TEMA 20 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 09/02/2015
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 20. El papat. De Bonifaci VIII al pontificat d’Avinyó - Situació prèvia:  Actitud dels papes Urbà IV i Clement IV, francesos, favorables a la casa d’Anjou. Només Nicolau III, franciscà, marca distàncies.
 Els francesos aconsegueixen Nàpols (recordem la revolta siciliana i l’arribada a Palerm de Pere el Gran).
 El papat glorifica la casa reial francesa. La sang dels reis és santa i sagrada.
 Els reis de França s’han acostumat a fer el que volen.
- Bonifaci VIII – butlla “Clericis laicos” (1296), vol sostreure els clergues de la jurisdicció reial. D’ençà de 1294 el papa es mostra gelós de la seva autoritat. Funcionaris reials poden agafar el clero hostil i expulsar-los del regne.
- Polèmica:  “Antequam essent clerici” (1297) = abans que el clero hi havia emperadors i reis.
 “Dialogue du clerc et du chevalier” (1296), defensant l’origen natural de la monarquia.
- Després de la vexació d’Anagni a Bonifaci VIII, per part dels ambaixadors francesos, i dels enfrontaments amb França pels tributs eclesiàstics i el nomenament de bisbes.
- Comença amb l’elecció de Climent V (Bertran de Gort, arquebisbe de Bordeus). Dura entre 1316 i 1375: els papes viuen a Avinyó durant aquests anys.
- Època de submissió del papat a la monarquia francesa. = Templers paguen la submissió.
- Caracteritzat per centralització administrativa. Fiscalitat complexa i abusiva. Control abusiu del clero.
Climent V (1305-1314) - Succeeix Benet XI, després de només 8 mesos de papat. Problemàtica per l’obertura del procés contra Bonifaci VIII.
- Col·legi de cardenals dividit i enfrontat. Majoritàriament d’italians (12), 2 francesos i 1 castellà. S’elegeix Bertrand de Goth, arquebisbe de Bordeus.
- Home d’equilibri entre rei i papat. Cancerós i malaltís. Es refugia a Bordeus i entorns.
- Instal·la la cúria a Carpentràs. Lleva la condemna a Guillem de Nogaret. Declara invàlids els actes de Bonifaci VIII a partir de 1300.
- No va a Avinyó, però farà possible el Captiveri d’Avinyó.
- Convoca el concili de Viena del Delfinat (1311-1312), amb assistència de menys de la meitat dels bisbes convocats (100/250). S’hi condemnen els Templers.
El Rey puso en alerta a toda su guardia en las regiones francesas para intervenir cuando se les mandase. La orden sería arrestar a todos los Templarios del país por delitos execrables, incurrir en pecados de orgullo , de avaricia, de participar en rituales diabólicos, de blasfemar contra Cristo y los signos de la pasión , de celebrar rituales idólatras y de practicar sodomía.
El 13 de octubre de 1307, unos 2.000 templarios fueron apresados. No hubo resistencia pues pensaban que, ellos que habían derramado su sangre en los Santos Lugares, nadie en toda la Cristiandad, tenía nada que reprocharles. El Rey tenía todo previsto, y , a base de torturas, obtuvo cuanto deseaba: Que los templarios, algunos, confesaran haber cometido o haber visto todos los delitos que se les imputaba.
El Papa Clemente V, compungido por lo acontecido, protestó pero el monarca amedrentó al pontífice que emitió una bula en la que Felipe IV se le consideraba " defensor de la fe y verdadero hijo de la Iglesia "., reconociendo así la veracidad de las acusaciones hacia los Templarios.
Se les confiscó todas las pertenencias para que la Santa Sede se hiciese cargo de la situación.
- A la mort del papa, es reuneix el Cònclave a Carpentràs. El col·legi de cardenals ha variat molt. Climent V en crea 24, dels quals 20 són francesos. Només hi ha 8 italians.Dante escriu als cardenals Orsini i Colonna.
- Dura dos anys i s’acaba a Lió amb la pressió del rei de França. És elegit Jacques Duèse, de Cahors. Amb el nom de Joan XXII. Escull Avinyó tot i que fou coronat a Carpentràs.
- Herètic? Qüestiona la contemplació beatífica de Déu per part de les ànimes.
Italia mia, benché ’l parlar sia indarno a le piaghe mortali che nel bel corpo tuo sí spesse veggio, piacemi almen che ’ miei sospir’ sian quali spera ’l Tevero et l’Arno, e ’l Po, dove doglioso et grave or seggio.
Rettor del cielo, io cheggio che la pietà che Ti condusse in terra Ti volga al Tuo dilecto almo paese.
Vedi, Segnor cortese, di che lievi cagion’ che crudel guerra; e i cor’, che ’ndura et serra Marte superbo et fero, apri Tu, Padre, e ’ntenerisci et snoda; ivi fa che ’l Tuo vero, qual io mi sia, per la mia lingua s’oda.
Voi cui Fortuna à posto in mano il freno de le belle contrade, di che nulla pietà par che vi stringa, che fan qui tante pellegrine spade? perché ’l verde terreno del barbarico sangue si depinga? Vano error vi lusinga: poco vedete, et parvi veder molto, ché ’n cor venale amor cercate o fede.
Qual piú gente possede, colui è piú da’ suoi nemici avolto.
O diluvio raccolto di che deserti strani per inondar i nostri dolci campi! Se da le proprie mani questo n’avene, or chi fia che ne scampi? Petrarca, Cancionero, fragment CXXVIII Benet XII (1334-1342) - Inquisidor a Pamiers, contra càtars.Vol posar ordre. Reformador. Esperava retornar a Roma.
- Suspèn els càrrecs comendataris i els envia als seus llocs. No torna a Roma per por, i a causa de les notícies de revoltes.
- Engrandeix la ciutat. Crea la gran biblioteca. Conflictes amb l’Imperi i amb molts poders polítics.
Climent VI (1342-1352) - Féu les grans i més fastuoses reformes de la ciutat i del palau. Fa esculpir arreu el seu escut d’armes.
Administració Cúria pontifícia: - Família pontifícia + capellans honoraris.
- Arriben més de 500 membres de la cúria romana, més d’un miler de servidors dels cardenals, amb les seves famílies. Responsables de serveis domèstics: botellers, pastissers, jardiners, escuders, patges, porters...
- Compta amb professor de Teologia, dit Mestre del Sacre palau. Atorga la “licencia ubique docendi”.
Controlat pels dominics occitans.
- Cancelleria: - És el gran organisme de govern i de gestió de l’Església.
- Al seu servei hi ha el canceller, sots-canceller, notaris, escrivans, correctors.
El fons més important són les “Súpliques”(provisió o expectativa), controlades pel Refrendari, que les llegeix davant del papa.
El papa escriu o fa escriure: “Fiat, fiat ut petitur”. Altres: per delegació: “Concessum”. “De mandato domini nostri papae”.
Examens: “Bene”, “Competenter”, “Male”. (Meritissumus, bene meritus, meritus, bene probatus, suspensus).
El vice-canceller envia el document als “abreviatores”, que escriuen la “minuta” o “nota”. Littera grossata, littera redacta in grossam. Correctoria. “Bullatores”. Registradors – “Registratores” - De la Cancelleria en depèn el Tribunal de la Rota (auditors).
- Penitenciaria Apostòlica: - Creada al s. XII per perdonar els pecats reservats, els pelegrinatges penitencials, judicials o expiatoris, acusacions de bruixeria o d’heretgia, d’oracles, etc. controlat per canonistes.
- Documentació: absolucions, dispenses, absolucions i dispenses, llicències, indulgències.
- El Penitencier Major és un cardenal.
- Els guanys (penitències) permetien autoabastir-se.
- Cambra apostòlica: - Organisme fiscal i financer de l’Església.
- Cambrer = Ministre de finances. Nomenat pel papa. Bisbe o arquebisbe i arriba a cardenal.
- En depenen col·lectors i sotscol·lectors.
- Tresorer = Administra els diners i guarda el tresor. Recull els diners, aprova els comptes.
- “Litterae camerales”.
- Reben moltes queixes per excés i abusos a l’hora de cobrar i exigir.
- Té cort judicial específica pels afers propis. Les sentències no tenen recurs possible. Presó pròpia.
- Control de l’encunyament de moneda (Mestre moneder, tallador, guardamoneda, prebost, etc.).
- Almoineria: Pignota (300 pobres/dia + 800 pans + vi diaris). Sota Benet XII suposa el 20 % de despeses.
- Presència d’ambaixadors, canvistes, banquers i mercaders, a més d’estudiants, clergues.
- Embelliment de convents, muralles i hospitals.
Urbà V (1362-1370) - És l’època de la gran reforma cultural. Amplià els jardins. Creà escoles i la universitat.
- Gregori XI (1370-1378) traslladà el papat a Roma, per pressions de Santa Brígida de Suècia i de Santa Caterina de Siena.
Tipologia de la fiscalitat pontifícia - Dècimes (10% rendes del clero) - Annatae (rendes del primer any) - Servicia communia (diverses coses) - Ius spolii (apropiar-se dels béns del clero difunt) - Vacantes (apropiar-se de les rendes de beneficis no ocupats) - Drets de cancelleria (drets d’administració i gestió) - Rendes del patrimoni pontifici, a Roma i Avinyó.
- Cambrer: (cap de la Cambra Apostòlica) és la figura més rellevant.
- Atreu canvistes i banquers.
- Extensió de les col·lectories i dels col·lectors arreu d’Europa. Sots-col·lectors.
- Creació del Tribunal de la Rota (1336): centralització del poder judicial de l’Església.
- Creació del Studium i d’una imponent biblioteca. Hi estudià Petrarca. Acull figures rellevants: Petrarca (Arezzo, 1304-Arquà (1374), Simone Martini (gòtic internacional).
- Petrarca dóna pas a l’Humanisme. Consolida els Studia Humanitatis. Rellevant el “De viris illustribus” : exalçació de César i d’Escipió l’Africà. Proposta de virtuts cíviques (clemència), i de personatges no religiosos.
- Nova història: Redescobreix Titus Livi “Ab urbe condita”, i les “Vides paral·leles” de Plutarc.
- Critica Suetoni i les “Vides dels dotze césars”, per frívol i només interessat en xafarderies.
Es replega en sí mateix en el “De vita solitaria”, i en el “Secretum”, diàleg amb sant Agustí.
- Rellevants també les Cartes, sobre tot la “Lettera ai posteri” i la “Lettera a Guido Sette”. Les més importants foren recollides en les “Seniles” i les “Familiares”, entre altres.
- Altres reaccions enfront del luxe eclesiàstic:  Religioses: apareixen moviments “herètics”: Wyclif (1330-1384) a Oxford, Jean Huss a Bohèmia (13691415).
 En el fons, a més de propostes teològiques hi ha la conveniència de reforçar les esglésies nacionals, davant del declivi i desprestigi del papat → èxit ple en època moderna.
- Apareixen fortes crítiques:  Marsili de Pàdua: “Defensor pacis” (1324). Reclama separació de poders.
 Guillem d’Ockham (1280-1349), d’Oxford. Acusa els papes d’heretges. Reclama preponderància del concili.
 Atacat pels deixebles de Tomàs d’Aquino.
 Protegit pels emperadors alemanys, sobretot per Lluís IV de Baviera.
Revolta de Cola di Rienzo - De caràcter polític. Davant de la neofeudalització de Roma, i el nou poder de les grans famílies nobles romanes (Orsini, Colonna, Stefaneschi,…).
- Recolzat per Petrarca i pels corrents franciscanites (joaquimites i espirituals).
- Proclama la potestat universal del poble de Roma. Es proclama “Tribú” i “Alliberador” de Roma - Fugí després d’ésser abandonat pels seus seguidors (1347). Es refugia als Abruzzi. Torna a Avinyó i gràcies a alguns cardenals favorables recupera la dignitat senatorial i acompanya Albornoz a Roma (1354).
- Comença una segona etapa d’arbitrarietat en el govern, abusos de poder, abusos fiscals, persecució dels nobles…. Aquests llencen el poble en contra seu.
- És destrossat als peus del Campidoglio (8.X.1354).
- Mentre els papes viuen a Avinyó, els Estats Pontificis són confiats als llegats. El més important fou el cardenal de Toledo Gil de Albornoz. Pacifica el territori i Roma. Imposa les “Constitucions Egidianes”, vigents fins al s.
XIX. Crea el Col·legi d’Espanya a Bolonya. Albornoz té pietat dels estudiants pobres d’origen hispànic.
- Intents de retorn a Roma, com a conseqüència de la pacificació:  En temps d’Urbà V, papa protector dels estudis, i creador de l’Estudi d’Avinyó.
 A precs de Caterina de Siena, retorna a Roma (1367) per tres anys.
 El retorn definitiu és obra de Brígida de Suècia i Caterina de Siena. El duu a terme Gregori XI (1377) que posa fi a l’etapa d’Avinyó.
Biblioteca - Més de 10.000 manuscrits inventariats el 1369.
- Importantíssima l’ampliació d’Urbà V, amb l’obligació de dotar d’una gran biblioteca la Universitat d’Avinyó, els col•legis de Carpentràs i el Col•legi d’Espanya a Bolonya, hereu d’una part d’aquesta biblioteca pontifícia.
- Urbà V és prolífic i generós en les dotacions de llibres a estudiants.
Cisma d’Occident - Després del retorn a Roma per Gregori XI (1377), elecció d’Urbà VI, condicionada pel poble al crit de: “romano lo vogliamo o almeno italiano”.
- Els cardenals francesos no accepten l’elecció i creen nou papa a Avinyó: Climent VII. La separació dura fins la mort de Benet XIII a Peníscola. Tot i que els estats van desfent-se de l’obediència avinyonesa.
- Provoca reforçament del conciliarisme:  Constança (1414-1418). Es elegit Martí V Colonna.
 Basilea (1431-39): preval el concili sobre el papa.
 Retorn a l’absolutisme per pressions sobre monarques.
- Problema heretat des del 1378. Elecció d’Urbà VI (Bartolomeo Prignano, de Bari). Rebuig dels cardenals francesos, que elegeixen el francès Robert de Ginebra (Climent VII), i es trasllada a Avinyó.
- Pere el Cerimoniós opta per la neutralitat. Divisió de la Cristiandat: Clementistes – Urbanistes. Avinyó - Roma.
- Joan I opta declaradament pel partit avinyonenc, influït per la seva esposa Violant de Bar. Permet recollir tributs i drets eclesiàstics.
- A la mort de Climent VII (1394) el succeeix Benet XIII, cardenal Pedro de Luna. Té el suport total de Martí I, en tant que parent de la seva esposa Maria de Luna.
- La Corona d’Aragó serà decididament partidària de Benet XIII, enfront de França i Castella que exigeixen la via cessions, com havia demanat l’Estudi General de París i les assemblees de la clerecia francesa.
- França retira l’obediència (el papa no és francès) i assetja Avinyó (1398-1403). Intents d’Aragó de defensar el papa. S’aprofiten les empreses africanes de valencians i mallorquins (1398-99).
- Finalment, Benet XIII aconseguí burlar el setge i escapar-se de la ciutat i palau. Es refugia a la cort de Lluís II de Provença.
- Negociacions directes amb el papa de Roma (1405-1407) i viatges a Itàlia. La majoria de reis i la Universitat de París opten per la via concili.
- Benet XIII pren l’alternativa i convoca el concili de Perpinyà (1408-1409) que opta per la via cessions. Una part de cardenals convoquen el concili de Pisa (1409), per mirar d’acabar amb la divisió: s’elegeix Alexandre V (1409-1410) i després Joan XXIII (1410-1415). Existència de tres papes.
- Benet XIII refusa qualsevol solució que no passi per la via iustitiae o via conventionis. Cerca refugi a la Corona catalano-aragonesa. S’estableix a Barcelona i finalment a Tarragona – Morella – Peníscola.
- La presència del papa a Barcelona coincideix ambla mort de Martí el Jove i les segones noces de Martí amb Margarida de Prades, promogudes i beneïdes per Benet XIII, a Bellesguard.
- Martí l’Humà no veu la fi del Cisma. Els dos darrers anys són d’un cert distanciament de Benet XIII, sobretot un cop enviudat de Maria de Luna.
- El papa aprofita un rei dèbil i profundament tocat per la mort de la reina i del fill, i també pel fet de no tenir successor.
- El gran suport de Benet XIII ja només és Martí I l’Humà. Però el papa no correspon. Presenta tota mena de dificultats per legitimar el nét, Frederic de Luna.
- La darrera proposta papal va ser de proclamar la legitimació el 1 de juny del 1410, però Martí l’Humà moria a Bellesguard el dia 31 de maig.
- Martí no arribà a temps de nomenar-lo hereu. El papa i sant Vicenç Ferrer recolzaren la candidatura de l’infant Fernando de Antequera com a successor a la corona.
- Trastàmares castellans i Trastàmares aragonesos haurien hagut de ser els grans valedors de la causa del papa Luna.
Proposició de Martí a les Corts de Perpinyà (26.I.1406): Resolució El Concili de Pisa - El 25 de març de 1409 va començar a reunir-se un concili a Pisa, en el qual hi participaren cardenals tant de l'obediència romana com de l'avinyonesa.
- Després d'haver condemnat per perjurs i herètics tant Benet XIII com Gregori XII, el 26 de juny, el concili elegí un nou papa: Alexandre V, a la mort del qual (3 de maig de 1410), fou elegit per succeir-lo Joan XXIII, el qual va aconseguir establir-se a Roma, amb la qual cosa semblava resolt el cisma.
- Tanmateix, malgrat que la majoria de l'Església reconegués Joan XXIII, el qual, a més, gaudia del suport de França, Anglaterra, Portugal, Bohèmia, alguns països alemanys i d'Itàlia i del comtat de Venaissin, es donava el fet que Nàpols, Polònia, Baviera i una part d'Alemanya es mantenien fidels a Gregori XII mentre que Aragó, Castella i Escòcia continuaven reconeixent Benet XIII. Per tant, s'havia passat de dos papes rivals a tres.
El Concili de Constança - L'autoritat de Joan XXIII no resultava gaire sòlida, tal com ho indicà el fracàs del concili que convocà a Roma el 1412, en execució de les resolucions del Concili de Pisa que obligaven el papa a convocar el concili cada tres anys.
- A més, el papa hagué de refugiar-se a Florència el 1413 arran d'un atac del rei Ladislau de Nàpols contra Roma.
- El 30 d'octubre de 1413, l'emperador Segimon (1410-1437), qui prengué Joan XXIII sota la seva protecció convidà els tres papes en disputa i tota la Cristiandat al Concili General de Constança, convocat per a l'1 de novembre de 1414.
- En un principi, el Concili es celebrà sota la presidència del papa Joan XXIII. Segimon l'havia afavorit perquè era el papa amb una obediència més àmplia, però, a partir de l'estiu de 1413, s'havia convençut que l'única solució possible per al Cisma era l'abdicació dels tres papes rivals.
- Per altra banda, l'hostilitat del concili envers Joan XXIII es féu cada cop més manifesta, sobretot després que, el 20 de març de 1415, aquest papa fugís secretament de Constança.
- De fet, el 2 de març, el Concili l'havia obligat a fer una promesa formal d'abdicació, reafirmada en una butlla del 8 de març.
- El 29 de març de 1415, el Concili destituí Joan XXIII, per simoníac, provocador del cisma i per la seva escandalosa vida.
- El 4 de juliol de 1415, es produí l'abdicació de Gregori XII, després que s'haguessin acceptat les seves condicions: convocar ell el concili i que les reunions no fossin presidides ni per Joan XXIII ni per cap representant seu.
- Com que Benet XIII (imatge) havia insistit en la necessitat d'entrevistar-se personalment amb ell, l'emperador Segimon I i un grup de delegats de Constança van anar a Perpinyà, on es trobaren que aquest papa no estava gens disposat a abdicar.
- Aviat, però, fou abandonat pels regnes que li donaven suport: la Corona d'Aragó, Castella i Navarra, els quals, pel Tractat de Narbona (13 de desembre de 1415) es van comprometre a col·laborar amb el Concili de Constança.
- Llavors, Sant Vicent Ferrer, fins aleshores el més ferm defensor de Benet XIII i el seu confessor personal, el va abandonar per perjur.
- En la trenta-setena sessió del Concili (26 de juliol de 1417), Benet XIII fou destituït per perjur, cismàtic i heretge.
- Un cop eliminats els papes rivals, calia procedir a l'elecció d'un nou pontífex; el nou papa hauria de ser elegit conjuntament pels cardenals i per un grup de trenta-sis delegats del Concili, sis per cadascuna de les nacions; finalment, el 8 de novembre de 1417, aquesta comissió elegí com a nou papa el cardenal romà Odó Colonna — Martí V (1417-1431).
- Quan el Concili fou clausurat (22 d'abril de 1418), Martí V va rebutjar invitacions de fer estada a Avinyó o en algunes ciutats alemanyes i es dirigí cap a Florència; finalment, el 28 de setembre de 1420, Martí V entrà a Roma.
Epíleg - El 13 de novembre de 1415, Benet XIII va fugir de Perpinyà cap a Peníscola on, fins a la seva mort, va mantenir que el legítim papa era ell.
- Poc abans de morir, Benet XIII va crear cardenals als quals encomanà l'encàrrec d'elegir-li un successor.
- El juny de 1423, reunits a Peníscola, tres cardenals de Benet XIII elegiren papa l'eclesiàstic aragonès Gil Sanxis Munyós i Carbon —Climent VIII (1423-1429)-—; ara bé, Jean Carrier, un altre cardenal de Benet XIII rebutjà l'elecció de Peníscola i es proclamà papa ell mateix amb el nom de Benet XIV.
- Alfons el Magnànim amenaçà el papa Martí V de reconèixer Climent VIII i s'oposava a la seva política italiana; per això, un cop Martí V li concedí la investidura del regne de Nàpols, el rei envià Alfons de Borja a Peníscola a demanar a Climent VIII que abdiqués, cosa que féu solemnement a Peníscola el 26 de juliol de 1429.
- I així, posà fi al darrer episodi del Cisma d'Occident; poc després, Martí V nomenà Gil Sanxis Munyós bisbe de Mallorca.
La visió posterior - Partint de la base que, des dels temps dels apòstols fins als nostres dies, sempre hi ha hagut un únic i legítim papa, a posteriori l'Església ha establert la visió que, en el Cisma d'Occident, els papes de Roma eren legítims i, per tant, els seus rivals d'Avinyó o de Pisa antipapes.
- Per això, al segle XX, el successor de Pius XII i antecessor de Pau VI va dir-se Joan XXIII i no pas Joan XXIV, com també d'altres papes posteriors al Cisma han dut els noms de Climent VII i Benet XIII.
...