TEMA 2. ELS PRIMERS PUNTS CALENTS DE LA GUERRA FREDA MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Carolina Rúa

Vista previa del texto

TEMA 2. ELS PRIMERS PUNTS CALENTS DE LA GUERRA FREDA MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU: ÀSIA I ALTRES ESCENARIS IMAGINATS.
2.1.- Similitud i diferència respecte de la gènesi d’Europa Durant la Guerra Freda esdevindrà una prioritat absoluta la defensa estratègica dels dos blocs.
El problema resideix en que es disputen l’hegemonia del món, però no és senzill. A altres indrets del món, els escenaris són més senzills i més insegurs. Ambdós blocs no eren monòlits sense esquerdes, sinó que hi havia moltes diferències conceptuals en els blocs. Els problemes arribaran arran de que ambdós blocs són incapaços de imposar la seva voluntat de una manera directa.
Allò que coneixem com a Síndrome del 41 és el temor a un nou atac sorpresa. Neix al 1941 perquè es donen dos atacs sorpresa que ningú esperava: CAS RUS  Operació Barbarrosa. L’exèrcit alemany travessa les fronteres de la URSS.
Implantació del teló d’acer. També formen part de la carrera atòmica, tot enviant molts espies per tal de conèixer con va el Projecte Manhattan.
CAS AMERICÀ  Pearl Harbor. La marina japonesa ataca la base naval americana sense declaració de guerra prèvia. Això influirà en la lògica de la postguerra, el mode de definir l’enemic. A partir de llavors, aquesta por obsessiona els americans amb la por de que l’enemic es trobi dins de casa (espies, conspiracions, quintes columnistes...). Aquell atac l’havien fet els japonesos, però es va descobrir que hi havia participat americans d’origen japonès. EEUU desenvoluparà tot un seguit d’agències independents que no dependran del govern:   (1947) CIA (Central Intelligence Agency): investiga individus concrets perillosos, corporacions i governs d’altres parts del món (cops d’estat). També s’encarreguen de la seguretat interna dels EEUU.
(1952) National Security Agency: es centren en les comunicacions.
La Guerra Freda també crearà un nou discurs de la por i endureix formes de representació política. L’enemic passarà de ser el nazi a ser el comunista. Aquesta por és apocalíptica i es donarà al llarg de tota la Guerra Freda.
2.2.- Iran Iran volia augmentar el poder de la indústria del petroli que hi havia en el seu país als 50. Els britànics s’hi varen negar. Al 1953, el primer ministre Hadj Ali Ramzara mor en un atemptat, amb el que es desencadenarà la nacionalització del petroli el maig de 1951. Es donarà una insurrecció contra la influència britànica i Mohammed Mosaddeq va ser nomenat primer ministre. Ell provenia d’una família rica i considerava que la indústria del petroli era seva i, per tant, s’havia de nacionalitzar.
Anglaterra, amb el suport del sha, intenten derrocar a Mosaddeq, però fracassaran (cop d’estat).
També intenten asfixiar econòmicament el país i fent servir una gran propaganda (aniran a la ONU, mostraran la influència soviètica a Iran...). Mosaddeq també anirà a la ONU, excusant el seu programa, tot meravellant-los amb la seva retòrica. Els anglesos, per defensar-se, tancaran bancs anglesos al país i tractaran de cobrar antics deutes.
Mosaddeq surt reforçat internacionalment i al 1952 començarà unes mesures molt més radicals que les que ja havia dut a terme: nacionalitzar la pesca, les comunicacions... Era un personatge molt influent a nivell internacionalment, arribant a ser portada de la revista Time. Generava molta expectació, a la vegada que molt li tenien por per si podia tenir vinculació amb el bloc soviètic.
Els governs estrangers es cansaran de la situació de Iran i provocaran un cop d’estat que durarà uns quants dies (no és immediat). La intenció del cop d’estat és fer fora a Mosaddeq i retornarli el poder al sha. El sha ja tenia poder abans, però en tindria més amb el suport de les potències estrangeres. El cop d’estat es produirà el 18 d’octubre del 1953 (Pla Ajax) i restitueix el poder del sha Mohammed Reza Pahlavi. En un primer moment sembla que el cop d’estat fracassa i Mosaddeq mobilitza les tropes. Quan Kevin Roosevelt, al capdavant de la CIA, prengui el comandament de la competència, acabaran prenent el control. Primer prendran el control de les comunicacions i després retornaran el poder al sha. Aquest és l’èxit més gran de la CIA, però no se sap si a la llarga va ser fructífer.
Mosaddeq no era un home de Moscou. Ell va tractar de demanar ajuda als EEUU per a que l’ajudessin en les seves reformes, però l’obsessió comunista els va impedir escoltar-lo.
Mosaddeq morirà al seu poble natal, a l’Iran, estant en arrest domiciliari.
El període que comprèn des del 1953 fins al 1963 es conegut com una dictadura monàrquica.
Pahlavi governarà amb mà dura i emprarà la policia secreta (ja entrenada per la CIA). Aquesta policia era la Savak. Aquest període destaca per la modernització i occidentalització (reforma agrària, sufragi femení...). Al final del 1963 proposarà unes mesures molt mal rebudes que pretendran frenar la religiositat i modernitzar el país.
    Ampliació del dret de les dones Educació més adequada per a les dones Reforma agrària (redistribuir terres per als ciutadans) Es volia redistribuir la riquesa del petroli, però no es va saber fer. Gent molt rica en contrast amb gent molt pobra.
L’Iran més occidental topa amb l’Iran més tradicional. Aquestes reformes no varen agradar gens als sectors religiosos (els van retirar les terres). Li faran la contra els fonamentalistes i l’oposició (comunistes, socialistes...).
Al 1963, Ayatolà Jomeini jutjarà el sha com un desgraciat i aquest condemnarà Jomeini a arrest domiciliari. Posteriorment estarà 15 anys a l’exili, a Turquia i a París. A partir d’aquí es desencadenarà la crisi del petroli dels anys 70. EEUU es mantindrà molt cec, ja que considerarà que ha salvat Iran del comunisme. L’únic que havien fet era abocar-lo al radicalisme.
Al 1979 es va dur a terme la Revolució islamista. La gent es comença a revoltar per la debilitat i la ineficàcia del govern. El 8 de setembre de 1979 és el Divendres negre, una jornada de repressió sense precedents que va deixar 700 manifestants morts. Hi varen haver, a més, vagues per tot el país. A principis del 1979 el sha voldrà abandonar el país i nomenar un nou govern civil. Era massa tard i els revolucionaris acabaran prenent el poder. Al febrer tornava Jomeini de l’exili i l’abril es farà un referèndum que aprovava una República Islàmica. Amb això, Jomeini va limitar els drets, l’ús del vel, va prohibir sindicats i vagues... En definitiva, va limitar tot allò esquerrà.
Només establir-se la República islàmica, Iraq ataca Iran. Ayatolà Jomeini tractarà d’executar a tots aquells que havien estat contraris al govern del sha, ja que es consideraven traïdors. Un dels grans canvi també aniran relacionats amb els drets de la dona, ja que es veuran molt retallats.
La llibertat d’expressió també es veu molt atacada. S.Rushdie va escriure una obra anomenada Versos satànics, en la que apareixia Mahoma. Jomeini va presentar un decret amb el que qualsevol persona podia matar-lo. Algunes de les persones properes a ell varen ser assassinades i ell va viure durant deu anys amagat. Es dóna un viratge contra occident i els Estats Units.
S’arribarà fins a la Crisi dels ostatges (4 de novembre de 1979 fins al 20 de gener de 1981). 500 estudiants envolten l’ambaixada americana, hi entren i prenen 52 ostatges. No deixaran marxar aquelles persones amb vida fins que el sha torni a Iran i sigui ajusticiat. Després de 444 dies varen deixar anar els ostatges. Hi va haver sis persones que varen aconseguir escapar i varen ser acollits pel l’ambaixador de Canadà. La CIA va dur a terme una operació anomenada Argo per tal de poder retornar aquelles sis persones amb vida als EEUU.
Això s’aconsegueix a través de l’Operació Eagle Claw: 1) Al principi es decideix no comprar petroli a Iran, però no funciona, ja que és pitjor per ells mateixos.
2) Va ser un fracàs total: hi ha tempestes de sorra que enfonsen els helicòpters, tenen accidents, atreuen l’atenció del govern d’Iran.
3) Acaben fugint.
Al final el conflicte es va resoldre, en certa manera, “sol”. El 27 de juliol va morir el sha, a més de que la invasió de Iraq acaba de facilitar l’alliberament dels ostatges. Finalment són alliberats, i s’endurà tot el crèdit Ronald Reagan i no pas Jimmy Carter. Contradictòriament, tot i que els EEUU varen lluitar contra el sistema de govern de Iran, alhora, li varen vendre armes per a que combatés Irak.
2.3.- La Guerra Civil Xinesa Té lloc entre el Partit Nacionalista Xinès i el Partit Comunista Xinès. El líder dels nacionalistes és Chiang Kai-shek i el dels comunistes és Mao Zedong. La guerra comença al 1927, quan els nacionalistes ataquen uns territoris al nord, i finalitza el 1950. En el període entremig de la Segona Guerra Mundial es varen unir ambdós bàndols per tal de fer front al Japó al 1937, quan aquest tracta d’expandir-se per la Xina. A cap dels dos bàndols no els agrada i Mao aprofitarà el conflicte per fer propaganda comunista entre els camperols, fet que li acabarà beneficiant. A Chiang Kai-shek no li farà gens de gràcia i acabarà negociant forçosament amb Mao.
La URSS i els EEUU varen tenir molta influència en el conflicte. Ambdós volien que tinguessin un front comú, per això tots dos varen donar suport al Partit Nacionalista. A la URSS no acabava d’agradar Mao i trobaven que hi havia candidats que estaven millor qualificats per dur a terme la revolució socialista. Mao trobarà el seu suport en els camperols, proposant una reforma agrària.
Quan acaba la Segona Guerra Mundial, amb la derrota de Japó, continuarà la Guerra Civil (segona fase). En aquesta segona fase cal tenir en compte l’hegemonia del nacionalistes, que tenen suport dels EEUU i una gran quantitat d’armament (a més, també estan millor organitzats). En un principi, seran els vencedors. Aviat, però, comencen a sorgir esquerdes entre les llistes nacionalistes. En canvi, els comunistes de Mao estan molt més units i tenen una ideologia molt més definida i homogènia. També cal tenir en compte que Chiang Kai-shek no sap fer front a la corrupció. Mao atacarà durament aquest aspecte i li donarà molta fama.
A la tardor del 1948 es produeix la gran sorpresa: Mao organitzarà un contraatac comunista contra les tropes nacionalistes que resultarà victoriós. Mao trobarà un gran suport entre la població, fins i tot dins del bàndol nacionalista. Mao arribarà a la capital al 1949 i això suposa, en cert mode, la victòria de Mao. Molts nacionalistes varen vendre les armes que els EEUU havien donat al nacionalistes per tal de vèncer-los. Truman això ho llegirà com una gran derrota, com si ells s’haguessin derrotat ells mateixos.
A la tardor de 1948 Chiang Kai-shek tracta de demanar una treva per tal de guanyar temps i demanar ajuda als seus aliats. Els comunistes no en faran cas i acabaran entrant a la capital, derrotant a Chiang Kai-shek.
La campanya de Mao començava al nord, on Chiang Kai-shek havia atacat diverses ciutats al principi de la Guerra Civil. Poc a poc, arribaran a expandir-se cap al sud, ocupant tota la Xina, incloent els territoris del Tibet. L’únic territori que es manté fidel al Partit Nacionalista és l’illa de Taiwan, que es declara la República de Xina. La Xina comunista es proclamarà República Popular de Xina.
L’1 d’Octubre de 1949 es proclamarà la República popular de Xina per les forces del Partit Comunista Xinès. Mao va basar la seva campanya en 3 grans punts: 1) Lluita contra la corrupció i malbaratament. (Això va fer que molts conservadors li donessin suport).
2) Eliminació de la burocràcia.
3) Lluita contra el tràfic i el consum d’opi.
4) Reforma agrària  es redistribueixen un 43% de les terres conreades. Els camperols tindran un paper fonamental en aquesta distribució. A l’URSS la redistribució es va dur a terme des del poder.
Els comunistes varen tenir poder de l’exterior. Quan Mao es consolida com a líder, l’URSS es veu obligada a pactar amb la Xina. L’URSS es compromet a defensar Xina si fos atacada (1950) i, a més a més, els concedeix una espècie de “Pla Marshall”, per tal d’ajudar a composar el país i els ensenyin a organitzar-se. Tot i així, hem de tenir en compte que Mao sí que té ganes d’entendre’s amb els soviètics, però Stalin no estarà molt disposat a tractar com a igual a la Xina. Stalin considerava que la URSS és qui és la referència a nivell internacional del comunisme, essent els altres països comunistes una mena de titelles o satèl·lits. A Mao li va ofendre molt que no el tractés com a igual. Per això, reclamarà que hi haurà tres blocs a la Guerra Freda: els EEUU, l’URSS i la Xina popular. Un altre dels aspectes que refreda les relacions entre la Xina popular i l’URSS és que aquesta es nega a compartir amb Mao els secrets de la bomba atòmica.
Amb totes les ajudes que li havia facilitat l’URSS, la Xina durà a terme dues grans transformacions: a) El Gran salt endavant (1950-1960): industrialitzar-se a marxes forçades tot seguint els plans quinquennals soviètics. No voler importar maquinària pesada per tal de fer la seva indústria. Decideixen que el que primer s’ha de fer és aconseguir la matèria prima: l’acer. Se li demanarà a la població que faci un esforç i que agafi elements fets d’acer de les seves llars. Aquest acer seria emprat per tirar endavant la indústria. Això no acabarà de funcionar i s’acabarà descuidant totalment l’agricultura (males collites i fam). Aquest creixement econòmic no es produirà i li comportarà força descrèdit a Mao. Molts el voldran apartar del poder.
b) Revolució cultural (1966-1969): Mao vol recuperar el poder, sabent que les elits del Partit Comunista no li donen suport. Aquest suport el buscarà en els joves, aquells que no estan en el govern. Serà en aquets moment quan escrigui El llibre roig, que va ser un autèntic èxit editorial. Mao en aquest moment no tenia la bomba atòmica, però va considerar que no era indispensable. Mostrarà que aquesta Revolució Cultural ha de fer retornar les bases de les que partia el Partit Comunista Xinès. Per això, titlla al govern de revisionista i defensa una depuració. També critica la burocràcia (atac directe contra l’URSS) i propugna una major participació del poble. La relació entre Mao i l’URSS cada cop serà més tensa. Amb la Revolució cultural, Mao pretén acabar amb els elements més revisionistes del poder. Com que ja ha trencat la seva relació amb la URSS i com a càstig a aquesta, es comencen a apropar als EEUU.
A partir del 1971 s’inaugura una època de proximitat als EEUU. Això és conegut com la diplomàcia del ping-pong. El nom prové de que l’acostament es produeix arrel d’un campionat de ping-pong on Xina convida una delegació de nord-americans. Aquí comença l’època de desglaç de les relacions entre la Xina i els EEUU. Tots dos sortien beneficiats d’aquesta relació, a més a més de que així els dos ataquen a la URSS.
2.4.- La Guerra de Corea (1950-1953) Després d’alliberar la Península de Corea de Japó després de la Segona Guerra Mundial, tan els EEUU com l’URSS reclamen la seva participació. Primer els americans faran una proposta a la URSS duta a terme per dos inexperts que no tenien coneixement de la cultura coreana. El que proposen es una bipartició exacta. El nord tindria presència soviètica mentre que el sud tindria presència dels EUA. Al nord el líder era Kim Il Sung i al sud Syngman Rhee. Tan el nord com el sud tenia pensada la reunificació, tot creant una gran Corea. Les dues meitats voldrien imposar el seu sistema a l’altra meitat.
Stalin al principi no estava a favor de que Corea del Nord ataqués Corea del Sud, però finalment acabarà donant-li suport. Aquest atac es produirà al Juny del 1950. Els nordcoreans es pensaven que seria senzill fer-se amb la part sud, però no va ser així (tot i que els camperols del sud hi estaven a favor). EEUU i Corea del Sud van veure una gran vulneració dels Tractats i demanen una contraofensiva a la ONU. Molts països els varen donar la raó i van considerar que s’havia de passar a l’acció. Els EEUU quedaran molt sorpresos, ja que Corea del Nord és un país molt organitzat i tenia un exèrcit molt fort.
Donald McArthur no va voler tenir en compte que Corea del Nord va guanyar algunes posicions i que el seu exèrcit era molt fort. Tampoc va voler creure que Xina a finals del 1950 entrés en el conflicte per donar suport a Corea del Nord. McArthur, com a solució, proposa llençar la bomba nuclear. Veient les reaccions europees davant la proposta de McArthur, Truman decideix destituir-lo. Els americans no volen tirar la bomba, però tampoc volen rendir-se, ja que donaria la imatge de que es rendeixen i que són febles. També es podria interpretar com que permeten l’extensió lliure del comunisme. L’única solució que troben es mantenir una guerra limitada que durarà dos anys.
Durant la guerra limitada, els EEUU tracten de pactar la pau amb Corea. Truman perdrà les eleccions i Eisenhauer arribarà al poder. Eisenhauer, per tal de posar fi a la guerra, declara que si no s’arriba a un acord llençarà la bomba atòmica. Acabaran posant-se d’acord al 1953, però més aviat per desgast que no pas per una voluntat clara de pau. La guerra no servirà per res, ja que les fronteres es mantindran exactament iguals. Amb la fi de la guerra, es quadruplica el pressupost en armament als EEUU i es comença a témer a l’enemic intern.
2.5.- La Guerra Freda cultural. L’art. EEUU vs URSS Si pensen en l’art de l’URSS, al principi, pensem en l’expressionisme abstracte i les formes marcades. Formaven part de les avantguardes soviètiques. Suposaven un trencament de la tradició artística. Quan acaba la guerra, però, es considera que aquest art abstracte no encaixa gaire bé amb la seva intenció de fer un art més socialista. L’art assoleix una vessant més realista, basant-se en el Neoclassicisme.
Als EEUU també potenciaran un art molt realista, seguint les línies del New Deal, on la classe treballadora és la protagonista. Aquest art és molt polititzat. Quan acaba la Segona Guerra Mundial, començarà la campanya cultural de la CIA que té dos objectius: netejar el nom de l’art americà a la resta del món (tots els artistes recolzaven més l’esquerra i per això els començarà a finançar) i convertir l’art en quelcom separat de la política (l’art polític no és un art pur).
D’aquesta manera propiciaran l’expressionisme abstracte. Els EEUU destinaran molts diners a finançar totes les fundacions privades artístiques que segueixen aquesta nova línia basada en l’expressionisme abstracte. Aconseguiran crear un estat d’opinió favorable a l’expressionisme abstracte. Jackson Pollock serà un dels artistes que sortirà beneficiat d’aquestes polítiques.
Els russos consideraven que el Neoclassicisme s’adaptava millor a l’art socialista que cercaven, tot i que aquest art havia estat titllat de burgès. Es crearan obres de gran envergadura amb tendència clàssica, com la Universitat de Moscou o el metro de Sant Petersburg.
Dins el context artístic dels EEUU també tindrà molt bona acollida Dalí, ja que representava els nous valors que volia imposar la CIA. Era provocador i trencador però estava molt relacionat amb la qüestió capitalista. Tenia una ideologia força de dreta, arribant a mostrar-se proper al règim de Franco. Encaixava molt bé amb el nou ambient anticomunista i a nivell publicitari i de pintura de consum va tenir una acollida extraordinària. Dalí no només va triomfar al camp de la publicitat, sinó que també li va anar molt bé al món del cinema.
...