Art de Grècia i el món hel·lenístic I (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura Art de Grècia i el món hel·lenístic
Año del apunte 2014
Páginas 70
Fecha de subida 06/12/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

Professor: Jacobo Vidal

Vista previa del texto

Art de Grècia i el món hel·lenístic Introducció: antecedents i gènesi de l’art grec Grècia prehel·lenística (3000-1000 a.C, XXXI-XI a.C.) Cultura ciclàdica, minoica i micènica L’art prehel·lènic és l’antecedent immediat, l’època primitiva, la gènesi. La cultura ciclàdica es desenvolupa a les illes que li donen nom, les Cíclades i Creta, i després s’assenta al continent. Són el punt de partida de l’homogeneïtat cultura de l’àrea geogràfica històrica que es coneix com la Grècia antiga. No obstant, això no significa que existís la unitat política, ja que cada ciutat era independent, però sí una unió cultural en aspectes com la religió i els seus elements comuns artístic.
Art ciclàdic La primera d’aquestes cultures és la ciclàdica, de la que no es conserven documents, per tant, només tenim coneixements arqueològics. Es desenvolupa entre el 3000-2000 a.C, i amb certa influència sobre la Grècia continental. El més destacat al seu art són el ídols femenins tallats en pedra que són representants de la fertilitat, culte necessari per la gran mortalitat infantil de l’època, “Representació de la fertilitat” 3000-2000 a.C. El desenvolupament cultural i artístic és inferior. Si fem una comparació amb el món egipci és obvi que en aquells moments estaven més desenvolupats que el primitius grecs, ja que havien convertit les piràmides en una realitat.
Art minoic Es desenvolupa a Creta i té repercussió a les illes Cíclades i a la Grècia continental. La divisió cronològica més important és la proposada per l’arqueòleg d’aquesta cultura, Arthur Evans, dividint així l’art minoic en tres etapes i cadascuna d’aquestes en tres més: Altres cronologies emprades per l’ investigació dels minoics es basen en el desenvolupament dels palaus, i poden combinar-se entre elles: - Prepalatí (2600-2000 aC.) Palatí antic (2000-1700 aC.) Palatí nou (1700-1450 aC.) Postpalatí (1450-1100 aC.) La cultura ciclàdica s’anomena així per la seva situació geogràfica, cosa que no passa amb la minoica i la micènica, que van ser batejades amb la convicció de ser els escenaris de les epopeies gregues. Els descobridors van ser Heinrich Schiliemann i Arthur Evans, guiats més per la voluntat romàntica que la raó, i són el punt de partida de l’arqueologia moderna. Ells creien que els textos homèrics eren veritat històrica i pretenien donar-li legitimitat científica.
La cultura minoica es refereix al mite del rei Minos i la seva esposa Pasifae. Aquest era fill d’Europa i Zeus, i va ser criat per Asterió, rei de Troia, per convertir-se més tard en rei de Creta, deixant així sense poder als seus germans Sàrpedon i Radamant. Con no volia rival al poder va demanar el desig a Posidó i aquest li va enviar des de les aigües marines un bou blanc per sacrificar en el seu honor, però com l’animal era el més preciós vist mai, el va introduir als seus ramats i en va sacrificar un altre a canvi. Posidó en veure’s víctima del desaire, va inspirar un amor vergonyós entre ell i la Pasifae, que no va poder satisfer el seu desig fins que Dèdal no li construir una vedella mecànica en la que va introduir per mantenir relacions sexuals amb el bou. D’aquesta unió va néixer un monstre, el minotaure, el qual Minos va empresonar al laberint, també construir per Dèdal i que més tard va ser assassinat per Heràcles en un dels deus 12 treballs.
Evans va comprar un terreny a Cnossos per tenir l’exclusivitat d’excavar-lo, i tot el que anava trobant li semblava remetre al mite, per les enrevessades galeries i les constants representacions de bous. Els palaus minoics no eren només la residencia dels mandataris, sinó que també tenien diverses funcions: - Habitatge del governant Magatzems Tallers d’artesans Estances administrative Estances commercials Llocs de culte Eren grans assentaments humans i tenen un cert ordre organitzat a partir d’un pati interior des del qual es distribueixen les galeries i els passadissos. Van ser construïts per juxtaposició i en blocs aïllats, el que demostra la seva falta de planificació, la manca d’un pla orgànic. Palaus minoics: - Palau de Màlia Palau de Festos Palau de Cnossos Palau de Zakros Elements comuns dels palaus: - - - Pati central organitzador que actua com elements bàsic d’il·luminació Cobertes en forma de terrassa sustentades per columnes de gusta erigides sobre bases de pedra amb capitells, més amples a la part superior que a l’inferior. La motllura convexa es considera com l’antecedent de l’àbac d’ordre dòric. L’altre precedent són les columnes acanalades egípcies del complex de Zoser Arquitectura sense elements defensius, totalment contrari a la micènica. Es pensa que això es deu a que la protecció de la illa estava confiada a una flota militar, ja que Creta vivia de la pesca i el comerç No hi ha façana principal, cosa també contraria a l’art micènic Els palaus minoics eren complexos d’edificis allunyats del mar, sense muralles, sense façanes, construïts per juxtaposició, superposició i additament d’elements constructius.
Es pensa que es van començar a construir a partir del 2200 a.C., a l’etapa de palatí antic.
Cap al 1700 a.C. van ser destruïts probablement a causa d’un terratrèmol, i aquesta és la causa de que no es conservin restes del palatí antic, però els palaus de Màlia i Festos, construïts al palatí nou, semblen fets a imatge dels de l’antic.
“Palau de Màlia”, construït en direcció N/S amb un gran pati presidit per un altar.
S’han trobat gerres i canalitzacions al sector est i l’habitatge senyorial es trobava a l’oest. Es pensa que la sala hipòstila remet als models egipcis. El “Palau de Festos” és molt similar però s’ha perdut bona part al estar situat en una muntanya erosionada.
El més important, gran i antic és el “Palau de Cnossos”, i remet al palatí nou. Amb 17.000 metres quadrats, té un pati al sector oest pel qual es pot accedit al pati interior a partir d’un passadís ple de frescos. L’habitació del tro és més petita i decorada amb grius, element de poder. A prop, es troben les estances destinades al tresor i les ofrenes.
Aquest era el súmmum de la cultura minoica.
Altres construccions: - Palau de Zakros Gortis Hàgia Triada Apareix pintura mural en les tècniques principals: - Al fresc (aplicació dels colors sobre un enlluïthumit amb una base de calç) Al secco (els colors s’aplicaven sobre un enlluït completament sec) Al fresc secco (la base sobre la qual calia aplicar els pigments, seca, es tornava a humitejar amb una dissolució de calç) Estan massa restaurades i reintentades, però són la representació de la pintura grega, gairebé perduda, i parlen d’homogeneïtat cultural. Trobem convencions del Pròxim Orient que continuaran fins al classicisme. “Sala dels dofins”, “La parisenca”, “Pintures d’Akrotiri” i “Pintures d’Akrotiri: parada naval”.
L’etapa de major desenvolupament coincideix amb la construcció dels nous palaus, al 1600 a.C. A les pintures trobem temes diversos, però sempre vinculats a la natura (mai paisatges), processons d’oferents, temes bèl·lics... Destaca la producció d’escultura, orfebreria i ceràmica vinculada clarament amb el món mesopotàmic. “Deessa de les serps”, 1600 a.C.. La ceràmica de Kamarés, anomenada així per la primera troballa a la cova d’aquest mateix nom, guarda homogeneïtat amb els territoris grecs. Fetes de parets molt fines d’argila i fàcil de reconèixer per la seva decoració en fons negre i motius blancs o rogencs amb elements vegetals o geomètrics estilitzats.
L’art micènic Es desenvolupa entre el 1600-1200 a.C., paral·lelament a l’art minoic i malgrat la seva homogeneïtat i punts en comú també tenen moltes diferencies. L’art micènic va tenir el seu epicentre al continent i influencia al món Egeu. Com va passar amb l’art minoic, també va rebre el nom per part del seu descobridor, que va ser Heinrich Schliemann, un home sense posició socials que no va poder estudiar, i per tant era autodidacta. Amb els diners que va fer gracies a la seva vida empresarial es va dedicar a buscar els escenaris del món homèric, al 1868 va afirmar trobar la ciutat de Troia a Hissarlik, Turquia, ja que alguns ja creien que aquell era l’emplaçament de la mítica ciutat. Actualment hi ha una gran discussió sobre si les seves troballes són certes o pura mentida, i també per saber quina és la Troia dels relats homèrics. Sigui quin sigui el resultat, gracies a Schliemann es van poder desenvolupar els estudis sobre el món antic. Al 1874 se’n va anar a excavar Micenes, anomenada “la rica en or” a la “Iliada”. Al 1878 publica “Mykenae” i bateja les troballes amb noms dels relats homèrics.
Arquitectura micènica Construccions defensives Creta no tenia defenses arquitectòniques destacables a causa de la insularitat i una flota marítima de protecció, però al món micènic els recintes emmurallats són rellevants a Argos, Tirint, Micenes... L’exemple més important és el de la “Muralla de Micenes” del XIV-XIII a.C., que envolta tota la ciutat menys la part en contacte amb a muntanya.
Aquesta forma constructiva té una característica, i és que les pedres són grans i irregulars, monolítiques i de superfície plana, i van ser unides sense cap mena de morter. Es pensa que la manera de construir deriva de l’hitita i Evans ho va batejar com aparell ciclopi. Al món antic existien tres tipus de ciclops: - Ciclops uranis Ciclops sicilians Ciclops constructors. A l’antiguitat se’ls atribuïa la construcció de tot allò que s’escapés de la mesura de l’home Un exemple d’escultura monumental és “La porta dels lleons”, XIII a.C. . Dos grans blocs megalítics verticals sostenen a un tercer horitzontal que fa de llinda. Damunt d’aquest trobem el famós relleu triangular amb dos animals (els suposats lleons), una columna i un altar. La foto del segle XIX demostra que la porta ha estat restaurada. El relleu serveix com una pedra més, i a més les altres descarreguen el pes sobre ella, i tot s’aguanta per pressió. Els dos animals generen controvèrsia, i des del punt de vist iconogràfic es pensa que podria tractar-se de dos grius, símbols de poder i tot allò sagrat. Els hi falta el cap i les ales, però podrien cabre a l’espai fàcilment.
Al costat de les muralles trobem les casamates de les que no se’n coneix la funció. Hi ha un cert interès per cobrir els passadissos amb una falsa volta constituïda per aproximació de filades. Això mateix es troba a moltes obres hidràuliques i funeràries i és una manera constructiva típica del món mediterrani antic.
Construccions palatines S’han trobar grans palaus, paral·lels a l’època de construcció dels nous palaus minoics, però són molt diferents. Per exemple, els habitatges i les cambres de representació minoics eren més diluïts, mentre que els micènics estan molt marcats. Són edificis més petits, orgànics i unitaris situats a l’acròpoli, el punt més elevat de la ciutat, i tancats per una muralla defensiva que consten de: - Entrada principal Façana principal Pati precedent al “megaron”, que era la sala de representació del poder, no exactament la sala del tron. Constava d’un porxo amb dos columnes, vestíbul i una sala amb columnes, el tron i una foguera al mig. Es pensa que és dels possibles precedents del temple grec. Les restes millor conservades són les de Tylos. Grius als costats del tron i restes de pintures murals, com la “Cacera del senglar” o “Representació d’una dama”, al Palau de Tirint. També es podien trobar escenes bèl·liques o de processons Construccions funeràries El “Tresor d’Atreu” és un “tholos”, és a dir, un edifici de planta circular precedit per un llarg passadís, “dromos” i parets d’aparell ciclopi. L’exterior és espectacular però importa més l’interior, cobert per aproximació de filades. Tot i que sembla una cúpula es tracta d’arquitectura arquitravada. Aquesta suposada tomba va ser redescoberta a inicis del XIX per Lord Elgin. Aquesta construcció de 1350-1300 a.C. va ser batejada per Schliemann com la tomba d’Atreu, pare d’Agamèmnon i Menelau. El que és segur es que es tracta del monument funerari d’algun personatge poderós. La porta monumental o “stomiom” guarda relació amb la dels lleons. Es pensa que els elements decoratius d’aquesta s’han perdut i per això s’han proposat diverses reconstruccions. A l’interior sembla estar sota d’una cúpula, però no. És increïble com aquest espai centralitzat diàfan de 14,5 metres de diàmetre no necessita cap suport, i va ser l’espai més gran de l’antiguitat fins la construcció del “Panteó” a Roma. La seva estructura mostra la seva forma troncocònica tot i quedar inclosa a la roca.
Hi ha més tipus de “tholos”, però la relació entre aquests només és la forma circular de la planta i no la funció. Aquests edificis funeraris micènics tenen una gran influencia a les arts de l’objecte, com a “Vasos de Vàfio” del 1500 a.C., recipients d’or d’aixovar funerari. Plàstica refinada i iconografia vinculada al món dels bous. La més famosa d’aquestes peces és la “Màscara d’Agamèmnon” , 1550-1500 a.C., que mostra uns trets més independents que les altres. És una capa d’or repujada amb martell i alguns la consideren com una falsificació. El seu nom ve també d’Schliemann, que va jurar reconèixer al mític rei.
Decadència del món micènic Cap al 1200 a.C. comença l’edat fosca, una època molt problemàtica perquè no se sap quines van ser les seves causes ni fins quan es va allargar. Hi ha una falta absoluta de fonts escrites i restes arqueològiques, i per això s’han plantejat moltes hipòtesis en aquesta etapa que es pensa que va ser de decadència econòmica i cultural: - La més destrucció proposa que els centres micènics van ser destruïts pels doris, però no es acceptada per tots La idea principal del XIX culpava les incursions dels Pobles del Mar Causes internes, baralles entre els diferents centres micènics Grans cataclismes Últimament es pensa que la davallada cultural no va ser tan trencadora com es creia Passés el que passés, això va comportar la desaparició de les cultures prehel·lèniques, que no va tornar a regenerar-se de nou fins la Grècia primitiva al 1000 a.C. .
Grècia primitiva (1000-620 a.C, XI-VIII a.C.) L’art geomètric i l’art orientalitzant - Període fosc: c. 1200-1000 aC.
Període geomètric: c. 1000-700 aC.
Període orientalitzant: c. 700-620 aC.
Període fosc (1200-1000 a.C.) La desaparició de la cultura prehel·lènica va ser sobtada i gairebé total. Tan greu va ser que fins i tot l’arquitectura monumental grega va estar a punt de desaparèixer, com tota la tradició d’arts plàstiques.
El període geomètric Important dins la cronologia de l’art grec. La representació plàstica de persones i animals constitueix un nou inici per l’art grec. Inici efectiu, l’art grec es desenvolupa sense parar fins al 31 a.C. . Cap al 1000 a.C hi ha un final de l’època fosca i s’observa una remuntada gradual. Se sap per les restes arqueològiques, que mostren un desenvolupament i canvi ascendent de la cultura material, apreciable a la producció de ceràmica atenenca, que passa de ser micènica a ser protogeomètrica. Per exemple, “Àmfora protogeomètrica”, 1000 a.C. . se’ns mostra per la tècnica i introducció de tipologies més solides i grans,i el canvi dels esquemes decoratius basats en el món abstracte: línies horitzontals i paral·leles, triangles... Mostra el caràcter del primer moment, amb cercles fets amb pinzell múltiple o compàs. Amb el temps aquest estil, pràcticament àtic, començarà a imitar-se a tot el món grec.
“Àmfores geomètriques” VIII a.C., decoració en la que tendeixen a desaparèixer rel cercle i el semicercle. La decoració acostuma a ser rectilínia, ocupant tota la superfície del cos i organitzant-se en franges superposades. Per exemple, l’esvàstica, o el més important, el meandre per la seva semblança amb el curs baix dels rius. Tant important és a la cultura grega que se l’anomena greca. És precisament a l’estil geomètric àtic, a inicis del VIII a.C., on recomença l’art figuratiu pròpiament dit. En aquest sistema d’ornamentació no hi ha punt pensat perla figuració, i no existeix un lloc pensat per la seva inclusió, sinó que aquesta s’ha d’adaptar. Això implicarà que la figura humana sigui sempre simple i esquemàtica. Aquestes no apareixen en general en objectes d’us quotidià, sinó que a monumentalitzacions d’objectes d’us quotidià. Robertson explica que després de l’època fosca es monumentalitza l’art que dominaven, que en aquest cas, era la ceràmica amb base perforada. En pensa que s’utilitzaven per fer libacions i perquè no es quedés tota l’aigua emmagatzemada.
“Àmfora de Dípylon” VIII a.C, 1,53 d’alçada amb aparició del tema de la “pròtesi”, l’enterrament. Fins a cert punt podria ser protogeomètrica per les representacions d’animals, però organització ornamental és típicament geomètrica pel destacament dels elements rectilinis. Element revolucionari entre les nanses: una escena figurativa humana del tema de l’enterrament. Una difunta sobre un taüt i la seva corresponent tela mortuòria que la cobreix, acompanyada d’un seguici que es dóna cops al cap en senyal de dol. Els gestos exagerats i convencionals, com arrencar-se la barba, esgarrapar-se la pell... Són produïts pel dolor i eren normals a l’època, ja que corresponien a una manera d’exterioritzar-lo. Es conserven molts exemples d’aquest tema i a vegades poden aparèixer carros fúnebres, cavalls i fins i tot batalles terrestres o navals. No se sap exactament què es representa, però els historiadors tenen una possible solució.
Coneixent els textos homèrics, creuen que es tracta dels jocs fúnebres en honor a Pàtrocle, el suposat cosí d’Aquil·les. Quan aquest s’enfada amb Agamèmnon, Pàtrocle es disfressa del seu cosí per tornar a la batalla i acaba mort sota l’espasa d’Héctor. A partir d’aquest moment, Aquil·les torna a la batalla de Troia. Aquest és un cicle fonamental de “L’Iliada”, precisament el cant 23. Aquest tema conegut per tothom no va ser fixat fins al VIII a.C..
En aquestes representacions per saber si es tracta d’un difunt o una difunta, un s’ha de fixar en la tipologia de l’objecte: - Si és una àmfora, la figura és una dona, ja que l’objecte pertany a l’àmbit domèstic La cratera pertany a l’home. L’objecte es situava als centres dels psimposis i era on es barrejava el vi amb agua. La seva forma ample permetia que els convidats poguessin agafar la beguda ficant el vas. “Cratera d’Atenes”, VIII a.C.
Robertson diu que les característiques bàsiques es poden simplificar en: - - Dibuix conceptual que no plasma el que veu, sinó el que se sap que hi ha. Són escenes narratives, i per tant, les figures interactuen entre elles. La idea és similar a la perspectiva aspectiva dels egipcis Adaptació als esquemes decoratius. El dibuix s’adapta a la natura de la decoració. Esquemes geomètrics i per tant, figures geomètriques Això és així fins al final del segle VIII a.C, llavors es passarà a l’aspecte orientalitzant.
No només l’art geomètric és dóna en ceràmica, sinó també en bronze (calderes de 3 peus monumentalitzades que s’acostumen a trobar als santuaris panhel·lènics).
Característiques similars a les de la ceràmica.
“Cavall geomètric d’Olimpia”, 740 a.C., idea d’un cavall i no d’un de veritat. “Deessa de Dípylon”, VIII a.C., cos estilitzat i rígid. Aquestes figures solien estar fetes de terracota o ivori, i porta un “polos”, barret decorat amb meandres.
“Centaure de Lefkandi” X-IX a.C., que mostra totes les característiques: - Simplificació conceptual Estilització de les formes Pintura vinculable als vasos de ceràmica geomètrica Iconografia típica del gust oriental abans de l’època orientalitzant L’art orientalitzant Es produeix a causa del contacte amb les altres cultures del Mediterrani, cosa que no passa al període geomètric, on sí que va haver un contacte però no una influencia d’idees. Com els compradors d’art grec ja en tenien bastant amb el propi, no existia la necessitat de posseir referències estrangeres. Aquests contactes es desenvolupen pel creixement demogràfic de Grècia. S’agafen idees culturals importants com l’escriptura alfabètica fenícia, que perfeccionaran, com moltes de les seves idees artístiques que emularan i són una síntesi d’influències hitites, egípcies i assíries. L’art del període orientalitzant és completament convencional i a la vegada naturalista, i suposarà un estil propi grec que s’anirà desenvolupant.
Els objectes de bronze estaran decorats per elements diferents, com animals exòtics o fantàstics, grius i sirenes generalment. “Griu de bronze”, VII a.C, peça decorativa d’una caldera. Se sap que és un griu grec de l’època perquè té orelles de llebre i banyes.
Es vinculen bàsicament als santuaris panhel·lènics (Olimpia i Samos eren els més importants, que és on es situen les troballes més importants d’aquestes peces, i es pensa que probablement també eren produïdes a aquests centres).
La producció de ceràmica es centrarà a les diverses “poleis”. Atenes continuarà sent una centre important a l’època orientalitzant, però el principal serà Corint, ciutat d’intercanvi comercial amb Orient. Proliferació d’essers fantàstics disposats en composicions anomenades heràldiques. Aquestes ceràmiques que gradualment trenquen amb l’estil geomètric acabant convertint-se en les figures negres, la primera tècnica pictòrica grega, que es desenvolupen en època arcaica amb Atenes com a focus. “Olpe corinti”, c. 640 aC., precedent de la tècnica de les figures negres.
La ceràmica orientalitzant enllaça amb una tradició literària que recull Plini el Vell: [...]la invenció del dibuix a llapis s’atribueix a Filocles d’Egipte o a Cleant de Corint.
Els primers que van practicar aquest art van ser Ardices de Corint i Telèfan de Sició: aquests artistes, sense servir-se encara de cap color, col·locaven traços a l’interior del contorn; també era costum afegir el nom del personatge figurat. El primer que va inventar l’art d’acolorir aquests dibuixos va ser Cleofant de Corint [...] Ja es parla de dibuix, de traços i segons els textos antics la pintura grega va sorgir a Corint i Sirió, cosa que també concorda amb les restes materials.
“Aribal corinti”, VII a.C, es veu clarament una decoració de figures que torna a la silueta de formes plenes i arrodonies, contorns ondulants amb detalls interiors, línies i buits. Aquestes formes destaquen molt sobre la superfície de l’objecte, que eixamplarà la forma.
“Cratera coríntia”, VII a.C. . Les figures ja no han de buscar un lloc, perquè ara elles són primordials. El fons pot aparèixer despullat o amb decoracions. Era costum afegir el nom dels personatges representats. La base de les peces es decorava normalment amb formes d’estrella o pètals, les franges de línies paral·leles han reduït la seva funció a ordenar la composició en registres. Les figures són convencionals però naturalistes i el més important de tot és que han deixat de ser idees per convertir-se en allò que representen.
“Olpe Chigi”, VII a.C. , obra mestra de la pintura orientalitzant que deu el seu nom a la família romana, famosa al barroc per haver tingut diversos membres al papat. Decoració figurativa en amplis frisos separats per franges negres. Al registre superior trobem l’enfrontament entre hoplites (gent de classe alta amb poder adquisitiu per poder comprar-se armes i proteccions), en grups compactes lluitant al so de l’aulos (flauta doble). La Gorgona apareix en molts contextos semblants. Les figures són còrpores, els músculs s’han definit per l’armadura, i és un art més compacte que l’etapa geomètrica anterior. Aquests personatges són reals, tenen una voluntat narrativa gracies al seu cos ben definit.
A Atenes els nous corrents orientalitzants s’absorbeixen de manera diferent i mantenen una certa semblança amb l’estil anterior. “Vas funerari d’Eleusis”, segona meitat del VII a.C., que no té la modernitat de l’art corinti, però guarda certa relació amb la geometria. Mana la figura i no l’esquema compositiu. Són més planes i curvilínies i també es desenvolupa la narració. Al coll es representa un tema ben conegut de “L’Odissea”: el cegament de Polifem. Aquest ciclop era fill del déu del mar, Posidó, i és sinònim de tota la degradació, brutalitat i ignorància. Ell i els seus companys apareixen a molts passatges de literatura clàssica. En aquest en concret, Polifem captura tota la tripulació d’Ulisses i se’ls porta a la seva cova per menjar-se’ls. Ulisses no aconsegueix fer-lo entrar en raó, així que acaba utilitzant l’engany, i l’emborratxa fins que s’adorm. És llavors quan endureixen el seu bastó al foc i li claven a l’ull. No el maten perquè el necessitaven per sortir de la cova, així que al dia següent es lliguen a sota les ovelles perquè el ciclop no els reconegués, com es pot veure a “Bronze votiu del santuari de Delfos”, VI a.C. . Al coll es representa clarament el seu cegament, i no hi pot faltar un element: la cratera. Això demostra la capacitat narrativa del moment orientalitzant, que s’està fixant malgrat que els textos encara no estaven fixats. A partir d’aquest moment, la majoria de ceràmica grega estarà vinculada a narracions.
A les escoles provincials, com a les Cíclades o Rodes, trobem ceràmica pintada o en relleu. “Oinòcoe Lévy”, VII a.C, obra mestra de la producció orientalitzant de Rodes.
Frisos amb animals fantàstica i reals, i les seves variacions formals i elements geomètrics. Hi ha una voluntat d’estil evident.
“Pithos de Mikonos”, meitat del VII a.C., on no hi ha decoració pictòrica, sinó en relleu. Es representa el saqueig de Troia, la “Iliopersis”. Això apareix fixa’t al poema del mateix nom.
Totes aquestes escenes seran la base de la decoració pintada, els seus temes narratius, a partir de l’època orientalitzant fins a l’hel·lenística (VII-31 a.C.), gràcies al desenvolupament corpori de les figures, que van acompanyades del seu nom, el que demostra que els pintors grecs ja sabien llegir i escriure.
L’arquitectura a l’antiga Grècia El temple grec Els grecs van desenvolupar diverses tipologies arquitectòniques, però la més important sense dubte és la del temple, la seva forma arquitectònica més característica i acabada del seu art. “El Partenó” es pot considerar com l’obra mestre de la seva civilització, i per això ha estat apreciat durant totes les èpoques sense exclusió. Per exemple, Pere el Cerimoniós va dir a l’últim any del seu regnat: (...) lo dit castell sia la pus richa joya qui al mont sia, e tal que entre tots los reys de christians envides lo porien fer semblant (...)” El temple grec: - Destaca entre totes les creacions arquitectòniques gregues Representa la forma més característica de l’art grec És la tipologia arquitectònica més influent de la història La seva tradició occidental s’ha allargat durant molts segles, i els seus ordres han marcat la manera constructiva en el moments de recuperació de l’antiguitat clàssica. Fins i tot avui en dia es continuen utilitzant quan es vol fer una obra representativa. Com exemples, “Lincoln Memoriam” a Washington DC o “Teatre Nacional de Catalunya” a Barcelona.
La formació del temple grec Com i quan es va formar el temple grec? No se sap res amb seguretat de la seva etapa formativa però sembla que l’inici d’aquesta es comença a produir a l’entorn els anys 1000-900 a.C., després de l’època fosca, i la seva formalització es va fer de manera gradual. Tot i l’aparença primerenca, els estudis arqueològics fins als final del període orientalitzant i el començament del període arcaic en general els llocs sagrats no es concebien com a elements restringits en construccions aïllades. Al món grec no existia la idea d’església actual, ja que l’activitat religiosa es realitzava a l’aire lliure, on hi havia un altar on se li rendia culte als deus o se’ls hi oferien sacrificis. A les etapes més remotes el temple no era necessari, i per això no n’era necessària la construcció. Quan va sorgir la necessitat d’un entorn arquitectònic per les estàtues de la divinitat va ser quan es va començar a idear. Però de totes formes la litúrgia es continuava celebrant a l’exterior. Aquests temples de nova creació van aparèixer majoritàriament als costats de les acròpolis per ser els nuclis de les ciutats, i alguns autors consideren que la diferencia més gran que hi ha entre la ciutat prehel·lènica i la polis grega és el temple: l’ànima d ela ciutat i un objecte bàsic arquitectònic.
Els primers grecs no el van concebre mai com a centre de reunió els fidels, ni lloc de culte ni d’oració, sinó com a casa de l’escultura de la divinitat antropomorfa. Com la litúrgia se celebrava a l’exterior, es potencia plàsticament l’exterior. Diferencia radical amb el que passava a Egipte, Mesopotàmia o els futurs cristians. A Grècia, el temple tendirà a ser de dimensions humanes, i l’interior s’organitzarà en relació l’estàtua de la divinitat, que la gent podia veure. 2 teories principals intenten explicar el naixement d’aquesta tipologia arquitectònica: - - Una sèrie d’autors fan derivar el temple dels habitats de fusta dels invasors dòrics, que en baixar del nord cap al Mediterrani, es van emportar la seva arquitectura. Se suposa que aquests habitatges eren amb coberta a 2 aigües per la pluja del nord i un porxo amb 2 columnes. La hipòtesi se sustenta en que els primers temples dòrics eren de fusta. “Temple d’Hera” a Olimpia. Quan Pausànies el va visitar, va observar que una de les columnes era de fusta, i excavacions del XIX van determinar que cap d’elles era igual. Això es pot explicar si es pensa que la fusta té una degradació gradual i no totes les columnes es van canviar a la vegada, sinó en diverses èpoques. Tot i així, no se sap com eren les cabanes dòriques i sempre s’intenten fer reconstruccions que han tingut ja la forma del temple grec Altres pensen que probablement són una derivació del Mègaron micènic, edifici articulat en tres parts: porxo, vestíbul i sala representativa. La resolució formal és evident i s’ha subratllat que el Mègaron era el lloc des d’on els mandataris observaven els sacrificis de l’exterior. Aquesta teoria pensa que els habitants de la Grècia primitiva van reconèixer l’importància de la Grècia micènica i van aprofitar aquestes estructures per dipositat les estàtues de la divinitat Les dues hipòtesis són plausibles però cap demostrable, no només la conformació general del temple, sinó també els seus elements constitutius. Per exemple, a les columnes se li han buscat diversos antecedents a les columnes acanalades d’Egipte, o els capitells s’han vist influenciats pels de Creta o Micenes.
Parts constituents del temple grec Podem dir que es va formular una planta i alçat tipus o ideal, que es van anar mantenint durant molt segles. Cada temple conté un seguit de variacions, ja que la planta mostrada a continuació és abstracta, però solen ser així.
Planta - - Cel·la o naus com estança on residia l’estàtua de la divinitat, precedida per un porxo de columnes (pronaos) i seguida per un altre (l’opistòdom). Parets laterals delimitades per pilastres (inantis) Construcció sobre una estructura esglaonada, que segons l’ideal era de 3 altures (el pòdium romà) Alçat No hi ha un sol alçat tipus, sinó 3: - Dòric Jònic Corinti No es tracta només dels elements, sinó que també les bases i super estructura que determinen el caràcter i esperit de l’obra. aquesta arquitectura grega de temple és per definició arquitravada o allindada, i mai trobarem falses voltes, cúpules, arcs de mig punt... Tot i que sé sap que coneixien aquests elements arquitectònics. Aquests ordres tenen personalitat humana o sexual. Segons Vitruvi, arquitecte romà d’època de Juli Cèsar i August: - Dòric: arquetip “de les proporcions, la força i l’elegància del cos de l’home” Jònic: es vincula a “l’esveltesa femenina” Corinti: imita la “lleugera figura de la noia jove” Això només es troba fins a cert punt, però va ser un punt important a algunes èpoques, especialment al Renaixement, on s’utilitzava un ordre o un altre segons l’interpretació i funció de l’edifici. Vitruvi parla generalment d’arquitectura grega, ja que la coneixia i les grans obres romanes encara no s’havien realitzat. Al retirar-se com arquitecte i mestre d’obres, va escriure un tractat d’arquitectura de 10 llibres que és l’únic tractat artístic de l’antiguitat que ens ha arribat, malgrat que els historiadors de l’art també consulten altres textos, però aquests són estètics i no artístics com es considera el de Vitruvi. És una obra pedagògica per explicar als pagans els elements necessaris per construir que es basa en el seu coneixement directe de l’arquitectura grega on destaquen dos volums: - Un dedicat a l’anàlisi dels ordres Un altre a l’anàlisi i les tipologies dels temples Segons Vitruvi existeixen 3 ordres grecs i el més antics de tots és el dòric, del que explica el seu origen a partir d’una narració mítica: “La columna dòrica “va néixer la primera, inventada de molt antic, d’aquesta manera: Doros, fill d’Hel·lè i de la nimfa Orseida, rei de tota l’Acaia i de tot el Peloponès, va fer construir un temple dedicat a Juno a l’antiga ciutat d’Argos; dit temple va tenir ocasionalment columnes de l’estil que anomenem dòric: després, en altres ciutats d’Acaia, van edificar temples del mateix ordre, sense que de momento s’hagués dictat regla alguna referent a les seves veritables i justes proporcions” Proporcions de la columna dòrica: “Un cop van descobrir que el peu era la sisena part del cos, van transferir aquesta relació a la columna, donant-li l’altura de sis vegades el gruix del seu imoscap, inclòs el capitell [...]...d’aquesta manera, la columna dòrica, proporcionada al cos masculí,va començar a donar als edificis solidesa i bellesa” La tradició recollida per ell explica que després de la creació de l’ordre dòric, 13 ciutats de la costa d’Anatòlia es van lliurar del seu opressor polític i van formar la Jònia. Van començar a construir aquests temples que eren els que existien a Acaia, però no sabien com s’havien de fer les veritables formes. Les seves columnes eren: - Firmes i plenes de fortalesa per aguantar l’edifici Agradables a la vista I en això es basen els tres principis de l’arquitectura clàssica: - Firmitas - Utilitas Venustas Ordres clàssics Dòric Columnes sense basem arrenquen directament de l’estilobat. Fust estriat amb arestes vives i capitell amb una sèrie de motllures. Equí curvilini, àbac rectangular i collarí (element, motllura decorativa més avançada). En uns inicis les columnes eren monolítiques, però després es va passar a fer els tambors per la seva facilitat. Fust més ample a sota que a dalt, el contrari que succeeix amb els exemples de columnes prehel·lèniques.
Les diferencies dels ordres no només es troben a les columnes, sinó també ales superestructures. Entaulament compost per: - - - Arquitrau sempre llis Fris, part més significativa feta de la combinació de tríglifs i mètopes. Podria estar inspirat en els frisos de l’arquitectura micènica, però aquests eren horitzontal i els dòrics tendeixen a la verticalitat. En uns inicis es realitzaven per separat, però a partir d’un moment determinat es van començar a construir e manera conjunta. Les mètopes no solen tenir decoració,però a vegades poden estar pintades, tenir relleus de terracota o en els casos més especials, contenir escultures en pedra Cornisa, sobre cada tríglif llosa o mutol decorada amb gotes. Estructura a dos vessants tancada en frontó triangular on es troba el gray més alt d’escultures del món grec. Vèrtex rematats per acroteris (escultures). Els teòrics antics consideraven que el dòric “era la més bella i més noble expressió de l’arquitectura”. Ordre amb grans dificultats constructives sobretot a la composició dels fris per 3 principis: Els tríglifs s’han d’ubicar sobre una columna o un intercolumni L’eix d’aquests tríglifs ha de coincidir amb els de la columna o intercolumni corresponent Els tríglifs que coincideixen sobre les columnes dels angles del temple han d’estar en contacte directe Organització complexa que a vegades obligava a variar les dimensions correctes i regulars del temple. A partir del 404 a.C., amb el final de la guerra del Peloponès, es va abandonar l’ordre dòric. Aquestes dificultats es veuen per exemple a “Temple d’Hera (anteriorment Posidó) a Paestum”.
Jònic Segons la tradició recollida per Vitruvi, l’ordre jònic deriva del dòric (cosa falsa), i planteja una genealogia dels ordres orgànica. Explica que quan els jonis van voler dedicar temples a deesses femenines, van seguir l’emprenta del dòric variant el peu masculí (a partir del qual es pot conèixer el caràcter sexual d’un ordre) pel d’una dona, i aconseguint així la delicadesa del cos femení: “Primerament van fer el diàmetre de la columna igual a la vuitena part de la seva altura, amb la intenció de donarli un aire més esvelt [que la dòrica]; seguidament, li van posar una basa a manera de calçat; després van tallar volutes a una i altra part del capitell, imitant el cabell que cau en bucles a dreta i esquerra. A més, van traçar estries al fust de la columna, a imitació dels plecs de la túnica d’una matrona. D’aquesta manera, amb aquests dos matisos, van inventar aquests dos gèneres de columnes, imitant en unes la simplicitat i despreocupació del cos masculí i en les altres la delicadesa, la decoració i les proporcions del cos femení” Aquest és un origen mític de l’ordre, però el corinti tindrà un d’històric. Tot i així, l’arqueologia ha establert que els ordres dòric i jònic es van desenvolupar a la vegada.
- - El jònic i el corinti es diferencien del dòric en l’organització de l’entaulament, la columna, capitell i el peu. Els fusts descansen sobre una base amb motllures (toro i escòcia) Fust amb estries separades per bandes planes, que imiten els plecs de la túnica d’una matrona Entaulament amb 3 bandes, les platabandes Fris corregut, normalment llis, però que a vegades es podia omplir d’escultures Com el jònic era més fàcil de construir, li va guanyar la partida al dòric. Es pensa que els capitells eòlics van inspirar les volutes del jònic.
Corinti D’origen incert, l’ordre més modern. Vitruvi li busca un origen històric que segurament és fals. L’ordre corinti el va inventar l’escultor Calímac, del segle V a.C., inspirat en un cistell de fruites sobre la tomba d’una jove coríntia, on havien crescut fulles d’acant: “El tercer gènere de columnes, anomenat corinti, representa la delicadesa d’una donzella, la cintura de la qual, per la seva edat, és més fina i per tant més susceptible de rebre ornaments que puguin augmentar la seva bellesa natural...” “Una donzella de Corint, tot just arribada a l’edat núbil, va caure malalta i va morir; la seva dida va anar a posar sobre la seva tomba, en un cistell, alguns dels objectes que més li havien agradat a la noia en vida, i perquè es poguessin conservar més temps sense fer-se malbé, va tapar el cistell amb un maó. Per casualitat el cistell va quedar sobre l’arrel d’una planta d’acant. Oprimida pel pes del cistell, aquesta arrel a la primavera va començar a treure brots i fulles, que van anar creixent als costats del cistell, i topant amb els costats del maó, per efecte de la pressió, es van doblegar i van produir els contorns de les volutes...
- Fust de la columna més allargat pel capitell tronco cònic, també de dimensions majors. Els 4 angles formen candicles. Àbac decorat Arquitrau, cornisa i fris, que poden tenir garlandes o grans escultures El corinti serà l’ordre més habitual en l’època hel·lenística i romana. “Capitell corinti de l’Odeó d’Agripa”, Àgora d’Atenes, 14 aC.
La sensibilitat que tenim avui en dia de l’art grec continua sent la mateixa que va tenir Winckelmann, però aquestes obres no eren blanques, sinó policromades. El temple grec es coneix en diverses tipologies, segons el seu numero i manera de combinar les columnes. Aquesta no és una invenció moderna, sinó que ja ve de l’antiguitat perquè Vitruvi en parla, però en general aquestes regles no s’acostumaven a practicar mai.
Tipologies de temples grecs: - In antis “S’anomena temple in antis el que té a la façana anterior i entre les antes de les parets dues columnes, i a sobre un frontó construït d’acord amb les mides que s’indicaran en aquest mateix llibre (...)” - Pròstil “El pròstil té totes les seves parts com el in antis, i només es diferencia en què té dues columnes angulars i a sobre arquitraus (...” - Amfipròstil “L’amfipròstil té el mateix que el pròstil, i a més compta amb columnes i frontispici a la part del darrera.” - Perípter (les columnes angulars sempre formaran part dels costats curts).
Gairebé tots els temples grecs ho són, però el cànon de 6x11 no es compleix gairebé mai “Serà perípter aquell que tingui, tant a la façana com a la part posterior, sis columnes, i a cadascun dels costats onze, sense incloure les dels angles (...) i que quedi al voltant, a l’interior del temple, un lloc a propòsit per passejar (...)” - Pseudoperípter “El pseudodípter està disposat de manera que compta amb vuit columnes al frontispici i a la façana posterior, i de quinze als laterals. A més, les parets de la nau, a la façana anterior i a la posterior, tenen al davant les quatre columnes del mig, i l’espai al voltant, des de les parets de la nau a les columnes, serà el dels intercolumnis i un imoscap (...)” - Dípter, que es troba més a la zona de la Jònia (Turquia) “El dípter porta també vuit columnes als enfronts, el de davant i el de darrere; per al voltant té un doble ordre de columnes (...)” - Hípetre “L’hípetre té deu columnes a cada enfront: la resta (...) és com el dípter (...)” Evolució diacrònica del temple grec Temples d’època arcaica Fins a finals de 620-600 a.C. aproximadament, no s’ha establert el cànon del temple grec, però l’evolució gradual s’hauria produït a partir del final de l’època fosca. Homer ja parla de l’existència de temples, i s’han trobat fonamentacions a Samos, Peracora, Esparta i Eleusis. Aquests són d’època geomètrica i orientalitzants, i es conserven exvots de terracota que mostren la seva aparença, que concorda perfectament amb el que s’ha trobat. Encara no tenen tots els elements, però sí que es pot afirmar que són temples.
Tot i que es fixa el tipus, l’evolució arquitectònica continuarà perquè ho faran els elements constituents: - S’anirà d’allò massiu a allò lleuger, i d’allò pesant a allò airós Regulació evolutiva dins els mateixos ordres Els primers temples de pedra són més toscos i grans els últims ja tenen capitells més petits.
Ja es té la forma clara del que ha de ser un temple, però aquest s’anirà desenvolupant fins a la caiguda de Grècia davant Roma. El temple dòric més antic amb restes significatives és el “Temple d’Hera a Olimpia”, abans del 600 a.C. . Temple perípter hexàstil, que no segueix el cànon de Vitruvi per tenir 14 columnes. Totes aquestes són diferents: el seu diàmetre es deu a la substitució paulatina de cada columna amb el pas del temps. Quan Pausànies el va visitar encara hi quedava una columna de fusta. Se sap que tot era de fusta i les parets de tova. Posteriorment, tots aquests temples seran de pedra. Es troben restes significatives a diferents emplaçaments, però bàsicament es tracta de fonamentació, gracies a la qual s’han pogut deduir plantes i alçats.
“Temple d’Apol·lo a Thermo”, 600 a.C., de planta estranya. La cel·la no té pronaos i es pentàstil, quan les columnes acostumen a ser parelles. Era bàsicament de gusta, fang i terracota.
“Temple d’Artemis a Corcira”, 600 a.C., que ja es va fer completament amb pedra, com les restes del frontó. La seva escultura, apotropaica, intentava fer temor, i explica el canvi d’aquestes temes cap als narratius. També mostra l’abandonament de l’arquitectura de gusta per donar pas a la pedra.
Cap a mitjans del segle VI, es construeix el “Temple d’Apol·lo a Corint”, 550-540 a.C., integrament en pedra recoberta d’estuc per donar-li color. Hexàstil, 6 x 13 columnes.
Una paret dividida la naos en dos parts, cosa poc habitual. Les restes mostren que els columnes són monolítiques, ja que encara no es feien a partir de tambors.
Temples a la Magna Grècia Els temples construïts a la Magna Grècia són generalment més grans que els de la Grècia continental, influïts per Mesopotàmia i Egipte. Es considera com el primer d’aquests a “Temple C de Selinunte”, 550 a.C. . planta hexàstila, que s’apropa als temples díptics d’ordre jònic.
“Temple d’Artemis a Efest”, 550 a.C., amb doble columnata de 9x21 columnes.
Arquitectura més sumptuosa del món grec és oriental. Va desaparèixer al IV a.C., però encara es pot deduir com era en època arcaica per la seva posterior reconstrucció. Les columnes ja estan fetes amb tambors.
“Temple d’Hera a Paestum”, 530 a.C., el més estrany és que es tracta d’un temple de 9 columnes.
“Temple d’Atenea (anteriorment Dèmeter) a Paestum”, 510-500 a.C, de 6x11, en perípter perfecte segons el cànon de Vitruvi, tot i que la planta mostra variacions.
“Temple d’Hera (anteriorment Posidó) a Paestum”, 460 a.C. . Torna a ser un perípter gairebé perfecte. Interessant perquè s’ha conservat el doble ordre de columnes de la cel·la (superposades).
Tornant a Grècia, “Temple d’Apol·lo a Delfos”, 520 a.C., al santuari panhel·lènic més important del món grec. Es va fer a partir de donatius perquè l’anterior s’havia cremat.
Façana de sumptuositat destacable. Se sap que al IV a.C., un terratrèmol el va destruir però es va reconstruir seguint l’exemple.
“Temple d’Afaia a Egina”, V a.C. Perípter de 6x10, una mica és petit de l’habitual. És el temple amb els frontons millor conservats del món grec. S’han fet reconstruccions acurades del seu estat, i les restes mostren el doble ordre a la cel·la, els tambors de les columnes i la composició difícil de gris dòric. Aquests principis problemàtics van acabar amb la desaparició de l’ordre.
L’evolució de l’arquitectura de temple grega porta del que és massís a la lleugeresa i regularitat, i aquesta evolució ja es pot comprovar en època arcaica.
Temples d’època clàssica “Temple de Zeus a Agrigento”, 500-480 a.C., data convencional de l’inici de l’arquitectura clàssica. Es tendeix a considerar clàssic tot i que no ho és massa, ja que el seu ordre es dòric. Tota la naos és plena de pilars i no té pronaos. Temple tancat per una paret que limita el perímetre. Només té 3petites entrades, i les columnes de la paret són adossades. Quan es van fer les excavacions es van trobar restes d’escultures colossals, deduint que l’entaulament també era aguantat per aquestes. Es tractava d’atlants enormes.
“Temple de Zeus a Olimpia”, 468-460 a.C., clàssic en tots els sentits. Es tenen fonts fiables que donen una datació concreta, i fins i tot un arquitecte, Libó d’Elis. Com més ens apropem al model clàssic, més s’assemblen aquestes obres al cànon de Vitruvi.
“Temple d’Hefest a Atenes”, 449-444 a.C., d’època plenament clàssica. En època bizantina es creia que va ser el lloc on es va enterrar a Teseu, el mític rei de la ciutat.
Aquest temple es va fer a partir del projecte de Perícles per mostrar la victòria dels grecs enfront els perses. Integrament en marbre i planta de manual vitruvià. Té dos frisos: - Dòric a l’exterior Jònic a l’interior No és estrany, però quan hi ha dos solen ser el mateix ordre. Aquest cas es deu a la vinculació política de l’època dels atenencs com a dominadors del món Jònic. Es troba ben conservat però se’l considera un temple sense força ni esperit.
Cas contrari al temple grec per excel·lència, el “Partenó”, 447-432 a.C., construït al moment més àlgid del classicisme i dedicat a Atenea Partenos. Temple octàstil (més gran de l’habitual), amb la voluntat de mostrar al món la potencia constructiva d’Atenes. Els arquitectes van ser Ictinos i Calíates, i el projecte va estar supervisat per l’escultor Fidies.
“Temple de Posidó a Sunion”, 449-440 a.C., forma part del projecte constructiu de Perícles. Fet en un promontori de la costa àtica on es controlava el pas dels vaixells, i substituint un anterior temple destruït pels perses. Fris corregut jònic vinculat a les idees imperials dels atenencs.
L’ideal abstracte del crepis és de 3 altures, però mai passa això. Normalment, tenen altures irregulars depenent del desnivell del terreny.
“Temple d’Apol·lo Epicuri a Bassae”, 430 a.C., que no forma part del projecte constructiu de Perícles. Va ser fet per Ictinos i s’entra a la cel·la des del teroma.
Columnes de la cel·la unides a la paret amb contraforts oc de dòric i jònic al fris i les columnes. Les de l’interior eren jòniques, i pel que expliquen els textos antics, hi havia una columna coríntia exempta no conservada, que es podria tractar de la primera, ja que en aquesta època ja era en actiu Cal·límac. La construcció es regularitza.
A l’Acròpolis d’Atenes trobem dos temples més projectats per la reforma de Perícles, però que es van construir quan ell ja era mort. “Temple d’Atenea a Niké”, 427-424 a.C., de l’arquitecte Calícrates, i que ja va ser projectar al 449 a.C., però en aquest projecte de Perícles, els primers edificis reconstruïts van ser els que havien desaparegut arran l’atac dels perses a la dècada dels 80. La figura de la Victòria a Grècia era alada, però en aquest cas es tracta de la Victòria àptera, sense ales, perquè aquesta no marxes mai. Construït en un extrem de l’acròpolis, això va limitar les seves dimensions, i per això el temple va ser més petit del projectat. No te opistòdom i és amfipròstil tetràstil.
Va ser destruït al XVII per l’Imperi otomà per reaprofitar les restes, però al XIX es va reconstruir a partir de les restes originals.
“Erecteion”, 424-406 a.C., temple estrany i especial construït en un indret tradicionalment mític, on s’indicava l’origen de la ciutat d’Atenes. Cècrops va ser el primer rei d’Atenes, i era un rei serp ja que va néixer directament de la terra. En època de Cècrops els interessos dels déus per ser els patrons de les ciutats van créixer, i Posidó i Atenea es van disputar Atenes, per això es va voler resoldre amb un concurs de miracles: - Posidó va ver brollar aigua salada d’una pedra Atenea va plantar una olivera en terreny rocós, alçant-se com a vencedora Tot això és present a l’edifici, construït al terreny mític que va ser respectat pels arquitectes. Per això no sembla un temple clàssic i la seva planta i alçats són irregulars: - - A l’eix E/O es troba la nau dedicada a la deessa de pòrtic hexàstil jònic, L’Erecteion va ser consagrat a Posidó i Erecteu, el fundador mític de les festes panatenees i vencedor dels eleusins. Net d’Herictoni, un altre rei serp, va ser cuidat per Pangrosos, la primera sacerdotessa d’Atenea A l’eix N/S nau dedicada a Posidó, hexàstila, i desplaçada, com d’altura diferent a l’altre nau. Per això no es tracta d’un temple unitari. Hi ha un forat on se suposava que havia de quedar a l’aire lliure la font d’aigua salada. La porta més important des del punt de vista clàssic és el pòrtic de les Cariàtides, lloc on es diu que va ser enterrat Erecteu. Actualment les originals es troben en un museu.
Es pensa que Mnèsicles va ser un dels arquitectes, i aquestes obres s’atribueixen a Calímac i Alcamenes. Són de gran qualitat, fetes amb la tècnica dels panys ullats, i s’anomenen així perquè els habitants de Caria havien fet costat als perses. Amb la seva derrota, els homes de Caria van morir i les dones van ser esclavitzades, aguantant així el pes de tota la societat. La cura dels acabats afegeix bellesa al recinte irregular Encara que podríem trobar exemples, a partir del 404 a.C., les obres seran jòniques i corínties. Bona part d’aquestes es situaven a les costes jòniques (actual Turquia) i acostumaven a ser de majors dimensions. “Temple d’Apol·lo a Diclima” IV a.C., que com era tan gran no es va finalitzar fins època romana. És decàstil i dípter.
Paionos d’Efes i Demetrios van fer càrrec de la reconstrucció del “Temple d’Artemis a Efes”, 550 a.C., cremat al 356 a.C. el mateix dia que va néixer Alexandre Magne, i Deinocràtes va ser el seu arquitecte oficial. Es pensa que l’existència de relleus a la part baixa de les columnes pot provenir per influencies orientals o egípcies.
Època hel·lenística La majoria d’obres importants es fan a l’Asia Menor: - Les poleis gregues han perdut la seva independencia La Grècia continental no pot reunir fons econòmics suficients Els temples més importants de les poleis continentals ja estan construïts El millor exemple de temple grec d’aquesta època és el “Temple de Zeus Olímpic a Atenes”, 174 a.C.-131 d.C., construït en època d’Adrià i fet per Antíoc Epifani IV de Síria, el que indica que aquestes monarquies orientals no es contentaven en construir als seus indrets, sinó que per demostrar el seu poder feien edificis majestuosos fora les seves fronteres. Ordre corinti i estilobat de 41x188 metres, va ser finalitzat per arquitectes romans. Es mantenen 15 columnes que mostren qüestions tècniques i un canvi estètic entre l’època arcaica i coríntia. Hi ha una evolució de: massís-lleugeresbelt.
Altres tipologies Tant al IV a.C. i a l’època hel·lenística, bona part dels edificis que es van construir no van ser temples perquè la guerra del Peloponès no va eliminar els anterior, cosa que sí va passar amb els perses. Tot així, continuen havent-hi algunes relaciones amb els temples.
Tresors Els tresors apareixen en època arcaica i clàssica, i es fan sempre dins els santuaris panhel·lènics. Són edificis aixecats per una única comunitat amb la finalitat d’allotjar les ofrenes pels santuaris. Aquests tresors glorifiquen la comunitat constructora i per això eren especialment rics. Totes les ciutats del món grec tenien tresors, però especialment es trobem a les ciutats d’Olimpia i Delfos per la seva importància religiosa. Fins a cert punt són com temples petits, però mai seran amfipròstils. Consten d’una sola estança coberta a dos aigües sense peristil.
Un dels més destacats és el “Tresor de Sifnos a Delfos”, 525 a.C., on hi ha cariàtides en lloc de columnes. Els fris esculpit i pintat dóna la clau per situar la tècnica de les figures roges, que van aparèixer cap al 525 a.C.. Això es pot dir perquè estèticament són molt semblants a les d’aquest fris.
“Tresors dels atenencs a Delfos”, 500 a.C. . Sembla un temple dòric en petit. Mètopes amb escultures de pedra i fris que recorre tot el perímetre.
“Tresor de Gela a Olimpia”, 550 a.C., un dels primers que es va fer i dels més grans.
“Tresor de Mègara”, 520 a.C., del que es conserva el frontó i part escultòrica.
Tholoi Cambra circular envoltada de peristil circular amb columnes d’obres diversos. Funció religiosa probablement funerària que no se sap del tot en què consistia. Construccions i funcions totalment diferents entre ells. L’única relació es que tenen la planta circular. Al IV a.C. es van fer els tholois més importants a Delfos, Epidaure i Olimpia.
“Tholoi de Delfos”, 350 a.C., peristil de 10 columnes jòniques, i 10 columnes corínties a l’interior i fet per Theodoros de Phókaia.
“Tholoi d’Epidaure”, 350 a.C., que segons els textos antics es va fer amb la voluntat de superar el tholoi dèlfic, ja que és més gran. Fet per Policlet el Jove.
“Tholoi d’Olimpia o Philippeion” 339 a.C., vinculat a la monarquia de Macedònia, que és una mica més petit.
Altars Estructures senzilles però que es van desenvolupar sumptuosament. Els més importants són els de Samos, Milet, Pèrgam i Siracusa. “L’altar de Zeus a Pèrgam”, de la primera meitat del II a.C. Gran pòrtic amb escalinata on es trobem les escultures més importants del barroc hel·lenístic.
Però el més gran de tot era “L’altar de Dionís a Siracusa”, de 200x23 metres, III a.C., d’època de Hieró II de Siracusa.
Teatre La tipologia més important després del temple, amb la forma relativa a la seva funció: - - Forma relacionada amb la funció, sobretot en relació a les danses corals associades al culte a Dionís El paper del cor era essencial: el teatre havia de consistir en una gran orquestra circular per a la dansa, amb un altar al centre i un auditori al voltant que aprofitava el desnivell d’un turó C. 534 aC. Tespis va introduir un actor en aquests espectacles C. 472 aC. Èsquil en va afegir un altre C. 458 aC. Sòfocles va afegir-hi el tercer A causa d’això s’hi va afegir una estructura anomenada escena (skene) S’aprofitava e desnivell del turó i lentament es va anar desenvolupant, fins que es va monumentalitzar amb els romans. “Teatre de Segesta”.
El més antic és el de l’acròpolis d’Atenes del V a.C., el “Teatre de Dionís”, reconstruït en època hel·lenística i romana, però el millor conservat és el “Teatre d’Epidaure”.
Odèons Similars als teatres però on es feien activitats musicals i d’estructura quadrada: - En època de Pèricles (c. 446 aC.) (reconstruït) En època d’Hèrodes Àtic (161 dC.) Entrades i sortides de les acròpolis Les acròpolis necessitaven una estructura important. “Propileus de l’acròpoli d’Atenes”, construïts entre 437-432 a.C., Pòrtics que ordenen l’entrada al recinte, amb ordre dòric a l’exterior i jònic a l’interior. Van ser fets per Mnèsicles.
Stoai Grans columnates que apareixen ja en època arcaica i es generalitzen en l’hel·lenística.
La més famosa de totes és la que es troba a Atenes, vinculada a la producció artística del rei Àtal II de Pergam, 150 a.C. . Aquesta va ser molt reconstruïda pels americans al segle XX.
Altres tipologies - Buleuteris (llocs on es reunien les assemblees ciutadanes) Telesteris (sales d’iniciació als misteris, ubicades als santuaris) Palestres Monuments sepulcrals. Després de la desaparició de la cultura micènica, els edificis funeraris passen a ser peces ceràmiques fins la creació dels grans monuments funeraris al IV a.C. en relació les monarquies orientals. “Tresor d’Atreu” i “Àmfora de Dýpilon” “Estela d’Aristió”, 510 a.C. i “Mausoleu d’Alicarnàs”, edifici desaparegut del 350 a.C.: - Començat pel sàtrapa de Cària Mausol Continuat per l’esposa, Artemisia, el 353 aC Finalitzat pels seus germans Idreu i Ada Arquitectura de Sàtir i Piti Escultures de Briaxis, Leocares, Timoteos i Escopes (Praxíteles?) Les figures negres La pintura grega Època arcaica S’ha perdut gairebé tota, però se sap que hi havia de dos tipus: sobre cavallet i mural.
Afortunadament, s’han conservat objectes ceràmics amb les tècniques pictòriques principals: les figures negres i les figures roges. La pintura grega també es pot estudiar a partir dels textos de Plini el Vell i Pausànies.
La primera de les tècniques pictòriques de la ceràmica grega, que sorgeix de la ceràmica orientalitzant de Corint al VII a.C., és la de les figures negres, de silueta plena i corpòria, característiques inexistents a l’època geomètrica vinculada a Atenes. Més enllà de la tècnica, importància de la corporeïtat i la narració, ja que comencen a aparèixer els cicles homèrics. Per tant, els tallers atenesos no són els responsables d’aquest tècnica però quan La conreen la desenvolupen de manera profunda i la porten als seus extrems de possibilitats expressives i narratives. Per això els exemples més importants de figures negres són els àtics.
A diferencia dels pintors panhel·lènics i primitius, ara ja es poden trobar noms d’artistes i la historiografia ha pogut seguir la carrera i desenvolupar-la. Això va ser possible perquè aquests pintors sabien llegir i escriure i per tant, signaven les seves peces, a partir de les quals s’han pogut realitzar corpus.
“Vas François” 570 a.C., signat pel terrissaire Ergotinos i pel pintor Klíties. A vegades només es coneixen obres signades pel terrisser, així que el nom del pintor es crea a partir de l’altre o també es donen casos en que terrisser i pintor eren el mateix. A altres autors se’ls anomena pel nom d’alguna peça, el lloc on s’ha trobat o el museu on es troba. Aquestes coses també passen a l’edat mitjana i l’època moderna.
A partir del 620 a.C. els tallers atenencs prenen i desenvolupen la tècnica introduïda pels terrissers corintis i de forma gradual, però en relativament poc temps, acaben amb la tendència oriental de l’estil i li donen un nou aspecte i un gran relleu narratiu a la decoració de la ceràmica. En aquest període de temps relativament curt. Les figures són siluetes de color negre am tocs de color i dibuixos a l’interior, on a vegades també es deixa sense pintar el fons per deixar veure el color rogenc de l’argila. “Àmfora panatenaica” 565 a.C., decorada amb una òliba d’Atena i la deessa dirigint una batalla.
A l’altre banda es posava una representació de la prova en la que l’atleta havia guanyat.
“Escena de batalla del Pintor de Prometeu”, 570 a.C., fons llis i figures amb tocs a l’interior que els fan més descriptius i expressius. Aquests defineixen la figura perfectament.
Paulatinament hi haurà canvis en la tècnica de les figures negres: - Desaparició graduals dels ornaments lineals i vegetals Desaparició gradual dels frisos d’animals reals i fantàstics Es desenvolupen narracions derivades de l’èpica homèrica, la tragèdia o el mite L’obra del Pintor de Toronto del 620 a.C., encara presenta un aspecte orientalitzant.
Un dels primers pintors amb corpus d’obra que utilitzat els temes narratius amb encert és el Pintor de la gerra dels xais, que desenvolupa el tractament narratiu els temes. Se li ha posat el nom per la seva obra més coneguda, episodi precedit pel cegament de Polifem, després del qual Ulisses i els seus mariners surten de la cova del ciclop lligats a 3 xais, tot i que artísticament sempre se’n representa un. Ell és el primer que representa la revenja d’Orestes al 620 a.C., un sàtir, Peleu portant al seu fill Aquil·les per ser educat pel centaure Quirón (tema que no apareix fixat fins el V a.C.).
Des del punt de vista estilístic el més important en època arcaica és El pintor de Nessos.
“Àmfora del pintor de Nessos”, 610 a.C., on encara utilitza frisos amb animals però és més modern. En aquesta obra es desenvolupa el combat entre Perseu i les Gorgones al cos de l’àmfora, mentre que al coll l’escena remet a la lluita entre Hèracles i el centaure Nessos. Apareixen els noms dels personatges i al costat de la seva modernitat continua sent una mica orientalitzant per emprar elements rectilinis i vegetals. A partir d’aquest mestre derivarà un corrent estètic monumental en paral·lel a un altre miniaturista.
Corrent miniaturista Sòfilos és el primer pintor atenenc del qual coneixem el nom. Encara feia frisos d’animals i decoracions vegetals a la vegada que tractava la narració. Miniaturitza per registres superposats on es podien representar moltes escenes. Es coneix perquè va signar una obra. “Cratera” i “Àmfora” de Sòfilos del 580 a.C., i la seva obra gravada on es pot trobar l’inscripció “Sofilos me grafsen”.
La peça més important del primer terç del VI a.C. és el “Vas François”, fet cap al 570 a.C., que mostra un gran avenç de la tècnica de les figures negres i una gran capacitat de narració i estil de la pintura. Signat pel terrissaire Ergotinos i pel pintor Klíties, els especialistes de la ceràmica grega no només destaquen l’obra pictòrica sinó també la ceràmica. Moltes d’aquestes peces derivaven d’obres en metall, com “Cratera de Vix”, VI a.C. Al vas, podem trobar 200 figures que majoritàriament pertanyen a llegendes mítiques: - Cacera del senglar de Calidó Les aventures de Teseu a Creta Honres fúnebres per Pàtrocle Centauromàquia Processó dels déus davant la mansió de Peleu, acabat de casar amb la nerèida Tetis Persecució de Troile per part d’Aquil·les Retorn d’Hefestos a l’Olimp Àrtemis com a reina de les feres Àjax recollint el cadàver d’Aquil·les Gorgona volant Temes no mitològics: - Representació de feres i monstres Un tema irònic: la guerra que els pigmeus van fer contra les grues “Desembarcament de Teseu”, “Centauromàquia”, “Noces de Peleu i Tetis”, “Perssecusió de Troile” i a una de les nanses “Àrtemis, senyora de les bèsties; Àjax porta el cos d’Aquil·les”.
Tots aquests temes no s’haurien pogut representar en una peça d’estil monumentalista.
D’aquest estil miniaturista deriven les peces de kylix, les copes de vi utilitzades als psimposis, ideals per decorar amb aquest tipus de tècnica pel seu tamany.
Corrent monumentalitzant A partir del 550 a.C. es passen a decorar moltes àmfores per les seves grans dimensions amb un únic fris corregut i l’utilització de 2 quadrats, un a cada hemisferi de la peça.
“Pintor de l’Acròpolis 606, escena de batalla homèrica”, on apareixen carros i soldats hoplites amb armadures luxoses en un únic fris narratiu. Aquesta obra normalment es compara amb el pintor de Nessos.
“Aquil·les amb Bali i Xantos” de Nearcos, conegut per 5 peces signades. A l’escena, Aquil·les tranquil·litza als seus dos cavalls immortals que Posidó va donar al seu pare com a regal de noces.
Del pintor Lidos s’han conservat vasos i plaques ceràmiques funeràries, que tracta temes de tot tipus, fins i tot els esportius, on encara poden aparèixer frisos amb animals.
“Sortida dels guerrers”, “Representació d’una cursa”, “Teseu i el minotaure” Encara que es tracta d’un mestre anònim decorava les obres d’un terrissaire anomenat Amasis, i alguns consideren que ell mateix era el pintor. Representació de temes mítics com “Hèracles a l’Olimp” o “Retrobament de Menelau i Hel·lena”. És el primer en tractar el tema de les bacanals, amb un Bacus que no té massa presencia i sàtirs salvatges, animalitzats. “Bacanal” i “Escena militar”.
Exèquies, un pintor i terrissaire de la mateixa generació de 550-525 a.C., conegut per 11 peces signades i d’altres atribuïdes per estilística. La més coneguda és la representació de la guerra de Troia que mostra gairebé una inacció.
“Aquil·les i Pentasilea” d’Exèquies, escena en que l’està matant. És un tema molt tractat a l’època, i ell mateix ho fa en diverses ocasions. En una de les seves altres representacions es veu a Dionís de manera majestuosa i no com un simple borratxo. Les seves escenes tenen una breu contenció.
Una altre de les seves obres firmades és un kylix, i aprofita tota la superfície interior del vas per desenvolupar de manera monumental el viatge inicial de Dionís a Atenes. Els textos diuen que el seu vaixell va ser segrestat i quan va convertir els pals en vinyes, els pirates es van espantar tant que es van llençar a l’aigua, convertint-se en dofins. Abans, aquesta historia s’hagués representat de manera seqüencial, però Exèquies va ser capaç de sintetitzar-la en una única escena.
La seva obra mestra pertany a la seva maduresa i es conserva al Vaticà. Com és habitual cada hemisferi té el seu compartiment. En un veiem a Aquil·les i Aiax jugant a una espècie de joc de dames i daus, inventat per Palamedes perquè els guerrers no s’avorrissin en les seves estones lliures. Tot i tractar-se d’un tema bèl·lic Exèquies situa l’esdeveniment en un passatemps, en el que veiem als herois concentrats. S’ha comentat que mostres el seu noble caràcter (ethos), cosa extraordinària en aquesta època ja que és característic del món clàssic. El tema també és tractat posteriorment, però mai arriba a igualar la concentració d’Exèquies.
A l’escena de l’altre costat de l’àmfora trobem una escena quotidiana de Leda i Pingeu que reben els personatges que tornen de passejada. Tornem a veure l’interès per no desenvolupar una acció. S’acostuma a dir que el que representa Exèquies és un ideal de sobrietat, amb moviments pausats i sense punts culminants. Això l’apropa a l’interès clàssic per mostrar l’ethos en contraposició al pathos, element que també es troba al classicisme.
La tècnica de les figures roges Períodes de les figures roges: - Període de transició (c. 530-520 aC.). Generació posterior a la de les figures negres, que apareix en context àtic al 525 aproximadament. L’essència és l’inversió de la tècnica anterior, ara es pinta el fons i es deixen els personatges amb el color rogenc de l’objecte, però òbviament, també se’ls pinta i decora per dins. L’estil que caracteritza els primers exemples és el de les últimes pintures negres, ja que aquestes no desapareixen del tot i hi ha un desenvolupament paral·lel entre les dues. Aquesta nova tècnica s’adaptarà millor a les noves idees de finals del VI a.C., trencant amb els convencionalisme arcaics i portant al classicisme. Es pot datar l’invenció a partir del fris del tresor de Sifnis cap al 525 a.C., que guarda molta similituds amb les primers mostres. Probablement va ser inventada pel pintor d’Andòcides (anònim, se li dóna el nom del terrissaire pel que pintava). L’activitat d’aquest taller marca un període de transició entre una tècnica i l’altre, del 530-520 a.C. Les peces més importants del moment són els vasos bilingues (1 hemisferi amb cada tècnica), com “Àmfora bilingüe de Madrid”, on es representa a una banda Dionisos amb nimfes i sàtirs i a l’altre Apol·lo i Diana. Alguns autors l’atribueixen a Andòcides o a un deixeble de Psiax, amb una de les seves obres, “Dionís”, 520-500 a.C. “Àmfora del pintor d’Andòcides”.
“Hoplites entre Atenea i Hermes” torna a guardar semblança amb el relleu del tresor de Sifnis. Un situació similar és la que els pintors agafin el mateix tema i el representin en les dues tècniques a diferents peces. Fins i tot por arribar a fer-ho el mateix pintor, com a “Hèracles porta un bou al sacrifici”, del pintor de Lisípides en tècnica de figures negres i mateixa escena de d’Andòcides en tècnica de figures vermelles - Període primer (520-530 a.C.). Se’ls anomena grup pioner perquè deslliguen la nova tècnica de l’estil anterior. Es dedicaven a estudiar els temes dinàmics.
“Hèracles porta el senglar d’Erinant” d’Oltos, 510 a.C., “Escena de palestra” i “Dionís i sàtir” Epíctetos, 510 a.C.
Es considera que Euthímides és el més important juntament amb Eufrònios, que també era terrisser, però els dos tenien disputes constants. Com Euthímides era molt educat va signar una obra amb “Eufrònios no hauria fet mai una cosa així”. “Hoplita posant-se l’armadura”, 510 a.C., d’Euthímides i “Sàtirs i Mènades”, 510-500 a.C., d’Eufrònios, - Període segon o període arcaic de maduresa(500-470 a.C.). Aquests artistes continuen treballant fins al començament de l’època clàssica, amb Douris, Macró, Pintor de Panaitios, Pintor de Brigos, Pintor de Kleòfrades i Pintor de Berlín. Els 4 primers acostumaven decorar peces petites (tendència miniaturista), mentre que els dos últims ho feien en peces grans (tendència monumentalista).
Destaca el pintor de Brigos i es pensa que era deixeble del pintor de Panaitios per fer escenes molt orgiàstiques i bèl·liques. Es veu clarament que ha estudiat i ordenat el ritme dels espais, com es pot apreciar a “Dona tocant l’aulós”, del 490 a.C. i “Dionís i sàtirs” del 480 a.C .Té una plena consciència de l’estètica i Xenofont va dir d’ell: “no hi ha res que no augmenti la seva bellesa amb l’ordre... Un cor de ballarines al voltant d’un altar constitueix un bell espectacle per les seves figures, però també els espais buits que deixen entre elles són bells” Els estudiosos acostumen a destacar les figures del pintor de Brigos per: - Crani allargassat Front estret Llavis de forma delicada Barbeta rodona i forta Ulls llargs, amb una corba pronunciada a l’angle intern de la parpella superior Perfil i el nas en una corba oberta Roba molt elaborada i amb ornaments puntejats ot rítmicament ordenat Se li coneixen més de 350 obres a Macró “Escena de libació en un kylix” del 490-480 a.C. .
Douris és de característiques similars, i es caracteritza pel ritme, dinamisme i detalls ornamentals, a més per la seva sàvia composició. Zeus i Posidó volien anar al llit amb Tetis, i abans de fer res van passar per l’oracle, que els hi va dir que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare, i per això van decidir que s’hauria de casar amb un mortal. Però Tetis no volia a qualsevol, i es va convertir en foc, aigua, aire, tigre, lleó i sípia, quan finalment Peleu la va agafar molt fort perquè deixes de canviar d’aspecte. Prèviament li havia consultat a Quiró què havia de fer. El que dóna la pista del tema a “Peleu i Tetis” del 490 a.C., és el remolí helicoïdal amb un lleó, producte de les seves constants transformacions. Aquest pintor també era terrissaire tot i que la major part de les seves obres eren d’altres.
“Hermes, un sàtir i un cérvol” i “Sàtirs”, 490 a.C., del pintor de Berlín. També tracta temes de bacanals i acostumava a emprar composicions monumentals, com per exemple en aquest “Dionís”, 490-480 a.C. Un cop apareguda la tècnica de les figures roges, la de les negres no desapareix.
Ell mateix té producció en àmfores panatenaiques i es tracta d’un dels grans artistes va arribar a treballar en època clàssica fins als volts del 460 a.C., i a causa d’això se li atribueixen obres com “Apol·lo amb lira”, 460 a.C., de tècnica de figures blanques. Pintor de Kleòfracles, “Escena de palestra”, 500-490 a.C.
La pintura en època clàssica La pintura grega Al 480 a.C. durant les guerres mèdiques, els perses arrasen l’Acròpolis d’Atenes. Això marca l’inici del classicisme i el canvi de qüestions artístiques. Apareix la tècnica de les figures blanques, de decoració de línies fines sobre fons blanc, com també es veu als kythoi, objectes allargats que s’acostumaven a usar per guardar oli o perfum i son a les tombes, d’aquí els seus programes funeràries. Aquestes petites mostres en ajuden a comprendre com hauria estat la pintura mural. El canvi de tècnica compositiva implicarà un estil diferent, i per això tendirà a desaparèixer la línea única de base. Un nou tipus de representació situarà a les figures en diversos llocs. Això es troba a la ceràmica i la pintura mural segons diuen els textos. La línea de base no s’abandona mai, només hi ha aquest canvi al 480 a.C. amb diferents nivells per l’ubicació dels personatges. 3 aspectes d’importància: - Interès per l’escorç Interès inicial per la perspectiva (de manera rudimentària) Espais cada vegada més reals i desenvolupament de l’expressió facial “Assemblea dels argonautes” del pintor de les Niòbides, 460-450 a.C., cratera on es desenvolupa l’assemblea i el tema de les Niòbides. Les temàtiques d’aquest primer moment estan relacionades amb els constants càstigs divins contra els humans. Niobe estava molt orgullosa dels seus 7 fills i 7 filles, i va gosar dir que era superior a Leto, que només en tenia 2. Així que aquesta va manar a Apol·lo i Artemis que només li deixes dos vius per estar igualades. Es representa clarament als morts i fins i tot hi ha insinuacions paisatgístiques. Això acabarà demostrant l’expressió de les emocions.
Pintor de Pan, que rep el nom d’aquesta cratera, on es representa Pan perseguint un pastor i la mort d’Acteó devorat per gossos. Una de les versions del seu càstig és haver vist a Artemis despullada, i que els seus gossos el van confondre amb un cérvol i per això se’l van menjar. L’altre explica que Acteó pretendia a Semele, la futura mare de Dionís, i van decidir eliminar-lo perquè la noia es mantingués incorrupta. Encara es representa de forma arcaica, encara destaca el ritme i la decoració dels vestits, i la representació de la mort és teatral. Tot i això, mostra la grandiloqüència i temàtica pròpia del primer classicisme, i detalls que no es veuen mai a una obra arcaica, com el peu i el genoll. “Mort d’Acteó” i “Hèracles i Busiris” totes c. 460 a.C.
“Apol·lo i musa”, del segon quart del V a.C. . Normalment es parla de tècnica de les figures blanques però en realitat és de les roges, ja que no hi ha cap canvi substancial.
En aquest vas es pinta la peça en blanc, però es la mateixa tècnica. Per això té poca importància des del punt de vista de producció per la seva aparició i desaparició prematura. A partir d’aquí ens podem fer una idea de com eren les pintures murals. No és la decoració de l’interior d’un kylix, sinó una tapa d’un objecte pintat amb figures roges. Veiem una musa asseguda en una roca amb una lira i acompanyada del déu Apol·lo. No es mostra de forma evident una línea múltiple de base, sinó una que es basa en una única, però imitant els desnivells del terreny. Es pot entendre com era el cromatisme a les pintures murals, amb una paleta limitada però contrastada (blanc, negre, roig púrpura i roig clar). Això se sap perquè s’ha comprat amb les restes arquitectòniques, on també s’han trobat restes de blau i verd.
L’altre gran novetat és l’expressió, que a apareix a l’obra “Mort de Pentesilea” 470-460 a.C. del Pintor de Pentesilea, situada al fons d’una copa. Malgrat que encara fa servir la línea única de base, és molt modern. Pels textos sabem que va estar influït per Micó d’Atenes i Polignot de Tasos, grans muralistes de l’època. Importància pel que fa a la representació de les emocions des del punt de vista d’expressió facial. En aquesta escena trobem a Aquil·les matant a la reina de les Amazones, Pentesilea. L’estratègia del pintor per expressar és el detall de que les seves mirades s’estiguin creuant en el moment crucial, just quan els dos se n’adonen de estan enamorats, per això el gest és natural. Això és fa evident a altres obres com “Dol dels troians per Memnó”, de rostres tristos i gestos desesperats com arrancar-se el cabell o donar-se cops al cap. No obstant, a “Rapte de Ganímedes” no es fa evident el seu tarannà a l’art.
Pintura a través dels textos En aquesta època al costat de la decoració pictòriques de vasos ceràmics comencen a aparèixer referències sobre pintors que s’apropen més a la concepció que tenim avui en dia de l’idea d’artista, és a dir, el que es consideraria coma pintura major. De pintura major no hi ha a l’època arcaica, però a l’època clàssica trobem moltes referències de pintura de cavallet i mural als textos de Plini el Vell. El pintor més important de l’època va ser Polignot de Tasos, que també es dedicava a decorar objectes amb la tècnica de les figures roges. El problema és que no se’n conserva res de les seves composicions murals ni les obres ceràmiques, i per tant s’ha d’estudiar a partir dels textos i de reflexos del seu estil a altres obres. És significatiu el fet de que fos originari de l’illa de Tasos, al mar Egeu, però va marxar a Atenes per desenvolupar la seva carrera: - Format al taller del seu pare, Aglaofó Cap al 474 aC. s’instal·la a l’Atenes de Cimó Amant d’Elpínice Obres: - Iliupersis de la Stoa Poikilé Aquil·les entre les filles de Licòmedes i Odisseu i Nausícaa a la pinacoteca dels Propileus Altres obres descrites per Pausànies (Les noces dels Diòscurs, Odisseu després de matar els pretendents). Destaquen les de la lesque de Delfos: Iliupersis i Descens d’Ulisses a l’Hades (Nekya) A partir de les seves relacions al cercle de Cimó, se li pot donar una època clara a la seva activitat atenenca. Era l’amant d’Elpínice, germana de Cisó, i es pensa que la seva carrera es va desenvolupar entre 474-460 a.C. . En aquests textos també es parla de diverses de les seves obres, per exemple, descripcions de quadres a l’Stoa Poikilé, però no se sap quin d’aquests era el seu. Aquests tracten sobre temes mitològics i esdeveniments contemporanis. Això és significatiu perquè els grecs acostumaven a representar el seu present a partir d ela mitologia. Es pensa que la seva obra era la “Iliuopersis”, perquè una de les dones tenia els trets de la seva amant. Destaquen les seves obres a la lesque de Delfos, amb “Iliupersis” i “Descens d’Ulisses a l’Hades (Nekya)”. No les podem veure però si imaginar. Segons Pausànies estaven relacionades als cicles homèrics i anaven acompanyes d’inscripcions explicatives i els noms dels personatges. En aquestes pintures sí es poden entendre els seus interessos i característiques: - No hi ha una única línea de base Interès per la representació del caràcter, les actituds i els sentiments Segons Pausànies la “Iliopersis” era el primer tema, situat a la dreta. Mostra el moment en que la guerra de Troia ja ha acabat després de 10 anys de setge i mort. Neoptòlem, el fill d’Aquil·les, és l’únic que encara es molesta en perseguir els troians. Hi ha una sèrie de dones troianes amb els ses fills que vaguen per la ciutat en runes, el que indica que el pintor s’interessava per l’expressió dels sentiments, a partir dels quals buscava commoure els espectadors. Entre aquestes dones desgraciades trobem a Andròmaca, la vídua d’Hèctor, amb el seu fill Astiàmax que es tapa els ulls per no veure el desastre.
Aquestes gestos són molt remarcats per l’escriptor. Al punt central d ela composició trobem a personatges grecs, tals com Menelau, Agamèmnon i Ulisses, que estan jutjant a Ajax Oileu per haver profanat un lloc sagrat, ja que per violar a Cassandra, aparta una estàtua d’Atenea. Aquesta era un tema molt popular a l’època i per tant és probable que la representació de Polignot fos similar a aquesta.
Darrere la muralla de Troia es veu el cap del cavall que tant infortuni ha portat, i entre els personatges que es troben a prop, hi ha un amb un posat molt trist. Aquest és Hel·lèn, el germà bessó de Cassandra, i qui va permetre que entrés el cavall com a revenja per la seva família perquè no es podia casar amb Helena una vegada aquesta queda vídua de Paris. A l’obra s’aprecia que esta meditant sobre les conseqüències d’haver causat la pèrdua de la seva ciutat, i només veure-li l’expressió la gent ja s’havia de qui es tractava.
A la platja trobem a Helena al costat d’un missatger que li demana que alliberi a Aithra, mare de Teseu. Als extrems, dos grups contraposats però amb actitud positiva: - Nèstor, personatge famós per la seva prudència, encapçala un grup de grecs que volen tornar a casa Antènor, conseller de Príam, al costat d’un grup de troians que marxa. Aquest és el fundador mític de les ciutats de Venècia i Pàdua Parts principals de la pintura: - Temes narratius Composició amb línea de base múltiple Gran interès per commoure A la meitat esquerre trobem el tema de la “Nekya o Descens d’Ulisses a l’Hades”.
Ulisses no pot arribar a la seva estimada Itaca i dedueix que un dels deus està enfadat amb ell, i per poder arreglar la situació va a l’Hades per consultar a l’endeví Tiresies. Al riu Aqueront trobem al barquer Caront conduint un vell i una jove, que es tracten de Tellis i Kleoboia, personatges propis de l’illa de Tasos. La noia porta una capseta tancada, símbol dels cultes mistèrics d’Eleusis. Té una expressió que demostra que al més enllà tindrà una existència feliç. A l’altre banda del riu, grups contraposats de figures: - - Condemnats anònims, com un fill que va faltar el respecte al seu pare al que ofeguen eternament, un saquejadors de temples al que enverinen... Un altre grup que no va complir els cultes Eleusins en vida i ara no ho podran fer mai perquè les gerres no es poden omplir al tenir forats a la base Condemnats famosos, tals com Tici, esgotat i sense sang al que se li menjaven el fetge els voltors cada dia, o Sisíf, que mai pot fer arriba una roca al cim d’un turó. També hi són Tàntal, que pateix set i gana eterna i Oknos, que mai podrà acabar de trenar una corda perquè un ruc se li menja.
També trobem a dones que han mort a causa de problemes amorosos: Fedra, Ariadna, Mègara (filla de Creont), Procris (esposa de Cèfal), Cloris, Cal·listo i Pentesilea, que és al costat de Paris, i lliga a totes aquestes dones amb enemics d’Ulisses, que escolten un concert d’Orfeu. Dalt del grup, Teseu i Pirítous, amics d’Ulisses que van entrar a l’Hades per rescatar a Persefone i no van poder sortir. Dalt de tot de la representació trobem a Ulisses fent libacions. Pausànies comenta: “Sobre Fedra està Cloris reclinada als genolls de Thia” “Sobre els caps de les dones esmentades està Tiró, filla de Salmoneu, asseguda en una roca” “Mirant novament a la part superior, estan juntament Acteó, Àjax de Salamina, i Palamedes i Tersites jugant als daus” “Sota Odisseu, asseguts sobre trons, estan Teseu amb la seva espasa i la de Pirítous, i Pirítous mirant-les” “...després estan Memnó assegut en una roca i Sarpedó al seu costat amb el rostre entre les mans. Memnó recolza una mà sobre l’espatlla de Sarpedó… No se sap si havia perspectiva i com era aquesta. Però per què es pensa que segurament n’hi havia? Perquè la perspectiva era una novetat a l’Atenes de 470-460 a.C, i per tant Polignot la devia de conèixer. Les fonts escrites ho diuen per exemple Vitruvi als seus “10 llibres sobre arquitectura”. A més, sembla suggerir que els escenaris de la tragèdia àtica tenien el fons amb perspectiva. De la descripció de Pausànies també es dedueix que va ser el primer pintor que va explorar les possibilitats d’expressió emotiva, ja que s’implica amb les emocions i l’expressió facial i gestual. Segons Pausànies, Hèctor “té les dues mans agafant el genoll esquerre i aspecte trist”, així que és possible que s’assemblés a un personatge pintat pel Pintor de les Niobides.
Un altre text que remarca aquestes idees és el de Plini el Vell: “Polignot va ser el primer pintor que va explorar les possibilitats d’expressió emotiva “obrint les boques, mostrant les dents i donant varietat al rostre de les figures, en lloc de la seva antiga rigidesa” Aristòtil ho torna a fer a la “Poetica”, on diu que els drames del IV a.C. eren fluixos per la representació dels caràcters, però els del V a.C. sí, ja que posaven enfàsis. Assenyala que l’obra del seu contemporani Zeuxis flaquejava en la representació del caràcter, mentre que aquest era el punt fort de Polignot. També fa una analogia de la pintura. La composició entre les descripcions de Pausànies i els casos contemplats també poden mostrar alguns elements dels seus arts. Escena plena de personatges amb múltiple línea de base, inserció del paisatge. Augura directament el que probablement feia Polignot, que reflexava un caràcter superior, reposat, i noble: - Li agradava més representar l’acció acabada que l’acció en ella mateixa Preferia les escenes plàcides abans que les tumultuoses Va pintar “La Ilió destruïda” en lloc de “La destrucció d’Ilió”; “La boda dels Diòscurs” en lloc de “El rapte de les filles de Leucip”; “Odisseu després de matar els pretendents” i no l’acte de la matança. Relació paral·lela clara amb Exèquies, però amb una gran diferencia, ja que a l’època arcaica no hi havia expressió facial i la clàssica sí, ja que és un moment manifesta l’ethos gracies a la voluntat d’inacció S’han proposat algunes reconstruccions modernes d’aquests murals perduts de Polignot, que ens mostren espais atapeïts.
Les fonts parlen duna gran quantitat de pintors a l’època, especialment de Panainos, Onàsias i Micó. La pintura de Micó, segons ens diuen les fonts antigues, era completament dient a la de Polignot. Es distingia pel pathos dramàtic, les turbulentes reaccions i l’emoció. Amb ell es destaca l’altre característica del classicisme, el pathos.
Les obres més famoses de Micó eren les Amazonomàquies, i es pot relacionar amb el Pintor de Pentasilea.
La pintura del ple classicisme ( segona meitat del V a.C.) 2 fases clarament diferenciades: - 449-425. Construcció del Partenó i de tots els grans projectes arquitectònics de Perícles. L’influencia de l’escultor Fidies arriba a al pintura, art a la que ell també es dedicava. En aquest moment cauen en desús les grans composicions murals i hi ha un auge dels petits quadres, conreats per Apol·lodor i Zeuxis.
Pintors de vasos de la segona meitat del V a.C. : - Pintor d’Aquil·les, “Èdip i l’esfinx”, c. 440-430 aC.
- Pintor de Fiale, “Mort d’Orfeu”, c. 440 a.C.
Polignotos (homònim del pintor de Tasos) Pintor d’Erètria, “Paris es posa l’armadura davant d’Apol·lo”, c. 430 aC.
S’han d’emprar els textos antics per analitzar-les i les referències de pintures de vasos de figures blanques. Aquests artistes també es dediquen a les figures vermelles, però treballen més els lekythoi, objectes utilitzats majoritàriament en context funerari. Es va posar de moda el seu repertori de temes, però aquest ens pot arribar a fer comprendre la pintura. Entre els pintors citats, els més importants són el Pintor d’Aquil·les i el Pintor de Fiule, que es van dedicar sobretot a les figures roges. En aquesta obra del Pintor d’Aquil·les, “Un guerrer i la seva esposa”, es veu un guerrer que s’està presentant davant la seva dona.
S’ha interpretat com una al·lusió a la mort al camp de batalla. “Lekhytos” del Pintor de Fiale. La major part dels lekythoi de fons blanc representen temes vinculats a la mort, per exemple en aquesta altre obra d’una dona davant Hermes psicopompo, o l’obra del Pintor de les canyes amb la seva representació d’una difunta i Caront - 425-390 a.C., transició entre el V i el IV a.C., dominat pels grans noms de la pintura grega: Apol·lodor d’Atenes, Zeuxis d’Heraclea, Parrasi d’Èfes i Agatarc de Samos Es caracteritza per una arcada tendència del realisme, fonamental a la pintura del IV a.C. En aquest moment de transició és interessant trobar les característiques que es trobaran al ple classicisme. Els mestres d’inicis del classicisme marquen el camí cap a la pintura posterior, que consolidaran els pintors d’aquesta època, assolint les seves ensenyances (múltiple línea de base i representació de les emocions), afegint l’utilització del clarobscur (skiagraphia) i el desenvolupament de la perspectiva (skenographia), dita així pels decorats teatrals. Hi ha un desenvolupament a favor de la pintura de l’època, ja que es passa del realisme a l’il·lusió. Hi ha molt dubtes sobre aquests pintors. Segons Quintilià, Zeuxis i Parrasi estaven enfrontats, i una anècdota de Plini el Vell pot explicar de manera evident els interessos estètics de l’època: “Zeuxis va tenir com a contemporanis Timantes, Andròcide, Eupom i Parrasi.
Es diu que aquest darrer va presentar combat a Zeuxis, el qual va presentar uns carrassos de raïm pintats amb un grau tan alt de realisme que els ocells els van anar a picotejar. Parrasi llavors va portar un cortinatge representat de manera tan natural que Zeuxis va demanar que es descorregués el cortinatge per poder veure el quadre del seu contrincant. En adonar-se de la il·lusió, va reconèixer amb modesta sinceritat que havia estat vençut, ja que ell havia enganyat uns ocells, però Parrasi havia enganyat un artista, precisament Zeuxis” “Parrasi d’Èfes també va contribuir en molt al progrés de la pintura, ja que va ser el primer a obtenir la proporció, va introduir la delicadesa als gestos de la cara, l’elegància als cabells, la gràcia a la boca i, segons l’opinió dels artistes, es va endur la palma en el que fa referència als contorns” “Quintilià: contraposa el descobriment de “la relació entre llums i ombres”, efectuat per Zeuxis, i la pràctica de Parrasi, que “examinava les línies amb gran cura” Es pot interpretar que aquests pintaven com alguns pintors del Renaixement. Per exemple, Zeuxis té una manera semblant a Leonardo Da Vinci, per la gradació dels colors i l’utilització del clarobscur, i Parrasi emprava més el contorn per expressar la tangibilitat i la profunditat, com Botticelli. Això no vol dir que l’altre no utilitzes les característiques de l’altre mètode, però cadascú destacava en un àmbit. L’obra més famosa de Zeuxis era un retrat d’Helena de Troia despullada. Segons les fonts Apol·lodor comença a practicar el clarobsur, tècnica que perfecciona i domina especialment Zeuxis. Parrasi s’especialitza en l’ús del dibuix, del contorn com a mitjà expressiu. Totes les obres estan perdudes, però es troben alguns reflexos de l’art de Parrasi a les pintures de vasos, concretament en obres que acostumaven a representar un jove entronitzat amb un amic a banda i banda “Lekythos funerari d’Erètria”, finals. V aC. Es dóna volum a partir de les línies. Ambient de gravetat i solemnitat equivalent al que es trobava a les obres de Parrasi. Quan s’avorria de fer obres així es dedicava a la pintura pornogràfica de petites dimensions. Algunes de les seves obres se les va emportar l’emperador Tiberi a Roma, i a allà es van perdre. Fins ara la major part d’obres eren de grans dimensions, però a finals del V a.C. i inicis del IV a.C. la popularitat la tindran les obres petites L’ombrejat i la perspectiva Les ceràmiques mostren aproximadament com podien ser aquestes obres. La tècnica de les figures roges encara és la principal, sobretot a la Magna Grècia. Però la ceràmica del moment és bàsicament plana i línea, no inclou novetats (tot i que es pot trobar alguna excepció), i per això tendirà a ser de mala qualitat, amb la conseqüència de considerarse com un art menor.
“Fragment de cratera de Tàrent”, 400 a.C. del Pintor del naixement de Dionís. En ella veiem a Apol·lo a l’assemblea dels deus i rere seu un temple i estàtua dedicats a ell, motius d’interès perquè es veu com es comença a incloure la perspectiva i l’ombrejat, els que indica que els artistes de l’època coneixien aquestes novetats. La perspectiva no segueix cap regla concreta i totes les línies fuguen cap a punts diferents.
Els autors que s’han dedicat a estudiar la perspectiva antiga no han arribat a saber si aquesta tenia regles, ja que les bases amb les quals poden estudiar-la són escasses i heterogènies, i a més els textos que en parlen són molt posteriors. També és present el problema de que en queden poques ceràmiques i a més són de diversos centres de producció. 2 postures: - La perspectiva pictòrica de l’antiga Grècia havia de ser simplement empírica, com la que es troba a les obres medievals. És a dir, no hi havia regles Altres autors s’han dedicat a llegir exclusivament els textos i pensen que és difícil creure que no hi ha hagués regles, però aquestes només es seguien per alguns pintors. Vitruvi va comentar: “Quan Èsquil representava les seves tragèdies a Atenes, Agatarc va pintar un escenari i en va escriure un comentari. Això va induir Demòcrit i Anaxàgores a escriure sobre el mateix tema tot demostrant com, donat un determinat punt central, les línies han de correspondre, com a la naturalesa, al punt de vista i a la projecció dels rajos visuals, de manera que d’una cosa no clara es pot aconseguir en escenaris pintats una Fidel representació de l’aspecte dels edificis. D’aquesta manera, encara que tot està dibuixat en superfícies verticals i planes, certes parts poden semblar allunyades cap al fons i altres pot semblar que avancen cap a l’espectador” “Donat un determinat punt central, les línies han de correspondre, com a la naturalesa, al punt de vista i a la projecció dels rajos visuals, de manera que d’una cosa no clara es pot aconseguir en escenaris pintats una Fidel representació de l’aspecte dels edificis” “Cratera de Tàrent” de mitjans IV a.C., que indica que la perspectiva era dins l’ambient de l’època. Es tenen problemes perquè el que diuen els textos no concorda amb el que s’ha conservat. Segurament sobre la superfície corba de la ceràmica les regles no es podien aplicar de la mateixa manera que en una plana. En aquesta obra de la Magna Grècia es representa una escena de tragèdia feta amb la tècnica de la gnàthia (color sobre fons negre). Ha tingut molt resó historiogràfic perquè es pensa que reflecteix com eren els escenaris teatrals. El temple que s’hi representa és d’ordre jònic i té mètopes, cosa que no es pot trobar a la realitat. A les figures es troba la convenció dels homes amb la pell fosca i les dones amb la pell clara i es mostra un intent de perspectiva empírica. Alguns autors pensen que a les obres de gran format aquestes regles sí que es seguien, però els altres ho refusen pels testimonis conservats.
“Cratera d’Apúlia” IV a.C., detall d’Orestes i Ifigènia a Tàuride on es pot observar l’interès pel clarobscur.
La pintura del segle IV Els pintors que enllacen aquesta època clàssica amb el post classicisme tenen un interès major per la perspectiva, escorç, colors matisats i clarobscur, i això significa que les seves obres tenien un caràcter més realista i il·lusionista. Trobem a pintors com Pànfil, Pàusies, Apel·les, Eufrànor i Nícies. Apel·les és el més important de l’antiguitat clàssica per ser el favorit d’Alexandre Magne, per això es té molta informació sobre ell. Segons una de les anècdotes de Plini el Vell, Apel·les va pintar un cavall al que saludaven el de veritat. Això demostra la voluntat de realisme que només es podia aconseguir a través de l’escorç, la perspectiva, la gradació de colors matisats, i els clarobscurs. Una altre anècdota explica la visita del pintor al seu company de professió Protògenes: “Quan Apel·les va desembarcar a Rodes per contemplar l’obra de Protògenes, que coneixia per la seva gran fama, es va dirigir immediatament al seu taller. Protògenes havia sortit. Però va trovar un quadre de grans dimensions recolzat en un cavallet que era custodiat per una anciana. Ella li va dir que Protògenes es trobava fora i li va preguntar que qui el buscava. “Aquest”, va dir Apel·les. I amb un pinzell va traçar una línia de color d’extrema finor per tot el quadre. En arribar Protògenes, l’anciana li va explicar el que havia succeït. L’artista, en contemplar la subtilesa de la línia, va dir immediatament: “Apel·les ha vingut. Ningú més que ell pot fer una obra tan perfecta”. I ell mateix amb un altre color va traçar sobre la línia pintada una altra de més fina. En marxar, va indicar que si Apel·les tornava se li mostrés el quadre, i va afegir que “aquest era aquell a qui estava buscant”. I així s’esdevingué. En efecte, quan Apel·les va tornar, enrojolat en veure’s vençut, amb línies d’un tercer color va recórrer tot el quadre sense deixar lloc per a una línia més fina. Protògenes, reconeixent-se vençut, va baixar al port per trobar el seu visitant, i es va complaure de conservar aquell quadre per a l’admiració de tothom, especialment dels artistes...” Plini afegeix que aquesta obra es va portar a Roma i va desaparèixer a l’incendi del fòrum de Cèsar, però comenta que ell la va veure. Alberti fa referència a la ”línea d’Apel·les”, que explica que la competència entre aquests dos pintors era aconseguir una pintura basada en la gradació dels color, i a partir d’això aconseguir la perspectiva i la profunditat, per això es parla de la línea més subtil possible.
Els colors matisats són un dels elements més importants a la pintura, i en aquest sentit destaca Eufrànor, que també era escultor i tractadista (text que no ens ha arribat). Va treballar a Atenes però es pensa que era o es va formar a Tebes. Les referències literàries ens parlen de les seves obres més importants que són a l’Stoa de Zeus a Atenes, on es destaca el color, i això fa pensar en la ceràmica de Kerch (obres d’origen grec a una ciutat d’Ucraïna). Per exemple “Judici de París”, c. 360 a.C. Grans figures relaxades, moltes vegades en posició frontal. L’interès estètic recau en el color i no les respostes emotives. Aquests colors no són plans, sinó que es matisen. Se sap que Eufrànor va tenir una gran quantitat de deixebles, dels quals el més important és Nícies.
Nícies d’Atenes va treballar per l’escultor Praxítel·les, ja que era l’encarregat de pintar les seves obres en moltes ocasions, ja que era el seu predilecte. Plini el Vell diu que pintava les dones amb una cura molt especial. Conservava la llum i les ombres i feia tot el que era possible per tal que les pintures ressaltessin dels panells. Amb això s’aconsegueix el volum, l’ombrejat, i el més important: Nícies és qui trenca la convenció de que la pell de les dones ha de ser clara, i s’explica que probablement se li va acudir al veure com interactuava el volum de l’escultura amb el color. No s’ha conservat res d’ell, però afortunadament es tenen unes copies romanes directes de les seves pintures: “Perseu i Andròmeda”, a. 79 dC., versió d’un original de Nícies (s. IV aC.). El problema és que no se sap fins a quin punt són fidels a l’original, seguint el seu model i color. S’ha discutit molt sobre si la pintura romana pot ajudar a comprendre la grega.
Passa el mateix amb el mosaic romà de la “Batalla d’Issos o Gaugamela”, III a.C., batalla que pot ser qualsevol de les dues ja que en ambdues ocasions els grecs van esclafar als perses i Darius va estar a punt de morir. Segons les teories tradicional l’original grec era d’un pintor anomenat Filoxé, d’època d’Alexandre Magne. Se sap amb seguretat que és una copia perquè el retrat d’Alexandre no és idealitzat, ja que els grecs el solien representar com Apol·lo o Hèracles, sinó que se’l representa com un home, a la romana. La manera de representar els perses és molt perfecte i pels romans aquests quedaven molt lluny, per tant, s’entén que es basa en una obra precedent. L’obra es caracteritza pel pathos dramàtic violent i convulsionat, i l’acció central és l’enfrontament directe d’Alexandre amb un immortal, guàrdia personal de Darius. Però ells ulls se’n van cap al rei persa, ple de temor i preocupació. La crítica sempre ha assenyalat que aquesta composició és molt estranya, ja que fa que l’espectador s’identifiqui amb els perses, els derrotats, i no s’ha pogut entendre mai perquè un pintor grec va fer això. Hipòtesis: - - S’havia tendit a dir que va ser una obra encomanada per un dels successors d’Alexandre, Cassandre, que l’odiava a mort. Però això no té lògica, ja que no hauria encàrrec una obra per lloar al seu enemic i menys per fer que els perses sortissin afavorits Els últims anys n’han proposat una altre que pensa que seria un original de l’època en que s’acabava de produir la batalla de Gaugamela. Tot i que els va vèncer, Alexandre intentava aliar-se amb els perses i per això s’introdueix la visió de la victòria i per pèrdua amb honor, per això ell mateix es fa representar realista. El valor del vençut fa famós al vencedor, i aquesta idea es troba també a “La rendició de Breda” de Velázquez, basada en una obra de Calderón de la Barca La pintura hel·lenística (323-31 a.C.) - - Època dels diàdocs (323-275 aC.) Competició pels territoris d’Alexandre Magne a la seva mort per part dels seus generals Època dels regnes hel·lenístics (275-150 aC.) Deriva de la primera i és el temps en el que es formen els regnes hel·lenístics. Es desenvolupen les obres més importants del barroc hel·lenístic Fase grecoromana (150-31 aC.) Finalitza amb la batalla d’Actium, que fa que Grècia passi a ser definitivament de Roma. Els artistes grecs s’hauran d’adaptar al gust romà, i podem trobar obres hel·lenístiques fins al I d.C.
El més destacable d’aquesta època és el fet de que apareixen els paisatges i els temes humils, important per comprendre els interessos artístics d’aquests pintors. Al classicisme apareixen els paisatges per complementar les escenes, però ara l’importància recaurà en ells. Segons Vitruvi els artistes antics pintaven ports, promontoris, hortes, pujols i els viatges d’Ulisses. Quan parla d’aquests últims es pensa que són les “Pintures o paisatges de l’Odissea” a l’Esquilí, I a.C. En aquestes hi ha acció però el que domina és l’ambient natural. Quan es van trobar al segle XIX van pensar que eren copies romanes sobre originals grecs, però fa uns anys s’ha començat a considerar que en realitat són obres d’època tardo hel·lenística fetes per artistes grecs a Roma, cosa que ja va passar amb l’escultura. És clar que estaven habituats als efectes atmosfèrics, però com ara estem acostumats a ells no ens sembla un gran avenç, però en realitat va marcar una revolució. En conjunt, aquestes pintures mostren un gran cicle narratiu com no havia aparegut abans, cosa que també passarà a l’art imperial romà, com per exemple a la “Columna trajana”. Plini el Vell destaca que els artistes de la baixa època pintaves temes humils, a banda d’importants escenes figurades. Aquests cicles també es troben a la pintura romana de Pompeia. I finalment, Dionís d’Halicarnàs i Plini el Vell van comentar perfectament l’evolució de la pintura grega: “En la pintura antiga l’esquema del colorit era simple i no presentava gran varietat de tons, però el traç es realçava amb perfecció exquisida, la qual cosa donava a aquestes obres primitives una gràcia singular. Aquesta puresa del traçat es va perdre gradualment, i va ser reemplaçada per una tècnica erudita, pel contrast entre llum i ombra i pels recursos il·limitats d’un ric colorit al qual deuen la seva força les obres dels artistas posteriors” “[entre els grecs] uns diuen [que la pintura] es va descobrir a Sició, altres que a Corint, però tothom reconeix que consistia a circumscriure amb línies el contorn de l’ombra d’un home: així, de fet, va ser la seva primera etapa. La segona emprava només un color cada vegada i s’anomenava monocroma. Després es va inventar una més complexa, i aquesta és l’etapa que perdura fins avui” ...