Assaig sobre "Invitació a la Sociologia" de Berger (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 2º curso
Asignatura Sociologia general
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 8
Subido por

Descripción

Assaig sobre el llibre "Invitació a la Sociologia" de Peter L. Berger

Vista previa del texto

La sociologia, ens descarrega de les responsabilitats individuals o ens fa conscients que aquestes transcendeixen l’àmbit particular? Assaig sobre: “Invitació a la Sociologia”, Peter L. Berger.
Peter L. Berger ens presenta la sociologia com una ciència que ens descarrega de les responsabilitats individuals pel fet d’explicar les nostres conductes, idees i emocions per la influència social, la qual cosa demostra una postura semblant a la de Durkheim, autor que defensa que viure en societat vol dir viure sota la lògica de la societat. En una actitud no lògicament contradictòria, segons l’autor de la Invitació, sinó antitètica o antagònica, trobem Weber defensant que si tots els sistemes han estat creats per l’home, vol dir que aquest també els pot canviar.
La meva postura enfront aquestes dos posicions tan heterogènies és més aviat semblant a la de Weber, ja que crec que malgrat la sociologia ens presenta que la nostra conducta és totalment explicable i esperada, ens mostra que de les nostres accions també depèn la situació de la societat.
Émile Durkheim, sociòleg francès, sostenia com ja he esmentat, que viure en societat és igual a viure dins de la perspectiva d’aquesta societat. Berger ens parla de societat per a denotar un gran complex de relacions humanes, per designar un sistema d’interacció.
Per Berger, seguint la postura Durkhemiana, “estar col·locat en la societat significa trobar-se en el punt d’intersecció d’unes forces socials específiques [...] i un cop (l’individu) sap on s’ha de col·locar, també sap que ell no pot pas fer-hi gran cosa”, és a dir, que la persona es troba en captivitat dins el sistema.
La societat per tant, quan el subjecte intervé en una situació social, té d’ell unes expectatives i és per això que exigeix d’ell unes respostes específiques, fet que generalment, “l’adult normal” complirà.
Aquesta manera de veure el món, aquesta cosmovisió, segons el sociòleg és una construcció social, construïda per els conspiradors, individus que creen una situació social que hom dóna per descompat, tant és així que Alfred Schütz ho anomenava “el món donat per descomptat”.
És per això que el sociòleg pot predir normalment la conducta de l’individu, que la sociologia en sí, per Durkheim o Berger, ens descarrega de les nostres responsabilitats amb aquestes prediccions.
L’autor ens presenta una metàfora de l’individu dins la societat: “cadascú de nosaltres es podria figurar que està situat al bell mig (és a dir, allí on la pressió és màxima) d’un conjunt de cercles concèntrics, cadascun dels quals representaria un sistema de control social. El cercle exterior vindria a ésser el sistema legal i polític que ens ha tocat de viure”.
1 Amb la metàfora citada, Berger ens diu que s’entén millor el fet de què la localització a la societat vol dir localitzar-nos a nosaltres mateixos en relació amb tota una sèrie de forces que ens coaccionen i ens impulsen a fer determinades accions.
Durkheim també recalcava la societat com a un fenomen sui generis, en altres paraules, que la societat ens col·loca al davant d’una realitat impressionant que no ens deixa reduir ni traduir a altres categories diferents.
Algunes d’aquestes forces que ens coaccionen durant tota la existència són la desaprovació, la pèrdua de prestigi, el ridícul, el menyspreu, l’oprobi...
La força que ens recompensa, sempre i quan ens mantinguem dintre dels límits del que ens han estat assignats i ens pertoquen, són les institucions, que també ens controla i ens coacciona si ens en sortim dels marges.
Realment, l’imperatiu institucional proporciona per a molts individus (sempre segons els dos autors ara comentats) una protecció davant dels dilemes, ja que els tanca les portes a d’altres opcions, deixant sols oberta la que la societat ha fixat i fent que fins i tot les altres opcions desapareguin de les seves consciències.
D’aquesta manera és com se’ns presenta la societat des del punt de vista de Durkheim i de Berger, una societat que ens limita i ens coacciona. Així per ells, des del meu punt de vista, la sociologia ens descarrega de les responsabilitats individuals ja que hom actua d’una determinada manera perquè la societat així ho ha volgut.
Per l’altra banda trobem Weber, defensor de la postura antagònica: una situació social és tal com la defineixen els individus, és a dir, que l’ésser si que pot influir en la societat i per tant, els seus actes traspassen l’àmbit particular.
Com deia Alfred Schütz, en paraules de Berger “cadascuna de les situacions socials en les que ens trobem és alhora definida pels nostres contemporanis i predefinida pels nostres predecessors”, aleshores com he comentat a l’inici, si tots els sistemes que ara coneixem han estat creats per l’home, aquests haurien de poder ésser canviats també per ell. En una visió marxista, podríem afirmar que no tot el pensament humà és un reflex de la societat i que les idees no són del tot impotents per a modelar-la.
Per aquests autors, siguin quines siguin les pressions externes i internes que la societat exerceix (no neguen aquesta influència), normalment cal que l’individu sigui, dit per Berger, “co-definidor de la situació social”. És a dir, que encara que quan naixem se’ns presenti aquest món “donat per descomptat”, també se’ns convida a col·laborar en el manteniment de la societat i podem acceptar-ho o negar-nos-hi.
Per Weber el canvi en les societats venia donat per un moviment carismàtic. Definia el carisma com una qualitat personal d’un individu que el fa diferent als altres, ja que l’individu carismàtic pot guiar masses en un moviment per tal de produir una variació en l’ordre de la societat.
Malgrat tot, considerava que el fenomen del carisma era efímer, ja que acabava “rutinitzantse”, perdent part de la seva radicalitat i quedant reintegrat a les estructures de la societat. Tot i així, per ell, per petit que fos el canvi, aquest existia en sí.
2 Com a conclusió de la postura de Weber, notem que aquest en cap moment nega la força que exerceix sobre nosaltres la societat, sinó que creu que aquesta realment es pot canviar, encara que els canvis no es facin notar de seguida.
Finalment, Berger expressa que és correcte afirmar que la societat ens coacciona (i per tant la sociologia ens allibera de la responsabilitat), però també ho és dir que són els nostres actes els que contribueixen a fer créixer la societat i de tant en tant canviar-la (és a dir, que les nostres acciones si que sobresurten de l’àmbit propi). Paradoxalment, ens diu que “alhora que la societat ens defineix a nosaltres, nosaltres definim la societat”.
Tal i com he dit, la meva opinió personal se situa més aviat al costat de Weber, ja que en la metàfora teatral de l’autor, crec que si la societat és el teatre i nosaltres els actors, els actors no només es poden limitar a actuar amb menys o més entusiasme com diria Durkheim, sinó que penso que els actors poden dir que no volen participar a l’obra si és d’una manera determinada i canviar-la de mica en mica. És a dir, opino que la sociologia ens dóna l’oportunitat d’adonar-nos que els nostres actes tenen conseqüències i, que tal i com diria la disciplina humanística, “a diferència de les titelles (o actors), nosaltres tenim la possibilitat de ballar, d’aturar-nos, de mirar cap amunt i de prendre consciència dels mecanismes que ens fan bellugar”.
BIBLIOGRAFIA: Berger, P.L. (1963). Invitació a la sociologia (14ª edició). Barcelona, Herder Editorial.
Max Weber – La rutinización del carisma. (s.d.) Recuperat el 6 de novembre de 2013, de http://estafeta-gabrielpulecio.blogspot.com.es/2009/10/max-weber-la-rutinizacion-delcarisma.html Émile Durkheim. (s.d) Recuperat el 6 de novembre de 2013, de http://es.wikipedia.org/wiki/%C3%89mile_Durkheim 3 ...

Comprar Previsualizar