9.1 Endocrinologia (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Nutrición Humana y Dietética - 1º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Raquel París. 1r NHD 9.1 Endocrinologia Sistema endocrí Conjunt d’òrgans i teixits que secreten hormones Endocríà Control de la homeòstasi del nostre cos però a través de secreció de substancies que recorren la sang Qualsevol cosa que actuï com un missatge i circuli per sang san es considera hormona Els òrgans endocrins clàssics son: - Hipotàlem - hipòfisi - SNA - Tiroides - Paratiroides - Glàndula suprarenal - Aparell reproductor - Teixit adipós - Pàncrees endocrí - Tracte gastrointestinal Hormonaà substancia química que funciona com a missatger i realitza el seu efecte sobre altres cèl·lules a les quals arriba a traves de al sang Tipus d’hormones Hi ha hormones peptídiques perquè tenen una base proteïna i altres que son esteroides perquè tenen una base lipídica. Les peptídiques son molt fàcil de produir i no necessiten transportador per circular i tenen molts receptors però actuen poc temps (actuen a nivell de receptor de membrana). En canvi, les altres no poden viatjar lliures i una necessiten proteïna transportadora i tenen efectes mes perllongats però menys receptors. (actuen a nivell de receptor de nucli) Les esteroides es fabriquen a patir del colesterol. Efectes: - Modificació de la permeabilitat de la membrana. Com la insulina - Activació d’enzims de membrana - Activació de mecanismes de transcripció Raquel París. 1r NHD Hipotàlem – Hipòfisi Rebem senyals del nostre cos que poden ser nervioses o hormonals, l’hipotàlem les interpreta i envia la informació a la hipòfisi. Així controlem la secreció de forma endocrina. Hi ha dos mecanismes a partir del quals podem transmetre, si les senyals es transmeten de forma nerviosa (sinapsi directe a la hipòfisi) és una comunicació de neurohipòfisi. L’altra comunicació no fa sinapsi directament a la hipòfisi, sinó que es a través de una vena que s’anomena adenohipòfisi Les hormones que secreta la adenohipòfisi es la estimuladora de la tiroides (TSH), la prolactina per la producció de llet, la fol·licle estimulant per les gònades, la luteïnitzant pels cicles menstruals, la hormona del creixement i al adrenocorticotròpica de les glàndules suprarenals. El funcionament del pàncrees no es pot regular per la via de la hipòfisi perquè no hi ha una hormona. Però si que esta innervat i es controla el funcionament per via nerviosa. El que regulen son el creixement, els líquids corporals i fases de reproducció. Adenohipòfisi Secreta precursors o estimulants d’altres glàndules. És un sistema de regulació per retroalimentació negativa, ja que des de l’hipotàlem - hipòfisi es secreta una hormona estimulant que actuarà directament a la glàndula i aquesta produirà la hormona i aquesta hormona es la que interaccionarà directament amb la hipòfisi i hipotàlem. (retroalimentació negativa). Quan aquesta hormona augmenta, fa el seu efecte secretant la hormona inhibitòria i s’inhibeix la secreció de la hormona per la glàndula i es redueix la hormona. TRH (alliberadora de tiritropina) • LHRH (alliberadora de gonadotropines) • GHRH (alliberadora de hormona creixement) • GHIH (inhibidora de hormona creixement) • CRH (alliberadora de corticotropina) • FRP (alliberadora de prolactina) • FIP (inhibidora de prolactina) Raquel París. 1r NHD Hormona del creixement Regulació de la secreció per estimuladors sobretot si son nerviosos com la son. S’encarrega de la reparació dels teixits. Quan disminueix la hormona del creixement hi ha menys capacitat de reparació de cèl·lules i teixits. El son es un dels factor principals de la seva regulació i es secreta durant la nit. Els inhibidors son la depressió, els antagonistes alfa i beta. La hipoglucèmia estimula el creixement, contràriament a la hiperglucèmia que es inhibidora. La disminució dels àcids grassos lliures també estimula la hormona del creixement, El glucagó, GHRH i els estrògens estimulen la hormona del creixement i ens inhibidors son la GHIH, IGF i els glucocorticoides per retroalimentació negativa. La hormona del creixement pot actuar directament al teixit ossi o de fora indirecta a traves de l’estimulació que te al fetge on produeix les somatomedines i els factors de creixement similars a la insulina. Quan aquestes augmenten inhibeixen la secreció de la hormona del creixement IGF-1 à Creixement en longitud i en cas dels condròcits augmentaria al síntesi de col·lagen IGF-2 à Per creixement de massa muscular. Augmentant al síntesi d’ARN i ADN Efectes de la GH Segons el teixits canvien els efectes. Per poder créixer es necessita energia Teixit adipósà Augmenta la oxidació de els grasses, detrit triacilglicèrids per obtenir àcids grassos lliures. Músculà captació aminoàcids i augment de la síntesi proteica Les persones molt grasses tenen un teixit adipós atrofiat i no respon a senyals i això fa que no creixi tant. Fetgeà menor us de glucosa i gluconeogènesià hiperglucèmia i híper-insulisme A la resta d’òrgans actua captant energia perquè puguin créixer. Les hores de son són molt importants per poder-la secretar. Estimulant hormona creixementà hormona creixementà actua sobre l’os o sobre el fetge--< el fetge secreta somatomedines, IGF-1 i IGF-1 que quan augmenten actua secretant la inhibidora de la hormona del creixement. Raquel París. 1r NHD Prolactina Desenvolupament de la glàndula mamaria i de la producció de llet. Augmenta durant l’embaràs i en el part. Pot ser activada pels estrògens o per la FRP sobre la hipòfisi. Quan hi ha succió de la glàndula mamaria es una estimulació a l’hipotàlem perquè es sintetitzi mes prolactina. Un augment de prolactina actua sobre l’hipotàlem per la seva inhibició. Neurohipòfisi Dos hormones, la antidiürètica per canvis d’osmolaritat i te un efecte en l’absorció d’aigua al túbul contornejat distal i la oxitocina que s’estimula molt en el part per produir les contraccions uterines i posteriorment per la secreció de la llet per la contracció de les cèl·lules mioepitelials per succió. Pàncrees endocrí 4 tipus de cèl·lules dins les acinars. Té una part exocrina i una endocrina. Les endocrines secreten les substancies directament a la sang. Hi ha cèl·lules, cèl·lules alfa, que secreten glucagó i les cèl·lules beta que secreten insulina. Les cèl·lules delta secreten somatostatina i les cèl·lules PP secreten el pèptid pancreàtic. Regulació dels nivells de glucosa en sang. Insulina Per secretar insulina existeix un receptor de glucosa en les cèl·lules beta que quan hi ha nivells elevats entra molta energia i aquest excés d’utilització d’energia tanca els canals de potassi fet que entri calci i aquest calci fa que s’exocitin vesícules d’insulina i es secreten al torrent sanguini. Raquel París. 1r NHD Quan hi ha molta glucosa generen molta energia que produeix tant ATP que té lloc una despolarització fent que entri el calci i s’alliberen les vesícules d’insulina. La insulina es produeix a les vesícules i va madurant i té certs canvis fins que queda la insulina activa. El que secretem en sang es el pèptid C i insulina. El pèptid C es important per detectar diabetis tipus 2. Diabetis: - Tipus 1à No producció insulina. Nivells elevats de glucosa. - Tipus 2à Produeixen insulina però el cos no la reconeix. Insulina – resistents i tenen nivells alts de glucosa en sang. La insulina te un temps curt en sang (15-20 min) i per saber quin tipus de diabetis té s’analitza el pèptid C perquè no es degrada perquè les proporcions son molt semblants entre el pèptid C i la insulina. Si hi ha pèptid C es que es secreta insulina i té tipus 2. Hi ha insulina rapida i lenta (injectada) - Rapida à (30-20 min) - Lenta à Manté el pic d’insulina unes 32 hores. A les 12 hores hi ha el pic màxim d’insulina. La quantitat d’insulina ha de ser adequada als requeriments energètics. Valors normals de glucosa: 80-105 en dejú. Com menys energia consumim el propi metabolisme gasta glicèmia i quan siguin molt baixos els nivells de glucosa es comença a secreta glucagó i els nivells de glicèmia tornen a pujar i no baixen perquè en cas de diabetis no hi ha insulina i augmenta molt la glicèmia. En una persona amb diabetis tipus 1 amb nivells elevats de glucosa en sang en dejú pot ser perquè ha sopat poc o perquè ha sopat molt. Els diabètics tenen molta set per regular la osmolaritat (augment de glucosa augmenta la osmolaritat), orinen molt perquè en tenir nivells de glucosa molt alts no es reabsorbeixen i s’elimina per la orina i a la vegada s’emporta aigua per osmosi i també tenen molta gana perquè no poden utilitzar la glucosa com a font d’energia i els sensors d’energia del cervell detecten que no hi ha energia i s’activa la sensació de gana. Persones amb 1000mg/dl de glucosa en sangà coma diabètic à passa en diabetis tipus 1 Raquel París. 1r NHD Cascada de senyalització insulina El múscul te un receptor d’insulina i al funció principal es l’entada de glucosa. Posa el transportador GLUT 4 a la membrana cel·lular, pugui entrar la glucosa dins la cèl·lula i es pugui activar la maquinaria enzimàtica per utilitzar la glucosa per obtenir energia. La insulina permet donar senyals de supervivència, perquè si hi ha energia sobrevivim sinó no. Accions de la insulina Accions ràpidesà segons. Entrada de glucosa a la cèl·lula. Accions intermèdies (minuts) à estimulació de síntesi proteica, triglicèrids, regulació del metabolisme del glucogen Accions lentesà hores. Estimulació de síntesi d’ARN per enviar senyals de supervivència, entre altres. Fetgeà síntesi de glucogen Músculà entrada de glucosa, entrada d’aminoàcids, efecte anabòlic Adipósà captació glucosa per formar triglicèrids, captació d’àcids grassos i inhibició de la lipòlisi. Els carbohidrats si no es gasten s’emmagatzemen en forma de triglicèrids al teixit adipós. L’augment d’insulina afavoreix l’emmagatzematge de glucosa en forma de grassa. Glucagó En contra de la insulina, hi ha la secreció del glucagó a les cèl·lules alfa del pàncrees i també es torben en vesícules. Responen als nivells de glucosa utilitzant transportadors de glucosa. Quan hi ha una baixada de glucosa o de lactat el propi sistema nerviós envia senyals a les cèl·lules alfa del pàncrees perquè secretin glucagó. La baixada es detecta per una baixada d’energia al cervell. La pujada de glucosa no es detectada pel sistema nerviós. Té retroalimentació negativa quan secretem inulina i es poden inhibir recíprocament l’un a l’altre. Raquel París. 1r NHD Accions del glucagó El glucagó treu energia del fetge i del teixit adipós. Al fetge degrada el glucogen per alliberar glucosa i al teixit adipós alliberarà àcids grassos lliure si els captarà el fetge i amb procés de gluconeogènesi es produeix glucosa. Quan mengem, abans de que hi hagi increment de glucosa en sang ja tenim inulina en sang perquè secretem GLP1, que fa que s’alliberi inulina sense presència de nivells de glucosa en sang. La proteïna fa sintetitzar GLP1 i abans de consumir glucosa ja s’està alliberant glucosa, i amb les grasses igual. En alguns casos després d’ingerir glucosa no puja molt la glucèmia però els nivells d’inulina pugen molt, això es degut a la GLP1 que estimula la secreció d’insulina. Hormones tiroides A la part de darrere hi ha la paratiroides. Es troben al coll Molt vascularitzat i alta capacitat de captar iode. Te una capacitat de creixement potencial, segons el consum de iode en la alimentació. La manca de iode augmenta la glàndula tiroides. Raquel París. 1r NHD Secreta la T3 i la T4 que regulen el metabolisme. La T3 es l’activa i la T4 es pre-activa. També secretem la calcitonina, que evita la resorció òssia, inhibint l’acció dels osteoclasts. T3à 3 iodes incorporats T4à 4 iodes incorporats Formada per cèl·lules fol·liculars, una substancia col·loide i cèl·lules parafoliculars o C. Les hormones tiroides es secreten a la substancia col·loide i per produir-les cal oxidar el iode i es pugui incorporar a la tirosina. Aquest procés d’oxidació es molt tòxic, per això es posa iode a les ferides. Síntesi i secreció d’hormones tiroides Hi ha haver una senyal del SNA i la secreció de la adenohipòfisi que es la hormona estimuladora de la tiroides, TSH i això farà que les cèl·lules fol·liculars captin iode dels capil·lars i fa que es secreti una tiro globulina, que es una globulina que te alguns extrems de tirosina que es on s’unirà el iode. El iode s’uneix a la tirosina de la globulina i per unir-lo cal oxidar el iode mitjançant unes peroxidases. A partir d’aquí podem obtenir tirosines unides a un (MIT) iode o a dos (DIT). Després d’això hi ha un acoblament, per acció de els peroxidases, de les dues tirosines si depenen de la combinació dona lloc a 3 iodes o a 4 iodes i s’obté la T3 i la T4 respectivament. Després d’això la T3 i la T4 es guarden en vesícules esperant una senyal de la hormona estimulant de la tiroides (TSH) per ser alliberades. Secreció La T4 circula de forma no activa i dins al cèl·lula es transforma en T3 (forma activa) Un 20% de la T3 es secretada per la tiroides. à una part ja viatja en sang, l’altra es obtinguda a partir de la T4. La T4 es la forma mes normal circulant. La T3 sempre esta unida a proteïnes i es transportada per la globulina de tirosina. La T3 es perillosa, perquè com mes T3 menys capacitat de produir T4 per retroalimentació negativa. Les hormones tiroides produeixen anabolisme. Si la globulina de tirosina es satura es transportada per la TBPA i sia questa també es satura es transportada per l’albúmina. Raquel París. 1r NHD La fora de controlar-ho es per retroalimentació negativa. Si hi ha un excés d’hormona, tant T3 i t4, inhibeix l’hipotàlem per la secreció d la THS i la tiroides no produeix T3 i T4 i s’acaba el cicle. Si hi ha nivells baixos de tiroides l’hipotàlem estimula la secreció de la TSH a l’adenohipòfisi i actuaria sobre la tiroides per secretar la T4 i T3. Nivells de regulació per ordre d’importància - Cronobiologia - Sistema SNA - Endocrí Accions fisiològiques Les principals son l’augment de l’activitat metabòlica, que permet tenir energia per desenvolupar els activitats. Activa mitocòndries, síntesi proteica. Dosis petitesà síntesi de glucogen Dosis altesà glucogenòlisi Lipòlisi SNCà híper-excitabilitat, irritabilitat Augment de la despesa cardíaca, diüresi Excés, desmineralització òssia Patologiaà cretinisme, hipotiroïdisme, hipertiroïdisme. T3 i T4 baixà hipotiroïdisme. Persones grasses perquè tenen un metabolisme molt baix. TSH baix i T3 i T4 normalà hipotiroïdisme subclínic Hipertiroïdisme à excés d’hormones tiroides i TSH elevat. Persones molt primes perquè tenen el metabolisme molt accelerat. Tots els hipertiroïdals que han estat sotmesos a radiació de la tiroides passen a ser hipotiroïdals. Quan s’obté T3 a patir de T4 es pot obtenir T3 o T3 recessiva. ...