TEMA 4 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a les Relacions Internacionals
Año del apunte 2015
Páginas 10
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a les RRII INTRODUCCIÓ A LES RELACIONS INTERNACIONALS PART I. Conceptes fonamentals de la disciplina de les Relacions Internacionals TEMA 4. LA SEGURETAT Definició de seguretat internacional. L’ evolució del concepte de seguretat. Seguretat nacional i l’Estat a les relacions internacionals. L’evolució de les concepcions de la seguretat internacional des del segle XX: Seguretat col·lectiva, seguretat compartida, seguretat comprehensiva i seguretat humana.
1. El concepte de seguretat 1.1. Definició de seguretat “La seguretat és la cerca de llibertat respecte l’amenaça i l’habilitat dels Estats i les societats de mantenir la seva identitat independent i la seva integritat funcional contra les forces de canvi considerades hostils. En un extrem, el resultat de la seguretat és la supervivència, però la seguretat també inclou una gamma de qüestions substancials sobre les condicions de l’existència.” Barry Buzan (escola de Copenhaguen) → definició més acceptada actualment La seguretat s’ha d’entendre com la capacitat que té un actor d’alliberar-se de l’amenaça, no sentir cap perill encontra d’allò que és important per a ell, i de mantenir la seva independència pel que fa a la pròpia identitat i a la potencialitat d’actuar davant forces de canvi considerades hostils o negatives.
La seguretat implica l’absència d’amenaça o la capacitat d’un actor de reduir aquesta amenaça o els seus efectes. L’actor està segur en la mesura que pot sobreviure.
A final del segle XX els actors no només se senten segurs per poder sobreviure, sinó també per poder sobreviure mantenint una certa identitat i fer front a les hostilitats del meu entorn: quan canvien coses són capaç de fer quelcom, tinc certa capacitat de fer-ho.
o Components de la seguretat:  Objectiu: situació → existència provada d’amenaces o d’absència d’amenaces (estar amenaçat/protegit). Un actor estarà objectivament segur quan no hi hagi cap amenaça que desafiï la seva possessió. Per tant, estarà objectivament insegur quan una amenaça l’atempti.
1 Introducció a les RRII Subjectiu: té a veure amb la percepció, impressió, temor o sentiment  de sentir-se o no amenaçat, és a dir, protegit (sentiment, percepció d’amenaça no provada). Un està subjectivament insegur quan la seva sensació és de seguretat: el que importa és la meva percepció i no la realitat, ja que hi pot haver una amenaça però no tinc la sensació de que m’atempti. Per contra, estaré subjectivament insegur, independentment de si existeix amenaça o no, quan em senti amenaçat.
Els actors, quan constitueixen les seves estratègies, ho fan segons aquestes dues dimensions de la seguretat. A més, és molt important que els dos s’apropin tant com puguin, perquè sinó hi pot haver un malbaratament dels recursos envers, per exemple, una amenaça que és un “fantasma”, o pots patir greus conseqüències sinó et defenses d’una amenaça que realment és existent, o Elements en la definició de la seguretat:  Actors proveïdors/segurititzadors: defineixen els objectes referents, és a dir, què s’ha de protegir i com s’ha de protegir.
 Objectes referents: subjectes o àmbits a ser protegits, elements meritoris de protecció.
 Actors funcionals: influencien de forma significativa les decisions en l’àmbit de la seguretat. No defineixen allò que s’ha de protegir i com però participen en la presa de decisions en l’àmbit de la seguretat. E.g.: multinacionals 1.2. El procés de “seguritització” (Securitzation) → Buzan & Waever (pares de l’escola de Copenhaguen) Definició: Procés pel qual un tema de l’agenda política es converteix en una qüestió de seguretat (passa a formar part de l’agenda de seguretat), en un objecte referent (a protegir) o en una amenaça (a defensar-se de).
Quan un tema o qüestió que és identificat com a “seguretat” implica que s’identifica una sèrie d’amenaces l’abastament significatives com per adoptar accions d’emergència i mesures excepcionals que, en el cas de la seguretat nacional, poden incloure l’ús de la força, ja que afecta la seguretat de l’Estat.
Per tant, se li dóna un tractament especial, no forma part de l’agenda pública o política, ja que és una urgència que es manté casi en “secret”.
És un procés polític tot i que, sovint, és vol despolititzar i presentar com una qüestió tècnica. → Tecnificació de la seguretat: convertir la seguretat en una tema d’especialistes, d’experts. Amb això es garanteix un mercat.
2 Introducció a les RRII La major part d’estratègies venen donades per les externalitats negatives: el que ens importa és si un canvi ens pot afectar. La nostra reacció per exemple, davant del canvi climàtic, ve donada perquè es percep com una amenaça per a l’ésser humà. No “importa” si els óssos es moren o es desfan els glaciars, sempre i quan això no ens afecta (sentit exagerat). El mateix ha succeït amb la crisi dels refugiats: la reacció ha sigut de tornada dels refugiats als seus països d’origen i de posar “barreres” en les nostres fronteres per evitar la seva entrada.
D’aquesta manera, intentem minimitzar l’externalitat negativa i esdevé una qüestió de seguretat.
Quan parlem de seguretat intervenen:  Objectes referents: cosa o persones que s’han de defensar.
 Proveïdor de la seguretat: actors encarregats fe proporcionar la seguretat.
En moltes ocasions el segurititzador i el proveïdor coincideixen.
Un problema en referència a aquest concepte és que actualment l’amenaça no només la defineixen Estats o ciutadans, sinó que intervenen actors privats i lucratius que defineixen què és amenaça i com s’ha de gestionar: necessiten conflictes, quelcom que s’hagi d’assegurar, ja que es dediquen i viuen d’això.
3 Introducció a les RRII 1.3. Distincions conceptuals  Amenaça: qualsevol acció o declaració (“si no fas el que jo vull, t’atacaré”) d’un actor que té com a objectiu, té la voluntat, de causar un dany a un altre, ja sigui físic, moral, econòmic...
L’amenaça és externa a l’actor que la rep, tot i que pot provenir d’un actor intern de l’Estat (e.g.: ETA).
 Actualment una amenaça es pot territorialitzar. Per exemple, quan EUA va rebre l’atac a es torres bessones de l’11S, el va atribuir a Afganistan. No podia atacar una organització, és abstracte, però sí al país.
 Risc/Repte: qualsevol acció o situació que pot potencialment causar un dany sense que hi hagi necessàriament intenció de causa’l. La diferència amb l’amenaça es troba en la voluntat: aquí no hi ha voluntat de causar dany, tot i que les conseqüències poden ser iguals de fatal. E.g.: deteriorament del medi ambient → té efectes sobre la nostra vida, economia... Però ningú contamina expressament per causar un dany: no hi ha voluntat.
 Vulnerabilitat: condicions que afecten a aquell que pateix la manca de seguretat, exposició al risc i manca de capacitats per fer-hi front d’un determinat actor. Per tant, parlem dels punts febles d’un actor per fer front a al seguretat: és una qüestió interna. E.g.: defensar un territori molt extens no és el mateix que el defensi un Estat que un conjunt d’aquests. Pot ser una vulnerabilitat per l’Estat únic que l’hagi de defensar, tot i que ho pot superar si té els recursos per fer-ho.
2. La seguretat nacional i l’Estat a les relacions internacionals 2.1.
Les dimensions de la seguretat a les relacions internacionals contemporànies Tradicionalment, la seguretat ha estat relacionada a la seguretat de l’Estat.
Aconseguir la seguretat és un leit motiv de les RRII. A més, s’ha acostumat a considerar en termes polítics i militars. “No sols una gressió física pot posar en perill els valors i les institucions de l’Estat. La seguretat implica la protecció d’interessos econòmics i polítics.” Jordan & Taylor, American National Security, 1981.
4 Introducció a les RRII Avui en dia per tant és multidimensional: la seguretat té diferents dimensions, és a dir, l’amenaça pot provenir de diferents àmbits de les RRII.
 Seguretat comprehensiva: no existeix una única dimensió per parlar de seguretat, sinó que en té diferents: I.
Militar: fer front a amenaces de caràcter militar, que amenacin la seguretat territorial i utilitzin la força. Avui en dia són els menys comuns. Pot provenir d’un Estat o d’un grup terrorista, inclús de guerres civils que s’internacionalitzen.
II.
Política: capacitat de fer front a una amenaça que atempta el poder establert en un Estat.
III.
Econòmica: és cada vegada més important ja que és bàsica per garantir la seguretat d’altres àmbits. Significa tenir accés als recursos que es tenen. E.g.: seguretat energètica, accedir al capital, als préstecs internacionals... Accés a una sèrie de condicions econòmiques necessàries per du a terme les activitats d’un Estat i garantir-ne la seva seguretat.
IV.
Societal: capacitat de qualsevol grup de mantenir intacta la seva identitat en sentit cultural, lingüístic... no veure’s anul·lat per la homogeneïtat. E.g.: les minories V.
Mediambiental: capacitat de mantenir les condicions de vida acceptables per nosaltres i per futures generacions. És un terme transnacional ja que la contaminació no es manté en un Estat, sinó que pot afectar a tot el món, així com pot fer-ho un accident nuclear.
2.2. La interconnexió entre les dimensions de la seguretat i la dimensió global de la seguretat Les diferents dimensions que he citat estan interconnectades entre sí. Per això, avui en dia la seguretat és molt difícil de que la proveeixi un únic actor. Parlem de seguretat transversal (temes transversals que afecten a tots els països i que no poden ser resolts per un sol actor nacional) ja que ha de ser objectiu de mecanismes de governança global: fer gestionar afers globals de manera cooperativa entre diferents actors amb absència d’un govern superior que ho pugui fer. Suposa, a més, la participació d’actors no estatals.
5 Introducció a les RRII 3. L’evolució de les concepcions de la seguretat internacional des del segle XX  Seguretat nacional: en un principi parlàvem de seguretat nacional, entesa com al protecció exclusiva d’un Estat.
 Seguretat internacional: a mesura que s’intensifiquen les RRII, sorgeix la idea de seguretat en el conjunt dels Estats. Parlem per tant, de seguretat en el seu conjunt. (1815, Congrés de Viena) Arran de les Guerres Mundials els Estats es comencen a preocupar per l’estabilitat de sistema internacional. Arran d’això, després de la Ia Guerra Mundial sorgeix el concepte de seguretat col·lectiva.
▪ Seguretat col·lectiva: és la seguretat que procura un grup en front d’amenaces de tercers o també contra amenaces de membres del mateix col·lectiu. És a dir, garantir la pau entre membres d’una organització. E.g.: les Nacions Unides: preveuen què s’ha de fer en cas d’amenaces de qualsevol membre de les Nacions Unides.
Per altra banda, trobem aliances o organitzacions defensives, com és el cas de l’OTAN, que es protegeixen d’altres. Però el que no fa l’OTAN és defensar un Estat membre de l’atac d’un altre Estat membre. L’OTAN està preparada per si l’ataca una ofensiva exterior, és un mecanisme de defensa. En canvi, en el sistema de seguretat col·lectiva són el col·lectiu de membres per defensar-se de qualsevol amenaça per part dels Estats membres, sobretot, o de tercers.
L’objectiu, per tant, és reduir l’ús de la violència progressivament, i per això hi ha d’haver una sèrie de consensos pel que a la definició d’amenaça. És a dir, ha de quedar molt clara la seva definició i la voluntat de fer-li front.
 Seguretat compartida: sorgeix d’una comissió de les Nacions Unides, organització que té un paper molt actiu en la creació de normes per fer front a problemes de tots. (Common Security) Sorgeix a la dècada dels 80, exactament al 1979 on trobem la 2a Guerra Freda (dins de la Guerra Freda hi ha diferents períodes, ja que aquesta dura del 1947 al 1989). Es produeix un rearmament per part de les dues superpotències: soviètics i EUA.
6 Introducció a les RRII La seguretat en un entorn nuclear no es pot fer contra l’enemic, sinó que s’ha de fer amb l’enemic. És a dir, podràs aconseguir la seguretat només si negocies amb l’enemic. La seguretat ja no és un tema nacional, sinó comportat: no es pot aconseguir individualment, sinó amb la cooperació de l’enemic. Per tant, es fa una crida al desarmament.
 Seguretat cooperativa (Post Guerra Freda, NNUU, 90’s) Surt de les NNUU als anys 90. La Guerra Freda ha finalitzat i, amb el seu fi, es redueixen molt els conflictes interestatals. També ha tingut lloc la intervenció a Iraq (Guerra del Golf).
Ens trobem amb un problema: un moment en que les relacions són molt bones es veu que no hi ha instruments per aturar guerres que tenen lloc al mateix país (guerres civils). El secretari general de les NNUU es dóna compte de que hi ha la necessitat de que les NNUU intervinguin en aquests conflictes per qüestions humanitàries (dret a la ingerència humanitària) i assegurar la pau. Proposa una seguretat cooperativa mitjançant la idea de prevenció: intervenir, buscar solucions, en llocs on s’observi que hi ha tensions per tal d’evitar que aquesta situació esclati i esdevingui un conflicte armat.
Es proposa cooperar per aconseguir que al segle XXI hi hagi la pau global, perquè les guerres civils també tenen conseqüències en altres països inclús a un nivell global.
 Programa de Pau 1992  Suplement del Programa de Pau 1995  Seguretat comprehensiva (exposada en el punt 2)  Seguretat humana: sorgeix després de la Guerra Freda en les Nacions Unides als anys 90. Exactament, sorgeix el 1994 del PNUD (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament).
S’ha observat que els conflictes que hi hagut fins aleshores s’han caracteritzar per un atac a les víctimes civils, crims contra la humanitat, es persegueixen col·lectius per raons ètniques, culturals, religioses... es comenten violacions massives dels drets humans. En aquest nou context hi ha un canvi d’objecte referent: passa de l’Estat i del sistema a l’individu.
7 Introducció a les RRII Per fer front a aquesta nova realitat, en la qual l’Estat no hi pot fer front, qui s’encarregarà de la població? Hi ha d’haver una implicació per l’ordre internacional. Això planteja molts problemes ja que podria arribar a alterar el principi de sobirania estatal, ja que es posa l’individu per damunt de l’Estat. I per què suposaria un canvi en la sobirania estatal? Per què aquesta seguretat de l’individu l’ha de garantir l’Estat, però a vegades és el mateix Estat qui no proveeix o és incapaç de fer-ho.
En aquest cas la responsabilitat de protegir passaria en mans de la comunitat internacional, però, qui decideix quan s’ha d’intervenir, com, qui ho paga...? Són qüestions que es debaten i encara no estan resoltes.
De moment, se’n fa càrrec el Consell de Seguretat, que és el millor òrgan existent per a realitzar-ho.
L’individu s’ha de protegir davant de dues necessitats:  Freedom from fear (llibertat front el temor): fa referència a la necessitat de garantir la seguretat física de totes les persones.
 Freedom from want (llibertat front les necessitats bàsiques): suposa una vinculació de la seguretat al desenvolupament econòmic. És a dir, les persones han de tenir garantides les seves necessitats bàsiques: o Dret a un allotjament digne o Dret a una alimentació (parlem de 3 racions diàries, el mínim per a no morir) o Dret a la sanitat (aconseguir l’esperança de vida els 5 primers anys de vida) La seguretat humana s’entén com un bé públic global.
▪ No privat: és un bé no proveït pel mercat.
▪ No rivalitat: el consum d’uns no impedeix que els altres el gaudeixin.
▪ No exclusivitat: no es pot excloure ningú dels seus beneficis.
▪ Universalitat: és universal ja que va més enllà de grups socials, regions i generacions.
8 Introducció a les RRII 4. Reptes a la seguretat contemporània La seguretat contemporània no pot ser exercida per un sol actor, perquè les amenaces són de naturalesa global → governança global.
Ens trobem davant la transformació de noves amenaces: amenaces tradicionals transformades.
4.1. Noves amenaces ▪ Proliferació nuclear: o Vertical: els que ja tenen armes i energia nuclear en tenen més i, per tant, tenen més poder.
A o Horitzontal: nous països adquireixen armes nuclears, accedeixen a l’energia nuclear. Aquests Estats no formen part del grup nuclear i no tenen perquè compartir la lògica de la dissuasió nuclear que han compartit tradicionalment els líders soviètics i americans. Per tant, no se sap com poden actuar: això és un problema.
Tradicionalment hi ha hagut molt poca proliferació horitzontal.
A - B - C S’afegeixen B, C...
Ara hi ha la iniciativa estratègica de defensa, que és un sistema d’escuts antimíssils que permet atacar sense ser atacat, cosa que deixa de banda la dissuasió, que era que tu no atacaves per por a l’atac de l’altre.
▪ Proliferació convencional i comerç il·legal d’armes lleugeres 4.2. Nous riscs  Estats fallits: Estats dèbils que no controlen part dels seus territoris i de les seves institucions. Tenen més possibilitats de tenir conflictes armats que afectin a països propers: és una situació que no es pot evitar i que pot afectar la seguretat dels països veïns, ja que les conseqüències es poden territorialitzar. És més aviat un repte o risc, no una amenaça. Això implica detenir més terrorisme, màfies...
 Augment de les desigualtats: és un repte i no és na causa directa de conflictes, tot i que té potencialitat per convertir-se en un tema de seguretat. → Com més polaritzada la situació, més potencialitat de convertir-se en conflictes.
 Privatització de la seguretat: intervenen empreses privades (interessos lucratius) i això és un problema (explicat en l’apartat 1.2.) 9 Introducció a les RRII  Augment de les necessitats energètiques dels països emergents (BRICS): sistemes energètics basats amb hidrocarburs. Hi ha recursos energètics escassos i es generen conflictes per aconseguir-los.
 Control del ciberespai (relació amb ciberactors 4.3.) 4.3. Nous actors El problema és que no existeixen mecanismes de control d’aquests actors, no es poden controlar i sovint actuen diferent.
 Grups terroristes transnacionals (objectius polítics)  Grups de CTO: crim organitzat, màfies... (objectiu econòmic)  Empreses militars i de seguretat privada  Ciberactors: no existeixen mecanismes per controlar aquest tipus d’actors perquè són d’una naturalesa diferent als actors tradicionals.
L’aparició d’aquests nous actors complica la regulació de la seguretat perquè són totalment diferents. En un ciberatac no saps on tens l’enemic ni com pots ataca’l.
10 ...