TEMA 2 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2015
Páginas 37
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Ciència Política INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA TEMA 2. ELS ESTATS CONTEMPORANIS 2.1.1. Què és l’Estat? 1, 2 Hem de tenir present que l’Estat és un concepte polisèmic.
 Jean Bodin: “un conjunt de famílies i les seves possessions comunes governades per un poder de comandament segons la raó” → famílies feudals i les possessions comunes (allò que no és de ningú però és de tots).
 Ciceró: “una multitud d’homes lligats per una comunitat de dret i d’utilitat” → no és qualsevol multitud, sinó una que té lleis (dret) i interès general (utilitat).
 Max Weber: “una comunitat humana que reclama, amb èxit, el monopoli de la violència legítima sobre un territori” (ampliació en 2.1.1.-3) Segons una visió àmplia, l’Estat com a qualsevol comunitat política dotada de govern i instruments coercitius. Segons aquesta definició serien Estats: República Francesa actual/Imperi romà /Estats de l’Antiga Grècia… Segons una visió estricta, “Estat modern” amb fronteres, població i institucions estables, que sorgeix de les monarquies absolutes i posteriors revolucions liberals.
2.1.1. Què és l’Estat? 3 La definició de Weber → “L’Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el “territori” és element distintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. Allò específic dels nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del “dret” a la violència.” És a dir, li reconeixem a l’Estat que està legitimat per l’ús de la violència en certs casos (e.g.: quan un grup de persones posa algú en un cotxe per la força es considera un segrest mentre que si ho fa la policia es considera una detenció, ara bé, l’acció ha d’estar justificada). Així doncs, l’Estat autoritza qui pot i qui no pot fer ús de la força i ho acceptem com a legítim: té dret d’utilitzar la força dins dels marcs en que ho regeixi la llei. Hi ha altres elements que poden fer ús de la força, però només en la mesura que l’Estat ho permet (e.g.: ús d’armes pels ciutadans als EUA).
 Estat: presons, política, exèrcit (més les persones encarregades de dur-ho a terme) 1 Introducció a la Ciència Política Això no significa que el mètode principal per imposar el poder sigui l’ús de la força, és més, no és habitual. Però sí que és el primer i l’últim mètode: un Estat neix amb una “conquesta”, per la força, i mor amb una guerra civil, una altra conquesta... per exemple. Per tant, per molt pacífica que sigui l’aparició d’un Estat, sempre es remet a un acte de força. E.g.: Escòcia → procés pacífic però en el moment en què es declara independent (“jo mano aquí”) hi ha un “ús de la força”: a partir d’aquest moment aquest nou Estat té el monopoli de violència).
2.1.2. Trets fonamentals de l’Estat  Territori i població estables En la política pre-moderna, les fronteres (i les poblacions) dels Estats eren borroses i solien canviar constantment. No queda clar a qui pertanyen les poblacions de frontera, cosa que els hi imprimeix un caràcter peculiar.
És, per tant, un tret propi dels Estats moderns. A la política moderna, l’Estat es caracteritza per disposar d’uns fronteres i una població estables. Que sigui estable no vol dir que sigui fix: pot canviar, però no d’un dia per un altre.
 Sobirania (reconeixement intern i extern de la sobirania) La sobirania també és un terme polisèmic. Es pot entendre com l’autoritat última i inapel·lable, particularment sobre un territori = poder últim, suprem, sobre un territori. El sobirà és qui està “per sobre” de la resta en un determinat territori → l’última paraula la té el sobirà.
Es pot reconèixer entendre cap endins (preguntant pel sobirà de l’Estat) o portes enfora (afermant la sobirania de l’Estat enfront de possibles agressions externes): - Internament: Qui és el sobirà de l’Estat? Qui té el dret d’atreure l’organització constitucional de l’Estat? - Externament: punt de vista de les relacions entre Estats.
 Tres respostes davant la sobirania interna: o Sobirania reial: idea de que el sobirà de l’Estat és el rei (monarca).
o Sobirania popular: el poble de l’Estat és l’Estat. Qui té l’última paraula sobre com s’ha d’organitzar l’Estat és la població.
o Sobirania nacional: neix a la França revolucionària en contraposició a la sobirania popular (sufragi universal).
Defensaven el sufragi censatari. El sobirà de l’Estat és la Nació: alguns membres de l’Estat (aquells que són propietaris). La nació no és de tothom, només d’alguns.
→ Avui en dia, tant la sobirania popular com la nacional són el mateix ja que s’ha generalitzat el sufragi universal.
 Govern comú i estable El podem definir amb tres significats diferents: 2 Introducció a la Ciència Política - Com a sinònim de règim polític: conjunt d’institucions que dirigeixen l’Estat → separació dels poders: poden fer les lleis (legislatiu), aplicar-les (executiu) i fer que es compleixin (judicial).
 Com a sinònim de classe política  Com a sinònim de poder executiu.
Sigui quina sigui l’accepció, l’Estat no es redueix al govern, però no hi ha Estat sense govern, que n’és el “director”: aquest “director” és el poder executiu, conjunt de la classe política o conjunt d’institucions.
L’Estat és un conjunt d’institucions que va més enllà del govern: s’ha de diferenciar! (E.g.: l’administració) Hi ha més coses que depenen DEL govern però que no són exactament EL govern.
 Administració amb un cos burocràtic que executa les decisions del govern L’administració pública en teoria no governa, sinó que executa les decisions dels governs. Aquesta és la seva funció.
La burocràcia és el conjunt del funcionariat que desenvolupa aquesta funció executora. Característiques: ▪ No-propietat dels mitjans d’execució. Max Weber exposava que és una forma que es distingeix d’altres formes de govern perquè no és propietària dels mitjans amb que treballa: aquest és el seu tret més característic. E.g: un policia no és propietari de la pistola que porta.
▪ Racionalització de les funcions: funcions molt ben definides.
Cada buròcrata sap què és el que ha de fer ▪ Jerarquia molt clara: cada buròcrata sap qui té per damunt, fins arribar als polítics que ja no són buròcrates, sinó que són els que governen.
A la pràctica, però, desenvolupen una funció política, tot i que en teoria no.
La frontera entre administració/burocràcia i govern és molt borrosa. E.g.: capítol “Sí, Primer Ministre”.
 Marc legal L’Estat modern (sobretot el demo-liberal) sol tenir un marc legal clar amb una pedra angular: la Constitució.
L’Estat modern funciona, en teoria, a base de lleis: les accions dels governs estan (en teoria) emmarcades i limitades per les lleis, que no pertanyen a ningú, sinó al conjunt dels ciutadans (han de regir-se per elles). El marc legal per una banda habilita fer coses i alhora limita. A la pràctica, com més s’allunya l’Estat del model demo-liberal (democràcia), menys es fa realitat aquest principi, menys sentit té la legalitat.
En tots els Estat hi ha un marc legal, per molt malament que estigui fet, però no a tot arreu es respecta. L’Imperi de la llei és que l’Estat és sotmès a 3 Introducció a la Ciència Política les seves lleis: les compleix. Per tant, en aquells llocs on no es respecten és inexistent.
El marc legal preveu mecanismes per la seva pròpia modificació, més exigents com més profunda és la modificació proposada.
 Instruments coercitius per imposar la voluntat de l’Estat L’Estat es caracteritza per tenir el monopoli de la violència legítima. Precisa d’instruments per exercir aquest monopoli, com la policia, l’exèrcit, les presons... (si com a mínim no tens policia o presons, no tens Estat).
Aquests instruments són essencials per l’Estat, indispensables, ja que estan directament lligats al concepte de sobirania, es necessiten per imposar la voluntat de l’Estat.
Trobem excepcions: Estats petits, Estats associats a altres països (un atac a un país associat -e.g.: Costa Rica- serà considerat un atac al país que està associat -e.g.: EUA-)... que poden no disposar d’exèrcits, però fins i tot en aquests casos hi ha policia i presons.
 Certa identitat col·lectiva Els Estats de manera inconscient o (més sovint) conscient, són creadors d’identitat, busquen crear lligams entres els seus ciutadans. Per què? Perquè es “paga” amb més ganes si se sent empatia (e.g.: Nigèria).
Com es creen? Mitjançant seleccions nacionals, llengua o llengües oficials, banderes, himnes… Normalment aquesta identitat se sol expressar en el llenguatge de les nacions i els nacionalismes, tot i que no sempre. E.g.: Unió Soviètica → admetia diferents nacions (plurinacional), però fins i tot l’Estat va intentar crear una identitat col·lectiva (poble soviètic), per crear lligams de solidaritat entre els seus membres.
La identitat més forta és la que no es visualitza com a tal: nacionalisme banal (M. Billig) → nacionalisme que no crida l’atenció sinó dir, per exemple, que tal esportista és de la teva nacionalitat, sense ser qüestionat. Qualsevol Estat o govern subestatal (amb la intenció de crear una identitat nacional), sempre tendirà a crear una identitat d’ordre nacional banal: no es qüestiona. Aquest tipus d’identitat té a veure amb el sentit comú: tots som membres d’una mateixa nació, sorgeix de manera natural. Quan té èxit és quan la població del país es reconeix part d’aquesta nació, ho assumeix (e.g.: la història d’aquesta nació és la meva història).
2.1.3. Funcions de l’Estat Quan té tots els elements l’Estat, què fa? És una pregunta normativa: el que se suposa que ha de fer l’Estat. Per això diem que un Estat fallit és aquell que no fa el que se suposa que hauria de fer.
4 Introducció a la Ciència Política  Segons el liberalisme ▪ Defensa de la comunitat, enfront d’amenaces exteriors.
▪ Justícia dins la comunitat, enfront d’opressions i injustícies que uns ciutadans puguin practicar sobre uns altres a l’interior. Assegurar-se que les relacions entre membres de la comunitat estan regulades.
▪ Provisió de bens públics que, per la seva naturalesa, no es pot esperar que siguin proveïdes pel sector privat (mercat). E.g.: creació de infraestructures (ho ha de proveir l’Estat).
Trobem variants del liberalisme que afegeixen funcions a aquestes bàsiques:  Conservadora: inclouen el manteniment de tradicions i status quo. La justícia significa la protecció dels béns de propietat, començant pel propi cos fins aquells que es deriven del treball de cadascú. L’Estat ha d’intervenir poc: procurar que no es faci mal als béns privats. En canvi, es considera que l’Estat ha d’orientar moralment les persones pel manteniment de les tradicions: s’accepta que l’Estat limiti les accions de la gent, però no els seus béns privats.
→ “Accepten que l’Estat es fiqui al llit de la gent però no a la seva butxaca”  Progressista: inclouen la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats. No consideren que l’Estat ha de vetllar per la moral tradicional però consideren que la justícia no es limita a l’ordre públic ni a la protecció de propietats, sinó que ha d’evitar relacions de dominació basades en la desigualtat i, com a bé públic, l’Estat ho ha de garantir. Ha de regular els mercats i la vida econòmica del país per redistribuir la riques i que tota la població tingui les mateixes oportunitats.
→ “Accepten que l’Estat es fiqui a la butxaca de la gent però no al seu lli.”  Llibertariana: les funcions de l’Estat es limiten a la defensa i a una visió molt restrictiva de la justícia (es limitaria a defensar els drets civils i de propietat; per tant, no tindria, per exemple, funcions de redistribució en pros de “justícia social”). Eliminen la tercera funció: l’Estat no hauria de proveir de béns públics (la noció de "bé públic" és discutida des del llibertarianisme, atès que el "bé" només pot ser individual)  no accepta el paper redistribuïdor dels progressistes ni tampoc li atribueix el paper moral de la variant conservadora a l’Estat. Redueix, per tant, l’Estat i la justícia a la seva mínima expressió → “Estat Gendarme”.
Una vessant extrema del llibertarianisme és l'anarco-capitalisme, que directament demana l'abolició de l'Estat, de forma que totes les funcions tradicionalment reclamades per l'Estat (com ara la seguretat) siguin desenvolupades per actors privats (per exemple, en el cas de la seguretat, per agències de seguretat privades, en comptes de per una policia estatal com passa avui en dia).
5 Introducció a la Ciència Política Compte no confondre el llibertarianisme amb el pensament llibertari d'autors com Bakunin o Kropotkin. Els llibertarians són defensors de la propietat privada i el capitalisme; els llibertaris com són anti-Estat, però també anti-capitalistes.
Es tracta d'un problema de llenguatge. Aquí, tradicionalment, s'ha anomenat "llibertari" als anarco-socialistes i anarco-comunistes com Bakunin o Kropotkin. En canvi, als EUA, el terme anglès "libertarian" és sinònim de defensor del capitalisme a ultrança, de forma que l'Estat queda reduït a la mínima expressió, o directament desapareix, a favor del sector privat. Com que la traducció literal de "libertarian" seria "llibertari" i això induiria a confusió, molts optem per traduir-ho com "llibertarià" per marcar la diferència.
→ “L’Estat no pot ficar-se ni a la butxaca ni al llit de la gent ”  Segons el marxisme L’Estat llegit des del prisma del materialisme històric: són les forces econòmiques les principals condicionants sobres les quals s’erigeix l’Estat.
L’Estat es construeix a partir de les relacions entre classes: és un producte de les relacions de producció, no és més que una eina de dominació de classes. L’Estat liberal, segons Marx, és una junta dels burgesos. La URSS i la República Democràtica de Alemanya creen una nova democràcia governada pel partit de la classe obrera.
S’ha de dissoldre l’Estat perquè d’aquesta manera s’eliminarien les classes: s’ha d’arribar a una igualtat de classes i, si l’Estat ja no les domina, ha de desaparèixer.
 Segons el pluralisme Gestió i canalització del conflicte entre diferents sectors d’interès. Discutir la idea de que l’Estat està en mans d’unes elits. L’Estat modern és com un camp de competició entre diferents grups d’interès per intentar portar-se el màxim de poder possible i així posar en marxa polítiques públiques que satisfacin els seus interessos.
 Segons els nacionalismes Preservació de la unitat i la identitat nacionals. Defensa dels interessos de la nació.
 Segons el utilitarisme Provisió del màxim benestar pel màxim nombre de gent. La bona societat és aquella que proveeix el màxim de benestar possible al màxim de ciutadans possibles. L’Estat ha de garantir una economia de mercat perquè és la més eficient per garantir el benestar a la població. Quan deixa de funciona el mercat, ha de procurar solucionar-ho.
6 Introducció a la Ciència Política Síntesi de les funcions de l’Estat (funcions comunes d’un Estat legítim) → són les majoritàriament acceptades per la majoria d’autors  Defensa  Seguretat i ordre públic  Protecció i promoció dels Drets Humans bàsics  Promoció del creixement econòmic  Redistribució de la riquesa  Provisió de determinats bens públics bàsics pel funcionament de la societat (e.g.: infraestructures) 2.1.4. Estats fallits ≠ Estat funcional Estats que, en algun sentit, han deixat de complir amb les funcions pròpies dels Estats. No es troben en funcionament: són Estats de nom però a al pràctica té molts problemes per funcionar i garantir un Estat legítim. E.g.: Somàlia Criteris del “Fund for Peace” (institució americana d’ideologia neutra): - Pèrdua del control sobre un territori, o del monopoli de l’ús legítim de la força sobre ell.: no és capaç de mantenir el control legítim en el seu territori.
- Erosió de l’autoritat legítima en la presa de decisions. I - Incapacitat per subministrar serveis bàsics.
- Incapacitat per interactuar amb els altres Estats en tant que membre de ple dret dins la comunitat internacional.
Es tracta d’un tipus ideal: model de la realitat que no es dóna mai (abstracte); és una maqueta de la realitat. No es trobarà un exemple pur d’Estat funcional (atès que tots els Estats tenen problemes) però tampoc d’Estat fallit (per molts problemes que hi hagi continua sent un Estat). Quan es troba terminalment fallit, desapareix.
Ha aparegut un nou concepte: Estat fràgil. És una graduació entre Estat funcional i fallit: fins a quin punt un Estat és fort i fins a quin pot ser fallit.
2.1.5. Evolució del poder polític modern  esquema simplista i occidental 1. Els primers Estats moderns Model sobretot de UK i França Pel que fa a l’economia, en aquesta època creixen les ciutats i amb elles el comerç. Alhora disminueix la importància de l’agricultura i amb ella la dels senyors feudals.
En societat es manté l’estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i comercial.
Pel que fa el poder polític, trobem una concentració de poder en mans del rei o del rei i el Parlament. És a dir, el poder es centralitza. D’aquesta manera 7 Introducció a la Ciència Política el rei fa servir el poder de les ciutats per eliminar el de l’aristocràcia/senyors feudals. En conseqüència, neix la burocràcia moderna i així ho fa l’Estat modern. Aquest s’independitza aparentment de la societat  una cosa serà el rei i l’altra tot el conjunt de l’Estat i institucions.
2. L’Estat liberal Finals s. XVIII- mitjans s.XIX Neix majoritàriament de resultes de revolucions i coincideix amb el naixement de dòlar. Pel que fa a l’economia, coincideix amb el trànsit/triomf definitiu al capitalisme (economia de mercat i propietat privada).
L’agricultura i el feudalisme perden importància enfront la indústria i el comerç. Contemplem la política econòmica de “laissez-faire”  “deixar fer”. És adir, l’Estat no es fica massa amb el que fan els empresaris (no intervenció), però no quan parlem del comerç exterior (aranzels, afavorien l’aparició de monopolis...).
Trobem també molts canvis socials, així com la desaparició definitiva de feudalisme i l’ascens de la burgesia en front dels senyors feudals. Sorgeix el conflicte entre la burgesia i les noves classes socials (mitjana, treballadora...).
El poder polític també canvia. La burgesia acaba amb el poder absolut del rei. S’instaura l’Estat representatiu (Parlament representatiu) amb poders limitats, controlat per la burgesia. En els primers Estats Liberals el sufragi era censatari. Per tant, no són Estats democràtics per molt que tinguin un Parlament, igualtat davant la llei... Però no hi ha drets polítics igualitaris, atès que no tothom pot participar en el govern.
A mesura que l’Estat es va anar desenvolupant, els sufragi es va estendre.
3. La crisi de l’Estat liberal El primer signe de crisi el trobem el 1848, on hi ha una proliferació de revolucions liberals arreu d’Europa des de la Revolució Francesa, que fracassen però deixen llavors per a al crisi de l’Estat liberal. Són revolucions de caire progressista. En aquesta data també apareix el Manifest Comunista.
L’Estat liberal entrarà en una crisi de resultes d’una sèrie de canvis econòmics i perquè les classes socials reclamen participació. Trobem un aprofundiment en l’economia capitalista, a més de la 2a Revolució Industrial i d’una gran expansió del comerç a escala mundial (la “globalització”). Lligat a això, hi haurà una expansió dels imperis (imperialisme), que provocarà alhora revolucions liberals en les colònies (alliberament dels imperis colonials), sobretot a Amèrica. En aquestes també trobarem la implantació dels Parlaments. Quan Amèrica s’allibera, els colons buscaran nous llocs (Àfrica, Àsia). En aquest context apareixen noves potències amb aspiracions imperials, com Japó i EUA.
8 Introducció a la Ciència Política A nivell social, de resultes del triomf del capitalisme trobarem una creixent polarització social. Amb el desenvolupament de la indústria, es produeix un èxode massiu del camp a la ciutat, ja que és on hi ha més feina (indústria).
De resultes, trobem la generalització del treball assalariat i l’aparició del moviment obrer, de la qüestió nacional i de la societat de masses. El proletariat industrial esdevé una força social molt important. Si bé en un principi els proletaris no estan organitzats, a la llarga s’adonen que col·lectivament tenen més poder per pressionar la burgesia i millorar les condicions laborals. Així doncs, apareixen els primers sindicats, partits socialistes i es desenvolupa el moviment obrer. Per altra banda, també es produeix que les classes baixes pugin a les classes més altes de resultes d’un augment de la riquesa.
Pel que fa al poder polític, es produeix la universalització del sufragi i així els Estats es van democratitzant. Els partits que trobem, però, són petites elits que estan en contacte per afavorir els seus interessos. En els països que van fer les revolucions abans el procés de democratització s’instaura de manera gradual i estable; la dreta es va adaptant. Per altra banda, hi ha països que no s’arriben a democratitzar o ho fan lentament i a mitges (el legislatiu es pot votar però l’executiu no). En aquests apareixen respostes revolucionàries i contrarevolucionàries als reptes de la política de masses: comunisme (Rússia: el tsarisme va controlar l’obrerisme i el socialisme es va desfer. Per això es desenvolupa el comunisme  resposta revolucionària: conquerir el poder amb una revolució violenta) i feixisme (Alemanya). Apareixen moviments d’extrema dreta com en Alemanya, on provocarà l’aparició del partit nazi. A Espanya la democràcia no es consolida fins acabat el franquisme (Constitució 1978)  En el màxim auge de la crisi liberal el món queda dividit en 4 parts:  Colònies  Estats liberals que s’han democratitzat  Països que no s’han democratitzat i han caigut en el feixisme  Rússia  no es democratitza i apareix el comunisme El segon signe de crisi el trobem a la dècada del 1870. Venim de la dècada anterior on hi ha un creixement econòmic, però ara trobem una sèrie de crisis financeres en què es posa en dubte la viabilitat del sistema capitalista. El 1917-1918 es produeix aquest auge que hem esmentat de la crisi liberal  La 1a GM finalitza i cauen Imperis que no s’havien democratitzat. La democràcia s’expandeix i ho farà en aquells països on no hi és present. Com a resposta, apareixen el feixisme i el comunisme.
9 Introducció a la Ciència Política 4. L’Estat democràticosocial Neix a principis del segle XX, especialment després de al 1a i la 2a GM Economia. Amb l’Estat democràticosocial trobem una expansió de la política social i dels serveis socials. En el moment en què el món queda dividit en 4 parts es produeix la 2a GM  enfrontament entre la coalició d’Estats democràtics més colònies i comunisme, enfront dels feixismes. Acabada la guerra, es produeix una divisió entre el capitalisme i el socialisme (comunisme)  Guerra Freda (període de tensió que culminarà amb el triomf de capitalisme). Per altra banda, L’Estat intervé en l’economia per controlar la qüestió social i les crisis econòmiques, així com fer-se càrrec de l’administració dels problemes socials. Després, trobem el posterior auge neoliberal (70-80)  l’Estat ha anat massa lluny en la intervenció de l’economia i la política social. Arriba amb la caiguda del mur de Berlín, quan s’acaba amb el comunisme gradualment.
A nivell social, hi ha una polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament. A més, trobem l’aparició (al Primer Món) de la societat de consum i l’ascens de la classe mitjana.
Pel que fa al poder polític, al Primer Món la democràcia es consolida i es moderen les diferències entre esquerra i dreta. També trobem la divisió del món entre els EUA i la URSS, amb el posterior triomf del primer.
Posteriorment, es passarà d’un món bipolar a un de multipolar amb pes de les organitzacions internacionals. Els Estats d’avui en dia pràcticament són capitalistes, però el que no és uniforme és el model polític.
 Democràcia liberal  democràcia en aparença però en la finalitat sempre intenta governar el mateix partit amb mètodes coercitius, d’influència.... E.g.: Rússia, Turquia. És un concepte nou i difús.
2.1.6. Transformacions de l’Estat 1. Del poder patrimonial al poder públic o A l’Edat Mitjana, els territoris i els governs són possessió personal dels nobles, sent el Rei un més. Per tant, el poder polític derivava de que hi havia certes persones “propietàries” de la vida d’altres (relacions de vassallatge o esclavisme). El senyor no desenvolupava una funció pública, sinó que administrava els seus territoris (és a dir, no administrava territoris pel conjunt de l’Estat sinó les seves propietats). Sí que trobem algunes institucions no-patrimonials (e.g.: alguns parlaments), però recolzats en la realitat patrimonial i la societat estamental.
o En canvi, l’Estat modern és públic, no és patrimoni personal de ningú, ni tant sols en les seves formulacions antidemocràtiques (e.g.: els Estats totalitaris Hitler, en teoria, no era propietari de l’Estat alemany, sinó un “escollit” per administrar-lo).
10 Introducció a la Ciència Política Aquesta concepció és important en la manera d’entendre l’Estat modern però no és exclusiva d’aquest (e.g.: la República Romana).
2. Dels poders universals a l’Estat-Nació sobirà o A l’Edat Mitjana conviuen, amb els regne si principats (que seran l’embrió dels Estats), dos poders amb pretensió de superioritat universal: Imperi i Papat. L’Església és com un poder universal que dóna legitimitat als nous regnes sorgits després de la caiguda de l’Imperi Romà.
En els Imperis l’emperador ostenta una mena de poder prominent.
Imperi i Papat s’enfronten per aconseguir el poder però cap ho aconsegueix.
o A l’Edat Moderna hi ha un intent de pau (Pau de Westfalia) després de la guerra de religions (catòlics vs. protestants).
Amb la Modernitat i l’aparició del concepte de sobirania nacional, l’Estat passa a considerar-se la màxima autoritat legítima sobre el seu territories passa del poder universal als Estats sobirans. Existència de dret i organitzacions internacionals que moderen, però no anul·len, aquesta pretensió.  Avui en dia, de resultes de la 2a GM, han aparegut organitzacions internacionals per limitar el poder dels Estats, controlar aquells termes a nivell internacional en que els Estat sols no són capaços. Tot i això, no deixen de ser organitzacions formades per Estats: aquests decideixen cedir o combinar la seva sobirania amb d’altres.
3. De la unió Estat/Església a la secularització o A l’Edat Mitjana, i també en l’època romana o greuge, el poder es basa en una concepció teocèntrica de la vida, on la religió és el fonament de tota moralitat i, per tant, de tota política legítima.
o Amb la Modernitat, política i religió s’aniran separant, en part com a resultat de segles d’intolerància religiosa. La fe esdevindrà una qüestió privada i predominarà la raó (és el que tenim en comú els éssers humans i per això l’hem d’utilitzar en les nostres relacions).
S’estén alhora la tolerància religiosa i la separació entre Església i Estat (Estat secular). Hi ha casos, però, en que aquesta divisió no es produeix, però el fonament religiós deixar de ser el més important  variacions de grau i tensions inacabables al respecte.
Als anys 70 tornarà a tenir un important pes en el discurs polític arreu del món  ressorgiment de la política religiosa (e.g.: Nord-amèrica).
4. Dels súbdits a la ciutadania o A l’Edat Mitjana, la relació política entre individus es dóna invariablement en termes de vassallatge: des del serf de la gleva fins Déu passant pel rei o els nobles. L’ésser humà existeix políticament en tant que súbdit: ets un individu amb determinats privilegis que tens en funció d’estar subjecte a un senyor.
11 Introducció a la Ciència Política o A partir de les revolucions americana i francesa, s’estableix una diferenciació enter ciutadà i súbdit, sent el primer el gran “protagonista” del relat polític modern, inclús en els Estats antidemocràtics. Ara bé, el concepte de ciutadania no és exclusiu de l’Estat modern: ja existia a Roma o a les Ciutats-Estat de Grècia.
5. De la política d’elits a la política de masses o A l’Edat Mitjana, les masses popular amb prou feines comptaven políticament i eren les elits les que controlaven el poder polític ( a excepció de les democràcies gregues antigues). Es pretenia mantenirles silenciades, més que adherides.
o Amb l’adveniment de l’Estat modern, i especialment a partir de la seva democratització, la política s’universalitza a les masses.
Començar a ser necessari guanyar el seu suport, fins i tot en contextos no-democràtics (e.g.: els règims totalitarises pretenia que s’adherissin al règim per mantenir-les controlades). Per tant, les masses són sempre un actor rellevant en els Estats moderns.
2.1.7. L’Administració Pública L’administració pública és el conjunt de persones i agències que implementen la política del govern, és a dir, que executen les decisions de govern.
No és un invent modern: ja es troben cossos burocràtics extensos a Imperis (romà, egipci...) i, de manera molt embrionària, també a Europa. E.g.: en l’Imperi Xinès la figura de “mandarí” era un funcionari No obstant, el que sí és modern és la forma moderna de burocràcia: un grau d’especialització i racionalització de l’administració pública moderna molt complexos. De fet, la racionalització és la característica principal de la burocràcia moderna. Max Weber exposava que “la característica del món modern és un procés de racionalització, i això succeeix en tots els àmbits”.
 Dos grans models o Model clàssic: L’Administració Pública moderna neix com a conseqüència de la concentració de poder pròpia de l’absolutisme.
Aquest és el model europeu continental i, especialment, el francès.
El rei té tot el poder i necessita pagar una cos d’oficials que es dediquin a administrar la justícia, administrar impostos... Ja que els senyors feudals van perdent el poder a favor del rei. Per això els primers casos que trobem són l’administració tributària i militar.
Poc a poc s’anirà formant una burocràcia, un cos de funcionariat que anirà separant-se del rei.
o Model anglosaxó: seguirà un camí menys uniforme i ordenat: separació entre administració local i central, dispersió, absència d’estàndards... no serà fins la democratització de Parlament britànic durant el segle XIX que 12 Introducció a la Ciència Política es virarà cap el model continental, avui estàndard. Per explicar això diferenciem dues fases → ▪ Primera fase: hi ha un moment en que de resultes del pas progressiu d’una economia agrícola a una industrial (creixement comerç), la noblesa feudal perd poder però no el perd només davant del monarca, sinó que també davant del Parlament i de les ciutats, fet que provoca un model descentralitzat dispers de l’administració pública. Comencen a aparèixer administradors públics: cobren impostos, administren justícia... Fan les funcions que a França fa al cos dels funcionaris del rei, però no formen un cos centralitzat: diferents administracions públiques, que no estan coordenades i no existeixen estàndards de punts administratius comuns.
▪ Segona fase: Gran Bretanya importa el model francès: administració centralitzada amb un cos de funcionaris i que te uns procediments estandarditzats → és el model més racional des del punt de vista instrumental, per això l’agafa. Ho importa cap a finals del segle XIX, quan el Parlament britànic es democratitza.
 Quatre models nacionals → com recluta, canvia de lloc i fa fora als seus funcionaris l’Administració pública?  Model França: Administració hereva de l’absolutisme. Funcionariat professional i vitalici per examen d’oposició. Rigidesa i apoliticisme. → El funcionari públic accedeix per oposició, després de fer uns exàmens d’oposicions, i ascendeix a partir de mèrits acadèmics, de capacitat, i d’antiguitat. Pretén despolititzar-la: fer-la independent dels canvis que pot haver-hi a la política, però això no vol dir que l’Administració no jugui un paper polític, sinó que el govern perd marge per triar els funcionaris per interessos polítics. És un model excessivament rígid, ja que costa molt fer fora un funcionari, per tant, costa molt donar-li incentius perquè faci la seva feina. També costa molt fer canvis interns a l’administració.
 Model EUA: “Spoils System” → els càrrecs a l’administració són concebuts com a botí dels partits addictes (polítics). Condueix a la ineficiència, ja que no es nomena necessàriament els més capacitats, sinó es nomena a aquells els quals han votat al partit: quan hi ha canvi de govern els càrrecs es reparteixen entre els fidels del partit polític vencedor i, els anteriors funcionaris, els fan fora.
Es modera arran de la Pendlenton Act (1833), que orienta el sistema cap al model francès, però de manera moderada: s’instauren exàmens d’oposició, tot i que una part important encara depenen del càrrec nomenat “a dit”. Flexibilitat i politització.
13 Introducció a la Ciència Política  Model Alemanya: trànsit d’un esquema cameralista i fraccionat a un més semblant al model francès. Es basava, per tant, en la doctrina cameralista (antecedent de les Ciències de l’Administració): com organitzar de manera eficient l’administració absolutista. El podem considerar com un entremig entre el model francès i alemany. La figura del “funcionari polític” es conserva, tanmateix, sobretot entre els alts nivells funcionarials. En les classes funcionarials més altes el polític pot escollir els funcionaris, que han hagut de passar prèviament unes oposicions.
 Model Gran Bretanya (mitjans s. XIX i endavant: importació del francès → 2a fase vista anteriorment) Semblant al francès, però movent-se en un esquema jurídic i polític molt basat en el costum. Sistema de dret no penal → dret consuetudinari: la llei és només una de les fonts de dret, i no sempre la més important. La sentència judicial té un paper igual d’important que el de la llei en molts aspectes. Es limita a aplicar de forma estricta allò que diuen les lleis i això dóna major flexibilitat a l’administració pública.
 Dilemes Politització-eficiència: L’Administració pública sempre es mou en el centre de debat en el qual o bé se li qüestiona la seva rigidesa, o bé se li qüestiona la seva politització. La independència política (si és possible) i la flexibilitat/eficiència són mals companys de viatge: tota administració peca de molta politització o de massa rigidesa. El repte està en trobar un terme entremig, en trobar fórmules d’harmonització d’ambdós principis, cosa que és difícil.
Característica de la democràcia moderna: els mitjans no són seus, no li pertanyen.
2.2. Formes d’Estat i formes de govern Les ideologies polítiques ens ajuden a entendre les formes de govern i d’Estat.
Quan parlem de formes d’Estat i de govern parlem de tipus ideals: mai dos Estats o dos governs són idèntics, però es poden establir tipologies basades en tipus ideals. La seva aparició depèn en part de factors no ideològics, de contingències històriques (de tipus polític, econòmic, social...) però en bona mesura d’ideologies polítiques.
14 Introducció a la Ciència Política 2.2.1. Les tradicions ideològiques Una ideologia política és un conjunt integrat de valors, creences, objectius i propostes referides a l’àmbit polític en general. Les ideologies tenen una connotació de precisió, però les paraules a l’hora de definir una ideologia no han de ser tant precises perquè no existeix, per exemple, una forma de “socialisme”; existeixen “socialismes”. Per això és millor agrupar les ideologies en grans tradicions amb un cert “aire de família”: els col·loquem en una mateixa família per motius en comú i ignorem els detalls diferents.. En realitat no existeix el liberalisme, el socialisme o el conservadorisme, sinó liberalismes, socialismes i conservadorismes.
Per tant, no intenta resoldre un problema particular, sinó que és una forma general d’entendre la política, com ‘s’organitza i de que ha de servir. No és tant de veure una ideologia, sinó un conjunt d’elements que tenen quelcom en comú: ni donar una definició massa àmplia ni exacta.
EL REPUBLICANISME 2.2.1.1. Panoràmica 1 Tòpics sobre el republicanisme:  És la defensa de la república entesa com absència de rei/reina: sentit molt vulgar i modern, ja que antigament el fet de que hi hagués o no rei era el menys important de la tradició republicana.
 Vincular el republicanisme amb la República Francesa: només és un model més.
 El calaix de sastre dels “valors republicans”: quan parlem de valors republicans sempre ens hem de preguntar a què es fa referència.
No hi ha una definició teòrica tancada, com hem dit establim com unes famílies, Podríem definí, per tant, el republicanisme com una tradició política en la que es relacionen, en alguna mesura, els valors de la llibertat, la independència, l’autogovern i la virtut cívica, aquesta última entesa com la predisposició del ciutadà a participar en política, tot mirant en l’interès comú. Segons el republicanisme només una persona lliure podrà pensar en el bé de la comunitat i posseir virtut cívica → participar en la política per defensar els ciutadans.
Existeixen dues reconstruccions modernes del republicanisme, en relació amb el que signifiquen els valors i com es relacionen: - Reconstrucció de Michael Sandel (la llibertat com a autogovern): el liberalisme entén la llibertat com si l’Estat no “m’ha de molestar” (llibertat negativa). En canvi, la llibertat en república és positiva: equival a la participació política en el govern. La independència, per tant, és 15 Introducció a la Ciència Política - important perquè només el ciutadà que és independent dels altres (lliure) és capaç de du a terme una activitat política (virtuós) Reconstrucció de Philippe Petit (la llibertat com a no-dominació): la llibertat és un tercer efecte, consisteix en no estar dominat, és a dir, no hi ha cap govern capaç de prendre decisions de forma arbitrària sobre la teva persona. Si saps que una persona pren decisions arbitràriament segurament no li diràs el què penses per por de que t’afecti.
Aquí la llibertat no és equivalent a participació però és necessària per poder preservar la llibertat.
→ Per tant, la llibertat republicana és compatible amb l’autogovern però no amb el poder arbitrari. Ara bé, el problema és que no tots els ciutadans són rics o tenen recursos. Si un ciutadà és pobre no és lliure perquè continua depenent de les classes socials més adinerades. Tenir propietat dóna accés a una independència econòmica i, per tant, llibertat (“Test de la mirada”: aquell que és lliure podrà mirar als ulls als demés).
Podem distingir entre:  Republicanisme democràtic: si la llibertat depèn de la independència individual, la república ha de garantir la independència personal en el conjunt de la població, la llibertat d’aquells que no la tenen → redistribució de la propietat, mitjançant la cancel·lació de deutes, elaboració de polítiques socials... (ja que la llibertat i al propietat estan relacionades i s’ha de garantir la llibertat d’aquelles persones que no tenen propietat) → Política d’economització de la República.
 Republicanisme oligàrquic: diu el contrari  aquells que no tenen diners i, per tant, no són lliures, no tenen dret a participar en la vida política de la ciutat. Segons Aristòtil, aquelles persones pobres que entren a política, no es defensen a ells mateixos, sinó als seus amos, i per això no tenien dret a participar. En definitiva, només les persones econòmicament autònomes són capaces de ser cívicament virtuoses i tenen dret de participar.
2.2.1.1. Evolució 2 Podem distingir tres etapes d’evolució: 1. REPUBLICANISME CLÀSSIC (Antigues Grècia i Roma): Aristòtil i Ciceró.
Intenten solucionar tres problemes polítics: a. Evitar la tirania (un home es fa amb el poder absolut de tota la polis) b. Gestionar les lluites entre faccions: facció → grup de gent que té uns interessos comuns que es tradueixen en una activitat política en comú.
c. Gestionar la lluita de classes (divisió entre rics i pobres).
16 Introducció a la Ciència Política Tota societat humana està dividida en faccions, fet que provoca un problema pel republicanisme, ja que demana que es participi en política mirant l’interès comú, i si es fa des d’una facció es perd aquest principi. La República ha d’equilibrar el poder de les faccions per tal que totes es vegin obligades a mirar per l’interès general.
Quan una facció aconsegueix el poder absolut, el que fa és dominar la resta de faccions i s’acaba la res pública, d’on prové el concepte República. La lluita de faccions més important és la lluita de classes, entre aquells que tenen molt i els que tenen poc. El problema és que una de les dues pot esdevenir més poderosa amb un líder que es converteixi en un tirà. Per evitar que una classe tiranitzi les altres s’han de crear unes institucions. Aquesta tirania pot arribar pel monopoli del poder per part d’una facció, pel desordre (guerra civil) que condueix al caos, i a que la població doni les seves esperances a un líder tirà.
Per evitar els tres problemes, hi ha la necessitat que existeixi un govern col·lectiu (democràtic, oligàrquic o mixt) en què hi hagi diversos líders i que, per tant, no concentri tot el poder una sola persona: dispersió i control del poder en diferents organitzacions i polítics. A més, altres solucions són establir el vincle entre propietat i llibertat (depenent de si és democràtic o oligàrquic la conseqüència política serà diferent) i excloure de forma parcial o total a les dones, els estrangers i els esclaus.
Durant l’Imperi romà el republicanisme es va anar eclipsant.
L’emperador no elimina les institucions per les aparta. Aquest eclipsi es va mantenir durant l’Edat Mitjana.
2. REPUBLICANISME RENAIXENTISTA I BARROC (segle XV-XVI) Maquiavel, Harrington.
El republicanisme torna a agafar força, especialment al nord d’Itàlia on trobem ciutats que s’han escapat del poder feudal o imperial: ciutats lliures que normalment no tenien monarca i que sovint, en períodes llargs, varen ser repúbliques. En elles, per tant, trobem un govern col·lectiu (organismes que controlaven el poder).
Els problemes continuen sent els del republicanisme clàssic més:  La gestió del pluralisme religiós (tolerància o intolerància religiosa). A Grècia i Roma com que eren politeistes no s’enfrontaven, eren relativament tolerants al pluralisme religiós. Al Renaixement, en canvi, s’estén la intolerància religiosa: com poden articular una societat pluralista religiosament parlant?  Organització d’una societat progressivament basada en el comerç, proto-capitalista. Els clàssics vivien bàsicament de l’agricultura, excepte Atenes que es basava en el comerç marítim 17 Introducció a la Ciència Política protegit per la flota atenenca. Aquesta basava el seu poder militar en la flota, on hi anaven bàsicament els pobres perquè no podien permetre’s una armadura. Com que a Atenes eren els pobres els encarregats de defensar la ciutat, va permetre la seva democratització.
El que es plantegen és, com podem organitzar una República basada en el comerç? La majoria dels qui controlaven el poder eren rics, i per tant, oligàrquics. Consideraven que una ciutat basada en el comerç estava condemnada  els pobres no poden participar en política, s’ha d’evitar. Com s’aconsegueix? Doncs que l’economia estigui basada en l’agricultura i no en el comerç.
A més, el comerç es basa en que veus la resta de la gent com instruments, i no com conciutadans: societat basada en l’egoisme (en tant que el teu benestar és independent al dels altres), ja que el comerç fomenta una disposició a buscar el benefici i això atempta la virtut cívica. Es considera, per tant, que la professió ha de ser la de l’agricultor amb propietats i que pugui viure per si sol.
Els models que desperten admiració són els de la República Romana i d’Esparta (agrícoles i oligàrquiques) i, conseqüentment, el menysteniment d’Atenes (basada en el comerç).
3. REPUBLICANISME CONTEMPORANI: Rousseau, Madison.
Trobem els problemes dels republicanismes anteriors més la lluita contra l’absolutisme estatal: el gran rival és el monarca absolut (passa a ocupar la figura del tirà pels clàssics).
Els problemes originats pel capitalisme s’agreugen. L’economia és fonamentalment comercial i comença a aparèixer l’industrial. Es veu la necessitat de solucionar els problemes de l’economia de mercat (capitalisme).
Revalorització del model atenenc  perquè hi havia la possibilitat de bastir una república amb una economia comercial i es permet la llibertat d’expressió.
Cap a finals del segle XIX trobem un eclipsi del republicanisme ja que, el problema clàssic del republicanisme democràtic entre propietat i llibertat que es soluciona amb la redistribució de la propietat, esdevé inviable en una economia industrial: es pensen fórmules noves (e.g.: socialisme). “No podem partir una indústria i repartir-la en diferents parts”. Per tant, el republicanisme es va eclipsant pel socialisme i la democratització.
A partir dels anys 70 i endavant es recuperen idees dels republicanisme per solucionar problemes actuals, amb element d’interès d’avui en dia.
18 Introducció a la Ciència Política 2.2.1.1. Autors 3 Maquiavel (“El príncep”, on reflexiona sobre la monarquia absoluta) “Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi”  fa una reflexió sobre la forma d’organització de les repúbliques basant-se en la romana (1a dècada de la història de Roma). Estableix dues formes d’organització de l’Estat:  Principat: govern d’una sola persona.
 República: govern col·lectiu, amb diferents organismes reguladors.
També estableix dos humors: el dels poderosos/rics (dominar, posseir poder) i el de pobre ras/pobres (protegir-se de la dominació dels poderosos) recuperació de la teoria clàssica de les faccions. En una ciutat on no hi ha poderosos no hi ha ordre, per tant, són necessaris. Però en una ciutat on els poderosos no tenen límit el seu poder esdevé una tirania. És necessari, per tant, un equilibri entre rics i pobres per preservar la llibertat.  Conflicte i equilibri, a través de govern mixt, resguarda la llibertat. En el cas de Roma, els plebeus van reclamar la institució del Tribut del poble, pel conflicte que tenien amb els rics. De resultes d’aquests conflictes es van anar creant les institucions necessàries per preservar la llibertat.
La crisi de la República romana es va originar per l’expansió d’aquest poble, que va comportar l’enriquiment dels senadors (provoca desigualtats entre la societat) amb la conseqüent guerra civil i l’arribada d’una tirania.
Finalment, Maquiavel estableix una conclusió pessimista: les repúbliques són inestables (o bé acaben perquè són conquerides o conqueridores).
Rosseau Parteix d’una visió optimista de la naturalesa humana (antropologia optimista)  l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el fa esclau. La societat, que qualifica d’un producte indesitjable però inevitable de l’evolució humana, neix quan ho fa la propietat i, en conseqüència, allò que és teu i meu: provoca desigualtats entre la societat.
Rousseau creu que hi ha una forma per recuperar la llibertat natural (llibertat civil), a través del contracte social, en que subsumeix la seva persona dins els sobirà col·lectiu. Obeint les lleis emanades de la voluntat general, l’individu s’obeeix a si mateix i conserva la seva llibertat. Per tant, la sobirania rau en el poble i cadascun dels ciutadans n’és part: membres lliures i iguals que pensen en l’interès comú (“actor col·lectiu”)  virtut cívica. En aquest sentit, les faccions són un perill per la República, ja que pensarien només pel seu benefici.
Per evitar el problema de les faccions els territoris de la república han de ser petits i homogenis, on és factible el consens. Quan la societat és massa plural, és impossible que hi hagi una voluntat d’interès general. En una deliberació no 19 Introducció a la Ciència Política hi ha d’haver un joc d’interessos, sinó de raons. És a dir, pensar més enllà des interessos particulars.
Madison (un dels pares de la Revolució Americana i de la Constitució) Els partidaris són els federalistes. Els contraris, els antifederalistes, qui deien que les Repúbliques nomes podien subsistir en territoris petits i homogenis. Si s’expandeix massa trobaríem un Imperi. Madison li dóna la volta: les faccions són inevitables i els consens absolut és impossible. Els territoris petits i cohesionats permeten a les faccions majoritàries esclafar el dissident. Per això són millor territoris grans amb múltiples nivells de govern (federalisme) i la dispersió del poder per evitar la corrupció (separació de poders, checks and balances). Dóna importància a la virtut cívica, desitjable en la ciutadania però imprescindible en els representants  poder no tots els ciutadans són virtuosos, però s’intentarà triar a aquells governants virtuosos i capaços de governar. Per molt virtuosa que sigui la ciutadania, si el governant no ho és pensarà en el seu interès propi. S’ha de procurar un govern mixt, on els pobres tinguin dret i els poderosos governin.
2.2.1.1. El republicanisme: avui 4 Revival del Republicanisme dels anys 70  Concepte de llibertat diferent, en algun sentit, del liberal (o del d’un determinat liberalisme, segons el qual consisteix en que l’Estat no intervingui).
 Dispersió i control del poder polític.
 Laïcitat: forma extrema de tolerància religiosa, l’Estat no es fica en afers religiosos i si s’hi fica és per evitar que la religió intervingui en afers polítics.
 Preocupació per la corrupció i transparència.
 Lligam entre la llibertat i l’autonomia econòmica (la propietat): avui en dia la propietat que et dóna autonomia són els diners, l’Estat els ha de redistribuir (e.g.: renda mínima).
 Democràcia deliberativa (no sempre), basa en raons i no en jocs d’interessos.
 Patriotisme cívic: fins a quin punt és possible que els ciutadans d’un Estat democràtic sentin lligams a aquest simplement pel títol de ciutadania pels drets i llibertats que la societat política els garanteix.
 Problemes per afrontar realitats com el pluralisme ètico-polític, les qüestions territorials i etno-nacionalistes (aquelles que tenen a veure amb la llengua, territoris...), i les relacions amb altres tradicions. És a dir, que diferents persones en una mateixa societat tinguin diferents concepcions sobre l’interès general. E.g.: que un grup es vulgui separar 20 Introducció a la Ciència Política EL LIBERALISME 2.2.1.2. Panoràmica 1 És un terme polisèmic, segons el context cultural i geogràfic el terme canvia de significat. Per exemple, a Espanya ho relacionaríem amb la privatització, retallades de l’Estat de Benestar... en canvi, a EUA adquireix un significat pròxim al socialdemòcrata: despeses públiques... És la filosofia política predominant a Occident i ha deixat una sèrie d’elements en la nostra mentalitat política, i d’arreu del món.
Una concepció del liberalisme  John Rawls: intentava trobar una justificació de la redistribució de la riquesa. “Una societat justa és aquella en que la societat de l’esfera més baixa està millor que en qualsevol altra”.
Els diferents liberalisme tenen un cert aire de família (no hi ha un sol liberalisme). Definició de David Miller  “Absència en la naturalesa d’una guia moral positiva, prioritat de la llibertat per sobre l’autoritat, secularització de la política, promoció de constitucions i principis de dret que estableixin els límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell”. Significat:  El liberalisme parteix de que no hi ha ningú millor que tu mateix per saber allò que t’interessa. Cadascú ha de bastir la seva vida segons els seus valors, però no hi ha una moral comuna ni un únic ideal de vida.
Desconfia de la capacitat de la societat de dir el què hem de fer- Això no significa que, per exemple, no pugui seguir i escoltar els valors d’una religió, sinó que significa que jo ho he escollit lliurement i ningú m’ho imposa. El que tenen en comú les teories liberals és la confiança en l’individu.
 Les institucions han de garantir aquesta llibertat de l’individu.
 Secularització: pèrdua d’importància de religió. El liberalisme tendeix a desconfiar en la influència de la religió en política, ja que proposa uns valors comuns  religió al marge de la vida política.
 El poder de govern s’ha de limitar (posa èmfasi en la llibertat individual, en els drets de l’individu).
 Igualtat: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en drets i dignitat.
 Tots tenim dret a la llibertat, és un valor comú en totes les branques del liberalisme (que es tractarà diferent segons la branca) diferents visions: Berlin, Sen i Dagger. És un valor connatural del liberalisme, però no exclusiu.
El liberalisme té dos fonaments normatius: o Iusnaturalisme: tradició de pensament jurídic que postula l’existència de drets humans fonamentals d’àmbit universal (“drets humans”), basats en la naturalesa humana, cognoscibles a través de la raó i anteriors a 21 utilitarisme són oposats Iusnaturalisme i Introducció a la Ciència Política qualsevol ordenament jurídic, previs a la constitució de la societat. Les lleis han de ser la traducció d’aquests drets naturals (e.g.: propietat).
Aquella societat justa els respectarà. Iuspositivisme pot ser vist com a contraposat o complementari.
o Utilitarisme: les institucions socials (per tant, també els drets i les lleis) no són de caire pre-polític, sinó el resultat de l’activitat política. Es justifiquen en la mesura que contribueixen a maximitzar el benestar general i agregat de la societat. Les lleis, per tant, han de procurar aquest objectiu. Adam Smith justifica la era de mercat perquè les necessitats de la societat es veuen satisfetes de manera més eficient.
Els primers nomenats com a “liberals” foren els partidaris de la monarquia limitada que van crear la Constitució espanyola del 1812. Per tant, Els primers liberals foren aquells que intentaren limitar el poder de rei mitjançant Constitucions.
2.2.1.2. Autors 2 Hobbes (1588-1679) Obra principal: Leviatan (≠Rosseau)  No és un autor liberal, sinó un teòric de l’absolutisme. Però va aportar conceptes importants pel liberalisme.
Parteix d’una concepció negativa de la naturalesa humana (pessimisme antropològic). L’estat natural de l’home és de misèria i inseguretat permanent, en que tothom fa servir la força contra tothom  “la guerra de tots contra tots” (“L’home és un llop per a l’home”).
Hobbes té un concepte negatiu de la llibertat: la llibertat consisteix en l’absència d’interferència física (literalment) en les decisions d’un (llibertat negativa): absència de l’ús de la força física en contra de la voluntat d’un. Per tant, les amenaces a la llibertat provenen de l’ús de la força física. Es tracta d’una concepció de la llibertat molt popular entre els liberals, i inclús alguns la consideren “la llibertat pròpia del liberalisme”. Hobbes, que no és liberal, la fa servir per a justificar la monarquia absoluta: l’estat de naturalesa (l’anterior a la formació de la societat) ja hem vist que és la guerra de tots contra tots. Això es deu a que, per a Hobbes, l'ésser humà és dolent per naturalesa. La única solució és que tots renunciem a l'ús de la força per confiar-li aquesta tasca a un únic governant: el monarca absolut. La funció d'aquest serà garantir la pau; a canvi, li devem obediència absoluta. Això ho aconseguim a través d’un contracte social: cada persona cedeixi la seva llibertat a canvi de que el monarca protegeixi la seva seguretat: llibertat per seguretat.
El més important és que hi hagi un governant que es preocupi de si la meva vida està assegurada, no en tant que pugui participar en política  necessitat d’una Estat estable que previngui les guerres civils, i això ho fa bé el monarca.
22 Introducció a la Ciència Política Hobbes és important pel liberalisme per tres motius:  La seva concepció de llibertat negativa, la més comuna entre els liberals.
 Pel contractualisme (es un dels pares del contractualisme).
 Pel secularisme (absència de la influència religiosa en la vida política, que pretén imposar uns valors).
Locke (1632-1704) Obra principal: Segon Tractat del Govern Civil  Partidari de parlament. Hobbes i Locke no foren contemporanis, però els dos van viure les guerres civils angleses Concepte de llibertat a cavall entre la llibertat negativa i la republicana: neutralitat antropològica  no té un concepte tan negatiu com Hobbes de la naturalesa humana: no creu que els éssers humans siguin dolents (ni bons) per naturalesa. Creu que la ment humana és una “tabula rasa” (el fet que una persona es comporti d’una manera o altra depèn del seu ambient).
D'altra banda, per Locke, la llibertat de la que parla Hobbes és només un tipus de llibertat: la llibertat natural, la que l'ésser humà té en l'estat de naturalesa, abans d'entrar en societat. En aquest estat de naturalesa, l'ésser humà té tres drets bàsics/inalienables:  A la vida  A la llibertat  A la propietat (estates). Neix del treball, és a dir, allò que agafo de la naturalesa i transformo amb el meu treball, em pertany.
L’estat de naturalesa, on les persones es preocupen de la seva subsistència, comporta també inseguretat. Si algú infringeix aquests drets, tinc dret a defensar-me i a castigar el meu agressor. El problema és que tots tendim a no ser imparcials, a exagerar les ofenses que ens fan i a minimitzar les que fem nosaltres  cadascú seria jutge dels seus conflictes i podria ser arbitrari. Per això, necessitem un òrgan imparcial que vetlli per aquests dretsels éssers humans signen un contracte social per instituir un òrgan que asseguri la vida, la llibertat i la propietat, i jutgi imparcialment les ofenses. Aquest òrgan és l'Estat; però atès que l'Estat el formen persones que poden ser igual de parcials que nosaltres, cal que l'Estat sigui un Estat representatiu (és a dir, parlamentari) i amb poders limitats, on les lleis estiguin basades en els drets naturals i la separació de poders (legislatiu, executiu, federatiu  entès aquest últim com el poder de bastir aliances entre societats. A més, aquestes han de proveir d’un poder que emani del ciutadà (Parlament representatiu).
En aquest sentit, la diferència amb Hobbes es troba en que Locke desconfia del propi govern, atès que pot ser imparcial i per aquest motiu el tenim que regular.
Amb aquesta visió Locke s’enfronta amb els partidaris de la monarquia absoluta 23 Introducció a la Ciència Política ja que aquesta suposa que només govern una persona i això encara és pitjor, atès que pot ser arbitrària.
El concepte de llibertat amb Locke s’ha d’entendre com que la llei no la limita, sinó tot el contrari: n’és garantia ja que la protegeix de l’acció arbitrària d’altres.
La llibertat que es guanya dins la societat (la llibertat civil) no consisteix en la mera absència d'interferències físiques en les meves decisions, sinó en no estar sotmès a cap llei que no sigui fruit d'un poder legislatiu representatiu, (que nosaltres hem escollit) i que no sigui la traducció dels drets naturals.
La llei limitarà la nostra llibertat quan és fruit d’un monarca absolut, per exemple. Si prové d’un govern representatiu, la ciutadania és lliure. Ara bé, com hem dit la llei ha de ser la traducció dels drets naturals i, per tant, si un govern representatiu no els respecta, també estaria atemptant contra la nostra llibertat.
2.2.1.2. Concepte de llibertat 3  Llibertat negativa = absència d’interferència física en les decisions d’un/ absència d’interferència de l’Estat.
 Llibertat positiva = tot allò que la llibertat negativa es deixa en el camí.
És a dir, capacitat de ser amo d’un mateix, de controlar els meus propis impulsos i de tenir els recursos suficients per efectuar allò que decideixis (“autogovern”).
 Llibertat republicana  L’Esta no sempre és una amenaça per la llibertat i no totes les amenaces de la llibertat provenen de l’Estat. Si depens d’una persona ens les necessitats bàsiques, per exemple, no ets lliure. La llibertat consisteix en no està sotmès a l’acció arbitrària d’algú.
2.2.1.2. Evolució 4 1. SEGLE XVII Liberalisme associat a la Il·lustració i posat a les monarquies absolutes, al feudalisme, a la intolerància religiosa (ningú està capacitat per dir-te sota quins valors has de viure; prové sobretot de la gran quantitat de guerres religioses) i al mercantilisme (la riquesa d’un país depèn de les reserves d’or que té; acaba sent contraproduent per la gent i el mateix govern.
2. SEGLE XIX Liberalisme mira de consolidar el Nou Règim  defensar la conquesta de les revolucions: abolició de feudalisme, de les monarquies absolutes... Es creen els primers Estats laics. Divisió entre: ▪ Liberalisme radical (Thomas Jefferson, Thomas Paine): no van tenir prou amb aquestes conquestes, ni amb l’establiment d’un Parlament electiu, sinó que van voler donar sufragi a tots els sectors de la societat. Com més radicals, més conquestes pretenien.
24 Introducció a la Ciència Política ▪ Liberalisme conservador (Benjamin Constant, Edmund Burke): van tenir prou en abolir la monarquia absoluta i el feudalisme, així com liberalitzar els mercats, però estaven a favor de règim monàrquics i amb un sufragi censatari (rics).
Els dos estan lligats al republicanisme democràtic i oligàrquic. Convivència amb imperialismes.
3. SEGLE XX-XXI Liberalisme democràtic, oposat al feixisme, al comunisme i a l’extremisme religiós. Convivència amb imperialismes. Divisió entre: ▪ Liberalisme progressista (John Stuart Mill, John Rawls): accepta la intervenció de l’Estat per redistribuir riquesa però no en qüestions de moral privada.
▪ Liberalisme conservador (Friedrich von Hayek): no accepta la intervenció de l’Estat per redistribuir riquesa però si pel que fa la moralitat.
▪ Llibertarianisme (Robert Nozick): no vol que l’Estat es fiqui en cap de les dues coses; només ha de guardar certs drets de propietat i seguretat pública. Existeix una branca anarcollibertariana: accepta el capitalisme però vol abolir l’Estat.
EL CONSERVADURISME 2.2.1.3. Panoràmica 1 Distinció de Mannheim (1926) entre tradicionalisme i conservadorisme  El segon seria un concepte polític específicament modern (neix amb la modernitat), contraposat al progressisme (persona que veu amb bons ulls el canvi social).
▪ Tradicionalisme: defensa de la tradició i el costum, de la manera com s’han fet les coses sempre en una determinada societat per la idea de que el canvi en si mateix ja és dolent.
Sorgeix com a reacció davant l’igualitarisme liberal, l’optimisme social del racionalisme il·lustrat (Il·lustració  moviment del segle XVII que proclama la superioritat de la raó) i el republicanisme democràtic modern, encarnats particularment a la Revolució Francesa. Hem de tenir pressent però, que el conservadorisme no nega l’ús de la raó però sí que és més pessimista.
 Trets generals:  Pessimisme antropològic (l’ésser humà és dolent per naturalesa)  Confiança en el costum i les jerarquies establertes (principi d’autoritat: és normal que hi hagi persones per sobre d’altres)  Creença en la desigualtat natural entre els humans  Prudència i escepticisme vers la democràcia i el canvi social guiat per la raó 25 Introducció a la Ciència Política  Oposició a la monarquia absoluta perquè té un poder massa elevat per sobre l’església, la família, etc.
2.2.1.3. Burke 2 Finals s.XVIII i inicis s.XIX  el seu pensament és la base del conservadorisme; d’aquí sorgiran corrents més radicals (feixismes) i menys radicals (conservadorisme democràtic).
Edmund Burke (1729-1797): diputat del partit de Whig (liberal), a cavall entre el liberalisme i el conservadorisme (es pot considerar en la tradició conservadora).
Defensa la Revolució Americana perquè veu en ella una afirmació dels costums i llibertats tradicionals dels anglesos.
Critica, en canvi, la Revolució Francesa perquè hi veu un trencament radical amb la tradició política d’aquell país. Trencament que hauria dissolt l’aura de sacralitat del poder (no han respectat l’estructura social i això ha fet que el rei i la societat estamental ja no siguin sagratscondueix al caos) i entregat el govern als elements més baixos de la societat, sota la pretensió (per ell absurda) de que és possible fer tabula rasa del passat i reconstruir la societat mitjançant el guiatge de la raó (no creu que ningú guiat per la raó pugui canviar i redissenyar la societat). Creu que aquestes persones seran víctimes de la seva revolució.
La societat no seria equivalent a una màquina, sinó a un organisme. En una màquina pots introduir canvis, pots canviar les diverses peces fàcilment, en canvi, en un organisme això no resulta tan senzill. En l’organisme no només importen els elements que hi ha dins d’aquest, sinó que hi ha una relació molt estreta entre ells. En les societats passa el mateix: no pots tocar una institució social sense que això comporti conseqüències en la societat (es pot produir una catàstrofe i acabar amb l’ordre social; una vegada fet, no hi ha marxa enrere).
Les institucions, normes i costums heretats estan allà com a fruit de segles d’assaig i error. És a dir, provenen dels nostres avantpassats, que les van crear i comprovar que funcionaven. Encarnen el coneixement col·lectiu de les generacions, superior a l’especulació racional. Per què? Perquè la raó humana no és capaç de tenir en compte totes les conseqüències que poden tenir les seves accions o canvis. En canvi, els costums ja han estat comprovats i funcionen.
Però Burke no és tradicionalista. No s’oposa per principi als canvis (ja que creu que són possibles perquè la societat evoluciona i s’ha d’adaptar a les noves situacions), sinó als que es produeixen de manera radical i/o fora de les normes establertes. Per tant, considera que els canvis són necessaris i han de ser sempre des de dins: no es poden imposar, sinó que s’han de negociar. A més han de ser graduals i duts a terme amb prudència. E.g.: si algú vol canviar la 26 Introducció a la Ciència Política monarquia absoluta ho ha de parlar amb el rei i aquest millorar les situacions des de dins, mai abolint-la.
Desconfia, però, de la persona que diu que els humans es poden servir de la seva raó per introduir canvis dins la societat més enllà del que permeten les jerarquies establertes i els costums, així com de la persona que vol sotmetre tots els valors a la raó.  Té un concepte limitat de la raó humana, però no l’anul·la. És més, creu que les institucions, costums i jerarquies s’han de sotmetre a l’examen crític de la raó per saber quins són necessaris i quins no.
Si ens centrem en la defensa que fa Burke de les jerarquies establertes, veiem que creu que la jerarquia és bona tant pels de dalt com pels de baix ja que si no hi ha ordre, la gent sempre voldrà fer el que vol i si tot canvia, es pot arribar a una situació on res és veritat i tot és possible, de manera que la llibertat deixa de ser valuosa. Per tant hi ha d’haver una elit que controli.
2.2.1.3. Evolució 3 1. Finals del s. XVIII - començaments del XIX Oposició a la Revolució Francesa i a la seva expansió, sense proposar un retorn a l’antic règim, sinó una transició ordenada al nou règim, evitant que el poble agafi massa poder. És un conservadorisme elitista, antidemocràtic i aliè al nacionalisme. Oposat a tots els moviments progressistes de l’època: el conservadorisme és tot el contrari al progressisme. És a dir, és partidari de l’elitisme (partit de notables).
2. Mitjans del s. XIX - començaments del XX Oposició a les forces que deriven del canvi de la Revolució Francesa: socialisme, republicanisme democràtic i liberalisme radical. S’anirà tornant progressivament al conservadorisme nacionalista i imperialista (per l’expansió imperial). En aquesta època es va estenent el dret de sufragi al conjunt de la població de les societats occidentals  el conservadorisme ha de deixar de parlar per les elits i ha de començar a parlar per les masses (per guanyar vots). Una forma d’intentar tenir un missatge atractiu per les masses és lligar-nos a una idea de comunitat que transcendeixi les diferències de classe: la nació. A través del llenguatge de la nació, per tant, aconseguiran seguidors.
Per altra banda, el model de partit de notables a causa de la democratització recorrerà a canvis conservadors, fomentant la por.
3. Començaments del s.XX-anys 1980 El conservadorisme s’oposarà als moviments progressistes, a tota una sèrie de moviments de canvis culturals (matrimoni, cultures sexuals...) els quals qüestionen aquestes tradicions  oposició a la socialdemocràcia, 27 Introducció a la Ciència Política al liberalisme progressista, al comunisme i als moviments de reforma social i cultural, pou de reacció de contrareforma cultural.
En alguns casos, on el conservadorisme no s’adapta a la democràcia, deriva en feixisme (mitjans violents). En altres, trobarem un conservadorisme democràtic. Però en tots els casos parlem d’un conservadorisme amb sentit social: no donar motius als individus de la societat per sentir-se insatisfets. Aquesta última vessant culminarà amb el suport a l’Estat del Benestar: intenten desenvolupar un estat del benestar que garanteixi les jerarquies, no tenen intenció de proclamar igualtats, sinó de mantenir les classes socials. A més, en aquests casos, dones i no propietaris podran votar.
Els conservadors accediran a una part de les reclamacions dels moviments progressistes per tal de controlar-los.
4. Anys 1980 endavant Auge (en el discurs i la teoria) del conservadorisme neoliberal (a partir de la crisi dels 70), amb diferents modalitats. El neoliberalisme sorgeix quan el comunisme està en expansió arreu del món. La branca majoritària del conservadorisme incorpora un programa econòmic en què hi ha una gran desconfiança en la intervenció de l’estat i una gran confiança en el desenvolupament del mercat. Regeneració dels partits conservadors, perquè pensen que han anat massa lluny amb l’esta del benestar i en la democratització, volen tornar als vells costums. Auge del conservadorisme neoliberal.
Les primeres accions que trobem és la retirada de l’estat d’economia (retallada de despeses destinades a serveis públics i a serveis socials).
EL SOCIALISME 2.2.1.4. Panoràmica 1 Terme polisèmic  depenent del context geogràfic, cultural i polític significa diferents coses. En general, el terme remet a la idea que els mitjans de producció estiguin, d’alguna manera, controlats per la societat. En el sentit més estricte, aquest control és directe: la propietat dels mitjans passa a ser social.
Principis d’igualtat i comunitat (Cohen). Una certa idea de llibertat lligada a la independència econòmica (lligam amb republicanisme democràtic).
 Principi d’igualtat: les úniques desigualtats són les que deriven de l’activitat individual. Per un socialista ni les diferències de naixement han de repercutir en la vida en societat. Conflicte entre economia de mercat (l’aprofundiment de la desigualtat) i propietat privada (l’herència com a posició d’avantatge d’una persona sense ser responsabilitat seva).
 Principi de comunitat: les nostres relacions socials s’han de regir per sentir que el nostre benestar depèn del benestar dels altres (ideal 28 Introducció a la Ciència Política regulador). Aportes segons les teves capacitats i reps segons les teves necessitats.
Aquests dos principis són utopies, però lluiten per ells: això els caracteritza.
El fet que els mitjans de producció estiguin en mans privades, a la llarga entra en contradicció amb el principi d’igualtat ja que la propietat privada tendeix a condensar-se en poques mans i a passar de pares a fills. A més, el fet que els mitjans de producció estiguin en mans privades comporta que cadascú miri per ell mateix i això debilita la comunitat. Tensió respecte de la propietat privada i, per tant, amb el capitalisme. Oscil·lació entre el reformisme dins del capitalisme i el rupturisme anti-capitalista.
2.2.1.4. Evolució 2 1. Començament del s. XIX - mitjans s. XIX Aparició del terme lligat a propostes utòpiques, intel·lectuals, normalment apolítiques (Owen, Fourier). Es busca solucionar els problemes socio-econòmics originats pel capitalisme. Es comença a desenvolupar a les escoles intel·lectuals. Grans reformadors utòpics que es volien enfrontar-se al procés d’industrialització i capitalisme industrial, canviar l’economia, dissenyar sistemes ideals econòmics i acabar amb els problemes del capitalisme industrial. Per exemple, defensaven projectes utòpics de reforma social organitzats en una vida socialista (e.g.: Nova Icària). El problema, és que aquest intel·lectuals no tenien una agenda política darrere, només és un moviment d’estudiants.
2. Mitjans s. XIX - finals s. XIX Aparició del marxisme i l’anarquisme. Lligam amb el moviment obrer (auge d’aquest) i el republicanisme democràtic i internacional. El socialisme comença a esdevenir un moviment polític i s’estableixen les primeres organitzacions polítiques.
o Moviment obrer + Moviment intel·lectual = Socialisme L’agenda clàssica del republicanisme democràtic havia de reformar-se. S’esgota el republicanisme, que estava molt lligat a la reforma agrària. “Una fàbrica no la pots trossejar”, per tant, canvis en el republicanisme democràtic  col·lectivitzar propietats.
3. Finals s. XIX - començaments del s. XX El corrent que esdevé hegemònica és la socialdemocràcia marxista, i es crea la II Internacional. Dins l’agenda política, la social democràcia deixa d’aixecar barricades i es presenta a les eleccions (a la llarga anirà perdent el seu esperit revolucionari). Lluita per el sufragi universal com a estratègia (dret de vot a persones amb independència de propietats).
4. Començaments del s. XX - mitjans s. XX 29 Introducció a la Ciència Política Destaca la socialdemocràcia reformista i el comunisme. Trobem un trencament de la II Internacional i l’aparició de les Internacionals Comunista i Socialista. És un context on es viu la Revolució Russa.
5. Mitjans s. XX - finals s. XX Esdevé la Guerra Freda. La socialdemocràcia s’alinea amb Occident i promou l’Estat del Benestar. El comunisme, per altra banda, s’alinea amb la URSS, però es fracciona (maonisme, castrisme, eurocomunisme…).
6. Finals s. XX: Enfonsament del comunisme i Crisi de la socialdemocràcia. Aparició de nous corrents (Tercera Via, chavisme, ecosocialisme…). Crisi de l’Estat de Benestar enfortida per la crisi dels 70.
2.2.1.4. Corrents principals 3 DIAPO 138 MARXISME ORTODOX Entén la revolució social segons el materialisme històric: l’ésser humà és fonamentalment econòmic (abans que la política i la religió) i només aleshores pot pensar en coses més elevades, establir certes relacions de producció per aconseguir més aliments. Com més producció (riquesa) més s’estableix la societat de classes. Història de la lluita de les classes. Aquestes relacions de producció només sobrevivien en la mesura que serveixin per produir més i millor. Al final la societat entra en una revolució social, una lluita de classes, i es produeixen canvis en la societat.
Socialisme serà resultat de contradicció entre forces productives i relacions de producció, i entre burgesia i proletariat (lluita de classes). Proletariat prendrà el control de l’Estat, i aquest s’extingirà en un comunisme de l’abundància. Durant un temps les relacions de producció són bones pel desenvolupament de les forces productives, no obstant això, arriba un moment en què les forces productives xoquen amb les relacions de producció. Quan arriba aquest moment de contradicció entrem en una gran era de revolució de les classes alternes. Marx diu: el capitalisme, com la resta de modes de producció, acabarà quan les classes subalternes del capitalisme (proletaris) es revoltin i acabin amb ell. Llavors intauraran, per primer un règim socialista, per tant, s’aniran eliminant paulatinament les diferents classes i el desenvolupament de les forces productives no es trobarà mai més amb unes relacions de producció adverses fet que portarà a un estat d’abundància, on tothom podrà tenir allò que necessiti.
Materialisme històric: Marx: La realitat és conflictiva. Les dues contradiccions principals de tota la societat són el conflicte entre classes i altres forces productives, i les relacions de producció.
30 Introducció a la Ciència Política Època de crisi econòmica -sobreproducció- El capitalisme estimula necessitats innecessàries. Els treballadors comencen a organitzar-se, lluita de classes dins el capitalisme i expropiació de la propietat privada. ( tendència cap a recol·lectar molts diners en poques mans) Si la propietat estigués en mans del proletariat, la capacitat productiva és dispararia. La societat viuria en l’abundància i desapareixeran els problemes de justícia.
Interessos de conflictes i recursos escassos provocaran problemes de justícia.
Quan la classe treballadora se’n adoni del poder que té, podrà enderrocar al capitalisme.
Marx no determina un model d’estat determinat (problema) el somni de l’abundància és només un somni (recursos limitats), sempre hi hauran problemes de justícia. El seu programa parla de la centralització de l’Estat.
Economia planificada ( planificació centralitzada), te problemes de coordinació i comunicació. D’aquests dos problemes sortirà el comunisme leninista i la socialdemocràcia reformista.
COMUNISME LENINISTA Marxisme voluntarista. Major importància de l’acció dels revolucionaris organitzats en partit d’avantgaurda. Un petit nucli de revolucionaris (proletariat) ha d’engegar la revolució. Menyspreu de la democràcia liberal. Règim de partit únic. Lenin defensa aquesta línia d’actuació i, a més a més, menysprea la democràcia liberal.
La revolució no arribarà espontàniament. Tota revolució sempre té un estat major. Classe treballadora té condicions objectives però no subjectives.
Problema: Confiar en que la revolució arribarà sola, acomodació del sistema.
Dictadura del proletariat- Classe treballadora ha d’exercir el poder amb el partit d’avantguarda-avantguarda del poble- règim de partit únic. Evitar infiltració dels enemics de la classe treballadora.
Estat soviètic ha de preparar la gent per a la nova societat, del capitalisme al socialisme. Reeducació perquè l’èxit de la nova societat depèn d’això.
SOCIALDEMOCRÀCIA REFORMISTA Neix de la pròpia pràctica dels partits socialdemòcrates europeus.
Revisionisme i abandonament del materialisme històric. “Socialisme dins el capitalisme”: economia mixta i Estat del Benestar. Acceptació de la democràcia liberal.
Fer reformes com a tasca principal del govern.
EDWARD BERNSTEIN: Ni la classe mitjana s’enfonsa, ni les crisis són més greus, per la pròpia acció del partit socialista, la classe treballadora millora (reformes sobre el nivell de vida o augments de classe, a la classe mitjana) les condicions que segons Marx feien possible la revolució no estaven. La classe treballadora abandona la revolució per comoditat.
31 Introducció a la Ciència Política Refrenar la retòrica del socialisme i pactar amb la classe mitjana-socialisme dins el capitalisme-reformes sense tocar l’economia de mercat ni la propietat privada. Democràcia liberal-estat del benestar.
ALTRES CORRENTS Anarco-col·lectivisme, comunisme dels consells, sionisme socialista (Kibbutz), socialisme de mercat, ecosocialisme… 2.2.1.4. El socialisme avui 4 Actualment el socialisme pateix una crisi d’imatge, de discurs i d’identitat de la socialdemocràcia. No queda clar ni que els uneix entre ells ni que els separa de liberals i, fins i tot, dels conservadors.
També trobem una crisi de projecte de l’esquerra anti-capitalista.
Desaparegut el comunisme soviètic, no queda clara quina és l’alternativa a la combinació economia mixta + Estat del Benestar.
EL NACIONALISME  Origen llatí: “natio” (conjunt de persones nascudes en un territori) 2.2.1.5. Panoràmica 1 Terme polèmic i polisèmic: significa coses diferents segons el context, el lloc i el moment. E.g.: Escòcia (aquell a favor de la independència escocesa), Alemanya (extrema dreta), Catalunya (és ambigu: n’hi ha que són independentistes, n’hi ha que no defensen la independència...), etc.
Anthony D. Smith proposa una definició temptativa (aire de família): un moviment ideològic amb l’objectiu d’assolir i mantenir l’autonomia, unitat i identitat d’un grup humà que segons alguns dels seus components constitueix, de fet o en potència, una nació.
És a dir, identifiquem com a nació un grup amb un sentiment de solidaritat comuna i que lluita per la seva preservació, unitat (humana i territorial) i per la seva autonomia. A més, el nacionalisme no té perquè identificar un grup com a nació, però sí com a nació en potència. És a dir, que en un futur pot esdevenir una nació com a tal, i això és positiu pels membres del grup.
Caldria afegir-hi la prosperitat  el nacionalista considera que mirar pels propis interessos de la seva nació és primordial. El nacionalisme es caracteritza per defensar l’interès nacional.
32 Introducció a la Ciència Política Diferència amb altres tradicions ideològiques: no parla només sobre com s’ha de governar, sinó també (i especialment) sobre qui o què s’ha de governar.
Quan la resta d’ideologies polítiques parlen de societat, donen per sabut que hi ha unes fronteres delimitats i que aquesta societat es governa sota unes lleis.
Normalment no es fan més precisions. En canvi, el nacionalisme això ho qüestiona: única tradició de pensament que s’ocupa d’especificar el “què humà”, la “demos” (persones que s’han de governar).
2.2.1.5. La idea de nació 2 Els nacionalismes difereixen entre si segons quin concepte de nació estan manejant.
La idea de nació ha anat variant de significats més ètnico-culturals a cívics, i viceversa, des del Barroc cap endavant. En un inici tenia una connotació pejorativa i s’atribuïa al poble ras. A partir del segle XVII, però, s’instaura un govern parlamentari a GB i les persones que podien votar es passen a dir nacionalistes. És a dir, pertanys a una nació i ets considerat ciutadà en tant que pots votar al Parlament.
El primer moment en adquirir un significat més polític, per tant, és al segle XVII (1600) a Anglaterra, amb el sentit de “poble sobirà”  tens plens drets civils i polítics dins del regne. LIAM GREENFELD  el nacionalisme és una de les eines que van utilitzar algunes comunitats per convertir-se en Estats o per modernitzar-se d’aquelles formes de feudalisme o Antic Règim.
D’aquí emigra a Amèrica i a França. Assoleix significats ètnico-culturals a l’Europa continental, particularment a Alemanya. Per exemple, en aquest últim país es considera nació les persones que comparteixen un trets distintius en comú (llengua, raça...). La raó per la qual Alemanya adopta aquest significat és el fet que al s. XIX era un territori amb una gran homogeneïtat de cultures i ètnies però amb un cert sentiment d’identitat. Tot i això, no existia un “Estat alemany”.
Finalment, de “la nació és el poble” es passa a “la nació és el poble distint” (nació amb trets distintius: llengua, raça…).
Nació es pot entendre com a través de 3 conceptes:  cada concepte captura un aspecte i s’alluna d’un altre. Per això és important precisar els usos en cada cas.
 Nació política: conjunt de persones amb voluntat d’auto-govern i, normalment, de sobirania. És a dir, ser els últims dipositaris del govern en aquell territori (però no perquè independents).
 Nació cultural: conjunt de persones amb un seguit de trets objectius, normalment culturals, que els confereixen una forta identitat compartida.
33 Introducció a la Ciència Política  Nació jurídica: conjunt de ciutadans/es d’un Estat, i sovint d’un Estat democràtic; membres de ple dret d’un Estat (que no tenen perquè coincidir amb el conjunt de persones que volen esdevenir sobirans).
Els dos primers són més complicats de reconèixer. Per exemple, quan et refereixes a la nació cultural  la llengua determina la nació: aleshores, Amèrica Llatina i Espanya són la mateixa nació? En definitiva, al nacionalisme clàssic el que es vol és un Estat, compost per un conjunt de persones que vulguin mantenir la seva identitat i amb uns trets culturals comuns (3 elements).
2.2.1.5. Tipus 3 A partir dels tres conceptes (que sorgeixen en moments i situacions diferents): Com entenem la nació?  Nacionalisme estatal vs. nacionalisme subestatal a. El primer, parteix de l’existència d’un Estat.
b. El segons es produeix per sota un Estat: reivindica una nació sense Estat. Dins d’aquest trobem: ▪ Nacionalisme autonomista (no volen la independència, simplement certa autonomia en el govern) vs. nacionalisme secessionista (creació d’un Estat nou  independència).
 Nacionalisme orgànic (Fichte) vs. nacionalisme cívic a. El primer, planteja la nació com a nació cultural: la nació és com un organisme viu. Ets membre en funció d’una sèrie de trets objectius que t’uneixen amb els membres de la nació. E.g.: llengua, cultura...
b. El segon, exposa que la pertinença a la nació té a veure amb el títol de ciutadania: està vinculat o no a una comunitat política entesa o bé com a nació política o bé com a nació jurídica.
▪ Dins aquest últim apareixen dos subtipus: nacionalisme legalista (Sieyès  context de la Revolució Francesa. La nació és el conjunt de persones representades en un parlament; ciutadans de ple dret) vs. nacionalisme voluntarista (Renancontext de la disputa entre Alsàcia i Lorena. la nació no és ni una llengua ni una cultura… sinó la voluntat de viure plegats en una sobirania col·lectiva i compartida. Si hi ha disputes entorn unes fronteres deixem que sigui la gent qui viu en elles qui decideixi on vol pertànyer).
 Intents de síntesi entre nacionalisme orgànic i cívic (s.XIX-XX): o Stuart Mill: la nació és fonamentalment un producte de la voluntat. És la reunió d’una sèrie de persones que tenen unes 34 Introducció a la Ciència Política simpaties entre elles que no existeixen amb la resta de la humanitat  comunitat humana a la que dones prioritat. És més fàcil que neixi aquesta simpatia comuna amb persones que tenen la mateixa llengua i mateixos trets culturals. Per tant, la nació és bona quan això serveix per al progrés de la humanitat i dolenta quan significa una regressió. Podem dir que es pròxim al voluntarisme però afegeix el tema cultural.
o Mancini: parteix d’una dimensió orgànica de nació i li afegeix la dimensió voluntària  les persones, un cop s’han identificat com a nació, han de poder decidir si volen formar part de l’Estat o no.
2.2.1.5. Conceptes fonamentals 4 Nació Principi de nacionalitat: a cada nació, un Estat; a cada Estat, una nació.
Les fronteres de l’Estat han de coincidir amb les de la nació. Als nacionalistes d’Estats això els hi dóna peu a crear identitat. “Ara tenim Itàlia i falten els italians” És difícil portar-ho a la pràctica, sobretot en aquells Estats plurinacionals.
A més, primer de tot s’ha de definir què és una nació.
 Principi (o dret) d’autodeterminació (finals s. XIX - principis s.
XXIndustrialització) Principi segons el qual les nacions tenen dret a decidir el seu futur mitjançant l’auto-govern: cap a on anirà la seva vida i sota quins valors es viurà. No es tracta de que cada nació sigui un Estat, sinó que tinguin el dret de formar un Estat si ho desitgenDret a la independència de les minaries nacionals. Això condueix a que es faci una distinció entre:  Autodeterminació “interna”: dret a l’autogovern/autonomia dins un Estat.
 Autodeterminació “externa”: dret de secessió, a esdevenir un Estat.
Aquest concepte també ha anat variant al llarg de la història. Per exemple, en una principi s’atribuïa a les colònies. Acabada la descolonització, segueix tenint força en molts territoris, especialment després de la caiguda del mur de Berlín: proliferació de moviments independentistes  no queda clar qui té dret o no a aquesta secessió.
 Nation-building (construcció nacional): procés mitjançant el qual un nacionalisme fa ús del poder polític per crear i mantenir una consciència nacional entre els membres del grup humà al que defineix com a nació.
E.g.: quan hi ha diversitat lingüística i s’instaura una llengua oficial.
Diferent d’state-building (construcció de l’Estat). Pot haver statebuilding sense nation-building tot i que és estrany; i pot haver-hi nationbuilding sense fer state-building, que és més habitual.
  35 Introducció a la Ciència Política 2.2.1.5. Evolució 5 Segle XVII Sorgiment i evolució de la idea moderna de nació a Anglaterra. Per tant, com a fenomen polític neix amb la modernitat.
Finals segle XVIII-mitjans segle XIX Sorgiment dels nacionalismes americà i francès, de caràcter cívic i estatal. El sobirà és la nació i no el rei. Al segle XIX agafarà una dimensió cultural  “L’Estat no ets tu (rei) sinó nosaltres”. La següent pregunta serà: qui so nosaltres? Mitjans segle XIX-començaments segle XX Expansió del nacionalisme a tot Occident i sorgiment dels nacionalismes ètnico-culturals. Es fa també una distinció entre nacionalisme cívic i estatal.
Cap endavant sorgeixen revolucions de caràcter nacional i amb elles apareix la “qüestió nacional”com afrontar el fenomen de diversitat lingüística, cultural...
dins les fronteres de diferents Estats. I també com afrontar territoris amb cultures semblants però separats per Estats: sorgiment dels principis de nacionalitat i d’autodeterminació. També sorgeixen bona part dels Estatsnació moderns: nous Estats-nació bé per independència (Grècia), bé per unificació (Itàlia, Alemanya).
De la IGM a la IIGM Enfonsament dels Imperis Centrals. Multiplicació d’Estats-nació (Polònia, Hongria, Irlanda…). Aparició dels feixismes.
De la IIGM fins els anys 70 Nacionalismes anti-colonials.
Dels anys 1970 endavant Ressorgiment dels nacionalismes sub-estatals no-colonials (serbi, basc, català, quebequès, escocès…).
2.2.2. L’Estat liberal, democràtic i social de dret És una forma d’Estat. Les diferents formes d’Estat sorgeixen d’arrel d’uns processos al llarg de la història. La forma d’Estat predominant a Occident és la liberal, democràtica i de dret. Per tant, s’ha anat creant per capes.
 Liberal: l’Estat sorgit de les revolucions americana i francesa comença sent un Estat liberal, políticament oligàrquic. Es reconeixen drets civils negatius. Ningú es troba per sobre la lleivolen acabar amb els privilegis. Per tant, es tracta d’un Estat de Dret (regeix el principi de legalitat, al qual estan sotmesos governants i governants). Però no tota la ciutadania tenia drets polítics, no tothom podia votar  oligàrquic (no democràtic).
 Democràtic (a mitjans del segle XIX) i social de dret (segle XX). Per pressió dels moviments obrer i progressista, així com d’ideologies de 36 Introducció a la Ciència Política signe progressista, es van incorporant drets polítics que configuren un Estat democràtic (tothom pot participar en política i votar), i drets socials que configuren un Estat socials. Abans l’Estat no intervenia en problemes socials, però de resultes de les desigualtats de la industrialització els partits socialistes guanyen suport electoral perquè els obrers ja poden votar. L’Estat del Benestar serà un desenvolupament d’aquest últim.
Cadascuna d’aquestes transformacions va comportar una transformació en el concepte de ciutadania (Thomas H. Marshall, 1950, Citizenship and Social Class):  Inicialment només donava drets de caire civil.
 Amb la democratització, s’afegeixen els de caire polític.
 Amb la característica social, s’afegeixen drets de caire social.
Cadascuna d’aquestes lògiques (liberal, democràtica i social) és diferent de les altres, autònoma, però poden entrar en conflicte, presentar punts de tensió amb elles. Tot i que sovint es retroalimenten: no és casualitat que els Estats liberals s’hagin acabat democratitzant.
37 ...