TEMA 1 INTRODUCCIÓ A LA NEUROPSICOLOGIA (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura NEUROPSICOLOGIA
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 19/10/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Apunts de neuropsicologia 2015-2016 Mª Angeles Jurado

Vista previa del texto

NEUROLOGIA     10%  Activitat dirigida, buscar article original sobre traumatismes craneoncefàlics i neuropsicologia i/o neuroimatge (MEDLINE), portar imprès el factor d’impacte de la revista i fer una exposició oral de 5 minuts sense power point.
10% Conclusions d’un informe psicològic.
20% qüestionari a través del campus virtual sobre dos articles (tumoral i vascular), pràctiques i teoria.
60% examen, 40 preguntes (- 0.25) i es necessita un mínim d’un 4.
Profe: Mª Angeles Jurado, departament de P. Clínica i Psicobio, majuradob.edu.
Bloc I. Neuropsicologia: desenvolupament i estat actual 1. Introducció a la Neuropsicologia 1.1 Definició de neuropsicologia La neuropsicologia és la ciència que estudia la relació entre el cervell (Sn) i la conducta. Estudia la relació entre conducta, emoció i cognició 1980 Creació de la Divisió 40 (Neuropsicologia Clínica) dins de l'APA: La neuropsicologia clínica és un sub-camp de la psicologia interessat en la ciència aplicada de les relacions cervell-comportament. Clínics neuropsicòlogues utilitzen aquest coneixement en la valoració, diagnòstic, tractament i/o rehabilitació de pacients durant la seva vida amb neurodesenvolupament neurològic, mèdic i condicions psiquiàtriques, així com altres trastorns cognitius i d'aprenentatge. L’avaluació és a través de proves neuropsicològiques, però també inclou la història del pacient, observació qualitativa i les troballes de neuroimatge i altres procediments diagnòstics mèdics. La Neuropsicologia clínica requereix un coneixement profund de: neuroanatomia, neuropatologia, neurobiologia i psicofarmacologia.
Surt de la Clínica i treballa amb metges, calen anys perquè sorgeixi com a una disciplina separada. La creació de la divisió va delimitar la professió. A EEUU es necessari ser graduat en psicologia, fer una tesis, fer el PIR, dos anys de experiència supervisada i tenir la llicencia per poder exercir. És una formació reglada i molt prestigiosa. A Catalunya existeix des de fa 40 anys.
COPC 2008 Acreditació d’expertesa en Neuropsicologia clínica demana: especialització postgrau (mínim de 32 crèdits específics) i pràctiques supervisades (mínim de 2400 hores). COPC 2013  Creació de la Secció de Neuropsicologia Formació i acreditació. Espanya  CONSEJO GENERAL DE LA PSICOLOGIA 2016  ser professional expert en neuropsicologia clínica, 500 hores teòriques i 4.000 hores pràctiques. Només la psicologia clínica és una especialitat reconeguda.
1.2. Estat actual: sortides professionals en neuropsicologia Funcions de la neuro: Avaluació: aquesta és la més clàssica i és diferent depenent del pacient i del objectiu, es crea un informe avaluatiu basat en: - - - Diagnòstic diferencial Delimitació de les funcions alterades i preservades: el tipus de traumatisme craneoncefàlic estableix les funcions alterades. És important per la rehabilitació i reintegració.
Establiment de línia base: creem un perfil neurologic per avaluar el rendiments i comparar si hi ha canvis entre el pre i el post operacional. Si es tracta d’un traumatisme haurem de suposar el pre.
Eficàcia dels tractaments mèdics: pre i post per veure els canvis.
Tractament neuropsicològic Treballa amb la població: Població adulta - Neurològica (AVC; tumors; malalties infeccioses i inflamatòries; trastorns degeneratius; TCE; malalties desmielinitzants; demències) Psiquiàtrica Altres mèdiques i quirúrgiques (malalties de cor i ronyons, SIDA) Població infantil (inclòs trastorns de l’aprenentatge).
Important la neuropsicologia en temes de salut, educació (cada cop es tenen més en compte els avenços neuro per tal de millorar l’educació) i en forense (avalua si la persona està capacitada per la feina, cuidar els fills... Simulacions a EEUU per rebre indemnitzacions) 1.3. Història de la neuropsicologia Franz Joseph Gall (1758-1828)  frenologia. Es el primer a estudiar funcions psicològiques com la memòria o el bon gust pel menjar. Veiem que no són les funcions actuals, però és un inici.
Estudia el cervell a través de la superfície del cap i planteja una relació entre corteza i conducta.
Gall obre la idea i a partir d’aquí alguns metges apliquen la neuroanatomia en necrosis (post mortem).
SEGLE XIX Pierre Paul Broca (1824-1880): estudia el pacient TAN, el qual té la 3r circumvolució afectada (Girus frontal inferior esquerre) i això produeix dificultats en el llenguatge (Afàsia de Broca) Aquest autor descriu una primera zona que inicia els estudis de localització.
Carl Wernicke  descriu una sèrie de pacients amb problemes de comprensió i descobreix que la circumvolució temporal superior és important per la comprensió (àrea de Wernicke).
Un problema en ella porta a una afàsia de Wernicke i de conducció. És dels primers a parlar del localitzacionsime, de les relacions entre les connexions.
La area 39 i 40 van ser descobertes per Joseph Jules Déjérin el segle IX, neuropsicoleg que va descobrir que l’afectació d’aquestes àrees produïen Alexia (incapacitat per llegir). Area 39  circumvolució angular important per la lecto-escriptura. Area 40  surco marginal, produeix afàsies i es relaciona amb el gest simbòlic. (en la foto la segona més gran és wernike) John Martin Harlow va ser important en l’estudi de Phineas Gage  una barra li travessa el crani, es recupera, però parlen amb el seu entorn i s’adonen que ja no es comporta igual degut a les afectacions produïdes per l’accident.
L’estudi de casos segueix sent important fins el segle XX que es produeixen canvis.
Segle XX: Apareix la neurocirurgia de manera més fiable i on els pacients sobreviuen. L’objectiu es que quedin millor del que estaven, per ex en casos d’epilepsia. Fan dibuixos del cervell i de l’àrea que extirparan i això fa avançar la neurologia i aquesta al mateix temps a la neurocirurgia.
En persones que són fàrmaco-resistents podem fer neurocirurgia, en el cas de la epilèpsia és opcional. En el cas d’una pacient quan deixen de connectar-se els dos hemisferis la nena millora. Aquest cas és un prototip de hemisferectomía o hemidecorticació (són sinònims)  extirpar un hemisferi en cas de tumors estesos o cirurgia de la epilèpsia. Quan es comença’n a fer un dels elements rellevants és la plasticitat cerebral, per això aquestes operacions donen pitjor resultats en adults. El teixit és epilèptic perquè està danyat. Apareix un descobriment, hemisferoctomia del H.
Esquerra en adults  la funció que queda afectada és el llenguatge (queda afàsic de per vida). Però en nens adquireixen el llenguatge i tot el seu rendiment conductiu millora quan se’l extirpa l’H., davant de la falta de H. esquerra el dret és suficient capaç de adoptar les seves funcions. Ens hem d’assegurar que el resultat serà bo, surten una sèrie de tècniques per comprovar-ho. Test de Wada (autor Juhn Wada) o test de amobarbital sòdic intracortical  s’injecta amobarbital a l’arteria caròtida que anestesia la meitat del cervell ( a un hemisferi) durant 5-10 minuts i veure quines funcions queden afectades i aavaluar la funció de cada hemisferi. És una prova fidedigna de com treballem amb un sol hemisferi. Es realitza amb pacients candidats a cirurgia per epilèpsia o tumors És com una hemisferectomia transitòria on se’l fa fer tasques cognitives com contar amb veu alta, llegir, denominar (tasques expressives) i ordres verbals o tets de memòria (tasques receptives). És una simulació de que passaria si aquesta zona no la tingues.
Lobectomia  quan extirpem totalment o parcialment el lòbul cerebral, A L’actualitat es continua fent d’una manera molt controlada. El HM és un cas de neurologia de la epilèpsia, ja que l’operen amb 27 anys perquè les crisis de epilèpsia l’impedeixen fer vida normal. Una de les zona més epilèptiques és l’hipocamp, situat a la part medial del lòbul temporal. Es va voler innovar i provar la lobectomia bilateral, on s’extreu l’escorça temporal, la amígdala i formació hipocampal  el pacient queda amnèsic. Aquest fet ens assegura que les formacions hipocampiques són importants per la memòria declarativa (prèviament no se sabia). Milner, neuropsicologa que treballa amb HM fins a la seva mort. En aquell moment es creia que la memòria no estava localitzada, Lashley treballava amb rates i es va passar anys buscant on estava la memòria. Creien en un cervell impotencial on tot era qüestió de quantitat.
Es necessari dissenyar bones proves per veure com afectarà una operació concreta en el pacient. Hem de saber com quedarà i això porta a noves tècniques. (Esta en el power  http://en.wikipedia.org/wiki/Amygdala) Estimulació elèctrica intracraneal Creada per Wilder Penfield(https://en.wikipedia.org/wiki/Wilder_Penfield ). Es realitza en viu, s’obre el crani deixant el cervell a la vista i s’implanta uns elèctrodes que estimulen les neurones d’aquella zona. Els homuncles és un descobriment fruit d’aquesta estimulació.
Aquesta prova es fa per assegurar que quan extirpem aquella zona la persona no quedarà totalment afàsica. Es continua fent actualment quan una persona s’ha de operar i el cirurgians vol assegurar la part que ha d’extirpar. Tenim una idea de les regions cerebrals, però no tots els cervells no són iguals.
Callosotomies Seccionar el cos callós, actualment es fa amb 2/3, la finalitat es evitar la connexió dels hemisferis. Això es bo fer-ho quan les crisis epilèptiques comencen a un H. concret i es propaga a l’altre. Evita la simptologia i el dany a l’altre H. LA aparició incontrolada danya el cervell. En el seu moment ens permet estudiar els H per separat. La agenèsia del cos callós és que el cos callós no es forma correctament o completament, són descobriments causals, ja que la gent que ho pateix no té problemes tant greus com si s’extirpa a posteriori (EX: obrir l’armari i que cada H triï un vestit diferent). No hi ha lesions naturals que a posteriors danyi el cos callós. La conseqüència d’una callosotomia és el cervell dividit, que ens demostra quines són les funcions de cada hemisferi quan no es poden connectar.
Presentació taquistoscopica Els elements presentats a l’emicamp esquerra van al H. dret. Quan fas proves a persones sense cos callós es troben efectes curiosos, persones que només poden llegir el que es presenta al hemisferi dret perquè arriba al H esquerra. Hi ha molts estudis que ens dona informació de la especialització hemisfèrica, com l’escolta dicòtica.
Segle XX Va sorgint una neuro molt especialitzada i destinada a trobar tots aquells aspectes que ajudin a minimitzar els problemes i les conseqüències de les persones que han de ser operades. L’altre element important són les guerres pel gran nombre de ferits.
I guerra mundial A partir de la 1r guerra mundial hi ha molta gent que sobreviu a danys cerebrals, hi ha metges amb gran interès cerebral i els més afectats són els soldats, gent jove que ha de tornar al seu país i ha de sobreviure.
Walther Poppelreuter (1886-1939) va dissenyar una sèrie de proves per posar en evidencia afectacions parietals, especialment en hemisferi esquerra. És una de les persones que intentar detectar-ho en soldats.
II guerra mundial El pare de la neuro (això va dir ella a la wiki diu que va ser un dels fundadors de la neurociència cognitiva) és Alexander Romanovich Luria (1902-1977), és un dels autors que va tenir més influencia en la psicologia espanyola (no hi havia durant la dictadura). Els primers llibres que es van comercialitzar a Espanya van ser d’ell, té una gran influencia en la neuropsico de tot el món. Després de la guerra se’l fa responsable del pavelló neuro d’un hospital. Allà va organitzar un equip per atendre tots els pacients, posa molt interès en el disseny de tasques per saber quins són els problemes que té el pacient i els tipus de problemes lligats a la lesió. Utilitzem moltes proves seves, per exemple per saber les funcions del prefrontal i premotor. Rellotges de LLuria, els utilitza per veure si es capaç de interpretar la hora, ja que dona molta informació. A partir de la idea de que els pacients amb lesions cerebrals poden tenir molts problemes neurològics apareixes les bateries neuropsicologiques com la de Luria-nebraska o la Halstead Reitan. La finalitat d’aquets test era el rastreig del cervell i de tot tipus de funcions, això portava un gran temps. (més info http://www.neuropsychotherapist.com/alexander-luria-life-researchcontribution-to-neuroscience/ ) Guerra del Vietnam Representa un avanç i un canvi en neuropsico. L’exèrcit tenia neuropscio i per primera vegada els nois que van a la guerra se’ls passa unes proves. Aquestes són una línia base de comparació si posteriorment tenen danys cerebrals. EEUU avalua les conseqüències a llarg termini d’aquets pacients. Hi ha molts bons estudis de seguiments a llarg termini. Tenim estudis pre i bon seguiment.
Traumatismes craneoncefalics Quan hi ha menys guerres apareix l’augment exponencial dels accidents de trànsit i dels traumatismes craneoncefàlics. Canvia el tipus de dany. Joves amb traumatismes, sobretot homes. Millora tota la atenció d’urgències i sobreviu molta més gent amb seqüeles molt greus Revolució de la Neuroimatge Abans dels anys 70 l’únic que hi havia és les radiografies de crani. En els anys 70 apareixen les primeres tomografies computartizades que es basaven en la localització, encara que es vegi malament una afectació molt gran és molt fàcil de veure. La neuropsico, que fins aquell moment tractada de descobrir els danys a través de les bateries, no desapareix sinó que canvia.
La neuropsico es torna més flexible i començar a treballar a partir de la imatge, com afecta aquesta lesió, com ajudem, seguiment, que passarà... ha de tenir coneixements de neuroimatge. Anys 1980 RM (ressonància magnètica) i 1990 RM funcional.
Tècniques de neuroimatge estructural - - TC: la tomografia computeritzada es basa en rajos X que passen a través del cervell i es reconstrueix la imatge en un ordinador. NO és una foto. La imatge la obtenim a partir de patrons de densitat que es representen en diferents colors. El més dens és el crani que es veu blanc (hiperdens), el menys és el líquid encefaloraquidi que es veu negre (és hipodens) i el teixit es veu en diferents tons de gris. Les lesions les veiem hipodenses, ja que és un teixit que s’ha mort i el líquid ocupa aquest espai. La sang la veiem blanca perquè és hiperdensa.
Totes les tomografies es fan amb talls paral·lels (talls axials), però estan inclinats en lloc de paral·lels al terra (perquè no molesti l’aire del nas). Només hi ha un tipus de tall. És la tècnica més estesa perquè és la més barata pel que fa la màquina i el manteniment.
Observem poca diferencia entre S. Gris i S. Blanca.
RM: la ressonància magnètica és una tècnica que es basa en el magnetisme. NO té res a veure amb una foto, és una reconstrucció  pots obtenir moltes imatges diferents. No parlem de densitats sinó de intensitats de la senyal, hipo/hiperintensitats. El tipus de maquines permet que fem diferents talls: coronals (deixa una part davant i una darrere, com una diadema) , sagitals ( paral·lels a la orella) i horitzontals (paral·lels al terra). Diferencia entre substancia gris i la blanca. S’utilitza també en investigació. En la T1 on T(temps de relaxació) el líquid es veu fosc com la TC. En canvi, en la T2 el líquid el veiem clar.
Tècniques de neuroimatge funcional - - 1  RM cornal T1 2  RM sagital T1 3  RM horitzontal T1 - 7  RM T1 8  RM T2 (ventricles clars) 9  tomografia contusió hemorràgica PET SPECT RMf - - 4  RM T1 horitzontal (més amunt que l’anterior) 5  Tomografia 6  RM T1 amb hidrocefalia 10  RM coronal posterior 11  RM sagital T1 amb hidrocefalia MRI (imatge per ressonància magnètica) Espectroscòpies per RM (MRS): és una tècnica no invasiva contador de molècules especifiques (és com un esquema gràfic), per exemple en aquella part quanta concentració hi ha de Alanine, això ens permet veure si hi ha alteració de les membranes, també es fa en casos d’encefalopatia o epilèpsia.
https://en.wikipedia.org/wiki/In_vivo_magnetic_resonance_spectroscopy Imatges de difusió (DWI): miren el moviment de les molècules d’aigua, s’utilitza sobretot per patologies vasculars i detecta edemes de forma precoç en les primeres hores. Imatges per perfusió (PWI): moviment de la sang, podem veure l’aportació de sang en una area determinada. Les dues són importants per la clínica, sobretot per estudis de detecció precoç i veure la seva evolució. Quan passa quelcom en el cervell la difusió de l’aigua canvia. En comparació a la imatge immediatament posterior el cop, veiem que al cap d’un temps la zona amb problemes de difusió és la mateixa, però la de perfusió s’ha normalitzat i ja no esta hipoperfusinada (part blava). La perfusió es normalitza en la zona que no hi ha hagut necrosis, ja que hi ha una aportació sanguínia normal Tensor de difusió (DTI) tècnica per mesurar els canvis de les molècules d’aigua. Ens permet estudiar la substància blanca i veure moviments anòmals. Els axons son allargats, per tant segons el moviment de l’aigua sabem quines fibres de S. blanca estan danyades.
Tractografia  Reconstrucció de tots els tractes cerebrals d’una persona determinada.
Connectoma estructural  estudi de totes les connexions cerebrals. La fotografia mostra les etapes clau en la creació d'un gràfic de connectivitat estructural mitjançant ressonància magnètica: (A) parcel·lació cortical, (B) tactografia de tot el cervell, i (C) el gràfic que representa el patró de connexions entre regions.
Connectivitat funcional: s’activen simultàniament en una conducta.
La neurologia clàssica es limita a les àrees cerebrals, en canvi actualment estudiem les neurones i els circuits entre aquestes, estudis relacionats amb la genètica, zones del cervell, tota la xarxa neuronal i circuits neuronals.
...

Tags: