BLOC 2. LES COMUNITATS CAÇADORES-RECOL·LECTORES DEL PLISTOCÈ (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 2. LES COMUNITATS CAÇADORES-RECOL·LECTORES DEL PLISTOCÈ TEMA 3. El marc cronostratigràfic del Quaternari. Geologia, flora i fauna - Existeixen teories que propugnen que estem influïts pel medi. És cert que estem influïts i ens marca la nostra cultura, depenent del grau de ‘’complexitat’’ d’aquesta.
- La simplicitat d’algunes tecnologies, d’una cultura, provocarà que aquesta estigui més influïda pel medi. La cultura material resultant serà la resposta a aquest medi canviant.
- Tot indica que la Terra tindria uns 4600 MA; història no estàtica, ja que ha anat canviant al llarg del temps, i s’han succeït diversos successos geològics i biològics que actualment permeten als geòlegs establir una periodització.
- Diverses classificacions segons una sèrie de trets (en Prehistòria els paràmetres són diferents als que podríem marcar en Història, ja que els períodes de temps són més amples):  Era.
 Període.
 Època.
 Edat.
- El registre arqueològic fa que quan més antics siguin aquests períodes siguin més llargs. Si tenim menys dades, lògicament, tindrem menys precisió.
- Per tant, la història dels humans comença al Quaternari i la majoria de la nostra vida històrica és prehistòrica.
- No obstant, com veurem, objectivament, no hauria de ser considerat com un període (ni una era) amb la mateixa entitat que el cretaci o el carbonífer, ja que es deu a consideracions de caràcter antropocèntric i no estrictament científic.
Quins esdeveniments determinen l’inici del Quaternari? - L’aparició dels éssers humans? Distinció del període anterior, tot i que es tracti de la mateixa era.
- Moltes similituds amb el període anterior, però normalment dividit per els nostres orígens, la nostra aparició.
- Durant molt temps el Quaternari es va diferenciar com una era i posteriorment com a període per el simple fet de que en aquest moment es datava l’aparició de l’ésser humà.
- No obstant, actualment, es sap que aquesta aparició es va produir a les fases finals del terciari.
- Frontera cronològica entre ambdós períodes no és clara, límits imprecisos. És una convecció que va canviant segons els geòlegs.
- Els primers homínids es poden remuntar fa 2’5 milions d’anys.
- Per això, en vista la ppoca consistència d’aquest argument, es va plantejar la possibilitat d’establir la frontera del canvi de període per l’aparició d’altres gèneres de mamífers: Bos, Equs i Elephas, encara que era una opció que provocava dubtes i incerteses.
 Per tant, es veu un context de canvi, d’aparició de noves espècies juntament amb nosaltres. No obstant això no ens indica gran cosa sobre la nostra aparició.
- El fenomen de les glaciacions? Actualment, el succés geoambiental més definitori del quaternari és la presència d’uns episodis glaciars de repercussió quasi mundial que afectaren a les zones circumpolars i provocaren un augment considerable dels casquets de gel i una sequedat important en altres zones de latitud més baixa.
- Fenomen no constant, però que produïa que sovint la terra es refredés, tot i que ja es donava en èpoques anteriors. No obstant, és en el Quaternari quan es donen amb més constància, amb alternances més habituals i relativament constants.
 Per això, s’ha arribat a la convenció d’acceptar l’existència d’aquest període sense més dilacions, per poder estudiar amb més precisió la historia de la Terra en el moment que més ens interessa: el que coincideix amb la nostra pròpia història.
- Data inici Quaternari: 1’8/2’5 milions d’anys. Èpoques del Quaternari:  Plistocè: engloba el 90% del Quaternari. Època amb més glaciacions, des de l’inici (2’5 ma – 1’8 ma) fins fa aproximadament 10mil anys.
 Holocè: època geoclimàtica actual, teòricament sense fases glacials, des de fa aproximadament 10mil anys. Es caracteritza per un temperament de la terra. No obstant, és possible que no sigui més que una d’aquestes oscil·lacions que es produïen en el Plistocè, una fase càlida en aquestes variacions de clima fred i clima càlid. Potser no estem vivint una època, sinó una oscil·lació de clima de l’època anterior.
- Fases del Plistocè (classificacions basades amb aquestes oscil·lacions, però de cada vegada menys utilitzades): - Inferior (1’8 ma – 700 ma) - Mitjà (700 ka -125 ka).
- Superior (90 ka – 10 ka).
Quadre general del Quaternari + - Entre cada glaciació s’intercalen etapes de clima temperat i humit, anomenats interglacials.
- Es van establir gràcies al descobriment a Europa central de marques geològiques en la zona dels Alps i de les valls del Danubi que indiquen refredaments de la terra no provocats, com es creia, per el gran diluvi. Es veu que són proves d’un refredament general i global de la Terra en èpoques anteriors.
- En aquestes èpoques fredes els pols augmenten i també els massissos muntanyosos, on es formen masses de gel sobre els continents, anomenats Inlandsis.
- En èpoques més fredes = més sequedat per la retenció de la humitat.
- Temperatura de la Terra va poder oscil·lar, respecte l’actual, entre 7 i 15ºC menys.
- Els glaciars ocupaven el 30% de la superfície terrestre de la Terra.
Les proves de les glaciacions - De cada vegada és més fàcil trobar mostres i evidències de glaciacions; més que abans, quan les darreres glaciacions es podien conèixer però les anteriors eren més difícils de descobrir perquè les primeres ‘’esborraven’’ les seves evidències.
- Les fases fredes, glaciacions, i les càlides, interglacials, són conegudes gràcies a diverses evidències geomorfològiques: - Les terrasses marines com a proves de les pujades (transgressions) i baixades (regressions) del nivell del mar i la línia de costa.
 Durant els períodes de glaciació, gran part de l’aigua oceànica quedà retinguda en els continents en forma de gel fins a configurar els inlandsis (casquets polars). Per aquest motiu, el nivell del mar va baixar, amb la qual cosa quedaren al descobert grans extensions de terra que tornaven a quedar cobertes en les fases temperades o càlides per la reducció dels inlandsis.
 Les erosions o sediments que podem observar en la actualitat ens indiquen les variacions de la línia de costa, pujades i baixades del nivell del mar en el passat.
 En els moments més freds el nivell del mar arriba a baixar uns 150m, per tant es podria explicar el poblament d’Amèrica: els humans passaren per l’estret que separa Àsia d’Amèrica com una via de pas.
- Les terrasses fluvials. Els canvis en el nivell marí en les desembocadures i en el caudal de l’aigua dels rius en èpoques de sequedat (generalment fredes ja que no es fon el gel de les muntanyes) i de humitat (generalment càlides, quan es fonen les neus) provocaren erosions o acumulacions de sediments en els marges.
 Aquesta dinàmica d’acumulació/erosió, segons la velocitat de l’aigua del riu, es la que donà, en major o menor mesura, forma a les terrasses fluvials que veiem avui en dia.
 Podem deduir, per tant, amb aquestes erosions provocades per més o menys aigua (més o menys gel, més o menys fred...), les dinàmiques del clima del passat.
- Fenòmens glacials. L’existència de glacials modificà l’entorn amb valls en secció en U, depòsits de sediments com les varves... tot això proves de l’existència de geleres.
- El loess. Es tracta de grans dipòsits de sediment que corresponen a la pols transportada de zones que quedaren sense vegetació per l’intens fred i que el vent va erosionar.
 En els llocs on es deposità forma acumulacions que poden arribar a la centena de metres i que modificaren sensiblement el relleu d’aquestes zones, convertint-les en grans llaneres.
 Terrenys molt fèrtils situats en aquestes extensions planes d’Europa central i oriental i d’Àsia.
 Zones desforestades, més o menys com tempestes de sorra.
 Per tant, sense arbres, el vent actua damunt el terra i aixeca les partícules de pols que es detenen o deixa de fer vent.
 Delimiten més o menys els límits dels antics inlandsis.
- La gelifracció. L’aigua quan es solidifica (gel) ocupa més lloc que en estat líquid. Això provoca que si es queda a l’interior d’una roca aquesta s’esquerdi quan es congela l’aigua. És un indicador d’existència d’antics glacials.
- El permafrost i la solifluxió: terres que, a un determinat nivell de la superfície, s’han quedat congelades.
 El terra està gelat i s’ha mantingut així durant milers d’anys, ja que la humitat que pot contenir el terra es va quedar gelat per les glaciacions.
 A l’estiu la calor no arriba a tanta profunditat i aquesta terra no es fon, com passa als nivells més pròxims a la superfície. Trobem animals conservats en el permafrost.
  Hi havia més permafrost (que avui en dia) a latituds més baixes? Més enllà dels inlandsis? Solifluxió. Algunes muntanyes poden contenir encara permafrost, ja que s’ha vist que la terra de la superfície, a diferencia de com podria passar en un terreny pla i estable, rellisca per sobre la terra glaçada i provoca ensorraments de terra i neu.
Però existiren les grans glaciacions clàssiques (Günz, Mindel, Riss...)? - La seva existència, com es podia creure abans, ha estat actualment qüestionada: no es posa en dubte la existència de períodes freds i càlids i la seva alternança, però no semblen presentar-se d’una manera tan clara i llarga com semblava abans.
- La investigació del projecte Summit a l’inlandsis de Groenlàndia, on tenim encara acumulacions de nevades al llarg de milers d’anys, que s’acaben convertint en gel.
- Es treuen mostres de gel (com si fos un tub) que determinen les nevades de fa centenars de milers d’anys.
- La neu conté aire que, quan es gela, queda en forma de bombolletes o microestructures que són un registre fòssil de l’aire de fa milers d’anys.
- Gràcies als percentatges de CO2 presents en aquestes podem esbrinar si van ser períodes més freds (menys CO2) o més càlids (més C02).
- A més, els isòtops d’O2 presents ens permeten esbrinar la temperatura global de la Terra en el moment de formació d’aquests dipòsits.
 Segons aquests estudis, el clima de la Terra ha estat molt més variable del que es pensava i la creença de grans episodis molt freds i càlids molt estables s’ha esvaït.
- Aquests canvis, hem de precisar, només van suposar una modificació de pocs graus de mitja, d’entre 5 i 10 aproximadament, no més.
- Actualment es prefereix parlar d’estadis isotòpics, molt més nombrosos i precisos que les glaciacions i els interglacials; els de numeració senar corresponen a episodis temperats i els pars a fases fredes (mirar imatge del power point).
- Tot i així es manté la tendència ‘’històrica’’ entre els historiadors de referir-se a les glaciacions com una terminologia.
Quines són les causes de que, al llarg del passat, la temperatura global de la terra hagi oscil·lat? - Encara que no tinguem una resposta definitiva, sembla ser que diversos factors astronòmics i geològics expliquen i intervenen en les variacions del clima:  Causes terrestres (variacions i oscil·lacions de la proporció de CO2 a l’atmosfera a causa del vulcanisme, la vegetació; fenòmens tectònics...).
 Causes astronòmiques (variacions en l’òrbita de la Terra, variacions de l’eix de la Terra respecte el pla de l’el·líptica, variacions en l’arribada de la irradiació solar – taques solars, núvols còsmics-...).
 Causes de l’ésser humà? En prehistòria és pràcticament impossible que afecti tant; no tant global com es pugui notar a nivell mundial un canvi climàtic.
La caracterització bioclimàtica del Quaternari a través de la fauna - La presència en jaciments arqueològics o paleontològics de determinades espècies vegetals o animals ha permès establir el canvi en el clima al llarg del Plistocè.
- Ha estat possible gràcies al desenvolupament de les disciplines de la arqueozoologia i la arquebotànica, que tenen com a finalitat última la reconstrucció i comprensió del comportament humà en el passat, a través dels éssers vius que envoltaven el seu entorn.
- Importància en la reconstrucció paleoambiental, i per tant, paleoclimàtica, de les diferents fases del Plistocè.
- L’arqueozoologia s’ocupa de l’estudi de les restes faunístiques que es troben als jaciments arqueològics, diferenciant-se entre macrofauna i microfauna, aquestes darreres més precises i efectives per determinar el clima i variació de la vegetació gràcies a que són més sensibles als canvis.
 En els períodes càlids del Plistocè: animals com l’hipopòtam es troben a Anglaterra, actualment clima fred. Ha de viure en clima càlid ja que viu la meitat de vida en aigua i necessita que aquesta no es glaci.
 També destaquem el cervus elaphus, típicament de bosc, que pot aguantar el fred però que necessita boscos i aquests s’estenen en èpoques càlides.
  En períodes freds trobem per exemple rens a la península ibèrica. Bons indicadors del clima: saber quines característiques mediambientals i climàtiques necessita un animal.
Això fa que, per exemple, un Ovibos muschatus, que encara existeix en climes molt freds, s’hagi trobat a Banyoles. També el cavall salvatge, que viu en grans estepes-zones desforestades que dominen en èpoques fredes (falta d’arbres i extensió de prades i estepes), s’ha trobat a la Península.
 Per tant, els animals ens poden ajudar a saber quin era el clima imperant en el moment en què habitaven, el clima i medi ambient del passat. Però com diem, la microfauna és més bona indicadora d’aquests aspectes.
Les característiques bioclimàtiques del Quaternari a través de la vegetació - Més precisa que la fauna però ens dona dades de tipus més regional.
- Diverses disciplines s’ocupen de la flora del passat, essent la palinologia, l’estudi del pol·len, la més eficaç i la millor indicadora del paleoambient.
- Vegetació de clima fred (a Europa):  Paisatges desforestats (proporcions altes de NAP –pol·len no arbori). Afavoreixen les estepes i els prats, i per tant els cavalls.
 En cas de vegetació arbòria, importància de determinades coníferes.
- Vegetació de clima temperat/càlid (a Europa):  Boscos caducifolis a les latituds mitjanes i altes i bosc mediterrani a la part meridional (proporcions altes d’AP –pol·len arbori).
 En el Plistocè ens trobem, en els contextos holàrtics, que els fases fredes (per ser generalment seques) les poblacions forestals són menys abundants. Per això, dels anàlisis de pol·len es pot deduir el paisatge, i a la vegada el clima, a través de les quantitats de pol·len arbori (AP) i pol·len no arbori (NAP).
- Igualment, hi ha espècies típiques que ens remeten a moments freds, com diferents artemises, el pi silvestre... o altres etapes més temperades i humides, com les alzines i els roures, els avellaners...
TEMA 4. Hominització i evolució biològica 1. Els Humans entre els primats. Aparició i evolució dels primats durant el Terciari - Els humans dins de la classificació del Regne animal (inicis Linneo): Phylum: Coordats Classe: Mamífers Ordre: Primats Subordre: Antropoideus Infraordre: Catarhini Superfamília: Hominoideus Família: Homínids Subfamília: Hominins Gènere: Homo Espècie: Homo sapiens - La nostra espècie forma part d’un ordre de mamífers anomenats primats, dels més antics de la seva classe, que aparegueren, més o menys, a finals del Cretaci i principis del Terciari, fa uns 65 MA.
- Diversos trets que ens han anat diferenciant dels altres animals. Característiques dels primats:  Mans i peus generalment prènsils, que donarà lloc a una certa conducta instrumental (com més capacitat cerebral, més capacitat instrumental).
 Dits amb ungles, en comptes d’urpes o peülles.
 Òrbites dels ulls frontalitzades, que permeten donar una visió estereoscòpica, que podem veure en 3D) a més de visió cromàtica, en color.
 Més visió que olfacte (determinat per la forma del morro).
 Si es desenvolupa l’olfacte augmenta el morro i disminueix el cervell (i la capacitat cerebral i intel·ligència), però si desenvolupa més la vista permet augmentar la capacitat cerebral i, per tant, arribar a un cert grau d’intel·ligència.
- Altre tret, no tant fisiològic com geogràfic, és la distribució dels primats: distribució equatorial i intertropical, per la necessitat d’arbres i fruits per alimentar-se, en busca de boscos tropicals.
- I és que, ja les característiques ens hi remeten, els primats s’adapten a la vida arborícola i a una alimentació diversificada (fonamentalment vegetariana).
- De fet, els primers primats es diferencien d’altres mamífers (insectívors) per aquesta adaptació a la vida arborícola i a la ampliació de l’alimentació (insectes i fruits).
- Actualment, la majoria dels primats es troben només a les regions càlides de la Terra, ja que el seu hàbitat es troba a les selves i boscos tropicals i equatorials; menys en alguns casos com són els humans, gràcies al seu comportament tecnològic i cultural, o la mona de Berberia, a zones temperades-fredes.
- La diversitat actual dels primats és el resultat de l’evolució de les primeres formes al llarg del Terciari i fins l’actualitat, cap a l’expansió geogràfica i a la adaptació a nous medis. Aquest ordre es divideix en dos: prosimis i antropoideus.
La diversitat taxonòmica i geogràfica dels primats actuals - Prosimis: (lemuridae, lorisidae, tarsioidea...) més diferenciables morfològicament i físicament a nosaltres.
Molt allunyats de nosaltres a nivell de característiques. Es troben a Àfrica, Àsia i a Madagascar.
En general animals de petit tamany.
- Antropoideus: presenten característiques pròpies dels primats però més desenvolupades.
  Platirrins: els micos del Nou Món, sols es localitzen al continent americà. Presenten forats nassals divergents separats per un important septe (tabique), més gruixut; sempre té cua i, a vegades, és prènsil i s’empra com una cinquena extremitat, molt útil per al desplaçament entre els arbres.
Catarrins: els micos del Vell Món (Àfrica, Àsia i excepcionalment Europa); els forats nassals són més pròxims i s’orienten cap avall o frontalment, poden presentar cua o no, però aquesta mai és prènsil.
- - Cercopitecoideus: agrupen un extens nombre de monos, majoritàriament amb cua i amb diferents sistemes de locomoció. Capacitat cranial més reduïda. Les extremitats exteriors (cames) d’alguns estan més desenvolupades i llargues que els braços, per poder saltar d’arbre en arbre.
Hominoideus: es troben al sud-est asiàtic i centre Àfrica (ximpanzés, goril·les i humans).Totes les espècies de grans monos sense cua, amb una gran capacitat cerebral i una certa especialització (almenys en origen) en la locomoció braquiadora (amb els braços, més grans que les cames normalment, de rama en rama per els arbres), encara que hagin pogut haver evolucionat cap altres formes com és el cas del bipedisme homínid. Aquest sistema de desplaçament ha condicionat certs aspectes de la columna vertebral, igual que amb el nostre, conseqüència directa de la nostra forma de desplaçament, essent l’únic homínid amb les cames més llargues que els braços.
L’evolució dels primats al terciari 1. El primer primat (65-60 MA) - Els primers fòssils identificables ja com primats i no com els seu parents més pròxims els insectívors, es localitzen a Amèrica del Nord a finals del Cretaci-inicis del Terciari.
- S’han donat a conèixer com Purgatorius (per el nom del jaciment). Es tractaria d’un animal de petites dimensions, aproximadament com una rata, semblant a les musaranyes arborícoles del sud-est asiàtic.
- El veiem en el registre fòssil, sobretot en dents i mandíbules, ja que és inexistent. El considerem primat per tenir un esbós de característiques que ja veurem en primats posteriors.
- No sabem si tenia una vida completament arborícola, ja que només tenim fragments de dents i mandibuiles, però amb aquestes veiem semblances amb alguns insectívors, diferenciables no obstant amb aquest per petites modificacions en les dents, de dimensions més reduïdes (cosa que suposaria que no menjava insectes, i una evolució cap els herbívors).
- En aquesta època, Amèrica del Nord i Europa formaven una sola placa continental, amb un clima tropical, el que explica l’arribada, entre d’altres coses (com un desplaçament per un progressiu refredament de la terra, que provocaria la seva extinció del seu lloc d’origen), dels primers primats al nostre continent.
2. L’origen dels prosimis (més o menys 40 MA) - L’anomenat Adapis, han colonitzat des d’Europa Euràsia i Àfrica, es comencen a subdividir en dues branques i a diferenciar-se de cada cop més.
3. La cruïlla dels hominoideus i cercopitecoideus (30-20 MA) - Comencen a diferenciar-se els antropoideus, una part dels quals arriben a Amèrica del Sud des d’Àfrica, donant lloc a l’aparició dels platirrins.
- Com van arribar des d’Àfrica és un misteri, encara que es sospita que alguns individus, com passa actualment entre els grans rius equatorials, podrien haver arribat a les costes americanes a través de troncs, travessant un Atlàntic més curt que l’actual.
4. El Miocè. Aparició, expansió i reducció dels hominoideus - A inicis del Miocè (25-5 MA), a Àfrica, separada d’Euràsia, s’havien començat a diferenciar entre els catarrins, els cercopitecoideus i els hominoideus. Important clima tropical de tota la terra, governada per boscos tropicals.
- Un d’aquests primers hominoideus va ser la forma africana Proconsul. Aquests es beneficiaren d’una important expansió per Europa, Àsia i Àfrica entre fa uns 17 i 10 MA: Oreopithecus, Gigantophitecus, Sivapithecus, Dryopithecus... facilitat perquè Àfrica aracontacte amb Àsia.
- No obstant, com a resultat d’un progressiu augment de l’aridesa de la Terra, fa uns 10 MA, la majoria van desaparèixer del vell món degut a la reducció dels boscos tropicals.
- D’aquesta manera, quedaren relegats a Àfrica i alguns punts del sud-est asiàtic, des d’on evolucionaren fins a l’actualitat convertint-se en els hominoideus que avui coneixem.
- Per tant, semblava que els homínids havien aparegut a una d’aquestes dues zones. El pas següent va ser ja l’aparició dels homínids.
2. L’aparició dels Homínids; els Australopitecs - Es tracta, en síntesi, d’aquells hominoideus (que estan a la línia evolutiva dels humans i no a la dels ximpanzés, per la qual cosa no és anterior als 7 MA aproximadament) que tenen locomoció bípede, és a dir, que es desplacen fonamentalment caminant sobre les seves extremitats posteriors.
- Actualment només una espècie d’hominoideu pot considerar-se homínid: els humans, l’Homo sapiens. El bipedisme determinarà si són homínids o no, el que caracteritzarà el nostre llinatge.
- Les proves clàssiques, les més conegudes, són dels anys 70, quan es creia que el bipedisme apareixia al voltant de fa 3’5 MA, a l’est de l’Àfrica.
- Es va trobar un esquelet gairebé complet d’Australophitecus, que significà d’una gran importància alhora d’interpretar el comportament i la biomecànica d’aquests individus. Fou l’anomenada Lucy.
- Les seves característiques demostraven que era ja bípede, amb unes formes encara bastant arborícoles (els braços encara eren més llargs que les cames), però que demostraven que ja havia una gran tendència a caminar per terra.
- Altre descobriment important fou el de Laetoli, on es trobaren les petjades deixades de diversos éssers vius a les cendres fossilitzades d’un volcà. Entre aquests es podien observar les marques d’un que altre individu bípede.
Més o menys determinaren que era contemporani a Lucy, i per tant, es pensà que eren de la mateixa espècie.
- És a dir, als anys 70 es trobaren les proves més antigues (fins llavors) d’Australopitecs, pensant que aquest hauria començat a caminar fa uns 3’5 MA. Ara, amb més troballes, de cada vegada ens anem més enrere.
Com apareix el bipedisme? I quan? - El que està acceptat és la presència de bipedisme (al 3’5 MA segur), amb la conseqüent separació dels hominoideus, tot i que hi hagi diverses interpretacions i hipòtesis al respecte.
- Aquest canvi en el sistema de locomoció pot considerar-se com la causa inicial d’una sèrie de transformacions que finalment ens han acabar diferenciant com humans: - Comportament tecnològic (instrumental).
- Hàbits alimentaris.
- Augment de la intel·ligència, entre d’altres.
...