Tema 2. La formació i l’evolució del litoral (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 13
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

La formació i l’evolució del litoral Dr. Francesc Romagosa; Dra. Françoise Breton El litoral en el context dels mars i els oceans Sense mars i oceans el litoral no existiria. El 70% de la superficie del planeta és format pels oceans. Si mirem un globus terraqüi veurem que tenim oceans a totes les latituds (Figura 2.1). En aquest sentit, hi ha autors que afirmen que potser hauria estat més convenient haver batejat el planeta com a planeta Oceà enlloc de planeta Terra. Si observem la seva superfície hauria de ser així, però en realitat els oceans només són una simple capa d'uns 3 quilòmetres de profunditat mitjana en relació als més de 6.300 quilòmetres del radi de la Terra (Figura 2.2). També és cert, però, que gràcies a l’aigua i als oceans existeix la vida a la Terra.
Figura 2.1. El planeta Terra des de l’espai Font: Nasa.
Es podria parlar d'un únic oceà mundial, ja que totes les seves aigües estan unides, però aquest gran oceà generalment s'ha dividit en cinc unitats o oceans. Per una banda, dos oceans que van d'un cercle polar a l'altre: l'Atlàntic i el Pacífic. L'Atlàntic s'estén en la màxima amplitud meridiana (de Nord a Sud) i el Pacífic, el més gran, en la màxima extensió en sentit paral·lel. Per una altra banda, un oceà, l'Índic, que va dels tròpics al cercle polar antàrtic. I, finalment, un parell d’oceans que circumden les latituds polars: l'Àrtic i l’Antàrtic (Figura 2.3). La distribució actual dels oceans ocupa totes les latituds i inclouen tot un conjunt de mars menors amb unes condicions particulars. Uns mars més tancats (Mediterrani, Negre, Roig...), uns de més oberts (del Nord...), amb dinàmiques de marea i onatges molt diferents. Uns mars més càlids (Carib, de la Xina Meridional, Roig...) i uns mars més freds (Bàltic, del Nord...), amb característiques ecològiques molt diferenciades. Els mars que reben més aigua dolça dels rius i de la pluja de la que s'evapora resulten salobrosos (del Nord, Negre...); i, al contrari, els que tenen una evaporació superior a l'entrada d'aigua dolça, esdevenen més salats (Mediterrani, Roig...).
Hi ha, doncs, una enorme diversitat d'ambients marítims i costaners al planeta.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 1 Figura 2.2. Estructura en capes de la Terra Font: Tarbuck i Lutgens (1999).
Figura 2.3. Els oceans del planeta Terra Font: Mapquest.com.
Però no sempre els oceans han estat repartits de la mateixa manera. Hi ha hagut èpoques durant les quals hi havia un únic gran continent (Pangea) i un únic oceà donava la volta al planeta en la zona equatorial. Si parlem de l'edat dels oceans mundials podríem recordar que l'Atlàntic nord es va començar a obrir fa aproximadament uns 165 milions d'anys, i afegir que la Mediterrània és un mar relicte, en procés de tancament, resta de l'antic mar de Tetis (Figura 2.4). Des d’aquest punt de vista, també es pot afirmar que els litorals han estat en constant moviment i transformació al llarg de la història del planeta.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 2 Figura 2.4. Deriva continental Font: Day (1999).
Relleu i estructura dels oceans Des del punt de vista estructural, el marge continental és el continent submergit (Figura 2.5). Aquest marge està constituït per la plataforma continental i el talús continental.
Figura 2.5. El marge continental Font: Strahler i Strahler (1989).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 3 La plataforma continental és una ampla faixa de terreny de pendent molt suau (inferior a l’1%) que arriba fins als 150-200 metres de profunditat (ocupa el 7% del fons dels mars i oceans). En el cas de la conca mediterrània, pot tenir una extensió de més de 100 quilòmetres mar endins, si bé en alguns punts -sectors litorals abruptes- és molt més estreta.
El talús continental és el límit extern de la plataforma, on s'inicia un fort pendent que condueix a profunditats superiors als mil metres. Si observem un perfil topogràfic, des del continent cap al fons de l'oceà, veurem clarament la diferenciació entre la plataforma i el talús.
Sovint, la plataforma és una prolongació del continent sota la mar on es poden veure canyons submarins a la prolongació d'algunes valls fluvials, testimonis de les fractures per on havia passat un riu o simplement deguts a falles. A la part inferior del marge continental hi podem trobar ventalls de sediments, a mode de deltes submarins. En general, però, el relleu submarí té molt poc a veure amb el relleu emergit dels continents.
A continuació trobem la conca oceànica, on predominen les grans planes abissals, trencades per algun turó abissal, aïllats o en grup, que van augmentant a mesura que ens acostem a la dorsal mesooceànica (o mediooceànica), que és el punt de contacte entre plaques oceàniques, una zona molt activa sísmicament i volcànicament (Figura 2.6).
Figura 2.6. Les conques oceàniques Font: Strahler i Strahler (1989).
Les grans fosses oceàniques, de més de 6.000 metres de fondària (en alguns casos superen els 11.000 metres, com és el cas de la fossa de les Marianes), també són l'expressió de fenòmens tectònics de gran abast (tectònica de plaques) que ens recorden que els oceans es fan i es desfan. On hi ha fosses profundes la vella escorça oceànica s'enfonsa sota el continent veí i desapareix per sempre tot manifestant-se en forma de terratrèmols i volcans.
Processos generadors de costes Els oceans han canviat i canvien constantment amb una certa lentitud comparada amb l'escala de vida humana. Les costes i els litorals també canvien, encara que a un ritme molt més ràpid.
Les costes tal com les veiem avui (costes rocoses i penya-segats, volcans, costes baixes, estuaris, maresmes, etc.) i el litoral en general, són el producte d'una sèrie de processos que s'han donat a diferents escales espacials i a diferents escales temporals durant la història del planeta. Aquests processos són, essencialment, tres: • la tectònica de plaques i la deriva dels continents.
• els canvis històrics del nivell del mar relacionats fonamentalment amb els processos de glaciació i desgel, i Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 4 • la dinàmica litoral (processos actuals d'erosió i sedimentació).
Els dos primers processos, que analitzarem tot seguit, tenen lloc en una escala temporal molt llarga, de milions d'anys en el primer cas i de milers d’anys en el segon. En canvi, el darrer procés, que veurem amb més detall a la Unitat 3, té lloc en una escala temporal molt curta (hores, dies, anys) i és el procés que actualment modela el litoral, a les costes.
La tectònica de plaques L'escorça de la Terra flota sobre els materials molt viscosos de l'astenosfera (fluid magmàtic). Hi ha dos tipus d'escorça terrestre: la continental i l'oceànica (Figura 2.7).
Figura 2.7. La litosfera Font: Tarbuck i Ludgens (1999).
L'escorça continental, més gruixuda i permanent, correspon a les àrees continentals en el sentit geològic del terme, o sigui, als continents pròpiament dits, però també a les plataformes continentals i a moltes de les illes. El seu gruix varia d'un indret a un altre però té una mitjana d'uns 35 km. Pot ultrapassar els 60 km sota algunes serralades i pot aprimar-se fins a menys de 20 sota algunes depressions.
A les vores de les àrees continentals, coincidint generalment amb les plataformes i els talussos continentals submergits, l'escorça s'aprima fins a desaparèixer i és substituïda per l'escorça oceànica.
L'escorça oceànica correspon als fons oceànics i a les illes volcàniques que n'emergeixen, i és més densa i més prima que l'escorça continental. Té un gruix mitjà de 7 km i, excepcionalment, s'acosta als 10.
L'escorça terrestre és formada per un mosaic de plaques separades per dorsals, fosses o falles. La formació d'escorça nova en les dorsals oceàniques i la corresponent desaparició d'escorça vella en les fosses són els fenòmens responsables de la deriva dels continents.
La formació de nova litosfera ha de ser compensada per la destrucció de material litosfèric.
La tectònica de plaques va passar en pocs anys (entre 1965 i 1971) de ser una hipòtesi agosarada a constituir-se en un dels paradigmes que fonamenta la ciència geològica moderna (hipòtesi formulada per Alfred Wegener el 1912). Després d'un rebuig generalitzat, les recerques de Harry Hess i Robert Dietz als anys 60 demostren el procés d'eixamplament o d'extensió dels fons marins a partir de les crestes o dorsals oceàniques.
Generalment es reconeixen 8 plaques principals i un conjunt de plaques de dimensions inferiors que ocupen tota la superfície de la Terra i que es desplacen lentament les unes respecte les altres. Així, la tectònica de plaques modifica constantment l'escenari de la Terra encara que sigui a una velocitat d'uns pocs centímetres cada any. Per exemple, s'ha Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 5 calculat que l'oceà Atlàntic està creixent a un ritme d'entre dos i tres centímetres a l'any, a l'igual que el mar Roig. L'oceà Pacífic ho fa a un ritme d'uns 17 centímetres a l'any (Figura 2.8).
Figura 2.8. Les plaques tectòniques Font: Folch (1984-1992), Vol. 1.
Els límits entre les plaques, és a dir, les vores de placa, són tectònicament actives i poden ser de tres tipus: - De subducció o convergent Quan una placa s'encavalca amb una altra es dóna un procés de subducció i es produeix destrucció de litosfera que és empesa avall, cap a l'astenosfera, per sota de les fosses oceàniques i dels arcs d'illes o de muntanyes volcàniques que sempre les ressegueixen.
Són el resultat d'un procés de col·lisió, és a dir, d'un xoc entre dues plaques. També s’anomenen destructives.
Es poden formar tres formes diferents segons els tipus d'escorça que entren en contacte, produint un seguit d'encavalcaments complexos que donen origen a un engruiximent de la litosfera i a grans fosses oceàniques (Figura 2.9): 1) Escorça oceànica amb escorça oceànica (formant zones d'arcs d'illes amb fenòmens volcànics: Aleutianes – Japó – Filipines – Nova Zelanda); 2) Escorça oceànica amb escorça continental (per exemples, la costa occidental d'Amèrica del Sud); 3) Escorça continental amb escorça continental (el límit de l'Índia, fragment de l'antic continent austral de Gondwana, amb la placa euroasiàtica, que ha ocasionat la formació de l'Himàlaia, o les serralades dels Alps i dels Pirineus).
- De creixement o divergent Es tracta de les vores en les que es va generant litosfera "nova" per aflorament de materials del mantell. És el cas de totes les dorsals oceàniques, fins i tot de les seves parts emergides, com ara el cas d'Islàndia. El contacte és de tipus divergent i permet l'ampliació dels oceans, i una major separació dels continents (Figura 2.10).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 6 Figura 2.9. Vores de placa de subducció Font: Tarbuck i Ludgens (1999).
- De conservació o transformant Es tracta d'aquelles on només hi ha desplaçaments laterals sense formació ni destrucció de litosfera (Figura 2.11). Són indrets d'intensa activitat sísmica. Un exemple de contacte transformant serien les falles que tallen les dorsals oceàniques de manera més o menys perpendicular. Però aquestes falles poden afectar escorça continental i/o escorça oceànica, com en el cas de la falla de San Andrés a Califòrnia.
Les plaques s'han estat movent i es mouen de forma contínua. La naturalesa rígida de les plaques ha estat favorable a la creació de tensions que han donat origen a moviments posteriors més sobtats en diferents moments de la història del planeta. Tenim doncs aquí una pauta característica en l'evolució de la biosfera: l'alternança entre canvis autoorganitzatius a ritmes relativament lents i esdeveniments més sobtats, menys predictibles. Un flux continu de matèria garanteix la no aturació del moviment: hi ha una contínua sortida de materials de les dorsals dels oceans i la destrucció de litosfera en les subduccions.
El tipus de contacte entre plaques (convergent, divergent o transformant), així com els seus moviments tectònics, determinaran, a nivell planetari, la forma de la costa. Així, la tipologia de costa dependrà de la posició de cada àrea en relació als marges de les plaques tectòniques, i és l'explicació de l'existència de moltes costes muntanyoses, de costes volcàniques, illes, etc.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 7 Figura 2.10. Vora de placa de creixement Font: Tarbuck i Ludgens (1999).
Figura 2.11. Vora de placa de conservació afectant una vora de creixement Font: Tarbuck i Ludgens (1999).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 8 Els canvis històrics del nivell del mar Avui en dia es parla molt del fenomen de la pujada del nivell del mar, però aquest no és un fenomen recent. Els canvis relatius del nivell del mar (és a dir, l’ascens o el descens en relació al continent emergit) s'han produït al llarg de la història geològica de forma repetitiva i continuada.
Els efectes d’aquests canvis de nivell es materialitzen en dos processos antagònics: la transgressió marina i la regressió marina (Figura 2.12).
La transgressió es produeix quan la linia del litoral avança mès enllà de la seva posició anterior en direcció a la terra (és a dir, el mar guanya terreny a la part emergida del continent). En aquest cas es parla de costes retrogradants o d’immersió. Un exemple evident de costa retrogradant és el cas dels estuaris i les ries (antics deltes i valls fluvials que han estat envaïts pel mar).
La regressió es produeix quan la línia de ribera es retira de la seva posició anterior en direcció al mar (és a dir, el mar recula, guanyant superfície la part emergida del continent). En aquest cas es parla de costes progradants o d’emersió. Un exemple de costa progradant és el cas dels deltes que guanyen terreny al mar en la mesura que van arribant sediments a la costa.
Figura 2.12. Transgressió i regressió marina Regressió (Costes progradants) Transgressió (Costes retrogradants) Font: Elaboració pròpia.
La transgressió pot ser afavorida per una elevació del nivell del mar, la regressió per un descens. Però transgressió no és sinònim necessàriament d’elevació del nivell del mar: pot haver-hi transgressió sense elevació del nivell del mar (per exemple, quan es produeix un fenomen de subsidència o enfonsament del continent). Igualment, es pot produir una elevació del nivell del mar sense transgressió (si al mateix temps que augmenta el nivell del mar s’està produint un aixecament paral·lel del continent que contraresti l’elevació del nivell del mar: per exemple, regions on hi ha rebot isostàtic vegeu “La isostàsia glacial”- o on s’està produint un procés d’acumulació sedimentària significatiu). De la mateixa manera, regressió no és necessàriament sinònim de baixada del nivell del mar.
Per això parlem d’elevació relativa del nivell del mar (en relació al continent, independentment de les causes).
Durant la història geològica recent (Quaternari) els canvis en el nivell del mar han estat produïts en funció de tres possibles processos: 1) El glacioeustatisme. Són els canvis en el nivell del mar causats pels canvis climàtics, especialment per l’efecte de les glaciacions.
2) Els moviments orogènics o epirogènics, tectònics o isostàtics que afecten les masses continentals en el sentit del seu ascens o descens relatiu en relació al mar.
3) La combinació dels dos processos anteriors.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 9 El glacioeustatisme Al llarg de la història de la Terra hi ha hagut canvis de climes deguts a causes diverses: èpoques de glaciarisme relacionades, entre altres coses, amb la deriva dels continents, la nova posició que assolien, els canvis en els fluids oceànics i atmosfèrics que causaven la baixada del nivell del mar en eixamplar-se els oceans, l'efecte dels fums volcànics en episodis actius de contacte entre plaques, etc.
Les glaciacions quaternàries són especialment importants per entendre la configuració actual de les costes ja que en aquest període la imatge de la superfície del planeta s'assemblava ja molt a l'actual. Les diferències consistirien en el modelat de la superfície dels continents i de les illes per part de l'aigua (sòlida i líquida).
El centre de les glaciacions se situava sempre al nord de l'Atlàntic, mentre una gran part d'Euràsia i d’Amèrica del Nord es trobava sota el gel, formant grans inlandsis, semblants a l’actual Antàrtida (que aleshores també era un inlandsis, ocupant una tercera part del gel total). També les àrees de muntanya més meridionals d'Europa, Amèrica del Nord i l’Himàlaia foren centres de glaciacions secundàries. A l'hemisferi sud, els Andes i els Alps neozelandesos foren també centres de glaciació menors (Figura 2.13). El volum total de gel en la màxima extensió de les glaciacions quaternàries era de 56 milions de quilòmetres cúbics.
Figura 2.13. Els inlandsis de la Terra fa 1,5 milions d’anys La disposició de les masses de gel durant les glaciacions configurava un paisatge ben diferent de l'actual. Els casquets polars eren molt més extensos i la mar, molt més baixa, s'havia retirat d'una part important de les plataformes continentals, fins a uns 140 metres per sota del nivell actual del mar, de manera que la superfície dels continents va arribar a ser molt més gran que en l'actualitat. A Europa, per exemple, el canal de la Mànega que ara té uns 50 metres de fondària, estava al descobert. El golf de Lleó, format per una extensa plataforma, emergia en gran part.
Mentre el nivell del mar era baix, la pluja i el vent van anar erosionant i conformant tota la part de continent que havia quedat exposada a l'aire. Els rius van excavar noves valls i van transportar sediments terrígens a favor del pendent. Les ones, les marees i els corrents varen erosionar i redistribuir els sediments fins a 140 metres més avall, en la nova línia de costa, formant-se platges, dunes, maresmes, etc.
Els períodes de glaciació han tingut importants conseqüències biològiques: dispersió d'espècies de climes freds a latituds meridionals, desaparició d'espècies de climes càlids que al migrar cap al sud no poden passar la barrera gelada de les muntanyes i desapareixen, etc. Trobem, per tant, una vegetació diferent de la d'avui pel canvi climàtic. És també el temps de l'expansió dels humans per tots els continents. La Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 10 regressió del nivell dels oceans facilità el desplaçament dels homínids, que, des del seu probable punt d'origen a l'Àfrica, es desplaçaren cap a l'Àsia i Europa primer i, probablement entre 40.000 i 32.000 anys enrera, assoliren Amèrica i Austràlia.
Durant el Quaternari, és a dir, els darrers 1,6 milions d'anys, hi ha hagut trenta episodis de glaciació amb els corresponents períodes interglaciars. En l'última glaciació important (tal com havia passat en les anteriors) una part considerable de l'aigua líquida del planeta va deixar els oceans per dipositar-se en forma de gel als inlandsis.
Les glaciacions quaternàries varen conformar les costes tal com les coneixem avui.
Aquests processos són els que van crear la plataforma continental al voltant de pràcticament totes les costes dels continents.
L’elevació postglacial del nivell del mar Fa uns 18.000 anys, quan les glaceres van arribar per darrera vegada a la seva màxima extensió, el nivell del mar estava uns cent metres per sota del nivell actual (tot i que es tracta sempre d’estimacions aproximades). L’escalfament climàtic posterior va provocar la fusió de les glaceres i la posterior elevació del nivell del mar, coneguda amb el nom de transgressió flandriana (o versiliana, a la Mediterrània). Ha estat un esdeveniment essencial, atès que les costes d’avui han estat creades per aquesta transgressió.
Les datacions radiomètriques per mètodes del Carboni 14 sobre materials que són indicadors precisos del nivell del mar (deposició de conquilles, turba, etc.) permeten conèixer bastant bé la història de la transgressió. L’elevació del nivell del mar va ser ràpida en un primer moment: de l’ordre d’1 a 3 centímetres per any, relacionada amb un desgel ràpid. Aquest ritme es va interrompre per unes baixes temperatures passatgeres, fa entre 11.000 i 10.000 anys. Posteriorment segueix l’elevació, tot i que fa entre 8.000 i 7.000 anys la velocitat d’elevació pateix una desacceleració ja que totes les grans glaceres, excepte les que encara subsisteixen avui, pràcticament ja havien desaparegut.
En general, a l’actual línia de costa s’hi va arribar fa uns 6.000 o 5.000 anys, moment en el que es produeix una certa estabilització, si bé des d’aleshores hi ha hagut oscil·lacions de l’ordre de +/- 1 o 2 metres. És el moment a partir del qual es formaran les actuals costes baixes sorrenques, deltes i estuaris.
La isostàsia glacial Durant la darrera glaciació moltes regions continentals van haver de suportar l'enorme pes del gel acumulat al damunt (amb gruixos que podien arribar a tres quilòmetres).
Aquest fet va provocar que aquestes regions s’enfonsessin lleugerament en el mantell de roca plàstica sobre la qual suren.
Amb la retirada del gel, en el moment del desglaç, va tornar a pujar el nivell del mar i algunes zones continentals que havien estat sotmeses al pes del gel, en alliberar-se d’aquest pes van començar a aixecar-se i a recuperar lentament el nou nivell d'equilibri, surant sobre el fluid magmàtic (astenosfera). Aquest fenomen és un moviment epirogènic anomenat isostàsia glacial (canvis en l’equilibri isostàtic dels continents) o rebot isostàtic.
La fusió dels inlandsis fa uns 15.000 anys ha provocat efectes inversos, segons les zones.
Cal tenir present que aquests moviments són molt lents i duren en el temps. Tot i que la gran glacera escandinava va desaparèixer fa 8.000 anys, l’aixecament (o rebot isostàtic) es manifesta encara actualment al nord del golf de Bòtnia (mar Bàltica) a una velocitat de gairebé 1 centímetre per any (Figura 2.14). Per contra, ens podem trobar amb regions on, després d’haver-se produït l’aixecament, actualment s’està produint una subsidència o enfonsament, en aquest cas degut al fet que els materials s’estan posant a lloc, com si es tractés d’una molla. És el cas, per exemple, de la costa nord-est de Nord-Amèrica, on hi ha una subsidència d’1,5 mil·límetres per any.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 11 Per tant, independentment de l’actual canvi climàtic, hi ha litorals del planeta que encara estan patint moviments d’aixecament o d’enfonsament degut a les darreres glaciacions.
Figura 2.14. Isostàsia a Finlàndia Elevació actual en mm/any Font: Paskoff (1994).
L’elevació contemporània del nivell del mar Dades de centenars de mareògrafs a tot el món (excepte les dades dels que estan situats en litorals coneguts pel seu aixecament, la seva subsidència o sismicitat) demostren clarament des de fa un segle que el nivell del mar tendeix a elevar-se a una velocitat d’1,5 mm/any (15 centímetres al llarg del segle XX).
L’origen d’aquesta elevació no s’ha consensuat: hi ha un debat. Es lògic de relacionar-lo amb l’escalfament de l’atmosfera de l’ordre de 0,6°C que s’ha produït al llarg del segle XX, provocant una fosa de les geleres de muntanya en els dos hemisferis. Interrompuda durant els anys 1940, el lleuger increment de temperatures s’ha tornat a donar durant les últimes dècades, assolint-se rècords de calor en molts indrets del planeta els darrers anys.
Dels 15 cm d’elevació del nivell del mar que s’han constatat en aquests darrers 100 anys, s’estima que 10 cm són atribuïts al glacioeustatisme (fosa de les glaceres de muntanya i polars) i 5 cm al termoeustatisme (reescalfament de la porció superior de l’aigua dels oceans i dels mars, que provoca l’expansió tèrmica de l’aigua).
Hom s’inquieta actualment davant un possible efecte hivernacle que estaria relacionat amb l’augment creixent de la quantitat de CO2 (gas carbònic) a l’atmosfera per culpa de l’ús de combustibles fòssils i de la deforestació.
Si el clima s’escalfa, el mar hauria de seguir elevant-se. Potser fins i tot a una major velocitat. No es pensa actualment a una desestabilització dels inlandsis de l’Antàrtida i de Grenlàndia, per la qual cosa s’han revisat les xifres més pessimistes. Estimacions considerades com a raonables donen xifres d’una elevació del nivell del mar de l’ordre de 20 cm el 2030, 40 cm el 2070, de 60 a 70 cm a la fi del segle XXI, si bé algunes estimacions parlen d’1 metre.
Malgrat tot, encara que estigui limitada a algunes desenes de centímetres, l’elevació del nivell del mar provocarà impactes importants sobre els litorals, sobretot en forma de riscos per a les poblacions litorals (Figura 2.15): Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 12 Figura 2.15. Efectes del canvi climàtic sobre el litoral espanyol Font: El País (9-9-2006).
1. Perquè aquesta elevació ve acompanyada d’una recrudescència o increment de fenòmens meteorològics potents deguts a l’augment de la inestabilitat atmosfèrica: fenòmens de canvis en els corrents; el Niño; fenòmens de tempestes brutals (tornados, ones de tempesta, etc).
2. Efectes importants sobre les costes de subsidència (deltes, planes baixes al·luvials...) que seran evidentment inundades de forma més freqüent en un primer periode i, finalment, totalment submergides.
3. Intrusions marines penetraran mes amunt en els estuaris i afectaran els aqüífers i les reserves d’aigües dolces al llarg del litoral, tot salinitzant-les.
4. L’atac de les ones es veurà incrementat, el mar recobrarà energia erosiva, amb erosió de platges, reculada de penya-segats, associat amb altres fenòmens d’esllavissaments, etc. Les platges seran erosionades a una velocitat com més va més gran, les inversions en regeneració de platges i protecció “dura” del litoral esdevindran estèrils.
Al mateix temps que hi haurà noves àrees d’erosió també es donaran noves àrees de sedimentació, produint-se per tant notables transformacions geomorfològiques. És important de tenir-les en compte en els projectes d’ordenació i gestió de les àrees riberenques marines.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 2 La formació i l’evolució del litoral 13 ...