Fisiologia Reproductor (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell digestiu i genitourinari
Año del apunte 2016
Páginas 31
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI INTRODUCCIÓ El sistema reproductor és vital per la reproducció i supervivència de l’espècie, però no és vital per a la supervivència de l’individu, i la seva falta de funció no provocaria la mort d’aquest. Tot i això, el sistema reproductor pot presentar malalties i alteracions, com tumors o d’altres disfuncions.
Es basa en el funcionament de l’aparell reproductor, que té un important factor social. És l’últim aparell que es desenvolupa en l’humà i el primer en deixar de ser funcional normalment.
Està forma d’una banda per les gònades (formen part de l’aparell endocrí) i d’altra banda per l’aparell reproductor (característiques sexuals 1àries, genitals externs i interns; característiques sexuals 2àries, barba, mames, pèl). Les característiques primàries en l’home serveixen per a moure els gàmetes, i en la dona serveixen a més per a mantenir l’embrió i el fetus fins el moment del naixement.
Les gònades tenen dues funcions principals, funció endocrina i gametogènesi. Les dues funcions estan relacionades: sense funció endocrina no pot haver-hi gametogènesi (és imprescindible), però sense gametogènesi sí que pot existir una funció endocrina.
La funció endocrina està controlada per l’eix HT-HF-gonadal. Com a hormones destaquem els gestàgens (+dones), andrògens (+homes) i estrògens (+dones).
L’hormona GnRH és produïda al HT i augmenta la producció de LH (hormona luteïnitzant, paper en funció endocrina) i FSH (hormona folículo-estimulant, paper en gametogènesi). LH i FSH s’anomenen gonadotrofines i provoquen l’augment d’andrògens, estrògens i gestàgens. Aquestes fan feedback negatiu sobre el HT. També es produeix una hormona anomenada inhibina que fa feedback negatiu sobre el HT.
Carolina Parrilla Fernandez 1 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 1. DIFERENCIACIÓ DEL SISTEMA REPRODUCTOR Existeixen 4 nivells de diferenciació sexual, que coincideixen en situacions normals:     Sexe genètic o cromosòmic Sexe gonadal Sexe fenotípic Identitat sexual En situació de salut existeix correspondència entre aquests 4 nivells. Fisiològicament interessen els 3 primers nivells, el 4t és més a nivell psicològic.
1.1 SEXE GENÈTIC O CROMOSOMAL  46XX/46XY + TDR El cromosoma Y és el responsable de definir el sexe en mamífers. Així, si aquest és present l‘individu serà mascle, i si no ho està l’individu serà femella (d’aquesta manera, el que determina el sexe femení no és la doble presència del cromosoma X, sinó la falta del cromosoma Y). Des d’un punt de vista estructural el cromosoma Y és una petita acumulació de DNA que al llarg de l’evolució es va fent més petit. Algunes patologies cromosòmiques, com és el cas del genotip XXY, es donen en homes per la presència del cromosoma Y.
Si falta el cromosoma Y no hi hauria cap problema, ja que les femelles no el tenen. En canvi, el cromosoma X és molt important, ja que té un alt contingut cromosòmic. La falta d’aquest cromosoma és incompatible amb la vida.
Dins del cromosoma Y destaquem una regió anomenada TDR (factor de determinació testicular), la resta no es considera rellevant. Un individu pot estar dotat del cariotip XY però no ser un home per deleció del TDR. En definitiva, TDR determina el sexe masculí en termes cromosòmics.
Diferenciem el sexe genètic d’un altre fenomen anomenat cromatina sexual o cromatina de Baar. Indica la condensació del cromosoma X que no s’utilitza. La meitat de cèl·lules d’una dona utilitzaran el cromosoma X matern, i l’altra meitat el patern. Això es dóna gràcies a XIST, que condensa un cromosoma X per inactivar-lo, formant una regió observable a la cèl·lula anomenada corpuscle de Baar. Així doncs les dones són les que tenen cromatina de Baar, ja que silencien una de les dues còpies del cromosoma X. Es presenta en totes les cèl·lules de l’organisme, però en leucòcits és on es veu millor (només es presenta en el 15% dels leucòcits).
És molt diferent del sexe genètic com a tal.
Test d’embaràs: si trobem cromosomes Y en la sang de la dona, el bebè de la dona és un nen. Tot i així, no ens hem de precipitar perquè pot ser que la dona hagi rebut una transfusió de sang d’un home i que el bebè sigui femella.
1.2 SEXE GONADAL Aquest ve donat per la presència de gònades masculines o gònades femenines. Les gònades masculines consisteixen en testicles i les gònades femenines en ovaris.
Relació entre sexe gonadal i sexe genètic: Si el cariotip de l’individu presenta TDR hi ha una estructura que s’anomena primordi gonadal, que en presència de TDR fa un programa de diferenciació cap a dos tipus cel·lulars molt concrets, les cèl·lules de Sertoli i les cèl·lules de Leydig. Així, si tenim un mascle genètic (XY) i gràcies a la presència de TDR, diferencia la seva gònada en testicle, en cèl·lules de Sertoli i de Leydig. Aquest fenomen es dóna cap a les 7 o 8 setmanes de vida, freqüentment abans de que la dona s’hagi adonat de que està gestant.
Carolina Parrilla Fernandez 2 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI En resum, la presència de TDR s’ocuparà de la formació de cèl·lules de Leydig i de Sertoli en les gònades indiferenciades, donant lloc posteriorment als testicles. L’absència de TDR donarà lloc als ovaris.
1.3 SEXE FENOTIPIC O GENITAL Permet el reconeixement interindividual en dos aspectes:  Caràcters sexuals primaris: són els anomenats genitals, i dintre d’aquests els genitals interns i els externs.
 Caràcters sexuals secundaris: es comencen a adquirir amb l’adolescència. Es tracta de la barba, les glàndules mamàries. El cos d’un nen i d’una nena de 7 anys són idèntics a excepció de les gònades en estat de salut.
En sí es divideix en:  Genitals interns  Genitals externs 1) Genitals interns Aquests depenen de la formació dels conductes de Wolf (home, requereix andrògens per créixer) i de Müller (dona, no requereix andrògens). Entre les 7 i 8 setmanes de gestació les cèl·lules de Leydig i de Sertoli en homes comencen a produir hormones.
 LEYDIG  fabriquen testosterona. Estem parlant de lípids, la testosterona és un derivat del colesterol. A nivell de receptors, la testosterona actua sobre el receptor d’andrògens, i la dihidrotestosterona actua juntament amb una proteïna nuclear i té un efectes més potent que la testosterona. Com que es tracta d’esteroides, tindran receptors intracel·lulars, i per tant s’uniran a seqüències de DNA per produir un seguit de canvis. Actua a nivell homolateral. La funció de la testosterona és la formació del fenotip masculí (pròstata, vesícula seminal, conducte deferent, epidídim) o Ordena el creixement del conducte de Wolf de forma endocrina. A partir d’aquest conducte s’obtindran d’altres estructures com l’epidídim, la pròstata, el conducte deferent, la vesícula seminal, etc.
o Inhibeixen les els cicles de les gonadotrofines (més habituals en dones) o En altres mamífers provoca un canvi cerebral a nivell de HT i del sistema límbic que s’anomena patró masculí de comportament sexual. Consisteix e la recerca activa de la reproducció. En humans també provoca canvis a nivell cerebral però no són iguals a causa de la socialització.
En edat adulta també actua a nivell cerebral provocant la sensació de libido.
o Gràcies a la conversió perifèrica en dihidrotestosterona pot actuar en els genitals externs provocantne la diferenciació, consistent en un trencament dels plecs (8a i 12a setmana) formant el precursor del penis i les bosses o llavis acaben finalitzant en la formació de l’escrot i el gland forma part de la sortida de la uretra.
En el cas de la dona, com que no hi ha dihidrotestosterona, cap d’aquests fenòmens tindran lloc i els llavis seguiran creixent, els plecs no tanquen, de manera que l’orifici urogenital queda obert, el gland i el clítoris no creixen tant.
A la 12a setmana ja sabrem que la dihidrotestosterona ha pogut actuar sobre aquests precursors.
La conversió de testosterona a dihidrotestosterona té lloc gràcies a un enzim anomenat 5-alfa reductasa.
 SERTOLI  una proteïna anomenada MIS, MIF o MIH (factor o substància inhibidora de Muller). Aquesta proteïna provoca l’apoptosi de les cèl·lules que conformen el conducte de Muller (es tracta d’una estructura que, si no passa res en el fetus, formarà la trompa de fal·lopi, l’úter, part del coll uterí, etc. I és present en tots els individus). Aquesta hormona doncs: o provoca la mort del conducte de Muller Carolina Parrilla Fernandez 3 FISIOLOGIA REPRODUCTOR o o APARELL GENITOURINARI promou el descens testicular més endavant en la vida adulta promou la gametogènesi, tant en dones com en homes El MIS només actua a nivell homolateral: no està clar que actuï com una hormona, sinó que podria actuar com un factor de difusió. Per tant si en un costat hi ha una gònada masculina i en l’altre no n’hi ha, és possible que en el costat on no n’hi ha el conducte de Muller no s’atrofiï. D’aquesta manera podem dir que el MIS actua a nivell local.
 Per què els genitals interns (conducte de Wolf) només amb testosterona ja en tenen prou per créixer, i els genitals interns utilitzen dihidrotestosterona? Perquè l’afinitat que es necessita és superior en els genitals externs, és a dir, l’acció androgènica per desenvolupar genitals externs és més alta. La més potent és la dihidrotestosterona.
La testosterona es produeix per pics durant la vida de la persona: 1) 2) 3) 4) 5) Desenvolupament dels genitals externs Descens dels genitals Prepubertat (no testosterona) Pubertat (augmenta molt la testosterona) Senescència (la testosterona descendeix poc a poc) Els nens al néixer tenen un pic de testosterona que es manifesta amb l’acne, però el per què d’aquets pic es desconeix.
En el cas de les dones, com que no tenen cèl·lules de Leydig no secreten testosterona i per tant el conducte de Wolf degenera i es mor. En canvi el conducte de Müller prosperarà perquè no hi ha MIS, i això donarà els caràcters sexuals primaris, en concret els genitals interns que seguiran el programa per defecte, és a dir el femení.
Formen estructures anomenades glàndules de Gartner (restes del conducte de Wolf).
EN RESUM Conducte de Wolf  home - Requereix andrògens - Cèl·lules de Sertoli: MIH (mort de Muller) - Cèl·lules de Leydig : testosterona (creixement de Wolf) - Dóna el fenotip masculí (pròstata, vesícula seminal, conducte deferent i epidídim) Conducte de Muller  dona - No requereix andrògens - En la dona el conducte de Wolf mor per la falta d’andrògens, això provoca la formació de les glàndules de Gartner Veiem uns exemples aplicats a diversos casos: Considerem un individu amb cariotip XY i amb una mutació en MIS que fa que no funcioni.
 Gònades: masculines per presència de TDR  Sexe genètic: masculí XY  Sexe fenotípic: serà distint, ja que al no tenir un MIS funcional no s’atrofiarà el conducte de Mulleri per tant s’hi desenvoluparà l’úter, les trompes de fal·lopi, etc. Tot i això l’úter no serà funcional perquè l’individu no tindrà les hormones necessàries per fer-ho funcional, ja que aquestes surten de l’ovari, i aquest individu no en té.
Ara considerem un embrió femení XX sense TDR, la mare del qual té molts andrògens.
 Genitals externs: tindrà ovaris i úter, a més del conducte deferent, vesícula seminal, etc. degut a l’acció dels andrògens sobre el conducte de Wolf  Genitals interns: tindrà els femenins, ja que és la dihidrotestosterona la que actua fent créixer els testicles, penis, etc.
Finalment considerem un individu 46 XY amb TDR, i amb una mutació en el receptor d’andrògens.
 Gònades: masculines per Leydig i Sertoli  Sexe cromosòmic: masculí per presència de TDR  Genitals interns (fenotípic int.): no en té; el conducte de Wolf no es desenvolupa ja que falla el receptor d’andrògens, i el conducte de Muller desapareix.
 Genitals externs (fenotípic ext.): femení  En l’aspecte mental serà una dona, ja que els andrògens no fan efecte en el seu cos.
Carolina Parrilla Fernandez 4 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI DIHIDROTESTOSTERONA La seva actuació en els teixits masculins és gràcies a l’activitat enzimàtica 5-alfa reductasa, que transforma la testosterona en dihidrotestosterona. Sense aquesta hormona o sense aquest enzim no es podrien formar els genitals externs masculins, i per tant se’n formarien de femenins.
Així doncs, un home sense dihidrotestosterona tindrà sexe masculí a nivell cromosòmic, gonadal i a nivell dels genitals interns, però tindrà genitals externs femenins (no tindrà ni regles, ni mames ni menstruacions per falta d’estrògens).
Actua a nivell contra lateral.
2) Genitals externs Ara veurem el cas dels genitals externs. A les 4-5 setmanes tenim una obertura indiferenciada anomenada Anus. En homes, el MIH i la testosterona no actuen fins la 8a setmana per desenvolupar els genitals externs. En aquest moment es tanca el plec urogenital i es formen el penis i l’escrot. El teixit creix, i en les dones es queda igual.
En les dones, com que no hi ha dihidrotestosterona es queda en un estadi primitiu no diferenciat, no es tanca l’obertura urogenital i va creixent la resta de l’organisme, doncs el que et queda és un clítoris, uns llavis majors i menors, una obertura urogenital que formarà part de la vagina i un contacte amb el coll uterí.
Cap al final de la gestació les gònades que es trobaven a l’abdomen descendeixen fins la zona pèlvica. De les 8-12 setmanes l’escrot es troba buit. El programa de diferenciació masculina es déu a DHT, la qual permetrà el desenvolupament dels genitals externs masculins.
Des del punt de vista sensorial, els terminals sensorials ja s’han establert. Totes les estructures tenen la mateixa innervació, de manera que si s’estimula el clítoris, en l’home correspondria al gland.
1.4 CARACTERÍSTIQUES SEXUALS PRIMÀRIES I SECUNDÀRIES Les característiques primàries les adquirim amb el naixement, però no seran les definitives ja que a la pubertat adquirim unes característiques sexuals secundàries. Les primàries venen donades per la presència o absència d’andrògens, i les secundàries pels estrògens o andrògens. Així doncs les dividim segons la seva dependència:  Dependents d’estrògens: creixement de les glàndules mamàries en dones  Dependents d’andrògens: els homes presenten un seguit de canvis secundaris.
o A nivell dels genitals interns: acaba la maduració del sistema reproductor, es torna funcional. Les vesícules seminals es fan més grans, la pròstata (no para de créixer) i les glàndules bulbouretrals també.
o A nivell dels genitals externs: creixement del penis, pigmentació de l’escrot, augment del tamany testicular. Aquests canvis ens orienten sobre l’estadi de la pubertat en el que es troba el nen.
o Canvi en la veu. El cartílag laringi es fa més gran per una raó evolutiva. El canvi sovint es fa més ràpid del que l’individu està acostumat a utilitzar les cordes vocals i es produeixen els galls. Això ho fa la testosterona.
o Canvis en el creixement de la pell. El pèl corporal augmenta (especialment en cara, aixelles i part anterior del tòrax). La pell de la zona pubiana es distribueix en forma romboide; en canvi, en les dones es forma un triangle de base invertida perquè no tenen una influència androgènica tan marcada. Les dones també tenen pèl degut als andrògens de la zona suprarenal, no testicular. Tot i així, en homes Carolina Parrilla Fernandez 5 FISIOLOGIA REPRODUCTOR o o o APARELL GENITOURINARI el creixement de pèl és més marcat degut als majors nivells d’andrògens [Excepció: hi ha uns fol·licles pelosos que en homes comencen a morir a partir de la pubertat: les entrades].
A nivell mental: comença a aparèixer interès per la reproducció, tot i que és una qüestió bastant socialitzada. Els andrògens actuen com uns potenciadors de les ganes de tenir relacions sexuals.
Canvis en la conformació del cos: els andrògens són potents anabolitzants. Ho són especialment en el teixit ossi, provocant l’allargament de les plaques de creixement (això és posterior al creixement femení) el qual acaba produint la seva ossificació i el creixement en alçada. En patologies de pèrdues de massa muscular es poden subministrar andrògens.
Canvis en la secreció de fol·licles pilosebacis: la secreció sebàcia com a conseqüència dels andrògens, les glàndules sebàcies i espinosebàcies de la pell de l’individu es fan més grans, la secreció augmenta i és més probable que aquesta secreció pugui arribar a obstruir el conducte de drenatge (això pot causar infeccions que es manifesten com l’acne). L’acne és més freqüent en homes. Si una persona no té acne no vol dir que no tingui andrògens, sinó que té menys fol·licles sebacis o menys flora. Si una noia té molt d’acne vol dir que el seu ovari secreta més andrògens de lo normal.
Aquí finalitza la diferenciació sexual. En el cas de l’home i de la dona acaba en la pubertat, però en el cas de la dona hi ha un moment determinat anomenat menarquia, l’aparició de la primera regla o primer cicle menstrual.
1.5 BASES FISIOLOGIQUES DELS TRANSTORNS EN LA DIFERENCIACIO SEXUAL Existeixen diversos trastorns associats a la diferenciació sexual: 1) Trastorns del nounat   Hermafroditisme: hi ha gònades d’ambdós sexes (teixit gonadal de testicles i ovaris). Es pot donar per pèrdues de cromosoma Y o, sobretot, per fusió de dos organismes diferents Pseudohermafroditisme: existeix una discordança entre el sexe gonadal i el sexe fenotípic. Per exemple, una persona que té ovaris però que té genitals externs masculins, i viceversa 2) Anomalies cromosòmiques Són alteracions en alguns cromosomes implicats en la diferenciació sexual i que, de vegades, poden contribuir en el desenvolupament. El més freqüent és 47XXX. No tindrà manifestacions fenotípiques. Fenotípicament serà una dona, no tindria genitals masculins: seria una superfemella.
   Disgenèsia gonadal o Síndrome de Turner (45X): l’espermatozou porta el cromosoma X i l’òvul de la mare no té cromosoma sexual. Tindrà un desenvolupament correcte, però serà estèril (no hi haurà una correcta funció genital). Cromosòmicament serà una dona: es desenvolupen ovaris i genitals femenins, creixent sent una dona.
Disgenèsia tubular seminífera o Síndrome de Klinefelter (47XXY): el gàmeta femení tindrà XX i el masculí Y.
Desenvolupament normal, però serà estèril. Genèticament és un home (TDR al cr. Y), tot i tenir dos cromosomes X. Al tenir TDR tindrà testicles, faran MIF i es destruirà el conducte de Müller, suprimint el desenvolupament d’un úter, i la testosterona farà els genitals externs masculins.
45Y0: és inviable per falta del cromosoma X 3) Pubertat canviada Existeixen unes altres alteracions relacionades amb la pubertat canviada. La més freqüent és la pubertat precoç.
  Pubertat precoç veritable: hi ha gametogènesi i formació d’hormones Pseudopubertat precoç: NO hi ha gametogènesi, però sí que hi ha formació d’hormones. Algú està secretant aquestes hormones. Poden ser els ovaris o els testicles, o pot deure’s a problemes en les glàndules suprarenals (fabriquen andrògens i estrògens). En aquest cas, no es fabricaran gàmetes.
Carolina Parrilla Fernandez 6 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 2. PUBERTAT/ADOLESCÈNCIA I MENOPAUSA/CLIMATERI 2.1 PUBERTAT/ADOLESCÈNCIA Quan naixem el sistema reproductor es troba quiescent (sense funció), i romandrà així uns anys més depenent de diversos factors (gènere, genètica, ambient...). Aquesta època s’anomena infantesa, ja que el sistema reproductor no és funcional. En el moment que es donen canvis en el sistema HT-HF es produeixen un seguit d’alteracions en la funció del sistema reproductor, de manera que es torna funcional. Aquest moment s’anomena pubertat 1) Fisiologia de la transició infantesa-adolescència El sistema reproductor és un sistema endocrí format per l’hipotàlem, la hipòfisi (glàndula secundària) i les gònades (glàndula terciària). Durant la infantesa aquest sistema està totalment parat (10-11 anys en noies i 13-14 en nois). Hi ha un sistema de neurones que estan frenant la posada en marxa del circuit, i traumatismes al cap o tumors poden posar-lo en marxa abans d’hora donant lloc a la pubertat precoç.
En la infantesa no es secreta GnRH degut a les neurones KIS hipotalàmiques que inhibeix aquesta hormona, per la qual cosa no hi haurà ni GnRH ni LH. En la pubertat aquestes neurones deixen d’actuar.
La posada en marxa del circuit està condicionat per diversos factors que determinen que el sistema de parada funcioni més o menys.
 Quantitat de teixit adipós: en noies, com més adipositat més s’avança aquest sistema. La leptina augmenta en sang i provoca la secreció de GnRH. En noies molt primes el cicle reproductiu es retarda  Edat: actualment les noies tenen el cicle reproductiu cada cop a edats més tempranes que en generacions anteriors, ja que l’alimentació és millor.
Com funciona aquest sistema? És molt simple. Tenim una neurona hipotalàmica, que a través del sistema HT-HF secreta una hormona, GnRH (hormona d’alliberament de gonadotrofines), perquè la hipòfisi faci una resposta. Aquesta última secreta en resposta dues hormones:   LH (hormona luteïnitzant): fa que la gònada fabriqui hormones FSH (hormona fol·lículo-estimulant): fa que la gònada fabriqui gàmetes GnRH: pèptid generat de forma pulsatil.
Com major sigui la freqüència dels pulsos millor actuarà: no funciona tant en nivells absoluts sinó en oscil·lacions. Si tenim nivells molt alts de GnRH no funcionen, però si hi ha nivells baixos que van oscil·lant funciona molt millor.
Es necessiten ambdues hormones per a poder dur a terme aquestes dues funcions: sense funció endocrina no pot haver-hi gametogènesi (és imprescindible), però sense gametogènesi sí que pot existir una funció endocrina. No es fabrica la mateixa quantitat de LH que de FSH, i també es secreta de forma diferent entre homes i dones.
2) Pubertat femenina i pubertat masculina Les hormones que fabriquem (masculines i femenines) fan feedback negatiu sobre la secreció de GnRH i per tant sobre l’expressió de LH i FSH.
Com més hormones fabriquem menys LH i FSH produirem.
La pubertat es refereix normalment als canvis fisiològics, i l’adolescència fa referència a la interpretació psicològica d’aquests canvis. Quan s’arriba a la pubertat l’individu es torna fèrtil.
Carolina Parrilla Fernandez 7 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI a) Pubertat femenina Es destaquen tres grans canvis, que en ordre cronològic es donen d’aquesta manera: 1) Telarquia: 8 anys. Creixement de les glàndules mamàries, secundari a l’acció dels estrògens i gestàgens que tenen lloc a la gònada. Aquesta té diferents fases:  Fase 1: glàndula mamària infantil  Fase 2: creixement dels conductes galactòfors i de la glàndula  Fase 3: creixement de la glàndula mamària macroscòpicament  Fase 4: es comença a apreciar l’arèola mamària com a diferenciada  Fase 5: edat òssia dels 14 anys, ens trobem amb una glàndula mamària adulta Després poden anar creixent o decreixent depenent dels estímuls hormonals. Els nivells de LH i FSH aniran augmentant en el desenvolupament de les glàndules mamàries.
La glàndula mamària és immadura fins que estigui lactant. Aquest fet és important, ja que el teixit mamari té moltes probabilitats d’aparició de tumors. Així doncs els càncers de mama són més probables en dones que mai han lactat.
2) Pubarquia (adrenarquia): creixement de la vellositat corporal en axil·les i pubis. Aquestes vellositats es deuen a la posada en marxa de les glàndules suprarenals (NO de les gònades). Aquestes glàndules comencen a fabricar pregnenolona (derivada del colesterol, precursor comú de les hormones esteroïdals) en andrògens.
Així doncs el creixement de vellositat es deu a l’efecte androgènic de les glàndules suprarenals. No tenen un efecte tan potent com per provocar virilització, tanmateix es pot donar, i en aquest cas es pot pensar en un excés d’andrògens o disfunció dels estrògens.
3) Menarquia: darrer canvi, es tradueix en la primera menstruació. Provocat per la presència de gestàgens i estrògens gonadals. Normalment es triga uns 12 cicles per què aquesta menarquia sigui veritable, és a dir, que hi hagi ovulació. La menstruació és la pèrdua d’una part de l’endometri deguda a una baixada en els estrògens (↑estrògens, creix l’endometri; ↓estrògens, l’endometri deixa de créixer i mor). Aquesta menstruació anirà normalment associada a una producció de gàmetes menys en els primers cicles. Els fol·licles primordials són presents a la 8a setmana de vida intrauterina i poden passar 40 anys fins que sigui un òvul de veritat.
b) Pubertat masculina No té unes fases tan marcades com la pubertat femenina, i es dóna un o dos anys més tard. En nois, en els estadis de la pubertat s’avaluen la mida dels testicles i de l’escrot. A mesura que es va produint GnRH, LH i FSH la gònada va creixent, i al créixer aquesta fabricarà testosterona (cèl·lules de Leydig). Part de la testosterona passa a dihidrotestosterona, i l’acció d’aquestes dues hormones dóna els caràcters sexuals secundaris masculins.
     Estadi 1: genitals infantils Estadi 2: creixement del testicle Estadi 3: creixement del penis Estadi 4: creixement del gland (16 anys) Estadi 5: genitals masculins adults Els andrògens i els estrògens fomenten el creixement longitudinal dels ossos i de les articulacions, actuant de manera que els osteoclasts no degradin tan ràpidament la matriu òssia, fins que desapareix la placa de creixement (estirada). Si es té un dèficit d’aquestes hormones no es podrà fer l’estirada però es seguirà creixent poc a poc durant tota la vida.
Carolina Parrilla Fernandez 8 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI PUBERTAT FEMENINA PUBERTAT MASCULINA Maduració del sistema reproductor i capacitat per produir gàmetes.
1) Telarquia: creixement de les mames per l’actuació dels estrògens (8-10 anys) 2) Pubarquia: apareix pèl públic per l’actuació dels estrògens (12-13 anys) 3) Menarquia: primera menstruació. Actuen els estrògens i es descama l’endometri. L’any següent comença generalment l’ovulació 4) Adrenarquia: canvi en la producció d’andrògens suprarenals. Es comença a formar DHEA(s) (dehidro-epi-androsterona sulfatada), mateixos nivells en ambdós sexes, comencen a aparèixer canvis masculins (no tan forts com el l’home) Més tard que la femenina, els canvis són més secundaris a les hormones. Els estadis es divideixen pel grau de diferenciació dels genitals externs (fases de Tanner) 1) Genitals infantils 2) Creixement dels testicles 3) Creixement del penis 4) Creixement del gland 5) Genitals externs complets Els canvis són deguts principalment a la testosterona i la dihidrotestosterona 3) Trastorns en la pubertat Trobem dos tipus de trastorns:   Pubertat precoç: pot ser de 2 tipus o Pseudo-pubertat: només hi ha aparició d’hormones sexuals, no es dóna gametogènesi o Pubertat veritable: hi ha hormones i gametogènesi (presència de gàmetes immadurs) Pubertat retardada o En noies és marcada per l’absència de regla o amenorrea. Aquesta amenorrea pot ser  Primària: mai s’ha tingut la menstruació. Es considera patològica si es produeix als 17-18 anys.
Es déu normalment a trastorns cromosòmics  Secundària: s’ha tingut la menstruació però ha deixat de tenir-la o En nois es marca si els testicles no han canviat als 20 anys. Es déu normalment a trastorns hipotalàmics o hipofisiaris. L’estatura final d’aquests nois abans del diagnòstic serà més baixa, però amb el tractament (amb GnRH, LH o FSH o directament andrògens) tindran la mida normal.
2.2 MENOPAUSA/CLIMATERI La menopausa fa referència als canvis fisiològics, i el climateri als canvis psicològics. Fisiològicament, els ovaris deixen de secretar estrògens i gestàgens, per la qual cosa no es tindrà funció endocrina i no es podrà dur a terme la gametogènesi.
En la vida intrauterina, el nombre de fol·licles primaris és de 7 milions. Al néixer es perden molts, i quan s’arriba a l’adolescència només queden 300 000. Al final de l’època reproductiva ens quedarem sense cap d’aquests 300 000 fol·licles.
Quan no queden més gàmetes, la funció endocrina s’anul·la també, ja que els fol·licles són la font de les hormones sexuals. Per tant, passem a no tenir oscil·lacions de gestàgens i estrògens. Així doncs, en les dones menopàusiques els nivells d’aquestes hormones seran baixos, i per tant hi haurà més LH i FSH: no es produeix el feedback negatiu a la HF.
Aquest fenomen comporta una sèrie de conseqüències:  Osteoporosi i riscos cardiovasculars amb més facilitat  Fogots degut a pics de GnRH no controlats per feedback hormonals.
 Manca de menstruació i deprivació dels altres efectes dels estrògens sobre la pell (manca d’hidratació...) Carolina Parrilla Fernandez 9 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI En les dones menopàusiques, com que la secreció d’estrògens és inexistent es notaran més els efectes de la secreció dels andrògens, encara permanent: virilització menopàusica. Apart d’això, una de les coses que més molesta és la manca de termoregulació: els estrògens, al fer feedback negatiu sobre el HT fan que la termoregulació sigui millor, de manera que quan falten fan que aquesta no funcioni bé. Així doncs, cada pic de FSH i de LH que es dóna coincideix amb un augment de temperatura conegut com fogots.
En homes també s’esgoten les hormones sexuals però molt més lentament. Per començar, tenim molta més hormona de la que es necessita. La caiguda no és tan marcada com en el cas femení. En època fetal i al néixer (per ajudar al descens testicular), els nois fan un pic de testosterona; durant la infantesa no se’n fa cap, i en la pubertat es disparen els nivells. Aquests seguiran en l’època adulta fins que comencin a baixar (depenent de l’edat de cada individu).
Carolina Parrilla Fernandez 10 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 4. SISTEMA REPRODUCTOR FEMENI Hi ha 2 tipus d’hormones femenines:   Estrògens: afavoreixen la fecundació Gestàgens: afavoreixen la gestació. Durant l’embaràs predomina aquesta hormona, i queda molt reduïda la capacitat de fecundació (en els primats no tenim fecundacions alternatives). Les gestacions múltiples són gestacions de risc, ja que fisiològicament només se’n té una. Afavoreixen el manteniment del nou individu gestant.
4.1 ELS ESTRÒGENS 1) Síntesi d’estrògens Els estrògens (estrona, estriol i estradiol) són lípids derivats del colesterol. Una de les diferències més importants amb els altres esteroides és la presència d’un anell aromàtic (el primer que surt a l’estructura, que té un –OH).
Es sintetitzen a parir de colesterol. El primer pas és la conversió de colesterol en pregnenolona mitjançant un conjunt d’activitats enzimàtiques anomenades colesterol desmolasa/Citp450. A partir d’aquí: Pregnenolona  Progesterona*  17α hidroxiprogesterona  Androstenediona o Testosterona *Aquest pas es pot ometre Quan tenim androstenediona i testosterona, l’activitat aromatasa converteix aquestes hormones en estrògens. Entre testosterona i estradiol només hi ha l’anell aromàtic de diferència (la diferència d’1C marca la diferència entre home i dona).
Les diferències entre els diferents estrògens són importants, però no cal conèixer-les. L’important és el 17β estradiol.
Els estrògens es fabriquen per part de les cèl·lules de la granulosa de l’ovari funcional. Es secreten, tot i que la secreció té un ritme cíclic, de manera que aproximadament cada 28 dies els nivells es van fent màxims o mínims. D’aquesta manera, els seus efectes no són constants, sinó que són rítmics: quan tenim molts estrògens, notem els seus efectes.
Les dones fem aproximadament el mateix nombre d’andrògens i androstenediona (és més o menys homogènia).
Molecularment són els més evolucionats del procés, ja que són els últims en fabricar-se.
2) Transport Tenim un 2% lliure, i la resta va unit a proteïnes. L’hormona biològicament activa és la lliure. Es troben unides a:  Albúmina: 60%  SHBG (globulina): 38% Aquestes proteïnes són sintetitzades al fetge. Com menys proteïnes hi hagi, més hormona lliure hi haurà i els efectes seran més marcats. Com més proteïna hepàtica, menys hormona lliure i menys efectes.
3) Metabolisme Els estrògens es degraden al fetge. Tenen una vida mitja d’hores. Per degradar-los se’ls afegeix un glucurònic o sulfat per fer-los més solubles i excretar-los per l’orina.
Carolina Parrilla Fernandez 11 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Aquests estrògens, en dependència de l’activitat metabòlica del fetge, tindran més o menys vida mitja. Si el fetge augmenta la capacitat de conjugació, la vida mitja dels estrògens disminueix, de manera que la seva efectivitat també disminueix.
 Si una dona es pren anticonceptius hormonals (molècules anàlogues als estrògens) i el metge li recepta un medicament que augmenta la capacitat conjugativa del fetge, la dona es podria quedar embarassada.
4) Efectes a) Efectes genitals Actuen en tot el tram del sistema reproductor femení      Ovari: permet la maduració de l’ovòcit Trompes de Falopi: fan que les trompes es moguin més per què l’ovòcit pugui trobar-se amb l’espermatozou Úter: o Miometri: augmenta la motilitat del múscul llis o Endometri: provoquen mitosi. Fan que la capa funcional endometrial augmenti i creixi. Si hi ha un nou individu gestant, interessa que s’implanti en una zona crescuda amb moltes cèl·lules. Quan aquestes cèl·lules endometrials deixen de rebre estrògens es moren i provoquen la menstruació.
Coll uterí: fabricació de moc, i que aquest moc cervical tingui filància (capacitat d’allargar-se fent fils). Per saber si la dona té estrògens es mira com està el moc: si s’allarga significa que en té.
Vagina: bona capa de queratinòcits. Especialització de la pell b) Efectes extra-genitals Actuació dels estrògens sobre tot un seguit de teixits:    Ossos: promouen el creixement longitudinal dels ossos, però també la finalització de la placa de creixement (metàfisi). El cartílag de creixement es va diferenciant en presència d’estrògens i es transforma en os. Aquest efecte també és propi dels andrògens.
Ens explica per què les dones tenen una talla final menor que la dels homes: comencen abans la pubertat.
Els estrògens inhibeixen els osteoclasts. Els estrògens estan especialitzant-se per consolidar la matriu òssia.
Renals: diversos efectes.
o Els nivells alts d’estrògens es tradueixen com una senyal equivalent a la de l’aldosterona: reabsorció de sodi i aigua. En algunes dones, en dependència del cicle menstrual, retenen més o menys aigua, i podrien augmentar la tensió arterial. Aquest efecte renal és força marcat durant la gestació: els nivells d’estrògens són molt més alts i per tant la retenció de líquids és també important.
o Els estrògens fan que també hi hagi més renina, augmentant els nivells d’angiotensina II.
o Doble efecte: retenció de líquids i hipertensió per AG-II Cardiovascular: múltiples efectes o Vasos sanguinis: promouen el creixement capil·lar. És important sobretot a nivell uterí, on interessa tenir una bona irrigació. Aquest efecte es reparteix per tot l’organisme. A una persona amb molts estrògens li apareixen creixements vasculars en determinades zones. Una d’elles és a nivell cutani (aranyes vasculars). Si apareixen amb molta freqüència poden indicar problemes a nivell d’un òrgan: fetge, ja que és el que degrada els estrògens o HDL i LDL: fan baixar els nivells de LDL i incrementen els HDL. Es diu que els estrògens són cardioprotectors. Les dones en èpoques fèrtils estan protegides de malalties cardiovasculars a efectes de colesterol. Els homes no poden adquirir aquesta propietat avantatjosa dels estrògens per motius desconeguts, i amés els indueixen a la mortalitat.
o Dones portadores de mutacions en la proteïna S: la proteïna S forma part del sistema anticoagulant, resta capacitat de coagulació. A alts nivells d’estrògens, la proteïna S no funciona bé, de manera que Carolina Parrilla Fernandez 12 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI es té un major risc de coagulació. La gent que pren estrògens té un risc vascular augmentat. Els estrògens són cardioprotectors a efectes de colesterolèmia, però en aquestes dones fan augmentar el risc de trombosi.
 Teixit cutani: els estrògens provoquen una major fluïdesa de les secrecions pilosebàcies. D’aquesta manera el risc d’acne és menor. Una dona sotmesa a andrògens farà disminuir la fluïdesa d’aquestes secrecions, podentse obstruir i inflamar-se a causa dels microorganismes, i es provoca un gra.
També estimulen la pigmentació de determinades zones (melanòcits adquireixen més melanina). Això és molt clar en el cas dels mugrons, aureoles mamàries, determinades zones genitals i a nivell de la regió umbilical. En embarassades apareixen pigues prop del melic.
 SNC: 2 efectes principals o Hipotàlem: disminueixen la freqüència de secreció de pics de GnRH, que regula la secreció de LH i FSH.
En absència d’estrògens, la freqüència serà més alta. La HF no detecta els nivells absoluts de GnRH, sinó que detecta els pics en circulació portal.
Si la dona rep una alta quantitat d’estrògens en poc temps (14-20h), el feedback negatiu es converteix en positiu: la HF respon secretant més LH i FSH. Això passa a cada cicle menstrual i resulta imprescindible per a l’ovulació.
 Si posem nivells molt elevats i constants de GnRH en l’organisme, els nivells de FSH i LH seran baixos. Al mantenir els nivells de GnRH constants, la HF no els detectarà i no podrà secretar les gonadotrofines, i els nivells d’andrògens i d’estrògens seran baixos. Aquest mètode es coneix com a castració química o Estimulen el libido a nivell supraquiasmàtic. A nivell basilar donen residència al libido.
 Teixit adipós: provoquen el creixement d’aquest al voltant de la cintura pelviana, fent que no tingui un ritme metabòlic tan marcat com en l’home. El dirigeix cap a sota de la pell, i fa que hi hagi més TASC (el perillós és el visceral) 5) Actuació dels estrògens Actuen sobre una família de proteïnes intranuclears anomenades receptors d’estrògens. Són nombroses, tot i que n’hi ha dos de principals: ERα i ERβ. En ambdós casos poden actuar facilitant o reprimint genèticament l’expressió de determinats gens.
No tots els efectes dels estrògens es deuen a aquest mecanisme. Els efectes ràpids no poden ser explicats mitjançant aquest procés. Aquests efectes es suposa que els fan també els ER, però situats en la membrana cel·lular.
Els receptors d’estrògens són imprescindibles per a la fertilitat, tant femenina com masculina. En el cas masculí, també els necessiten per a protegir-se de l’osteoporosi.
Dins els ERα i els ERβ trobem diverses subclasses. Cada efecte depèn de la combinació entre els receptors alfa i beta.
És molt important en el tractament del càncer de mama. Quan es vulgui tractar un tumor mamari que tingui receptors a estrògens, s’hauran de conèixer aquests receptors per administrar el fàrmac adient.
4.2 ELS GESTÀGENS Els gestàgens són una grup d’hormones relacionades amb els estrògens. Són precursores de la resta d’estrògens del nostre organisme, i nomes necessiten 1 o 2 passos enzimàtics per fabricar-se a partir de colesterol. Passem de colesterol a pregnenolona, i d’aquesta a progesterona o 17 hidroxiprogesterona.
1) Localització de la síntesi En fabriquem en tots els teixits esteroidogènics. En homes als testicles. En dones als fol·licles (1a fase del cicle menstrual, poca quantitat), cos luti (molta quantitat) i placenta, sobretot en la 2a fase del cicle menstrual.
Carolina Parrilla Fernandez 13 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Es fabrica sobretot en a fase luteínica del cicle menstrual. En l’home la progesterona té efectes desconeguts. En dones augmenta 25 vegades cada mes, i els seus efectes són relativament lleus. En una dona gestant els nivells diaris són molt alts, arribarien a uns 500 mg/dia.
Les quantitats absolutes de l’hormona són molt abundants en relació a d’altres hormones. En dones prepuberals i dones menopàusiques els nivells seran més baixos.
2) Distribució i metabolisme És un derivat de la pregnenolona, és un lípid. Té un percentatge lliure que sol ser del 2%, que és la biològicament activa. La resta se l’enduu l’albúmina, que transporta entre el 70 i el 80%. El 18% restant la transporta una altra globulina, la CBG (vehicle de transport de cortisol).
Va al fetge, on se li afegeix un grup glucurònic i s’excreta tant per bilis com per via renal. El metabòlit més important és el pregnanodiol, el qual es produeix al fetge a partir de pregnenolona.
3) Receptor Distingim 2 tipus de receptors, ambdós codificats pel mateix gen (tipus Ai B). Són estructuralment similars al receptor d’estrògens. En condicions normals es troben units a una xaperona, HSP-80, la qual estabilitza el receptor.
El moment en el que la progesterona entra en la cèl·lula, s’uneix al receptor i fa un canvi conformacional que fa que la unió receptor-xaperona es trenqui. Així doncs, el receptor pot anar al genoma als llocs d’unió a aquest.
 Alguns agents químics s’uneixen al receptor i no el canvien estructuralment: en aquest cas, l’individu que els prengui tindrà menys efectes de gestàgens. Aquest mecanisme és utilitzat per alguns fàrmacs abortius.
4) Accions Són hormones per mantenir la gestació. Destaquem els següents llocs d’actuació:    Úter. 3 dianes molt clares o Miometri: faran que NO es contregui gràcies a que  Hiperpolaritza les cèl·lules musculars  Disminueixen el nº de receptors dels estrògens (aquestes augmenten l’excitabilitat del miometri)  Baixen el nº de receptors de prostaglandines (excitadores del miometri)  Baixen el nº de receptors d’oxitocina, la qual estimula la contracció de l’úter (és una de les executores finals del part) o Endometri: fa que en comptes de créixer, com fan els estrògens, es converteixi en un endometri secretor. Secreta un líquid molt ric en nutrients per a l’embrió o Moc cervical: fa que sigui un moc amb molta duresa per evitar la poliespèrmia i l’entrada de microorganismes (conseqüent expulsió del tap mucós, no significa trencar aigües) Glàndula mamària: creixement de les cèl·lules que produeixen llet. Fa que els lòbuls i alvèols creixin (els estrògens fan que creixi la canalització, ambdós actuen per intentar madurar funcionalment la mama). El creixement combinat de les 2 hormones fa que algunes vegades les dones detectem el creixement mamari durant el cicle menstrual (discomfort en les glàndules mamàries, forma part de la síndrome premenstrual). La glàndula mamària només és funcional si produeix llet. Càncer de mama té a veure amb la falta de maduració de les mames, per tant la seva aparició serà més probable en dones que no han lactat.
Cervell: o Disminució de la freqüència dels pics de GnRH. Feedback negatiu sobre la producció de FSH i LH. Si els gestàgens són molt alts poden evitar el feedback positiu sobre aquests. Això es fa per disminuir la fertilitat i evitar les gestacions sobre gestacions.
Carolina Parrilla Fernandez 14 FISIOLOGIA REPRODUCTOR o o o APARELL GENITOURINARI Augment de la sensibilitat del centre de detecció de la hipercàmnia (excés de CO2 en sang). Així, els nivells de CO2 en sang d’una dona gestant són més baixos perquè tendeix a expulsar més CO2. Podria tenir a veure amb què el nou organisme produeix CO2 Augmenta la natriuresi (pèrdua de sodi per via urinària). Efecte contradictori amb els estrògens Augmenta la termogènesi, fa que el cos de la dona tingui més temperatura (+0.5ºC). Aquest augment de temperatura és detectable, i alguns ho fan servir com a mètode anticonceptiu: quan augmenta la temperatura se sap que s’està ovulant.
4.3 EL CICLE MENSTRUAL Les hormones sexuals femenines es formen a l’ovari, en especial als fol·licles que envolten l’òvul.
El cicle menstrual és un conjunt de canvis que tenen lloc en l’endometri de la dona. És una dada que tota dona té molt present i ens indica l’inici del cicle: DUM (dia últim de la menstruació) és el dia 0. A partir d’aquest dia el cicle dura uns 28 dies en general, i es divideix en dues etapes:   Fase preovulatòria, fol·licular o proliferativa (abans del dia 14): l’endometri mor durant els primers 3 o 5 dies, i després torna a proliferar Fase postovulatòria, secretora o luteal (després del dia 14): l’endometri s’està convertint en un òrgan secretor d’un líquid molt ric en nutrients que serveix com a entorn per a la gestació En el dia 14 es produeix l’ovulació. Quan acaba el dia 28, si no hi ha hagut fecundació es torna a començar el cicle amb la mort de l’endometri. L’inici de la menstruació acostuma a ser una dada que es pot i s’hauria de saber, tot i que resulta difícil quan acabarà. Dins del cicle menstrual hi ha una fase més estable que l’altra: la fase luteal. Per tant, si hi ha problemes de regularitat del cicle és per un problema en la fase fol·licular.
Una dona sana té de mitjana unes 500 menstruacions al llarg de la seva vida fèrtil. En cada menstruació expulsa un òvul, i aquests estan limitats en número (no com els espermatozous, que són estructures més simples).
Als 4 mesos de vida tenim 7 milions d’òvuls, al naixement 1 milió i a l’inici de la pubertat el nombre es redueix a 500mil.
El procés de la gametogènesi està aturat: la profase I es frena a l’embrió, quan comença la pubertat s’avança fins la metafase II, i només s’acaba si l’òvul es fecunda. No totes les fecundacions acaben formant un nadó.
Carolina Parrilla Fernandez 15 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 4.4 OVOGÈNESI Distingim diverses fase en l’ovogènesi: 1) Fol·licle primordial Inicialment en tenim 7 milions, a la menarquia 300 mil, i finalment només maduren uns 450. Es troba aturat al diplotè amb una corona de cèl·lules:   Cèl·lules de la granulosa: són les que estan més en contacte amb l’oòcit. Estan més implicades en la maduració del gàmeta (equivalents a les cèl·lules de Sertoli masculines). En època adulta produeixen MIF, tot i que aquest no atrofia l’úter Cèl·lules de la teca: es troben al voltant de la granulosa. Semblants a les cèl·lules de Leydig, ja que produeixen andrògens.
2) Fol·licle preantral Passats uns 69-80 dies, els fol·licles primaris creixen gràcies a les cèl·lules de la granulosa i de la teca. En aquesta fase el gàmeta comença a produir en la perifèria les proteïnes ZP1, ZP2 i ZP3. Aquestes són receptors d’unes proteïnes dels espermatozous.
Les cèl·lules de la granulosa també comencen a fabricar receptors per FSH, i les de la teca receptors per LH. Els fol·licles van creixent, i poden arribar a ser molt grans (5 mm). Els òvuls més grans competeixen per FSH per créixer més en detriment dels altres.
Com més receptors de FSH, més FSH captaran i més creixeran. Com més creixin podran secretar una proteïna anomenada inhibina, la qual envia una senyal al HT i a la HF per deixar de secretar FSH i evitar la proliferació dels altres fol·licles.
D’aquesta manera només quedarà un oòcit madur al final.
La inhibina és secretada per les cèl·lules granulars, així com CYP19 (aromatasa) per produït estrògens. De vegades les cèl·lules de la teca fabriquen andrògens per així poder formar més estrògens, transformant el colesterol en pregnenolona i obtenint progesterona i andrògens mitjançant una sèrie de passos.
Els andrògens tindran 2 destins:  Passar a testosterona: cap a circulació  Entrar en les cèl·lules granulars: un cop dins passen a estradiol mitjançant l’activitat aromatasa, i podran seguir 2 camins diferents o Circulació o Entrar en l’oòcit (altament important que l’oòcit tingui estrògens per poder proliferar) Les cèl·lules granulars, doncs, només fan estrògens i no fan andrògens. En canvi les cèl·lules de la teca fan andrògens i no estrògens.
3) Fol·licle de Craaf o dominant Poden arribar a fer 2 cm de diàmetre. Aquests fol·licles fabriquen tants estrògens que pot ser que aquests converteixin el feedback negatiu de la síntesi de GnRH en un feedback positiu: en altres paraules, és possible que els estrògens estimulin la producció de FSH i de LH.
Carolina Parrilla Fernandez 16 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI L’augment d’aquestes dos hormones provoca l’ovulació: es trenca el fol·licle i es deixa anar l’òvul cap al peritoneu.
Així doncs l’ovulació es dóna gràcies al pic de LH el dia 14 del cicle. Sense aquest pic no e podria donar l’ovulació.
L’oòcit es trobarà doncs al peritoneu, i si hi ha sort la trompa de Falopi el captarà. Tot i això de vegades la trompa no el capta per motius desconeguts, i l’oòcit es queda al peritoneu amb possibilitat de fecundació: embaràs ectòpic.
L’estructura que queda dins l’ovari és molt sensible a LH, i aquesta fa que les cèl·lules granulars i de la teca es diferenciïn en el cos luti. Aquest està especialitzat en la producció de progesterona, la qual surt a la sang. Per tant en la fase luteal els nivells de progesterona són especialment alts: aquesta hormona és imprescindible per al manteniment de l’estat receptiu de l’endometri.
 NO hi ha fecundació: ↓ nivells de LH al acabar la fase luteal. El cos luti mor, no es forma progesterona, l’endometri no es pot mantenir i mor  MENSTRUACIO  SÍ hi ha fecundació: el precursor de la placenta (còrion) manté el cos luti (hi ha progesterona, manteniment de l’endometri) gràcies a la secreció de hCG, una hormona molt semblant a LH i FSH L’hormona gonadotrofina coriònica humana (hCG) té dues subunitats:   α: igual a la subunitat alfa de TSH, LH i FSH β: especifica de la hCG. Aquesta subunitat es troba en sang al cap de 8 dies de la fecundació i en orina al cap dels 14 dies. Ens indica la presència d’un còrion, i per tant embaràs Aquesta hormona només es secreta durant el primer trimestre de l’embaràs, tot i així seguim necessitant progesterona per al manteniment de l’endometri. Durant els segon i tercer trimestre, la placenta i el fetus secreten progesterona.
EN RESUM FASE LUTEAL: LH manté el cos luti  progesterona FECUNDACIO (final 1r trim.): còrion secreta hCG per mantenir el cos luti  progesterona FECUNDACIO (2n-3r trim.): placenta i fetus secreten progesterona Carolina Parrilla Fernandez 17 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Quan el cos luti no rep prou informació des de la hipòfisi o des d’una placenta que s’estigui formant, l’endometri es descama i forma la menstruació. Té una durada estimada d’entre 3 i 5 dies. El volum esta situat entre 30 i 80 mL, i el seu contingut són bàsicament:  cèl·lules descamades endometrials  sang no coagulada: l’endometri té activitat fibrinolítica facilitada per la fibrinolisina  prostaglandines, fan que la menstruació sigui freqüentment dolorosa (potenciadors del dolor) Al cap de 5 die es tornen a notar els efectes dels estrògens i es torna a començar el cicle (veure gràfica pàgina anterior) 4.4 FECUNDACIO I GESTACIO La gestació és un canvi fisiològic que demanda els màxims de les capacitats homeostàtiques de la mare. Si aquesta no està en estat de salut, és molt difícil que es pugui dur a terme la gestació.
1) Fecundació i evitació de la poliespèrmia La fecundació és un fenomen que en l’humà intenta evitar la poliespèrmia. En l’humà només hi ha 1 espermatozou per cada ovòcit. Dels milions d’espermatozous que entren en el tracte femení, només n’arriben uns 400 o 500 al voltant de l’ovòcit.
En el tracte femení, els espermatozous viatgen gràcies a:   Moviment de la cua, però això dura relativament poc (unes 8h) Contraccions uterines facilitades per estrògens, i en part també durant l’orgasme (es produeixen contraccions, tot i que no és imprescindible per a la fecundació).
Capacitació: En el tracte genital femení es dóna un fenomen anomenat capacitació, gràcies al qual els espermatozous tenen capacitat d’alliberar el contingut del seu acrosoma. El cap de l’espermatozou té material nuclear i una estructura anomenada acrosoma, un lisosoma modificat que conte enzims proteolítics per trencar la membrana pel·lúcida i altres estructures que envolten l‘ovòcit. Si no es capaciten no poden fecundar el gàmeta femení i no es donarà la fecundació.
En el tracte masculí els espermatozous no es troben capacitats per evitar que degradin les parets.
Un cop entren i es capaciten tenen 2 dies de marge per trobar l’ovòcit. Hi ha factors quimiotàctics: el costat que ha ovulat allibera substàncies que fa que es trobin més espermatozous en aquella zona. En el moment que un o molts d’ells aconsegueixen entrar en la membrana pel·lúcida, la qual té uns receptors ZP que permeten que els espermatozous s’hi agafin, un d’ells fa contacte amb la membrana de l’ovòcit i es produeix l’entrada de material genètic en l’ovòcit, facilitada per una proteïna de la membrana del espermatozou anomenada fertilina (uneix la membrana de l’espermatozou a la membrana de l’ovòcit, facilitant-ne la fusió). Aquesta té una estructura similar a la dels virus.
En el moment en el que entra el material genètic, és quan finalitza la divisió meiòtica de l’ovòcit. Llavors es produeix la fusió i recombinació dels 2 materials genètics, resultant un individu diferent. Aquest fenomen té lloc normalment a les trompes de Falopi.
Com s’evita la poliespèrmia? A través de 2 fenòmens:  Canvi en el potencial de membrana: quan el primer espermatozou entra es produeix un canvi en el potencial de membrana de la nova cèl·lula (es fa més negatiu). Això impedeix que altres espermatozous de l’entorn puguin entrar  Membrana pel·lúcida dura: el zigot resultant emet enzims que fan més dura la membrana pel·lúcida Carolina Parrilla Fernandez 18 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI A partir d’aquest moment es comença a produir mitosi, i quan s’arriba a l’estadi de 18 cèl·lules, cadascuna d’elles és plenament pluripotencial. És a dir, aquestes cèl·lules són capaces de donar un nou individu sencer. Es parla de bessons univitel·lins a aquest nivell. A partir de l’estadi de 8 cèl·lules es troben modificacions, i en el de 16 les cèl·lules ja tenen definits destins diferents (placenta, etc.).
Aquests estadis tenen aproximadament 48h de marge cadascú. A partir de les 32 cèl·lules ja ens trobem en els 3 o 4 dies.
A partir del quart dia, el zigot està viatjant en el tracte genital femení sense consumir energia fins el cinquè dia, a partir del qual requereix un aportament energètic mes complex.
Implantació: el zigot ha d’implantar-se, introduir-se en un teixit. La implantació és un fenomen agressiu: es desfan cèl·lules per introduir-se en un teixit. Aquest procés està facilitat per les cèl·lules de la perifèria del zigot. El que fa la implantació és destruir les cèl·lules endometrials per entrar en l’endometri. Es pot donar en qualsevol localització del tracte genital femení, i fins i tot a nivell extra-genital, donant lloc a un embaràs ectòpic. Aquest és greu: el zigot va fent el seu programa de diferenciació en localitzacions on la paret no esta preparada: risc d’hemorràgies. Es manifesta amb dolor abdominal a l’hipocondri dret. Si la implantació es dóna en la cèrvix, la placenta es situa al davant i pot desgarrar-se a mesura que vagi creixent (placenta prèvia), gestació de risc.
La localització uterina en la que s’implanta és rellevant a nivell gestacional.
La meitat del nou genoma del nou individu és igual al de la mare. Pel fet de ser un teixit genèticament diferent, com és que l‘organisme no el rebutja? Per tres motius diferents:    HLA-G zigòtic: el zigot expressa a les membranes HLA-G, un tipus diferents de HLA (sistema de identificació de persones diferents, per reconèixer el teixit propi de teixits estranys). És com si fos invisible per la defensa materna.
Millora la immunitat materna: les estructures que s’estan desenvolupant generen alguns factors que augmenten la tolerància immunitària de la mare, milloren en la capacitat de reconeixement. Algunes dones amb malalties autoimmunes (provocades pel mal reconeixement d’estructures) milloren molt durant la gestació, ja que milloren considerablement la immunitat materna.
Apoptosi de leucòcits: les cèl·lules de la placenta fan una proteïna anomenada FAS-L. Si un limfòcit T s’adherís a la placenta, se li provocaria l’apoptosi.
2) Hormones gestacionals: unitat fetoplacentària de producció esteroïdal a) Relaxina És una hormona peptídica produïda per la placenta, però també es produeix per la pròstata, l’endometri, el cos luti, etc. (no es pot utilitzar per detectar gestació).
Té 3 funcions bàsiques:  disminuir la consistència del coll uterí  augmentar la flexibilitat de les sínfisi de la cintura pèlvica (pot provocar dolors ossis)  en l’home millora la capacitació No en tenim més com avança la secreció, sinó que el pic de secreció màxima està en el primer trimestre d’embaràs, igual que la hCG.
Carolina Parrilla Fernandez 19 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI b) Somatomamotrofina coriònica humana: HCS o lactogen placentari És una hormona de tipus proteic, molt similar a l’hormona del creixement, i és produïda a la placenta.
Com millor funciona la placenta, més alts són els nivells de HCS en la mare. El funcionament de la placenta és clau en la supervivència del nou individu (és la forma en la que contacta amb la mare). Per saber si funciona com cal, una forma d’esbrinar-ho és calcular els nivells de HCS en sang: si els nivells són alts, la placenta està en bon funcionament.
Des d’un punt de vista funcional té els mateixos efectes que l’hormona del creixement:  estimula la lipòlisi  balanç positiu de nitrogen  contra reguladora de la insulina (s’evita la seva funció) L’efecte net de totes aquestes funcions és l’augment de la quantitat d’aminoàcids, àcids grassos i glucosa disponibles.
Tot això està destinat al creixement del fetus.
Algunes dones poden patir una diabetis gestacional: es reverteix al final de la gestació, però està avisant que la dona té una predisposició a tenir resistència a la insulina.
Com a última funció, també contribueix al creixement de la glàndula mamària, ja que en uns mesos haurà de nutrir el nou nadó.
c) Estrògens i gestàgens Se’n produeixen grans nivells d’aquestes hormones a diferència respecte els cicles normals.
La gonadotrofina coriònica humana fa un pic al primer mes aproximadament, i després tornen a baixar els seus nivells al tercer mes més o menys.
Quan la dona va fent cicles menstruals, té uns nivells normals d’aquestes hormones. En canvi, quan va avançant la gestació la concentració d’aquestes hormones és 9 vegades més alta de lo normal. Si aquestes hormones no hi fossin, la gestació s’aturaria.
Qui produeix aquestes hormones (el cos luti no pot)?  Placenta i fetus (unitat fetoplacentària de producció esteroïdal) Implicades en les glàndules suprarenals fetals.
La placenta converteix el colesterol en pregnenolona, que es convertirà en progesterona. La progesterona ja és suficient com per donar una concentració alta de progesterona a la mare (la placenta és qui produeix la progesterona necessària per a la mare).
A partir d’aquí, poden tenir 2 destins degut a que no experimenten el fenomen de barrera de la placenta1, ja que són hormones lipídiques.
  1 Es reparteix per tot l’organisme matern.
Surt de la placenta i entra en la circulació fetal (efectes de la pregnenolona): o es transforma en un androgen anomenat DHEAS, gràcies a les glàndules suprarenals, que es farà servir per fabricar estradiol mitjançant l’activitat aromatasa de la placenta o els nivells d’estradiol ens informen sobre el funcionament de la unitat fetoplacentària (si no són prou alts, significa que la placenta o les glàndules suprarenals fetals no funcionen bé).
La barrera és per protegir el fetus de substàncies tòxiques que arriben de la mare Carolina Parrilla Fernandez 20 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI La progesterona:   Se’n va a circulació Una part menys important es queda al fetus o Aquí és utilitzada per transformar-la en glucocorticoides a les glàndules suprarenals (cortisol, corticosterona, etc.) en poques concentracions o Aquest és l’únic mecanisme de producció de glucocorticoides del fetus: és dependent de l’activitat placentària o Els glucocorticoides són imprescindibles per l’adaptació a la vida extrauterina, ja que aquests es requereixen per dur a terme els següents processos:  Fabricació del surfactant pulmonar produït pels pneumòcits de tipus I: una de les primeres coses que haurà de fer el nounat al sortir és respirar, i necessitarà el surfactant per ampliar els alvèols pulmonars  Es dóna cortisol perquè el fetus surti abans, perquè pugui madurar abans els pulmons  Estimula el tancament de les comunicacions vasculars fetals (conducte arteriós, foramen oval, etc.)  Estimula la maduració del sistema digestiu: el fetus no digereix gaires quantitats (fetge immadur, estómac sense enzims proteolítics, etc.). Quan el fetus surt ha de començar a menjar i per això necessita aquesta maduració (créixer transportadors d’aminoàcids, créixer els enteròcits, etc.) Les hormones fabricades per la placenta són moltes, tot i que moltes no estan encara identificades.
3) Canvis fisiològics durant la gestació de la mare Aquests canvis permeten acollir 9 kg més, i no tenen lloc nomes a nivell metabòlic, sinó que també té lloc a nivell renal, hepàtic, hipofisiari, placentari, paratiroïdal, etc.
 Retenció de líquids: per donar més volum sanguini, gràcies al fet que rep més estrògens i aldosterona: es reté més aigua (i més sals), per tant la tensió arterial pot pujar  Augmenta la TFG: hi ha un augment del volum sanguini, i perquè hi ha un nou individu que produeix substàncies que s’han d’eliminar  Augmenta la reabsorció de Ca: aquest fet ve donat per la parathormona i per la vitamina D (augmenta l’activitat hidroxilasa renal i per tant la producció de vitamina D) que promouen la reabsorció de calci  Acidosi: les gestants tenen tendència a fer una acidosi, fent augmentar les funcions de tamponatge renals  Augment de la producció d’EPO (eritropoetina): si el ronyó detecta que la sang no transporta prou oxigen allibera l’hormona eritropoetina. En conseqüència hi haurà un augment en la volèmia (quantitat de sang), de tal manera que es poden arribar a tenir 2L extres. Això serveix pel fetus i perquè durant el part es perd molta sang. Si augmenta la quantitat de sang, la despesa cardíaca augmenta degut a un augment de descarrega adrenèrgica, i sobretot perquè hi ha molta vasodilatació perifèrica. De tal manera que tot i que es tingui més sang i que la despesa cardíaca augmenti, la tensió arterial es manté perquè baixa la resistència perifèrica (vasodilatació de la pell, glàndules mamàries, úter, ronyons, tracte gastro-intestinal)  Augment de la freqüència respiratòria: presència d’un nou individu amb respiració pròpia  Augment de la taxa metabòlica (oxigen que necessiten els nostres teixits per unitat de temps): augmenta pel fet de tenir un creixement del fetus. Les tiroides tenen efecte sobre la taxa metabòlica i estaran augmentades en aquest cas: la sang de la mare tindrà més transport de T4 (no per augment de producció hormonal per part de la tiroides), per tant tindrem més resposta dels teixits  Augment de la gana i de la set: les necessitats nutricionals s’incrementen, sobretot durant el primer trimestre.
Si no es proporcionen nutrients durant aquest primer mes, al segon i tercer trimestres no s’absorbiran tan bé.
Carolina Parrilla Fernandez 21 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Es té més necessitat de calci, de ferro, de fosfat, de iode (fabricació d’hormones tiroïdals), seleni, zinc.
Actualment es dóna àcid fòlic, una vitamina que prevé les alteracions en el desenvolupament del tub neural.
4.5 PART I LACTANCIA El part es defineix com la expulsió del fetus i els annexes. El part no acaba fins que no s’expulsa la placenta.
El moment del part el determinen mecanismes encara desconeguts: es suposa que hi ha influència de factors materns i filials que ajuden a determinar en quin moment serà el part.
Entre els factors filials que ajuden a determinar el moment part existeixen:  el creixement cranial  la maduració pulmonar  la quantitat de glucogen hepàtic del fetus D’entre els factors materns, trobem:  Receptors d’oxitocina miometrials: comencen a aparèixer major nombre de receptors a oxitocina en el miometri cap al final de la gestació  Apareixen més unions intercel·lulars entre les cèl·lules del miometri: fan que els canvis de potencial es puguin transmetre amb més facilitat  La relació entre progesterona i estrògens (ratio) baixa lleugerament: hi ha una mica menys de progesterona i més d’estrògens cap al final de la gestació  Major producció de prostaglandines a nivell uterí: un dels efectes d’aquestes és augmentar la degradació de la MEC del coll uterí. Aquest estava molt dur per a evitar la sortida del fetus, per tant les prostaglandines fan que el coll uterí estigui més tou Les hormones i els mecanismes que faciliten el part no es coneixen ben bé.
1) Mecanisme del part a) Com funciona aquest mecanisme? És un fenomen neuroendocrí de feedback positiu. Cada contracció del miometri impulsa el cap del fetus en contra del coll uterí, per tant aquest a cada contracció intenta ser dilatat. Aquesta dilatació del coll uterí és una senyal per l’HT a través del SN. En resposta a la dilatació del coll uterí l’hipotàlem produeix oxitocina, una hormona peptídica produïda a la NHF, i es reparteix per tot l’organisme.
L’oxitocina estimula la contracció del múscul llis. Cada vegada que el miometri rep oxitocina, es contreu. Al contreure’s s’augmenta el reflex anterior, ja que s’empeny el cap del fetus contra el miometri i es torna a produir tot el procés. En alguns parts es pot donar que la dona necessiti més oxitocina per què es produeixi més ràpidament.
El coll uterí s’ha de fer encara més tou. En situació normal el coll uterí no te diàmetre, està tancat. L’hem d’arribar a dilatar fins a uns 10 cm aproximadament per què el coll es pugui dilatar. Cal que la seva MEC estigui molt tova, molt poc consistent, per això les prostaglandines ajuden molt. Per això no és gens recomanable que la pacient prengui aspirines, ja que poden ralentir considerablement el part al impedir l’acció de la prostaglandina.
Carolina Parrilla Fernandez 22 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI El lloc per on ha de sortir el fetus s’anomena canal del part.
El mecanisme del part es caracteritza per tenir contraccions uterines rítmiques i creixents. Les altres contraccions són entrenaments de l’úter pel moment del part. Aquestes no tenen un ritme tan marcat. Per saber quines són es pregunta pel trencament de la bossa amniòtica, expulsió del tap mucós, etc.
b) Incidència del part en el fetus i patiment fetal El fetus s’estressa per 2 motius:  Compressió cranial molt marcada: està dilatant un espai entre ossos i el coll uterí  Hipòxia: a cada contracció el fetus experimenta hipòxia a causa que els vasos uterins que alimenten la placenta passen pel mig del miometri. Quan el múscul miometrial es contreu, no passa sang i la placenta es queda sense irrigació. Al quedar-se sense irrigació es dóna una situació de hipòxia.
Si el patiment fetal es perllonga durant un temps determinat poden haver-hi conseqüències perilloses (lesions cerebrals, etc.). Si es consideren situacions de risc, es realitzen cesàries.
 Si el part és eutòcic (normal), en primípares es poden estar fàcilment unes 10 hores des de les primeres manifestacions fins l’expulsió de la placenta.
 Un part és distòcic quan alguna cosa no va bé.
Un cop surt el fetus, no es produeix tanta oxitocina i les contraccions uterines comencen a parar.
Quan s’expulsa la placenta, s’ha de mirar per buscar evidències de si s’ha trencat (pot generar problemes de sagnat en la dona, provocant la mort).
c) Adaptació a la vida extrauterina Es basa en un canvi en el sistema cardiorespiratori i en el sistema sanguini bastant marcat.
En l’adult, el cor dret expulsa la sang als pulmons per oxigenar-la. Aquesta torna al cor esquerra, i s’envia a la resta de l’organisme on es desoxigena. Després torna al cor dret i es torna a començar el circuit. La major pressió està a la sortida del cor esquerre (VI).
En el fetus, els pulmons no estan distesos. La sang que surt del cor dret farà un bypass a través del conducte arteriós (empalme) i s’unirà a la sang de l’aorta. La sang del cor dret i de l’esquerre, doncs, se’n va cap a la placenta i cap a la resta de l’organisme. La sang que passa per la placenta torna a la resta de l’organisme a través dels vasos umbilicals, que fan que es pugui barrejar la sang que ve de la placenta amb la sang que ve de la resta de l’organisme.
Un cop la sang passa per la placenta s’oxigena, per la qual cosa fa la funció dels pulmons. Al oxigenar-se, torna a l’organisme i s’uneix a la resta de sang que ve de la resta de l’organisme a nivell de la cava.
Aquesta sang hauria d’anar al cor dret, però aquí la sang ja arriba oxigenada, per tant una part molt important d’aquesta sang se’n va al cor esquerre mitjançant el foramen oval.
 Com oxigena la placenta la sang del fetus? El fetus està una pressió d’oxigen molt baixa, molt més baixa que en l’adult. D’aquesta manera, aconsegueix l’oxigen necessari per créixer, estimular els processos metabòlics, etc. mitjançant tres mecanismes.
Carolina Parrilla Fernandez 23 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 1. Concentració més alta d’hemoglobina: l’hematòcrit fetal i la concentració d’hemoglobina són molt altes (hiperglobúlia) 2. 2-3-difosfoglicerat: contenen majors concentracions d’aquesta. La molècula desplaça l’equilibri de dissociació de l’oxigen. Fa que la hemoglobina materna dissociï amb més facilitat l’oxigen.
3. Afinitat de la hemoglobina fetal més alta: perquè l’hemoglobina fetal conté una estructura anomenada cadenes de tipus F que li confereix una afinitat més alta per l’oxigen Tot això fa que el fetus sigui més eficient a l’hora d’aprofitar l’oxigen matern.
Quan neix, el fetus experimenta una sèrie d’esdeveniments:     experimenta fred comença a utilitzar òrgans de sentits sense tenir el líquid amniòtic pel mig comença a sentir sons hipòxia quan s’expulsa la placenta Quan surt, doncs, plora. Al plorar els pulmons s’expandeixen, i al expandir-se els pulmons ja permeten el pas de sang.
Ràpidament el foramen oval es tanca i es perd la comunicació del cor esquerre i el cor dret.
Durant els primers mesos encara persisteix el dubte arteriós: la comunicació entre vasos sanguinis pulmonars i aòrtics encara persisteix, però la circulació té un sentit invers. Durant l’època fetal la sang anava del cor dret al cor esquerre, i en la època neonatal la sang va del lloc on hi ha major pressió al lloc (cor esquerre) on hi ha menor pressió (cor dret).
Al cap del mes i mig de vida, el conducte arteriós es tanca si hi ha prou cortisol i tindrà la circulació adulta.
Els teixits no s’oxigenarien si persistís la hemoglobina fetal, ja que no deixaria anar l’oxigen per la seva alta afinitat.
Per això s’han de canviar tots els hematies: s’eliminen tots. S’obté molta bilirubina degut a la degradació d’hemoglobina, per això els bebès es posen grocs al cap d’uns dies (per això es posen al sol). Es reprimeix el gen de l’hemoglobina fetal i s’estimula el de l’hemoglobina adulta, i això té lloc a la medul·la òssia.
2) Lactància Els nutrients no arriben al fetus per via materna ja que no hi ha placenta, per tant ha de utilitzar el sistema digestiu. El comença a utilitza gracies a la lactància.
a) Maduració de la glàndula mamària És un fenomen completament endocrí. La glàndula mamària requereix tot un conjunt d’hormones per la seva maduració:  De l’època infantil a la pubertat: intervenen estrògens, gestàgens, GH, cortisol, insulina i prolactina. Ens dóna una glàndula de tamany adequat. La glàndula encara no és gens funcional, ja que és força immadura i per tant és relativament freqüent que es desenvolupin tumors.
 Gestació: la glàndula comença a rebre grans quantitats d’estrògens i gestàgens, tot i que també actuen les hormones anterior. Hi ha una hormona nova, el lactogen placentari (HCS). Aquest conjunt d’hormones fan que la glàndula creixi i que adquireixi un programa de diferenciació, que té com a objectiu la producció de llet.
Els estrògens són inhibidors de l’alliberament i funció de prolactina, per això no secreten llet durant la gestació.
Cap a la meitat de la gestació la glàndula ja és funcional.
 Època de lactància: cortisol, prolactina i oxitocina.
 El risc de tumors d’una dona que ha gestat és considerablement inferior a una dona que no ha gestat per la influencia d’aquestes hormones que han fet funcional la glàndula.
Carolina Parrilla Fernandez 24 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI b) Instauració i control de la lactància  Instauració Coincidint amb l’expulsió de la placenta, la glàndula es posa en marxa. Els ovaris han de tornar a posar-se en marxa per produir estrògens (la placenta n’és l’única font durant la gestació) per tant durant unes hores hi ha una forta caiguda dels nivells de estrògens. La prolactina podrà doncs ser secretada i funcionar, ja que ja no pateix l’efecte inhibidor dels estrògens.
Producció de llet (prolactina) és diferent d’ejecció de llet (oxitocina)  Control La prolactina es secreta per l’adenohipòfisi. L’hipotàlem i la hipòfisi es comuniquen mitjançant el sistema porta.
L’hipotàlem controla la secreció de prolactina mitjançant la dopamina (inhibidora) i la PRF (estimuladora).
Quan la dona decideix lactar, es dóna el fenomen de suckling (succió). El nen ha de succionar per què s’instauri la lactància. Les terminals sensorials de la glàndula mamària envien a través de nervis somàtics una informació al HT. En resposta l’HT fa 3 coses:  Disminueix la producció de dopamina  Augmenta la producció de PRF (prolactin releasing factor)  Augmenta la producció de oxitocina En conseqüència s’augmenten els nivells plasmàtics de prolactina, aquesta arriba a la glàndula mamària i ordena un increment en la producció de llet.
Un segon efecte rellevant de la prolactina és que actua sobre l’alliberament de GnRH, disminuint-ne la producció i aturant tot el cicle ovàric.
L’efecte de la prolactina és idèntic en ambdós sexes. Si hi ha un excés (prolactinoma), apart de produir galactorrea (secreció mamària), atura el cicle reproductiu masculí i fins i tot impotència. Tret d’això, es desconeixen els seus efectes sobre els homes.
 Que passa si hi ha una interrupció en els nervis somàtics? La lactància no podria tenir lloc.
Carolina Parrilla Fernandez 25 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI OXITOCINA Aquesta és una hormona produïda a la neurohipòfisi d’alliberament neuronal. Els efectes de la oxitocina són:  Expulsió de la llet durant la lactància: estimula la contracció de les cèl·lules mioepitelials de la glàndula per expulsar la llet. El nen aprèn a succionar i desenvolupa reflexes de supervivència (si no xucla  hipoglucèmia).
 Contracció de l’úter: la dona nota contraccions uterines després de la gestació un cop s’està lactant.
Aquestes contraccions són importants perquè l’úter encara té una alta probabilitat de tenir una hemorràgia. El fet de contreure l’úter disminueix la probabilitat de sagnar per via vaginal i contribueix a la regressió (involució) uterina.
 Expulsió de l’endometri gestacional (o endometri desidual): es dóna que la dona perdi loquis (sang).
 Estimula la unió materna-filial: aquest efecte és molt important en mamífers. Per secretar oxitocina, a vegades les mares no necessiten la succió del fill, sinó que n’hi ha prou amb sentir el plor del seu fill, amb el record de la lactància o amb el seu olor.
 Els dies posteriors al part s’anomenen puerperi. Durant aquest període tenen lloc aquests efectes de l’oxitocina. L’oxitocina en homes té funcions desconegudes  Control de la producció de prolactina Apart de dopamina i PRF, hi ha tot un seguit de factors que controlen la producció de la prolactina:        Dormir (augmenta la producció de prolactina) Nursing (donar llet, per això es dóna de mamar en pic neix el nen) Estrès (augmenta la producció) Hipoglucèmia Exercici, coit Gestació Fàrmacs inhibidors (morfina, dopamina, etc.) La prolactina és molt similar a la GH estructuralment. Alguns dels estímuls són comuns.
 La OMS recomana la lactància fins als 2 anys. En algunes cultures té lloc fins als 8 anys.
c) Què és la llet? És una secreció aquosa molt rica en lípids. No té una composició constant, parlem de 5 tipus de llet:  Calostre: la llet que fabriquem els primers 2 o 3 dies.
 Lactància primària (a partir dels 2 primers mesos),  Lactància secundària: es dóna a partir dels 6 mesos. No hi ha diferències marcades entre ambdues lactàncies.
El calostre té moltes més proteïnes que les llets primàries i secundàries. D’entre elles trobem IgA (immunoglobulines que trobem en les secrecions), anticossos que defensen el nounat durant 3 o 4 mesos. Com que no té el sistema digestiu del tot desenvolupat, aquests anticossos no són degradats i són utilitzats com a defensa del sistema digestiu, tenint una incidència molt menor de diarrees, gastroenteritis, etc. en nens lactants.
A través de la placenta la mare transmet al fill immunoglobulines per defensar el nounat durant els 2 primers mesos.
El calostre, respecte a les lactàncies primària i secundària, és pobre en greixos i en lactosa. Així doncs, calòricament no és una font apropiada. D’aquesta manera, el nadó durant els dos primers dies perd pes de forma fisiològica (fins a un 10% del pes). A aquesta pèrdua de pes sumem el fet que el fetge del nounat té poca capacitat gluconeogènica, i que les reserves de glucogen hepàtic són baixes, fan que el nen pugui tenir hipoglucèmies sèries.
Carolina Parrilla Fernandez 26 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Més endavant, la llet normal conté glucosa, menys proteïnes que el calostre, grans quantitats de greix (sobretot àcids grassos omega 3 i 6, linoleic i linolènic respectivament són precursors de l’àcid araquidònic i de l’acid docosahexanoic, imprescindibles per la maduració del SN i de la retina).
 La llet de vaca té moltes més sals minerals, més proteïnes i menys linoleic i linolènic, per tant no és una font òptima de nutrients Carolina Parrilla Fernandez 27 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 5. SISTEMA REPRODUCTOR MASCULI Trobem dos grans divisions en el sistema reproductor masculí:   Compartiment intratubular: dins dels tubs seminífers, format per cèl·lules de Sertoli (gametogènesi) Compartiment peritubular: cèl·lules de Leydig (vies d’expulsió dels gàmetes) En comparació amb la dona, aquest sistema és diferent en la mesura en que s’aporta als gàmetes un conjunt de substàncies necessàries per la supervivència de l’espermatozou fora de l’individu (vesícules seminals, pròstata, etc.). El problema més greu del sistema reproductor masculí el trobem en aquestes glàndules, en particular en la pròstata. Aquest és un òrgan que va creixent de forma marcada amb l’envelliment sota els efectes dels andrògens.
1.1 COMPARTIMENT INTRATUBULAR 1) Espermatogènesi L’espermatogènesi té lloc durant tota la via des de la pubertat, però des del començament de l’espermatogènesi fins l’espermiació (sortida a l’epidídim) poden passar uns 60-70 dies aproximadament. Aquesta espermatogènesi té diverses fases resumides en la imatge següent (les fases no tenen importància de cara a l’examen, retenir que l’espermatogènesi té lloc de forma successiva i continuada a la vida).
2) Cèl·lules de Sertoli: funcions Tenen una funció durant les primeres setmanes de vida, ja que secreten MIS per evitar el desenvolupament d’un úter. En l’època adulta tenen les següents funcions:  Suport a l’espermatogènesi, sempre i quan rebin testosterona i FSH  Control de qualitat dels espermatozous: si detecten que un espermatozou no serà funcional el fagociten  Formació de barrera hemato testicular: l’interior dels túbuls seminífers està privilegiat immunològicament, ja que no té contacte amb les cèl·lules sanguínies que generen anticossos. Si entressin en contacte amb aquestes cèl·lules de la sang, es produiria una resposta immunològica i ens trobaríem amb els anticossos contra els espermatozous. Aquest fet és una causa d’infertilitat (es dóna en traumatismes testiculars). També s’evita l’entrada de toxines.
 Producció d’ABP (androgen binding protein): és una proteïna que es secreta cap a l’interior del túbul seminífer que permet mantenir una molt alta concentració de testosterona en l’interior del túbul. La testosterona és imprescindible per la gametogènesi: és l’únic mecanisme per mantenir tan alt el nivell de testosterona intratubular.
 Síntesi d’estrògens (CYP19 o aromatasa): ho fan igual que les cèl·lules de la granulosa. Aquí, les cèl·lules de Sertoli fabriquen estrògens a partir dels andrògens que els envia les cèl·lules de Leydig. Aquests estrògens són útils per la espermatogènesi, i per què les cèl·lules de Leydig fabriquin andrògens.
 Síntesi d’inhibina: hormona peptídica que té com a funció fer feedback negatiu sobre la producció de FSH, amb la qual cosa intenta limitar al màxim la espermatogènesi. També la fabrica les cèl·lules de la granulosa.
 Síntesi de MIS Carolina Parrilla Fernandez 28 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI 5.2 COMPARTIMENT PERITUBULAR 1) Cèl·lules de Leydig Responen a LH captant colesterol, utilitzant la colesterol desmolasa, i 3BHSD i CYTP17. Aquests últims són enzims imprescindibles per a la fabricació d’andrògens, principal funció de les cèl·lules de Leydig.
 Producció d’andrògens en l’home L’hipotàlem produeix GnRH, la qual actua sobre la hipòfisi que secreta FSH i LH. LH actua sobre els testicles en les cèl·lules de Leydig, les quals, al seu torn, fabriquen testosterona. A partir d’aquí:  Part de la testosterona va a circulació a través de la formació de DHT als teixits  L’altra part va als teixits perifèrics (teixit adipós i cèl·lules de Leydig) per convertir-se en estradiol gràcies a l’activitat aromatasa. L’estradiol facilita la espermatogènesi.
5.3 ELS ANDRÒGENS Part dels andrògens es poden convertir en dihidrotestosterona per acció de la 5-alfa reductasa. Aquest enzim té dues isoformes, una molt específica de la pell i una segona isoforma present en la resta d’òrgans sensibles als andrògens (fol·licles pilosos, cutanis, pròstata, etc.). la segona isoforma és la que permet el creixement durant la pubertat de totes aquestes estructures.
1) Funcions D’entre les accions dels andrògens, destaquem:  DHT o o     Creixement de barba Formació d’una secreció pilosebàcia que pot obstruir fàcilment els fol·licles o Creixement prostàtic Col·labora en producció de espermatozous Eritropoesi (mes glòbuls vermells en homes que en dones) Augment de la massa muscular i de la massa abdominal de greix Creixement en ossos llargs 2) Receptor dels andrògens No és imprescindible per la vida (veure seminari). Veure apartats anteriors 3) Eix hipotàlem-hipòfisi-testicular A diferencia de la dona, es poden separar les accions de LH i FSH.
L’hipotàlem secreta rítmicament GnRH a partir de la pubertat, i a diferència de la dona, els pics de GnRH són independents del moment del mes. Aquests pics, com més alta la freqüència major resposta donen a la hipòfisi: és més important la freqüència que la quantitat de pics. La hipòfisi detecta la oscil·lació dels nivells de GnRH a través del sistema porta, i respon secretant FSH i LH de forma continuada.
Carolina Parrilla Fernandez 29 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI  LH :arriba a les cèl·lules de Leydig i provoca la producció de testosterona. Una part d’aquesta va a circulació i l’altra part a l’interior del túbul seminífer, on s’uneix amb ABP. La part que va a circulació s’uneix a uns transportadors (l’albúmina i la globulina de unió a esteroides sexuals, SHBG, la mateixa que uneix estradiol). Una part de la testosterona circulant es transforma en DHT i farà feedback negatiu sobre la producció de GnRH i de LH amb independència que sigui testosterona o DHT.
 FSH arriba a les cèl·lules de Sertoli i faciliten la espermatogènesi. Les cèl·lules de Sertoli fabricaran inhibina per frenar la producció de FSH.
5.4 FUNCIONS DELS GENITALS MASCULINS 1) L’epidídim A partir de la producció d’espermatozous, aquests passaran al túbul seminífer, i arribaran al epidídim.
L’epidídim:  Acaba la maduració espermàtica: ho fa per què més endavant els espermatozous puguin ser capacitats. Si un espermatozou no passa per l’epidídim no podrà ser capacitat.
 Serveix com a magatzematge espermàtic: de forma normal, els túbuls seminífers van fabricant espermatozous. Es concentren, adquireixen una concentració molt alta d’espermatozous per què quan s’ejaculi es tinguin 120 milions/mL. Aquesta funció és especialment important perquè en cas que no s’ejaculi, l’epidídim té capacitat de fer fagocitosi dels espermatozous per evitar una sobrecàrrega dels sistemes de conducció. És important per explicar per què quan es fa una vasectomia no hi ha una inflamació dels testicles.
Carolina Parrilla Fernandez 30 FISIOLOGIA REPRODUCTOR APARELL GENITOURINARI Aquestes dues funcions que tenen lloc en l’epidídim i la pròpia formació dels espermatozous requereixen una temperatura de 3-4ºC per sota de la temperatura corporal. La temperatura òptima d’espermatogènesi són uns 34-33ºC (desconegut, es creu que és pel correcte plegament del DNA a baixes temperatures. Es creu que la impossibilitat de refredar els testicles és causa d’infertilitat).
Com s’aconsegueix la baixa T? Mitjançant dos mecanismes:  Acció escrotal d’allunyament o apropament a l’abdomen.
 Sistema circulatori de la pell escrotal: té moltes anastomosis arteriovenoses, la qual cosa permet perdre ràpidament calor fent passar sang de les artèries a les venes.
2) Pròstata  Producció del semen: el semen és una barreja de secrecions de les vesícules seminals, que li donen volum i calories en forma de fructosa (els espermatozoides fan glucòlisi a partir de fructosa) i de cèl·lules de l’epidídim que li donen volum La pròstata dóna al semen un seguit d’enzims per mantenir un pH adequat. Col·labora per fabricar altres enzims que degraden el coàgul seminal (el semen surt en forma de coàgul i després es torna líquid, i aquest pas és responsabilitat de components prostàtics).
 També fabrica PCA, un antigen específic de pròstata que ens serveix per esbrinar quin és el tamany de la pròstata mirant els seus nivells en sang 3) Erecció i ejaculació Es tracta d’un mecanisme reflex provocat per l’excitació sexual. Comença on es vulgui i depèn de l’individu (record, contacte, etc.).
L’estímul va a parar a un centre de l’erecció de la medul·la espinal (regió sacra), que integra la informació i respon als estímuls a traves del sistema nerviós parasimpàtic. Els nervis parasimpàtics erèctils arriben als esfínters de les arterioles dels cossos esponjosos i del cos cavernós del penis i provoquen vasodilatació. Utilitzen com a segon missatge el NO, de tal manera que si un fàrmac n’augmenta la concentració a nivell local provoca erecció. L’entrada de sang provoca un augment del tamany i consistència, i la pròpia entrada de sang col·lapsa la sortida a través de les venes peneals. Cada vegada hi ha més sang fins que arriba a un cert equilibri.
Si els estímuls excitadors persisteixen, s’estimula un altre centre, el centre de la ejaculació. Aquest utilitza el sistema nerviós simpàtic i provoca una contracció de la musculatura mioepitelial que envolta totes les vies de conducció del tracte genital per facilitar l’expulsió del semen.
En el cas femení, el procés és bastant similar. L’única diferència és que la erecció no és tan notòria i aparentment no hi ha una ejaculació com a tal. Coincideixen amb l’orgasme, una sensació cerebral.
Carolina Parrilla Fernandez 31 ...

Tags:
Comprar Previsualizar