Setmana tràgica (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona, i altres ciutats industrials catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909.

Vista previa del texto

Setmana tràgica En la nova dinàmica política de Barcelona que escombra l'absolutisme hi ha 2 grans forces rivals i antagòniques. Des de Madrid, la Barcelona de la primera dècada és vista com a doblement subversiva. En aquells moments Barcelona és la més poblada d'Espanya i és també la concentració obrera més gran (500.000 proletaris). La mateixa Barcelona on es comencen a edificar nombrosos edificis modernistes amaga una altíssima població i unes pèssimes condicions sanitàries.
L'existència d'unes grans desigualtats en la mateixa ciutat converteixen la Barcelona del segle XX en un indret on hi ha moltes condicions per a generar un conflicte. A principis d'estiu de 1909 es donaran un seguit de circumstàncies sobrevingudes que van donar lloc a la coneguda com a Setmana Tràgica.
Feia una dècada Espanya havia perdut les seves últimes colònies en ser derrotada absolutament per Estats Units. Per l'orgull espanyol, que Espanya hagués perdut totes les seves colònies després d'haver estat l'imperi més gran del món era terrible. A més, a principis del segle XX, a diferència d'Espanya el colonialisme de la resta de països europeus es troba en el seu apogeu. Alguns països petits, com Bèlgica, Holànda, Itàlia i Portugal tenien un considerable imperi colonial. Aquesta comparació feia més humiliant la situació d'Espanya. En el pensament polític general es va estendre la possibilitat de refer l'imperi espanyol. Després de la derrota de 1908 Espanya havia perdut els vaixells de guerra. Així doncs, havien de conquerir algun territori proper. Es va decidir a conquerir el Marroc, que estava a prop i es partia de l'avantatge que Ceuta i Melilla ja eren espanyols. Un cop fet aquest plantejament Madrid va aplicar la forma més clàssica de colonialisme. Primer es creaven interessos econòmics espanyols al territori (van establir-hi empreses) o s'hi enviaven misioners a cristianitzar. Tard o d'hora el país a conquerir es cansava de l'intrusisme i atacaven els estrangers.
Amb això la potència europea aconseguia l'excusa per atacar.
Espanya va arribar a la conclusió que pretendre tot el Marroc era massa ambiciós i es va decidir assolir tan sols el nord del Marroc. Es van buscar interessos econòmics i es van trobar unes mines de ferro. Es va crear la Compañia Española de Minas del Rif. Aquella zona estava en un continu estat de guerra i les governaven diversos líders tribals anomenats kàbiles. La Compañia arriba un acord amb aquests líders per explotar unes mines en territori marroquí, a 15 kms al sud de Melilla.
Va haver de construir una línia de ferrocarril que arribés fins a Melilla, on es podia enviar per mar cap a Espanya. El 9 de març de 1909 un grup de moros ataca els constructors del ferrocarril. En conèixer la notícia, l'empresa reclama explicacions al govern de Maura per haver incitat aquella inversió i demana protecció. El govern envia una enorme quantitat de soldats a la zona.
En principi, el servei militar de tres anys era obligatori per tots els homes de 21 anys. A la pràctica aquesta universalitat no era tal perquè s'havia creat una fórmula legal que es deia “Redención a metálico” per evitar el servei militar. Qui pogués pagar 1500 pessetes no calia que fes el servei militar. Els fills de l'aristocràcia i la burgesia no anaven a la mili. Durant 3 dècades una bona part dels soldats havien estat enviats a lluitar a Cuba i Filipines, la majoria dels quals van morir per malalties tropicals. El record que havia quedat en la societat espanyola de les últimes guerres del segle XIX es resumeix en una dita popular de la època “Hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Després de la derrota de 1898 no hi havia hagut més guerres. El juliol de 1909 el govern s'inventa una guerra i mobilitza els reservistes. Els reservistes ja havien fet el servei militar i en molts casos ja havien format una família. L'impacte que aquestes ordres de mobilització van provocar va ser brutal. La població percep aquesta guerra com a il·legítima. El Parlament no la va aprovar (perquè era l'estiu i Maura no el va convocar), era a fora de territori espanyol i era per defensar els interessos privats. A més, la gran majoria dels convocats van ser barcelonins.
En una ciutat dominada per partits no identificats amb el Règim (les classes populars molt identificades amb els republicans) comença una campanya contra el govern. Quan els soldats estan a punt de pujar als vaixells el clima de tensió va incrementant i se senten molts crits contra el govern i demanant la deserció. Les protestes contra la guerra augmenten les crítiques a Maura i, de pas, a l'Església (els sacerdots i els frares no anaven a la guerra per un acord amb el Vaticà). Es va popularitzar el crit “o todos o ninguno”. Després de 10 dies de creixent tensió, la modesta unió sindical Solidaritat Obrera decideix organitzar una demostració de força solemne. Es decideix que el dilluns 26 de juliol hi haurà una vaga general de 24 hores per fer veure el govern que no es tracta d'una minoria d'agitadors, sinó que és la majoria barcelonina qui hi està en contra. La paralització industrial comença de forma pacífica i un cop parades les fàbriques grups d'obrers conflueixen cap al centre. Es busca paralitzar la xarxa de tramvia. El governador civil sabia que l'èxit o fracàs de la vaga depenia del tramvia, que era l'únic mitjà de transport per les classes populars. El govern havia posat guàrdies civils per assegurar la circulació de tramvies. Els obrers van llençar pedres als tramvies que circulaven i els guarda civils van començar a disparar. La revolta pacífica es va convertir en violenta. Es van aixecar barricades i es van repartir armes entre els obrers. A primera hora de la tarda va començar la crema de convents. Va començar quan es va anar a atacar la nova escola d'Escolapis, que es va descontrolar i van calar-hi foc. Aquesta conducta es va estendre per la ciutat i es van començar a cremar diverses esglésies. Es buscava atacar els edificis, no als membres del clergat. La onada d'incendis va persistir durant dos dies i es van cremar una cinquantena d'edificis. L'anticlericalisme tenia tradició a Barcelona, que el 1835 ja s'havien cremat convents i assassinat clergues. A diferència d'altres països catòlics, que havien fet plans socials i creat sindicats catòlics creïbles, l'església catòlica era profundament reaccionaria. Tota la violència és contra l'Església, no contra bancs, fàbriques o residències burgeses.
Davant la revolta les autoritats es van veure desbordades i el governador civil dimiteix i es declara l'estat de guerra. Els militars prenen el control. Com saben que els militars que en aquell moment hi ha a Barcelona són molt menys que els revoltats es decideix replegar-se a les casernes i demanar reforços. Després de tres dies de revolta, al no haver-hi una organització, els obrers no sabien què s'havia de fer i van tornar a casa. A les altres ciutats de l'Estat no es van replicar la revolta perquè es va fer córrer que era una revolució separatista. Quan van arribar els reforços militars es van trobar que la revolta ja havia acabat i es va reconquerir la ciutat sense cap problema. El dissabte la normalitat estava restablerta i el diumenge les famílies benestants es van atrevir a sortir al carrer.
Malgrat la brevetat i la modesta repercussió de la vaga hi va haver una dura repressió. Tots els detinguts van ser jutjats per militars. Es van condemnar a moltes persones a mort, però la majoria van ser indultada. Es va afusellar 5 persones, una de les quals, Francesc Farrer i Guàrdia, havia consagrat la seva vida a fer la revolució. Havia creat l'Escola Moderna per propagar les idees revolucionàries en els nens tal com ho feia l'església. Enviava material docent a tothom que li ho demanava. Anteriorment s'havia detingut Ferrer per ser l'autor intel·lectual de l'atemptat de la Calle Mayor, duta a terme per un estudiant de l'Escola Moderna. Quan estalla la revolta a Barcelona s'hi uneix i intenta organitzar la revolució sense èxit. Malgrat això es condemna Ferrer i Guàrdia com a instigador de la revolta. Ferrer era molt conegut a Europa i es genera una campanya internacional en contra de Maura sota l’eslògan “Maura no”. El partit liberal, aleshores encapçalat per Moret i Canalejas, es solidaritza en el Congrés dels Diputats amb els partits d’esquerres, és a dir, amb els republicans i els socialistes, i demanen la dimissió de Maura, per haver condemnat a mort a Ferrer i Guàrdia. Aleshores, Alfons XIII cessa a Maura i posa a governar a Moret (d’aquesta manera es trenca el Pacte del Pardo), però aquest dura dos mesos, essent substituït per Canalejas, qui representa una nova temptativa de regeneracionisme. Aquest, aplica l’obligatorietat del servei militar durant un any; prohibeix més ordes religiosos; fomenta l’ensenyament públic; reforça l’administració local, concedint la creació d’institucions no centralitzades, com per exemple la fundació de la Mancomunitat de Catalunya.* ...