13. El Govern de la ciutat - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 16
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

12-­‐  EL  GOVERN  DE  LA  CIUTAT     -­‐Veurem  l’evolució  de  la  ciutat  institucionalment.   -­‐Hem  parlat  del  model  més  perfecte,  el  de  ciutat  italiana   -­‐I  la  del  nord,  sobretot  l’alemanya   -­‐Ho  hem  vist  des  del  punt  de  vista  de  teixit  urbà.     -­‐Ara,  ho  farem  institucionalment:   • Es  busca  un  model  perfecte  de  govern  de  la  ciutat,  basat  en  el  bé  comú,  un  principi   fonamental,  i  la  saviesa,  sinó  hi  ha  saviesa  no  hi  ha  bon  govern.     -­‐Aquest   model   de   govern   utilitzat   és   mostra   de   forma   metafòrica   en   la   pintura   de   Ambrogio   Lorenzetti   (1330)   à   S’hi   mostra   la   figura   del   bé   comú,   que   es   la   senyora   o   senyor   de   la   ciutat,   inspirat  per  fe,  esperança  i  caritat.     -­‐I  tot  penja  de  la  saviesa  à  el  bon  govern  per  mantenir  dret  el  bé  comú,  per  fer-­‐ne  d’aquest  la   reina   o   rei,   cal   la   saviesa,   com   a   principi   inicial,   de   la   qual   penja   la   virtut   de   la   justícia,   molt   important   -­‐I   aquesta   justícia   és   entesa   segons   l’entenia   Ciceró,   com   a   equitat   à   No   és   solament   el   fet   de   repartir  justícia.  Es  també  equitat,  que  cadascú  tingui  el  que  li  pertoqui.  És  una  manera  d’entendre   la  justícia.  Aplicar  les  lleis  i  punt  no  vol  dir  que  hi  hagi  equitat,  és  una  altra  cosa.  I  derivada  d’això:     • • • justícia  real   justícia  commutativa  à  prendre  lo  seu  a  qui  roba  o  es  comporta  malament,  condemnar-­‐ lo,  i  donar-­‐ho  a  qui  li  pertoca   i   distributiva   à la   que   dona   una   mica   a   tots,   el   ser   equànime.   Significa   no   llegir   justícia   fredament,  que  no  només  es  doni  a  qui  només  té  lo  seu.  Marca  que  tothom  té  dret  a  un   mínim.   -­‐Entre  les  virtuts,  doncs,  està  la  justícia  entesa  com  a  equitat.  I  al  seu  costat,  la  justícia  entesa  com   a  seguretat,  per  castigar  els  delits,  que  amb  l’espasa,  talla  el  coll  del  malvat,  amb  els  condemnats   als  seus  peus.  Dues  idees  de  la  justícia  representades,  necessàries  i  complementàries.   -­‐Al  costat  de  les  ciutats  hi  ha  el  tossal  de  les  forques,  on  es  penja  els  qui  trenquen  la  justícia,  la  pau   o  l’equitat,  per  advertir  que  això  no  es  permès.   -­‐I   la   securitas   també   és   una   virtut   representada.   Totes   les   virtuts   vistes   porten   a   que   hi   hagi   seguretat.     1     -­‐El  bé  comú  és  el  que  presideix  la  pintura,  amb  la  figura  d’ancià  seré,  que  representa  el  bé  comú.   -­‐Les  virtuts  cardinals  que  van  amb  el  bé  comú  són:   • • • • prudència   justícia   templança   magnanimitat   (el   poder   ha   de   ser   magnànim,   no   abusiu.   És   una   de   les   grans   virtuts   del   gran  governant)...     -­‐Però  al  principi  del  tronc  hi  ha  una  noia  molt  fràgil.  És  la   pax,  la  pau,  que  no  és  una  virtut  cardinal   com   les   altres,   que   presideix.   Hi   són   totes   les   virtuts   al   costat,   i   a   sota,   els   representants   de   la   concòrdia,  derivada  de  l’equitat.     -­‐En   una   ciutat   en   que   mana   la   saviesa,   i   hi   ha   equitat,   se’n   deriva   l’altra   gran   princesa:   la   concòrdia.  Per  derivació  de  ho  anterior,  la  societat  urbana  tindrà  això,  un  anar  tots  a  una,  a  un  sol   acord.  Això  és  la  concòrdia.   -­‐En  la  pintura,  uns  estan  darrere  l’altre,  mostrant  el  món  de  la  comuna,  i  així  l’autor  representa  la   concòrdia:  tots  junts,  agafant  una  corda,  per  part  dels  ciutadans,  que  es  dirigeixen  al  bé  comú,  fent   que  sigui  el  rei  de  la  ciutat.       -­‐Sense  concòrdia,  sense  saviesa,  sense  pau...  sense  tot  el  que  hem  vist...  no  hi  ha  govern.  Són  els   principis   que   és   mostren   en   la   pintura   del   Municipi   de   Siena,   al   seu   palau   comunal.   Es   mostren   també  les  seves  conseqüències.       Al  peu  del  bé  comú  à  Ròmul  i  Rem  à  les  ciutats  italianes  es  veuen  elles  mateixes  com  a  filles  de   Roma,   de   la   tradició   romana.   Les   ciutats   medievals   italianes,   al   considerar-­‐se   filles   de   Roma,   al   remuntar-­‐se  als  temps  de  Ròmul  i  Rem,  mostren  com  agafen  els  principis  de  racionalitat,  com  es   veu  en  la  Roma  clàssica.  Voluntat  d’assumir  aquesta  tradició,  on  s’interpreta  el  desig  del  bé  comú   com  a  idea  fonamental.       -­‐Aquest  missatge  s’entén  veient  el  que  comporta.  La  pintura  també  ho  mostra:   • Regir  bé  una  ciutat  la  beneficia  a  la  mateixa:     o ciutat  amb  harmonia   o alegria   o que  creix,  es  fa  gran,  s’incrementa,  s’hi  fan  obres,  apareixen  noves  cases...   o urbanísticament  bella  (com  vam  veure  a  Florència)   o és  una  ciutat  en  la  que  s’hi  negocia  i  mercadeja   o l’ensenyament  és  fa  a  la  porta  de  la  ciutat   o ...   2     • I   el   camp   del   voltant   també   creix,   perquè   serveix   a   la   ciutat.   El   bon   govern   també   beneficia  el  camp:     o El  camp  es  mostra  a  la  pintura  com  dóna  treball,  ben  conreat,  fruit  de  lo  que  es   deriva  de  la  saviesa,  el  seny.     -­‐Tot   això   en   una   ciutat   on   la   concòrdia,   la   pau   i   la   seguretat   són   patents.   No   cal   muralla   per   protecció,  però  n’hi  ha,  per  diferenciar  el  camp  de  la  ciutat.  Aquesta  és  la  classe  de  muralla  dels   temps  de  Jaume  I  en  el  cas  català.  En  el  XIV,  amb  temps  de  Pere  el  Cerimoniòs  aquí,  la  pau  es  perd,   i  la  cosa  canvia.       I  s’hi  mostra  l’alternativa  à  el  mal  govern,  presidit  pel  diable,  que  més  que  diable,  representa  la   tirania.   Aquest   personatge   que   presideix   la   ciutat   mal   governada   es   la   tirania,   guiada   per   la   supèrbia,   l’avarícia,   la   vanagloria,   les   anti-­‐virtuts   de   les   que   hem   vist.   Acompanyades   per   la   traïció,   el   frau,   la   violència...   tot   lo   contrari.   I   el   resultat   no   és   Roma,   sinó   la   degradació   de   la   justícia,   com   mostra   la   figura   de   la   noia   maltractada,   representant   de   la   justícia   equitativa.   També   hi  ha  la  infidelitat.   I   les   conseqüències   segons   aquest   govern,   també   s’hi   mostren   à   ciutat   ruïnosa,   on   no   es   construeix,  on  abunda  violència  i  incertesa,  on  hi  ha  insecuritas,  amenaça  arreu.       -­‐I   un   altre   fet   del   Palau   comunal   à   memòria   d’aquells   que   amb   saviesa,   prudència,   magnanimitat,  han  regit  el  bé  comú,  que  han  regit  la  ciutat  amb  aquest  objectiu.     -­‐I  hi  ha  la  Sala  del  Bon  Consell,  entesa  com  a  seu  de  la  saviesa  à  Mare  de  Déu  com  a  seu  de  la   saviesa.        LA  CIUTAT  ITALIANA  I  EL  SEU  GOVERN     Veurem  l’aparició  dels  sistemes  socials  i  de  govern  de  la  ciutat.  Ens  cenyirem  a  Itàlia,  perquè  a  cap   altre  lloc  d’Europa  no  hi  ha  hagut  una  evolució  tan  notòria  com  la  del  centre  i  el  nord  d’Itàlia,  on  les   ciutats  es  tornen  senyores  del  seu  destí,  estats,  cosa  que  passa  poc  fora.     La  ciutat  no  es  l’espai  físic,  és  com  deia  Isidor  de  Sevilla,  San  Agustí,  Bartolo  de  Sassoferrato....  à  la   ciutat  son  els  homes  que  la  conformen,  les  institucions,  l’economia,  el  seu  govern...  és  l’home  que   hi   viu   i   s’organitza   i   governa,   que   fa   per   manera   de   organitzar-­‐se   i   fer   front   a   les   intromissions   que   afecten,  els  senyors  feudals,  que  també  s’oposen  a  l’existència  d’homes  lliures.  Als  nobles  no  els  hi   agrada  aquesta  gent  que  comercia,  el  món  feudal  i  aquest  barallen.     I   aquests   nous   personatges,   fan   per   manera   de   ser   com   els   senyors,   a   base   d’associar-­‐se,   confraternitzar-­‐se...  à  fan  una  comuna.   3     La  formació  de  la  comuna   -­‐L’organització   jurídica   i   política   de   l’autogovern   d’una   ciutat,   a   partir   dels   s.   XI-­‐XII,   es   conegué   amb  els  noms  de  COMUNA  o  UNIVERSITAT.     • Aquesta  gent  de  la  ciutat,  en  el  cas  d’Italià  centre  i  nord,  de  la  Toscana  inclosa  amunt  à   solidaritat  permanent  intocable.  Els  que  han  fet  la  conjuratio,  que  s’han  jurat  defenser-­‐se   els  uns  als  altres  front  els  qui  abusen  d’ells  à  formen  el  comú,  el  comune,  com  en  diuen   els  italians.  Es  lo  de  tots.     -­‐Els  que  s’ajuntaven  per  defensar  els  seus  drets  o  arrancar  privilegis  de  qui  tenia  el  poder  (reis,   emperadors,  senyors  feudals,…)  intentaren  fer  seves  regalies  fonamentals:  exèrcit,  moneda,  poder   legislatiu   i   executiu,   defensa,   hisenda,   drets   sobre   mercats,   salines,   mines,   aigües,   administrar   justícia,….       • Aquesta  gent  de  la  comuna  faran  per  manera  d’aconseguir  allò  que  ja  havien  aconseguit   els   que   usaven   la   violència:   les   regalies   (dret   de   encunyar   moneda,   administrar   justícia,   drets  sobre  les  aigües)...  allò  que  feien  els  senyors  feudals.   -­‐El  COMÚ  o  comune,  està  format  pels  diversos  grups  socials  (majors,  menors,  mediocres)  →  Mà   major,  mà  menor,  mà  mitjana.       LA  “COMUNA”  DE  LAON.     El  bisbe  de  Laon  no  entén  el  que  està  fent  la  gent  de  la  ciutat,  i  com  molts  altres,  critica  el   que  està  passant.  Veu  tots  els  homes  com  a  servis  i  creu  que  han  de  ser  com  els  pagesos,   però  no  ho  són  pas.  Ell  és  un  senyor  feudal  que  no  veu  ni  entén  el  que  hi  ha  al  seu  voltant.   «La   “comuna”,   paraula   nova   i   menyspreable,   consisteix   en   això:   que   tots   els   servents   paguin   una   vegada  a  l’any  els  seus  senyors  per  tot  allò  que  pertoca  a  la  condició  servil,  i  pagar  el  “ban”  legal  si   han   comès   algun   delicte.   Desapareixen,   en   canvi,   la   resta   de   tributacions   que   són   habitualment   exigibles  als  servents.  El  poble,  un  cop  obtinguda  la  concessió,  va  farcir  les  boques  d’aquella  gentota   [clergues  i  nobles]  àvida  de  riqueses  i  de  diners,  que  obrien  els  seus  morros  per  tal  que  els  poble  els   omplissin,   i   d’aquesta   manera,   ben   satisfets   i   calmats,   confirmaven   al   poble   que   mantindrien   la   paraula  donada.     [La   gentota   son   una   part   dels   clergues   i   un   sector   noble,   els   qual   aquest   senyor   feudal   menysprea.  S’adona  que  els  seus  propis  vassalls  li  fan  la  cama,  aprofitant  la  seva  absència,   pacten  amb  el  poble]   Així,   doncs,   un   cop   feta   aquesta   coiniuratio   [pacte]   entre   clergues,   nobles   i   poble,   el   bisbe   retornà   d’Anglaterra   carregat   de   riqueses   fins   a   vessar.   Com   que   era   absolutament   contrari   a   aquell   pacte   es   mantingué  al  marge  de  la  ciutat  i  de  la  seva  gent...     [Decideix  no  fer  cas  de  la  seva  gent  per  la  seva  oposició]   Però   encara   que   es   mostrava   oposat   i   menyspreava   els   membres   del   pacte,   i   aquells   que   el   varen   realitzar,  l’oferta  d’una  forta  quantitat  de  diners,  d’or  i  de  plata,  va  ser  prou  convincent  per  a  que  es   4     calmés  i  fins  i  tot  canviés  d’opinió.  Fou  així  que  també  va  prometre  d’acceptar  els  acords  i  els  drets  de   la   comuna,   tal   com   havien   estat   redactats   a   la   ciutat   de   Noyon   i   al   burg   de   Sant   Quintí.   També   el   rei   s’avingué  a  acceptar  aquests  compromisos,  a  canvi  d’una  generosa  donació  pecuniària  del  poble...»     GIBERT  DE  NOGENT,  De  vita  sua  (1053-­‐1124),  llibre  III,  cap.  VII.     [Compren   la   llibertat   i   privilegis   als   senyors,   de   manera   que   canvia   la   seva   opinió,   com   també  el  rei.  Pagant  Sant  Pere  canta!,    trinco,  trinco!]     [I   d’aquí   surt   també   que   les   llibertats   s’aconsegueixen   també   pagant,   no   només   amb   la   violència   o   la   benevolència.   El   rei   de   França   ho   aprova,   perquè   també   rep   diners.   Els   reis   criden   els   burgesos   a   la   Cúria   Regia,   on   abans   només   hi   havia   clergues   i   nobles.   Però   a   partir   de   l’XI   també   a   la   cort   aquesta   gent   nova   que   “non   arat,   non   laborat,   non   seminat”,   i   és   pels   diners   que   aporten.   Els   senyors   reconeixen   les   ciutats   pels   diners   que   en   poden   treure.       -­‐La  ciutat  italiana  és  la  gran  beneficiada  per  la  seva  situació  geogràfica.     • L’emperador   queda   lluny,   i   les   ciutats   han   sabut   desenvolupar-­‐se   al   marge   d’aquest   poder.  El  senyor  eminent  queda  lluny,  fins  al  segle  XII.     -­‐D’ençà   dels   Otònides   rep   quantiosos   privilegis,   per   mantenir   la   fidelitat   o   per   compensar   els   bisbes-­‐senyors.   • • Per  congraciar-­‐se  amb  els  senyors  de  la  ciutat,  els  bisbes,  donaran  diners.   I   també   el   papa   à   quan   l’emperador   empipa,   les   ciutats   sabran   buscar   el   seu   suport.   Amb   els   darrers   otònides   es   comença   a   plantejar   la   intervenció   a   Itàlia   (Otó   III)   à   a   la   ciutat,  uns  a  la  banda  del  papa  i  uns  a  la  de  l’emperador  (gibelins  i  güelfs)  à  Marca  tota  la   baixa  edat  mitjana  italiana.     PRETENSIONS  DELS  CREMONESOS  (996).     «En  nom  de  la  santa  i  indivisible  Trinitat.  Otó  [III],  per  la  gràcia  de  Déu  august  emperador  dels   romans...  Prenem  sota  la  nostra  protecció  tots  els  ciutadans  de  Cremona  lliures,  rics  i  pobres,...  a  fi   que  visquin  en  pau,  lliures  i  segurs  en  la  seva  ciutat,  protegits  i  defensats  allà  on  vagin,  i  gaudeixin  de   l’ús   de   les   aigües   i   pastures,   i   dels   boscos,   des   del   riu   d’Adda   fins   a   Vulpariolo,   d’una   part   a   l’altra   del   riu  Po,  i    gaudeixin  i  posseeixin  sense  cap  contradicció  ni  impediment  per  part  de  ningú,  tot  això  que   és  de  l’Estat.  I  per  a  remei  de  la  nostra  ànima,  ordenem  que  allà  on  vagin  a  desenvolupar  i  exercir  les   seves  activitats  comercials,  tant  per  terra  com  per  aigua,  i  a  qualsevol  lloc  on  s’hi  deturin,  que  ningú   els  molesti  ni  els  destorbi.  Per  això  ordenem  amb  la  nostra  imperial  potestat  que  cap  duc,  arquebisbe,   bisbe,  marquès,  comte,  vescomte,  gastald,  degà  o  qualsevol  altra  persona  del  nostre  regne,  gran  o   petita,  no  gosi  destorbar  o  prendre  res  als  esmentats  ciutadans  cremonesos  lliures,  rics  o  pobres,  de   totes  les  coses  referides  o  de  qualsevol  cosa  que  hagin  adquirit  o  puguin  adquirir,  sense  que  se’ls  hagi   fet  prèviament  un  judici  legal.  Ans  sigui  lícit  als  referits  cremonesos  romandre  sota  la  nostra  protecció   imperial  i  la  dels  nostres  successors  i  viure  tranquils,  segurs  i  pacífics  i  fer  tot  allò  que  els  semblarà   just,   sense   que   ningú   els   destorbi   o   els   ho   impedeixi.   Si   algú   gosés   trencar   temeràriament   aquest   5     precepte   nostre,   sàpiga   que   pagarà   mil   lliures   d’or   pur,   la   meitat   per   a   la   nostra   Cambra   i   l’altra   meitat  per  als  homes  de  Cremona...».   -­‐Paper   extraordinari   de   Cremona   100   anys   després   d’aquesta   concessió.   La   seva   llibertat   comença  a  partir  d’aquest  moment.  Otó  III,  diu  a  aquesta  carta  que  pren  la  protecció  dels   ciutadans  (lliures!)  de  Cremona.     -­‐Maiores  i  minores  à  quan  a  finals  XII  i  sobretot  XIII,  surten  els  mendicants,  en  especial  els   franciscans,   amb   Sant   Francesc   s’Asis,   que   promulguen   la   pobresa   à   es   fan   dir   frares   menors,   perquè   Francesc   d’Asis,   que   ve   de   ciutat,   es   vol   semblar   als   pobres   de   la   seva   ciutat,  els  ciutadans  minores.     -­‐El  privilegi  els  permet  viure  protegits,  i  es  un  privilegi  personal,  no  territorial.  Ser  ciutadà   de  Cremona  es  ser  lliure  i  protegit  per  l’emperador.     -­‐L’autoritat   imperial   és   d’abast   universal,   com   la   del   papa,   d’aquí   l’obsessió   per   buscar   aquests  protectors.  Dura  fins  finals  del  XIII,  amb  l’ensorrament  d’aquests  dos  poders.       Els   comuni   italians   vistos   pel   bisbe   Odó   de   Freising,   oncle   de   l'emperador   Frederic   Barbaroja  (1154),  en  les  Gesta  Friderici  I  imperatoris.     Els   llatins   imiten   encara   avui   la   saviesa   dels   antics   romans   en   l'administració   de   les   ciutats   i   en   el   govern   de   l'Estat.   Aquests   llatins,   estimen   tant   la   llibertat   que   per   defugir   la   prepotència  de  l'autoritat  es  regeixen  amb  el  govern  de   cònsols   en   lloc   del   de   senyors.   Hi   ha   entre   ells   tres   grups   socials:   el   dels   grans   feudataris,   el   dels   valvassors   i   el   poble.   Per   contenir  les  ambicions  polítiques,  elegeixen  els  predits  cònsols  no  d'un  sol  d'aquests  grups,   sinó   de   tots   tres;   i   perquè   no   es   deixin  portar  per   l'ambició   del  poder,   els   canvien  quasi  cada   any.   Així   també,   tenen   la   terra   dividida   entre   les   ciutats,   cadascuna   d'elles   obliga   tots   els   que   viuen   en   la   diòcesi   a   estar   en   el   seu   bàndol,   i   amb   prou   feines   es   pot   trobar   en   tot   el   territori,  algun  noble  o  personatge  important  que  no  obeeixi  a  la  ciutat.   [Això  que  passa  a  Itàlia,  al  XII,  els  que  no  son  italians,  no  ho  entenen,  segueixen  amb  la  idea   de  que  aquesta  gent  que  comercia  i  es  lliure  són  estranys.]   [Aquest   fragment   mostra   com   un   bisbe   de   l’imperi,   que   viu   al   costat   de   l’emperador   Frederic  Barba-­‐roja,  com  a  mitjans  del  XII,  s’adona  que  a  Itàlia  passen  coses  rares,  i  s’admira   perquè   es   governen   sols,   sense   reis   ni   prínceps   ni   senyors   feudals.   La   ciutat   funciona,   la   justícia  és  justa.  S’adona  d’això.]   [Els  cònsols  són  els  primers  que  la  comunitat  accepta  per  estar  al  cap,  recordant  el  nom   dels   cònsols   que   regien   la   república.   I   aquest   home,   que   viu   en   el   mon   feudal,   s’estranya   d’això,  no  sembren  i  a  sobre,  aquests  homes  que  no  son  senyors  feudals].   [Ell  es  un  gran  senyor  feudal  i  veu  que  allà  hi  ha  noblesa,  però  la  importància  no  la  tenen,   perquè   el   poble   té   la   importància,   i   els   valvassors   son   els   vassalls   de   vassalls,   vassalls   de   nobles,   vassall   de   l’emperador.   Però   la   ciutat   es   important   pels   que   fan   treball   artesanal,   comercien...]   6     [I  els  cònsols  son  dels  tres  grups,  i  canvien  anualment.]   [I   mostra   com   a   sobre   cada   ciutat   és   un   món,   com   estats   diferents,   la   ciutat   té   un   territorium,  un  espai]   Aquestes  ciutats  italianes,  tenen  també  el  costum  d'anomenar  el  seu  territori  "comtat".  No   tenen  mitjans  per  contenir  els  seus  veïns,  permeten  arribar  fins  a  la  condició  de  cavaller  i  als   càrrecs   més   alts,   joves   de   baixa   condició   social,   àdhuc   artesans   procedents   de   les   menyspreables   arts   mecàniques,   cosa   que   en   altres   llocs   rebutgen   com   la   pesta,   encara   que   també   hi   ha   persones   procedents   dels   oficis   honorables   i   liberals   [notaris,   funcionaris   de   l’emperador...]   [Com  pot  ser  que  alemanya,  per  tenir  els  alts  càrrecs,  has  de  ser  noble,  etc.,i  aquí  qualsevol   pot  arribar  a  dirigir  la  ciutat,  fins  i  tot  els  artesans  que  venen  de  les  arts  mecàniques,  les   que  es  fan  amb  les  mans,  cosa  que  mai  faria  un  noble.  ]   Així  resulta  que  les  ciutats  italianes  són,  amb  molt,  superiors  a  totes  les  ciutats  del  món  en   riquesa  i  poder  [al  menys  reconeix  que  son  riques,  singulars].  Per  aconseguir-­‐ho,  s'ajuden  no   tan  sols  amb  la  saviesa  de  les  seves  institucions  sinó  també  hi  fa  molt  l'absència  física  dels   seus  sobirans  que  habitualment  resideixen  més  enllà  dels  Alps  [Alemanya].  Però  en  un  punt   es   mostren   encara   seguidors   de   l'antiga   noblesa   i   mostren   senyals   de   la   seva   rudesa   bàrbara,  i  és  que,  mentre  presumeixen  de  viure  segons  les  lleis,  en  canvi  no  les  obeeixen.   Doncs  mai  o  quasi  mai  acullen  amb  el  degut  respecte  el  sobirà,  al  qual  li  deurien  reconèixer   la  seva  autoritat  i  manifestar  obediència  voluntàriament,  però  no  ho  fan,  llevat  que  hi  siguin   obligats  per  la  presència  d'un  fort  exèrcit.       [L’home   no   els   entén,   però   reconeix   la   saviesa   de   les   institucions,   i   com   aquestes   han   fet   que  la  ciutat  progressi.  I  els  emperadors  viuen  a  alemanya,  lluny,  i  quan  baixen  a  alemanya   (Frederic   I),   amb   voluntat   de   carregar-­‐se   tots   aquests   privilegis   i   llibertats   que   venen   des   d’Otó  III,  però  surt  escaldat.]   [Els  posa  a  parir  però  reconeix  la  seva  virtuts]     [També   hi   ha   però,   noblesa,   perquè   no   obeeixen   les   lleis.   Mai   respecten   al   seu   senyor   al   baixar.   A   partir   del   50   comencen   les   tensions   amb   l’imperi,   l’emperador   comença   a   baixar   i   comença  a  reinterpretar  els  pactes  i  les  normes  genèriques.       Del  lloc  i  dels  costums  de  la  ciutat  de  Milà,  segons  la  mateixa  crònica:     “La   ciutat   està   envoltada   d'una   immensa   plana   conreada.   El   perímetre   urbà   està   envoltat   d'una  muralla  que,  per  la  part  de  fora,  té  un  ampli  fossar  ple  d'aigua  corrent  com  la  d'un  riu.   L'any  passat,  els  cònsols,  malgrat  l'oposició  de  molts,  l'havien  fet  construir,  pel  temor  d'una   guerra   futura.   No   tenen   torres   altes   com   tantes   altres   ciutats;   en   efecte,   els   milanesos   havien   pensat   que   davant   la   seva   grandesa   i   la   seva   força,   juntament   amb   les   altres   ciutats   confederades,   Milà   mai   hauria   pogut   ser   assetjada   per   un   rei   o   per   un   emperador.   Per   tant,   aquesta   ciutat,   des   de   feia   molt   temps,   estava   enemistada   amb   el   seu   rei,   i   de   manera   temerària  tramava  rebel·∙lions  contra  els  seus  prínceps,  sabia  aprofitar-­‐se  de  les  divisions  del   7     regne  i  preferia  tenir  dos  sobirans  enlloc  d'un  de  sol.  D'aquestes  coses  qui  en  vulgui  saber,   ha  d'acudir  a  Liutprand*  que  ha  escrit  les  gestes  dels  longobards”.     *Es   refereix   a   l'historiador   Liutprand,   bisbe   de   Cremona,   (en   el   segle   X).   Va     escriure   l'Antapodosis  on  narra  els  fets  esdevinguts  a  l'Itàlia  septentrional  entre  887-­‐950.       EL  GOVERN  DE  LA  CIUTAT     El   marc   urbà   creat   arrel   de   la   revolució   comercial   va   sofrir   els   efectes   d’una   sèrie   de   tensions   socials  nascudes  de  la  contradicció  entre  el  conservadorisme  del  estaments  tradicionals  (noblesa,   bisbes,   comtes)   i   la   necessitat   de   comerciants   i   artesans   de   tenir   unes   institucions   que   els   permetessin  i  afavorissin  el  seu    desenvolupament.     Per  això,  el  naixement  i  desenvolupament  dels  municipis  fou  conseqüència  de  la  inadaptació  als   marcs  tradicionals  del  poder.   Els   comerciants   i   els   artesans   necessitaven   llibertat   i   pau   interna   à   moltes   vegades   ho   obtingueren  amb  revoltes  o  enfrontaments  amb  el  poder.   Al  segle  XI  i  XII   à  nou  marc  de  relacions  urbanes   à  apareix  el  concepte  d’universitas  o  cos  social   dotat  de  caràcters  i  drets  comuns.   L’autonomia   urbana   s’aconseguí   per   dos   vies   diferents,   la   italiana   i   la   flamenca   o   de   la   Europa   nord-­‐occidental.       -­‐Desvetllament  del  segle  XI.   -­‐Aparició  dels  grans  corrents  mercantils,  tant  al  sud  com  al  nord  d’Europa.   -­‐A   la   Itàlia   septentrional   i   central,   els  nuclis   burgesos   i   comerciants   prenen   consciència   de   la   seua   identitat  política  per  oposició  al  bisbe  o  comte  i  als  senyors  feudals.     -­‐Associació   per   oficis.   Solidaritat   de   la   gent   de   la   ciutat   en   defensa   d’interessos   comuns   =   COMUNES.   =   associacions   juramentades   (coniuratio   in   comune)   per   la   defensa   dels   seus   interessos.  També  afavorides  per  la  Querella  de  les  Investidures  entre  Papat  i  Imperi.   • • • Tema   del   comerç   de   la   ciutat   à   a   partir   de   XI   es   mancomuna,   es   conjura,   forma   la   comune.   Això   forma   part   d’aquesta   mentalitat   de   finals   de   l’XI,   d’aquesta   gent   que   no   encaixen  al  món  feudal.       Els   que   tenen   la   força   de   coaccionar   els   molesten...   fer   la   comuna   és   llavors   el   primer   pas,   l’enfrontar-­‐se   als   senyors   feudals,   als   bisbes   en   el   cas   sobretot   d’Itàlia.   A   Alemanya,   a   vegades  contra  senyors,  altres  contra  els  grans  bisbes.     S’enfronten  a  senyors  laics  i  eclesiàstics.   8     • Al  nord,  sobretot  van  contra  els  bisbes.   • Suport  de  les  monarquies  feudals.   -­‐El   primer   dels   documents   és   el   suport   de   les   noves   monarquies   emergents   que   [a   canvi   de   diners],  concediran  tota  mena  de  privilegis  [també  a  canvi  de  col·∙laborar  amb  els  subsidis,  anar  a   corts  (per  donar  diners,  son  les  ciutats  les  que  mes  donen),  a  l’exèrcit...     -­‐A   molts   municipis   à   consecució   de   grans   llibertats,   plasmades   en   les   consuetudines   des   de   finals   del   XI   i   al   XII.   Mai   abans   a   Europa,   la   classe   burgesa   havia   tingut   aquest   grau   d’autonomia   urbana  front  els  tradicionals  senyors  del  poder.     -­‐Revoltes  a  Roma,  contra  Innocenci  II  (1143).  Elegeixen  el  Sacro  Senato.   -­‐Arnau  de  Brescia  proclama  el  retorn  a  la  pobresa  i  la  renúncia  de  l’Església  al  poder  temporal     -­‐Assemblees  generals  →  consells  representatius.   -­‐Hi  pot  haver  un  Consell  Major  i  un  Consell  Menor,  reduït  i  més  eficaç.   -­‐Aquestes  institucions  substitueixen  l’Assemblea  general  o  Arengo.       Etapes   -­‐El   procés   de   l’autonomia   urbana   va   passar   per   diverses   fases,   i   en   el   cas   italià,   trobem   les   següents:   1) COMUNA  CONSULAR       -­‐Comuna   dirigida   per   un   col·∙legi   de   cònsols,   pertanyents   al   patriciat   urbà,   escollits   anualment,  amb  la  missió  d’assegurar  el  compliment  de  les  consuetudines.     -­‐Durant   quasi   bé   un   segle,   aquesta   elit   va   dirigir   sense   oposició   el   Comú,   i   n’obtingué   resultats  excel·∙lents  à  l’Imperi  reconegué  la  seua  autonomia  comunal.       2) GOVERN  DEL  PODESTÀ       -­‐Els   progressos   realitzats   en   agricultura,   comerç   i   industria   va   reforçar   aquells   de   la   població  urbana  exclosos  del  consolat.     -­‐Estaven   organitzats   en   associacions   d’oficis   amb   un   paper   fonamental   de   l’economia   ciutadana,  de  manera  que  aspiraven  a  tenir-­‐lo  també  en  el  govern  comunal.   9     -­‐Només   podia   resoldre’s   amb   una   transformació   en   la   constitució   comunal,   substituint   el   col·∙legi   de   consols   per   un   magistrat   únic,   escollit   entre   els   ciutadans   que   tinguessin   jurisdicció  feudal  o  tinguessin  algun  càrrec  important  en  l’administració  episcopal.     -­‐El  nou  magistrat  fou  nomenat  de  moltes  maneres,  entre  elles,  podestà  (potestas),  terme   que  feia  referència  a  persones  amb  jurisdicció  civil  criminal  i  que  Frederic  Barba-­‐roja  usà   pels  funcionaris  que  enviava  a  regir  ciutats.   -­‐Fou   el   triomf   dels   grups   socials   populars,   tot   i   que   ni   obrers,   ni   assalariats,   ni   peons,   formessin  part  d’aquest  nou  poder.     -­‐Junt   al   podestà   apareix   un   Consell   General   de   300   o   400   membres,   escollits   per   un   complicat   sistema   on   es   barreja   el   sorteig   i   el   nomenament   directe.   L’amplitud   del   Consell   i  la  regla  basada  en  que  tots   els   barris   de   la   ciutat   tenien   que   estar   representats   en   igual   proporció,  garantia  una  amplia  participació  popular,  i  permetia  als  consellers  (reelegibles)   una  acció  política  eficaç  i  continua.   -­‐Tot   i   que   no   assegurà   el   feliç   equilibri   polític   esperat,   el   règim   podestaril   fou   un   règim   polític   molt   ben   articulat,   que   concentrava   en   el   podestà   el   poder   executiu,   però   el   separava   del   legislatiu     i   del   constituent.   Fou   per   tant   un   sistema   molt   elaborat   i   evolucionat  per  l’època,  front  els  altres  estats  del  XIII  regits  per  monarquies.     • Prohoms.  Buoniuomini.   • Cònsols  o  Escabins:   • Pisa  (1081-­‐85)   • Asti  (1095)   • Arezzo  (1098)   • Gènova  (1099)   • Pistoia,  Lucca,  Ferrara  (1105)   • Cremona  (1112)   • Piacenza,  Bologna  (1123)   • Barcelona  (d’ençà  1130  →honestissimi  viri)   • Arles  (1131)   • Niza  (1144)   • Narbona  (1132)   • Roma  (1143)   • Tarascó  (1144)   • Tolosa  (1152)   10     • Cervera  (1182),  abans  Girona.   • Lleida  i  Perpinyà  (1197)   • Spira  i  Lippstad  (1198)     L’aparició  del  Podestà   -­‐Davant  les  divisions  internes  i  les  consorterie  ciutadanes,  s’opta  per  l’elecció  del  PODESTÀ.   -­‐Té  funcions  militars,  judicials  i  de  ordre  públic.   -­‐Ha  d’escoltar  totes  les  parts.     Crònica  genovesa  (1190):     “..discòrdies   civils   i   odioses   conspiracions   i   divisions   s’havien   promogut   dins   la   ciutat   a   causa   de   la   mútua   enveja   dels   ciutadans   que   desitjaven   ocupar   el   càrrec   de   cònsol   del   municipi.  Per  això  els  savis  i  consellers  de  la  ciutat  es  reuniren  i  decidiren  que  a  partir  de   l’any  vinent,  el  consolat  del  municipi  acabaria,  i  d’aquesta  manera,  tots  es  posaren  d’acord   es  nomenar  un  podestà”.     ELECCIÓ  DEL  PRIMER  PODESTÀ  DE  FLORÈNCIA.   Narrada  per  Giovanni  Villani  (1280-­‐1348).     “L’any   de   Crist   de   1207,   els   florentins   tingueren   la   primera   senyoria   forastera.   Fins   aleshores  la  ciutat  s’havia  regit  sota  la  senyoria  dels  cònsols,  ciutadans  entre  els  majors  i   millors  de  la  terra,  amb  l’ajut  (consiglio)  del  Senat,  o  sigui,  de  cent  prohoms;  i  els  referits   cònsols,  a  la  manera  de  Roma,  ho  regien  tot,  i  governaven  la  ciutat,  posaven  les  coses  al   seu  lloc,  feien  justícia,  i  el  seu  ofici  durava  un  any.  Hi  havia  Quatre  cònsols,  mentre  la  ciutat   estigué  dividida  en  quarters,  un  per  cadascuna  de  les  portes.  Però  més  tard  n’hi  hagueren   sis,   quan   la   ciutat   es   dividí   es   sesters.   Però   els   postres   avantpassats   mai   feien   referència   al   nom  de  tots  aquests  cònsols,  sinó  només  parlaven  d’un  d’ells,  del  més  important,  del  que   tenia  més  fama,  i  deien:  “...en  temps  del  cònsol  tal  i  dels  seus  companys...”     “Però   a   mesura   que   la   ciutat   cresqué,   s’omplí   de   gent   i   de   vicis,   i   s’hi   cometien   moltes   maldats.   Aleshores,   reunit   el   comune,   decidiren   que   era   millor   que   els   ciutadans   no   tinguessin  l’encàrrec  se  la  senyoria;  però  era  necessari  que,  ni  per  manca  de  sol·∙licitud,  ni   per  por,  ni  per  deixadesa  no  s’abandonés  la  recta  justícia.  Per  això  ordenaren  de  cridar  un   gentilhome   d’una   altra   ciutat,   per   tal   que   fos   el   seu   podestà   durant   un   any,   i   entengués   en   les   qüestions   civils,   junt   amb   els   seus   i   els   jutges,   i   dugués   a   terme   les   execucions   de   les   condemnes  i  de  les  decisions  judicials  corporals.   11     I  el  primer  que  fou  podestà  de  Florència,  el  primer  any,  fou  Gualterotto  da  Milano,  el  qual   va   viure   a   la   casa   del   bisbe,   perquè   encara   no   tenia   un   palau   destinat   pel   comune   de   Florència”.       Palaus  d’alguns  podestàs:     • Palazzo  Podestà.  Firenze   • Palau  del  Podestà.  Mantova   • Palazzo  del  Podestà.  Fabriano  (Ancona)   • Palau  del  podestà.  Rimini   • Palazzo  del  Podestà.  Bologna   • Palau  del  Podestà.  Todi  (Umbria)     Textos  de  referència:   • Occulus  pastoralis  (primer  terç  del  s.  XIII)   • Liber  de  regimine  civitatum  de  Joan  de  Viterbo  (c.  1260).     Fragment   de   l'     Occulus   pastoralis,   un   tractat   sobre   el   govern   de   les   ciutats,   escrit   vers   la   meitat   del  segle  XIII,  amb  la  finalitat  de  suggerir  al  podestà  un  model  de  conducta  i  alguns  models  dels   discursos  més  adequats.   “....   Exerciré   les   funcions   que   m'heu   confiat   sense   estalviar   esforços,   amb   tota   diligència,   lleialment,  atentament,  meditant  el  que  convé  fer  en  honor,  profit  i  avantatge  de  la  vostra  ciutat,   defensant  els  drets  de  tots,  segons  justícia  i  imparcialment.  Però  us  prego,  demano  i  exhorto  a   perseverar,  a  viure  amb  costums  dignes  de  ciutadans,  estant  en  pau  entre  vosaltres,  amb  amor   perfecte,   respectant   els   vostres   drets   els   uns   als   altres,   evitant   les   accions   dolentes,   sense   mai   ofendre   qui   és   més   que   vosaltres,   els   vostres   iguals   o   els   vostres   inferiors.   Però   si   vosaltres   cometéssiu  algun  delicte,  la  bona  harmonia  entre  jo  i  vosaltres  s'acabaria.  No  sóc  un  que  accepti   d'avergonyir-­‐se  de  sí  mateix:  un  bon  podestà  no  pot  admetre  que  els  delictes  romanguin  sense   càstig.  Escolteu  les  advertències  per  tal  de  no  cometre  culpes  de  les  que  us  hauríeu  de  penedir   mes   tard.   Acabo   el   meu   discurs   invocant   Déu,   la   Verge   i   els   Sants   patrons,   perquè   tot   allò   que   en   el   futur   faré   en   utilitat   d'aquesta   comunitat,   sigui   per   la   glòria   seva   i   en   honor,   exaltació,   prosperitat  i  felicitat  d'aquesta  ciutat  i  del  seus  amics».         12     Problemes:     • 1195,   Guidottino   da   Pistoia,   podestà   de   Bolonya,   va   ser   atacat   per   diversos   ciutadans   nobles  als  que  havia  multat  i  li  van  trencar  les  dents.   • 1268,   l’art   dels   calceters   va   incendiar   el   palau   del   podestà   de   Bolonya,   perquè   havia   negat   la  fiança  a  un  dels  seus  membres.   • Múltiples  casos  de  corrupció,  com  la  de  Pantaleone  dei  Buzzacarini,  podestà  de  Mòdena   (1305)   que   robava   la   roba   dels   magatzems   dels   mercaders.   Fou   severament   castigat   i   expulsat  de  forma  infame  de  la  ciutat.     -­‐Hi  haurà  revolucions  a  Roma  contra  Inocenci  II  (1143),  escollint  el  Sagrat  Senat.  Arnau  de  Brescia   proclama  el  retorn  a  la  pobresa  i  la  renuncia  de  l’Església  al  poder  temporal.   -­‐El   podestà   surt   com   alternativa   a   la   mala   solució   del   govern   de   la   ciutat,   però   els   podestàs   també   són   corruptes,   el   poble   anirà   sempre   contra   el   podestà   corrupte,   el   que   no   garanteixi   la   seva  missió:  la  concòrdia  i  la  justícia  en  la  seva  ciutat.   -­‐Hi   ha   múltiples   casos   de   corrupció,   com   el   Pantaleone   dei   Buzzacarini,   podestà   de   Módena,   robava  la  roba  dels  mercaders  de  la  ciutat.  Fou  severament  castigat  i  expulsat  de  forma  indefinida   i  infame  de  la  ciutat.       -­‐Puixança  de  nous  grups  socials  a  Florència  i  tensions  entre  nobles  i  mercaders.   • • • D.  COMPAGNI,  Cronica,  a  cura  di  G.  Luzzati,  Torino,  Einaudi,  1968,  p.  45.     Cap.  XX.   «La   città,   retta   con   poca   giustizia,   cadde   in   nuovo   pericolo,   perché   i   cittadini   si   cominciorono   a   dividere   per   gara   d'ufici,   abbominando   l'uno   l'altro.   Intervenne,   che   una   famiglia   che   si   chiamavano   i   Cerchi   (uomini   di   basso   stato,   ma   buoni   mercatanti   e   gran   ricchi,   e   vestivano   bene,   e   teneano   molti   famigli   e   cavalli,   e   aveano   bella   apparenza),   alcuni   di   loro   comperorono   il   palagio   de'   conti,   che   era   presso   alle   case   de'   Pazzi   e   de'   Donati,  i  quali  erano  più  antichi  di  sangue,  ma  non  si  ricchi:  onde,  veggendo  i  Cerchi  salire   in   altezza   (avendo   murato   e   cresciuto   il   palazzo,   e   tenendo   gran   vita),   cominciorono   avere   i  Donati  grande  odio  contra  loro».     La  ciutat  senyorial  i  els  seus  edificis     -­‐Els   qui   tenen   els   diners,   dominen   les   arts,   el   comerç,   l’artesanat,   el   que   dona   diners.   Famílies   enriquides.  El  poder  s’expressa  amb  alçada  en  els  palaus.  I  es  busquen  les  cantonades.   13     -­‐Les  maneres  de  venjar-­‐se  contra  les  famílies  de  les  ciutats  era  enderrocar  els  edificis  seus  (torres,   palaus...),  com  són:   Palazzo  dei  Cerchi.  Firenze   Palazzo  e  torre  degli  Alberti.  Firenze     -­‐Així,  moltes  torres,  etc,  a  les  ciutats,  que  a  vegades,  per  les  baralles  civils,  acabaven  esmotxades.   • • -­‐I   hi   ha   moltes   esglésies   a   les   ciutats   (Siena,   Florència,   Milà...)   à   els   quarteres   s’identifiquen   amb   la  seva,  els  oficis  i  les  arts  amb  la  seva...  i  la  dels  oficis,  per  això,  s’intenta  magnificar.   -­‐I  les  places  son  importantíssimes.  Tots  els  grans  edificis  en  tenen  una  al  costat,  i  es  dignifiquen   mútuament.     -­‐A   partir   del   XIV,   les   places   ja   no   seran   només   espais   públics   on   es   reuneixen   tots   per   parlar,   discutir   les   actuacions   de   la   ciutat   front   els   problemes,   sinó   que   també   es   converteix   en   un   lloc   penitencial,   de   trobada,   amb   finalitat   religiosa   (processons   de   corpus,   etc.).   Voluntat   de   manifestar  el  sentiment  col·∙lectiu  de  ciutat,  i  amb  la  processó  mostren  el  que  són  à  component   cívic   que   es   fixa   amb   la   religiositat,   caràcter   folklòric...   I   la   plaça   publica,   no   només   processons,   sinó   també   lloc   de   predicadors   (dominicans,   agustins,   carmelites...).   Barcelona   es   també   un   exemple  clar  de  tot  això.       LLUITA  PAPAT-­‐IMPERI  (frederic  I  entra  a  examen  segur)     Rere  veure  el  mon  podestaril,  veurem  com  evoluciona  la  situació  després:   -­‐En  l’evolució  de  l’Imperi  à  tensions  entre  els  dos  poders  universals  à  Qui  mana  més?  Papa  o   imperi?  Lluita  que  es  veu  des  dels  otònides,  tot  i  que  aquests  fossin  grans  amics  dels  papes,  com  al   posar  a  Gerbert  d’Aurillac  al  papat.     -­‐Les  ciutats  s’involucren  en  l’enfrontament  entre  els  dos  poders.   -­‐La  casa  de  Suàbia  (Hohenstaufen)  succeeix  a  la  de  Francònia  (1125).   -­‐L’enfrontament  reforça  l’autonomia  de  les  ciutats.  Davant  del  buit  de  poder  prenen  decisions  i   actuen.   -­‐Fins  i  tot  a  Roma,  on  els  mercaders  de  la  ciutats  es  revolten  contra  Innocenci  II  (1143)   -­‐Elegeixen   un   Consell   de   la   ciutat   (Sacro   Senato)   i   es   proclamen   amb   dret   per   governar-­‐se   de   forma  autònoma.   -­‐Reforça  la  revolta  les  predicacions  d’Arnaldo  da  Brescia,  monjo  agustinenc  que  predicava  contra   el  poder  temporal  dels  papes  i  exigia  el  retorn  a  la  vida  evangèlica.     14     -­‐Les  tensions  són  tot  l’XI,  i  d’aquí  la  reforma  gregoriana.     -­‐I  factor  fonamental:  l’elecció  per  part  dels  prínceps  alemanys  de  Frederic  I  Hohenstaufen,  de  la   casa   que   succeeix   la   de   Francònia.   Tot   un   altre   projecte   polític   a   tot   ho   anterior   à   dona   lloc   a   grans  conflictes  polítics  en  molts  sentits.         Frederic  I  Barbarroja  (1152-­‐1190)     -­‐Frederic  I  és  el  personatge  que  intenta  buscar-­‐se  un  lloc  al  món.     -­‐L’elecció  de  Frederic  I,  de  la  casa  dels  Hohenstauffen  o  Stauffen,  complica  la  situació.   • • • • • Ell  recolza  la  universitat  de  Bolonya.     Els   mestres   i   estudiants   de   Bolonya   tenien   el   dret   romà   a   la   mà   i   tampoc   els   afavoria   massa   la   ciutat,   front   un   emperador   que   els   oferia   molt   més.   Per   això   defenien   el   seu   poder.   Frederic   recolza   mestres   i   estudiants   perquè   els   juristes   de   Bolonya     diuen,   tal   i   com   reflexa   el   dret   romà,   que   es   l’hereu   dels   Augustos,   aquell   que   fa   les   grans   constitucions   imperials,   diuen   que   la   jurisdicció   és   d’ell,   que   ell   es   la   única   autoritat.   Quan   hi   havia   Cèsars  no  hi  havia  papa,  i  ell  es  continuador  dels  cèsars  i  emperadors.  Per  això  ell  recolza   tant   als   mestres   de   l’estudi   i   als   estudiants   de   Bolonya.   Abans   que   papes   hi   havia   emperadors.  Els  mestres  diuen  que  tot  està  sotmès  a  la  seua  autoritat   I  darrera  d’això  à  les  ciutats  com  Bolonya,  etc,  que  durant  aquest  segles  s’han  acostumat   a  anar  al  seu  aire,  a  ser  senyores  del  seu  destí,  gràcies  també  a  privilegis  de  l’emperador.     I  ara  baixa  Frederic  I,  que  no  té  idea  del  que  passa  a  Itàlia,  i  mal  aconsellat  i  recolzat  per   mestres   i   estudiants   de   Bolonya,   dient-­‐li   que   té   dret   sobre   les   ciutats,   les   quals   s’han   apropiat  de  les  seves  regalies,  com  el  papa.  Caldo  de  cultiu  à  els  que  perden  a  la  ciutat   van  a  buscar  l’ajut  de  l’emperador,  o  senzillament  amb  el  papa.     Dieta  de  Roncaglia  (1154)   -­‐Reuní  els  nobles  i  representants  de  les  ciutats  a  una  dieta  a  Roncaglia  (1154).   • Frederic,  segona  meitat  segle  XII,  amb  el  consell  i  la  presencia  dels  mestres  de  l’estudi  de   Bolonya,   seguint   la   antiga   tradició,   convoca   una   dieta   (parlament,   corts)   dels   súbdits   italians,   que   abans   es   feia   sempre   a   Pavia   (gran   referent   de   ciutat   imperial),   però   ell   trenca  el  costum  i  convoca  la  dieta  a  Roncaglia  (1154)  à  per  recordar  a  les  ciutats  que  no   són  ningú,  i  que  ell  ho  es  tot.  Reclama  les  regalies  i  la  submissió  a  la  seva  autoritat.       -­‐Exigeix   la   devolució   dels   drets,   usos   i   autonomia   de   les   ciutats   (regalies).   Fa   el   mateix   amb   els   nobles  que  s’havien  quedat  amb  els  feus  imperials  i  els  gestionaven  al  seu  aire.   15     -­‐Roncaglia  feia  taula  rasa  de  dos-­‐cents  anys  de  llibertats  municipals.  Però  no  és  tan  fàcil  tornar-­‐ los  a  convertir  en  vassalls  fidels...   -­‐Suport  al  papa:  Ajusticia  Arnaldo  da  Brescia  (1155).   • Frederic   I,   per   apagar   el   possible   suport   pontifici   a   les   ciutats,   s’alia   momentàniament   amb   el   papa,   traient-­‐li   de   sobre   Arnau   de   Brescia,   que   contra   la   incomprensió   de   l’Església,  perd.  Frederic  el  captura  i  tortura  públicament.  Se’l  carrega,  però  implica  tirar-­‐se   merda  a  sobra  a  ell    mateix  i  al  papa.     Segona  Dieta  de  Roncaglia  (1158)   -­‐Segona  Dieta  de  Roncaglia  (1158):     • confirma  i  amplia  les  pretensions  imperials.     Declara  il·∙legals  els  encunyaments  de  moneda  de  les  ciutats,  sistema  fiscal  i  financer,  etc.     Declaració  de  guerra.   • Milà  encapçala  la  protesta  i  revolta   • Crema  és  arrasada.   • Milà,  després  d’un  setge  de  dos  anys,  fos  incendiada  i  arrasada.   • Ciutats  com  Cremona,  Pavia,  Novara,  Como,  …  es  rendiren.   • •   En  el  moment  que  l’emperador  fa  el  que  els  hi  diuen  els  mestres  de  l’estudi,  les  coses  canviaran.   Segona   assemblea   el   58,   on   es   confirma  ho   dit   a   l’altra   i   es   declara   la   guerra   de   l’imperi   contra   les   ciutats,  d’un  imperi  que  no  entén  ni  sap  el  que  son  les  ciutats.  Els  treu  el  sistema  fiscal  i  financer,   les  regalies  com  la  moneda  (un  dels  grans  indicis  de  sobirania)...   Milà   encapçala   la   revolta   i   es   arrasada.   I   aquesta   Milà   ve   acompanyat   de   altres   saquejos   a   la   Llombardia,  a  Cremona  (la  primera  que  rebé  privilegis...).  Ciutats  que  acaben  rendint-­‐se  del  tot.         16     ...

Tags: