4. Judaisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 30/11/2014
Descargas 59
Subido por

Descripción

Primer trimestre, profesora Raquel Bouso

Vista previa del texto

4 · JUDAISME DEFINICIÓ El judaisme tampoc s’inclouria en l’estricte definició de religió, així com és el cas del budisme i l’hinduisme que són religions d’alliberament, tot i que tenen el seu component de devoció i culte als boddhisattvas. Hi ha certs estudis actuals del judaisme el consideren una cultura i no tant una religió, perquè moltes famílies viuen el fet de ser creients com un element de tradició.
Quan parlem de jueus, s’ha de distingir el poble israelita, els hebreus, com la població preexilica, un poble nòmada, amb tradicions més antigues, i després es parla dels jueus, que són el poble exiliat a Babilònia amb una religió més organitzada, que seria quan parlem del judaisme. El que es sap del poble nòmada és coneix per el principi d’una estela egípcia, i el que sabem és sap a partir de la Bíblia, i és un origen molt remot.
Trobarem tres denominacions: - Israelites, quan ja tenen l’estat d’Israel - Hebreus, que fa referència a l’ètnia, que era el poble nòmada existent abans de l’exili amb tradicions més antigues.
- Jueus, era com els coneixeran els romans i són el poble exiliat a Babilònia amb una religió que més organitzada, i és quan es pot començar a parlar estructament de judaisme. Abans de l’exili no es denominaven jueus ni ells mateixos ni a la seva religió judaisme.
CARACTERÍSTIQUES DEL JUDAISME I DE LES TRES RELIGIONS MONOTEISTES  El judaisme és una de les branques del gran tronc de les religions monoteistes (‘‘un sols déu’’).
 Les religions monoteistes, són religions que és defineixen com religions de salvació, on el Déu és qui ha d’actuar per salvar-nos. Normalment aquesta salvació comporta la vida eterna. Són religions que és basen en la fe, més que en l’actuació personal. En el judaisme, la promesa de Déu no es tan una salvació sinó la terra promesa.
 Finalment, aquestes religions es senten hereves d’un mateix llinatge que és el que inicia Abraham, per tant sol religions abrahamiques.
 També s’anomenen les religions del llibre, ja que és remeten com a única autoritat a un sol llibre, en el cas del judaisme seria el Tanakh (o Tanaj), que és l’abreviació de les tres parts que conformen el cànon bíblic hebreu sencer: el Torà(h) – en grec, pentateuc, perquè esta format per 5 llibres, que és el de més valor i més autoritat s’atribueix. És atribuïda a Moïses, tot i que és impossible ja que s’ha demostrat que ha estat escrita per diferents persones. Recull la normativa i els rituals del poble jueu –, el nebiim (profetes) i el ketubim (altres escrits). Pels cristians és la Bíblia i dels musulmans el Cora.
 Les tres religions són hereditàries d’una revelació divina, és Déu qui s’ha revelat a través de diversos missatgers, i transmet els preceptes de comportament i fa una promesa de salvació. Les tres religions coincideixen en que la iniciativa de Déu de comunicar-se és perquè som els seus fills, i els vol salvar, mogut per l’amor cap a la seva creació.
 En aquest sentit, veiem un element nou envers les altres dues religions, i és que s’estableix la creació del món i de la història, s’estableix un inici i un final: una concepció lineal del temps.
ESCRIPTURES Dins la Tanaj, trobem la Torà (o Llei), que s’inicia amb el Llibre del Gènesi on es pretén explicar els orígens del temps, del món, de la humanitat i de la història – no explica en cap moment que Déu crees del no res. Explica que al principi de la creació, tot era caos, concepte influenciat per les religions babilòniques (s’observa la incorporació d’elements d’altres tradicions religioses).
Hi ha dos versions diferents de la creació i les dos es van incorporar el la Bíblia jueva: el Gènesis 1 i el Gènesi 2. En el primer relat, en la creació Déu és va moure en la bondat, ja que s’especifica ‘‘I Déu va veure que tot això era bo’’ després de cada creació. Acabada la Creació, Déu descansarà i aquí s’estableix l’organització en set dies, i l’últim és de descans (el sàbat). És creu que aquest primer relat fou escrit per sacerdots per tal de justificar aquest dia de descans i de dedicació exclusiva a Déu. La història serà sagrada perquè és una història de salvació, és Déu el que crea i és Déu el que salva. En el segon relat, l’ésser humà és creat de la pols de la terra i té vida gràcies a l’alè diví. Es van conservar pel prestigi que tenien els relats de diverses religions, i també pel component moral – Déu crea amb la paraula, i el poder de la paraula que crea tindrà un gran poder, establint-se la idea de que el nom defineix l’essència de la cosa.
Un cop situats en els origen de la història té lloc el moment de La Caiguda, que marcarà tota la història de la humanitat per sempre. És un fet que passarà un sol cop a la història, allunyant-se de l’esfera del mite que es caracteritza per la repetició, present en la religió hindú i budista. La prohibició de Déu, era de no menjar el fruit de l’arbre del Coneixement del Bé i del Mal. Això té un gran valor simbòlic, ja que si mengen la fruita assoliran un coneixement que es propi de Déu i, per tant, la desobediència del manament és un acte de supèrbia per voler igualar-se a Déu. Després del incompliment, els sentencia i els expulsa del Paradís, un Paradís que mai més serà recuperat. És clau la idea de que és voluntat de Déu que el relat sigui així perquè ha estat dictat per Déu, i tot passa perquè Déu ho vol.
El relat de Noé i el diluvi universal, Déu aniquila pràcticament a tota la humanitat, per la seva criminalitat i corrupció, i sols salva la família de Noé, l’home just. Déu no tornarà a destruir la humanitat i l’arc de sant Martí n’és el símbol d’aliança que estableix amb Noé. En diversos relats com la Torre de Babel, veiem com Déu castiga la humanitat que peca de supèrbia i intenta crear la ciutat de Déu, i els castiga multiplicant les llengües, però mai més la tornarà a destruir.
Amb el relat del Sacrifici d’Isaac observem un canvi i els relats ja no abasten a tota la humanitat sinó que es centren amb el poble d’Israel, que ha estat elegit per transmetre la voluntat de Déu. Déu promet descendència i una terra a Abram, que és sacrifica pel seu poble i se’n va al desert a buscar la terra promesa. Aquest relat explica la importància que dona tot jueu a la terra i com es senten lligats al fenomen d’exili assimilant-se al que va fer Abram (se li canvia el nom a Abraham quan culmina el comanat de Déu).
Els jueus han estat en constat diàspora al llarg dels segles, fins el 1948 quan es va establir l’actual Estat d’Israel. Aquí és quan s’estableix la pràctica del circumcidar a tots els descendents d’Abraham, que per tant tenen aquest nou pacte o aliança amb Déu, una pràctica que ha perdurat fins els nostres dies. No sols hi ha un valor moral sinó que també donen legitimitat a pràctiques, festivitats, llocs sagrats, etc. Cada cop que el poble incompleixi aquest manament, apareixeran els profetes que diran al poble que tot els esdeveniments històrics negatius venen com a càstig.
L’episodi del Sacrifici d’Isaac, que fou el seu primer fill legítim als 99 anys, mostra com el sacrifici era la pràctica habitual per mantenir aquest pacte amb Déu, i el sacrifici d’Isaac és la mostra definitiva de lleialtat i fidelitat de l’aliança d’Abraham amb Déu.
D’aquesta manera, Abraham es converteix amb el pare del poble jueu – el cristianisme i l’Islam també s’hi consideraran descendents. La descendència d’Abraham formarà diferents tribus i hi haurà lluites per establir-se, una de les quals s’estableix a Egipte on seran esclavitzats.
El Llibre de l’Èxode ens situa en aquest context del poble d’Israel esclavitzat a Egipte i d’un alliberador, Moisès. En el passatge 3.14, en el moment en que Déu se li apareix a Moisés perquè salvi el poble israelita, Déu li diu a Moisés ‘‘jo sóc el qui sóc’’, i mostra la importància de la paraula i del nom, que remet a l’essència de la cosa. En el cas de Déu no és pot nombrar i ningú que ha vist a Déu pot explicar-lo i per tant no és representa ni s’anomena a Déu, que no té nom. Normalment Déu és manifesta, però a través dels àngels, profetes, etc. (teofanies).
Després del llibre de l’Èxode trobarem el Llibre Levític, que són els que fan referència a les pràctiques de pregàries i rituals, i s’expliquen les regles i normes en els àmbits sacerdotals. Continuem amb el Llibre dels Nombres, on s’estableixen noves disposicions i normes, i qüestions molt pràctiques. El Torà acaba amb el Deuteronomi, que significa ‘’segona llei’’, i que s’acaba amb la mort de Moisés (per això tradicionalment es pensa que fou ell l’autor). Per tant, des del llibre de l’Èxode fins el Deuteronomi s’explica el procés d’èxode des de Egipte, fins a l’arribada de la terra promesa, i la mort de Moisés, just abans d’arribar-hi.
El passatge 7.10, ‘’El senyor, el teu deu et farà entrar en el país que va prometre als teus pares [...] adora’l sols a ell i pel seu nom. Si feu això, seràs feliç, i entraràs en possessió a la terra promesa als teus pares.’’ Es fa referència a la conquesta de la terra promesa, i les promeses són materials. En els textos més antics de la Bíblia, en cap moment hi ha indicis d’una promesa d’eternitat, sinó que la promesa és de prosperitat.
A mesura que avancem amb el temps, cada cop hi ha menys episodis i hi trobem més pràctiques, normes, lleis religioses, preceptes sacerdotals i qüestions molt pràctiques de la vida en comunitat. En el Decàleg apareixen els deu manaments o ordres que s’han de respectar. És per aquest motiu que és considera que el Torà està conformat de diverses fonts: J o Yahvista, E o Elohista, D o deuteronomi primitiu i P o escrit sacerdotal.
La Bíblia hebrea dona importància al fet de la memòria, ja que tots els esdeveniments que s’expliquen a la Bíblia, han de ser recordats. El relat bíblic, com la memòria ho ha construït, és continu com si tots els fets haguessin passat un darrere l’altre, tot i que es va sabent que no fou exactament així, és difícil separar història de mite. Els israelites guarden les escriptures en l’Arca de l’aliança, la qual posaran dins el temple de Salomó, en el sancta sanctorum, l’indret més recòndit del temple.
L’amor de Yaveh, essència de la Llei, recollida al Deuteronomi, és una oració que es solia posar a les portes i resumeix molt bé les normes i l’essència del judaisme. L’oració que més es recita en el judaisme és la de Shemà, que es troba dins L’amor de Yahveh, essència de la Llei. Molts elements de la vestimenta tradicional del poble d’Israel és per recordar la paraula de Déu constantment.
HISTÒRIA Després de l’Èxode d’Egipte i d’establir l’aliança del poble jueu amb Déu, els israelites es van assentar a la terra de Canaan. Les 12 tribus s’acaben conformant baix una única monarquia, amb Saúl, David (el més important i savi) i Salomó. Durant el període de la monarquia el rei David estableix Jerusalem com a la capital del regne i al 950 a.n.e Salomó construirà el temple de la saviesa. Amb la separació del regne del nord (Israel) i el del sud (que després de la mort de Salomó es governat per Judà), no tindrà lloc mai més la reunificació de la terra d’Israel.
Quan els assiris envaeixen el regne del nord, Josies du a terme la reforma deuteronòmica amb la que es centralitza el culte al Temple de Jerusalem i s’estableix un monoteisme més ferma. La conquesta de Jerusalem per part dels babilonis farà que el poble jueu es vegi de nou obligat a exiliar-se i el Temple de Salomó serà destruït. Els perses conquereixen Babilònia i permetran el retorn del poble d’Israel, que comencen a reconstruiran Jerusalem i el Temple.
Tot i així, Alexandre Magne derrotarà Persia i els israelites quedaran baix domini grec.
Amb les influències hel·lenístiques hi haurà el risc d’assimilació, quan les classes cultes utilitzaran el grec i s’acaba traduint la Tanaj al grec – serà aquesta traducció la base de la bíblia cristiana. Aquesta es coneix com la Bíblia dels 70, ja que es van reunir 70 savis per posar-se d’acord i traduir-la.
Finalment es pren el Temple per part dels grecs i situen una estàtua del déu grec Zeus.
Això comportarà la revolta dels macabeus que aconseguiran alliberar el país i restaurar el temple. Tot i així, aquesta restauració no durarà gaire temps perquè amb l’assetjament per part dels romans de Jerusalem el Temple serà destruït de nou.
Amb els exilis, els desenterraments i les guerres hi haurà problemes per unificar una religió que s’havia anant perdent, amb aquella que s’havia mantingut amb el poble exiliat. Després de l’exili, tot i els intents de reconstrucció, el poble jueu deixarà d’identificar-se amb la Terra o el Temple, sinó que la màxima autoritat seran les escriptures religioses, amb les que s’establirà el culte únic i unes normes molt estrictes.
Per altra banda, el Cànon Bíblic hebreu es tanca i els següents textos que seran escrites en grec es consideraran fora del cànon, i seran considerats apòcrifs, sense tenir la mateixa validesa. Tot això, es conforma en un intent de lluitar contra l’assimilació.
MOVIMENTS DINS DEL JUDAISME HEL·LENÍSTIC Ens hem de situar en l’època hel·lenística, quan els romans han assetjat Jerusalem, destrueixen el Temple i els jueus seran perseguits. L’any 70 dC, comença definitivament la diàspora jueva.
Tot i així, entorna al segle III aC, tot i estar sota domini grec, el temple de Jerusalem era el nucli de les pràctiques religioses. Per exemple, pe influència de la filosofia grega, apareix la idea del logos, la idea de que hi ha un artífex diví (demiürg) – en el diàleg Timeu de Plató – com el que realment crea i s’implica en el món. Filo d’Alexandria es un filòsof que es el primer que intenta fer una síntesis entre el Torà i la filosofia de Plató, i comencem a veure una filosofia jueva. Això vol dir canvis en el judaisme i amb el perill d’assimilació, es buscarà tornar als orígens de la religió.
En aquest context, al voltant del segle II aC, apareixen quatre grans comunitats jueves: els fariseus, els essenis, els zelotes i el saduceus. Aquests grups sovint s’enfrontaven per motius religiosos i d’interpretació.
› Trobem els fariseus, que creuen en la resurrecció; que amb l’arribada del messies es tornarà a establir un nou pacte amb Déu; i que aquest restablirà la justícia sobre la terra. El poble jueu serà un poble de justos que ja no faran guerra entre ells i expandiran la justícia arreu del món. Aqueta no era una creença compartida sinó que principalment la tenien els fariseus i els ascètics (que creien en la resurrecció final i eren apocalíptics).
Els fariseus seran l’única de les faccions que sobreviuran, perquè eren els que ensenyaven a les sinagogues, d’on apareixerà la tradició rabínica. Fins que el temple de Salomó no fou destruït pels romans l’any 70, totes les pràctiques religioses tenien lloc allà, però quan fou destruït les sinagogues, que fins aleshores eren un lloc de reunió, passaran a utilitzar-se com a lloc d’ensenyances i de pràctiques religioses. Fou aleshores en aquest període hel·lenístic sorgirà el moviment dels rabins. Neix l’escola jueva, yeshivà, per tal de preservar la religió i memoritzar les escriptures. Tot i així aquest afany mantenir la tradició, s’aniran popularitzant idees com la resurrecció, com creien els fariseus.
› Per altra banda, trobem els essenis que habitaven el Mar Mort i eren unes comunitats d’ascetes, renunciants. També coincidien amb la resurrecció, i tenien les seves creences i un culte diferenciat, però es sap molt poc d’aquesta comunitat.
› Un dels moviments més coneguts eren els saduceus, que controlaven els temples.
Ocupaven un lloc preponderant en el clergat secular i la classe política de l’època, alguns participaven en l’administració de la Judea romana. Tenien una doctrina molt conservadora.
› Finalment trobem els zelotes, molt fanàtics que volien conquerir l’estat d’Israel, el territori i restablir la monarquia. Més que un grup separat en la religió o la doctrina, eren fariseus que consideraven que l’única forma de desfer-se de l’ocupació romana era a través d’una revolta armada, A part de la idea de la resurrecció també neix la idea del messianisme, de la figura del messies, de que arribarà algú que alliberarà el poble jueu del domini polític, serà un messies que vindrà de la casa de David i que serà un polític i religiós alhora (pels cristians ja ha arribat amb Jesús), i que suposarà la fi del món i del temps (escatologia).
Al segle XVII apareix un messies dins del judaisme, que es el Sabbatai Zei, i es creia que amb ell s’acabava la història i el món. Sabbatai Zei durant un temps va tenir molts seguidors però finalment es va convertir a l’Islam, i per tant va deixar de ser considerat com un messies.
LITERATURA RABÍNICA Totes les noves idees sorgides de la influència grega, No són idees completament bíbliques, perquè el cànon ja estava tancat, però es basen en la bíblia. Amb el temps es convertiran en ensenyances orals que es posaran per escrit en el que es coneix com a literatura rabínica, és a dir, literatura dels savis, els mestres. Hi ha llibres que narren episodis com la revolta contra el domini hel·lènic, conservats en grec, que no s’inclouen dintre del cànon jueu però si dins de l’Antic testament cristià. Però no son rebutjades sinó que formen part de la memòria col·lectiva. El rabí és el mestre i també el mediador i el jutge de la comunitat, quan hi ha algun dubte en la lectura de les escriptures però també en conflictes en les pràctiques i doctrines de comportament.
Tenim dos Talmuds el de Babilònia que es tanca al segle VII i el de Palestina que es tanca al segle IV. És el compendi de Llei oral. Està format per la Misnà i la Guemarà.
La Misnà és el corpus del material jurídic i vari compilat pels rabins en els segles II i III dC, en especial la versió autoritzada recopilada pel rabí Yehudà ha-Nasí i formada per sis parts. Els de Mishnà són llibres sobre temes molt concrets, com les llavors, les dones o les festes, danys i perjudicis, un relatiu a les coses sagrades i l’altre a la puresa ritual.
El Guemarà afegeix els comentaris a la Misnà, és la vessant interpretativa.
Un altre literatura rabínica és el Midrash (‘estudi’), que és la exegesi o interpretació rabínica de les Escriptures. El rabí interpreta les escriptures per donar-li autoritat es legitima com un altre Torà, la Torà oral. D’aquí neix la idea de que Déu no sols va comunicar a Moisès la bíblia escrita sinó que una oral que no fou transmesa a tothom, i que s’ha mantingut gràcies a la Gran Assemblea, que a través dels rabins es transmet al poble. Per tant veiem la idea de que hi ha la Torà escrita i la Torà oral. L’ensenyament del Torà, té la màxima ‘’estima al teu pròxim’’ (manament que també es prendrà en el cristianisme), i tota la resta és comentari. S’ha d’estudiar les escriptures i el Torah oral.
També en el judaisme hi ha una tradició esotèrica i una exotèrica.
Finalment, dins de la literatura rabínica el Targum (‘traducció’) són les traduccions que simple inclouen alguna interpretació. Es refereix especialment a les traduccions interpretatives de la Bíblia a l’arameu.
La tradició esotèrica que es transmet de generació en generació a través dels savis, té una vessant normativa (halakà) i la vessant o gènere que és la part narrativa (haggadà).
Per tant, de tota la literatura rabínica podem dir que hi ha dos gèneres:  Halakà: Dictamen legal vinculant dels rabins, derivat de l’Escriptura per mitjans exegètics o que remet a l’autoritat de la ‘tradició dels Pares‘  Haggadà: Homilia; exegesi de l’escriptura en forma prèdiques expositives o narracions que subratllen el contingut moral del text. El gènere haggadic que Es relatiu a les narracions bíbliques (mites, exemples històries paral·leles, comentaris ampliats sobre els fets narrats al cànon, etc.), tot i que no formen part del cànon bíblic.
Dins del judaisme hi ha molts nivells d’interpretació de les escriptures i s’ha creat una extensa literatura de comentaris. Hi ha una interpretació més literal i normativa i una altra més espiritual. S’utilitza el text com a element meditatiu, la ment es disciplina a través de la lectura. Hi ha tot una mena de normes per tal de fer una interpretació espiritual de les escriptures, primer s’han d’estudiar, no tothom esta capacitat, és necessària un estat mental adequat, etc. S’acaba estudiant el comentari del comentari del comentari per desxifrar les normes de la comunitat i les narracions que s’han de recordar. Després de tantes assimilacions, diàspores, repressions i exterminis, han fet una dispersió de les comunitats que mantenen l’escriptura sagrada, el coneixement de la seva tradició comuna i la seva identitat religiosa i cultural.
Actualment s’ha vist no és tan important l’escriptura divina sinó els acords entre els rabins, és a dir, l’estudi i la interpretació que siguin acords sobre la vida jueva, adaptada als nous contextos. La vida després de l’exili a Babilònia ha esta una vida sempre d’adaptació, però abans el tema de la identitat i la memòria de la història sagrada és un element essencial en la religió jueva.
CORRENTS ESPIRITUALS QUE PRODUIRAN ALTA LITERATURA RELIGIOSA.
Hi ha dos moviments de literatura religiosa, no rabínica, que provenen d’altres fons.
Trobem la Qabbalà (o càbala) que vol dir ‘Tradicio’’, ‘’allò que ha estat transmès’’, en particular el contingut esotèric de les tradicions gnòstiques jueves i la literautra cabalista medieval, l’obra central de la qual és el Zohar. una del segle IV i l’altre pròpiament medieval. El Llibre de la creació és una dels textos més emblemàtic i una lectura simbòlica de les escriptures, per tant sols a l’abast dels iniciats, és el més fundacional de la tradició cabalista. Hi ha una via que es dedica més a l’inici dels temps i una altra més escatològica, que parla de la fi dels deus. Hi trobem una vessant bastant messiànica.
Per altra banda, trobem el corrent espiritual Hasid o Hasidim (‘pietós’), terme que s’aplica als primers partidaris dels macabeus i, per tant, precursors dels fariseus, i també s’aplica a diversos grups pietistes de l’Edat Mitjana. Tot i així, particularment, és un terme que defineix un moviment de misticisme popular d’Europa oriental en el segle XVIII, és a dir, en el context de la reforma. Martin Buber, el gran filòsof jueu del segle XX, fou qui va recopilar tels textos hasidics. Va recórrer Europa en busca d’aquests relats que proposen una via espiritual més directa, una religiositat més del aquí i l’ara, de la vida quotidiana. Utilitzen imatges molt quotidianes i properes per parlar de fenòmens miraculosos i espirituals. Els mestres hassid son coneguts per ser molt excèntrics, i és una tradició bastant semblant a l’islamisme. És un moviment religiós que sorgeix del judaisme que té tota una tradició que ha passat més a ser literatura.
CONCLUSIONS Comparant amb l’hinduisme i el budisme, quan parlem del judaisme la història té un paper central. Hem parlat més d’història de la religió, que és cabdal per entendre com aquesta religió s’ha configurat. La Torà és cabdal per entendre el poble jueu, que és veuen com a fills directes de Déu, i la seva religió, que neix amb la mateixa creació.
L’Èxode és cabdal perquè significa posar-se en mans de Déu i de la seva voluntat. La Torà conté manaments que provenen de Déu i també per la tradició oral com a revelació de Déu. Aquestes normes són guies per la vida en sentit religiós i també moral.
S’explica constantment el trencament de la voluntat de Déu tant perquè s’han trencat els manaments de Déu i s’han comportat malament. Degut a això s’explicaran tots els desastres que patiran els poble jueu.
...