Apunts (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Historia Economica d'Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 48
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 92
Subido por

Descripción

Apunts de tot el curs de l'assignatura d'Historia Economica d'Espanya pel primer curs d'economia, amb en Jordi Maluquer de Motes i Bernat.

Vista previa del texto

Jordi Maluquer Història econòmica d’espanya I N T RO D U C C I Ó L’economia Espanyola està endarrerida respecte la resta, ja que la seva modernització tecnològica va arribar més tard. El creixement econòmic modern es produeix gràcies al canvi tecnològic.
L’economia Espanyola es mesura a través del PIB, la producció total de bens i serveis, per càpita.
Aquest ha estat sempre per damunt de la mitjana mundial. En el context Europeu, però, el PIB per càpita Espanyol ha estat sempre inferior a la mitjana de l’Europa Occidental. Per tant, l’economia Espanyola no està en subdesenvolupament, no es una economia endarrerida en el context mundial, però si endarrerida en el context Europeu, no és una economia avançada.
ELS CONDICIONAMENTS GEOGRÀFICS Espanya és el 5è país m’es gran d’Europa, i el 52è del món. En termes de població, és el 27è del món i el 6è d’Europa. Aquests són, entre d’altres, condicionants de l’economia. Una economia petita tindrà pocs sectors productius. Una mitjana, s’especialitzarà en allò que se li dóna millor. Una gran, no té necessitat d’especialitzar-se, té un aparell productiu molt extens.
L’economia espanyola no està especialitzada (gran), però la dimensió dels seus sectors productius és més aviat petita.
Tot i tenir gran varietat de terres, de sòls, la geografia espanyola té una altura més elevada que la mitjana europea (excepte les zones costeres). Aquesta característica caracteritza l’agricultura espanyola, i explica el seu endarreriment agrari i econòmic. També té una pluviositat molt inferior a la resta de països mediterranis, excepte algunes parts que contrasten enormement i tenen una pluviositat molt més elevada que la mitjana Europea. A més, les condicions del territori espanyol són negatives, degut a les hores de radiació i intensitat solar (superiors a la mitjana europea) que provoquen una evaporació superior i provoca que el sòl tingui una baixa hidraulicitat.
Aquestes característiques determinen la gran abundància i gravetat de les sequeres espanyoles.
Per exemple, l’any 1930 és un any de sequera severa a Espanya Els anys posteriors, es produeixen males i escasses collites. D’aquí extraiem que la majoria de revolucions (no només a Espanya, però aquí amb assiduïtat) es produeixen després d’anys de sequeres, males collites i alts preus dels aliments.
Els incendis forestals i les inundacions són habituals a Espanya. Això afecta molt negativament el PIB. Per tot això, la productivitat de la terra és molt inferior que la mitjana Europea, i està per sota de tots els països excepte Grècia, Itàlia i Portugal.
Per això, la quantitat de massa forestal a Espanya és molt inferior que a la resta d’Europa, i la tassa de reposició forestal és molt més elevada. Això provoca una escassetat de combustible forestal. Des del neolític fins la Ia Rev. Industrial, l’economia ha estat basada en l’agricultura. Per tant, és gràcies a la capacitat de l’agricultura de poder crear riquesa, capital, llocs de treball, etc., i poder, a partir d’aquí, alliberar recursos per a que es dediquin a altres sector. Per tant, podem dir que el creixement econòmic posterior, es produeix gràcies a la capacitat productiva de l’agricultura. En aquest cas, l’agricultura Espanyola ha estat sempre molt menys productiva que la mitjana Europea. Per això, com que necessitava més treballadors i recursos, podia transferir pocs a la resta de sectors. En definitiva, la baixa productivitat del sòl Espanyol ha produït un endarreriment en el creixement econòmic espanyol, endarrerint el creixement de la resta de sectors.
La baixa productivitat de la terra també ha produït una baixa població. Just abans de la Rev.
Industrial, cap a 1750, Europa tenia una mitjana de població de 50 habitants per Km2. A la mateixa època, Espanya tenia una mitjana de densitat de població de 17 habitants per Km2, ja que la baixa productivitat agrícola no permetia mantenir una població amb un elevat creixement de població.
Aquesta baixa densitat de població ha determinat l’alt preu del transport, i la baixa productivitat del comerç. L’economia Espanyola preindustrial ha tendit a l’autosuficiència, ja que importar els recursos tenia un elevat cost degut al transport. Per això Espanya mai ha estat una economia de mercat, a diferència de la resta d’Europa.
A més, per les condicions del sòl, també té molts pocs recursos naturals. A més, a diferència de la resta d’Europa, Espanya no disposa de canals de transports per via fluvial, no té grans rius per on poder transportar els recursos. La resta d’Europa, en canvi, estan plens de canals, per on poden transportar mercaderies només amb la força fluvial de l’aigua, sense haver d’utilitzar energia i, per tant, de forma molt barata.
A Espanya en canvi, aquesta forma de transport no és rentable. Tampoc s’han trobat hidrocarburs explotables (petroli i gas) i té un carbó mineral amb un baix poder calorífic. Per això, l’energia Espanyola ha hagut de fer servir sempre energia importada, pel que ha tingut una forta restricció energètica, pel que no ha pogut competir amb altres països que tenen un munt de jaciments i poden fer créixer molt l’economia només gràcies a la venda d’energia.
L A P O S I C I Ó G E O G R À F I C A E S PA N YO L A Les Deux Europes de Delaisi Estudis fets per Delaisi molts anys ha, creen unes àrees concèntriques, amb centre a l’àrea de Múnich, que diuen que com més s’alluna aquesta zona menys industrialitzada és. Estudis més moderns (2.000) per mesurar l’activitat econòmica demostren el mateix. Es produeix un eix Londres-HamburgMúnich-Milà-París on es concentra la major part tant de la població, com de l’activitat econòmica com de riquesa.
Les ciutats més grans i amb economies més diversificades mostren taxes més altes de creació d’empreses manufactureres i de serveis industrials. A més, la globalització accentua la necessitat de les connexions de transport, prioritzant els espais amb més infraestructures (aeroports, ports, ferrocarrils, autopistes).
Si es dibuixa una línia que passi per Estocolm, Dantzig, Crakòvia, Budapest, Florència, Barcelona, Bilbao, donant la volta a França, passant entre Anglaterra i Irlanda, i per Glasgow i Bergen, per a arribar de nou a Estocolm, es comprova que dins d’aquest perímetre es troben gairebé totes les mines de carbó d’Europa, totes les grans indústries metal·lúrgiques, tèxtils i químiques, que la xarxa de ferrocarrils és allà tres vegades més densa i el seu tràfic tres vegades més important.
Allà també es troben tots els mercats financers, totes les grans universitats i instituts científics; tothom, llevat d’una ínfima proporció, sap llegir i escriure i tots els Estats disposen d’un règim democràtic. Per tot arreu, la població urbana supera a la població rural.
Totes les empreses, però també tots els conreus, són especialitzats. L’agricultura es troba industrialitzada així mateix, utilitzant màquines, tractors, adobs químics. És l’Europa del cavall de vapor.
Bel al contrari, si es travessa aquesta línia no es troba, a excepció de les grans línies internacionals, més que pocs ferrocarrils i poques carreteres (baixa densitat de població), i encara menys escoles. La meitat de la població és analfabeta i, malgrat l’existència d’alguns parlaments sense veritable influència real, la dictadura es present per tot arreu.
La immensa majoria de la població és rural; el camperol viu sobretot dels productes de la terra (elevada autosuficiència de les famílies camperoles); ven i compra poc al mercat. Per a treballar, no disposa d’altra cosa que dels seus braços, auxiliats per algunes eines rudimentàries, no coneix altra font d’energia que l’energia animal de la bèstia d’arrossegament, bou o cavall. És l’Europa del cavall de tir.
L’anàlisi de Delaisi va ésser objecte d’estudi i discussió per Francesc d’A. Cambó als anys 1930, Luis Araquistain als 1940 o José Larraz als 1950. Quina seria la millor estratègia econòmica per a Espanya? Ni tans sols amb la incorporació d’Espanya a la UE hi ha hagut una política d’infraestructures amb l’objectiu d’acostar l’economia espanyola als grans mercats europeus.
Les proposicions de Delaisi varen donar base a nombrosos assaigs, entre els quals s’inscriu el treball d’anàlisi de la geografia econòmica europea realitzat per D. Kirk per encàrrec de la Societat de Nacions (avantpassada directa de l’ONU), emprant el mètode gravitacional.
Causes bàsiques del desenvolupament econòmic El reduït nivell educatiu de la població en comparació amb la resta d’Europa Occidental és una de les causes principals del feble desenvolupament econòmic Espanyol.
BALANÇ DEMOGRÀFIC ANUAL La població mundial està determinada únicament pels naixements i les defuncions. La població d’una regió o localitat, però, també és determinada per la migració neta. L’evolució de la població en el temps es produeix a través de l’equació del balanç demogràfic anual.
Població inicial (1 de gener) + (Naixements - Defuncions) + (Immigració - Emigració) = Població final (31 de desembre).
• P2 = P1 + CV (N - D) + SM (I - E) La 1a GM va acabar el 1918 amb 9 milions de morts. La grip “espanyola” va acabar aquell mateix any amb la vida de 40 milions de persones.
Va ésser la més greu de les 3 pandèmies d’aquest segle (1918, 1957, 1968).
Definicions • Saldo natural = diferència entre naixements i defuncions.
• Saldo migratori = diferència entre immigració i emigració.
• Saldo total = diferència entre la població inicial (1 de gener) i la població final (31 de desembre).
• Taxa de natalitat = relació entre el número de nascuts vius durant un any i el volum mitjà de la població resident durant el mateix ant (per mil).
• Taxa de mortalitat = relació entre el número de difunts durant l’any i el volum mitjà de la població resident.
• Taxa de creixement natural = diferència entre la taxa de natalitat i la de mortalitat.
• Taxa migratòria total = relació entre el saldo migratori de l’any i el volum mitjà de la població resident (per mil).
MARC INSTITUCIONAL L’historiador econòmic nord-americà Douglass C. North va mostrar la importància decisiva de les institucions per al desenvolupament econòmic, ja que formen les regles del joc d’una societat.
Amb la tecnologia, les institucions determinen els costos de producció i transacció, mitjançant les lleis i altres normes formals d’acompliment obligatori per a tota la població.
També tenen importància les regles informals incorporades a les normes socials acceptades (la sinceritat, l’honestedat i les convencions socials que incideixen sobre una gran part de les relaciones humanes.
La situació d’Espanya a principis segle XX, després de la derrota militar davant els EEUU i la pèrdua de les últimes colònies, havia fet que la vella societat hereva de l’Imperi no pogués perpetuar el seu poder.
La modernització econòmica i social apareixia com una cosa desitjable i ineludible per a una classe mitjana urbana emergent però de petites dimensions.
Es produeix una certa estabilitat política i social. S’havia posat fi a una llarga fase de guerres civils i colonials. Els factors que es qualifiquen causes llunyanes del desenvolupament econòmic (dret de propietat, llibertat de comerç…), existien en una proporció similar a les dels països avançats.
Una baixa esperança de vida en néixer: poc més de 35 anys el 1900 davant d’uns xifres molt més elevades dels països líders. Les taxes brutes de natalitat i mortalitat eren al 1900 pràcticament iguals a les de 1850, i probablement a les de 1700… La davallada d’aquestes “taxes vitals” a partir dels primers anys del segle XX va ésser lenta en comparació amb l’Europa més avançada.
A més de tot això, podem considerar com les causes bàsiques del feble desenvolupament econòmic: • El reduït nivell educatiu de la població.
• Una estructura social molt polaritzada entre grans terratinents i camperols sense terra (inexistència de classe mitjana) al sud del país.
• Una feble propensió a emprendre.
• La baixa capacitat tecnològica.
• Les escasses i deficients infraestructures.
• La precària actuació del sector públic (deures del sobirà).
Anotacions preliminars Les anotacions emprades per a construir gràfics, han estat transformades en euros (1€ = 166.386 pessetes).
L’any base per a totes les magnituds monetàries, que es troben expressades en valors constants, és sempre el 2010. Per tant, les dades de producció, consum, inversió, etc., són valorades a preus de l’exercici 2010, llevat que se’n digui expressament el contrari.
Les informacions quantitatives utilitzades aquí corresponen a les estimacions més recents dels experts i, sovint, comporten correccions sobre les que es troben als manuals o altra literatura.
T R A J E C T Ò R I A D E L C R E I X E M E N T, 1 8 5 0 - 1 9 3 6 L’evidència quantitativa fins ara disponible corrobora la tesi de la lentitud i continuïtat bàsica del creixement econòmic durant aquesta etapa.
Dins d’ella, les discontinuïtats més remarcables són dos canvis de nivell: el de la producció industrial cap a 1870 (ascens de la mineria) i el de la inversió pública cap a 1919.
Les noves sèries quantitatives desmenteixen la suposada prosperitat del cicle bèl·lic (1914.1919) al temps que confirmen l’existència d’una fractura el 1920 i remarquen la magnitud de l’expansió posterior fins a 1929.
EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX: UNA ECONOMIA BÀSIC AMENT AGRÀRIA Encara que comença a minvar lentament el total d’actius agraris, i la proporció sobre l’ocupació agregada, la incorporació de nous mitjans de producció d’origen industrial (maquinària i fertilitzants) és molt reduïda en volum i molt limitada a l’espai.
Davalla, encara més, la proporció del VAB (Valor Afegit Brut) del sector primari sobre el PIB, però conserva una part molt elevada, entre un terç i un quart.
Els progressos es concentren, principalment, a l’agricultura de l’Arc Mediterrani, mitjançant conreus arbustius i hortícoles això com per una prou dinàmica exportació (cítrics, hortalisses, vi i oli) cap als grans mercats de l’Europa Occidental.
És important observar les variacions interanuals del PIB: el fort pes del sector primari, transmet les fluctuacions de les collites al conjunt de l’economia.
Al voltant de 1900 es detecta un inici de canvi estructural Les grans tendències del desenvolupament econòmic són actives i es manifesten en el descens de la població activa agrària, un moderat impuls industrial i el canvi estructural.
Progressa la urbanització i les noves tecnologies de la Segona Revolució Industrial (electricitat, química, transport).
Focus d’industrialització limitats a Catalunya i el País Basc. Declivi de la mineria S’amplia el sector serveis amb l’increment de la infraestructura bàsica (regatge, carreteres) i els serveis (transports, comunicacions, sanitat, educació).
El canvi de segle enregistra el més gran volum d’inversió productiva i residencia del segle XX en proporció.
Inversió directa exterior (química, electricitat, transports urbans) i remeses d’emigrants (també per la repatriació de capitals). Ambdós mecanismes fortament activats per la depreciació de la pesseta arrel del dèficit de la balança de pagaments (compte corrent) provocat per les guerres colonials.
Els progressos des de 1899-1901 resten en gran part neutralitzats a les xifres agregades.
L A M E S U R A D E L A I N F L A C I Ó : L’ I P C Inflació: Creixement continuat del nivell general dels preus d’una determinada economia. Com a procés històric modern, a Espanya comença a Espanya des de 1939-1951.
Diferèncias amb altres conceptes propers • L’IPC (Índex de Preus al Consum) és un instrument estadístic amb el que es tracta de mesurar l’evolució del conjunt dels preus dels béns i serveis que formen part del consum de les famílies (no altres preus o nivells de consum): mesura general de la inflació.
• L’IPM (Índex de Preus al Major) inclou primeres matèries, minerals i metalls, materials de la construcció, semimanufacturats i altres inputs primaris del procés productiu però no inclou serveis (educació, sanitat, transport).
• El deflactor del PIB és un indicador indirecte i inespecífic referit a la totalitat dels béns i serveis incorporat al conjunt de l’economia.
• Un ICV (Índex del Cost de la Vida) mesura l’evolució real de les rendes d’individus o famílies, de grups socials específics, be sigui per la condició socio-laboral o per altres característiques com un determinat àmbit geogràfic.
IPC o deflactor del PIB? Per a 1964-1985 a Espanya, és proverbial la cautela amb què els indicadors distingeixen entre IPC i deflactor del PIB. No obstant, la discrepància entre totes dues és mínima. En termes de 1964 =100, l’any 1985 s’arriba a una discrepància de menys de l’1 per mil.
Característiques de l’IPC Es tracta d’un índex sintètic construït amb la fórmula de Laspeyres, sobre un període de base fixa principal que es tria amb criteris d’oportunitat. Cada sistema de preus anuals es pondera per les quantitats consumides en el període base: It = ∑j Pjt Qj0 / ∑j Pj0 Qj0, Fent Q referència a les quantitats consumides al període de base, P als preus, j al conjunt d’articles i 0 i t al període base i al període observat.
D’aquesta forma, els valors de Q són permanents per a cada període definit per una mateixa base, per la qual cosa els preus constituiran l’única variable, tal com interessa.
Es calculen cinc o més índexs de grup (alimentació, vestit i calçat, habitatge, despeses de la casa i despeses diverses), segons la metodologia utilitzada a l’IPC espanyol des del 1936.
L’IPC és molt més estable que qualsevol altre dels índex de preus espanyols coneguts. La causa és que combina moltes més dades primàries, elimina els preus de majorista i d’importació i suavitza la volatilitat dels aliments amb els altres quatre índexs de grup que són molt més estables (Keynes).
Existeixen, no obstant, crisis i cicles inflacionistes però de durada limitada i que no alteren substancialment el nivell general dels preus. El nou IPC assenyala, per tant, l’absència d’inflació en més d’un segle, precedint a un període de “lideratge” inflacionista.
Es confirma el diagnòstic de Flores de Lemus el 1929, en referir-se a “la paradisiaca estabilidad de la anteguerra” dels preus espanyols. És una dada compartida amb altres economies del món occidental en diferents períodes però a Espanya resulta encara més accentuat.
L’ E X PA N S I O D E 1 9 2 0 - 1 9 2 9 Als anys de la Primera Guerra Mundial es va produir una ràpida “nacionalització” de la propietat de les empreses industrials estrangeres a Espanya per l’adquisició de valors per part de les entitats financeres espanyoles i d’inversions privats.
Entre 1920 i 1929, fort increment de la inversió pública en infraestructures (xarxa de carreteres de “firme especial” i de camins comarcals i veïnals, ports, metros de Madrid i de Barcelona).
També de la inversió privada, molt majoritàriament nacional, cap a sectors en creixement (metall i química) o enterament nous (agroalimentària moderna, telefonia, radiodifusió, transports urbans i interurbans).
CRISI DE 1929 I FI DEL SISTEMA EN 1936 La crisi de 1929 i la Gran Depressió dels anys següents coincideix a Espanya (per casualitat?) amb el final de la dictadura militar i la proclamació de la República, que sorgeix amb evident debilitat).
El nou règim pateix les conseqüències de la crisi internacional, fonamentalment a través de: • Afebliment o tancament dels mecanismes de finançament exterior (exportacions, IDE i remeses d’emigrants).
• Greu crisi dels sectors agraris més avançats (exportació) i paràlisi provocada per l’anunci d’una Reforma Agrària, la baixa dels preus als productors i els forts augments dels costos salarials.
• Esfondrament dels beneficis i de la inversió industrial.
• Caiguda de l’ocupació, amplificada per l’augment de la població activa i per un retorn massiu d’antics emigrants. Forta crisi social.
La guerra Civil de 1936-1939 destrueix el marc institucional, amb una clara regressió cap a formes contràries a la llibertat individual, la iniciativa privada i l’economia de mercat i cap a un model autàrquic i intervencionista que ofegava qualsevol possibilitat de creixement econòmic.
El PIB per capita de 1940 és inferior al de 1920 i el de 1950 al de 1922: retrocés d’entre 20 i 30 anys.
P R I M E R A P A R T : L ’ E C O N O M I A S O TA E L F R A N Q U I S M E El franquisme, deixant al marge l’etapa de la Guerra Civil, cobreix més de trenta-sis anys. Durant la major part d’aquest temps, el sistema va romandre sota un règim general d’autarquia.
Tres etapes a l’economia del franquisme Convé distingir tres períodes consecutius, molt diferents des de la perspectiva del desenvolupament econòmic: I.
L’economia de guerra (1939-1951).
II.
Un creixement obstaculitzat (1851-1960).
III.
El “miracle” espanyol i el “desarrollismo” (1960-1973).
UNA ECONOMIA DE GUERRA (1939-1951) Anys de fam i de racionament Europa enregistra una etapa de grans dificultats alimentàries. Si a Espanya, la dècada de 1940-1950 es coneix com “els anys de la fam”, a Itàlia és “Il tempo della grande fame”.
També hi va haver crisi alimentària a França, on el racionament es va allargar fins a la fi de l’any 1949, amb la dissolució del Ministeri de Ravitaillement. A Anglaterra, el racionament alimentari no va acabar fins el 1953, més tard que a Itàlia o a Espanya.
La crisi alimentària va ésser general al continent .àdhuc universal-, malgrat que les racions de menjar establertes a Itàlia foren les més baixes d’Europa (Milward, 1977).
Un intervencionisma extrem Creació d’un sector públic empresarial des del no res: l’Instituto Nacional de Industria (INI), a partir de grans empreses promogudes per l’Estat o de provades nacionalitzades (RENFE, Telefònica, Ibèria, Hispano-Suïssa, Elizalde…) sota direcció militar.
Un intervencionisme extrem, sempre a favor de l’empresa pública, que impedia qualsevol inversió i tota innovació tecnològica. L’empresa privada, en un marc d’escassetat general, es limitava a tractar de sobreviure, aconseguint primeres matèries energia, divises, etc. (sistema de cupos, controlat pels buròcrates del règim).
Moltes de les característiques de l’evolució de l’època que la historiografia ha imputat a la política econòmica del franquisme foren circumstàncies generals en el continent europeu, però presenten peculiaritats imputables al règim.
La nacionalització d’empreses i sectors sencers és també general a Europa, però no ho és la gestió a càrrec de militars i falangistes (grans sous i grans pensions -afegides- per als vencedors de la guerra i per als incondicionals del dictador).
La reconstrucció econòmica A la literatura d’història econòmica, es designa com reconstrucció econòmica el període de temps transcorregut entre un fet catastròfic, amb gran impacte sobre el sistema, i la recuperació de les dades microeconòmiques relatives de partida.
A Espanya, el PIB de l’any 1935 solament va ésser superat des del 1951. Però no es va assolir encara el nivell de partida si es valora - com és de rigor - pel PIB per càpita. Ni, encara menys, si es fa amb la dada que correspon a l’any 1929. Més de vint anys sense creixement econòmic (1929-1953).
Franco, amb conviccions nacionals extremes, creia que el millor que li podia passar a Espanya era quedar aïllada, ja que havia estat espoliada per l’exterior. Això alenteix la recuperació econòmica d’Espanya. No s’havia provat mai una economia autàrquica. Ha quedat demostrat que fracassen.
El PIB per càpita, mai torna a arribar a nivells de 1935 (ja molt reduït a tot el món per la gran depressió) i molt menys als de 1929. Després de la guerra, el nivell del PIB per càpita espanyol és el més baix de la historia, però continua essent superior a la mitjana mundial.
Durant tota la primera postguerra, o “el primer franquisme” no es varen recuperar els nivells macroecònomics prebèl·lics.
El final de la guerra no va deixar pas a cap mena de recuperació consistent. Durant més de deu anys (1938-1951), l’escassetat d0aliments, però també de tota classe de béns i serveis, governa la vida i l’economia d’Espanya. I també l’asfixia de qualsevol iniciativa empresarial: els camins del creixement econòmic eren totalment tancats.
La pròpia escassetat provoca la falta d’iniciativa empresarial, per la falta de matèries primeres.
Després de la guerra, cau la matriculació de vehicles de motor. Les dades que apareixen no són més que actualitzacions de matrícules de compres comprats abans de la guerra, i de vehicles militars i de l’administració pública. Durant tot el període 1939-1950, la matriculació de vehicles no recupera nivells de després de la gran depressió (1935), no parlem ja dels nivells d’abans (1929).
Acabada la guerra, el sector primari absorbeix la majoria de la població activa d’Espanya.
Condicionaments exteriors • Deutes de guerra (Itàlia i Alemanya): No s’havia pactat tipus d’actualització amb l’IPC, perquè gràcies a la inflació tendeixen a reduir-se.
• Pèrdua total de reserves metàl·liques (or de Moscou): Compra per part de la república d’armes i serveis.
• Lenta reconstitució de les reserves centrals.
• Bilateralisme comercial i manca de divises. les empreses no poden vendre a qui vulguin. Només s’autoritza el comerç exterior amb països com qui Espanya tingués un acord.
• Control absolut de canvis de moneda i de tota classe de transaccions amb l’exterior (IEME, Instituto Español de Moneda Extrangera).
- Tipus de canvi fix amb el dòlar nord-americà (10,95).
- Un nou canvi preferencial de 25 pessetes per 1$ (1946).
- Canvis múltiples, des de 10,95 fins a 21,90 per a les X i des d‘11,22 a 27,38 per a les M (1948).
• Mínim volum dels invisibles de la Balança de Pagaments.
Baix volum dels intercanvis El grau d’obertura de l’economia espanyola no va assolir ni una sola vegada el baixíssim nivell del 6%, excepte l’any 1951. Els valors d’aquest indicador no augmentaren al final de la guerra ja que varen mantenir una trajectòria erràtica de forma que el valor més baix, un minúscul 2,9%, es troba tan tard com l’any 1947, nou anys després de finalitzar el conflicte.
L’exclusió de l’ONU, l’embargament de facto i la retirada dels ambaixadors ajuden a explicar-ho.
En termes per càpita i absoluts, es compten granis caigudes al volum dels intercanvis exteriors de mercaderies, respecte dels anys 1930-1935, en què ja eren molt baixos. La balança comercial agrària el punt fort del sistema econòmic - va acumular grans dèficits.
Limitada despesa pública Durant el període s’assoleixen els màxims històrics en la despesa militar - o de defensa- com a tant per cent de la despesa total de l’Estat.
També són les xifres més elevades en tant per cent del total, en el món occidental en un temps sense guerra declarada.
Elevat nivell de pagaments de pensions a classes passives (militars retirats, mutilats de guerra, orfes).
Volum insignificant de la despesa de Foment (economia, transports educació, sanitat…).
Molt baixa despesa en reconstrucció de infraestructures (carreteres, ferrocarrils, habitatges, etc.).
El model de l’autarquia El signe de l’economia del primer franquisme es resumeix en el terme autarquia, que significa alguna cosa així com un sistema d’autosuficiència nacional, d’acord amb la doctrina totalitària de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista (però també de l’esquerra de l’exili).
Es tractava de: • Reduir al mínim les importacions.
• Impedir l’entrada d’inversió exterior i expulsar la de temps anteriors.
• Nacionalitzar les empreses estrangeres.
La finalitat proclamada era garantir la independència i impedir l’”espoli” dels recursos naturals propis pels països més avançats.
El model autàrquic tractava de maximitzar la cobertura de la demanda interna per l’output interior, distint de la protecció aranzelària més o menys elevada.
Les polítiques autàrquiques es tradueixen en una desviació dels preus interiors respecte dels internacionals i, en conseqüència, en una assignació ineficient de recursos cap a sectors protegits i no competitius.
Com més radical és una política autàrquica, més gran serà la desviació dels preus i, per això mateix, la falta de competitivitat i més ineficient l’assignació de recursos. Això comporta una greu reducció del potencial de creixement de l’economia.
Paritats del Poder Adquisitiu La comparació entre el PIB o la renda nacional d’un país amb qualsevol altre pot realitzar-se mitjançant l’aplicació del tipus de canvi entre les respectives monedes o bé amb recurs a una tercera unitat monetària que es faci servir com a pauta de referència, com succeeix sovint amb el dòlar.
Però les macromagnituds expressades en valors monetaris no donen compte de les diferències de preus entre els països considerats.
La solució per a aquest inconvenient consisteix en comparar els preus de productes idèntics.
D’aquesta manera poden esmenar-se els agregats de cada país per a expressar-los en Paritats de Poder Adquisitiu (PPA).
Les PPA són els factors de conversió que permeten comparar el poder de compra de monedes diferents: una suma determinada, convertida mitjançant les PPA en altres monedes, permet adquirir la mateixa cistella de béns i serveis a tots els països considerats.
Expressant el PIB en UPA (Unitats de Poder Adquisitiu), s’eliminen les diferències dels nivells de preus entre els països i els càlculs per habitant permetent comparar economies que presenten diferències importants a les respectives dimensions físiques i humanes.
El mètode de càlcul d’aquests preus relatius, en PPA, consisteix en definir una cistella de béns i serveis comuna entre els països considerats, recollir-ne els preus i, en fi, ponderar aquests mateixos preus pel pes relatiu de tots els béns i serveis dins de la producció nacional.
1) Dades del PIB, la població i el PIB per habitant en valors corrents.
2) Una selecció de productes -béns i serveis- o “cistella de la compra”, que ha d’ésser: - Representativa a cada país de la despesa comptabilitzada al PIB i en proporcions conegudes.
- Comparable entre els països que es volen observar.
A les Enquestes d’articles del consum d’Eurostat, construïdes per tal d’estimar el NP i calcular les PPA, s’enregistren 16.687 preus diferents. Generalment, els preus es recullen a la regió de la capital de l’Estat i s’extrapolen al conjunt del país mitjançant enquestes de comparació espacial.
L’índex Big Mac La comparació dels preus a diferents països d’una hamburguesa Big Mac, comprada a un restaurant de menjar ràpid McDonalds, ens dona una referència de les Paritats de Poder Adquisitiu de les distintes monedes (un procediment senzill i inexacte que proporciona resultats assenyats).
Estancament agrari • Contra-reforma agrària: Es tornen les terres que havien estat entregades per la república als petits pagesos als grans terratinents agraris.
• Desnonaments generalitzats: S’expropien les terres que molts camperols havien cultivat en règim d'usdefruit des de l’edat mitjana per entregar-la als seguidors del règim.
• Control absolut de la producció i dels preus. Servicio Nacional del Trigo (50% de la collita comercial derivada per via d’”estraperlo”).
• Restriccions de conreus exportables: Si es passa un terreny al conreu de cereals, no es permet retornar al tipus de conreu anterior.
• Caiguda de la productivitat aparent del treball: Degut a la falta de recursos tecnològics i capital.
• Esfondrament dels beneficis i de la inversió (béns d’equipament agrícola, fertilitzants).
• Caiguda dels salaries reals: Els preus augmenten més que els salaris, i no es fan nous contractes, pel que cau el poder adquisitiu de les famílies.
1935-1940 1940-1950 PIB -3,4 1,2 Població 0,4 0,8 PIB/hab -3,8 0,4 IPIE(Índex de Producció Industrial Espanyola) -0,1 2,2 Estrangulaments energètics • Embargament de petroli i, en qualsevol cas, baixa capacitat d’importar cru estranger: Degut a l’aïllament i embargament dels països occidentals (EEUU) hi ha una baixa productivitat industrial per la falta de recursos energètics, i de divises per a poder importar recursos energètiques.
• Congelació de tarifes elèctriques: falta d’inversió privada: Degut a la política anti-inflacionista del govern, aquest prohibeix l’augment de les tarifes elèctriques. Aquesta congelació de les tarifes elèctriques té dos finalitats: Impedir la inflació en el sector elèctric, i escanyar les empreses per acabar nacionalitzant-les.
• Baix increment de la generació d’electricitat: La falta de petroli i d’inversió limita enormement l’augment de la producció elèctrica.
• Restriccions de fluid • Destil·lació de pissarres (ENCASO).
• Empreses públiques al sector elèctric (ENDESA, ENHER, 1944) i refineries (REPESA, 1951).
Una indústria extremament intervinguda.
• Devolució d’empreses per al restabliment d’una (pretesa) economia de mercat.
• Ley de Ordenación y Dfensa de la Industria Nacional, 1939 (25%).
• Pràctica prohibició de transferir rendes d’inversió a l’exterior.
• Intervenció estricta de la indústria privada (autorització prèvia, sistema de cupos, llicències).
• Nacionalització d’empreses estratègiques.
• Creació d’un sector públic empresarial (INI), amb finançament pressupostari.
1935-1940 1940-1950 Energia 4,3 4,4 Mineria 1,5 2,2 Química 4,1 10,4 Metal·lúrgia 1,7 1,9 Alimentació -2,1 1,3 Téxtil -2,0 0,1 IPIE-béns de consum -2,1 0,8 IPIE -0,1 2,2 Inflació i acumulació • Escassetat de productes bàsics.
• Caiguda de la productivitat.
• Acumulació de rendes de l’agricultura a les entitats financeres.
• Les caixes d’estalvi com a refugi.
• Reforçament relatiu dels grans bancs: Bilbao, Hispano Americano, Central, Banesto, Vizcaya, Santander, Urquijo.
Els Anys de la fam es caracteritzen, principalment, per: I.
Una gran escassetat d’aliments (racionament) i d’altres béns, restriccions d’energia, baixos salaris i nivell de vida reduït.
II. Una situació d’autarquia extrema i d'aïllament internacional: les xifres del comerç exterior són les més baixes de la història, però també la inversió estrangera (pràcticament prohibida per llei).
III. Una depressió econòmica molt llarga, patent a la falta de creixement del PIB i de la renda per càpita, situada a molt baix nivell (absència de reconstrucció econòmica) IV. Una economia de guerra, que es manifesta en la prioritat per a la despesa militar, que va ésser, amb molta diferència, la més elevada respecte al PIB de tota la història -i per a les empreses públiques.
V. Paradís per als especuladors (“estraperlo”, mercat negre), que són gairebé sempre les mateixes autoritats militars i falangistes o bé “adictos al régimen” protegits pel sistema.
VI. Una intensa i persistent inflació, que deteriora el canvi exterior de la moneda (pesseta).
Anàlisi d’una economia regional o nacional Mesura del grau d’especialització productiva: importància relativa (en termes de VAB, d’ocupació, etc.) de cada sector productiu en una determinada regió o país en comparació amb la seva grandària a nivell agregat de la unitat estadística de referència ––> índex d’especialització productiva.
Valors superiors a 1 indiquen que l’economia considerada està especialitzada en aquest sector perquè el seu pes relatiu és més gran que al conjunt de regions. Valors més baixos que 1 indiquen la relació contrària: sub-especialització.
Evolució de l’índex assolit per a distintes dates. Informa sobre l’increment/decrement del grau d’especialització detectada.
Comparació amb altres casos, que es consideren anàlegs o que en justifiquen especialment el contrast.
U N C R E I X E M E N T E N T R E B A N C AT ( 1 9 5 1 - 1 9 6 0 ) Espanya s’enfronta a un període de suspensió de pagaments, pel que Franco decideix acceptar un canvi radical de l’economia política. S’abandona l’economia autàrquica per passar a una economia d’apertura.
Característiques del període I.
El trànsit de l’aïllament internacional a l’arraconament, però que no portar l’economia Espanyola a una posició central, sinó marginal.
II. Un creixement econòmic força notable, visible a l’augment del PIB per càpita, però entrebancat per la naturalesa autàrquica i burocràtica del règim. Absència de convergència real amb Europa.
III. La superació del racionament d’aliments (suficiència alimentària) i inici de la modernització de l’agricultura.
IV. Un creixement força remarcable de la producció industrial sobre base exclusiva del mercat interior (ISI).
V.
Inexistència d’un autèntic mercat de treball.
VI. El manteniment de l’autarquia i d’un intervencionisme extrem al servei dels guanyadors de la guerra.
VII. Un desequilibri exterior creixent, a causa del dèficit comercial i tecnològic així com de la baixa inversió estrangera.
VIII. L’ajuda exterior (“donacions”) com a única fórmula de realitzar els pagaments internacionals imprescindibles (petroli, primeres matèries, tecnologia…).
Malgrat el gran creixement econòmic dels anys 50, aquest és compassat al d’Europa, per que no es perd el terreny perdut durant la guerra.
De l’aïllament a l’arraconament Espanya va ésser, finalment, acceptada als organismes internacionals.
• 1951, Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (Food and Agriculture Organization, FAO), Organització de l’Aviació Civil Internacional (OACI), Unió Postal Universal (UPU), Organització Meteorològica Mundial (OMM) i Organització Mundial de la Salut (OMS).
• 1953, UNESCO.
• 1954, UNICEF.
• 1955, ONU.
• 1956, Organització Internacional del Treball (OIT).
• 1957, Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA).
• 1958, Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE, OCDE), Fons Monetari Internacional (FMI) i Banc Mundial (BIRF).
Però encara seguia fora d’alguns organismes, com el GATT (avui OMC) i, sobretot, era l’únic país (llevat de Finlàndia, per la pressió soviètica) que no formava part del gran procés d’integració europea, començat amb la creació de la CECA (Comunidad Económica del Carbón i del Acero) (1951) i aprofundit per la signatura del Tractat de Roma (1957) i la creació de la Comunitat Econòmica Europea i de l’EFTA (gairebé els únics mercats d’exportació).
Es produeix un gran creixement tecnològic, una industrialització accelerada i una producció més eficient. Amb menys treballadors es pot produir molt més.
Índex de la Producció Industrial (IPI) • La mesura del procés d’industrialització es realitza a través de l’índex de la producció industrial (IPI), que descriu l’evolució del Valor Afegit Brut del sector a preus bàsics i en valors constants, havent estat prèviament deflactats.
• Aquest indicador abraça el conjunt de les indústries extractives, la producció i distribució d’aigua, gas i electricitat i la indústria fabril o manufacturera.
• L’elaboració de sèries històriques per períodes llargs de temps permet analitzar les tendències de llarg termini i, a l’hora, les crisis i els cicles que normalment marquen les variacions anuals del PIB, ja que constitueixen el component més inestable de l’economia llevat de l’agricultura (cicle natural).
• Mitjançant la desagregació per branques productives, s’observa l’estructura i els canvis a la seva composició.
Durant aquest període, es produeix un gran moviment migratori, tant d’Espanya cap a altres països amb més possibilitat de feina com entre províncies.
Degut a això, es produeixen grans problemes d’habitatge, ja que no es construeixen noves cases.
El gran problema de l’economia Espanyola és el gran dèficit comercial. El nombre d’exportacions és molt inferior al d’importacions, i el país no té com pagar aquests deutes.
Qui va pagar la factura? El “manà” americà L’economia depenia, i depèn, vitalment de les importacions (energia, primeres matèries, béns d’equipament, tecnologia).
El dèficit comercial que impedia el creixement econòmic abans de 1951 es va poder cobrir de forma exclusiva amb l’ajut dels USA, pactat arrel dels Tractats de Madrid (1953) i de la cessió de bases militars a l’exèrcit nord-americà (Rota, Saragossa, Morón, Torrejón, Pals…).
L’aportació econòmica nord-americana va ésser immensa (argument negat pels nostàlgics de la dictadura, perquè els franquistes haurien volgut encara molt més). Va ésser bastant més important que l’aportació rebuda per Itàlia i els altres països europeus amb el Pla Marshall de 1947, en relació al PIB respectiu.
L’entrada a gran escala d’aliments, petroli, maquinària, tractors, tecnologia i, a més, les primeres inversions estrangeres importants, es deu als Estats Units. La clau del creixement econòmic dels anys 1951-1960 va ésser, doncs, la Guerra de Corea i l’agreujament de la Guerra Freda.
¡Bienvenido Mr. Eisenhower! El general Eisenhower, comandant suprem de l’OTAN, demana la incorporació d’Espanya a la defensa contra la URSS. Simbòlicament, la Sexta Flota de la US Navy atraca al port de Barcelona el dia 10 de gener del 1951 per primera vegada a la història d’Espanya.
Es trenca l’aïllament internacional, arribant els primers crèdits internacionals. Es crea un nou govern, amb un pes més gran dels sectors polítics de la dreta catòlica (ACP) pel juliol del 1951.
L’almirall Luis Carrero Blanco, Sotssecretari de la Presidència des de 1941, ascendeix a Ministre.
El nou govern s’encarrega de negociar la signatura d’un acord militar amb els USA.
Els tractats de Madrid (1953) Són un pacte d’aliança militar per una durada de 10 anys prorrogables. La importància del suport americà no procedeix tant del muntant de l’ajut com del seu caràcter estratègic (14 anys). La primera observació que cal fer és que els dòlars, o les mercaderies importades sense pagament, suposaven un enorme estalvi de divises, de les que l’economia espanyola estava dramàticament privada.
El fet de que fos, sovint, la contrapartida de serveis i compres per a l'exèrcit nord-americà, i no ben bé de crèdits ni, menys encara, de donacions, es gairebé irrellevant, perquè les autoritats espanyoles cobrien la despesa compromesa a cost zero per via de finançament inflacionista.
Les obligaciones generales: mesures d’estabilització macroeconòmica i de liberalització. Els acords, per tant, obligaven a realitzar canvis en el model econòmic.
Conflictes entre falangistes i aperturistes: el nou govern Pel febrer del 1956, un augment lineal dels salaris del 23 per cent, seguit pocs mesos després per una segona i també intensa elevació pel Ministre de Treball Girón de Velasco (grans augments de salaris i altres concessions socials, com la tercera setmana de vacances pagades, del Primer Ministre socialista Guy Mollet a l’inici de 1956, amb efectes inflacionistes semblants).
El “gironazo”, nom popular del paquet de decisions demagògiques, va accelerar la inflació, amb erosió gairebé immediata de la capacitat adquisitiva dels salaris (protestes socials).
El deteriorament de la situació va decidir Franco, pel febrer del 1957, a destituir el falangista Girón però també els principals liberals, Arburúa i Gómez del Llano. El canvi de govern de 1957 va situar a dos membres de l’Opus Dei, partidaris de conduir l’economia cap a l’estabilització i la liberalització, Ullastres i Navarro Rubio (Comerç i Hisenda).
La signatura del Tractat de Roma el 1957, amb la creació de la CEE, anuncia una condemna a l’aïllament i la pobresa si no es troba la forma d’incorporar el país al procés d’integració europea.
Les mesures preestabilitzadores de 1957-1958: austeritat i estabilització Austeritat i contenció del dèficit públic: • Reforma tributària de 1957, orientada a reduir el frau fiscal.
• Inclusió dels organismes autònoms als Pressupostos Generals de l’Estat per a contenir la despesa pública.
• Exclusió de les empreses públiques del finançament pressupostari.
• Suspensió de l’emissió de deute pignorable (els compradors de deute tenen la possibilitat, garantida per l’estat, d’empenyorar els seus títols a la banca privada, recuperant la inversió realitzada.
Es dipositaven els títols a la banca, que cobrava l’interès de l’estat, i li tornaven al comprador l’invertit més un tipus d’interès, en funció de la pignoració, gratuït).
• Elevació del tipus d’interès (per frenar la gran despesa de les empreses mal gestionades).
Normalització interna i exterior: • Supressió del règim de canvis múltiples i adopció d’un tipus únic de 42 pessetes per dòlar (fins ara de 10,95) –ràpidament adulterat per subvencions i desgravacions específiques.
• Regulació dels convenis col·lectius i limitada liberalització del mercat de treball.
• Ingrés als organismes econòmics internacionals.
Però, reforçament polític de la dictadura amb la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional de 1958, la Ley de Orden Público de 1959 i la Ley de Bandidaje y Terrorismo de 1960.
La inviabilitat del model autàrquic La clau del creixement econòmic dels anys 1951-1960 va ésser l’ajuda nord-americana. Però no era il·limitada.
El saldo del dèficit acumulat de la balança bàsica entre 1953 i 1958 va ésser superior a 800 milions de dòlars, una xifra propera a tot l’ajut americà rebut en aquests mateixos anys.
El dèficit comercial no deixava de créixer i acabaria per esgotar completament les reserves de divises, tan dificultosament refetes fins a mitjans de la dècada de 1951- 1960.
L’ajuda americana aviat resultaria insuficient per a equilibrar l’enorme forat dels comptes exteriors. Les reserves de divises s’esgotaven ràpidament als anys 1957 i 1958.
L’autèntic canvi, en el sentit de deixar enrere l’autarquia i el dirigisme intervencionista més esterilitzants, no es va produir fins a l’estiu del 1959.
Cap a l’estabilització Pla d’Estabilització francès adoptat el 1958 pel Govern del General de Gaulle. A l’hora, gairebé va forçar el canvi a Espanya, a través de l’impacte de la convertibilitat exterior i la devaluació del franc en un 17,5 per cent. Les reserves de divises del Banc d’Espanya, en tancar 1958, eren de 45,4 milions de dòlars, mentre que els pagaments pendents ascendien a un import superior. La greu situació, de “suspensió de pagaments virtual”, va fer inevitable la reforma del sistema (Sardà, 1970).
Una maniobra impròpia d’un Estat autoritari, una consulta directa a les institucions i organismes econòmics més importants del país (gener i febrer del 1959). Amb el suport massiu de l’opinió econòmica i empresarial, els aperturistes es recolzaren en la pressió permanent del FMI, el Banc Mundial i l’OECE.
Sardà va redactar pel juny de 1959 un Memorándum amb un diagnòstic molt clar de la situació econòmica i l’anunci d’un pla d’abandonament del model autàrquic i dirigista imposat des de la Guerra Civil. Aprovat pel Consell de Ministres (30 de juny) i presentat després al FMI i a l’OECE, així com a les autoritats nord-americanes.
El pla d’estabilització Mesures restrictives destinades a aconseguir la estabilitat de preus: * Elevació del tipus d’interès.
* Contenció de la despesa pública.
* Limitació del crèdit al sector públic.
* Reducció dels subsidis a les empreses públiques.
* Restriccions del crèdit de la banca al sector privat.
* Eliminació de la monetització indirecta del dèficit (pignoració automàtica dels títols del deute per les entitats financeres al Banc d’Espanya).
* Simplificació de tràmits administratius per a les empreses i supressió de dinou organismes interventors.
Mesures d’obertura encaminades a obtenir l’equilibri exterior: * Nova devaluació fins a 60 pessetes per dòlar.
* Exigència d’un dipòsit previ del 25 per cent del valor de les importacions.
* Liberalització gradual de las importacions d’aliments, primeres matèries i béns d’equipament.
* Nou Aranzel de Duanes, aprovat ja en 1960.
* Una amnistia fiscal per tal d’atraure divises en mans d’espanyols.
* Llei d’inversions exteriors per a afavorir l’entrada de capital estranger.
* Llibertat per a la repatriació de beneficis.
* Ajuda financera superior als 500 milions de dòlars, gairebé la meitat del Govern dels USA i la resta de l’OECE, el FMI i la banca privada nord-americana.
Un balanç del pla El problema no era d’endeutament públic ni de deute exterior, sinó de falta de mitjans de pagament internacionals (divises) i d’absoluta desconfiança dels mercats sobre la capacitat d’aconseguir l’equilibri exterior.
Autarquia i intervencionisme no podien dur a altre final que la pobresa i el retard respecte dels països oberts, innovadors i avançats.
Darrere del desequilibri exterior hi havia una economia dirigida, de baixa productivitat i mínima competitivitat exterior.
Resultats immediats del Pla * El préstec internacional va permetre realitzar els pagaments exteriors pendents.
* L’èxit de l’operació de rescat va ésser tan immediat i tan gran que solament se’n va utilitzar una petita part.
* Es va frenar de forma gairebé completa la inflació.
* El dèficit pressupostari va desaparèixer.
* Les empreses públiques restaren congelades en número i limitades en el projecte empresarial.
* Es va assolir l’únic superàvit en la balança comercial de la història econòmica moderna d’Espanya.
* El nombre de turistes estrangers va augmentar gairebé un 50 per cent.
* Augment important del nombre d’emigrants a Europa (atur).
* Creixement de l’entrada de capital estranger.
* La balança de pagaments per compte corrent va passar a ésser favorable.
* La recessió provocada per les disposicions restrictives fou breu i poc intensa.
* A mitjans del 1960 s’iniciava la recuperació: el PIB d’aquell any fou superior en més de un 2,16 % al de 1959 (que havia caigut un 2,20 % sobre el de 1958).
La posició exterior de l’economia • El criteri més utilitzat per determinar si existeix equilibri o desequilibri en les relacions exteriors d’una determinada economia és la balança per compte corrent, que recull les transaccions de béns i serveis i les transferències.
• El saldo de la balança per compte corrent mostra si un país viu per damunt de les seves possibilitats: ja que el dèficit és conseqüència del fet que el total dels pagaments a l’exterior és superior al total dels ingressos rebuts des de l’exterior.
• El superàvit de la balança per compte corrent, en canvi, mostra una posició internacional activa de l’economia, ja que els pagaments realitzats són inferiors als ingressos rebuts.
• Al conjunt del món, les posicions han d’ésser necessàriament compensades, de manera que un o diversos països en dèficit han d’equilibrar-se força amb un o diversos països en superàvit.
Caràcter decisiu de la balança comercial • El major des components de la balança de pagaments és la balança comercial.
• El problema més gran de l’economia espanyola moderna consisteix en el dèficit dels intercanvis de mercaderies; això és, de la balança comercial.
• Llevat d’algun exercici en què es produeixen circumstàncies molt excepcional -el 1960 és el darrer-, la balança comercial presenta dèficit de forma sistemàtica.
Restricció exterior al creixement • La possibilitat de mantenir un volum elevat d’importacions és essencial per al creixement.
• La insuficiència dels recursos necessaris per créixer que cal adquirir a l’exterior -energia, primeres matèries, tecnologia- bloqueja o impedeix el creixement econòmic.
• Constitueix la major restricció al creixement de l’economia espanyola.
Cobertura de les importacions per les exportacions Atès que l’objectiu essencial de la política econòmica consisteix a promoure el creixement, cal donar resposta a la necessitat d’importar.
Les polítiques s’han de dirigir a activar les exportacions pròpies per tal d’incrementar la taxa de cobertura de les importacions per les exportacions i, eventualment, a impulsar altres mecanismes compensadors de dèficit. (això es pot fer baixant costos per ser competitius en exportar més [rebaixant salaris, costos de producció, la qualitat, etc.] o sent competitius en la qualitat, exportant perquè el nostre producte és millor que el de la resta [augmentant salaris, la despesa en I+D,etc.]).
L’alternativa -mantenir el dèficit- és l’endeutament i l’empobriment progressiu.
Les dimensions relatives del comerç exterior • Cal establir una mesura del comerç exterior que relacioni la grandària de les exportacions amb les dimensions del país: exportacions per habitant.
• Regularment els països de dimensions més petites necessiten de recórrer a l’exterior per tal d’aconseguir proveïments molt diversos (Bèlgica, Dinamarca, Irlanda, Andorra…) • Els països grans poden ésser més autosuficients (USA). Espanya, un cas intermedi a Europa.
Diferències respecte del PIB: la propensió a exportar • Un indicador relacional amb major capacitat explicativa de la grandària de la projecció exterior del teixit productiu s’aconsegueix posant en relació les exportacions i el PIB en tant per cent.
• Aquesta macromagnitud serà la propensió a exportar que troba la seva contrapart en la propensió a importar –> importacions en tant per cent del PIB.
Coeficint d’obertura exterior Per tal de procedir a comparacions entre distintes economies, considerant el conjunt del comerç exterior, es fa servir el coeficient d’obertura exterior de l’economia (COE) que mesura aquesta dimensió a través de la suma del valor de les exportacions amb el de les importacions com a tant per cent del PIB.
E L M I R A C L E E S PA N YO L ( 1 9 6 0 - 1 9 7 3 ) I.
Un creixement econòmic extraordinari: el més elevat augment del PIB dels països de majors dimensions, llevat del Japó.
II. L’obertura exterior i una liberalització modesta i lenta permeteren aprofitar l’impuls de l’expansió econòmica d’Europa Occidental i dels USA.
III.
Una emigració exterior important, però no extraordinària.
IV. L’aprofundiment de la modernització agrícola i un veritable èxode rural.
V. La continuació del procés d’industrialització, amb una presència força important del capital estranger i l’extensió a totes les regions.
VI. Abandonament de l’esquema dirigista: l’INI, font de pèrdues immenses, convertit en hospital d’empreses en fallida.
VII. Equilibri pressupostari: absència de dèficit i de deute públic.
VIII. La gran aportació del turisme estranger. Combinat amb les remeses dels emigrants a l’Europa avançada i la inversió directa exterior compensaren el dèficit de la balança comercial i incrementaren les reserves exteriors.
IX. Inici molt lent, en termes europeus, de la construcció de l’Estat de benestar (educació, sanitat).
X.
Salaris baixos a comparació amb Europa i plena ocupació, afavorida per l’emigració exterior.
XI. Manteniment d’un esquema socio-polític privat de la implicació ciutadana (absència de llibertats democràtiques i de drets sindicals).
La balança de pagaments Ens permetrà analitzar la forma en què les economies procedeixen a generar els recursos necessaris per obtenir de l’exterior allò de que estan privades.
Els invisibles de la balança de pagament Terme que agrupa els fluxos que relacionen una economia amb la resta del món, deixant de banda el comerç de mercaderies (balança comercial).
Agrupa els corrents dobles d0entrades i sortides de serveis (turisme, transport…), les rendes del capital i del treball i les transferències o pagaments sense contrapart (privades i públiques). Forma, per tant, saldos: 2012 IDE.
Les balances comercial+serveis+rendes+transferències=compte corrent. Els fluxos d’entrada i sortida de capital (IDE, cartera) formen la balança de capital.
Equilibri de la balança de pagaments El quadre següent presenta, de forma acumulada per a 1961-1973, la grandària del dèficit, en termes de balança de pagaments, i dels altres tres fluxos exteriors que aconseguien conjuntament superàvit important.
La suma dels ingressos nets per turisme internacional, remeses i transferències privades i inversió estrangera cobreix amb molta comoditat el dèficit comercial.
Comerç exterior i partides compensatòries del dèficit Xifres acumulades de 1961-1973 Milions $ Saldo de la balança comercial -21.131,1 … Ingressos nets per turisme 16.633,8 Remeses i transferències privades 4.919,5 Ingressos nets per nets per IDE 4.233,0 Saldo total partides compensatòries 25.786,3 Mecanisme potent però provisional Es tracta de saldos o entrades netes.
Els tres fluxos que operaven com a partides compensatòries eren importants precisament per la feblesa de la contrapart: • Molt escassa magnitud del turisme actiu de sortida.
• Mínima entrada d’immigrants estrangers.
• Insignificant inversió espanyola a l’exterior.
Són mecanismes difícilment compatibles amb una situació de desenvolupament econòmic més gran.
Formaven, així, un model de creixement que necessitaria ésser modificat, a poc que el sistema aconseguís la seva principal finalitat; és a dir, elevar la renda mitjana dels espanyols.
Canvis a les partides compensatòries del dèficit comercial Variacions a les balances migratòries (tornen molts emigrants a l’exterior. Es redueix molt la balança de transferències corrents).
Variacions a les transferències públiques (Grans donacions de la CEE).
Canvis a les magnituds del fenomen turístic: • Increment del turisme emissor (pel que es redueix el saldo de la balança turística perquè Espanya comença a gastar més als altres països, arrel dels turistes Espanyols que va allà).
• Augment de les destinacions competidores.
Canvis als fluxos d’IDE (les empreses espanyoles comencen a invertir a l’exterior).
El concepte d’elasticitat • En una situació de crisi, com l’actual, minva la venda, o demanda, de vaixells esportius, d’automòbils de gamma alta, de serveis de restaurants cars, i altres béns de preu elevat.
• En canvi, determinats productes, com els de marca blanca als supermercats o els automòbils de segona mà i de gamma baixa, enregistren increments a les vendes.
• Aquest comportament està motivat perquè alguns béns i serveis són més sensibles a la pèrdua de renda > es compren menys quan baixa la renda, mentre que altres augmenten les vendes.
• Es tracta d’elasticitat (o sensibilitat) de la demanda respecte de la renda.
FINAL 1R PARCIAL L A C R I S I D E L P E T RO L I I L A T R A N S I C I Ó A L A DEMOCRÀCIA (1973-1985) Els països de l’organització d’exportadors de petroli (OPEP) decideixen augmentar enormement el preu del petroli, per un qüestió política, castigar els països que recolzen Israel a la crisis del Ki Man Yu. Llavors, Espanya es troba amb un gran augment de la factura energètica, per l’augment del preu del petroli, i troba que els mecanismes compensatoris del dèficit (turisme, IED, etc.) no són suficient per compensar la despesa.
Aquesta justificació no és més que això, una justificació, ja que els preu s’augmenta a tots, tant els aliats d’Israel com la resta, pel que a realitat és simplement voler aconseguir una rendibilitat més alta, a més de poder observar un context oportú per a poder fer-ho, on la utilització del petroli està molt extensa. Aquesta alça dels preus del petroli (i també del gas natural i altres matèries primeres) amb l’augment de 1974, té un altre gran augment sense justificació al 1978.
No obstant, la pujada de preus cau al 1980. Això és gràcies a diversos factors. Alguns pous, que no eren rendibles per la seva duresa, profunditat, capacitat, etc., passen a ser rendibles gràcies als nous preus. Això fa augmentar les reserves de petroli, el que fa reduir-se el preu.
A més, se li suma el desenvolupament de mesures estalviadores d’energia. Des de 1974, la quasi totalitat de les aplicacions que utilitzaven el petroli sofreixen mesures que economitzen l’ús d’energia.
A més, hi ha hagut canvis estructurals, que han fet que s’utilitzi menys petroli.
A més, el gran preu del petroli fa que es desenvolupin noves fonts d’energia (renovables i sobre tot nuclear). Per tant, podem sentencia que l’alt preu del petroli comporta la seva pròpia reducció.
Si comparem el PIB per càpita, veiem que al període dels dolços 60 és molt alt. Aquest aconsegueix que Espanya passi de ser un país agrícola a un industrialitzat. En aquest període, en canvi, es veu molt reduït, amb anys fins i tot negatius. És, doncs, un període de crisi, de dificultat econòmica.
La pujada de preus de l’OPEP coincideix a Espanya amb la mort del 1r ministre, Luís Carrero Blanco, que precipita el final de la dictadura. Veiem doncs que coincideixen en el temps els dos períodes, la crisis de 1974-1985 amb la caiguda del règim.
Es redueix molt, també, el nivell de creixement de l’economia Espanyola respecte el període anterior.
Al comparar el PIB espanyol amb l’europeu, veiem que a diferència de l’anterior etapa, aquests no són convergents. Al llarg del període, la diferència, la caiguda del PIB per càpita Espanyol respecte l’Europeu és constant. Això vol dir que la crisi afecta molt més l’economia Espanyola que l’Europea.
També veiem que la crisi impacta, molt i com no s’havia vist mai, sobre el comportament de la població. És a dir, aquesta afecta fortament al propi estil de vida de la població.
El màxim període de naixements a espanya, als anys 73 i 74, cau en picat, pel que el creixement natural es redueix enormement. A més, veiem que a Europa se segueix la mateixa línia, però amb molta menys intensitat. Ni al principi la taxa de naixements era tan alta ni al final tan baixa. Pel que apreciem que a Espanya respecte d’Europa, els fets passen amb més tardança i més intensitat (per exemple, a Europa el problema del barraquisme no es dona ja que els grans moviments migratòries es donen més tard i durant més temps, no amb tanta intensitat). Això comporta que a Espanya ocorreguessin amb més problemes.
Si observem el mercat de treball veiem que la població activa augmenta molt poc, molt menys que l’augment de la població. Això es deu bàsicament a l’allargament dels estudis dels joves de l’època, que passa a ser d’una mitjana acorde amb l’Europea.
La taxa d’activitat, al 50%, és una taxa històricament molt baixa, molt més baixa que la mitjana Europea, el que no vol dir que la productivitat pel PIB no sigui acorde amb Europa.
El que és dramàtic és la caiguda de la taxa d’ocupació, del 56% al 40%, el que és un gran problema, ja que la baixa ocupació és gravíssima per la societat en el seu conjunt (si no hi ha ocupació no es poden pagar les pensions, les carreteres, etc.).
El que si augmenta enormement és la taxa d’atur. Degut a la falta de contractació per part de les empreses, els joves no tenen esperança en trobar feina, pel que allarguen la seva formació tot el possible. Aquesta és la 1a gran crisis de l’ocupació a Espanya (avui dia estem a la 3a i més greu).
Les grans taxes de desocupació es deven a la caiguda de la inversió. Se sap que l’única forma de crear ocupació és augmentar la inversió.
Quan cau l’atur augmenta la inversió, mentre que quan augmenta l’atur cau la inversió.
En aquest gràfic podem veure que durant tot el període, a Espanya es destrueix ocupació. A Europa, en canvi, veiem que tot i sofrir la crisis i destruir ocupació alguns anys, es veu un creixement de la ocupació durant alguns períodes.
On va afectar més la destrucció de llocs de treball a causa de la crisis? Primer de tot, veiem que al sector serveis no es destrueixen llocs de treball, sinó que fins i tot augmenten. Això és gràcies a la creació de l’Estat del Benestar (creació de les autonomies, ampliació de la sanitat, etc). En canvi, el sector privat (com els bancs) si que no augmenta els llocs de treball, i fins i tot redueix alguns. Per tant, veiem que el que no sofreix la crisi és el sector públic, el que comportar un gran augment de la despesa pública i del dèficit.
L’agricultura, el sector primari, veu reduïts els seus actius de treball, però aquesta reducció no és superior a la del període anterior. No es causa de la crisis, sinó que la reducció és deu a la pròpia crisi de l’agricultura, generada per la modernització tecnològica d’aquesta.
El sector secundari (indústria i construcció) és el gran afectat de la crisi. Un sector en gran expansió durant el període anterior veu com es redueixen enormement els seus llocs de treball, a causa de la crisi.
Canvis en les pautes migratòries 1.
Interrupció del flux d’emigració interior, que resulta paralitzat en una elevada proporció (tant inter-regional com intra-regional). Les expectatives d’aconseguir feina, quan no es creaven nous llocs de treball, eren molt escasses.
2.
Reversió de l’emigració a Europa, que genera un corrent d’immigració i contribueix a incrementar les xifres de l’atur interior.
3.
Baixa mobilitat interior de la població ocupada, que tendeix a augmentar les deficiències de funcionament del mercat de treball.
Veiem que a pesar de la crisi, el consum públic no només no es redueix sinó que augmenta, mentre que el privat si que ho fa. El que si que cau és la inversió, tant pública com privada, el que fa caure l’ocupació.
Veiem que, al igual que amb l’actual crisi, la de 1974 no provoca una reducció de l’augment del consum fins uns anys després, al 1976. Això és degut a la política econòmica Espanyola, que retarda el voler assumir la crisi, dient que no n’hi ha. Veiem que el consum privat no es redueix, però deixa d’augmentar. El que si veiem és un canvi en la composició. Es redueix molt el consum en automòbils, transport, calefacció, etc. És a dir, el tot el que comporta l’ús d’energies. Per tant, no hi ha tant una reducció en el consum com un canvi en la seva composició.
Un nou marc per al sector públic Al mateix temps que es reduïa el ritme d’increment de la recaptació fiscal, el sector públic i, especialment, la Seguretat Social varen augmentar la despesa de forma explosiva, de manera que el tant per cent sobre el PIB va pujar del 22,2% fins al 39,9% del 1985.
El creixement de la despesa tenia la causa principal en les prestacions per desocupació de la despesa tenia la causa principal en les prestacions per desocupació i les pensions i en les transferències de capital, amb voluminoses subvencions per a la reconversió a empreses públiques i privades amb la finalitat de frena la paralització de l’activitat econòmica.
A partir del 1980 es va canviar aquesta estratègia per adoptar polítiques mes restrictives de cara al sector productiu.
De 1960 a 1973 l’economia Espanyola creix, enormement gràcies a una reforma fiscal i a que aquesta no es fica en cap guerra. Augmenta molt la producció i per tant augmenten molt els ingressos. De 1960 a 1973 no hi ha pràcticament atur, pel que la despesa en atur és mínima. Tota la despesa de l’estat es basa bàsicament en les pensions. Augmenta el ritme de recaptació fiscal, així com les despeses ordinàries de l’estat. Per valorar l’augment de les despeses ho farem en referència al PIB.
Les polítiques aplicades, sense cobertura suficient per part dels ingressos tributaris ordinaris, varen suposar l’aparició del dèficit públic en grandària important.
A Espanya, el dèficit públic data de l’any 1977 i va ésser cobert per mitjà d’un finançament il·limitat i sense costos pel Banc d’Espanya fins al 1982.
Al 1985, darrer any del període, més del 82% del dèficit es va finançar a través del crèdit gratuït del Banco de España.
Es tractava, doncs, d’un finançament monetari que acabaria afectant de forma negativa el desenvolupament de les funcions del banc central i alimentant una inflació cada cop més descontrolada.
A partir de l’any 1982, arrel de les dificultats provocades per la política monetària com a resultat de la monetització del dèficit, es va enregistrar un canvi en la política de finançament de l’Estat, que va començar a orientar-se cap als mecanismes de mercat.
Es va promoure la configuració del mercat de deute públic mitjançant els Pagarés del Tesoro creats l’any 1981 i altres instruments financers com els Bonos (1982( i les Obligaciones (1983), acompanyats de la instauració de coeficients d’inversió obligatòria a bancs i caixes per compensar la inexistència d’inversors.
Explosivitat del deute El component de pagaments per interessos del deute va experimentar un gran augment. La càrrega dels interessos va passar de zero a un enorme 3,3% del PIB l’any 1985. Fins i tot, amb superàvit primari -despeses menors que els ingressos ordinaris-, hauria aparegut dèficit pressupostari a causa d’aquests pagaments. Per sota del 3,3% del PIB de superàvit, aquest superàvit es convertia en deute degut al pagament d’aquestes obligacions pel deute. Per això, cada any el dèficit augmentava per les càrregues per dèficit sumant el nou dèficit creat per pagar aquestes càrregues.
Com que el dèficit era permanent, el deute anava creixent a una velocitat cada cop més gran.
Això és el que es coneix com explosivitat del deute.
∆ deute ––> ∆ càrrega dels interessos ––> ∆ deute ……… Va ascendir des d’un 11,9% el 1973 fins a un 42,0% en 1985.
La caiguda de la construcció La construcció va patir la crisi amb major gravetat que cap altre sector i va retallar el VAB real pràcticament tots els anys del període.
Causes principals: • Augment extraordinari de l’atur.
• Brusca reducció de la nupcialitat i de la formació de famílies.
• Final abrupte de les migracions interiors i del creixement de les ciutats.
• Antonia de la demanda d’edificació industrial i turística.
• Reducció de la inversió pública en infraestructures.
Diu Mensch, un gran defensor de la teoria de Schumpeter, que els empresaris, un cop afectats per la forta caiguda de ventes, sortiran desesperadament a buscar noves oportunitats de negoci, de creació d’empreses rendibles. I és en aquesta situació quan l’empresari s’arrisca, és emprenedor.
La revolució de les targetes de crèdit, de les grans superfícies, de la informàtica, etc., es genera durant aquests anys (són els anys de Microsoft, Steve Jobs…), del 83 al 87 es passarà de pocs ordinadors personals a molts, degut a l’esgotament dels sectors productius existents. Aquest vincle indirecte entre crisi i innovació. L’empresari Schumpeterià és aquell que sense tenir un gran capital, crea una nova empresa i aconsegueix rendibilitat.
Tot i això, les situacions de depressió generen moviments innovadors. Darrere dels innovadors, la resta d’empreses comencen a imitar-lo. Aquell nou producte que ha sortit al mercat amb èxit a un preu molt alt, passarà a ser imitat pels competidors i de seguida baixarà els preus. Per això els productes innovadors tenen una gran tendència a la baixa en els seus preus, un cop s’han introduït massivament al mercat. Un cop això ja ha passat, la indústria s’acosta a la maduresa, i tornem al principi. El creixement s’esgota, i haurien d’aparèixer nous sectors.
La crisi bancària La crisi bancària va afectar sobretot els grups que disposaven de bancs industrials (de nova creació) o que havien concentrat el risc desproporcionadament en empreses del mateix grup.
• Augment de la morositat i crisis empresarials: La crisi de pagaments i la fallida de moltes empreses porta a la banca (sobre tot la que havia concentrat més crèdits en el sector de la construcció, la indústria i la compra d’habitatges) a la ruïna.
• Creació del Fons de Garantia de Dipòsits (1977).
• 58 entitats bancàries afectades fins al 1985.
• Entre 1977 i 1983 foren rescatats 24 bancs, 4 liquidats, 4 absorbits i 20 bancs petits i 7 mitjans, nacionalitzats.
Política econòmica de la crisi I.
Política compensatòria i permissiva.
II.
Els Pactes de la Moncloa i la concertació.
III.
Estabilització i reformes del PSOE.
La integració a la Unió Europea (1986-1996) Si del 73 al 80 es produeixen uns grans augments del preu del petroli, particularment accentuada a l’economia Espanyola degut a la seva gran dependència d’aquest, a partir del segon semestre de 1986 es produeix tot el contrari. Baixen els preus enormement, i es recuperen nivells de preus pràcticament anteriors als d’abans de la crisis, que van afavorir més les economies abans més afectades pels mateixos motius.
Al marge dels mèrits polítics, si que es pot afirmar que l’economia Espanyola a partir de 1886 s'emmarca en un període de preus de petroli baixos, el que fa augmentar enormement la capacitat d’importar de l’economia, per poder dirigir-se a altres importacions (tecnologia, primeres matèries, etc.). No es produeix un canvi de govern, dels responsables econòmics, però si que es produeix un gran canvi en el model econòmic. Per tant, es produeix un gran creixement de l’economia, però que no pot igualar els nivells dels anys 60.
L’era de la globalització A Espanya es produeix un gran canvi econòmic, ja que aquesta s’integra a la Unió Europea. Per tant, deixa de tenir una economia aïllada per passar a formar part d’un gran procés d’integració amb unes polítics comunes.
A partir de 1985, doncs, l’economia Espanyola podrà disposar de preus energètics molts baixos, que ajudaran a créixer l’economia.
En aquest període es produeix també el final de la Guerra Freda (Iniciativa de Defensa Estratègica, “Guerra de les galàxies”, iniciada per Ronald Reagan, que va augmentar enormement la despesa en armes d’alta tecnologia i que va provocar la caiguda de la Unió Soviètica per la seva incapacitat econòmica i tecnològica de seguir). Els règims comunistes són derrotats, però aquesta derrota ve accelerada pel desastre de Txernòbil (1986) i el fracàs de la “perestroika” de gorbatxov (s.g. del PCUS. 1985). Il·legalització del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) i de la KGB.
Es produeix també la reunificació d’Alemanya (1990) i la divisió de la Federació de Txecoslovàquia (1993).
Una nova onada llarga de creixement El motor fonamental de la globalització va ésser la tecnologia. Gràcies a aquesta, es va revolucionar el món de la informació, que va permetre augmentar molt la comunicació entre les persones.
• Revolució dels transports • Utilització a gran escala del diner de plàstic: A partir d’ara es pot pagar en qualsevol part del món amb una targeta, facilitant així les operacions de canvi, les transaccions… • L’ordinador personal: Al 1983 hi havia tan sols uns centenars de milers d’ordinadors al món. Al 1987 ja n’eren milions.
• Comunicació per satèl·lit.
• Internet (World Wide Web).
Un nou entorn exterior El mateix ministre d’Hisenda, Boyer, va explicar el 1992 que la política econòmica del PSOE: “fue una continuidad de la de Leopoldo Calvo Sotelo; lo que pasa es que a él le pilló lo peor del ciclo y muy debilitado políticamente. Nosotros también teníamos el ciclo bajo, pero disponíamos de una gran fuerza política, y un líder indiscutible capaz de aunar sectores muy diversos y con un excelente instinto para los problemas económicos”.
Dues dades fonamentals: • Contra-xoc petrolier: Es redueixen molt els preus del petroli.
• Tancament de les negociacions amb la CEE: 1985: Espanya s’integra a la CEE.
A més, en aquesta època Espanya s’integra a l’OTAN, el que suposava una clara alineació amb el sistema de lliure mercat i els EEUU i la UE com a referent exterior.
La nova Unió Europea La reunificació alemanya, a l’octubre de 1990, va significar una alteració definitiva de l’estructura fins aleshores força equilibrada, basada en la igualtat de dimensions dels quatre països més grans -amb França, el Regne Unit i Itàlia-, per donar a Alemanya unes proporcions humanes i econòmiques superiors. Nova ampliació el 1995 amb l’adhesió d’Àustria, Finlàndia i Suècia.
La caiguda dels règims comunistes a l’Europa Oriental, va obrir nous horitzons al procés d’integració, així com el conflicte dels Balcans (1991-1995) i la independència de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia. La frontera per a l’ampliació es va desplaçar del Sud cap a l’Est.
Impuls a la integració Dos moviments crucials impulsaren la integració: I.
L’entrada en vigor de l’Acta Única Europea, que, des de l’1 de juliol del 1987, va reformar el tractat de Roma (1957), amb l’expressió de la voluntat comuna d’integració a través de la creació d’una àrea sense fronteres internes i la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals.
II. L’acord preparat pel desembre del 1991 i signat el 7 de febrer del 1992 per la unió política, econòmica i monetària. La reunió o cima Maasritch assenyalava un canvi decisiu de la CEE, que es va convertir en Unió Europea (UE), amb la creació de l’euro (1993) i la fundació del Banc Central Europeu (1994) -Institut Monetari Europeu-: amb la funció essencial de coordinar els bancs centrals dels països i aconseguir l’estabilitat dels preus.
Principals canvis Obertura exterior: liquidació del proteccionisme i noves formes de relació amb la resta del món.
Cessió parcial de sobirania i pèrdua d’instruments fonamentals de política econòmica, tals com la política comercial, la política canviària i la política monetària. Cessió parcial de sobirania cap als governs subcentrals o autonòmics.
L’economia Espanyola es subjecte d’un gran creixement. El PIB en termes reals, situat al voltant dels 380.000 milions d’euros al principi del període, arriba fins als 510.000 milions d’euros el 1995. Els nivells preus també augmenten durant el període més que a Itàlia i el Regne Unit, i molt més que a Alemanya o França. La inflació segueix la tònica Europea, però molt més augmentada. Espanya és l’únic país d’Europa que el 2013 tenia dèficit primari, gasta més del que recapta.
Productivitat estancada: pèrdua de competitivitat L’estancament de la productivitat va ésser una de les causes principals de la pèrdua de capacitat de competir amb les economies avançades del continent europeu durant l’etapa de la pretesa bonança econòmica de 1996 a 2007.
La productivitat és una variable que es mou molt lentament a l’economia real i deixa poc marge per a canvis importants a curt termini. Es fa difícil incrementar-la si no és de forma molt gradual.
Si es donen increments de productivitat de certa entitat en un termini molt breu de temps, difícilment serà per altra cosa que un augment molt extraordinari de la inversió o bé per una gran destrucció del teixit productiu.
Taxes de creixement sectorials (1985-1995) VAB OCUPACIÓ PRODUCTIVITAT Agricultura 0,6 -4,69 5,56 Indústria 2,3 -0,72 3,04 Construcció 3,95 3,83 0,11 Serveis 3,63 3,00 0,61 Total 3,18 1,33 1,83 Durant el període, el creixement més gran es produeix en l’agricultura. S’aconsegueix general més reduint l’ocupació. Això també passa amb la indústria. Els serveis no creix en excés, però és el gran sector del futur, ja que la resta ja no podran créixer gaire més. La construcció, en canvi, no augmenta pràcticament la productivitat, si no que augmenta l’ocupació, té un creixement inflat. Avui dia ja està esgotada. L’agricultura augmenta les seves terres en explotació.
Pel conjunt del període, es redueix la producció de carbó i disminueixen les importacions de petroli. Augmenta la importació de carbó i molt la de gas natural.
Amb la incorporació a la Unió Europea es produeix una continuada sortida al mercat de la participació de l’estat sobre les empreses publiques, per a privatitzar-les.
Pel que fa al sector industrial, al llarg del període, hi ha una gran crisis els anys 1992-1993, amb una gran caiguda del creixement industrial, situant-se en valors negatius. No obstant, el 1994 ja té un creixement enorme, pel que podem dir que el sector industrial Espanyol és un sector molt expansiu.
La integració a la UE: balança comercial El comportament de la balança comercial mostra una sèrie de constants que no alteren substancialment les tendències anteriors: I.
L’augment continuat d’importacions i exportacions.
II.
Baix creixement del coeficient d’obertura exterior.
III.
Limitat dinamisme de les transaccions, en % del PIB (anomalia, ja que hauria de créixer).
IV. Reducció o estabilitat de les propensions a X i a M.
V.
Debilitament de la taxa de cobertura.
VI. Canvi molt important en la distribució geogràfica de l’origen i la destinació de les mercaderies (efecte Viner, creació i desviació).
VII. Resposta desigual a les noves oportunitats de comerç per CA.
Alguna d’aquestes pautes es modifiquen fortament des de 1992-1993.
Com a resultat del desarmament aranzelari caldria esperar la creació i la desviació de comerç ja que els costos de transacció són menors. L’economia Espanyola millora, ja que és la que està millor situada geogràficament, amb més facilitats per al comerç. Creixen molt les exportacions Catalanes, però també les de Navarra en proporcions de mida, el que indica que també importa molt la posició segons la Unió Europea. Al posar vies ràpides de peatge a Catalunya, amb l’intenció de reduir els beneficis de Catalunya respecte de la resta d’Espanya, el govern incrementa el costos del transport de la resta d’Espanya cap a Europa, el que afavoreix que les empreses se situïn al territori Català, beneficiant-lo encara més.
En percentatge del PIB, quan Espanya entra a la Unió Europea es redueixen els ingressos per turisme, el contrari del que es podria esperar. Això es deu per la gran inflació que patia Espanya, el que fa perdre competitivitat, tant del turisme com de les exportacions, fins que les devaluacions rectifiquen la dinàmica.
La balança de pagaments Les característiques més permanents de la Balança per Compte Corrent.
• Elevat predomini dels exercicis tancats amb dèficit corrent.
• Saldo sempre negatiu de la Balança Comercial.
• Saldo sempre positiu de la Balança de Serveis.
• Balança de rendes negativa (beneficis i dividends).
• Balança de Transferències positiva (l’esgotament del flux de les remeses privades resultat llargament compensat per les transferències de la UE (FEDER, FEOGA, FSE).
La balança de capitals és sempre positiva per transferències de capital de la UE.
E S P A N YA H I P O T E C A D A ( 1 9 9 6 - 2 0 0 7 ) L’inici d’un nou període Canvi provocat per les eleccions generals del 3 de març de 1996, que proporcionen la Presidència del govern a José María Aznar, líder del PP. La crisi institucional a l’etapa final del PSOE, amb un conjunt de casos de corrupció d’enorme impacte social, donava a l’alternança en el poder na certa condició d’autèntic canvi de règim.
La Comissió Europea i l’Institut Monetari Europeu, havien de procedir el 1998 a l’examen de les condicions de convergència nominal, acordades a Maastricht i valorar l’estabilitat de les monedes durant els anys anteriors, justament 1996 i 1997. Les exigències per accedir a la moneda única condicionaven la política econòmica.
L’any 1996 va ésser el primer exercici, després de la crisi de 1993, en reduir-se el deu públic en tant per cent del PIB. Va ésser, així mateix, el primer any en què el PIB, mesurat en ecus (moneda europea, precedent de l’euro), superava el nivell de 1992. El creixement real del VAB de la construcció, autèntic motor de l’economia del període, solament comença a partir d’aquest any.
El final de la bonança econòmica: 2007 Dins de l’ordre polític, després d’un segon govern d’Aznar (que havia guanyat les eleccions de 2000 amb majoria absoluta), va instaurar-se un nou govern socialista sota la presidència de José Luis R. Zapatero, vencedor de l’any 2004.
La crisi financera internacional, començada als Estats Units amb la punxada de la bombolla immobiliària al segon semestre de 2007, va posar fi a l’etapa de creixement relativament ràpid de l’economia mundial, propera al 5% anual, per donar pas a una etapa de baix creixement global i de profunda depressió de diverses economies de l'euro-zona, entre les quals Espanya.
Al país, abans fins i tot de la crisis de les hipoteques subprime nord-americanes, ja s’havia produït l’ensorrament de la immobiliària valenciana Astroc i d’altres empreses del sector.
Defunció de la pesseta, naixement de l’euro La substitució de la pesseta (creada el 1868, d’origen català, diminutiu de peça) per l’euro, va ésser acordada pel Consell Europeu celebrat el 15 i 16 de desembre de 1995 a Madrid, on es va decidir la data d’entrada en circulació.
El 1998 es va aprovar l’adopció de l’euro per 11 països, es va crear al Banc Central Europeu i es varen fixar els tipus de canvi irrevocables de les monedes nacionals a l’euro.
El juny de 1999 començava la fabricació de bitllets i el 21 de novembre del 2000 s’imprimia el darrer bitllet en pessetes.
L’ú de gener de 2002 es posava en circulació l’euro i el 28 de febrer la pesseta va acabar l’existència com a moneda de curs legal.
Efectes positius de l’adopció de l’euro Element disciplinador: • Els governs no podrien incórrer en un dèficit important.
• No podrien monetitzar-lo i, per tant, augmentar l’oferta monetària i crear inflació.
• Els tipus d’interès varen caure de sobte facilitant el sanejament financer de les empreses i impulsant la inversió i la internacionalització.
• La possibilitat d’endeutar-se a un tipus d’interès baix, i gairebé fix a mig termini, va proporcionar noves opcions tant a les empreses com a les famílies.
L’euro sobirà Les condicions d’accés a la UEM es varen complir sobradament.
La clau va ésser la reducció del dèficit públic, amb l’ajut de la caiguda del tipus d’interès i el corresponent impuls a la inversió i a la creació d’ocupació, i la disminució de la càrrega pel pagament d’interessos. El dèficit públic quedava al 2,6% del PIB, per sota del 3% exigit.
La inflació e va limitar a un 2% als anys 1997.1999, amb una situació còmoda respecte de la mitjana dels tres països amb les variacions interanuals més baixes, que foren Alemanya, Bèlgica i França.
Els tipus d’interès es trobaven al 4,5%, solament un punt per damunt del tipus de referència alemanys. Espanya va ésser acceptara el 1998 per la moneda única.
Allau migratori Espanya passa de ser un país d’emigració neta a un país d’immigració neta. El fenomen de l’arribada d’immigrants és produeix a tota la Unió Europea, però té especial impacte a Espanya, on arriben més de 5 milions. A més a més, l’índex d’envelliment de la població (els majors de 60 pels menors de 16) creix exponencialment des del 1975, on es situava en taxes del 40%, fins arribar a taxes de més del 100% en 2005. La crisi frena aquest creixement de l’índex d’envelliment, però no el redueix, només l’atura en nivells ja molts alts.
Reflexions Aparentment, s’havien acabat per sempre els problemes dels desequilibris exteriors. Ja no hi hauria conseqüències sobre el tipus d’interès ni, encara menys, sobre el tipus de canvi (valor de la moneda).
Però, justament per això, permetia que els desequilibris poguessin mantenir-se i créixer desaforadament.
Els baixos, tipus d’interès i la garantia d’estabilitat que l’euro assegurava, varen dur a un recurs massiu al crèdit.
Però, a Espanya, el nivell general dels preus, mesurat per l’índex de preus de consum harmonitzat (IPCH), va créixer força per damunt del conjunt de l’euro-zona, amb diferències substancials en tots els anys del període.
La dècada d’or de la construcció Boom de l’edificació residencial: • Paràlisi del mercat fins el 1996-1997.
• Finançament molt còmode (baixos tipus d’interès).
• Facilitats extremes de les entitats de crèdit.
• Compres especulatives (desviació de l’estalvi i la Borsa cap a “totxo”).
• Compres dels nous habitants (immigrants).
• Compres de segones residències per espanyols i europeus.
• El “País de l’Altat Velocitat”, fons europeus per a infraestructures de tota mena.
Un sector pautador: efectes d’arrossegament Impuls sobre indústria i serveis. Enorme augment de la demanda de crèdit (banca i caixes d’estalvis): • Famílies per comprar habitatges.
• Promotors per adquirir sòl edificable.
• Constructores per a realitzar les obres demandades.
• Gran increment de la recaptació ordinària degut a la compra i venda de gran volum de productes i serveis.
• Gran increment de la despesa social (educació, sanitat, esports i espectacles…).
• Enorme augment de la despesa “política” (obres innecessàries, despesa sumptuària, actuacions electoralistes en obra pública…). Degut al gran increment de la construcció fa un efecte d’arrossegament impulsant els altres sectors degut a la compra d’inputs.
Estira altres sectors a través de la demanda. Els efectes de l’activitat productiva no és només la compra de materials sinó per allò que ofereix també, efecte output, està oferint al conjunt de la economia millores en transport, etc. Aquests efectes d’arrossegament van acompanyat d’altres factors com la enorme augment de la demanda de crèdit d’empreses, generen efectes sobre el sectors financer, i el crèdit demanat per les famílies. Expansió desproporcionadament gran gràcies en part d’aquesta financiació massiva, incorrent en una gran concentració de riscos, sense vulnerar la llei.
Donant lloc a la catàstrofe actual.
Un capgirament radical Des del segon semestre de 2007 s’enregistra una etapa nova a la història de molt gran diferència amb les dues anteriors. L’economia mundial va reduir el ritme de creixement de 2002-2007, en què havia assolit taxes creixents d’augment del PIB fins arribar a un 5% anual, per restar a un 2% Comença el 9 d’agost en esclatar la crisi financera internacional en comprovar-se, als EEUU, que una xifra molt elevada dels crèdits subprime (hipoteques basura) havia estat adquirida per gairebé totes les entitats del sistema financer internacional.
Si veiem el conjunt de la Eurozona, veiem que el PIB no cau, pel que no podem parlar d’una recessió de la economia, com la del 28, però si de crisis. Al marge d’aquesta, veiem una sèrie de països que han presentat una baixada del PIB, amb el cas extrem de Grècia.
Es considera recessió quan el PIB cau més de 2 trimestres consecutius. Podem veure dos períodes de recessió a Espanya. Un a principis del 2008, i un altre al 2012.
Marcant com a base 100 el VAB abans de l’inici de la crisis, al 2007, veiem sectorialment on es concentren els majors descensos d’aquest. Veiem que el sector que experimenta una major caiguda.
El sector que havia ajudat més en el creixement de l’economia espanyola, es també el que va provocar més la seva caiguda.
En situacions de crisi, el primer que retallen les AAPP és la inversió, abans que el consum (compres, ocupació i remuneració de funcionaris), però degut a la magnitud de la crisi, podem veure que es veuen obligats a reduir el consum, a partir de 2011. L’altre component que veiem és la gran caiguda de la FBC, de la inversió, per la reducció de totes les construccions. Però la inversió és la única component del PIB que crea ocupació, mentre que el consum la gasta. Per tant, sabem segur que si no es recupera la inversió no sortirem de la situació de depressió en que està l’economia Espanyola. La inversió és el factor clau, i cal reactivar-lo com sigui, però d’una manera productiva, sensata, d’una manera que permeti crear ocupació a llarg termini (no com el plan E).
El 2007, Espanya presenta les taxes de creixement més altres de la seva història moderna, degut a una gran entrada d’emigrants. Aquest nombre es redueix molt els anys següents, però les dades sorprenents arriben als anys 2012-2013, on el creixement de la població es redueix.la Les reduccions de població de país, agreuja els problemes dels sectors públics ja de per si sobredimensionats. Caldrà reajustar-los per poder satisfer la nova reduïda població.
...