Goethe (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Historia de la estetica en epoca moderna i contemporanea
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 08/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Goethe Al 1773 es troba Herder davant de la Catedral d’Estrasburg, escriu un text on defensa un model de bellesa més primitiu que sobretot pot ser compresa per una ànima alemanya forta i tosca, mentre que en canvi el classicisme francès li sembla massa afectat, suau.
Text 178: es separa del que ell rebutja, del model de lectura clàssica de l’acadèmia francesa. L’art abans de ser bell és formatiu, aquí incloem un concepte molt important en Goethe que és el de Bildung, l’obra va adquirint sentit a través de la formació. Planteja la qüestió d’una manera molt moderna, parla d’una tosquedat enfront d’una suavitat sense sentit. Ens presenta a l’home com un semidéu, una concepció pagana que després reprendrà Nietzsche. L’obra del salvatge ens pot semblar estrafolària però tot el que fa l’home respon al que li és característic de la seva cultura, i per tant tot té coherència. Aquí es manté la idea d’un tot característic.
És important el valor de que sigui viu, un art que respira en aquest context.
Tanmateix a diferència de Herder, Goethe no diferència l’art nacional , per a ell els valors de l’art venen donats pel sentit. És veritat que si és més característic té més sentit. En el 71 fa un discurs sobre Shakespeare sobre aquest concepte. En el 73 escriu un fragment que queda inacabat d’un drama sobre Prometeu ( text 176 ).
Aquí veiem un Goethe que desafia els déus en la línia Sturm und Drang, que s’identifica amb el món de prometeu. Aquest personatge és essencial al romanticisme. En l’època de Goethe o de Schiller a vegades s’anomena l’humanisme de Weimar, això es veu molt clar en el text.
Goethe sempre parla de la distanciació de la forma, parteix de la seva pròpia història envers una noia o d’amics, però els altera i introdueix una forma mediadora i se’n distancia, no es deixa mai arrossegar per la història. Es va convertir en una persona molt important de Weimar, es va preocupar pels museus, el món vegetal, zoologia, anatomia, la meteorologia, era un home universal. Fins que un dia es va cansar dels problemes burocràtics, i una nit se’n va anar cap a Itàlia. Llavors diu que mai va ser tan feliç com a Itàlia. Va dir que va viure l’amor en un sentit ple a Itàlia. A Itàlia es comença a reconciliar amb el món clàssic, a Vicenza es troba amb les obres de Palladio, ell veu que allò té un sentit i compara amb la vida del poeta que amb la mentida i la veritat fa algo que ens encisa. També visita, Venècia, Peruggia, Roma, Paestum, Nàpols, Sicília.
Va escrivint poemes com el que tenim al text 171. Relació entre el geni i la vida encarnada a la natura, la vida de l’aigua que raja a la font, del nen que la dona té als seus braços. El caminant fa una exaltació del geni. L’aspecte de l’alè és molt típic del Sturm und Drang. El geni és l’obra mestra de la natura, però la natura també pot destruir l’obra mestra. Contraposa la destrucció del cicle natural amb el valor etern de l’obra de geni, per a ell és dolorós que la naturalesa destrueixi això. Es tant un poema romàntic com d’apologia del clàssic. Comença a reflexionar sobre el tema de la necessitat de conjugar el que perdura, el que és constant, el que pot ser etern i el que és canvi, el que és metamòrfic, contingència, moviment, flux, en definitiva, Goethe intenta conciliar les dues coses.
Escriu un text que es titula la metamorfosi de les plantes i la metamorfosi dels animals. I ell busca en la metamorfosi, allò canviant, allò que roman, constant com si fos l’origen d’aquelles formes, com si fos la planta primordial la Urpflänze , és un concepte difícil d’explicar però que es pot veure en el seus textos. Ell diu que la planta primordial és el punt principal en que s’amaga el germen, allò que dona lloc a la resta de formes. Hi ha alguna cosa dins de tot un conjunt que ens permet comprendre la coherència de tot.
Text 175 La metamorfosi dels animals: planteja el tema de l’organisme, aquestes formes que tenen un caràcter orgànic o realitat, en els quals tot és causa i fi d’ella mateixa és una realitat articulada, coherent. Hi ha un arquetipus, una forma primordial que fins i tot en la manifestació més rara d’aquells animals la podem reconèixer. Hi ha diferències, però en totes hi ha un ordre que podem reconèixer que fan que totes les coses d’allò tinguin alguna cosa en comú.
Text 179: Vol mantenir la idea de contingència, de transformació, però vol trobar en aquesta vida alguna cosa estable i eterna, persistent que faci que allò sigui comprensible, respongui a un ordre latent de la natura. També ho diu en el text 173.
Ell a partir de Kant anomena la forma primordial l’anomena idea, però sempre pertany a l’àmbit del fenomènic, és un fenomen que s’il·lumina per totes bandes, li veu totes les facetes i per tant veu el que enllaça cada una de les formes, veu una unitat constant, un arquetipus, una matriu originària. En el faust hi ha un moment en que faust baixa al recinte de les mares, que és on encara no hi ha res ferm, res cristal·litzat i on tot pren forma. La mare és el símbol d’això, les mares d’aquest recinte profund dintre de la terra on no hi ha res ferm on puguis posar el peu i tot està en transformació i conservació eterna, aquí apareix el doble vessant de la naturalesa constantment creador i a la vegada sotmet a unes lleis eternes. Seria com un origen que es va re actualitzant de formes diferents. Les mares són l’origen de tot, són la vida, son com la seva relació amb la mare dels seus fills.
En el propi creixement hi ha un fonament que persisteix, gira cap a lo clàssic i diu que en lo clàssic es veu aquest fonament. Ell parteix del instant fugaç, sempre valora el fenomen i per això ell es presenta com a un empirista delicat, un home que valora l’experiència però més delicat que els anglesos ja que ell és un poeta. Per això ell s’enfronta a Newton, parla de furor anti-newtonià, la ciència mecanicista que ho vol reduir tot a en termes mesurables i quantitatius és una cambra de la tortura. Ell fa una teoria dels colors que s’enfronta a la de newton, veiem els colors com metamorfosis constants de llum i ombra i parlant d’una acció metafísica dels colors.
No és que la forma primigènia estigui amagada, sinó que en el fenomen ja se’ns apareix, mirant la llum del cel ja podem veure la llei fonamental del cromatisme, els sentis no ens menteixen si sabem aplicar bé els sentits, el que passa és que hem de mirar el fenomen en totes les seves pròpies facetes arribant al lloc originari del fenomen.
...

Comprar Previsualizar