Lección 3 Manual D. Constitucional (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Derecho constitucional
Profesor
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 21/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RESUMS DRET CONSTITUCIONAL MANUAL: LLIÇÓ 3: SISTEMA DE FONTS A LA CONSTITUCIÓ I Estat de Dret, democràtic i social: * Estat de dret: ha de reconèixer uns principis constitucionals sobre l’ordenament jurídic. La Constitució enuncia els principis bàsics pels quals es regeix. Recull els principis bàsics dels ordenaments jurídics per garantir la posició jurídica dels individus davant dels poders públics. Es troben en estreta interrelació ja que ningun podria garantir-se si els altres no estiguessin protegits.
Els principis tenen diferents finalitats específiques.
- Principi de seguretat jurídica: té l’abast més general i ve a ser una síntesi dels altres principis. Per seguretat jurídica s’entén la regularitat i conformitat al Dret i la previsibilitat de l’actuació dels poders públics i especialment de la interpretació i aplicació del dret per part de les Administracions públiques, jutges i tribunals.
El principi exclou la possibilitat de que els poders públics modifiquin arbitràriament situacions jurídiques preexistents, comportaments imprevisibles que crearien inseguretat jurídica. L’objectiu és que la vida jurídica adquireixi un acceptable grau de seguretat que es tradueixi en una resposta previsible dels tribunals en cas de que qualsevol subjecte de dret infringeixi l’ordenament jurídic. Així, els ciutadans podran defensar adequadament els seus interessos i drets.
L’expectativa de que els titulars del poder públic es comportaran de manera respectuosa amb les lleis, possibilita als ciutadans planificar la seva actuació. Només cal una vulneració irreparable d’aquest principi per determinar la il·legitimitat constitucional.
(SOBRE L’ESTRUCTURA DE L’ORDENAMENT) - Principi de jerarquia normativa: principi estructural essencial per dotar a l’ordenament de seguretat jurídica. Significa que existeixen diverses categories de normes jurídiques cadascuna amb un rang i entre elles es relacionen jeràrquicament de manera que les de superior nivell prevalen sobre les de rang inferior, que en cap moment poden contradir-les. Les normes d’igual rang tenen la mateixa força normativa. En cas de contradicció entre elles preval la posterior ja que s’entén que ha derogat a l’altra. Aquesta estructura jerarquitzada té forma piramidal i a la cúspide trobem a la Constitució. Així, una norma inferior que contradigui a una superior no només no té força suficient com per derogar-la, sinó que a més pateix d’un vici d’invalidesa (no podrà incorporar-se a l’ordenament). En relació a la Constitució, la seva superior jerarquia es projecte respecte a les altes normes de l’ordenament de tal manera que la seva infracció determina la inconstitucionalitat, invalidesa o il·legitimitat de la norma contraria. Aquest principi també és important per determinar la vigència temporal de les normes, ja que l’eficàcia derogatòria d’una norma es projecta sobre les normes d’igual o inferior rang. Aquesta estructura piramidal caracteritzada per jerarquia entre diversos graons de la piràmide normativa i la seva homogeneïtat entre les normes que integren cada graó, ofereix una gran seguretat jurídica.
En alguns nivells jeràrquics coexisteixen normes procedents de diferents fonts o òrgans amb capacitat normativa la diversitat dels quals es deu al principi de competència.
- Principi de competència: Podem trobar fins a 3 manifestacions o vessants: - orgànica: la necessitat de que cada norma sigui dictada per l’òrgan que posseeixi la potestat normativa corresponent, és a dir, l’òrgan competent per a fer-ho.
- territorial: el principi de competència opera entre diferents entitats territorials dotades d’autonomia política i administrativa.
- normativa: suposa que determinades categories de normes tenen un àmbit material prefixat, de tal manera que cadascuna d’elles només podrà projectar la seva força normativa dins d’aquell àmbit material.
(SOBRE L’EFICACIA DE L’ORDENAMENT) - Principi de publicitat: Consisteix en l’exigència de que tota norma ha de ser donada a conèixer públicament abans de que pugui reclamar-se el seu compliment general. No pot concebre’s la noció d’obligació jurídica exigible als ciutadans sense que aquests hagin tingut la possibilitat de conèixer les nomes que imposen tals obligacions. La publicitat es dóna mitjançant la seva publicació al BOE. La publicitat de les normes es condició indispensable tant per a la seguretat jurídica com per a la justícia, ja que sense publicitat no estaria garantida la possibilitat de coneixement de les normes i les obligacions que afecten ales subjectes de dret, que quedarien a mercè de l’arbitrarietat i irresponsabilitat d’un poder.
- Principi d’irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables: estableix una limitació a tots els poders amb capacitat normativa i al propi legislador. La prohibició de retroactivitat per a un determinat tipus concret de normes (sancionadores) té sentit perquè el legislador si que te capacitat per dotar a la llei d’eficàcia retroactiva, que suposa ferli incidir sobre relacions jurídiques amb els efectes ha esgotats. Aquesta possibilitat del legislador només troba el límit a la Constitució, que per raons de justícia material impedeixen que se sancioni una acció amb normes més dures que aquelles vigents quan es va cometre la infracció.
(SOBRE L’ACTUACIÓ DELS PODERS PÚBLICS) - Principi de legalitat: Suposa que tots els poders públics es trobin sotmesos a la llei. El principi de legalitat constitueix una plasmació jurídica del principi polític de l’imperi i primacia de la llei mitjançant la qual s’expressa la voluntat del titular de la sobirania. El principi de legalitat opera de manera diferent amb el legislador que amb la resta de poders de l’Estat. El legislador, però esta sotmès al a supremacia de la Constitució.
- Principi de interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics: Aquest principi consagra la proscripció (identificació pública “d’Enemics de l’Estat”) de tota actuació absent de justificació per part dels poders públics. Aquests només poden actuar per complir el objectius que els encomana l’ordenament jurídic i en benefici de l’interès públic, cadascun en l’àmbit de la seva competència i d’acord amb els procediments que marca la llei. L’arbitrarietat està determinada pel trencament greu d’algun d’aquests paràmetres.
- Principi de responsabilitat dels poders públics: L’incompliment de les obligacions dels poders públics (d’estar d’acord amb la Constitució) comporta reaccions de l’ordenament jurídic tant de tipus sancionador com indemnitzador.
En conseqüència, el principi requereix que l’ordenament contempli mecanismes d’exigencia de responsabilitat pels particulars envers els poders públics.
A l’estat de dret també li correspon principi de divisió de poders, segregat en diferents centres de Govern. També drets Fonamentals i llibertats individuals. Ha de garantir la llibertat positiva (que els ciutadans puguin exercir els drets) i la llibertat negativa (garantir la privacitat).
* Estat democràtic: es regeix pels principis de participació (possibilitat de participació en la vida política), així com ha d’haver diverses opcions polítiques per poder escollir.
*Estat social: objectiu: aconseguir que tots els ciutadans tinguin condicions mínimes garantides (contingut econòmic, social- vot, vaga..., igualtat) Funció legislativa, lleis de l’Estat i lleis de les Comunitats Autònomes: Una de les funcions principals es la funció legislativa, l’objecte de la qual és l’elaboració de normes i la seva força preval sobre qualsevol altra font jurídica quedant només sotmeses a la Constitució. La funció legislativa s’exerceix per part del Parlament (Corts Generals) o extraordinàriament pel Govern.
La potestat legislativa és la facultat jurídica que habilita per a l’exercici de la funció d’elaborar lleis.
Ara bé, degut a l’estructura territorial de l’Estat espanyol, la funció legislativa no correspon al nostre sistema constitucional únicament a les Corts Generals. L’existència de Comunitats Autònomes dotades d’autonomia política i amb Parlament propis fa que la Constitució atribueixi també potestat legislativa als Parlaments d’aquestes Comunitats Autònomes.
Les lleis de l’Estat i de les Comunitats Autònomes posseeixen el mateix rang i força, però tenen un camp material diferent determinat pel bloc de constitucionalitat (conjunt normatiu integrat per la Constitució, els Estatuts d’Autonomia i determinades lleis estatals distributives de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes).
Aquest criteri de separació entre els àmbits propis de les potestats normatives de l’Estat i de les Comunitats Autònomes és una manifestació del principi de competència. D’acord amb aquest principi unes i altres potestats es despleguen sobre aquelles matèries per a les que, d’acord amb el bloc de constitucionalitat, posseeixen competència legislativa l’Estat i les Comunitats Autònomes respectivament.
La llei a la Constitució: La llei ostenta la representació del poble, constitueix l’expressió de la voluntat d’aquest. És la norma directament infraordenada a la Constitució i a la qual se subordinen totes les altres de l’ordenament. Constitueix la categoria normativa bàsica de l’ordenament jurídic.
Vessant política: La llei, apart de la Constitució, és la única norma de l’ordenament que gaudeix de directa legitimitat democràtica, ja que es producte immediat de l’activitat normativa de les Corts Generals. L’actuació de tots els òrgans i institucions de l’Estat es legitima precisament gracies a que la seva actuació respon al previst per la llei. Tota la estructura jurídico-política de l’estat es legitima per la Constitució i la llei.
Aquest significat polític explica que en el Dret Europeu la llei hagi sigut tradicionalment resistent a qualsevol procediment de control jurídic. (Només en el segle XX una varietat d’influències va obrir el camí a la implantació a Europa del control de constitucionalitat de les lleis.
Vessant normatiu: Relació Constitució-Llei La llei és la font bàsica de l’ordenament. La relació amb la Constitució no és d’execució i desenvolupament, sinó que els legisladors tenen una amplia llibertat dins del marc constitucional i poden manifestar-se de diferents maneres segons els diversos tipus de preceptes constitucionals dels que es tracti. El contingut material de la Constitució és un límit a l’acció del legislador en el sentit que la llei no pot contradir el disposat per la norma suprema.
La concepció de la constitució com a marc significa que l’acció del legislador mai és unívoca, sinó que sempre pot escollir entre una gran diversitat d’estrategies polítiques i normatives. Mantenen una relació de subordinació – llibertat.
La llei com a categoria normativa: Tradicionalment, la llei ha constituït una categoria normativa única. Actualment, la llei ha patit modificacions d’importància com a conseqüència de la progressiva complexitat de l’Estat contemporani, però la llei es segueix considerant una categoria normativa única, però que es manifesta en una pluralitat de formes. Actualment la funció legislativa dona lloc a diferents tipus de llei. Tots aquests tipus tenen la mateixa força i rang i es troben totes subordinades a la Constitució. En definitiva: Tot i aquesta diversitat, es segueix considerant una categoria normativa única.
La llei és la norma elaborada pel Parlament pel procediment constitucional prescrit per fer-ho. Aquesta definició s’anomena noció formal de la llei.
Dos observacions: - En un Estat constitucional democràtic la llei te un abast universal, amb independència de la generalitat del seu contingut i de que aquest afecti a més o menys subjectes de dret (va dirigida a la totalitat de ciutadans).
- Les lleis en principi poden tenir qualsevol contingut però solen rebre una formulació general i abstracta que comprenen un numero indeterminat de supòsits d’aplicació.
Reserva de llei: La Constitució reserva determinades matèries per ser regulades per llei.
És una garantia constitucional destinada a assegurar que determinades matèries d’especial importància siguin directament regulades pel titular ordinari de la funció legislativa (Corts Generals) o almenys una norma d’igual rang i força que la llei parlamentaria.
La reserva pot tenir intensitat variable en dos sentits: - Mitjançant lleis parlamentaries dictades per les Corts Generals - Mitjançant normes d’igual rang (decret-llei i decret legislatiu) La reserva pot ser mes o menys intensa també segons la si la intervenció de la llei ha de ser mes o menys exclusiva. El constituent espanyol va rebutjar la possibilita d’una reserva reglamentaria (existència d’un àmbit material que s’hagi necessàriament de regular per reglament, sense que la llei pugui incidir; com al sistema introduït per la Constitució Francesa).
Lleis orgàniques i lleis ordinàries: Lleis orgàniques i ordinàries posseeixen el mateix rang i força de llei.
Llei orgànica són aquelles que versen sobre determinades matèries prefixades per la Constitució (art 81) i que tenen un procediment especial d’aprovació, també previst per la Constitució.
[Les lleis ordinàries són totes les restants, siguin de l’Estat o de les Comunitats Autònomes.] Les lleis orgàniques es troben regulades a l’article 81 de la Constitució que contempla els aspectes formals i materials.
Pel que fa a l’àmbit material de les lleis orgàniques, son aquelles relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, les que aproven els Estatuts d’Autonomia i les restants previstes a la Constitució. Les matèries d’actuació tenen enumeració tancada. No pot regular-se amb rang de llei orgànica qualsevol matèria, sinó nomes aquelles constitucionalment reservades. No tenen llibertat a la voluntat del legislador. El Tribunal Constitucional ha entès que la reserva de llei orgànica es refereix només a les llibertats i drets compresos en el Secció primera del Capítol Segon del Títol Primer (Drets fonamentals i llibertats públiques). Les altres dues matèries que requereixen llei orgànica no plantegen problemes interpretatius (per una banda lleis que aprovin els Estatuts d’Autonomia, que son les pròpies normes dels Estatuts).
La llei orgànica posseeix un procediment específic d’aprovació (ap.2 art 81): L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques exigia majoria absoluta del Congres en una votació final sobre el conjunt del projecte. Es requereix un quòrum qualificat en el congres (majoria absoluta). Aquesta votació s’efectuarà al finalitzar la discussió al Congres i abans d’enviar-se al senat, i ha de repetir-se novament després del seu pas per aquesta cambra si en aquesta s’ha produït modificació del text.
En la pràctica legislativa es freqüent que s’aprovin lleis en les que nomes una part es defineix com a llei orgànica perquè no tota la matèria ha de ser necessàriament regulada per aquest tipus de lleis En aquest cas, només els preceptes que han de posseir aquest caràcter han de sotmetre’s al procediment agreujat. Per garantir la seguretat jurídica la llei ha d’indicar de forma expressa quins articles posseeixen el caràcter d’orgànics.
La llei orgànica compta amb altres característiques distintives. Les matèries reservades a la llei orgànica son matèries excloses de la iniciativa popular, no poden ser regulades per decrets legislatius ni decrets- lleis. Les matèries pròpies de lleis orgàniques son competència legislativa de l’Estat, ja que només a aquest li pertany la potestat normativa per dictarles.
Ambdós tipus de lleis es despleguen sobre un àmbit material determinat (i diferent) previst per la Constitució. Així es justifica: - Que les lleis ordinàries no modifiquin l’establert per les orgàniques - Que la llei orgànica no reguli matèries no previstes en l’art 81 Const.
En els dos casos la projecció fora del se àmbit ocasionaria un vici a la norma invasora: - La invalidesa de la llei ordinària - Pèrdua de caràcter orgànic de la llei erròniament aprovada com a tal.
Altres tipus de lleis: Entre les lleis orgàniques es troben els Estatuts D’Autonomia, que són lleis orgàniques sotmeses a un procediment específic d’aprovació, que a més posseeixen una rellevància institucional pròpia i ocupen una posició especial en l’ordenament jurídic. Les Comunitats Autònomes poden dictar lleis ordinàries que posseeixen el mateix rang i força que les lleis de l’Estat.
També, entre les lleis ordinàries trobem la llei de pressupostos.
Finalment, la Constitució contempla determinats tipus de lleis que han de posseir un determinat contingut o una peculiar estructura com les lleis de delegació, les lleis bàsiques o les lleis marc.
Models de control judicial de la constitucionalitat de les lleis: - Model difós (anglosaxó, nord-americà): la constitució es una norma jurídica aplicable i que el poder judicial son els jutges i tribunals. Tots els jutges i tribunals exerceixen el control de constitucionalitat de les lleis. Qualsevol jutge o tribunal decideix si aplicar una llei o no (si és inconstitucional). És a dir, es cenyeix a resoldre si aquella llei és constitucional o no, per aquell cas en concret. Les lleis es mantenen dins de l’ordenament jurídic, els jutges i tribunals només decideixen si aplicar-les o no.
- Model Concentrada (alemany, europeu): entén que la Constitució vincula a tot els poders públics. A diferencia a l’anterior, exigeix un òrgan específic el TC (no jutges i tribunals) per decidir si una norma o llei és constitucional. El TC és un legislador negatiu, és a dir, deroga les lleis inconstitucionals (les anul·la).
...

Comprar Previsualizar