Apunts (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de España
Año del apunte 2013
Páginas 106
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

1. La Península Ibérica en època visigoda: continuïtats i canvis.
1.1 Instal·lació dels primers pobles germànics a la Península Ibèrica: Sueus, vàndals i alans.
En la historiografia espanyola de les dècades dels 60, 70 i 80 es parlavad’una invasió per part dels pobles germànics. Actualment però, aquesta idea ha canviat a partir de les investigacions de JAVIER ARCE, qui va elaborar una teoria que explicava que l’arribada no va ser una invasió, sinó que va ser una entrada consentida.
L’any 407, Constantí III va dur a terme una sublevació a Britannia amb el recolzament de l’exèrcit oficial romà allà establert; a més a més, va prendre el control de la Gallia. Conscient que era necessari debilitar el poder d’Honori va decidir enviar les seves tropes cap a la DiocesisHispaniarum, doncs allà es trobava la família d’Honori, la qual era aristocràtica i gran terratinent. La població d’aquesta Diocesis es va dividir davant del conflicte: - Partidaris de la usurpació de Constantí III. Estaven en contra de les grans famílies terratinents emparentades amb Honori.
Partidaris d’Honori que volien defensar els seus propis interessos personals. Dins d’aquests trobem una segona divisió: o Un sector dirigit per Dídim i Verinià a la zona de la Lusitania.
o Un sector dirigit per Lagadi i Teodosiol en altres províncies de la Diocesis.
Constantí III va enviar a la Diocesis Hispaniarum al seu fill Constanci i al dirigent militar Gerontius, els quals anaven acompanyats d’un exèrcit format per auxiliars regulars de l’exèrcit romà oficial a Britannia i a la Gallia. A diferència d’això, el sector pro-honori tenia una important mancança d’un comandament militar efectiu, fins a l’extrem que van haver de reclutar esclaus lusitans per tal de poder fer front als atacs de l’usurpador. Gerontius va guanyar la partida als sectors partidaris d’Honori, Dídim i Verinià van ser empresonats i Lagadi i Teodosiol, que no es van voler introduir en el conflicte, van fugir de la Península Ibérica.
Gerontius era el millor general que tenia Constantí III. Un cop resolt aquest primer conflicte, Constant va tornar cap a Arlés i Gerontius es va quedar a la Península, fet que no va voler desaprofitar. En aquest moment es van produir dos fets rellevants: - Gerontius va permetre el saqueig dels camps Palentins del nord de la meseta.
Gerontius va derivar aquestes tropes, que havien saquejat la zona nord de la meseta, a la zona dels Pirineus per tal de defensar-la. Eren unes tropes semi-armades i no regulars, que s’encarregaven de la defensa de camins de bandolers i latrones.
Constantí III veia que Gerontius estava adquirint molt poder a la Península, doncs era un general molt proper a les seves tropes i aquestes li guardaven respecte, de manera que va decidir enviar altra vegada al seu fill Constant acompanyat del general Iustus.
Gerontius havia establert un pacte amb les diverses tropes encarregades de defensar la zona dels Pirineus i amb els diversos pobles bàrbars que es trobaven assentats a la zona d’Aquitània. Aquest pacte (409) es desenvoluparia al llarg de quatre fases: 1. Les tropes encarregades de defensar el Pirineu deixarien entrar els diversos pobles bàrbars assentats a la zona d’Aquitània, els quals ajudarien a Gerontius en la lluita contra Constantí III.
1 2. Pactar amb aquests pobles bàrbars per tal que Gerontius es pogués moure lliurement pel territori hispà. A canvi, els bàrbars podrien saquejar i establir-se a la Península.
3. S’havia d’anomenar a un August per a la Diocesis Hispaniarum. Aquest seria Màxim, un membre de la xarxa de clients pròxima a Gerontius que formava part de l’aristocràcia hispana.
4. Acabar amb Constantí III i el seu fill Constant.
En aquest ambient es va produir l’esclat del conflicte, en el qual hi van participar tres bàndols: - Gerontius, recolzat per sueus, vàndals i alans.
Els partidaris d’Honori que quedaven a la Diocesis Hispaniarum.
Els partidaris de Constantí III i el seu fill Constanci.
En un primer moment la lluita va ser favorable a Gerontius, però la seva ambició per derrotar a Constantí III i al seu fill va provocar l’efecte contrari en el seu objectiu. En el saqueig d’Arlés, Honori va enviar reforços a Constantí III i Gerontius va haver de retornar a la Península, on va veure que els seus propis soldats se li havien revoltat contra ell, de manera que Gerontius va sortir derrotat en el conflicte, i més tard decapitat. Tot això va provocar que la Península Ibérica quedés dividida entre els partidaris d’Honori i entre els diversos pobles bàrbars que ja s’hi havien establert arran del pacte del 409.
Entre el 409i el 411, aquests pobles es van dedicar a saquejar el territori fins quel’any 411 es va instal·lar en unes zones determinades, tal com relata la crònica d’Hidaci: - Sueus: a la zona litoral de la Galaecia (Lugo, Braga i Astorga).
Vàndals asdings: a la zona interior de la Galaecia.
Vàndals silingos: a la zona de la Bètica.
Alans: a la zona de la Lusitania i part de la Cartaginensis.
HIDACI diu que l’assentament es va produir segons el sistema ad sortes, que era el sistema que usaven per a repartir-se les terres de cultiu a Germania. Van establir guarnicions militars en les ciutats del territori.
Aquest assentament explicar perquè entren els visigots a la Península Ibérica, doncs a partir d’aleshores l’Imperi va veure que això era problemàtic. A l’Imperi li preocupava l’assentament delsalans i la dels vàndals silings, doncs allà es trobava l’aristocràciaterratinent. Aquest motiu va portar l’entrada dels visigots per a lluitar contra aquests pobles. Una vegada els van derrotar, els visigots van desmembrar aquests pobles.
Aquests pobles funcionaven a partir del sistema stammes bildung(classe dominant). Quan parlem d’alans tan sols ens referim als dirigents, el poble podia estar format per marcomans, hèruls, etc. els que queden van marxar al nord per ajuntar-se amb els vàndalsesdings. A partir d’aleshores, a la documentació el rei dels vàndalsesdings apareix com a rex vandalorum et alanorum.
Els vàndals esdings van saquejar part de la península i van aconseguir la creació d’una flota gràcies a la població autòctona, amb la qual van saquejar les illes balears i el nord d’Àfrica.
Aquest segon és un problema, doncs en aquests moments encara era el graner de Roma, de fet quan es van cansar de saquejar la Península Ibèrica van acabar marxant al nord d’Àfrica, sota el comandament del rei Genseric.
Això és important doncs a partir del 429 l’únic poble que queda a la Península Ibèrica seran els sueus, els quals seran conquerits a finals del segle VI pels visigots.
2 1.2 Del Baix Imperi a la monarquia visigoda (s.V-VIII) El seu origen és la Península Escandinava on,abans del 150 dC, el poble got en va sortir cap al marge esquerre del riu Vístula. Com a conseqüència de les derrotes que van patir enfront de l’imperi romà, el poble got es va acabar dividint en dos grans grups: - - Greutungii o ostrogots. El seu sistema de govern estava format per una estructura monàrquica que es trobava sota el llinatge dels Amals. Aquests es trobaven entre assentats a l’est del riu Dniester.
Tervingii o visigots. Aquests van adoptar formes de govern més autònomes, rebutjant la reialesa i dirigits per diversos cabdills de famílies aristocràtiques, entre les quals destacava el llinatge dels Balts.
Aquests visigots ja no són els mateixos que els que han sortit d’Escandinàvia, ja havia patit una evolució. Per a entendre-ho ho podem fer a través de la comparació de Tàcit, qui ens diu com són aquests pobles germànics, amb el que diuen escriptors posteriors, com és Jordanes, qui copia l’obra de Casiodor. L’evolució més important és l’aldea visigoda.
La aldea visigoda del segle III-IV està organitzada per un sistema tribal, però ja no és igualitària. S’observa que hi ha una clara diferenciació social. Aquesta aldea està regida per un consell, del qual tan sols en formen part les famílies més importants. De fet,aquests membres que formen part del consell de la aldea apareixen amb el nom de megistanes o bé, optimates.
També s’observa que la propietat de la terra està concentrada en mans de pocs, qui són grans propietaris de terres.
Per una banda, tenim una societat molt jerarquitzada, amb una elit que concentra la propietat de la terra i al llarg del segle IV, de forma molt paulatina, aquests visigots que eren pagans es cristianitzen. En aquesta cristianització va tenir molta importància el bisbe Ulfilas, qui era arrià1. Aquesta conversió va ser molt lenta i els últims a convertir-se van ser les elits visigodes.
Ulfilas, a part de la tasca de cristianització, també es va encarregar d’escriure la Bíblia en llengua goda.
En aquest mateix segle IV dC, una altra de les dates clau és l’any 332. Aleshores es va signar el primer foedus2, entre l’Imperi i el poble visigot. A partir d’aleshores estan vinculats a l’Imperi i els escriptors romans escriuen sobre els visigots.
L’any 375 van irrompre els huns, els quals van provocar un moviment en cadena que va desplaçar diversos pobles cap a occident. Els ostrogots es van acabar unint als huns i els visigots van demanar a l’Imperi que se’ls permetés creuar el limes.
Aleshores l’emperador era Valent i a la cort hi havia dues faccions: una era favorable a la col·laboració amb els germànics per a poder usar-los en contra d’altres enemics, mentre quel’altra tenia por que a la llarga fos un problema per a l’Imperi. Valent va decidir obrir les fronteres, fet que va portar a l’entrada de més pobles. Tots aquests pobles van començar a saquejar el territori, fet que va portar que la facció partidària de no deixar entrar als visigots volgués fer-los fora. L’any 378 es va produir la batalla d’Adrianòpolis, on l’exèrcit romà va ser vençuti l’emperador va desaparèixer en la batalla. Davant d’això, Teodosi va decidir signar un pacte amb els visigots l’any 382 per tal d’evitar que aquests saquegessin el territori. Aquest 1 Arrianisme: no creu en la igualtat de la Santíssima Trinitat. Es considera heretgia des de el Concili de Nicea.
2 Foedus: pacte entre l’Imperi i la totalitat del poble germànic, doncs el rei tanca el pacte en nom de tot el poble.
3 pacte reconeixia al poble visigot com a federat i amic de l’Imperi romà on, dins de les seves fronteres, podien viure a canvi del seu servei militar en l’exèrcit imperial.
L’any 395Alaric va ser escollit com a rei dels visigots, fet que sembla indicar una unió, cada vegada més estreta, entre els diversos grups visigots i el rei, fet que es veuria reflectit en la estructura clientelar. Aquesta unió alhora havia de servir per aconseguir un assentament estable dins de l’Imperi romà, a canvi del qual, Alaric oferia el seu suport militar a l’Imperi com a tropes federades.
A partir del 401 els visigots van marxar a Itàlia atrets per la política progermànica d’Estilicó.
Aquests va promoure que guarnicions germàniques s’establissin dins del territori italià, on hi van estar fins l’any408, any que va guanyar la facció antigermànica. L’emperador bizantí Honori va donar permís per a que Estilicó fos empresonat i executat, fet que va portar a la radicalització dels gots. Alaric va nombrar un antiemperador en la persona d’Àtal, l’any 409; a més a més, va retenir com a ostatge a Gal·la Placidia, germana d’Honori. Alaric es va enfrontar a l’exèrcit romà, fins a vèncer en nombrosos enfrontaments, fins al punt de saquejarRomal’any 410.A la mort d’Alaric el va succeir el seu cunyat Ataulf.
Alaric va deixar als gots el problema de la integració d’un Regnum en el sí de l’Imperi, per tal d’assegurar la seva subsistència. Aquest problema no quedarà resolt fins a la signatura del foedus l’any 416. Ataulf va ser assassinat l’any 415.
Wàlia, després d’unes pugnes amb el llinatge dels Rosomons, va convertir-se en rei dels visigots després de la mort de Sigeric. La pressió que estava exercint el magister Constant (fill de Constantí III), Wàlia va intentar –de la mateixa manera que va fer Alaric- passar al nord d’Àfrica, que era una regió allunyada de l’exèrcit occidental i amb bones reserves de recursos.
El poc desenvolupament de la seva flota i el bloqueig que hi havia al Pirineu exercit per Constant van bloquejar a Wàlia en la Península Ibèrica, fet que el va portar a haver de signar un foedus l’any 416. Per aquest pacte, els visigots es van convertir en federats de l’Imperi i lluitarien contra sueus, vàndals i alans que es trobaven a la Península Ibèrica; encara però, no se’ls hi reconeixia cap patria ni cap regnum. El govern d’Honori tan sols es va comprometre a l’entrega anual, durant el temps de campanya, d’una quantitat de cereals.
Entre els anys 416 i 417 els visigots dirigits per Walia van aconseguir desfer-se dels vàndals silings i dels alans, fet que va portar que els elements populars restants d’aquests pobles s’integressin en el poble dels vàndals esdings, dirigits pel rei Gunderic.
L’any 418 es va signar un nou foedus amb els visigots, pel qual l’Imperi es va comprometre a donar terres en propietat, per primera vegada van ser propietaris de terres dins de l’Imperi. Primerament, en aquests moments al nord d’Àfrica l’arribada de blat s’havia complicat, de manera que l’Imperi no es podia permetre s’enfadessin perquè no tenien blat, de manera que la solució va ser donar-los-hi terres, juntament amb mà d’obra a la zona.
L’Imperi va permetre l’assentament dels visigots de forma definitiva en les províncies gàl·liques de la Novempopulania i de l’Aquitània Segona. El vell somni d’Alaric de restablir un Regnum propi a l’interior de les fronteres segures de l’Imperi, i sobre terres fèrtils, semblava que s’havia complert, però amb algunes limitacions: - El rei visigot no obtenia cap títol com a magistrat romà, ni militar que pogués legitimar el seu govern i la seva jurisdicció sobre els habitants galoromans d’aquella zona.
El govern imperial seguiria nomenant governadors ordinaris per a aquells territoris per tal de mantenir la legislació i la fiscalitat romana sobre la població galoromana.
Per poder satisfer les necessitats de subministrament dels visigots, aquests tenien permís per a poder confiscar, sense cap mena d’indemnització, dues terceres parts de les terres de cultiu de 4 determinades finques i se’ls hi atorgava el dret a compartir els boscos annexes a aquestes finques.
Aquesta concessió també estava lligada a uns interessos per part de l’Imperi doncs, els hi donen a la zona d’Aquitània per fer de tap dels bagaudes al nord ni pugi pel sud i, per altra banda, estan controlant als wascones i els sueus.
Pel que fa al repartiment de terresmolts historiadors defensen que els únics a donar terres van ser els grans terratinents. Aquests tenien gran quantitat de terres sense cultivar, doncs no tenien mà d’obra. Aquesta teoria és de M. ROUCHE, qui explica que aquestes propietats eren disperses i tenien moltes terres sense cultivar; a més a més, aquestes terres estarien protegides per un exèrcit germànic. Les terres es van repartir entre l’elit, tan sols els llinatges més importants. Amb aquest repartiment s’està accentuant encara més la diferenciació social visigoda, fet que tindrà gran incidència en la monarquia visigoda.
L’estudi de la toponímia sembla indicar que l’assentament dels visigots es va realitzar fonamentalment a les zones properes a Tolosa i en les terres fèrtils situades a la vall del Garona.
El repartiment d’aquestes terres no està gens clar, sembla ser que se’ls va assentar en funció del sistema de la hospitalitas, a partir de la qual havien de cedir una tercera part de la seva llar als soldats romans.
La llei de la hospitalitas és una llei romana, que es promulga per a assentar a funcionaris civils.
Més endavant, l’any 388 l’emperador Arcadi l’amplia per al l’assentament de l’exèrcit romà d’Orient; el seu interès era acantonar unes tropes que estaven al servei. Els propietaris de la part oriental havien de cedir part de la seva casa per a que visquessin els soldats. El propietari es reserva dues terceres parts i ha de cedir-ne una al soldat. El propietari pot escollir primer, a més a més, a de cedir una part de les cavalleries; aquest però, no està obligat a sustentar als militars. Aquesta llei va ser molt mal rebuda i degut a les protestes, fins al punt que va ser derogada a orient. Aquesta però va ser aprofitada a occident per a assentar els diversos pobles germànics que eren federats de l’Imperi (visigots, ostrogots i burgundis). La diferència fonamental entre Orient i Occident és que a occident se li va cedir la propietat de terres en comptes d’una part de la casa.
La única informació sobre el repartiment se’ns descriu en el Codi d’Euric, aquestes però són d’una interpretació molt complexa. Normalment s’accepta que el propietari romà els cedeix dues terceres parts de les terres, el propietari romà es queda amb una tercera part de la terra i, respecte a la mà d’obra esclava, el propietari romà cedia 1/3 als visigots i 2/3 parts eren per a ells. Les pastures i boscos no es dividirien i es repartien al 50% entre ambdós. Hi ha moltes discrepàncies, per exemple el Codi dels Burgundis no coincideix amb aquesta.
Mentre els visigots es troben a la Gallia tindran una transformació. En uns inicis els visigots tenen un estat dins d’un altre estat, doncs tenen les seves lleis i a nivell administratiu i judicial el seu rei controla els visigots. Un cop es formi el regne visigot de Tolosa ens acabarem trobant un regne completament diferent. Aquesta transformació la podem dividir en dues etapes: - - Primera etapa 418-466. Els visigots són soldats de l’Imperi. És en aquest període en el qual el regne de Tolosa està immers d’un altre estat, doncs té una organització pròpia, però per damunt de tot es troba l’emperador romà. L’actitud visigoda es caracteritza per intentar aliar-se amb la noblesa galo-romana.
Segona etapa 466-507. Es caracteritza per un claríssim sentiment anti-romà, de fet, això va donar lloc a una evolució cap a un estat sobirà. El canvi del 466 ve donat per la 5 pujada al tron visigot d’Euric, qui va trencar el pacte de federació, de manera que es va passar d’una monarquia personal a una monarquia territorial, doncs va ser ric de tots els gals romans (de la zona que controlava). Euric va aconseguir augmentar enormement els territoris del regne de Tolosa.
1.2.1 Primera etapa Es caracteritza per una intervenció de l’exèrcit visigot a la Península Ibèrica, la qual realitzarien com a federatii, de manera que actuen coordinadament amb l’exèrcit romà. En aquesta primera etapa, són requerits per a que actuïn contra els pobles germànics que havien entrat a la Península Ibèrica. Una vegada vençuts aquests pobles, aquests fugen al nord i s’uneixen amb els vàndals esdings, fet que va implicar la necessitat d’expansió d’aquests pobles. L’imperi decideix defensar als sueus, els quals estaven sent atacats pels vàndals esdings, doncs els interessava defensar als més dèbils. Aquest va ser el motiu de la segona entrada dels visigots a la Península Ibèrica.
L’any 422 van entrar sota el comandament d’un general romà, fet que demostra que entren com a federats de l’Imperi, i es van enfrontar contra aquests vàndals, els quals van vèncer l’exèrcit romà. Les cròniques diuen que el motiu de la derrota es que una part dels visigots van desertar.
Després d’aquestes dues entrades, els visigots retornen al territori de Tolosa i no es van quedar a la Península Ibèrica. Com a conseqüència del trasllat dels vàndals tan sols queden els sueus a la Península Ibèrica.
A partir del 438els sueus van començar a portar problemes, doncs van trencar la pau que tenien amb els romans, doncs van intentar expandir el seu radi d’influència cap a unes terres més riques. En aquests moments s’observa que estem davant d’una monarquia sueva unitària, és a dir, el llinatge reial és un llinatge reconegut per la major part de les clienteles sueves. Amb tot això, malgrat aquest recolzament de les clienteles, mai va existir un domini total de la Galaecia per part dels sueus, fins i tot, en aquelles zones on hi havia un major domini sueu (voltants de la ciutat de Braga, voltants de la ciutat de Porto, la ciutat de Lugo i la ciutat d’Astorga). Això significa que és un regne fràgil i inestable.
En aquest moment està al poder Rèquila. En el curs d’aquesta expansió, els sueus van arribar a Mèrida, van fer saquejos per Lusitania, la Cartaginense i Sevilla, fet que va començar a molestar a l’imperi. Alhora està el problema dels bagaudes, de manera que l’Imperi veu que la Península Ibèrica està completament descontrolada. Paral·lelament hi ha ocasions ens les quals els sueus i els bagaudes pacten i es posen d’acord per a realitzar saquejos. Davant d’aquest creixent poder hi ha un moment que decideix enviar un exèrcit imperial per a controlar la situació.
L’any 456 es va dur a terme una altre expedició, comandada per Teodoric II. És una iniciativa dels propis visigots. El rei pretén ampliar el seu radi d’influènciasobre la Península Ibèrica i aconseguir un important botí. Aquesta arribada també és molt important, doncs es començaran a assentar visigots en la Península Ibèrica. Aquest assentament es va iniciar gràcies a que, a resultes de la guerra, es van quedar tropes amb les seves famílies per tal de defensar la pressió dels sueus.
Va ser una guerra en la qual els sueus van ser derrotats. La batalla més important va ser la de Orbigo l’any 456. La guerra no s’acaba fins l’any 464 on es signa un tractat de pau amb Remismund, on es reconeix la sobirania de Teodoric II sobre la Galaecia. Aquest tractat és 6 molt important perquè per una banda, s’augmenta la influència visigoda en la Península Ibèrica i a més a més, afavoreix l’assentament constant dels visigots en la Península Ibèrica.
1.2.2 Segona etapa Aquesta s’inicia amb Euric, qui va modificar les relacions dels visigots amb l’imperi, sobretot perquè es van trencar les vinculacions amb Romapelfoedus. En molts territoris es va produir una substitució del poder.Euric, quan cau l’Imperi, va conquerir la Provença i Odoacre va reconèixer la seva conquesta. Aquest poder d’Euric es va consolidar a Hispania.
A Hispania es controlen els sueus i es va crear una frontera per a controlar els reductes que quedaven, creant una línia defensiva des de Lisboa a Mèrida i de Mèrida fins a Astorga.
Sembla ser que Euric es va fer amb el control de la Tarraconense que seguia en mans de l’administració romana (entorn al 472-473). En els últims anys del regnat d’Euric, gran part de la Península Ibèrica està controlada per la monarquia visigoda, això no vol dir que hi hagi assentaments visigots importants.
A Èuric el succeeix Alaric II. Durant el seu regnat es va produir l’ocupació i el poblament de la Península Ibèrica per part dels visigots. A través de la documentació sembla ser que hi ha un degoteig constant de camperols que van creuant els Pirineus i s’estableixen a la vall de l’Ebre i del Duero, zones on trobarem assentaments d’aldees visigodes.
La gran entrada de visigots es va produir a partir del 507, doncs el problema que tindran a la zona de Tolosa són els francs. En aquest període regnava Clodoveo, qui va ser el creador del regne franc. Aquest, un cop va conquerir el regne de Siagri, va atacar contra els visigots. En la seva expulsió tindrà molta importància el factor religiós, doncs l’església catòlica en el regne de Tolosa era molt important. Un altre factor, l’any 506 a la Tarraconense es produeixen sublevacions i una revolta dirigida per un tal Pere que va ser derrotat pels visigots. Enfront d’aquest revolta els visigots han de venir a la Península Ibèrica, doncs es desestabilitza el regne de Tolosa.
Després de labatalla de Vouillé, els visigots van ser derrotats pels francs. Això va portar l’entrada en massa dels visigots a la Península Ibèrica. Les possessions del llinatge reial van ser perdudes i a més Alaric II va morir. El successor d’aquest és un nen, Amalaric, de manera que l’aristocràcia visigoda va trencar la línia dinàstica dels Valts i escullen a Gesaleico. Teodoric no està d’acord en que Gesaleico sigui l’hereu, fins que assassinen a Gesaleico i, com que Alaric no pot governar, Teodoric serà rei dels ostrogots i visigots alhora, aquest període es va conèixer com l’intermedi ostrogot. Va ser una etapa molt complexaque va durar 20 anys. Després d’aquest període Amalaric va recuperar el poder.
7 1.3 L’economia de la hispano-visigoda Tot són hipòtesis provisionals, doncs aquesta reconstrucció s’ha fet en base a una sèrie de fonts que no són les més idònies. S’han usat: - Codis legislatius:reflecteixen la classe dominant però no reflecteixen la realitat absoluta. Aquests són molt difícils d’interpretar.
Regles monàstiques:tan sols reflecteixen a nivell de producció, fet que no té perquè ser el mateix que el que succeeix en les economies laiques.
Una font important seria l’arqueologia, però fins ara no s’han realitzat aportacions suficientment suggerent per a poder-nos replantejar el que sabem d’aquesta economia.
Sembla ser que és una economia molt semblant a la del Baix Imperi Romà, fet que vol dir que entre el segle VI-VIII es va continuar el procés de ruralització, el qual es va iniciar a l’Imperi a finals del segle II. Aquest va ser un procés que es va accelerar al llarg del segle III i que en època visigoda ja estava en marxa. Lògicament, si parlem d’un procés de ruralització parlem d’un procés paral·lel de decadència de les ciutats baix imperials. La característica més important és que és una economia rural.
Tot això no vol dir que aquesta economia sigui exclusivament rural, doncs trobem sectors artesanals i comercials marginals. A mes a més, és una economia que encara conserva alguns aspectes d’economiamonetària, doncs s’encunyen monedes d’or, característica que podem comprovar en els codis legislatius, on hi figuren una sèrie de multes que apareixen codificades en moneda.
1.3.1 Demografia a la Península Ibèrica Des de un punt de vista demogràfic és obvi que la població germànica és mínima. En l’època de major esplendor de l’imperi es calcula que la Península Ibèrica tindria 7 milions d’habitants. Quan arriben els visigots es bascula entre els 3,5 i els 5 milions. Enfront d’això, tirant llarg, arriben 250.000 germànics.
Per a poder calcular quans visigots arriben tan sols tenim el foedus del 416. STEIN ha calculat basant-se en la quantitat de modis de blat. Als visigots se li van donar 600.000 modis de blat. El modi equival a 8,75 litres de blat aproximadament. A calculat el que se li donava a l’exèrcit de blat. Diu que serien uns 100.000 visigots, dels quals hi hauria 20.000 guerrers.
Els vàndals comporten dos problemes. Primerament que es produeix una matança i després marxen cap al nord d’Àfrica. Sobre els que marxen al nord d’Àfrica tenim notícia per VICTOR DE VITA, un escriptor romà, que defensa que 80.000 vàndals van arribar al nord d’Àfrica, entre els quals trobem 17.000 guerrers.
WILHELM REINHART ha estudiat els sueus i calcula que són uns 35.000 sueus, entre els quals hi hauria 8.000 guerrers.
Això porta a que l’assentament en la Península Ibèrica sigui molt dispers i que la població hispano-romana sigui majoria.
8 1.3.2 L’agricultura La major part de la població visigoda es dedica a l’explotacióagrícola. Quan arriben els visigots a la Península Ibèrica (s.V dC) existeix una confrontació entre dues maneres d’explotar els recursos naturals, de manera que tindrem dues tipologies de paisatges: - - Paisatge de tipus romà en procés d’extinció. Està condicionat per diversos factors: o Estructura de la propietat (grans, petites, etc).
o Tècniques de cultiu: la rotació biennal.
o Hàbits alimentaris de la població: la base alimentaria són els cereals, el vi, les faves i l’oli. Podríem dir que respon al model tradicional Mediterrani, el qual va ser adoptat pel cristianisme en la seva doctrina.
o Producció de cereals: es basava en la rotació biennal de cultiu3, fet que exigeix una diferenciació entre el saltus i l’ager. Això és decisiu per al repartiment de l’habitatge.
EMILIO SERENIdiu que aquest paisatge romà és un paisatge que es comença a degradar a partir del segle I dC ipaulatinament hi haurà un augment del saltus per damunt de l’ager. Aquesta agricultura era molt fràgil i amb les invasions dels pobles germànics molts camps van ser arrasats.
Paisatge de tipus germànic en procés de perfeccionament.
EMILIO SERENI diu que aquest paisatge el trobaríem en les zones poc influenciades pel món romà. En aquestes zones, tant per les condicions climàtiques com per les tècniques usades i per l’escàs nombre de braços, sabem que les terres de cultiu es redueixen a aquelles més òptimes. Els agricultors no usen el sistema de rotació i quan una terra s’esgota marxen a una altra.
Els ramats tenen un lloc preeminent, a diferència del paisatge de tipus romà. El paisatge germànic respon a un sistema més pastoral que no agrícola. El cereal també és conreat però la seva importància en aquest tipus de paisatge és molt inferior que en les zones romanitzades. Pel que fa l’alimentació, la carn té un paper molt important, tant dels ramats com de les caceres.
La diferència entre ambdós tipus de paisatge és que en el segon hi ha una associació entre l’agricultura de ramaderia, de manera que es complementen les zones de cultiu amb les zones de pastures.
A la Península Ibèrica, quan arriben els visigots, el paisatge agrari dominant és el romà, en aquelles zones que han patit una forta colonització, malgrat que no totes les zones han patit els mateixos graus de romanització. En aquestes zones s’han imposat els grans latifundis, propietat de l’aristocràcia hispanoromana, però aquest paisatge, quan entren els visigots, ja és un paisatge degradat. Hispania, al igual que l’Imperi, va patir la crisi de l’imperi. Això porta a que el saltus s’imposi a l’ager, fet que es va traduir en un augment de la ramaderia per damunt de l’agricultura, hi ha zones de la Península Ibèrica on la seva base alimentària serà la ramaderia.
1.3.3 L’estructuració de la propietat 3 Rotació biennal de cultiu: el camp es divideix en dues parts, una es cultiva i l’altra no. D’aquesta manera es regenerava la terra.
9 La base de l’estructuració de la propietat seran les grans propietats, les quals estaran en mans de la monarquia. Quan s’estableixi una monarquia, els visigots, a diferència dels francs, tenen un concepte molt clar del bé públic. Quan un rei succeeixi a un altre el nou llinatge es fa càrrec de la gestió dels bens de l’estat i la família del rei mort es farà càrrec dels béns personals del rei. Per tant, la monarquia serà gran propietària, doncs tindrà les propietats pròpies i després les de l’estat. Paral·lelament està l’antiga aristocràcia romana, la qual continua present en el territori i tenen els seus grans latifundis. Finalment, està l’aristocràciavisigoda expulsada de Tolosa, la qual també va possessionar-se amb terres; aquesta s’assentaria en terres abandonades i evadides del fisc.
El problema és com s’exploten aquests grans latifundis. Durant el Baix Imperi, va proliferar la partició de les propietats en dos, és a dir, una part és la reserva i l’altra la divideix en tinences que seran entregades a colons, els quals poden ser homes lliures o servi casati.
Això ho trobem durant el segle III, IV i V.
Durant els anys 60 i 70, els historiadors consideraven que l’explotació de la terra es duia a terme a partir del model bipartit carolingi, el qual dividia la propietat en dues parts i la reserva es cultivava amb la mà d’obra de les tinences, realitzant corvees. A més a més, aquesta mà d’obra ha de pagar el cens.
Actualment sabem que això no és així, doncs les corvees no s’apliquen durant el Baix Imperi, doncs són un invent Alt Medieval. Abans del 750 a la Gallia merovingia i a la resta de l’Imperi Carolingi, a excepció de les grans possessions de l’església, la reserva es cultiva amb mà d’obra esclava. En època visigoda, els grans latifundis es treballen amb mà d’obra esclava i colons.
Sabem que els mansos de les grans propietats tenen una extensió aproximada de 100arpendes (12 ha. i mitja). Això vol dir que l’agricultura és extensiva i té uns rendiments molt baixos, es necessiten grans quantitats de terra.
La petita i mitjana propietat continua. Tot el procés de l’entrada de bàrbars afavoreix a la regeneració de la petita propietat, en zones no gaire conflictes i que no tenen gaire interès pels grans propietaris. Aquesta però, al llarg del domini visigot, anirà desapareixent.
1.3.4 L’explotació de les terres Pel que fa les formes d’explotació es mantenen les formes romanes, és a dir, cultiu desecà. Els productes que s’obtenen són els cereals, la vinya i l’olivera. Aquesta tríade és a dona a les zones mediterrànies i meridional de la Península. A les zones més fredes de la Meseta superior va predominar el cereal. El que més destaca dels cereals es que van adquirir molta importància els cereals de segona com ordi, el sègol, doncs són molt més resistents i s’adapten a zones de més altitud; a més a més, el seu rendiment és molt més elevat. Alhora apareixen llegums i productes d’horta. La producció de vi també va augmentar, doncs està vinculat als rituals i el comerç del vi no era gaire important; el seu consum en època germànica i visigoda es va disparar degut a que era una important font de calories. La qualitat d’aquest vi era molt dolenta, de manera que l’aristocràcia l’especiava. La producció d’oli també era important, fins al punt que l’oli hispà ja s’exportava a Itàlia i nord d’Àfrica.
És una agricultura amb uns rendiments molt baixos. Primerament perquè no hi ha bonsusos per abonar la terra, els pocs fems que s’aconsegueixen es porta a l’hort de casa.
MAXIMOMONTANARI defensa que l’hort és la zona d’experimentació medieval. En segon lloc, l’utillatge és molt deficient, de fet, en l’època visigoda l’ús del ferro pateix un retrocés. Per 10 altra banda, és una agricultura extensiva, però aquest tipus d’agricultura té uns límits, doncs la seva explotació es limitava a la seva capacitat de treball.
Mentre que no tenim dades per a la zona d’Hispania, sí que en tenim a la Gallia gràcies als estudis de GEORGE DUBY: YIELD RATIO Blat  1,6 – 3x1 Sègol  1,6 – 5x 1 Ordi  2,2 – 4,5x1 ANYS DE MÉS PRODUCCIÓ 1:5 1:7 1:8 Els visigots decideixen cultivar més sègol i ordi, doncs té més rendiment que el blat. Durant el segle VII sembla que van haver-hi diverses sequeres, fins al punt que apareixen documentades moltes plagues de llagostes, les quals tan sols es desencadenen quan després de diversos anys de sequeres hi ha una primavera plujosa. A més a més, si sumem algun any d’inundació i les pestes la supervivència dels camperols és molt dura, amb uns rendiments molt baixos i exposats a les adversitats.
1.3.5 Models d’alimentació. Agricultura i ramaderia Pel que fa l’alimentació hi ha uns models alimentaris. La dieta alimentaria es pot definir de dues maneres. Segons els economistes, la població menja en funció de les seves possibilitats econòmiques. Els antropòlegs diuen que la dieta ve determinada per aspectes culturals. A la Península Ibèrica es poden aplicar aquests dos models, els quals ha elaboratper a ItàliaMAXIMO MONTANARI: - Model aristocràtic. És un model basat en la carn, sobretot la caça. El noble considera que a més a més carn consumida, més noble ets; és un model cultural.
Model monàstic. Menjar poca carn i moltes verdures. Existeix una estreta relació entre menjar carn i els pecats carnals. Es planteja com una virtut menjar verdures doncs es mitigaven les passions carnals.
A la Península Ibèrica no tenim informació sobre el model d’alimentació aristocràtic, en canvi, si que tenim informació del model monàstic gràcies a la conservació de les regles monàstiques de Sant Isidor de Sevilla, la de Sant Fructuós de Braga, la de Sant Leandre (regla femenina) La regla femenina de Sant Leandre recomana no menjar carn, solament els únics que poden menjar carn són aquells que tenen un treball físic molt dur, de manera que les monges tenen molt restringit el consum de carn. Respecte al vi recomana que es prengui com a medicina, però s’ha d’evitar l’embriaguesa La regla de Sant Isidor s’escriu entre el 615 i el 624 i s’aplica en monestirs de la zona de la Betica. En aquests moments no existeix una regla uniforme, sinó que cada grup de monestirs tenen la seva pròpia regla, per això a l’època visigoda hi ha tantes regles.
- Han de menjar verdures i llegums acompanyades de pa i d’olid’oliva.
Un dia normal l’alimentació estaria composada per verdura, fruita i llegum.
Durant uns dies determinats se’ls permet un consum molt moderat de carn.
Han de beure tres gots de vi a diari.
Els dies de Quaresma (més de 200) tan sols es pot menjar pa i aigua.
11 La regla de Sant Fructuósés uns vint anys més tard a l’anterior i s’aplica a la zona del Bierzo, a la Gallaecia interior. Per tant, el paisatge és molt diferent de la regla de Sant Isidor.
- La base de la dieta són les verdures, les llegums i el pa ha de ser d’ordi.
Poden menjar peix.
Es permet menjar poca carn. Cap monjo pot menjar carn, doncs l’abstinència de carn és molt útil i profitosa. Tan sols poden menjar carn els malalts.
Poden beure molt poc vi i sempre han de barrejar-lo amb aigua.
La carn, la sidra i el vi han de ser menjars prohibits per a la gent que arriba al monestir i són agressius.
Els únics que poden menjar carn, juntament amb els malalts, són els ancians.
Hi ha una altra regla que dóna notícies diferents, la Regula Comunis, d’autor desconegut.
Aquesta s’escriu sota la influència de Sant Fructuós, durant la segona meitat del s. VII i està dirigida cap a una confederació monàstica4, de la qual el monestir principal es troba en la zona del Bierzo, i s’aplica també en altres monestirs que es troben al voltant de Braga. En el capítol 9 d’aquesta regla es fa menció dels monjos que es dediquen de cuidar dels ramats.Aquesta regla exalta el paper d’aquests monjos, que s’encarreguen de cuidar de la carn i dels productes làctics. Si el monestir no tingués els ramats no podria subsistir, doncs no tindrien recursos per a tres mesos. En aquest cas es veu que els ramats tenen una importància cabdal per a la supervivènciaeconòmica, degut a la total insuficiència dels cereals en aquesta zona.
En aquelles zones on els cereals no són suficients, aquests són substituïts per la ramaderia, la qual es predominant en el paisatge de tipus germànic. Això ho veiem pels codis legislatius, com el Liber Iudiciorum, on hi ha nombroses lleis que fan referència a la ramaderia.
El porc era l’animal per excel·lència de l’Alta Edat Mitjana, fins al punt que alguns censos es pagaran amb porc. També trobem diverses lleis que es refereixen als ramats ovins, els quals no estan estabulats, de manera que entren als conreus i es necessària una regulació legislativa. Es practica la transhumància, la qual modifica el paisatge de la Península Ibèrica i sembla ser que està molt ben organitzada.
El cavall és un símbol de poder de l’aristocràcia i comptades vegades s’usa com a animal de tir.
L’apicultura també té gran importància, doncs la mel és l’únic producte edulcorant que es coneix. Al Liber Iudiciorum hi ha tres lleis dedicades a l’apicultura. Sabem que es distribuïa mel entre els pobres.
Els recursos dels saltus són vitals, doncs eviten molts cops l’escassetat de recursos. PIERRE BONASSIE diu que hi ha dos tipus de fams: - Quan la collita és escassa i no s’enllaça amb la següent collita, de manera que el camperol recorrerà a la recol·lecció i la caça.
Quan s’ha perdut gran part de la collita. Aleshores el saltus és insuficient per a procurar l’alimentació anual.
L’agricultura i la ramaderia eren les activitats econòmiques més importants. Malgrat això, continuava existint una manufactura i el comerç.
4 S’aplica en diversos monestirs.
12 1.3.6 Les manufactures La manufactura urbana va decaure i va augmentar la manufactura rural i de la manufactura monàstica. Aquest fenomen està lligat amb la decadència de les comunicacions, és a dur, les vies terrestres eren molt perilloses, doncs aquestes no s’havien conservat. El fet de no poder circular, va portar que les manufactures urbanes van quedar reduïdes a productes de luxe, fet fonamental, doncs aquesta estarà al servei de la classe dominant, qui controlava la producció i era la propietària dels tallers, delutillatge i, fins i tot, dels treballadors, doncs molts d’ells eren esclaus.
Els sectors més actius de la manufactura urbana de luxe eren la ferreria i l’orfebreria. Respecte a la ferreria es conserva el prestigi que aquesta tenia en l’època romana, a més a més, els seus coneixements es transmetien de forma hereditària. Es produïa utillatge (en poques quantitats) i armament. Hi ha escassetat de matèria primera, no sabem si és per l’esgotament del jaciment o per la impossibilitat d’explotar-lo, doncs la tècnica és pitjor que durant l’època romana. A la Hispania visigoda hi ha una sobrevaloració dels instruments de ferro. Aquests són molt ben guardats per a que no s’oxidin, fet que es reflecteix en les regles monàstiques, com la de Sant Fructuós, qui diu com s’ha de guardar l’instrumental de ferro per a mantenir-lo en perfectes condicions. Pel que fa l’orfebreria és una manufactura de llarga tradició entre els pobles germànics. Hi ha dos tipus d’orfebreria: - Orfebreria popular: és realitza amb metalls no preciosos, però té un disseny molt acurat, com veiem en agulles, sivelles, fíbules, etc.
Orfebreria del poder: es necessita quan s’organitza la cort de Toledo i es necessita un art que ressalti la magnificència del regne, de manera que serà a Toledo on apareixen els tallers reials de joies. Aquestes joies són símbols del poder del monarca, les quals segueixen els models bizantins. En el cas de la Península Ibèrica es conserven dos tresors molt importants: Guarrazar i Torre Don Jimeno.
Aquest tipus de treballs permeten la supervivència d’un artesà. També hi ha artesans lliures, que treballen sols o amb mà d’obra familiar. Quan reben un encàrrec reben la matèria primera, per tant, ens trobem davant d’un estadi primitiu del món manufacturer. És molt habitual la figura del artifex, un artesà nòmada que ven el seu treball i que produeix en el taller dels latifundistes; són treballadors especialitzats.
Existeix una manufactura rural que serveix al camperol de proveir-se de tot allò que necessita i que no pot accedir al mercat. Les grans propietats proveeixen als camperols de tot allò que necessiten. És una manufactura d’ús diari.
Els tallers dels monestirs proveeixen dels escassos utillatges que es necessiten per a la vida litúrgica. Tan sols si són d’or es fan ales ciutats o bé els compren a aquells mercaders que provenen d’Orient.
1.3.7 El comerç El comerç durant l’època visigoda subsisteix. Hi ha testimonis d’un comerç a llargadistància i també d’un comerç regional. De totes formes, l’activitat comercial, respecte al Baix Imperi, va decaure enormement.
13 Pel que fa al comerç exterior a l’Hispania visigoda es troba en mans d’unes persones especialitzades que es coneixen com negotiatores transmarinii. Aquests provenen sobretot de l’Imperi Bizantí i per aquest motiu també se’ls coneixia com els syrii. En aquest comerç internacionals també participen els jueus.
Majoritàriament és un comerç passiu, doncs la majoria venen de fóra per a comerciar aquí.
Aquests comerciants tan sols porten productes de luxe, els quals tan sols estan a l’abast de la monarquia, l’aristocràcia i l’altclergat. Porten joies, sedes bizantines i d’Àsia, vi de qualitat i espècies. Tots ells són productes molt cars que s’usen com a símbols de poder i tots ells es paguen en or.
Les transaccions del comerç exterior es porten a terme al cataplus, que seria el mercat deluxe, alhora que és una llotja i una duana, doncs s’han de pagar impostos, els quals els paguen al funcionari conegut com telonarii, qui s’encarrega de cobrar els impostos sobre el comerç exterior. A canvi s’exporta oli, sal i pells cordoveses. Hi ha una fugida d’or cap a Orient.
Hi ha unes ciutats determinades on existeixen colònies de mercadersorientals. Aquestes colònies estan documentades a Tarragona, Tortosa, Elx, Cartagena, Màlaga, Sevilla i Mérida.
Des de mitjans del segle VI algunes d’aquestes ciutats estan en mans dels bizantins. Els bizantins van ocupar una franja de la Península Ibèrica durant el Regne Visigot de Toledo. No sabem exactament el territori que van ocupar els bizantins; es calcula que una mica més al nord de Cartagena fins a Màlaga. Sembla ser que van ser expulsats l’any 624, quan el comerç bizantí va començar a decaure i hi ha una situació de crisi a la Península Ibèrica.
Pel comerç interior s’usen majoritàriament les vies fluvials, doncs les terrestres es troben en molt mal estat. Per tant, tot aquest comerç interior retrocedeix a mesura que desapareix el petit camperol, absorbit pels grans terratinents, i a mesura que augmenta l’autarquia.
Els productes que circulen són de primera necessitat, com cereals, vi, oli, mel, ramats. És un comerç alimentari que donarà lloc a tres tipologies de comerç: o o o Comerç d’abastiment de les ciutats: molt modest, doncs aquestes cada vegada es ruralitzaran més.
Comerç interregional de productes com la sal, el peix, l’oli, els quals no es produeixen a tot arreu.
Comerç eventual de compensació d’aliments en aquelles zones que pateixen crisis de subsistència.
La rapidesa d’aquesta distribució és moltlenta. També circulen matèries de primera necessitat com llanes i cuirs, però de forma molt escassa. El que és important es saber com es fan aquests intercanvis. La figura del comerciant no desapareix, però la majoria de les transaccions es fan de forma directa, sense intermediaris.
1.3.8 La moneda Existeix un retrocés en la seva circulació. La moneda en el món visigot no circula, doncs no s’usa en la vida quotidiana, els camperols usen el troc. Durant l’època visigoda aquesta és molt escassa i té un paper secundari dins de l’economia reial. No obstant això, no podem parlar d’una economia natural, és a dir, és una economia monetària antiquada. El fet més característic del sistema monetari és la perpetuació del sistema monetari tard-romà, és a dir, es conserva el patró d’or i s’encunyarà una moneda coneguda com trienteo tremís. Aquest és una tercera part del solidus, encunyat a partir de la reforma monetària de Constantí. És 14 important que els primers monarques visigots van emetre moneda que, no solament reprodueixen els solidus, sinó que també reprodueixen les efígies i els emperadors romans, també posen el nom de seques5 que no són de la Península Ibèrica, sinó de l’Imperi Bizantí.
Això són encunyacions mimètiques.
El primer monarca visigot que encunya moneda amb el nom propi és Leovigildi la seva efígie.
Aquestes monedes daten entre el 575 i el 578. Aquesta iniciativa té una gran importància política, doncs trenca qualsevol llaç que l’unia amb l’emperador bizantí, a partir d’aleshores ja no reconeix el seu poder.
Pel que fa a la llei i el pes de les monedes van haver-hi moltes oscil·lacions, doncs reflecteix l’estat de la monarquia, si és més dèbil o més forta. Les qualitats de les monedes ens mostren les dificultats econòmiques de la monarquia. Això està relacionat amb les fonts d’abastiment de l’or.
La devaluació de la moneda pot ser deguda també a la falta d’or. D’on prové aquest or? Per lògica, l’or hauria de provenir de les mines d’or. Coneixem molt poc sobre les mines d’or en aquesta època, tan sols tenim la obra de Sant IsidorLaus Hispaniae, però no està clar que les dades que ofereix es corresponguin amb la realitat. Sembla ser que es basa en l’obra de Plini, qui va escriure en el segle I dC, descrivint les explotacions mineres a Hispania. Sant Isidor repeteix allò que havia explicat Plini. Els historiadors que han analitzat la obra de Sant Isidor veuen que ell no en va veure, doncs tot allò que descriu ho fa malament, a més a més, no menciona cap jaciment. És provable que existissin jaciments a baix rendiment. Per altra banda, sabem que hi ha una absència absoluta pel que fa a restes arqueològiques sobre aquests jaciments. Existeix el tòpic de la continuïtat de les mines de la Galaecia, però sembla ser que es van deixar d’explotar durant el s. IV dC, un segle molt complicat per les revoltes i aquestes mines eren explotades amb mà d’obra esclava. Sembla ser que hi ha una pausa en la explotació de mines durant l’època visigoda i més tard van tornar a ser explotades durant l’ocupació musulmana.
Si les mines van quedar improductives, és possible que es fonguessin joies i es reaprofités l’or, el qual serviria per a cobrir les necessitats bàsiques de l’estat. La monarquia necessita la moneda per a pagar la noblesa i el clergat, els quals van acumular grans quantitats d’or. El problema és que ni la noblesa ni l’església usen aquestes monedes, fet que ens indica el paper de la moneda en la societat visigoda. La moneda està en mans dels poderosos, fet que donarà prestigi social a aquells que controlen la moneda; és una forma de demostrar que pertanys a la classe dels potentiores maiores i no a la dels potentiores inferioresDe manera que serà un caràcter cultural. Certifica i legitima la jerarquització social.
Un dels mecanismes per aprovisionar-se d’or és la purga de tresors quan es produïen les lluites entre faccions. Entre aquestes purgues destaca la que es va produir amb Xindasvint.
5 Seca: és la casa o taller on s’encunya moneda.
15 1.4La societat hispano-visigoda La societat visigoda es caracteritza per la seva diversitat, tant a nivell ètnic, com jurídic, com econòmic, i també a nivell religiós.
A nivell ètnic trobem dos grups, hispano romans i germànics, els quals tenen una identitatclarament diferenciada, sobretot al començament. Malgrat tot, la base social és hispano romana, els quals no estan distribuïts de forma homogènia per la Península Ibèrica; a les zones on en trobem més és a la Betica i a la Tarraconense. Pel que fa als germànics, trobem sueus i visigots, els quals seran una minoria en comparació als hispano romans.
La població peninsular també estava formada per una sèrie de minories ètniques: - - - - Bretons: assentats a la costa nord-oest, entre El Ferrol i el riu Eo, que van arribar després de les invasions saxones. Aquests formen una colònia; són els únics que estan assentats tots junts.
Africans: no són berbers. Aquests arriben en un inici fugint de la invasió dels vàndals i més tard, van arribar després de la conquesta bizantina del nord d’Àfrica degut a la inseguretat de la regió. Aquests es van assentar a les zones de la Mediterrània, en les principals ciutats.
Orientals: comerciants que es concentren en ciutats mediterrànies sota el control bizantí i a les zones del Guadalquivir i Guadiana.
Població indígena: càntabres, àsturs i vascons. Aquests pobles presenten un model social completament tribal, molt més primitiu que el que encara conservaven els visigots. En les descripcions d’autors romans com Tàcit se’ns mostren amb molts aspectes tribals, com la matrilinealitat, les grans assemblees, la participació de les dones a la guerra o els grans banquets on participen tots els guerrers, és a dir, és una organització tribal amb noció de la propietat col·lectiva que viu sobretot de la recol·lecció i de la caça. A partir del s. I dC la seva societat va evolucionar sobretot amb la influència romana i també pel seu desenvolupament intern. Aquesta evolució és molt més sensible entre els càntabres i els àsturs que en els vascons.
També trobem pobles de menor importància com els runcons o els sappos, dels quals se’n sap molt poca cosa. Als primers se’ls localitza a la zona sud-est del regne sueu, limitant entre Salamanca i Caceres. Sabem per les cròniques que els primers que van voler acabar amb aquests pobles van ser els sueus, però no ho va aconseguir. A partir de les campanyes dels visigots d’inicis del s. VII sembla ser que van ser vençuts. Els sapposapareixen en una crònica de Sant Joan de Bíclar i sembla ser que es trobaven a prop del riu Sabor, a prop de la província de Zamora.
Jueus: una minoria religiosa (mirar pàg. 20).
El fet més interessant és que paulatinament, des de l’arribada dels visigots fins a l’arribada dels musulmans, es va dur a terme un procés de transformació social, el qual està caracteritzat per un procés de fusió entre germànics i hispanoromans i també per un desenvolupament molt fort dels vincles de dependència personal.
1.4.1 La fusió entre germànics i hispanoromans Aquest procés es va iniciar en el moment que es crea el regne de Tolosa. Mica en mica la divergència desapareixerà i s’acabarà convertint en un grup únic. Hem de partir de la base que el contacte germànic amb el món llatí és un fenomen que es produeix a tot el continent durant 16 el segle V. Aquest contacte va portar a una sèrie de tensions, que, en el cas d’Hispania van ser molt importants, sobretot per la desproporció numèrica.
Els visigots són el poble germànic més romanitzat, fet que suavitza les tensions en la convivència de dos pobles. Els visigots quan van arribar l’any 507 podien optar per mantenir el dualisme polític, és a dir, mantenir la política del regne ostrogot en la Península Italiana, o bé fusionar-se amb la població hispanoromana; apliquen la primera opció. A Hispania Teodoric va imposar el dualisme polític,cadascun dels pobles tenia la seva pròpia organització, per tal d’evitar la fusió entre els diversos pobles. Aquesta política del dualisme va finalitzar amb la mort de Teodoric, quan es va imposar la fusió.
La política de fusió era la opció més lògica, doncs eren dues comunitats que vivien molt estretament i una d’elles era minoria. A més a més, aquesta política es va veure reforçada pels atacs exteriors dels francs i dels bizantins. Va ser un fenomen de convergència d’ambdós pobles i d’atenuació dels seus aspectes diferenciadors. Aquests procés es va veure facilitat per les semblances en l’estructura social d’ambdues societats. Això vol dir que la fusió es va fer en horitzontal, per estaments. Evidentment, es va dur a terme a través dels matrimonismixtes.
En una fase inicial, es va promulgar una llei imperial de Valent, per la qual es prohibien els matrimonis mixtes entre germànics i romans, per tal d’evitar aquest sistema d’entrada pacífica a l’Imperi. Aquesta llei és molt difícil de mantenir quan els visigots ja han entrat a la Península Ibèrica.Leovigild en el Codex Revisusderoga aquesta lleide prohibició dels matrimonis mixtes.
L’únic que mantindrà la divisió serà la elecció del monarca visigot, el qual haurà de tenir sang goda. La cúria palatina era l’encarregada d’escollir al monarca, la qual estava formada per gods en el seu 90%, la resta són hispanoromans, però no es sap si podien votar.
La fusió es produeix en tots els nivells però hi ha un manteniment preeminent de la cultura hispanoromana. Tan sols perviu de forma clara d’herència germànica l’orfebreria –que malgrat tot té influències bizantines- i l’elecciódel monarca.
A nivell jurídic també es produeix una fusió. Quan els visigots formen el regne de Tolosa hi ha un diferenciació entre les lleis visigodes i hispanoromanes. Les lleis d’aquests pobles germànics no són escrites, doncs són consuetudinàries. El problema neix amb la promulgació del Codi d’Euric, entorn al 475, el primer codi visigot. En aquest hi ha moltes lleis germànics, es recullen els repartiments de terres i s’observa que hi ha gents d’influència romana.No se sap si aquest codi es d’aplicaciópersonal o bé, d’aplicacióterritorial. La majoria dels historiadors consideren que el Codi d’Euric tan sols s’aplica en els visigots. Això significaria que els hispanoromans seguirien tenint les seves pròpies lleis.
Alaric II va promulgar el Breviari d’Alaric o Lex Romana Visigothorum, l’any 506. Aquestes són lleis romanes –sense tradició germànica-, fet que porta a defensar que Alaric recull les lleis dels súbdits del seu territori que són romans, per a que ells tinguin les seves pròpies lleis. Els visigots es continuarien regint a partir del Codi d’Euric, de manera que seguiríem amb unes lleis personals.
Leovigild, entorn al 575, va promulgar el Codex Revisus, agafa lleis obsoletes i les actualitza. Hi ha una enorme discussió sobre si és a nivell personal, o bé, territorial. Aquestcòdex no es conserva i el coneixem a partir de la lectura del Liber Iudiciorum de Xindasvint, l’any 654; en ell estan identificades com Lex Antiqua.
17 El Liber Iudiciorum és territorial, de manera que la fusió jurídica de tota la població ja s’ha produït. En aquest còdex es van afegint lleis fins a la fi del regne visigot. Aquest codi s’usarà en els regnes cristians. A Catalunya, fins que es promulguin els Usatges, la llei que mana és el Liber Iudiciorum.
Pel que fa la fusió religiosa, els visigots quan van arribar a la Península Ibèrica erenarrians i es mantenen fins a finals del segle VI. La seva conversió es va fer durant el regnat del rei Recared. Aquesta conversió s’emmarca en un procés de reunificació territorial del regne de Toledo i de reorganització política. El pare de Recared, Leovigild, va ser qui va conquerir el regne dels sueus, veient que no era possible la divisió del territori peninsular; a més a més, va recuperar alguns territoris bizantins i va dur algunes incursions contra càntabres i àsturs.
Leovigild era conscient de la necessitat d’una única religió, però va voler fer-la en l’arrianisme quan la majoria de la població era catòlica.
L’any 587 es va convertir Recared i en el III Concili de Toledo (589) es va ratificar la conversió de tot el poble got al catolicisme.
En aquesta societat destaca la progressió dels vincles de dependència, els quals venen d’època tard-romana.
1.4.2 Els esclaus Els historiadors més recents diuen que demogràficament, el col·lectiu d’esclaus era molt important. En les fonts es diferencien tres tipologies d’esclaus: - - - Rusticani: aquests són la gran majoria i estaven vinculats a les tasques agrícoles. Una part important d’aquestvivien en barracons i treballarien la reserva del latifundista.
Malgrat tot, també trobem els servi casati, els que tenen una tinença del senyor i paguen un cens a aquest.
Idonei: són una categoria superior i s’encarregarien de les tasques domèstiques.
Aquests tindrien algun ofici o alguna habilitat especial, serien mà d’obra especialitzada.
Servi fiscales: aquests pertanyen a l’estat i alguns d’ells gaudirien d’una situació privilegiada, fins i tot arriben a obtenir càrrecs públics en l’administració o càrrecs militars. Jurídicament són esclaus però pertanyen a la corona. Alguns d’ells van arribar a ser propietaris d’esclaus. Molts d’ells tenien més poder que els homes lliures.
1.4.3 Els lliberts Aquests són esclaus manumesos i sembla ser que són nombrosos, però en pocs casos la manumissió es completa, és a dir, pocs d’ells tenen una llibertat plena, de manera que es mantindran com servi sub obsequium, quedant sota el patrocini del seu antic propietari.
Aquesta condició és hereditària.
18 1.4.4 Homes i dones lliures Parlar d’homes i dones lliures durant l’època visigoda és molt complicat, doncs una part de la població que es lliure no és propietària, sinó que són colons. Sabem que aquests colons poc a poc van anar caient en una situació de dependència respecte el propietari que cauran en una pràctica adscripció. Això porta a una dificultat en la diferenciació respecte els esclaus. Per tant, dins dels homes i dones lliures tindríem diversos status.
1.4.5 Comunitats d’aldea La historiografia tendeix apensar que les aldees hispanovisigodes serien molt importants, i segurament serien propietaris, sobretot allà on no hi arribava el poder visigot. Serien homes i dones plenament lliures i propietaris de terres.
1.4.6 Officium Palatinum Dins d’aquests homes lliures, que molts d’ells són camperols, que viuen vinculats a la Cort la documentació del segle VI distingeix dues categories: - - Potentiores Maiores Nobiliores Honestiores Tots aquests són homes lliures i nobles.
Inferiores Viliores Humiliores El problema en aquesta categoria es identificar si només són homes lliures o pertanyen a la baixa noblesa? No s’ha de descartar que una part d’aquests segon grup pertanyin a la baixa noblesa, doncs la noblesa apareix diferenciada en dos: potentiores maiores i potentiores inferiores. Aquests potentiores serien la noblesa palatina, també apareixen com a seniores palatii. La majoria d’aquesta noblesa vinculada a la Cort són d’origen got (90%), excepte algun hispanoromà. La importància dels potentioreses que formen el cercle del rei i, quan la monarquia sigui electiva, seran els encarregats d’escollir al rei. Aquesta noblesa forma també el consell del rei, també conegut com l’aula règia o officium palatinum. Aquest officium palatinum està composat per personatges d’alt rang que tots ells tenen el títol de comes i estan al capdavant d’uns serveis que estan al servei del regne. Les seves competències poden ser: comes thesaurorum, comes patrimonii (s’encarrega de l’administració de les terres de la corona), comes cubiculi (s’encarrega d’administrar els bens que serveixen per a sufragar les despeses del monarca i de la Cort), comes notariorum(cap de la cancelleria), comes spatariorum (s’encarrega de la guàrdia personal), comes scanciorum (s’encarrega del subministrament del palau), comes stabuli (s’encarrega del control de les cavalleries).
Paral·lelament trobem els funcionaris territorials: duces provinciales (caps de l’exèrcit) i comes civitatis (comtes de les ciutats).
Tots ells, juntament amb les jerarquies eclesiàstiques, composen els potentiores maiores. Tots ells són els primi. Alhora també trobem els mediocres. Aquesta divisió entre primi i 19 mediocresprové del XIIIè Concili de Toledo (683). Sembla ser que a final del regne visigot l’ordre palatí estaria format per membres de més baixa categoria. És molt significatiu que en aquest concili hi hagi servi fiscales que treballen per a l’officium palatinum i tenen esclaus.
1.4.7 Transmissió de la dignitat reial Per damunt de tot això es troba el monarca, és el primus de la jerarquia social. Aquí trobem el problema de la transmissió de la dignitat reial.
Des de el segle V, quan arriben a Tolosa, fins a inicis del segle VIII hi ha diverses formes de transmetre la dignitat reial. En uns inicis la reialesa deriva de la societat gentilícia, és a dir, aquests monarques provenen d’un dels llinatges més importants i al principi van ser escollits pels altres llinatges. En tots els pobles, en un primer moment, els caps eren temporals, doncs tan sols servien a la guerra. Quan entren els visigots, aquests caps ja són permanents i en les aldees visigodes de l’altra banda del Danubi ja hi havia una diferenciació social.
A Tolosa tots els reis ja pertanyen al llinatge dels Balts, que en aquells moments era el clan més poderós de tots. A nivell de propietaris de terres, els Balts són els grans latifundistes.
La monarquia no és hereditària, però al ser els més forts és inevitable. Aquest sistema, si no haguessin aparegut els francs, s’hagués convertit en hereditari.
A partir de la pèrdua de Tolosa, els Balts perdran moltes propietats i ja no seran els més poderosos. Aleshores es va obrir un conflicte entre els diversos llinatges per aconseguir el poder. Leovigild va intentar imposar l’associació, és a dir, col·locar els seus successors en vida, però això no era suficient.
L’establiment de la monarquia electiva es va establir en el IV Concili de Toledo (633) convocat per Sisenand, després de la deposició de Suintila. En aquest es legitima l’arribada al tro del rei Sisenand i, a més a més, es regula l’accés al tro per al futur. Es va establir la base teòrica de la successió, doncs la solució que es va trobar va ser que el rei fos escollit pels nobles i els bisbes, una vegada que el rei hagi mort. Per a evitar problemes, al rei se li practicarà la unció regia, a més a més, es dirigien anatemes contra tots aquells que atemptessin contra el rei.
La situació no es va controlar, doncs a més a més de decretar-se una monarquia electiva, s’havia d’apartar del govern a aquells reis si no actuaven correctament “rex eris si recte facias, non facias, non eris”. Aquesta via electiva es va seguir desenvolupant en concilis posteriors En el V Concili de Toledo (636), presidit pel rei Xintila,es va ratificar la monarquia electiva i s’especifica que l’elecciódel rei s’havia de dur a terme entre membres de la noblesa goda.
Aquest sistema no funciona, de fet quan arriben els musulmans el regne visigot es troba en una guerra civil entre Rodrigo i els fills de Witiza.
1.4.8 Els jueus Aquests són una minoria religiosa, però tindran una gran importància en la vida econòmica del regne. És un poble marginat, no perquè tingui unes formes de vida antagòniques, sinó que és el resultat d’una pràctica religiosa diferent. La major part de les comunitats jueves viuen en ciutats. Una part important d’aquestes comunitats es dedicaa activitats comercials, a més a més, estan en contacte constant amb comunitats jueves d’altres territoris, com ara del nord d’Àfrica.
20 No tots els jueus eren rics.Primerament, no tenien el monopoli del comerç exterior, doncs la major part està en mans dels orientals ia més a més, trobem jueus en totes les classes socials. Això significa que trobarem esclaus, serfs i homes lliures jueus.
Aquests jueus difícilment van fer proselitisme durant l’època visigoda, però mantenen les seves pràctiques religioses i a la llarga van ser difícilment assimilables per la majoria catòlica; aquest va ser el gran problema. A causa d’aquestes diferències religioses, veurem com els reis visigots, a partir de Recared, començaran una legislació reiterada en contra dels jueus, doncs es van intentar forçar les conversions. En ocasions ho van aconseguir, doncs hi havia algunes comunitats importants de conversos, aquests però, van estar vigilats.
L’activitat més destacada d’aquests jueus era el comerç, però també apareixen com a propietaris de terres i propietaris d’esclaus. Això era possible perquè en uns inicis no tenien restriccions sobre la propietat de terres i de mà d’obra esclava. A partir de Recared però, es van posar tot tipus de traves per a evitar aquestes propietats. Hi havia determinades lleis que imposen uns impostos específics per als jueus.
El potencial d’aquestes comunitats es mostra amb el fet que va haver-hi un intent de subornar a Recared per a demanar-li que derogui la llei que els hi prohibia tenir esclaus cristians. Això ens demostra dos fets : - Els jueus tenien grans quantitats de monedes d’or.
Els esclaus eren vitals per a la seva economia.
A més a més, sabem que aquestes mesures que es prenen per a que els jueus no tinguin esclaus, van en contra de la possessió d’esclau, no de la tracta. Aquesta prohibició evidència que els jueus tenien terres que necessitaven ser explotades.
Un element important és que no hi ha testimonis de jueus marginats, això es pot entendre com que no hi ha un sentiment en contra de les comunitats jueves. Sembla ser que hi ha continues ratificacions de lleis i canons que prohibeixen el contacte entre jueus i cristians, fet que evidència que el contacte era present. Això, ens permet cloure que la política antisemita no es correspon a una iniciativa popular, sinó que aquest antisemitisme es desenvoluparia per un interès de les altes jerarquies.
L’antisemitisme visigot té les arrels en els cristians romans. Les relacions entre cristians i jueus abans del segle V ja no eren amistoses, sobretot per què a partir de Constantí l’Imperi va prendre qualsevol tipus de mesura contra els jueus. Aquestes són mesures que actuen sobre els jueus directament (prohibint el proselitisme) o indirectament (castigant-los a nivell econòmic). Durant el segle V, amb l’arribada dels germànics, aquesta situació canvia: Blümenkranz diu, que el període del segle V al XI és una època feliç per als jueus. La única excepció de tot l’occident llatí és a Hispania. Això va ser degut a: - - Gran quantitat de jueus a Hispania.
Estreta relació entre el poder civil i el religiós, fet que es dona a partir del III Concili de Toledo. Això vol dir que a les raons de tipus religiós en contra dels jueus es van unir les raons de tipus polític i d’estat. El clar exemple d’aquesta col·laboració són els Concilis de Toledo, els quals són convocats pel monarca i es debaten qüestions de tipus religiós i de tipus polític.
Voluntat d’unificació del regne per part dels reis visigots. Aconseguir la fusió religiosa, doncs després de vèncer l’arrianisme, la minoria que queda són els jueus.
Aquesta política antisemita s’hauria de situar amb la pujada al tron de Sisebuto, a inicis del segle VII. Malgrat ser a partir d’aquest moment, és evident que la conversió de tot el poble 21 visigot al catolicisme va començar a marcar una tendència. Aquesta degradació de la situació jueva va ser constant, però no continua, doncs dependrà del rei el grau d’antisemitisme.
Podem definir quatre moments importants: - - - Recared: no va implantar una clara política antisemita. En el III Concili de Toledoel poble visigot es converteix al catolicisme, a més a més hi ha un cànon que prohibeix als jueus tenir esposes cristianes, fet que anteriorment era permès, i fins i tot, se’ls prohibeix tenir concubines cristianes i tenir esclaus per a usos personals. A partir d’aleshores es va excloure als jueus de qualsevol càrrec públic, a més a més s’ordena l’alliberació gratuïta d’esclaus cristians que haguessin estat circumcidats per un amo jueu. Totes aquestes disposicions no eren noves, sinó que ja es trobaven en el Breviari d’Alaric. Recared estava reactivant lleis antigues.
Malgrat aquestes disposicions, l’actitud del rei no va ser gaire intolerant amb els jueus.
Sisebuto:va arribar al poder a inicis del segle VII i amb ell la política antisemita va ser real perquè la legislació es va aplicar. En aquests moments va dictar dues lleis contra els jueus: o La prohibició d’exercir càrrecs que suposin una autoritat per sobre dels cristians.
o S’estableix la necessitat de la conversió de la comunitat jueva. [Aquesta és la important] A més a més, se’ls hi va prohibir el proselitisme per tal d’evitar les conversions al judaisme. Paral·lelament es va reiterar la prohibició dels matrimonis mixtes.
La política de conversions forçoses va donar unes migracions molt importants en les comunitats jueves. Aquesta corrent migratòria va marxar cap a les Gàl·lies i al nordd’Àfrica.
Aquest problema de la conversió van veure que no era viable, per aquest motiu, Sisenand, en el IV Concili de Toledo (633), va prendre la decisió que ningú seria obligat a convertir-se al cristianisme. Això presentava un problema, què feien amb els que ja eren conversos? Es va decidir que a aquests se’ls hi va negar tornar a la religió jueva. En aquest mateix Concili es va decidir que als fills de jueus fossin separats del seus pares “per a que no fossin contaminats” i s’entregarien als monestirs per a que fossin educats amb la fe cristiana.
Amb Sisenand va aparèixer una legislació discriminatòria contra als conversos: o Se’ls prohibeix que tinguin pleits contra els cristians i no poden testificar contra cristians.
Per a controlar als jueus conversos es va establir el sistema dels placita, aquests eren pactes solemnes pel qual els conversos es comprometen a guardar fidelitat a la fe cristiana. Tots ells signen el pacte i es fan responsables que els seus fills també siguin fidels a la fe cristiana, al igual que totes aquelles persones que es troben sota la seva potestat. Ells mateixos castigarien amb la lapidació a tots aquells que incomplissin el pacte.
El sistema dels placitano acabava de funcionar i es va completar amb un sistema de vigilància episcopal. Aquests sistema es va decidir en el IX Concili de Toledo (655).
Ervigi:va presidir el IX Concili de Toledo, en aquest es van decretar 28 lleis en contra dels jueus, les quals apareixen en el Liber Iudiciourum. En aquestes lleis s’observa un canvi de concepte en les conversions, el qual anirà millorant al llarg de diversos concilis, amb aquest canvi es va obligar als jueus conversos a que realitzin una professió personal de fe, la profesio. Aquesta implica que el convers es desvinculatotalment de la comunitat hebrea, obligant-lo a vestir com els cristians, a no tenir tracte amb els jueus, a no menjar com els jueus i se’ls obliga a assistir a l’església per demostrar la seva fe. Aquestes mesures si que suposen una ruptura de 22 - facto amb la comunitat hebrea, doncs ara viuen fora dels barris jueus, Aquestes professions de fe es refermen amb un jurament, es posen per escrit i es guarden a l’església parroquial.
Egica:presenta dos moments molt diferenciats. Sembla ser que uns inicis hi ha una època de tolerància, fins al punt que es redacta una llei en la que s’equiparen els drets dels nous conversos amb el dels vells cristians. A partir del XVII Concili de Toledoes veu un gir en la seva política contra els jueus. En aquest concili es va acusar als jueus per primera vegada de conspiració contra la monarquia visigoda. Aquesta acusació (que no tenia cap mena de base) va portar una sèrie de conseqüències: o Confiscació de béns.
o Desmembració de les famílies.
El final de l’època visigoda és el pitjor moment per a l’època visigoda, doncs volen que desapareguin. Amb tot i això, la monarquia no té èxit i els jueus no desapareixen i les comunitats jueves es reparteixen per tot el territori. Trobem comunitats importants a Narbona, a Barcelona, a Tarragona, a Tortosa, a Palma, a Menorca, a Eivissa, a Saragossa, a Elx, a Cartagena, a Còrdova, a Mérida i a Toledo.
Quan cau el regne aquestes comunitats continuen existint, fet que demostra que aquesta política antisemita no va tenir èxit.
Les causes d’aquesta política antisemita ha estat estudiada per diversos autors, els quals volen explicar perquè és a Hispania l’únic lloc on es produeix en aquesta època. Autors com José Luís Martín i José Angel de Cortázar consideraven que aquesta estava motivada per motiussocioeconòmics. Els jueus eren una minoria i la monarquia tindria un interès creixent en la confiscació dels seus béns.
Altres autors com Garcia Iglesias que insisteixen en factors religiosos. Creuen que aquesta política seria la conseqüència de l’odi dels cristians a un poble que havia traït a la confiança de Déu Finalment, un tercer grup format per Abilio Barbero i Marcelo Vigil defensen que aquesta legislació estaria motivada perquè en el regne visigot la fe apareix com un sistema d’integraciópolítica. Aquesta integració religiosa supliria els problemes interns de la monarquia, la qual necessitaria en el procés d’unificació que tota la població tingués el mateix credo religiós.
23 Mapes 24 25 2. La conquesta musulmana Presenta problemes: - La interpretació de les fonts és molt complicada. La majoria d’aquestes són cròniques musulmanes.
Els historiadors que han tractat el tema s’han posicionat davant del fet de la conquesta i la pèrdua d’Espanya.
Hi ha dues teories per a defensar aquesta conquesta musulmana. Una diu que seria un fet accidental, i l’altra que seria ja una conquesta premeditada.
2.1Teories de l’invasió 2.1.1 Invasió accidental Defensen que la invasió musulmana és el resultat d’una traïció, considerant molt important la història de la violació de la filla de Don Julián, defensada per historiadors com E.
Lévi-Provençal o Montgomery-Watt. Aquests parlaven del possible paper d’algú que va negociar amb els musulmans i els hi van ensenyar les vies d’entrada, doncs aquests quan van arribar coneixien perfectament el territori.
Les cròniques més importants per a aquesta època són Ibn Al-Quttiya, Ajbar Maymua, Ibn Al-Kardabus, i la Crónica del Moro Rasis. A més a més, tenim la crònica mossàrab, que és cristiana, però ofereix molt poca informació.
El mite de la deshonra de la filla de Don Julián per part de Don Rodrigo esta en contradicció amb la cronologia. Si Rodrigo hagués violat a la filla de Don Julián no ho hauria fet abans del 710 i sabem que abans ja hi ha expedicions de tempteig. ROGER COLLINS diu que aquesta història s’ha d’enquadrar dins de les elaboracions posteriors dels cronistes per a poder explicar la conquesta de la Península Ibèrica, la qual va caure sola. No sabien com el territori podia haver caigut tant ràpidament.
Durant molts anys s’ha cregut la llegenda de la traïció dels fills de Witiza. Segons aquesta interpretació, la culpa de la conquesta també seria intern. Els fills de Witiza, en lluita contra Don Rodrigo, van cridar als musulmans perquè els ajudessin en la seva guerra civil però els musulmans, un cop van arribar, s’hi van quedar. Aquests fills de Witiza haurien pactat l’ajuda i a canvi es quedarien amb el poder i recuperarien els “feus” del seu pare . Això s’ha interpretat dient que el que volien els fills de Witiza era el fisc reial.
Aquesta teoria tampoc quadra amb la cronologia ni amb el comportament dels musulmans.
Aquesta petició d’ajuda no pot venir abans del 710, doncs encara no ha mort el pare i les primeres expedicions de tempteig són anteriors. Alhora hi ha incoherències en el comportament dels fills de Witiza. Quan arriba Tariq i venç a Rodrigo, si realment s’hagués fet el pacte, els fills de Witiza haguessin reclamat el control del poder i això a les cròniques no apareix. Els fills de Witiza, uns anys més tard, van a Damasc per a que se’ls hi reconeguin les propietats del seu pare i el califa de Damasc li concedeix una part de les terres, doncs en cap moment els fills de Witiza parlen de traïció.
26 2.1.2 Invasió premeditada Aquesta és la teoria de la conquesta més acceptada. Per a determinar les causes es parteix del procés d’expansió del món musulmà. Aquesta arribada s’hauria de relacionar amb la seva expansió pel nord d’Àfrica, de la mateixa manera que succeeix amb la conquesta bizantina. Per tant, aquesta conquesta no es pot entendre sense entendre la conquesta delMagreb. De fet, les primeres campanyes de conquesta en el nord d’Àfrica són de mitjans del segle VII. Tot i que en un primer moment, les expedicions musulmanes buscaven botins però també, la presència islàmica en el Magreb va passar a ser definitiva a partir del 670, quan es crea l’amsar de quayruan. A partir d’aquest amsar, els musulmans van començar a fer expedicions contra els bizantins i contra les poblacions berbers. Aquesta empresa però els hi va costar, fins l’any 695 no va caure Cartago i de forma definitiva ho va fer l’any 698.
A partir de la presa de Cartago la conquesta va ser molt més ràpida. Tots els territoris conquerits al nord d’Àfrica reben el nom d’Ifriquiya, els quals quedaran incorporats al califat de Damasc. A inicis del segle VIII el governador dels territoris d’Ifriquiya ésMusa Ibn Nusayr, el qual va ser anomenat pel califa de Damasc. Ell, entre el 705 i el 708 va arribar amb les seves expedicions fins a l’Atlàntic.
Musa va islamitzar el territori magrebí, imposant elreconeixement de la sobirania política musulmana. Això vol dir que cada cap vençut havia d’entregar hostatges per a justificar la seva lleialtat. Aquests hostatges (parents de la tribu) van acompanyats del seu seguit i tots aquells voluntaris que decideixen afegir-se a les tropes. Tots ells acompanyen a Musa en la marxa cap a l’oest. Entorn al 708 aquestes tropes es troben acantonades en la zona de l’estret; podrien ser diversos milers, els quals estaven allà per a ser usats.
Els musulmans assentats al nord del Magreb són conscients de la situació de crisi de la Península. Quan mor Witiza l’any 710 sorgeix l’oportunitat per a poder irrompre en la Península Ibèrica, doncs esclata una guerra civil. La conquesta de la Península Ibèrica, des de la vessant musulmana es veu com una sortida de les tribus islamitzades que no poden estar acantonades gaire temps. El més important és que la intervenció dels musulmans en la Península Ibèrica entraria dins del procés d’expansió musulmana. resulta evident que la penetració a Al-Andalus no es un fet aïllat, sinó que s’inscriu en el seu procés d’expansió.
Perquè es produeix l’expansió de l’Islam? En general, s’admet que aquest procés d’expansió islàmica es produeix fonamentalment per una qüestió econòmica, la necessitat denous territoris. Ells necessiten territoris per a poder-los explotar fiscalment i així augmentar els seus ingressos. Un dels primers historiadors que van sustentar aquesta idea va ser MIQUEL BARCELÓ, qui en els anys 70 justificava la seva teoria perquè creia que aquesta expansió econòmica quedava demostrada gràcies a l’existència d’unes monedes determinades. Es van trobar a la zona del nord d’Àfrica una sèrie de monedes (709-711), fulus. Aquestes monedes eren de coure o bronze i es van trobar en quantitats força importants entre la zona de Ceuta, Tànger i Larache. Interpreta que aquestes monedes tenen una circulació molt restringida, als mercats locals i per aquest motiu es sap que coincideix la zona d’encunyació amb la zona d’ús.
MIQUEL BARCELÓ interpreta que en aquests anys sorprèn que hi hagi una activitat monetària tanintensa. Defensa que una part d’aquestes encunyacions estaria destinada als mercatslocals, però sobretot, aquesta encunyació estaria encaminada a tenir una disponibilitat de monetari per a distribuir la soldadade l’exèrcit i a finançar els vaixells que van creuar l’estret.
27 Ell diu que aquests fulus són una prova irrefutable de la intenció inicial de voler creuar a la Península Ibèrica. A més a més, senyala una idea molt important, aquesta idea de conquerir la Península és una idea de Musa i no una idea de la Cort de Damasc.
Altres historiadors, com ABILIO BARBERO i MARCELO VIGILconsideraven que aquests fulus no testimoniaven res, sinó que testimoniaven la necessitat de pagar a un exèrcit difícil de controlar.
Un element important que explica la conquesta és la decadència del regne visigot.
PEDROCHALMETA analitza perquè la conquesta va ser tant ràpida, ell considera que aquesta invasió va ser tant ràpida perquè el regne visigot no va ser conquerit per les armes, sinó que va ser sotmès per capitulacions. Aquestes capitulacions es van fer amb l’aristocràcia. Sobretot el que xoca als historiadors és que la conquesta va ser molt ràpida, doncs en quasi tres anys la Península Ibèrica estava gairebé conquerida.
Les causes s’han de buscar en l’interior del regne visigot, doncs la desmembració, les confiscacions i la lluita de faccions per aconseguir el poder va portar la decadència del regne visigot. A més a més, hi haurà una crisi econòmica enorme, plena de plagues de llagosta, males collites, fugues d’esclaus, etc.
28 2.2Com es produeix l’expansió? El problema el tenim que les cròniques ens expliquen la conquesta d’una forma confusa i contradictòria. Generalment, s’admet que primerament hi va haver una expedició dirigida per Tarif l’any 710, amb uns 400 homes. Aquesta expedició s’ha posat en dubte per JOAQUÍN VALLVÉ, qui considera que aquesta figura de Tarif va ser inventada pels cronistes musulmans i se la van inventar per explicar l’etimologia de Tarifa. Aquestes conclusions no són acceptades per tothom. THOMAS GLICK o ROGER COLLINS accepten la teoria de VALLVÉ.
La següent expedició sí que està confirmada, el desembarcament de Tariq Ibn Ziyad (711), el lloctinent berber de Musa. El problema està en que les fonts àrabs no estan d’acord ni en el nom de combatents, ni en el lloc de desembarcament, ni el lloc de la batalla, ni en l’itinerari que segueix després Tariq.
La majoria de les fonts diuen que els musulmans van arribar en diverses onades amb el temps suficient per a que l’últim rei visigot pugui arribar al sud, doncs estava lluitant al nord contra els vascons. Les cròniques musulmanes diuen que Rodrigo va acudir a fer front amb 100.000 combatents. S’accepta la xifra d’un primer desembarcament de 7000 musulmans i després se li afegirien5000. La majoria d’aquests eren berbers de la tribu dels zanata. També s’admet que Tariq va desembarcar en el Mont Jabal Tariq (Gibraltar). S’accepta també que el desembarcament es va produir en la primavera del 711, de fet la batalla de Guadalete té lloc en el mes de juliol (entre el 19 i el 26). Una batalla en la qual Rodrigo desapareix. Un altre dels problemes que tenim és el lloc de la batalla. La versió tradicional diu que la batalla va ser en la vall del Guadalete. Ara bé, les cròniques parlen de diversos llocs: Wadi Lakka (Guadalete), Wadi-I-Buhayra (riu de l’Albúfera, llac de la Janda), Wadi Sidunia (riu Sidonia), Wadi-l-Tin, Wadi-l-Sawaqui.
Tariq va marxar cap a Toledo i alhora va enviar contingents de tropes a Màlaga, Granada, Múrcia i Cordova. Sembla ser que l’èxit de Tariq va impulsar a Musa a venir a la Península Ibèrica.
Musa va concentrar uns 18000 homes a prop de Ceuta. La majoria de les seves tropes són àrabs, qaysies i yemenis, dos grups que tenen fortes rivalitats i es traslladen a la Península Ibèrica. Musa i les seves tropes sembla que arriben a Al-Chatira Al-Jadra, per a la majoria dels historiadors és Algeciras, per a JOAQUÍN VALLVÉ és Cadis; juny del 712. Segons alguns cronistes aquest itinerari és assessoratper Don Julián i per uns altres, pels fills de Witiza.
La política de Musaa nivell d’expedició era molt diferent a la de Tariq, doncs volia assegurarposicions i reduir la població. S’accepta que ocupa Medina Sidonia, Carmona, Sevilla i continua fins a Mérida. Un cop controla Mérida sembla ser que vol trobar-se amb Tariq. Aquí tampoc es posen d’acord en el lloc on es van trobar els dos exèrcits. Alguns cronistes diuen que es troben a Toledo, altres Astorga, altres Talavera i altres a Còrdova. Lògicament, el lloc de trobada més provable va ser Toledo.
Ambdós van travessar el sistema central. La majoria d’historiadors afirma que Musa arriba fins a Lugo mentre que Tariq es dirigeix cap a Saragossa, ocupa primer Medina Celi i a la vall de l’Ebre va aconseguir la submissió d’un dels aristòcrates visigots més importants, el comteFortún, amb el qual va signar un pacte, que més tard serà reconegut per Damasc i els successors d’aquests comte Fortún es van convertir directament a l’Islam i es coneixeran com els BanuQasi.
L’any 714 Musa parteix amb Tariq cap a Damasc per a rendir comptes al califa Al-Walid.
Quan ells marxen, els territoris més important estan controlats.
29 Una última qüestió respecte l’itinerari de la conquesta de la Península Ibèrica és que JOAQUIN VALLVÉ considera que aquest va ser al revés: primer es conquereix Murcia, després Indira i després Màlaga, fet que indicaria que el desembarcament es produiria per terresmurcianes.
No solament es van quedar, sinó que van imposar un nou domini estatal en la Península Ibèrica, va desaparèixer el regne visigot i es va establir el domini islàmic. Aquesta estructura estatal està representada en la cúspide per uns governadors. El primer d’ells és Abd Al-Aziz, fill de Musa. A partir d’ell es van succeir tota una sèrie de governadors coneguts com governadorsdependents, qui controlaran la Península Ibèrica fins al 756, període que es coneix com a Waliat dependent, any en el que es produeix el canvi dinàstic i arriba al poder Abderraman I, amb qui s’iniciarà el període del Waliat independent. Abderraman I no reconeix al califa com a cap polític, però sí com a cap religiós.
2.2.1 Waliat dependent Governen en nom del califa del Damasc i els primers depenen del governador de Qayruan. Ara bé, qui realment governa és el gund, les tropes àrabs acantonades a la Península Ibèrica. Sabem que hi ha diversos governadors que són deposats per les tropes àrabs. Des de un punt de vista teòric, les funcions d’aquests governadors són integrals, però evidentment, les més importants en aquest primer període són les militars. Aquestes són campanyes per a l’extensió de l’Islam, de fet aquesta és una de les causes de les campanyes en les Gàl·lies.
Per altra banda, s’ha de matissar que l’ocupació no és completa, aquesta s’atura en la calçada d’Astorga i, al sud d’aquesta, a la zona de la vall del Duero, hi ha una zona d’impàs.
Per a poder entendre l’ocupació de l’espai, s’ha de tenir present l’objectiu dels musulmans quan conquereixen un territori, augmentar els ingressos a través dels impostos, fet que condiciona la forma d’ocupació de territori. En principi els musulmans (teòricament) nopaguen cap impost, excepte el zacat. Els únics que pagaran seran els no musulmans, que pagaran dos tipus d’impost: - Chizya: impost personal o de capitació.
Jaray o Karadj: impost territorial.
En una primera fase, la preocupació d’aquests conquistadors és la imposició de la chizyai el jaray, de fet, l’interés per les terres és posterior.La seva primera idea no és quedar-se, sinó explotar-la econòmicament. Aquesta idea està corroborada per la forma dels establiments musulmans a la Península Ibèrica. No els interessa l’eliminació i l’expulsióde la població de la Península, doncs paguen impostos.
Consideraven la Península Ibèrica com un lloc de pas; hi ha una teoria (no gaire acceptada) que defensa que la seva idea era arribar a Constantinoble. No poden passar als francs perquè la seva resistència és molt ferotge. A més a més, la població també oposa resistència i no hi ha una crisi com la que es produeix a la Península Ibèrica.
[ÚLTIMA CLASE A L’ALTRE GRUP] Entrega mitjançant capitulacions: aquestes es van veure fafcilitades per la desorganització del regne visigot. Aquestes capitulacions es van negociar de forma individual amb els nobles visigots. Això és molt important, en principi, segons la normativa que usen els musulmans, l’estatut de [FALTA]. En tot el món islàmic, el pas de terres es pot fer de dues formes: 30 - - Aquelles terres que són adquirits mitjançant capitualcions. Aquestes passen a tenir el nom de terres sulhiyya. Aquestes terres, els antics propietaris conserven els seus drets. Evidentment han de pagar els impostos de chizia i jarai, però continuen essent propietaris. Aquests impostos s’estipulen en cadascun dels pactes, de manera que no tothom paga el mateix.
Aquelles terres que no capitulen i que per tant havien estat adquirides per la conquesta. Aquestes tenen un estatut molt diferent. Passen a ser terres anwiyya. En aquestes els propietaris perden la propietat i per tant aquestes passen a formar part de la comunitat islàmica, la umma, en concepte de botí. Aquestes terres no es poden dividir i per tant i per maneixen com una fundació piadosa, és a dir, un waqf, que al ser de tots ha de ser administrat pel califa. [FALTA] Totes les terres paguen els impostos, la diferència és que les seognes paguen impostos més elevats.
Aquest pas del domini visigot al musulmà es fa amb capitulacions. Aquests pactes poden ser de dos tipus. En primer lloc trobem els tipus suhl, els quals són molt habituals. En aquests s’estipula una total submissió a l’Islam, l’Islam es compromet a protegir-los i per això en aquest moment els habitants són dimmies (protegits). A canvi d’axiò conse4rven les seves terres i paguen els tributs. En un segon lloc trobem els pactes tipus adh, els quals són molt més complexos doncs les terres que estan afectades conserven una autonomia política i queden els seus habitants en una situació de protegits pero tenen el seu propi comte que gestiona tot el territori, és a dir, l’Islam tan sols cobra els seus tributs. En el cas de la península ibèrica només coneixem un pacte d’aquest tipus., el qual es signa l’any 713, signa per Abd al-Aziz i el signa el comte Teodomir, qui controlava la zona de Múrcia. Aquest pacte se’l coneix com el pacte de Tudmir. El fet important es que permetra als cristians d’aquest territori conservar l’autonomia de set ciutats, a canvi, paguen tributs i s’especifica que els paguen tant els homes i dones lliures com esclaus,f et que implica que els homes lliures han de pagar per tots els esclaus que tenen. El problema que tenim es que no en tenim cap mes però tenim quatre versions en quatre cròniques diferents, en les quals coincideixen sis ciutats: Orihuela, Mula, Lorca, Alacant, Ellín i Valentila. El problema és la setena ciutat, doncs per a alguns cronistes és Elche, per a ltre és Villena i per un altre és Bigastro. El que importa del document és que és un dels pocs exemples que tenim. Falta Cartagena en aquest document, fet que porta a suposar que hagués estat despoblada, però la versió més provable és que Cartagena no capitula.
Això és una situació molt privilegiada que no podia durar. Al cap d’un temps aquest territori va quedar annexionat al govern d’Al-Andalus.
Aquests pactes són tan importants perquè ens proporcionen el marc jurídic de la transferència de poders. Si això és així, que la major part del territori capitula, d’això se’n desprenen dosc consequencies: - La majoria del territori continua estan en mans de propietaris hispano-visigots.
Les terres que podien ser ocupades pels musulmans no eren moltes.
La convivència i l’adaptació en el territori es va veure facilitada perquè es va veure en un període de conjuntura demogràfica. Hi havia d’haver moltes terres lliures doncs la Península Ibèrica no estava plenament ocupada. Aquesta abúndancia de terres permetrà relaxar les tensions entre ambdós grups. A més a més, la intenció inicial els arabs tan sols volen captar tributs, els únics que es volen q uedar són els berbers.
El problema és que les terres que queden són terres que pertanyen a la comunitat islàmica en concepte de botí, per tant, són indivisibles i inalienables. Això és la teoria.
31 El repartiment del botí teoricament l’ha de fer el governador. En aquests moments el responsable d’Hispania era Musa. Aquest ha de seguir la doctrina jurídica i religiosa de l’Islam, la qual divideix el botí de la guerra santa en tres categories: - Béns mobles: Béns immobles Béns semovientes: els ramats i les persones que poden ser reduïdes a l’esclavitud.
Aquest governador, per a fer la divisió, ha de determinar quins béns es poden repartir a l’exèrcit i quins no es poden entregar perquè són de la umma. a més a més, ha de reservar una part del botí per a l’estat, el jums (la cinquena part) i del que queda ha de repartir-lo entre aquells que tenen drets. Aquests drets no són els mateixos per a tothom.
Això és molt complex, doncs implica operacions contables i d’estimació. A més a més, suposa grans beneficis per al repartidor.
Per a l’estat es repartteixen els béns mobles i semovientes, però els immobles s’han de gestionar per a l’ús comú. Els conquistadors no estan d’acord, doncs per a ells tot és botí i tan sols estan d’acord en el jums. Ells consideren que les terres conquerides són seves i si no ho poden ser en propietat (perque ja tenen uns propietaris perque han pactat) ells consideren que s’han dequedar amb els tributs. Aquesta postura té unes greus implicacions doncs deixa a l’estat sense ingressos. Per aquest motiu, els conqueridors no volen saber res dels nous immigrants, doncs també tenen dret a cert repartiment. [FALTA] Per saber qui té més força tenim un problema. No sabem com va actuar Musa. Dona la impressió [FALTA]. Sembla ser que ni tan sols va reservar el jums.
[FALTA].
Quan torna a Damasc sabem que el califa castiga a Musa. Això s’interpreta perquè a Hispania no va fer la feina que havia de fer.
[FALTA] Les terres s’han de repartir entre àrabs i berbers.
Els berbers eren molts més que els arabs. La primera arribada va portar 12000 berbers i a partir d’aleshores va haver-hi un pas continuat. Les xifres que diuen les croniques sempre són 10 vegades més grans que la darabs. [FALTA] Shamiyyun Existeix una distribució geogràfica, és a dir, no tots s’estableixen en els mateixos llocs; hi ha llocs preferencials.
Pierre Guichard. Tesis. Usa dues fonts, la toponímia i un estudi antropològic de comparació. En base a la toponímia, defineix que hi ha una adopció per part del toponim del nom que te el grup. [FALTA] Tota la zona de llevant és una zona molt berberitzada. A la vall de l’ebre hi ha un fort poblament arab pero especifica que són yemenies.
Fins a l’obra de P. Guichard, el que deien els historiadors és que els musulmans arriben a la Península Ibèrica com a membres d’un exèrcit , s’assentarien en les diverses zones i una vegada aquí s’ajuntarien amb dones hispano visigodes i s’adaptarien al sistema que hi havia a la Península. Un sistema de families que no tenia res a veure amb la seva antiga organització tribal.
32 Pierre Guichard arriba a una altra conclusió, la qual està acceptada de forma general. Aquests arabs i berbers no arriben com a individus sinó que arriben amb tota la seva organització tribal, amb les seves clienteles i els seus fills. Això és fonamental doncs implicaria que la seva assentació seria en base a l’organització tribal.
la primera tesis demostra que hi havia una integració a la societat anterior. Amb la teoria de Pierre Guichard això es desmonta, l’idioma principal és l’àrab.
Si arriben amb una organització tribal es pot explicar milllor la historia d’Al-andalus. Si arriben amb tota la seva organització arriben amb una sèrie de conceptes, dels quals el més importants és la asabiyya. Per damunt de la tribu no hi ha res, la qual esta formada per clans i cada clan esta composat per fmaílies de manera que la genealogia es molt important perque tothom ha de saber en quin nivell genealogic ha destar. En aquesta organització tribal es la que tenien els arabs quan apareix mahoma. Mahoma coloca per damunt l’estat del Califa. Aixo es el que comença a desmotar l’organització tribal. Dins d’aquesta organització tribal el concepted’asabiyyah es un concepte de solidaritat entre els diversos membres, fetque vol dir que en un mateix nivell genealogic sestaran barallant entre ells pero quan hi ha un problema amb algú dun altre nivell aquests. [FALTA] Revolta berber del 740.
Una de les reformes que fa és la reforma de l’exèrcit. El reforma perquè aquest té una organització tribal i no li interessa. [FALTA] 33 Revolta berber La revolta va esclatar a la zona de les marques, a la zona de la vall del Duero. Aquests comencen a baixar i empenten als àrabs, excepte a la zona de la vall de l’Ebre, on hi ha una majoria de població yemení. Davant d’això es demana suport als siris, que es troben a Ceuta, els quals estan comandats per Baly Ibn Bisr. Es van enfrontar a prop de Toledo i els berbers són vençuts, de manera que s’impedeix que es creí alguna mena d’estat independent yarigui, doncs la revolta berber tenia com a ideologia la predicació dels yariguies.
A partir del 742 els berbers van deixar d’existir a nivell polític a la Península Ibèrica. Molts d’ells van retornar al Magreb i els que es van quedar van deixar de ser inexistents políticament. Hi ha dues qüestions importants: - En aquesta primera revolta dels conversos contra la oligarquia àrab, els indígenes convertits no participen, és a dir, els muladies no participende la sublevació.
Els siris que van arribar (entre 10.000 i 12.000) havien de regressar a Damasc, però al ser guanyadors en la batalla van decidir quedar-se El problema és la recompensa que se li dóna a aquestssiris, doncs terres bones lliures no hihavia; les terres de la vall del Duero no les volen, doncs els interessen les terres fèrtils de la vall del Guadalquivir i de la vall de l’Ebre, les quals ja es van repartir l’any 711. D’aquesta manera es va arribar a un acord que va consistir en la concessió a aquests siris d’unatercera part delsimpostos que pagaven els dimnies d’uns territoris determinats: Ilbira, Rayya, Sidonia, Sevilla, Jaén, Tudmiri deBeja.
Això és important, perquè en lloc de donar-los-hi terres se’ls hi concedeix una soldada. Havia de ser el Wali qui recaptava els impostos i després el repartia als sirisuna tercera part dels impostos, al final però sembla ser que serien els propis siris els qui recaptarien aquests impostos.
A partir d’aquests moments tenim un nou contingent àrab establert. Els àrabs es consoliden en el poder i els berbers no tornaran a tenir poder polític mai més.
També hi ha altres enfrontaments importants, entre els àrabs i la població que vivia a la Península Ibèrica. En aquests enfrontaments s’han de distingir dos tipus: - Arabo-berbers contra muladís (població de l’antic regne visigot conversa a l’Islam).
Aquests són conflictes socials per motius econòmics.
Arabo-berbers contra mossàrabs (habitants que no es converteixen). En aquest cas les motivacions són polítiques i culturals.
Conflictes entre arabo-berbers contra muladís Es van produir en tota Al-Andalus, però sobretot a Andalusia i a les marques (zona de frontera), el concepte de frontera tan sols fa referència a territoris adjacents amb els territoris cristians, el Tagr. A Al-Andalus hi ha tres marques, la nord, la mitjana i la sud, cadascuna de les quals té una capital o o o Marca nord: capital Zaragoza.
Marca mitjana:capital Toledo.
Marca inferior o occidental: capital Mérida. Aquesta capital es troba molt al sud, doncs després de la fugida dels berbers tota la zona nord va quedar sense control 34 Aquests conflictes van iniciar-se a finals del segle VIII i van durar tot el segle IX. Aquests van serrebel·lions a les marques que comptaven amb el suport dels mossàrabs, dels cristians delnord i dels francs. No van ser un cas aïllat, sinó que va tenir un fort recolzament.
Aquestes capitals de les marques, juntament amb altres ciutats que no són capitals, com Barcelona o Osca, són ciutats controlades pels muladís, els quals s’encarreguen de la defensa d’aquestes ciutats.
A finals del segle VIII s’observen unes enormes desigualtats entre els àrabs i la major part de la població d’origen cristiana, aquests muladís tan sols volen una igualtat fiscal. Cap d’ells pregona un retorn al passat visigot ni al cristianisme, tots ells es consideren musulmans.
La primera revolta que va esclatar va ser a Toledo l’any 797. Aquesta va durar fins l’any 806, doncs per a posar fi a aquesta, l’emir omeia va enviar un exèrcit comandat per un muladí (Amrús). Aquest va dur a terme una repressió massiva, la qual es coneix com la Jornada del Fossar. El fet que més crida l’atenció que els emirs envien sempre a muladís per a reprimir la rebel·lió, perquè? S’han donat dos possibles motius.
o o Potser desconfien d’un general àrab, doncs si aconsegueix acabar amb la rebel·lió es possible que es quedi amb el poder en aquell zona d’Al-Andalus.
La cort de Còrdova intenta suavitzar les relacions amb els muladís. El problema és que mai es soluciona. Aquesta és la idea més plausible.
En el cas de Toledo, la Jornada del Fossar no va acabar amb el problema. Al llarg del segle IX els toledans es van anar revoltant fins al punt que durant la segona meitat del segle IX són independents de Còrdova, tan sols reconeixen nominalment a l’emir. Aquesta situació va durar fins a inicis del segle X, quan va arribar Abderraman III es va acabar amb les rebel·lions.
Un altre cas és el de Saragossa, on a més de ser un component polític, els muladís estan aglutinats al voltant dels Banucasi, una família aristocràtica d’origen visigot, els quals van liderar la sublevació. Aquests comptaven amb el suport dels carolingis Una altra rebel·lió es produeix a l’actualAndalusia i va liderar un líder molt carismàtic, Umar Ibn Hafsun, qui va guiar a un grup d’insurrectes, els quals es van fer forts a una zona muntanyosa del sud de la Península Ibèrica. Hi havia una enorme discussió entre els arqueòlegsperquè la capital, que era coneguda com Bobastro, no es sabia on estavaActualment sembla ser que es troba a la zona de Màlaga. El fet més destacable és que en aquesta rebel·lióUmar Ibn Hafsunes va convertir al cristianisme, no per concepció ideològica sinó com una forma de ser opositor al govern de Còrdova. Aquesta insurrecció no es va acabar fins a l’època califal.
La més important és la revolta de Còrdova, on hi va haver-hi dues sublevacions que van adoptar dues formes diferents, una conspiració per part dels muladís i també un motí.
Les causes d’aquesta sublevació són molt més complexes que les anteriors rebel·lions, doncs en aquest cas s’ha de pensar que aquests muladís que viuen al costat de la cort veuen com la pressiófiscal cada vegada augmenta més a través de nous impostos. No s’augmenten les quantitats d’aquests, sinó que s’imposen impostos nous. Els impostos en el món islàmic són il·legals. La segona causa és que els muladís volen que els tinguin en compte.
El problema a Còrdova és que a aquest malestar dels muladís per l’augment fiscal s’uneix també el malestar dels ulemes(aquells que coneixen molt bé l’Alcorà i el poden interpretar) i dels alfaquins (coneixedors de la llei islàmica. Ambdós estaven irritats amb l’emir perquè aquest no feia cas de les seves opinions ni de les interpretacions de la llei. A la capital va 35 començar a haver-hi molta agitació fins al punt que l’emir Al HakamII es va haver d’envoltar d’una guàrdia de mercenaris especial, els quals són de fora, per tant, no estarien vinculats a les tribus de la Península Ibérica i no tenen uns interessos polítics determinats. El califa necessitaràmés ingressos per a pagaraquestes tropes. Paral·lelament, aquesta situació de descontentament fa que sigui molt més necessària la vigilància a la ciutat de Còrdova, la qual tenia 100.000 habitants.
El conflicte va esclatar al raval de Saqunda, en el qual vivien petits artesans, comerciants, la gran majoria dels quals són muladís. A més a més, hi havia molts ulemes i alfaquins. La sublevació es va iniciar quan alguns dels habitants van començar a fer pregàries en contra de l’emir. Un grup d’ulemes i d’alts funcionaris en contra de l’emir li van proposar a un notable que agafés el poder després de derrotar a Al Hakam II. Va ser el notable qui va delatar la conspiració i va haver-hi un total de 62 executats, dels quals la majoria eren alfaquins, ulemes i alfaquins.
La segona va ser un motí que es va produir l’any 818, conegut com el motí del raval, doncs també va tenir lloc en el raval de Saqunda. En una baralla al carrer Al Hakam II va ser criticat i va executar a déu habitants del raval. Davant d’això, la població es va revoltar i es van dirigir cap a l’Al-Qassaba, que era el centre de poder i on vivia l’emir. Van assetjar l’Al-Qasaba, però Al Hakam II va cremar el raval de Saqunda, el qual era el més important de Còrdova. A partir d’aleshores es va convertir en camps de conreu. Els que van sobreviure van haver d’emigrar a Toledo i una part important al Magreb, entre els quals es van instal·lar a la ciutat de Fez, en el barri dels andalusins. Aquests enfrontaments van caracteritzar la història d’Al-Andalus fins que va arribar Abderraman III.
Conflictes entre arabo-berbers contra mossàrabs El cas dels enfrontaments entre àrabs i mossàrabs és més complicat, perquè els cristians viuen bé, fins al punt d’ocupar llocs de l’administració. Sembla ser que aquesta situació va començar a canviar a partir de la segona meitat del segle IX. Sembla que els alfaquinsvan començar a fersermons en contra dels cristians, malgrat tot, en cap moment hi ha persecucions en contra dels cristians.
El problema va venir de dins del grup cristià. El conflicte s’explica per la pròpia evoluciómossàrab després de l’arribada dels musulmans els cristians es van convertir en massa, doncs tenia gran quantitat de beneficis. Els mossàrabs veuen que cada vegada són menys i molts dels cristians adopten costums musulmanes, de manera que queda un grup radical cristià que vol preservar a tota costa la puresa del cristianisme. En aquest context, entorn el 850, a Còrdova es va donar un moviment de desesperació per part del grup cristià que queda, el qual va ser encapçalat pel bisbe Eulogi, i va ser un moviment de martiri. Hi ha cristians que es martiritzen voluntàriament emetent ofenses contra Alà. No es un moviment de repressió del cristianisme per part de l’Islam, el qual tan sols aplica la llei islàmica, fet que ho demostra que tan sols són jutjats els que diguin coses en contra d’Alà.
Les conseqüències van ser que aquest conflicte és va mitificar, es va polititzar i es va convertir en un tòpic, els màrtirs de Còrdova, els quals són els cristians que busquen el martiri. Això interessa perquè a termini mig va ser una de les causes que van justificar la reconquesta per part dels reis cristians del nord, els quals ho veuran com un dels motius que justifica la lluita contra l’Islam.
36 Ciutats musulmanes En l’economia andalusí, la ciutat n’és el puntal. A partir del segle IX, les migracionsinteriors, que fins aleshores havien estat de la ciutat al camp, van canviar de sentit, és a dir, va ser del camp a la ciutat. Això ser un canvi de tendència molt important, doncs des del Baix Imperi les migracions eren ciutat-camp, ara es va produir el canvi. Malgrat que la població en el camp és majoritària va començar el reactivament de les ciutats com a centre administratiu, cultural i econòmic. L’Islam es sustenta sobre les ciutats, on hi ha Islam triomfa la ciutat.
Les ciutats sempre van tenir una gran importància des dels seus inicis, per exemple el cas de Mahoma, el qual és un comerciant, alhora, les lleis alcoràniques estan dirigides cap a la gent que viu a la ciutat. La ciutat alhora és un focus d’islamització, doncs des d’allà es controla tot el territori rural, per això els musulmans s’aferren a les ciutats i on no n’hi ha, les creen. A la Península Ibèrica en van crear poques perquè ja hi havia una xarxa important de ciutats. Els musulmans van refundar les ciutats que ja estaven assentades, van ocupar les que ja hi havia i a més a més en van crear de noves. S’han comptabilitzat 23 noves creacions. L’època de major nombre de fundacions va ser entre Abderraman II i Abderraman III (882-961). Entre el segle IX i el segle X és quan es van crear la majoria de la ciutats que són pròpiament musulmanes.
Algunes ciutats de fundació musulmana són: - - Ilbira (Granada) Ubeda Almeria.
Madinat Al-Zhara. Construïda per Abderraman III com a residència.
Madinat Al-Zahira. Creada per Al Mansur. No està localitzada, perquè durant la guerra civil que va esclatar després de la mort d’Al Mansur, aquesta va ser arrasada.
S’intueix que seria propera a Còrdova.
Múrcia.
Calatraba. Importantíssima dins del comerç andalusí.
Badajoz.
Madrid.
MedinaZeli.
Tudela.
Calatayud.
Lleida. Estava tant arrasada Ilerda que es considera una fundació musulmana.
Com és aquesta ciutat islàmica? L’urbanisme no va donar lloc a una reglamentació clara, no hi ha normes urbanístiquesii no es regulen les construccions. L’urbanisme es crea ellmateix a mesura que augmenta la ciutat. En una ciutat musulmana triomfa la iniciativa privada.A diferència de la planificació urbana romana, en el món musulmà primer s’edifiquen les cases i el que queda és el carrer.
El problema ve quan un veí es queixa, doncs cadascú construeix com vol. Quan hi ha un conflicte entre veïns intervé el Sahir-Al-Suq, qui és l’encarregat de posar ordre quan hi ha conflictes d’urbanisme. Quan hi ha un conflicte ell dicta la norma en aquell cas concret i aquesta quedarà com a precedent.
Les ciutats romanes que hi havia a la Península Ibèrica quan van arribar els musulmans estaven tan descuidades que al cap de dues generacions ja no conservaven res del seu passat romà, doncs les ciutats creixen amb un ritme desorbitat.
37 A Al-Andalus hi ha 9 ciutats que tenien més de 15.000 habitants, quan en aquests moments Barcelona difícilment arribava als 1.000 habitants.
Una característica de les ciutats islàmiques és que hi ha una autèntica apropiació dels espais públics per part de particulars, és a dir, la plaça de la ciutat cristiana no existeix en la ciutat islàmica. No existeix la idea d’espai públic dins de l’urbanisme islàmic. Si trobem una plaça és perquè no s’hi va construir res en ella. Quan els musulmans han de fer reunions es fan a la mesquita si són de tipus religiós, o bé fora de les muralles si són de tipus laic.
El municipi no existeix. Les ciutats musulmanes són molt grans però no tenen cap mena d’autonomia municipal, depenen sempre del poder central, el qual s’encarregarà d’anomenar a un governador per a controlar la ciutat.
La muralla és molt important. Totes les ciutats islàmiques estan emmurallades. Tot l’espai que envolta la muralla per la seva part exterior és explotat de forma intensa per l’agriculturade regadiu. En aquest espai s’hi cultiva per a abastir a la ciutat.La muralla separa el món urbà del mon rural.
En aquest espai exterior de la muralla també es localitzen les conegudes Almunia, les quals són les cases de camp de les famílies aristocràtiques, situades fora de les muralles. Seria una segona residència on a més a més hi havia centres d’explotació agrícola, on s’obté nombrosa producció que es ven en els mercats de les ciutats. El propietari de les almunies sempre és urbà.
Adossats a la muralla trobem altres espais oberts molt importants: - Al-Mussalla: oratori on es celebren les festes religioses més importants. Per tant, és un espai sagrat.
Al-Musarà: és un espai laic, militar per a entrenar-se, s’hi realitzen desfilades de cavallers.
Al costat d’algunes de les portes trobem els cementiris, que reben el nom de Mac Bara oMaqabir. A diferència del món cristià, els cementiris es troben fora de la ciutat; no estan ballats, perquè és una zona de relació intensa, la gent conviu amb la mort d’una forma més oberta que en el món cristià.
En aquesta ciutat arribarà un moment que la població no cabrà dins de les ciutats, fet que portarà a la formació de ravals fora de la ciutat, l’Al-Rabad. Aquests estan separats de la ciutat per la muralla. Arribarà un moment, quan aquests ravals creixin suficientment s’envoltaran de les seves pròpies muralles, de manera que acabarem trobant diverses muralles dins d’una mateixa ciutat islàmica. Sovint estaven pegats a les muralles, però també trobem alguns casos, com el raval de Saqunda, es trobaven allunyats de la muralla. En aquests ravals viu un grupprofessional o també un grup religiós. En la majoria de les ciutats islàmiques els cristians i jueus tenien prohibit viure dins de les ciutats i vivien en els ravals, per tant, aquests adquirien el nom del grup que vivia allà. La ciutat de Còrdova va tenir 21 ravals, doncs la població va desbordar la primitiva muralla; les ciutats islàmiques normalment en tenien 3.
Dins del recinte fortificat, una de les parts més importants és l’Al-Qasaba (centre de poder), on hi viu l’encarregat de controlar la ciutat. La seva funció principal és ser la residència d’aquell que governa. Des d’aquí s’administra la justícia criminal. Tot el que es troba dins de la muralla és la Madina, la qual, al igual que els diversos ravals, s’organitzen en barris, els harats, els quals són una unitat autosuficient, és a dir, dins de cada barri trobem uns banys, cada barri té les seves mesquites, el seu propi mercat, forns, és a dir, hi ha un infraestructura a cada barri amb els serveis bàsics. Per tant, la ciutat musulmana és molt fragmentada i els únics elements 38 que la uneixen són la muralla i la mesquita Al-Jama, que és la principal. Els carrers principals són aquells que posen en comunicació les portes de la muralla; en el punt on es creuen aquests carrers és el cor de la madina i és on es situa la mesquita Al-Jama. A més a més dels carrers principals també n’hi ha de secundàries, en algunes de les quals hi ha tendes, però en elles no hi viuen els artesans, sinó que aquests tenen una altra llar.
En els diversos carrers trobem les mateixes especialitats, de manera que aquests carrers constitueixen el suq.La paraula suq significa “el lloc on es fa comerç”, per tant, aquest pot ser la zona de tendes, o bé, les tendes temporals on s’estableixen els mercats setmanals, és a dir, suq és un lloc d’intercanvi. En aquest s’hi venen les mercaderies corrents. A totes les ciutats islàmiques hi ha un edifici especial per a les transaccions de productes de luxe, Al-Qaisariyya, la qual està fortificada i dins s’hi troben les diverses botigues on es venen els objectes de luxe.
Molt a prop de l’Al-Qaisariyya trobem el Fundak, el qual és un magatzem amb una funcionalitat molt semblant a la del cataplus visigot. El Fundak és un magatzem on s’hi allotjaven els mercaders estrangers i hi dipositaven les seves mercaderies. En tots ells hi ha una quadra per als cavalls. En els que s’han excavat s’ha observat que en el centre d’aquests hi havia una font per a que poguessin veure-hi els cavall.
Un altre centre important és la mesquita Al-Jama. Al seu voltant hi ha tota una sèrie d’edificis que tenen unes funcionalitats molt vinculades a la mesquita, aquest entorn és el Yamil. La mesquita no solament és un lloc d’oració, sinó que a més a més s’hi imparteix la justícia civil.
Al costat de la mesquita es situa sempre la Madrassa, l’escola on s’ensenya l’Alcorà i on es troben les biblioteques públiques.
A prop de la mesquita es troba també els banys principals, coneguts com hamman i el maristan, l’hospital principal.
La ciutat és un centre fonamentalment de mercat, on es compren i es venen productes artesanals i alimentaris. Això és fonamental perquè ens explica com és l’economiaandalusina, la característica principal de la qual és que és oberta, és a dir, està interrelacionada des de l’Atlàntic fins a l’Índic, fet que provocarà que en els mercats andalusins trobem productes d’arreu. L’Imperi islàmic des d’un punt de vista econòmic és un espai molt més ampli que l’Imperi romà i en aquest espai es va produir una gran mobilitat de persones, de capital i de mercaderies. Les mercaderies que es troben en aquests mercats són molt més variades que les que es trobaven en l’època de l’Alt Imperi.
En aquest imperi islàmic hi ha diverses àreeseconòmiques (Al-Andalus, el Magreb, Egipte, Iran, Irak, etc.), però totes aquestes tenen una personalitat econòmica diferentperò totes elles van mantenir estrets contactes mercantils entre elles. Des de el punt de vista d’Al-Andalus, durant el segle IX es van intensificar els contactes exteriors. Això significa que en primer lloc AlAndalus va formar part d’una xarxa econòmica mundial.
Una segona característica de l’economia andalusí és que es desenvoluparan els intercanvis de productes bàsics. El comerç d’abastiment de cereals, d’oli, etc. va adquirir una importànciafonamental. Perquè és important? Això va permetre una especialització regional a nivell agrari i a nivell manufacturer, és a dir, hi va haver zones d’Al-Andalus que es van especialitzar en uns cultius determinats per a poder exportar-los. Per tant, s’acaba amb la idea visigoda que els camperols han de conrear tot allò que necessitin. La producció està destinada al mercat i no al consum propi. Totes les àrees estan comunicades entre elles per una xarxa de camins, la qual van haver de crear.
39 La població es va especialitzar i es va produir una intensificació de l’economia monetària.
A l’Islam, l’economia de subsistència del món visigot ja és un element residual. La fi essencial de tota activitat econòmica és obtenir excedents, els quals s’han de comercialitzar, i no canviar. Això és molt important, doncs si la producció es dedica a produir excedents això indica que el mercat és molt important.
Tipologies de mercats El mercat és el centre de la vida econòmica d’Al-Andalus, doncs totes les coses es converteixen en mercaderies. Hi ha tres tipologies de mercat: - El mercat rural.
El mercat urbà. Aquest es divideix en: o El mercat extramurs no especialitzat.
o El mercat intramursespecialitzat.
El mercat rural sorgeix en unes zones molt concretes, on hi ha una colonització agrària molt densa però no hi ha un contingent poblacional suficientment elevat per a que sorgeixin ciutats. Aquestes condicions tan sols es troben a la Serralada Bètica i a la Peni-Bètica.
Aquests mercats són setmanals i el hinterland d’aquest mercat abrasaria una circumferència el radi de la qual seria la distància que pot recórrer un mercader en mig dia de distància, doncs el camperol ha d’anar i tornar. Normalment es troben en creuaments de camins i a més a més, dins d’una mateixa comarca s’estableix una rotació de mercats, que és el que s’anomena un dawr, un cercle complet de mercat; cada dia de la setmana es celebra el mercat en un lloc diferent. En aquest cercle de mercats hi apareixerà la figura del mercader, el qual buscarà en aquests mercats els productes que tenen una qualitat excel·lent i després els vendrà en el mercat intramurs de la ciutat; en aquest cas ell serà l’encarregat d’establir els preus d’aquests productes.
Aquests mercats són la plataforma d’intercanvi entra agricultors i ramaders; el productor és el venedor i per tant, estableix un contacte directe amb el consumidor. En principi no hi ha intermediaris, perquè aquests intercanvis es fan entre camperols, és a dir, cadascú ven allò que produeix. Això fa que els productes que es venen i els preus d’aquestssempre són els mateixos; no hi ha inflació dels preus.
En el cas d’al-Andalus els mercats rurals són molt escassos, doncs hi havia nombroses ciutats, de manera que els camperols anaven al mercat extramurs.
A al-Andalus no es documenten fires, però en el món islàmic hi ha. A la Península Aràbiga, en època pre-islàmica trobem les AswaqAl-Arab. Aquestes es celebren un cop o dos a l’any i tan sols compren els intermediaris i es venen productes en grans quantitats, per tant, són freqüentades per mercaders especialitzats.
El mercat urbà és molt important. A al-Andalus es va produir un desenvolupament urbà molt intens, unes ciutats que en la seva majoria són grans i per tant, tenen una economiamoltdiferenciada, és a dir,en les ciutats andalusines viuen artesans i comerciants i el nivell deconsum de les ciutats és molt important. En aquestes ciutats és fonamental el comerç de subministraments. La primera qüestió és com s’abasteixen? 40 Una part prové de les rendes rurals de l’aristocràcia,la qual viu en la ciutat, en la seva majoria són funcionaris de l’emir o del governant de la ciutat. Aquesta aristocràcia continua tenint les seves propietats. Tota la producció d’aquesta aristocràcia la porten a la ciutat per vendre-la.
Un altre canal d’arribada són els excedents agraris que porten els mercaders que compren en el mercat rural o als camperols directament. En ambdós casos, tant la producció aristocràtica com la dels mercaders es ven en el mercat intramurs.
A més a més d’aquests dos canals també es va produir l’afluència espontània de camperols que viuen al voltant d’aquests mercats i que volen veure els seus excedents. Per a facilitar que el camperol vengui la seva producció es va facilitar el mercatextramurs, una àrea de mercat fora de la muralla.
El control d’aquest mercat està a càrrec del Sahib Al-Suq, qui reprimeix amb una sèrie de reglaments les diverses infraccions a partir dels manuals de mercat. En totes les ciutats islàmiques hi ha uns manuals que contenen les normes de funcionament dels mercats, els quals són coneguts com els llibres deHisba. El senyor del zococontrolaels pesos del mercat i vigila que hi hagi productes adulterats.
Les ventes es fan a l’airelliure sense cap tipus d’instal·lació prèvia. Aquest tipus de mercat extramurs té una periodicitatsetmanal fixa. A Còrdovaper exemple, hi havia un mercat en cada porta de la muralla però en dies diferents. Aquest mercat de subministraments és un mercat que evidència una projecció del camp a les portes de la ciutat, perquè el camp acaba en aquelles portes; la muralla és també psicològica, doncs més enllà es troba el camp. Per tant, dins de la ciutat hi ha una normativa diferent de la que hi ha fora de la muralla. La normativa del mercat extramurs és molt rígida.S’intenta que el camperol no entri dins de la ciutat per a vendre els seus productes. Sembla ser que s’intenta que el camperol no conegui el preu dels productes dins de la ciutat.
Els preus del mercat extramurs no són lliures, el Sahib Al-Suq s’encarregarà de controlar els preus de l’interior i de l’exterior de la ciutat.
Paral·lelament, hi ha mecanismes per evitar que el flux de capitalmarxi cap al món rural. Els camperols paguen impostos per parar la botiga fora de la muralla en metàl·lic. Alhora, molts camperols han de demanar crèdits als prestamistes de la ciutat. Una altre mecanisme és la desigualtat de preus.
Dins de la ciutat trobem mercats d’aliments, els quals són abastits per l’aristocràcia amb les seves possessions rurals i els mercaders. Aquests mercats són importants perquè suposen la contrapartida a el tràfic d’abastiment dels camperols. Aquestes mercaderies, que són fonamentals, originen unesbotigues permanents on aquests productes es venen cada dia i on els preus són completament lliures.
Hi ha un mercat general, el suq, amb carrers especialitzats però a més a més, tots els barris tenen un mercat propi, el qual s’anomena suwayqa, un petit mercat primari de productes bàsics.
El comerç interregional A partir del segle IX s’ha de destacar una importantíssim corrent comercial que connecta totes les zones d’Al-Andalus, en la qual circularan dues tipologies de mercaderies: productesalimentaris, matèries primeres i articles manufacturats, produïts en les ciutats 41 andalusines i en la resta del món islàmic. Els principals centres andalusins eren Còrdova, Sevilla i Màlaga.
Si parlem d’un comerç interregional hem de fer menció de les vies de comunicació.
Trobem dues rutes fluvials: el Guadalquivir i la part baixa de l’Ebre, però pel fet que no tenim rius navegables, els musulmans van desenvolupar enormement les rutes terrestres, les quals eren noves i es van creen per a posar en comunicació centres urbans importants i són rutes que les coneixem gracies a obres de geògrafsandalusins del segle X. Els geògrafs més importants que parlen d’aquestes vies són Al-Idrisi, Ibn Hawqal, Al-Ifstari. En les seves obres s’arriben a descriure 14 rutes importants, en les quals s’usen mules i s’ha calculat que en un dia aquests mercaders recorrien com a molt 30 km.
El comerç exterior El comerç exterior està monopolitzat per uns mercaders concrets, els quals són anomenats amb el nom de Tuyyar. Aquest grup de mercaders constitueixen un món a part, doncs es caracteritzen perquè són gent itinerant i, a més a més, escapen del control del Sahib Al-Suq, doncs aquest no hi té jurisdicció sobre ells. Aquests són un grup marginal, amb una mentalitat pròpia i una forta influència política, doncs controlen el comerç exterior andalusí, que és el que aporta més beneficis. És un comerç que no té una periodicitat concreta i de fet, mai es ven als consumidors, sinó als intermediaris. Els preus són absolutament lliures.
A part d’aquest sector mercader, una altre qüestió és el fet dels transports, doncs són necessaris vaixells. El desenvolupament exterior andalusí va anar lligat al desenvolupamentd’una marina. Quan van arribar els musulmans, el comerç a la Península Ibèrica és completament passiu, doncs no hi ha cap flota amb la qual poder apropiar-se per a poder comerciar.Les diverses mercaderies arriben en naus que no són andalusines, sinó que són d’altres zones del món islàmic. Sembla ser que en uns inicis no hi ha necessitat de creació d’una flota.
A mitjans del segle IX es van produir els atacs víkings, fet que va obligar als andalusins a construir una flota. Les incursions víkings a al-Andalus estan documentades en el 844, el 859, el 966 i el 971.
Els primers atacs víkings (844-859) estan connectats als atacs a les riberes cantàbriques; de fet arriben al sud, entren pel Guadalquivir i ataquen Sevilla. Els andalusins mai havien tingut cap atac exterior i menys al sud, de manera que van veure que necessitaven una marina per a poder-se defensar. A partir d’aleshores van crear drassanes per a construir vaixells; aquestes es van construir a Alcázar do Sal, a prop de Sevilla, a Alméria, a Denia, a València i a Tortosa.
Paral·lelament van protegir la costa amb torres de vigilància, fet que fins aleshores no havien fet, doncs el Mediterrani era un mar islàmic.
Malgrat tot, tenen un problema, doncs al-Andalus no es sobrant en fusta, aquesta es trobava en els diversos nuclis cristians, i per transportar-la serà un gran problema. Segons Al-Idrisi, les drassanes millor situades, pel fet que tenen recursos de fusta propers, eren la de Tortosa, Denia i València. Per això són importants les incursions víkings, doncs van obligar a al-Andalus a construir una flota. A més a més, aquesta construcció de flota va ajudar a defensar alAndalus en les següents expedicions víkings.
MORIS LOMBARD parla de diverses etapes en la funcionalitat de la marina, doncs aquesta neix per un motiu defensiuen contra de les incursions víkings. Immediatament va passar a tenir una funcionalitat ofensiva, és a dir, els andalusins es van convertir en uns pirates del 42 Mediterrani; aniran en contra de les poques naus cristianes. Les dues grans bases de pirates eren Tortosa, Dènia i més tard, les Illes Balears.
Després d’aquesta etapa, ja des de inicis del segle X, els andalusins es van dedicar al comerç internacional. Per tant, és una flota que va patir una evolució fins a dedicar-se al món mercantil. Aquest comerç exterior andalusí és divideix en tres direccions: - - ElMagreb. Aquesta és una zona menys urbanitzada que al-Andalus i a més a més té un menor desenvolupament econòmic. Malgrat tot, és una zona molt estratègica, doncs en aquesta zona conflueixen les rutes transaharianes, les quals connecten les zones auríferes del Senegal amb les zones del nord del Magreb. Aquestes rutes transaharianes són anteriors als musulmans, que ja es coneixien des de època bizantina.
La Zona del Llevant, Egipte i Síria.
L’Europacristiana.
Són rutes que no creen els musulmans sinó que eren anteriors però que gràcies als geògrafs musulmans les coneixem. Hi ha unes ciutats importants en aquestes rutes transsaharianes on convergeixen els diversos comerciants. L’or arriba pel mercaders que venen de zones auríferes fins a les zones costeres del Magreb per això li interessa aquesta zona a l’andalús. Es a partir del segle X quan al-andalús començarà a encunyar moneda ja que és en aquest moment quan el comerç amb el Magreb estarà ja organitzat i la balança serà positiva per al-andalús els productes artesanals tenen molt mercat al Magreb i també s’exporten al Magreb matèries primes ja que té molta falta de matèries primes, sabem que exportava armes, sedes, oli i cap a l’altre costat es a dir del magreb al-andalús s’importa cereals però de forma puntual i esclaus negritos. Hi ha una obsessió per vendre molt i car i comprar molt poc, es pretén que hi hagi doncs un super hàbit.
Això pel Magreb. Pel que fa a una segona ruta, la ruta del llevant: en un principi aquesta ruta estava relacionada amb la peregrinació a la Meca, una peligrinacio que es obligatòria un cop a la vida. Fins el segle X la ruta cap a llevant es una ruta terrestre, perquè al-andalúsno tenen navegació fins els víkings. En aquesta ruta sorgeixen diversos problemes perquè (a partir del 909) es crea el califat xiïta fatimí, sorgeix a Tunis això va suposar un tall en aquesta ruta però per sort ja hi ha navegació en al-andalús que podrà suplir aquest comerç. El port d’Almeria és el gran port andalusí en el segles X i XI època en el que s’expandeix molt. Els andalusins porten cap a llevant oli i productes manufacturats de molta alta qualitat com teles de coto o de lli. I a més també transportaven productes que aconseguien d’Europa cristiana, exactament dos productes: la fusta i el ferro. I que importava al.andalus, importava productes de luxe (especies, esclaus il·lustrats, sedes, llibres, etc.
El comerç que es desenvolupava amb l’Europa cristiana: sobretot es comercia amb territori franc. Europa en aquells moments es una formació social totalment diferent al-andalús, aquests últims es fonamentalment urbana i el comerç es molt important, l’Europa cristiana es un mon rural armat amb pocs excedents i hi ha un desfàs tecnològic impressionant. En canvi al-andalús l’agricultura produeix excedents. Els consumidors dels productes procedents del andalús nomes poden ser ens militars i els eclesiàstics, son els únics que tenen prou poder econòmic. La zona europea amb major possibilitats econòmiques per a comprar aquests productes andalusins es Catalunya això perquè a aquests se'ls ha de pagar amb monedes d’or, i perquè té or Catalunya: paries (en aquesta època encara no més tard), perquè s’empleen com a mercenaris.
43 Agricultura Es una agricultura intensiva que permet una alimentació molt més adequada que en el món cristià, permet una alimentació mes adequada i amb més quantitat. Es una agricultura que produeix excedents que es venen a les ciutats i permet l’increment de les ciutats. La producció agrícola respon a la població urbana que cada vegada és més nombrosa. A més al ser agricultura intensiva s’allibera mà d’obra, sobre gent al camp i aquesta gent va a treballar a les manufactures de la ciutat i també allibera terres i això permet que en aquestes terres es puguin cultivar plantes industrials sobretot plantes tèxtils que s’utilitzen en les manufactures tèxtils. A més aquesta agricultura es fa en terres que no són les més bones, són terres seques són les menys fèrtils però de totes formes per ells es molt fèrtils i per ells la zona més fèrtil es la desembocadura del Guadalquivir. El paisatge agrari andalusí es divideix en dos: les terres de secà (terres BA’L) i les terres de regadiu (terres SAQY).
Com es l’organització de la terra i com s’explota?? Quan arriben els musulmans es troben amb una estructura que es l’estructura visigoda que era la gran propietat de les elits que es el que més predomina. En aquesta gran propietat es treballava hi ha diverses teories com ja hem estudiat alguns deien que la reserva es cultivava amb esclaus altres que no. Però el que sembla clar com diu Chalmeta els musulmans intenten congelar el que es troben, volen que tot segueixi igual perquè el que ells volen són guanyar impostos però es molt probable que els colons que estaven en les tinences molts d’aquests si els propietari hagués mort, molts tinentspesessin a ser propietaris. Als musulmans això els dóna igual perquè mentre paguin impostos els es igual, això portarà però a que aparegui molta propietat més petita i a més hi ha molta aristocràcia que pacte i aquests mantenen integra la seva propietat i per tant el sistema visigot es manté durant un temps, aquests passen a l’islam però l’explotació de la terra serà igual que en època visigoda. Però ja en el segle IX hi ha canvis importants, en aquest segle alandalús es independent, és independent políticament però religiosament no que depenen del califa. (me perdut!!! L’Elena tampoc ho té).
En un període de varies dècades, però des de que arribenels musulmans que es troben amb un model autàrquic es redirigeix a un model de producció d’excedents. Així hi ha un període de fragmentació de les grans explotacions procedents d’època visigoda, es fragmenta perquè va a passar a ser una terra treballada per la pagesia lliure i a més el tipus de contracte que hi ha es un contracte totalment diferent al d’època visigoda, ara son contractes de parceria (contracte temporal). Dona la impressió que ja en el segle X aquest contracte esta estes per tot el andalús, son contractes no vitalicis sinó temporals. En aquest tipus de contracte el propietari aporta la terra, aporta part de les llavors el “aparcero” és un home lliure que aporta tot el treball i aporta l’altre mitat de les llavors (es el meu normal) i assumeix tots els costos inherents al treball de la terra. En el al-andalús hi ha tres tipus de contracte de parceries: - contracte de MUZARA’A es per terres de secà. El propietari i l’aparcero aporten el mateix nombre de llavors i el que s’aconseguia productes agrícoles es divideix també igualitàriament.
El pagès ha de pagar també allò inherent al treball agrícola com per exemple jornalers, animals, etc. però aquest repartiment també podria variar.
- contacte de MUSAQA per terres de regadiu. En aquest contracte el camperol aporta el treball, i part de les llavors, el propietari posa la terra, part de les llavors i posa l’aigua. El propietari rep 2/3 parts de la producció.
-contracte de MUGARASA contracte per l’arboleria??. Fins que la plantació no comença a fructificar el camperol no paga res, parlem sobretot d’arbres fruiters.
44 No s’ha conservat cap contracte els coneixem pels llibres de notaris, que tenien els models de contractes (formularis) que tenien per omplir. Es conserva els formularis de IBN MUQIT, ALQAYSÏ, Al-YAZIRI.
Quines eren les tècniques de cultiu? Podem parlar d’una revolució tecnològica en aquesta època amb els andalusins. Aconseguiran una agricultura intensiva i racionalitzada i ho aconseguiran per un costat per una renovació tècnica dels mètodes de cultiu, per una diversificació de les plantes de cultiu i augmentaran molt la producció del blat i l’oli. El transfons d’aquesta revolució serà l’aparició duna ciència experimental agrícola que es donaran a les ciutats i aquests autors son sobretot metges (expliquen el que han de fer perquè produeixi més la terra). Els preocupa enormement la gestió de l’aigua, ens trobem en una terra que plou poc. Es busquen alternatives per si la pluja no arriba, per exemple si veuen que no plou el que fan és que no planten trigo sinó que la deixen en guaret i s’esperen a que arribin les pluges del novembre i llavors planten llegums que son de mes curt cultiu. També s’observen en els llibres que aquests escriuen és que confien en llaurar molt més que en el adob. Sobretot pretenen mantenir la esponjositat treballant contínuament la terra i es recomana fer 10 alavanzas al any aconseguint treure els bacteris i que la terra estigui molt millor. A més cada feina agrícola té el seu utensili. L'adob si l’utilitzen però amb molta precaució, utilitzen les cendres, també la palla de les llegums i els i tenen molta por als fems d'animal. En el món andalusí hi ha tres tipus de guaret: 1) en les terres més fèrtils on s’apliquen adobs es fa un guaret curt, de poc temps.
2) el guaret treballat s’utilitzaria en terres de secà on no s’aplicaven adobs.
3) guaret nu: s’utilitza en terres de secà i sense abono i que s’utilitzen com a pastos. Es una guaret que dura un any.
El patró de cultiu: continua sent el cereal és el mes important i també les lleguminoses que agafen una importància que no tenien anteriorment. Entre els cereals destaca el trigo, però faran assajos amb blats mes resistents i per tant trobem avanços impressionants. Afegiran el TRIGO DURUM que és més resistent a la sèquia i es substitueix el cultiu del mijo per un altre tipus de cereal que es el SORGO i sembla que el porten els berbers. La productivitat augmentarà enormement, productivitat del cereal es molt mes alta que amb els visigots i això porta a que hi hagi molt mes cereal per persona. Aquí les classes altes mengen cereals no com l’aristocràcia visigoda. Per tant si parlem de cereals hem de parlar de molis. Es difícil identificar quan parlen de molins els musulmans, no se sap quin tipus de molí s’està referint ja que tenen una paraula (RAHA/ ARHA ?) per tots. Però tot i així sembla que el molí que més s’utilitza és el molí hidràulic. Amb tot això igualment sembla se que al-andalús és deficitària de cereals.
Thomas Glick diu que segurament això es dona perquè es va treure massa terra de cultiu de cereals per produir altres plantes. Davant d’això l’estat ha de produir una política per tal de saber com actuar quan faltin cereals perquè si falten cereals hi ha un motí segur. Per aquest motiu es dóna una política cerealística hi ha magatzems de cereals que es guarden, i es posen a la venda quan hi ha falta de cereals evitant que els preus puguin molt.
Unes varietats de cereals que estan molt més adaptades a la climatologia de la Península Ibèrica. Malgrat haver-hi grans quantitats de terres en explotació hi ha períodes de fam a AlAndalus, tot i que l’alimentació és més bona que la visigoda. Això va provocar la necessitat d’importació de cereals del nord d’Àfrica, que provenen del port de Temes i dOran. L’olivera és la segona planta bàsica, sobretot a la zona de la Bètica i al sud de Sevilla, on hi ha una gran concentració en el districte de [FALTA]. Aquest oli era exportat. Pel que fa la vinya. [FALTA] 45 Aquests cultius prolonguen la tradició romana. És important que van introduir una sèrie de plantes absolutament desconegudes en la dieta de la Península. L’espart, la figuera, la canya de sucre, el cotó, les palmeres per a la producció dels dàtils, els cítrics i la morera, imprescindible per a la producció de la seda. La majoria d’aquestes plantes s’introdueixen molt tard, al final del califat. En definitiva, l’agricultura és un sector molt actiu i la majoria d’aquestes noves plantes necessitaran molta aigua, fet que serà el tret caracteritzador. L’aigua va ser fonamental fins al punt de provocar ja en el s.XI i XII el que acabarà produïnt una revolució agrícola.
Quan els musulmans van arribar es troben una agricultura de secà. Els musulmans van tornar a posar en funcionament antics sistemes d’irrigació que ja es coneixien. Aquests sistemes els van veure en els territoris de l’Imperi Bizantí i d’Egipte. Per una banda, es va tornar a posar en funcionament antics sistemes i se’n van introduir de nous provinents de mesopotàmia.
Amb els musulmans l’estoc d’aigua va augmentar enormement. A Al-Andalus es van conèixer tres sistemes d’irrigació: - - Sèquia (Al-Saqiya): es recull l’aigua per l’efecte del desnivell.
Sínia: obtenció d’aigua mitjançant màquines elevadores. Va ser la millor innovació.
Aquestes es van usar majoritàriament al voltant de les ciutats. són zones d’intens regadiu. Hi ha dues tipologies: o Mecaniques.
o Sínia de sang: s’usen animals.
Qanat: és una tècnica importada d’Iran i consisteix en una canalització subterrània que està connectada a uns pous de succió. Això és una obra d’enginyeria que necessita de l’activitat de tot el poble. [FALTA]. Les comunitats d’aldea són capaces de construir els seus propis qanats, els quals proporcionen l’aigua necessària per l’activitat de regadiu.
Aquesta enginyeria la trobem al sud.
46 3. La formació dels regnes cristians, segles VIII-X 3.1 Orígens La invasió musulmana del 711 no va ser absoluta ni va ser uniforme, és a dir, no van conquerir una sèrie d’àrees i, a més a més, en alguns punts el domini musulmà va ser més teòric que pràctic. A les zones de frontera el domini musulmà no era molt important, és a dir, una cosa és el domini hipotètic i l’altra és el domini efectiu. A la zona de l’Ebre i de l’est el domini musulmà es troba en els nuclis urbans, els quals són romans, com Saragossa, Osca, Lleida, Barcelona i Girona. Es van assentar en aquestes ciutats amb guarnicions militars i van aconseguir controlar el territori dels voltants. Des de la ciutat es domina el territori del voltant.
A la conca del Duero la situació és molt diferent. Era una zona molt menys romanitzada i les ciutats que es mantenen són centres administratius però molt dèbils. Els musulmans en aquesta zona van tenir molts més problemes per a implantar una organització política eficaç.
Per aquest motiu, la fallida de les ciutats i la fugida dels aristòcrates visigots va provocar una desarticulació política i social de la zona. Trobem dues zones completament diferents a les zones de frontera.
Al nord del Duero i de l’Ebre el domini musulmà és nul. Concretament, en aquesta franja nord es conformarà una franja territorial amb diversos pobles els quals es troben en situacions distintes, però tenen quelcom en comú; tots ells intentaran afirmar la seva independènciadavant dels carolingis i dels musulmans. Això és interessant perquè l’arribada dels musulmans coincideix amb la política unificadora de l’Imperi carolingi. Els Pirineus va esdevenir un campde batalla entre carolingis i musulmans. Aquests pobles, a excepció de la zona oriental, van aconseguir mantenir la seva independència van crear el comtat d’Aragó i el regne de Pamplona. Això és interessant perquè tradicionalment s’ha denominat al procés de recuperació del territori amb el nom de Reconquesta, la qual s’iniciaria des de aquesta franja del nord peninsular.
S’ha de plantejar si aquests reconquistadors tenien consciència de que estaven reconquerint el regne visigot. No eren conscients del fenomen. La noció de reconquesta és molt tardana. També és més tardana la pretensió de que el regne castellà-lleonés és el continuador del regne visigot. Alhora, amb el temps es va encunyar una imatge popular conforme el poder de Don Rodrigo en seguida va ser assumit pels muntanyencs del nord.
Aquesta idea apareix molt més endavant, pel motiu de legitimar el regne de Castella i Lleó.
La historiografia s’ha plantejat la reconquesta des de un altre punt de vista. Aquesta teoria la van elaborar ABILIO BARBERO i MARCELO VIGIL. Tothom associa la Reconquesta en Covadonga. A les cròniques, a partir del s. IX, la victòria de Covadonga seria el punt de partida de la Reconquesta. Tot això s’ha de puntualitzar, doncs això és una interpretació subjectiva.
Ningú té clar que Pelayo fos visigot. ABILIO BARBERO i MARCELO VIGIL defensen que fos d’origen càntabra. Els musulmans habitualment feien expedicions per a cobrar els tributs, doncs era la única manera per a poder dominar aquestes zones. Les tensions en aquesta zona no van ser un fenomen aïllat. Aquests pobles es van resistir sempre contra l’ocupació, mai van deixar que els dominessin, ni amb els romans. ABILIO BARBERO i MARCELO VIGIL parlen de resistència enfront de qualsevol tipus de dominació i també parla d’expansió d’aquests pobles cap al sud. Aquesta expansió no va sorgir de cop i volta sinó que es va iniciar molt abans i va ser el resultat d’una sèrie de transformació que van tenir lloc en aquestes societat gentilícies que van tenir lloc en els segles VIII i IX dC.
47 Evolució de les estructures tribals dels càntabres i dels àsturs.
Aquestes transformacions van ser degut a dues causes. Les estructures tribals evolucionen i per altra banda aquesta evolució es va veure accelerada en alguns pobles per la influencia de Roma. Aquells pobles que tenen més contacteevolucionen mésràpidament que els que estan mes aïllats i que no tenien cap mena de contacte. Per a poder veure aquestes transformacions és comparar dues tipologies de fonts diferents. per una banda usen la obra d’un escriptor romà, ESTRABÓ, qui descriu aquests pobles. Per altra banda, comparen amb notícies que aporta l’epigrafia per a segles posteriors.
Les informacions que tenim de l’epigrafia (IV-V-VI) veiem que aquesta societat s’ha transformat. La societat és tribal però apareix un sistema de patrilinealitat. Es van produir transformacions en aquestes societats que expliquen perquè aquests pobles es van expandir cap al sud.
El domini romà en aquella zona va ser molt dèbil. Quan va caure l’Imperi va haver-hi un període llarg en el qual ningú controla aquests pobles.
1.
2.
3.
4.
Sistema matrilinial  sistema patrilinial Grans unitats familiars famílies restringides (nuclears).
Intensificació de la producció agrícola.
Jerarquitzaciósocial.
Els aspectes tribals s’han estingit i s’afirmarà com a cèl·lula bàsica, la família.
Associació entre l’agricultura i la ramaderia.
Això va donar lloc a una sedentarització, alhora que va possibilitar l’incrementdemogràfic.
Ambdós fenòmens van provocar una transformació en les antigues migracions tribals. Abans es movien constantment en busca de la caça i dels fruits silvestres, ara trobarem un grup principal que s’estableix en una zona determinada i quan aquest comenci a creixi i l’espai no produeixi suficient, un excedent demogràfic va emigrar cap a un altre espai on assentar-se.
aquests segons clans van constituir punts de partida per a continuar amb l’expansió. Això va provocar una constant expansiósedentarització. Un altra qüestió: a mesura que s’afirma la família nuclear i al haver-hi propietat privada va disipar[FALTA] [FALTA INICI CLASSE] Es va considerar la batalla de Covadonga com el punt de partida de la salvació d’Espanya.
En aquesta batalla va tenir un paper molt destacat Pelayo. És interessant que mai va usar el títol de rei. Per altra banda, tampoc sabem com es produeix la connexió entre els muntanyencs amb els nobles visigots. Amb independència que en sapiguem molt poc, Pelayo va aconseguir imposar la supremacia sobre una part de la societat càntabra. Pelayo i la seva família van exercir una prefectura sobre diversos pobles càntabres, i acabarà essent hereditària. Malgrat tot, en alguns casos veiem com l’herència és matrilineal. Això indica que encara tenen certa força les tradicions matriarcals gentilícies. En altres ocasions, la prefectura es va obtenir per usurpació, sempre justificant-se per relacions de parentela.
Per tant, des de el primer moment es va institucionalitzar un sistema successori, fet que tan sols es podia dur a terme si aquesta família tenia certa preeminència. Sembla ser que la batalla 48 de Covadonga i d’altres iguals van influir en la importància que va adquirir Pelayo i la seva família.
La conquesta de les zones dominades pels musulmans la va realitzar la població indígena, la qual està poc romanitzada i poc cristianitzada, fet que ens apropa molt al paganisme.
Aquesta població en cap moment té cap intenció de restaurar el regne visigot, sinó que tan sols volen expansionar-se.
Entre tots els regnats, el primer rei important va serAlfons I, fill d’un duc visigot i casat amb la filla de Pelayo. A ell se li atribueix la fundació del regne astur-lleonés, alhora que va ser l’artífex de nombroses incursions a la conca del Duero, a Galícia, pel nord de Portugal, per l’Alt Ebre. Tot això ho coneixem gràcies a la Crònica d’Alfons III, en la qual s’explica com es va saquejar la ciutat de Lugo, la d’Oporto, la d’Àvila, la d’Astorga ila de Lleó. El fet més important és que explica que en les expedicions, quan retorna al nord s’emporta amb ell molts habitantscristians mossàrabs. Es pensa que justament això va contribuir a despoblar la vall del Duero.
El seu regnatva ser important perquè el poble càntabra va aconseguir una gran cohesió.
Aquesta gran expansió cap al sud es va veure afavorida per dos factors: - La sublevació berber del 740. Aquesta va venir acompanyada d’una important sequera, la qual va durar diversos anys i va afectar fins la dècada dels 50.
La zona va quedar desprotegida.
A mesura que s’ocupava territori, es va anar incorporant població mossàrab que fins aleshores estava sota el poder dels musulmans. L’actuació d’Alfons I va tenir dues conseqüències importants: - - Establiment d’una terra de ningúentre el regne àstur i Al-Andalus, on hi haurà poca població. SÁNCHEZ ALBORNOZ analitzant les cròniques cristianes va arribar a la conclusió que la vall del Duero estava deshabitat, encunyant el terme “Desert estratègic del Duero”. Actualment, i gràcies a les excavacions arqueològiques, s’ha vist que aquesta zona mai va estar deshabitada; el que no hi havia era un poder polític que controli el territori.
Incorporació de nombrosos hispano-visigots. Això va posar fi al predomini de les poblacions muntanyeses i es va començar a donar un nou caràcter a la guerra contra l’Islam. És ara quan va començar a sorgir tímidament la idea de reconstrucció del regne visigot.
Entre els diversos mossàrabs que van arribar hi havia clergues i nobles, els quals eren molt més cultes sinó que també són ells els quals enyoren el regne visigot. Ells imposaran aquest record dins de la població àstur, que ja no s’enrecordava del regne visigot. Començarà a créixer l’idealneo-gòtic, una construcció ideològica segons la qual el regne àstur era el veritable hereu del regne visigot. La seva missió a partir d’Alfons III va ser restaurar l’antic regne.
Mitjançant la colonització és com es va prendrepossessió del territori. Les notícies que tenim de colonitzacions són de l’època d’AlfonsI i es refereixen a repoblacions de la zona de la Galícia marítima, també la zona de la Galícia Oriental, a la zona de la primitiva Castella i fins i tot a Àlaba, però no la vall del Duero. Si que hi ha nuclis com Lleó i Astorga que els ataquen ambdós, però no seran repoblats anys més tard.
Aquesta primera colonització és molt important, doncs va ajudar a accelerar la dissolució dels clans de la família extensa. Aquesta colonització es va realitzar gràcies afamílies nuclears, les quals estaven formades percamperols lliures i propietaris. Això serveix tant pels camperols 49 com per a l’aristocràcia, fet important perquè la vella aristocràcia gentilícia també es transforma, doncs gràcies a les colonitzacions es va enriquir enormement. Per una banda, l’aristocràcia adquireix moltesterres i autoritat política gràcies a les colonitzacions. L’autoritat política se la atorga la pròpia monarquia àstur, doncs aquesta necessita de l’aristocràcia per a controlar els nous espais colonitzats.
Aquest enfortiment de l’aristocràcia fa que es documenti moltes rebel·lions, les quals són de dos tipus: - - Rebel·lions perifèriques: protagonitzades per l’aristocràcia que es troba a Galícia i l’aristocràcia que va colonitzar la primitiva Castella. En aquests dos focus van haver-hi importants rebel·lions protagonitzades per l’aristocràcia Rebel·lions contra el monarca: usurpacions en el centre del poder.
Aquestes rebel·lions són protagonitzades per l’aristocràcia, fet que va portar la paralització de l’expansió. Per això, a partir d’aleshores l’activitat expansiva del regne àstur es va aturar. Una vegada es va superar la crisi interna, els següents regnats fins a Alfons III van suposar una reactivació espectacular de l’expansió un cop es superin els problemes interns.
Regnat de Fruela I Aquest va ser el successor d’Alfons I i durant el seu regnat hi ha diverses notícies de rebel·lionsgallegues i castellanes, fins i tot a la zona dels vascons, fet que mostra l’expansiódel regne àstur, tant cap a occident com la zona oriental.
Regnat de Mauregato En aquest moment va irrompre a Astúries un problema religiós amb l’adopcionisme.
Aquest és una heretgia creada pel monjo Fèlix d’Urgell i considera que Jesucrist, en la seva natura humana, era fill adoptiu de Déu, mentre que el catolicisme diu que tant en la seva naturalesa humana i divina, Jesucrist era fill de Déu.
Aquesta teoria la va adoptar l’arquebisbe de Toledo, Helipand, qui dirigia totes les diòcesis cristianes. Tant la monarquia àstur com els carolingis veuen que l’adopcionisme els hi serveix per a desvincular les seves diòcesis de Toledo.
Mauregato era partidari de tenir bones relacions amb l’Islam, alhora que era partidari de l’adopcionisme. Per això, la historiografia (cronistes medievals) es va inventar el Mite de les donzelles, que defensava que Mauregato havia entregat 100 verges àsturs als musulmans per aconseguir tenir bones relacions. Això es va usar per a treure a Mauregato i es va col·locar en el poder Alfons II.
Regnat d’Alfons II A ell li corresponia regnar abans, però era massa petit i va ser reemplaçat per Mauregato.
Un cop deposat a Mauregato Alfons II va pujar al poder, recolzat per la facció que defensava la guerra contra l’Islam. Entre els monjos àsturs contraris a l’adopcionisme es trobava el Beato de Liébana.
50 Independentment de la forma com va pujar al poder, amb Alfons II el regne àstur es va consolidar. A més a més, va tenir molt bones relacions amb Carlemany. Va traslladar la capital a Oviedo. El seu regnat va ser important perquè es van descobrir a Galícia les restes de l’apòstol Santiago, fet que va ser un lloc molt important de peregrinació i va ser l’estàndard en la lluita contra l’Islam.
Paral·lelament, Alfons II va mantenir estretes relacions amb els Banu Casi, els fills de Casio,els muladís de la zona de Saragossa. Així veiem una constant a partir d’aquests moments, doncs veurem una gran heterogeneïtat d’aliances, sense tenir importància la religió.
El fet més important del seu regnat es que es va produir la connexió amb la tradició visigoda, es va restaurar l’OrdoGothicus. En primer lloc, Alfons II va reorganitzar l’antic palatium visigot, és a dir, reorganitza l’antic òrgan de govern que assessorava al monarca. En segon lloc va ser molt important la decisió de donar validesa legal al Liber Iudiciorum, el qual va ser l’últim còdex visigot.
Per altra banda, va resistir les expedicions musulmanes, fins i tot es van dur a terme expedicions molt allunyades, com va ser el cas de Lisboa.
Regnat de Ramiro I El seu regnat va ser molt breu i va ser coetani a la pressió dels normands en les costes gallegues. L’element més destacable va ser que en la seva època es van construir dues esglésies molt importants.
Regnat d’Ordonyo I Ell va aprofitar l’inestabilitat d’al-Andalus en aquest període per avançar en la zona del Duero. El seu regnat va ser important perquè va ser quan els cristians van arribar a Astorga i a Lleó. A més a més, es va prendre la fortalesa d’Amaia.
Regnat d’Alfons III El seu regnat va ser el més important de tots i va destacar per la seva intensa tasca colonitzadora. L’expansió es va realitzar en els tres fronts tradicionals: occident, centre i orient; a més a més, es va partir dels nuclis repoblats durant l’època d’Ordonyo I.
Aquest espectacular avanç que es va produir va provocar per força la reacció musulmana, malgrat que en aquest període al-Andalus estava patint una important crisi política. La reacció de l’emir de Còrdova va seguir l’exemple clàssic dels atacs musulmans, doncs va llençar simultàniament dos atacs; un va anar contra el flanc oriental, per intentar sotmetre als BanuCasi aliats amb els àsturs, per després penetrar a Castella i arribar al cor del regne àstur.
Una segona expedició es va impulsar contra Lleó i contra Astorga. Abans de que es trobin ambdós exèrcits musulmans, Alfons III va aconseguir aturar el segon exèrcit. Aquesta derrota de l’expedició musulmana va tenir lloc en una de les batalles més importants, la batallade Polvoraria (878) i va tenir enorme constància en les cròniques, doncs es va aconseguir la retirada de l’exèrcit musulmà. L’efecte d’aquesta victòria va esmorteir l’activitat militar andalusina i va propiciar l’avançament cap al sud, militar i colonitzador, protagonitzat per l’aristocràcia.
51 Abans d’acabar el segle IX, els àsturs ja es van establir en la línia del Duero, a Zamora i Simancas. El fet important és que quan mor Alfons III (910) el regne àstur ja tenia uns límits molt precisos. Per tant, fins aquí arribaria la formació del regne àstur.
Organització dels territoris conquerits Malgrat que es van conquerir molts territoris, aquests s’havien d’organitzar i colonitzar.
JOSÉ MARIA MÍNGUEZmenciona dues qüestions importants: aquesta va ser protagonitzada per camperols lliures i la colonització la van protagonitzar les comunitats d’aldea, és a dir, no són camperols individuals. MÍNGUEZ no és el primer que constata la importància d’aquest camperolat lliure, doncs SÁNCHEZ ALBORNOZ ho havia afirmat. Aquest últim afirmava que existien grans contingents de camperols lliures en el regne àstur-lleonés.
Ara bé, el problema és l’origen d’aquests camperols lliures. SÁNCHEZ ALBORNOZ, quan es planteja aquest problema, parlava de l’existència d’una continuïtat des de l’època tardo romana; les institucions continuaven en època visigoda i en aquesta època, de manera que la conquesta musulmana no va suposar una ruptura. Si aquest autor té raó respecte la continuïtat de les institucions, la teoria dels camperols lliures no quadra, doncs durant les èpoques anteriors aquest no era lliure. Davant d’això, MÍNGUEZ relaciona els camperols lliures amb les societats tribals del nord, les quals trenquen la continuació en la degradació dels camperols que segueix des de el Baix Imperi. Neixen de la ruptura dels llaços tribals i de l’accés de les famílies nuclears a la propietat de la terra. Majoritàriament aquests camperols provenen de les zones de muntanya. Aquest moviment colonitzador va afavorir la llibertat.
Aquesta forma de colonització s’anomena presura (regne àstur-lleonès) o aprisió (comtats catalans). Ambdues fan referència a l’ocupaciódel sòl, és a dir, una forma d’ocupar terres abandonades que, per tant, en principi són terres fiscals. El rei hi té el dret de sobirania però cedeix la propietat a aquells colonitzadors que s’hi instal·lin. Aquests camperols lliures ocupen el territori i accedeixen a la propietat plena de la terra, sense tenir cap senyor per damunt, a excepció del rei. El dret de pressura doncs permet la transmissió hereditària i la plena propietat.
La documentació dels primers segles recull una gran quantitat de vendes de terres que tenen lloc entre aquests propietaris. Aquestes vendes són importants perquè demostren que els camperols són propietaris plens.
Entre els dos conceptes hi ha algunes diferències: la presura no obliga a la roturació de la terra, és a dir, el camperol pot ocupar la terra però en cultiva una altra, igualment serà de la seva propietat; l’aprisió implica treballar contínuament una terra durant 30 anys i aleshores passa a ser de plena propietat.
En aquestes pressures la historiografia a diferenciat entre les oficials i les privades. La colonització es pot fer de tres maneres diferents: - Pressura oficial.
Pressura privada.
La pressura oficial seria promoguda pel monarca, qui decideix que unes terres determinades han de ser colonitzades. Com a beneficiaris apareixen els magnats i els homeslliures. Això és important, doncs suposa l’existència d’una planificació per assegurar la convivènciadels colonitzadors i normalment s’inicien amb grans actes públics. Al rei tan sols li interessa en un primer moment col·locar població en nuclis de frontera. Les quantitats més 52 grans de terra que es donen les reben l’aristocràcia, aquesta tindrà poders fiscals i judicials com a delegats del rei. Els camperols en un inici no pagaran cap tipologia de tribut.
La colonització impulsada per magnats de forma individual. Aquests tenen esclaus i milites,els quals s’encarregaran de crear una gran propietat i reparteixen el que queda per als que els acompanyen. Aquestes terres les han rebut dels rei, aleshores el magnat es queda una part per a que li treballin els seus esclaus i milites i l’altra part la cedeix a colonitzadors. Fins i tot va haver-hi magnats que van alliberar esclaus per a que treballessin aquestes terres com a homes lliures.
Tant la primera com la segona van donar origen a moltes petites propietats. Tot el regne àstur-lleonés va estar ple de petites propietats.
La pressura espontània és la més important demogràficament, doncs la major part dels territoris del regne àstur-lleonés es van colonitzar mitjançant aquest tipus de pressures.
Aquestes són colonitzacions espontànies de famílies camperoles, les quals probablement no actuen de forma anàrquica, sinó que es reuneixen diverses famílies en un territori. Quan prenen la decisió de traslladar-se van estar dirigides per un líder, que forma part d’aquestes famílies.
Les parcel·les que van roturar les van triar ells i van decidir quina havia de ser l’amplitud d’aquestes. A vegades, són acompanyats per persones dependents. Per tant, en aquests casos les parcel·les de terra seran més grans, perquè tenen persones que treballen per a ells.
La legislaciórespecta les propietats que el camperol té en el seu lloc d’origen, sempre i quan pagui els impostos d’aquelles terres. Aquest sistema el trobem sempre que es disposi dels suficients bens econòmics. Això va donar lloc a una diferenciació social important.
Aquestes comunitats que s’estableixen, a més a més de les parcel·les que roturen, tindran espais comunals per a les pastures. Això és fonamental, doncs aquest espai s’haurà de gestionar, fet que va obligar a aquestes comunitats a establir alguna forma d’organitzacióinstitucional. Això succeeix molt aviat, ja a finals del segle VIII existeixen aquests òrgans de gestió. Aquest òrgan es coneix com el concilium, el qual serà l’origen dels futurs Concejoscastellanos, i a través del qual es transmeten les decisions del senyor. A les zones on es dóna una colonització espontània, qui gestiona el concilium és la pròpia comunitat.
Aquests concilis actuen amb força llibertat.
Aquestes pressures privades són les que fins a finals del segle XI són les més importants, de fet aquestes repoblacions privades són les que guanyen més espais al regne i són coetànies a les dues anteriors.
Ara bé, dins d’aquesta espontaneïtat s’han d’establir diferències, les quals s’han posat de manifest per JOSE ÁNGEL GARCIA DE CORTÁZAR, qui mostra com en la societat àstur-lleonesa de la zona més oriental, la primitiva Castella, era una zona molt més arcaica (Sopuerta, Carranza, Cobalina). L’autor arriba a la conclusió que és una zona molt més arcaica perquè veu que les pressures en aquesta zona la protagonitzen grups familiars extensos. En aquest cas, a la zona oriental, no s’observa una disgregació de les famílies extenses. Serien comunitats d’aldea molt més properes a les estructures gentilícies que no que les que trobem a la zona occidental. És el mateix que succeeix a Navarra i Aragó, on també són més arcaics, més que a la zona de la primitiva Castella, però més arcaics que en la zona lleonesa; malgrat tot, sí que observa que ja s’està fragmentant l’estructura familiar extensa.
Un altre fenomen important és que en ocasions veiem aquesta colonització privada, però això no vol dir que més tard no es superposi el poder polític. Per exemple, això ho ha constatat 53 CARLOS ESTEPA qui demostra que això succeeix a tota la zona de Lleó, on el gran protagonista de les colonitzacions és la iniciativa privada però poc després s’instaura el poder reial, amb els seus conseqüents impostos. Aquest procés és semblant al que va succeir en els comtats catalans.
Trobem un altre tipus de pressures, les pressuresde les comunitats monàstiques, les quals són protagonitzades per monjos que viuen en comunitat i en uns monestirs molt petits.
En aquest sentit destaca l’alta densitat de monestirs que sorgiran a la vall del Duero. Aquests són molt poc jerarquitzats i desde finals del segle X van tendir a ser absorbits per monestirs grans. Per aquestes característiques d’aquestes comunitats monàstiques i degut a que no tenim notícies de les comunitats camperoles. JOSÉ MARÍA MÍNGUEZ proposa aplicar l’anàlisi que utilitza per a estudiar el monacat i aplicar-lo a les camperoles. Defensa que ambdues comunitats s’organitzarien d’una forma molt similar, fet que ho justifica perquè creu que aquestes comunitats monàstiques són davant de tot colonitzadores i s’agrupen entorn a un líder. No hi ha propietat privada i els que entren en la comunitat cedeixen els seus béns, a diferència de la camperola, on s’afirma la propietat privada. Ambdues formes representen una forma d’adaptació per a poder superar els problemes que sorgeixen en el moment de colonitzar: - Ruptura dels llaços gentilicis.
La intensificació de la producció agrícola és individual i no col·lectiva. Cada família treballa la terra. La colonització és un esforç massa gran per a una família, doncs necessita de protecció.
Aquests són els pilars més importants en la colonització del territori.
Un altre aspecte que tenen en comú és que ambdues estan constituïdes per homeslliures, bé perquè són persones que s’estan alliberant dels vincles de dependència de l’època visigoda o bé perquè procedeixen de les societats gentilícies del nord que s’estan alliberant de la família extensa.
Els territoris colonitzats són de propietat reial i per la pressura prenen possessió del territori.
Apareix la diferenciació entre maiores i minores, maximos i minimos, seniores i iuvenes, fet que mostra la incipient jerarquització social. Aquestes diferències socials són motivades per qüestions econòmiques. Els caps de la comunitat i els seus pròxims són els que tenen les millors opcions per acumular propietats. No ens trobem davant de societats estàtiques.
Hi ha enormes possibilitats d’enriquiment. Hi ha una enorme mobilitat social durant aquests dos segles.
Aquest període és un dels més importants del regne astur-lleonés.
- Les comunitats monàstiques i les comunitats camperoles són els pilars de la colonització.
Aquestes comunitats estan formades per camperols, els monjos també cultiven la terra. S’ha produït la ruptura dels vincles gentilicis.
Malgrat l’arcaisme que defensa CORTAZAR, aquestes comunitats no estan organitzades per sistemes de parentela.
Existeix un cap, les funcions del qual es limiten a administrar però aquests poden perdre la confiança.
Els magnats que participen en la colonització és molt difícil establir d’on provenen. Sí que sabem que és una aristocràcia que no té res a veure amb la de l’època visigoda. El 54 seu mode de vida és molt diferent. L’aristocràcia visigoda vivia gràcies al sistema esclavista. Ara ja no es viu de l’esclavisme.
A partir del segle X és cert que es van conformar uns grups socials, fet que significa que ha començat el procés de feudalització. Abans d’entrar en aquest procés s’ha de plantejar és si va existir feudalisme a Castella i Lleó. Aquest és un tema que ha generat un enorme debat historiogràfic.
Aquest estaria condicionat perquè existeixen dos conceptes de feudalisme. Un suposaria l’existènciad’una societat feudal, en la qual la propietat de la terra estaria concentrada en mans de la noblesa i una societat feudal en la qual la terra estaria cultivada per camperols no propietaris que dependrien d’aquesta noblesa; l’element més important és el senyoriu. Un segon concepte l’entén com el conjunt d’institucions feudovassallàtiques i tot el ritual que relaciona els membres de la noblesa entre ells. Actualment, es tendeix a parlar de sistema feudal, fet que ho engloba tot, el senyoriu i la relació entre els membres de la noblesa. Les institucions feudovassallàtiques són un mecanisme de repartiment entre els diversos nobles.De l’existència d’aquests dos conceptes es deriva la divergència d’opinions si hi ha feudalisme a Castella i Lleó o no.
L’opinió tradicional és defensada per SÁNCHEZ ALBORNOZ i GARCÍA DE VALDEAVELLANO, els quals defensen que a Castella i Lleó no hi ha feudalisme perquè quan analitzen la societat veuen que hi ha una majoria d’homes lliures i per això ja no quadra amb una societat feudal.
Per ambdós autors, l’únic lloc de la Península on hi va haver feudalisme és a Catalunya, el qual era per influència carolíngia.
Una sèrie d’autors castellans com JOSÉ LUÍS MARTÍN, GARCÍA DE CORTÁZAR, JULIO VALDEÓN.
CORTAZAR Insisteixen en el gran paralelilsme entre la societat astur lleonesa i l’Europa del nord dels Pirineus. Castella és feudal. VALDEÓN defensa que el feudalisme és el mode imperant.
Aquests historiadors són una generació intermèdia.
ABILIO BARBERO i MARCELO VIGIL tenen una obra que es diu La formación del feudalismo en la Península Ibérica, on defensen que el feudalisme es forma directament a finals de l?imperi Romà.
PIERRE BONNASIE defensa que hi ha feudalisme, però el feudalisme castellà és més tardà.
Arriba a la conclusió que el feudalisme s’instaura en el segle XII. Perquè en el segle XII? Està relacionat amb el problema de l’esclavisme.
JOSÉ MARIA MINGUEZ : Ruptura social... publicat a Studia Historica, qui considera que el feudalisme a Castella i Lleó apareix en el segle X, i parla de ruptura, és a dir, ruptura respecte a l’època romana i a l’època visigoda, i en això contradiu a Sánchez Albornoz. Per a l’autor, el feudalisme va sortir d’una cosa nova. L’autor usa el cas de la meseta. Si per una banda parlem d’una zona on hi havia la zona visigoda no podem parlar de continuïtat. A més a més, per altra banda que ABILIO BARBERO i MARCELO VIGIL han demostrat la importància de les poblacions del nord, les quals no tenen res a veure amb les institucions visigodes. Defensa que hi ha algunes pervivències, però són residuals d’un sistema ja caduc i en vies de desaparició, el sistema visigot.
La conclusió de MINGUEZ és que si s’exclou la continuïtat i que sorgeixen noves relacions en el segle IX i X que donaran lloc al feudalisme significa que s’ha produït una ruptura. No solament critica a ALBORNOZ, sinó també a BONNASSIE, doncs no creu que arribi tant tard el feudalisme. L’esclavisme es desintegra a finals del segle IX.
55 Segons JOSÉ MARIA MÍNGUEZ el feudalisme va sorgir d’alguna cosa nova que sorgeix d’una cosa nova.
En aquest període assistim a la desarticulació definitiva de l’esclavisme. Segons MÍNGUEZ després que arribin els musulmans, en el territori del nord no quedaran ni les estructurespolítiques ni administratives que fossin suficientment fortes per a mantenir el sistema esclavista. Aquest sistema necessita un estat fort i una aristocràcia potent amb grans latifundis on treballin els esclaus; això, després de la invasió musulmana, no existeix al nord.
No es pot mantenir el sistema esclavista perquè ja no hi ha un estat fort. Això es completament contrari al que veiem en el sistema feudal, el qual no necessita d’un estat fort, sinó tot al contrari, necessita un estat fragmentat.
Un segon factor important en la teoria de MÍNGUEZés la implantació de comunitats camperoles d’homes lliures.
El tercer element que explica l’aparició del feudalisme és la formació d’una novaaristocràcia. Parlar d’aquesta nova aristocràcia és molt complicat, doncs hi ha molt poca documentació, però durant el segle X trobarem ja nous grups aristocràtics. Sembla ser que la societat àstur lleonesa, entre el segle VIII i X va conèixer dos fenòmens de diferent signe: - Pràctica desaparició de l’aristocràcia visigoda.
Constantconfiguració de nous grups aristocràtics, diferents de la resta d’homes lliures.
Això com ho justifica l’autor? Quan els musulmans conquereixen la pràctica totalitat de la Península Ibèrica, gran part de l’aristocràcia visigoda pacta amb l’Islam i una gran part s’hi van convertir, de fet, sembla que tan sols una minoria va fugir dels seus dominis i es van refugiar en les muntanyes del nord. Si tenim en compte la limitada extensió del primitiu regne àstur lleonès i que en aquests territoris no hi ha grans latifundis, l’aristocràcia tradicional visigoda no pot tenir continuïtat en les terres del nord. En aquesta nova formació del regne àstur lleonès entorn a la cort d’Oviedo el més provable és que hi hagi molt pocs nobles visigots. Per tant, si partim com a base del trencament de la base de l’aristocràcia visigoda i per altra banda ens falten proves d’una aristocràcia àstur, podem deduir que la noblesa medieval del segle X i del XI es va formar en aquests moments.
Hi ha una altra qüestió important quan es parla d’aquesta nova aristocràcia. Les diferències entre els territoris orientals de la Península Ibèrica i els occidentals. Aquestes diferències les trobem en el fet que a la zonaoriental, que constitueix la Marca Hispanica, s’implanta l’estructuracarolíngia, la qual ja estava perfectament definida quan s’implanten en el territori. A la zona occidental la situació és completament diferent, doncs l’organització política i administrativa no la porta ningú, sinó que es va conformantmica en mica. Aquesta nova organització va ser el resultat d’un procés espontani d’adaptació per part dels reis àstur lleonesos a les necessitats que sorgeixen a cada moment.
En el Pirineu oriental trobemla figura del comte, el vescomte i el veguer; totes aquestes figures, juntament amb els àmbits territorials on exerceixen la seva funció, estaven definides.
En canvi, en els territoris occidentals, l’aristocràcia es va definir mica en mica, a mesura que organitzin el territori veuran que necessiten delegats. No és una improvització del tot, però no hi ha ningú que els hi ensenyi com organitzar el territori. Mica en mica es configuraran les diferents unitats administratives. Es perfilarà una organització en comtats dirigits per comtes.
Aquests nous aristòcrates que envolten al monarca es caracteritzen perquè tenen riquesa, poder i pertanyen a uns llinatges determinats. La seva riquesa prové de la terra.La noblesa, a mesura que avancen les colonitzacions, cada vegada té més terres i més caps de bestiar. A la 56 pràctica, els primers magnats que coneixem són tots que porten el títol de comes i són tots personatges que protagonitzen activitats de colonització. Per tant, gran part de la riquesa d’aquesta noblesa ve de la colonització i d’una situació de guerra contra l’exterior (musulmans); alhora és una situació permanent de guerra interna, fet que implica que sempre guanya un grup. Existeix també una enorme mobilitatdins de la pròpia noblesa,donades les circumstàncies hi ha llinatges que poden aconseguir molt poder i d’altres que poden desaparèixer completament.
Això s’emmarca dins d’una etapa en la qual l’aristocràcia està acumulant riquesa, fet que va anar acompanyat de la radical novetat que van suposar les noves formes d’explotació de la terra. Aquesta noblesa explota les terres d’una forma diferent a com ho feia l’aristocràcia anterior. En aquestes formes és on trobem la clara diferència entre aquesta nova aristocràcia i la visigoda.
Genèticament, la nova aristocràcia procedeix dels visigots, però les noves formes de treball porten a que sigui una nova aristocràcia.
L’aristocràcia visigoda no té res a veure amb l’anterior i l’exemple més clar és en l’àmbitreligiós. Després de la conquesta musulmana, l’organitzaciódiocesana en el nord peninsular va quedar desarticulada, sobretot en l’àmbit occidental. Per tant, una activitat fonamental de la reorganització administrativa va ser instaurar noves seus episcopals. La seva restauració va comportar la reconstrucció de l’antic poder econòmic dels bisbes, doncs s’havia de dotar econòmicament. Això es fa gràcies a importants donacions de terres, és a dir, el monarca quan restaura una seu episcopal dóna a la seu importants quantitats de terres, juntament amb l’aristocràcia laica.
El problema que se’ns planteja és com s’exploten aquestes terres que es troben en mans dels bisbes. L’esclavitud rural ha desaparegut i l’explotació de les terres no es poden fer amb esclaus. A més a més, hi ha un altre problema, la gran part de la població que participa de la colonització són camperols lliures. Per tant, això planteja la necessitat d’una completa transformació dels sistemes productius de la noblesa. Una situació semblant es va haver de produir amb l’aristocràcialaica, la qual tenianouslatifundis i se li planteja el mateix problema sobre l’explotació de la terra. Sí que tenien serfs dependents però això no va ser suficient, doncs no tenen les masses d’esclaus que sí tenien abans.
En el nord est peninsular, la situació va ser força diferent. És una zona amb molta més densitat de població i a més a més les capitulacions en la zona oriental van respectar bàsicament l’estructuradel latifundi visigot. Per tant, podríem pensar que en la zona oriental hauria perviscut l’antiga estructura del latifundi visigot. Això és molt complicat, perquè estem parlant de zones de frontera, és a dir, zones que justament al sud es troben els musulmans.
Per tant, aquesta activitat militar de la zona i la inestabilitat política van haver de desarticular l’estructura del gran latifundi, doncs aquest necessitava una estructura de poder forta.
El resultat va ser una indubtable erosió de les fortunes aristocràtiques de l’època visigoda.
L’altra conseqüència important és que esva produir una radical remodelació dels sistemes productius. Davant d’aquesta situació, la genètica de l’aristocràcia no té importància, sinó que importa que va ser una aristocràcia nova.
Aquesta aristocràcia del segle VIII i IX va començar un procés de creixement i d’enfortiment, el qual es va fer a través d ela feudalització de la societat. Les possibilitats de creixement d’aquesta noblesa eren dos: - Enormes possibilitats que dóna la colonització.
57 - - Annexió de petites propietats camperoles. Aquesta es documenta en el segle IX i durant el segle X va ser més ràpida. Aquest procés no sempre es va produir per la força.
Una altre mecanisme important va ser gràcies a l’obtencióde prerrogatives de la monarquia, les quals els hi van permetre tenir poder sobre els camperols, és a dir, la noblesa es va apropiar d’una sèrie de poders que en principi tan sols tenia el rei.
Les petites propietats van ser absorbides mica en mica que els camperols deixaran de ser lliures mica en mica; van passar a dependre dels aristòcrates. Aquests grans propietaris eren el rei, els comtes, els bisbes i els abats. Aquests propietaris tenen els mitjans suficients (homes, animals, ramats, utillatge agrícola) per a poder explotar extensos territoris.
Aquesta decadència dels camperols va ser deguda a diversos llocs. En el cas de l’església va haver molta gent que va fer donacions voluntàries. Una de les formes per les quals l’església va augmentar les seves propietats va ser gràcies a les donacions, les quals provenen dels camperols lliures com de l’alta aristocràcia. Aquestes donacions apareixen amb el nom de proanima.
A part de les donacions a l’església, també els magnats laics van rebre donacions de camperols. Aquestes donacions suposen uns vincles i unes relacions de dependènciaentre el camperol i el magnat, perquè els camperols volen aconseguir una protecció. Ens trobem en zones de frontera i per tant, hi ha camperols que no poden superar la pressió. També s’ha de pensar que els magnats recorren a la compravenda de terres i moltes vegades es veu que els camperols venen part de les seves terres per poder aconseguir aliments, ramats i útils per a poder conrear les terres.
La pèrdua de la propietat és fonamental, doncs a partir d’aquesta absorció per part de l’aristocràcia és com es va produir la feudalitzacióde la societat. En aquest sentit, hi ha un treball interessant de REINA PASTOR DE TOGNERI, qui ha treballat la societat castellana lleonesa.
Ella ha demostrat que les comunitats d’aldea i la propietat alodial és la cèl·lula productora primitiva del mode de producció feudal.Durant la primera fase de la colonització aquell territori és lliure, però quan va ser absorbit per l’aristocràcia, els camperols van seguir vivint en les comunitats d’aldea. D’aquesta forma sembla que res ha canviat respecte l’etapa anterior, però s’han establert unes relacions socials i econòmiques que són feudals. És per aquest motiu pel qual es comença a veure molts conflictes entre les comunitats d’aldea i els senyors feudals, doncs les primeres no renuncien a perdre els seus privilegis; van esclatar conflictes per la possessió de les terres, per la possessió deles zones comunals, per la possessió delsmolins.
En aquest últim cas és molt significatiu, doncs eren de construcció de la comunitat d’aldea.
Aquest molí quan el construeixen tots es divideixen els torns per a poder-lo usar. Els senyor s’acaba apoderant del molí perquè de forma individual a cada família els hi pren o els hi compra cadascun dels torns. Aquests camperols que abans no pagaven per a usar-lo, han de pagar-li al senyor per a poder-lo utilitzar.
Estructura social del regne astur-lleonés.
Una classificació bàsica d’aquesta estructura social seria la següent - Camperols lliures.
Camperols dependents.
Noblesa.
58 Els camperols lliures i petits propietaris eren el grup social numéricament més important del regne fins al segle X. Aquests són els protagonistes de les pressures. Aquests camperols són lliures gràcies a que hi ha moltes terres disponibles per a cultivar i se’ls hi dóna unes condicions jurídiques molt favorables per a que ocupin la terra. És lògic que les condicions d’aquests camperols siguin molt més favorables que en el regne franc, doncs no hi ha cap problema amb ningú.
En un mateix nivell que els camperols lliures trobem els camperols arrendataris, els quals no tenen terra pròpia però jurídicament són lliures. Sobretot en el segle IX-X la seva llibertat és molt àmplia, malgrat no ser propietaris.
Per sota dels camperols lliures trobem els homes de “behetria”, els quals són homes i dones jurídicament lliuresperò s’encomanen a un poderós i per tant, entren en una relació de protecció. Aquests camperols entren voluntàriament sota la protecció del senyor, continuen tenint l’úsdefruit de les seves terres i fins al segle XI són jurídicament lliures. Perquè entren en protecció d’un noble? Moltes vegades és degut als impostos, doncs no poden pagar els impostos de la monarquia; també hi ha alguns que són grans i no tenen fills i és una manera d’entrar en protecció d’un poderós. Aquests els trobem majoritàriament al comtat de Castella.
També trobem a la documentació llocs de “behetria”, és a dir, tot un poblat s’ha posat sota la protecció d’un noble. Això vol dir que són les terres les que estan sota protecció i no les persones.
Els camperols dependents fins al segle XI els trobem amb diversos graus de dependència.
A l’escala més alta trobem uns camperols que no tenenterra, no són propietaris i a més a més depenen d’un senyor fins al punt que encara que siguin jurídicament lliures, quan el senyor traspassa la terra la traspassa amb el camperol inclòs. Aquests apareixen a la documentació amb el nom de “collazos” o “solariegos”. En aquests moments seria el grau menys important de dependència.
Per sota trobem els lliberts, els quals són camperols que s’han elevat socialment però nosón propietaris, es troben en una situació de dependència respecte un noble.
Per sota trobem un grup de camperols que són els que coneixen com a serfs, la situació dels quals és molt propera a la dels esclaus, perquè a penes tenen dret sobre el seu propi cos.
Aquests són coneguts com a “iunioresde capite”, els quals podien ser transferits amb la terra o fins i tot sense la terra.
Aquests últims grups es van anar uniformitzant per la part baixa, de manera que quan arribem al segle XIII serà molt difícil diferenciar els diversos graus enumerats; pràcticament seran serfs adscrits a la terra. Aquests els trobarem a les zones que estan allunyades de la frontera. A la frontera sempre trobarem homes lliures. A les zones interiors no hi hauran els problemes de la frontera.
Malgrat tot, hi ha una diferència remarcable, la qual es troba entre en el regne de Lleó i Castella, sobretot perquè sembla que en el regne de Lleó el procés de servitud es troba més avançat, cada vegada hi ha menys homes lliures i més homes dependents. En el cas de Castella sembla ser que el procés de dependència és molt més lent i hi ha molts més camperols lliures. L’explicació és que per Castella entren les ràtzies, de manera que Castella manté l’estatus de zona fronterera, de manera que s’ha de protegir al camperol.
Aquests camperols dependents que no són propietaris ni arrendataris, a mesura que el feudalisme s’estén, veiem com la noblesa s’inventa mecanismes per a poder extreure l’excedent dels camperols: 59 - - - Cens: aquesta taxa es paga perquè té l’úsde fruit d’una terra que no és seva. En els documents lleonesos i castellans, el pagament del cens apareix amb noms molt diversos: tributum, foro, pecho, infurción, martiniega.
Prestacions de treballs o “sernas”: no és un pagament en metàl·lic o productes, sinó que són dies laborals en la reserva senyorial. El camperol ha de treure dies de treball de la seva terra per a treballar la del senyor. Molts camperols estan obligats a treballar la reserva amb els seus propis animals. També trobem una altra sèrie de treballs obligatoris.
o Facendera: treballs per a construir o reparar camins i ponts dins del senyoriu o Castelaria: són els treballs gratuïts i obligatoris per a reparar o construir castells o altres edificis senyorials.
o Mandaderias: serveis de correus.
o Anubda: vigilar els termes del senyoriu o del castell.
o Fonsado: obligació que tenen els camperols d’anar a les expedicions. Aquest servei tan sols es convoca pel rei o per les altes jerarquies. Aquests camperols seran els encarregats de la defensa del territori i de la conquesta. Són els coneguts peones.
Aquestes prestacions no es poden generalitzar, doncs van anar canviant segons les necessitats i segons l’avançament de la frontera.
Totes aquestes tasques exigeixen temps del camperol que dedica als interessos del senyor.
Obligació de posada: el deure de proporcionar un allotjament adequat al senyor i a tot el seu seguici.
o Yantar: obligació de proporcionar-los-hi menjar.
Això pot semblar poc important, però el dia que passar el senyor per l’aldea, aquesta es queda pràcticament sense reserves.
Hi ha un altre conjunt d’exigències que fa el senyor, però que són molt diferents, doncs tenen a veure amb els canvis que es produeixen en la família camperola. Serien alguns dels mals usos que es produeixen a Catalunya: - - Nuncio o luctuosa: present que feien els descendents d’un camperol al senyor quan aquest moria. Normalment era la millor peça del ramat. Aquesta és una taxa no gaire habitual, però que suposa que la família que posa en funcionament la tinença ho té molt complicat. Seria aconseguir que el senyor li renovés l’ús de fruit de la terra.
Mañería: taxa que paguen aquelles famílies camperoles que no tenen descendents, o aquelles que se li han mort els fills.
Osas: reflecteixen una condició absolutament servil. És el pagament que fan les dones per a poder contraure matrimoni. Seria la compra del permís del senyor per a que es pugui casar.
Aquestes càrregues són eventuals, però tenen una qüestió psicològica i és que el senyor s’està introduint dins de la família. S’està intentant controlar els moviments dels camperols. Aquesta és una de les taxes conegudes a Catalunya, la remença, la qual implica que el camperol no es pot moure si el senyor no li dóna permís.Aquest camperol si paga es pot marxar; normalment la condició que posa el senyor, a part de pagar, és que trobi un altre camperol que es quedi amb la terra.
No tots els senyorius paguen les mateixes taxes. Hi ha un altre tipus de pagament que es fan per l’aprofitament dels boscos i de les pastures. Aquest tipus de pagaments reben el nom de “condazgo” en el cas que sigui per a la recol·lecció de fruits dels boscos; “herbazgo” es paga per l’aprofitament de les pastures per als animals. Aquestes zones abans eren d’ús col·lectiu i ara passen a mans del senyor i per a que els camperols les puguin usar han de pagar aquestes 60 taxes al senyor. Els camperols també paguen una sèrie de pagaments que es diuen “gabelas” en general i serien per l’ús del molí, del forn, del lagar, etc. és a dir, per a l’ús d’aquests tipus de propietats senyorials.
Moltes d’aquestes taxes es pagaven en productes o treball. A partir del segle XI, que es quan va haver-hi excedents es va desenvolupar la xarxa de mercats i les fires i aquí ja es paga en moneda. A partir del XII ja trobarem que aquests pagaments seran una part de la collita.
Totes aquestes taxes van sortir de la privatització d’impostos públics que provenien del Baix Imperi. Els senyors feudals es van quedar de manera privada amb unes taxes que eren fiscals i tan sols podia quedar-se el monarca. El “nuncio”, la “manyeria” i les “osas” són unes taxes noves i es coneixen com les malae inventiones. És una forma de subjugar als camperols amb unes taxes que permeten controlar la família feudal. D’aquesta manera, el camperol paga unes taxes molt importants. Això ho sabem gràcies als càlculs de GUY BOIS i ROBERT FOSSIER, i veiem que el camperol li pagava al senyor entre el 25-30% de la collita.
Pel que fa la noblesa, fins al segle XI, la seva constitució va ser relativament simple. Els que es trobaven més avall eren els cavallers vilans. Aquests serien com una semi noblesa, es trobarien entre els camperols lliures i els “infanzones”.
Aquests cavallers vilans es troben entorn de la monarquia, participen a la guerra amb cavalls i van constituir un grup guerrer molt important a les aldees. Aquests van néixer per una doble necessitat: - La lluita contra l’Islam.
Formació de les mesnades senyorials, és a dir, els grups de cavallers que es passegen pel senyoriu per a demostrar el poder del senyor.
Aquests van sorgir de les prestacions militars que devien els camperols de les comunitats d’aldea. Aquest reduït grup de camperols rics de les aldees són els que poden tenir cavalls per a la guerra. Entren al servei del magnat i aquest els recompensa de dues maneres: suprimintcàrregues econòmiques i els hi concedeix “prestimonia”, “atonitos”, és a dir, terres que són suficients per a poder-se mantenir i poder complir amb les seves obligacions militars.
Els cavallers vilans són doncs camperols rics, amb propietats mitjanes i que es pot pagar el cavall i les armes. A més a més, com que va a la guerra tenen una sèrie de privilegis de caràcter social. Per això, en principi pertany a la classe feudal per les funcions que desenvolupa, però per altra banda no constitueix l’estament de la noblesa perquè li falta la herència del poder, doncs no pot transmetre la seva categoria als seus fills.
Aquests cavallers vilans no tributen, a diferència dels camperols lliures i els dependents que estan obligats pels “fonsados” a participar en les guerres, els quals reben el nom de “peones”, “percheros” o “pedones”. Aquests fan la guerra a peu.
Els cavallers vilans van ser molt importants a la zona més enllà del Duero que en la zona del Cantàbric, sobretot perquè en aquesta zona aquesta cavalleria va tenir unes característiques pròpies, doncs van tenir un paper dirigent en la colonització i la defensa del territori. La major característica és que tenen més força i autonomia que els cavallers vilans del nord. A les ciutats d’Extremadura es van convertir en la oligarquia i van controlar el govern d’aquestes ciutats.
Per damunt dels cavallers vilans trobem els “infanzones”, els quals constitueixen la petita noblesa. Molts d’ells són fills segons de l’alta noblesa i presten serveis feudo-vassallàtics. Al igual que els cavallers vilans, són mà d’obra militar. Les característiques més importants són tres: 61 - La seva condició guerrera.
La gran majoria tenen moltes terres en propietats.
La dignitat nobiliària es transmet per herència (a diferència dels cavallers vilans).
Trobem alhora dos tipus de “infanzones”: els de sang, doncs han rebut el seu títol per herència i els de carta reial, doncs han rebut el seu títol per ordre del rei. No paguen els seus tributs i a més a més reben terres.
Per damunt d’aquests trobem l’altanoblesa que treballa a la cort pel monarca o treballa en els comtats. A vegades apareixen a la documentació com a “comes”, “ricos hombres”, “seniores”, “nobili”. Els distingeix que tenen el control d’un territori delegat pel monarca.
Formació del comtat de Castella Entorn al segle X, el regne àstur lleonès tenia una gran extensió i evidentment, això dificultava les comunicacions entre els diversos territoris, el monarca ho tenia molt malament per saber que passava arreu del regne. D’aquesta forma era inevitable que alguns territoris com Galícia o Castella tendissin a distanciar-se, de fet, en el cas de Galícia durant el segle X va haver-hi un rei independent.
En el cas del naixement del comtat de Castella, la referència més antiga que tenim d’aquest comtat ens porta a l’any 800, quan a la documentació s’al·ludeix a l’activitat colonitzadora que estaven portant a terme una comunitat monàstica, al front de la qual es trobava l’abat Vitulo. Quan parlen de Castella en aquest document es refereixen a una petita comarca de la vall de Mena, que es troba al nord de Burgos. Tenim algunes notícies més, com que es deia Vardulia i va passar a dir-se Castella perquè estava plena de fortificacions.
D’aquesta forma podem dir que Castella era un territori de frontera i la seva singularitat s’aprecia a partir de diversos aspectes. Sabem que és un territori en el qual hi ha un predomini de les costums enfront de la llei; a Castella no s’utilitza el Liber Iudiciorum. És una zona on hi ha menys estratificació social que a la zona de Lleó, doncs era una zona fronterera i molt allunyada de la cort.
A inicis del segle X, aquesta part oriental del regne àstur lleonès, està dividida en una sèrie de comtats: Àlaba, Burgos, Castella i a la dècada dels 30, sota el mandat del comte FernanGonzález aquests territoris es van ajuntar per a formar el comtat de Castella. Aquest comte va aprofitar la debilitat de la monarquia lleonesa, no per a independitzar-se del regne de Lleó, sinó que va aconseguir una important autonomia. Segueix existint el vincle formal vassallàtic entre el regne de Lleó amb el comtat de Castella.
A partir de Fernan González el comtat de Castella es va transmetre per herència dins del seu llinatge. Veurem com el llinatge de Fernan González acaba entroncant amb la família del comtat d’Aragó i del regne de Pamplona.
Formació del Comtat d’Aragó El comtat d’Aragó es va formar en una franja muntanyosa del Pirineu. Aquest va néixer com una demarcació per part dels carolingis per a defensar la zona dels atacs dels musulmans.
En aquests moments la ciutat de Huesca estava controlada pels musulmans. Al ser els carolingis els que controlen el territori són ells els que anomenen els magnats, els quals exerceixen com a comtes.
62 Per conèixeraquesta primera època disposem de dues fonts. Una d’elles són els Annales Regni Francorum, els quals cobreixen la història des de l’època de Pipí el Breu fins a LudovicoPío. En aquests se’ns explica que el primer magnat que anomenen els carolingis per a controlar el territori que seria el futur comtat d’Aragó és un tal Aureolo, la funció del qual era vetllar per les comunicacions entre Hispania i la Gallia, i a més a més, aquest Aureolo residia més enllà dels Pirineus, enfront a Huesca i Saragossa, per tant, se’ns delimita el germen del comtat d’Aragó. Tan sols sabem que és al nord de Huesca i al al·ludir a les comunicacions, donem per suposat que es tracta de la vigilància de les vies de comunicació romana, i per tant vigilaria la via que entrava per Somport i arribava fins a Saragossa.
Aquests annals ens informen que Aureolo va morir en el 809 i a partir d’aleshores el governador musulmà de Saragossa i Huesca, Amrús, es va apoderar d’una sèrie de fortificacions dels carolingis i en elles hi va col·locar guarnicions musulmanes. Sembla ser que es va establir una treva entre l’emir de Còrdova i Lluís el Pietós l’any 815. A partir d’aquest moment els carolingis van recuperar el control d’aquestes guarnicions.
Una altra font dóna més informació, les Genealogies de Roda. Aquestes es troben dins del Códex de Roda, el qual és un manuscrit de finals del segle X que conté diversos textos. Per exemple, la Historiae adversus paganos, la Historia de Sant Isidor, etc. Segons les Genealogiesde Roda, el fundador de la dinastia que va controlar el comtat d’Aragó ésAznar GalindezI,qui seria el successor d’Aureolo, per tant, anomenat pel monarca carolingi. A partir d’Aznar Galindez I el càrrec de comte en el comtat d’Aragó serà hereditari. Aznar Galindez I va tenir tres fills: - Céntulo Aznárez.
Galindo Aznárez.
Matrona.
Matrona es va casar amb García el Malo, que era fill de Galindo Belascotene, el comte de Sobrarbe. García el Malo es va revoltar contra el seu sogre i va esclatar una lluita civil dins del comtat d’Aragó. En aquesta lluita Aznar Galindez va aconseguir capturar a García el Malo, el qual va ser empresonat, però va escapar i va fer assassinar a Céntulo Aznárez, va repudiar a la seva dona Matrona i es va casar amb la filla del rei de Pamplona, Iñigo Arista i a més a més s’alia amb els musulmans i gràcies a això es va apoderar del comtat d’Aragó.
Davant d’això, Aznar es va aliar amb Carlemany, el qual li va cedir en compensació el comtat d’Urgell i el comtat de la Cerdanya; de forma temporal. Aznar Galindez aconsegueix recuperar el comtat d’Aragó, de manera que la successió d’Aznar Galindez va recaure sobre GalindoAznárez. Al llarg del segle IX va continuar la línia dinàstica d’Aznar Galíndez, però continuen essent comtes.
Durant el segle X va haver-hi un matrimoni molt interessant, la filla de Galindo Aznárez, Andregoto, es va casar amb el rei de Pamplona, García Sánchez I. Ambdós tenen un fill, SanchoGarcés II, el qual va emparentar amb Almansur, doncs una de les seves filles estarà casada amb ell. L’any 970Sancho Garcés II va heretar el regne de Pamplona(del seu pare) i el comtat d’Aragó(de la seva mare), de manera que veiem la unió del regne de Pamplona i del comtat d’Aragó.
Comtat i regne van estar units fins l’any 1035, quan mor Sancho III el Mayor, rei de Pamplona, comte d’Aragó. Ell es va casar amb Muniadonade Castella, la qual era filla del comte castellàSancho Garcia i germana del comte castellà García Sánchez. García Sánchez va ser assassinat i sense fills, de manera que el comtat de Castella va passar a Sancho III el Major. No obstant, els nobles de Castella van exigir a Sancho III el Major que li deixi el comtat a un segon 63 per què no quedés annexionat al regne de Pamplona. A més a més, Sancho III el Mayor va annexionar el comtat de Sobrarbe i el comtat de Ribagorça, per herència de la seva dona.
Veiem doncs com s’admet l’herència femenina.
Sancho III el Mayor va dividir el seu regne entre els seus fills legítims i il·legítims: - - Es van repartir les pàries de diversos regnes de taifes.
García Sánchez III li deixa el regne de Pamplona.
A García li correspon la zona d’Àlaba i una part del comtat de Castella.
A Fernando li deixa una petita part del comtat de Castella, la zona de Burgos fins al Duero. Aquest va aconseguir annexionar-se la part de García.
o Fernando es va casar amb Sancha, germana de Bermudo III (rei de Lleó).
Bermudo III va morir sense descendència, de manera que per matrimoni, Fernando es va convertir en rei de Lleó. Per tant seria, comte de Castella i rei de Lleó.
o Quan va morir Fernando va deixar el seu regne repartit. En aquest repartiment, el comtat de Castella li va deixar al seu fill primogènit, Sancho, qui va heretar l’any 1065 el comtat de Castella però elevat a la categoria de regne. Aquest és l’origen del regne de Castella. Es va mantenir la independència dels dos regnes. A Alfons li correspon el regne de Lleó,al García li correspon el regne de Galícia i a les filles Urraca li correspon la ciutat deZamora i a Elvira la ciutat de Toro.
A Gonzalo li deixa els comtats de Sobrarbe i Ribagorça.
ARamir (fill il·legítim) el comtat d’Aragó. Aquest aconsegueix incorporar-se els comtats de Sobrarbe i Ribagorça quan el seu germà mor. El seu hereuSanchoRamírezva rebre els tres comtats però, a partir d’ell, per indicació del seu pare, el comtat d’Aragó va passar a ser el regne d’Aragó. Aquesta era una manera per oposar-se als regnes dels seus germans.
o Es va posar el regne sota l’ombra de la Santa Seu perquè sabien que era un regne dèbil per a evitar problemes.
Colonització de la vall del Duero al Sistema Central Aquest espai que compren aquesta colonització és el que es denomina l’Extremadura Castellana-Lleonesa. La colonització gira entorn de l’any 1085, quan es vaconquerir Toledo. De totes maneres, aquesta area, ja en el segle XI s’havien ocupat alguna d’aquestes zones.
L’ocupacióreial del territori va tenir lloc a partir del segle XI. En aquest ampli espai es poden diferenciar tres zones, en les quals el ritme de colonització és diferent: - Extremadura occidental: les terres i la ciutat de Salamanca, Alba deTormes, Ledesma i Ciudad Rodrigo.
Extremadura castellana: Àvila, Segovia, Sepúlveda, Olmedo i Medina del Campo.
Zones d’intens poblament durant la segona meitat del segle XI.
Extremadura oriental: les terres del nivell alt del Duero; Sigüenza, MedinaCeli, Sòria.
Les dues primeres són les primeres que es van colonitzar, en la segona meitat del segle XI, mentre que la última s’iniciarà a inicis del XII.
La colonització va iniciar-se grosso modo durant la segona meitat del s. XI. Una mica abans, durant la primera meitat, aquesta zona està semidespoblada i servia de refugi 64 adelinqüents, aventurers o a camperols que escapen del jou senyorial. Era una zona de frontera de pastures de ramats i podem parlar ja d’una transhumància.
La guerra va marcar molt més la forma de colonitzar el territori. La guerra va tenir dues fites: - La conquesta de Toledo de l’any 1085.
La batalla de “Sagrajas” o de “Zallaqa” de l’any 1086, la qual va ser guanyada pels almoràvits.
Per entendre l’arribada dels almoràvits ens hem de remuntar a l’època d’AbdelRahmanIII, qui pertany a la dinastia Omeia. Ell va iniciar una sèrie de reformes, entre les que destaca la de l’exèrcit. Abd el Rahman III va veure que el control de l’exèrcit és un problema per al seu poder, de manera que va decidir introduir mà d’obra mercenària que contracta en els regnes cristians del nord.
Aquestes reformes van ser continuades per Al Mansur, un visir. Va trencar els llaços tribals de l’exèrcit i el va convertir en un exèrcit de mercenaris pagats per Al Mansur. Una segona reforma va ser treure del funcionariat a tots els clans àrabs que controlaven l’administració.
Mica en mica es van anomenar com a esclaus funcionaris a esclaus manumesos que havien estat instruïts i no tenien vinculació amb els clans àrabs. Al Mansur, per a poder pagar aquesta reforma, tenia dues formes per aconseguir diners: - La pujada d’impostos a Al Andalus.
Impulsar ràtziescontra els regnes cristians.
Al Mansur va morir l’any 1002, i aleshores va ser succeït per un dels seus fills, Abd Al Malik, qui va seguir amb la mateixa política que el seu pare. Quan aquest va morir, el va succeir en el càrrec de visir un altre dels fills d’Al Mansur, el net de Sancho Garcés, Abd el Rahman Sanchuelo. El gran error de Sanchuelo va ser convèncer a Isham II que l’anomeni hereu; és la primera vegada que es trenca la línia dinàstica Omeia. Els clans àrabs tenien molt clar que la línia dinàstica no es podia trencar. Quan això es va saber, l’any 1009 va esclatar la fitna, la guerra civil, que va suposar la deposició de Isham II i a partir d’aleshores van haver-hi una sèrie de lluites pel poder que van culminar l’any 1031 amb la desintegració del califat. A partir d’aleshores al-Andalus es va fragmentar en nombrosos regnes de taifes, els quals estaven al cap davant d’un reietó que controlava un territori més o menys petit.
Durant aquest període del regne de taifes es quan es va produir la conquesta de Toledo.
Aquests regnes eren molt rics a nivell econòmic, a nivell cultural, però el seu poder polític és nul. Això va propiciar que els reis del nord puguin aconseguir la imposició del cobrament de pàries.
Amb la conquesta de Toledo és quan els regnes de taifes s’adonen que el pagament de les pàries no impedeix l’avanç dels regnes cristians cap al sud. Per aquest motiu va haver-hi una sèrie de reis de taifes que van decidir demanar ajuda als almoràvits. Aquests eren una tribu berber del sud del Sàhara, que en aquests moments havien creat un imperi al nord d’Àfrica.
Entre aquests reietons es trobava el de la taifa de Granada.
Els almoràvits són musulmans africans que constitueixen una secta pròpia que va ser fundada per Ibn Yasin, que va néixer al sud del Sàhara. A inicis del segle XI hi ha una facció de la tribu berber dels “Sanhaja”, la qual es troba al sud del Marroc. El cap d’aquesta tribu fa venir al jurista Ibn Yasin per què els instrueixi en la religió islàmica . Ibn Yasin va agrupar a una sèrie de deixebles en una confraria militar que va tenir la seva seu en un convent fortificat, els anomenats ribat. Els del ribat són els al-morabitin, els almoràvits.
65 Ibn Yasin i els seus deixeblesvan aconseguir moltes conversions a l’Islam. Per què el criden? El motiu al qual al·ludeixen els historiadors és perquè els berbers desitgen escapar dels príncepsnegres de Ghana, una manera era la conversió a l’Islam i buscar recolzament a la zona de l’Islam. Aquests berbers van marxar ràpidament en Guerra Santa cap al Marroc. L’any 1056 van conquerir Sijilmasa, de manera que van posar fi a l’últim estat “yariguí”.
Quan va morir Ibn Yasin el va succeir Yusuf Ibn Tasufin, qui va aconseguir crear un imperi.
Poc abans de la conquesta de Toledo, els almoràvits ja tenien tot el Marroc i gran part de l’actual Argelia. En tots els territoris va anar edificant moltes mesquites, com a mostra de la conversió a l’Islam.
És en aquest moment quan diversos reis de taifes van decidir cridar al nou poder del nord d’Àfrica davant l’amenaça dels nous cristians. Yusuf Ibn Tasufin es va enfrontar prop de Toledo a la batalla de Sagrajas, en la qual es va derrotar a l’exèrcitcristià i és el motiu més important pel qual es aturar la conquesta cristiana.
A partir del 1086 estan presents els almoràvits a la Península Ibèrica. La primera idea de Yusuf Ibn Tasufin és regressar al nord d’Àfrica, doncs van crear un imperi impressionant territorial. Malgrat tot, retornen a la Península Ibèrica perquè són uns musulmans recent convertits i segueixen estrictament la doctrina islàmica. Quan arriben a la Península es troben uns regnes de taifes amb una relaxació de costums i religiosa, per això Yusuf Ibn Tasufin considera que s’han d’expulsar els diversos reis de taifes i prendre possessió del territori. Tot això va condicionar la colonització de l’Extremadura Castellana Lleonesa.
Això serveix per explicar com es realitza el poblament de l’Extremadura Castellana Lleonesa, el qual és molt ampli, més si tenim en compte que hi ha molt pocs pobladors disponibles. També s’ha de tenir en compte que la monarquia, que ja ha aprés molt de la colonització, vol que en aquesta zona no es creïn grans estructures nobiliàries, siguin laiques o eclesiàstiques, perquè això limitava l’actuació directa del rei a la zona. A més a més, en aquesta colonització l’arribada dels almoràvits va accentuar la funció militar dels centres de població de la frontera.
Organització del poblament a l’Extremadura Castella Lleonesa.
És un tipus de poblament molt més organitzatque el que vam veure del Cantàbric al Duero, perquè ja té una experiència. En aquest cas no va ser una colonització espontània, degut al perill que suposaven els almoràvitsi també perquè hi ha escassos pobladors. Per aquest motiu el poblament el va organitzar el rei.
El rei va confiar el poblament a unes autoritats civils que ell anomena i aquests van haver de controlar espais enormes. És per aquest motiu pel qual van jugar un paper fonamental les ciutats, les quals van ser òrgans de govern, zones de concentració de població i van ser zonesdedefensa.
A aquestes ciutats, que són la base de la colonització de la zona d’Extremadura, se les va dotar amb òrgans de govern propi, el qual s’anomena concilium. Aquest concejo consisteix en que a cada ciutat mana un grup de ciutadans, el qual s’encarrega de l’administració de la ciutat, de l’administració del territori de la ciutat -el “alfoz”- i lògicament s’han d’encarregar de la defensa de la ciutat i del “alfoz”. Aquesta defensa és molt important degut a la presència dels almoràvits. Això explica perquè s’assenten primer en les ciutats, com Salamanca i Àvila.
66 Després es van establir en les aldees que van omplir els “alfoces”. Aquestes aldees es van envoltar d’un recinte emmurallat, el qual és un recinte que deixa a l’interior molts espaisoberts, perquè s’inclouen terres de cultiu i terrenys per a poder resguardar els ramats.
Són aldees diferents a les del Cantàbric i del Duero, doncs són urbanes perquè depenen d’una ciutat.
En el cas de la ciutat, són ciutats on els pobladors es van enquadrar per barris o parròquies, en funció del seu lloc de provinença, tal com podem veure a Salamanca, Àvila o Soria.
La idea que té la monarquia quan gestiona la colonització és que el nombre de ciutats sigui petit. Interessa que n’hi hagi poques però molt poblades, doncs des de aquestes ciutats naixeria el poblament de les aldees. Aquestes ciutats són les que asseguraran la defensa de la zona. És per aquest motiu que els que arriben a la ciutat reben terres del “alfoz” i van rebre una sèrie de privilegis, també coneguts com a “fueros”.
Hem de pensar que els primers que arriben, les autoritats anomenades pel monarca, van rebre competències militars, de justícia, administratives, etc. per tant, ells són els que van haver d’establir als colonitzadors que anaven arribant. Aquests administradors que han rebut el poder del monarca els van haver de recol·locar en diversos espais de la ciutat o del “alfoz”. En aquest consell va haver-hi dues classes socials: - Cavallers vilans: no paguen tributs i s’encarreguen de la defensa de la ciutat.
Peons: paguen tributs, NO CENSOS, doncs les terres són en propietat.
Donat el caràcter de frontera que té Extremadura, implica que els camperols i els pastors són jurídicament més lliures que els del nord. En cap moment es pot parlar d’igualitarisme, doncs des de el primer moment hi va haver diferències socials, fet que va provocar que al final s’establís un règimfeudal a la zona d’Extremadura.
Hi ha una estructuració social interna en els concejos. Des de un primer moment veiem els cavallers vilans i els peons, però a més a més, les seus catedralícies van veure com va augmentar el seu poder considerablement. El rei intenta evitar que es creïn grans senyorius però és molt difícil evitar que al bisbe se li facin donacions. A més a més, al ser una zona tan conflictiva hi ha camperols que acaben marxant. Per altra banda, hi ha dues qüestions més que van afavorir la diferenciació social, la guerra i la ramaderia. A partir del 1086, la batalla de Sabrajas, aquesta zona va adquirir una funció estratègica fonamental, de manera que la monarquia va encomanar als “concejos” que neutralitzin l’ofensiva almoràvit. La van neutralitzar organitzant algarades contra els territoris musulmans. Aquestes s’organitzen sempre a l’estiu per dos motius, pel temps i quan fas més mal, doncs els camps encara tenen la collita. El botí per excel·lència, a part dels esclaus, és la ramaderia. La funció guerrera dels “concejos” es veu des d’un bon començament, fet que va comportar la diferenciació social, doncs el repartiment del botí no és igual entre els combatents.La riquesa dels cavallers es va fonamentar en la ramaderia de la llana.
Per altra banda, una altra de les qüestions importants és que trobem lloc a un feudalisme, el qual té unes característiques pròpies. La categoria social dins de la classe feudal hegemònica són els cavallers vilatans, els quals són senyors feudals. Aquests són els beneficiaris d’una delegació de poders de la monarquia i també són els principals beneficiaris de l’exempciódecàrregues fiscals que els hi ha donat el monarca. Això produeix que a partir d’aquestes concessions s’aconsegueix controlar el “alfoz”, juntament amb els seus camperols i ramaders, establint-se relacions feudals de control sobre aquests camperols.
Aquest poblament d’Extremadura es va produir al mateix temps que l’ocupació de la Transerra, l’espai que va des de la Cordillera central fins al Tajo. En aquesta colonització va ser 67 fonamental la capitulació de Toledo, 25 de maig de 1085. Va ser un fet molt important, perquè? Va ser la primera gran ciutat musulmana que va caure en mans cristianes. Per tant, per als musulmans va suposar una gran pèrdua, doncs a més a més era un punt estratègic de la frontera mitjana. Per als cristians, per primera vegada es troben amb nucli urbà molt poblat, on hi ha una comunitatislàmica que roman, una comunitat jueva i una comunitatmossàrab. A més a més, van recuperar la capital del regne visigot. També van conquerir la taifade Toledo, la qual era una de les més grans. Aquests regnes de taifes en àrab se’ls anomenaMuluk Al-Tawa’if, que significa el regne dels trossos.
Abans del 1031 ja hi havia regnes de taifes. Des de l’any 1009, hi ha determinats territoris d’Al-Andalus que s’independitzen, de manera que trobem una sèrie de regnes de taifes, com la d’Almeria, Murcia, Denia o Algeciras, entre altres.
El que és important de les taifes és que els reietons de taifes, cadascú s’apodera d’un territori i cada família reivindica el poder suprem en aquella zona. Per tant, aquest procés de fragmentació d’Al-Andalus és una operació de força entre aquelles famílies més potents. Això és important per a entendre perquè algunes taifes són molt grans territorialment i d’altres més petites; sempre està en relació amb el poder de les famílies que les controla. Aquestes famílies són conscients que són il·legítimes, per això ningú reclama el títol de califa, tan sols reivindiquen competències administratives i polítiques. A partir d’aquest moment tan sols tindrem el califa de Bagdad i el califa d’Egipte.
Els diversos reietons anomenen als seus successors, reprodueixen el funcionament de la cort de Còrdova. A les corts dels regnes de Taifes hi acudeixen els millors intel·lectuals de l’època.
Totes les taifes tenen el seu exèrcit propi, el nucli central del qual és la mateixa família que crea la taifa. En segon lloc utilitzen mercenaris cristians, és a dir, per una banda tenim el nucli fort i després els mercenaris cristians. Una altra característica comuna és que s’envolten d’un escenari luxós i refinat; l’artandalusí per excel·lència és l’art dels regnes de taifes.També encunyen moneda.
Aquests regnes de taifes no deixen de ser líders que tan sols volen crear un regne (ho aconsegueixen). Volen aconseguir un territori propi i explotar-lo. Per a aconseguir aquests desitjos s’enfronten entre els diversos regnes de taifes. Quan no és possible aliar-se entre ells, demanen ajuda als cristians del nord. Es va produir un descens del sentiment i de la pràctica de la religió; es va relaxar molt la identitat musulmana, per això és un moment d’enorme tolerància religiosa. Això explica la reacció que van tenir els almoràvits.
Aquesta debilitat de les taifes coincideix amb la militarització dels regnes cristians, doncs s’està consolidant el sistema feudal. És per aquest motiu pel qual les taifes es converteixen per als cristians en màquines per a fer diners per dos canals principals. En primer lloc els cristians mercenaris ofereixen els seus exèrcits mercenaris, els quals són caríssims. Els regnes cristians en el segle XI sempre tenen a disposició una reserva militar disposada a servir a aquell que els pagui. Els diners que aconsegueixen amb els mercenaris i les pàries, és important entendre que implica el desemborsament de totes les quantitats de diners per als regnes de taifes. Les pàries són quantitats astronòmiques que es paguen en or als diversos reis i comtes. Per a poder aquestes pàries, s’han de pujar els impostos propis, això implica automàticament una aixecament de la població. Per a sufocar aquestes revoltes s’ha de recórrer als mercenariscristians, de manera que trobem un cercle viciós. Els mercenaris cristians van ser imprescindibles. Tot aquest sistema funciona, però va arribar un moment, a partir de l’any 1080, els castellans van trencar el sistema de les pàries amb la conquesta de Toledo.
Tot això ve per un pacte que es va fer entre Alfons VI de Castella i el rei de la taifa de Toledo Al-Qadir.
68 Hi ha una tipologia que divideix els regnes de taifes en tres tipus: - Regnes de taifes àrabs. Aquests són regnes de taifes on el poder el va prendre una família d’origen àrab de molt prestigi que havien arribat al segle VIII a la Península.
Regnes de taifes berbers. Aquests no són els que van arribar amb Tariq, sinó que són els que va portar Almansur durant el segle X. Per exemple el de Granada.
Regnes de taifes eslavones. La família que pren el poder és d’origen esclau. Aquests serien esclaus comprats en el segle X, que han aprés l’àrab i tota la maquinària administrativa i que s’havien convertit en alts funcionaris gràcies a la política d’Almansur.
Les tres taifes més importants eren Sevilla, Saragossa i Granada.
Toledo es va independitzar entorn al 1010, poc després de la mort del fill d’Almansur, quan alguns magnats van decidir independitzar-se. La situació es va fer tant caòtica que els habitants van decidir l’any 1018 entregar-li el poder a una famíliaberber dels zennun. Aquesta família va ser la que va tenir el control de la taifa fins l’any 1085. D’aquesta família el rei més important va ser al-Mammun, qui va aconseguir imposar un predomini políticsobre els restants regnes musulmans, fins queva aconseguir annexionar la taifa de Còrdova i la taifa deValència.Durant el regnat del seu successor és al-Qadir la taifa de Toledo va entrar en una situació de disturbis que va ser aprofitada per a treure territori de la taifa de Toledo; per exemple, la taifa de València es va independitzar i Còrdova va passar a dependre de la taifa de Sevilla.
Davant d’aquesta situació de crisi es van formar dos bàndols, un era partidari de sol·licitar el recolzament d’Alfons VI i un altre volia demanar recolzament a les altres taifes. En un primer moment van triomfar els últims, per aquest motiu es va destituir a al-Qadir i van col·locar al reitó de la taifa de BadajozAl-Mutawakkil. Aquest no va aconseguir controlar la taifa de Toledo ni consolidar el seu poder i va abandonar la taifa i va tornar a Badajoz. Va ser aleshores quan al-Qadir, recolzat per Alfons VI va tornar a regnar a Toledo, però gràcies al recolzament cristià. Alfons VI va enviar tropes i va aconseguir acabar a la revolta. A canvi va exigir molts diners i una sèrie d’assentaments estratègics. Al final Alfons VI va decidir prendre Toledo, sembla ser que hi ha un pacte entre el rei i al-Qadir per a evitar els problemes de la taifa.
Aquesta ocupació es va fer per capitulació, a canvi de l’entrega, Alfons VI li va donar a alQadir la taifa de València.
Aquesta conquesta cristiana va alertar a tot Al-Andalus, però el fet important va ser l’impactepsicològic que va tenir la conquesta de Toledo. Juntament amb Toledo tota la taifa va passar a mans cristianes. En aquest cas ens trobem amb un territori densament poblat, ciutats molt poblades que no es van abandonar. Els musulmans van marxar de la zona rural de la taifa de Toledo, la qual va quedar en mans dels mossàrabs. Toledo és la ciutat i el territori que va tenir més població mossàrab de tots els territoris que es van conquerir.
En el pacte de capitulacióde la ciutat es diu que els musulmans poden romandre lliurement a la ciutat, poden tenir tots els seus béns. Tan sols se’ls demana que segueixin pagant els impostos que ja pagaven al seu rei de taifes. Teòricament la seva situació no canviava. A més a més es va establir que els que vulguin marxar poden fer-ho. Tanmateix, es diu que si un cop han marxat s’arrepenteixen, poden tornar. Aquest pacte dona unes garanties, teòricament molt bones. A més a més, es diu que la mesquita major es reservaria per al culte musulmà.
Alfons VI es reservava l’alcasaba, l’almunia i el tresor de la família. Aquestes condicions magnífiques que apareixen, al dia següent van ser desvirtuades.
69 El monarca va encomanar el govern de la ciutat a un home de confiança que podia servir d’intermediari entre conqueridors i conquistats, un mossàrab que s’anomenava SisnandoDavídiz.
La capitulació va ser un pacte molt similar a pactes que si que es conserven, com el pacte de Cohibra. Les condicions més importants són les que es refereixen a la població musulmana. Els musulmans que capitulen havien d’acceptar la sobirania cristiana, d’aquesta manera es podien quedar a Toledo amb tots els seus béns i només havien de pagar aquells impostos que ja pagaven en època musulmana. La pressió fiscal serà la mateixa.Segons aquest pacte de capitulació, tots els musulmans que volguessin abandonar els territoris podien fer-ho lliurement i si després volien tornar, podien fer-ho.Una condició molt important és que la mesquita major, l’Aljama, quedava en mans musulmans per al seu propi culte, mentre que totes les possessions del rei de taifes de Toledo, juntament amb totes les altres mesquites passaven a mans d’Alfons VI.Aquesta seria la situació teòrica dels musulmans. A més a més, a Toledo hi havia dues comunitats més, la mossàrab i la jueva, amb les quals també va haver-hi un pacte.
A la taifa de Toledo, el nombre de mossàrabs és molt important. REINA PASTOR calcula que quan van arribar els cristians l’any 1085, la població mossàrab estava entre el 15% i el 20% de la població. Aquests disposaven de sis parròquies i una vegada entra Alfons VI se’ls hi garanteix el seu status fiscal, pagaran els mateixos impostos. El més important és que se’ls hi reconeix una autonomia jurídica, és a dir, és regiran a partir de les seves lleis. Això significa que a més a més se’ls hi permet una autonomia cultural i religiosa. Quan parlem de religiosa vol dir que aquests mossàrabs tenen el seu propi ritus litúrgic mossàrab, el qual en aquests moments ja no existeix al nord de Toledo. Per altra banda, aquests mossàrabs parlen i escriuen en àrab, de forma que podem identificar a través de la documentació quins eren els diversos grups de mossàrabs.
Pel que fa als jueus la situació és molt semblant, se’ls hi garanteix l’autonomiareligiosa i cultural, que puguin continuar amb els seus negocis.
El primer governador va ser el mossàrab Sisnado Davídiz, fet important perquè per als musulmans significava tranquil·litat. Per tant, veiem que l’actitud del rei és buscar consolidar la conquesta de la ciutat de Toledo. Perquè ho vol fer? En aquests moments la taifa no està colonitzada, de manera que no és un territori segur. Al rei li interessa de la capital. La única manera és tenir contenta la població musulmana i que aquesta no marxi. Es vol evitar l’èxode i s’intenta que tot continuï igual, sobretot que l’economia no es desmunti.
S’ha de tenir present que aquesta situació és totalment anòmala, sobretot s’hi observem a la resta d’Europa. El que passa a la Península Ibèrica no és normal la relació entre els reis cristians i els reietons musulmans. Això a ulls del papat i dels regnes europeus és completament anòmala. Per altra banda, la tolerància que permetien era també anòmala.
Malgrat tot, després de la conquesta de Toledo hi ha un sector minoritari que pensa que la convivència amb els musulmans és impossible. Per tant, aquesta designació de Sisnando Davídiz té com a objectiu tranquil·litzar els diversos i que no es modifiqui la base social. Amb aquesta base de pactes es va començar l’establiment de cristians; els primers van ser els membres de l’exèrcit. Sabem també que aquesta colonització de l’espai de Toledo es va planificar en les corts de Lleó de l’any 1086. Els cristians del nord es van col·locar en terres abandonades. Sabem també que Alfons VI va col·locar a “infanzones” com a vassalls en aquelles propietats que ell es va quedar i abans pertanyien a la família d’al-Qadir. També tenim documentat que en aquests primers anys va arribar un fort contingent d’immigrants que en les fonts apareixen com a “francos”. Aquests es van instal·lar al voltant de la mesquita Aljama. Els francos eren persones que venien de fora, la majoria dels quals venien del territori de l’actual 70 França, però també trobem anglesos i alemanys designats amb aquest nom. Això és important perquè és la primera vegada en la reconquesta que hi ha contingents de fora de la Península que van venir i van assentar-se. Això va ser gràcies a la proliferació del camí de Santiago.
Pocs anys més tard es va convocar la primera croada. A més a més, en la convocatòria de croada va tenir un paper molt important l’Ordredel Císter. Aquesta és la situació a Europa i es propícia la lluita contra el musulmà, per tant, no entenen com a la Península es produeixen aquests pactes de convivència.
Estem assistint a finals del segle XI a una polarització entre dos focus. Per una banda, tenim un món cristià que ideològicament s’està armant sota el concepte de croada i, per altra banda, el món islàmic s’està armant en contra dels mals musulmans, els quals són els reietons de les taifes. A la Península Ibèrica van xocar ambdós mons. Veiem doncs que aquests pactesd’Alfons VI són anacrònics.
Just després d’anomenar a Sisnado Davídiz, Alfons VI va marxar de Toledo. L’impacte de la conquesta va ser conegut arreu d’Europa. En aquesta situació la resta de taifes estan espantades i ofereixen el pagament de més pàries. Alfons VI immediatament marxa a renegociar les pàries i va intentar convèncer a la taifa de Saragossa, la qual es negava a pagar pàries.
Tan bon punt marxa, a Toledo es va produir un cop d’estat protagonitzat pel bisbe de Toledo, Bernat de Sedirac, un monjo de Cluny. Aquest cop d’estat va ser recolzat pels francs i segurament la pròpia reina, Constança de Borgonya. Es va assaltar violentament la mesquita i la van consagrar com a capital i per tant, es trencaven els pactes de capitulació. A més a més, van marxar als barris musulmans i immediatament els van expulsar de les cases i les seves llars van ser saquejades. L’actitud de Sisnado Davídiz va intentar contenir la situació. Alfons VI va regressar a Toledo i va admetre, de mala gana, la nova situació i va desautoritzar a SisnadoDavídiz. El rei va anomenar un segon governador de Toledo, Pedro Ansurez, qui no era una home de frontera (noblesa habituada a viure a la frontera), sinó que venia de les terres del nord, que no parla àrab i a més a més té un concepte dels musulmans força despectiu. Ara sí que es va produir un canvi radical que anava en consonància amb la resta d’Europa.
Aquesta caiguda de Toledo significa una amenaça enorme per a les taifes i va comportar l’arribadadels almoràvits, l’arribada dels quals va frenar l’expansió. Si que va ser significatiu que Toledo no fos recuperat pels almoràvits.
Base econòmica La primera constatació important és que a mitjans del segle XI, en tot el territori que va des de la Serralada Cantàbrica fins al Tajo es va produir un enorme desenvolupament urbà i un enorme desenvolupament del comerç. Aquest desenvolupament va ser conseqüència de factors interns i externs. Pel que fa als factors externs veiem: - Afluència de francs.
L’or de les pàries.
Els factors interns que expliquen el desenvolupament: - Creixement demogràfic molt important. A partir del segle XI, l’Europa occidental va començar a créixer demogràficament.
71 - Creixement agrari. Veurem un augment de l’excedent dels productes del camp. Això va portar un increment del consum, tot i que tan sols es va produir entre les classes altes.
Com a conseqüència d’aquests factors, al llarg de la segona meitat del segle XI veurem un desenvolupament de les ciutats i alhora la creació de noves ciutats. La zona més dinamitzada va ser tota la zona que segueix la ruta del camí de Santiago. Aquest camí va implicar un impuls del comerç a llarga distància i va anar lligat amb el creixement de la producció agrària. En tota aquella zona es va produir un increment enorme del consum.
El comerç a llarga distància va ser molt important com a desencadenant del creixement de les ciutats. Aquest comerç va aconseguir articular tota la zona nord de la Península, d’aquesta manera Castella i Lleó es va obrir a totes les innovacions que provenen d’Europa.
Aquesta obertura és a nivell comercial i a nivell cultural. Fins el segle XII, el comerç a llarga distància es canalitza per aquesta via terrestre, però a partir del segle XII va tenir molta importància la navegació de cabotatge, fet que va explicar el desigual ritme de creixement de la zona nord de la Península.
En aquest camí va jugar un paper fonamental la monarquia. Gràcies a l’actuació de sobirans comSancho III el Mayor, Fernando I i Alfons VI, els quals van dedicar part dels ingressos de les paries en la infraestructura del camí del Santiago. Es van construir ponts i camins per a facilitar el trasllat dels peregrins. També van dedicar part dels ingressos a crear hostaleries, moltes de les quals són de fundació reial. El camí principal va ser enllambordinat gràcies a les inversions que realitzen els monarques.
Al llarg d’aquest camí de Santiago van sorgir entre el 1050 i el 1150diverses ciutats denova planta. Aquestes van ser molt diferents a les que ja existien, les quals tenien una funció militar, administrativa, religiosa, etc. A partir d’ara la seva funcionalitat és diferent. Va jugar un paper fonamental els factors fonamentals com el comerç. Totes aquestes ciutats es van fundar a partir d’un nucli originari, aquest pot ser un monestir (Sahagun), una residència reial fortificada (Nájera) o una antiga vila (Logroño).
Quasi tots aquests nuclis es troben al costat d’un riu o al costat d’un pas del riu. Per als peregrins es molt important saber per on creuar els rius, de manera que es van fixar unes etapes de peregrinació, les quals totes comencin o acabin en el pas d’un riu. Molts peregrins s’esperaven a fer un grup compacte per a creuar el riu. El pas següent és l’establimentd’ungrup de poblacióestable que s’instal·li de forma espontània, sense la intervenció dels poders públics. El següent pas és la construcció del pont, els quals es financen pel monarca o per la noblesa. Més tard ve la construcció de les esglésies, dels hospitals per als peregrins –destaca l’hospital de Santiago- .
Lla construcció de tota aquesta infraestructura va tenir com a conseqüència l’atraccióde màd’obra, alguna especialitzada, i mà d’obra del camp a aquest nucli que s’està creant. Part d’aquesta mà d’obra, un cop s’han construït aquestes infraestructures es va establir a la ciutat.Un dels orígens d’aquestes ciutats neixen per la prestació de serveis de la població del voltant a aquests peregrins, des de alimentació, fins a la construcció de les edificacions. En aquests nuclis es van instal·lar canvistes(havien de vigilar molt amb el frau), d’artesans. El pas final d’aquest creixement del nucli de població es que aquest es dotarà d’una muralla que envolta a tot el conjunt de població que en aquests moments viu en el nucli.
La majoria d’aquestes ciutats que tenen el nom de burg són ciutats noves del segle XI, com Burgo de Osma.
72 El comerç de llarga distància es va desenvolupar ara i és molt important perquè connecta les ciutats cristianes del nord amb França per via terrestre. A partir de mitjans del segle XII aquesta connexió amb França també es va fer per via marítimagràcies a l desenvolupament de la navegació de cabotatge.
El camí de Santiago es va veure afavorit per dues coses: - La conquesta de Toledo va suposar la seguretat de tota la zona nord.
Els monarques que van crear infraestructures i van assentar les bases per què el camí acabi essent un camí comercial.
Sabem que a partir del segle XI sorgeixen ciutats de nova planta amb una funcionalitat primordialment comercial i de recolzament logístic als peregrins. El seu origen és diferent: poden ser monestirs, viles, fortalesesreials. Totes elles tenen un nucli aglutinant a partir del qual es creen. Les més importants es troben al costat d’un afluent de l’Ebre o del Duero.
En aquestes ciutats sempre hi ha un mercat on es pot comprar roba i menjar.Alhora sempre hi ha albergs i en totes elles es va desenvolupar un important mercat tal i com queda reflectit en les diverses tarifes de peatges, les quals demostren que molts d’aquests mercaders comercien amb productes de luxe que venen de la resta d’Europa –draps dels Països Baixos, productes d’Orient que venen de França, productes d’al-Andalus.
Aquestes ciutats no es creen gràcies al creixement agrícola com a la resta d’Europa, sinó gràcies factor comercial que entra pel camí de Santiago. El camí de Santiago implica també l’entrada d’una nova mentalitat.
Implantar aquests canvis a Europa a la Península. Diversos canvis: - Renovació cultural i religiosa: des de la conquesta musulmana, l’església cristiana estava dividida en dos: o Església cristiana del nord: havia quedat aïllada de l’Europa occidental.
Aquest aïllament va permetre que els laics exerceixen major pressió sobre l’església molt més que a la resta dels territoris europeus. Veurem dues institucions que controlen les esglésies dels regnes cristians:  Esglésies pròpies: són creades per senyors laics. D’aquesta manera les doten amb els seus propis mossens, de terres i d’ingressos.
 Monestirs familiars: molts nobles funden els seus propis monestirs per a col·locar-hi els seus fills. L’església no pot controlar el monestir.
La monarquia també té molt poder, doncs és el rei qui anomena els bisbes i abats i a més a més confirmen els monestirs.
Per una banda, les conseqüències van ser el nicolaisme, el nepotisme (entregar els càrrecs eclesiàstics a familiars), la simonia (la compra de càrrecs).
Això es va donar a tota Europa, però a la Península Ibèrica això va prendre molta importància. A més a Europa, la reforma Gregoriana va intentar posar fre a aquestes heretgies.
Per altra banda, sabem que a la Península perviuen costums autòctones. Des de inicis del segle XI Roma havia intentat imposar una única litúrgia a tota Europa. A la Península aquesta idea no havia arribat.
o Església cristiana del sud: aquesta és mossàrab i fa perviure la litúrgia i l’església visigoda.
73 En aquesta situació de començaments del segle XI encara perviuen al regne de Castella i Lleó hi ha una religiócristiana autòctona. A més a més, l’església de Roma estava intentant difondre la litúrgia arreu d’Occident; mica en mica el ritus romà es va estendre a zones tan allunyades com Polònia. Mentrestant, a la Península Ibèrica continua l’esglésiamossàrab.
Una altra qüestió important és la reforma monàstica d’època carolíngia, fet que implica remuntar-nos al segle IX.
A inicis del segle IX es va impulsar la reforma monàstica de Sant Benet d’Aniane, el qual va posar al dia les ordres monàstiques que hi havia arreu de l’imperi. No hi havia una regla única en tots els monestirs. Es va recopilar totes les regles i, prenent com a base principal la regla de Sant Benet d’Aniane crea una regla a partir de la qual volia trencar l’equilibri entre l’ora et labora. En aquesta nova regla es va crear la figura del monjo que prega, molt més que treballa.
Això és important, perquè quan mor Lluís el Pietòs i Sant Benet, la reforma es va paralitzar, perquè es va concebre com una llei de l’emperador i no com una reforma monàstica, fins al punt que els monestirs catalans van adoptar aquesta regla a partir del segle X. Va ser una reforma que va arribar també a Aragó també al segle X. Aquesta reforma no es va adoptar a Castella i Lleó.
En els monestirs de Castella i Lleó seguien majoritàriament regles visigodes, com la de Sant Isidor, altres la regla de Sant Fructuós. No hi ha una regla única.
A inicis del segle XI veiem com els monestirs catalans i aragonesos ja s’han regularitzat i els de Castella Lleó segueixen funcionant a través de les regles visigodes. Davant d’això, va ser necessari regularitzar la situació degut a la pressió que estava exercint la Santa Seu. Gregori VII va imposar la reforma gregoriana. La teocràcia pontifícia és que tothom havia d’acceptar la supremacia del Papa. Un altre factor que havia d’acceptar tothom és que la investidura dels alts càrrecs de l’església havia de ser exercida pel Papa i no per l’emperador.
Aquesta reforma va tenir un enorme recolzament dins de l’ordrede Cluny. Això és fonamental perquè sabem que els primers bisbes de Castella i Lleó després de la reforma provenen de Cluny.
El successor de Gregori VII, Alexandre VI, considerava que el ritus mossàrab era irregular i herètic, de manera que el propi Papa va enviar a la Península un delegat pontifici, HugCandido, per a obligar al monarca a imposar el ritus romà. Aquest ritual es va adoptar per primer cop als comtats catalans abans del 1050. A partir de 1070 el van adoptar Aragó i Navarra. A Castella i Lleó la situació va ser molt més delicada, perquè l’element mossàrab era molt fort i la seva població no estava disposada a abandonar els seus rituals.
Aquest nou ritual es va trobar amb una resistència per part dels bisbes i per part de determinades capes de la població que es van mantenir molt fermes en la seva forma de veure la litúrgia. Davant d’aquesta resistència es va acabar substituint el ritual mossàrab i es va adoptar el ritual romà, el canvi però va ser molt complicat i va tenir unes connotacions molt importants.
Es conserva una carta datada de l’any 1074 que Gregori VII envia a Alfons VI. D’aquesta carta es desprèn que el papat veu com el ritual mossàrab és una heretgia que s’ha d’erradicar. A més a més, s’afirma que el ritual mossàrab és el resultat d’una barreja del priscil·lianisme, d’adrianisme i islamisme. En aquesta carta el pontífex va exigir la imposició a Castella i Lleó del ritual romà. Malgrat la contundència de la carta, ni Alfons VI ni els seus assessors no en fan cas, doncs adoptar el ritual romà implica perdre rendes i pèrdua depoder per a tot un sector 74 eclesiàstic. Dins de la litúrgia mossàrab els bisbes i abats depenen d’Alfons VI, amb el canvi, la supremacia recau sobre Roma.
Alfons VI es va anomenar emperador. Aquesta idea però no era una idea nova, doncs ja estava latent des de l’època d’Alfons III. Les cròniques del segle IX i X, quan parlen d’Alfons III es refereixen a ell amb el nom de l’emperador.
Quan Alfons VI s’anomena emperador pensa que pot negociar amb Gregori VII. El Papa va enviar una segona carta on es va reafirmar i va declarar unilateralment la sobirania papal sobre tota la Península Ibèrica. A més a més, va amenaçar amb l’excomunióa Alfons VI. Davant la pressió que va exercir aquest intent d’excomunió, Alfons VI va haver de cedir a les pressions.
Es va anomenar un nou abat, Bernat de Sedirac, qui més tard serà bisbe de Toledo. Aquest canvi es va produir en el Concili de Burgos de 1080, el qual va ser presidit per un delegat papal. A partir d’aquesta data es va passar del ritual mossàrab al ritual romà.
Segle XII A inicis de segle mor Alfons VI i li deixa la corona a la seva filla Urraca, la qual era vídua.
Ella s’havia casat amb Ramón de Borgonya amb qui va tenir un fill. El regne de Castella no podia estar en mans d’una dona davant del possible atac pels almoràvits. Urraca es va casar amb Alfons el Batallador. La noblesa castellana veu que necessita un rei fort i Alfons el Batallador demostra que és l’adequat.
Per altra banda veurem com a Castella i Lleó hi ha dificultat econòmiques, doncs amb l’arribada dels almoravits es va tallar l’entrada de pàries. La noblesa es va veure bloquejada per la falta de paries i l’escassetatde botins. Aquesta noblesa, a part d’aquests problemes, es va trobar que la seva potestat senyorial començava a fallar en el camp i les ciutats. Els camperols comencen a ser reticents davant la submissió senyorial. Alhora, la burgesia de les ciutats comença a enfrontar-se a aquests senyors. Les ciutats no són illes de llibertat, sinó que pertanyen a senyors feudals.Van intentar alliberar-se o bé reduir la pressió fiscal dels senyor reduint les taxes que havien de pagar.
La noblesa es trobarà doncs amb un problema econòmic i un altre social, fet que portarà el qüestionament de la revolta senyorial. L’element més “revolucionari” van ser els camperols, malgrat tot, els burgesos de la ciutat que lluiten contra el senyor tan sols volen adequar el règim senyorial a les seves necessitats.
Aquests burgesos van aconseguir el que volien. Entorn al 1188 aquests van poder participar en les corts. Per tant, veiem una situació molt complexa a inicis del segle XII a Castella i Lleó.
Trobarem també guerres entre diversos senyors feudals.
Urraca tenia un fill del matrimoni anterior, Alfonso Raimundez, el qual va ser apadrinat per Diego Gelmirez, el bisbe de Santiago.Alfonso Raimundez viu a Galícia, fins al punt que la noblesa el va anomenar rei independent de Galícia. Perquè fan això els nobles? Perquè veuen perill amb una possible unió amb Aragó.
Per altra banda tenim el problema de Castella i Lleó. Urraca i Alfons el Batallador es van haver d’enfrontar contra la noblesa, la qual volia superar com fos la crisi que estaven patint. A més a més, per a intentar solucionar aquesta crisi política, Alfons el Batallador va arribar a Castella envoltat de nobles aragonesos, els quals esperaven obtenir càrrecs i beneficis. Alfons el Batallador va entregar-los-hi càrrecs de control i administració en diverses ciutats fortificades. Això va ser ofensiu per a la noblesa castellana, doncs suposava l’entrega als 75 aragonesos d’unes rendes que no els hi pertanyien. Alfons el Batallador no es va veure ben acollit a Castella. Davant d’això, Alfons el Batallador tan sols va tenir el recolzament de la burgesia de les ciutats. Els burgesos volien aconseguir un alliberament de la pressió senyorial.
Els hi va donar uns furs molt importants, com a pagament pel recolzament que li presten enfront de la noblesa castellana. Sembla ser que Alfons el Batallador també es va veure recolzat pel cavallers vilans. Aquests tenien el control de l’administració de les ciutats d’Extremadura, de la zona de la transerra; aquests volien reprendre la expansió sobre territori musulmà.
En el cas de Castella i Lleó va esclatar una guerra civil feudal. La noblesa s’enfronta a la monarquia per què volen superar la crisi econòmica en la qual es trobaven. Aquesta estava condicionada per la falta depàries i per què els camperols del nord de la vall del Duero ja no els hi poden extreure més impostos. Aquest fet de concessió de càrrecs vist des de aquesta perspectiva, per a la noblesa castellana és molt ofensiu.
Alfons el Batallador va veure que els únics aliats era la burgesia de les ciutats, com el cas de Sahagun. Els historiadors pensen que aquest recolzament de la burgesia es pot extrapolar a la resta de les ciutats de Castella i Lleó; a més a més, tindria el recolzament de la baixa noblesa.
En la guerra civil cada monarca serà partidari de cada part. La noblesa castellanolleonesa es va apropar a Urraca, juntament amb el clergat, el castellanolleonés i el de Cluny.
Revolta de Sahagún El moment més important va ser la revolta de Sahagún (1111-1114). Allà l’Abat era el senyor del senyoriu per concessió reial. Ja a finals del segle XI, la burgesia de la ciutat de Sahagun es queixava de la pressió que exercia l’Abat de la ciutat per la imposició continuada d’impostos. Aquesta revolta va esclatar quan hi van passar les tropes d’Alfons el Batallador quan regressava de Galícia. Allà els burgesos van aprofitar per a revoltar-se contra l’Abat, doncs saben que tenen el suport d’Alfons el Batallador. Es va realitzar una germandat jurada entre els burgesos i el rei contra el poder senyorial. Sabem que es va saquejar el monestir, les cases dels vassalls de l’Abat, es destrueixen béns del monestir i l’Abat va intentar parlamentar però als burgesos se’ls hi va de la mà i saquegen les terres dels camperols del voltant. Això va tenir molta repercussió i va ser un dels factors que expliquen el fracàs “relatiu” d’aquesta revolta. Va esclatar doncs una revolta camperola.
Aquest moviment ciutadà va durar fins l’any 1114 gràcies al recolzament d’Alfons, doncs es va quedar allà amb les seves tropes i l’Abat va fugir. Els burgesos de Sahagun demanen al rei que la ciutat passi a ser de concessió reial però Alfons s’hi va negar. Per a solucionar-ho [falta].
L’any 1114 el matrimoni amb Urraca ja s’havia anul·lat i Alfons el Batallador va haver de retornar a Aragó. Aleshores van quedar els burgesos de Sahagun completament sols. Malgrat marxar-se, els burgesos saben que compten amb tropes mercenàries d’Alfons. Quan va arribar Urraca va intentar solucionar el problema sense cap repressió, fet que no va succeir amb la revolta de Santiago. La revolta a Sahagun va fracassar perquè els burgesos vivien del comerç i durant tres anys de revolta era insostenible; a més a més, Alfons ja tenia uns altres objectius i, és la pròpia Urraca la que volia arribar un acord per poder reforçar el poder de la corona.
Això va acabar amb un acord, pel qual Urraca es va col·locar al costat de l’Abat. No va haver-hi repressió, ni execucions i sembla ser que l’Abat va fer concessions importants als burgesos més rics de la ciutat. Per tant, s’ha de plantejar perquè va fracassar aquesta revolta i 76 el fracàs relatiu d’aquesta revolta. En primer lloc, s’ha de tenir en compte que dins del concepte de burgesia hi ha una gran heterogeneïtat pel que fa el seu nivell de riquesa. Una altra qüestió és la situació dels camperols, els quals van ser pràcticament arrassats i va provocar que els burgesos es quedessin aïllats. A més a més, el poder militar ha marxat amb Alfons el Batallador, fet que va més necessari arribar a un pacte.
Revolta de Santiago L’altra gran revolta d’aquest període va ser la de Santiago, la qual va ser molt diferent a la de Sahagun. Urraca hi va intervenir l’any 1115 perquè necessitava controlar els seus regnes i els seus territoris. La marxa d’Alfons va aplanar molt la situació i va possibilitar un acord entre la noblesa i la reina. Abans però, Urraca es va equivocar, doncs va arribar a una aliança amb els burgesos de Santiago, els quals estaven en contra del poder senyorial exercit per DiegoGelmírez. Amb el suport de les tropes de la reina, aquests burgesos van intentar fer una revolta contra Diego Gelmírez, però va fracassar, doncs a Urraca no li interessaven els burgesos sinó poder reincorporar el regne de Galícia a Castella i Lleó, reconeixent a Raimundez com a hereu legítim. A més a més, va haver-hi una repressió molt violenta.
Aquesta revolta ens mostra la conjuntura del moment. En aquest context, Urraca va fer enormes concessions a la noblesa. Durant aquest segle XII i fins el segle XIII, és un territori controlat per una noblesa feudal que cada vegada pressiona més als camperols i a la burgesia.
Tan sols li queda domesticar a la monarquia. El que vol la noblesa és obligar a la monarquia a que cedeixi concessions. L’altra possibilitat que té la noblesa és estendre el seu règim d’explotació feudal més enllà del Duero, en aquelles zones de “concejos” on hi havia el menor nombre de [falta]. Es va intentar reproduir el sistema feudal més enllà del Duero. L’altra sistema que els hi queda és expansionar la reconquesta, fet que s’impulsarà a partir de 1150.
En aquesta primera meitat del segle XII, es van concedir molts fueros. Aquest, és interessant veure el que concedeixen i el que no apareix. Sabem que es van abolir molts serveis personals, com les sernes. Molts censos es van reunificar.
Sembla ser que el segle XII es va caracteritzar per certes llibertats a aquests camperols, la qual es veuria reflectida per la concessió d’aquests fueros. Altres historiadors consideren que els fueros permeten una explotació molt més subtil, doncs s’observa que es treuen les prestacions personals però es commuten en pagament en moneda.
La consolidació del feudalisme no acaba de quadrar amb la concessió d’aquests fueros.
S’observa que va canviar la forma d’explotació senyorial, però això no vol dir que no sigui feudalisme. Per altra banda, s’observa que el senyor s’adapta a les noves circumstàncies.
Aquest va fragmentar la seva reserva i la va entregar com a tinences als camperols per a que paguin impostos. Això és important, doncs a la zona nord del Duero s’observa que augmenten les unitats familiars.
Els nobles es van adaptar als canvis de l’època i van saber aprofitar el comerç. Diego Gelmírez va afavorir molt el comerç a Santiago, doncs va cobrar una gran quantitat d’impostos relacionats amb les transaccions comercials.
La primera meitat és fonamental per a entendre el que passa a Castella i Lleó a partir del 1150 i com es canvien les formes d’ingrés de la noblesa, doncs van saber adaptar-se a les diverses circumstàncies.
77 Situació de la frontera durant el segle XII Es poden definir quatre períodes: - - Període almoràvit (1085 +/- 1150). [falta] 1155 – 1175. Tot el que es va guanyar durant el primer període es va perdre aquí 1175 – 1212. En aquest període va començar la decadència almohade, fet que va permetre que els cristians es refacin i puguin expulsar als cristians de zones de la Manxa [falta]. Es va vèncer els almohades a la Batalla de las Navas de Tolosa.
1212 – 1235. A partir d’aquí es va anar conquerint el territori paulatinament.
A partir de 1130 es van reanudar les expedicions i es va donar sortida a la noblesa [falta].
La qüestió del botí va ser una cosa molt organitzada i molt habitual. La seva organització es coneix molt bé gràcies a la documentació. A partir de la meitat del segle XII, els concejos de la frontera van convocar als homes de la vila i de l’alfoz per a posar-se sota la direcció d’un senyor que ha estat anomenat pel concejo de la ciutat. Es van programar unes expedicions, les quals s’anomenen hueste o fonsado. A partir del segle XII es va veure la guerra com un negoci.
S’organitzen durant la primavera, doncs hi ha herba molt abundant per als cavalls. Aquests homes es divideixen en dos grups: - Un s’encarrega de la defensa en un lloc natural que presenti unes bones qualitats defensives. Aquest grup rep el nom de Azaga.
Algara: s’encarreguen de dur a terme l’expedició. Aquests un cop han realitzat l’algarada es dirigeixen a l’Azaga, per a poder refugiar-se.
Ambdues tropes estan formades per cavallers i per peons i un cop s’ha acabat l’expedició retornen al concejo. El fet important és com es reparteixen el botí Quan els comissionaris retornen convoquen una assemblea i decideixen quin apart del botí correspon a cadascú: 1234- Indemnització dels perjudicats.
Premi als distingits en l’expedició.
Reserva d’1/5 part per al rei. (Aplicació del jums musulmà).
Del que queda es fan dues parts: a. Realització d’una subhasta per al manteniment del concejo i de la ciutat.
b. Repartiment entre els cavallers i els peons. Els primers cobren el doble que el que cobren els segons.
[falta] Es van dedicar a negociar amb el mercat d’esclaus i negociar els rescats dels musulmans.
[falta] Es va produir un creixement enorme de la ramaderia. Aquest va ser degut perquè a partir d’aquesta baixada els cristians van arribar a la vall del Guadiana, on hi ha una gran zona de pastures. Un altre factor va ser la requisa de ramats musulmans a partir de les expedicions.
A mesura que avançava la conquesta cap al sud això va tenir com a conseqüència que s’allarguin les canyades i augmenti el volum dels ramats gràcies a les requises en territori musulmà. Això ho sabem gràcies als furs, els quals ens anomenen els botins que porten aquestes expedicions; es valora sobretot aquests ramats que arriben [falta] 78 L’alfoz havie de tenir terres muntanyoses i planes. Això explica perquè la transhumància era tan curta i també explicaria perquè fins al segle XII l’agricultura era molt més important que la ramaderia. A partir de la segona meitat del segle XII va canviar a partir del moment que es va arribar a la vall del Guadina. Aleshores els protagonistes de la colonització ja no van ser els concejos ni les seus catedralícies, sinó que van ser les ordres militars, les quals van fer de la ramaderia el seu sistema de vida. Quan parlem d’aquestes ordre militars ens referim a, a de Calatrava, Santiago, Hospital, del Temple i Alcàntara. Aquest espai també va ser aproftiat per la gent dels concejos.a la vall del Guadiana hi van arribar ramats de Sepúlveda, de Toledo. Això ho sabem gràcies als furs, com el de la ciutat de Coria, el de Cáceres i el més important, el fur de Cuenca.
S’ha de tenir en compte que a la zona de la vall del Guadiana van entrar en conflicte els diversos interessos [falta]. Sabem que a partir de la segona meitat del segle XII els concejos es van organitzar per a defensar la seva riquesa ramadera, començant per defensar els límits dels seus alfoces. [falta]. El primer que van fer els concejos va ser defensar l’extensió dels seus alfoces. [falta]A les pastures que es troben als extrems dels alfoces s’anomenen extrems. A més a més, els concejos per a defensar-se, es van formar germandats de concejos, és a dir, diversos concejos es van unir per a defensar els seus interessors i aquests van a nombrar unes comisions [falta] on es van discutir temes d’interes sobre les questions ramaderes. Quan hi havia pleits, es van anomenar una persona per a aquestes qüestions, el qual és conegut com el medianero, si aquest no aconsegueix solucionar el problema, aquesta qüestió va passar al tribunal del rei.
Sobre la transhumància la font més important que tenim és el fur de Cuenca. Aquest ens diu que els ramats del Concejo de Cuenca es reunia a inicis de desembre. No solament els propietaris de Cuenca, sinó els propietaris de l’alfoz. Aquest enorme ramat es va col·locar sota la guàrdia d’una escolta que vigili aquest gran ramat; aquesta és armada i s’anomena esculca o rafala [falta]. S’escull a un cap o diversos, els quals s’anomenen alcaldes de l’esculca, els quals, juntament amb els pastors, marxen cap al sud on s’hi queden fins al mes de Març. Durant tot aquest temps l’autoritat és l’alcalde i qualsevol problema serà solucionat per ell. Això és el precedent de la Mesta [falta]. A mitjans de Març es retorna cap a Cuenca i a l’arribada és desmobilitza la guàrdia i els ramats passen als seus propietaris. A partir d’aleshores fins a juny es queda a Cuenca, i a finals de juny es marxa cap a les pastures del nord i l’organització és la mateixa. Allà hi romandran fins a inicis de novembre.
Lo que es importante en el valle del Guadiana es que los concejos de realengo en comparación con la zona que vimos son menos importantes. Lo que si es cierto es que en esos consejos de realengo cuando el rey toma las ciudades hace el reparto de las casas y tierras entre todos los que vienen a repoblar y ese poblamiento va a costar muchísimo tiempo. Ese poblamiento se inicia en la segunda mitad del siglo XII y a lo largo del siglo XIII todavía se está colonizando.
En esta zona más importante que la repoblación protagonizada por los concejos va a ser la de carácter eclesiástico. En esta zona va a haber tres entidades eclesiásticas que son las que van a llevar la batuta de la colonización. Estas son: La sede episcopal de Cuenca.
El obispado de Toledo: propietario de muchísimas tierras sobretodo en la zona de Extremadura.
Las órdenes militares. El rey les cede con anterioridad tierras y prestaciones. Eran propietarios de muchas tierras. Los maestres de las diferentes órdenes van a crearan concejos.
79 Es una zona de poblamiento muy lento hasta el punto que a lo largo del siglo XIII la zona de la mancha y Extremadura van a estar muy poco pobladas y se dará lo que es el bandolerismo, abundan los golfines. Porque se hace diferente el poblamiento? Hay diferentes hipótesis: Algunos dicen que el rey no estaba alterado por la importancia La derrota de los cristianos que son derrotados por los almorávides, esto hace que la monarquía se plantee una colonización mucho más militar, representada por las órdenes militares.
Hay sobrantes de la población. El propio rey sabe que es difícil porque no tiene suficiente gente.
Relacionada con la conflictividad interna que tiene lugar en la primera mitad del siglo XII, porque a resultas de la guerra se va a afirmar más el poder de la nobleza eclesiástica y la laica.
Esa se considera que es la que más representaría lo que pasó.
QUE PASA EN EL AL-ANDALÚS? Nos quedamos con la entrada de los Almorávides. A partir de que van desapareciendo los reinos de taifas, los almorávides crean la provincia del Al-Ándalus porque ellos tienen un imperio grande que tiene capital en áfrica.
Los gobernantes que gobiernan la provincia del al-Ándalus son norteafricanos, nunca se escojen andalusíes. Esta nueva administración cuyo objetivo es frenar a los cristianos. Esto lo van a llevar a cabo de dos formas: -La ofensiva militar.
-A través de la ofensiva ideológica. Esto quiere decir que van a promulgar la guerra santa (yihad) y lo van a hacer desde una perspectiva que no concebían en ese momento los almorávides. Veian a los cristianos como enemigos y por lo tanto no se podía pactar ocn ellos.
Esto explica porque los almorávides van a ser intolerables con los mozárabes y los judíos, de hecho van a hacer mucha presión para que estos se conviertan al islam y si no lo hacen se verán obligados a marchar. Con todo, el dominio almorávide no se va a consolidar, porque fracasa? Varios motivos: Hay diferencias culturales muy importantes entre los almorávides que son bereberes con escasa cultura y recién convertidos al islam, desprecian todo lo que es la cultura andalusí, todo aquello que habían asumido los andalusíes lo desprecian. Esto va a suponer un choque con la población andalusí.
Porque estamos en el siglo XII i los cristianos tienen estructuras feudales muy bien asentadas y fuertes. Esta sociedad desea la guerra La debilidad del estado almorávide. No es a consecuencia de los que pasa en el Al-Ándalus, si no por lo que está pasando en el norte de África. Va a surgir un movimiento totalmente contrario a los almorávides que son los almohades. Cuando estalle el conflicto entre ellos dos, los almohades atacaran a los almorávides, cuando a estos se les ataque van a concentrar en el norte de África todas las tropas para defender el Magreb. Este traspaso de tropas va a colocar 80 el al- Ándalus en un estado de debilidad. Para poder mantener a este ejército van a tener que poner impuestos porque si no no se sostenían.
A partir de 1145 aprovechando que el poder militar de la península es escaso surge una serie de revueltas anti almorávides como por ejemplo en Badajoz, en Jerez de la frontera, etc.
Algunas de estas revueltas tendrán éxito hi habrá la independencia por parte de algunos territorios de la provincia. Esto serán las segundas taifas.
Lo más habitual de estas taifas ( 12 taifas) el poder se lo queda el Cadir, no nos vamos a encontrar con dinastías como en las primeras. Las dos más importantes van a ser la de Zaragoza que realmente si tendrá una dinastía que será la familia de los BanuHud. Y otra será la de la zona de la actual valencia y Murcia controlada por IbnMardanish.
Si desaparecen en manos de quien fue? Caen en manos de los almohades, el enemigo.
Contrarios por regenerar la religión y volver a la esencia de la verdadera religión i volver a la esencia de la verdadera religión musulmana. El jurista IbnTumart es quien empieza a predicar contra los almorávides. De hecho se dedica a la plegaria. Enseña la religión islámica en lengua bereber, hasta el punto que llegan a considerar el nuevo profeta. Este tendrá un hijo espiritual que será Abd-Al-Mumin, bereber de la tribu de zanata se inventa una genealogía para entrar en un clan árabe. Lo importante es que será el que poco a poco ira conquistando los territorios almorávides, territorio de tremecen, el territorio del marrueco, toda la zona de Túnez. El último almorávide cae con la toma de Marraquesh (1147).
Al-Mumin se nombra califa, en estos momentos tendremos dos, Bagdad. Antes de morir hace aceptar a los suyos una herencia dinástica. Una vez llegan los almohades a la península presentan un frente militar muy fuerte hacia los cristianos. De hecho se produce la batalla de Alarcos ( 1195) que será el gran triunfo sobre los cristianos.
Esto va durar poco, ya que en el 1212 En la batalla de las navas de Tolosa serán derrotados por los cristianos, aquí empieza su decadencia. A partir de esta fecha empiezan las terceras taifas, solamente quedará una porque rápidamente serán conquistadas por los cristianos. La ultima taifa que quedará es la de Granada, la nazarí.
El territorio de todo el norte de áfrica se va a fragmentar en tres estados y tomaran el poder diferentes tribus que eran clientes de los almohades y toman el poder.
En la zona del actual Marruecos tomará el poder la dinastía de los marinies. En la zona central, tremetren, serán los Zayyaníes, y en la zona de Ifriquiya, la dinastía de los Hafsíes. Las dos ultimas serán los primeros que tomarán el poder.
La conquista y colonización de Andalucía (siglo XIII) El siglo XIII es un siglo de gran expansión y el motor de esa expansión es el feudalismo. Este sistema está en pleno desarrollo es el que va a dotar a todos los cristianos de una gran capacidad de agresión. Esto se va a notar porque en muy pco tiempo, en las primeras décadas del siglo XIII, sobre todo después de la batalla de Tolosa, los cristianos van a conquistar muchos territorios de Andalucía. Lo mismo sucede en la parte catalana. Que sucede? El gran especialista en este tema es Manuel González, para el caso del territorio andaluz distingue 4 modalidades de conquista en el territorio: Por un lado observa como hay conquistas de plazas fuertes sin resistencia Conquista militar. Se sitia una ciudad que capitula antes de ser conquistada 81 La población musulmana se entrega a la autoridad del rey. Solamente pasaran a manos cristianas las tierras que eran del fisco. Las que eran de manos privadas musulmanas seguirán siendo de ellos. Esto lo van a respetar porque no tienen población con la que repoblarlo.
Como se hace el reparto de tierras? Asistimos a una nueva forma de repartir las tierras. Es en este momento cuando aparece un tipo de documentación que son los libros de repartimiento. Se hace de dos formas: -Por un lado los donadíos: serían las propiedades que el rey entrega a los poderosos, dentro de esos donarios hay que distinguir los donadíos mayores y los menores. Los mayores son las tierras que se entregan a familiares del monarca, a la alta aristocracia, a las órdenes militares.
Estamos hablando de la entrega de pueblos enteros, por lo tanto grandes superficies. Mientras de los donadíos menores (explotaciones agrícolas, molinos, etc) son propiedades que se entregan por ejemplo a los judíos, porque han puesto mucho dinero para la conquista de Andalucía. Los mayores van a ser los que conquisten la riqueza olivarera de Andalucía.
Por otro lado los heredamientos. Son las tierras que se les dan a los auténticos pobladores. A pobladores que emigran procedentes la mayoría de la meseta. Esta gente va a recibir tierras de la corona y las va a recibir por medio de los repartidores. Estos eran los oficiales reales que hacían las cartas de donación y además registraban esas cartas en los libros de repartimiento.
Lo que predomina es la pequeña y mediana propiedad, se van a dar con la condición de que los pobladores pasen en las tierras entre 5 y 12 años. Solo después de pasado ese tiempo las podían vender. Lo que sucede es que da la impresión de que esta norma no se va a cumplirla baja nobleza también se beneficiará. Será un poblamiento tremendamente selectivo. El monarca dirige la colonización, primero serán repobladas las grandes ciudades. Después las ciudades de mediana y finalmente las de ámbito rural.
Apunts Georgina (Anexo) Història medieval d’Espanya 22/04/2013 Comerç andalusí que es dirigia cap a tres direccions (classe setmana passada).
Àrea del Magreb: zona molt menys urbanitzada, per tant un desenvolupament econòmic menor que Al-Andalus. És on s’articula pa Península amb el Sàhara. Comerç de l’or, no són rutes creades pels musulmans, ja estaven creades anteriorment, però gràcies els seus geògrafs les coneixem. Per aquestes circumstàncies, de l’or és per lo que l’interessa Al-Andalus el seu comerç, ja que fins el segle X no s’encunya moneda d’or. Perquè és aleshores quan el comerç amb el Magreb ja està consolidat. Arriba sobre tot pel motiu de què la balança del comerç és favorable els andalusos, exportacions molt favorables cap a l’Àfrica, així com matèries primes molt importants per la zona, ja que és pobre en recursos i necessita que se li siguin importades. En concret sabem que exportaven teles, armes, oli. El Magreb importa cereals, en moments puntuals molt necessaris. Altres productes són esclaus negres subsaharians.
Obsessió musulmana per vendre molt i comprar poc, productes caríssims. Que l’or fluís cap a Al-Andalus.
82 La ruta del Llevant, Síria i Alexandria: interessos molt diferents a l’anterior. En un principi era una ruta relacionada amb la peregrinació, ja que era una obligació dels musulmans. El tenir aquestes característiques, aquesta ruta era terrestre, ja que fins lo dels vikings no tenien flota.
Anaven en caravana. El que succeeix és que coincideix amb certs problemes amb aquesta ruta que dificultava el camí del viatja. 909 a principi es va conformar el califat xiita fatimí (zona de Túnez). El contacte comercial amb orient es va establir a Almeria, gran port de l’Andalus cap el segle X. Gran expansió urbanística. En Síria i Egipte és on desembocava la ruta de la seda i especies. Els andalusins portaven oli de Sevilla i productes manofacturats d’altíssima calitat: teles de cotó i lli. A més, reexportaven productes que compraven a l’Europa cristiana, sobretot venien productes deficitaris: ferro i fusta. Importaven productes de luxe: sedes, joies, espècies, esclaus, perfums.. els esclaus són il·lustrats, formats a diferència dels del Magreb. Venien de Bagdad i Damasc molts llibres. Grans biblioteques amb molts volums. És un comerç deficitari per l’andalus. L’or del Magreb es dirigeix cap el Llevant..
Comerç amb l’Europa cristiana: comercien amb els reis cristians del nord de la Península fins a territori franc. Es tracta d’una formació social totalment diferents. Així com a l’Andalus és formalment urbana i comerç important, aquí és tot el contrari. És un món rural armat, amb pocs excedents. L’agricultura és produeix per tenir excedents i poder ser comercialitzada.
Desfàs tecnològic brutal entre ambdós. El consum dels productes de l’Andalus només poden consumir-la una minoria aristocràtica militar així com els eclesiàstics. Aquells que més poden són els catalans (pàries i mercenaris). Cobren els seus sous en or i porten molts de botins. El monarca més ric de l’època d’Europa (finals del X), Ramon Berenguer I. Els andalusí compren matèries primeres i barates, així com la fusta i el ferro, pells d’animals i gran quantitat d’esclaus com a mà d’obra. La societat andalusí no és esclavista, ja que la base de la producció no es la mà d’orba esclava.
El món urbà està contínuament en creixement. Primer ha d’haver un creixement agroprecuari per poder haver un creixement demogràfic. L’agricultura no té res a veure amb el model romà i per tant, tampoc del model visigot. no és conservadora ni tampoc extensiva; és creativa, intensiva, que va permetre una alimentació molt més adequada, fins i tot pels camperols. Més abundant. Sobretot perquè proporciona excedents sistemàtics, que es venen a la ciutat i permeten un creixement urbà. Respon a la demanda de la població urbana, que cada vegada és més números. És una agricultura que també permet un lliurament de mà d’obra, gent que pot anar a treballar a les manufactures, també s’alliberen terres i per tant es poden conrear altres plantes, com industrials (tèxtils). Les terres en les que conreaven no són les més fèrtils, ja que varen ocupar el que avui en dia coneixem l’Espanya seca. Els musulmans, tot i així, la consideren terres molt fèrtils. La vall del Guadalquivir, era com un paradís per ells. Tot i així, eren conscients de què hi havia terres de secà, així com de regadiu. El paisatge es dividia en dues zones diferents: les de secà (terres ba’l); de regadiu (terres saqy). Diferents tècniques, diferents patrons.
Estructura de la propietat agrària: com és el règim de l’explotació de la terra? Estretament relacionat amb els repartiments de les terres (ocupació del territori). Es troben amb l’estructura dels visigots (gran propietat monarquia, aristocràcia laica i aristocràcia eclesiàstica). Els grans latifundis continuaran igual, tot i que canvien d’amo. Pedro Chalmeca considera que s’intenta congelar tot allò que es troben.
El califat d’Omeya es reivindicà com a sobirana políticament independent però no religiosa.
Canvi de perspectives a principis del IX. Enorme burocràcia, creació d’un estat intervencionista, el qual necessita molts funcionaris, fins i tot molts d’ells seran cristians, els alts càrrecs seran dels àrabs. Aquests alts funcionaris, es recluten entre els siris i es traslladen a les ciutats, perquè és el centre de domini polític. És una aristocràcia terratinent, se’ls hi ha de pagar en metàl·lic. Es desentenen dels seus patrimonis, ja que se s’instal·len a les ciutats. Aquell model 83 visigot que s’intenta conservar entrà en crisi, la segona meitat del segle IX assistim a un canvi paulatí a la fragmentació de la propietat musulmana. Fragmentació de la gran propietat, perquè passarà a ser una terra treballada per camperols lliures. El contracte d’aquesta terra es diferent a la visigoda. Contractes d’aparceria: contracte temporal. Dóna la impressió que el segle X està totalment extens per tot l’Andalus. El propietari aporta la terra, part de les llavors, l’aparcero és un home lliure que aporta tota el treball, l’altre meitat de les labors i lògicament, assumeix tots els costos de més de la terra.
Contractes d’aparceria Muzar’a: terres de secà. Llavors el 50%, repartiment dels beneficis d’un cinquanta per cent. No hi ha pagaments d’un cens. Tot a parts iguales. Cobrament de tots els costos addicionals, tot ho ha de pagar el camperol.
Musaqa: Terres de regadiu. En aquest contracte el camperol aporta el treball i part de les llavors. El propietari porta terra, llavors i proporciona l’aigua (molt important). Terres que produeixen molt més. El camperol rep 1/3 i el propietari 2/3.
Mugarasa: contracte sobretot per plantar arbres. S’estableix una quota entre ambdós. La producció es divideix a partir del moment que la plantació comença a rendir, mentre estant el camperol no ha de pagar res.
No s’ha conservat cap contracte, es coneix per formularis notarials. Ibn Muqit (notari Toledo), al Yaziri, al-Qaysí.
Tècniques de conreu. Hi ha molts autors que parlen de revolucions tecnològiques, a través d’una diversificació de les plantes conreades i, sobretot un augment de la producció del blat i de l’oli, productes bàsics. El transfons d’aquesta renovació tecnològica, és el desenvolupament d’una ciència experimental, elaborada a les ciutats. Els autors que escriuen sobre això, són majoritàriament són metges interessats en la terra. Autors tardans del segle XI. Prenen com a base la llibre del romà Columera De re rustica. Analitzant les obres que ens han deixat els autors andalusins, és que són molt creadors. Tenen l’obsessió d’evitar l’evaporació de l’aigua.
Tres tipus de guaret: Guaret treballat: sòls de secà on no s’aplicaven abono.
Guaret curt: terres molt fèrtils.
Guaret despullat: secà i no s’abonen i s’utilitzen per la pastura.
Hi ha moltes plantes que es conserven, les lleguminoses prenen molta importància entre els musulmans. Entre els cereals destaquen el blat. Adaptar el contreu a les terres de l’andalus. La productivitat augmenta moltíssim respecte els visigots. És més, aquest augment es tradueix també en un gran consum de la població dels cereals. El molí més utilitzat és l’hidràulic. Amb tot això, era deficitària en cereals!!! Una de les hipòtesi, és que s’hauria tret molta terra dedicada anteriorment al cereal, per la producció d’altres productes. Davant d’això ha de preveure una política de prevenció de crisi cerealística. Política triguera de l’estat, per evitar l’especulació, red de magatzems de l’Estat, per evitar en moment d’escassetat un augment del seu preu. Per això la importació de cereals del Magreb.
29.04.2013 84 Amb les importacions de cereals s¡intenta pal·liar l’ambruna. L’olivera es donà en les zones Bètiques de l’Andalús, Jaen i Sevilla. El consum de vi també era important. El conreu de vinya ja hi era. Introducció dels cítrics. La morera imprescindible. Agricultura un sector molt actiu. Les implantacions són plantes que necessiten aigua, i passà a ser fonamental i provocà ja en el segle XI una revolució agrícola. No hi havia sistemes adequats pels conreus de regadiu. Ja es coneixien en època romana però no se’ls hi donava us. Sistemes de irrigació copiats de Mesopotàmia i Egipte. Introducció de nous mètodes. Amb els musulmans l’estoc d’aigua augmenta amb quantitats enormes. Tres sistemes principals d’irrigació.
El més senzill és acequia (Al-Saqiya): sistema més senzill molt utilitzat a les zones llevantines de València.
Noria: innovació més important, revolucionaria. Màquines utilitzades sobretot per la gent adinerada. La Noria de sang utilitza la força animal.
Qanat: tècnica iraní que consisteix amb una canalització subterrània d’aigua connectada a uns pous de succió, en aigua a desnivell. Això requereix una obra d’enginyeria. A la Península hi ha dos de grans i importants. S’han localitzat d’altres més petits, en comunitats d’aldea, capaces de construir el seus de petits, algunes no tenen ni pous de succió.
Cal observar amb aquestes tècniques, les diferències durant l’època visigoda.
ORIGEN DE LES UNITATS POLÍTIQUES CRISTIANES DEL NORD DE LA PENÍNSULA Invasió musulmana no va ser total, ja que no conquereixen totes les regions de la Península. En alguns territoris el seu domini és més teòric que pràctic. La zones frontereres, el domini no era molt important. No tenien un control efectiu molt important. En la zona nord-oest (Vall de l’Ebre), és un domini afiansat en els nuclis urbans, que eren romans. Cas de Saragossa, Osca, Lleida, Barcelona, Girona. El domini d’aquestes ciutats els permet una certa coexió militars, i per això aconsegueixen controlar el territori circumdant. En la conca del Duero és totalment diferent, una zona menys romanitzada un àrea en la qual hi havia escasses ciutats i les que es mantenen ho fan com poden. Aquí els musulmans tenen més problemes per implantar-se. Per aquest motiu en aquestes zona, juntament amb l’emigració de les conques, part de l’aristocràcia emigra. Això va provocar una certa desarticulació política, econòmica i social.
Les zones més allunyades del centre de control, Còrdova, són molt més conflictives i difícil de controlar.
Més al Nord del Duero i l’Ebre, el domini musulmà és nul. És on es va conformar tota una franja territorial de diferents pobles, amb situacions molt diferents entre elles, però amb quelcom comú; tots ells van voler firmar una independència davant dels musulmans així com dels carolingis. Crearan el comtat d’Aragó i el Regne de Pamplona. La historiografia ha denominats la conquesta dels territoris visigots com a Reconquesta. Procés de recuperació d’aquells territoris en mans dels musulmans.
Cal saber si els reconqueridors eren conscients de què estaven reconquerint el regne visigot. la resposta és NO. Amb el temps encunyació d’una imatge popular del rei Rodrigo en els regnes del Nord, els quals faran continuïtat del regne visigot. és un concepte molt més posterior. La historiografia s’ha replantejat aquets procés des d’un altre punt de vist: A.Barbero i M.Vigil: aquests no parlen d’un procés de reconquesta, sinó d’un procés de resistència de qualsevol poder de resistència davant de qualsevol tipus de control, al mateix temps que intenten expandir-se cap al sud. És una expansió iniciada molt abans, que provocarà una transformació de les estructures trivials. Diuen que existeix una permanent 85 transformació de les estructures d’aquests pobles. Transformacions molt lentes, a conseqüència de dos factors: per la pròpia dinàmica de les poblacions tribals; acceleració en alguns pobles per la influència de Roma.
Com es transformen? Comparació de dues fonts diferents. Ús de l’obra d’Estrabó i amb notícies que aporta l’epigrafia per segles anteriors. Què ens explica Estrabó? Aquests pobles menjaven carn de cabra així com aliments de bellota, amb aquests feien com un espècie de gacha. Ús de la mantega animal perquè no coneixen l’oli. Base de l’alimentació no és l’agricultura. Ramaders. Els membres del clan, feien els dinars en comú, assentats en banc adossats a les parets. En aquets bancs s’assentaven segons l’edat i la dignitat. Les dones es feien càrrec de les tasques de la terra. Eren elles les que heretaven i es feien càrrec de casa els homes. Però no tenen el poder. És un sistema matrilineal. La guerra era una activitat en la qual participaven tant el homes com les dones. Compartien aptituds com els homes. Es mantindrà l’organització tribal però amb tendència a un sistema patrilineal. Desapareix el poder de les dones. A conseqüència de transformacions econòmiques i socials. Com proven aquests autors l’expansió? Abans dels musulmans, fet històric que ho corrobora. Durant el període de Dioclecià. Existència de tropes fronteres per contenir les expansions del nord cap el sud? Javier Arce no hi està d’acord. El domini romà en aquesta zona va ser molt dèbil, quan l’imperi hi ha un període llarg on aquests pobles són gairebé independent.
Sistema matrilineal  sistema patrilineal Trenquen els grans clans  famílies restringides (famílies nuclears) Intensificació de la producció agrícola  el més important a partir d’ara sedentarització i accés a la propietat privada de la terra  Jerarquització social (estructura de classes).
Jefatures permanents i hereditàries.
D’aquestes transformacions la més important és la que implica l’agricultura. El principi seminòmada, perquè han de buscar entre el bosc espai per conrear. Durant uns anys aquests espais s’ha de deixar sense cultivar. Transformació en les antigues mobilitzacions tribals.
La imaginació popular ha portat a convertir el noble visigot Pelayo en un personatge mitificat.
La victòria de Covadonga seria l’inici del procés de reconquesta. Cròniques del segle IX. Molts no tenen ni clar de què fos visigot, alguns creuen que era cantàbric. Aquesta batalla només va ser un enfrontament, entre d’altres, com els que van haver-hi. Aquesta situació mostra una continuïtat en el nord.
30.04.13 Origen dels regnes asturs, nomenat així fins els segle X. Incorporació el regne de lleó i canvi de capital. Aleshores el centre de poder es trasllada a Lleó i passa el poder del nord a la Maceta, un territori més còmode per fer front els musulmans. Batalla de Covadonga al voltant de 722, quan l’emir de Còrdova envia algú a cobrar els impostos. Al-Maqqari no li dóna importància al esdeveniment, tot el contrari que els cristians, on es considera des d’alguns sectors el punt de partida de la salvació d’Hispània. Pelayo paper destacat, mai va utilitzar el títol de rei. Tampoc coneixem quina va ser el punt de connexió amb els muntanyesos. Si sabem que Pelayo i la seva família exerciran una jefatura en diversos llocs cantàbrics que és farà hereditari. La transmissió hereditari era variant, ja que tant podia ser patrilineal com matrilineal. En altres lloc la jefatura es farà per usurpació, sempre justificant-se per relacions de parentesc. Des de Pelayo es va institucionalitzar un sistema hereditari en aquesta família. Sembla segur que la batalla de Covadonga, com d’altres escarabuzas, varen haver d’influir amb la influència que va obtenir aquest i la seva família. Les primeres conquestes ho són gràcies a la població indígena, poc 86 romanitzada i poc cristianitzada. Podríem parlar fins i tot de paganisme. Aquesta primera població en ningun moment té l’objectiu de restaurar el regne visigot, només volien expandirse.
De tots aquests primers reis asturs, el primer regnat important és el d’Alfons I, gendre de Pelayo. Se’l considera el fundador del regne astur-leones. Se li atribueixen diverses incursions per Galicia, Portugal, Alt Ebre. Les coneixem gràcies a les cròniques d’Alfons III, on s’explica que el rei saqueixa la ciutat de Lugo. Lo més important és que ens explica que quan retorna el nord es porta amb ell habitants cristians, mozarabes. Es pensa que això va contribuir a despoblar la vall del Duero. És el moment per explicar la cohesió. És tracta d’un regnat llarg.
Expansió afavorida per dos motius: sublevació berber del 740, acompanyada d’una gran sèquia que va durar diferents anys fins a principis de la dècada dels cinquanta. A mesura que va ocupant territori va incorporant població mozarabe. L’actuació d’Alfons I té dues conseqüències: entre el regne astur-leones i Al-Andalus, es converteix en terra de ningú  vall del Duero, considerat que no hi havia població. Tot i que no és veritat, hi havia grups petits de població, però sense organització política.
Segona actuació, la incorporació de població cristiana va reduir el predomini de la població muntanyenca i es dóna un nou caràcter el conflicte amb els àrabs. Amb Alfons II i Alfons III n’arriben més. Hi havia clergues, nobles.. que en aquests moments eren considerats superiors, són ells els que troben a faltar el regne visigot, i seran ells els que imposen aquest record a una població que no el tenia. De fet, és amb Alfons III quan madurarà l’ideal neogòtic, construcció ideològica, segons la qual el regne astur-leones era el veritable hereu del regne visigot. a partir d’Alfons III serà restaurà l’antic regne.
Mitjançant la repoblació és quan realment és fa possessió del territori. Les noticies que tenim sobre les veritables colonitzacions són precisament d’Alfons I, sobretot en territori de Galicia marítima, l’oriental, la primitiva Castilla i fins i tot, Àlaba, no a la vall del Duero. Ni ell ni el seu successor aconsegueixen un domini polític a la zona. Seran repoblats molts anys després.
Aquesta primera expansió ajuda a diluir el que queda de les famílies extenses. La vella aristocràcia també es transformà, perquè gràcies a les colonitzacions es varen enriquir, gràcies a la possessió de grans extensions de terra. L’autoritat política els hi va atorgar la pròpia monarquia, ja que necessitava que algú els hi controles el territori, delega poder. Aquest reforçament de l’aristocràcia fa que es documentin moltes revoltes: tant les de Galicia com les del nord de Castella. També és documenten usurpacions contra el monarca. Les rebel·lions paralitzen les expansions, les varen desencadenar la pròpia aristocràcia. Són regants que coincideixen amb el regnat d’Abderraman I.
Un cop superada la crisi interna, els següents regnats fins Alfons III, es tornarà a reactivar l’expansió cap al sud.
El successor d’Alfons I fou Fruela I, hi ha diverses notícies de rebel·lions, fins i tot en zones dels vascons, indica l’expansió dels asturs tan per orient com per occident. Deps´res va venir Mauregato, etapa obscura protagonitzada per molts conflictes interns, ens interessa que durant el seu regnat interromp en Astúries un problema religiós; moment en el que sorgeix l’adopcionisme. Considerat una heretgia. Diu que Jesús en la seva naturalesa era fill adoptiu de Déu. Fèlix d’Urgell. Teoria adoptada pel bisbe de Toledo. L’adopcionisme els hi va servir per desentendre’s políticament amb els carolingis. Aproximació política amb l’Andalus, però sense deixar de ser cristianisme. La diòcesi ja no depenen de Toledo, sinó de Narbona o Oviedo.
Amb Alfons II, el regne astur es consolida, és coetani de Carlemany, tenen molt bona relació.
Traslladarà la capital a Oviedo, creació de la seu episcopal. On va regnar Pelayo i els seus successor fins Silo, fou Cangas de Onis. També manté estretes relacions amb els Banu Qasi.
87 Ordu gothicus, reorganització de l’antic òrgan de govern que assesora al monarca, perquè li diuen els nobles. Palatium. Dona validesa legal al iius liber luidicorum.
Ramiro I, el seu regnat és breu construcció de dues importants esglésies. St. Miguel i Santa Maria. Coetani a les pressions normandes a les costes gallegues.
Ordoño I, Aprofita la inestabilitat musulmana per pressionar la vall del Duero. Tui, Astorga i Lleó, segona meitat del segle IX.
El més important és el regnat d’Alfons III, etapa intensa de colonització i avenç cap al sud.
Centre, occident i orient. Es parteix dels nuclis repoblats del regne d’Ordoño. Evidentment, aquest avenç espectacular, provocà per força la reacció musulmana, malgrat les crisis. La reacció de l’emir serà la típica dels atacs musulmans. Llençà dos atacs, un contra el franc oriental (intenta sotmetre els Banu Qasim, per arribar el cor del regne); l’altre contra Lleó i Astorga. Alfons III, aconsegueix destrossar al segon atac. Batalla de Polvoraria, retirada de l’exèrcit musulmà. L’efecte d’aquesta victòria aconseguirà amortiguar els musulmans i afavorir de nou un avenç militar i colonitzador cap al sud, protagonitzar per l’aristocràcia local. Abans d’acabar el segle IX, els astur ja s’han establert en la línia del Duero. Conquesta de Zamora, , Simancas i ?. quan mor el regne ja té uns límits molt precisos i concrets.
Hi ha un historiador, José Maria Minguez, quan estudia aquestes primers colonitzacions, diu que és una colonització protagonitzada per camperols lliures i les comunitats de les aldees.
Sánchez-Albornoz, ja considerava que existien diferents contingents de camperols independents. D’on surten tants camperols lliures? Parlava d’una existència de continuïtat de les institucions tardanoromanes. Segons ell, la invasió musulmana no va suposar una ruptura, a cap dels nivells.
José Maria, relaciona aquest camperolat amb les societats tribals del nord, que trenquen la degradació del camperolat, que s’anava produint des del baix imperi. Accés a la propietat de la terra, procedeix de les zones de muntanya. A més, el moviment colonitzador afavoreix a la llibertat. Aquesta forma de colonització s’anomena presura o aprisio. Ambdues fan referència a l’ocupació del sud, ocupació de terres abandonades, són del rei, però cedeix la propietat en aquells que les ocupin. S’accedeix a la propietat plena, només tens al rei per sobre. La informació recull una gran quantitat de venda de terres. Amb la terra de l’aprisio has de treballar-la durant 30 anys per demostrar que és teva. No hi havia documents, eren els veïns que havien de testificar.
La història diferència ambdues per oficials o privades. Oficial, dirigida pels magants, dirigida per l’espontània.
Oficial: monarca organitza la colonització. Ell pren les decisions, com a beneficiaris la documentació ens presenten dos grups socials, els magnats i els camperols lliures. És important perquè existeix una garantia. S’inicien mitjançant grans actes solemnes.
Magnats: Creació d’una gran propietat per part dels grans magnats. Ells es queden la part més important que serà treballada pels seus esclaus. Regala part del territori els colonitzadors.
Tant la primera com la segona donen origen a moltes petites propietats.
06.05.13 L’apresura espontània és poder la més important demogràficament, ja que la majoria dels territori del regne atsuleones es faran mitjançant aquest sistema. Seran famílies camperoles 88 que ho faran espontàniament. No actuen de forma anàrquica, s’uneixen i decideixen anar-se’n a un altre territori, si hi haurà un líder. Quan arriben a les terres que aniran a colonitzar, rotularan parcel·les com ells ho vegin oportú. A vegades seran acompanyats per gent que depenen d’ells, per això les seves parcel·les seran més grans. Es respectaran les terres que tenen els camperols en el seu territori d’origen, sempre i quan es paguin els impostos corresponents. Aquests comunitats que s’estableixen, a més de les parcel·les tindran àrees comunals (boscos, terres de pastura...). necessitaran gestió i les obligarà a establir alguna forma de governació institucional, que sigui la que gestioni aquestes zones. Serà una cosa matinera a finals del VIII principis del IX. L’òrgan es coneix amb el nom de concilium, òrgan que gestiona les zones comunals de l’aldea. Serà l’origen dels futurs consells castellans. Tindrà una doble funció depenent de cada comunitat. Podria ser l’òrgan des del qual es transmeti la voluntat del senyor, el que succeeixen en les zones espontànies on no hi havia senyor, qui gestionava el concilium era la pròpia comunitat. Seran concilis que actuaran amb bastant llibertat. Són les que fins a finals del XI són les més importants (espontànies), seran les que més territori ocuparan. Totes tres són coetànies.
Ara bé, dins de l’espontaneïtat, cal establir diferències en tots els àmbits del regne, són desenvolupaments diferenciats per un historiador: José Ángel Garcia de Cortázar, un dels millor especialistes. La zona oriental, serà la més primitiva de Castella, zona més arcaica, ja que veu que en aquesta zona les pressures seran protagonitzades per famílies més extenses. Serien comunitats d’aldea més properes a les estructures gentilícies, fenomen que succeeix també a Navarra i a l’Aragó. Tot i així, començaran a fragmentar-se les unitats familiars. Més tard es suposarà el poder polític, Carlos Estepa dedueix que això passarà a tota la zona lleonesa.
Arribarà el rei i administrarà el territori.
Un altre tipus de pressures serien les de les comunitats monàstiques, són colonitzacions protagonitzades per monjos que viuen en monestirs molt petits. En aquest sentit destaca des del segle VIII-X, sorgiran petites comunitats monàstiques a la vall del Duero. Són monestirs poc jerarquitzats. A finals del X seran absorbits pels grans. Per aquestes característiques i per la falta d’informació de les comunitats camperoles, José Maria Minguez, proposa aplicar l’anàlisi d’estudi del monacat a les comunitats camperoles. Per aquestes comunitats si que hi ha documentació. Tant unes com les altres s’organitzarien de forma similar, ho justifica perquè creu que les comunitats monàstiques són davant de tot, comunitats colonitzadores amb un caràcter religiós, i estan agrupats davant d’un líder, l’abat el qual dirigirà la colonització. En aquestes comunitats no hi ha propietats, aquelles que entren de nou cedien els seus béns.
Amb tot, ambdues formes representen una forma d’adaptació per poder superar les contradiccions (PROBLEMES) del període de colonització.
PROBLEMES: El primer i més important, ruptura dels llaços gentilicis. En segon lloc, la intensificació agrícola serà individual i no col·lectiva, això significa que la colonització és un fenomen molt gran per una sola família. Són homes lliures, per una banda perquè s’estan alliberant dels lligams del regne visigot o bé perquè s’alliberen de la família extensa. La proliferació d’aquesta gent pel territori suposa una cascada de llibertat.
En un primer moment existeix un igualitarisme, menys el líder. Però a través de la documentació veiem com poc a poc s’estableix una jerarquització. Aparició de minores/maiores; maximos/minimos; seniores/iuvenes. Sempre serà per qüestions econòmiques. No estem davant d’una societat estàtica, ja que les propietat es dividien entre el hereus. Riquesa pel factor de la colonització; hi ha una gran mobilitat social. A més de què la gent no té tendència a quedar-se en un territori.
89 S’estan posant les bases del feudalisme.
Idees important: 1. Comunitats monàstiques i camperoles són els pilars de la colonització.
2. Ambdues estan formades per camperols lliures, fins i tot els propis monjos.
3. Tot i l’arcaisme de la zona oriental, aquestes comunitats no estan organitzades pel sistema de parentesc.
4. Existeix un cap, abat o cap. Les funcions del cap de l’aldea es limiten a l’administració i control del territori. Lo més important és que se li pot retirar la confiança.
5. Origen de l’aristocràcia, magnats que participen en la colonització. Es difícil saber d’on provenen. No és la mateixa aristocràcia que la del període visigot. el seu mode de viure és diferent. No viuen de l’esclavitud.
A partir del segle X si que és cert que es conformen grups socials, comença el procés de feudalització. Plantejament, de si va existir o no el feudalisme? Gran debat historiogràfic.
El debat historiogràfic condicionat pels dos conceptes diferents del feudalisme: un l’existència d’una societat feudal, en la qual la propietat de la terra estaria concentrada en mans de la noblesa i una societat feudal en la qual aquesta terra estaria cultivada per camperols no propietaris que depenen d’aquesta noblesa. L’altre definició seria el feudalisme de les institucions feudovessàllatics, que relaciona les diferents nobleses entre elles, població que només comportà el 1% de la població. No deixarien de ser un mecanisme de repartiment dels excedents dels camperols.
Claudio Sánchez Albornoz i el jurista Garcia de Valdeavellano: Teories dels 60, 70 i 80.
Defensen que a Castella i Lleó no hi ha feudalisme, perquè quan ella analitza aquesta societat és que hi ha una majoria d’homes lliures. Només va haver-hi feudalisme a Catalunya i per influència carolíngia.
Autors castellans com José Luís Martín, Garcia de Cortázar, Julio Valdeon: insiteixen amb el paral·lelisme de la societat asturlleones amb els regnes de l’Europa del Nord. Per ells, Castella és feudal. Afirmen que el sistema feudal és el mode de producció imperant a Castella i Lleó.
Ells constitueixen una generació intermediària.
Emilio Barbero i Marcelo Vigil: uns altres intermediaris. Tenen una obra, que actualment està molt criticada. Formació del feudalisme en la Península Ibèrica. Fan afirmacions que avui en dia són molt dures. Ells diuen que aquest feudalisme es forma a finals de l’imperi romà, de fet parlen d’un protofeudalisme visigot.
Pierre Bonnasie: té una ponència on analitzava aquest tema de tot el nord de la Península.
Feudalisme tant a Catalunya com a Castella i Lleó, tot i que aquest últim és més tardà.
Considera que s’instaurà el segle XII, discutin a Barbero i Vigil. Posa aquesta data en referència el tema de l’esclavisme.
José María Minguez: última aportació. Ruptura social. Feudalisme apareix el segle X a Castella i Lleó. Ell parla de ruptura i no continuïtat respecta els romans o visigots. Contradiu a Sánchezalbornoz. Algunes pervivències, residus, d’un sistema caducat. Conclusió és que si s’arriba a la conclusió que no hi ha continuïtat i s’estableix noves relacions que donen lloc al feudalisme, és que hi hagut una ruptura. Critica a Bonnasie, diu que l’esclavitud es desintegra en la última època del regne visigot.
90 07.05.13 El feudalisme sorgirà com quelcom nou no d’algun reducte del passat. En primer lloc, per entendre aquesta societat per poder entendre d’on surt el feudalisme. Mínguez parla de la desarticulació de l’esclavitud. Després de la invasió musulmana no quedaran ni les estructures polítiques i administratives que fossin suficientment fortes per poder mantenir l’esclavitud. Per poder-ho mantenir necessita un estat i aristocràcia per poder mantenir aquest sistema.
Després de la invasió musulmana tot aquest entramat desapareix, ja no hi ha un estat fort.
Segon factor, implantació de comunitats camperoles d’homes lliures. En tercer lloc, formació d’una nova aristocràcia (VIII-X), complicat perquè hi ha escassa informació. El segle X trobem uns nous grups aristocràtics ben definits. Dona la impressió que la societat àstur-lleonesa coneixerà dos fenòmens: pràctica desaparició de l’aristocràcia hispanovisigoda i per un altre lloc, paulatina formació de nous grups aristocràtics clarament diferenciats del homes lliures.
Com ho justifica Mínguez? Quan els musulmans conquereixen, aquesta aristocràcia majorment pacta amb els musulmans o es converteixen. Només una minoria marxen en busca de refugi a les muntanyes del nord. Això per una altra banda, l’altra sabem que a les serralades no hi havia un gran latifundi, per tant l’aristocràcia tradicional no pot tenir continuïtat en aquestes terres.
Ens falten proves sobre una aristocràcia àstur, amb orígens tribals, deduïm que la noblesa medieval que ens trobem a partir del X es perquè es forma a partir d’aquests moments.
Diferències entre els territoris orientals i els occidentals de la Península Ibèrica; són unes diferències que provenen dels territoris orientals (Catalunya i Aragó), territoris que constitueixen la marca hispànica, s’implanta una estructura política i administrativa que és la carolíngia, la qual ja estava definida un cop van establir-la. A la zona occidental, la situació és totalment diferent, perquè l’organització no la porta ningú s’ha de conformar poc a poc, serà un procés espontani per les necessitats que sorgeixen els problemes. En el Pirineu oriental tenim diferent figures: compte, bescomte, veguer... en els territoris occidental això es defineix lentament. Gran mobilitat de la pròpia noblesa. Explotaran les terres de forma diferent de com ho feia l’antiga aristocràcia, aquí es erradica la gran diferència entre les dues aristocràcies.
Noves formes de treball.
Aristocràcia eclesiàstica: restauració de noves seus en els territoris que s’estan colonitzant.
Reconstrucció de l’antic sistema econòmic. Es va mitjançant importants donacions de terra.
Més població a orient i respectaran el que seria latifundi visigot. podria haver perdurat. Són zones de frontera i per tant aquesta inestabilitat van haver d’accelerà la desarticulació. El que importà és el resultat de l’erosió de les aristocràcies. Es produeix una radical remodelació dels sistemes productius.
Aquesta aristocràcia nova, serà a partir del X començarà un procés de creixement i fortalesa que es farà a traves de la feudalització de la societat. Annexió de petits latifundis. Obtenció de proregratives que li arranca a la monarquia, li permeten tenir poder sobre el camperol, que en principi només tenia el rei. La petita propietat que s’absorbeixen en principi continuaran sent lliures. Capacitat per explotar intensos territoris. Per què cauen de forma voluntària d’aquesta nova aristocràcia? En primer lloc estaria la qüestió de l’església  donacions voluntàries.
Donationes pro anima. Els magnats laics també rebran donacions dels camperols. Aquestes donacions suposen uns vincles i unes relacions de dependència perquè el que pretenen és aconseguir una protecció. O venen part de la seva terra a canvi d’utillatges o es queden sense res.
La pèrdua de llibertat és la clau del procés de feudalització. L’origen del sistema de producció feudal està en els alovis de les comunitats de les aldees. Establert relacions feudals. Conflictes 91 en les comunitats d’aldea i es resignen a perdre els seus privilegis. Conflictes per les possessions dels molins, són els propis aldeans qui els construeixen. Els camperols que abans no pagaven per utilitzar-lo ara hauran de pagar unes taxes.
13.05.13 Camperolat lliure: petits propietaris, grup social més important del regne asturlleones, com a mínim fins el segle X. Serien els camperols que són els protagonistes de les presures. Són lliures gràcies a que hi ha moltes terres disponibles per conrear i sobretot per les condicions jurídiques favorables perquè hagi ocupin la terra. Condicions més favorables que el regne franc. Després camperolat lliure arrendatari: no tenen terra pròpia. Són tinents que conreen la terra d’altres, però són lliures. És una llibertat molt gran tot i no ser propietaris.
 Hombres de behetria: són homes i dones que jurídicament són lliures però s’encomanen a un poderós. Entren en una relació de protecció. És un laic o un eclesiàstic. Entren voluntàriament. Tenen usufructe de les seves terres, segueixen sent fins XI jurídicament lliures. Entren en protecció moltes vegades pel cobrament dels impostos. A diferència dels serfs, són lliures. És un fenomen que es dona sobretot a Castella. La dependència en si no afectà a l’individu sinó a les terres.
Camperolat dependent: no tots tenen el mateix grau. El més alt serien aquells que no tenen terra i, a més, depenen d’un senyor fins al punt que, encara que siguin jurídicament lliures en un principi, si el senyor traspassa la terra, ells també hi entren dins del pack. Per sota, estan els lliberts, camperols que s’han elevat socialment però mai arriben a ser lliures i la gran majoria no són propietaris de terra. Per últim, serien els veritables serfs, situació molt propera a l’esclavitud. Grau de servitud encara major.
La majoria són serfs escrits a la terra. Ens els trobem a les zones de fronetera. No obstant hi ha una diferència que cal remarcar, ja que dona la impressió que en el regne de lleó el procés de servitud està més avançat; cada vegada hi ha menys de lliures i més de dependents. En el cas de Castella dóna la impressió que aquest procés és molt més lent. L’explicació seria l’estat de frontera. El que és important del camperolat dependent, veiem que la noblesa s’inventa mecanismes per poder extreure el que seria l’excedent del camperol. La captació de l’excedent, la noblesa ho fa mitjançant diferents mecanismes:    El cens: tasa que paga el camperol per l’usufructe. Apareix amb diferents noms: tributum, foro, pecho, infurción, martiniega.
Prestacions de treball/corveas/sernas: jornades de treball en la reserva senyorial. És un cobrament amb treball. Com més dures siguin, menys temps podrà dedicar a les seves terres. Treballs obligatoris i gratuïts: facendera (reparar les vies de comunicació); castelaria (reparació o construcció de castells o altres edificis senyorials); mandaderías (servei de missatgeria); anubda (vigilància dels termes senyorials); fonsado (si el senyor així ho desitja, els pagesos han de participar en expedicions militars, servei convocat pel rei o senyors. Seran els grans defensor de la frontera i conqueridors del Duero; seran els peons). Aquesta última no es pot generalitza i varen anar modificantse segons les circumstàncies. Tot això són tasques que requereixen temps.
Obligación de posada: allotjar al senyor i el seu sequito d’aquest. El jandar, és per donar-los menjar. Deixaven a l’aldea sense reserves.
92 Un altre conjunt d’exigències tenen a veure amb els canvis que es produeixen dins de la família del camperol. Entre aquestes obligacions que fan referència a la vida personal del camperol estarien les nuncio o luctuosa. Seria com aconseguir que el senyor els renoves l’usufructa de la terra.
  Manyeria: tasa que paguen aquelles famílies camperoles que no tenen descendents.
Les Ossas reflecteixen una condició absolutament servil, ja que es un pagament que fan les dones per contraure matrimoni; seria la compra del permís del senyor.
Controla i impedir els moviments del camperolat per part del senyor.
   Montazgo/montaticum: ús de boscos per la recol·lecció.
Herbazgo: taxa per l’aprofitament del les terres de pastura.
Gabelas: taxes per l’ús del forn, molí...
Privatització d’impostos públics. Taxes que es varen inventar durant la feudalització.
La noblesa  Els més baixos serien els cavallers villanos. Serien com una semi-noblesa. Es necessiten per formar els grups de cavallers que es passejaven per les propietats del senyor. El magnat els hi suprimeix els impostos i les prestimonia/atonitos. Els hi cedeix terres que són suficients per mantenir-se i poder fer les seves tasques. Són camperols rics i que es poden pagar el cavall i les armes. Van a la guerra a cavall, això fa que tingui certs privilegis davant de la societat. Alguns tenen més prerrogatives que altres.
Pertany a la classe feudal per les funcions que realitzà, però no constitueix el grau de nobles, perquè no pot deixar-li en herència els seus fills. No tributaven a diferència de la resta de camperols.
Característiques pròpies perquè tenen un paper en el període de colonització. En les ciutats d’Extremadura seran l’oligarquia i seran els dirigents.
  Infanzones: petita noblesa. Molts d’ells seran els segons fills de la noblesa. També seran mà d’obra militar. Ells si que poden deixar en herència el seu títol.
M’he perdut.
HISTÒRA POLÍTICA Entorn el segle X, el regne asturlleones tenia una gran extensió. Dificultava les comunicacions entre els territoris. Era inevitable que alguns territori varen tendir distanciar-se. A Galicia va haver-hi fins i tot un regne independent. El comtat de Castella, la seva referència més antiga serià l’any 800. S’eludeix a l’activitat colonitzadora d’un grup de monjos. Al capdavant hi havia l’abat Vitulo. Tot això, és el primer que sabem. Després sabem que Castella no es deixa així, sinó que eren les Verdulies. Castella era un territori fronterer. Era un territori on hi havia predomini de les lleis. S’utilitzava la costum. Hi ha gent que parlaven d’un país sense lleis.
Segle X, després de la colonització els territoris s’adjuntaran a Castella. Fernan Gonzalez era un brillant guerrer i aprofitarà la debilitat de la monarquia lleonesa i aconsegueix important autonomia. La qüestió és que a partir d’aquí el comtat de Castella es transmetrà per herència.
93 14.05.13 D’on surt el comtat d’Aragó? Franja muntanyosa del Pirineu. Neix com una demarcació que creen el carolingis per protecció dels atacs musulmans. Cal pensar que en el seu origen. La ciutat d’Osca estava controlada pels musulmans. El ser els carolingis el que controlen el territori són ells qui nombren els magnats que exerceixen com comtes. Disposem de dues fonts sobre aquest origen del comtat: anals del regne franc (annales regni francorum); aquests cobreixen la història dels primers reis francs. Ens donen la versió de l’època d’aquests rei. Ens expliquen que el primer magnat que nombren els carolingis per controlar aquest territori és un tal Aureolo, també ens diuen que la seva funció era vetllar per les comunicacions entre Espanya i la Gàl·lia. Aquest residia més enllà dels Pirineus, ens delimita el primer tros d’aquest territori. Sabem que és al nord d’Osca, donem per suposat que es tracta de les vies romanes.
També ens informen que mort el 809 i que durant aquests moment els governador de Saragossa i Osca, s’apoderà d’una certa fortificacions carolíngies, i col·locar guarnicions musulmanes. Sembla ser que s’estableix una tregua 815 i Lluís el Piadós i l’emir de Còrdova i els carolingis recuperen el control. Bàsicament això és el que ens diuen.
Un altra font amb més informació: genealogies de Roda. Es troben dins d’un còdex, que en realitat és un manuscrit de finals del segle X, el qual conte diversos textos. Genealogies dels comtes d’Aragó i Navarra dels primers temps. Segons aquestes genealogies, el fundador de la dinastia del comtat d’Aragó és un tal Aznar Galíndez I,sembla ser que aquest fou el successor d’Aureolo, per tant nombrat pel rei carolingi. A partir d’aleshores, el títol de comte serà trasmés mitjançant herència. Tres fills: Céntulo Aznárez, Galindo Aznárez i Matrona.
Matrona se casa con García el Malo, fill de Galindo Belagontenes. No obstant, després de diversos successos, García el Malo repudia la seva dona i es casa amb la filla del comte de Pamplona i a més, s’alia amb els musulmans i aconsegueix apoderar-se del comtat d’Aragó.
Davant de tot això, Aznar s’alia amb Carlemany li cedeix amb compensació, el comtat d’Urgell i de la Cerdanya. Amb tot, Aznar aconsegueix recuperar el comtat d’Aragó, de manera que la successió recau en el seu gill Galindo Aznárez i donem inici a la línia successòria. Durant el segle IX continua la línia dinàstica. Continuen sent reis i no comtes. Ens interessa arribar el segle X per un matrimoni, el de la filla de Galindo Aznárez II, Andregoto. Es casa amb el rei de Pamplona, que en aquests moments és García Sánchez I. Tindran un fill, Sancho Garcés II.
A l’any 890, Sancho Garcés hereta el comtat de Pamplona i el d’Aragó, per part de mare, perquè no te cap hereu. Unió dels dos comtats. Els seus successors portaran ambdós títols.
Units fins el 1035, any que mort Sancho III el Mayor. Aquest, era rei de Pamplona i comte d’Aragó. També havia aconseguit reunir un regne molt ampli. En primer lloc perquè fa un bon matrimoni. Es casa amb Muniadona de Castella, germana del que estava al capdavant de Castella. Aquest morirà en circumstàncies peculiars i Castella passarà a mans del seu nebot.
No obstant, els nobles que hi havia a Castella li demanen que el territori li deixi al fill segon, perquè el comtat no quedi annexionat amb el d’Aragó. S’admet l’herència femenina, sinó n0hi ha de masculina. Com el repartirà el territori? L’hereu principal: el regne patrimonial, el de Pamplona li deixa amb ell. Garcia Sánchez III El comtat de Castella: el reparteix entre dos fills legítims, per una part a García i l’altra a Fernando, li deixa la més petita des de Burgos dins al Duero.
També reparteix les paries dels regnes dels musulmans. A cadascú li deixa una part.
94 Fernando es casa amb la germana del rei de Lleó (Bermudo III). Fernando=Sancha. Fernando es converteix amb rei de Lleó. Serà Fernando I, de Castella i Lleó. Quan morí, deixà el seu regne, repartit. El comtat de Castella li deixa el seu fill primogènit, que serà Sancho. Hereta el comtat de Castella però elevat a categoria de regne 1065. El segon, Alfons regne de Lleó, a García el regne de Galicia, a Urraca Zamora i a Elvira la ciutat de Toro. Aquí també hi haurà pàries.
Un altre dels fills de Sancho el Mayor. A Ramiro I li deixa Aragó (fill il·legítim); Gonzalo Sobrarbe i Ribagorça. A partir del fill de Ramir, Sancho Ramir, Aragó passarà a ser regne. De fet es considera que en el seu origen posen el regne sota resguard de la Santa Seu.
Colonització de l’espai des de la val del Duero fins el sistema central. Es denomina l’Extremadura Castilleonesa. Gira en torn l’any 1085, passa quelcom fonamental, la conquesta de Toledo. Girarà en torn d’aquests esdeveniments. De totes formes, aquesta àrea s’havia ocupat militarment algunes zones. La colonització real del territori tindrà lloc el segle XI. En aquest ampli espai, es poden diferenciar tres zones: Extremadura occidental, serien les terres de Salamanca..; Extremadura Castella, Àvila, Segòvia, Olmedo, Medina del Campo.. són zones de molt intents poblament del segle XI. Extremadura Oriental, terres de dalt del Duero. Lo més important, és que les dues primeres, són les primeres colonitzades. És una zona semi despoblada, que servia de refugi a delinqüents, aventurers, a camperols que escapaven dels Senyors.. era una zona fronterera amb els musulmans. Era una zona de pastura. No havia organització. L’organització social estarà molt marcada per la guerra. 1086, succeeix una batalla molt important, la de Sagrajas/zallaqa, significa l’arribada dels almoràvits a la Península.
Amb Ambderraman III, inicia reformes amb les quals introdueix mà d’obra mercenaria, els quals no estaven vinculats amb res. Reformes de l’exèrcit. Qui realment el modificà fou Almansur.
Durant la conquesta de Toledo, hi ha el regne de taifes.
Els almoravits són musulmans africans que consitueixen una secta pròpia secundada per un jurista anomenat Ibn Yasin. Una de les tribus Sanaha fa venir el jurista perquè els intrueixi en la religió. Aquest agrupa una serie de discipuls en una cofraria militar, que tindra la seva sede en un convent fortificat, molt comuns, ribat. Es reuneixen els discipuls, per això se’ls anomena els del ribat. Aconsegueix diverses conversions. Era per escapar del control de Gana.
Enseguida partiran a guerra santa cap a la zona del Marroc. Conquereix el 1056 i posen fi l’últim estat jarigi. Abans de la conquesta de Toledo s’han apoderat ja de tota la part del Marroc i Algèria. Aquest és una mica el panorama.
21.05.13 El poblament d’un territori, Extremadura castellana, és un territori molt ampli sobretot si tenim en compte el nombre de repobladors amb el que es comptava. La monarquia que ja havia après de la colonització del cantàbric, pretenia que no es produïssin gran propietats, ni eclesiàstiques ni laiques, ja que comportaria limitar el poder del monarca. Com s’organitza el poblament? És un tipus de poblament, molt més organitzat que aquell que vam veure en el cantàbric, primer de tot per l’experiència. No és de manera espontània, a més hi ha escassos pobladors. Tot està organitzat pel rei i aquest va confiar la conolització a uns responsables, que havien de controlar grans espais. En aquests territoris jugaren un gran paper les ciutats com a òrgans de govern: zones on es concentra la població i seran també zones de defensa. Seran la base de la conolització. Se les dota d’òrgans de govern propi  concilium, consell castellà. A 95 cada ciutat mana un grup, el qual s’ha d’encarregar de l’administració de la ciutat, del seu territori (alfoz), i lògicament de la defensa d’ambdós. Això explica perquè els pobladors es varen assentar a les ciutats. Les varen restaurar i reconstruir. Després es varen assentar a les aldees. Aquestes són característiques per estar envoltades d’un recinte emmurallat, el qual deixa a l’interior molts espais buits, on hi havia terres de cultiu i terrenys dedicats a la ramaderia. Són aldees molt diferents, ja que són urbanes depenen d’una ciutat.
En el cas de la ciutat, són ciutats on els pobladors s’encreuen en barris i parròquies, depenen del lloc on venen. No interessa que hi hagin moltes ciutats, sinó poques i molt poblades.
Aquestes ciutats havien de garantir la seguretat. Aquells que arriben a la ciutats se’ls hi entrega terres i reben privilegis, són els fuerus.
Cal pensar, que aquells primers que arribaren, aquestes autoritats reben moltes autoritats, ells són els que tenen que establir els colons que comencen arribar després d’ells. Els administradors, que reben poder del monarca, són els encarregats de recol·locar-los. En aquests concilium hi ha dos classes socials. Per una banda estan els cavallers villanos (aquests no paguen res) i per una altra banda, els peons, els quals paguen tributs però no censos, han de pagar l’estructura del consell. Primeres dècades del XII, els pastors són jurídicament més lliures que els del nord. Però no hi ha igualtat entre la gent. Des d’un principi es donen desigualtats i diferències. Al final s’estableix un règim feudal.
No és igualitari perquè hi ha una estructuració interna dins del concilium. Això ja és una primera diferenciació social. Agafa importància les seus catedralícies, les seves propietats augmenten per les donacions. La guerra implica una forta diferenciació així com la ramaderia, de fet, a partir del 1086, la zona d’Extremadura agafa una gran funció estratègica, de manera que la monarquia neutralitza la frontera, muntant algarades contra territori musulmà. La ramaderia és el que millor es poden emportar com a botí després de la guerra. En aquesta zona de frontera era la que menys patia, en XI i XII, es una riquesa que es produeix mitjançant la ramaderia i el comerç dels seus productes.
La diferenciació social es remarcable a conseqüència del sorgiment del feudalisme, amb unes característiques pròpies, ja que la categoria social dominant, dintre de la classe feudal hegemònica, són els cavallers villans. Són els principals beneficiaris de les carregues fiscals que els hi ha donat el monarca a tots els nivells. Això fa que els villans controlin l’alfoz, control sobre els camperols que viuen a les comunitats d’aldea.
És essencial la capitulació de Toledo, 25 de maig 1085, és un fet de gran transcendència. És molt important, perquè és la primera gran ciutat musulmana que cau en mans dels cristians.
Suposa una gran pèrdua pels musulmans. Era la capital de la frontera mitja. En canvi, pels cristians, es troben amb un gran nucli urbà de musulmans, així com de jueus i mossàrabs que continuaran vivint aquí. Conquereixen la taifa de Toledo. Els musulmans són conscients de la fragmentació del regne musulmà, amb la desaparició dels califats i la creació de taifes. Lo més important de les taifes i que cal tenir en compte, és que cada un es va apoderar d’un territori i cada família reivindica el poder absolut d’aquella zona. Per tant, aquest procés de fragmentació és una acció de força per aconseguir poder. Per una altra banda, les famílies són conscients de què no són legítims i per això no reivindiquen el títol de califa o poders religiosos. Només poders administratius, fiscals... com ells es senten polítics, són els que estableixen successors, reprodueixen també el que era la cort de Còrdova, és per això més petita. En aquestes corts van els millors intel·lectuals de l’època. Totes tenen el seu exèrcit propi i el seu nucli és la pròpia família. El segon terme és l’ús de mercenaris cristians.
96 A més, una de les latres característiques és que procuren envoltar-se de grans centres de poders i ostentosos i refintats. Acunyen moneda. Els regnes de taifes no deixen de ser líders que volen fer-se un regne, aconseguir territori per establir-se i explotar-lo econòmicament. Per això és inevitable que no hi hagi lluites entre ells per aconseguir control en els territoris, per això quan hi ha trifulca és demanar ajuda els regnes del nord. Es produeix per un descens de les pràctiques de la religió i en definitiva la identitat musulmana. Moment de gran tolerància religiosa.
Les taifes al segle XI es converteixen en màquines de fer diners, sobretot per dos llocs:   Els cristians ofereixen servei mercenaris que eren caríssims.
Les pàries, que es pagaven en or.
Gran desemborsament de diners per part de les tarifes. Tot això suposarà un problema intern.
Les pàries es renegociaven, sempre a l’alça, per tant havien de pujar els impostos. Això implica automàticament un alçament popular. Sublevació, per aplacar-la el rei de taifes havia de recorre els mercenaris per aplacar les revoltes. Cercle viciós. El 1080, els cristians decideixen, trencar el sistema de les pàries amb la conquesta de Toledo.
Tipologia que divideix els regnes de taifes en tres:    Regnes de taifes àrabs: són regnes on el poder la pres una família d’origen àrab.
Regnes de taifes bereberes: prenen el poder el segle Xi, però són aquells que va portar Almansur.
Regnes de taifes eslavones: les famílies són d’origen esclau, comprats el segle X, arabitzats, que han après la llengua i la maquinaria administrativa i s’havien convertit en alts càrrecs administratius.
Sevilla, Granada i Saragossa. Toledo s’independitza ja abans. La situació es fa tan caòtica, decideixen l’any 1018, entregar-li el poder a una família bereber, a la dels Zennun, tindran el poder fins el 1086. El rei més important Al-Mammun, aconseguir establir el poder molt fort, ja que aconsegueix annexionar Còrdova i València. Davant els cristians, la situació era diferent, ja que pagava pàries, per tant era dèbil davant els cristians fort entre els àrabs. Al-Qadir, el seu successor, entre en un cercle de conflcites i fou aprofitada per treure-li territori a la taifa de Toledo. València s’independitza i Còrdova passà a dependre de Sevilla. Davant aquesta situació de crisi es formen dos bàndols. En un d’ells es partidari de demanar ajuda Alfons VI i altre demanar ajuda els musulmans, els altres taifes. En un primer moment triomfen aquests últims.
El destitueixen i col·loquen el rei de la taifa de Badajoz. No aconsegueix consolidar el poder i abandona Toledo. Al-Qadir, gràcies a l’ajuda d’Alfons VI, reprèn el poder. Alfons VI decideix prendre Toledo. Hi ha un pacte entre ambdós per evitar els problemes. Entrega de la ciutat, Alfons VI li aconsegueix la Taifa de València.
Amb Toledo, tota la Taifa passà a mans cristianes, no només la capital. Aquí hi ha molta gent.
El pacte de capitulació dóna moltes garanties a la població musulmana. La mesquita es respectaria pel culte musulmà i Alfons VI, es reservà el centre de poder, l’hort del rei i evidentment el tresor del califat. Era un pacte tremendament favorable, sinó que a més el comarca encomana el govern de la ciutat a un home de confiança que serveixi d’intermediari entre uns i altres, ja que era mosarab.
27.05.13 97 Pacte de capitulació: El primer que han de fer es reconèixer la sobirana cristiana podien quedar-se a Toledo amb les seves propietats i només havien de pagar els mateixos impostos que duran l’època musulmana. Aquells musulmans que volguessin marxar podien fer-ho a ple dret, al mateix temps que tenien llibertat de retorn. La mesquita major de Toledo, quedava a mans musulmanes pel seu culte. Les possessions del rei de taifes de Toledo i altres mesquites quedaven en mans d’Alfons VI. A Toledo hi havia dos comunitats més, mossàrab i la jueva. Es va fer un altre pacte amb ells, similars, però no igual. A Toledo el numero de mossàrabs és diferent. Es calcula al 15, 25% de la població, nombre important. Disposaven de sis parròquies, ubicades actualment. Quan entre Alfons Vi se’ls hi garantir el seu estatut fiscal i lo més important és que se’ls hi reconeix un autonomia jurídica, és a dir, es regiran per les seves costums. Se’ls permet una autonomia cultural i religiosa. Aquests mossàrabs parlen i escriuen l’àrab, de manera que podem identificar a través de la documentació posterior a l’assentament quin eren els seus grups, ja que era un àrab diferent, més vulgar. Amb els jueus la situació és semblant, gran permissivitat.
El primer governador serà un mossàrab, amb el que tenia plena confiança Alfons VI, això és una mostra de tranquil·litat pels mossàrabs i el que li interessa el rei es controlar la capital.
L’objectiu del pacte és per evitar l’èxode de musulmans, tot ha de continuar igual i sobretot que l’economia es desmonti. És una situació poc normal, sobretot pel que estava succeint a la resta d’Europa. Hi ha continus pactes, els ulls del papat i d’altres regnes cristians és totalment anomena. Tolerància. Després del pacte hi haurà un sector cristià, ara per ara minoritari, que no estarà d’acord amb la convivència musulmana. La funció del governador serà la de mantenir la calma i la igualtat entre les tres comunitats.
Assentament dels cristians. Els primers aquell exèrcit que ha protagonitzat la conquesta. Actes de les cort de lleó 1086, on es programà la campanya, gràcies a elles sabem on es varen assentar aquests. En terres desocupades, d’aquella gent que havia marxat en veure allò que estava a punt de succeir. També sabem que el rei col·locarà la baixa noblesa com a vassalls d’aquelles propietats que ell s’havia quedat, propietat de l’antic califa. En els primers anys també arribà un fort contingent d’immigrant, que apareixen amb el nom de francs.
S’instal·laren al costat de la mesquita major. Es gent que prové de fora la península.
En el mateix moment que Alfons Vi marxa de Toledo, es produeix un cop d’Estat pel bisbe de la ciutat, Bernardo de Sedirac, ja que estava en contra dels pactes que s’havien dut a terme amb els musulmans. El pacte de capitulació es va quedar en paper mullat. El rei ha de tornar a la ciutat i la seva reacció fou admetre, de mala gana, la nova situació  expulsió dels musulmans, crema de propietats... despossà el governador i en col·locar un de nou, Pedro Ansurez, no és un home de frontera, tampoc parla àrab. Canvi totalment radical. L’arriba dels almoràvits frenarà la conquesta. La frontera s’estabilitza en aquesta zona.
Canvis econòmics a partir del segle XI Es produeix un gran desenvolupament urbà i del comerç a partir de mitjans del segle XI, des de la serralada cantàbrica fins el riu Tajo. Aquest fenomen es produeix per: Factors externs: afluència de francs, que es varen assentar a Toledo i després a d’altres ciutats al Nord de Toledo; captació d’or gràcies a les pàries.
Factors interns: creixement demogràfic, important al igual que a tot Europa, el problema és que la colonització requereix de més gent; creixement agrari, sobretot gràcies al feudalisme; increment del consum, només però a les classes pudents.
98 Al llarg de la segona meitat del XI assistim al desenvolupament d’aquelles ciutats que ja existien, així com la creació de noves. La zona més dinàmica, precoç i constant, és tota aquella zona que segueix la ruta del camí de Santiago. Això implicarà un auge del comerç de llarga distància i per una altra banda, anirà unit aquest, el creixement de la producció agrària, ja que es produirà en tota aquesta zona, un increment molt gran del poder de consum dels seus habitants.
El comerç de llarga distància serà el desencadenant de l’augment de població de les ciutats, ja que articulà tota la zona nord de la península. D’aquesta manera Castell i Lleó, s’obra a l’exterior d’Europa. No només a nivell econòmics, sinó també cultural. Fins el XII, és un comerç que es canalitzà per la via terrestre, després adquireix importància navegació de cabotatge.
Els pelegrins i la monarquia juguen un paper molt important. Els sobirans, dedicaren part dels ingressos de les pàries, inverteixen en la infraestructura del camí de Santiago. Construcció de ponts i camins. També creen hostaleries, també la noblesa. A més, asfalten els camins.
1150-1250, sorgiment de ciutats de nova planta. De fet seran ciutats molt diferents a les que coneixien fins ara. Ciutats que abans tenien funcions militars, religiosa, administrativa... ara bé, aquestes ciutats noves les seves funcions seran diferents. Els factors econòmics sera molt important. No són sorgiments de la nada, hi haurà quelcom que les farà sorgir. Per exemple un monestir, com element aglutinador.
Fixació d’etapes de peregrinació. El riu es converteix en punt d’arribada i sortida d’aquests.
El següent pas, serà l’assentament de població estable. Construcció de ponts, es fan de diferents maneres. La construcció d’infraestructura atraurà mà d’obra.
Les ciutats tindran funcions comercial i de recolzament logístic els pelegrins. S’adjunten entre elles.
Mentalitat completament nou. Dues institucions que controlen l’Església del regne cristià.
1. Esglésies pròpies: aquelles que creen els senyors laics. Seran ells que les dotin de tot.
És un fenomen que es dóna més a la península. Nobles funden monestirs.
Nicolaismo, nepotismo, simonia... es donà a tota Europa, el que passa que a la península assoleix molta més importància.
28.05.13 Camino de Santiago camí d’entrada pels europeus. L’aïllament de l’Església va fer que els laics fossin els que realment la controlessin. En aquesta situació pervivia una església cristiana autòctona, mentre que el papa a principis del segle XI intentava unificar la litúrgia de tota Europa. Poc a poc el ritu romà es va estendre per tota Europa per indrets llunyans.
Hi ha una altra qüestió que comportà la renovació del camí de Santiago del segle XI, amb la reforma monàstica carolíngia, reforma de San Benet d’Aniano. Quan mor aquest i Lluís el Piadós, aquesta reforma queda frenada. Es paralitza perquè es veu com una llei de l’emperador i no eclesiàstica, fins al punt que els monestirs catalans l’adopten però més tard.
També s’adopta a l’Aragó però no a Castella. Aquí s’adopten regles visigodes. No hi ha, per això, una regla única. Lo important és que durant el XI, hi ha monestirs regularitzat, mentre que hi ha zones que encara funcionen amb el sistema antic.
Davant d’aquest panorama, serà necessari regularitzar la situació, no pels reis, sinó per la pressió de la Santa Seu. Des de Roma es pressiona perquè es faci la reforma. Gregori VII, era 99 un personatge totalment autoritari i va imposar aquesta reforma, la qual tenia diferents objectius:     Unificar el clergat en tots els territoris i sobretot purificar-lo.
Exclusió i eliminació del paper dels laics en el funcionament de l’església.
Erradicar Nicolaismo, nepotismo, simonia..
Supremacia del poder religiós per sobre del temporal Reforma molt profunda, però sobretot la idea d¡aquesta teocràcia és que tothom ha d’acceptar la supremacia del papa. Aquesta reforma que neix a Roma, troba un gran recolzament a l’ordre dels cluny. Fonamental, ja que sabem que els primers bisbes de la zona de Castella Lleó, després de portar-se a cap la reforma, els primers són tots de Cluni (camí de Santiago). El successor del papa, Alexandre II, el ritual mossàrab, era irregular i fins i tot herètic. De manera que el papa envia un delegat pontifici justament per obligar el monarca a instal·lar el nou ritual. Aquest ritual fou adoptat per primer cop en els monestirs catalans; després per Aragó i Navarra. Després Castella i Lleó. Aquí la situació és més delicada, ja que l’element mossàrab és molt més fort i és una població que no està disposada a deixar de banda el seu ritual. Per aquest motiu aquest ritual, que s’intentà imposar es va trobar amb una resistència numantina, per part dels bisbes i per part de certes capes de la població que es van mantenir totalment fermes a l’antiga litúrgia. Finalment, es va acabar substituint. És un canvi molt complicat amb unes connotacions molt diverses.
Carta de l’any 1174 a Alfonso VI per part del papa Gregori VII, que marca l’ofensiva cap el ritual mossàrab. Aquí s’arribà a afirmar que el ritual era el resultat de mescles d’arrianisme, islamisme, priscil·lianisme. El papa exigeix que s’instauri el nou ritual. Malgrat la contundència ni el rei ni els seus assessors es donen per al·ludits. Per què no volen canviar el ritual? Adoptar-lo significava pèrdues econòmiques i pèrdua de poder per tot un sector eclesiàstic.
Amb el canvi suposava que el rei perdia el control sobre l’elecció dels càrrecs eclesiàstics i tot el que això comportava i passava en mans de Roma. El rei estava disposat acceptar el ritual a canvi de què el papa el reconegués com el monarca més important de la península. Això no succeeix. El que fa el rei és autoproclamar-se emperador d’Hispania. Arribats aquest punt és quan si creu que pot negociar amb el papa i poder, canviar el ritual. El que passa és que Gregori VII, mostrarà molt poca sensibilitat política i de fet tira de la corda i enviar de nou una carta, on es reafirma i on declara unilateralment la sobirania papal sobre tota la península ibèrica.
Alfonso VI començà la reforma paulatinament i li demanà a Cluni que portés gent preparada.
Abat Robert, serà l’introductor de la reforma. Serà nombra abat del monestir més important de Castella, Sagunt.
Nova carta del papa on protesta sobre l’abat Robert, ja que considera que no està fent per introduir la reforma. Davant d’això el que demana el papa és que l’abat torni a Cluny i que en portin un de nou. Es va acusar el rei d’incest. Va fer efecte. Finalment es produeix el canvi amb el concili de Burgos l’any 1080.
A principis de segle mor Alfons VI i li deixa la corona a la seva filla Urraca. Era una dona viuda.
A Urraca se la va casar amb Alfons el Batallador, rei d’Aragó, perquè la noblesa castellana busca un rei fort. A principis del XII hi ha dificultats econòmiques a conseqüència de l’assentament dels almoràvits, ja no es paguen les pàries. La noblesa es troba bloquejada per la falta de pàries i de botí. Aquesta noblesa té més problemes perquè comença a fallar la seva potestat lleial. Els camperols comencen a revoltar-se en contra del poder senyorial. A la burgesia també li afecta, ja que si no entra or no hi ha comerç.
100 Les revoltes que comencen a la primera meitat del segle XII, els burgesos acabaran aconseguint el que vulguin. Seran acceptats a les corts. Situació complicada. La noblesa castellana es subleva en contra de la monarquia castellana per superar la crisi econòmica q tenen.
Alfons ve a Castella arropat per la noblesa aragonesa esperant privilegis i càrrecs. Se’ls hi entreguen càrrecs de control i administració en diverses ciutats fortificades. Això els hi molesta a la noblesa castella, perquè consideren que és per ells això.
03.06.13 Segle XI mor Alfons IV i els succeeix una dona, ja que el seu fill havia mort en batalla. Les úniques hereves eren les dones. Això suposa un problema per la noblesa. Urraca tenia un fill, però encara era petit. Moment problemàtic, ja que els almoràvids estaven en un moment àlgit, la qual cosa frenar el moviment colonitzador. La reina era incapaç de continuar aquesta empresa així com frenar el pagament de les pàries, per tant deixaven d’entrar diners.
El fill d’Urraca deixà d’estar fora d’herència. Fou enviat a Galicia per ser educat allà. Serà nombrat allà rei de Galicia per desvincular els dos regnes. Alfonso i Urraca actuaran junts al capdavant del problema de Galicia. Guerra civil feudal.
Noblesa que s’enfrenta a la monarquia, ja que intenta superar la crisi econòmica en la qual es troba evocada, ja que l’or no arriba amb la mateixa intensitat. Ve condicionada perquè els camperols de la vall del Duero ja no els poden exprimir més. Davant d’això sens presenta que tenim un rei estranger, ja que ve de l’Aragó, que a més ve acompanyat. Aquests nobles els col·loca en territoris i els hi ha de pagar rendes. Davant d’això la noblesa castellana ho veus com una intromissió. Des d’aquetsa prespectiva la noblesa castella es ofensiu i a més en una època de crisi. Veu que els únics aliats que té és la burgesia de les ciutats (rei aragonès), recolzament que es pot extrapolar, així com de la baixa noblesa. Veuen que els poden ajduar en canviar la conjuntura davant dels musulmans.
Matrimoni molt mal avingut. No varen tenir fills. En la guerra civil, cada un serà partidari d’un dels contingents. La noblesa es decantarà per Urraca, així com el clergat castellà-lleonès així com el francès. Aquests la recolzaran pels interessos propis, els quals són diferents els d’Alfons. El moment més àlgid és la revolta de Sagunt. A finals del XII, la burgesia de la ciutat tenia moltes queixes sobre els abats de la ciutat. É suna revolta que ja es cou abans de que esclati. Alfons el batallador passa per Sagunt quan venia de Galicia, quan passa per allà justament els burgesos aprofiten per sublevar-se sobre l’abat, ja que saben que compten amb el recolzament d’Alfons el Batallador. Podríem dir que es una germandat jurada contra el poder senyorial, en aquest cas el de l’abat. Sabem que es saqueja el monestir. Sabem que l’abat intenta dialogar, però el problema és que en els burgesos se’ls hi envà de les mans i saquegen també els camps dels camperols. Grans repercussions, que explicarà el fracàs d’aquesta revolta. Aquest moviment ciutadà és manté en alça fins 1114, gràcies sobretot a l’ajuda del rei, que es quedarà allà amb les seves tropes. Els burgesos li demanen està sota jurisdicció reial. Nombrament d’un nou abat, Ramir. Anul·lament del matrimoni amb Urraca pel papa, i aleshores ha de retornar a Aragó. Deixa els burgesos desprotegits.
Quan entra a Urraca a la ciutat intenta solucionar el problema sense represàlies. Fracassa la revolta, per què? Perquè els burgesos es veuen mal parat en el comerç, perquè el rei marxa i deixa el interès que tenia i perquè Urraca vol arribar a un acord per reforçar la corona.
Retornament de l’antic abat, farà concessions importants, si els més rics. El que s’ha de plantejar és per què fracassa i els motius: 101 Quan parlem de burgesos que es subleven hem de parlar del concepte d’aquests, ja que hi ha molta diferència entre ells mateixos. Provoca que els burgesos quedin aïllats entre si, els camperols no volen saber res de la burgesia, els camperols fins i tot es negaran a abastir la ciutat després de la revolta. Falta la mà armada, ja que Alfons a marxat.
L’altre gran revolta, és la revolta de la ciutat de Santiago. Urraca intervé el 1115 quan Alfons ja ha marxat. Torna perquè necessita controlar els regnes, ja que aquest se li ha desmarcat amb la proclamació del seu fill com a rei independet. La marxa d’Alfons aplana les relacions. A més, l’únic hereu que queda és el fill d’Urraca. Arriba a una aliança amb els burgesos d’allà, uns que estaven en contra del poder senyorial exèrcit per Diego Gelmirez. Intenten sublevar-se, el fracàs serà perquè a Urraca no li interessa els seus desitjos. Aquí s’hi hi haurà repressions molt fortes, fins el punt que la docu explica que quan els burgesos es dona compte de la traïció de la reina, la insulten, li tiren pedres, la tiren del cavall i la deixen despullada de cintura cap amunt.
Els hi concedeix moltes coses a la noblesa del territori. Per què actua així? En aquest segle XII fins XIII, el territori del nord, és un territori controlat per una noblesa feudal que cada vegada força més els camperols i a la burgesia. Això ha arribat a causar una situaicó de crisi molt perillosa. Ja no poden collar més els seus súbdits El que vol la noblesa és que la monarquia cedeixi part del patrimoni a la noblesa, perquè ja no pot exprimir més els súbdits. Urraca cedeix molt per tenir al territori en un sol bloc. Estendre territori feudal més allà de la Vall del Duero. Iniciar novament la conquesta a partir de 1130, quan els almoràvits entrin en crisi. Els camperols de la vall del Duero, es concedeixen molts fuerus. Molts en el XII i en el XIII. Aquets, cal llegir-los bé per poder veure que es el que es condeix i el que no. S’aboleixen les sernes, censos reunificats la quantia és menor, s’observa una cera autonomia. Dóna la impressió que aquest segle XII té més llibertat, reflectida per aquestes concessions. Alguns historiadors no estan d’acord i el que hauria estat és una latra manera d’explotar els camperolat d’una manera més sotil. És una època de consolidació del feudalisme. Canvia la forma d’explotació senyorial, això no vol dir que no fos feudalisme.
El senyor s’adapta a les noves circumstàncies. Prefereix ser pagat amb moneda. En el cor de la monarquia es veu com augmenta el nombre de família. Els nobles aprofiten el comerç, sobretot amb aquelles transaccions amb Santiago. Guerres feudals, primera meitat del XII al no tenir la possibilitat d’expandir-se pel sud i tenir ingressos econòmics.
Període almoràvit (1085-1150) Període molt crític 1155-1175: segones taifes. Tot allò que es guanya amb el primer període es perd en aquí.
1175-1212: és un període on comença la decadència almoràvit, els cristians recuperen territori.
1212-1235: qüestió del botí, fenomen habitual i organitzat. Expedicions a territori musulmà.
Com s’organitza? Els consells de la frontera convocaran els seus homes i els de l’alfoz, perquè es posin sota la direcció d’un senyor nombrat per un consell de la ciutat. Aquets homes es divideixen en dos grups, un prepara la defensa en un lloc natural.
Perdida 102 Creixement de la ramaderia a conseqüència de l’anexió important de territori de pastos; vall del Guadiana. A mesura que avança la conquesta pel sud tindrà com a conseqüència una gran millora en tot. El que més es valora en els botins és la ramaderia. El conjezo anteriorment era el que s’encarregava d’aquesta a mans de l’alfoz. Trasumància curta. Les ordres militars faran de la ramaderia la seva explotació econòmica. Tindran milers de caps. També participen en la conquesta òbviament. Ordres de Calatrava, Santiago, Temple, Alcantarà. Ho sabem pels foedus.
Segona meitat del XII els conzejos s’organitzen per controlar i defensar l’extensió de les seves alfozas. Alguns iniciïn politiques expansionistes traient-ne a altres. Formació de germanors de concejos, unit per defensar els seus interessos, els quals nombraran comissions que es reunien en juntes per parar de temes d’interès. quan hi ha pleitos. Sobre la transhumància el foedus més important és el de Cuenca. Els animals es posen sota vigilància d’una escolta, armada Esculca o rafala. Aquesta surt des de Cuenca direcció els pastos del Guadiana i els esculqueros trien un cap, són els nombrat alcaldes de l’esculca. Aquests més els pastors marxen cap al sud on estaran 4 mesos, fins al març. Durant aquest temps l’alcalde serà l’autoritat. A mitjans de març es retornava i a l’arribada es desmobilitzà la guàrdia i passa sota control dels altres.
04.06.13  “CONCEJO” A la vall del Guadiana en el monarca també crea consell amb l’alfoz.: consell de Caceres, Alarcon, Chinchilla, Ciudad Real (més important)... aquests amb comparació els altres són menys importants. El que si és cert és que quan el rei pren les ciutat el que fa es fer el repartiment entre tots aquells que venen a repoblar. És un repoblament que costà moltíssim.
És un poblament que s’inicià a la segona meitat del XII a la llarga del XIII encara s’està colonitzant, cavalca amb la qual seria la conquesta d’Andalusia. En aquesta zona més important que els consells o la colonització serà la repoblació de caràcter eclesiàstic. Hi haurà tres entitat eclesiàstiques que portaran la batuta: una és la seu episcopal de Cuenca; bisbat de Toledo, tindrà moltes propietats; la tercera són les ordres militars. El rei els hi cedeix amb anterioritat terres i prestacions. Propietaris de moltes rendes i, a més, els mestres de les diferents ordres també crearan consells. Els veïns de Càceres els hi fa prometre al rei Alfons IX que sempre seran de jurisdicció real, no volen tenir jurisdicció militar.
És una zona de poblament lent, ja que van arribar poc pobladors. Sobretot, perquè la zona tampoc dóna per més. La Mancha i Extremadura estaran poc poblades, seran zones sobretot de bandolerisme, abunden els golfines. Per què es fa diferent el repoblament? Diferents hipòtesi dels historiadors.
    Alguns diuen que els rei estava alterat per la importància que havien pres alguns concejos del nord. Per evitar aquest poder limità la creació d’aquesta. Molts historiadors o la majoria no n’estan d’acord.
Un altra hipòtesi, és que després de la derrota dels cristians pels almoràvits, això farà que alguns la monarquia es plantegi una colonització molt més militar, representada per les ordres militars.
Un altre, ja no hi ha sobrants de població. El propi rei sap que és difícil perquè no té suficient gent.
Un altre i que podria justificar millor aquesta colonització és una hipòtesi que estaria relacionada amb una guerra feudal que succeeix a principis del XII, on s’afirma molt més el poder de la noblesa tan la laica com l’eclesiàstica.
103 Que passa a l’altra costat ? Al-Andalus.
Entrada dels almoràvits, els quals van menjant-se tots els regnes de Taifes fins a desaparèixer.
A partir d’aleshores, aquets creen la província de l’Al-Andalus, ja que tenen un gran control del territori, que no està precisament el centre, dons tenen control al Nord de l’Àfrica. Els governants d’aquesta província sempre seran nordafricans, mai seran d’aquí. Aquesta nova administració que apareix a la Península serà frenar els cristians. Ho faran de dues maneres:   Ofensiva militar. Diferents batalles entre ambdós.
A través de l’ofensiva ideològica. Vol dir que els almoràvits van promulgar la guerra Santa, la Yihad, sota la perspectiva que canvia allò que pensaven els regnes de taifes.
Per elles era impossible la convivència amb els cristians, tot el contrari que els taifes.
No ho entenien, per elles eren enemics i no podia haver-hi convivència. Totalment intolerants amb els mossàrabs i els jueus. Forta pressió perquè es converteixin a l’islam. Si no hauran de marxar perquè no estan segurs. No obstant, el seu poder i domini no es consolida. Fracassa per: 1. Diferències culturals entre els almoràvits, escassa cultura, acabats de convertir.
Deprecien tota la cultura andalusí.
2. Perquè estem el XII, i els cristians del XII tenen estructures feudals molt ben assentades i forta. Aquesta societat desitja la guerra, ja que és una qüestió econòmica i ideològica.
3. Debilitat del poder almoràvit. És un problema que prové del nord de l’Àfrica, ja que la població d’aquí no està d’acord amb la gestió del territori. Sorgiment d’un moviment contrari aquests. Quan se’ls ataqui necessitaran totes les tropes en aquesta zona, per tant hauran de moure les tropes de la península i concentrar-les al nord del continent africà, sobretot a la zona del Magreb. Aquest trasllat col·loca els almoràvits a la península en una zona desprotegida. El territori és molt extens i necessiten controlarlo com sigui. Ells que estaven en contra dels impostos es veuran necessitats d’imposarlos.
A partir de 1145 començaran a sublevar-se aprofiten l’escàs control militar. Sorgiment de revoltes anti-almoràvits, per exemple a Badajoz, Jérez de la Frontera... fins el punt que les revoltes tindran èxit i hi haurà una independència per part d’alguns territoris de la província.
Sorgiment de les segones taifes dotze taifes), menys important que les altres, on no es creen llinatges. Lo més habitual és en la majoria és que el poder se’l quedi el cadir.
Les dues més importants seran la de Saragossa, que si tindrà dinastia en mans de la família Banu Hud. La més important i aquella que dura més temps serà Ibn Mardanish, zona de Múrcia.
Si desapareixen en mans de qui? Cauen en mans dels almohades. L’enemic. Contraris per regenerà la religió i tornar a l’essència de la veritable religió musulmana. El jurista Ibn Tumart és qui comença a predicar en contra dels almoràvits. De fet, es dedica a la plegaria. Ensenya la religió islàmica amb llengua bereber, fins el punt que l’arriben a considerar el nou profeta.
Aquests tindrà un fill espiritual serà Abd Al-Mumin, bereber de la tribu dels zanata s’inventa una genealogia per entrar en un clan àrab. Lo important és que serà ell qui poc a poc anirà conquerien els territoris almoràvits, territori de tremecent (part nord d’Algèria), territori del Marroc, tota la zona de Túnez. L’últim emir almoràvit cau amb la pressa de Marrakech (1147).
104 Al-Mumin es nombra califa, en aquests moment en tindrem dos (Bagdad), abans de morir fa acceptar els seus una herència dinàstica. Una vegada arriben els almoades a la península presenten un front militar molt fort cap els cristians. De fet es produeix una batalla Alarcos (1195) que serà el gran triomf sobre els cristians. A principis del XIII seran vençuts per un exèrcit cristià i aquí comença la decaiguda.
Apareixen unes terceres taifes el 1212, només quedarà una i el final només quedarà la de Granada, nazarí per la família que té el poder. El nord d’Àfrica el poder es fragmenta en tres estats. Agafen el poder tres tribus de berebers .
   Zona de l’actual Marroc: dinastia dels mariníes.
Zona de Tremecent (zona central): dinastia dels sayyaníes.
Zona de Túnez: dinastia dels Hafsíes.
Els dos últims són els primers en prendre el poder.
SEGLE XIII, COLONITZACIÓ D’ANDALUSIA Les primeres etapes d’aquest període són d’extensió, gràcies el sistema feudal, que es troba en ple desenvolupament. Serà el que dota els cristians d’una gran capacitat d’agressió, cosa que es nota a través de la batalla de Tolosa. Conquesta de molts territoris. Que succeeix? Qui millor coneix aquest període és Manuel González. Pel cas del territori andalús, distingeix quatre modalitats de conquesta: 1.
2.
3.
4.
Observació de conquesta de places fortes sense resistència.
Conquesta militar.
Ciutats que capitulen abans de ser conquerides. No són arrasades ni saquejades.
Població musulmana que s’entrega a l’autoritat del rei de Castella.
Les terres que tenen propietari musulmà es queden així. Els cristians ho respecten. Les que es reparteixen es faran de forma diferent, a conseqüència de l’experiència. És aleshores quan apareix la documentació dels llibres de repartiment. Al igual que passa a la corona d’Aragó.
Repartiment de dues formes:   Per una banda, donadíos. Propietats que el rei entrega els poderosos. Cal distingir els donadíos majors i menors. Els majors són les terres que s’entreguen a familiars del rei a l’alta aristocràcia a les ordres militars. Parlem de pobles sencer amb les seves terres.
Grans superfícies. Mentre que els menors, parlem d’explotacions agrícoles, molins...
que serien propietaris que s’entreguen en els jueus, ja que ells han posat enormes quantitats de diners. Entreguen alguns nobles o els monestirs. Aquets, són l’embrió del latifundisme andalús, sobretot perquè seran els que controlin la riquesa olivarea d’Andalusia.
Per altra, els heredamientos. Terres que es donen els autèntics pobladors. Pobladors que emigren procedents de la Meseta. Reben terres de la corona i les reben mitjançant els repartidors, oficials reals que escriuen i registren en els llibres de repartiments. En aquest cas, el que predominen és la mitjana i petita propietat pensades per les famílies. Es donen amb la condició de què es quedin entre cinc i dotze anys, després es poden vendre. Aquesta norma no es realitzarà. La baixa noblesa 105 també es beneficiarà. Serà un poblament tremendament selectiu. El monarca dirigeix la colonització, primer seran repoblades les grans ciutats. Després les ciutats de mitjana i finalment, l’àmbit rural.
106 ...