DIP 1 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho Internacional Público
Año del apunte 2014
Páginas 26
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

Dret Internacional Públic 2013-2014 I. NOCIÓ I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL Conjunt sistemàtic de principis i normes que regula les relacions entre els estats i altres subjectes que constitueixen la societat internacional. Evolucionant conjuntament. Per tant, és: un ordenament jurídic, amb normes no estàtiques; amb caràcter evolutiu.
Lliçó 1.- La societat internacional i el Dret Internacional.
1.1.La societat internacional i les relacions internacionals.
Idea que accepta la concepció d’un món interconnectat conformant una base social. Si s’accepta aquest concepte de socialització internacional, forçosament s’ha d’acceptar un ordenament jurídic internacional. Les relacions internacionals estudien aquesta societat internacional.
1.2. Noció de Dret Internacional Públic.
Pel que respecte al dret internacional, val a dir que tan sols estudia una part d’aquesta societat. Els actors que la conformen són: les multinacionals, les ONG’S, els Estats... Aquest caràcter comporta implícitament el de subjecte, que alhora, és un terme jurídic que implica esser titular de drets i obligacions. Per tant, a nivell internacional, esser subjecte implica la titularitat d’un conjunt de drets i obligacions a nivell internacional (Exemple subjectes: Estat, ONU, Mercosur). Malgrat tot, la realitat internacional va més enllà. És a dir, no tan sols es limita a aquests subjectes o actors, sinó que hi ha altres entitats (grans empreses amb rellevància a nivell mundial).
Finalment, per concloure l’apartat, val a dir que el dret internacional s’adapta a la societat que ha de regular. Això va d’acord amb la seva característica de que no és un ordenament estàtic.
1.3. Evolució històrica de la societat internacional i del Dret Internacional.
Quan podem considerar que s’inicia la societat internacional i el Dret internacional? Per respondre aquesta pregunta cal, en primer lloc, respondre a: què és una societat? Consisteix en entitats amb base territorial, políticament independents i que tenen la necessitat de subsistir. Aquestes circumstàncies les trobem reunides en ens existents en temps abans de crist. És el cas de les polis gregues.
Malgrat això, la nostre societat internacional moderna té els seus orígens en la Pau de Westfalia (1648). En aquest període els ducats germànics feren fora a l’emperador, expulsant, d’aquesta forma, a tot autoritat superior que existia entre aquests. Mitjançant la Pau de Westfalia es va establir el principi de igualtat sobirana, de no intervenció i de integritat territorial. Generant-se així, de forma innegable, un embrió del que en sorgiria la societat internacional. És important destacar, que els principis citats anteriorment, han de tenir les seves bases en un consentiment. Així doncs, es considera que la societat d’estats europeus neix el 1648. En aquests orígens, ens trobem davant de un sistema molt minimalista, basat en la coexistència.
1 Dret Internacional Públic 2013-2014 Posteriorment, el 1776, es produeix un altre canvi en la societat internacional que s’origina amb la independència dels Estats Units. Neix el concepte de la societat d’Estats cristians.
Aquesta busca el reconeixement, per part d’Europa, d’aquestes independències produïdes els S.XVIII i XIX. Per tant, aquí, ja sobrepassa l’àmbit del Vell Continent. En aquest període, els estats europeus ja presenten un major nivell de cooperació arrel de la revolució industrial i el concert europeu. Aquest concert europeu neix de la voluntat d’evitar guerres europees, a posteriori de les guerres napoleòniques que arrasaren el continent. Desig, que es materialitzà en l’Acte final de Viena, 1815. A la vegada, la revolució industrial, implicà un increment de la tecnologia (en especial, comunicacions) que va fer que fos imprescindible una major cooperació (telègraf, sistema postal...). Deixa, doncs, de ser una societat de coexistència i empren una tendència a una cooperació que alhora pren una tendència cap a la institucionalització.
Posteriorment, el 1856, amb la Declaració de París, que posà fi a la Guerra de Crimea, neix la societat d’estats civilitats. Consisteix en una societat elitista en la que s’han de complir certs requisits per tal d’entrar en les relacions “d’ordre públic” entre els estats que conformen aquest grup. Així o veiem en la integració de l’imperi otomà, el qual complia amb aquests criteris. Així, com també Japó, després de la revolució Meiji. Per tant, es substitueix el concepte de societat d’Estats Cristians per la d’Estats Civilitzats.
Arrel de tot això, Von Litz, va establir una classificació: 1) Els estats civilitzats, 2) Pobles semicivilitzats (Xina) i 3) els incivilitzats (Àfrica). El únics límits que existien en els afers que implicaven als Estats d’aquests tercer ordre eren els interessos dels Estats que conformaven el primer, els estats civilitzats.
Ja arribats al S.XX, en el període d’entreguerres, neix un intent d’institucionalitzar la cooperació política (Societats de Nacions). Alhora, hi ha una tendència a la universalització, així com a la heterogenaització de la societat internacional.
El punt clau, en el que neix la Societat Internacional moderna, és després de la II.GM, amb la Carta de les Nacions Unides (1945). Recull un conjunt de valors, com és ara: la igualtat entre nacions i el vetllar per la Pau, així com també, valors com; desenvolupament, justícia social...
Per tant, es configura en un dret internacional en el que hi ha nous àmbits de col·laboració.
Conseqüentment, neix una societat internacional més institucionalitzada. Facilitant, així, la cooperació entre estats.
La societat internacional contemporània s’explica, també, gràcies a la Guerra Freda i a la descolonització. El segon fet implica un trencament entre països rics i països pobres. Alhora, de la guerra freda n’existeix una herència com n’és ara les reserves d’armament nuclear.
Finalment, considerem que a partir de 1989 (desintegració URSS) neix l’imperi hegemònic dels EEUU. En aquest període han nascut nous reptes. Avui dia són: el manteniment de la pau, el terrorisme internacional, la protecció al medi ambient i la lluita pel desenvolupament. Aquests els trobem recollits en els objectius del mil·lenni.
2 Dret Internacional Públic 2013-2014 A mode de conclusió citarem les característiques bàsiques de la societat internacional contemporània: 1)Universalitat, 2) Heterogènia (Estats), 3) Interdependent, 4) Reduït nombre de components (193) i 5) Descentralització.
Lliçó 2.- La societat internacional i el Dret Internacional contemporani.
2.1. Caràcters específics de la societat internacional i del Dret Internacional contemporani.
Com a característiques principals del Dret Internacional Públic (DIP) podem destacar:  Juridicitat: El DIP és dret perquè el reconeixen els estats.
 Relativisme: Parteix del Consentiment dels Estats. Les obligacions concretes, al dependre del consentiment, li brinda un grau de relativisme. Hi ha límits al consentiment (Ex. Tractat de frontera França/Espanya). Malgrat això, hi ha normes imperatives, cosa que significa que no s’admet acord en contrari. Aquestes normes imperatives són escasses, però són elements que limiten el relativisme, així com també el consentiment dels estats (Ex. Norma imperativa Prohibició del genocidi).
 Normes Particulars/Generals: Les primeres predominen per sobre de les segones.
 Normes Dispositives/ Normes Imperatives: Les primeres admeten acord en contrari (Relacions internes diferents i independents). En canvi, les normes imperatives, no permeten aquest acord en contrari. La majoria de normes internacionals generals són dispositives.
 Base no autoritària: Doble dimensió, primer trobem un gran nombre de Tribunals internacionals; però la jurisdicció d’aquests és voluntària. Aquesta afirmació s’ha de matisar ja que hi ha Tribunals amb jurisdicció obligatòria, però perquè els estats estiguin subjectes a aquesta és requereix l’haver ratificat un tractat (Ex, tribunal de justícia europeu). El poder coerciu de les obligacions internacionals requereix la autotutela, dret a forçar el compliment dels drets (Ex, no deixar entrar ciutadans colombians a Espanya.
Colòmbia, davant d’això, pot demanar visat a ciutadans espanyols o expulsar l’ambaixador d’Espanya de Colòmbia)→ Aquesta força depèn del poder del país. Per tant, el DIP, el considerem un dret rudimentari que es pot superar institucionalitzant aquests processos.
És impossible, malgrat tot, aplicar aquest poder coercitiu sobre aquells països que tenen dret de vet a la ONU. Per tant, és un sistema defectuós per voluntat pròpia. Per altre banda, la segona dimensió és que no té estructura vertical per fer complir normes (inexistència de poder executiu o judicial). i en segon lloc la inexistència d’una aplicació coercitiva es a dir, inexistència d’una policia internacional que imposi dret.
 Dinamisme: Capacitat d’incorporar noves matèries.
2.2. Rellevància de les Organitzacions Internacionals en la societat internacional i en el Dret Internacional contemporanis.
La proliferació d’aquestes organitzacions internacionals en la Societat Internacional comporta una major institucionalització de les relacions internacionals. Quelcom ha afavorit a l’expansió del dret internacional, a més de la de certs mecanismes de control (Tot Tribunal Internacional existent ha estat creat sota l’impuls d’alguna organització internacional) i un increment de les relacions internacionals (ONG’S); afavorint la publicitat de la diplomàcia.
3 Dret Internacional Públic 2013-2014 2.3. L’Organització de les Nacions Unides: idees generals.
A) La organització que ocupa el lloc central en la S.I és la ONU. Reuneix les característiques de universalitat i competència general. Els antecedents de la ONU els trobem en la Societat de Nacions; que nasqué amb l’objectiu de mantenir la pau i seguretat internacional després de la I GM. Aquesta, fracassà amb l’inici de la II GM, una dècada després de la seva creació. Durant el conflicte de la II GM s’inicien diàlegs entre les potències aliades. Aquestes conferències foren l’inici de la fonamentació de la ONU.
1) Carta de l’Atlàntic (1942).
2) Dumbarton Oaks (1944).
3) Ialta (1945).
4) Conferència de San Francisco (Abril-Juny 1945): D’aquest en formaren part 50 estats participants, tots amb la característica comú de ser enemics d’Alemanya i el Japó.
El text de les Nacions Unides (Aprobada el juny de 1945). Podem definir-lo, bàsicament; com un tractat internacional que ha de ser respectat pels estats que l’han ratificat. No només estableix drets i deures, sinó que també implica la creació d’una organització internacional. EL fet més rellevant és que és el més aproximat a una constitució mundial. És el tractat primigeni, esta per sobre de tota la resta. Això ho veiem en el (punt 2.6) del tractat, així com també en l’(art.103).
B) Membres: Esta formada per 193 membres. Hi ha dos tipus d’Estats que es distingeixen en la seva forma d’accés: - Membres originaris (Art.3): Els 51 Estats participants en la conferència de San Francisco, els quals van accedir-hi amb la ratificació d’aquesta carta.
- Membres Admesos (Art.4): Han de reunir les condicions de; Estats, amants de la pau i acceptar els drets i deures de la carta), i passar un procediment. Aquest segon requisit és la part més important, la decisió rau en l’Assemblea General, però sempre amb la recomanació del Consell de Seguretat.
C) Estructura Orgànica (Art.7): Trobem dos tipus d’òrgans, la seva diferència és purament formal: C.1. Òrgans principals: Estan recollits en la carta. Aquests es caracteritzen per esser inamovibles, ja que, qualsevol modificació implica una reforma del text de les Nacions Unides.
Alguns dels òrgans que formen part d’aquest grup són: Assemblea General, Consell de Seguretat, Eco.Soc, CAF...
C.2. Òrgans Subsidiaris: Han estat creats per la organització. Es caracteritzen pel fet de poder arribar a tenir més rellevància que els principals. Per exemple, a dins d’aquest grup, trobem la UNICEF, que es troba constituïda en el si de la Eco.Soc. Els òrgans subsidiaris són incomptables.
A diferència dels principals admeten majors modificacions ja que no es requereix una modificació de la carta. Se’n crearan tants com sigui necessaris, amb els límits de que no tinguin més poder que els principals.
4 Dret Internacional Públic 2013-2014 C.3. Organismes especialitzats: Considerats (òrbita). Són altres òrgans internacionals amb abast universal, objectius sectorials, vinculats als de les Nacions Unides i amb un acord de cooperació amb la ONU (Banc Mundial, FMI...).
C.1.II. Assemblea general: La seva composició es caracteritza per ser un òrgan plenari (reuneix els 193 membres de la ONU). Aquesta composició es tradueix a les competències de l’òrgan.
Així doncs, expliquem el perquè és l’òrgan que té les competències generals.
Té un únic límit (Art.10)+ (Art.12) No es pot pronunciar sobre temes de pau i seguretat quan ho esta tractant, en aquell moment, el Consell de Seguretat. Les resolucions s’obtenen (Art.18), per majoria simple. Les decisions sobre qüestions importants s’adopten per una majoria de dos terços dels Estats membres presents i votants. Les demés decisions es prenen per majoria simple dels Estats membres presents i votants ( Art.18.3).
L’Assemblea General no pot imposar res, la seva acció es limita a un valor de recomanació.
Aquesta va adreçada al comportament dels estats membres (extern a l’organització). Malgrat tot, les de caràcter intern, tenen un caràcter decisori (expulsió, admissió d’estats...).
Té períodes de sessions, per tant, no hi ha caràcter permanent. Les jornades de reunió són de Setembre a Desembre, amb la possibilitat de reunions extraordinàries.
C.1.III. Consell de Seguretat: Formada per 15 Estats. N’hi ha 5 que estan expressament citats en la carta (EUA, Rússia, Xina, Regne Unit i França). Els 10 restants els escull l’Assemblea general per un període de 2 anys no renovables.
- Funcions: Manteniment de la pau i seguretat internacional. És la seva funció principal.
- Funcionament: Té caràcter permanent. S’ha de poder reunir sempre. Alhora, s’ha de garantir permanentment personal diplomàtic a la seu de la ONU a Nova York.
- Decisions: Per prendre una decisió calen 9 vots afirmatius. En els afers de tràmit poden ser de qualsevol membre. En els afers de fons, han de incloure, els 9 vots, l’afirmació dels 5 estats amb poder de “vet”. Malgrat tot: Què és considerat afer de tràmit? I què ho és de fons? Aquesta determinació és una decisió de fons (per tant, els 5 estats amb poder de vet tenen tot el control sobre tots els afers). El “vet” només s’exerceix a través del vot negatiu, per tant, no es tindran en compte l’abstenció o la no assistència com a “vet”. Malgrat tot, sota qualsevol circumstància s’ha d’arribar als 9 vots afirmatius.
C.1.IV. Tribunal Internacional de Justícia: És un òrgan independent. Les persones que l’integren no representen cap Estat. És un òrgan jurisdiccional format per 15 jutges, amb un càrrec temporal de 9 anys. En conjunt, han de representar les diverses corrents de tradició jurídica existents arreu del món. Les funcions principals són: > Contenciosa: Es limita a litigis entre Estats, que tenen per objectiu arribar a un acord que rep el nom de “compromís”. El resultat n’és una sentència i la seva jurisdicció és voluntària.
> Consultiva: La legitimació no la tenen els Estats, sinó l’Assemblea general i el Consell de Seguretat entre d’altres. El resultat n’és una opinió consultiva “dictàmens” sense caràcter vinculant.
5 Dret Internacional Públic 2013-2014 C.1.V. El Secretari General i la Secretaria: La secretaria de les N.Unides forma, potser, el complex administratiu més ampli. Per tant, considerem que és un òrgan de caràcter administratiu i independent. La lleialtat d’aquest òrgan és envers a la organització i no, envers a l’Estat del que procedeixen els seus membres. Per tant, un requisit indispensable n’és la neutralitat.
El màxim funcionari n’és el Secretari General (actualment Ban Ki Mon). En els últims anys, la seva actuació, ha adquirit certa rellevància en els camps de la diplomàcia i la política. És anomenat per l’Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat (Art.97). La legislatura és per un període de 5 anys, amb possibilitat de una segona (que normalment es portada a terme). Per tant, el més comú és que s’ocupi el càrrec durant un període de 5 + 5 anys. Una de les seves funcions és la de “cridar l’atenció” al Consell de Seguretat sobre algun determinat afer. Per tant, té un cert poder de discrecionalitat sobre quin aspecte s’ha de ressaltar o destacar, quin necessita rebre més atenció.
Lliçó 3.- Principis bàsics del Dret Internacional contemporani.
3.1.Els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides.
Aquests, estan recollits en l’Art.1 de la Carta de les Nacions Unides. Podem dir que hi trobem els propòsits de l’organització, és a dir, els objectius. Així com, implícitament, els de la comunitat internacional: 1)Manteniment de la Pau i Seguretat Internacionals.
2) Foment de les relacions d’amistat.
3) Respecte al Dret Internacional Públic.
Després, implícitament, podem interpretar-hi un altre seguit de principis: 4) El de Justícia Social i desenvolupament.
5) El de Dignitat Humana (Drets Humans).
6) Protecció del medi ambient: Fins els anys 70 no es va prendre en consideració la seva protecció.
Per altre banda trobem, en l’Art.2 de la Carta de les Nacions Unides, els principis de l’organització. Però, malgrat tot, els 4 primers són considerats principis de drets Internacional.
1. Principi de IGUALTAT sobirana de tots els seus membres: És la base del Dret Internacional Públic. És una igualtat davant de la llei, per tant, té un estatus jurídic.
Tan sols és una igualtat formal davant de la llei; ja que ni tan sols ho és en drets i deures, que tan sols dependran de la ratificació de certs tractats.
2. El compliment de les obligacions de BONA FE per part dels membres de la organització: Representa un límit a la discrecionalitat dels Estats. És rellevant en la interpretació dels tractats perquè actua com a límit. És a dir, un estat no podrà fer una interpretació analògica de mala fe del text. És fonamenta en el fet de que hi ha un cert grau de confiança.
3. ARRANJAMENT PACÍFIC. “Els membres de la organització arreglaran les seves controvèrsies internacionals per mitjans pacífics”: S’entén com una obligació de 6 Dret Internacional Públic 2013-2014 comportament. Una exigència de resoldre les controvèrsies per la via no violenta, pacífica. Aquest arranjament pot ser: a) Actiu; buscar solucions per arranjar el problema, b) Passiu; evitar actes que puguin agreujar la controvèrsia. Val a dir, però, que un Estat no pot esser obligat a aplicar un determinat sistema de resolució de controvèrsies.
4. PROHIBICIÓ DE L’AMANAÇA I ÚS DE LA FORÇA. Abstenció, per part dels membres de la organització, de fer ús de la força en contra de la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat: És un principi relativament nou en la carta, però, que malgrat tot, no esta mancat de precedents. L’ús de la força s’ha anat sometent a limitacions o condicions fins a convertir-se en il·lícit; són fets destacables en aquest procés el Conveni num.2 de la Conferència de la Haya de 1907, relatiu a la limitació de l’ús de la força per recobrar les deutes contractuals, el Pacte de la Societat de Nacions (Art.13 y 15, n.6) i, sobre tot, el tractat general de renuncia de la guerra de 27 d’agost de 1928, conegut com a “Pacte de BriandKellogg”. Amb aquest fou promogut per França i els EEUU. El problema formal que presenta és que prohibeix la guerra però no l’ús de la força (Perquè hi hagi una guerra, hi ha d’haver una declaració; ara, avui dia, no es declaren les guerres). Tot i així, no s’ha de menystenir Ex: Els criminals nazis, entre d’altres càrrecs, foren jutjats per la vulneració de Briand-Kellogg.
Trobem certes excepcions a aquest principi de PROHIBICIÓ: El Dret a legítima defensa n’és el més destacable. Aquest es justifica davant d’un atac previ i imminent. No s’accepta la legitima defensa anticipada o preventiva. Aquesta legítima defensa pot esser individual o col·lectiva 1)Exemple: Guerra del Golf i 2) Un atac a un membre de la OTAN, justifica que els altre membres puguin intervenir en contra de l’agressor. L’atac de defensa ha de ser proporcional a l’agressió.
Finalment, val a dir, que el Consell de Seguretat té el poder de fer ús legítim de la força.
En aquests principis que hem citat, tan els de L’Art.2 com els de l’Art.1, 25 anys després, s’hi afegeix la Resolució.2625 (XXV) Alguns d’aquests són: Cooperació, no ingerència, autodeterminació i respecte als Drets Humans (Present en l’Art.1, però implícitament).
5. Autodeterminació: Esmentat en la carta en l’Art.1.2. Tot i així, l’any 60, amb la Res.
1514 (XXV), s’explicita les circumstàncies d’aplicació d’aquest principi i, finalment, es concreta en la Res. 2625 (XXV). Diem que l’autodeterminació és el dret que tenen els pobles a determinar lliurament el seu estatut polític i a perseguir el seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. Els titulars d’aquest dret en són els pobles i països sotmesos al poder colonial, és a dir, països amb manca de poder polític, centrat en la metròpoli i amb una separació física de territoris.
Posteriorment, aquest dret també passa a contemplar als pobles amb ocupació estrangera o sota de dominació racista estrangera (Palestina/Sud Àfrica).
Les vies d’exercici les trobem recollides en la concreció de la Res. 2625 (XXV). Reconeixent 4 vies: 7 Dret Internacional Públic 2013-2014 1) Independència.
3) Integració (Togo).
2) La lliure associació (Illes Cook, P. Rico).
4) Qualsevol altre escollida pel poble.
Aquest exercici es porta a terme a través de referèndum amb la supervisió de la ONU. No sempre s’ha fet així, però si en la majoria de les ocasions.
El límit a aquest dret el trobem en el que el seu exercici és possible, sempre, que no trenqui mai la integritat territorial dels Estats. Això és així, perquè les colònies, a nivell intern, no es consideren territori Estatal. Estan diferenciades Ex: Sàhara Occidental no era considerat territori Español, només estava sotmès a la seva administració.
3.2. La Declaració sobre els principis de Dret Internacional referents a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides.
Les funcions de la ONU coincideixen amb els propòsits (ex. Manteniment de la Pau). La de l’exemple n’és la seva principal funció. La carta, concretament, li dedica dos capítols.
 Capítol VI. Arrengament pacífic de les controvèrsies: Circumscriu les controvèrsies que poden posar en perill la pau i la seguretat internacional. La intervenció del Consell de Seguretat, en aquest àmbit, és limitada, poden: - Recomanar a les parts el continuar buscant una solució per mitjans pacífics (Art.33.2) - Recomanar buscar un mitjà de solució concret (Art.36).
- Recomanar una solució concreta.
Allò que faci el Consell de Seguretat en aquest marc té valor de recomanació.
 Capítol VII. Acció en casos d’amenaça a la pau, trencament de la pau o actes d’agressió: Fa referència a aquells supòsits que hi ha algun tipus de violència armada. Davant d’una situació que amenaça la pau s’ha de prendre en consideració l’Art.39. És el Consell de Seguretat l’únic que pot decidir quina situació o controvèrsia constitueix una amenaça a la pau, ruptura d’aquesta i/o acte d’agressió. Gaudeix d’un cert poder de discrecionalitat en decidir que entra o no entra al Capítol VII. Si el Consell entén una acció com una amenaça per la pau pot prendre mesures provisionals (Art.40) No són sanció (Desarmament, exclusió area...). El Consell es pronuncia sobre les qüestions de fons de les mesures preventives. Les sancions s’apliquen quan hi ha una desobediència al Consell de Seguretat són les següents: - Art.41: Sancions que no impliquen ús de la força: Un exemple el trobem en un supòsit d’embarg econòmic. Això, deriva a certs problemes d’abast internacional perquè va adreçat al conjunt d’estats. Aquests, es veuen obligats, en algunes ocasions en contra dels seus interessos, a trencar relacions comercials amb l’estat sancionat. Podem dir, doncs, que aquesta acció té efectes col·laterals sobre altres estats. Alhora, també afecten a la població civil (Ex; Corea del Nord i Iran).
- Art.42: Sancions que impliquen l’ús de la força: Si les sancions del Art.41 no resulten efectives o que a priori sembla que poden ser inadequades s’aplicaran directament les de l’Art.42. Per tant, el Consell de Seguretat té la legitimitat i el poder de fer ús de la força en contra d’un Estat mitjançant aquesta via.
El que es pretén és que els Estats cedeixin material militar a la ONU i que sigui gestionat pel Consell de Seguretat i el Comitè d’Estat major (organització de caràcter militar) Reuneix els 8 Dret Internacional Públic 2013-2014 caps d’Estat major dels 5 membres permanents. Aquesta pretensió inicial no es compleix, vulgarment podríem considerar-ho una “politicoficció”. La carta substitueix aquesta gestió de l’ús de la força pel poder de decisió que té el Consell de seguretat sobre aquells estats que vulguin intervenir en un conflicte identificat. La segona idea és que el Consell de Seguretat no controla l’ús de la força, tan sols l’autoritza.
El tercer mecanisme, a part dels establerts en el Capítol. VI i VII, no previst a la carta, és: la OMP (cascos blaus). Són tropes que es despleguen sobre el terreny en situació de conflicte. No són tropes de imposició de la pau, sinó de manteniment d’aquesta. Hi ha d’haver un acord o armistici en el que les parts en conflicte acorden una zona d’exclusió, a on es posen soldats neutrals entre ells. La gestió d’aquestes tropes rau en el consell de seguretat i el desplegament porten a terme els estats (aporten tropes). El comandant en cap n’és el Secretari General de la ONU.
3.3. Altres principis bàsics.
Entenem aquest apartat com el recull de altres funcions de l’ONU: 1) Autodeterminació (descolonització): Capítol XI i XII. Són capítols obsolets. El XII parla de certs territoris que formen part de la societat de nacions i, el capítol XI, recull la resta de colònies (Belgues, Franceses, Angleses...). Més tard, aquestes, queden superats i actualitzats per la resolució 15/80 de 1960. A partir d’aquí, es crea el comitè dels 24, en el que es determina quins territoris són considerats colonials i quins no (Ex: França, abans d’aquest comitè dels 24 considerava a Algèria una regió, no una colònia). Es seguiren criteris objectius per definir-los. Actualment, els més polèmics són: Sàhara Occidental i Nova Caledònia.
2) Cooperació pel desenvolupament: Busca apropar els països més pobres als més rics. És una funció conceptual ja que la ONU no té un fons econòmic important pel desenvolupament. És un paper estratègic a on es poden reunir els països rics i pobles per assolir aquesta cooperació.
L’aproximació a aquesta idea s’inicia el 1960, quan s’inicien els decennis pel desenvolupament: a) Primera Etapa: Els objectius, bàsicament, són de creixement econòmic (60’s i 70’s). En aquest primer decenni es buscava assolir creixements del 5% i en el segon, assolir un 6%. Això es buscà assolir-ho amb la coneguda com “ajuda al desenvolupament”. La voluntat en el inici del projecte era que els diners destinats a aquest fons fossin de un 0’7% del PIB de cada un dels països.
b) Segona Etapa: S’inicia a partir de l’any 74. S’Introdueix el concepte de Nou ordre econòmic internacional (NOEI). S’estableix la idea de canviar jurídicament les estructures de l’economia mundial en el seu conjunt (“industrialitzar el sud”).
c) Tercera Etapa: S’inicia els anys 90. El NOEI fracassà per falta de consens entre nacions.
S’incorporà el concepte de desenvolupament humà. Es tenen en compte aspectes més enllà dels econòmics. El projecte que s’aplica actualment s’inicià l’any 2000, en el que s’eliminen els decennis i s’estableixen els objectius del mil·lenni (consideren fites a 15 anys vista). Aquest són, per exemple: ensenyament universal, eradicar la pobresa absoluta, eradicar el SIDA i el paludisme...
9 Dret Internacional Públic 2013-2014 3) Protecció dels drets humans: La carta de la ONU és el primer document que eleva els drets de la persona a nivell internacional. Ja no és una qüestió purament interna dels Estats Nació.
La ONU va establir tres línees d’activitat: - Codificació dels drets humans a nivell internacional. El primer projecte codificador fou la DUDH (1948)+Pactes (1966).
- Promoció dels Drets Humans.
- Supervisió d’allò establert en les codificacions per part dels Estats que l’han ratificat. Aquesta tasca la pot portar a terme el comitè i, també, el Consell de Drets Humans (53 membres).
Aquest inclou les figures dels relators, així com també, a nivell de figura de control els EPU (exàmens). Cal dir, que el Consell de Drets Humans és polític.
II. FORMACIÓ I ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL Lliçó 4.- Les fonts i l'estructura del Dret Internacional.
4.1. Rellevància del consentiment dels Estats en la creació del Dret Internacional.
Trobem dos tipus de fonts en el Dret Internacional. Unes fonts de caràcter formal i unes altres de caràcter material. En aquest primer apartat prendrem en consideració les del segon tipus.
Aquestes són: 1) DIP: Es basa en la convicció dels Estats de la necessitat del dret internacional.
2) Normes Internacionals: La necessitat fonamental per l’existència d’aquest conjunt de normes internacionals, n’és el consentiment coordinat. És a dir, un acord entre les parts de forma horitzontal. Aquest, podem dir que és el primer fonament.
Per altre banda, a dins d’aquest grup, trobem un fonament material subtilment diferent. És el cas del consens general. Vol dir l’acceptació general (diferent del consentiment de tots i cada un dels Estats).
Aquests dos elements estableixen els criteris per determinar-ne la naturalesa. En concret, l’existència del segon fonament (consens general) és vital per aquesta determinació. A més, permet el fet de que hi hagi normes de dret imperatiu (ius cogenis) Art.53. Conveni de Viena de Dret dels Tractats: Es nulo todo tratado que, en el momento de su celebración esté en oposición con una norma imperativa de derecho internacional general. Para los efectos de la presente Convención, una norma imperativa de derecho internacional general es una norma aceptada y reconocida por la comunidad internacional de Estados en su conjunto como norma que no admite acuerdo en contrario y que sólo puede ser modificada por una norma ulterior de derecho internacional general que tenga el mismo carácter. Són normes que ostenten aquest caràcter imperatiu, és una norma que té el consens de la comunitat internacional. Com diu el citat article, no admet norma en contrari. Si els estats estableixen un acord en contrari a la norma, serà nul. Només pot ser, una norma ius cogenis, per normes que ostenten el mateix caràcter. Tampoc hi ha un acord clar en quines són les normes de dret imperatiu. És clar que en forma part el considerat nucli dur dels drets humans però, per altre banda, la resta són discutibles.
10 Dret Internacional Públic 2013-2014 4.2. Fonts formals del Dret Internacional i mitjans auxiliars: l’art. 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Interaccions entre les diferents fonts.
Per determinar-les es recorre a l’Art.38. Estatut TIJ. Aquest, reconeix: a) Tractats Internacionals.
b) Costums Internacionals.
c) Principis Generals.
d) Jurisprudència i doctrina.
Els apartats a) i b) són considerats els principals punts. En canvi, els principis generals tenen un menor grau de importància. Tot i així, aquestes 3 primers punts són considerats com a fonts formals del dret internacional. Pel que respecte a l’apartat d), jurisprudència i doctrina, l’article ens diu que no és font del dret internacional però si que es consideren mitjans alternatius d’interpretació (no creen dret).
Aquest Art.38 ha introduït un afegit que explicita allò obvi, intenta subratllar el caràcter de font del dret d’acord a a), b), c) i d).
Una altre font no reconeguda que podem encabir en aquest apartat és la de les resolucions vinculants de les Organitzacions Internacionals. Per exemple, és el cas de les del Consell de Seguretat. Aquestes són considerades secundàries perquè ho permet la Carta.
Finalment, pel que respecte a aquest Art.38, és important citar que en Dret Internacional Públic no hi ha jerarquia entre fonts. Al contrari del que passa amb el dret intern, en el que la jerarquia de les normes s’estableix d’acord amb el nivell de importància de les fonts. El fet de que no hi hagi jerarquia implica una integració. Hi ha contingut semblant en ambdós elements normatius. Pot coincidir que la informació d’un tractat, conjuntament amb la d’un costum, s’encaminin cap a un fi comú (retroalimentació; quan una idea es discuteix i s’encamina a la constitució d’un tractat, alhora, crea costum. La discussió d’un tractat provoca una activitat generadora que acaba repercutint en la creació de costum 4.3. Relacions entre normes jurídiques internacionals.
El Dret intern pot contribuir a la formació, desenvolupament i evolució del Dret internacional a través de diverses vies, entre altres: la formació de conceptes jurídics que després han estat presos per l'ordenament jurídic internacional (en matèria de nul·litat i acabament de tractats, de responsabilitat internacional, de subjectivitat internacional...). També contribueix en la generació de la pràctica necessària per a l'aparició de normes internacionals consuetudinàries (actes legislatius, decisions de jutges i tribunals i conductes dels òrgans del poder executiu), la creació de principis generals de dret que, sobretot en l'àmbit processal, són utilitzats en l'ordenament internacional etcètera.
Però també, en contra, tenim l’afirmació de la Cort Permanent de Justícia Internacional, en l'assumpte relatiu a certs interessos alemanys a l'Alta-Silèsia polonesa, que va considerar que les normes internes davant el Dret internacional eren «simples fets, manifestacions de la voluntat i de l'activitat dels Estats». Per tant veiem com hi ha una relació clara entre el dret internacional, i el dret intern i que esdevé en la retroalimentació mútua, en tant que les 11 Dret Internacional Públic 2013-2014 normes internacionals han estat inspirades en les normes de dret intern; i per altre banda, les normes internacionals es remeten a les normes de dret intern, per a la resolució de qualsevol situació, però en altres, com afirma la Cort Permanent, són simples manifestacions dels estats, ja que per el conflicte en concret ja hi ha un cos normatiu internacional i en conseqüència, el dret intern no hi pot entrar.
4.4. Jerarquia de normes: les normes imperatives de Dret Internacional general (ius cogens).
La importància del ius cogens (o dret imperatiu internacional) es deriva del seu contingut. Les seves normes protegeixen valors essencials compartits per la comunitat internacional. Es pot dir que el ius cogens és l'encarnació jurídica de la consciència moral de la societat internacional.
És l'article 53 de la Convenció de Viena sobre Dret dels Tractats, el que defineix el Ius cogens com el conjunt de normes imperatives de dret internacional general, establertes per la comunitat internacional d'Estats en el seu conjunt. Les normes de ius cogens no poden ser derogades, excepte per una altra norma del mateix rang. Qualsevol tractat internacional contrari a una norma de ius cogens és nul.
Encara que no hi hagi un catàleg oficial, alguns exemples serien: prohibició del racisme, prohibició de la tortura, la prohibició del genocidi... Veiem doncs una clara relació entre els drets humans i l’ius cogens. Val a dir que atenent a la importància d’aquest tipus de normes, la responsabilitat derivada de la violació d’una norma imperativa és més amplia que la que sorgeix d’un il·lícit comú.
Lliçó 5.- El costum internacional.
5.1. Concepte, fonament i classes.
(Art.38. Estatut del Tribunal de Justícia) Té més importància que en altres àrees de dret intern.
Es caracteritza per la espontaneïtat i consisteix en una pràctica general que s’entén com a Dret. Històricament, derivava d’un pacte tàcit; cosa que no és així a dia d’avui (almenys el d’àmbit universal). El que si que s’accepta d’acord amb el concepte són dos elements: Element material i l’element espiritual.
5.2.Elements del costum.
A) Element material: Es basa en la pràctica dels estats. Que hi hagi una repetició de comportaments (precedents). És a dir, és una suma del comportament dels estats. Els preceptes poden ser: materials, legislatius o d’abstenció. Un o la suma d’aquests precedents és el que genera una pràctica. Val a dir, que ha de ser; uniforme, constant i general. Això ens diu que no tota suma de precedents és generador de pràctica, sinó que requereix: > Uniformitat: Davant de situacions iguals els estats es comporten de forma similar (comparable). Exemple: Reclamacions de 200 milles dels estats sobre el dret d’ús exclusiu del litoral marítim (relatiu a recursos no a navegació). Una practica no uniforme es la de Noruega/Regne Unit Es dona la raó a la pràctica de Noruega ja que el que reclama el R.U no 12 Dret Internacional Públic 2013-2014 era una pràctica que complís amb el caràcter de uniformitat (no hi havia una suma de precedents en la mateixa línea).
> Constància: Associada al pas del temps. Requisit instrumental, ja que és necessari l’existència d’un espai temporal perquè es puguin generar precedents. D’aquesta manera hi ha un gruix important de precedents, una uniformitat establerta al llarg del temps.
> Generalitat: Àmpliament acceptada pels Estats. Pràctica general esta clar que no significa que sigui practica de tots i cada un dels estats (cada estat no ha de perquè tenir una pràctica) però, per altre banda, si que l’han d’acceptar.
Aquí és a on hi ubiquem la figura del objector persistent És aquell que s’ha oposat a aquells precedents, des del naixement de la practica, i que finalment s’ha materialitzat. Aquesta objecció no impedeix la generalitat, però, per contra, aquesta pràctica no serà exigible al objector persistent. Té una virtualitat molt limitada ja que és de difícil aplicació.
2) Element espiritual: Perquè la pràctica sigui rellevant ha d’anar acompanyada de l’acceptació de la seva juridicitat. La opinio iuris consisteix en buscar el sentit objectiu del comportament que desenvolupa (cortesia, ús, rellevància jurídica). La pràctica sense la opinio iuris no és més que cortesia internacional; no es fa perquè es consideri que allò és o no obligatori (ex. Rebre un ambaixador d’un altre país). Allò que es diu sobre un tema per part d’un Estat és el que constitueix la opinio iuris, ara, seria allò referent a la opinió real de l’Estat. Es desconeix, en realitat, quina és la opinió “subjectiva” el que pensa en el fons. El més senzill per cercar-la és en els documents, textos...
Hi ha diferents classes: A) Universal: Pràctica considerada dret amb efectes sobre tota la Comunitat Internacional Aquesta és a la que es fa referència mitjançant el Dret Internacional General.
B) Regional/ Particular: Costum que només obliga als estats que han format part d’aquella pràctica.
C) Local/ Bilateral: Costum materialitzada entre dos països. Normalment esta vinculada a relacions de veïnatge.
En aquests dos supòsits (B, C) es tracta d’un pacte tàcit. Caràcter tàcit entre els Estats que han participat en la formació del costum. Es important determinar qui ha de demostrar el costum, a qui recau la càrrega de la prova. Qui al·lega el costum n’ha de demostrat l’existència i que l’Estat acusat hi ha participat (si només si en supòsits de controvèrsia).
Per contra, en la Universal (A), no hi ha càrrega de la prova sinó que s’aplica el principi roma “iura norit iuria”. El jutge saps quines són les normes existents i aplicables.
Lliçó 6.- Els principis generals del Dret (Art.38.1) 6.1. Concepte i fonament. Principis generals comuns als ordenaments interns dels Estats. Principis generals específics del Dret Internacional.
La funció es subsidiària, secundaria, però no perquè siguin jeràrquicament inferiors sinó perquè el seu contingut és bastant limitat. No s’han de confondre amb els “principis generals del Dret Internacional”.
13 Dret Internacional Públic 2013-2014 Es parla de normes comunes en la majoria d’ordenaments jurídics dels Estats o bé inherents en la pròpia idea de dret (quan es puguin elevar en el pla internacional podran ser integrats en els principis generals del dret). No cal la practica, ara, si que és requisit la opinio iuris (convicció de rellevància jurídica).
Lliçó 7.- Els tractats internacionals.
7.1. Concepte i classificació dels tractats internacionals.
Acord per escrit celebrat per dos o més subjectes de Dret Internacional i del que en deriven drets i obligacions en el pla del Dret Internacional. Aquesta definició ens permet distingir-lo d’altres figures, com pot ser, per exemple, un contracte (estat/empresa particular). Alhora produeixen drets i obligacions però han de tenir efectes a nivell internacional ja que si tan sols tenen efectes interns no podran ser considerats tractats internacionals.
Classes:  Classificats d’acord amb la funció: - Tractat- llei: Drets humans, ambiental...
- Tractat- contacte: Versa sobre temes de menor importància.
 Classificació d’acord amb el nombre d’Estats part del tractat: - Tractats- bilaterals: 2 estats part.
- Tractats multilaterals: 3 o més estats. Dins d’aquests hi ha una subclassificació d’acord amb si és un tractat: a) Obert: ONU.
b) Tancat: Ningú no pot afegir’s-hi.
c) Semiobert: Regional. A mesura que augmenta l’àmbit regional s’hi van afegint més membres dels establerts inicialment.
7.2. El Dret dels tractats.
Quan parlem de dret dels tractats a nivell internacional parlem de normes amb caràcter constitudinari. A on, per tant, moltes normes constituents estan subjectes al dret constitudinari i no al dret dels tractats.
7.3. La codificació i desenvolupament progressiu del Dret Internacional.
La codificació del dret dels tractats esta regulada pel dret internacional més el dret intern. Es tracta de normes de dret internacional però, sempre, amb una plasmació en l’àmbit intern. La primera codificació del dret dels tractats es va iniciar amb el Conveni de Viena de Dret dels Tractats (CVDT) 1969. Recull aquelles normes constitudinaries d’allò relatiu als tractats. És un conveni que versa sobre com s’elaboren els tractats. El CVDT no és l’únic i alhora, val a dir, que tampoc és complet en aquest àmbit.
Art. 2. a). CVDT. Se entiende por “tratado” un acuerdo internacional celebrado por escrito entre Estados y recogido por el derecho internacional, ya conste en un instrumento único o en dos o más instrumentos conexos y cualquiera que sea su denominación particular.
14 Dret Internacional Públic 2013-2014 Per tant, només regula els tractats internacionals entre estats. No regula el que una de les parts és un altre òrgan internacional que no és estat (per ex, un acord amb la OMS).
La qüestió sectorial de consecució d’estats és un element no considerat en el CVDT, però si en un altre (Conveni de Viena, 1978). Aquest concepte versa sobre el seguit de canvis que pot patir l’estat territorial d’un Estat.
Lliçó 8.- La conclusió de tractats internacionals.
8.1.Capacitat per a concloure tractats.
La conclusió fa referència a aquell procés d’elaboració dels tractats internacionals. La capacitat per concloure tractats es pot considerar a dos nivells: A) Subjectes: (Art. 6. CVDT. Todo Estado tiene capacidad para celebrar tratados). La capacitat de celebrar tractats és una característica intrínseca dels subjectes internacionals. Si no té aquesta capacitat, podem considerar que no és subjecte internacional. Aquesta afirmació s’ha de matisar ja que hi ha estats que renuncien a la seva capacitat de celebrar tractats en favor d’altres (“Protectorats” moderns). Per altre banda, també cal destacar que alguns ens nacionals poden participar en els tractats (Länder alemanys, Quebec...) en casos concrets. Tot i així, les obligacions internacionals que pugui ratificar, per exemple, el Quebec, seran assumides a nivell de responsabilitat pel Canadà.
B) Òrgans: Fa referència a qui té la capacitat per representar un Estat en un tractat. Pot fer-ho aquell individu que disposi de plens poders. Per tant, tot individu amb plens poders pot representat l’estat en un tractat. Excepcions contemplades en l’Art.7.CVDT individus que no necessiten plens poders: el cap d’Estat, el Cap de Govern i el Ministre d’afers estrangers.
Després, també trobem els ambaixadors, que no necessiten plens poder fins que no s’arriba a la fase d’adopció.
8.2. Fases d’elaboració dels tractats.
També poden ser denominades fases de conclusió i són:  Negociació: La forma és lliure però per un tema pràctic hi ha una distinció entre tractats multilaterals i els bilaterals. En el primer supòsit es porta a terme la negociació en una conferència internacional. L’únic principi reconegut per el TSJI relatiu a la negociació dels tractats és el principi de bona fe quan els estats vulguin iniciar les negociacions.
 Adopció (Art.9 CVDT): Arribar a un acord sobre el contingut del tractat. A aquest acord s’hi arriba mitjançant la votació. La regla, llevat que no s’estableixi una norma diferent, serà requisit una norma de 2/3 per adoptar el tractat. Aquest procés, en si, consisteix en tancar la negociació i aprovar un text.
 Autenticació (art.10 CVDT): Els negociadors donen fe de que aquell és el text definitiu de l’acord. Aquesta fe es constata amb una rúbrica o firma. És una autantificació. El més comú és que l’autenticació es faci en dos idiomes, però, per exemple, a les Nacions Unides, es fa amb sis. Cada text, en la llengua corresponent, tindrà validesa. En aquest punt hi ha un tractat ja existent, acabat, però falta manifestar el consentiment.
[Entre l’autenticació i el següent apartat pot haver-hi una fase interna per part dels estats de discrecionalitat sobre si s’adopta o no el tractat] 15 Dret Internacional Públic 2013-2014  Manifestació del consentiment (art.11.CVDT): Expressió jurídica d’adquirir drets i obligacions. Aquesta manifestació pot ser: a) Simplificada: Un únic acte, una firma. Aquesta té un objectiu diferent de la de la fase d’autenticació. Representa una manifestació del consentiment. Una altre forma de portar a terme la manifestació del consentiment, de forma simplificada, és el bescanvi de instruments per acceptar el tractat; consisteix en un canvi de notes diplomàtiques amb un contingut igual.
b) Solemne: Requereix dos actes. La firma+ ratificació. La firma és la manifestació d’intencions i la ratificació té un caràcter més formal de confirmació que la firma. Entre la firma i la ratificació l’Estat no esta obligat al tractat però no pot realitzar actes contraris a l’objecte o fi del tractat.
8.3. Dipòsit i registre.
Un cop el tractat esta tancat i s’ha obert el període de firmes, el document s’ha de guardar a algun lloc. En els tractats de caràcter bilateral el document serà guardat per els Estats. En el cas dels multilaterals el dipositari sol ser una altre òrgan, per exemple, els realitzats en el si de la ONU, el dipositari n’és el secretari general. El dipositari és el que rep totes les ratificacions i les haurà d’anar notificant a tots els països membres. Les propostes d’esmena seguiran el mateix procediment. Una funció específica és registrar el tractat A un registre de tots els tractats del món i conseqüentment quelcom implica una voluntat de publicitat. Malgrat tot, al contrari que les lleis, poden tenir plens efectes encara que no hi hagi publicació. Tot i així, el Conveni de Viena diu que s’ha de publicar, però aquesta afirmació no vol dir que no tindrà efectes però sí que significa que no podrà ser al·legat o esgrimit enfront d’un òrgan de les Nacions Unides per vetllar pels propis interessos.
8.4. Les reserves als tractats internacionals.
En concepte és una declaració concreta d’un Estat en el moment de manifestar el consentiment de forma definitiva, amb l’objectiu de modificar algun aspecte del tractat. És un acte unilateral i formal. Tenen validesa en el moment del consentiment, ni abans ni tampoc després. Té per objecte excloure o modificar alguna part del tractat que l’Estat que la presenta no hi congenia (només té efectes sobre aquest Estat). Aquesta figura de les reserves només té sentit en tractats multilaterals i que, alhora, tingui un nombre de parts ampli.
Justificació: - Sobirania: Els Estats poden escollir fins a quin punt ha d’arribar el seu compromís.
- Universalitat: L’èxit d’un tractat es mesura d’acord amb el nombre de participants, d’aquesta manera, amb la reserva, es permet una major flexibilitat i que un nombre més gran de persones pugui accedir-hi.
Aquestes justificacions han de tenir un límit que és l’objecte i el fi del tractat. Aquest límit és el que inspira la regulació dels Art. 19 a 23 de la CVDT.
Art. 19. CVDT. Un Estado podrá formular reserva en el momento de firmar, ratificar, aceptar o aprobar un tratado o adherirse al mismo, a menos: a) Que la reserva esté prohibida por el tratado; 16 Dret Internacional Públic 2013-2014 b) Que el tratado disponga que únicamente pueden haberse determinadas reservas, entre las cuales no figure la reserva de que se trate; o c) que, en los casos no previstos en los apartados a) y b), la reserva sea incompatible con el objeto y fin del tratado.
Aquest darrer punt és objecte de controvèrsia ja que; a qui correspon determinar qui és que determina quina és la finalitat i objecte del tractat. La resposta és que recau en els propis estats part.
Reaccions: El Conveni de Viena observa tres reaccions possibles enfront d’una reserva: a) Silenci: Equival a acceptació.
b) Acceptació: És una acceptació explicita de la reserva.
c) Objecció: Els efectes d’aquesta objecció són dos d’acord amb si és: - Ordinària: Pròpia de les relacions bilaterals. No s’aplicarà la reserva ni tampoc l’article objecte de reserva.
- Qualificada: L’objectant obté l’exclusió del tractat (en la totalitat) de les relacions mútues entre estats.
8.5. La conclusió de tractats en Dret espanyol.
La competència la té l’Estat Central (des del punt de vista de l’Estat de les autonomies) i el Govern (en relació a la divisió de poders). El Congrés dels Diputats és el que ha d’autoritzar al Consell de Ministres per obligar-se amb certs tractats: 1) Autorització per la via de llei orgànica, “majoria absoluta Art.93.CE. Mediante ley orgánica se podrá autorizar la celebración de tratados por los que se atribuya a una organización o institución internacional el ejercicio de competencias derivadas de la Constitución. Corresponde a las Cortes Generales o al Gobierno, según los casos, la garantía del cumplimiento de estos tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos internacionales o supranacionales titulares de la cesión.
2) Autorització per la via del procés de llei ordinària  Art.94.1. La prestación del consentimiento del Estado para obligarse por medio de tratados o convenios requerirá la previa autorización de las Cortes Generales, en los siguientes casos: a) Tratados de carácter político, b) Tratados o convenios de carácter militar, c) Tratados o convenios que afecten a la integridad territorial del Estado o a los derechos y deberes fundamentales establecidos en el Título I, d) Tratados o convenios que impliquen obligaciones financieras para la Hacienda Pública, e) Tratados o convenios que supongan modificación o derogación de alguna ley o exijan medidas legislativas para su ejecución.
3) No cal autorització prèvia però s’ha d’informar al poder legislatiu de la ratificació del tractat.  Art.94.2. El Congreso y el Senado serán inmediatamente informados de la conclusión de los restantes tratados o convenios.
Pot haver-hi una ratificació nul·la en el cas de què, després d’haver-se produït, el Tribunal Constitucional Espanyol dicti que s’havia d’haver seguit un altre procediment, i que per tant, s’ha ratificat de forma contrària a lo establert als arts. 93 i 94 de la CE. Aquesta 17 Dret Internacional Públic 2013-2014 situació és problemàtica ja que implica que l’Estat Espanyol esta obligat però no pot aplicar el tractat per ser contrari a la seva norma fonamental.
Lliçó 9.- Interpretació i efectes dels tractats.
9.1. Interpretació complementaris.
dels tractats: regla general d’interpretació i mitjans Pot haver-hi una aplicació provisional d’un tractat. Alhora, cal destacar el principi de irretroactivitat. És a dir, produiran efectes a partir de l’entrada en vigor. A aquells fets succeïts amb anterioritat no els hi serà aplicable lo establert en el Tractat.
9.2. Efectes dels tractats en el temps i en l’espai.
És important destacar l’existència de la formula: Pacta sun servanda, Art. 26. CVDT. Todo tratado en vigor obliga a las partes y debe ser cumplido por ellas de buena fe. Un cop tenim un tractat s’ha d’actuar conforme a aquest principi. Ara, falta determinar a on s’ha d’aplicar, la resposta és que l’aplicació ha de ser portada a terme: I) En l’Espai territorial dels Estats part; llevat que les parts hagin decidit una altre cosa excloent alguna part dels seus respectiu territoris. (Exemple; Gran Bretanya exclou a Gibraltar de l’aplicació dels tractats signats).
II) Aplicació en el temps: En el moment inicial hi ha una entrada en vigor, moment inicial del desplegament defectes jurídics. En els Tractats bilaterals, desplega els seus efectes a partir del moment en que és ratificat per part dels Estats part. En els multilaterals, per altre banda, entén en vigor després de X mesos després de la ratificació Y (X i Y són definits en les disposicions finals del tracta, a més, sempre existeix la possibilitat de introduir requisits addicionals).
9.3. Efectes dels tractats respecte als Estats part i a tercers Estats. Esmena i modificació dels tractats. Nul·litat, terminació i suspensió dels tractats.
La finalització d’un tractat pot venir derivada de la terminació o la suspensió. Amb la finalització el tractat deixa de produir efectes jurídics. Si aquesta és en caràcter definitiu (terminació) o si es amb caràcter temporal (suspensió).
Aquests dos processos es poden produir si el tractat preveu una causa de terminació o suspensió. També pot produir-se a causa de la terminació física de l’objecte del tractat. Una altre causa concreta de TERMINACIÓ (no de suspensió) contemplada pel CVDT és la figura del rebus sin stantibus Consisteix en la decisió unilateral per part d’un estat quan considera que han canviat les circumstàncies respecte quan va esser adoptat (no serà aplicable en allò relatiu a les fronteres).
La Nul·litat: Un acte jurídic nul implica que aquelles accions derivades d’aquest tractat considerat nul se’ls hi hauria d’aplicar retroactivitat al moment abans de que el mateix comencés a produir efectes. La CVDT identifica dos tipus de nul·litat: - Absoluta (Arts.51-53): Derivada de; coacció sobre un estat amb amenaça o ús de la força, coacció general sobre el representant de l’Estat, tractats contraris a una norma de dret imperatiu.
18 Dret Internacional Públic 2013-2014 - Relativa (Arts. 46-50): La més controvertida és la primera que diu: “és anul·lable quan un estat ha ratificat un tractat de forma contrària al seu dret dispositiu intern”. La controvèrsia es produeix perquè és una causa d’ordre intern i, alhora, contradiu l’Art.27 de la CVDT.
Lliçó 10.- Els actes unilaterals dels Estats.
10.1.Comportaments i actes unilaterals dels Estats: concepte i distinció.
Són actes que provenen d’un únic estat i produeixen efectes jurídics. Un requisit per a ser considerat acte unilateral és que requereix que sigui autònom. Per tant, ha de ser una manifestació de voluntat autònoma, realitzada amb voluntat d’obligar-se amb independència de la reacció d’altres Estats. El actes unilaterals també poden ser col·lectius (Exemple; si hi hagués un reconeixement de Kosovo per part dels 28 Estats de la UE de forma conjunta i simultània). És important destacar que la base dels actes unilaterals la trobem en el principi de bona fe.
A. Classes: Les classes d’actes unilaterals que trobem són: I. La notificació: Consisteix en una comunicació formal i oficial d’un fet per part d’un Estat a un altre. La notificació no és, en si, un acte unilateral sinó que és el contingut d’aquesta el que constitueix l’acte unilateral.
II. Protesta: Reacció a un acte previ o fet previ d’un Estat. Mostra la disconformitat de l’estat emissor de l’actuació referent a un altre Estat. Busca salvaguardar els drets o interessos de l’Estat Emissor. (Exemple; enfront de tot acte de Gb sobre Gibraltar, Espanya protesta).
Els actes unilaterals més estrictes són: III. La Promesa: L’Estat es compromet a deixar de portar a terme certs actes.
IV. Renúncia: L’Estat es compromet a deixar de reclamar un dret real o fictici (Exemple: Ilhem, ministre d’afers exteriors noruec, va declarar que no reclamaria més el territori de Grenlàndia a Dinamarca). És un acte que, alhora, produeix bona fe i no és possible canviar de opinió a posteriori, un cop aquest s’ha emès.
V. Reconeixement: Acceptació de les conseqüències d’una determinada situació de fet o de dret. Implica obligatorietat, no hi pot haver desreconeixament. És a dir, un cop s’ha emès, no es pot retirar el citat reconeixement.
10.2. Requisits i efectes dels actes unilaterals.
Els requisits són: I. Autoritat: Que la persona que el porta a terme tingui legitimitat per representar l’estat (Cap d’Estat, Cap de Govern, Ministre d’Afers Exteriors). A banda d’aquests tres, poden ser d’altres, si tenen capacitat suficient i si es tracta de temes d’acord amb la seva competència.
II. Formal: és requisit la publicitat o notorietat. No hi ha una forma determinada del com assolir-la. L’excepció a la forma “oberta” de la publicitat la trobem en el quan ens trobem enfront d’un acte que efecte a un Estat concret. En aquest supòsit, hi haurà un requisit de forma; el de la notificació.
III. Voluntat d’obligar-se: Voluntat de l’Estat d’adquirir un compromís jurídic. Tenint en compte que un estat, al portar a terme una declaració, renuncia a certs aspectes de la seva política i actuació. La limitació haurà de tenir un caràcter restrictiu a nivell 19 Dret Internacional Públic 2013-2014 d’interpretació. Alhora, com més precís sigui el contingut de l’acte, més compromís hi haurà en la obligació que assumeix l’Estat concret.
En virtut dels efectes dels actes unilateral, principalment, pel que fa a la Promesa, Renúncia i Reconeixement, l’efecte n’és la oponibilitat. Diem que són actes exigibles jurídicament basats en el principi de bona fe.
Lliçó 11.- Els actes normatius de les Organitzacions Internacionals.
11.1. Tipus d’actes normatius de les Organitzacions Internacionals.
- Costum Tenen incidència facilitadora de l’expressió i “opinio iuris”.
- Tractat Es facilitadora de tractats internacionals mitjançant conferències de negociació. Ha comportat una codificació del Dret Internacional Públic.
11.2. Incidència en la creació de normes jurídiques internacionals.
Representen una nova font del Dret Internacional, aquesta nova font són les resolucions. No qualsevol resolució serà obligatòria. Es requereix el consentiment dels Estats mitjançant el tractat constitutiu. Aquests actes adopten, a vegades, la forma de (1) decisions obligatòries i, altres vegades, de (2) recomanacions faltades, en principi, de efectes jurídicament vinculants.
(1) el primer supòsit sol succeir, en major freqüència, en les Organitzacions regionals de integració (UE) i en les Organitzacions internacionals de caràcter tècnic (OACI, OMS, UIT), mentrestant que (2) el segon és propi de les Organitzacions internacionals polítiques d’abast tan universal com regional (ONU, Consell d’Europa, OUA), lo que no exclou que en les OI de integració i en les OI tècniques s’adoptin també recomanacions i que, en algunes ocasions, en les OI polítiques es prenguin igualment decisions.
L’excepció a les organitzacions de caràcter polític la trobem en el Consell de Seguretat. Les seves resolucions són vinculants pels estats; tenen caràcter d’obligatorietat.
11.3. Valor jurídic de les resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides.
Les resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides tenen valor de recomanació. Tot i així, la realitat és més complexa. La regla general és, doncs, la de la no obligatorietat de les recomanacions (Art.249 del TCE: “les recomanacions [...] no seran vinculants”; art.69 del conveni constitutiu de la OACI: “Cap Estat contractant serà culpable de infracció del present Conveni si no posa en pràctica les citades recomanacions). En relació amb els Estat membres, i eventualment amb els Estat no membres, una recomanació no es converteix en obligatòria sinó després d’una acceptació expressa o tàcita. Ara bé, si els Estats són lliures de refusar-la, ho faran amb extrema prudència si l’acte en qüestió ha rebut la adhesió majoritària dels Estats membres restants, això és, malgrat el seu abast jurídicament limitat pot ser un mètode de pressió social adequat. D’aquesta forma, l’absència de força obligatòria no significa que l’acte estigui faltat de tot abast, doncs el seu impacte polític (pressió psicològica) i el seu valor jurídic no són menyspreables.
Si els Estats destinataris es comprometen a complir amb la recomanació (acceptació expressa i tàcita). En aquest supòsit la recomanació adquireix un caràcter obligatori, en aquest casos 20 Dret Internacional Públic 2013-2014 s’estima que la recomanació es transforma en acord quan és acceptada pels Estats membres.
De manera que, en tant que acte de la Organització seguirà essent una recomanació, però en tant que acte dels Estats que donen el consentiment constituirà un acord en forma simplificada. Si és així, podem dir que tenen contingut jurídic; un caràcter que va més enllà del de meres recomanacions; tenen caràcter normatiu. Per detectar aquest tipus de resolucions hem d’atendre a: - El Contingut normatiu: Estableixen normes generals i van precedides de la terminologia “Declaració” Exemple “Declaració dels pobles indígenes”.
- Consens: Resolució aprovada per votació amb una unanimitat i que no presenti vots en contra. S’admeten abstencions però no més d’un cert nombre de vots en contra. Els vots en contra admissibles no estan establerts.
- Pràctica.
Si es donen aquests tres elements el TSJ i altres tribunals han declarat que el contingut de la resolució reflecteix una norma de dret internacional. Si no es compleixen tots 3 requisits, ens trobem enfront d’una zona gris que pot derivar cap a una banda o cap a l’altre (soft law). És a dir, ens trobem enfront d’un dret no consolidat.
III. SUBJECTES DEL DRET INTERNACIONAL Lliçó 12.- La subjectivitat internacional.
12.1. Qüestions generals sobre la subjectivitat internacional: criteris per a la seva determinació.
Per tal de ser un subjecte de dret internacional partim del criteri de que ha de ser una personalitat jurídica, és a dir; ha de tenir capacitat d’assumir drets i obligacions en l’ordenament jurídic internacional.
Definició Carrillo Salcedo: Són destinataris de Dret internacional públic aquelles entitats receptores de les normes jurídiques internacionals. Alhora, participen en el procés d’elaboració de les citades normes. Els destinataris d’aquest dret internacional tenen una responsabilitat de compliment i, conseqüentment, hauran de respondre en cas d’incompliment. El compliment de la norma també pot ser reclamat pels destinataris Sobre la definició és important destacar que els subjectes de dret internacional, al contrari del que succeeix amb el dret intern, no només són subjectes sinó que participen en l’elaboració de la normativa (ja que no hi ha un poder legislatiu internacional). Aquesta capacitat de participació en l’elaboració rep el nom de “ius at tractatum”. Aquesta figura de destinatari esta reforçada pel poder reclamar i donar responsabilitat. No es tracta d’una reclamació judicial, sinó d’una reclamació entre estats, és a dir, en el pla internacional.
La definició, alhora, també fa incís en qui és el titular reals dels drets i obligacions internacionals. Un exemple el trobem en l’art. 17. Conveni Nacions Unides de Dret del Mar.
Con sujeción a esta Convención, los buques de todos los Estados, sean ribereños o sin litoral, gozan del derecho de paso inocente a través del mar territorial  En aquest cas els subjectes són tots aquells vaixells amb pavelló.
21 Dret Internacional Públic 2013-2014 12.2. Classificació dels subjectes de Dret Internacional Públic.
L’atribució de subjectivitat real es pren a partir de dos criteris: - Efectivitat.
- Reconeixement.
Tenen tan efectivitat com reconeixement els Estats i les Organitzacions Internacionals (OI). Per altre banda, trobem casos en que tan sols hi ha reconeixement, sense efectivitat, com és ara: La Santa Seu, Ordre de Malta... Respecte aquesta última, la Ordre de Mala, és important destacar que gaudeix de certa subjectivitat limitada. Ara, només l’exerceix enfront d’aquells Estats que han emès aquest reconeixement.
Partint d’aquesta introducció podem dir que la classificació dels subjectes de dret internacional públic la fem mitjançant quatre grups: I. Subjectes de base estatal: És aquí a on hi ubiquem els Estats i les Organitzacions Internacionals.
II. Organitzacions que volen esdevenir estat (Moviments d’alliberament nacional) i els Grups Bel·ligerants.
II. Els de Caràcter Històric: En aquesta categoria és en la qual hi situem els subjectes anteriorment citats: Santa seu i Ordre de Malta.
IV. Actores Internacionals amb tendència a la subjectivitat: Empreses transnacionals, ONG’S amb abast internacional...
(no estatals) [A continuació, passem a la lliçó 21, per tal de precisar millor allò referent als altres subjectes i entitats destinatàries de normes internacionals] Lliçó 21.- La subjectivitat internacional de certs ens no estatals.
21.1. La subjectivitat internacional d’algunes entitats per raons històriques.
21.2. Moviments d’alliberament nacional.
Grups humans organitzats de caràcter polític-militar d’un poble sotmès a dominació colonial, racista o estrangera. Així doncs, al ser un poble sotmès a una d’aquestes tres consideracions, podem dir que és un poble amb dret a l’autodeterminació. El fet de que als moviments d’alliberament nacional els hi sigui brindada subjectivitat internacional, els hi obra la porta a la tenir capacitat de negociar amb la metròpoli. Valgui l’expressió: “se’ls hi ofereix la possibilitat de parlar de tu a tu amb l’Estat al qual es troben sotmesos”.
Si hi ha existència de conflicte bèl·lic entre M.A.N i Metròpolis no prendrà el caràcter de guerra civil. Sinó, que pel dret internacional, serà elevat a la condició de conflicte internacional. Per tant, serà d’aplicació el Dret Internacional humanitari.
22 Dret Internacional Públic 2013-2014 Els M.A.N amb caràcter de subjectivitat internacional s’identifiquen perquè ostenten el reconeixement en les OI. (Exemples: 1) Congres Nacional Africà (Nelson Mandela) fou reconegut a Sud Àfrica, 2) Front Polissari, fou reconegut per la Unió Africana considerant el Sàhara Occidental com un estat propi).
21.3. Bel·ligerants.
Grups de caràcter armat que tenen un control territorial sobre una part del territori (Exemple: FARC). Es busca elevar la seva condició a la condició de subjecte per tal de poder obrir negociacions directes. L’Estat contra al que lluita és qui ha de reconèixer al Grup Bel·ligerant.
Tot i així també pot haver-hi un reconeixement per part de tercers. La condició de subjecte dels òrgans Bel·ligerants només tindrà efectes per part de qui en faci el reconeixement. [Ex: RDA].
21.4. La qüestió de la subjectivitat internacional dels individus.
El concepte de individu com a subjecte de Dret internacional pren forma a partir de la Declaració Universal de DDHH. Hi pot haver un reconeixement dels DRETS de l’individu en: Els comitès* de la ONU sobre els DDHH o en el Tribunal Europeu de Drets Humans.
*Cada gran tractat de DDHH, implica un comitè que pot rebre queixes d’aquells individus que presumptament han vist vulnerat el seu dret per part d’un país que forma part del tractat.
Podem deduir, doncs, que l’ús d’aquests organismes que porten a terme un reconeixement dels drets no depenen tan de la condició de “ser individu” com la nacionalitat.
Pel que fa a les OBLIGACIONS, s’és titular d’obligacions indirectes a nivell internacional. Del incompliment d’aquestes obligacions internacionals se’n haurà de respondre a la Cort Penal Internacional de l’Haia. Qualsevol individu, sense capacitat de govern, pot esser citat per haver estat autor de crims contra la humanitat.
És important precisar que l’individu és actor internacional, no subjecte, ja que no té cap capacitat de participar en la formació de normes internacionals.
21.5. La qüestió de la subjectivitat de les organitzacions no governamentals i de les empreses transnacionals 1. Estats Lliçó 13.- L’Estat com a subjecte del Dret Internacional. Concepte jurídic internacional d’Estat. Elements: territori, població, organització política i sobirania. Concepte de sobirania; els principis de la igualtat sobirana dels Estats i de la no intervenció. La immunitat jurisdiccional dels Estats.
Lliçó 14.- Les competències dels Estats. Classificació i caràcter de les competències estatals. Competències espacials dels Estats i els seus límits. Competències personals dels Estats i els seus límits; la competència universal.
23 Dret Internacional Públic 2013-2014 Lliçó 15.- Modificacions polítiques i jurídiques dels Estats i les seves conseqüències.
Supòsits fàctics. El reconeixement d’Estats i el reconeixement de governs. La successió d’Estats: concepte i classes; regles generals de la successió d’Estats en matèria de tractats i en altres matèries.
Lliçó 16.- Els òrgans de l’Estat per a les relacions internacionals. Classificació. Òrgans centrals. Agents diplomàtics i agents consulars: les Convencions de Viena de 1961 i 1963.
Diplomàcia ad hoc: les missions especials. Representació dels Estats davant les Organitzacions Internacionals i en les conferències internacionals.
2. Organitzacions Internacionals Lliçó 17.- Concepte i classificació de les Organitzacions Internacionals. Origen i evolució de la cooperació internacional institucionalitzada. Concepte d’Organització Internacional.
Personalitat jurídica de les Organitzacions Internacionals. L’estatut de membre i altres formes de participació. Classificació de les Organitzacions Internacionals. Esment especial als factors que influeixen en el regionalisme institucional.
Lliçó 18.- Estructura orgànica i competències de les Organitzacions Internacionals. Classes d’òrgans i estructura de les Organitzacions Internacionals. Competències de les Organitzacions Internacionals. La formació de la voluntat de les Organitzacions Internacionals. Els agents internacionals.
Lliçó 19.- L’Organització de les Nacions Unides. La Carta de les Nacions Unides: estructura i naturalesa jurídica. Membres. Òrgans principals: composició, funcionament i competències. Òrgans subsidiaris. Organismes especialitzats.
Lliçó 20.- Les funcions de les Nacions Unides. Manteniment de la pau i seguretat internacionals. Foment de les relacions d’amistat basades en el respecte als principis d’igualtat de drets i lliure determinació dels pobles. Cooperació en la solució dels problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari.
24 Dret Internacional Públic 2013-2014 3. Altres subjectes i entitats destinatàries de normes internacionals (Incorporat en l’apartat III de subjectes internacionals).
Lliçó 21.- La subjectivitat internacional de certs ens no estatals. La subjectivitat internacional d’algunes entitats per raons històriques. Moviments d’alliberament nacional.
Bel·ligerants. La qüestió de la subjectivitat internacional dels individus. La qüestió de la subjectivitat de les organitzacions no governamentals i de les empreses transnacionals IV. APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL 1. Aplicació ordinària Lliçó 22.- La recepció del Dret Internacional en els ordenaments jurídics interns. Relacions entre el Dret Internacional i els Drets interns. Principis rectors des de la perspectiva internacional: bona fe i primacia del Dret Internacional. Recepció i jerarquia de les normes internacionals en els Drets interns: referència específica al Dret espanyol.
Lliçó 23.- La promoció de l’aplicació del Dret Internacional. Mesures d’assistència als Estats. Tècniques de seguiment. Mecanismes de vigilància i control.
2. Responsabilitat internacional Lliçó 24.- Noció i evolució de la responsabilitat internacional. Noció de responsabilitat internacional. Evolució i codificació de la responsabilitat internacional. Règims especials de responsabilitat.
Lliçó 25.- La responsabilitat internacional dels Estats. Responsabilitat internacional de l’Estat per fet internacionalment il·lícit. Elements del fet internacionalment il·lícit.
Circumstàncies que exclouen la il·licitud. Conseqüències jurídiques d’un fet internacionalment il·lícit. La responsabilitat internacional de l’Estat per les conseqüències perjudicials d’actes no prohibits pel Dret Internacional.
Lliçó 26.- La responsabilitat internacional de les Organitzacions Internacionals i de l’individu. Responsabilitat internacional de les Organitzacions Internacionals.
Responsabilitat internacional de l’individu; els crims de Dret Internacional imputables a l’individu; principis i vies per a la seva repressió. La Cort Penal Internacional.
3. Procediments per a l’aplicació del Dret Internacional Lliçó 27.- La protecció diplomàtica. Concepte i funció de la protecció diplomàtica.
Naturalesa jurídica de la protecció diplomàtica. Condicions per a l'exercici de la protecció diplomàtica.
25 Dret Internacional Públic 2013-2014 Lliçó 28.- L’arranjament pacífic de controvèrsies internacionals. Noció i classes de controvèrsies internacionals. Principis generals: el principi d’arranjament pacífic de controvèrsies. El principi de lliure elecció dels mitjans d’arranjament.
Lliçó 29.- Mitjans d’arranjament pacífic de controvèrsies internacionals. Els mitjans polítics. Els mitjans jurisdiccionals: l’arbitratge internacional i els òrgans judicials. Especial referència a la Cort Internacional de Justícia.
Lliçó 30.- Mesures coactives per a l’aplicació del Dret Internacional. Mesures coactives unilaterals. Classes. Les contramesures: requisits i límits. Sancions col·lectives a través d'Organitzacions Internacionals.
26 ...