TEMA 9. LOFOTROCOZOUS (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Zoologia
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 9: LOFOTROCOZOUS Veurem els mol·luscs i els anèl·lids.
Aquest grup està establert amb anàlisis moleculars, perquè anteriorment, per la morfologia, estan classificats en grups diferents. S’han estudiats dos gens: gen de la fracció 18S del RNA ribosòmic, i gens Hoxs posteriors.
Els caràcters morfològics que els uneixen a tots són (sinapomorfies): - Lofòfor.
Larva trocòfora.
El nom del grup ve d’aquestes característiques. O tenen una o tenen l’altra.
Dins dels lofotrocozous hi ha grups marins amb poques espècies: brachiopoda, ectoprocta, phoronida... Tots aquests tenen lofòfor. Antigament es classificaven com a deuteròstoms, i els anàlisi moleculars han demostrat que no pas.
Què és un lofòfor? És una estructura en forma de ferradura que presenta tentacles i envolta la boca.
La larva trocòfora és una alrva que té una banda ciliada per davant de la boca. Aquesta banda es diu prototroca. Aquesta larva té forma de pera (piriforme) o de baldufa. A vegades pot tenir bandes addicionals.
Aquestes característiques les tenen els anèl·lids o els mol·luscs: PHYLUM ANNELIDA Són eumetazous, bilaterals, protòstoms, espirals, i lofotrocozous. Hi ha tres grups que tenen categroria de classe: - Poliquets.
Oligoquets.
Hirudinis.
Model corporal: - El cap presenta prostomi i peristomi.
El tronc té anells. Són animals metameritzats, per tant els anells són compartiments celomàtics.
La part final del cos es diu pigidi, i és on es troba l’anus.
El peristomi és premetamèric i el pigidi és postmetamèric (no tenen cavitat celomàtica). És característic dels anèl·lids la regió cefàlica (tampoc tenen cavitat celomàtica).
El prostomi es troba per davant de la boca. Si no són metamèrics, el peristomi i el prostomi no tenen cavitat celomàtica. En el prostomi hi ha òrgans sensorials: ulls, tentacles, palps (estructures tàctils).
El tub digestiu és complet i presenta diverses regions diferenciades.
El sistema circulatori és tancat: hi ha autèntics vasos sanguinis. A les brànquies arriben capil·lars.
Hi ha diferents tipus de pigments respiratoris: hemoglobina, hemeritrina, i clorocruorina.
Per l’excreció i l’osmoregulació, hi ha els metanefridis. Hi ha un parell per metàmer. Els metanefridis tenen una obertura al celoma i filtren els productes que s’han d’excretar. Els productes passen a través d’un túbul i són excretats a l’exterior. Alguns grups tenen uns metanefridis més primitius, els protonefridis. Un protonefridi és un túbul tancat que en l’extrem presenta una o més cèl·lules flagel·lades, que són les que filtren. Aquest protonefridis estan connectats per una xarxa de túbuls i s’obren a l’exterior.
El sistema nerviós central és hiponeura (neutral). Només el gangli cerebroide és dorsal, i és bilobulat. Hi ha un anell perifaringi que connecta cada un dels cordons amb el gangli cerebroide.
Hi ha un cordó doble ventral i ganglionar. Hi ha un gangli per cada cordó en cada metàmer.
La reproducció pot ser sexual o asexual. Els poliquets i oligoquets tenen una gran diversitat: gemmació, fragmentació (fins i tot espontàniament, s’ho poden fer ells mateixos). Els hirudinis no presenten mai reproducció asexual.
La reproducció sexual presenta dues opcions: dioics i hermafrodites. La majoria de poliquets són dioics. Els hermafrodites típics són els oligoquets i els hirudinis.
Hi ha metàmers concrets que presenten aparells reproductors. En els oligoquets: un parell d’ovaris i un o dos parells de testicles. Cada parell va en un metàmer.
En els hirudinis, hi pot haver de cinc a deu parells de testicles. Els ovaris són molt llargs i es poden estendre per diversos metàmers.
El desenvolupament és directe en tots els oligoquets i hirudinis. És indirecte en la majoria de poliquets. La larva trocòfora es presenta en el desenvolupament indirecte.
En un costat de la larva, a la part basal del tub digestiu, hi ha una cèl·lula mesodèrmica, que és el micròmer 4d, que és el que originarà el mesoderma. A partir d’aquesta cèl·lula s’origina la zona de creixement (bandes mesodèrmiques). Hi ha zones que no són metamèriques perquè la larva comença a desenvolupar metàmeres en una franja de la que queden fora la part més posterior i la més anterior. El cap i la cua no tenen mesoderma.
Es formen metàmers cap a l’extrem anterior a partir de les bandes mesodèrmiques.
Queda lliure de la metamerització la part de la boca cap endavant, i més endarrere de l’anus.
Es metameritza la part mitja de la larva.
Els poliquets i els oligoquets tenen quetes, els poliquets tenen parapodis i els oligoquets i els hirudinis tenen clitel.
El clitel és una zona glandular. Aquest teixit glandular està particularment desenvolupat durant la reproducció. Aquestes glàndules fabriquen una substància mucosa important per l’aparellament, una coberta externa de la càpsula, i secreten albúmina (important pel desenvolupament dels ous).
Els individus són hermafrodites i intercanvien esperma. L’esperma es desplaça fàcilment gràcies al mucus i entra al receptacle seminal de l’altre.
La càpsula de mucus, a mesura que es va desplaçant, el primer que fa és afagar els òvuls i recollir-los. Els òvuls es queden a la càpsula. La càpsula passa pels redeptacles seminals i llavors els òvuls es queden fecundats.
Els òvuls fecundats es queden a la càpsula, que es va fent resistent i se’n va a l’exterior.
SINAPOMORFIES DELS ANÈL·LIDS No són del tot clares, però si se n’han de dir algunes: - - Cap anèl·lid: hi ha peristomi i prostomi que són embriològicament premetamèrics. A vegades hi ha una incorporació secundària de metàmers. El peristomi i el prostomi queden sense metameritzar perquè el creixement és teloblàstic.
Existència d’un sistema circulatori tancat. Ho tenen pràcticament tancat els cefalòpodes. Els anèl·lids ho tenen totalment tancat, tenen vasos sanguinis.
FILOGÈNIA ANÈL·LIDS Els poliquets serien el grup germà dels clitel·lats. Dins els clitel·lats i ha oligoquets i hirudinis.
POLIQUETS Una sinapomorfia és la complexitat cefàlica: hi ha òrgans sensorials al prostomi i al peristomi (sobretot al prostomi). Presenten una faringe evaginable. Quan s’evagina forma com una trompa o probòscide. A vegades al final presenta unes mandíbules quitinoses.
Una altra sinapomorfia seria la presència de parapodis, que estan implicats en la locomoció, a vegades en la respiració...
Hi ha caràcters que no són sinapomorfies: el celoma està ben delimitat en metàmers. La metamerització és habitualment homònoma, però en alguns grups és heterònoma. També hi ha quetes i no hi ha mai clitel.
Es troben en tots els hàbitats. La majoria són marins, alguns són d’aigua dolça, alguns salobres, i alguns pocs paràsits. Alguns s’enterren, altres repten, altres es fiquen dins d’uns tubs que fabriquen ells mateixos (Sabella: té els tentacles sortint del prostomi que serveixen per respirar i captar aliment). La família típica és Nereis.
CLITELATS Són les sangoneres i alguns més. Són hermafrodites obligats. Tenen un nombre fix de metàmers (això és una tendència, és veu en els oligoquets i és molt clar en els hirudinis). Els òrgans reproductors són complexes i el desenvolupament és directe.
(sinapomorfia) Els oligoquets tenen una condició clitel·lada (és una condició primitiva, és el grup més antic amb clitel).
El celoma està ben constituït (molt delimitat), amb metamerització homònoma (menys clitel).
No n’hi ha de marins: són terrestres o d’aigua dolça. No hi ha quetes.
Ex: són cucs de terra: Lombricus terrestres, Eisenia hortensis.
(sinapomorfies) Els hirudinis tenen clarament un nombre fix de metàmers corporals.
Externament hi ha un anellament que no coincideix amb la separació per metàmers interior.
Cada metàmer es correspon amb diversos anells superficials. Hi ha una tendència a la reducció dels septes intermetamèrics. L’interior del cos, en moltes espècies està ple de teixit conjuntiu i musculatura, pràcticament s’ha perdut la metamerització interna. A la part posterior del cos hi ha una ventosa. A la part anterior (boca) pot haver-hi una ventosa, però no sempre.
La metamerització és heterònoma. La majoria no tenen quetes, excepte un grup que és l’excepció. Són terrestres o d’aigua dolça, i les espècies marines són escasses. Són paràsits externs (ectoparàsits), alguns depredadors i altres carronyers.
Ex: Hirudo medicinalis Acanthobdella, Pontobdella.
(sangonera), Normalment s’accepta que els poliquets són el grup germà dels clitel·lats. Els clitel·lats no tenen, però, la larva lofotrocozoa, encara que segurament és perquè l’han perdut, no perquè siguin un grup més antic.
Hi ha una sèrie de grups que no hem explicat que en principi es considerava que no eren anèl·lids. Anàlisis recents fan pensar que hi hauria més grups dins els anèl·lids a part dels poliquets, els oligoquets i els clitel·lats.
Aquests estudis també fan veure que els anèl·lids serien un grup monofilètic, i els que no ho serien són els poliquets. Els clitel·lats sí que ho són.
Grups que hi ha gent qui pensa que s’haurien de considerar anèl·lids: Sipuncula, Echiura (aquests dos no tenen metameria, i per dades morfològiques no semblaven anèl·lids, potser és que han perdut la metamerització), Vestimentifera, Pogonophora.
...