TEMA 2 - EGIPTE I ORIENT (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. Egipte des de l'aparició de l'Estat fins al Segon Període Intermedi 1. El període predinàstic - Abans de la unificació d’Egipte, tant política com culturalment, existien diverses cultures, bàsicament dues, conegudes com cultures predinàstiques.
- Alt Egipte:  Etapa de Nagada II o cultura de Nagada (3600-3300 aC): s’accelera el procés de jerarquització social que s’havia iniciat al període de Nagada I, indicador de que s’estan formant elits i dirigents locals amb una especialització del treball de cada vegada més gran. Aparició lideratges locals.
 Tres centres principals: Abidos, Nagada i Hieracòmpolis.
 Aquests exploten importants recursos, com el coure, dels seus voltants. Per exemple, Hieracòmpolis constitueix l’entrada de productes del cor d’Àfrica com l’ivori o plomes d’abstrús.
 Primeres mostres de momificació artificial ens donen la clau d’aquesta estratificació social.
- Baix Egipte:  Cultura maadiense (Maadi) al Delta.
 Finals de Nagada II (c. 3350 aC): substitució, sembla pacífica, d’elements de la cultura material maadiense pels característics de la cultura de Nagada de l’Alt Egipte.
 Inicis de Nagada III (c. 3300 aC): unificació cultural a tota la vall del Nil, que precedeix a la unificació política d’Egipte.
L’aparició de l’Estat a Egipte - Aquests lideratges locals mantenen guerres entre ells per fer-se amb l’hegemonia del territori i fer-se amb els productes més importants.
- Són els protorregnes d’Hieracòmpolis, Nagada i Abidos annexionen les aldees més pròximes.
- Primera desaparició del protorregne de Nagad, segurament cau dins l’òrbita de poder d’algun dels altres dos.
- Inicis de Nagada III (c. 3300 aC): unificació política de l’Alt Egipte amb Tinis-Abidos com a capital.
Els primers testimonis d’escriptura - Inscripcions a ceràmiques trobades a una tomba d’Abidos (c. 3250 aC).
- La seva finalitat ha provocat una diversitat d’opinions: - Necessitats administratives? Sembla que sigui més endavant...
- Ús simbòlic-religiós? Tot sembla indicar, com consideren alguns, que aquest és el seu origen.
- Cal destacar els serekhs, representacions de la façana del palau reial amb el símbol del déu Horus a dalt i a la façana el nom del faraó. Mena d’estendard que ens indica la presència d’un rei i ens ajuda a classificar les dinasties i els reis.
- Hi ha que dir, en aquest sentit, que Egipte manté contactes amb la Baixa Mesopotàmia, amb el món sumeri.
2. La unificació d’Egipte Els inicis de la unificació - Nagada III (3200-3100 aC): l’Alt Egipte, amb capital a Tinis, prop d’Abidos, s’expandeix pel sud fins a la primera cataracta i controla els béns de prestigi que arribaven de Núbia, i pel Nord fins a la Mediterrània.
- Moment que coneixem com Període Protodinàstic, on els historiadors situen la dinastia 0, tot i que no sabem el seu ordre, no tenim un llistat dels reis que la formen, però sembla que són aquests reis els que duen a terme la unificació d’Egipte amb la conquesta de Delta.
- Habitants del delta oriental més fàcil de conquistar per mateixa cultura o bastant similar, però els de l’oriental, al delta líbic, hi han més guerres i enfrontaments, amb una expansió més difícil per tenir una cultura diferent.
Els documents de la unificació - Mànecs de ganivets d’ivori d’hipopòtam (punta normalment de sílex).
- Paletes decorades ovalades (desapareixen al període tinita). Funció inicial cosmètica però després d’ofrena.
- Cap de maça cerimonial. Temes principals: caça i guerra.
- El rei sol sortir representat en aquestes paletes, tant en forma humana com animal que representen les forces de la naturalesa (brau, escorpí...).
El Rei Escorpí - Representat en un cap de maça votiva ocupant-se personalment de les tasques d’irrigació artificial.
- Apareix amb la seva corona blanca (Alt Egipte), cosa que ens demostra que aquest ja està unificat, però el Baix Egipte no ho sembla.
- Apareix formant part d’un ritu religiós de fertilitat, simbolitzar com a pare protector del seu poble.
Narmer (c. 3100 aC) - Sembla ser que consuma la conquesta del Delta, militarment el delta líbic, unificador polític de tot Egipte.
- Per la qual cosa, és un rei de transició: el darrer de la dinastia 0 i el primer de la I.
- Ho veiem en una paleta votiva trobada a Hieracòmpolis, coneguda com Paleta de Narmer, on es veu aquesta unificació: - Anvers: Narmer tocat amb la corona blanca de l’Alt Egipte, vencent d’alguna manera el Baix.
- Revers: Narmer desfila amb la corona vermella del Baix Egipte, mentre davant seu jeuen els cadàvers de deu enemics decapitats.
3. El període Tinitia - Comença així el període dinàstic, amb una etapa d’Egipte unificat. Període encara arcaic, encara no en el Període Antic, dit així per la possible procedència dels faraons: Tinis.
- Dinasties I i II, amb capital a Memfis, per ser conscients de la ser lloc estratègic (Baix-Alt), fundació de Narmer. Altres consideren que fou Menes, que alguns identifiquen amb Narmer.
- No es sap ben bé quin fou el fundador ni si foren la mateixa persona o si Menes seria el fill de Narmer, Aha.
- Regne basat en un principi dual, on cada part té una sèrie de símbols d’identitat (tot i que alguns egiptòlegs consideren que tots aquests elements provenen de l’Alt i que el Baix ho assumeix i adapta):   Alt Egipte: déu Set com a divinitat tutelar d’aquesta part, deessa voltor Nekhbet, corona blanca, joncs...
Baix Egipte: déu Horus (ja divinitat i unitat protectora dels reis abans de la unificació de l’Alt Egipte), deessa cobra Uadjet, corona vermella, abella...
- És a mitjans de la Dinastia I quan es comença a documentar que els faraons uneixen els dues corones en una sola (pschent): símbol d’unificació del país.
- Els faraons d’aquestes dinasties també consten amb dues tombes (símbol del seu poder polític i religiós), com a altra manera de reforçar la seva autoritat en el territori: - Abidos, prop de Tinis (Alt Egipte), on normalment són enterrats en grans necròpolis, tot i que no només tombes reials, també nobles.
- Saqqara, prop de Memfis (Baix Egipte), on hi trobem tombes buides o cenotafis.
- El Faraó és de cada vegada més una figura divina, que culmina amb la seva mort, quan li fan un gran nombre de ritus funeraris i ofrenes. A més, en vida, cada dia li ofereixen ofrenes sobretot finques de caràcter agropecuari per al manteniment dels cultes funeraris regis.
- De cada vegada són més els productes agrícoles que rep perquè de cada vegada és més divinitzat. Aquests recursos els necessita per mantenir la seva corona, i crearà finques per tot el país per a la manutenció d’aquest culte a ell mateix. És com un fenomen de ‘’colonització’’ de terres, perquè la necessitat de recursos augmenta.
- La principal font de recursos és la recaptació d’impostos, no necessàriament en moneda, sinó per ex: en gra.
- El tribut és comunal (per a tota l’aldea) i es fa cada dos anys en un inici, coincidint amb un llarg viatge del Faraó i la seva família arreu del país per apropar-se al seu poble i fer de jutge suprem.
- Així, per on passava anava recaptant els impostos o tributs a través de la figura del canceller, sota el qual requeia la gran tasca i responsabilitat.
- Aquest sistema tinita és possiblement, es creu, l’origen de les després províncies o nomos d’Egipte, que apareixen durant l’Imperi Antic. És molt plausible que l’origen d’aquest sistema de divisió i organització del territori el trobem aquí, ja que alguns noms i topònims es mantindran.
- Normalment, en aquesta primera època, el nucli cortesà era la família del rei i augmentava a través de relacions de matrimonis, per ingressar en aquesta administració reial.
- Relacions exteriors: força fosques i poc conegudes. No obstant es sap que mantenien relacions comercials amb el llevant mediterrani (Biblos) i contactes amb el món sumeri, tot i que de cada vegada més rars.
- D’altra banda, s’estableixen guarnicions militars a punts claus, com la frontera amb Núbia per exemple, per controlar aquests llocs estratègics comercials d’entrada de productes (rutes comercials).
- Religió: es pot dir que ja plenament formada en les seves línies generals en aquesta època.
- Es coneixen els cultes de Ptah, Horus, Set, Min... que encara es practiquen en posterioritat però que ja es documenten en aquesta època.
- Dinastia II dona importància al culte a Ra, amb seu, i amb un clergat important, a la ciutat d’Heliòpolis, anomenada així pels grecs per el mateix déu: ciutat del sol. Una mica al nord de Memfis. Tot i així, el culte a aquest déu serà majoritari més endavant, sobretot a les Dinasties III i IV, ja durant l’Imperi Antic.
- Creences d’ultratomba: idea de supervivència de la vida en un més enllà, lloc més bo que el món terrenal. Fet que explica les ofrenes de menjar i beure que feien als difunts per poder sobreviure a l’altre món. Base per a la construcció funerària típica de l’època: - Mastaba: consta d’un recinte exterior dintre del qual es construeix la veritable tomba. No sols de reis sinó que també de nobles, tot i que més senzilles. És una infraestructura excavada a la roca, en forma de pou rectangular dividida en cambres per murs d’atovó: la major és la cambra funerària; les altres estan destinades a magatzems de provisions i ofrenes.
4. L’Imperi Antic (2664-2181 aC) - Període de veritable esplendor: dinasties III, IV, V, VI i VII-VIII, quan Egipte traspassa les seves fronteres naturals per abastir-se de matèries primeres: per tant, no són expedicions de conquesta sinó bàsicament de caràcter comercial.
- De fet, l’existència d’un Imperi implica el domini polític d’una base territorial que excedeixi les fronteres de l’Estat originari, controlada de forma permanent per un rei i explotada en benefici d’aquest poder central.
- Per cobrir aquestes necessitats bàsiques de desenvolupament l’Estat va organitzar expedicions oficials encarregades d’adquirir aquests productes a l’estranger.
- Espècie d’expedicions-ràtzies, inicialment de caràcter comercial i de control de rutes comercials, cap el sud (Assuan i Núbia) en busca d’or nubi i gemmes i productes aromàtics del país del Punt; a l’est (Sinaí i Mar Roig); al nord en busca de la fusta de Biblos de la costa fenícia... necessitat de matèries primeres.
 Només hi ha contactes comercials: no es pot parlar d’un imperi territorial.
- No obstant, s’assenten les bases per a la creació futura de l’Imperi militaritzat, en gran mesura per a la creació de guarnicions militars per controlar les rutes comercials i l’entrada dels productes.
- A més, durant aquests segles es consolida l’estructura estatal i es configura un sistema sociopolític basat en la figura del rei-déu. Les donacions als funcionaris en recompensa als serveis a l’Estat configuren un grup de grans propietaris privilegiats.
La Dinastia III - Djoser (2592-2566 aC), és el faraó més representatiu de la Dinastia. Egipte ja unificat des de fa segles però necessita encara d’un viatge cada dos anys per a recaptar els impostos, per el que la fa encara ser una ‘’monarquia provinciana’’ i itinerant.
- No obstant, amb aquest faraó la cort s’estableix i es fixa a la seva capital, Memfis. Ha d’alçar-se com una monarquia forta i dotar-se de símbols visibles que ho demostrin, que puguin fer arribar aquest missatge a tot l’Imperi.
- Per això, decideix construir sobre la seva cambra sepulcral no una mastaba sinó una piràmide escalonada (a Saqqara), com a grandiosa senyal del poder estatal i absolut del faraó.
 Constitueix una reforma de l’administració profunda per tal de controlar i augmentar la producció i els recursos, degut a la gran complexitat i magnitud de l’obra. Fins i tot es duplica el nombre de funcionaris.
 Es pot dir, per tant, que les piràmides són les creadores de l’Imperi Antic i no a l’inrevés, ja que és la creadora de l’estructura i organització social i administrativa de l’Imperi.
- Hi ha que dir que no eren esclaus sinó operaris qualificats que treballaven per un sou en forma d’aliment.
- A més, com que la cort ja no és itinerant es necessita un canvi en l’administració per, d’una banda, controlar millor el territori que inicialment controlava el faraó mitjançant el seu viatge cada dos anys, i per altra banda augmentar l’adquisició de recursos.
- Administració cada cop més complexa, exigint un nombre cada vegada més gran de funcionaris i escribes, amb la qual cosa l’escriptura també es va tornant més complexa i les inscripcions i textos són més llargs i elaborats.
- Importància de la figura del visir, mà dreta del faraó, que amb aquest faraó serà la famosa figura d’Imhotep, visir de Djoser i arquitecte seu, a més de metge i escriptor; en la Baixa Època (s. VII-IV aC) se’l considera déu de la medecina i fill de Ptah (similar a Asclepi pels grecs).
La Dinastia IV - Ens ha deixat els majors monuments arquitectònics de l’Antiguitat i de la historia de la humanitat. Les seves piràmides de Gizeh (Kheops, Kefren i Micerí) són l’única de les set meravelles de l’antiguitat que es conserva avui.
- Estaven recobertes de pedra blanca i en el cim daurat per donar-li més sensació de brillantor. A la llunyania devia ser com veure una estrella enmig del desert. Es considera que hi treballaren 15mil treballadors.
- Auge definitiu del culte del déu Ra, ara principal déu del panteó egipci, i del clergat d’Heliòpolis: el culte de Ra s’associa al culte reial, reflectit en la centralització política de la figura del faraó.
- La suprema divinitat solar es divideix en tres aspectes o persones, encara que sense perdre la seva identitat unitària (com la Santíssima Trinitat):  Jepri: el sol del matí.
 Ra: el sol del migdia. El més potent, amb el qual s’identificarà el faraó.
 Atum (o Aton): el sol del capvespre.
- El Faraó és a la vegada déu i fill del déu i s’identifica amb Ra, com encarnació mortal i humana. És una divinitat però que no oblida la seva naturalesa humana i mortal. Ha de ser un rei just i bon governant per tal de passar el ‘’judici final’’ i poder accedir al més enllà. És jutjat com qualsevol altre mortal.
La Dinastia V - Durant aquesta té cada cop més importància el culte a Ra i el seu culte de mans del clergat d’Heliòpolis.
Influència política dels sacerdots de cada vegada més evident i gran.
- Es reforma l’administració per tal d’augmentar el control del país per part del sobirà.
- L’administració creix i s’especialitza, càrrecs oberts a les persones més qualificades. El mateix passa amb el clergat, cada cop més gran i poderós.
La Dinastia VI - Als seus començaments l’administració encara és eficaç amb un Estat encara ben organitzat i cohesionat i amb una bona i fluida comunicació entre tot el país.
- Els nomarques reprodueixen a petita escala els costums de la cort: en la seva residència imiten els rituals del faraó, és a dir, són petites representacions dels palau i la cort del rei. Objectiu: apropar-se a les províncies i controlar-les.
 Això fa que esdevinguin un eslavó més de la cadena que manté unit el país, controlada en ultima instància pel sobirà absolut.
- Pepi II (2216-2153 aC): últim gran faraó d’aquesta dinastia. Governa durant gairebé 90 anys (alguns han dit que això fou el seu error), però darrers anys dificultats amb els nomarques, com a conseqüència del creixent poder d’aquests i nobles locals, que acabarien per disputar a la corona l’exercici del poder reial.
- Ja feia temps que els nomarques havien anat guanyant poder. De fet, el càrrec ja era pràcticament hereditari, ja no nomenat pel poder central, i, en conseqüència, amb absoluta independència del palau.
- A partir d’aquest faraó els posteriors són poc coneguts. Per altra banda, la Dinastia VII-VIII encara intenta governar des de Memfis. Sembla ser que constitueix una única dinastia, dividida erròniament per Manetó.
Dinastia de transició.
5. Alguns aspectes generals d’Egipte El Faraó - Terme d’origen grec, hel·lenitzat derivat de l’egipci per-aa (‘’casa gran’’ o ‘’doble palau’’).
- Reialesa d’origen diví. Déu encarnat, tot i que és conscient de ser mortal (ha de passar per el judici final).
- Divinitat oficial del faraó adquirida en la cerimònia de la coronació i renovada cada 30 anys (i després cada 3) en la festa del jubileu (heb sed), cerimònia religiosa i ritual, perquè els poders es van desgastant. Festa molt antiga: orígens podríem remuntar-nos a una època predinàstica.
- El Faraó és l’únic individu que pot tenir diverses mullers legítimes. Viu al palau, que no acostuma a ser tan gran i luxós com el temple però amb moltes cambres per a la família i magatzems i tallers.
- La façana del palau es veu en el serekh: espècie d’estendard que representa la façana del palau reial i sobre el qual s’inscriu el nom d’Horus del rei.
- El Faraó té cinc títols amb els seus corresponents noms: 1. El nom d’Horus (Hor): nom d’origen predinàstic, el més antic documentat, s’escriu utilitzant el serekh.
2. Nebti: el de les Dues Senyores, les dues deesses Nekhbet (deessa voltor) i Uadjet (deessa cobra), senyores d’Hieracòmpolis (Alt Egipte) i de Buto (Baix Egipte), respectivament.
3. El nom d’Horus d’or (Hor-Nub): és el més problemàtic del protocol, d’origen i significat desconegut.
4. Nesut-Bity: equival a la reialesa doble: rei de l’Alt Egipte i del Baix Egipte (literalment ‘’el que pertany a la canya o jonc i a l’abella’’). Senyor del Baix i de l’Alt, simbolitzat amb els seus símbols.
5. Fill de Ra (Sa Ra): nom de naixement del faraó.
- Normalment es solia identificar el faraó amb els dos últims noms, escrits en una mena de cartutxos (shenu).
- El Faraó tenia nombrosos fills però només els de les mullers principals o legítimes tenien drets al tron.
Normalment era el fill major de la primera dona el principal candidat al tron; la resta podia ocupar els càrrecs de l’administració central, dins de l’aparell de l’Estat, o sacerdocis. A més, solien ser enterrats prop del rei.
- El Faraó és l’únic sacerdot per dret propi, per tant cap religiós d’Egipte. Els sacerdots són nomenats per ell, encara que amb el temps van guanyant poder.
L’administració central - Visir: és el càrrec més important; dirigeix el govern i l’administració, jutge suprem, president de la cort de justícia. Mà dreta del faraó, espècie de primer ministre al qual el Faraó delega les principals funcions polítiques.
Als inicis solen ser parents del Faraó, després càrrec als més adeptes. Es solen enterrar prop.
- L’administració està molt especialitzada, dividida en diversos serveis (espècie de ministeris) especialitzats en diversos afers concrets, amb escribes dedicats sols a aquella tasca.
Organització de l’Estat - País dividit en circumscripcions anomenades sepat (o sepawt) normalment conegut amb el nom grec: nomo. El Faraó els crea per administrar les provisions de les antigues finques funeràries de l’època anterior, les quals possiblement siguin l’origen.
- El nombre de províncies va anar canviant amb el temps. Estaven governades per governadors o nomarques. El Nomos era la unitat bàsica administrativa, amb una ciutat principal i una sèrie d’aldees circumdants amb uns alcaldes.
- L’administració provincial corre a càrrec del nomarca (‘’qui obre els canals’’). Funcions importants de fixar els límits de les propietats i del propi nomo per evitar conflictes i disputes, administrar i reclutar l’exèrcit, recaptar impostos...
- Actuava com una mena de funcionari estatal, és a dir, nomenat pel faraó. No obstant, el càrrec es va anar convertint en vitalici i hereditari, ofici ensenyat de pares a fills, ja que funcionava.
- Això provoca que comencen a comportar-se en certs aspectes com el faraó, com tenir més d’una dona o portar diadema. Suposa un important factor de desequilibri estatal.
Economia - Economia agrícola i ramadera, condicionada per les crescudes del Nil, que crea una terra extremadament fèrtil als seus voltants.
- Es conrea blat, ordi, civada, mill, all, ceba, llenties... la dieta es completa amb carn, peix del Nil i fruites.
També plantes tèxtils, sobretot el lli.
- Perfecció dels oficis i indústries artesanals de l’època: cuir, fusta, ceràmica, talla de pedres dures, metal·lúrgia...
- Pel que fa a la propietat de la terra, en teoria tot Egipte era propietat del Faraó, però a la pràctica existien propietats privades amb l’única condició d’estar enregistrada, gaudint de garanties jurisdiccionals. Grans i petits propietaris.
Societat - Fortament estratificada:  Estrats superiors: de gent acomodada, als dignataris de la cort i de l’Estat, rics comerciants, propietaris de tallers i terres, i armadors (fabricants de vaixells).
 Classe mitja: funcionaris i obrers especialitzats, professionals lliures (com metges o arquitectes). També propietaris de terres, ni grans ni petits.
 Estrats inferiors: petits propietaris agrícoles i peons que treballen per contracte (no tenen propietat).
 Esclaus: no existeixen esclaus pròpiament dits, sinó presoners de guerra que són obligats a realitzar treballs forçosos per a l’Estat. Inicis pocs perquè hi havia poques guerres, després més quantitat.
- La família està formada per un marit, una dona que tenia una gran independència econòmica, i els fills que encara no s’havia emancipat. Tant el matrimoni com el divorci eren privats, com un contracte entre els dos on s’exposava els acords entre les parts. L’home i la dona eren iguals davant la llei, però això no significa que hi hagués una llibertat total (la dona solia sortir poc de casa).
6. El Primer Període Intermedi (c.2200-2040 aC) - Ha estat conegut com ‘’període de les províncies’’ ja que els centres provincials adquireixen una gran importància a la política d’Egipte.
- Causa de la prosperitat que volen donar a les províncies els faraons.
- Els nomarques organitzen la seva residència com una petita cort (diadema, diverses dones, cerimònies religioses, afegeixen al seu nom títols nobiliaris...). A les seves mans el poder civil, militar i fins i tot religiós.
- Els nomarques també recluten exèrcits al seu servei. Molts no són rebels i es posen al servei del faraó, cosa que produeix conflictes interns per culpa d’aquests nomos que s’estan comportant com senyorius independents.
- Això significa que el faraó comença a dependre d’aquests nomarques i no a l’inrevés, ja que aquests de cada vegada són més rics, més que en èpoques anteriors.
- Una societat més igualitària, observat en el registre arqueològic dels aixovars funeraris: significa que un sector més gran de la població va poder tenir accés a uns béns abans reservats a una minoria dirigent i privilegiada. Ara la gent corrent tenen també tombes més riques.
- Les riqueses es queden als nomos, on són elaborats els mateixos productes i no transportats com abans a la capital, Memfis, (no centralisme): la població de les províncies ara té accés als productes.
- En resum, és una època de canvis, no necessàriament, com pensen alguns, de declivi o crisi. Es transformen estructures que governen la societat. Repartiment diferent de la riquesa.
- Però, per què es produeix? Revolució social? Treure el faraó i posar-ne un altre? N’hi ha qui defensen aquesta hipòtesi, però d’altres no. Es basen en un text antic, les lamentacions d’Ipur-ur.
- Ipur-ur sembla que era un noble de la capital, més bé fet anomenar príncep, de Memfis. Aquest ens diu que ha esclatat una mena de revolució socials, els pobres assalten els palaus dels rics, els revolucionaris han destronat el faraó, s’ha establert l’anarquia...
- Però, és una font fiable? El problema està sobretot en la datació del text, on s’entra en la diversitat d’opinions:  Josep Padró, i altres seguidors, afirma que fou escrit a inicis del Primer Període Intermedi. Per tant, és una font directa, un testimoni que ens explica uns fets, teòricament reals, que ha viscut i ha patit de primera mà. Li donen total credibilitat.
- Objectius (i causes) de la revolta sobretot polítics. Comença l’anarquia i el terror s’apodera de Memfis, sense cap seguretat al país (els camperols han de conrear les terres fins i tot armats).
- Ipur-ur, com el poble egipci, desitja un faraó fort, que controli aquesta situació de caos i porti equilibri.
- Interpretació literal del text.
 Altres, com Juan Carlos Moreno, diuen que les lamentacions van ser escrites al període següent, durant l’Imperi Mig, i que constituirien un espècie de programa polític dels faraons de l’època per legitimitzar la seva autoritat, presentant una imatge totalment negativa, caòtica i anàrquica del període anterior.
- A partir d’una falsedat, es coronen el mèrit d’haver posat ordre a una situació decadent, la qual tothom volia acabar, el que desitjaven.
- Per tant, no podem parlar d’una revolta social, segons la majoria dels egiptòlegs.
- Doncs, per què aquesta situació? Segurament, com hem dit, la riquesa seria deguda a un canvi en l’administració i repartiment dels recursos entre tot el país, que ja no es centralitzarien en mans únicament de la capital, Memfis, sinó que es distribuirien més equitativament entre els nomos.
- Caiguda del darrer faraó de la Dinastia VIII a Memfis. La nova capital és Heracleòpolis: dinasties IX i X.
- Al voltant del 2118 aC desapareix la dinastia de Memfis, segurament substituïda per el nomarca d’Heracleòpolis, que es proclama faraó.
- Època poc coneguda, de la qual disposem de poques fonts i testimonis. Tot i així, sembla ser que és l’època en la que s’escriuen obres cabdals de la literatura egipci:  L’Oasita eloqüent i els Ensenyaments per al rei Merikare (literatura política).
 Els Textos dels Sarcòfags, els quals estan escrits en taüts (literatura religiosa, que deriva dels Textos de les Piràmides, i que donarà lloc al Llibre dels Morts).
 Com a mínim ens diu que els governants d’aquest període estan molt preocupats pel concepte de justícia.
- No obstant, des de ben aviat aquests faraons hagueren de fer front a uns rivals ben perillosos. Cap al 2080 aC el nomarca de Tebes, Mentuhotep I, es rebel·la i es proclama independent, fundant la Dinastia XI.
- Això provoca una guerra civil entre Tebes i els nomos rebels i la capital i les seves províncies fidels, en un conflicte llarg i cruent.
- Finalment Heracleòpolis és conquistada per un successor, no fill, del nomarca, Mentuhotep II. La capital és destruïda de tal manera i amb tanta cruesa que fins i tot es saquejaren les necròpolis i es tiraren les mòmies al riu Nil. No obstant, tenim poca informació d’aquests successos.
- Sigui com sigui, amb Egipte novament unificat sota els faraons de Tebes, comença un nou període de la història d’Egipte: l’Imperi Mig.
Dinastia XI 7. L’Imperi Mitjà (c.2040-1785 aC) - Període relativament curt: dinasties XI (2080-1940) i XII (1939-1760). No obstant, és un període molt important des del punt de vista de la civilització, com a continuació i, fins i tot, superació de l’Imperi Antic, el qual es seguirà com a model.
- Pràcticament no es produeixen innovacions en els estructures socials o administratives. La civilització de l’Imperi Mig, però, és la superació de la de l’Imperi Antic.
- Reformes sobretot de cara a millorar el nivell de vida de les classes mitjanes.
- Però és en religió on es produeix un major canvi de mentalitat. Gran ascens dels déus de Tebes, la nova capital: Amon, Mut i Jonsu. Amon serà el principal déu durant el període i ho continua sent gairebé durant tot el període següent per el manteniment de la capitalitat a Tebes. Per tant, el clergat d’Amon augmenta.
- Els reis de la Dinastia XII intenten dur a terme un programa polític destinat a instal·lar a Egipte el regne de Maat, deessa de la justícia i de l’equilibri còsmic, mostra de la major preocupació dels faraons, com en l’època anterior, cap aquests aspectes.
- S’intenta ja constituir un imperi sostingut damunt d’una base materialista i imperialista.
- No obstant, la Dinastia XII s’acaba sobtadament, possiblement sense descendència d’algun faraó, i desapareix del mapa polític. D’altra banda això s’explica en el fet de que l’Imperi Mig havia estat un règim fort i que quan la dinastia s’acaba comença a decaure i es trenca.
8. El Segon Període Intermedi (c.1785-1550 aC) - El conformen les dinasties XIII (alguns la situen encara a l’Imperi Mig, però no és tan forta), XIV (on el nomarca de Xois es revolta), XV, XVI i part de la XVII, parcialment coetànies.
- Marcat per un episodi fonamental de la història d’Egipte; per primer cop se’n adonarà que no està tan aïllat del món i que pot ser atacat. De fet, es veurà governat per un poble estranger, els hicsos, de procedència estrangera.
- Ja en la dinastia XII, en ple Imperi Mig, una sèrie de pobles nòmades entren a Egipte i s’hi queden, ocupant diversos llocs d’importància, com per exemple posicions a l’exèrcit com mercenaris (això serà important).
- Així, cap al c. 1720 aC els hicsos prenen el control del territori d’Avaris, al Delta, i formen les dinasties XV i XVI, dinasties contemporànies, ja que Egipte es divideix, governats cadascun per una dinastia.
- El nom prové del nom del seu cap i significa ‘’rei d’un poble estranger’’.
- Però arriba un moment que el nomarca de Tebes es nega a pagar tribut i es revolta contra el rei estranger, proclamant-se faraó legítim. Provoca una guerra de reconquesta, d’unificació nacional, molt llarga, d’uns 100 anys. Serà la Dinastia XVII, de Tebes.
- L’últim rei d’aquesta dinastia és Kamose (c. 1540 aC), qui va arribar a assetjar Avaris, però no compleix el seu objectiu i és mort possiblement en batalla (com veiem en les ferides del seu crani).
- Sembla ser que és el seu germà, no és clar, Amosis, derrota finalment als hicsos, els expulsa i funda la dinastia XVIII (en realitat consanguínia de l’anterior), unificant el país.
- És més bé un canvi de període, quan comença l’Imperi Nou, el qual s’ha dit de més importància per la història d’Egipte.
- Com a anècdota podríem relacionar, possiblement, els ‘’hicsos’’ amb els hebreus i l’èxode que relata la Bíblia.
Tot i que aquesta fugida i ‘’expulsió’’ és més bé contada des del punt de vista dels hebreus, amb un cert punt d’orgull, ja que si fos així, no els perseguien per fer-los esclaus, sinó per expulsar-los...
...