història tema 21 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla, història, uab

Vista previa del texto

TEMA 21: LA POSTGUERRA: REPRESSIÓ I MISÈRIA. LA POLÍTICA INTERIOR I L’AÏLLAMENT EXTERIOR Entre els historiadors s’ha discutit molt pel propòsit de definir la naturalesa del franquisme, com es pot classificar, catalogar aquest règim: feixista, autoritari, règim de pluralisme limitat.
El problema d’etiquetar, de posar un sol qualificatiu, és que el franquisme va durar 40 anys. Va néixer durant la guerra, va prendre forma durant la guerra i va consolidar-se després. Va durar fins al 75 o fins al 77, ja que és quan les lleis franquistes van ser derogades.
Els règims d’Europa, Hitler, Mussolini, no van durar 40 anys. 12 i 20 i pocs. Havent nascut a la dècada dels 30, enmig de l’època dels feixismes, va sobreviure fins a meitat dels anys 70, en una Europa i en un món que no tenien massa a veure amb el món dels anys 30. Això vol dir que el franquisme va haver de canviar de pell més d’una vegada. Durant els primers anys sí que va ser un règim feixista estricte, però si hagués continuat així no hagués sobreviscut la 2GM. És un règim camaleònic, que canvia la pell en funció de la situació. Va néixer com a règim clàssic inspirat en Itàlia i en Alemanya. Els canvis del franquisme van ser de la seva aparença externa, no de la seva naturalesa profunda, va canviar la pell, no els òrgans.
El que era evident per a la gent dels anys 30 és que el règim de Franco no era una reedició de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta dictadura no hi ha ni una gota de sang vessada. El de Franco es construeix en el marc d’una guerra civil i que causa de l’ordre de 600.000 morts. I només això, les diferències en les personalitats de tots dos també eren evidents. Primo de Rivera parlava més del que tocava, era aristòcrata, etc. Franco sabia que les paraules comprometen, no posava mai tots els ous en el mateix cistell, era gallec.
Podem concloure i afirmar que el franquisme, nascut d’una llarga i sagnant guerra civil, és una autèntica contrarevolució política i social que pretén liquidar, destruir esclafar, física i moralment els seus antagonistes. Qui eren els seus antagonistes: les idees, les organitzacions (sindicats, etc.) i persones que havien donat suport, que havien participat i sostingut en l’experiència de la segona república. Aquests enemics el règim els va empaquetar tots sota una única etiqueta: la Antiespaña. Estaven exclosos de la comunitat nacional. Això, el franquisme ho va aplicar a tot el territori espanyol. Aquesta voluntat de liquidar i suprimir la Antiespaña va ser especialment així a Catalunya, perquè a diferència d’altres zones de l’estat, les posicions antirepublicanes havien estat marginals i hi havia hagut una esquerra forta. I per tant, el franquisme considerava que aquí a Catalunya hi havia molta Espanya per eliminar. A més a més, el projecte, l’experiència de la segona república, havia tingut una dimensió nacional catalana que resultava insuportable per als guanyadors de la guerra civil, que tenien una obsessió amb la unidad nacional espanyola, enemics dels separatismes, etc. En el cas de Catalunya va etiquetar als de la Antiespaña com els del Rojo-Separatismo. Aquí hi cabia els demòcrata-crsitians de la Unió Democràtica de Catalunya fins als anarquistes, passant per ERC, etc.
En la mesura que durant la guerra civil, en els territoris que el franquisme va controlar des del principi, allà ja hi va fer la neteja, l’exterminació de tots aquests de la Antiespaña. Barcelona, Madrid, València i territoris que va conquerir cap a finals de la guerra, no havia pogut aplicar aquesta tècnica de repressió, de neteja. El franquisme, va establir des d’un principi la línia vermella entre vencedors i vençuts. El bàndol vencedor a altres llocs d’Europa va intentar cicatritzar la ferida. Va procurar deixar ben clar des del principi que hi havia hagut una guerra i que els que havien guanyat manaven i els que havien perdut es fotien i pagaven les conseqüències de la seva derrota. Això és el que explica que fins l’any 75 el règim invoqués durant els seus discursos oficials el 18 de julio, la victoria... perquè això era la seva font de legitimitat. Si algú es preguntava que per què aquí manen uns i sempre són els mateixos, per què? Dirien que perquè aquests són els que van guanyar la guerra. Aquesta era la seva única font de legitimació. Si hagués oblidat això, el règim s’hauria quedat sense una base de legitimitat. Durant el franquisme la fiesta nacional era el 18 de julio, l’aniversari de l’aixecament del cop militar.
Per fer efectiva, per deixar clara a tothom aquesta divisòria entre vencedors i vençuts, perquè els vençuts no poguessin plantar cara, calia aplicar una impecable repressió. La primera peça i la més important de la política franquista a Catalunya va ser la repressió.
En primer lloc, la repressió física: en la Catalunya ocupada pel franquisme, des de gener/febrer del 39, ja hi havia, des de la perspectiva dels guanyadors, molta feina feta. Hi havia molta gent que havia fugit a l’exili, aquests ja estaven lluny. Al franquisme ja li hauria agradat afusellar-los, però van marxar. I la guerra civil havia provocat uns 30.000 morts catalans. A més a més, al principi hi havien anat com a voluntaris, per tant eren els que estaven més defensant la república, etc.
El règim considerava que encara que la gent més identificada hagués fugit a França, encara quedava molt rojo separatista. Immediatament es va posar en marxa, a Catalunya s’hi va instal·lar un règim general de ocupación, es va posar en marxa una maquinària de militars que volien eliminar i posar a la presó desenes de milers de rojos separatistes. Pels tribunals, 65 mil persones que havien tingut un grau més o menys important de compromís amb la república, diputats, alcaldes, etc. havien fugit a França. La gent que va decidir si volien tocar el dos van poder marxar, però dels que s’havien quedat van ser detinguts i sotmesos a consells de guerra, que era la forma de justícia militar. Es tractava d’uns processos judicials que es feien a molta velocitat, potser 30, 40 persones en mitja hora, tots alhora. Entre 30 mil / 40 mil detinguts. Tots aquests van ser acusats del delicte de rebelión militar. La gent que amb armes o sense havien defensat la república, però sense armes, els que no havien agafat les armes, van ser als que se’ls va aplicar aquesta acusació. Més d’un terç van ser condemnats a mort. Dels condemnats a mort, 10/12 mil, uns 4000 van ser afusellats. Els altres, en alguns casos, en forces casos, després d’haver passat mesos o anys tècnicament condemnats a mort, sense saber si la matinada següent els afusellarien o no, rebien un canvi de condemna de en comptes de condemna de mort, 25 anys a la presó. A més a més, a vegades també hi havia indultos i reduccions de pena.
Tots aquests 4000 eren gent que havien tingut la possibilitat d’exiliar-se a França i que no ho havien fet perquè pensaven que no corrien cap perill greu. No havien atacat a ningú ni havien agafat armes ni res. La única excepció va ser el president Companys. Ell sí que va fugir a l’exili, però d’aquests dirigents importants que van sortir, quan França va ser ocupada pels alemanys, de la 2GM, Franco va dir als alemanys que agafessin a uns quants d’aquestes figures i que els nazis les lliuressin a Franco, com ara Companys o Joan Peiró.
Aquestes execucions es feien, no només a la ciutat de Barcelona, sinó a les quatre capitals de província i a altres llocs. A Barcelona, on el nombre d’executats era molt gran, aquí el lloc d’afusellament habitual va ser el camp de la bota, un punt de la platja de Barcelona, on aproximadament ara hi ha el Fòrum, i allà cada matinada sortien de les diverses presons camions plens de condemnats i un piquet d’execució els afusellava. 25/30 mil altres jutjats i condemnats a consells de guerra es van passar a la presó anys. 25.000 presos a Catalunya. Això va desbordar les presons de l’època. La Model la seva capacitat estava multiplicada per 10, en cel·les que estaven construïdes per a individuals o parelles, n’hi havia 10 o 12, els presos dormien a terra i de canto, no hi cabien plans.
Durant un any, dos anys, tres anys, entre 100.000 i 150.000 joves catalans van romandre tancats en camps de presoners com a presoners de guerra com a membres de l’exèrcit vençut. Els que tenien pitjor expedient, els que podien dir que havien batallat, van ser enviats a batallons de treball, on sota vigilància armada els van fer anar a cavar fortificacions a la frontera del pirineus, a reconstruir ponts trencats durant la guerra, etc. , en total devien ser uns 200.000 presoners.
Una altra forma de repressió va ser el que se’n va dir la depuració de funcionaris públics. És a dir, totes aquelles persones que tenien una plaça de funcionari des d’abans de la guerra, no els que l’havien tingut durant la guerra, aquests ja havien marxat o ja sabien que no tenien cap dret.
En cada col·lectiu de funcionaris, per exemple, els de l’ajuntament de Barcelona, i hi havia un tribunal intern format per funcionaris rotundament identificats i afins al règim, i davant d’aquest tribunal es jutjava als altres perquè simpatitzaven durant el franquisme, s’havien limitat a cobrar i havien mirat de sabotejar i crear dificultats a les institucions. Això era una situació profundament humiliant, el funcionari havia d’anar allà a demostrar que en realitat havia sigut un indesitjable que havia cobrat el salari de la república durant la guerra però que havia anat a defensar el franquisme sempre. Es premiava la culpabilitat, havien de demostrar que havien defensat a Franco i tal. D’entrada es deia que tothom era rojo separatista i ells havien de demostrar que no.
Un càstig temporal era quedar suspès de sou i feina durant un temps, o quedar expulsat durant el cos de funcionaris definitivament. En aquella època no hi havia tants funcionaris com ara, però molts d’aquests van ser expulsats i es van haver de buscar la vida.
Un col·lectiu de funcionaris especialment depurat va ser el que llavors se’n deia el magisteri: els mestres. Van ser depurats d’una manera molt aprofundida: des de la perspectiva del règim, que se li colessin un cert membre de rojos separatistes camuflats mestres, eren perillosíssims.
Perquè quan entrava a l’aula qui sabia què els explicaria. No es podia posar un policia a cada aula de cada escola per vigilar què deia i amb quina llengua ho deia. Es van expulsar molts mestres i els que eren sospitosos, que no havien pogut demostrar que fossin rojos separatistes, van ser enviats a Extremadura, etc. i els d’allà aquí. Aquests, segur que així no parlaven català.
Tot això es va aplicar a tot el territori que el franquisme va ocupar a l’etapa final de la guerra. A Catalunya, a més a més, hi va haver una dimensió lingüístico-cultural.
La diferència entre la repressió lingüística entre la política de Primo de Rivera i Franco va ser molt gran. La de Primo de Rivera era ridícula, de zero eficàcia, Franco va dir que a ell i als seus no els passaria el que li havia passat a Primo de Rivera. Per tant, a banda de tots els efectes negatius que per a la identitat lingüística i cultural del país, es va procedir a liquidar la identitat nacional catalana a base de prohibir-ne qualsevol expressió o manifestació pública i de mirar d’anular-ne els mecanismes de reproducció. A través de quins mecanismes una identitat lingüística i cultural es transmet d’una generació a una altra, la família, l’escola, els mitjans de comunicació de masses. També podríem afegir les entitats excursionistes, de teatre amateur...
però res. Franco va mirar d’eliminar els mitjans i va castellanitzar l’escola, absolutament. Llengua i continguts també. Assignatures com història o geografia es van manipular. En les assignatures de geografia d’Espanya feien desaparèixer la part de Catalunya. La província de Lleida va passar a ser de la región de l’Ebro, i els altres van passar a ser la región Noreste. Comprovar.
A les oficines públiques s’hi van instal·lar uns rètols que deien: si eres espanyol, habla espanyol.
Háblese la lengua del imperio.
La presència pública del català va ser esborrada. Es van aplicar multes quantioses a qualsevol negoci i empresa. A tothom que fes servir paper comercial, paper de carta en català. Des de l’any 39 fins a l’any 48, existia a Catalunya i a tot arreu de l’estat la Censura Postal. Volia dir que a les oficines de correus hi havia un cuarto on obrien les cartes aleatòriament, llegien el contingut i si trobaven alguna cosa crítica amb el règim, a qui havia escrit la carta li cauria el pèl. La llengua queda completament esborrada i es fa desaparèixer de l’espai públic tota forma, placa commemorativa que es remeti, connecti amb la política catalana. desapareixen el monument a Francesc Lairet, a Doctor Robert, a Francesc Casanoves. Les ordres eren destruir-los però per sort alguns funcionaris van optar per amagar-los. Van aixecar una paret allà i les van amagar fins a l’any 76. L’objectiu era suprimir concretament tot això.
Es van canviar tots els nomenclàtors, nomes de carrers que tenien deix catalanista. Per exemple: carrer internacional. Va ser rebatejat per calle de la nación. Hi havia el carrer de la autonomia  calle de la unidad. Carrer de la democràcia  calle del movimiento nacional. Gran via de les corts catalanes  avenida josé antonio prima de rivera. Avinguda del mariscal Jofre  avenida de borbón. Carrer de la Mare de Déu de Núria  Calle de la virgen de Covadonga. Perquè Núria no tenia algo a veure amb separatisme? Doncs per això.
ECONOMIA I CONDICIONS DE VIDA A LA CATALUNYA DE LA POSTGUERRA L’economia a Catalunya a partir del 39 ve marcada per dos factors: les destruccions físiques provocades en la guerra. Durant tota la guerra, l’àrea de Barcelona havia sigut la fàbrica de la República. La indústria, que havia permès mantenir en funcionament els exèrcits de la República estava aquí. Les fàbriques i infraestructures catalanes havien estat durament bombardejades durant al guerra per mirar de frenar aquesta activitat. El port de Barcelona està devastat. Hi ha desenes de vaixells enfonsats, tota l’estructura de grues està trinxada i més que un port és un magatzem de ferralla. Tota la xarxa ferroviària, bombardejada. És pràcticament impossible que hi circulin trens. A més a més, els republicans han volat molts ponts de carretera per intentar frenar les tropes franquistes que els empaiten. La situació és extraordinàriament dolenta des d’aquest punt de vista. El règim, no per interès per Catalunya, sinó per interès propi, ho arreglarà, però passaran alguns anys.
Si la guerra espanyola ha acabat a l’abril del 39, la 2GM comença al setembre. Per tant, importar ferrocarrils etc. d’Alemanya no és possible perquè ho necessiten per a ells. Els danys soferts per la infraestructura productiva.
El règim de Franco és, potser per damunt de tot, un règim nacionalista espanyol. Feixista, sí.
Autoritari, sí. Però la seva base ideològica és el nacionalisme espanyol. A finals dels anys 30, en el terreny de l’economia es tradueix en un concepte: AUTARQUIA.
AUTARQUIA: autosuficiència econòmica. L’ideal autàrquic és que un país no necessiti importar ni exportar res per funcionar econòmicament bé. Per què? Perquè si necessita importar, en la mesura que ho necessita vol dir que depèn de l’exterior. Això li fa perdre independència, sobirania. L’ideal del franquisme en matèria econòmica és que Espanya sigui un país Autàrquic, com l’Alemanya de Hitler.
Per tant, l’autarquia més que una idea econòmica és una idea política. Anys 39, 40, tindrà una dimensió que afectarà al llenguatge. S’intentarà extirpar del castellà les paraules estrangeres o extrangerizantes. Com ara fútbol  balonpié. En aquest cas concret, això no va tenir molt d’èxit.
No es va aconseguir eliminar la paraula fútbol. Fins a aquella època, tot el llenguatge dels esports, estava amarada d’anglès. La gent no deia àrbitre, deia refree. La gent no deia fuera de juego, la gent deia ursai. A Barcelona hi havia un establiment que es deia llibreria francesa. Es va obligar a l’empresa a canviar de rètol i a dir-se librería nacional espanyola.
L’ideal autàrquic volia dir dificultar al màxim o impedir les relacions econòmiques amb l’exterior.
Si volies construir una economia econòmica autosuficient, era especialment perjudicial. Era una economia força globalitzada. El tèxtil cotoner sempre havia necessitat importar-ho tot perquè aquí no se’n produïa de cotó. Per tant, el sector industrial tèxtil català va passar per diferents dificultats. A més a més, les importacions s’havien de pagar amb divises. El règim tenia el control estricte de les divises, en conseqüència era dificilíssim aconseguir les divises. La indústria tèxtil va viure uns temps molt difícils.
L’autarquia tenia una altra faceta: el règim era conscient que les empreses catalanes i espanyoles no es convertirien en empreses autàrquiques, el règim va dictar una selva de normes, lleis, decrets, etc. en virtut de les quals el que pretenien era controlar i vigilar l’economia espanyola. Calien permisos per a tot. Això enlentia molt les coses, etc.
S’ha debatut entre els historiadors fins a quin punt aquesta política autàrquica que s’aplicava a tot arreu però que l’autarquia a la Galícia rural què volia dir? Res. Els pagesos gallecs no exportaven ni les vaques ni la llet ni res, treballaven en el mercat local. A Catalunya en tenia molt. Fins a quin punt el règim franquista pretenia putejar la indústria catalana amb aquestes normes. Franco va dir en un discurs que volia descongestionar las grandes y peligrosas concentracions industrales de Barcelona y Bizcaia. A qui amenacen aquestes indústries? Són grans concentracions obreres que poden portar a vagues, conflictes...
En aquest sentit, però, hem de dir que segurament si Franco hagués sigut d’una altra mena hauria procedit a una desindustrialització sistemàtica de Catalunya. Stalin, quan va arribar la invasió alemanya el juny del 41 va fer traslladar centenars de grans fàbriques que estaven a la part europea de Rússia, les va fer traslladar als Urals. Com que les fàbriques eren de l’estat, Stalin podia moure les empreses. Franco era un dictador de dretes i conservador, per ell la propietat privada era molt important. Franco era conscient que si deia als empresaris catalans que havien de traslladar les seves fàbriques a Albacete, els hi hauria de portar a cop de fusell.
Això explica que el franquisme no arribés a provocar una desindustrialització de Catalunya.
Des del punt de vista laboral, igual que des de l’any 39 havien estat posats fora de la llei tots els partits, també havien estat posats fora de la llei els sindicats de classe. Totes aquestes organitzacions havien estat prohibides i perseguides. Per reduir el buit, el règim es va inventar un sindicat estatal: CNS (Central Nacional Sindicalista). Era un sindicat vertical, és a dir, els sindicats de classe, els de veritat eren horitzontals, aplegaven els treballadors, els del metall, els de la construcció... no per branques de producció (només dins del sindicat). Però un sindicat de classe volia dir un sindicat de treballadors. Un sindicat vertical, estructurava per branques de producció, i dins del sindicat aplegava, per exemple, els treballadors, els directors i tenia com a afiliat al propietari, etc. Un sindicat on hi havia afiliats el treballador i el conde, no tenia gaire sentit.
El franquisme havia decretat que amb el seu triomf la lucha de clases había terminado. Per això, la vaga estava prohibida. Ara hi havia la armonía de clases.
Aquests sindicats no podien reivindicar res. Es tractava d’unes estructures per mantenir els treballadors enquadrats i vigilats. L‘afiliació era obligatòria. Tothom que tenia una nòmina era membre per nassos. La quota que s’havia de pagar al sindicat ja venia descomptat de la nòmina.
No cal dir que en aquestes condicions la CNS va tenir centenars de milers d’afiliats.
El règim va procurar que la CNS oferís alguna altra cosa. A partir d’un moment determinat es crea la Obra Sindical del Hogar, que serà una gram promotora pública de vivendes barates per a treballadors. Anirà construint milers de blocs de pisos, polígons de vivendes sencers. Obra Sindical de Educación y Descanso, que era una imitació d’una cosa, d’un invent de la Itàlia de Mussolini, que oferia activitats de lleure i va anar construint amb el pas dels anys ciutats de vacances. Els treballadors podien aconseguir per un lloguer simbòlic un apartament durant uns dies de vacances.
El mateix clima de repressió, de vigilància, de por que existeix al carrer, també existeix a les fàbriques, a les empreses. Abans de la guerra civil, després de la guerra civil, les condicions de treball han empitjorat d’una manera espectacular. Els salaris baixen. Els patrons, els empresaris, els amos, són perfectament conscients que ells formen part dels que han guanyat la guerra i volen que això es noti. La situació des d’aquesta perspectiva des de l’any 39 és paradisíaca: no pistolers, no CNT, no res. Si hi ha cap protesta, truques als grisos i s’emporten a l’agitador.
Pels treballadors és el contrari. Si considerem els salaris mitjans a l’any 36 comparats amb els de l’any 42, s’han reduït en tres quarts parts. Els salaris reals del 36 no es recuperaran fins al cap de 20 anys. L’any 47 ja són reduïts a la meitat.
Com s’estructura el règim franquista a Catalunya? El règim es percep d’entrada com un territori hostil, que ha plantat cara. El franquisme és una dictadura híbrida, un còctel entre dictadura personal, de dictadura militar i sempre comptarà com a base de suport amb l’exèrcit i també és un partit únic. A l’octubre del 33 havia sortit un petit partit a Espanya que volia imitar els feixismes europeus, que era la Falange. Aquests s’havia unit amb les JONS, les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. També són de dretes i tal. En el moment de començar l’alzamiento, el moviment té suports civils. Principalment en són dos: la Falange Española de las JONS i el carlisme. La Falange s’havia creat el 1933 i el carlisme s’havia creat el 1833, tenia un arrelament que la Falange no podia tenir de cap manera. Franco es troba en què hi ha altres grupets de dretes diversos, però els seus dos principals puntals són la Falange per un costat i el carlisme per l’altre. La Falange representa el feixisme, l’extrema dreta moderna, i el carlisme és nostàlgia cap a la monarquia. És un còctel difícil de lligar. Nosotros queremos una España alegre y faldicorta. Franco el que volia era ser ell el que manés. No estar controlat ni tutelat per cap partit. Va tenir la sort immensa que José Antonio Primo de Rivera, quan esclata la guerra civil està en una presó republicana, i l’afusellen. I ell havia sigut el líder fundador de la Falange, que si no hagués mort potser li hauria pogut plantar cara a Franco.
Abril del 37, obligo a carlins i a falangistes a unir-se en un sol partit a les meves ordres.
FETradicionalista de las JONS. Aquesta barreja no encaixa de cap manera però tant li fot perquè Franco el que vol i el que aconseguirà és que això, aquest artefacte, sigui el partit franquista.
Una eina a les seves ordres i a les de ningú més. Dels carlins hi haurà una part que plantarà cara, però seran apartats. A partir de l’abril del 37, Franco té ja un sol partit polític a les seves ordres.
Ell n’és el Jefe Nacional. A partir de la victòria del 39 aquest partit únic es convertirà en l’estructura fonamental d’organització política del país. Mana Franco, no el partit, però el partit vesteix el sant.
La Falange que tenia uns dos-cents o dos-cents cinquanta afiliats a Catalunya acaba experimentant un creixement vertiginós. A finals de la guerra té centenars de milers d’afiliats.
Quan es produeix la implantació del franquisme a Catalunya la Falange és un instrument fonamental. Tothom que vol fer carrera i ser alcalde o regidor o el que sigui sap que s’ha d’apuntar a la Falange.
Quan el franquisme s’implanta a Catalunya ho fa a través de l’exèrcit. Hi ha un capità general que no té poder civil però té una autoritat civil. A cada província el falangisme nomena un governador que és: governador civil i el jefe provincial de la Falange.
Per sota dels quatre governadors civils hi ha un miler d’ajuntaments i molts milers de regidors.
Els governadors durant el franquisme a Catalunya són gairebé tots de fora. La idea de què el governador no sigui de la província fa que no tingui ni amics ni enemics, ni interessos ni res.
Si es podia tenir quatre governadors vinguts de fora, no es podia tenir mil alcaldes ni 25 regidors en aquestes condicions. Per sota dels governadors, en general són del país. sortits d’on? De les dretes de tota la vida, ja que falangistes de sempre n’hi ha pocs i els carlins no s’hi volen unir aquí. Seran monàrquics, les forces d’ordre tradicional als pobles, gent que havien sigut de la CEDA. O sigui, la mena de gent que a nivell local havien manat a Catalunya de sempre fins l’any 31: burgesia, comerciants, propietaris agrícoles importants, gent lligada al món catòlic... tota aquesta gent, però, primer s’ha de treure un carnet de la Falange. A l’any 42 hi ha 100.000 falangistes. És una ficció, els falangistes de veritat són uns 10.000 els altres són oportunistes.
Aquests personatges i aquesta classe política catalana han d’adoptar el discurs oficial de la unidad de españa i de la llengua del imperio i per altra banda són uns personatges absolutament subordinats. Els alcaldes, nomenats tots dels del govern, d’entrada els primers 10 anys del franquisme no hi ha cap forma d’elecció de la vida municipal, i a la mínima són cessats. S’han de repetir les consignes oficials i no fer-se notar.
...

Tags: