Tema 2. La formació del sector financer contemporani. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Història Econòmica Contemporània
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 26
Subido por

Descripción

Apunts sobre la formació del sector financer contemporani mundial, el patró or, les conseqüències de la pau i els problemes del període entre guerres.

Vista previa del texto

TEMA 2.
La formació del sector financer contemporani.
Durant els anys 1870’s hi ha un gran canvi: apareixen els mercats de futurs, no sobre mercaderies, si no sobre hipoteques, segurs sobre aquests productes i, molt important, els paradisos fiscals. També apareixen els bancs centrals i les S.A. bancàries.
La funció dels bancs centrals és regular l’oferta monetària i ser prestador en última instància: ajudar els bancs amb problemes, controlar-los, etc.
A EEUU s’intenta dos cops fallidament, al 1791 i al 1816, que un cop s’acaben les cartes bancàries, als 20 anys, no es renoven. Això passa per oposició del congrés, ja que hi ha una gran historia de corrupció: Rocher vol tenir el negoci d’Anglaterra als EEUU. Finalment es decideix al 1913 crear un banc central que no s’assembli en res al banc d’Anglaterra: la Fed.
Tots aquests bancs són inicialment privats i no es fan públics fins ben entrats el segle XX. Estan en mans de propietaris que busquen el benefici dels accionistes, que alhora seran propietaris d’altres bancs, o de cases d’assegurances, o etc. A aquesta gent no els interessa les devaluacions o els tipus d’interès negatius, ja que són creditors.
No obstant, la propietat no significa la gestió: aquesta depèn del país. Pot ser en part privada i pública. El banc d’Anglaterra és el més liberal: la gestió és completament privada, i només s’ha de sotmetre a unes lleis del parlament sobre quants bitllets ha d’emetre.
A l’altre extrem trobem el Reichsbank: el director del banc és el primer ministre, els treballadors són funcionaris públics i la gestió la duu a terme el govern.
Els bancs centrals apareixen normalment amb les revolucions: quan hi ha un canvi de règim i el poder passar del rei a les elits econòmiques, i aquestes decideixen crear un nou banc amb la funció de finançar la despesa pública. Però aquests disposats a participar rebran avantatges, seran els propietaris del banc.
Als EEUU hi ha superàvit públic en lloc de dèficit, per això no hi ha la pressió per la creació d’aquesta institució que si hi ha als altres països.
Els primers bancs comercials es deriven de l’activitat comercial. Els banquers són també comerciants (Merchanbankers), i aniran reinvertint els beneficis en la seva feina. Finalment veuran fins i tot que l’activitat bancaria és molt rentable, pel que acabaran essent banquers purs.
En banc d’Anglaterra es crea al 1694, arran de les necessitats fiscals que té el govern amb la revolució burgesa, que s’associen als conflictes armats de les noves elits econòmiques. Gran Bretanya entra en guerra amb Holanda i després també amb França i Espanya pel control del comerç marítim.
Tot això genera la necessitat d’ingressos, però els governants (burgesos) no volen pagar molts impostos, pel que es financia amb deute, i aquí es quan es crea el banc.
Les elits estan plenes de banquers, la majoria d’ells no britànics, si no emigrants de les guerres religioses d’Europa. Aquesta és la comunitat financera i comercial d’Anglaterra. Aquesta comunitat està dividida en blocs: un controla la principal companyia de comerç, la companyia de les Índies Orientals, que té el monopoli sobre tot el comerç Britànic amb la Índia, Xina, etc.
Un altre bloc, molt més minoritari, controla el comerç amb Amèrica, però aquests no tenen poder perquè aquí encara no hi ha res.
El govern necessitat recursos per finançar les guerres, així que va a la city de Londres, on estaban els mateixos que governaven, les elits. El govern necessita una quantitat molt gran de diners, inabastable en aquells moments., i es fa una subhasta per veure qui els deixa els diners Finalment, guanya la companyia de les Índies Orientals, i es fa un pacte que s’anomena “carta bancària” , per una durada de 10 anys, que diu que acabats aquests es dissol el banc, i durant aquests anys, segons la participació de cada banquer en el crèdit, per accions, per tant unitari en funcions de les accions, se’ls dona uns privilegis: seran l’únic banc per accions del país, i seran els únics amb poder per imprimir bitllets. Fins aquest moment, només podien emetre bitllets “bancs particulars”, de fins a 6 socis, i responent amb tot el seu patrimoni. I antigament, era encara pitjor (es matava el banquer que feia fallida).
La responsabilitat d’aquest banc no era total, si no limitada. La seva activitat està limitada a Londres, només pot operar en 60km al radi de Londres. També se li donen altres responsabilitats: pagar funcionaris, negociar els títols públics de deute, etc. Quan acaben els 10 anys, com que es veu que ha anat bé, es negocia una nova carta bancària, i així amb el pas del temps fins que es fa permanent. Durant aquestes noves cartes es fan canvis importants: se li permet al banc obrir sucursals fora de Londres, ampliant la seva zona d’activitat; reduir el format del bitllet, passant del bitllet més petit de 20£ a 1£; etc. A més, el banc farà tot el possible per a la no legalització a GB d’altres societats anònimes, i aconsegueixen fins a 1833, quan la pressió d’altres Merchanbankers és massa alta, i a més està en joc el sistema bancari. Llavors, s’aconsegueix la legalització d’altres S.A., però sense capacitat per emetre bitllets. I finalment, els hi surt bé, fins i tot als accionistes del banc d’Anglaterra.
Es comencen a fusionar els bancs privats creant bancs per accions, i més endavant bancs per accions amb bancs per accions i privats. Així, queden pocs bancs i, per sobre de tots, el banc d’Anglaterra. El negoci s’adapta tant ràpidament per l’elevat risc de fallida, ja que els bancs depenen molt del negoci local. Per això els banquers decideixen fusionar-se, per diversificar el risc, i a més fusionar-se amb un banc de Londres per poder entrar al gran comerç de la city. Així, si va mal el comerç d’un lloc, anirà malament una sucursal, no tot el banc. Per això els banquers s’adapten molt ràpidament, i es fusionen.
Bancs de Londres Número Bancs anglo-estrangers % Número % Banquers 100 50 42 41 Comerciants 42 21 27 26 Polítics 17 8,5 16 16 Industrials 13 6,5 3 3 Aristòcrates 9 4,5 3 3 Professionals 7 3,5 7 7 Diversos 12 3 2 2 TOTAL 200 100 102 100 Veiem que la majoria de directors de bancs, ja eren banquers, o comerciants. Aquestes eren les elits del país, les que decidien la política i les principals decisions.
A mesura que els bancs privats es fusionen en S.A., perden el dret a emetre bitllets. Finalment, la majoria de bitllets que circulen són del banc d’Anglaterra, que així passa a controlar la oferta monetària, i adquirint més funcions de banc central. També, com que són els propietaris més importants, assumeixen el rol de creditor en última instància.
Al govern de Londres, el 80% de la càmera dels comuns eren Merchanbankers. Els industrials cada cop representaven menys el poder. Anglaterra havia deixat de ser la fàbrica del món, en gran part per les lleis anti-indústria que es fan. Per exemple, es posa un màxim de 8km/h pels cotxes, i han de portar davant una persona amb una bandera vermella que avisi que ve el cotxe.
Aquests tipus de lleis retarden molt l’arribada de les innovacions tecnològiques al país en un moment clau.
Cas molt diferent és el d’Alemanya. Quan es crea el país, GB ja és la primera potència. Encara al 1815, Alemanya encara està formada per 39 estats independents. És al 1871 quan es crea el país. El 1834 s’inicia el procés d’unificació, amb la unió duanera alemanya (Zollverein) i més endavant la unió política i al poc la monetària. Com que ja no es pot orientar el creixement a l’exterior, es decideix impulsar el mercat interior, desenvolupar l’economia interna, impulsant la indústria.
Prússia és qui lidera el procés d’unificació, negociant amb els estats, dirigit pel ministre Bismarck.
Els estats fronterers, els més negats a unir-se, acaben unint-se amb la guerra Franco-Prusiana, ja preparada per Bismarck, ja que amb l’exèrcit dins l’estat no els queda un altre. I quan els francesos es rendeixen, Bismarck proclama el 1r Reich. Després d’això, gràcies a l’or rebut pel deute de guerra francès (5.000M de francs or), Alemanya adopta el patró or. El deute es paga poc a poc i a mesura que es paga es va retirant l’exèrcit Alemany.
El procés d’unificació Alemanya avança fins el 1871 quan es funda el 1r Reich, amb el Kaiser Guillem, com un estat federat. Al 1875 s’adopta el patró or amb els pagaments francesos, amb 1£-20marcs. Al 1876 es funda el Reichsbank.
Al 1871, Alemanya desmonetitza la plata i crea el marc. Al 1850, ja estan legalitzades les societats anònimes, però encara hi ha diversos bancs emissors. El procés es tanca quan al 1876 es crea el Reichbank. Inicialment, el bitllet més petit que emet el banc és el de 100marcs, i el més gran el de 1.000, convertibles només en or.
El Reichbank serà propietat dels accionistes, però serà gestionat per govern, ja que vol crear un país industrial, amb aranzels, no comercial i financer com Anglaterra. Com en el cas Anglès, aquestes accions no es negocien a la borsa, però es tracta de que la propietat sigui el més diversificada possible, per representar la major part del sector bancari, no una petita elit només.
El consell d’administració era escollit per la cambra federal alemanya (Bundesrat). En cas de conflicte amb els accionistes, la última paraula la tenia el 1r ministre. Els accionistes tenien un pes mínim.
Les empreses tenien crèdit directe amb el Reichsbank, no com a Anglaterra, per si els bancs comercials no s’arriscaven suficient. Això podia portar a conflictes amb la banca privada. Per això, des de la fundació del banc, a la carta bancària, s’estableix un principi: cada 10 anys, el govern pot nacionalitzar el banc, expropiar als accionistes, pagant les accions al valor nominal.
El Reichsbank té com a objectiu, dirigit pel govern, la no inflació i el control de l’oferta monetària.
El banc d’Anglaterra podia, pactant amb els banquers i el govern, no comprar més deute públic, no emetre més oferta monetària. Comprava deute fins que donava un bon tipus d’interès i ja. Al Reichsbank no era així. El govern podia col·locar al Reichsbank el deute públic que volgués. I si els banquers es queixaven, ho expropiava al final del període i ja. D’aquí sorgirà la futura hiper-inflació Alemanya.
Als EEUU no hi ha res semblant a un banc central fins 1913. Una altra diferència dels EEUU amb Europa és la banca privada. A Europa hi ha S.A. bancàries, amb sucursals i un procés de concentració que ha creat un sistema bancari piramidal. Als EEUU serà una banca sense sucursals. Un cop legalitzats els bancs nacionals, hi ha un sector bancari molt dividit, gens piramidal.
Al 1791 es funda el 1r banc dels EEUU, que no es renova al final de la carta bancaria el 1811. Al 1816, el congrés torna a votar la creació del banc, aquest cop el 2n banc d’EEUU, però tampoc és renovada al 1836. Des de llavors fins 1913, no passa res. Finalment, és fa el sistema de reserva federal, que al 1929 però, no assumia les funcions de banc central. Avui dia, els bancs de reserva federal continuen essent per accions, a diferencia de tota la resta que estan nacionalitzats. Molts dels accionistes són Europeus.
Els dos primers bancs centrals Americans es van dissoldre arrel d’un gran deute acumulat. Els americans no volien que els governadors bancaris visquessin d’emetre deute, i pagar uns interessos a accionistes estrangers.
L’oposició de la política a la creació del banc era molt alta: per la llibertat de cada estat a controlar la política monetària i per l’oposició a la gran emissió de deute.
El president Lincoln, després de contraure un gran deute amb la banca estrangera (sobre tot la Britànica) per finançar la guerra de secessió, decideix que no pagarà els interessos del deute, ja que són excessius. També decideix crear uns bitllets del tresor, els greenbacks, per no haver de demanar prestat. Quan això està a punt de passar, és assassinat.
Kennedy, també enfadat amb els deutes contrets per la guerra mundial, decideix firmar un decret per l’emissió de bitllets del tresor. Al poc, també és assassinat.
Quan desapareix el 2n banc d’Amèrica, la situació és molt caòtica. Hi ha estats (7) que prohibeixen l’activitat bancària, i treballen amb uns bitllets propis de l’estat. En 2, l’activitat bancaria era un monopoli de l’estat. Només a l’estat de Nova York, l’activitat bancària estava acceptada. Hi havia prop de 1.300 bancs emissors, tots amb el dòlar i un determinat contingut en plata, però amb diferents bitllets. El comerç estava molt restringit, amb una circulació molt limitada, per la falta de confiança. Per tant, el mercat interior estava molt poc integrat, amb molt poques zones de comerç, i amb molt poca circulació de mercaderies.
La majoria de despeses quotidianes pertanyen als estats. Les despeses del govern federal són mínimes: funcionaris federals (que són pocs, ja que hi ha poca legislació federal), exèrcit, defensa exterior, i poc més. Per tant, el govern federal té fàcilment superàvit. Això perjudica l’activitat econòmica, ja que aquest diner del superàvit no torna. Si això no acaba en crisis, és perquè l’economia està creixent. Com que tenen superàvit, si el govern federal emet bitllets, ningú dubtarà d’aquest, serà molt més segur que els propis del banc. Per això s’acabarà imposant.
El sistema anterior és reformat per Lincoln durant la guerra civil, al 1863. Els estats del nord necessiten finançament, pel que sol·liciten un crèdit, amb Rostchild, el qual aprofita per carregar grans tipus d’interès.
És una reforma que es basa en no pagar els interessos a Rostchild i en la creació dels greenbacks.
Lincol estableix un nou banc, els anomenats bancs nacionals, aprovats pel govern federal, sense capacitat de decisió del govern estatal. Aquests bancs nacionals, com a condició inicial, han de comprar deute federal. Així aconsegueix finançament. S’estableix que els únics que podran emetre bitllets federals seran els bancs nacionals. Aquests bancs tampoc podran tenir sucursals ni operar fora de l’estat on estan situats.
Els bans nacionals es creen en gran mesura. Només a Nova York, hi apareixen més de 300.
Aquests bancs tenen tendència a generar deute, ja que és d’on treuen el negoci. Per això se’ls hi van posar restriccions: no a les sucursals (excepte mínimes, amb molts permisos), no operar fora de l’estat d’origen, segons l’estat on van ser creats, un mínim nivell de reserves de plata/or, prohibides les fusions, etc.). Als estats on hi havia una alta activitat comercial (i per tant, més tendència a la creació de bitllets i de deute), calia un mínim del 30% de reserves en or (o equivalents, com lletres del tresor). Això passava a Nova York, Philadelphia, etc. Quan el banc es situava a llocs anomenats “de 2n ordre”, havia de tenir unes reserves del 15%. A la resta de llocs, no es podien emetre bitllets. En aquest moment, el dòlar i l’emissió de bitllets passa a ser tasca federal.
Aquests bancs, estatals, que no emeten, no han de tenir cap reserva. Poden emetre tot el que reben. Llavors, els banquers s'auto fixaven el coeficient de caixa. Guardaven una part en dipòsits a bancs més grans, que generaven uns interessos, i així tots, creant una gran xarxa per tot el país, però molt vulnerable. I quan alguns necessitaven crèdit, anaven a la borsa de Nova York, i allà obtenien bons, per tenir liquiditat, a dos/tres dies. Uns crèdits inter-bancaris pel finançament de l’activitat diària.
Això és molt inestable, ja que quan esclata una crisis de ventaneta en alguna zona, a mesura que els bancs retiren els seus dipòsits de bancs superiors, la pressió per la liquiditat és més gran, i poden caure els bancs de més a dalt. Això no passa a Europa, ja que les sucursals es poden tancar sense que els dipositants perdin els diners i sense haver de tancar el banc.
Durant els anys 1896-1905 hi ha moltíssimes fallides bancaries, tant estatals com nacionals. Això fa que la gent vulgui treure els diners, per la falta de confiança, i porta a més fallides.
A partir de 1918 es permet les fusions, sense tanta regulació com abans. No obstant, la possibilitat d’obrir sucursals continua essent molt limitada.
A diferència de Gran Bretanya, a EEUU no hi ha unes elits clares, si no que són molt diverses segons la zona: hi ha una elit industrial proteccionista, agricultora d’exportació, agricultora de mercat intern, etc.
A diferencia de amb la industria, l’agricultura no es pot planificar constant durant tot l’any. La producció està concentrada tota durant els mesos concrets i després a l’hivern no hi ha res. Per això, quan la producció industrial i ramadera arriba als mercats de la costa est, hi ha una gran sortida de diners per pagar, ja que necessiten el diner urgentment per pagar tot el que deuen dels mesons sense producció. Això sotmetia a una pressió anual forta a tot el sistema financer americà, i feia també que tingués una gran dependència de les exportacions, per possibilitat l’entrada de liquid.
...

Comprar Previsualizar