14. Les Monarquies feudals (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 20
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

14-­‐LES  MONARQUIES  FEUDALS       NOU  MARC  IDEOLÒGIC     -­‐Sortim   del   mon   feudal   i   entrem   especialment  a   partir   del   XII,   moment   de  transició   de   l’Europa   feudal  a  la  de  les  ciutats,  de  la  burgesia,  dels  parlaments.  S’estan  donant  canvis  importantíssims.       Aliança  amb  les  ciutats   -­‐Aliança   estretíssima   entre   les   noves   monarquies   emergents   i   les   ciutats   à   la   burgesia,   els   mercaders  que  s’han  enriquit...  pagaran  i  donaran  suport  als  nous  amos  d’Europa  del  XII,  XIII,  els   reis     La  continuació  de  l’ordre  feudal   -­‐Tot   i   l’aliança   amb   les   ciutats,   les   noves   monarquies   feudals,   no   trenquen   l’ordre   feudal,   sinó   que   l’aprofiten,   però   deixant   clar   que   són   el   cim   de   la   societat,   però   aprofitant   els   vincles   feudals.   L’ordre  feudal  es  manté,  tot  i  que  a  dalt  queda  el  rei.       El  suport  de  les  universitat   -­‐Un  tercer  element:  les  Universitats  de  Bolonya  i  de  París  i  Oxford  forneixen  arguments  jurídics  i   teològics  per  reforçar  el  poder  dels  monarques  (Iu  de  Chartres,  Hug  de  San  Víctor).   • • A   Bolonya,   la   universitat,   amb   excel·∙lència   al   llarg   del   XII,   i   amb   el   dret   romà   a   la   mà   à   amb   Frederic   I   barbaroja,   diuen   que   en   primer  lloc   està   l’emperador,   i   després   els   que   són   com  ell  en  el  seu  regne,  els  reis,  autoritat  dels  quals  no  pot  ser  contestada.   I   surten   altres   argumentacions:   teòlegs   de   tota   mena,   especialment   els   que   també   són   canonistes,  justificaran  l’autoritat,  que  el  rei  està  al  servei  del  bé  comú,  i  ha  de  defensar  la   justícia  i  l’equitat.  Surten  moltes  obres  inspirades  en  la  política  aristotèlica,  en  Ciceró,  els   primers  pares  de  l’Església,  com  agustí  d’Hipona,  etc...,  autors  clàssics  que  defensen  el  bé   comú,  les  lleis  ètiques,  el  bé  de  tots,  la  moralitat  dels  governants.  Molts  autors  al  llarg  del   XII   i   el   XIII,   com   els   vistos,   com   Iu   de   Chartres   o   Hug   de   San   Víctor   à   Defensa   de   la   moralitat  del  govern.   1     -­‐I  així,  circulen  obres  “polítiques”  com:   • • • Liber  de  regia  potestate  de  Hugues  de  Fleury   el  De  oficiis  de  Ciceró   o  el  Policraticus  de  Joan  de  Salisbury,  que  legitima  l’assassinat  del  tirà.     Continuitat  al  segle  XIII  i  XIV   -­‐I  totes  aquestes  idees  que  hem  vist  tindran   continuïtat  al  XIII,  al  XIV...  à  Idea  que  el  rei  té  el  ius   edicendi,   que   pot   fer   lleis,   però   que   no   poden   anar   contra   la   ètica,   la   moral   i   el   bé   comú.   Aquests   són  els  criteris,  com  mostra  Dante  o  Tomas  d’Aquino.  El  rei  esta  també  sotmès  a  la  llei.     -­‐Així   doncs,   més   tard   serà   Tomàs   d’Aquino   amb   el   seu   De   monarchia,   Enric   Bracton,   amb   el   De   legibus,  i  Dante  Alighieri,  també  amb  el  De  Monarchia,  els  que  intervindran  en  aquesta  qüestió.   Sempre  amb  la  idea  que  la  llei  preval  sobre  el  monarca  (lex  facit  regem).   -­‐Fins  i  tot  Alfons  el  Savi  diu  tot  això,  inspirant-­‐se  en  el  mateix  dret  romà:  Alfons  X  el  Savi,  diu  a  la  II   Partida:   Vicarios   de   Dios   son   los   Reyes,   cada   uno   en   su   Reyno,   puestos   sobre   las   gentes   para   mantenerlas   en   justicia,   e   en   verdad,   quanto   en   lo   temporal,   bien   assí   como   el   emperador   en   su   Imperio.     La  influència  del  digest   -­‐L’  imperium  que  s’atribueix  als  reis,  encunyat  a  la  segona  meitat  del  s.  XIII,  equival  al  concepte   modern  de  sobirania.   -­‐Un   famós   text   d’Ulpià,   recollit   al   “Digest”,   conegut   com   a   Lex   Regia,   descriu   el   monarca   com   a   titular  del    edicendi.     • Quod  principi  placuit  habet  vigorem  legis.   -­‐I  els  pandectes  són  una  obra  llegidíssima,  sobretot  Ulpià,  de  manera  que  hi  ha  un  vertader  caldo   de   cultiu   entre   el   XII   i   el   XIII   per   raonar   l’ascens   de   les   monarquies   per   sobre   dels   nobles,   uns   nobles   que   durant   dos   segles,   rere   la   tercera   generació   carolíngia,   s’han   dedicat   a   saquejar   el   poder  reial  i  imperial,  a  assaltar  el  poder.  És  aquest  veure  el  rei  com  imatge  de  Déu,  vicari  de  Déu,   com  diu  Alfons  el  Savi.     -­‐Els   comentaristes   de   la   baixa   Edat   Mitjana   justifiquen   el   poder   reial:   rex   imago   Dei,   rex   quasi   semideus.     2     La  litertura   -­‐La  literatura  es  fa  ressò  i  exalça  les  virtuts  dels  reis  :     • • Gesta  Comitum  Barchinonensium  (Ripoll),  Crònica  de  Jaume  I   Crònica  de  Joinville  (sobre  Lluís  IX)  à  és  el  testament  del  rei,  adreçat  al  seu  fill  Felip  III,  de   com  s’ha  de  comportar,  la  fa  abans  de  morir  al  anar  a  la  última  creuada,  i  l’explica  al  fill   com   governar,   mimant   ciutats,   cuidant   pobres,   no   enganyant,   no   confiar   en   barons,   és   com   un   rei   sant,   es   un   testament   preciós.   En   la   crònica   destaca   la   part   on   s’exalça   les   ciutats,   que   s’alien   a   la   monarquia,   la   qual   atorga   privilegis   a   aquestes,   cosa   general   a   Europa.  Els  reis  alliberen  de  la  servitud  camperola  a  qui  s’instal·∙la  a  la  ciutat.     El  recolzament  de  l’Església   -­‐I  un  altre  element  a  favor  de  les  monarquies  à  XII  à  L’Església  justifica  la  monarquia.     • • Poblet,   amb   Berenguer   IV,   que   dota   l’església,   li   agraeix   la   donació   al   comte   de   Barcelona,   dient-­‐li   que   es   una   autoritat   eminent,   poderosa,   l’exalten,   recorden   l’excel·∙lència   de   Ramon  Berenguer  IV.     I  el  que  es  fa  amb  aquest,  es  trobarà  també  als  grans  estats  de  l’Europa  del  XII.  L’Església   es  cuida  de  dir  l’excel·∙lència  d’aquests  reis  al  XII,  i  al  XIII  encara  és  més  fort.  Es  canten  les   meravelles  de  la  monarquia,  com  mostren  les  obres  anteriors.     -­‐Un  fet  sobre  tot  del  XIII  à  Església,  referint-­‐nos  fonamentalment  a  Roma,  té  claríssim  que  hi  ha   una  nova  realitat  a  l’Europa  del  seu  temps,  XIII  i  XIV.  I  aquí  les  lluites  papat-­‐imperi  son  tremendes,   i  per  això  els  papes  tendiran  a  donar  suport    a  les  noves  monarquies,  que  veuen  com  antítesis  a   l’intervencionisme  alemany.       -­‐Els  Reis  d’Orient  →  propaganda.   • passa  al  XII,  i  més  al  XIII  à  culte  als  mags  d’Orient.  Els  reis  queden  com  els  primers,  a  la   cúspide  de  la  societat.  Els  reis  son  preferits,  els  primers  cridats,  foren  els  primers  en  anar  a   veure  a  Crist.  La  tradició  cristiana  els  exalça.   -­‐Mística  de  la  reialesa  i  poders  taumatúrgics.   • Un   altre   fet   à   els   reis   son   sants,   ressusciten   morts,   fan   coses   miraculoses,   sobretot   a   França,  se’ls  sacralitza  des  de  Clodoveu,  (capets,  valois...).       3     -­‐La   tradició   de   moralistes   que   ha   sortit   al   XII,   també   fa   que   al   XIII   el   rei   sembli   un   mirall   en   qui   fixar-­‐se,   una   persona   amb   ètica   à   Al   voltant   del   XIV,   moltes   canonitzacions   de   reis   i   famílies   reials.     -­‐Canonització  de  monarques:     • • • • Lluís  IX  de  França   Ferran  III  de  Castella   Lluís  d’Anjou  de  Nàpols   …   -­‐Però   també   el   contrari,   la   del   rei   malvat,   com   Tomàs   Becket,   arquebisbe   de   Canterbury,   que   s’enfronta  al  seu  rei  Enric  II,  sent  l’antítesi  del  rei,  se’l  canonitza  com  a  model  a  no  seguir.     -­‐Però  en  resum,  moltes  canonitzacions  exalçant  reis.     -­‐A  partir  de  1330,  ja  massa  guerres,  cosa  que  ja  no  es  model  de  bon  cristià,  i   les  canonitzacions   acaben.     -­‐Així,   a   diferència   de   la   reialesa   feudal   (contractual,   convinences),   la   realiesa   de   la   plenitud   medieval  és  teocràtica  (unció,  sacerdotalitat,  aliança  amb  papat)   -­‐Monarquia   aliada   amb   el   papat,   és   veuen   molts   casos.   Vinculació   amb   l’Església   com   a   garantia   i   seguretat,  al  XII  i  XIII.       EINES  DEL  NOU  PODER  MONÀRQUIC     -­‐Les  eines  que  usen  els  reis  a  partir  del  XII,  en  especial  a  la  segona  meitat,  són  les  que  veurem  a   continuació,  i  es  veuen  arreu:     • Control  del  territori  à  s’ha  acabat  allò  de  que  els  senyors  feudals  tinguin  un  territori  cada   un   i   facin   el   que   vulguin.   Els   nous   reis,   grans   autoritats,   amb   suport   de   l’Església,   de   la   universitat,   exalçats   en   els   tractats...   són   gent   que   tot   i   estar   en   un   món   feudal   que   han   acceptat   (encara   convinences,   vassallatges...),   deixen   clar   que   ells,   els   reis,   són   els   més   forts  i  poderosos.  La  resta  no  es  podrà  ficar  amb  ells.   • Alfons   II   el   Cast   a   la   Pau   de   Fondarella   (1173),   defineix   per   primer   cop   el   territori   català→   Vicaris.   4     Ell  és  el  primer  en  prendre  una  decisió  extraordinària,  ja  que  reuneix  la  gran  assemblea  de   Fondarella   de   Pau   i   Treva,   per   assegurar   la   pau   i   l’ordre,   que   el   desordre   feudal   estigui   controlat.  I  ho  convoca  el  rei,  no  l’arquebisbe  de  Barcelona.  A  partir  d’ara,  ja  no  Pau  de   Déu   o   Treva   de   Déu,   sinó   la   Pau   del   Rei.   El   rei,   per   sí   mateix,   garanteix   l’ordre,   la   seguretat,   el   bé   comú.   Aplicarà   la   justícia,   el   mer   i   mixt   imperi,   decidir   i   fer   complir   les   sentències,   i   ho   fa   a   través   de   vicaris,   que   estan   arreu   en   nom   del   rei.   I   els   vicaris   s’estenen  arreu,  i  asseguren  la  justícia  en  nom  del  rei.  El  veguer  és  el  vicari  en  català.  Això,   a   la   segona   meitat   del   XII,   el   poder   del   rei   s’ha   territorialitzat,   amb   els   vicaris,   el   poder   del   rei,   que   esta   per   sobre   de   tot,   i   garanteix   la   pau   i   el   bé   comú.   A   Anglaterra   tenim   els   sheriffs,  a  França  els  batllius...     És  un  procés  de  voltants  del  1200,  que  es  dona  a  les  monarquies  occidentals,  de  forma   similar.   • Així,  Jaume  I  controla  tot  el  territori  amb  els  veguers  i  vegueries.   • A  Castella,  les  merindades.   • A  Anglaterra  els  comtats  amb  els  sheriffs.   • A  França  els  batllius  i  prebostos.     ADMINISTRACIÓ  CENTRAL     -­‐Hi  ha  un  espai  de  jurisdicció  del  rei,  on  ja  ningú  qüestiona    la  seva  autoritat.   -­‐Apareixen  els  grans  oficis  del  regne  à  Cúria  o  Cort  (Hotel  a  França),  que  substitueix  al  “Palatium”   carolingi   o   ”Aula   regia”,   etc...   Tots   uns   altres   càrrecs,   més   especialitzats,   que   donen   idea   de   la   complexitat  del  XII  i  sobretot  del  XIII.   -­‐Així,  per  aquesta  nova  complexitat,  apareixen  els  grans  funcionaris:   • Cancellers   à   són   com   un   primer   ministre:   prendran   decisions,   manaran   documents,   comunica  la  voluntat  del  rei...  a  llocs  encara  es  manté  aquest  nom,  com  a  Alemanya.  Altres   càrrecs  que  estan  a  sota:   • Senescals   • Dapifers  (Encapçalen  l’exèrcit...)   • Tresorers   à   després   del   canceller,   es   l’important.   Per   que   el   tresor   és   fonamental   perquè   l’estat  funcioni,  i  el  tresorer  és  el  que  sap  sempre  el  que  hi  ha  a  la  caixa,  es  qui  guarda  el   5     tresor,   els   diners,   gran   confiança   amb   el   monarca.   En   el   cas   nostre   eren   jueus   habitualment.     I   la   part   complementaria   del   tresorer   son   els   organismes   fiscals   que   s’encarreguen   de   demanar   ajuda   als   súbdits,   de   fer   els   tributs,   reclamar-­‐los.   Fins   el   XIII,   els   reis   viuen   de   lo   seu,   com   un   senyor   feudal   més   ric,   i   els   tributs   no   són   gaires,   sinó   els   típics.   Però   al   XIII   canvia,   l’Estat   necessita   recaptar   més,   per   conquerir...   es   busca   que   els   súbdits   donin   diners,  amb  l’excusa  que  es  governa  pel  bé  comú,  pel  bé  de  tots   à  han  de  col·∙laborar,  en   especial  les  ciutats.   • Cambra  de  Comptos   • Mestre   Racional   à   s’encarrega   d’ordenar   els   recursos   fiscals,   el   gran   càrrec   que   s’encarrega  de  la  fiscalitat  i  les  finances,  ha  de  cobrar  tributs  i  repartir-­‐los     • Batllia  General  (els  batlles  ja  existien,  i  ara  tindran  més  força).  El  rei  té  un  patrimoni  molt   important,   com   els   molins,   monopoli   reial,   cosa   que   dona   rendes.   I   el   batlle   general   ho   controla,  són  recursos  que  ha  de  controlar  el  batlle  general,…   • Es  consoliden  les  bases  duna  organització  complexa,  que  no  té  res  a  veure  al  món  feudal   del  IX,  X  i  XI.  A  finals  del  XII,  canvia.  Es  crea  una  mena  de  grans  servidors  de  l’estat:   • Es  consolida  la  noblesa  de  servei  à  gent  al  servei  del  rei  que  acaba  rebent  tracte  de   noblesa,  s’ennobleixen  pels  serveis  que  fan  a  la  corona.  Tendència  marcada  a  això.     -­‐I   a   més,   hi   ha   uns   súbdits,   que   abans   que   tot,   són   súbdits   del   rei.   Ara   queda   clar,   i   d’aquí   la   presencia  dels  vicaris.   -­‐I   el   rei   ha   de   gestionar,   controlar,   d’aquí   la   presència   d’un   gran   estol   de   funcionaris   i   la   creació   d’un  organisme  centralitzat  del  poder.     RECURSOS  DE  LES  MONARQUIES:  ELS  TRIBUTS  I  LA  FISCALITAT  D’ESTAT     -­‐Fins  al  XIII,  viuen  de  “lo  seu”,  bàsicament,  del  seu  patrimoni,  les  terres  que  té...   -­‐Però   a   mitjans   del   XIII   apareixen   ja   els   primers   indicis   d’una   Fiscalitat   “moderna”   à   s’acaba   d’estructurar  del  tot  aquí  en  temps  de  Pere  el  Cerimoniós,  Enric  II  a  Castella...  Aquest  segle  XIV,  es   el  triomf  d’això,  i  per  la  guerra,  perquè  velen  molts  diners.  El  XIV  es  el  segle  de  les  guerres,  com  la   dels  Cent  anys  entre  França  i  Anglaterra.   6     -­‐Ajudes  de  les  ciutats  à  cal  pactar  amb  elles  perquè  ajudin.     -­‐El  recurs  de  la  monarquia  per  obtenir  diners  són  els  tributs:     • • • • • • • • Monedatges   escudatges  anglesos   regalies  o  drets  privats  dels  prínceps   mines   salines   drets  sobre  mercats   camins  i  ponts   ...       -­‐Alguns   d’aquests   són   antics   (salines,   drets   sobre   mercats,   passar   per   camins   i   ponts...).   Hi   ha   molts  recursos  pels  monopolis  reials,  però  hi  haurà  ara  un  altre  molt  usat,  aquí  a  casa  nostra  amb   Pere   I   el   Catòlic   (ple   de   problemes   amb   conflictes...),   o   Jaume   I,   quan   calen   molts   tributs   à   es   fonen  monedes  i  d’allò  en  treu  més,  de  manera  que  en  el  mercat,  com  que  es  sap  que  la  plata  es   dolenta,   inflació.   Fora   es   demana   més   diners   per   l’intercanvi,   perquè   la   moneda   és   dolenta.  Per   això,  el  poble  no  vol  que  els  reis  violin  i  rebaixin  la  moneda.  I  apareix  el  més  important  dels  tributs   à  el  de  la  estabilitat  de  la  moneda,  el  monedatge.  Pere  el  Catòlic  el  fa  anar,  rere  haver-­‐la  mutat.  I   Jaume  II  també  ho  fa  rere  haver-­‐la  devaluat.    El  primer  dels  grans  tributs  és  així  el  monedatge.       -­‐Altres  recursos,  perquè  n’hi  ha  molts  i  molts:   • Multes  o  Caloñas  à  les  multes  o  ela  càstigs  hi  són,  però  no  es  suficient,  no  és  un  recurs   estable,  ni  fix,  ni  segur.  La  multa,  però,  és  important,  en  especial  per  als  veguers  o  vicaris,   que  castiguen  els  que  fan  mal.  Però  es  una  font  complementària.   • Drets   de   segell   (o   de   Cancelleria)   à   font   més   estable.   Es   basa   en   el   dret   a   emetre   documents   à   si   vols   un   privilegi   o   concessió,   si   vols   un   document   que   surti   de   cancelleria,  has  de  pagar  pel  segell.  Els  documents  que  s’emeten  costen  uns  diners.   • Es  demanen  diners  a  l’Església  →  Tercias  reales  castellanes.  Delmes  o  dècimes  a  la  Corona   d’Aragó.   • Contribucions  extraordinàries:  petitum,  Servitium,  sorgits  de  Corts.   Així,  es  van  fent  tributs  i  tributs  nous  arreu.  I  el  rei  acostuma  a  demanar  ajudes  en  casos   de  necessitat.  En  el  XIV,  consolidació  de  la  fiscalitat  d’Estat  per  la  guerra,  i  coincideix  amb   el   desenvolupament   de   les   corts   o   parlaments.   La   generositat   dels   reis   es   limitada,   i   si   donen   lloc   a   les   corts   o   parlament   a   les   ciutats   no   es   per   caritat,   sinó   per   demana’ls-­‐hi   diners.   I   se’ls   hi   denomina   petitium,   servitium...   ajudes   que   realment   són   tribut   i   que   7     s’engloben   amb   altres   noms.   I   les   ciutats   es   comprometen   a   partir   dels   pactes   que   han   parlat.   I   aquests   síndics   prometen,   cada   ciutat   promet   lo   que   pot.   I   qui   paga   el   que   la   ciutat   promet?   Com   es   reparteix   aquest   diners   que   els   síndics   (diputats)   han   promès   al   rei?   A   la   ciutat   també   apareix     un   sistema   fiscal   o   financer.   Les   ciutats,   en   especial   les   reials,   faran   les   talles,   dient   qui   es   més   ric   i   pobre,   inventaris   de   les   riqueses   de   les   famílies,  per  veure  qui  pot  pagar  més  i  menys.  Llibres  de  talla.  Qui  té  més  paga  més  i  el   que  menys,  menys,  es  fa  proporcional.  Llibres  ara  extraordinàriament  útils  per  conèixer  la   població.     • I  a  part  de  les  necessitats  polítiques,  aquestes  monarquies  també  tenen  costums  de  casar   fills,  coronar  reines  arreu...  i  s’inventen  tributs  nous,  com  el  coronatge,  o  el  del  maridatge   per   casar   infantes   i   infants...   la   capacitat   de   fer   tributs   és   enorme   à   Així,   es   tendeix   a   demanar  ajudes  per  a  qüestions  personals  del  rei:   o Coronatges,   o Maridatges,   o Dotalies  à  es  casa  una  infanta  i  cal  pagar  per  dotar-­‐la,  recau  en  les  ciutats,  fins  i   tot  a  territoris  que  no  són  reials.     SERVEIS  MILITARS     -­‐Més  enllà  de  l’host  i  cavalcada.   -­‐Els   reis   faran   per   manera   de   tenir   el   seu   propi   exèrcit   o   que   les   ciutats   els   prestin   les   seves   hosts.   • • Un   rei   com   deu   mana   ha   de   tenir   un   bon   exèrcit,   però   mantenir-­‐lo   surt   car.   Malgrat   la   fiscalitat  i  els  recursos,  es  difícil  d’aguantar-­‐lo.  La  base  són    les  hosts  urbanes.   L’exèrcit   bo   de   Catalunya   fou   la   host   de   Barcelona,   i   quan   el   rei   necessita   fer   algun   conflicte,   demana   la   host   de   Barcelona.   No   pots   fiar-­‐te   del   que   faran   els   comtes   dels   territoris,   que   posen   excuses   per   no   anar-­‐hi.   Davant   d’això,   no   es   confia   en   els   barons,   sinó  en  les  ciutats,  la  gran  aportació.  I  val  per  Castella,  Portugal,  França,  Anglaterra...  les   ciutats  fan  aquestes  host.   -­‐I   s’imposa   també   el   pagar   pels   serveis   prestats,   els   mercenaris   à   El   XIV   es   l’època   dels   grans   mercenaris,   els   condottieros   a   Italia...   Així,   es   paguen   mercenaris   com   són   els   normands,   els   brabantins,   almogàvers   …)   Aquests   són   gent   que   es   dedica   a   això.   Els   suissos,   per   exemple,   també   à  a  l’Edat  mitjana,  feien  de  mercenaris,  tota  l’època  medieval  i  moderna.  Surten  també,  com  hem   8     dit,   molts   mercenaris   normands,   al   servei   de   qui   més   pagui,   els   brabantins...   els   nostres   almogàvers...   -­‐Confraries  Militars  (Belchite,  Monreal,…)   UNIFORMITZACIÓ  LEGISLATIVA     -­‐Juristes  i  canonistes  diuen  que  el  rei  es  la  màxima  autoritat,  representant  de  Déu  a  la  terra,  i  que   ha  de  governar  amb  ètica  i  pel  bé  comú.  I  una  altra  realitat:   -­‐L’herència   dels   carolingis,   que   van   donar   immunitats     i   privilegis   arreu,   donant   lloc   a   una   Europa   poc  cohesionada,  a  cada  banda  unes  normes...     -­‐I   la   ciutat,   els   mercaders,   reis   del   XII   i   XIII,   estan   farts   de   que   a   cada   lloc   se’ls   tracti   diferent.   Per   això,   les   monarquies   del   XII   i   XIII   à   posen   ordre,   una   norma   vàlida   arreu,   la   qual   diuen   els   mestres   de   Bolonya,   que   han   fet   del   dret   romà,   barrejat   amb   el   feudal   i   el   canònic,   un   dret   comú   acceptable,   racional,   fruit   del   sentit   comú,   del   seny,   que   pot   apilcar-­‐se   a   tots   els   països.   Exemples   de  reis  que  ho  apliquen:   • Ranulf  de  Glanville  (1166),  “Tractatus  de  legibus”,  a  Anglaterra.   • Grans  Ordinacions  de  Lluís  IX  de  França.   • Constitucions  de  Melfi  de  Frederic  II  de  Sicília  (1231).   • Jaume  I  (Fur  de  València,  Costums  locals)  i  Alfons  X  (Partidas,  Fuero  Real,  Espéculo)     -­‐Amb  aquest  nou  dret,  es  diuen  coses  que  no  van  contra  el  dret  natural.     -­‐Però  d’entrada,  atenta  contra  mals  usos  i  mal  costums  feudals,  per  la  qual  cosa  la  noblesa  s’hi   oposa.     -­‐Aquí,   quan   Jaume   I   accepta   i   introdueix   el   dret   comú,   la   noblesa   catalana   li   obliga   a   rebutjar   el   dret  romà,  i  a  jurar  que  els  Usatges  de  Catalunya  son  immutables,  la  primera  font  de  dret.   -­‐Alfons  el  Savi  va  voler  fer  el  mateix  (partides),  i  els  nobles  ho  refutaren,  refutaren  que  el  rei  fos   l’únic  i  que  hi  hagués  uniformitat.  El  rei  es  retira  a  Sevilla,  única  ciutat  que  l’acull.     -­‐Així,   al   XIII,   rebuig   generalitzat   i   fort   contra   aquesta   introducció,   que   després   s’acabarà   col·∙locant.     -­‐I  la  unificació  de  les  normes  també  interessa  així  a  les  ciutats,  als  mercaders...  no  interessa  que  el   que  s’aprova  a  un  lloc  es  persegueixi  a  un  altre.   9     LA  CONSERVACIÓ  DE  LA  MEMÒRIA  DELS  REIS   -­‐La  monarquia  nova,  a  partir  del  XIII,  té  un  lloc  de  la  memòria.     -­‐La   monarquia   s’ha   manifestat   amb   preestància,   com   hem   vist,   amb   tot   el   que   la   recolza,   i   té   obsessió  per  controlar  el  territori  (vegueries,  senescalies  a  França...)...   -­‐I   es   guarda   la   memòria   dels   avantpassat,   perquè   els   reis   ho   són   pel   seu   llinatge.   Hi   ha   molts   textos  que  cauen  per  tota  Europa,  alabant  la  monarquia,  no  hi  ha  rei  que  no  faci  escriure  les  seves   meravelles.       -­‐I  la  mort?  à  el  rei  no  mor  mai,  es  sempre  recordat,  i  sempre  s’enterra  en  llocs  de  importància.   Les   tombes   són   magnificents.   La   memòria   es   conserva   amb   elegància,   com   mostra   la   tomba   de   Frederic  II  (són  tombes  de  pòrfir,  com  les  dels  bizantins.)   -­‐Basílica  de   Saint-­‐Denís,   a  París   à   és  la  gran  memòria  de  la  monarquia  francesa,  un  Panteó   que   quedà  malmès  amb  la  Rev.  Francesa.     San  Juan  de  la  Peña  à  primers  reis  aragonesos.     REGISTRES  DE  CANCELLERIA  (ACA)   -­‐Canceller   ha   de   salvar   la   memòria   de   les   decisions   del   rei,   del   que   comunica...   I   el   càrrec   sol   venir  amb  els  alts  eclesiàstics,  com  són  els  arquebisbes,  d’intima  confiança  amb  el  rei.     -­‐D’arxius   reials   en   tenim   molts,   i   el   de   la   corona   d’Aragó   és   el   més   important,   fins   i   tot   a   nivell   europeu.     LA  MONEDA  COM  A  MOSTRA  DE  PODER   -­‐Quan   parlarem   dels   impostos,   tema   de   la   moneda.   La   ciutat,   la   burgesia,   exigiran   dels   sobirans   una  moneda  sòlida  i  estable,  i  d’aquí  el  tribut  del  monedatge.     -­‐I  tots  els  reis  voldran  manifestar  sa  supremacia  amb  una  moneda  extraordinària.     -­‐El   XIII   es   el   segle   de   la   moneda   de   plata,   i   a   finals,   moneda   d’or,   per   competir   amb   Bizanci   i   l’Islam,  que  usen  moneda  d’or.  Tenim  un  munt  d’exemples,  i  el  cas  francès  és  el  més  estudiat.  Lluís   IX  de  França,  doncs,  és  el  cas  exemplar:   -­‐És   un   rei   que   parla   de   que   la   moneda   s’ha   d’assegurar   i   tenir   certa   preestància.   Crea   diversos   tipus  monetaris  cada  cop  més  complexos,  fins  arribar  a  la  moneda  d’or,  com  té  l’Islam  i  Bizanci,  i   també  ja  Gènova,  Florència  o  Venècia   10     • • • • • Crea  el  gros  tornés  de  plata   Reprèn  l’encunyament  del  diner  parisenc  (1266),  menys  plata  que  Felip  II   Cura  l’escut  d’or  (1266?)   El  fet  numismàtic  més  important,  després  de  5  segles  sense  or.   S’iguala  a  Bizanci  i  l’islam,  així  com  a  Gènova,  que  té  el  ducat  des  de  1252,  Florència,  amb   el  florí  (1253),  i  Venècia,  amb  el  ducat  (1284).     ALGUNS  EXEMPLES  D’ABUSSOS  FISCALS   -­‐Textos  il·∙lustratius  sobre  el  tema  dels  abusos  en  la  fiscalitat:     -­‐Alfons   el   Savi   de   Castella   à   regnat   complicat   a   nivell   econòmic,   demana   diners   a   la   ciutat   i   nobles  i  no  li  donen,  hi  ha  un  cop  d’estat...  tantes  conquestes  i  guerres  anteriors  portaren  a  això.     • ALFONS   X.   Carta   enviada   al   Concejo   de   Ledesma   (1255).   [Evidencia   la   difícil   situació   de   l’hisenda   reial   a   la   mort   de   Ferran   III   a   causa   de   les   campanyes   militars   per   la   conquesta   d’Andalusia]     •   “...vinieron   caballeros   de   Ledesma   con   personería   de   su   concejo   e   mostráronme   los   * agravamientos   que   recibieron   en   tiempo   del   rey   don   Ferrando ,   mío   padre,   sobre   los   empréstidos   que   tomó   de   los   mercaderes   de   la   villa   de   Ledesma   e   de   los   que   tomé   yo   después   de  su  muerte,  de  que  se  tenían  por  agraviados  e  por  desaforados,  et  pidiéronme  mercet  que   les  non  demandasse  empréstido  daquí  adelante”     -­‐La  carta  l’envia  al  municipi,  al  Concejo  de  Ledesma  (1255)  (*Ferran  III  era  el  pare)     -­‐CRÓNICA   DE   JOFRE   DE   LOAYSA   à   Es   l’explicació     o   justificació   que   permet   entendre   el   cop   d’estat  quan  un  rei  demana  massa,  de  manera  que  el  seu  fill  s’avé  amb  la  ciutat  i  fa  un  cop  d’estat.   El  rei  marxa  a  Sevilla:   CRÒNICA  DE  JOFRE  DE  LOAYSA:  Crónica  de  los  reyes  de  Castilla:Fernando  III,  Alfonso   X,   Sancho   IV,   Fernando   IV   (1248-­‐1305).   Aproximació   entre   el   futur   Sancho   IV,   els   nobles  i  els  concejos  castellans  (d’ençà  1282).    Els  “hermandados”  busquen  el  retorn     a  la  situació  fiscal  precedent  i  liquidar  les  innovacions  d’Alfons  X.  La  urgència  dels  fets   i   crisis   des   del   1281   havien   fet   que   Alfons   X   posés   en   marxa   una   dura   pressió   fiscal   contra  mercaders,  ciutadans,  jueus  i  vassalls  que  no  eren  del  rei:       “El  infante  don  Sancho  se  marchó  de  Sevilla  a  Castilla,  y  viendo  que  el  rey  su  padre   gravaba   a   todo   el   reino   con   enormes   impuestos   y   servicios,   convenció   a   los   barones   y   nobles  y  a  los  concejos  o  comunidades  para  que  manifestaran  y  pidieran  al  rey  que  no   11     saqueara   su   tierra   de   ese   modo   con   tan   intolerables   impuestos   y   exacciones,   y   reuniéndose   los   barones   y   nobles   y   los   concejos   de   Castilla   y   León   en   Valladolid,   consultaron   al   infante   don   Sancho   y   acordaron   firmemente   entre   ellos   que   el   rey   Alfonso   no   fuera   recibido   en   villa   alguna   o   plaza   fuerte   o   amurallada   y   que   no   le   pagaran  impuestos  reales  u  otros  servicios.”       -­‐DISPOSICIONS  DE  FELIP  IV  DE  FRANÇA  (a  cavall  1300)  à  el  rei  s’adona  de  moltes  coses,  com  les   trifulgues  dels  canvistes  italians,  que  s’emporten  l’or  de  França  portant  moneda  de  poca  qualitat.  I   els  diners  del  clero  van  en  important  mesura  a  Roma.  (billó  =  moneda  de  barreja,  de  mala  qualitat,   per   vehicular   més   massa   monetària   quan   hi   ha   manca).   França   queda   danyada   pel   desprestigi.   Per   això  el  rei  demana  a  batllius  i  senescals  que  destrueixin  els  forns  on  es  falsifica  moneda.  Aquest  es   l’exemple  clar  de  crear  ceques  (llocs  d’encunyament)  falses,  una  forma  de  frau,  com  també  ho  es   la  de  tallar  la  moneda.   -­‐I  és  de  Felip  IV,  rei  que  legisla  molt  sobre  fiscalitat  i  moneda.     • DISPOSICIONS  DE  FELIP  IV  EL  BELL  CONTRA  LA  MALA  MONEDA.     •   “Hem   sentit   a   dir   que   diversos   lombards,   canvistes,   orfebres   i   altres,   han   fet   i   encara   continuen  fent  en  llocs  privats  i  secrets  forns  per  fondre  metalls,  afinar  el  billó,  en  els  quals  ja  en   els  temps  anteriors  hi  havia  fet,  de  forma  maliciosa  i  fraudulenta  monedes  negres  i  blanques,  de   les  quals,  nosaltres  i  tot  el  nostre  poble  i  el  nostre  regne  n’hem  quedat  profundament  danyats,  i   encara  ho  seriem  més  si  no  decidíssim  amb  gran  fermesa  posar-­‐hi  remei...  És  per  això  que  Nos   us   manem   i   ordenem   a   vosaltres,   batllius   i   senescals   dels   nostres   regnes,   que     destruïu   els   forns   que  estan  destinats  a  fer  aquestes  coses  i  qui  puguin  ésser  localitzats  dins  els  vostres  batllius,   posant-­‐hi   tota   la   diligència   que   pugueu   per   la   seva   localització,   siguin   on   siguin,   i   per   molt   amagats  que  puguin  trobar-­‐se”.       INSTRUCCIONS  SECRETES  DE  FELIP  IV  ALS  COL.LECTORS  DE  TRIBUTS.     •   “Heu  de  ser  astuts  a  l’hora  de  parlar  amb  el  poble,  i  fer-­‐ho  amb  paraules  dolces  i  fer-­‐los  veure   com  han  acabat  de  malament  les  desobediències,  revoltes  i  torts  dels  nostres  súbdits  de  Flandes,  i   el  mal  que  han  fet  no  sols  a  Nos  sinó  també  al  regne  i  als  nostres  súbdits.     •   Procureu  fer  aquestes  lleves  de  tributs  fent  el  menor  soroll  i  commoció  possible  del  poble  menut.   I   sobretot   tingueu   cura   de   posar   sergents   de   bon   tracte   i   de   bons   modals   per   a   dur   a   terme   l’execució  de  les  demandes...     •   Però  no  us  oblideu  mai  de  fer-­‐los  adonar  com,  a  través  de  complir  aquesta  obligació  de  pagar,   quedaran   deslliurats   dels   perills   del   seu   cos,   i   de   despeses   més   costoses,   i   d’aquesta   manera   es   podran  dedicar  a  les  seves  mercaderies,  a  fer  els  intercanvis  i  a  administrar  i  gestionar  les  seves   terres  i  les  seves  collites...”     12     •   “Si  els  nostres  barons  i  els  nostres  pars  us  impedeixen  de  recaptar  les  col·∙lectes  dins  de  les  seves   senyories,  procureu  que  no  es  noti  la  vostra  feblesa,  sobretot  davant  del  poble  menut.     •   I  aquesta  ordinació  tingueu-­‐la  i  guardeu-­‐la  com  a  cosa  secreta,  sobretot  per  tot  allò  que  fa  a  la   vostra   conducta   als   dominis   dels   grans   barons,   ja   que   seria   un   gravíssim   dany   si   algú   se   n’assabentés”.       PARLAMENTARISME     Un  ambient  propici   -­‐Tema  molt  important  i  que  s’ha  exalçat  moltíssim,  tothom  vol  fardar  que  té  de  més  antic,  buscar   qui   es   mes   democràtic...   però   d’entrada,   interpretar   això   com   a   democràcia,   no   es   massa   encertat.     -­‐A  les  corts,  que  és  com  es  denominen  aquestes  assemblees,  van  els  tres  braços  (nobles,  ciutats  i   església),   i   es   representen   els   seus   interessos.   En   el   cas   de   les   ciutats,   en   el   cas   burgés,   es   representa  només   el  món  de  l’alta  burgesia,  només  d’aquesta  petita  part,  més  rica  que  la  resta.  A   les   corts   sempre   van   les   mateixes   famílies,   les   més   riques,   que   defensaran   els   seus   interessos.   No  és  una  democràcia.     -­‐Però   són   un   principi   de   pacte   o   contracte,   d’orígen   feudo-­‐vassallàtic,   com   a   base   de   la   relació   política  entre  rei  i  poble,  concebut  des  de  finals  del  s.  XII  com  a  communitas  o  universitas  regni.   -­‐La  idea  del  regne  com  a  corpus,  els  membres  del  quals  podien  aconsellar  i  ajudar  el  seu  cap,  la   fixa  Joan  de  Salisbury  al  seu  Policraticus    (1159),  i  s’amplia  al  s.  XIII.   -­‐Al   XII,   cada   cop   mes   evident   que   amb   l’erosió   del   sistema   feudal   que   el   rei   aconsegueix   més   poder   i   autoritat,   però   un   altre   fet   paral·∙lel,   molt   important,   és   l’aparició   de   doctrina   política,   canonística,   romanística   (del   dret   romà)   à   diuen   que   ja   no   val   allò   que   la   voluntat   del   rei   o   de   l’emperador   es   llei.   Això   s’acaba,   la   voluntat   del   rei   ja   no   és   llei.   Partim   d’una   monarquia   que   malgrat   ser   de   dret   diví,   tothom   sap   que  hi   ha   un   pacte,   que   el   rei   es   rei   en   virtut   d’un   pacte   amb   els  vassalls,  que  li  juren  fidelitat,  a  canvi  d’alguna  cosa,  així  com  hi  ha  un  pacte  amb  les  ciutats,  que   donen  diners.       -­‐Així,  a  partir  del  XII,  la  monarquia  és  pactual,  el  rei  no  pot  fer  el  que  li  dona  la  gana.  Es  fixa  la  idea   que   el   rei   ha   de   defensar   el   bé   comú   i   escoltar   a   tots.   Fins   i   tot   ho   diuen   Tomàs   d’Aquino,   les   universitats,  els  grans  teòlegs...  El  rei  no  pot  fer  el  que  vol,  ha  d’escoltar.  El  poble  té  dret  a  opinar.       13     Autors  que  defensen  monarquia  i  pactisme   -­‐Hi  ha  una  gran  quantitat  d’autors  que  incideixen  en  aquest  tema,  i  l’exemple  clar  és,  com  hem  dit,   el  Policraticus:   • Policraticus,  en  griego  significa:  “El  Gobernante”.  Es  un  manual  que  tiene  como  fin  una   enseñanza   ética,   denunciando   a   quienes   viven   de   las   apariencias   en   lugar   de   cumplir   el   rol   que   Dios   les   encomendó   en   la   tierra.   El   subtítulo   de  Policraticus   nos   da   la   pauta   del   argumento,   De   ungís   curialium   et   vestigiis   philosopharum:   “frivolidades   de   cortesanos   y   enseñanzas   de   los   filósofos”.   El   autor   analiza   y   critica   los   vicios   y   desviaciones   más   habituales   de   los   administradores   de   la   cosa   pública   y   lo   contrapone   a   la   rectitud   aconsejada  desde  las  épocas  clásicas,  por  los  filósofos.       -­‐S’ha   passat   de   la   vella   idea   tardoromana   de   que   “Allò   que   plau   al   Príncep   té   força   de   Llei”,   al   Pacte  o  corresponsablitat.   -­‐Hi  juga  un  paper  important  la  doctrina  dels  glossadors  i  comentaristes  bolonyesos.   -­‐També  la  recepció  d’Aristòtil  en  ple  s.  XIII,  especialment  de  la  Politica,  obra  clau  per  a  la  formació   de   nous   conceptes   i   noves   teories   que   reforcen   el   poder   reial.   Las   Partidas   de   Alfons   X,   en   son   un   exemple.   -­‐L’aristotelisme   polític   arriba   a   extrems   com   en   Pere   d’Auvèrnia   (+   1302)   o   fra   Remigio   da   Girolamo  (+  1319).     -­‐Enfront  d’elles:  Gil  de  Roma  (Egidio  Romano  +1316),  De  regimine  principum:  “No  hi  ha  poder  ni   legitimitat  fora  de  l’Església.  L’Església  és  més  propietària  de  les  teves  coses  que  tu  mateix”.   -­‐Tots   aquests   autors   parlen   doncs   que   el   rei   ha   d’escoltar   el   poble.   Però   també   hi   ha   altres   postures  à  Gil  de  Roma  à  només  el  papa  té  que  autoritzar,  té  el  poder...     -­‐A  mitjans  XIII,  Tomàs  d’Aquino  defensa  la  monarquia,  (De  Monarchia,  De  Regimine  principum),   enfront  d’altres  formes  de  govern,   -­‐però  reclama  que  es  recolzi  en  l’aristocràcia,  l’església  i  el  “populus  honorabilis”.  “Quod  omnes   tangit  ab  omnibus  approbetur”,  diu  el  Dret  Romà.   -­‐La  causa  impulsora  és  la  necessitat  de  diners  o  “subsidia”.   -­‐I  parla  de  que  el  poble  és  honorable.  Tomas  d’Aquino  ja  parla  del  Poble  honorable,  a  la  segona   meitat  del  XIII!     14     Parlamentarisme:  no  és  homogeni  arreu     • Noms  diversos:   o Corts  a  l’àmbit  hispànic,   o Parlaments  a  Anglaterra,  Estats  Generals  a  França,  Dietes  a  Alemanya     -­‐Però  el  grau  de  disposició  per  parlamentar,  per  escoltar,  per  pactar,  no  és  uniforme  a  totes  les   monarquies.  Unes  ha  de  pactar  molts,  altres  no.   • A   Anglaterra,   Corona   catalano-­‐aragonesa,   Navarra   es   basen   en   l’equilibri   de   poders   (→   PACTISME).   • A  França  i  a  Castella,  els  reis  frenen  el  paper  de  les  Corts.     -­‐Exemple  de  Castella:   • • • en  la  monarquia  castellana,  el  procés  de   feudalització  no  s’ha  patit  tant,  és  molt  suau,  i   l’autoritat  del  rei  ha  perdurat,  no  molt  afectada.     Els   castellans,   fins   al   XIII,   sense   ruptura,   tenen   els   nobles   distrets   amb   els   musulmans   i   no   se’ls  presenta  el  problema.     La  necessitat  de  pacte  serà  molt  diferent  entre  el  rei  de  Castella  i  el  comte  de  Barcelona,   així  com  entre  el  rei  de  França  i  el  d’Anglaterra.       -­‐A  Anglaterra  el  que  veiem,     • es   la   renuncia   del   rei   a   la   autoritat,   renunciar   al   que   tenia   fins   llavors,   però   no   es   parlamentarisme.       -­‐I   lògicament,   no   té   tampoc   res   a   veure   amb   França,   que   no   tindrà   necessitat   de   pactar,   el   parlament  francès  serà  d’aquiescència,  només  per  dir  que  sí.       -­‐En   canvi   aquí,   a   Catalunya,   amb   un   rei   sense   autoritat   suficient,   com   Jaume   I,   els   nobles   fan   la   seva.  Fins  i  tot  li  fan  jurar  els  Usatges,  el  rei  ha  de  pactar,  perquè  es  contestat,  és  dèbil...     15     Inicis  en  dates  convencionals   -­‐Dates  a  les  que  no  cal  fer  massa  cas,  però  són  a  mena  d’exemple,  però  que  s’han  pres  per  a  molts   com  l’inici,  tot  i  no  ser-­‐ho  exactament:   • Lleó,  Alfons  IX  (1188).  Curia  regia   • Catalunya,   Jaume   I   (1214),   Lleida.   à   un   rei   infant   sota   tutela,   demana   a   tothom   que   vinguin  a    jurar  fidelitat,  i  que  hi  hagi    aquesta  reunió,  ha  estat  vist  com  unes  corts.  Però   això  no  va  legislar.   • Portugal,  Corts  de  Leiria  (1254)   • Nàpols,  Frederic  II  a  Messina  (1234)   • Anglaterra,  1213  (cavallers  dels  comtats)  i  burgesos  (1265)-­‐  PP     El  model  anglès   -­‐Joan  I  hagué  de  renovar  el  vassallatge  a  la  Santa  Seu.   -­‐El   1214   gran   derrota   per   part   de   Felip   II   de   França   (Bouvines)   i   desprestigi   reial   →   ruïna   de   l’imperi  anjoví  dels  Plantagenet.   -­‐El   rei   castigà   els   nobles   que   no   es   presentaren   a   la   batalla   amb   un   “scutagium”   de   3   marcs   →   S’havien   de   recollir   6.353   lliures,   però   només   pagaren   per   1.402   ll.     =   descontentament   i   desobediència.   -­‐Es  configura  un  magnum  Consilium  de  25  barons,  que  limita  el  poder  reial.   -­‐Així,  la  revolta  dels  grans  barons  anglesos  contra  Joan  I  sense  Terra  (1215),  obliga  el  rei  a  atorgar   la   “Carta   Magna”.   à   Revolta   dels   anglesos   contra   un   rei   que   ha   pres   el   tro   al   seu   germà,   ha   perdut  la  guerra,  exigeix  diners  per  això...  i  li  passen  factura,  els  nobles  demanen  que  els  hi  treguin   obligacions.     -­‐El   rei   havia   perdut   molts   feus   a   França   (1202),   i   s’havia   enfrontat   al   papa   Innocenci   III   pel   nomenament  de  l’arquebisbe  de  Canterbury,  Esteve  Langton  (1205).     -­‐La   “Carta   magna”   del   1215,   els   anglesos   l’han   posada   com   inici   del   seu   parlament,   però   realment  no  ho  és,  és  només  una  carta  de  privilegis,  més  que  inici  del  parlamentarisme.       16     • LA  CARTA  MAGNA  (1215)                      Juan,   por   la   gracia   de   Dios,   rey   de   Inglaterra,   señor   de   Irlanda,   duque   de   Normandía   y   de   Aquitania,   y   conde   de   Anjou,   a   los   arzobispos,   obispos,   abades,   condes,   barones,   jueces,   guardabosques,  sheriffs,  prebostes,   ministros   y   a   todos   los   bailíos   y   fieles,   salud.   Sabed   que,   por   inspiración  de  Dios,  por  la  salvación  de  nuestra  alma  y  las  de  nuestros  antepasados  y  herederos,   por  el  honor  de  Dios  y  la  exaltación  de  la  Santa  Iglesia  y  para  la  reforma  de  nuestro  reino,  con  el   consejo   de   nuestros   venerables   padres   Esteban,   arzobispo   de   Canterbury,   primado   de   Inglaterra   y   cardenal   de   la   Santa   Iglesia   romana,   Enrique,   arzobispo   de   Dublín,   Guillermo,   obispo   de   Londres  (...)  y  otros  entre  sus  leales  súbditos.     12.-­‐   Ningún   “escudaje”   será   impuesto   en   el   reino   sin   el   consentimiento   del   común   consejo  de  nuestro  reino,  a  menos  que  sea  para  el  rescate  de  nuestra  persona,  la  caballería  de                                   nuestro   hijo   mayor   o   el   matrimonio   de   nuestra   hija   mayor,   una   vez   solamente,   y,   en   todo   caso,  no  se  impondrá  más  que  una  ayuda  razonable.                                      13.-­‐  La  ciudad  de  Londres  gozará  de  todas  sus  antiguas  libertades,  tanto  por  tierra   como   por   agua.   Además,   queremos   y   concedemos   que   todas   las   otras   ciudades,   burgos,   villas   y                                    puertos  tengan  todas  las  libertades  y  libres  costumbres  (...)                                      16.-­‐  Nadie  será  obligado  a  cumplir  otros  servicios  más  que  los  que  deba  por  su  feudo   de  caballero  o  de  otra  tenencia  libre  (...)                                      21.-­‐  Que  los  condes  y  los  barones  no  sean  sometidos  a  multa  sino  por  sus  pares  y  no   según  la  naturaleza  de  delito.                        47.    Que  todos  los  bosques  que  hayan  sido,  en  nuestro  tiempo,  sometidos  a  la  ley  del   bosque  sean  de  inmediato  liberados;  y  que  suceda  lo  mismo  con  los  ríos  que,  por  nosotros  y  en   nuestro  tiempo,  hayan  sido  acotados  (...)       -­‐El   vertader   inici   del   parlamentarisme   a   Anglaterra   són   les   provisions   d’Oxford,   del   1259,   ampliades  l’any  següent  a  les  de  Westmister,  amb  Enric  III.  Aquí  sí  neix  el  parlamentarisme,  perquè   el  rei  s’avé  a  pactar  amb  el  parlament,  a  fer  lleis  amb  el  seu  vot.   • A  partir  de  1242,  el  Magnum  Consilium  rep  el  nom  de  Parlamentum.   • El   1259,   Simó   de   Montfort,   comte   de   Leicester,   lidera   el   Parlament,   contra   les   noves   exigències   fiscals   d’Enric   III.   Imposen   al   rei   les   “Provisions   d’Oxford”,   en   què   el   rei   es   compromet  a  sotmetre’s  al  control  i  arbitri  d’un  consell  format  per  24  barons,  12  elegits   per  ell  i  12  pel  Parlament.       17     -­‐La   seva   importància   i   model   parteix   del   1376,   quan   els   “Comuns”   aconseguiren   elegir   un   portantveu  (speaker)  i  imposar-­‐lo  als  altres  ordes,  especialment  els  Lords  i  la  mateixa  reialesa.   -­‐Les   dues   cambres,   la   dels   Comuns   (la   democràtica)   i   la   dels   Lords   (església   i   nobles,   que   van   passant  el  poder  dels  uns  als  altres,  de  forma  hereditària),  tenen  poders  separats,  però  més  sòlids   la  dels  Comuns.   -­‐Al   XIV   Anglaterra   se   separa   d’Europa,   ja   que   fora   d’aquí   les   corts   van   juntes,   els   tres   braços   funcionen  conjuntament,  tot  i  que  cada  braç  vagi  al  seu  aire,  amb  interessos  diferents.     Model  francès   -­‐Mai   tingueren   capacitat   de   control   sobre   l’acció   legislativa   del   rei,   ni   tampoc   sobre   l’acció   fiscal   i   financera.   -­‐Es   reuniren   en   Estats   Provincials   (Xampanya,   Turena,   Poitu,   Normandia,   Delfinat,…)   o   en   Estats   Generals  (reunits  per  primer  cop  el  1302  i  1308).   -­‐Presenten  els  “Cahiers  de  doléances”.   -­‐Al  Parlament,  s’en  diu  Estats  Generals  en  el  cas  francès.  Però  una  cambra  que  pacta  amb  el  rei   mai  ha  existit  a  França,  i  l’únic  que  han  permès  es  reunir  parlaments  de  territoris  menors.  Fer  que   floreixin  microparlaments  que  no  serveixen  per  res  i  permet  a  la  monarquia  fer  el  que  li  doni  la   gana.       Funcionament  de  les  Corts     -­‐Proposo   el   cas   català,   com   a   model   à   aquí   el   Parlament   és   més   real,   no   com   a   Castellà,   on   la   cort  està  per  dir  “sí  senyor”.   -­‐És  semblant  a  l’anglès  i  al  portuguès   -­‐Recordem   que   el   monarca   obre   les   Corts   amb   un   gran   sermó   o   discurs,   que   emmarcarà   la   problemàtica  de  la  convocatòria.     -­‐Els  braços  presenten  el  “Memorial  de  greuges”,  als  que  el  Rei  ha  de  donar  satisfacció.   -­‐Els   reis,   sobretot   el   Cerimoniós,   Joan   I   i   Martí   l’humà   à   els   seus   tres   discursos   son   textos   clàssics   de  la  literatura  catalana,  són  impecables  política  i  literàriament,  en  especial  els  de  Martí  l’Humà.   Sobretot  al  XIV,  els  discursos  reials  son  de  gran  categoria,  i  els  braços  presenten  les  seves  queixes,   18     les  seves  greuges,  els  seus  clams  à  memorial  de  greuges.  I  d’aquí  surten  constitucions,  com  amb   el  senat  romà  antic.     Tipus  de  preceptes  legislatius   -­‐Des  de  1283,  la  legislació  emanada  de  les  Corts,  adoptà  el  nom  genèric  de  Constitucions  (tradició   romanista).   • Constitucions:  són  a  iniciativa  del  monarca  i  aprovades  per  les  Corts  à  la  constitució  es   sempre  a  iniciativa  del  rei,  sigui  quin  sigui.   • Capítol   de   Cort:   Peticions   formulades   pels   estaments,   i   que   el   rei   acceptava   amb   la   fòrmula   de   “Plau   al   senyor   Rei”.   à   quan   la   iniciativa   bé   de   la   funció   parlamentaria,   de   parlar,  de  pactar,  de  que  els  braços  fan  la  proposta  de  llei.  El  rei,  reina  o  infant  ha  de  donar   la  seva  aquiescència.     • Actes  de  Cort:  Disposicions  preses  pel  monarca  fora  de  Corts,  però  que  s’acceptaven  i  es   convalidaven  com  si  haguessin  estat  un  “acte”  de  les  Corts.  à  quan  el  monarca  pren  una   decisió  que  s’aprova  entre  cort  i  cort,  és  com  aquí  la  diputació  permanent  del  parlament.   Tenen  valor  de  llei  entre  corts.     -­‐Però   tot   ve   amb   totes   les   parts,   tot   i   que   no   es   pot   comparar   la   cateogoria   de   cadascun   (la   constitució  és  el  més  important,  el  capitol  de  cort  és  inferior  a  les  constitucions).     • Per  la  seva  banda,  el  Rei  promulgava  i  legislava,  de  forma  paral·∙lela  a  la  de  les  Corts.   • Pragmàtiques:   (d’ençà   de   1241),   disposició   de   certa   importància,   promulgada   motu   proprio  (per  pròpia  iniciativa)  o  a  petició  d’alguna  entitat  o  estament,  sobre  aspectes  de   l’estat:  regalies,  administració  de  justícia,  aplicació  d’acords  de  corts,  etc.   • Privilegis:    Disposicions  particulars  a  favor  de  llocs,  territoris  o  grups  concrets.   • Edictes:  Promulgats  pel  monarca  o  el  lloctinent,  sobre  qüestions  quotidianes  de  govern,   sovint  per  aplicar  allò  que  s’ha  decidit  a  Corts.   • Sentències   arbitrals:   El   rei,   fent   us   del   seu   prestigi   i   autoritat,   intervé   en   disputes   i   conflictes  sorgits  entre  personatges,  institucions,  etc.,  sovint  de  certa  gravetat.  à         19     -­‐La   Diputació   del   General   (1358,   Corts   de   Cervera),   és   la   comissió   temporal   encarregada   de   cobrar  i  lliurar  els  diners  (subsidis)  pactats.   -­‐Agafa  més  força  amb  el  buit  de  poder  de  l’interregne  (1410-­‐1412)  i  sobretot  en  temps  de  Ferran  I   (“rey   ab   pactes   elegit,   és   tengut   servar   les   libertats,   les   quals   primer   ha   jurades   ans   de   prendre   possessió…”     Constitució   de   l'Observança   (1480-­‐81).   à   D’enorme   transcendència,   confirma   el   pactisme,   és   de   temps   de   Ferran   el   Catòlic.   El   rei   es   compromet   a   observar   el   pactisme,   a  no  decidir  res  sense  consultar  al  poble,  però  això  no  dura,  a  època  moderna  s’acaba.     • «Poch   valdría   fer   Lleis   i   Constitucions   si   no   havien   d'ésser,   per   tots   los   ciutadans   i   en   especial  pel  rei  i  llurs  oficials,  estrictament  observades  i  rigurosament  complídes,  perxó,   confirmant  els  Usatges  de  Barcelona,  volem  i  manem  que  sian  observades  al  peu  de  la   lletra,   per   lo   que   no   es   vàlida   cap   contravenció   als   usos,   pràctiques,   costums   o   constitucions   de   Catalunya,   ancar   que   fos   dictada   pel   rei   o   llurs   oficials.»   (Corts   de   Montsó,  anys  1289  i  de  Barcelona,  1481)       20     ...

Tags: