Mercè Rodoreda (2015)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 9
Subido por

Descripción

Treball sobre la pervivència del llegat grecollatí en Mercè Rodoreda. És un EXEMPLE de com s'ha de plantejar el treball.

Vista previa del texto

Mercè Rodoreda La pervivència del llegat grecollatí Carla Villanueva Humanitats 2014-2015 Carla Villanueva – Literatura Catalana Índex 1) Introducció 1 2) Mercè Rodoreda 1 3) La pervivència del llegat greco-llatí 3 4) Aloma 4 5) La plaça del Diamant 6 6) Conclusions 8 7) Bibliografia 10 1 Carla Villanueva – Literatura Catalana 1) Introducció Al pensar en Mercè Rodoreda hem d’entendre que ens trobem, probablement, amb la novel·lista catalana més aclamada de tots els temps. Tot i el seu reconeixement com a novel·lista i contista, Rodoreda també escriu obres dramàtiques i poesia lírica. D’entre aquest seguit de creacions destaquen La plaça del Diamant (1962) i Aloma (1938) les quals ens serviran de guia per mostrar aquesta influència dels clàssics de la que es nodreix Rodoreda amb tanta elegància.
Indagant entre els incomptables estudis que existeixen sobre l’autora vaig trobar-me amb Mercè Rodoreda i els Clàssics, un estudi de l’Aula Carles Riba1, que recollia intervencions d’unes jornades dedicades a Rodoreda a la Universitat de Barcelona l’estiu de 2011. Tals jornades es centraren en mostrar la pervivència dels clàssics grecollatins en l’obra de l’autora, entre d’altres, i el resultat fou el llibre que m’ha servit de guia al llarg del present estudi.
Seguint la línia proposada, “Aloma i Colometa, dues heroïnes catalanes”, centro el següent estudi en relació amb la presència clàssica en les obres de Mercè Rodoreda Aloma i La plaça del Diamant. Al llarg d’aquest podrem apreciar quines varen ser les grans influències clàssiques en l’obra rodorediana, com fou l’autora capaç de servir-se d’aquestes per a crear dos personatges com varen ser Aloma i Natàlia i el context que les fa ser tan especials.
2) Mercè Rodoreda Per tal d’introduir-nos en la psicologia dels personatges de l’autora cal tenir una noció bàsica de qui fou Mercè Rodoreda per comprendre que fou allò que l’impulsà, amb tota probabilitat, a escriure les obres del caràcter que les escrigué.
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona l’any 1908. La seva ciutat natal queda lligada a les seves històries, històries que es veuen marcades per el dramatisme de les guerres que viu.
Contrastant amb aquesta visió dramàtica de la seva existència val a dir que Rodoreda visqué una infància feliç en una torreta amb jardí del barri de Sant Gervasi2.
Dins d’aquest ambient familiar prenen especial importància dues relacions: en primer lloc la relació entre Rodoreda i el seu oncle llunyà, qui anys després es convertirà en el seu marit i 1 L’aula Carles Riba, reconeguda com a Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya, és un àmbit obert de debat entre estudiosos de la cultura clàssica i la catalana, i es proposa, com a objectiu principal, de dilucidar el paper dels autors clàssics i de l’humanisme en la història literària i ideològica catalanes. Formada per professors de diverses universitats celebra anualment, des del 1999, sinopsis o jornades d’estudis.
2 Arnau, Carme; Mercè Rodoreda, Edicions 62, Barcelona, 1992; pag: 11.
2 Carla Villanueva – Literatura Catalana que s’encarnarà en les seves obres com un home egoista i manc de sensibilitat que malmet la vida de noies innocents i somiadores com Robert, que destrueix la vida de la jove protagonista d’Aloma3. En segon lloc la relació amb el seu avi, amb qui passava llargues estones al jardí amb les flors, les quals juguen un gran paper en tota l’obra rodorediana. Aquesta especial relació transcendeix més enllà del que els bells records florals de la seva infància aportaran a les seves obres, doncs fou el seu avi qui obrí les portes a Rodoreda a un món fabulós, un món que serà decisiu en la creació de l’autora: l’avi li explicava contes4.
Tot i aquest ambient familiar, la infantesa de Rodoreda fou, però, solitària; una soledat que s’intensificarà a l’adolescència i que caracteritzarà totes les seves heroïnes. Als nou anys deixà d’anar a l’escola perquè la seva mare la necessitava a casa i aquesta manca d’estudis fou una recança permanent al llarg de la seva vida i una de les causes principals del seu tancament, de la seva soledat5.
Després d’aquest matrimoni de conveniència entre l’autora i el seu oncle i del naixement del seu únic fill, Rodoreda deixa enrere una adolescència inexistent i, per primera vegada, trobarà en l’escriptura un camí per alliberar-se. D’una banda escriure representarà obrir una porta per escapar del tancament, per a evadir-se; i d’altre banda trobarà en l’escriptura la manera de denunciar la situació de la dona a Catalunya, en general, en un moment en que es busca la igualtat entre ambdós gèneres6.
La falta d’estudis, fet que com ja hem esmentat marca la vida de l’autora, van fer que aquesta, insegura en relació amb el seu valer, s’endinsés en les grans obres clàssiques. La seva inspiració és deutora, en gran mesura, dels clàssics de la tradició grecollatina (com també de la Bíblia i Llull)7 i això es reflexa en tota la seva obra ja sigui per la via més directa o de la manera més discreta possible.
Les dones sempre seran les grans protagonistes rodoredianes. Com hem pogut veure amb l’anterior presentació biogràfica, l’autora comparteix amb les seves dues grans protagonistes, Aloma i Natàlia, trets autobiogràfics concrets. Al llarg d’ambdues novel·les anirem trobant-nos amb passatges que ens descriuen situacions similars a les que Rodoreda viu al llarg de la seva vida. El que és interessant, però, d’aquestes obres que es nodreixen en gran mesura de les 3 Arnau, Carme; Op. Cit., pag: 12.
Arnau, Carme; Op. Cit., pag: 16.
5 Arnau, Carme; Op. Cit., pag 22.
6 Arnau, Carme; Op. Cit., pag: 25.
7 Girlli, Giuseppe i Saludes, Anna Maria; Poesía i Política a l’exili; Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013; pàg 110.
4 3 Carla Villanueva – Literatura Catalana seves pròpies experiències és que permeten que l’autora jugui amb l’atzar i el destí, les coincidències i les divergències per a fer dels seus personatges persones fantàstiques i heroiques, capaces de tot.
3) La pervivència del llegat grecollatí Mercè Rodoreda es nodreix d’una base tràgica en la seva narrativa i l’aplica a les vides i als episodis dels seus personatges. Els personatges femenins, els quals responen a un patró heroic, s’enfronten a una sèrie de condicionants extrems que se’ls hi imposen: la condició social, la circumstància històrica, els secrets familiars...8 Són aquests condicionants els que permeten que relacionem aquests personatges amb la condició d’heroi tràgic.
En les tragèdies gregues el protagonista fa us de l’harmatia per a que el públic experimenti la catarsi. Aristòtil, en la seva poètica, sosté que l’heroi o el protagonista fa ús d’aquesta harmatia per a aconseguir que el públic experimenti la catarsi9. El concepte harmatia es traduït com a “error fatal” i és aquest el que insta a l’heroi a desenvolupar-se dins l’obra per tal de superar-se i fer allò que sent que és correcte. El públic sent compassió per l’heroi tràgic, doncs l’espectador sent que aquest l’heroi no mereix caure en la tragèdia que s’està desencadenant al llarg de l’obra. La naturalesa d’aquest protagonista s’assimila al públic en tant que aquests espectadors senten que la situació que aquest viu podria succeir-los-hi en qualsevol moment.
Mercè Rodoreda escriu Aloma i La plaça del Diamant en un context social en que el paper de la guerra i les conseqüències d’aquestes formen part de la vida quotidiana del poble i en un ambient en que el paper de la dona sotmesa i dèbil comença a ser qüestionat. Dins d’aquest mateix sac d’elements que propicien la creació d’aquestes dues grans obres, d’entre d’altres, cal afegir-hi aquest pensament tràgic amb que l’autora és capaç d’emfatitzar les seves històries. Si bé és cert que dins les obres hi trobem un matís autobiogràfic, i altra vegada aquestes dues no tenen l’exclusivitat en quant a aquest tema es refereix, també ens és evident distingir-hi un matís clàssic en quant al tractament de la trama en sí mateixa. Les situacions en les que es troben aquests dos personatges eren, sens dubte, el pa de cada dia de molts habitants d’una Barcelona que havia quedat molt malmesa moralment després de la guerra.
A continuació indagarem entre les paraules de les obres proposades com a objecte d’estudi per tal de fer palès aquest recurs a la tradició grecollatina que, tant Mercè Rodoreda com 8 Gustà, Marina; Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians; Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; 2013; pàg 193.
9 Aristòtil, Retórica i Poética; Editorial Laia, Barcelona, 1985; pàg 323.
4 Carla Villanueva – Literatura Catalana d’altres grans autors de la literatura catalana, han utilitzat per a realitzar les seves obres.
Rastrejar en l’obra narrativa de Rodoreda alguns motius de la tragèdia clàssica pot donar grans resultats10. Similituds amb grans personatges clàssics, trames amb un rerefons que ens és familiar, escenes i circumstàncies certament paral·leles..., conformen l’obra de l’autora i permeten desenvolupar un estil de tragèdia clàssica en la contemporaneïtat d’aquell moment.
4) Aloma Aloma s’escriu l’any 1936 tot i que és reestructurada al 1938. L’Aloma de 1938 és en relació amb la novel·la catalana de l’època una novel·la valenta, atrevida fins i tot, perquè ens presenta el cas d’una noia corrent, la qual pel fet de viure unes relacions lliures amb un home, sense passar per la institució del matrimoni, queda estigmatitzada pel petit món mesquí i sense cap mena de qualitats en el qual es mou.11 Rodoreda demostra en aquesta obra que no té por de reflectir la vida tal com és, com ella la veu. Això s’intensificarà posteriorment en La plaça del Diamant.
La vida d’Aloma està marcada per la tragèdia des d’un primer moment. La protagonista rodorediana, solitària i amb una família que sembla que no la tingui en compte, es refugia en un món personal, en els somnis –la lectura, l’escriptura–, i per aquest motiu sent que fracassa.12 Les relacions fraternes són molt escasses en la ficció de Rodoreda i es mouen entre els dos pols clàssics: l’amor i l’odi. L’Aloma i en Daniel són germans i, anys després del suïcidi d’aquest, Aloma encara vetlla la seva memòria, mirant de mantenir intactes les golfes on Daniel estudiava, llegia i s’havia suïcidat13. Ella no tindrà la llibertat que ell tingué per fer el mateix i, tot i preguntar-se el perquè de no fer-ho, Aloma actuarà de manera heroica per al fill que espera i evitarà sotmetre’s al seu impuls de rendir-se. Podríem entendre, potser de manera bastant subtil, que el que sent Aloma en relació a la mort del seu germà, constant des d’un principi en la seva vida; és el reflex del seu destí. Ella haurà de morir, de manera natural o no, i això ho sent com una salvació alhora que com la més terrible de les condemnes.
La trama de la novel·la ens mostra una sèrie de constants, presents en tota la producció rodorediana, que precipiten a la protagonista a un seguit d’accions que desencadenen, en última instància, en la tragèdia. Per a Aloma, que desconeix l’amor, les seves relacions amb 10 Gustà, Marina; Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians; Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; 2013; pàg 194.
11 Arnau, Carme; Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura, Fundació Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans); Barcelona, 2012, pàg 144.
12 Arnau, Carme; Op. Cit., pàg 144.
13 Gustà, Marina; Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians; Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; 2013; pàg 196.
5 Carla Villanueva – Literatura Catalana Robert representaran un primer contacte amb el món dels adults, caracteritzat pel fracàs.14 Després de les relacions amb en Robert, de les quals en sorgirà el seu fill comú, Aloma haurà de romandre sola amb els seus somnis i il·lusions d’adolescent desfets. Carme Arnau en la seva Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda, a mode de pròleg d’una de les seves col·leccions d’obres completes; ens il·lustra afirmant el següent: La novel·la té, per tant, l’estructura de la tragèdia, i correspon a un esquema trimembre (aristotèlic) constant en la narrativa rodorediana: un plantejament (el somni), un moment culminant (la vida), i una davallada (el fracàs).15 Tota la novel·la està marcada per un pessimisme existencial de la protagonista, sorgit molt probablement com a conseqüència del suïcidi del seu germà gran, que provoca que Aloma es plantegi la vida d’una manera fosca. És també, a propòsit de l’autora, una novel·la que reflecteix les situacions de l’època. Com passa també, tot i que d’altra manera, a La plaça del Diamant, Rodoreda denuncia la situació de la dona en aquell moment. A Aloma crea un personatge que ha seguit un camí diferent d’aquell que li havia estat marcat i queda estigmatitzada per la societat. Maliciosament, l’autora destaca la difícil situació de la noia, justament abans de començar amb Robert, malgrat que ella creu de la manera més ingènua en la noblesa i la responsabilitat de l’home, en l’amor. Pensa que si han mantingut relacions ha de ser perquè Robert l’estima.16 El desenllaç fatídic rau en el fet que Robert no estima a Aloma i et fet d’haver mantingut relacions, de les quals en sorgirà un fill del qual Robert no en tindrà mai consciència; no significa absolutament res per a ell. Aquest menyspreu que Robert emana cap a Aloma es correspon a aquella definició que Aristòtil ens dóna en la seva Retòrica.
El menyspreu és una opinió en acte que es refereix a una cosa que sembla que no és digne de cap consideració com que, efectivament, pensem que els mals o els béns, així com totes les coses que hi tendeixen, són dignes d’una consideració atenta, alhora que suposem que no són dignes de cap consideració totes aquelles coses que no tenen cap valor o que tenen poca 17 importància.
És aquest menyspreu de Robert la que impulsarà en última instància a Aloma a auto superarse, creixent de la manera més contundent possible. Aquest fet, la certesa de sentir-se menyspreada, el qual és un més d’entre els molts d’altres que es desenvolupen al llarg de la novel·la de la mateixa índole, serà una gota d’aigua més que farà desbordar el got sencer: 14 Arnau, Carme; Introducció a la Narrativa de Mercè Rodoreda; Obres Completes I; Barcelona, Edicions 62; pàg 11.
15 Arnau, Carme; Op. Cit., pàg 11.
16 Arnau, Carme; Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura; Fundació Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans); Barcelona, 2012, pàg 146.
17 Aristòtil, Retórica i Poética; Editorial Laia, Barcelona, 1985; pàg 150.
6 Carla Villanueva – Literatura Catalana Aloma creix, aterra al món dels adults caient-hi de cara. És una novel·la psicològica que indaga en la pèrdua de la joventut i la innocència i en la lluita d’una protagonista contra el que ella sent com el seu destí: la mort. Amb tot, Aloma se’n surt. No es suïcida, no es rendeix, no decau; malgrat el vent en contra aguanta estoicament tots els cops.
Finalitzant el cas d’Aloma, m’ha semblat interessant relacionar-la amb la tragèdia d’Antígona de Sòfocles. Antígona és un dels personatges tràgics per antonomàsia per el seu paper en l’obra que porta el seu propi nom. Aquesta lluita contra el seu destí, la mort, al desobeir l’autoritat del seu germà Creont d’enterrar el cos de l’assassinat Polinices, l’altre germà d’ambdós. Antígona és conscient, al enterrar a Polinices, que s’està condemnant a mort. Amb tot decideix actuar com sent que ho ha de fer. Evidentment Creont condemna a Antígona i, tot i que després arriba a rectificar, aquesta es suïcida enduent-se de manera involuntària la vida del seu promès, el fill de Creont. El suïcidi és un element molt present en la naturalesa tràgica.
Aloma, d’alguna manera, s’enfronta al destí que sent que es mereix. La mort del seu germà batega entre línies dins l’obra, doncs és aquesta la que ha modelat la personalitat de la protagonista rodorediana convertint-la en màrtir alhora que intrèpida. Se’n surt de les situacions adverses en les que es troba, que la fan sentir desgraciada, tot i aquesta idea d’arribar a entendre el suïcidi com una solució. Mercè Rodoreda fa ús d’una harmatia quasi subliminal en el moment que permet que el seu personatge actuï de la manera que sent com a correcte per damunt de les adversitats que, certament, haurien de condicionar la naturalesa de les seves accions. Malgrat l’adversitat, la idea que el suïcidi és una solució quasi valenta, Aloma s’enfronta aquest destí que ella mateixa s’ha creat i s’enforteix; creix.
5) La plaça del diamant L’aniquilació cruenta d’un membre familiar, ja sigui per imperatiu diví o per venjança humana, és un dels puntuals catàrtics i d’acció de la tragèdia clàssica que ens ha previngut. En diferents graus, en l’obra de Mercè Rodoreda, hi trobem uns quants episodis fàcils de relacionar amb aquest recurs dramàtic. A La plaça del diamant hi apareix un passatge en que Colometa maquina per acabar amb la vida dels seus fills i amb la d’ella mateixa per tal d’acabar amb l’agonia que suposa existir. En la tragèdia rodorediana ja no hi ha déus que exigeixin sacrificis o patrocinin venjances18. Existeix la gana, la gana de Colometa i els seus fills, que és el que condueix a la protagonista a aquesta lluita per a la supervivència. En ambdós paratges trobem 18 Gustà, Marina; Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians; Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Barcelona, 2013; pàg 198.
7 Carla Villanueva – Literatura Catalana un símil, tant temàtic, com és evident; com d’estil. És, en ambdós casos, una reflexió de la protagonista envers la fatídica decisió que ha de prendre.
La plaça del Diamant: Només em calia comprar el salfumant. Quan dormirien, primer l’un i després l’altre, els ficaria l’embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me’n tiraria jo i així hauríem acabat i 19 tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.
Medea: ¿Por qué me miráis así, hijos míos? ¿Por qué me dirigís tan fúnebre sonrisa? ¡Ay, ay, amigas! ¿Qué haré? Se me va el corazón, cuando veo la mirada radiante de mis hijos.
No, no podria. Adiós, resoluciones de hace unos instantes. Me llevaré a mis hijos de esta tierra.
...
Déjalos, desdichada, ahorra la vida de tus hijos.
Aunque no vivan conmigo me darán alegria.
...
Es de necesidad total, han de morir.
Y, como es preciso, los mataremos nosotras 20 que les dimos la vida.
Ambdues veuen la salvació en la mort dels seus fills, encara que els motius siguin d’una naturalesa absolutament diferent. Medea acaba assassinant als seus fills, rendint-se al primer impuls d’acabar amb la vida d’aquets. Natàlia, en canvi, tot i sentir que la mort és l’amiga que els permetrà acabar amb la seva angoixant existència, renuncia a aquest impuls per a ensortirsen.
Un altre element dins l’obra rodorediana que podríem identificar com un préstec de la tradició clàssica, en aquest cas de l’Odissea, el podem trobar en aquest canvi d’identitat que experimenta na Colometa al final de l’obra, la qual s’allibera de la seva vella identitat per a tornar a ser, senzilla i lliurement; Natàlia. En un passatge del llibre Mercè Rodoreda i els clàssics de l’Aula Carles Riba, presentat Giueppe Girlli i Anna Maria Saludes Amat, ambdós mestres a universitats italianes; ens és donat un extens anàlisi sobre aquest préstec de l’Odissea en la novel·la més difosa de Rodoreda. Es fa referència al cèlebre llit construït per Ulisses, l’únic refugi per a ell i la seva fidel i estimada Penèlope. La imatge del llit nupcial 19 20 Rodoreda, Mercè; La plaça del Diamant, Club Editor Jove, Barcelona, 2007; pàg 183.
Eurípides, Medea; Random House Mondadori; Barcelona, pàg 89.
8 Carla Villanueva – Literatura Catalana sorgeix en diversos moments de la trama èpica, sobretot en el desenllaç final, moment en que Colometa abandona aquesta identitat.
És una novel·la que, de la mateixa manera que succeeix en Aloma, tracta la pèrdua d’una part de la vida de les protagonistes. Aloma perd la innocència i la seva joventut, doncs creix sense premeditació i amb traïdoria. Natàlia perd també la seva joventut i amb aquesta la seva identitat. Passa a ser la Colometa perquè el seu marit Quimet la domina de tal manera que aquesta queda absolutament subjugada a la mercè d’aquest. En ambdós casos, també, les protagonistes superen les adversitats de manera heroica. Les últimes paraules de Natàlia a l’obra ens permeten entendre que aquesta és capaç de recuperar la seva identitat i, amb ella, la llibertat de ser allò que vulgui ser.
... i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava... un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents...
21 Aquest final, al meu parer, és detonant a l’hora de transformar una tragèdia existencial en un existència valerosa. Natàlia és lliure com el cel. I potser algú enterboleix el seu benestar, un ocell, uns quants ocells, però per molt que això succeeixi sempre hi haurà altres maneres d’estar... contenta.
6) Conclusions Són infinits els estudis relacionats amb Mercè Rodoreda: la seva vida, totes i cada una de les seves obres i allò que amaguen aquestes darrera, què ha influït en les seves creacions i en que ha influït ella en d’altres... Realitzant aquest treball m’he trobat amb molts d’aquests estudis en gran quantitat de llibres, cada qual canviava el que havia dit l’anterior. Els autors d’aquests es contradeien, es complementaven, es desautoritzaven i es recolzaven; tots centrant-se en estudiar la meva estimada Rodoreda.
L’obra rodorediana no és l’única d’entre tots els autors catalans que destaca per a tenir un rerefons clàssic. És latent en tota la història de la literatura, i no només la catalana, el llegat greco-llatí. He tractat d’explicar de la manera més senzilla, doncs és un tema realment difícil d’abordar, com aquest llegat batega entre les lletres de Rodoreda. Relacions amb obres similars, trames, paraules, temes i estructures; ens permeten concebre Aloma i La plaça del 21 Rodoreda, Mercè; La plaça del Diamant, Club Editor Jove, Barcelona, 2007; pàg 252.
9 Carla Villanueva – Literatura Catalana Diamant com dues obres més, d’entre les infinites que n’hi ha, que es nodreixen dels clàssics per a arribar a convertir-se en clàssics d’un altre temps.
Les dues obres escollides com a objecte d’estudi s’ajusten a un patró tràgic, com hem anat justificant en el present estudi, i consten d’unes protagonistes que no són només heroïnes per ajustar-se a aquest patró i formar part del llegat literari català; sinó per ser un exemple conductual a seguir. L’heroi és aquell que actua de la manera més admirable possible, que destaca entre tots per la seva moralitat i la seva valentia. Valentia és el que transmeten ambdós i, mitjançant les seves històries, ens alliçonen per a ser millors i aprendre a superar les adversitats que se’ns presenten: ens ensenyen a transformar allò que sentim com a una muntanya en un minúscul granet de sorra, i el que és millor; a aprendre d’això.
10 Carla Villanueva – Literatura Catalana 7) Bibliografia - Aristòtil, Retórica i Poética; Editorial Laia, Barcelona, 1985.
- Carme Arnau; Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura, Fundació Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans); Barcelona, 2012.
- Eurípides, Medea; Random House Mondadori; Barcelona, 2006.
- Girlli, Giuseppe i Saludes, Anna Maria; Poesía i Política a l’exili; dins de Mercè Rodoreda i els clàssics, Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013.
- Marina Gustà; Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians; dins de Mercè Rodoreda i els clàssics, Aula Carles Riba, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Barcelona, 2013.
- Mercè Rodoreda; La plaça del Diamant, Club Editor Jove, Barcelona, 2007.
- Mercè Rodoreda; Aloma, Edicions 62, Barcelona, 1981.
11 ...

Comprar Previsualizar