TEMA 1. L'estudi psicològic del llenguatge (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Llenguatge i Comunicació
Profesor M.S.
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 07/11/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts complementats amb lectures TEMA 1 de Llenguatge i Comunicació amb la Mònica Sanz.

Vista previa del texto

LLENGUATGE I COMUNICACIÓ TEMA 1. L’ESTUDI PSICOLÒGIC DEL LLENGUATGE 1. INTRODUCCIÓ A LLENGUATGE I COMUNICACIÓ Fa prop de 200.000 anys, l’espècie humana va començar a parlar, cosa que s’ha atribuït a l’evolució de mecanismes anatòmics i biològics.
Comparativament, els sistemes d’escriptura són recents. Totes les cultures usen el llenguatge; no hi ha llengües més “primitives” ni més “avançades” que d’altres. Però, així com en totes les cultures trobem la modalitat oral, no totes les llengües tenen un codi escrit.
S’ha dit que l’habilitat dels humans per adquirir l’ús del llenguatge és la primera característica que ens distingeix dels animals, tot i que aquests poden fer servir “sistemes de senyalització” força complexos.
Els animals es comuniquen per expressar emocions i necessitats, per avisar del perill. La clau de la diferència qualitativa és la simbolització.
El llenguatge humà utilitza paraules (lèxic, semàntica), regles més complexes (sintaxi, morfologia) en funció del context (pragmàtica) i permet un pensament més abstracte comparat amb els animals.
El pensament animal és diferent a l’humà? El llenguatge ens diferencia dels animals? Sí (més o menys), ja que el pensament humà és més abstracte que l’animal i només els humans tenim l’habilitat d’adquirir l’ús del llenguatge (ex. Els ximpanzés o els orangutans tenen capacitats per resoldre problemes. Són també considerats éssers intel·ligents; són capaços de construir i transmetre artefactes. Però les seves capacitats lingüístiques no són ni de lluny les nostres.
Malgrat que s’han fet intents per ensenyar llenguatge als ximpanzés no s’han obtingut gaires èxits.
Aquests estudis han mostrat que els primats són intel·ligents i que aprenen comportaments que imiten el llenguatge humà, però el que no és gens clar és que es tracti d’un llenguatge de veritat. Això sí, semblen tenir capacitats de comunicació i una rudimentària teoria ment) .
Si perdéssim la capacitat de parlar, què passaria? Si perdéssim la capacitat de parlar, no hi hauria intercanvia d’informació, dificultaria la interacció i la transmissió de sentiments i pensaments, etc. per tant, no ens podríem comunicar.
Per què serveix el llenguatge? El llenguatge serveix per comunicar-nos i entendre’ns, transmetre sentiments i coneixements, representar el món, pensar de manera abstracte, adquirir aprenentatges formals (lectura, escriptura, etc.)...
2. QUÈ ÉS EL LLENGUATGE? “Es parla de llenguatge sempre que hi ha una pluralitat de signes de la mateixa naturalesa la funció primària dels quals és la comunicació entre organismes.” (Hierro Pescador, 1986) En aquesta definició, es destaca la funció bàsica que permet als individus de relacionar-se.
Hi ha tota una distancia que separa la naturalesa de la cultura. En les espècies animals, l’ús de certs mitjans (ex. crits mones vervet) respon al desenvolupament de capacitats biològiques de l’espècie, però es tracta d’un fenomen natural. En el llenguatge humà, el fenomen de la significació és convencional en el sentit que les unitats comunicatives del llenguatge humà remeten a objectes o a aspectes de la realitat que són diferents d’ells mateixos. Els elements del llenguatge humà representen la realitat física o mental, i per això diem que operen com a codis de representació.
S’utilitza el terme signe en el sentit d’unitats que proporcionen informació als individus d’una determinada comunitat. Cal diferenciar entre proporcionar informació, és a dir, usar senyals o símptomes, i significar, o usar símbols o signes. El senyal provoca una reacció, però no implica una relació de significació. Simbolitzar o significar implica usar mitjans que són el resultat d’una abstracció, d’una generalització i, per tant, requereixen un codi. D’acord amb el que dèiem en el tema anterior, els mecanismes lingüístics són simbòlics atès que imposen una determinada estructuració conceptual.
Classificacions del fenomen de la significació: - Saussure (1857-1913): la ciència dels signes o semiologia s’encarrega d’estudiar la vida dels signes en el si de la vida social. Distingia entre signes lingüístics i símbols: ▪ Signes lingüístics: relació arbitrària i convencional entre el concepte o significat i la imatge acústica o significant que representa. Qualsevol seqüència sonora pot representar aquesta relació entre significat i significant ja que no existeix cap vincle intern, per això existeix un nom diferent per a un mateix objecte segons la llengua (ex. arbre, tree, baum...).
▪ Símbols: no són totalment arbitraris, sinó que mantenen una certa vinculació natural entre el significat i el significant (ex. balança com a símbol de justícia i equilibri).
Influència a Piaget.
- Peirce (1839-1914): teoria dels signes. La definició de signe es basa en tres elements: el representamen ( significant de Saussure), l’objecte ( significant de Saussure) i l’interpretamen (o usuari del signe, el que introdueix l’arbitrarietat). Per tant, introdueix un tercer element en la definició de signe que assenyala la relació entre el signe i els seus usuaris (pragmàtica moderna). Proposa una classificació que fa referència a la relació entre el signe i l’objecte representat i diferencia tres classes de signes: ▪ Signes icònics: s’estableix una relació de semblança (natural o convencional) entre el signe i l’objecte que representa i, per tant, no són considerats arbitraris (ex. fotografia, escultura, pictograma, onomatopeies....).
▪ Signes indexicals (índex o díctics): s’estableix una relació de continuïtat (ex.
fum per representar foc, pronoms jo i tu, adverbis aquí, allà, ara...).
▪ Símbols: s’estableix una relació entre l’objecte i el signe que és convencional (ex. el color negre pot ser símbol de dol, però també el blanc, segons la comunitat) .
Estarien inclosos els signes lingüístics.
Influència a Vigotsky (nens: progressió descontextualitzadora-generalitzadora del llenguatge: funció de la parla indicativa (indexical)  relació signe-signe).
“El llenguatge és un conjunt finit o infinit d’oracions, cadascuna de les quals de llargada finita i construïda a partir d’un conjunt finit d’elements.” (Chomsky, 1957/1974) El llenguatge és específic de l’espècie humana i està regit per lleis i operacions pròpies, diferenciades de la resta de capacitats dels éssers humans. Aquesta capacitat és entesa com la representació abstracta d’un sistema de regles. És a dir, per a Chomsky, estem predisposats a unes distincions lingüístiques i, així doncs, parlarà de la facultat de llenguatge. La competència humana és biològica per l’origen, és a dir, és innata i universal; el llenguatge de l’entorn simplement permetrà de fixar els paràmetres específics de la llengua de la comunitat. En aquesta línia, Pinker proposa que el llenguatge és un instint.
A l’altre extrem de Pinker o Chomsky, es troba Sapir que diu que ““el llenguatge és un mètode purament humà i no instintiu de comunicar idees, emocions i desigs mitjançant un sistema de símbols produïts voluntàriament”. Per a Sapir el llenguatge ha de ser necessàriament el resultat d’una generalització i, per tant, posa èmfasi en els aspectes convencionals i culturals del llenguatge. Segons l’autor, el “llenguatge” comporta viure en societat; “parlar és una funció no instintiva, és adquirida i, per tant, és cultural”.
És important no confondre, però, la “facultat” del llenguatge amb la concreció d’aquesta facultat en una llengua determinada.
Cap investigador no nega unes bases biològiques per la llenguatge. Es podria interpretar com un sistema neurològic que és capaç d’abstraure regles.
Des de la neurobiologia i l’emergentisme, s’ha qüestionat la hipòtesi del llenguatge com a instint. Des de l’emergentisme, s’indica que es produeixen interaccions a tots els nivells, des dels gens fins a l’entorn, que possibiliten que emergeixin noves formes i noves conductes.
“Per llenguatge s’entén un sistema de codis mitjançant els quals es designen els objectes del món exterior, les seves accions, qualitats i relacions.” (Luria, 1977) Tres trets destacables en aquesta definició que fan referència explícita a les formes i funcions característiques del llenguatge humà: - Es tracta d’un sistema format per unitats.
- Es tracta de formes particular de relació i d’acció sobre el medi.
- Es materialitza en formes concretes de conducta.
Es destaca que els signes lingüístics remeten a objectes de la realitat diferents d’ells mateixos. Caldria afegir que usar el llenguatge implica tenir en compte l’estat mental de l’altre.
Les llengües són les eines més complexes d’expressió artística. Aprendre una llengua és aprendre l’art de la comunicació.
3. ESTRUCTURES, FUNCIONS I PROCESSOS I REPRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT Com es pot estudiar psicològicament (cognitivament) el funcionament del llenguatge? El llenguatge té una potencialitat que no es troba en altres sistemes de comunicació i compleix dues funcions bàsiques: la funció comunicativa i la funció representativa, dues funcions que en el llenguatge humà són indestriables. El llenguatge humà és un sistema complex de significació i permet una gran varietat de funcions comunicatives.
Per entendre l’instrument cal saber distingir en cada ús del llenguatge entre els tres nivells: estructura, funció i procés. Clark i Clark (1977) proposen que una manera intuïtiva de descriure el llenguatge és comparant-lo amb una bicicleta. Una bicicleta ha estat dissenyada per acomplir la funció que té: traslladar una persona d’un lloc a un altre no gaire distant i a una velocitat moderada. L’estructura de la bicicleta s’ha adequat en aquesta funció.
3.1. ESTRUCTURA: Què és el que s’ha de processar? 3.1.1. Trets dels sistemes de comunicació, inclòs el llenguatge (Hockett) Segons Hockett el llenguatge humà té algunes propietats formals exclusives: - Mode de comunicació: canal vocal-auditiu. Per poder fer servir el llenguatge, s’han de complir determinades condicions físiques (linealitat), anatòmiques i funcionals (amplitud, freqüència, durada). Encara que aquesta modalitat estigui alterada, com en els sords, pot sorgir el llenguatge dels gestos (en persones sordo-mudes el canal és diferent).
- Transmissió irradiada i recepció direccional: a causa de les propietats físiques del medi, un senyal circula en totes les direccions a partir de l’emissor. El receptor pot localitzar la direcció de la que prové el senyal. Aprendre a fer servir el llenguatge vol dir aprendre també a modular el to en funció de la distancia (entre altres coses) respecte a l’interlocutor.
- Esvaïment ràpid o transitorietat: la linealitat implica sistemes de memòria capaços de retenir la informació i processar-la quan ja s’ha esvaït. A més, la humanitat ha desenvolupat sistemes d’escriptura que han permès d’ampliar l’abast dels missatges comunicatius.
- Caràcter discret: encara que podem articular un nombre il·limitat de sons, en la parla només fem servir i percebem uns pocs fonemes discrets: les unitats s’oposen les unes a les altres. De totes les possibilitats combinatòries d’unitats, les llengües només n’utilitzen algunes. La categorització dels sons és important per la fixació del lèxic (ex. b/p  bala/pala). Si aprenem una llengua que té un fonema que no està al nostre repertori (al qual no hem estat exposats), ens costarà molt saber distingir-lo i pronunciar-lo.
- Dualitat d’estructuració: el llenguatge està organitzat en dos nivells que funcionen simultàniament: ▪ El nivell físic, que ens permet de produir sons (ex: r, o, s, a).
▪ Un sistema d’interpretació o de significat: les diferents combinacions poden tenir interpretacions diferents (ex: rosa, osa, ros, raso), però no totes les combinacions són possibles (ex: rsao).
Això permet que el llenguatge humà sigui molt econòmic (amb un nombre molt limitat de sons diferents es poden produir un gran nombre de combinacions) i eficaç (com que no aprofitem totes les possibilitats combinatòries, la distància entre unitats és més gran, i, per tant, el receptor té un llindar de recepció i interpretació més ampli que si les aprofités totes).
En el procés de comprensió del llenguatge, l’etapa de codificació fonològica i de selecció lèxica s’inicia amb la segmentació categorial dels sons. Percebem un contínuum de sons i decidim quin so pertany a cada paraula diferent.
El procés de reconeixement d’una paraula és més eficaç pel fet de no fer servir totes les combinacions possibles de les unitats. Tota paraula té un “punt” a partir del qual ja no hi pot haver cap altra paraula competidora.
- Productivitat: podem construir un nombre infinit d’unitats significatives. Podem crear un nombre infinit d’enunciats a partir d’un nombre finit d’elements (el llenguatge humà és infinitament creatiu, en canvi, en els sistemes de comunicació animals, els missatges són fixos i limitats).
- Arbitrarietat: tret dels signes icònics i dels indexicals, les unitats del llenguatge es caracteritzen perquè ni hi ha una relació natural entre els significats i els significants.
- Desplaçament: només el llenguatge humà té la possibilitat d’anar més enllà de l’ara i aquí; ens permet de fer presents objectes i esdeveniments més enllà de la situació immediata. Ens permet crear ficció i mons possibles.
- Transmissió per tradició: aprenem una llengua en una cultura, i aquesta es transmet de generació en generació. Encara que la «facultat de llenguatge», segons uns, o les «habilitats naturals» que el permeten, segons d’altres, siguin innates, la llengua s’aprèn.
- Reflexivitat: permet utilitzar el propi instrument per parlar del propi instrument, és a dir, amb el llenguatge parlem del llenguatge (el definim i en plantegem hipòtesis). És el que anomenem metallenguatge.
- Altres propietats que proposa Hockett: intercanvi emissors-receptors, retroalimentació, capacitat d’aprendre’s, etc.
3.1.2. Quina és l’estructura del llenguatge humà? Els humans emetem “sorolls”, seqüències contínues de sons que aparentment tenen algun tipus d’efecte (és a dir, de funció) sobre altres éssers humans.
El llenguatge és un sistema de comunicació compost per un conjunt de símbols (ex. mots) i per un conjunt de regles que permeten de combinar els símbols entre ells (ex. gramàtica).
Estructura del llenguatge humà (extret d’Akmajian, 1987) Teoria 1. El contínuum de sons s’ha de segmentar, per exemple, en unitats discretes que segueixen un ordre seqüencial.
Teoria 2. Aquestes unitats no són totes iguals, sinó que responen a diferents categories situades en un ordre seqüencial.
Teoria 3. El llenguatge humà està constituït per una seqüència de categories diferents que s’agrupen per formar unitats més grans (sintagmes). Aquesta és una propietat important del llenguatge humà; no és coneix cap llenguatge animal que la tingui. Tot i que l’ordre lineal és important, no funciona només l’ordre lineal sinó l’agrupació de paraules en unitats coherents de significat (o constituents). Principis com l’adjunció mínima o models com el camí de jardí intenten explicar com s’analitzen les produccions tenint en compte la pressió temporal a què està sotmès un oient.
Teoria 4. Aquests agrupaments estructurats d’unitats discretes tenen funcions específiques i diferents (ex. en català, el primer agrupament o constituent (F1) sol correspondre al subjecte).
Teoria 5. En totes les llengües es troben dependències entre les paraules que ocupen diferents posicions en la seqüència (ex. en català, el subjecte ha de concordar en nombre amb el predicat).
3.1.3. Components del llenguatge (esquema de Bloom) Bloom divideix el llenguatge en tres components separats però superposats: La superposició d’aquests tres components al centre de l’esquema representa el coneixement del llenguatge i una integració satisfactòria del contingut, la forma i l’ús per entendre i transmetre missatges.
El contingut fa referència als temes i les idees que estan codificades en els missatges lingüístics. Engloba aquells fets sobre els quals parlem, els nostres pensaments, desitjos, coses que succeeixen, històries, etc. (ex. la idea de “obrir una porta”)  Semàntica La forma fa referència a les formes o funcions superficials del llenguatge i com aquestes estan ordenades. Les regles que regulen la configuració de les característiques particular del llenguatge són la gramàtica de la llengua (ex. /p/ /o/ /r/ /t/ /a/; “port-a” “port-es”; “la porta”)  Fonologia, morfologia i sintaxi L’ús fa referència a la funció del llenguatge (la raó per la qual la gent es comunica) i el context (com les persones que es comuniquen utilitzen les mateixes formes lingüístiques per tal d’entendre’s) (ex. “pots obrir la porta?” és una producció en forma de pregunta però que s’utilitza per tal que l’interlocutor dugi a terme una acció)  Pragmàtica 3.2. FUNCIÓ: Per a què serveix? El llenguatge clarament té una funció que està lligada a l’activitat mental del parlant, a les seves intencions. Això implica que l’estructura depèn de la funció, i a l’inrevés.
3.2.1. Vessant comunicatiu Podríem distingir tres grans funcions del llenguatge des del vessant comunicatiu: - Funció expressiva: expressar estats subjectius com emocions, etc. (referent al subjecte emissor) (ex. “estic trista”, “estic indignada”...).
- Funció regulativa: control dels interlocutors per aconseguir objectius com demandes d’acció, etc. (influència en el receptor; llenguatge com a mitjà de control del receptor) (ex. “no poseu en perill a la gent, sigueu proporcionats”).
- Funció declarativa o informativa: oferir o rebre informació, modificant els coneixements dels interlocutors (ex. “una iaia pega a un policia”).
3.2.2. Vessant cognitiu Distingim quatre representacions diferents del llenguatge des del vessant cognitiu: - Representacions estables, categoritzades i conceptuals i, per tant, que permeten poder comparar i classificar (ex. categories i conceptes: animals, persones, etc.).
- Representacions relacionables i, per tant, per poder inferir (ex. les persones també som animals).
- Representacions de fets i coses desconegudes (no percebudes) i, per tant, per poder imaginar o planificar i verificar (ex. ciència ficció, art...).
- Representacions d’agrupacions o classes no naturals i relacionar-les i, per tant, formalitzar i fer ciència (física, lògica, etc.) (ex. símbols, constructes, fórmules, etc.).
3.2.3. Vessant sociocultural - Interaccional ▪ - Mediació semiòtica de la ment (Vygosky) Relacions entre cultura, pensament i llenguatge: ▪ Hipòtesi del determinisme/relativisme lingüístic (Sapir/Whorf) ▪ Constricció del “pensar per parlar” (Slobin): ser un parlant competent d’una llengua requereix l’aprenentatge de determinats models de pensament específics de la llengua.
3.3. PROCÉS: Com s’aprèn, es compren i es produeix? 3.3.1. Com s’aprèn? Cal dir que la parla s’adquireix sense necessitat d’instrucció formal. A mesura que els nens aprenen les propietats estructurals de la seva llengua a partir del model que els ofereix l’entorn, també van aprenent, de manera implícita, com aplicar-los.
Hem de diferenciar entre el que Chomsky anomenava competència lingüística del que s’ha anomenat competència comunicativa. Una competència és una sèrie de coneixements i habilitats que permeten un aprenentatge i un ús eficaç d’un tipus de comportament.
- Competència lingüística: coneixements que tenen a veure amb l’estructura del llenguatge, organització de significats, és a dir, la gramàtica.
- Competència comunicativa: saber utilitzar el llenguatge adequadament en els contextos apropiats.
Adquirir la competència comunicativa comporta temps i pràctica; significa adquirir habilitats cognitives i habilitats socials.
Cal saber diferenciar el “pla literal” del “pla intencional”. En els usos lingüístics sovint les proposicions són, en realitat, formes subtils d’expressar intencions de manera indirecta (ex.
preguntes retòriques). Saber usar el llenguatge i interpretar-lo és molt més que conèixer el llenguatge.
La competència comunicativa inclou més coneixements i habilitats que les estrictament lingüístiques (ex. persones amb dificultats pragmàtiques).
3.3.2. Com es comprèn i com es produeix? Els humans som capaços de categoritzar la naturalesa de múltiples maneres i les llengües incorporen unes determinades maneres de segmentar la realitat. Això implica que mentalment operem amb material simbòlic.
Com que el llenguatge no representa directament la realitat sinó representacions mentals que els subjectes construeixen de la realitat, llavors necessàriament duem a terme operacions mentals força complexes.
La psicolingüística estudia l’aprenentatge del llenguatge, així com l’ús del llenguatge en la producció i la comprensió de missatges comunicatius, quines operacions hi ha implicades, quines representacions es construeixen.
És important diferenciar producció i comprensió, ja que no són el mateix (ex. cas home que ha perdut la capacitat de parlar però segueix comprenent les preguntes que li formulen) .
Processos implicats en el processament del llenguatge oral Processos implicats en la comprensió Processos implicats en la producció ...

Comprar Previsualizar