1. La narrativa de Pere Calders (IV) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Profesor M.M.G.
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 12/10/2015
Descargas 23
Subido por

Descripción

Classe de dijous 08/10

Vista previa del texto

1. LA NARRATIVA DE PERE CALDERS (IV) “Coses de la Providència” (II) Triem el que triem, la Providència o l’atzar es manifesta sempre. Aquest regeixen la raó amb elements que no coneixem. És una voluntat que regeix les coses no pel nostre bé profund, sinó aleatòriament. En Pere Calders és el mateix, perquè ni la Providència ni l’atzar no els entenem: els camins dels Senyor (i els de l’atzar) són inescrutables. Nosaltres no n’entenem cap dels dos.
L’altra dimensió resultava més compensatòria que la dimensió lògica, raonable o racional? Hi ha un notori escepticisme i no se sap.
En tot el cas del protagonista, un individu que tenia un valor com a tal, en tant que humà i que, per tant, és insubstituïble dees del punt de vista de l’ètica humana, ha desaparegut sense deixar rastre i víctima de l’atzar i de la providència. Aquí s’obre una perspectiva enorme: l’atzar i la Providència poden ser cruels, cosa que ens recorda a la tragèdia grega i al seu fatum o destí, que els déus atorguen per atzar. Els herois ens demostren que el fatum pot ser molt cruel, i aquí un home qualsevol també se n’adona. Aquesta crueltat no s’ha manifestat en ell, sinó en la Irene, de la qual no en sabem res més. Realment, la Irene ha existit o el protagonista és trastornat? No hi ha més crueltats que negar una existència.
En definitiva, els contes de Pere Calders són una autèntica bomba de rellotgeria. Aparentment són d’una escriptura fluida, però el temps invertit en la seva redacció és enorme: tot és un engranatge.
L’anàlisi de l’obra de Pere Calders podria portar molt de temps.
Què vol mostrar Calders? De vegades, aquest món com l’acabem de dibuixar neix d’un absurd o d’un element inexplicable, però hi ha una qüestió que no podem oblidar: sovint, els herois o antiherois no tenen el suficient coratge per aclarir allò que se’ls presenta davant i es marxen al món de la fantasia o, fins i tot, al món de l’absurd, no pas amb joia o de manera positiva, sinó que es deixen emportar per les circumstàncies. No hi ha una participació activa en la construcció d’aquesta altra realitat, sinó que aquesta altra realitat els acaba construint a ells.
No es tracta de crear una fantasia, sinó de crear una realitat paral·lela. De vegades, la realitat objectiva té una manera inexplicable de portar-nos a una altra realitat. Nosaltres voldríem viure per sempre i plens de felicitats, però això no es pot assegurar ni de bon tros. Potser per això als contes de Calders el personatge sempre es troba relativament inquiet.
1 “La revolta del terrat” El tema és l’origen, el desenvolupament i final d’una revolució, veient tot el seu cicle. Recorda a les grans revolucions que s’han produït, com ara la Revolució Francesa o la Revolució Russa.
En la situació inicial Calders fa un digressió i ens explica quelcom nou: l’arquitectura adaptada al seu entorn. Aquesta casa és construïda, pagada i finançada per un home molt ric i està destinada a la mitjana i alta burgesia. Llavors, amb les mesures higienistes de millora de vida de les classes subalternes, estableix unes estances o apartaments al terrat per al servei amb unes condicions força bones i dignes.
Hi ha un element pertorbador que no és encara l’element trasbalsador, però comença a avançar possibles conflictes: les criades, amb aquest estatus, creuran que tenen més drets d’aquells que realment se’ls ha atorgat. Actuen amb orgull i tracten les senyores fins i tot amb menyspreu. Per una banda, hi ha un fet de justícia social: uns habitacles dignes. Per altra banda, hi ha una reacció humana: aquella plausible i més harmònica hauria estat donar les gràcies, tot i que no se’ls fa una altra cosa que un acte de justícia, i actuar amb les senyores amb un pla de dignitat, no amb servilisme però tampoc amb una actitud d’orgull. Hi ha un fenomen de justícia i un altre de sensibilitat humana que no van d’acord.
Després, entrem en un camp més vidriós: aquestes criades que ara se senten molt més lliures comencen a fer allò que volen, com ara festes, convits, gresques nocturnes, etc. És la seva vida sempre i quan no alterin la convivència, però en cap moment no diu que s’alteri la convivència. De totes maneres, els veïns es queixen, ja que tenen por. Es preocupen que la casa, davant de la opinió pública, sigui presa com una casa de mala nota. Si les criades fan allò que volen al terrat, la casa es convertiria en un motiu de crítica al barri i es produiria el “què diran” burgès. El propietari donarà diverses alternatives als amos de les criades, però de cap manera elles poden continuar vivint a les estances del terrat. És una actitud repressiva que les criades han creat amb les seves festes. No s’han pogut guanyar l’estima dels senyors perquè el tracte humà cap a ells era defectuós.
Algú podria creure que la nota del propietari marca el fet trasbalsador. De totes maneres, hi ha una altra cosa més important: un cop han abandonat el lloc les criades, el propietari, que “era molt hàbil en aprofitar econòmicament les seves evolucions de consciència”, rebaixa el lloguer una mica als altres, però cobra lloguer a nova gent que ocuparà el terrat. Aquesta serà gent que pertany a la burgesia o bé s’hi aproxima, però petita burgesia.
2 El procés revolucionari qui el protagonitza? És la petita burgesia, cosa molt significativa. Calders fa que la revolució no la tiri endavant el proletariat, sinó la petita burgesia. Hi ha molt a pensar: per què no la tira endavant el proletariat? Què és allò que desencadena la revolució en tot l’edifici encapçalada per aquesta petita burgesia? Encara que hi hagi hagut altres fets que hagin anat preparant l’escenari d’aquesta revolució, és el fet que el gos del personatge narrador mengi el tapís. El tapís és signe de poder, i tot i així el pugen al terrat quan s’embruta perquè s’assequi. La veu narradora i el gos el van a veure, i el gos se’l comença a menjar. Aquest gos té una peculiaritat molt important: el narrador li atribueix característiques humanes. Hi ha una transposició de la pròpia consciència al gos fins al punt que amo i gos són la mateixa cosa, un alter ego: “el gos pensava”. Això què ens diu d’aquest home? Si la consciència és un gos, ens està dient que és un home desvalgut i sol. Allò normal és que com a consciència funcioni un amic íntim, un company, fins i tot ell mateix, però no acaba de ser-ho, sinó que és el gos. Hi ha una debilitat de la pròpia consciència que està ocupada per algú de fora que no és humà. És un gos humanitzat, però és així perquè l’amo l’humanitza perquè no té ningú prou íntim com perquè aquesta consciència que manca sigui d’un humà.
Quan passa allò del tapís, el protagonista diu que el culpable és qui ha dut el tapís, no ell o el gos.
Pàg. 127: el personatge narrador diu “mai no m’ha agradat que ningú posi en dubte les meves paraules si tinc veritat o no”. Per tant, és un solitari, desvalgut i amb més d’un punt de cinisme.
Ara bé, en aquests processos ningú no cedeix, de manera que el propietari decideix donar-los 24 hores perquè se’n vagin. Llavors, ell es queixa i el propietari contesta amb una evident injustícia: li diu que no el tractarà igual a ell i al gos que a aquella gent que li paguen més pesos de lloguer. Hi ha d’haver uns mínims que vagin més enllà dels diners i de les possibilitats immediates. Abans hi ha hagut una mentida i una mostra de cinisme indiscutible: els altres habitants del terrat li manifesten el seu suport, la seva solidaritat. Des d’un punt de vista racional, abans de manifestar la solidaritat haurien de mirar què és allò injust i s’hauria de tenir en compte que l’amo del gos ha dit que no era responsable, sinó que ho era el propietari del tapís.
3 ...

Tags: