Bloc I B (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Microbiologia I
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 29/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Microbiologia I Silvia Expósito TEMA 3. MORFOLOGIA CEL·LULAR I ESTRUCTURES EXTERNES A LA PARET Càpsula: part més externa, capa totalment prescindible perquè la cèl·lula sigui viable, no tots els bacteris la presenten. Es troba normalment quan el bacteri està al medi ambient, quan se’ls fa créixer al laboratori molts dels bacteris perden la capacitat de sintetitzar-la. Constituïda sobretot per polisacàrids ramificats molt complexes dels que és difícil determinar-ne l’estructura.
Forma una estructura al voltat de la cèl·lula que pot tenir diferents graus de definició, pot ser rígida i definida (càpsula) o més laxa formant una xarxa de polisacàrids sense ser una veritable capa (llims). Aquestes capes que es troben per fora de la cèl·lula s’anomenen EPS (estructures polimèriques extracel·lulars) perquè no hi hagi confusió entre càpsula i llims.
Es pot observar per MO i ME tot i que és difícil de veure degut a que l’índex de refracció d’aquestes estructures és molt semblant al del medi ja que estan formades sobretot per aigua, per facilitar l’observació al MO les tenyim: - - Tinció negativa amb nigrosina (tinta xinesa): és una tinció clàssica en que les partícules de nigrosina que no poden travessar la càpsula ens permetran veure-la amb el fons negre de la tinta. Realment, però, es veuen dues zones: una de totalment blanca on no entra cap partícula de nigrosina i una altra al seu voltant, en formació, que es veu que hi ha entrat alguna partícula perquè les diferents cadenes de polisacàrids encara no estan del tot compactes. Es tenyeix tota la cèl·lula menys la càpsula no se sap com.
Tinció de Muir: és una tinció més específica en que s’utilitza el blau de metilè i la safranina per tal que les cèl·lules quedin blaves i la resta vermell.
Anticossos fluorescents Al ME també es poden observar sempre i quan el sistema mantingui la càpsula: - Vermell de ruteni: es poden tenyir els talls Anticossos anti-capsulars: als que s’han adherit petites esferes d’or que permetran veure el límit de la càpsula millor que la seva estructura.
La càpsula proporciona a la cèl·lula determinades propietats: - - Facilita la captació de nutrients Protecció enfront la dessecació, la predació de protozous o bacteriòfags (s’uneixen específicament a estructures externes de la cèl·lula i amb la càpsula no hi podran accedir impossibilitant així la infecció) Evitar la fagocitosi per macròfags Evitar l’acció de diferents agents antibacterians La càpsula per l’adhesió a superfícies tan vives com inerts. Un cas particular seria el dels bacteris aquàtics que s’acumulen a la superfície, parets o fons segons les necessitats, si tenen càpsula l’adhesió serà més fàcil i afavorirà el seu creixement; formen unitats complexes anomenades biofilms en les que hi ha un intercanvi de nutrients i propietats entre bacteris i altres elements Microbiologia I Silvia Expósito vius i inerts que els formen. També es poden trobar, per exemple, a l’interior del nostre organisme als intestins, formant la placa dental... els biofilms poden tenir propietats no desitjables ja que poden produir corrosió en canonades.
Es poden adherir a teixits vius del nostre cos, membranes mucoses... cosa que permet la colonització del nostre cos. Aquesta capacitat d’adhesió és positiva quan ens infecta un microorganisme que no es pot adherir, ja que pel mateix flux marxarà i no caldrà ni tractament, és una infecció autolimitant.
Les càpsules són complexes i la diferent composició d’aquesta determina els diferents grups antigènics capsulars (antígens K: K1, K2, K3...). E.coli, per exemple, té un tipus capsular K1 que li dóna moltes propietats i permet que aquest microorganisme produeixi meningitis.
Constitueix un factor de virulència ja que la càpsula en molts casos és el principal factor pel que es produeix un procés infecciós. Algunes càpsules són antifagocitàries perquè mimetitzen amb alguna estructura del nostre cos evitant així una resposta del SI.
Quan creixen a les plaques apareixen com a colònies amb un aspecte mucós (Streptococcus pneumoniae), si posem en solució aquest material capsular s’observa que modifica les propietats dels líquids com augmentar la viscositat, modificar les propietats tixotròfiques (el comportament del líquid), i quan se’ls hi afegeixen ions divalents com calci o magnesi gelifiquen.
 Composició dels productes capsulars: La majoria de les càpsules estan constituïdes per sucres ramificats i complexes, generalment heteropolisacàrids aniònics (sucres, aminosucres, àcids urònics), a vegades trobem homopolisacàrids de tipus neutre (dextrans polímers de glucosa amb una molècula de fructosa; llevans polímers de fructosa amb una molècula de glucosa i els de cel·lulosa formats només per glucosa).
En el cas dels Bacillus les càpsules estan constituïdes solament per proteïnes, càpsules peptídiques constituïdes per diferents subunitats de D-glutàmic.
Una de les indústries més importants és l’alimentaria on s’utilitzen aquests sucres de la càpsula dels bacteris, a la indústria farmacèutica sobretot per elaborar pomades i cremes, a la indústria cosmètica, en productes com pegats que imiten artificialment a la pell per evitar fregament i ferides, a la indústria del petroli a la perforadora per facilitar l’extracció, indústria de pintures...
 Síntesi dels productes capsulars: Es sintetitzen al citoplasma la majoria i són transportats després a la zona de creixement de la cèl·lula, es fa de monòmer en monòmer i de forma activada units a una molècula d’UDP (uridi2-fosfat o 3-fosfat), aquest component haurà de travessar la membrana fins arribar a la càpsula mitjançant la unió a un lípid transportador (Bactoprenol-fosfat) on s’eliminarà l’UDP i quan es troba a la part externa de la cèl·lula el transportador es separa i torna a l’interior per ser reutilitzat per una altra subunitat.
Els dextrans i llevans es sintetitzen de manera diferent, són derivats de la sacarosa, només quan hi ha sacarosa es sintetitzen al medi extern de la cèl·lula i gràcies a uns enzims (dextrans o llevans sacarases) escindeixen la sacarosa en monòmers i així formaran els polímers.
Capa S o R: capa exclusivament proteica que tenen alguns microorganismes, està constituïda per diferents subunitats de glicoproteïna o lipoproteïna que s’uneixen per enllaços no covalents.
Microbiologia I Silvia Expósito Depenent del grup de MO poden formar estructures cristal·lines o no i formen una capa totalment rígida que protegeix la cèl·lula, són més freqüents en bacteris grampositius i té un paper protector evitant sobretot l’entrada de productes antibacterians, però en arquea les capes S són més complexes i a vegades són la única capa protectora que la cèl·lula té a l’exterior Microbiologia I Silvia Expósito TEMA 4. PARET CEL·LULAR Capa que constitueix el principal component estructural dels bacteris, present a la majoria de MO excepte en Mycoplasma del grup eubacteria i Thermoplasma en arquea. Propietats que aporta la paret: - - Rigidesa Forma: sobretot en bacils perquè sinó serien esfèrics Mantenir la pressió osmòtica interna de la cèl·lula, que augmenta sempre que capten nutrients de l’exterior però no hi ha lisi perquè la paret cel·lular permet sobreviure al bacteri en un medi hipotònic o hipertònic. D’aquesta manera emmagatzema nutrients per moments de dificultats i poden formar colònies en hàbitats molt diversos, si no tinguessin paret només podrien viure en hàbitats isotònics.
Punt d’anclatge i funcionament del flagel cel·lular que s’uneix a la cèl·lula a través de diferents capes, si eliminem la paret el flagel es manté però perd la capacitat de moure’s.
La composició de la paret cel·lular s’estudia fent talls i observant l’estructura al microscopi o analitzant els seus components. Les primeres imatges van donar dos tipus de paret: - Grampositius: presenten una capa gruixuda, compacta i homogènia com a paret per sobre de la MP. Queden de color violeta.
Gramnegatius: presenten una paret formada per diferents 2 capes per sobre de la MP, una més prima i una més externa. Queden de color rosa.
No són els únics tipus de paret cel·lular que poden presentar els bacteris. Hi ha un tercer grup on la paret cel·lular està constituïda per diferents components i s’anomenen grup CMN , la paret està constituïda per una gran quantitat de lípids i és molt diferent a la resta.
A tots els tipus de paret (tant en grampositius com en gramnegatius) hi trobem una capa, excepte a Plancthomyces i Clhamidia, formada per glicopèptid, peptidoglicà o mureïna (més prima en gramnegatius). Constituïda per una fracció glucídica de polímers on s’alternen dos sucres diferents: N-acetilglucosamina (NAG) i N-acetil-murànic (NAM). Els dos sucres s’intercalen entre si formant cadenes i unint-se entre si mitjançant un enllaç β-1,4-glucosídic que pot ser trencat per els lisozims. NAG és un sucre que trobem formant part d’altres polímers però el NAM és exclusiu dels bacteris, característica important perquè serveix per determinar si hi ha NAM en MO que no es sap si tenen paret cel·lular o no.
A cada molècula de NAM tenim una fracció peptídica molt variable, els aminoàcids més típics que la formen són Ala, glutàmic, meso-diaminopimèlic. S’uneixen en cadenes de 4 aminoàcids i a la cadena del NAM mitjançant un enllaç peptídic que no pot ser trencat pels enzims que els trenquen normalment perquè alguns d’aquests aminoàcids es troben en formes no naturals. La cadena és: NAM - L-alanina - D-Glutàmic - meso-DAP (diaminopimèlic) - D-alanina - (D-alanina).
L’alanina la podem trobar en forma L o D i el glutàmic sempre està en forma D. Gràcies a les fraccions peptídiques es forma una xarxa tridimensional que envolta tota la cèl·lula perquè les cadenes peptídiques s’uneixen entre si. En els grampositius el nombre d’unions entre les cadenes peptídiques es pràcticament total, en canvi, en els gramnegatius no totes les cadenes s’uneixen.
Els eubacteria grampositius tenen varies capes de mureïna (10-20) i per això la seva paret és rígida i compacte. A més, la mureïna forma molts més entrecreuaments entre cadenes del NAM, facilita la captació del colorant cristall violeta i per això queden tenyits de violeta. Els Microbiologia I Silvia Expósito gramnegatius tenen una capa molt més prima de mureïna (2-3) i no totes les cadenes del NAM fan entrecreuaments, no capten el colorant i per això es tenyeixen amb el colorant de contrast safranina (rosa).
La fracció peptídica varia en diferents grups de MO i és el que determina el diferent tipus de mureïnes que trobem entre els bacteris, aquesta diferència s’utilitza com a caràcter taxonòmic.
- -  Mureïnes del grup A: el tipus més freqüent de mureïna és meso-DAP (D-alanina final) que presenten tots els gramnegatius i alguns grampositius. Hi ha una unió directa entre el tercer aminoàcid d’una de les cadenes i el meso-DAP que té dos grups amino lliures que li permeten establir l’enllaç. No totes fan una unió directa, si és un altre aminoàcid el que s’uneix es formaria un pont peptídic d’un o varis aminoàcids.
Mureïnes del grup B: fan l’enllaç amb el segon aminoàcid d’una de les cadenes i sempre es fa per pont peptídic.
Biosíntesi de la mureïna: Es coneix gràcies als treballs de Park i Stromineer que tractaven un bacteri grampositiu amb penicil·lina per poder trencar la seva paret cel·lular i analitzar químicament la seva composició.
Van veure que podien recollir diferents molècules o subunitats, la més complexa era el nucleòtid de Park que és un UDP-NAM-pèptid. En podem diferenciar tres etapes: - Síntesi dels diferents components de manera activa de la mureïna, al citoplasma Transport a través de la MP cap a la paret cel·lular Incorporació de les subunitats i unió a les ja existien a la paret, entrecreuament de les cadenes Síntesi: a partir de glucosa aquesta s’amina mitjançant una reacció d’aminació, llavors s’acetila, s’hi afegeix UTP (surt Pi) i obtenim UDP-NAG (un dels components): A partir d’aquest se li incorpora fosfoenolpiruvat (PEP) i obtenim UDP-NAM (l’altre component) a la qual s’incorporen els diferents aminoàcids amb una síntesi on no hi intervenen ribosomes sinó que els aminoàcids s’uneixen gràcies a ATP. A l’UDP-NAM s’hi posa ATP i L-alanina i s’afegeix el primer, després ATP i D-glutàmic... i així amb els tres primers (incorporació dels aminoàcids seqüencial). Les dues D-alanines s’incorporen juntes i seria l’última etapa formant així el nucleòtid de Park.
Transport: com el Bactoprenol-P és hidrofòbic, igual que la part interna de la MP, permet el pas de les substàncies a la part externa hidrofílica que és on es troba la paret. Primer s’uneix la molècula de NAM-pèptid al Bactoprenol-P amb un enllaç pirofosfat i s’allibera uridí monofosfat (UMP); llavors s’incorpora l’UDP-NAG que forma un enllaç glicosídic amb NAM i s’elimina UDP.
Per acabar només ha de passar a través de la membrana i a l’exterior s’incorporarà al polímer que s’està formant. El Bactoprenol-P s’ha de separar i ha de perdre un grup P per poder ser reutilitzat.
Unió de les subunitats: la tercera etapa s’ha de fer amb molta precisió per mantenir l’estructura i per evitar la lisi de la cèl·lula. Es dona gracies a les autolisines que trenquen tant enllaç glucidic com peptídic. Es forma un forat on s’uneixen les subunitats i es formen de nou els enllaços.
Les autolisines es troben al lloc de creixement als bacteris. En els cocs, es troben a la zona de la paret on hi ha la síntesi, que és la zona del septe transversal  el lloc de la cèl·lula on es dóna Microbiologia I Silvia Expósito el màxim creixement quan s’han duplicat tots els seus components. En els bacils no només es troben al septe transversal sinó que poden trobar-se per tota la seva superficie.
Per formar l’enllaç peptídic cal energia en forma d’ATP, la síntesi dels enllaços es dóna fora de la cèl·lula on no hi ha ATP per això cal trencar un enllaç peptídic que uneix els dos aminoàcids terminals i utilitza l’energia per fer l’enllaç amb la nova subunitat  reacció de transpeptidització. L’enzim que trenca l’enllaç entre els aminoàcids terminals és una transpeptidasa i una carboxipeptidasa s’uneix a l’alanina terminal i l’elimina.
 Antibiòtics que actuen en la biosíntesi dels components: Fosfomicina: és un antibiòtic que actua com a anàleg estructural del fosfoenolpiruvat i s’incorpora en el seu lloc per evitar que es formi UDP-NAM, un component bàsic sense el qual la paret dels bacteris és molt feble i no sobreviuen.
Cicloserina actua evitant que les dues D-alanines terminals s’incorporin, també es un anàleg estructural de la D-alanina i es pot incorporar al seu lloc i a més té molta més afinitat per l’enzim que fa aquesta ultima reacció (sintetasa) que el propi aminoàcid, per tant, tindrà prioritat; no es pot usar clínicament perquè per entrar a la cèl·lula utilitza el mateix sistema de permeases que molts aminoàcids i impedeix la seva entrada, cosa que el fa tòxic per la cèl·lula sobretot a nivell del SN.
 Antibiòtics que actuen en l’etapa de transport: Bacitracina: impedeix que el Bactoprenol-pirofosfat perdi un grup P i, per tant, no es podrà reutilitzar, afecta també a la biosíntesi de la mureïna.
 Antibiòtics que actuen en la unió de substrats: Vancomicina: molècula molt gran que condiciona la seva acció sobre els diferents grups de MO, només serveix per bacteris grampositius perquè com és tan gran no pot travessar la membrana unitària externa que tenen els gramnegatius i arribar a la capa de mureïna. Alguns grampositius són intrínsecament resistents a aquest antibiòtic perquè la seva cadena peptídica en comptes de tenir dues D-alanines terminals tenen alanina i lactat o alanina i serina, l’antibiòtic s’uneix a la regió entre les dues alanines terminals i impedeix estèricament que l’enzim transpeptidasa pugui actuar i trencar l’enllaç per fer l’entrecreuament de les cadenes.
β-lactàmics: tots a la seva molècula tenen un anell β-lactàmic responsable de l’acció bactericida.
4 grups: penicil·lines, cefalosporines, monolactames i carbapenems i actuen de la mateixa manera, són d’origen natural, sintètic o semisintètic. Actuen sobre l’entrecreumant de les cadenes unint-se específicament a l’enzim transpeptidasa que s’uneix al pont entre les dues alanines terminals impedint que l’enzim faci la seva funció.
La resistència a antibiòtics pot ser adquirida per una pèrdua d’afinitat per l’enzim (com és una unió especifica, si modifiquem l’enzim no es pot unir) o síntesi d’uns enzims β-lactamases que trenquen l’anell b-lactàmic d’aquests antibiòtics que és el que té l’activitat antibactericida.
Aquesta resistència pot ser codificada amb gens cromosòmics o plasmídics.
Són antibiòtics útils en clínica tots aquells que actuen directament sobre l’organisme però no ataquen el nostre cos, aquests són molt utilitzats ja que la molècula diana és exclusiva dels bacteris (mureïna).
Microbiologia I  Silvia Expósito Paret dels bacteris grampositius: La paret està constituïda per una capa compacta i gruixuda per sobre la membrana citoplasmàtica en la que hi ha diferents capes de mureïna, aquesta capa es molt més espessa perquè hi ha molts mes entrecreuaments per pont peptídic entre les cadenes polipeptídiques.
A part de la mureïna tenim altres components com els àcids teïcoics, que són polímers constituïts per grups alcohol i fosfat que s’uneixen i alternen entre si per un enllaç fosfodièster.
Dos tipus: - Glicerolteicoics o lipoteicoics: es disposen de manera perpendicular i alguns d’ells estan units als fosfolípids de la membrana citoplasmàtica Ribitolteicoics: disposats de manera paral·lela a la mureïna Els àcids teïcoics són polímers lineals els quals la seva estructura bàsica es pot modificar substituint grups oxidil (-OH) per aminoàcids com alanina o sucres. Son serològicament específics i actius, constitueixen els antígens de paret d’aquests bacteris. Quan hi ha una infecció per bacteris grampositius el nostre organisme reconeix aquests àcids teïcoics com a molècules estranyes donant una resposta immune i amb manifestacions típiques d’infecció com febre i inflamació. Els polímers tenen una càrrega negativa cosa que fa que s’acumulin ions positius com magnesi a la cara externa de la MP cosa que és molt important perquè l’estabilitzen i perquè actuen com a cofactor d’alguns enzims que actuen en la biosíntesi de la mureïna.
A la paret dels bacteris també hi podem trobar sucres i proteïnes, normalment a la cara més externa de la paret i estan relacionats amb funcions de tipus invasiu en bacteris patògens i col·laboren amb l’adherència a alguns substrats, funcions molt específiques com unir-se a una determinada fracció dels Ab... relacionades amb factors de virulència, patogèniques.
 Paret dels micobacteris: Els micobacteris es tenyeixen com a grampositius però realment tenen una paret molt diferent a aquests. Inclouen tres gèneres bacterians diferents amb la mateixa estructura de paret, són: Mycobacterium, Corynebacterium i Nocardia, per això també s’anomenen grup CMN. Aquests també tenen una capa de mureïna, tot i que és molt més prima que la dels propis grampositius, és del gruix de la dels gramnegatius. La tinció no acaba de ser clara perquè tenen una paret fortament hidrofòbica.
A part de la capa prima de mureïna trobem un polímer característic d’aquest grup com són els àcids micòlics que estan constituïts per β-hidroxiàcids molt ramificats i tenen una longitud de cadena que varia en funció del tipus de MO al que pertanyin: - Mycobacterium: té àcids micòlics amb la cadena més llarga: més de 60 C.
Corynebacterium: té la cadena més curta: de 20 a 40 àtoms de C.
Nocardia: té una cadena intermitja de 40 a 60 àtoms de C.
A la paret també trobem carbohidrats, un dels sucres que hi ha és el polímer arabinogalactan que està format per galactosa i arabinosa que es van entrecreuant, per una banda s’uneixen a la mureïna i per altra als àcids micòlics per unions covalents (enllaç fosfodièster). Un altre sucre és el lipoarabinomanan format per subunitats d’arabinosa i lactosa i està unit a lípids de la MP.
També trobem glicolípids fenòlics.
Aquests components li confereixen un fort caràcter hidrofòbic, cal fer tincions específiques per aquest grup, com és la tinció de Ziehl-Neelsen o àcid-alcohol resistent: afegim una solució de Microbiologia I Silvia Expósito foxina bàsica amb fenol i escalfem aquest colorant perquè penetri bé a l’interior de la cèl·lula, rentem amb àcid clorhídric o sulfúric i depenent de la longitud dels àcids micòlics les cèl·lules es tenyiran o no. Els de longitud llarga es tenyeixen  positius, els de mida mitjana depèn i els curts són negatius perquè no es tenyeixen.
A la paret d’aquests MO també es va descobrir la presència de proteïnes trimètriques anomenades porines i que són típiques de la paret dels gramnegatius. Gràcies a la presència d’aquestes proteïnes són capaços de captar els nutrients del medi. Aquests bacteris tenen una assimilació de substrats molt lenta i creixen en un temps de generació molt lent (aproximadament 12h), té conseqüències en el tipus d’infecció que produeixen en humans perquè són d’evolució molt lenta (tuberculosi...)  Paret dels gramnegatius: Constituïda per dues capes: - Interna: mureïna, prima i amb pocs entrecreuaments, 2 nm de gruix.
Externa: membrana externa unitària, de característiques semblants a la MP des del punt de vista fisicoquímic però de composició diferent. Gruix de 8 nm.
A la part externa són hidrofíliques i l’interior és hidrofòbic igual que la MP. La capa de mureïna es troba situada entre les dues membranes (paret cel·lular i membrana externa) a la regió anomenada espai periplasmàtic, no es coneix massa bé la forma d’aquest espai, també hi trobem proteïnes amb funcions concretes i importants per la cèl·lula, sobretot hi ha proteïnes de transport en aquest espai.
A la membrana externa també trobem fosfolípids i a la part més externa estan substituïts de manera gairebé total per un component que no hi ha a la MP i que és exclusiu dels gramnegatius anomenat lipopolisacàrid que te característiques fisicoquímiques semblants a la dels fosfolípids, és complex i varia la seva composició en els diferents bacteris gramnegatius, es divideix en tres parts: - - - Lípid A: hidrofòbica, orientada cap a l’interior de la membrana. Constituïda per un polisacàrid (glucosaminafosfat) esterificat amb àcids grassos de cadena llarga. És responsable de l’acció endotòxica d’aquests bacteris, causen un procés infecciós típic: infecten, provoquen la lisi de la cèl·lula, s’allibera el lípid A a la sang que unit a proteïnes plasmàtiques o lliure serà neutralitzat per cèl·lules del SI. Quan es dóna la unió del lípid amb la cèl·lula del SI s’elaboren citocines com IL-1 que estimulen la síntesi de prostaglandines a l’hipotàlem cosa que fa aparèixer la febre i hi ha un descens de pressió sanguínia. El complement també actua produint inflamació.
Aquesta reacció del SI pot ser exagerada quan hi ha una alliberació molt gran que comporta a un col·lapse del sistema respiratori, fallada d’òrgans i mort de l’individu per xoc sèptic.
Regió central o “core”: hidrofílica. Constituïda per 5 o 6 sucres de composició constant i trobem un sucre anomenat KBO exclusiu d’aquests bacteris gramnegatius (2-ceto-3desoxi-butanat), s’uneix a una de les molècules del lípid A. Trobem una heptosa, Nactilglucosamida, galactosa i glucosa que s’unirà a la cadena lateral.
Cadena lateral (Antigen O): hidrofílica, part més externa que pot tenir fins a 7 sucres o no tenir-ne cap, és la més variable i és complexa. El tipus de sucre que conté també és molt variable, per això constitueix l’Ag O que és l’Ag de paret dels bacteris gramnegatius.
Microbiologia I Silvia Expósito És important el fet de que la cadena lateral sigui molt curta o inexistent perquè així són més resistents a l’acció bactericida ja que la cadena no és reconeguda.
A la membrana externa també trobem diferents tipus de proteïnes amb funció estructural o de transport, una es la lipoproteïna de Braun o de la mureïna i te funció només estructural unint la membrana externa a la capa de mureïna, és molt abundant a la cèl·lula, 1/3 d’aquestes molècules estan fent aquestes unions. Aquesta proteïna té a l’extrem carboxi-terminal un residu de lisina que és la que s’uneix a la mureïna a un dels aminoàcids de la seva cadena peptídica, l’extrem N-terminal té un residu de cisteïna que està esterificada a tres àcids grassos i és la fracció que esta disposada a la zona interna de la membrana.
També tindrem les porines que al seu interior hi ha un porus pel que entraran els nutrients a la cèl·lula i tenen tres subunitats, el tipus de nutrients que entraran depèn de la càrrega elèctrica del porus i de la mida, en general són poc específiques. Les proteïnes són constants en nombre però no en tipus, E.coli té un tipus de porina que s’anomena Omp F i quan creix en temperatures altes és substituïda per la Omp C que té un diàmetre més petit. La pho E només es sintetitza en concentracions de fosfats baixes i la Omp D és típica de la Salmonella.
Hi ha proteïnes que formen canals de pas per a substrats específics com la Lam B (maltosa i derivats) ja que presenten llocs d’unió només per a aquests substrats, només es sintetitza quan el bacteri es troba en un medi ric en maltosa, serà quan necessiti un canal de pas; hi ha moltes altres proteïnes específiques a part d’aquesta.
Aquestes proteïnes de la membrana externa també són els llocs d’unió per a bacteriòfags, concretament a la Lam B s’hi pot unir el bacteriòfag λ.
La proteïna Omp A és una proteïna molt abundant a la cèl·lula, tant o més que les porines, té funció estructural però també pot actuar com a canal de pas, permet l’entrada a l’interior de la cèl·lula d’aminoàcids i catalitza la sortida de pèptids. També és el punt d’unió de diversos bacteriòfags i el lloc d’unió del pili sexual en la conjugació (procés d’intercanvi genètic dels bacteris) que consisteix en el pas de material genètic d’una cèl·lula a l’altra a través d’aquesta estructura que forma un pont entre les dues cèl·lules.
La presència de la membrana externa als gramnegatius i que sigui fortament hidrofílica és important perquè els hi concedeix resistència a productes hidrofòbics com colorants (blau de metilè, eosina, ), a alguns antibiòtics, sals biliars... Aquesta resistència a colorants permet crear un medi de cultiu selectiu per a aquests bacteris (inhibeix el creixement de tots els bacteris excepte del que volem estudiar).
A la superfície externa de la membrana hi trobem una gran quantitat de càrregues negatives que és important perquè impedeix la fagocitosi per macròfags. La llargària de les cadenes dels lipopolisacàrids d’alguns bacteris proporciona una resistència a l’acció bactericida del sèrum (sistema del complement).
 Paret dels arqueobacteris: Tant en els que es tenyeixen com a gramnegatius com en els grampositius tenim una diversitat molt gran de parets cel·lulars.
- Grampositius: tres tipus diferents: o Capa de pseudomureïna: polímer que presenta una gran semblança amb la mureïna dels bacteris. Hi trobem una fracció glucídica on hi ha N- Microbiologia I Silvia Expósito acetilglucosamida i N-acetiltalosaminurònic que es van alternant entre si formant cadenes i s’uneixen mitjançant un enllaç β-1,3-glucosídic; una fracció peptídica que s’unirà al NAcG i està constituïda per diferents aminoàcids que es troben tots en forma natural (L) i la variabilitat és més restringida (glutàmic, serina, alanina, lisina), formaran una xarxa tridimensional i s’uniran entre si per pont peptídic. Alguns grups d’arqueobacteris tenen N-acetilgalactosamina en comptes de NAcG.
- o De metanocondriotina: és un polímer amb una estructura semblant al teixit connectiu dels eucariotes, es van alternant una molècula d’un àcid urònic (glucurònic o galacturònic) amb dues subunitats de N-acetilgalactosamina.
o D’heteropolisacarid complex: constituïda tant per sucres com per àcids urònics.
Gramnegatius: paret constituïda fonamentalment per capes S formades per proteïnes o GP i no tenen paret cel·lular, només MP, però les capes són més complexes.
Mycoplasma i Thermoplasma no sintetitzen paret cel·lular, pertanyen a diferents grups, tindran una membrana citoplasmàtica modificada. Altres formes que no la presenten són les formes L, són formes de bacteris tant grampositius com gramnegatius que de manera espontània deixen de tenir la forma típica de paret cel·lular i la pèrdua pot ser total o parcial. Els esferoplasts i els protoplasts són formes induïdes al laboratori: - - Esferoplasts: gramnegatius tractats amb penicil·lina, deixen de sintetitzar la capa de mureïna però continuen presentant la membrana externa. Tenen més resistència gràcies a aquesta membrana.
Protoplasts: grampositius que també son tractats amb penicil·lina i deixen de sintetitzar la paret. Es mantenen sempre en un medi isotònic per impedir la lisi cel·lular però són viables.
...

Tags:
Comprar Previsualizar