TEMA 5. El paper de l'ONU en els processos de descolonització (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història del Món Actual
Profesor A.S.
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 23/03/2015
Descargas 20
Subido por

Descripción

BLOC 3

Vista previa del texto

TEMA 5. El paper de l’ONU en els processos de descolonització - La coincidència bàsica de criteris de les dues grans potències sobre la descolonització i el fet de que 27 dels 51 primers Estats membres de l’ONU havien estat colònies va fer que la Carta fundacional d’aquesta tingués un clar matís anticolonialista.
- El mateix article primer establia que l’ONU es proposava ‘’desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte dels principis d’igualtat de drets i autodeterminació dels pobles’’.
- Pel principi d’autodeterminació s’entenia que els pobles independents tenien el dret a escollir en llibertat el règim polític que desitgessin i que els pobles colonitzats tenien el dret d’accedir a la independència.
- Desembre 1960, l’Assemblea General de l’Organització adoptava la ‘’Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials’’, on es proclamava de nou el dret a l’autodeterminació dels pobles i es denunciava el colonialisme com un impediment per arribar a la pau mundial.
- Ara bé, de les mesures i disposicions descrites no ha de deduir-se ni una homogeneïtat de criteris en matèria de colonialisme per part dels països membres, ni una possibilitat legislativa real d’actuació per accelerar el procés de descolonització:  Ni l’Assemblea General ni el Consell de Seguretat tenien competències per intervenir directament en els assumptes colonials.
 A les potències colonials que eren membres permanents del Consell de Seguretat (GB i França) les quedava sempre el dret a vet per impedir que sortissin endavant acords que perjudiquessin els seus interessos colonials.
- A més, a aquestes dues potències (GB i França) les quedava també, quasi sempre, en última instància, el suport d’EUA que, a mesura que avançava la guerra freda, va anar matisant el radicalisme anticolonialista dels primers anys.
- De fet, la famosa Declaració del desembre de 1960 es va fer quan ja s’havia produït la descolonització de la major part dels Imperis britànic i francès, i quan el que els restava (cas d’Algèria) no era considerat legalment territori autònom sinó part integrant de la metròpoli. Per tant, l’eficàcia de la Declaració era molt limitada.
- D’aquestes darreres consideracions tampoc ha de deduir-se, no obstant, que les relacions i declaracions de l’ONU no servissin per a res.
- De fet, l’ONU, amb el vot majoritari dels països que havien tingut un passat colonial (llatinoamericans i àrabasiàtics) i del bloc socialista, es convertí des dels seus mateixos inicis en la consciència crítica del colonialisme.
- L’ONU dota d’un fòrum internacional als pobles als que el colonialisme negava la veu, cosa que contribuí a que, en bona mesura, les potències colonials ja no poguessin actuar amb la impunitat que havien gaudit en un passat encara recent.
- Finalment, l’ONU si que jugà un paper decisiu en l’únic cas en que gaudí de plena llibertat de decisió: el de les antigues colònies italianes que foren abandonades per la metròpoli d’acord amb el tractat de pau firmat el febrer de 1947.
- Es procedeix a una ràpida descolonització = independència de Líbia (1951), la federació d’Eritrea al Regne d’Etiòpia (1952) i el règim de tutela per a Somàlia (1950), que durant deu anys va ser confiada a Itàlia.
- De les tres, la descolonització tal vegada més rellevant fou la de Líbia, ja que era la primera independència que concedia l’ONU, que es guanyava així la confiança i el respecte dels pobles encara colonitzats.
- Final 2aGM: administració de Líbia assignada a GB i les autoritats franceses d’Algèria, baix la supervisió de l’ONU.
- Una vegada firmat el tractat de pau per Itàlia, una Comissió d’Enquesta comprovà, el 1948, que els libis no volien tornar a dependre d’una administració italiana i que volien la independència, la unificació de les tres províncies i l’adhesió a la Lliga Àrab.
- Juny 1949, Mohamed Idriss, que, després de 25 anys d’exili, s’havia establert a la Cirenaica, proclamava la independència de la regió.
- Al mateix temps, l’ONU decidia que Líbia comprendria també la Tripolitana i El Fezzán i que havia d’accedir a la independència abans de l’1 de gener de 1952.
- 1951: nova Comissió d’Enquesta constata la pobresa del país i l’absència de minerals i de petroli (un any després es descobria petroli curiosament, del de més qualitat de la conca mediterrània), i el desembre del mateix any l’ONU proclamava oficialment la independència del país.
- Una organització molt més determinant en la crítica radical del colonialisme, el Moviment de Països No Alineats, sorgí de la Conferència de Bandung (abril de 1955) i serví per concretar el sentiment dels països menys desenvolupats de formar un món apart, amb interessos comuns i oposats als del món desenvolupat.
...