Resum (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 4º curso
Asignatura Pensamiento Político
Año del apunte 2014
Páginas 23
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

PENSAMENT I POLÍTICA EN EL MÓN CONTEMPORANI L’esperit del temps. El pensament polític i l’acció. La història cultural Tenim uns primers plantejaments que constitueixen des del S.XVI al S.XVIII els fonaments de la modernitat (S.XIX): 1) Trencament epistemològicciència 2) Utopiesnova societat 3) Contraposició natura i societatnatura vs artificial. La clau de la discussió està en que no es traeixi als atributs naturals que de fet són indemostrables i per tant s’utilitzaran en funció de la projecció que se li vulgui donar a la reflexió de fet Hobbes i Locke condueixen a línies antagòniques de pensament.
Hobbes (1588-1679): Levithan és modern perquè actua a través d’un dels paradigmes de la modernitat, la raó defensa l’absolutisme però de manera moderna a través de la raó no és tant important el resultat com el mètode que empra de fet la seva influència és posterior.
A través de la raó desenvolupa un mecanisme com altres que consisteix en enumerar les característiques naturals de l’individu i determina que necessiten un sistema d’organització que permeti respectar els atributs naturals i la clau de tot el raonament està en com es defineixen els atributs naturals.
Locke (1632-1704): L’estat de la naturalesa que defineix comparteix aspectes amb comú amb Hobbes però afegeix els valors de l’igualtat (en termes polítics) i la llibertat com atributs naturals el que contrasta amb la societat estamental ,també defineix la propietat com un atribut natural i afirma que ha de ser garantida per la societat i que NO es pot limitar perquè és una característica natural de l’individu.
DIFERÈNCIES I PUNTS EN COMÚ: HOBBES I LOCKE A) Hobbes: cessió absoluta de la llibertat per a la seguretat B) Locke: cessió limitada i a termini de la llibertat PROPIETAT : 1) Dret natural, característica bàsica d’un individu en estat natural abans de la societat i això condueix a reflexionar sobre qui està en millor posició per a decidir el devenir que òbviament segons aquest plantejament seran els propietaris i per tant seran els únics amb drets polítics per tant es crearà un sufragi censatari masculí i és que segons aquestes reflexions els que no són propietaris no acompleixen amb un atribut natural de l’individu i per tant el NO propietari es ments i està sota l’esglaó de la “normalitat” (clau per als discursos del segle XIC 2) En relació amb el sistema capitalista 3) Idea clau al pensament d’ambdós 4) Clau també present al pensament del liberalisme L’impacte cultural i polític de la Il.lustració El segle XVIII és el segle de les llums i existeixen moltes diferències i és que les idees s’han de contrastar amb una realitat. L’Il·lustració forma part d’un moment en que la modernitat comença a fer-se manifesta, és un fenomen molt complex amb molts elements (cultura, canvis socials, programes polítics, revolució científica...) És important destacar la importància del creixement de la burgesia cada cop més poderosa però que trobava un límit al seu desenvolupament en el marc de l’antic règim.
Montesquieu (1681-1755): (forma part de l’ilustració optimista, els que pensaven que podien influir) Prové d’una família noble, va ser autor de diverses obres: a) Les cartes perses: (1721) b) Consideracions sobre les curses de la grandesa dels romans i de la seva decadència: (1734) c) Esperit de les lleis: (1748) Resum idees Montesquieu: Discussió dins l’estat: A) Diferències socials inamovibles canalitzades per l’estat amb pactes B) Separació de poders C) Tradició (no hi està a favor però no la pot negar i caldrà pactar) + Llibertat = ESTAT D) Parteix de l’idea que no és perfecte Voltaire (1694-1778): Un pensador il·lustrat a una societat de l’antic règim que viu situacions conflictives sent jove que li reforcen o generen el sentiment antiautoritari. Escriure Cartes filosòfiques que versa sobre Anglaterra i té molt impacte de fet l’editor va a la presó i el llibre és cremat, concretament són cartes sobre religió, comerç, teatre, poesia Bloch i Newton (per als il·lustrats de França és igual d’important la toeria política i la ciència) tot plegat és un al·legat contra la noblesa.
Rousseau (1712-1778) nascut a Ginebra, lloc de llibertat intel·lectual, inicialment estudis sobre música, el seu primer discurs va ser a una acadèmia i sobre música, els premis amb discurs sobre les ciències i les arts (1750, Dijon). És important per a comprendre a Rousseau valorar un seguir de preceptes com la propietat i els drets naturals: Concepte de propietat dret natural i polític segons l’enciclopèdia El liberalisme econòmic Adam Smith (1723-1790), filòsof, tenint en compte que ell esta immers en el període inicial d’ industrialització a principis del XVIII, el que fa és una incursió en l’àmbit de les mentalitats justificant que es lícit enriquir-se de manera individualment així justificant el nou mon que es el de l'enriquiment. Cal entendre també el seu pensament en el context d'un país profundament protestant.
Dona cobertura moral a un fet que esta succeint que es un fenomen nou i és que ara es parla del treball de l'estalvi, es converteix el treball en una virtut el que significa un canvi de valors absolut que comporta un trencament durant gairebé tot un segle fins que els principis burgesos i nobiliaris s’equilibraran. Afirma que el que fa es ciència econòmica per tant inaugura l'economia política es a dir una disciplina que al marge de prejudicis analitza el que succeeix a l'economia.
Hi ha tres conceptes clau: treball, valor salari. El concepte treball es fonamental per a comprendre una nova mentalitat, la idea de divisió del treball es un concepte revolucionari a l'antic regim on s'entenia que el treball es una prolongació de la persona, el seu ofici forma part de la seva identitat, allò que produeix l'identifica per tant l'individu participa en tot el procés de producció per tant la divisió del treball va mes enllà del trencament d'un model organitzatiu i es que es un trencament amb el treball artesanal. Segons Adan Smith la divisió del treball implica una major qualificació especifica dels treballadors, menciona la cadena producció i també reflexiona sobre la necessitat d'una disciplina de fabrica.
El concepte valor, Smith introdueix una diferenciació entre el valor d'us intrínsec de les coses i un valor de canvi que és el que aconsegueix el producte en el mercat a partir de la llei de l'oferta i la demanda per tant no tenen perquè tenir res a veure i el valor de canvi es l’únic que considera creo que ha d'incloure el valor de la matèria, el valor dels salaris i el marge de benefici .
El concepte salari al que s'arriba traves del factor mercat no de les necessitats del treballador per tant explica que existeix una dialèctica conflictiva entre el treballador que sempre voldrà cobrar mes i el patró que sempre voldrà cobrar menys. Dit això marca unes pautes que haurien d'ajudar a fixar el salari. Una és pagar en funció de la qualitat i la dificultat del treball per tant pagar mes en funció se suposa de la preparació. Una altre segons l'antiguitat, l’experiència, el nombre d'hores treballades però en definitiva pagar en funció de la sort de venda del producte de manera que el mercat es el que defineixen ultima instancia els salaris.
Aquest liberalisme econòmic de finals del XVIII i principis del XIX té una visió pessimista, expliquen un model social que inclou un sistema econòmic però inclou els conflictes socials que s’entén que s'han d'assumir per una inevitable contraposició d'interessos. Al final explica que allà on hi hagin bons patrons es generarà riquesa i per tant els salaris seran mes alts, considera que l'estat nomes ha d'establir pau i ordre que la resta d'accions significarien una intromissió en les llibertats per tant associa llibertat no a drets si no a emprenedoria a llibertat d'empresa. Per tant tot això pot portar el model social perfecte però evitar desigualtats...? Aquí Smith ho deixa tot a una mà invisible, una providència que acabarà generant una harmonia espontània per tant als problemes que ell mateix ha plantejat de problema racional no pot prendre una resolució racional. Fins al crack del 29 que va suposar una forta sacsejada per als liberals mes acèrrims d'Smith, aquest va ser el paradigma imperant.
Thomas Malthus, és interessant també per la seva visió pessimista. Era un analista demogràfic que estudiava amb unes fonts molt dolentes (les que tenia) per tant el seu càlcul es poc fiable però aquesta anàlisis científica el fa concloure que el capitalisme portarà de nou a un conflicte ja que els avanços conduiran a un gran augment de la població per el progres material, de l'industria i el comerç que es traduiran en augment de la natalitat i a mes el progres científic es traduirà en avenços sanitaris que significaran el descens de la mortalitat especialment de l’infantil per tant s’entraria en un procés de crisis progressives per manca d’aliment per a tothom.El que significa que el progrés portarà a una situació de conflicte a més a més el progrés implica que els problemes s’hagin de resoldre de forma que l’estratificació social quedi fixa es a dir quan hi ha un cicle bo creix la població si els productes es venen creixen els salaris però si hi ha molta pressió els preus dels aliments pugen molt fins a ser superiors als salaris impedint la subsistència per tant es produirà mortaldat tornant a deixar pas a un nou cicle positiu que conduirà a la mortaldat i així de forma successiva i les possibilitats d’ascens social son una ficció ja que a cada crisis tornen a la seva situació original per tant Malthus creu que els obrers sempre viuran en una situació de pobresa.
Explica que els conflictes explica que els conflictes son conseqüència dels cicles i per tant no hi ha culpables i tampoc solució perquè afirma que es un resultat del sistema. Els efectes de la superpoblació causen els conflictes i conclou que el que això acaba provocant sense que ells vulguin es la tirania que és el resultat natural d'aquests cicles econòmics. Les seves teories no s'han acomplert i es que no va pensar que els avenços científics poguessin tenir una traducció al sector alimentari. Tampoc havia previst la capacitat destructiva de les guerres . Perpetuació classes socials, exculpar tant a empresaris com a treballadors. La seva perspectiva també és pessimista i també convivia l’idea que el progres comportaria coses negatives.
Romanticisme i política Tema complicat: no és una ideologia, és una actitud. NO podem parlar del romanticisme com de la il•lustració, dient què pensaven, què raonaven, què explicaven, perquè podia ser un dia una cosa i l’altre un altre, sinó que el que s’ha d’estudiar com apliquen a la vida cultural i política l’actitud romàntica. Com s’expressen els romàntics i com expressen allò que els interessa, les emocions .
De quina manera es manifesta aquest romanticisme? Sabem que hi ha molts elements del romanticisme que influeixen al pensament (filosofia, literatura, actitud davant la política, música) al segle XIX a Europa. En alguns aspectes influeixen de manera contradictòria (especialment en la política), per això és impossible descriure un programa romàntic. A més tampoc s’expressa de la mateixa manera a tot arreu. S’expressarà d’una manera al món britànic, d’una altra al món mediterrani, d’una altra a França. Si la il•lustració havia tingut una expressió / pes diferent la reacció a la il•lustració serà també diferent.
Valors que expressen els romàntics: El patiment. El romàntic pateix, es suïcida, mor jove. El romàntic per contrast amb la societat de la que surt (món urbà, benestant) busca exotisme, terres, mons i ambients culturals que no tinguin a veure d’on ell surt, buscà món llunyà.
La tragèdia.
 El combat. Idea importantíssima que si que tindrà traducció política. Ser actiu, es traduirà en romàntics que s’apuntaran a totes les guerres. Idea d’activisme, de vitalitat.
 La transgressió dels valors morals de la societat. Culte a la originalitat, genialitat i extravagància. Si no hi ha genialitat o extravagància pels romàntics no hi ha llibertat. Geni individual, originalitat.
 Sentit de la història oposat al relat / discurs il•lustrat perquè precisament els romàntics el que fan és un al•legat en favor de l’edat mitjana, considerada l’època de la foscor, de l’obscurantisme.
Aspectes que marquen el perfil de les actituds del romanticisme. Tindran una gran influència, d’això es deriven conductes culturals, no només poesies. El més important = definició dels temes que es tracten en novel•les i sobretot a través del teatre, que realment pot ser popular.
I la recreació de mites. En definitiva el teatre serà una forma novetosa de transmetre mites a la població – poetes. És imprescindible tornar a fer èmfasis a la crítica romàntica a la raó com a fonament explicatiu de tot. La contra de la raó és la irracionalitat, els sentiments, la passió, i aquesta s’expressa fonamentalment a través de la poesia.
Més endavant trobarem un punt intermedi en que els sentiments particulars estaran a mig camí entre l’individu i el món i això podrà ser la construcció de sentiments col•lectius, sentiments nacionals (implicació política del romanticisme, que treballarem més endavant).
Raó i universalitat vs sentiment i individualitat Això té moltes maneres de plasmar-se i bàsicament trobem tres àmbits diferents: el literari (literatura), el filosòfic i el polític.
Àmbit literari: vist pel que fa el consumidor i no el productor = genera estats d’ànims generals, col•lectius, percepcions de la societat lectora. Genera una manera d’entendre el món explicat directament o indirectament. És a través de la literatura que arriben molts mites, moltes històries que acaben conformant una mirada a la societat i al mateix passat de la societat.
Si els romàntics els veiem contradictoris és normal, ells no havien de justificar-se si es contradeien, com no proclamaven una ideologia, com només volen expressar sentiments, poden ser absolutament contradictoris. Veurem que alguns actuen amb sentits històrics totalment contradictoris. Exemple = els hi agrada la revolució, però si és triomfan ja no els hi agrada, lo important és fer revolució, sacsejada que suposa una revolució, qüestionament de la realitat que suposa, patiment i vitalisme que suposa la revolució (lluitar, arriscar-se, patir, morir, part d’heroïcitat), més important de què anava la revolució i si és triomfant. Si és triomfant no és permanent, quan guanya estableix un determinat sistema llavors implica un model establert i ja no els hi agrada (una mica exagerat era així).
El romanticisme no pot ser etiquetat com un moviment cultural com els altres, no es pot dir que sigui un moviment reaccionari (religiositat, esperit dels pobles, ingenuïtat...). Fàcil catalogar-los de reaccionaris, però incorrecte.
Figura de l’heroi romàntic, que hi és i també en clau política. Heroi romàntic acaba sent un heroi polític. Si ho volem mirar des d’una perspectiva de la història de la humanitat en progrés continuo i ascendent els portarà problemes i serà contradictori. Si no entenem què significava aquesta heterogeneïtat del romanticisme i el fet que no tingui programa no entendre res. Això és més complicat.
En general, el romanticisme en política exalta la lluita dels oprimits. Té un component utòpic, d’imaginar una societat lliure i espiritual (no lligada al que és racional). Té més d’actitud que no doctrina romàntica. Curiosament, moltes vegades malgrat aqusta actitud revolucionaria pot acabar impulsant el renaixement d’un cert tradicionalisme, que considera que anar a buscar a les fonts de l’edat mitjana és recuperar una espontaneïtat tradicional (ara sabem que no és així, la societat estamental és la més rígida que hi ha, però ells feien una lectura molt seva d’aquesta espontaneïtat: festes populars, que les consideraven no resultat de la imposició de la religió a la societat sinó al contrari, mostres d’espontaneïtat dels individus cap a personatges religiosos, lectura de l’edat mitjana que fa el romanticisme totalment diferent de la feta per la il•lustració, lectura positiva).
Fichte que completa la idea de Herder. Escriu el 1807 uns discursos a nació alemanya (Herder pensava amb Alemanya però no ho deia), que no existia encara com estat polític, per això la força de l’element cultural del món germànic, que era un món molt gran però no hi havia un element polític que els unís, per això per ells l’element cultural era molt gran, sabien que políticament vivien una realitat molt fragmentada...
Fichte escriu els discursos a la nació alemanya, en el qual acaba d’arrodonir el discurs de Herder, adaptant-lo al cas alemany, remarcant que per ell la llibertat indiviudal era un valor importantíssim i no té cap conflicte amb la integració de l’individu en lo col•lectiu, és més l’individu exerceix una part de la seva llibertat endinsant-se en la col•lectivitat.
Tot està abans de començar: esperit pre-definit a l’inici. Per anar a trobar la puresa on vas? Tan enrere com sigui possible.
La cultura europea liberal. Idees per a una societat en transformació.
El S XIX se l’ha denominat el segle de les ideologies. Bona part d’això és herència de la revolució. En el procés de la Revolució Francesa ens trobem uns representats típics del liberalisme.
A partit de 1816, Congrés de Viena, és un clima polític ambivalent: per un cantó Viena significa un èxit internacional en el sentit de Balance of Power de restituir l’equilibri europeu, de tota manera aquest congrés inclou aquesta Santa Aliança que té unes connotacions molt més reaccionaries que volien anular l’obra de la Revolució.
De tota manera la Revolució ha aconseguit acabar amb l’Antic Règim guillotinant al monarca, a l’origen del poder per part del poble. Es podria dir que l’ordre aristocràtic podria entrar en declivi.
Paral•lelament en tot aquesta Revolució i les Guerres Napoleòniques ens trobem posteriorment amb revolucions socials (camp, ciutat), una explosió social. A partir del moment en que s’ajunta la causa amb una ideologia això es converteix amb una mobilització que pot permetre pensar en una tendència nova, de que els moviments socials a partir d’ara serà un nou món.
També, quan la industrialització s’estengui, provocarà canvis en la població, transformarà el món, canviant les bases socials i les bases econòmiques. Són molts elements que indiquen canvis incerts al 1915 (encara no s’ha experimentat totes les conseqüències industrials).
És per aquets motius que ens trobem a la gent d’Europa pensant en l’obertura d’un nou món, on prenen nom gran ideologies que es converteixen en instruments de comprensió del món i es converteixen en un marc on la gent troba explicació de les coses. Es per això que les ideologies tenen aquest pes tant especial en el S XIX en el que s’experimenta el canvi immens.
(són les liberals i les socialistes en definitiva).
Altres dos climes culturals politics del S XIX: positivisme i el darwinisme, evolucionista Cap d’ells són una filosofia política. El positivisme, desprès de la seva formulació inicial, voldrà fins i tot convertir-se en una religió política. El darwinisme seria una teòrica pròpia de les ciències però que ràpidament es parlarà en àmbits socials, una forma d’entendre la dinàmica social.
L’impacte del positivisme: ve donat per l’obra de l’activista August Compte 1798-1856: és estudiant de l’escola politècnica, és un actiu opositor a la monarquia de Lluís XVIII, radical, secretari i col•laborador de Saint-Simon i un dels introductors sistematitzador del socialisme inicial. Farà de periodista i després es llençarà a un treball ingent , d’ordenar el coneixement humà, i també a produir una explicació dintre del marc del liberalisme (per a ell el futur) que li permetí entendre el veritable funcionament social.
La revolució Darwinista: en definitiva també és la revolució de la ciència. L’hem de considerar com una mena de fill directe de l ’il•lustració i l’enciclopèdia. Darwim l’hem de considerar un científic que viu immers en un clima científic. Darwin 1809-1882. Un dels elements científics que més influeixen en la reflexió plural de Darwin parteix de l’auge de la geologia aquesta nova ciencia entra en efeverscencia amb el suis De Saussure. S'enten per Europa Occidental una passió pels fòssils per la preocupació de l’origen de la Terra. Això és fruit de l’ impacte de la il•lustració. Aquesta idea cronològica s’estén també a la cadena de la vida que estava fins ara relacionada amb l’autoritat dels clàssics i sobretot amb la jerarquia divina. Estava emanat per Deu, que Deu havia posat sobre la Terra la cadena de vida per sempre més i per això les formes de la vida no canviaven.
Finalment hi ha el tema del darwinisme social (aplicació de les teories evolucionistes a la dinàmica de la societat). Això apareix 9 o 10 anys abans que L’Origen De Les Especies. És l’evolucionisme social que ja estava en l’ambient però que es sistematitza.
L’exponent més significatiu del darwinisme social és Herbert Spencer(1820-1903). Ell és un sociòleg amb influència enorme, sobretot en el món anglosaxó i en els últims anys de vida a EUA. És un liberal, positivista, bon coneixedor de Malthus(convençut de les teories de la lluita per l’existència).Spencer criticarà totes les lleis de la intervenció de l’estat regulant la societat.
Ell utilitza conceptes com el mot estructura, funció; ell considera que la sociòloga és útil per a la reforma de les societats.
Trobem un perfeccionament de les societats, cada vegada més complexes. La lluita de l’obra d’Spencer , és la lluita de l’individu per a protegir-se de l’estat.
El racisme ,en un primer moment, és imprecís. És una visió del món on el caràcter i els comportaments dels individus o grups es relacionen amb la raça a la que pertany aquest individu o grup. Aquesta tendència a avaluar les races, ho trobem al Renaixement.
Amb el final del S.XVIII i inici del S.XIX, aquesta tendència connecta amb el cientificisme i l’ historicisme i es quan el racisme va tenir per un cantó un suport científic i el suport de l’argumentació històrica->ens trobem amb un corrent que al tenir una argumentació comença a influir en diversos camps. La història del racisme té al final del S.XVIII i la primera meitat del S.XIX, té una fase d’argumentació inicial. La segona meitat del S.XIX fins la Gran Guerra es troba en una fase d’esplendor i influència més gran i després en el període d’entreguerres es convertirà en un moviment de masses(penetra en la mentalitat de les masses i es converteix en argument que aquestes masses reaccionin).
Quan la història adquireix la moció de conjunt de les societats, ajuda a explicar que hi ha col•lectius grans que expliquen el funcionament de grups.
Aquesta tendència organicista també l’adopta la lingüística i l’antropologia. En la fase il•lustrada trobem la obra de Buffon i Montesquieu->són gent del S.XVIII, il•lustrats del s.XVIII>diuen que el procés històric està condicionat per factors ambientals com el sól, el clima, etc.
Aquest il•lustrats diuen que les variacions entre els pobles es degut a fets fortuïts. Herder pensa el mateix, la natura i la història són les forces creadores de l’univers.
Les característiques nacionals es concreten a partir del procés històric i es previ a qualsevol forma d’estat. L’estat està condicionat pel poble(idees que seran utilitzades).
Aquests que rebutgen l’humanitarisme van ser els filòlegs, van començar a interessar-se per l’estudi de l’arrel lingüística i van arribar a la conclusió que el nucli originari és el sànscrit (base dels idiomes europeus occidentals). El sànscrit va ser important a Europa a través de la migració dels pobles aris. Aquest fet dona una importància als aris(han creat la base). Són els que han donat als pobles europeus el seu idioma.
En aquest context inicial trobem a Arthur de Gobineau(1816-1882). Els estrangers i jueus demostren la seva inferioritat degut a la incapacitat per raonar el seu idioma oficial, l’alemany i això es degut al pes del materialisme (no són tan espirituals).
Conservadorisme Conservadorisme de la primera meitat del segle XIX significa intentar donar respostes en els canvis socials i en els canvis polítics que s’estan produint, en els quals té una especial significació la Revolució Francesa. La RF avui a 2013 és un aconteixement molt important de la història contemporània, però a 1820-30-40 no era un fet important sinó era EL FET, el que havia canviat la història més immediata pels que estaven vivint aleshores, és més, va ser el fet més important fins ben bé la primera Guerra Mundial. De 1789 fins com a mínim 1914 la RF era el fet més transcendent, el que es vivia com un moment de canvi històric fonamental.
Revolució = canvi sobtat, ràpid, violent, d’una situació política determinada. No només percepció per part dels romàntics, sinó generalitzada. Se’n deriva un debat, es discuteix sobre la ideologia i pel seu caràcter de canvi ràpid del sistema polític. Els que la tindran més present són els que estaran en contra. La societat europea no va canviar de manera de pensar d’un dia a l’altre perquè s’hagués produït l’assalt a la “bastilla”. L’explotació en sentit negatiu del que significa qualsevol revolució (violència inherent) era explotat d’una manera molt forta i era un motiu de temor i de por per part dels sectors privilegiats de l’antic regim, els que alhora tenien més instruments per difondre i estendre el missatge en contra de la Revolució.
Dues maneres d’articular el pensament conservador: 1. Línia contra-revolucionaria. Es manifesta en contra del contingut polític de la Revolució.
2. Línia anti-revolucionaria. Es manifesta en contra del que significa una revolució política.
En qualsevol cas una i altra tenen en comú estar en contra d’una amenaça que és la posta en marxa de la societat liberal, però amb argumentacions diferents.
La primera d’aquestes dues línies (contra-revolucionaria) és en definitiva una radicalització dels sectors conservadors, els quals el liberalisme l’havien viscut com una amenaça però més o menys latent, i que la RF els posa en una alerta marxa perquè aquest liberalisme va en camí de convertir-se en una realitat. Contra la Revolució, planteja políticament el retorn a l’Antic Règim, la defensa de l’immobilisme social, la defensa de la monarquia com a institució, perquè és tradicional, i la defensa de la Religió, perquè la religió és considerada una font de pensament o de cosmovisió tradicional. Obre un camp de tradicionalisme. Tradició = retorn al passat, al passat de l’Antic Règim on es retrata idealitzadament una societat estable, una societat cohesionada, una societat ordenada, per contraposició el que el liberalisme suposaria d’una societat, en canvi, més inestable, amb un pes major de l’individualisme. Dicotomia entre els dos models. Estaran en contra de la Revolució, del seu contingut, i de, en termes culturals, en contra de la il·lustració (causant inicial de molts dels mals), consideren que els il·lustrats són els que van introduir el “verí” que va impulsar la Revolució, les idees que van acabar convertint-se en Revolució, en contra de la raó, en contra de que aquesta raó es consideri universalista, consideraran que aquesta raó abstracta i universal no és així, perquè les societats són particulars, en contra de la democràcia (de definir un sistema democràtic) –que identifiquen amb el pas a l’anarquia, perquè no respecte l’ordre social que ells consideren natural, l’històric-, i contra un individualisme que consideren que deixa desvalgut a la persona, individu perquè el desagrega de la seva realitat.
L’altra línia, anti-revolucionaria, en contra de la revolució com a mètode però no necessàriament de les idees de la Revolució. Defineix més clarament una línia conservadora al llarg del XIX. El seu representant més important és Edmun Burke (1729-1797). Sobretot el que expressa, Burke, com a punt de partida comú és la por a la revolució, no a les idees sinó al mètode, enorme por. De fet, el 1790, un any després de la Revolució, escriu un llibre que es diu Reflexions sobre la revolució Francesa, llibre que no té cap base real, a partir del que li havien explicat, molt significatiu per entendre com s’estén entre uns determinats nuclis de l’elit europea el pànic a la revolució. Por a la Revolució, però sobretot a qui la protagonitza: al poble. Estaven acostumats a revoltes, revoltes per no haver d’anar a l’exèrcit, revoltes per la gana, per l’abús de poder, tot això succeïa, agafaven a una autoritat, la cremaven o li feien el que fos, però no canviaven el sistema polític. Obsessió: idees / evolució de la societat: problemes quan van per diferents camins, si s’acompassa al temps tot va bé. Burke no està en contra d’una evolució cap a una societat liberal, però vol que es faci a un ritme natural, ritme lent. Evolució de la base social i econòmica. Insisteix en les idees d’evolucionisme polític, reformisme liberal i també torna a insistir en el paper de la història, de les formacions socials antigues, tradicionals, que creu que són les úniques que poden garantir una veritat. La Revolució, vista des de la perspectiva d’un conservador com Burke pot acabar amb tot el que ell vol tenir, pot acabar amb el propi sistema liberal. Ell encara no viu l’aparició d’idees igualitaristes, però tot això per ell és un perill, s’han de fer reformes per poder conservar petites coses. Qualsevol cosa que sigui un trencament serà violentar el procés que s’està donant. En tots dos es va a buscar la història, a un per anar enrere, l’altre per seguir el ritme que toca, i no més accelerat, segons el seu punt de vista.
No ens ha d’estranyar que es parli d’història però en sentit diferent, amb arguments i conclusions diferents.
En això que cal preservar, Burke: des del passat s’ha de crear un present. Es considera important del passat: una certa idea de l’ordre social i una certa idea de la religió, del cristianisme en concret. Aquí sobretot perquè considera que l’ésser humà és un ésser religiós, que té ganes d’agafar-se algun tipus de creença, posats a agafar alguna creença que agafi la religió que ja sabem de que va, que si agafa alguna altra podrien sortir-ne de pitjors. Ordre social basat en la tradició, els costums... I al mateix temps, qui s’encarrega de gestionar tot això? Per contrast a la por al poble sortirà una defensa de les minories, de les elits governants, societat canviant que volem que reguli aspectes del passat, conservadors. Això només ho podrà fer, per Burke, una minoria governant que no s’influeixi per les masses (guiades per comportaments passionals i no racionals), fan falta, segons Burke, unes elits responsables, que seran els que hauran de conduir aquesta societat. Per tan, això es tradueix en minories que enclau política significa un argument pel sufragi censatari, un argument per mantenir la cambra dels lords, evolució lenta que és així en el cas Britànic. Un altre tema: sensibilitat sobre la qüestió social. Qüestió: aquesta societat que evoluciona segueix tenint sectors molt desafavorits, que molts no tenen ni per menjar.
Contraposició entre el liberalisme més pur i el conservadorisme que està definint, en el sentit: els pobres amb el liberalisme són considerats aquells que no s’han esforçat prou, culpa d’ell sortir-se’n o no, era lliure, per tan s’ha d’espavilar, si no ho fa és problema seu (per això durant 150 anys no hi havia serveis socials). Ell contraposa una sensibilitat social del conservadorisme, en el món antic hi havia un senyor feudal que explotava però PROTEGIA camperols, paternalisme, per tan s’ha de buscar una harmonia social també en aquesta societat industrial, nova, i, per tant, aquest liberalisme individualisme no dóna resposta en aquesta necessitat d’harmonia social. Solució de Burke: qui pot aportar aquesta harmonia? S’ha de recomposar a través dels elements de tradició que ell considera importants. De la idea dels gremis es deriva la idea del corporativisme, corporacions de professionals d’un mateix ofici (donar continuïtat als gremis medievals), que serien les que garantirien un mínim per la subsistència dels individus quan hi haguessin problemes, crisis econòmiques, etc. Idea del corporativisme tindrà un recorregut llarg, no només perquè serà la solució que donarà l’Església catòlica posteriorment (finals del XIX, Lleó XIII), fins i tot després resorgirà amb el feixisme (garantir un mínim de subsistència – solució social - a partir de les corporacions). Conservadorisme acusa al liberalisme de deixar “tirats” als pobres. En això si que critica, i sembla que amb raó, al liberalisme.
Els inicis del socialisme Terme que comença a ser emprat al 1835 però encara era un terme difús però que fa referència a la introducció de manera evolutiva la major igualtat entre els membres de la societat, un altre principi inicial es el foment de l’associació dels individus que s’han d’associar per a protegir-se d’un sistema competitiu que els perjudica.
En origen va tenir molta importància el sentiment religiós combinat amb una doctrina molt en boga a l’època que es titula mil·lenarisme que preveu el retorn e crist a la terra a on regnarà durant mil anys abans el darrer enfrontament contra el mal i finalment els pobres heretaran la terra, això es difon molt en els corrents pietistes que procuren la salvació.
Un altre idea que adquireix en aquest moment, mes novetosa és el bandidatge social, la màfia inicialment és això, grup que roba als rics per a redistribuir-ho. És important fer menció també al record gremial ja que era una associació en la que trobaven respecte, equilibri i beneficència religiosa però en un moment de canvi en la relació laboral, ara entre individu i patró tot plegat desapareix. El Luddisme sorgeix de la figura de Ned Ludd que no sabem si ha existit però si te una mite al voltant que explica que vivia al bosc de Sherwood on estava amb una banda que actuava de manera esporàdica i era formada per persones que volien retornar a l’harmonia i l’equilibri anteriors per això atacaven les maquines noves i la mala utilització de les noves, tot plegat es resumeix a una preocupació per la societat, un primer pas per parlar de socialisme.
En aquest context sorgeixen persones que tenen voluntat de fer un canvi però inicialment tenen un paper pedagog més que pamfletari. El segon pas va ser l’associacionisme com a forma de confrontació a una principis que nomes pretenen el benefici. En aquest cas hi ha diversa gent, Kingsley, el que crea l’associació del sastre que vol ser també una cooperativa de treball pera evitar l’explotació obrera. Owen es un empresari d’èxit, un filantrop que es convenç intel·lectualment de la importància del socialisme, fa un informe a la càmera dels comuns en que proposa que es permeti la introducció del dret d’associació que presenta com una forma de millorar la pobresa i en conseqüència d’evitar els problemes que després ocasiona, crea cooperatives amb els seus diners amb un important caràcter cristià per tant creant una principis que presenta l’idea de la solució global el que els atribuirà posteriorment el qualificatiu d’utòpics però fracassarà contínuament davant de l’impossibilitat duna solució global Owen gran sindicat nacional consolidat i intentarà convocar una vaga general que fracassarà i es diu ales hores que per manca de consciencia per part dels obrers i sobretot responsabilitzant als obrers no qualificats.
Owen per tant en aquest sentit és un pedagog de la classe obrera i un socialisme primitiu amb presencia d’idees religioses important però el que si ha estat és un estímul molt important en l’associacionisme i que convocarà en les Trade Unions, per tant el primer pas és l’associacionisme que te base en l’associacionisme gremial.
També hi hauran a alemanya, a França on un grup de socialistes utòpics constituiran un grup socialista molt important arreu d'Europa i que tindrà origen en el procés revolucionari i en Babeuf (1760-1797) va ser executat en el procés de la revolució, és un funcionari reial dedicat al cadastre per tant coneix el tema de les propietats i abans d’iniciar-se la revolució ja proposa la necessitat de repartir i d’arribar a una espècie de col·lectivització, idees que podrien ser qualificades com de comunisme agrari, la conspiració dels iguals és el que el portarà a ser executat. El que donarà més vocabulari al socialisme inicial va ser el comte de saint simon, la inconsistència del propi procés revolucionari francès mes centrat en les formes polítiques que no pas en la transformació de la societat. El que es preocupa és de la modernització de la societat.
Els orígens de la cultura anarquista L’anarquisme té uns precedents en l’època de la Revolució Francesa, tot i així l’anarquisme anirà prenent forma dintre del conjunt socialista i amb arrelament més important en les societats amb un pes industrial menor. Això no vol dir que el teòrics de l’anarquisme no els trobem en els principals nuclis europeus, perquè aquets anarquistes es van convertint en activistes que s’han d’anar exiliant i trobem una mobilitat important i per això és difícil parlar d’escoles.
L’anarquisme parteix com a idea de l’ individualisme extrem, de la màxima llibertat i la mínima regulació, i de la idea de la espontaneïtat. Altre idea bàsica és la seva lluita contra el poder, sobretot contra el poder de l’estat i dels estats centralitzats. Per tant és la organització de petits grups i la organització comunal. Amb el temps aquets anarquisme es va convertint en una forma d’oposició central al marxisme, entès com el paradigma de la màxima organització.
El primer enfrontament entre anarquistes i marxistes es produeix en el si de la Primera Internacional.
Altre tret de l’anarquisme internacional serà l’acció directa, l’ús de la violència justificada, per acabar amb l’ordre establert es poden utilitzar els mitjans que sigui, en contra de la organització interna. Per tant ens trobem a finals del S.XIX alguns anarquistes faran aquet ús intencionat de la violència l’acció directa, que té una dimensió absolutament individual i té per finalitat fer entrar en contradicció a la societat burgesa. Però aquesta acció directa es convertirà en acció reacció, i ens trobarem amb uns individus per a venjar als companys reprimits en una acció directa. Dos tipus d’acció directa: A) acció individual (agents de policia o personalitats, magnicidi) o B) la col·locació de bombes i artefactes.
Rússia: gran influència dels teòrics anarquistes a Rússia, això ens indica que el moviment pot ser entès com una mena de frustració de l’obrerisme en països endarrerits etc. Individualisme, llibertat absoluta, antiestat i poder polític.
El primer gran teòric rus és Bakunin 1814-1876, originari de la vella noblesa, però es converteix en un home d’acció. Primer és oficial de l’exèrcit, ho abandona i es converteix veient la misèria i prenen consciència, convertint-se en activistes contra això.
Marxa cap a occident, a Alemanya, França etc per estudiar filosofia, trobar el fonament de les seves sensacions d’injustícia. A Praga 1848, al 1849 pren part de la insurrecció democràtica i ja té la seva primer condemna a mort per aquesta participació en la revolta, però se li computa per la pena d’extradició. Se’n va a Àustria on també se’l condemna a mort perquè participa en una vaga estudiantil i acaba tornant a Rússia. Al 1860 fuig de Siberia per Japó, se’n va a EUA i torna a Europa i participa en la revolució de Polònia de 1863, durament reprimida per les tropes i ha de tornar a fugir, i a finals d’aquest any el trobem a Italià (fase final del risorgimento, on hi ha grups que volen arriba a la emancipació social de la gent i sobre aquesta gent formar una unificació social, son grups de tipus federalista), aquí organitza revoltes socials que son un inconvenient per a la unificació politicodemocràtica burgesa, i ha de fugir d’Itàlia i es situa a Suiza, i a Ginebra crearà la Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquest procés de creació participarà en el congrés de la primer internacional de Londres presentant una alternativa a Marx (1864). Convertint-se en la gran corrent alternatiu de la Internacional, i aquest corrent és el que participarà en l’aixecament de la Comuna de París que acaba en fracàs i repressió dura que provoca la gran discussió interna dintre de la Internacional i al 1872 seran expulsat de la Internacional amb el triomf de la línia marxista. És un activista amb testimoni propi que el posa com a exemple. Un grup que es consolidarà amb importància a Rússia.
Les seves idees es basen en la col·lectivització com a forma d’organització espontània, lliure i amb tendència a la federació i d’ocupar tot el territori amb el qual s’ha d’abolir l’estat. La propietat dels mitjans de producció també estan en mans d’aquestes associacions col·lectives, es propugna la desaparició del concepte d’herència i l’aixecament revolucionari fet de forma espontània per la pressió de les masses populars, que hi ha d’haver uns agitadors que ho promoguin. Pensa que això s’organitzarà en societats secretes. Al 1869 amb Sergei Nacaev escriurà un llibres El catecisme d’un revolucionari, i diu que aquest revolucionari pot utilitzar la violència sense important-li les conviccions jurídiques i morals pròpies de la societat burgesa.
Altre rus fonamental en el moviment anarquista és P. Kropotkin 1842-1921: fill de noblesa russa oficial de l’exèrcit i geògraf notable. És destinat a Siberia i a la vista de les injustícies i la mísera és on perd la confiança en el sistema en el que ell a servit i marxa cap a Suiza i és on entra en contacte amb els nuclis de socialisme anarquista i revolucionaris. En la dècada dels 80 es convertirà en un dels principals teòrics de la propaganda per l’acció directa i publicarà llibres de component anarquista: La conquesta del pa i Les memòries d’un revolucionari. Ell també és partidari de començar creant comunitats autàrquiques, amb una moral del treball individual, espontaneïtat total, i la idea de que no es pot acabar amb l’ordre burgès sense un compromís directa i sang (sense l’ús de la violència).
Kropotkin tornarà a Rússia després de la revolució russa i es convertirà en un crític de Lenin.
El Sindicalisme anarquista: L’altre corrent de l’actuació de l’anarquisme i té un arrelament en França en forma de sindicalisme revolucionari, amb la figura de George Sorel 1847-1922: és el pare del sindicalisme revolucionari i tindrà una gran influència per una obra: Reflexions sobre la violènciala necessitat de la violència contra el poder per salvar la revolució, però no confondre violència amb brutalitat, ‘’és la violència constructiva’’.
En el cas francès aquest sindicalisme perdrà pes respecte al sindicalisme socialista amb la CNT.
A partir d’aquet moment el socialisme revolucionari serà a Espanya, amb un pes major a Catalunya: van arribar les idees anarquistes sense saber-ho. L’AIT envia a Espanya un representat seu, Joseppe Fanelli, amb la circumstància de que aquest és un seguidor de B i en teoria ve a explicar la Internacional (1868, sexenni democràtic). (Pi i Maragall explicava a Proudon + la lluita contra la monarquia) Fanelli arriba i entra en contacte amb uns individus que tenen les seves mateixes idees: cooperetarisme, petita propietat col·lectiva, antiestat etc, amb el qual es crearà un corrent anarquista de la propaganda per l’acció directa i Barcelona es converteix en la ciutat més revolucionaria. Aquesta etapa d’acció directe es supera i surt el sindicalisme d’inspiració anarquista i no socialista. Es crearà un sindicat igual que el francès CGT i a partir de 1910 es dira CNT.
La cultura marxista El Marxisme: protagonisme de dues persones: Marx i Engels. Tots dos son grans coneixedors de la cultura europea de la seva època, no només del socialisme si no que també de les altres branques: del món romàntic.
Les seves obres normalment tenen un component de diàleg crític amb la resta de pensadors socialistes. El que faran és reconvertir el socialisme i crear una doctrina amb una gran capacitat d’influència amb la gent i una gran capacitat d’estendre territorialment. Fins ara el socialisme havia sigut un lament, una crida contra el pauperisme, molt lligat en els efectes de la revolució industrial i de la previsió del que aquesta revolució podia acabar provocant, també en el món rural. Per altre banda els primers socialistes el que havien cuidat era d’establir models d’un món millor, uns models en el que tot quadrava i s’arribava a una solució. Cap d’aquets models posava l’accent en la definició de grups de persones destinada a portar a la pràctica aquest model, i la major part d’ells el que feien era pensar que el model i les persones provocarien l’adhesió de la gent i per tant, la realització d’aquest model. Marx i Engels el que fan és preocupar-se molt concretament pel grup destinat a portat a la pràctica el projecte socialista.
Després del Manifest Comunista s’obre una nova etapa en les teories de Marx i Engels. S’han compromès amb les revolucions del 48 i després del fracàs es dediquen a fonamentar les seves teories. En aquesta nova etapa més intel•lectual tenen una primera obra: La crítica de l’economia política, es coneix vulgarment com els grundisse el més important és el pròleg.
‘’Amb la societat burgesa es tanca la prehistòria de la societat humana’’. A partir d’aquí deixa de parlar de revolució i dels seus mecanismes del manifest comunista i , comença a afinar més a l’hora de parlar del capitalisme. El que l’interessa son les contradiccions i la crisis del capitalisme i mitigar el mecanicisme inicial.
En l’estudi del capitalisme aporten la teoria del valor, el valor d’una mercaderia i d’un producte, en aquest sentit distingeix entre dos tipus de valors: el valor d’us i el valor de canvi.
Diu que en les societat desenvolupades el valor de canvi es converteix en l’expressió monetària. Diu que aquest valor és el nucli d’ur del sistema capitalista, i es dedicarà a l’estudi d’això. Els seus escrits aniran orientats en aquesta direcció i els hi donarà un títol: El capital, un tractat de crítica de l’economia política. Marx només va publicar el primer volum de 1867, ell seguirà escrivint en la mateixa direcció però serà posteriorment Engels que retocant els manuscrit de Marx publicarà el segon i el tercer volum (després de la mort de Marx) 1894.
Aquesta és l’activitat intel•lectual de Marx (sobretot) i Engels. L’anàlisi del capitalisme deixen menys concretades les característiques de la societat post capitalista. Només falta que aquesta força de treball cada vegada més números prengui la revolució, i això no ho analitzen. Del fet d’aquesta revolució no l’anuncien i és imminent, perquè després de la revolució vindrà la fase del comunisme. I d’aquesta fase en parlen poc, entre elles parlen: es pot extreure d’un altre llibre de Marx de 1875 que es titula: Crítica del programa de Gotha, on parla d’una fase de transició del capitalisme al comunisme, fase en el que la revolució ja ha guanyat però encara no s’ha arribat a la fase comunisme.
L’estat ja és la societat, i aquesta ja és la fase comunista. Ara només existirà uns organisme de tipus administratiu que es dedicaran a administrar les coses. L’estat desapareix per auto extinció, no perquè ningú la faci desaparèixer.
També descriuen el treball d’explotació, de la propietat, del diner, de l’Estat com ha instrument opressiu, i tot això és el que la dictadura del proletariat haurà de fer desaparèixer.
Desaparegut aquets elements i format el proletariat, l’Estat ja no té raó de ser.
Marx ha tingut un cert activisme en aquest període. La primer internacional per Marx ha de tenir una estructura regional de tipus federal. En el si d’aquesta internacional Marx tindrà nombroses batalles. Els obrers estan afiliats a diferents organismes, i en els congressos de la internacional van els representant de la classe obrera, la elit culta de la classe obrera, directors de diaris obrers, és una federació de segon ordre.
Serà un Marx realitzarà una gran batalla perquè té dos enemics: Proudhon (socialista utòpic) i Bakunin (anarquista). Aquestes discussions enllaçaran pràcticament amb el fet de la Comuna de Paris: aquesta comuna és per a Marx el primer exemple pràctic de dictadura del proletariat, com a fet important es fa a París (capital continental), tot i saber que els marxistes dins de la comuna son minoria, més majoria son els republicans, anarquistes etc. Però Marx ho vol recuperar com a cosa pròpia i aposta molt fort per la Comuna de Paris. El problema vindrà al 1871 amb els 7.000 fusilats de la repressió de la Comuna. Això enfrontarà dues estratègies: la autogestionària de Bakunin i de l’acció centralitzada defensada per Marx, i això és el que portarà a la crisis de la primer internacional al 1872.
Marx es desanima en aquest sentit i tornarà a una fase ultima de la seva vida de treball intel•lectual finançat per Engels.
Com a última reflexió de Marx i Engels, en el món de la cultura: han fet partir les seves teories de convertir el marxisme en una filosofia de la història i estudiar el procés per el que l’home compren i domina les forces de la naturalesa i es va separant, li van donant a aquesta separació atributs socials i els fan més humans alhora que menys naturals. A partir d’aquí, l’estudi de l’home es converteix en un estudi social, ja no és un estudi natural. L’estudi de l’home en la societat i en el procés de la historia és el que es coneix per part dels dos com el mecanisme del materialisme històric. També es parlarà d’un altre concepte (després de la mort de Engels i Marx) per identificar el marxisme que és el materialisme dialèctic. Marx i Engels apliquen el materialisme dialèctic, més o menys l’anuncien però mai l’anomenen així, qui va formular aquest concepte va ser un marxista rus: Plejanov 1856-1918, va escriure un llibre que va tenir molt ressò en el plantejament de la revolució russa: La concepció monista de la historia. Aquest es va confrontar amb Lenin, ell era el teòric comunista marxista més important que Lenin, i Lenin li va criticar el fet de que Plejanov, a l’inici de la Primer Guerra Mundial va ser dels primers comunistes europeus es va declarar rus, i per tant que prenia partit en la guerra en el bàndol rus. Lenin contraposarà això al que ell denomina de social ‘’chuminista’’. Lenin deia que la Guerra Mundial és una guerra burgesa i es contraposa. Però va ser el que parlava de materialisme dialèctic.
Hauríem de situar al marxisme al costat del romanticisme com una forma de entendre el conjunt del món, però el romanticisme entenia el món des d’un punt de vista de l’invidu aïllat, i el marxista d’una forma en grup.
Marx i Engels rebutjaran en diversos escrit l’heroi romàntic però de vegades l’utilitzen. Van reconèixer que la literatura romàntica va ser important ja que van posar a la societat en marxa, però personalment els interessa més uns autors que altres: Marx aprecia a Walter Scott, per raons estètiques, però també perquè podria ser representant d’un corrent del realisme romàntic. Exalta un individu torturat que es converteix en heroi democràtic, gent que sorgeix del poble, i això és el que li agrada a Marx. Però l’autor que més li agrada Balzat on exalta que és un gran retratista de personatges, però sempre els descrius i els modela en relació amb el rerefons social. També li agraden les obres de Seakespire: perquè son personatges que es rebel•len contra el feudalisme.
El nacionalisme al segle XIX El nacionalisme és el gran corrent de finals del s. XIX i tindrà lligams amb altres corrents per exemple es pot combinar el ser un nacionalista amb el socialisme. És un corrent que alguns han arribat a considerar com el reflex dels comportaments naturals de l'espècie humana. Es diu que tota persona té una tendència a estimar uns costums, llengua en els que ha viscut tota la vida.
Fins i tot de considerar naturals, unes institucions o maneres de fer, que s'identifiquen amb allò que és pròpi, i d’igual forma es relaciona les formes extremes com a extranyes, i fins i tot defensar-se de la contaminació exterior, tot plegat, són comportaments de la base de la que en sorgiria el nacionalisme.
L'altre fet, en les unitats polítiques prèvies a les nacions es produeixen uns fenòmens, de lleialtat a una dinàstia, sentiment d'una pertinència a un municipi, a una ciutat/estat. No és que es tracti de quelcom abstracte sinó quelcom proper. Els individus per exemple, d'una tribu, tenen un comportament natural de sentiment de pertànyer a un grup, juntament amb fets històrics adquirits, i per tant amb una fidelitat cap a la comunitat, que podria ser interessada, doncs l'individu no viu sol, i necessita sentir-se a dins del grup per poderhiprosperar. L'universalisme no és més que una concepció intel•lectual, en contra d'uns trets naturals.
No es pot confondre el llarg procés històric amb el nacionalisme, aquest és un fenomen modern. Hi ha dos fets essencials: 1) Fet històric; el nacionalisme neix quan es pretén consolidar l'Estat Modern.
2) El nacionalisme rep el definitiu impuls definidor amb la revolució francesa, quan s’acaba amb la possibilitat d'identificar l'individu amb un petit poble o comarca, i fer-ho identificar amb el conjunt de la nació. Per això serà necessari una configuració política nacional, que es precipitarà a partir de la revolució francesa.
El nacionalisme, en èpoques de guerra, hi haurà la tendència a radicalitzar el sentiment. En èpoques de pau, se'n parla menys, o és més prescindible. Hi haurà paisos on aquest sentiment nacional creixerà més que en altres, llocs on per exemple es reivindicarà l'existència de l'estat (en els que no se'n té), sobre el sentiment de diferència sorgirà el rebuig.
Neix un increment de l'autoconsciència, i es passa del sentiment a la política = l'Estat.
Finalment la Revolució Francesa ajuda a codificar, i més finalment, la revolució romàntica, la que podríem anomenar, més netament nacional, ja que es dedica a definir les unitats nacionals i les diferències entre ells, a més de reivindicar el reconeixement polític i institucional de cada un d'ells. Aquest impuls important està en la definició de nació, i després, en la lluita per aconseguir aquest reconeixement.
Ens trobarem amb dos tipos de nacionalisme dintre del gran corrent de nacionalisme del S. XIX: -un nacionalisme d'arrel netament romàntica; cultural, històric, linguistic,etc. Busca de definir al poble. L'anima del poble, allò que és essencial, l'expressió genuïna. L'individu predeterminat per una manera de fer, una manera de ser, configurades al llarg de la història, que té la prerrogativa individual de fer el que vulgui, però quan faci coses que no li són pròpies, s'estarà d'allò que li és determinat. Aquesta línia acabarà descendent en el anomenat nacionalisme essèncialista; hi ha unes essències que envolten a l'individu.
Johann Gottfried Herder(1744-1803). La seva aportació pre-política. Va publicar l’assaig sobre l'origen de la llengua al 1870 en la que com la cultura popular anima del poble. Una de les seves obres més importants són els quatre volums de l’estudi Idees per a una filosofia de la historia de la humanitat publicat entre el 1784-1791 .
La seva voluntad era definir poble. Això és molt típic del romanticisme, les parts separades formen part del mateix cos, cada una fent la seva funció. També es d'origen il•lustrat, per tant humanista (Herder). Respecte les diferents formes del poble, no deprecia cap forma de poble, totes mereixen ser respectades.
Fichte (1762-1814). Escriu obres en les que pretén explicar el que vol fer la Revolució Francesa a la resta de pobles europeus. En canvi es convertirà en un ferotge anti-francés, quan a partir de 1804 les tropes napoleòniques envaeixin la zona germànica, i sobre tot Prússia(brutalitat de l'ocupació).Va escriure els discursos a la nació alemanya que es va convertir en l’origen del nacionalisme alemany al 1806 , s'ha de definir el que és el poble alemany per contraposar-ho a tot allò que és francés.
El nacionalisme doncs arriba per contaminació i impulsa la reacció.
Amb el pas del segle XIX, els literats, romàntics, aniran perdent pes a favor del component polític(de 1814 fins 1848). En el cas francés podríem parlar de gent que fomenta el nacionalisme francés modern, hi ha un element curiós, la principal teorització de la primera meitat del S. XIX estarà en mans dels conservadors (però liberals). Un dels més destacats, Jules Michelet(1798-1874). . Entre 1833-1867 publicarà l’història de França, més d’un terç de la història de França està dedicada de 1789-1799, allà declara que l'eix de la constitució de França es la formacio del poble i és aquest el protagonista de la història. La conformació del poble l'acaba de configurar la revolució francesa. El poble francés té com a un dels seus trets característics la defensa dels principis de la revolució i te com a objectiu la difusió d'aquests principis.
Michelet pensa que la tradició conservadora i monàrquica és una tradició liberal. Considera que a partir de 1815, quan França s'incorpora a la política europea com a nació derrotada, és el moment en el que França pren consciència com a nació (sobre les bases asentades sobre la Revolució Francesa). Això es converteix en la base de nacionalisme francès del segle XIX, i aquesta gent com Guizot(1787-1874), el que faran serà completar això perfilant les característiques del poble francès. Ens trobarem d'altres com Giuseppe Manzini(1805-1872) liberal demòcrata, creador de la jove italia. Ell no només ajudarà a crear la jove italia, si no també la jove Europa, amb l’idea de la joventut mobil•litzada. Serà un dels grans impulsors del nacionalisme, però serà massa idealista o intelectual.
El nacionalisme del segle XIX és un nacionalisme més teòric que és per un cantó la posta en pràctica d’un principi del liberalisme i per l’altra la constatació cultural de que la gent, els pobles tenen unes característiques diferencials i aquestes característiques són un element de la vida de les persones. Finalment aquest nacionalisme del segle XIX és un prinicpi polític que posa en marxa primer les revolucions de 1848 i segón les unificacions del centre d’Europa. Una vegada posat en marxa aquest nacionalisme, el nacionalisme com a principi polític triomfa definitivament en el món occidental i aquest triomf planteja problemes importants. Un dels problemes més importants és que és impossible seguir amb les estructures d’uns imperis que estan ofegant nacionalitats amb personalitat pròpia que tenen dret a ser un estat lliure(dret a l’autodetermianció com efecte directe de 1848 i les unificacions de 1870). Aquest nacionalisme dels estats i el dret de l’autodeterminació són dos grans principis del segle XX que es configuren al segle XIX.
La crisi del pensament europeu: (1880-1914) El període històric és entre 1880-1914 i alguns ho allarguen fins a 1970, finals de la guerra franco-prussiana. La idea clau és diferenciar entre el segle XIX i el XX, poder establir un període de transició entre els dos segles. Per simplificar a vegades diem el llarg segle XIX i posaríem la revolució francesa com la culminació. El segle XIX normalment diem que s’acaba al 1914, amb la I Guerra Mundial, i a partir d’aquí hi ha un nou món (el de masses, autoritarismes etc).
Hem de col·locar un període que s’observen canvis importants i aquest el denominem crisi de finals del S.XIX. Si parlem de crisi no vol dir una etapa estrictament negativa, sinó que parlem de crisi com a canvi accelerat, bona part d’aquet canvi és aparentment positiu, perquè bàsicament serien els efectes del gran creixement del S.XIX. També podem parlar de crisi perquè a partir d’un moment es va començar a valorar els aspectes negatius. A partir d’un moment es segueix mantenint el creixement econòmic i el desenvolupament del món (occidental). Però en canvi comencen les percepcions negatives, la desconfiança respecte el creixement, i aquesta desconfiança son la base del pensament del s. XX, es produeix per tant els fonaments del pensament del segle XX en aquest període de canvi. El s.XX es convertirà en el segle en el que continuem utilitzant les ideologies del s.XIX però amb percepcions diferents, i per tant parlem de ‘’neo’’, de postmodernitat etc., no inventen ideologies noves sinó que el fonament son les del segle XIX. És el pensament de la revisió del s.XIX. El món occidental perd la confiança de la il·lustració optimista. El que costa d’entendre és que això no es perd per les guerres de mundials, però si que ho acceleren.
A finals del XIX què passa? la gent que protagonitza el canvi de segle son gent nascuda a mitjans de segle XVIII, per tant és gent formada i identificada en el SXVIII. Estaven convençuts de que s’havia establert al món una pau estable i duradora, fonamentada en la raça blanca, una pau que permetia el desenvolupament i la conquesta del món. Una conquesta del món que cap a mitjans dels anus 80 del s.XIX ja no existeix res per descobrir, ni per controlar, s’han establert les principals línies de comunicació mundial. Tot això podríem dir que esta tancat.
Per altre banda, aquest equilibri mundial ha permès a desencadenat una onada de creixement extraordinari que té un fonament cientifico-tècnic. Aquesta gent tenen la convicció de que occident ha sigut de generar i sistematitzar les gran ideologies que son capaces de entendre els canvis, el món, i a més que són la guia per transformar-lo, per donar solucions i precipitar el canvi històric d’una manera tancada. Cadascú pensa que la seva ideologia té una argumentació científica i això dona una seguretat. Aquets protagonistes comproven, diàriament, la millora del món, que es poden moure pel món, que la seva vida li apareix la solució a un problema i finalment aquets individus tenen la satisfacció.
Cap els anys 70 hi havia elements suficients per pensar que realment això donaria fruits, per exemple, a Europa: s’havia pogut tancar sense grans conflictes el mapa polític del continent.
Per altre banda, en les dues darreres dècades del S.XIX s’està expandint amb rapidesa l’aplicació del sufragi universal, això vol dir confiança. Per altre banda, en la major part de països occidentals desenvolupats s’està ja desenvolupant la primera legislació social, per exemple a Alemanya (la llei de pensions, jubilacions etc), es comença a possibilitar un progressiu integrament social, i això sense una revolució, sinó d’una evolució política, per tant diàleg social.
Però en els anys centrals del s.XIX el pes de la ciència és molt gran i la premsa ho va difuminant a nivell popular. per tant hi ha una veritable fascinació per la ciència en el s.XIX. En front d’això, l’alta cultura comença a posar-ho en dubte, en posar en circulació conceptes antitètics als racionalisme, per exemple el tema de la subjectivitat enfrontat a la objectivitat científica, el tema de la vitalitat interior (l’heroi romàntic), el tema de la relativitat. Es comença a valorar el mite, els símbols, els somnis, i es parlarà molt aviat de la banca rota de la ciència.
Això genera un corrent antipositivista. Moltes vegades se’l coneix com el corrent simbolista. En aquesta no escola hi ha uns precedents protagonistes: Entre els precedents el més important de tots és Shopenhauer, 1788-1860-> va ser una persona que en la seva època va ser poc reconegut, però en canvi en la segona meitat del S.XVIII va ser molt influent. La seva obra més important és titula El món com a voluntat i representació, la primera edició és de 1819, per tant podríem dir que formava part del corrent romàntic. Shopenhauer està molt influït per l’induisme, les filosofies orientals, el budisme. En aquet llibre s’enfronta a Hegel i al seu cientificisme, apostant per una filosofia amb un fons pessimista important. El que diu és que el coneixement del món només es produeix en la consciència, que els objectes naturals no tenen existència real fora de la seva representació.
De Nietzche s’ha de destacar: L’origen de la tragèdia, 1972-> el drama està en el propi interior de la cultura occidental, en el moment en el que la cultura occidental va preferir la lògica a la literatura. Diu que hi ha una constant intel.lectualització de les coses, que son la causa de la mediocritat que impregna tota la civilització del materialisme burgès. Massa intel·lectualitat porta a la falta d’acció. En aquesta obra es produeix un atac important contra el cristianisme, que és una de les bases de la civilització occidental. Diu que és una religió d’esclaus, que nega la vida, i que es fonamenta en una tradició moral que condueix a la ignorància. Ja en aquesta primera obra llença una de les frases més coneguda del períodes: ’’Deu ha mort, ja no existeixcap principi còsmic ordenador’’. L’humà perd la força i enfront d’això apareixen uns individus aïllats, solitaris, que es situen fora de la moral convencional que creuen en l’amor per la vida, per la vida tal com és per ella mateixa, amb la seva desordre, que estimen la vida pel fet de ser vida, i que penses: Diu que això és un Super home.
En definitiva, Nietzsche el que ha fet ha sigut inaugurar la era de la indeterminació, que és la base de la filosòfica del s.XX. Ha tingut la força per trencar veritats que semblaven intocables.
Sociologia: En una transformació tan gran com la que vam descriure, la sociologia és una ciència que ha d’evolucionar. També vam parlar de l’aparició de la nova estructura de l’estat, estats intervencionistes, que per força es necessita conèixer la societat en la que s’ha d’intervenir, per tant: l’estadística, la sociologia etc es converteixen en ciències en una possibilitat de ser traduïdes en el camp de l’administració.
Geopolítica: L’auge de la geopolítica l’hem de relacionar amb diversons elements que es produeixen a finals del s.XIX i tindran la seva explosió en el periode de las grans guerres mundials en el s.XX.
La geopolítica és la ciència que s’interroga sobre les relaciones que existeixen sobre l’espai i la política. S’interroguen sobre el paper que les dades i els elements espacials tenen sobre el factors politics. Finalment, és la ciència que estudia la forma en que la política fa servi l’espai.
Segle XX: Recordem que el s.XIX era el segle de les grans ideologies. El s.XX podríem dir que és més el segle de les doctrines i de les estratègies, en contraposició. La doctrina seria la ideologia convertida en un element de convenciment exclusiu de combat, d’agressivitat contra les altres ideologies.
El marxisme al segle XX: revisionisme i ortodòxia El socialisme arriba al s.XX com un corrent bastant difús, amb molts plantejament i tendències internes, escissions, polèmiques interpretatives, discussions internes, i amb un predomini quantitatiu de las tesis reformistes.
Després, en el mateix període, en el procés de les revolucions russes: una primera fracassada i la segona a l’Octubre triomfant, tornen a donar pes en el moviment revolucionari i en la inspiració marxista i no reformista.
Finalment, el triomf de la revolució el que farà serà crear un nou centre del marxisme que és Moscou, que donarà un color nou al marxisme del s.XIX. En aquest procés prenent importància l’estratègia marxista, i ens trobarem amb una dèbil elaboració teòrica, però en canvi una frenètica elaboració estratègica.
Al 1905 esclata la primera revolució russa, que acaba amb la reivindicació d’un parlament, comença amb revolució popular però acaba amb col•laboració amb la burgesia. És evident que aquí està la idea de Marx: es produirà la revolució en països on es creia que per arribar a la revolució comunista s’havia de passar prèviament per la revolució burgesa. Això crearia contradiccions de classes suficients per a la revolució de classes.
Lenin s’enfronta amb aquesta idea i el que diu és que el que s’ha de produïr és una dictadura del proletariat, d’obrers i pagesos, que s’havien d’organitzar en consells.
En el procés revolucionari Lenin és el capdavanter europeu de les posicions pacifistes revolucionaries, i diu que el proletariat ha d’abandonar la guerra d’una manera revolucionaria.
Aquest fer és el que va interessar a Alemanya en guerra que va facilitar el retorn de Lenin a Rússia. El transporten a Rússia en una vagó blindat que no podia baixar, i aquí farà les cartes de navegació que es denominaran les Cartes d’Abril. Aquí és on nega que Rússia hagi de passar per la fase prèvia i aposta per la presa del poder del proletariat immediata.
Les tesis explica els passos que cal donar, assolir la majoria en el soviet, i desencadenar el procés revolucionari.
La demanada immediata d’un armistici per part de Rússia té una popularitat extrema pel tema de la tornada dels soldats (obrers) i té el repartiment de terres entre camperols. Això és una mesura que al anunciar-se comencen les desercions dels soldats al front per agafar ràpid una terra.
Després, el procés revolucionari s’haurà d’enfrontar amb un procés d’una guerra en curs (Lenin demanarà una pau justa però Alemanya no esta disposada a concedir-li una pau justa), i pèrdua de territoris, i després en la organització d’un país immens en el procés d’un final de guerra ha de començar a funcionar.
En la pràctica, bona part dels principis revolucionaris que Lenin havia avançat ara els haurà de matisar en tots els sentits. En la fase inicial el que farà serà actuar amb gran convenciment i gran decisió perquè té uns quadres bolxevics revolucionaris en un partit molt disciplinat. Aquest és el procés polític que el porta a convocar eleccions que no li donaran la victòria perquè el seu és un partit minoritari. Aquí Lenin diu que el no es regeix per lleis politiques burgeses i invalidarà les eleccions i ocuparà el soviet suprem i subordinarà els altres partits que han guanyat les eleccions i declararà la dictadura del proletariat.
Lenin no preveu en cap cas l’incrementa imparable del paper de l’Estat en la dictadura del proletariat. Lenin morirà al 1924 d’una llarga infermetat i conscient de la seva mort vol deixar un llegat de cóm ha de funcionar la segona fase de la revolució.
Trotsky és un revolucionari des dels temps estudiantils exiliat, s’escampa a Londres, tot i que la seva fase inicial es un menxevic. Torna al 1905 i impulsa el soviet de Sant Petersburg, s’ha d’exiliar i torna a Rússia al maig de 1917, on ja s’apunta en el grup dels bolxevics. Al 1921 s’acaba la guerra civil i en aquesta fase ja s’enfronta a Stalin. S’enfronta defensant la idea de que l’experiència revolucionaria no és pot aturar. Prèviament havia escrit un llibre on justificava la idea contraria a Marx: Marx deia que la rev. Socialista es produirà en un pais avançat, mentre Trotsky deia que es produiria en un país endarrerit.
També pensava que una vegada triomfada la revolució a Rússia no es podria consolidar sense l’ajuda de la classe obrera internacional. Per tant la solució era l’expansió de la revolució a nivell internacional. Això el fa ser portat a Siberia i ser expulsat de l’URSS i tenim la pujada de Stalin. Al 1930 escriu la Revolució Permanent. Crea la quarta Internacional, la trotskista i acabarà assentant-se a Mèxic, districte federal. En la seva casa internacional era com una especia de bunquer, i tenia una guarda personal dins que financiat per els nord americans li van fer un atemptat.
Altre és Iosif Dzugasvil, alias Stalin: vell revolucionari, de finals del s.XIX, diverses condemnes, deportacions a Sibèria. Després del procés revolucionari se’l nombra comissari del poble.
Abans de la revolució havia escrit: El marxisme i la qüestió nacional, 1912. Com a comissari del poble havia de conjugar l’existència de diferencies culturals dintre del territori de la URSS amb l’ internacionalisme proletari. Això, a la pràctica es va solucionar amb una centralització brutal creixent. Com a comissari del poble va solucionar el problema de Txetxenia.
A partir del 1922 es converteix en secretari general del Partit Comunista. Lenin ja estava malalt i redacta que s’ha d’apartar a Stalin del càrrec perquè deia que era una persona sense principis. Però amb maniobres es converteix en el succesor de Lenin i com a teòric de Lenin, que parlarà de marxisme leninista. Amb això publicarà diversos llibres que el que venen a dir que aquella era l’herencia de Lenin, però en definitiva era la seva pròpia interpretació.
El que si teoritza és la importància del Partit, que marca la doctrina indiscutible.
Com a estrateg el que fa és la uniformització de la URSS, també el control economic total a través de l’execució dels plans quinquenals, i es beneficiaria de l’aïllament occidental per que la gran crisi del 29 no afecti a la URR. Amb aquestes dues coses li donaran un prestigi extraordinari, i tindrà la capacitat d’industrialitzar la URSS i crear una maquinaria militar extraordinaria. Això és el que provoca que la URSS es pugui convertir en el gran enemic de la Alemanya nazi.
Les seves idees van tenir després de la II Guerra Mundial el prestigi del vencedor de la guerra i del feixisme, i Moscou es converteix amb la meca del marxisme, amb la idea de Lenin de que s’acabaria produint l’enfrontament amb les democràcies franceses. Stalin aprofita la Cominform, de manera que a la segona meitat del s XX el marxisme leninista fet per Stalin es convertirà en una de les doctrines amb una influència major quantitativament perquè participa en el procés directe de descolonització i de Guerra Freda: Xina, Iugoslàvia, Cuba i Vietnam. Ja no serà marxisme leninista sino marxisme dels països descolonitzats que el porta més cap als nostres dies, en un procés que té una data de caducitat: 1989 amb la caiguda de la URSS.
Fonaments intel·lectuals del feixisme El feixisme en si és pròpiament un corrent de entreguerres. Tot i que, com veurem després, s’ha convertit en un genèric que s’ha popularitzat, i amb això l’apliquem en diferent coses que no son estrictament feixisme.
Per entendre aquest feixisme s’ha de mirar al pasat, s’ha d’entendre alguns aspectes del periode anterior. No es pot entendre sense considerar el procès convinat amb el procés de la II Revolució Industrial i de la segona fase de la revolució demogràfica-> això indica massificació, urbanització com a fenòmens moderns. També és important la revolució científico-tècnica.
S’intenta aplicar conceptes definits a un conjunt d’idees simples que poden ser acollides entre masses, en alguns sector fins i tot aculturals, i que per tant no poden entendre gran elaboracions d’especialistes si no que consignes simples.
Ara el nacionalisme passa a ser un instrument de l’Estat. És aquet el que difon el nacionalisme a les masses. Aplicar les bases del nacionalisme, reduir el caràcter intel•lectual amb element simples per a que el convenciment nacional sigui element de les masses i no de l’elit. Aquest fet es denomina la nacionalització de la massa.
El nacionalisme d’Estat es fa legislativament, del servei militar obligatori (mai en el lloc d’origen si no que desplaçant a la població per a que es sentissin iguals) i finalment la gran arma, l’educació obligatoria.
Tot això, els intel•lectuals ja ho havien vist amb la crisi del positivisme, Nietzsche per exemple, amb la moral de la força vital, de que és més important el mite de la raó, el super home que era capaç de superar les convencions burgeses, democràtiques, racionalistes etc. Des de 1870/1880 ja s’havien adonat d’aquet canvi de paradigma. Nietzche és el primer intel•lectual de masses, complicadíssim, però en canvi en la premsa de masses apareixen fragments i capítols de la seva obra.
Tot això que hem dit conflueix en la Primer Guerra Mundial i sense això no es pot entendre el feixisme.
El concepte feixisme és un concepte italià, els fasci, tret del món jurídico-militar de la Roma clàssica. A partir dels anys 50, acabada la II Guerra Mundial aquest concepte es va generalitzar com un concepte de síntesi, operatiu, i molt sovint s’agrupen acadèmicament amb el nom de feixisme, amb moltes diferencies entre les diferents feixismes, com la alemanya, la italiana i la espanyola.
Intel•lectualment, no es pot reduir aquest concepte genèric a una única influència intel•lectual. Per tant, no hi ha una família d’idees que sigui la responsable, si no que és un conjunt d’idees que agafen les que més interessen, provinguin de on provingui, i s’apliquen segon l’acció. Normalment, en termes generals, en el feixisme trobem que aquesta feina la fan intel•lectuals de primera i segona fila.
Tot això ens ha de fer pensar que el feixisme en una conjuntura històrica concreta va arrelar molt, va captar a masses de la població. És la conjuntura que esclata amb la Gran Guerra, la Revolució Russa i sobretot després de la Gran Guerra, sense això no es podria entendre el desenvolupament del feixisme. És evident que la guerra i el final d’aquesta ha portat la frustració, i la mística feixista és anti frustració, de NOU ORDRE (concepte base), d’acabar amb la força de la burgesia. Una bona part de la joventut connecta amb això.
Els casos concrets dels feixisme : Itàlia i Alemanya: Itàlia: Benito Mussolini 1883-1945: fill d’un ferrer d’idees bakuninistes, convençut de la violència revolucionaria i el fill creix en aquest ambient, en un convençut esquerrà més radical.
Tant que és farà un dels caps del corrent d’esquerra.
Inicialment, els sectors de poder, tot i que Mussolini es declarà anti catòlic i anti capitalista, aquets sectors toleren aquets grups d’acció perquè els hi serveixen per frenar el revolucionarimse socialista. Això serà el camí que portarà el creixement del moviment feixista que inicialment va ser molt minoritari. Això serà una font de problemes per a Mussolini, perquè volia convertir el seu moviment en polític i volia neutralitzar aquets grups paramilitars violents en el seu partit politic.
El feixisme italià una vegada arribar al poder començarà a abandonar teories i canviarà l’anticapitalisme a la defensa nacional amb el capitalisme, a la col•laboració amb l’església i a la creació del feixisme per l’acció. El nucli essencial del feixisme italià descansarà en l’estat com a organitzador i el Duce com a intèrpret i guia del poble/nació.
Element de novetat: la gran utilització de la propaganda política, exterior i interior, que projectarà la imatge del pais: tambè del combat continuat. Es parla de la revolució feixista, i Mussolini diu que si això s’atura caura.
Assalts: 1. les guerres colonials 2. aïllament internacional 3.Desafiar la comunitat internacional recolçant la Guerra Civil espanyola, junt amb l’Alemanya nazi.
Alemanya: Adolf Hitler 1889-1945: neix a Àustria, d’una família molt humil. Personalitat molt present però no és l’explicació. A la presó, Hitler, en col•laboració de Hess, escriu una espècie de autobiografia: La meva lluita (Mein Kampf) , que no apareixerà fins a 1925 i s’acabarà imposant com el llibre de filosofia política després del III Reich. És on Hitler exposa el nucli central de la seva tesis.
La naturalesa ordena el domini del fort sobre el dèbil. Per tant, aquest element de puresa de la raça és un mandat natural, que es previ a l’aplicació dels arguments econòmics i ideològics. Per tant, una organització estatal bona és la que es cuida del millorament de la pròpia raça. Aquí tenim la idea implícita de que l’estat és el que organitza.
Derivat d’això apareix el concepte de l’antisemitisme, justificat en el sentit que diu que el poble jueu és un poble apatita i per tant ha de ser exterminat perquè s’ha dedicat a portar el virus de la dissolució social i moral, sent tant responsables del capital financer com del bolxevisme. El que diu que l’extrem oposat del poble jueu hi ha la raça ària. Una raça apta per l’ idealisme pel sacrifici constructiu. Aquí, el Mein Kampf utilitza les idees eugenistes (ciència del millorament de la raça), que havia començat per aturar la desgravació de la industrialització però serà utilitzada per les teories racistes.
L’últim gran bloc d’idees és el que fa referència a l’espai vital, amb l’aplicació estratègica de la geopolítica. En l’adopció d’aquestes idees Hitler no innova i fa una combinació entre nazisme, geopolítica i diplomàcia tradicional. La idea de Hitler és el que no s’ha de tocar és Anglaterra.
Diu que Alemanya ha d’actuar com Anglaterra en el seu interior. L’enemic real, tradicional i històric d’Alemanya per trobar la primacia és França i s’ha d’expansionar cap a l’est. Aquí hi ha la missió civilitzadora del poble alemany i els altres pobles son races inferiors i en la seva missió han d’estar sotmesos a aquesta missió civilitzadora del poble ari.
...