Arnau d'Alfarràs (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 19/11/2014
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

ARNAU D’ALFARRÀS Arnau d’Alfarràs, monjo de Ripoll, va ser un famós teòric de la traducció. Va traduir un llibre importantíssim a la llengua catalana, la Regla de Sant Benet. Però ja n’hi havia unes quantes traduccions, per això Alfarràs es veu obligat a justificar al pròleg de l’obra el perquè d’una nova traducció. El particular d’aquest pròleg és que per justificar-ho fa una crítica de les traduccions anteriors, considerat aquest pròleg com una de les primeres crítiques de traducció prou exacta. La crítica de traducció s’ha d’entendre en un sentit positiu, tot i que Alfarràs és molt contundent. Per arrodonir la seva argumentació, no només critica sinó que també aporta una metodologia que ell considera viable i que s’empara en traductors anteriors (Sant Jeroni i Ciceró). Aquest mètode de traducció consisteix en el següent: tradueix «adherint més a la intenció que a les diccions de la lletra». Per tant, és un mètode com el de Ciceró i Sant Jeroni: una traducció pel sentit. Diu que no tradueix literalment un text que té una importància religiosa gairebé equiparable a la de La Bíblia. Si totes les traduccions anteriors eren literalíssimes, per què ell ho fa lliurement? Arnau d’Alfarràs no por manifestar obertament que tradueix lliurement un text d’aquest component religiós. El recurs que utilitza com a solució és dir i fer una traducció no de l’original llatí de Sant Benet sinó d’una versió comentada de l’obra de Sant Benet, escrita per Esmaragde que, per l’Església, té més prestigi que l’original.
Només així, al·ludint al prestigi d’Esmaragde, pot dir que tradueix lliurement.
Al pròleg diu que tradueix al «vulgar català» (les llengües romàniques encara eren considerades vulgars, no oblidem que encara som al segle XV). Critica les altres traduccions dient que són tan literals que són pitjors d’entendre que no pas l’original llatí. Ell no segueix tant l’estil llatí, la seva traducció és de base retòrica catalana.
A diferència de Ciceró i Sant Jeroni, la seva traducció no és elegant. És més entenedora, no tan bella. A la primera part del pròleg fa la valoració de conjunt i l’exposició del mètode i de la font (Esmaragde). A la segona part, fa la crítica detallada de les traduccions: la primera falla per ser «sense art i sense profit», la segona per ser falsa, i la tercera, perquè «no és interpretar mas ofuscar».
Esmenta Sant Jeroni, dient que qualsevol traducció ha de tenir dues coses: veritat i que siguin escrites en un llenguatge entenedor  veritat o fidelitat al text i que siguin fàcils de comprendre.
És una de les primeres crítiques de traduccions de la història de la traducció. Així com Ciceró era un dels primers teòrics, Arnau d’Alfarràs és un dels primers crítics.
...