Història tema 15 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla, història, tema 15

Vista previa del texto

TEMA 15: LA SITUACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL DELS ANYS 30 Després del crack del 29 a EUA es parlarà de la gran recessió. Catalunya als anys 30 ocupa un lloc perifèric en el sistema capitalista mundial. La crisi del 29 sorgeix al cor del sistema capitalista que s’estén del centre cap a la perifèria, per tant, a Catalunya l’afecta menys. Per dir-ho així, l’economia catalana del 1930 era una economia poc globalitzada. A Catalunya hi havia empreses multinacionals. Com que aquesta vegada la crisi venia de fora, aquí el contagi va ser relativament lleu. Van patir els que vivien de l’exportació als països rics, ja que ells sí que van patir molt. Les comarques que exportaven oli d’oliva, les exportadores de vi, les del baix camp que exportaven fruits secs. Al país va ser molt més greu, exportaven taronges a països del nord on no s’hi conreaven. Els consumidors nord americans, anglesos, alemanys van deixar de poder-se permetre menjar taronges de postre. Aquells anys van ser molt difícils per l’economia espanyola.
La indústria, per exemple, la va patir poc. Des del segle XIX treballava pel mercat espanyol. Per la bona o la mala marxa del tèxtil català, era molt menys important què passava a Wall Street i molt menys important què passava als camps de conreu de Castilla y León. Hi va haver bones collites agràries a Castella. La construcció, que és un sector molt sensible, es va retraure una mica. Els metalls i tal no ho van patir gaire. El que va representar la crisi per a Catalunya o per a EUA no tenia punt de comparació. L’impacte de la crisi va ser lleu per sort, ja que enfront de la crisi, els governs de la república i de la Generalitat no van tenir cap iniciativa que contrarestés els efectes de la crisi. Els governs respectius dels països més afectats van intentar pal·liar els efectes de la crisi: - Alemanya NAZI: Hitler va arribar al poder el 30 de gener del 33.
Roosvelt va arribar al poder al març del 33.
ROOSVELT: L’any 33 va ser l’últim que la transició va durar 5 mesos. Els legisladors van dir que no podia ser que estiguessin 5 mesos sense govern. van decidir que en comptes de fer-ho al març, es fes al gener.
Endeuta l’estat, fa reformes massives, fa un gran paquet d’obres públiques, crea molts llocs de treball. J.M.Keynes: deia que davant d’una crisi de gran magnitud amb una paràlisi de l’activitat econòmica, l’estat s’ha d’endeutar i molt. Després ja ho arreglarem. L’estat té l’obligació moral i política d’endeutar-se. Roosvelt va crear mig milió de llocs de treball de reforestació. Tot dins d’un marc democràtic.
HITLER: va fer el rearmament i construir les autopistes. Això va suposar llocs de treball. Era autoritari.
Aquí, ningú va imitar ni a Roosvelt ni a Hitler. La política d’obres públiques era 0. Les obres públiques sempre creen llocs de treball i no es va fer res. Per sort la crisi va ser lleu. Els indicadors econòmics ja remunten cap al 34,35. Si hagués sigut una crisi severa no sabem què hauria passat ja que ningú va prendre mesures.
EFECTES SOCIALS DE LA CONJUNTURA ECONÒMICA NEGATIVA: Primo de Rivera no havia tingut res a veure amb els happy twenties. La República no va crear la Gran Depressió. Quins van ser els efectes socials? Increment de la conflictivitat laboral i increment de l’atur. Les dades estadístiques són molt poc eficients, són molt escasses. Ara, cada mes hi ha dues xifres d’atur, la EPA i l’atur registrat. A pesar d’això, és evident que la recessió econòmica va incrementar la conflictivitat laboral. L’any 33, un 20% dels treballadors van participar en alguna vaga. En general les vagues d’aquest període solien ser més violentes que en altres èpoques en què tot anava millor. Els treballadors tenien por de perdre el lloc de feina.
En el terreny de la conflictivitat laboral, a Catalunya en els anys 30 es dóna un conflicte que no és ni de la indústria ni dels serveis, sinó de pagesos. Això és una paradoxa, ja que com podia ser que en un país com Catalunya que era un país industrialitzat, hi tingués tant de ressò el conflicte agrari.
La Catalunya agrària havia sigut una bassa d’oli des de la guerra Remença del segle XV. Va ser una revolta, una guerra dels pagesos catalans per trencar amb el feudalisme per a ser homes lliures. Va sorgir el conflicte dels rabassaires. Els rabassaires eren pagesos viticultors que no eren propietaris de la terra que conreaven sinó que eren arrendataris, la tenien llogada. De cada planta, de cada cep de vinya, se’n deia rabassa (per això els rabassaires es deien rabassaires). La fórmula per la qual milers de pagesos es guanyaven la vida amb la vinya era un contracte de lloguer conegut com a contracte de “rabasasa morta”. Els contractes de rabassa morta no fixaven un contracte de temps, el llogater planta vinya en el camp quan s’estableix el contracte.
Quan més de la meitat de les rabasses plantades inicialment s’hagin mort, aleshores s’haurà de renegociar. Quan va arribar la fil·loxera tots els ceps es van morir. Per tant, aplicant els contractes, totes les contractes d’arrendament van quedar rescindits. Davant la catàstrofe es va arribar a un acord: això de la fil·loxera no compta. Els arrendataris tenen dret, si volen, a tornar a començar. La reconstrucció de la vinya després de la fil·loxera va ser laboriosa i passava per fer una hibridació. 1880, esdevenen experts en aquesta cirurgia de vinya. Per tant, quan veuen que les plantes se’ls comencen a morir, hi injecten un brot de cep nou. De manera que els contractes de rabassa morta passen a ser contractes indefinits. L’arrendament es transmet de generació en generació. Això provoca en els pagesos rabassaires un sentiment de propietat moral. Moralment, se senten els amos de la terra tot i que la terra no és seva. Llavors arriba la crisi del 29. Els preus internacionals del vi es desplomen i el preu del vi s’encongeix. Això crea un malestar i fa sorgir una aspiració bastant fàcil d’entendre. Si almenys no haguéssim d’entregar una tercera part de la collita a l’amo en concepte de lloguer, aniríem millor. Els rabassaires catalans reivindiquen esdevenir propietaris. El 1921/22, abans de la dictadura, els pagesos rabassaires havien organitzat un sindicat que es deia Unió de Rabassaires, que tenia un setmanari que es deia “La Terra”. L’advocat que dirigia “la Terra” era Lluís Companys. Quan el 1931 neix ERC, en les comarques vitivinícoles de Catalunya la organització i la implantació d’ERC se superposa amb la Unió de Rabassaires. Els rabassaires es converteixen en militants d’ERC. La relació entre el sindicat de pagesos i el partit és estretíssima.
Instaurada la República, entrat en vigor l’estatut, quan el novembre de 1932 guanya ERC, els rabassaires volen una llei que doni suport a les seves aspiracions. Macià no té gaire pressa per a fer-la, però quan l’1 de gener del 34 Companys és president ja que Macià ha mort al desembre del 33, fa la llei de Contractes de conreu. Tot rabassaire que porti almenys 18 anys cultivant la mateixa terra, el rabassaire si vol té dret a comprar aquesta finca. És a dir, l’amo està obligat a vendre-li. Si només diem això, els amos que no volen vendre, demanant un preu altíssim impediran que els pagesos puguin comprar. si no es posen d’acord, vindran uns tassadors de la Generalitat, posaran un preu i el comprador disposarà de 15 anys de termini per pagar.
Els propietaris es van oposar aferrissadament a aquesta llei. Com a conseqüència d’això i del suport que els va donar la Lliga, el conflicte dels rabassaires es va convertir en el conflicte de treballadors que va tenir l’impacte negatiu sobre la situació més gran.
L’altre efecte social de la crisi: l’atur. Tenim molt poques dades estadístiques, però sabem que l’atur va ser molt desigual en funció dels sectors. Al tèxtil, pràcticament no hi va haver atur. A la construcció, en canvi, sí.
Any 32: a la ciutat de Barcelona estaven sense feina el 10% dels treballadors que volien treballar.
Això fa pensar que a Sabadell, Mataró, Igualada, Manresa, la taxa d’atur era inferior. 1936: tenim dades globals sobre l’atur: un 5,6%. Si comparem un 5,6% d’atur amb ara, és pràcticament res.
Però, l’estadística és una ciència enganyosa: - - No hi ha subsidi d’atur, qui no té feina no cobra.
Anys 30: no existeix seguretat social universal. Si algú està malalt, ha d’anar al metge i pagar. Aquest factor que després de la segona guerra mundial a tot Europa va donar una important seguretat als treballadors, no existeix.
Tampoc hi ha de mecanisme amortidor: tampoc hi ha economia submergida.
Qui no treballa, no treballa i no cobra. Ara hi ha molta gent que oficialment no treballen però que sí que desenvolupen una activitat remunerada però que no és declarada diguéssim.
La República ho hauria tingut millor si hagués coincidit amb una època de bonança, com el Primo de Rivera. Com que va enxampar la gran recessió, una bona part de la classe obrera va començar a sentir-se decebuda de la República.
Amb l’imaginari col·lectiu hispànic des del segle XIX, la república havia estat associada amb l’abundància. La representació de la república que s’havia editat en milers i millors de làmines que penjaven a les parets dels locals, etc., la república es representava com una dona jove que anava vestida amb una túnica com si fos romana, amb els braços a l’aire, una matrona. Tenia un lleó als peus (Espanya), i a l’altra banda del lleó hi havia una figura al·legòrica, la cornucòpia. El corn de l’abundància. Era un embut del qual en sortien tota mena de riqueses: or... La república volia dir que no faltarà de res. Serà una època d’abundància i de benestar per a tothom. Quan la república arriba, ho fa de bracet de la crisi econòmica. Els salaris baixen, etc. El contrast entre l’expectativa i la realitat provoca un profund desencanto entre els treballadors. “Con Primo de Rivera vivíamos mejor”. Provoca una radicalització de les posicions més extremistes. En bonança els partits més moderats triomfen més. En èpoques de dificultat tenen més èxit els més extremistes. No és casual que durant la segona república, tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra tinguessin condicions favorables. (La primera república és el sexenni democràtic).
Hi va haver l’intent de consolidar la idea que la crisi havia fet inviable la República. El cop militar del 36 potser l’havia rematat, però ja estava a les últimes per culpa de la crisi. Això absolia al Franquisme d’haver-se carregat la República. Aquesta tesi és falsa. La conjuntura econòmica no va ajudar gens a la república. Els efectes socials de la República no van ser tant tremendos com per dir que la República no podia seguir funcionant. La República va morir no com a conseqüència de la crisi econòmica, sinó per la decisió final de la extrema dreta de recórrer a les armes i de recuperar el poder que havien perdut abans a les urnes.
EVOLUCIÓ SINDICAL A CATALUNYA Des de feia 15 o 20 anys, la força sindical dominant a Catalunya era la CNT. La UGT tenia una presència marginal, residual. La dictadura de Primo de Rivera havia perseguit la CNT (tampoc gaire), els membres més destacats van abandonar el país per evitar males mayores. La premsa de la CNT va ser més o menys prohibida, tot i que en molts llocs va seguir publicant, etc.
Els 6 anys llargs de dictadura no havien afavorit a la CNT, havia perdut molts afiliats, etc. Durant la dictablanda de Berenguer la CNT va tornant a aixecar cap un altre cop, amb la seva premsa, els seus locals.
Des que va aparèixer 1911 s’havia definit com a anarco-sindicalista. Dins de la CNT hi coexistien dues sensibilitats diferents, dos elements ideològics que no eren un de sol: sensibilitat anarquista, sensibilitat sindicalista. Dins de la CNT des del primer dia hi havien conviscut elements més radicals  anarquistes i els elements més moderats  sindicalistes (volien més defensar els treballadors, temes de salaris, etc.). Mai hi havia hagut conflicte entre les dues.
1927, en plena dictadura amb la CNT hivernada, 30 o 40 individus, vinculats a la CNT, anarquistes, celebren una reunió clandestina a la platja a València, i decideixen crear una organització que ràpidament serà coneguda com la FAI (Federación Anarquista Ibérica). La FAI no era una escissió de la CNT. Naixia per existir dins la CNT i per actuar dins la CNT com un grup de pressió, com un lobby que tenia per objectiu vigilar, vetllar per tal que la CNT no es transformés en un sindicat i prou, no es deixés guanyar per les coses “sindicalistes” (augments de salari, etc.) i oblidés fer la revolució. Era la guardiana de les idees i els valors anarquistes per neutralitzar els sindicalistes. (Volien evitar que la CNT es convertís en una UGT bis).
Com que la CNT sota la dictadura està al congelador, quan a partir de l’any trenta la CNT es descongela i torna a la llum pública, és quan comença a actuar aquest grup, la FAI. El primer grup de discrepància oberta entre aquests dos sectors, el primer punt de discrepància és els republicans. Els sindicalistes creuen que se’ls ha d’ajudar i concedir-li a la nova república una mica de treva i després ja se’l pressionarà per aconseguir canvis legislatius a favor dels treballadors, etc. En canvi, el sector FAI pensa que tot govern és burgès i opressor, diu que la república i la monarquia són los mismos perros con los distintos collares. Oi que la guàrdia civil és la mateixa? Doncs se’ns en fot qui governi. Quan arriba la república, creu que no se li ha de donar cap respir. Aprofitant que el nou règim republicà és dèbil, hem de mirar de carregar-nos la república abans no es solidifiqui. L’agost del 31, ja en plena guerra interna dins de la CNT entre aquests dos bàndols, el sector sindicalista, cada vegada es veu més amenaçat pel sector FAI.
Publica a la premsa un document que passa a la història com el document dels trenta, que és una denúncia dels plantejaments equivocats i irresponsables de la FAI que volen mantenir el control del sindicat. En la premsa i els llibres del sector moderat, se’n començarà a dir trentista.
Bé, a pesar d’aquest esforç i la crida a la opinió pública dels sindicalistes, la batalla interna la guanya la FAI, i aquí hi contribueix la crisi econòmica. Crisi, radicalisme sona millor.
Es va produir la ruptura entre els dos bàndols. Els Faistes es fan amb el control. La resta, que ja són minoria, marxen. Igualada, Mataró, Figueres, Sabadell, Mataró... apareixen els sindicats d’oposició, que són els trentistes. Seran uns 40.000. La CNT controlada per la FAI té uns 130/140 mil carnets. La FAI diu que ha de passar de la teoria a la pràctica. Això s’ha de fer: el gener del 32, comença un cicle, una sèrie de moviments armats de tipus anarquista, impulsats per la FAI que pretenent desestabilitzar la república. Aquests moviments són: - Insurrecció o aixecament anarquista de l’Alt Llobregat: no hi ha cap comarca que es digui Alt Llobregat. Per tant, identifica a les poblacions de la conca alta del Llobregat on hi havia una classe obrera dedicada a la mineria. A tot arreu, on n’hi ha, sempre han tingut fama de ser una classe obrera particularment dura, perquè fan una feina molt dura, perquè utilitzen la dinamita com una eina de treball, que dóna uns recursos que no té un treballador del tèxtil, etc. L’aixecament què passa? Una matinada, miners de la FAI i un centenar d’obrers armats substitueixen la bandera republicana per la de la FAI i enganxen per les parets el comunismo liberatrio, l’abolició de la moneda, de la propietat privada, etc. Comencen a aparèixer per la zona columnes militars per combatre-ho. En la lògica de la FAI, coses com l’aixecament de l’Alt Llobregat, eren ejercicios de gimnasia revolucionaria.
Era fàcil de suposar que l’estat republicà es passaria de frenada i rebrien justos per pecadors.
En la lògica de la gent de la FAI, això era genial. La millor manera d’aconseguir obrers revolucionaris era que la repressió es convertís en la millor propaganda de la causa revolucionària.
- - Terrassa: intenten assaltar l’ajuntament i tal.
Gener del 33: explosió de bombes, tall de línies telefòniques, Casasviejas, un grup de pagesos anarquistes analfabets s’atrinxeren a la seva choza i un oficial els diu als guàrdies que no vol ni muertos ni prisioneros. Llavors la guàrdia civil dispara a tot cristo.
Desembre del 33: tirotejos amb les forces de l’ordre, bombes...
En definitiva, aquests ejercicios de gimnasia no es que posin contra les cordes a la república, però la desprestigien. La realitat objectiva és que aquests ejercicios li fan el joc a l’extrema dreta republicana. La seva teoria és que la república és el caos, l’ordre només hi és amb la monarquia.
Amb la república no es pot sortir de casa segur, fins al punt que no s’ha pogut demostrar mai, però en aquells moments, una part de la premsa va sospitar que hi havia alguna connexió secreta entre la FAI i la monarquia de l’extrema dreta. Que els de la monarquia subvencionaven als de la FAI per a què actuessin així.
...

Tags:
Comprar Previsualizar