas del País Basc és degut en major part al conflicte armat que allí s’hi va viure i en el cas de Madrid a la seva capitalitat.
4.
Canvi de paradigma Després de llegir els textos proposats per al treball, vam percebre que actualment i després dels significatius episodis polítics viscuts en la societat des de la publicació d’aquests, podríem dir que vivim una situació de canvi de paradigma en que la ciutadania ha mostrat en diferents manifestacions la voluntat d’empoderar-se políticament.
Hem volgut destacar dos moviments que ens han semblat significatius, el moviment dels indignats o 15-M, i el moviment sobiranista a Catalunya.
4.1 Moviment 15-M El moviment 15-M sorgeix l’any 2011 de la mobilització mitjançant internet i les xarxes socials de ciutadans descontents amb el funcionament polític del pais en gran part pel descontentament de la gestió de la crisi econòmica, començant amb manifestacions a diferents punts de l’estat espanyol i desembocant en acampades a les places de més de 140 municipis.
En quant a l’anàlisi de la situació l’imatge de la corrupció en la política i el seu estret lligam amb els anomenats “poders fàctics” tampoc hi ha una gran variació però també es posa èmfasi en la crítica al sistema financer; “No som mercaderia en mans de polítics i banquers” era un dels lemes més utilitzats al 15-M. També cal destacar la intencionalitat del moviment en la transversalitat ideològica que pretenia tenir; “Ni de esquerres ni de dretes, som els de baix contra els de dalt”, apel·lant a la ciutadania a empoderar-se davant el poder polític i citant a J. A. Primo de Rivera de manera desafortunada.
El 15-M va ser un moviment de grans dimensions i complexament heterogeni que per la descentralització en la presa de decisions i el costós ritme assembleari es va dissoldre com a unitat però deixant multitud d’espais organitzatius ciutadans inexistents anteriorment, reactivant assemblees ciutadanes, canviant el discurs del descontentament i sent exportat a altres parts del món com a forma de protesta (Per exemple, el moviment Occupy Wall Street).
4.2 Sobiranisme a Catalunya Quan parlem del moviment sobiranista ens trobem davant de la dificultat de datar el sorgiment del mateix, però l’emmarcaríem entre el nacionalisme català com a branca majoritària, l’independentisme sorgit a mitjans del segle XX i un sector federalista que busca un canvi en les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya.
La primera expressió del que ha acabat sent un moviment ciutadà que ha acabat definint l’agenda política a Catalunya la trobem el 10 de Juliol de l’any 2010, amb una manifestació multitudinària (aproximadament 1.000.000 de persones) a Barcelona sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim.” en protesta contra la sentencia dictada pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.
L’Abril de l’any següent es funda l’Assemblea Nacional Catalana, una organització que treballarà per la independència de Catalunya fins a l’actualitat, juntament amb l’Associació de Municipis per la Indepedència, fundada al Desembre següent. Aquestes dues organitzacions civils són les convocants de la primera gran manifestació l’11 de Setembre del 2012, amb una participació de més d’un milió de persones, que serà seguida per la Via Catalana que va travessar Catalunya el 2013 i la “V” d’aquest 2014.
El moviment sobiranista és prova de que la ciutadania organitzada per un objectiu concret és capaç de confluir i constituir-se en subjecte col·lectiu, ja que la unitat es troba en la finalitat i no en la forma organitzativa, fet que crea recel sobre molts moviments i dificulta l’articulació dels mateixos. L’expressió resulta en la mobilització i no en la organització en si mateixa, a diferència del 15-M que centralitzava la seva activitat en la pràctica assembleària, deixant l’espai obert a un ventall ideològic molt més heterogeni; tenim gent mobilitzada però no organitzada (Tot i existir una plataforma de vanguardia com és l’ANC).
A més de l’impacte que el debat sobiranista genera en la participació no convencional - és a dir, en les ja citades manifestacions, organització ciutadana…- es preveu que també generaria un significatiu augment de participació electoral. Segons dades de l’ICPS (2013) l’abstencionisme en un possible referèndum entorn la independència es reduiria a un 22,1% (Taula 5) Es tascta d’una taxa més de 10 punts percentuals més baixa que la de les eleccions del 2012, que ja van destacar pel grau de participació (69,57%, tal i com ja s’ha comentat).
  Taula 5. Font: ICPS, Sondeig d’opinió a Catalunya.
5.
Conclusions En general s'observa un desprestigi de la figura del polític per divereses causes. D'una banda per l'incompliment de programes electorals, que fan que el ciutadà percebi que votar a qualsevol partit o no votar té les mateixes coneqúències. Un fet que també és a causa de la influència dels mercats sobre les decisions polítiques. A nivell català s'observa que la població si que identifica diferències en la desafecció respecte a Espanya, fruít de les particularitats de la dinàmica de la política a Catalunya. Com lògic aquestes particularitats deriven del caràcter propi de la ciutadania, que com ja hem vist compta amb uns ideari diferenciat de la resta de l'Estat. S'observa un major nivell de progressisme i tendència l'esquerra ideològica, a més d'una visió més liberal.
Pel que fa la participació hem vist que va força de la mà amb l'espanyol, tot i que ens els últims anys si que es comença a apreciar una diferència rellevant en la participació a les eleccions autonòmiques. Hem situat la causa d'aquest fenòmen en la conjuntura política que travessa la nació, pel debat sorgit entorn el sobiranisme. Es tracta d'un canvi que també apreciem en la participació no convencional, amb un auge de l'associacionsime i un augment de la presència de la ciutadania al carrer.
Si bé la desafecció, entesa com aquest distanciament amb la política, és un fet consatat potser hauriem de parlar més aviat de desafecció amb la poltica institucional. Ja que la ciutadania sí que té voluntat de participar en la poltica, entesa com a gestio de la societat que reverteixi en un major benestar social.
6.
Bibliografia 15mPedia (Accessible a http://www.wiki.15m.cc) Andrés Orizo, Francisco i Alejandro Sánchez. 1991. El sistema de valors dels catalans.
Institut Català d’Estudis Mediterranis. Barcelona. (Cap.8 pàgs.189-224) Eva Anduiza (coord.), 2008. Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya 2007.
Ed. Mediterrània (Col. Polítiques), Barcelona, 2008 (Accessible a: http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/482.pdf) Maestro, Jesus. 1998. La cultura politica dels Catalans, a M. Caminal i J.Matas (eds.) El sistema polític de Catalunya, Ed. Tecnos, Barcelona 1998 Ruiz Collantes. 2010. Ciutadania i discursos de la desafecció política a Catalunya.
Direcció General de Participació Ciutadana.
(Accessible a: http://www.gencat.cat/drep/pdfIEA/IEA000050538/IEA000050538.pdf) ICPS (2013), Sondeig d’opinió Catalunya.
(Accessible a: http://www.icps.cat/repositorio/archivos/sondeigs/sc2013catala.pdf) CEO (2013), Anuari 2013, Les enquestes del CEO durant el 2013. (Accessible a: http://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/export/sites/CEOPortal/documents/anuari_2013 .pdf) ...