TEMA 0 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2015
Páginas 14
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Ciència Política INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA TEMA 0. CIÈNCIA POLÍTICA I POLÍTICA. UNA INTRODUCCIÓ 0.1.1. La disciplina És una disciplina diferenciada amb connexions amb la resta de Ciències Socials però amb perfil propi. Cal saber diferenciar-la per treballar-la. Hem d’entendre Ciències Socials com aquelles que es basen en fenòmens socials, és a dir, que no són individuals.
Objectiu: estudiar la conducta humana en un àmbit social.
Un politòleg intenta trobar qui té el poder, és a dir, qui mana més entre les relacions socials.
Moltes vegades utilitzem conceptes abstractes per fer referència a un grup de persones.
Per exemple, quan parlem de que Catalunya ha votat a favor de la independència, realment no és així: Catalunya no vota, és un concepte abstracte, voten un grup de persones a favor de la independència. Per tant, en Ciència Política hem de vigilar a l’hora de referir-nos a aquest tipus de conceptes: hem de parlar amb més individualisme.
0.1.2. Definició: què és la Ciència Política? Què és la Ciència Política? En un sentit evident, és l’estudi científic de la política.
Dues definicions (Bobbio): en un sentit ampli, és allò entès com a l’estudi de la política, i per tant es remuntaria a l’Antiguitat Clàssica. Apareix, en sentit estricte, a finals del segle XIX com a estudi estrictament científic de la política.
Concepcions de la Ciència Política ▪ Globalisme: la Ciència Política no és una ciència independent, sinó un punt de trobada entre diferents ciències socials (economia, sociologia, psicologia...).
▪ Secessionisme: La Ciència Política és una ciència independent amb un objecte d’estudi concret, diferenciat.
0.1.3. Com a professió  Per accedir a institucions polítiques i administracions públiques.
 Organisme de representació d’interessos o ONG.
 Sector privat: consultoria, gestió, empreses dedicades a l’assessoria, realització d’estudis demoscòpics, màrqueting, auditories de gestió...
 Ensenyament i recerca: universitats i instituts de recerca, ensenyament secundari, centres de formació contínua...
 Mitjans de comunicació.
1 Introducció a la Ciència Política  Organitzacions internacionals i d’acció exterior: diplomàcia, organitzacions internacionals, conselleries de relacions exteriors i concepció...
0.1.4. Quan neix la Ciència Política? 1  “La política sempre precedeix la racionalitat, i sovint pertorba la racionalitat” Daniel Bell Què volia dir Daniel Bell amb aquesta cita? Doncs que la política va abans de la Ciència Política. És a dir, per poder parlar, reflexionar, sobre política, abans han d’haver succeït uns fets.
El problema de les ciències socials és la falta de capacitat d’aquestes a l’hora d’analitzar fenòmens abans de que hagin succeït: no poden. Les ciències socials necessiten el fenomen per poder analitza’l.
A més, quan creiem el perquè passen els coses, a vegades succeeix quelcom que pertorba l’esquema, allò pensat, que tenim d’aquell fenomen en concret.
 “Dependència de la informació i pluralisme inherent a la interpretació” Miquel Caminal No podem analitzar fenòmens si no han succeït. No podem provocar uns fets que voldríem que succeïssin, depenem de la informació social que ens dóna la societat. És a dir, necessitem que els fets succeeixin per poder parlarne d’ells.
En ciència política, al no poder fer aquest tipus d’experiments, no sabem exactament quines són les causes dels fenòmens: no acabem de saber quin és el fenomen que causa un altre. És a dir, com que no podem experimentar no podem classificar fins a quin punt un fenomen infereix en un altre: no ho observem, ho inferim. → CAUSALITAT Un pensador en Ciència Política ha de contrastar les hipòtesis o pensaments amb la informació que ens dóna la realitat, que hem de tenir present és imperfecta, ja que en un futur pot canviar completament.
0.1.4. Quan neix la Ciència Política? 2 Van succeir dues ruptures que van provocar el naixement de la Ciència Política:  0.1.4.1. Ruptura entre el pensament polític clàssic i el pensament polític modern: autonomia de la política.
o Pensament polític clàssic (Aristòtil/Plató/Marc Aureli) La política és una esfera distingible, però no autònoma. És a dir, està fortament lligada a la resta d’esferes de la vida social (e.g. la religiosa). Les societats antigues no estaven especialitzades, eren molt senzilles: la vida social ho englobava tot. Hi havia distincions però no tan diferenciades com avui en dia. Tot estava molt 2 Introducció a la Ciència Política relacionat, per tant era difícil diferenciar la política en sí, distingir la seva anàlisi de la del conjunt de la societat. De fet, el mateix mot política prové de “polis”=societat.
En l’època clàssica, a Atenes, els càrrecs es triaven per sorteig, per evitar el poder dels rics: evitar que aquests acabessin sotmetent al poble. Excepte dos càrrecs, els quals necessitaven unes capacitats i uns coneixements importants, ja que eren essencials per la societat.
o Pensament polític modern (s. XV, XVI, XVII) La política esdevé una esfera autònoma. Comença a existir una burocràcia que s’encarrega del funcionament de l’Estat. Es distingeix la política de la religió i, per tant, l’Església començarà a perdre poder quan aquesta diferencia es vagi accentuant.
Esdevé una societat més complexa i especialitzada: les seves diferents esferes són cada cop més especialitzades. A més, comencen a sorgir idees modernes (laïcitat, individualisme, predomini de la Raó...).
En conseqüència, es comença a contraposar allò públic d’allò privat: sorgiment de l’Estat com a ens separat de la vida privada.
 0.1.4.2. Ruptura entre el pensament polític modern i Ciència Política. 1 “El descobriment de l’autonomia de la política no condueix cap a un mètode científic” Sartori L’Estat modern és terreny d’elits polítiques: dominaven la societat i sotmetien el poble al seu parer. Poca gent estava implicada per tant en el govern de l’Estat.
L’Estat liberal, en un inici, també és elitista. La política estava molt restringida i molt poques persones podien votar, sobretot només aquells qui eren grans propietaris. En futur, però, aquest dret a vot s’anirà 3 Introducció a la Ciència Política ampliant progressivament. L’Estat es limitava a protegir la llibertat d’acció dels individus en la seva vida privada, particularment l’econòmica (per això l’economia neix com a ciència).
Les estadístiques no defineixen la ciència política. Però el seu sorgiment al segle XIX va servir per al desenvolupament d’aquesta, tot i que en aquesta època moderna (l’època de Nicolàs Maquiavel) no tenia sentit ja que la política, com hem dit, estava molt restringida.
Maquiavel considerava que hi havia dues classes: els nobles i el poble.
De la diferència/conflicte entre aquests dos sorgirà la llibertat: el poble no vol governa perquè no té les capacitats per fer-ho, però no vol estar sotmès pels nobles, sinó que volen ser lliures. D’aquí sorgiran les institucions encarregades de protegir aquesta llibertat.
 0.1.4.2. Ruptura entre el pensament polític modern i Ciència Política. 2 (finals segle XIX) L’Estat comença a democratitzar-se, tot i que no existeix cap resposta exacta sobre el perquè d’aquest canvi: la parsimònia és el somni de tot científic, que significa explicar una cosa amb molt poques variables, de la manera més simple. En ciències socials hi ha limitacions pel fet de no poder experimentar. Per això moltes vegades no es pot donar resposta al sorgiment d’alguns fets.
Seguint amb l’explicació d’abans, es donen 4 fenòmens que faciliten el naixement de la Ciència Política, 4 grans canvis polítics: 1. Sufragi universal: progressivament les lleis es van anar “ampliant” a la resta de població.
2. Reconeixement del pluralisme polític (comencen a sorgir sectors que poden accedir a la política. Apareixen demandes socials que necessiten ser articulades per partits polítics) i la possibilita de canalitzar les demandes polítiques amb igual legitimitat per accedir al Govern de l’Estat.
3. Inclusió de les diverses classes socials al sistema polític, particularment la classe obrera i les dones.
4. Configuració d’un sistema polític amb partits polítics com a principal element.
 0.1.4.2. Ruptura entre el pensament polític modern i Ciència Política. 3 Anteriorment, l’Estat s’encarregava de poques coses: cobrar impostos, ordre públic... De resultes de la democratització, al política es fa present en la societat i es fa evident que la societat influeix a la política. L’Estat comença a ser present en la societat i la societat en l’Estat. Per això quan 4 Introducció a la Ciència Política es democratitza comencen a sorgir partits obrers per poder respondre a les demandes socials. La política deixa de ser un joc d’unes quantes persones que es coneixen entre elles: hi comencen a intervenir moltes persones, esdevé una qüestió anònima i de masses.
Per això diem que la política es fa anònima. El sentit comú i els coneixements anecdòtics deixen de ser suficients per estudiar-la. Es fa necessari fer servir el mètode científic, així com tècniques empíriques (quantitatives o qualitatives) Per aquest motiu s’introdueixen tècniques estadístiques. Ja hem dit anteriorment que no són l’essència de la Ciència Política, però molt importants per al seu desenvolupament. Aquestes tècniques cada vegada es fan més precises i gràcies a elles la política esdevé mesurable i els estudiosos poden estudiar si la política té relació amb la realitat o no.
Les preguntes normatives (aquelles que es pregunten no com són les coses, sinó com haurien de ser) passen a dependre del coneixement científic, cosa que abans depenien del sentit comú, perquè el coneixement científic ens indicia com succeeix la realitat. És el model científic qui dirà quins models són els millors.
 0.1.4.2. Ruptura entre el pensament polític modern i Ciència Política. 4 El focus de la Ciència Política passa de “l’Estat” al “sistema polític” (sistema polític no es refereix només a institucions o actors, sinó a tot allò que interactua amb aquest: Estat i conjunt d’elements que hi interactuen): interessa en general, les relacions entre l’Estat i les relacions de l’Estat amb la societat. El camp d’estudi s’amplia cap a nivells inferiors a l’Estat (societat civil, lobbies, partits...) així com nivells superiors (organitzacions internacionals o supranacionals). Hem de tenir present però, que les fronteres dels “sistema polític” no són clares! Per entendreho: Sistema polític Estat Religió ...
5 Introducció a la Ciència Política  0.1.4.3. Cronologia del sorgiment de la Ciència Política (tenir-ho present) Al contrari que l’Economia o la Sociologia, no hi ha una “obra fundacional”.
El 1872 Emile Boutmy funda l’Escola Lliure de Ciències Polítiques: veu que falta de coneixements polítics en les persones que hi participen.
Del 1870 a 1950 la consolidació és molt lenta, és una disciplina sempre associada al dret i a la filosofia política, i no pas a l’actuació de la societat.
La Ciència Política era el punt de trobada d’autors d’altres disciplines per parlar d’un tema comú. Es defineix l’objecte d’estudi però mol més als EUA, on hi ha pau, que no pas a l’Europa de les revolucions, les contrarevolucions i les dues Guerres Mundials: aquests conflictes no permeten crear una estructura estable.
El 1904 trobem la creació de l’APSA i el 1906 es publica el primer número de la American Political Science Review. Posteriorment, entre el 1950 i el 1970 (Behavioral Revolution) es comencen a estudiar sistemes electorals i partits polítics. La Ciència Política passa a centrar-se en el comportament de la societat. A més, el 1970 es crea l’ECPR.
0.1.5.1. Els camps de la Ciència Política: Teoria Política Teoria Política: podem definir-la com l’estudi dels aspectes conceptuals i normatius de la política. És a dir, saber què signifiquen les paraules, exactament a què ens referim, ja que els conceptes polítics acostumen a estar carregats: els hi donem connotacions que a vegades associem a d’altres coses que no hi tenen relació (e.g. feixisme). Definir les paraules és important per estudiar la Ciència Política amb un mínim de rigor. E.g.: què és la democràcia? Què és la llibertat? Com podem millorar el funcionament de la democràcia? Les preguntes normatives que tenen a veure amb la moral (pures) també formen part de la teoria política.
La frontera amb la filosofia política és borrosa. Es diferencia sobretot en l’enfocament: la teoria política està més lligada a l’estudi empíric, i la filosofia política és més abstracta.
 “La democràcia i els seus crítics” Robert Dahl 0.1.5.2. Els camps de la Ciència Política: Comportament Polític Comportament polític: és l’estudi del comportament (com i perquè, les causes) dels actors polítics, ja siguin individuals o col·lectius: què vota la gent, per què ho fa, com i per què apareix l’acció col·lectiva, el paper dels lobbies...
6 Introducció a la Ciència Política El free-rider és aquell que no participa en l’acció col·lectiva, però que sen beneficia si aquesta acció surt bé. Si no surt bé, com que no hi participa, no hi perd res. E.g.: en una vaga, si surt bé s’aconsegueixen coses per la societat, si no surt bé té conseqüències negatives en els manifestants.
Té tres enfocaments, que tenen a veure amb les causes del comportament polític:  Estructura: el teu comportament polític està més o menys determinat segons el lloc que ocupes en l’estructura social.
 Socialització (Michigan): et comportes depenent de les influències que has rebut. És a dir, totes les influències socials, culturals... que t’envolten expliquen el perquè del teu comportament.
 Racionalitat (prové de l’economia): les persones som actors racionals que intentem perseguir les nostres objectius de la manera més eficient possible. Per entendre-ho: Creença. E.g.: un partit està “més a prop” que un altre del meu objectiu.
Objectiu Acció. E.g.: segurament votaré aquest partit perquè em beneficia.
Els tres enfocaments no són exclusius ni excloents, és a dir, poden donfluir. Hem de veure quin enfocament correspon millor a cada circumstància.
 “The American Voter” Angus Campbell, Philip Converse, Warren Miller, Donald Stokes 0.1.5.3. Els camps de la Ciència Política: Política Comparada Política Comparada: pretén comparar diferents sistemes, institucions i règims polítics. E.g.: com funcionen a nivell d’estabilitat política els règims presidencialistes (EUA) en comparació amb els sistemes parlamentaris.
L’objectiu no és la mera descripció del sistema polític de cada país sinó la recerca de pautes comunes entre sistemes polítics similars, mitjançant l’ús de tipologies: classificació d’elements en diferents tipus per poder analitzar-los millor (agafen elements que volen comparar i el separen en tipus). Són fonamentals en Ciència Política i essencials en la Política Comparada perquè es tracta precisament de comprar diferents sistemes, institucions i règims polítics.
 “Models de democràcia”, d’Arend Lijphart 7 Introducció a la Ciència Política 0.1.5.4. Els camps de la Ciència Política: Anàlisi de Polítiques Públiques Anàlisi de Polítiques Públiques: és l’estudi sistemàtic de la natura, les causes i els efectes de diferents polítiques públiques (són projectes i activitats que un Estat dissenya i gestiona a través d’un govern i una administració pública, amb la finalitat de satisfer les necessitats de la societat): com es formula, com s’aplica, com va perdurant al llarg del temps...
Es busca tant comprendre el procés mitjançant el qual les polítiques públiques arriben a ser formulades i posades en marxa, com determinar de quina manera poden ser avaluades.
Els temes típics són la rendició de comptes, el cicle de presa de decisions...
 “Understanding Public Policy” de Thomas R. Dye 0.1.5.5. Els camps de la Ciència Política: Ciència de l’Administració Ciència de l’Administració: és l’estudi de l’organització administrativa de l’Estat. Es comparen els diferents tipus de règims d’administració pública, se n’analitza el funcionament, el paper de la burocràcia...
 Els estudis de Max Weber sobre la burocràcia 0.1.5.6. Els camps de la Ciència Política: Relacions Internacionals Relacions Internacionals: és l’estudi de les relacions entre Estats, en totes les seves variants: des de les seves relacions directes fins als actors interestatals (ONG’s, organitzacions internacionals, empreses transnacionals...). E.g.: per quines raons actuen els Estat com ho fan a l’arena internacional? Quina relació existeix entre l’interès nacionals i els Drets Humans en aquest àmbit? 0.1.6. El quadrat politològic Són quatre elements que és bo tenir present a l’hora de reflexionar sobre temes polítics: Conceptes. Claredat conceptual.
Perspectiva històrica.
Exemples i números. Dades.
Política comparada.
 Claredat conceptual: hem de saber sempre sobre el que estem parlant; saber què signifiquen els conceptes i en quina direcció els enfoquem. Els lectors dels nostres treballs han de tenir clar quin significat i sentit li 8 Introducció a la Ciència Política    donem als conceptes que utilitzem: han de saber sobre què parlem i aclarir sempre que faci falta el significat d’un concepte.
Perspectiva històrica: la Ciència Política estudia les persones i les societats, i aquestes han evolucionat al llarg de la història. Per tant, ja que en Ciència Política no podem fer experiments com en un laboratori sinó que necessitem que les coses succeeixin per poder analitzar-les, es important tenir perspectiva històrica. Això ens servirà per saber l’origen d’allò que estem estudiant això com entendre l’evolució dels fenòmens en qüestió. A més, també ens serveix per la claredat conceptual: el significat dels conceptes també evoluciona al llarg de la història si en cada època pot tenir una connotació o una altra: és important contextualitzar-los.
Exemples i números: és també important a l’hora de parlar d’un tema en concret, tenir-ne coneixements: exemples i dades dels conceptes que estudiem. No ens podem limitar a les impressions.
A vegades, temes molt teòrics els podem analitzar mitjançant dades, allò que ens dóna la realitat.
Política comparada: l’única manera d’estudiar en Ciència Política el què passaria, ja que en aquesta disciplina no es poden fer experiments, és mitjançant la política comparada: estudiem fets similars que puguin tenir alguna característica oposada o bé fets oposats que tinguin alguna similitud. És, per tant, important tenir casos comparats estudiats per poder entendre’ls bé: posar en relació perspectiva històrica i dades.
0.1.7. Dicotomies clàssiques de la Ciència Política Una dicotomia és una diferenciació entre dos conceptes (Divisió d'un concepte o una matèria teòrica en dos aspectes, especialment quan són oposats o estan molt diferenciats entre si).
▪ ▪ Positiu/Normatiu: una pregunta positiva es qüestiona sobre com són les coses. En canvi, una pregunta normativa es pregunta no com són les coses sinó com haurien de ser. Eg.: Quan la gent té dret a iniciar una revolució? Normativa/ Per què es produeix una revolució? Positiva.
Natura/Criança: d’una banda els éssers humans som animals, però ens diferenciem de la resta d’animals perquè tenim cultura i una gran quantitat de costums i comportaments.
Aquesta gran diversitat de comportaments sembla que no té relació amb la natura, ja que tots naixem amb les mateixes capacitats naturals, sinó més aviat amb la criança, amb l’entorn i la cultura que ens envolta. Però a vegades hi ha comportaments que són universals, que s’han d’atribuir a la natura. Per tant, són dos conceptes diferenciats però que poden presentar problemes, ja que no sempre tot es pot explicar per la natura o 9 Introducció a la Ciència Política ▪ ▪ per la criança. No tenim que caure en els dos extrems, sinó tenir els dos presents.
Estructura/Agència: no confondre amb el punt de vista holista i individualista. El concepte estructura prové de la teoria de sistemes (forma de descriure determinats elements de la natura que estan relacionats entre sí). L’estructura, per tant, és el conjunt de relacions estables entre els membres d’una societat (estructural social, e.g.: estructura de classes). En política, parlaríem de relacions estables entre actors polítics, ja que els elements que formen el sistema polític són els agents o els actors polítics.
Per altra banda, l’agència és el conjunt de col·lectius capaços de prendre decisions en política. És a dir, els actors polítics amb capacitat per actuar.
La dicotomia entre estructura i agència és com el problema de ougallina: és innegable que l’estructura determina els diferents agents però, d’altra banda, l’agència també afecta l’estructura. L’estructura pot influir sobre allò que els agents són capaços de decidir, però alhora allò que els agents decideixen influeix en l’estructura. És un dilema que no té solució, ja que en resulta difícil separar els dos elements.
Holisme/Individualisme: l’individualisme intenta explicar els fets, el perquè dels fenòmens des de comportaments individuals. En canvi, l’holisme intenta explicar els fenòmens que, aparentment poden semblar individuals, a través de forces socials.
0.2. Què és la política? Política és un terme polisèmic. Cal saber quines són les accepcions del terme que manegem en cada cas. Pot ser entès com el costum d’una organització de fer les coses d’una manera determinada. També parlem de política quan ens referim a l’Estat i tot allò que l’envolta, o quan estem descrivint lluites de poder (e.g.: política universitària).
0.2.1. Origen del terme 1 “Política” ve de polis (ciutat-estat de l’Antiga Grècia): designa el conjunt dels afers propis de la societat. Es referia no tant al territori que ocupava, sinó a la societat que la formava.
Per altra banda, trobem l’antropologia aristotèlica: defineix l’home com a “zoon politikon” → l’home per naturalesa viu en societat, per tant, la participació en política és pròpia de l’home. L’ésser humà necessita participar en la vida pública. Els “idiotes” eren aquells que no hi participaven (antiga Grècia).
0.2.1. Origen del terme 2 El problema de la definició aristotèlica és que “política” és un concepte massa ample, ambigu, ho abasta tot. Això presenta la impossibilitat de definir un 10 Introducció a la Ciència Política objecte d’estudi propi d’una ciència. Certament, l’autonomia de la política es descobreix amb Maquiavel i es remata amb Hobbes.
0.2.1. Origen del terme 3 Cita de David Held i Adrian Leftwich: “Segons la nostra opinió, la política és un fenomen que es troba en tots i entre tots els grups, institucions i societats, tant de la vida pública com de la privada. (...) No tracta del govern, o només del govern. (...) De fet, no hi ha res més polític que els intents constants d’excloure certs tipus de problemes de la política.” Held i Leftwich es refereixen al fet que la política té a veure amb la forma en que s'organitza el poder, es lluita per ell i es fan coses amb ell. Si una relació social és (al menys en part) una relació de poder, res és més atractiu pel poderós que mirar de convèncer tothom que no és pas una relació de poder. "Despolititzar" un problema polític és una altra forma de fer política (és a dir: negar que una relació de poder sigui tal relació de poder és una forma de conservar el poder per part de qui el té).
0.2.1. Origen del terme 4 Cita de Abba Lerner: “Una transacció econòmica és un problema polític resolt. (...) L’economia ha guanyat el títol de Reina de les Ciències Socials per escollir com a domini els problemes polítics resolts”.
La cita de Lerner té a veure amb al que es refereixen Held i Leftwich: la ciència econòmica tendeix a tractar les transaccions econòmiques com si no fossin relacions de poder, com si fossin "problemes polítics resolts" (com en la vinyeta del Roto, on una situació de poder desigual es planteja com una relació contractual "lliure").
0.2.2. Dues dimensions de la política Dos punts de vista per entendre la política, que són complementaris però no oposats: ▪ Dimensió vertical: la que comprèn les relacions existents entre governants i governats. En aquesta dimensió ens trobem elits, més o menys identificades com a tals, que exigeixen obediència a la resta de la població i miren de legitimar el seu domini. → ELITS QUE GOVERNEN I COMUNITATS QUE OBEEIXEN 11 Introducció a la Ciència Política ▪ Dimensió horitzontal: la que comprèn les relacions existents membres d’una mateixa comunitat política en termes de cooperació (institucions, lleis...) o d’autoafirmació egoista (deixar de cooperar amb algú perquè et beneficia). → COOPERACIÓ 0.2.3. Tres nivells on és present la política  Governs i institucions públiques.
 Actors privats formalment no polítics (companyies petrolíferes, Església...). A la pràctica, però, acaben tenint un gran impacte polític.
 Societat civil: actors privats que no formen part de l’Estat però influeixen en l’esfera pública. El seu propòsit és influir com a ciutadans en l’opinió pública. E.g.: associació que defensa els drets dels homosexuals 0.2.4. Quatre conceptes de la política 1. La política com el control sobre persones i recursos. És polític tot fenomen vinculat a formes de poder o de domini sobre els altres, imposant conductes que no són espontàniament adoptades. → PODER  Maquiavel, Lasswell, Dahl 2. La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions públiques. La política és tota activitat feta dins d’unes institucions estables (bàsicament l’Estat), autoritzades per exercir una coacció sobre una comunitat. → INSTITUCIONALITZACIÓ  Weber Allò polític no és només allò relacionat amb el poder sinó com activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions públiques.
3. La política com a activitat regida pels valors de l’ordre i l’equilibri social: enfocada cap a l’ordre i equilibri social. Tota activitat encaminada a fomentar el bé comú o l’interès general, mitjançant la redistribució de valors. → SISTEMES DE VALORS  Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Locke, Parsons o Easton 4. La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça exterior. La preparació per la guerra i l’organització militar (amb les exigències de jerarquia, disciplina, recursos fiscals i coacció) seria a l’origen de l’activitat política (Spencer, Gumplowicz). Aquest punt de vista ha influït també a la concepció de la política interna, que l’entén com una lluita permanent “nosaltres-ells”, basada en la distinció amic enemic. → VIOLÈNCIA ORGANITZADA (La política seria la continuació de la guerra per altres mitjans. La forma natural de la política és la conflictivitat.) 12 Introducció a la Ciència Política Neix per defensar la comunitat d’una amenaça exterior i, en conseqüència, les comunitats creen exèrcits per defensar-se. Aquest exèrcit necessita una disciplina i un ordre i, d’aquesta manera, es van creant una sèrie d’elements que conformen una política. Per tant, la política consisteix en un grup de persones que s’organitzen per tal de defensar-se d’un altre grup i s’enfronten fins que en guanya un.
 Teoria de Schmitt (afiliat al partit nazi) 0.2.5. Tres aspectes de la política a) La política com a estructura polity En aquest cas intentaríem identificar en quines estructures s’ha concentrat l’organització social d’una comunitat determinada. És a dir, estudiem les relacions entre diferents institucions: la política com a estructura.
E.g.: l’estudi de les funcions d’un Parlament o d’un Tribunal Constitucional, és l’anàlisi de l’Estat b) La política com a procés politics En aquest cas observem que la política implica una manera determinada de comportar-se d’un col·lectiu o d’uns individus que podem identificar com ho fan. És a dir, la política com activitat: estem estudiant què passa dins de la política, el comportament dels actors.
E.g.: podem analitzar com negocien els partits per formar una coalició de Govern; per què determinats grups poden organitzar-se com a partits i d’altres no; per què es tria una candidatura i no pas una altra.
c) La política com a resultat policy Resposta a la combinació d’estructura (polity) i procés (politics) a cada conflicte que cal gestionar. És a dir, el resultat de les accions dels actors dins de l’estructura política. Aquestes respostes en forma de decisions efectives són el producte final de la política.
E.g.: Polítiques públiques → quines mesures s’adopten en sanitat i educació, respecte l’atur, quins resultats obtenen...
0.2.6. Relació entre ètica i política La política suscita de qüestions de principi, implica escollir entre valors contradictoris i sovint s’inicia i es manté per raons ètiques. Però ètica i política són independents. Allò que és més correcte moralment pot no tenir gaire a veure amb el que acaba passant. Estan entrelligades però no sempre estan en harmonia. A vegades, allò que moralment és correcte no sempre s’acaba duent a la pràctica en política. → “És” no implica “ha de ser”. Max Webber exposava que la política no jutja segons si una acció està bé o malament, sinó que jutja les conseqüències. L’ètica pròpia de la política és la de les responsabilitats.
 Concepció dels valors: 13 Introducció a la Ciència Política o Monisme: un valor suprem on tendeixen la resta de valors.
o Pluralisme: no hi ha un únic valor suprem, sinó un conjunt de valors importants.
 Jeràrquic: hi ha una escala de valors que podem ordenar, uns són més importants que altres.
 Agonístic: no només hi ha una pluralitat de valors, sinó que no es poden ordenar, no es pot establir una jerarquia. Estan en tensió entre ells. E.g.: seguretat-llibertat 14 ...