Resum lectura (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Percepció, Atenció i Memòria (PAM)
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 20/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RESUM ENTREVISTES PUNSET- MONTSE LOS SIETE PECADOS DE LA MEMORIA En aquesta entrevista parla de la memòria i d'errors freqüents que realitzem les persones. Primer de tot cal destacar que en el cervell resulta complex trobar un únic lloc en el qual s'emmagatzemi un record concret, ja que el record d'una experiència concreta es compon per fragments d'informació que es guarden en diferents parts del cervell i quan realitzem l'acció de recordar, aquests fragments d'informació tornen a unir-se a les diferents parts del cervell.
Quan recordem una experiència del passat, hi ha parts del nostre cervell visual i auditiu que s'activa, i és gràcies a l'hipocamp el que s’encarrega de reunificar aquests fragments d’informació, formant així el record.
Daniel Schacter en l'entrevista realitza una classificació dels errors de la memòria anomenant-los "els set pecats de la memòria".
El primer que parla és el "pecat de l'omissió", el qual tracta de diferents tipus d'oblits.
Dins d’aquest pecat hi ha tres tipus principals: 1. "Transitorietat", el qual consisteix en el fet que en general, els records tendeixen a debilitar-se amb el temps, és a dir, la informació desapareixerà amb el pas del temps.
2. "Distractibilitat", el qual consisteix en el fet que si no prestem atenció en el moment de realitzar una acció, mai arriba a la memòria de manera que permet emmagatzemar.
3. “Bloqueig", aquest es refereix al fet que a vegades podem tenir informació emmagatzemada en la memòria, podem estar prestant atenció, podem estar intentant recordar, però la informació no ens acaba sortint.
Daniel Schacter després parla del concepte "atribució errònia". Aquest error es produeix quan recordem algun aspecte d'un esdeveniment correctament, però recordem la seva font incorrectament.
Considera que hi ha quelcom considerat com atribució errònia, que ell denomina “suggestionabilitat”. Consisteix a suggerir un fet a algú que podria haver passat, inclús si no ha passat, i moltes persones arriben a creure a través de la imaginació que si ha ocorregut.
Després parla de “biaix retrospectiu”. Això es refereix al fet que els records a vegades estan influenciats i distorsionats pels nostres coneixements, sentiments i creences actuals. En algunes ocasions el que sabem, creem i sentim en el present afecta les nostres evocacions del que creiem que va succeir en el passat.
Les investigacions relacionades amb la memòria fins al moment solien apuntar que era un fet exclusivament relacionat amb el passat, però ara després d’algunes investigacions troben interessant el paper de la memòria com quelcom que ens permet pensar en el futur.
COMO CONSTRUIMOS LOS RECUERDOS Martin Conway considera que els records són reals i no reals. Els nostres records corresponen a una experiència del món però també està involucrat el que som, és a dir, el que som al marge de la realitat.
Fins als tres anys no hi ha constància de què siguem capaços de recordar, si hem oblidat i perquè hem oblidat. No és fins a una edat aproximada de sis anys quan la gent percep els seus records com a tal. Els records anteriors a aquesta edat es recorden no-connectats que a vegades es perceben com records i d’altres no saben com. Això té a veure amb el fet de ser conscients o no d’ell. És probable que un nadó en el moment de néixer ja disposi de consciència per certes coses.
Sense llenguatge es pot recordar, però l’ús del llenguatge facilita el fet de recordar. Pot ser que el nen en el període anterior als 24 mesos ja tingui alguns records, encara que no puguin expressar-los. El llenguatge facilita l’estructuració dels records i el fet d’interactuar socialment amb aquests, el que sembla ser un tret fonamental per recordar.
Els nens als sis o set anys ja no recorden els esdeveniments ocorreguts en els tres anys. Quan diem que oblidem quelcom no significa que ho eliminem de la nostra memòria, sinó que es converteixen en inaccessibles per la nostra consciència.
A més, parla dels falsos records, els quals van obrint el camí des de la nostra memòria a llarg termini i en realitat vénen a donar suport de forma important alguns aspectes de la nostra identitat personal.
Parla també de records sospitosos, els quals les persones no estan del tot segures.
Alguns eren manifestacions falses però la persona els recordava així.
Quan parlem d’un record real estem parlant de la nostra experiència del món, podent haver-hi certa coincidència entre la nostra experiència del món i el món, o poder no.
És impossible guardar records complets en el nostre interior.
RESUM ENTREVISTES PUNSET- ELISA ELS SET PECATS DE LA MEMÒRIA L’entrevista ens parla sobre que quan recordem o quan imaginem el que vindrà, s’activen parts molt semblants del cervell. Resulta difícil trobar un únic lloc en el qual es trobi un record concret, aquest es compon de fragments que es guarden en diferents llocs del cervell i quan recordem, es tornen a unir aquests fragments. Quan evoquem una experiència del passat, hi ha parts del nostre cervell visual i parts de l’auditiu que s’activen. L’encarregat d’unificar els fragments d’informació és l’hipocamp.
L’entrevista també ens parla dels pecats d’omissió que són diferents formes d’oblidar.
Explica que n’hi ha tres tipus principals. El primer és el de transitorietat i té a veure amb el fet que els records tendeixen a debilitar-se amb el temps. El segon tipus és de distractibilitat. Té a veure amb quan oblidem on hem deixat algun objecte perquè simplement no estàvem posant atenció al que féiem. El tercer tipus és el bloqueig que es refereix a quan sabem que som coneixedors d’una informació però en aquell moment no ens surt. Un pecat d’omissió es produeix quan cometem un error a l’hora de recordar. També ens parla de l’atribució errònia que es produeix quan recordem algun aspecte d’un esdeveniment correctament però recordem incorrectament la seva font (per exemple atribuir una cara a una altra situació). La suggestionabilitat està relacionada amb l’atribució errònia. És que quan suggerim alguna cosa a algú, inclús si no és certa, arriben a creure a través de la imaginació que és certa.
Per últim explica que moltes persones prenen decisions en funció del que creuen i no del que veuen. Es parla de biaix retrospectiu que significa que els records a vegades estan influenciats i distorsionats pels nostres coneixements, creences i emocions.
D’aquí s’associen les conductes dogmàtiques i cruels. Si les creences et fan distorsionar el passat per adequar-lo al que creus, aquestes creences s’acabaran reforçant.
L’entrevistat explica que confia molt menys en la memòria pels detalls concrets que pel que va succeir fa molt temps. La memòria té el seu punt feble en les circumstàncies en les que va succeir una experiència. Recorda el significat general de l’experiència però no els petits detalls. Així doncs la memòria no solament ens permet pensar en el passat sinó també en el futur.
COM CONSTRUÏM ELS RECORDS El text parla primerament sobre si els records són reals o ficticis. L’entrevistat explica que són les dues coses, ja que per una part són la nostra experiència al món però per l’altra són el que nosaltres som al marge de la realitat. També parla perquè fins als 3 anys no se sap si som capaços de recordar. L’entrevistat explica que no es perceben records fins a l’edat aproximada de sis anys i quan un adult intenta recordar fets de quan tenia tres o quatre anys només recorden fragments que a vegades perceben com a records i a vegades no n’estan segurs. Tot això té molt a veure amb ser conscients o no d’allò. El nen no comença a distingir el jo de mi fins als 24 o 30 mesos. Un altre fet important és el llenguatge. Si no tenim paraules per expressar-nos, ens serà molt més difícil recordar els fets. El nen que no passa dels 24 mesos ja té records però no té paraules per expressar-los. El llenguatge ajuda a estructurar els records i a interactuar socialment amb ells, cosa que és molt important a l’hora de recordar. A 6 anys ja no recorden tan fortament els records que tenien amb 3 anys i a mesura que passa el temps se n’obliden més. Per tant, es pot dir que quan diem que oblidem alguna cosa realment només és un record inaccessible a la nostra consciència.
Un altre fet important són els falsos records que vénen des de la memòria a llarg termini i en realitat el que fan és donar suport a alguns aspectes de la nostra identitat personal. Són records falsos però la persona creu fermament recordar-los així. Quan algú diu que un record és real parla sobre la seva experiència viscuda. Podria ser que coincidís la realitat amb els nostres records però també podria ser que no. És possible que sigui una experiència emocional i tingui més a veure amb l’estat interior que amb la realitat.
Per acabar, parlen del fet que és impossible recordar-ho absolutament tot, ja que produiria una sobrecàrrega de temps, per tant la memòria només recorda aquelles coses que per a nosaltres són importants. Parlen de les flashbulb memories per referirse a això. També parlen de la memòria fotogràfica, que és com si féssim una foto del que volem recordar.
...

Comprar Previsualizar