Dret Internacional Públic (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Dret Internacional Públic
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 10/06/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: LES FONTS DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC Tipus de fonts del DIP: • Formal: sense jerarquització, i ex art. 38 de l'Estatut del Tribunal Internacional de Justícia, les següents: ◦ Costum ◦ Tractats ◦ Principis generals del dret ◦ (Actes unilaterals d'organismes internacionals i Resolucions d'Organitzacions Internacionals): també seria una font del DIP, però a part.
• Material: la voluntat i el consentiment. Planteja el dubte de qui crea les normes de DIP, i és l'Estat (només si vol) en base a aquesta voluntat i consentiment.
• Fonts auxiliars (no són fonts reals, sinó mecanismes d'ajuda): jurisprudència i doctrina.
Es planteja el dubte de si el DIP és dret. Hi trobem varies postures: • Si que és dret: ◦ Voluntaristes ◦ Normativistes ◦ Societaris ◦ Iusnaturalistes (ius cogens) • No és dret: ◦ Força ◦ Moral ◦ Dret: sui generis, imperfecte.
Jerarquia de les normes internacionals: les normes de ius cogens s'accepten per la comunitat i no es poden extingir ni modificar si no és per una norma d'igual rang. Com es deroguen les normes, principis: • • • Temporal: lex posterior derogar priori.
Especialitat: norma especial deroga general.
Jerarquia: normes de ius cogens per sobre de qualsevol altra.
El costum: històricament, principal font del DIP. Conceptualment és la unió de dos elements: • Material: pràctica general, uniforme i constant.
• Espiritual: opinio juris sive necesitatis, perquè creuen que estan obligats a fer-ho.
*Figura de l'objector persistent i pertinaç, que va en contra, i ho demostra.
Es planteja el dubte de si cal l'element temporal, però el Prof. Chen demostra que no, ja que hi pot haver costums instantanis (exemple del dret marítim).
Tipus de costum: • Universal: a tot el món. Càrrega de la prova a qui nega (objector persistent), i sinó s'aplica el que se li aplica a tothom.
• Regional / local: zones, no per a tothom (p.e. Iberoamerica regional, entre dos Estats local). Càrrega de la prova a qui al·lega.
Interacció i efectes entre costum-tractat: • Declaratiu: el tractat declara el costum. Ja es feia, però es recull en un tractat. No inventa res.
• Cristal·litzador: dona forma al costum. Acaba de determinar; torna la pràctica uniforme.
• Generador: crea el costum.
Actes unilaterals d'organismes internacionals: Concepte: manifestació de voluntat d'un sol subjecte, que no exigeix reaccions de tercers, però té efectes en DIP.
Requisits: capacitat, qui ho pot fe? Ho pot fer qui obligui a l'Estat perquè el seu càrrec fa responsable a l'estat, i són: • Cap d'Estat.
• Cap de Govern.
• Ministre d'Afers Exteriors.
Tipus: • • Strictu senso: no requereixen reacció exterior. Subtipus: ◦ Reconeixement: constatar (p.e. reconèixer Sudan del Sud).
◦ Renúncia: tinc un dret i proclamo que ja no el tinc. Hi renuncio.
◦ Promesa: anticipar un comportament, i llavors hi estic obligat. Compromís futur.
◦ Protesta: manifestar oposició, ja que sinó em serà oposable (objector persistent).
◦ Notificació: per a què ningú pugui al·legar que no ho sabia.
Estopel: teoria dels actes propis. Quan generes expectatives i un segon adapta el seu comportament a aquestes. Acceptar les conseqüències.
• Aquiescència: silenci. Si es vulnera el DIP i no et queixes, has d'acceptar-ho. Si no protestes, el silenci és oposable.
Tractats: Concepte: segons el Conveni de Viena de 1969, és un acord entre subjectes de DI per escrit i regit pel DIP, qualsevol que sigui la seva denominació, la finalitat del qual és, en general, tenir efectes jurídics.
Fases de la conclusió: 1. Negociació: intentar posar-se d'acord.
2. Adopció del text: acte jurídic mitjançant el qual els negociadors es poden d'acord en el text definitiu.
algú redacta. Es vota amb majoria de 2/3.
3. Autenticació: donar fe de que un document conté el text definitiu. Firmen els representants dels Estats negociadors. Fan una rúbrica al final del text, hi està legitimat per fer-ho: • Cap d'Estat • Cap de Govern • Ministre d'Afers Exteriors 4. Prestació del consentiment: l'Estat manifesta que vol quedar obligat pel tractat. Es pot fer de forma: • Simple: no intervé el parlament.
• Solemne: intervé el Parlament, per comprovar que el text sigui adequat, i ratifica el cap d'Estat.
Les reserves: manifestació de voluntat d'un Estat que exclou l'aplicació d'alguna disposició del tractat o de modificar alguna disposició. Poden ser stricto sensu o interpretatives. Es pot reservar tot excepte l'objecte.
Les reserves han anat evolucionant, així: • Al principi eren prohibides, tret d'unanimitat.
• 1919: Iberoamèrica: reserves amb qui accepta.
• 1951: Dictamen TJ: objecte i fi.
• 1969: objecte i fi / prohibides.
També podem tenir, en reserves: • Objector total: a conseqüència de la reserva, no es part del tractat de cara a un altre Estat.
• Objector parcial: s'aplica el tractat però amb reserves.
El dipositari: en tractats multilaterals és important aquesta figura, que té en el seu poder el text autèntic dels tractats, rep notificacions, i emet notificacions als altres estats part dels nous consentiments. Sol ser l'Estat on es fa el tractat.
Registre de Tractats: a la ONU: el seu objectiu és la publicitat (per evitar guerra mundial, ja que la IGM es va iniciar per un tractat secret). Si no es registren no poden ser al·legats davant cap òrgan de la ONU: i incentiva el seu registre.
Aplicació dels tractats: • Aplicació en el temps / Vigència: allò que hagin previst els Estats. Els tractats s'han de ratificar, i es d'aquell moment són aplicables. Són irretroactius, però si es posen d'acord, poden ser retroactius.
Finalitzen per: ◦ Termini: el que s'hagi pactat.
◦ Aconseguit el seu fi.
◦ Ius cogens: convicció de que hi ha coses essencials per a la comunitat internacional. p.e.
canibalisme.
◦ Objectiu impossible.
◦ Denuncia: que l'Estat surt del tractat. Brexit.
◦ Rebus sic stantibus: si les circumstàncies canvien molt. Problema: qui decideix si han canviat tant?: ho fa cada Estat.
• • Aplicació en l'espai: en tot el territori de l'Estat. Es pot modificar el territori d'aplicació amb: ◦ Clàusula colonial: s'estén l'aplicació més territoris on l'estat té administració.
◦ Clàusula federal: permeten que en alguns territoris no s'apliqui: Canàries.
A qui s'aplica: a les parts que s'obliguin, com a regla general, però hi ha excepcions: ◦ Si es donen drets a tercers, el tercer accepta el tractat tàcitament si no diu res en un any.
◦ Si imposen obligació a un tercer, només si aquest accepta expressament.
◦ Règims objectius: dos estats decideixen, però és oposable als altres. p.e. canvien les seves fronteres.
◦ CNMF (Cláusula de Nación Más Favorecida): garantir a un Estat que tindrà el millor règim possible en relació a un altre Estat. p.e. li donem 5 a un país, i després li donem 6 a un altre país. Li garantirem al primer que a ell també li donarem 6. Es fa per a qui ha negociat durant molt temps, que consolidin els seus drets pel millor règim possible.
Esmena i modificació dels Tractats: L'esmena és una alteració substancial d'una part nuclear/important del tractat, i exigeix consentiment de tots els estats part del tractat. La modificació és un retoc menor que només afecta a uns pocs estats, que han de donar el seu consentiment (p.e. idioma).
Nul·litat i anul·labilitat dels tractats: • Nul·litat: quan aparentment tenim un tractat però no n'hi ha, perquè és nul al no haver-hi voluntat.
Per: • ◦ Va en contra d'una norma de ius cogens.
◦ S'ha utilitzat força sobre l'Estat signant.
◦ Força sobre el representant de l'Estat.
Anul·labilitat: hi ha aparentment un Tractat, però la voluntat és imperfecta, viciada, i subsanable. Es pot donar per: ◦ Error ◦ Dolo ◦ No poders per signar ◦ Corrupció del representant (voluntat viciada) ◦ Signa però viola una norma interna de l'Estat.
Interpretació dels tractats: segons els articles 31 i 32 del Conveni de Viena, els tractats s'interpreten conforme al literal (en virtut de l'expressió de la voluntat), a la bona fe, i a l'objecte i fi. Si aquests 3 no donessin resultat, s'estarà als treballs preparatoris (el que s'ha fet durant la negociació) i al context.
Principis generals del dret: Són font de dret en virtut de l'art. 38 del Estatut del TIJ. És una norma implícita a tots els sistemes normatius, però que no es plasma en un article. Ens ho dona el sentit comú.
S'assembla al ex aequo et bono (equitat, sentit de justícia). L'art. 38 diu que la Cort por decidir un litigi ex aequo et bono si les parts així ho convenen.
El sentit comú, el traiem de la paraula nacions civilitzades: sorgeix la problemàtica del concepte, ja que al s.
XIX es distingia, i encara es manté la terminologia. Assumim que totes són civilitzades. On trobem aquests principis? • Dret Internacional Públic: p.e.: pacta sunt servanda: els pactes es compleixen.
• Traspassos de Dret intern: p.e.: a qualsevol estat trobem: ◦ Irretroactivitat de les normes penals: si són pitjors, si són millors si.
◦ In dubio pro reo.
◦ No enriquiment injust.
Per exemple: principio de bona fe: el trobem a tots el Estats. La gent en principi és bona i s'ha de demostrar si no ho són.
Fonts auxiliars: • Doctrina: serveix per a perfila i interpretar millor les normes: professors de DIP.
• Jurisprudència: ◦ Sentències dels tribunals internacionals (el professor diu que també serveixen els de tribunals interns: ◦ ▪ TIJ: Tribunal Internacional de Justícia ▪ TPJI: Tribunal Permanent de Justícia Internacional ▪ TEDH: Tribunal Europeu de Drets Humans ▪ CIDH: Cort Internacional de Drets Humans ▪ TJUE: Tribunal de Justícia de la Unió Europea ▪ TPIR: Tribunal Penal Internacional per Rwanda ▪ Tribunal de Nuremberg ▪ Tribunal de Tokio ▪ Tribunals Mixtos: • Sierra Leone • Cambodja • Líban Laudo arbitral ad hoc: per resoldre un conflicte externament. Un àrbitre ho soluciona de forma extrajudicial. Es decideix una controvèrsia entre dos estats. P.e.: Illa de Clipperton: primer França, després Mèxic, i finalment EEUU: va resoldre el Rei d'Itàlia: s'ho queda França.
Resolucions d'organitzacions Internacionals: Només val la del Consell de Seguretat de la ONU. La resta no són fonts de Dret, sinó meres recomanacions.
Sorgeix el dubte dels reglaments comunitaris, però tampoc són fonts de Dret.
La doctrina s'inventa el Soft Law, que són declaracions problemàtiques de la opinio iuris, que portaran a una pràctica – costum – font de dret. És dubtós, ja que si no es converteix en costum per transcurs del temps no és font de dret, i si és costum no és soft law. No és llei per tant, però la doctrina ho converteix en Soft Law: dret que encara no és dret. Que podria ser-ho, però encara no.
TEMA 3: RELACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL AMB EL DRET INTERN – INCORPORACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC Sistemes d'incorporació del DIP: • • Monisme: de Kelsen (representant més important).
◦ El trobem a ES / FR / GER / AUS / NL ◦ Un únic ordenament jurídic: s'integren l'OJI i l'OJIntern: recepció automàtica.
◦ No cal desenvolupament normatiu a priori.
◦ Subsidiàriament dret intern.
Dualisme: Anzelotti.
◦ Dos OJ separats i independents: intern i internacional.
◦ Recepció necessària: si no hi ha llei interna, no hi ha norma internacional.
◦ IND / UK / EEUU: anglosaxons. Segons la Constitució d'EEUU són monistes però l'aplicació a partir de principis del S.XIX és dualista.
L'art. 27 del Conveni de Viena té una visió monista. ES és monista moderada perquè ex art. 1.5. CC, s'ha de publicar la norma al BOE. Ara si es publica al DOUE també és exigible ex art. 96 CE.
Aprovació de tractats: • 93 CE: per derivar a una OI competències derivades de la CE: majoria absoluta.
• 94.1 CE: per matèries militars / polítiques, títol I CE, Hisenda Pública, Territori, que obligui a canviar una llei: majoria simple.
• 94.2 CE: tota la resta de matèries: informació a posteriori.
Mecanisme: la iniciativa la té el Govern: després quan ja s'ha fer el tractat, el Consell d'Estat diu si va pel 93 / 94.1 / 94.2, però es pot no fer-li cas. Si el tractat vulnera la CE: • Recurs inconstitucionalitat: Grups parlamentaris • Qüestió constitucionalitat: Jutges: si va en contra normes es ratifica el que no va en contra, i pel que va en contra es fa reserva de llei, o es pot modificar la CE.
Casos: Cas Breard – Paraguai vs EEUU: Sr. Paraguayo viu a Virgínia. L'acusen d'assassinat i condemnen a mort.
15 dies abans de l'execució, Paraguai se n'assabenta i no ho sabia: es vulnera un Tractat de DIP. S'ordena aturar l'execució però no ho fan i el maten. Paraguay acaba retirant el cas.
Cas Germans Lagrand (Alemanys) Alemanya vs. EEUU: Atracaven bancs i un dia maten. Els condemnen a mort i tampoc s'informa al Consulat. Alemanya se n'adona, etc. Ordre de suspendre l'execució. Fan igual i els maten. Alemanya guanya el cas perquè han incomplert una norma de Dret internacional. EEUU té l'obligació de modificar la llei interna.
Mèxic: més endavant, Mèxic comprova si té ciutadans al corredor de la mort. En té 54 i presenta una demanda. Guanyen el cas. EEUU perd un segon cas, però es justifica al ser dualista.
El Sr. Medellín assassina a dues noies. No es comunica al Consulat. S'envia comunicat als estats perquè canviïn la llei, i la qüestió arriba al Tribunal Suprem d'EEUU. No li fan cas i s'executa al Sr. Medellín.
TEMA 4: ELS SUBJECTES DE DRET INTERNACIONAL PÚBLIC Subjectes: s'entén que pot ser subjecte qui pugui ser titular de drets (capacitat jurídica), i d'obligacions. La legitimació pot ser activa o passiva: • Legitimació activa: capacitat d'obrar • Legitimació passiva: capacitat delictual Són subjectes: • Estat • Altres: • ◦ OI: associacions d'estats per un objectiu: UE.
◦ Bel·ligerants / Insurrectes ◦ Moviments d'alliberació colonial / nacional (MAN) ◦ Santa Seu / Ordre de Malta En alguns casos són subjectes, per legitimació activa o passiva: ◦ Individus ◦ Multinacionals o transnacionals ◦ ONG: no totes en tenen però a algunes si que els hi donen obligacions. P.e.: la Creu Roja posa per escrit els convenis del que és costum de guerra i els Estats ho han assumit, però es reserva el dret d'inspeccionar que es compleixi: Comité de la Creu Roja. I FIFA és una ONG, i els estats li donen drets.
L'Estat: Elements: • Població • Territori • Estructura política • Sobirania Població: persones físiques vives com a primer concepte: que visquin a l'estat. No cal vinculació per nacionalitat a tothom, però si que hi ha d'haver nacionals. Però és més extens: • Persones físiques: no només nacionals, sinó també estrangers residents. S'utilitzen dos criteris per a determinar la nacionalitat: ◦ Ius sanguinis: un és nacional de la nacionalitat que tinguin els pares.
◦ Ius solii: un és nacional de l'estat on viu. Així es com sorgeixen les dobles nacionalitats, perqué alguns estats apliquen un criteri, i d'altres apliquen l'altre.
• Persones jurídiques: també existeixen diferents criteris per determinar-ne la seva nacionalitat: ◦ Constitució: país on s'ha creat.
◦ Seu: on té l'oficina principal.
◦ Control: qui controla la PJ.
No sempre s'aplica només un criteri, sinó que en cada cas s'ha de ponderar quin preval. Potser en un cas es fa servir el de Seu i en un altre el de Constitució.
• Vaixells, avions: bandera Territori: delimitat per fronteres. Espai físic sobre el qual un estat exerceix les seves competències, que són territorials i personals.
L'exercici de la competència territorial és: • Ple: té plena competència per a realitzar qualsevol acte en tot el seu territori.
• Exclusiu: en el territori, només l'Estat pot exercir competències de qualsevol tipus.
• Inviolable: tots els estats han de respectar el territori i competències dels altres.
Elements que delimiten el territori: • Terra: que inclou sòl (delimitat per fronteres) i subsòl.
• Mar: Mar Territorial (12 milles), Zona Contigua (12-24 milles), i Zona Econòmica Exclusiva, Plataforma continental, Aigües interiors. .
• Aire: fins a l'estratosfera: més enllà no és estat.
Formes d'adquirir el territori: • Originaries: ◦ Ocupació / Descobriment: adquirir una terra de ningú, i quedar-se-la.
◦ Accessió: ampliació natural del territori (p.e. volcà que es menja el terreny del mar). Sorgeix un territori extra.
◦ • Originari: per ser territori històric de l'Estat (des de sempre ho ha estat).
Derivatives: ◦ Cessió: p.e. EEUU va comprar Alaska.
◦ Conquesta: per la força. Ara està prohibit.
◦ Usucapió o prescripció adquisitiva: molt poc freqüent.
◦ Renúncia: d'un altre estat.
Formes de delimitar la frontera: • Mitjans naturals: es basen en un element geogràfic: p.e. muntanya, línia divisòria entre aigües. En relació als rius, s'aplica el principi Thalweg: la meitat del camí, pel qual la regla general és que la frontera està a la meitat del riu. Però si el riu és navegable en part només, la frontera se situaria a la meitat de la part navegable.
• Mitjans tècnics: cartogràfic: agafar dos punts sobre un mapa i fer-ne una línia: meridians i paral·lels.
P.e. la frontera entre EEUU i Canadà.
• Uti possidetis iuris: utilitzant límits preexistents: allò que tenies passa al següent. Fronteres administratives colonials, passen a ser fronteres internacionals quan aquestes colònies s'independitzen.
Estructura política: mínima, que garanteix drets dels estrangers; no cal que sigui democràtica. Tot estat ha de tenir un Govern efectiu: el mínim és dret dels estrangers: poder viure i sobreviure dins el país estranger.
Sobirania: • Interna: conjunt de competències que exerceix l'estat segons el DI. Plenitud i exclusivitat de competències per part de l'Estat.
• Externa: independent i autònom d'altres Estats. Independència de criteri i d'autonomia, no requerir d'altres estats per a actuar.
Reconeixement: sorgeix la pregunta de si el reconeixement és necessari per a ser un Estat. Durant el Segle XIX ho era, però a partir del 1945 no. Un territori por ser un Estat tot i no estar reconegut, per la qual cosa pot haver Estats que reconeguin i d'altres que no. El reconeixement pot ser, per actes unilaterals: • Prematur / Tardiu • Individual / Col·lectiu • Exprés / Tàcit Organitzacions Internacionals: Són associacions d'Estats en què, per unes finalitats (acordades en el tractat constitutiu), se li donen unes competències per a què pugui dur a terme aquest objectiu. Sorgeixen perquè al S.XIXI els Estats tenien objectius comuns i l'única forma d'aconseguir-los era posant-se d'acord.
Competències – tipus: • Explícites • Tàcites: queda clar amb el dictamen del TIJ de 1949 amb el cas Folke Bernadotte (família reial Sueca). El Sr. F-B era un mediador, i l'assassinen en un conflicte. Llavors es planteja el dubte de si es pot interposar una reclamació a Israel per no haver-lo protegit bé. No es contemplava al tractat, però van dir que s'entén que si que entrava dins les competències d'un Estat, qualsevol que sigui pròpia per a aconseguir l'objectiu perseguit per l'OI.
Òrgans: sempre hi són (poden tenir diferents denominacions però en essència són el mateix): • Òrgan deliberant: normalment és l'assemblea. Òrgan plenari (hi són tots), i que es reuneix o un cop a l'any o un cop cada dos.
• Òrgan executiu: és un òrgan restringit, perquè no hi són tots. Hi ha d'haver una certa representació equilibrada, i es reuneix de forma permanent (de sol convocar en un termini molt breu). Normalment se'n diu Consell.
• Òrgan administratiu: Secretari General, Director General, o President.
La presa d'acords: • Unanimitat / Consens: en una estan tots a favor (unanimitat – voten tots a favor – ) i en l'altra, no s'hi oposen (consens).
• Majoria: ◦ Qualificada: de tots el que podrien votar, majoria d'un nombre: p.e. 2/3, 3/4, etc. Es posa una majoria encara més alta que l'absoluta.
• ◦ Absoluta: de tots els que podrien votar, més a favor que en contra.
◦ Simple: més a favor que en contra.
Aclamació (molt poc comú): no cal ni tan sols discutir res. Típica decisió que tothom es posa de peu i es posa a aplaudir. Ningú realment vota de forma expressa, però per aclamació s'entén que s'ha pres la decisió.
Tractat Constitutiu: les OI es formen amb el Tractat Constitutiu. En aquest es fa l'acord de seu. El tractat constitutiu és un acord de personalitat separada.
Tipus d'OI: • General / Sectorials o Específiques: segons els fins i les seves funciones.
• Universal / Restringides: participen tots o només alguns estats.
• De Cooperació / Integració o Coordinació: en funció de la naturalesa de les seves funcions.
Bel·ligerants / Insurrectes: Un bel·ligerant és un grup de persones alçades en armes, de forma ostensible (diferència amb els terroristes), que controlen una part del territori. Volen ser Govern d'aquell Estat, i l'Estat d'aquell territori no té responsabilitat en tot allò que els bel·ligerants facin respecte el DIP.
Se'ls aplica una part del DIP: tot el que fa referència al dret de guerra: poden vulnerar el DIP i ser-ne responsables. Per una part molt específica del DIP, se'ls aplica a ells. Si acabessin convertint-se en Govern de l'Estat, llavors tota la responsabilitat que havien acumulat, passaria a ser seva.
Per tant, és un grup humà que controla part del territori, identificables (p.e. un turbant), i queda clar que són part d'aquells bel·ligerants (p.e. les FARC).
Un insurrecte és menys que un bel·ligerant (és fracassat). Són avions o vaixells que es subleven i dura molt poc. Se'ls aplica una part del dret de guerra (p.e. Acorazado Potemkin, que es sublevà contra Rússia).
Aplicació del dret de guerra molt específica, quan es perd el control.
La responsabilitat en tot el que facin serà d'ells i no de l'Estat (p.e. Hugo Chavez va fer un cop d'Estat i quan es veu que fracassa se'n va a Colòmbia, i demana asil.) MAN – Moviments d'Alliberació Nacional: Segons el DIP, es té dret a l'autodeterminació quan hi ha: • Situació colonial • Pateix appartheid • Intent de genocidi Si no n'hi ha cap, no es té dret a l'autodeterminació. No hi ha dret si els dos tenen membres al govern, representants al parlament, etc. Si tinguessin dret, els representaria el MAN (tenen una certa representació internacional), i poden fer tractats internacionals. Pot anar a les OI com a observador.
P.e. Polisario / OAP a Palestina / Timor l'any 1999.
Santa Seu (Església Catòlica) / Ordre de Malta: Estan aquí perquè ja hi eren abans que aparegués el DIP. La Santa Seu ha existit quan l'Estat del Vaticà no ha existit (és diferent, van separats). Fins i tot en moments en què no tenia territori, ha seguit essent un subjecte de DIP.
L'Ordre de Malta era una ordre religiosa (catòlica) i militar (funció d'hospital i croades contra els musulmans), que ha tingut èpoques amb territori i d'altres sense. Quan tenia territori, ha sigut un Estat. Durant 100 anys controla un territori (Terra Santa a Palestina i Israel). Després arriben els musulmans i els hi treuen, però segueixen tenint altres territoris (p.e. L'hospitalet de l'Infant, era de l'Ordre de l'hospital).
100 anys sense territori, i 100 anys després conquereixen Rhodes (Grècia), etc... Van agafant territori i els van fent fora. Al final se'ls dona l'illa de Malta i hi són durant 300 anys. Després Napoleó els fa fora. Ara l'ordre de Malta està a una casa de Roma, i aquest és l'únic territori que tenen. Es considera que la casa no és territori Italià, sinó que és de l'Ordre de Malta. L'Ordre de Malta continua tenint una sèrie d'hospitals.
TEMA 5: ÒRGANS DE L'ESTAT PER A LES RELACIONS INTERNACIONALS De l'Estat: Òrgans: • Interns / Centrals: ◦ Poder legislatiu ◦ Poder judicial ◦ Poder executiu: són persones, que per la seva posició ja obliguen a l'Estat, i com a conseqüència, són un òrgan: • ▪ Cap d'Estat ▪ Cap de Govern ▪ Ministre d'Afers Exteriors: s'ocupa de les relacions internacionals.
Externs / Perifèrics: ◦ Missions especials: les primeres que s'inventen. Són temporals (p.e. expos, o per negociar un casament).
◦ Missions diplomàtiques: de forma permanent, perquè interessa un canal de comunicació permanent. S'inventa a Itàlia S. XIV-XV, i després la Corona d'Aragó ho copia. Se'ls garanteix uns determinats drets als diplomàtics: hi ha un costum internacional, que es declara al CV 1961 (Relacions diplomàtiques), sobre els privilegis de la inviolabilitat dels diplomàtics estrangers. La seva família també té privilegis. Dins d'això hi ha: ▪ Cap de Missió: i alhora es subdivideix en 3 tipus, segons importància: • Ambaixadors / Nuncis (de la Santa Seu): el més important i comú. Significa bones relacions.
• Ministre / Enviat / Internunci: poc comú, ja que és un nivell menys i per molts estats significa que els donen poca importància. Per això en la pràctica casi no n'hi ha.
• Encarregat de negocis: últim nivell, simbolitza males relacions. Sí que és més comú.
Elements clau de les missions diplomàtiques: ◦ Reconeixement de l'Estat receptor.
◦ Tenir relacions diplomàtiques.
◦ Nomenar ambaixador i fer ambaixada.
▪ Agents: la resta del personal diplomàtic.
◦ Representacions davant d'organismes internacionals o conferències internacionals.
◦ Oficines / Posicions Consulars: quan hi ha una comunitat d'aquell país en una Ciutat (p.e.
Barcelona). S'ocupa de la defensa dels interessos dels nacionals en un determinat lloc (p.e.
Consulat UK a Eivissa). Es plasma al CV1963 (Relacions Consulars). Els Cònsuls poden ser de dos tipus: ▪ De carrera: són diplomàtics funcionaris, que fan la funció de cònsul durant X temps. La seva família també té privilegis. Poden ser (i segons importància): • Generals • Cònsuls • Vicecònsuls • Agents consulars La vida de les relacions diplomàtiques és la següent: ◦ Inici / Consentiment (es fa per al Cap de Missió): ▪ Placet: declaració que fa l'Estat receptor, sol·licitat per l'estat acreditant, de que no té res a objectar a la persona que es vol nombrar com a cap de Missió (Ambaixador). No és obligatori donar-lo; es pot negar.
▪ Exsequatur: autorització del Cap d'Estat als agents diplomàtics, per a què puguin exercir funcions diplomàtiques.
▪ Cartes credencials i Cartes de Gabinet: la Carta credencial és la que envia el Cap d'Estat a un altre cap d'Estat, que atorga l'acreditació diplomàtica a un individu per a ser ambaixador (és l'autorització) al país que rep la carta. I la Carta de Gabinet és el mateix, però a un nivell més baix (per a Encarregats de Negocis).
◦ Fi: pot acabar per la consecució del fi, o per la declaració de persona non grata, supòsit en el qual li donen unes hores per a què marxi, i tot seguit perdrà els privilegis diplomàtics.
▪ Honoraris: pot ser nacional, i compatibilitza un ofici amb ser Cònsul. La família no té privilegis.
Funcions (dels òrgans): algunes són compartides, i d'altes només corresponen a un òrgan: • Negociar • Representar • Protegir interessos de l'Estat • Assabentar-se i informar • Foment de les relacions • Protegir interessos dels particulars • Funcions administratives i comercials Ambaixadors Diplomàtics Cònsuls Privilegis: marcats a la taula Local / Seu Persona Inviolabilitat Arxius inviolables Posar la Bandera (per avisar a la policia dels seus privilegis) Exempció fiscal Llibertat de comunicació Immunitat de jurisdicció d'Execució Civil Penal Llibertat de circulació Sense prestacions personals (p.e.
col·legi electoral, fer la mili...) Organitzacions Internacionals: Òrgans: Agents Internacionals, que poden ser: • Ocasional • Expert: puntual també • Mediador: és un tipus d'expert • Funcionari Internacional: càrrec vitalici Funcions: • Complir els fins de la Organització.
• Obeir jeràrquicament: al seu superior dins la OI.
• No rebre instruccions de nacionals: no poden rebre instruccions del seu Estat.
• Exclusivitat: dedicar-se exclusivament a aquell càrrec.
Privilegis: • Garanties excepcionals: normalment les mateixes que als diplomàtics. TANU / TAOIT (Tribunal Administratiu de l'OIT): poden pleitejar també al TIJ: l'únic cas en què un individu pot fer un pleit sol, davant TIJ.
• Contracte: el que digui el contracte.
• Acords de seu: qualsevol altre privilegi que hagi pactat amb la OI.
TEMA 6: L'APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC 6.1. La responsabilitat internacional de l'Estat. La responsabilitat per actes il·lícits La responsabilitat pot ser per: • Actes lícits.
• Actes il·lícits La responsabilitat per actes il·lícits: contraris al dret; és la part més desenvolupada. La CDI (Comissió de Dret Internacional) fa projectes de Conveni per regular la responsabilitat. Des de 1953 té un estudi en marxa, i ha fet molts projectes, però cap d'ells ha acabat en un TI. Així, alguns dels projectes: • Projecte de 1953: el primer.
• Projecte de 1976: contempla delicte, sanció, normes primàries i secundàries.
• Projecte Krawford: té més consens que els anteriors. Krawford és el relator d'esborrany de TI.
Estableix uns requisits per a la responsabilitat, que es desenvolupen després en el Projecte de 2001.
Els requisits per a la responsabilitat serien: • Element objectiu: vulneració d'una norma de DIP per acció o omissió.
• Element subjectiu: que sigui atribuïble a un Estat (aquesta acció o omissió).
I a qui pot ser atribuït com a Estat? ◦ Òrgans de l'Estat: central, provincial, Fora de Servei (un policia, guàrdia urbana).
◦ Òrgans d'un altre Estat cedits: Cas Chevreaux: un Francès que ensenya idiomes a Pèrsia (Mar Caspi). El Cònsul Francès en un moment no hi és i el substitueix el britànic. Tot i que faci el britànic, s'atribuirà al cònsul francès. Té varis problemes, i entre ells li perden els papers i altres coses (el cònsul britànic). Però aquest comportament s'atribueix a França.
Causes que exclouen la il·licitud: • Consentiment de l'Estat • Legítima defensa: m'ataquen, i em defenso • Contramesures: ◦ Retorsions: accions no il·lícites, però enemigues. Demostra una mala sintonia. p.e. a partir d'ara, a tots els Canadencs els demanarem visat per entrar a Espanya.
◦ Represàlies: no es força, però és il·lícit, i en resposta al que t'han fet a tu.
• Força major: Cas Palomares • Estat de necessitat: no hi ha cap altre remei. P.e.: Argentina i el Corralito • Perill extrem • Cas fortuït: inevitable Conseqüències de la responsabilitat internacional de l'Estat: • Aturar el fer il·lícit • Reprovació: ◦ Restitutio in integrum: tornar les coses al moment anterior, situació prèvia. No sempre es pot.
Cas Chorzón: una fàbrica s'ocupa, i volen que li tornin al propietari, però no la volen desocupar, i per tant no fan restitutio in integrum, sinó que li donen una indemnització.
◦ Indemnització: calcular el valor i substituir amb diners aquesta situació. P.e. Cas Lockerby, preu de la vida humana: 10 milions per vida.
◦ Satisfacció: dany moral. Demanar disculpes, o altres formalitats.
6.2. Altres formes d'aplicació del DIP Protecció diplomàtica: assumpció per part de l'Estat dels problemes d'un individu per anar contra un altre Estat. Se'n fa càrrec, el protegeix. És una reclamació Estat-Estat, davant els òrgans de l'Estat, per vulneració del DIP.
Formes: fins al 1945, l'ús de la força era lícit. Després, s'obliga a utilitzar mitjans pacífics, que poden ser: • Gestions / Mitjans polítics o diplomàtics: vistes ambaixadors, negociacions, etc. Es fa en la majoria dels casos. P.e. Cas Couso: periodista Espanyol que mor a la guerra d'Iraq.
Són mitjans polítics, diplomàtic. Es canvia el dret. No són vinculants; s'ha de pactar una solució, i aquests mitjans són: ◦ Negociació: es posen d'acord en una solució.
◦ Bons oficis: mitjançant intermediari es posen en contacte.
◦ Mediació: contacte + proposta de solució, no obligatori acceptar-ho.
◦ Investigació: quan la discussió ve d'uns fets, es fixen els fets clarament. P.e. Cas del Maine, vaixell a Cuba.
◦ Conciliació: un grup de persones miren els fets i fan propostes. Per escrit i raonat. És el més elaborat.
• Strictu senso; Jurisdiccional: o altres tribunals OMC. Consisteix en aplicar el dret. És vinculant, perquè les parts ho pacten. Requisits: ◦ Nacionalitat efectiva: si és doble, de l'efectiu (vincle més usat).
▪ Persones físiques: Cas Eurípides Mauronmatis: empresa d'aigua, Grècia.
• Cas Federico Notebom: neix a Alemanya, marxa a Guatemala i es fa ric. El 1939 marxa a Liechtenstein i li fan passaport perquè vol evitar problemes amb la IIGM. El 1941 Guatemala entra a la guerra, i detén a tots els alemanys. Al Notebom també i l'envien a Dakota del Nord i quan torna l'expropien. Va a Liechtenstein i demana que el defensin, i ho fan, però el TIJ decideix que la nacionalitat de Liechtenstein no era efectiva, i es queda sense res. És el cas que posa la base del principi de nacionalitat efectiva.
▪ Persones jurídiques: els criteris són els de seu, constitució i control.
• Cas Barcelona Traction: Endesa, la Canadenca. Sr. Pearson. Bèlgica vs. Espanya x accionistes belgues. Apliquen criteri de nacionalitat i guanya espanya.
• Elettronica Sicula: empresa italiana, capital 95% EEUU, però seu a Itàlia. Es confisca i apliquen el criteri de control, li deixen defensar-ho a EEUU.
◦ Esgotament recursos interns: amb la excepció de que no hi ha via interna o que sigui inútil; poc probable que el recurs pugui donar resultat. P.e. a EEUU 1/100 possibilitats guanyar un cas al TS.
◦ Clean Hands: si el nacional és un delinqüent. Doctrina anglosaxona. No és del tot un requisit, sinó que pot servir perquè la indemnització sigui diferent per exemple. Recordar els casos Breard, Lagrand i Medellín: els del corredor de la mort, ja explicats.
Hi ha estats que sempre defensen als nacionals, perquè és una obligació de la seva Constitució, però el nostre TS diu que si es decideix no defensar-lo, s'ha d'indemnitzar. P.e, cas Nutrexpa i les plantacions de cacau expropiades. Es contemplava la possibilitat de la Clàusula Calvo, per la que quan un Estat concedeix una obra o servei públic a una empresa estrangera, aquesta renuncia a la protecció diplomàtica, però no es pot, perquè de vegades no és un dret de l'estat defensar-lo, sinó una obligació que no es pot obviar amb una clàusula.
Hi ha dos tipus de mitjans de resolució de conflictes a nivell jurisdiccional: • Arbitratge: Pot ser: ◦ Ad hoc: confiem en una persona per resoldre el conflicte.
◦ Institucional: s'acudeix a unes institucions que ja estan creades, d'àrbitres, i d'aquella llista se'n selecciona algun.
• ▪ Cort Permanent d'Arbitratge ▪ CIADI ▪ IRÁN – EUA Tribunals Internacionals: tribunals que es mencionen al punt “Fonts Auxiliars: Jurisprudència dels Tribunals Internacionals”.
El Tribunal Internacional de Justícia: òrgan principal de la ONU, amb seu a la Haia, que bàsicament resol controvèrsies entre Estats. Té 15 jutges, amb mandat de 9 anys renovables (màxim 18 anys mandat), que han de ser escollits d'entre juristes de reconegut prestigi, per elecció conjunta entre Consell de Seguretat i Assemblea General, per acord.
Engloba diferents tradicions jurídiques. Té competència: • Contenciosa: plets entre Estats. Té jurisdicció, sempre, perquè els Estats ho han volgut (voluntat, consentiment). I aquesta legitimació pot ser: ◦ A priori: comprimís de cada estat, individual o en un Tractat.
◦ A posteriori: acord de les parts. P.e: per un cas concret diuen que ho resol el TIJ.
◦ Forum pro rogatum (els tontos): reconeixement tàcit. Primer diuen que no, però llavors pleitejen, i al pleitejar li estan donant un reconeixement i legitimació tàcits, ja que sinó al·legarien incompetència.
• Consultiva: OI i òrgans de la ONU; no és vinculant.
Procediment al TIJ: • • Escrit: ◦ DDA ◦ Contestació ◦ Rèplica ◦ Dúplica Fase oral: exposició idees bàsiques: vistes. Incidents que poden esdevenir en el procés: ◦ Al·legació incompetència: és una excepció.
◦ Rebel·lia: no compareixença, s'executa igual.
◦ Intervenció de tercers (Estats): rarament s'accepta que el tercer intervingui, però es pot deixar que comparegui.
◦ • Mesures cautelars: casos condemnats EEUU a mort, p.e.
Sentència: només admet 2 recursos: ◦ Interpretació: per a què expliquin la ST.
◦ De revisió: apareixen fets que canvien el panorama.
Jutges ad hoc: s'afegeix un jutge, que resol un cas en concret, i es fa quan el jutge és del país que pleiteja, doncs se n'afegeix un per a què no hi hagi discrepàncies.
Protecció consolar: protecció dels individus d'un estat. Va en contra autoritats locals, quan aquestes han vulnerat el DIP, però també el dret intern. Per tant, encara no s'han esgotat les vies internes. Arts. 36-38 CV 1963.
Protecció funcional: OI protegeix al seu empleat. És dret d'una OI defensar-lo. Exclou la protecció de l'Estat (no sempre). Han de pactar Estat-OI sobre qui exerceix el dret.
Cas Dumitru Mazilu: empleat de nacions unides. Va a Romania per fer un informe, i el posen a un hospital presumptament per problemes de salut mental. Es pleiteja i al final es demostra que estava bé, i l'havien posat allà per evitar que sortís a la llum l'informe ja que era perjudicial per Romania.
Assistència Consolar: ajuda sense vulnerar les normes. És una simple ajuda. P.e., Noruega para de vegades el bitllet de tornada als seus nacionals. Depén de la capacitat econòmica de l'Estat.
...

Tags: