Recensió de Lipset (2013)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

Recensión del texto de Lipset, Repensando los requisitos sociales de la democracia.

Vista previa del texto

Judit Baeza Fernández Recensió 2: Lipset Recensió Repensando los requisitos sociales de la democracia, Lipset En el text de Repensando los requisitos de la democracia (1996), Lipset estudia els factors i els processos que influeixen en la institucionalització de la democràcia. L’autor considera que el desenvolupament del capitalisme, una classe mitjana, el secularisme (separació del poder i de la religió), un increment de la riquesa i de l’educació i les institucions de la societat civil són els factors principals de la democràcia. Segons Lipset, els requisits culturals determinen la transició cap a la democràcia i defensa que les noves democràcies s’han d’institucionalitzar i que la legitimitat, els sistemes electorals, la societat civil, l’ordre econòmic i l’imperi de llei són essencials per poder aconseguir l’estabilitat.
Lipset comparteix les preocupacions dels pares fundadors dels EUA: “un govern poderós serà temut”. Per això creu que és necessari trobar els mitjans per controlar-lo a través d’un sistema de “frens i contrapesos” i pensa que l’Estat és el “proveïdor més important de capital, renta, de poder i d’estatus”. Però en realitat, la constitució original escrita pels pares fundadors dels EUA afavoria a la seva pròpia classe: Franklin, Washington, Jefferson, Madison, etc. eren homes rics, terratinents i/o capitalistes industrials, és a dir, beneficiava tan sols a un grup minoritari, unes elits. Tal com diu Colin Crouch a Posdemocràcia, a les noves democràcies representatives hi ha la tendència a que es concentri el poder en les mans d’unes elits, unes empreses i/o organitzacions. Per una altra banda, Lipset està en contra de les idees marxistes sobre el socialisme, ja que considera que la desigualtat no està associada a l’escassetat de recursos, sinó que aquests recursos els tenen unes elits minoritàries. Al Manifest del partit comunista, escrit amb Engels, Marx sostenia que identificava dues classes socials segons el seu paper a l’economia: els propietaris dels mitjans de producció i els que treballaven per a ells. A més, sostenia que les grans diferencies entre riquesa i poder apareixen sota el sistema capitalista, el qual provoca els conflictes de classes, és a dir, l’estratificació social provoca conflictes socials. Marx pensava que amb el temps, l’opressió i la misèria portarien a la majoria dels treballadors a organitzar-se per acabar amb el capitalisme. que el socialisme en un context de pocs recursos provocaria malestar social i repressions. Per a Marx defensava totalment un sistema igualitari basat en el principi de que “a cadascú segons la seva capacitat; a cadascú segons la seva necessitat”. Lipset, com altres autors no està d’acord amb els principis marxistes pel fet que no es poden aplicar a la realitat, com han demostrat els comunistes amb la caiguda de l’Unió Soviètica i els països dels voltants: les seves economies es van col·lapsar a causa de que no eren capaces d’oferir recompenses proporcionals al rendiment de les persones.
Respecte a la relació de la democràcia amb l’economia de mercat, actualment l’economia del món occidental està basada en els principis de l’economia de mercat. Els defensors d’aquesta economia sostenen que aquest sistema econòmic proporciona a les persones la llibertat individual necessària perquè puguin satisfer els seus propis interessos. Però les societats capitalistes no són societats igualitàries: en aquestes societats trobem enormes desigualtats econòmiques. Les desigualtats econòmiques es podrien traduir en desigualtats polítiques, ja que els més rics tenen més recursos per poder inclinar la balança política al seu favor. Aleshores, el capitalisme semblaria antidemocràtic en el sentit que aquest sistema només té en compte les necessitats dels rics i els dóna oportunitats que no estan a l’alçada dels pobres i de les classes mitges – baixes. Per un altre costat, els defensors dels sistemes econòmics socialistes sostenen que l’objectiu és satisfer totes les necessitats bàsiques dels ciutadans (habitatge, educació, treball i sanitat), és a dir, lluiten per el 1 Judit Baeza Fernández Recensió 2: Lipset dret a una vida digna. Però el socialisme no presta atenció a les necessitats i a les aspiracions dels seus ciutadans i solen acabar amb qualsevol oposició política. Com per exemple, durant els últims deu anys la gent que vivia sota règims socialistes a l’est d’Europa han protestat contra aquest sistema i s’han posicionat a favor de l’economia de lliure mercat amb l’esperança de tenir els mateixos drets polítics (associació, expressió, elecció de representats, etc.) i de millorar el seu nivell de vida. Aleshores, són compatibles la igualtat econòmica i la llibertat política? Amb l’objectiu d’aconseguir la igualtat econòmica, el socialisme tendeix a reduir la iniciativa individual, mentre que el capitalisme proporciona llibertats polítiques, però que no serveixen de gaire als més pobres.
Per a Lipset existeix una relació entre l’economia de mercat, que origina l’aparició d’una classe mitjana, i el sistema democràtic. Segons el politòleg, com menys intervingui l’Estat en l’economia, millor, perquè disminueix el nepotisme i la possibilitat de les classes governants d’enriquir-se i satisfer els seus interessos. L’autor considera que la corrupció és un dels problemes més greus que hi ha, sobretot en els països més pobres, on és més difícil posar en pràctica la democràcia. Lipset està a favor de la democràcia representativa i els sistemes electorals, ja que el poble pot elegir els seus representants, és a dir, hi ha una participació ciutadana, un dels factors considerats com essencials per a les noves democràcies, igual que les llibertats. Malgrat la diversitat cultural entre els països industrialitzats, gairebé tots ells es consideren democràtics i lliures. L’any 2011 hi havia 87 països “lliures” d’uns 197 estats analitzats, segons el Freedom House, una organització amb seu a Nova York que analitza les tendències polítiques globals.
Un dels requisits importants de la democràcia és l’existència d’una cultura política que sustenti les bases de la democràcia, és a dir, l’acceptació dels ciutadans i de les elits polítiques d’uns determinats principis basats en la llibertat d’expressió, d’informació, de cultes, d’associació, en els drets dels partits d’oposició, en l’imperi de la llei i els drets humans. L’existència d’una cultura política democràtica entre les elits i la ciutadania ajuda a mantenir el sistema en el període de transició cap a la democràcia o en moments de crisi política. Almond i Verba, al seu estudi sobre cultura política que va realitzar el 1959, afirma que la cultura d’un país contribueix decisivament a l’estabilitat d’un sistema polític, sempre i quan la ciutadania i la classe política comparteixin unes determinades característiques, perquè si hi ha diferències, hi hauran desigualtats, cosa que significaria la inestabilitat del sistema. Dit d’una altra manera, en un règim democràtic, com menys desigualtats hi hagi entre la classe governant i la població, més estabilitat hi haurà. Alguns politòlegs defensen que el desenvolupament socioeconòmic condiciona els nivells del condiciona la implantació de la democràcia i que és més fàcil instaurar-la en contextos de creixement econòmic i poc atur que enmig d’una recessió, com exemplifica la Primavera àrab (protestes i manifestacions de països d’Orient Mitjà i del Màgrib). Lipset defensa que la democràcia s’ha d’institucionalitzar per poder ser legitimi i consolidar-se. La legitimitat és el dret de governar, l’alternativa a la força. Max Weber va descriure tres maneres que una autoritat pot adquirir legitimitat: la tradicional, que es basa en la conservació de l’autoritat; la racional – legal, amb la que s’accepta l’autoritat (per exemple, la constitució dels EUA); i la carismàtica, amb la qual els ciutadans tenen fe en l’autoritat (Hitler). Lipset explica que la ciutadania pot no estar d’acord amb els qui imposen les lleis, però diu que continuarà respectant i obeint les lleis i les normes, ja que són el símbol de l’autoritat. Per això, defensa la separació entre l’origen de l’autoritat i l’agent de l’autoritat. També considera que els règims democràtics són més legítims que els autocràtics, pel fet que els règims que es basen en la força i promouen el progrés econòmic corren el perill de patir més reivindicacions i protestes en contra d’ells. Per aquest motiu, els sistemes democràtics incentiven el suport popular. A més, la democràcia permet la participació ciutadana i la protegeix i garanteix els drets de les minories, 2 Judit Baeza Fernández Recensió 2: Lipset perquè sinó poder aparèixer conflictes. Actualment, estem vivint en una de crisi econòmica mundial, cosa que significa desigualtats econòmiques entre les classes socials, les quals unes disposen de més recursos que altres. Les classes mitjanes que gaudien d’un cert nivell de vida l’han perdut, ja que han patit baixades de sous o es troben en l’atur. Mentre que les classes més altes s’estan enriquint cada cop més, les classes pobres estan augmentant cada dia més, disminuint el gruix de les classes mitjanes. Les classes riques tenen els suficients recursos per poder accedir a estudis universitaris i altres estudis superiors, és a dir, tenir un nivell educatiu més alt que els permeti estar més qualificats i poder ascendir socialment. En canvi, aquelles persones que ara es troben en l’atur i que reben subsidis, sovint no poden sobreviure amb els recursos que disposen i han de recórrer a organitzacions socials, com Càritas, a demanar ajuda. Com que no disposen de recursos econòmics, no podran tindran les mateixes possibilitats que les classes més altes. Cal destacar que, avui en dia, els pobres s’estan empobrint encara més. Segons la Carme Trilla, una treballadora de Càritas, alguns pobres que havien pogut sortir de la pobresa gràcies a algunes entitats socials, han recaigut en aquest estat de misèria i tornen a les entitats per poder sobreviure.
Un altre fet que Lipset ressalta és que les repúbliques presidencials, on el poder executiu i el de cap de l’Estat estan fusionats, són més inestables, ja que tot el poder el té una persona, mentre que en les presidencials el poder està separat entre el Cap de l’Estat i el President. També dóna importància a la societat civil, la qual ha de ser forta i constituir la base dels partits polítics i tenir la capacitat d’oposar-se a l’Estat. Per aquest motiu, la societat ha de ser molt participativa. Lipset destaca l’absència de les societats civils en els règims, ja que aquests intenten eliminar l’existència de grups de mediació entre els individus i l’Estat, o controlar-los per evitar la competència. Lipset creu amb el poder de les societats civils, les quals poden oferir arguments per mobilitzar a la població i fer augmentar la participació ciutadana, encara que no sigui precisament l’electoral, ja que hi ha moltes altres formes de participació, com la recollida de firmes, donar diners... L’autor dóna molta importància a aquesta participació, perquè així el poble pot manifestar les seves demandes a les classes polítiques. Però, les classes populars com influeixen en els decisions polítiques si només escollen els seus representants i no poden intervenir directament en els processos polítics? Sobre la religió, Lipset pensa que el catolicisme, el cristianisme ortodox, l’islam i el confucianisme han tingut molt poca tradició democràtica, malgrat que els catòlics van formar part de la tercera onada democràtica (anys 70, 80 i 90) i van jugar un paper fonamental per allunyar l’estat dels sistemes autoritaris. L’autor considera que els estats islàmics i musulmans no poden ser democràtics, ja que la majoria són autoritaris i no compten amb una separació de poders. Com que no tenen una societat civil forta, hi ha menys protestes i mobilitzacions per part de la ciutadania, cosa que facilita el manteniment del règim. Tot i així, poden crear-se grups clandestins en contra de la dictadura o autocràcia. En aquest punt trobo que Lipset té raó, que ha d’haver-hi una secularització, ja que si les religions tenen el poder totes les lleis i normes serien “per la voluntat de Déu”, ja sigui Al·lpà, Jehovà, etc. El cristianisme ja ha demostrat al llarg de molts segles del que és capaç per mantenir-se al poder, com també ho estan fent els països islàmics o els cristians ortodoxos a molts països que formaven part de l’Unió Soviètica. La periodista italiana Oriana Fallaci explica al seu llibre Ràbia i Orgull que Saddam Hussein va advertir als Estats Units el seu desig de convertir a tot el món a l’islam, perquè així ho volia Al·là i el món milloraria.
En el seu text, Lipset conclou afirmant que la democràcia és una causa internacional. Això ho demostren diversos partits, governs democràtics i ONG’s que es dediquen a defensar els drets 3 Judit Baeza Fernández Recensió 2: Lipset humans i volen promoure i fomentar la democràcia en governs que acaben de ser alliberats i/o per pressionar als règims autoritaris i dictadures perquè facin la transició cap a la democràcia. L’autor comenta que la Comunitat Europea (actual Unió Europea), la OTAN, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) exigeixen que els seus països membres siguin democràtics. Des del meu punt de vista, crec que en aquest punt Lipset s’equivoca, perquè el FMI o el Banc Mundial han donat préstecs i ajudes de diversos tipus a sistemes dictatorials i autoritaris. No van dubtar en donar suport a les dictadures quan els les dues entitats i altres grans potències capitalistes o trobaven oportú. Per exemple, mentre estava el president Allende (escollit democràticament) a Xile entre el 1970 i el 1973, el país no va rebre cap ajuda del Banc Mundial, però després del cop d’estat del militar Pinochet el 1973, el país va rebre suport de les dues organitzacions. Com podien el Banc Mundial i el FMI ignorar el caràcter autoritari i dictatorial del règim de Pinochet? El FMI i el Banc Mundial han ajudat a alguns Estats per influenciar en la seva política. Això demostra que el que realment els interessos polítics i estratègics de les grans potències capitalistes són molt importants per prendre decisions. Alguns règims, recolzats per les grans potències capitalistes, han estat ajudants financerament, malgrat que la seva política econòmica no respongués als criteris oficials del FMI i que no respectessin els drets humans. No obstant això, aquells règims que s’han considerat com a perillosos pels interessos de les grans potències no se’ls ha proporcionat cap préstec amb l’argument de que no han respectat els criteris econòmics.
Des del meu punt de vista, estic d’acord amb els requisits i exigències que Lipset imposa a la democràcia, però observant la realitat i analitzant els països democràtics que tenim, o els no democràtics, és molt difícil que la democràcia es mantingui estable a causa de la crisi econòmica actual que ha provocat unes desigualtats de recursos entre les classes socials, sobretot entre les altes i les més pobres. En altres paraules, la crisi ha agreujat els diferents conflictes entre classes hi ha fet que la societat es polaritzi. És veritat que en els països on l’economia és favorable, la democràcia és més estable, però això no vol dir que no s’intenti fomentar-la en països en “transició”. El que considero que s’hauria d’arreglar és el tema de les organitzacions mencionades al paràgraf anterior que exigeixen la democràcia com a requisit per prestar ajudes, quan en realitat no ho fan. En el món sempre hi hauran desigualtats entre classes, perquè tots els tipus de sistemes polítics sempre afavoriran o perjudicaran a una classe o a una altra.
Bibliografia  Apunts de l’assignatura d’Actors i Institucions Polítiques.
 CAMACHO, Santiago (2012). La Troika y los 40 ladrones: FMI, Banco Mundial y Organización Mundial del Comercio: la verdad sobre los intereses que están detrás de la crisis económica.
Madrid: La Esfera de los Libros.
 CAMINAL, Miquel [et al.] (2006). Manual de Ciència Política. Madrid: Tecnos.
 FALLACI, Oriana (2001). Rabia y Orgullo. Buenos Aires: Editorial El Ateneo.
 LIPSET, Seymor M. (1996). Repensando los requisitos sociales de la democracia. La Política, 2, 51–87.
 MACIONIS, J. & PLUMMER K. (2007). Manual de Sociologia. Madrid: Prentice Hall, DL.
 MARTÍNEZ-CELLORIO, Xavier i MARÍN SALDO, Antoni. Crisi, desigualtats i benestar vulnerable.
Anàlisi longitudinal del PaD (2003 – 2009). Barcelona: Fundació Jaume Bofill.
 TOUSSAING, Éric (2004). El apoyo del Banco Mundial y del FMI a las dictaduras <http://cadtm.org/spip.php?page=imprimer&id_article=746> [Consulta: 4 de març del 2013].
4 ...